1

—Ets un fracassat.

—Sóc una persona decent.

La meva tia va alçar la vista del full que tenia a les mans. L’havia estat llegint com si, per a ella, el contingut de l’escrit fos una novetat. Però no ho era. En aquell currículum, hi havia resumida la meva breu i desastrosa vida professional.

Em va mirar encuriosida i va tornar a centrar l’atenció en el tros de paper, encara que jo sabia que no hi podia llegir gairebé res més. M’havia dit fracassat, però no amb ànim d’ofendre, sinó com aquell qui afirma una cosa evident.

El despatx de la meva tia era angoixant. En realitat, el que m’incomodava era la seva actitud altiva i distant, com si pel fet d’haver triomfat en la vida es pogués permetre de mirar-nos, a la resta de la família, amb cert menyspreu. Em queia malament; jo no havia estat mai el seu nebot preferit i per això mateix em va sorprendre que la mare em digués que la seva germana em volia veure urgentment.

La tia Marta s’havia convertit en la matriarca de la família, fins i tot dominava els seus germans, l’oncle Gaspar i l’oncle Fabian.

Se li consultava tot, ningú no prenia cap decisió sense haver-ne rebut el vistiplau. Bé, de fet, jo era l’únic que l’evitava, i qui, a diferència de la resta dels cosins, mai no buscava la seva aprovació.

Però allí la tenia, orgullosa d’haver salvat i triplicat el patrimoni familiar, un negoci dedicat a la compravenda i reparació de maquinària, entre altres raons, gràcies al seu oportú matrimoni amb el bon jan del seu marit, l’oncle Miguel, per qui jo sentia una simpatia sincera i secreta.

L’oncle Miguel havia heretat un parell d’edificis al centre de Madrid i els llogaters li reportaven una bona renda cada mes. L’home, a part de reunir-se amb l’administrador amb certa periodicitat, no havia treballat mai. La seva única preocupació se centrava a col·leccionar llibres rars, jugar a golf i, sobretot, fugir amb la més banal excusa de la mirada vigilant de la meva tia, a qui havia cedit de bon grat totes les qüestions relacionades amb l’administració i la gestió del patrimoni. La tia Marta tenia la intel·li gèn - cia i la passió necessàries per encertar tot el que feia. Si més no, ella ho creia amb fermesa.

—Si del fracàs en dius ser una persona decent, vejam, digue’m: creus que tots els que triomfen són indecents?

Vaig estar a punt de respondre afirmativament, però això m’hauria comportat, de ben segur, un disgust amb la meva mare, de manera que vaig decidir mesurar les paraules.

—Escolta’m, en el meu ofici, ser decent et sol portar a quedarte sense feina. No saps pas com està el periodisme en aquest país. O t’alinees a la dreta o ho fas a l’esquerra. No deixes de ser una corretja de transmissió de l’una o l’altra, però això d’intentar explicar simplement el que passa i opinar amb honradesa et condueix indefectiblement a la marginació i a l’atur.

—Sempre t’havia tingut per un noi progressista —va dir la meva tia, sorneguera—. Ara governa l’esquerra…

—Sí, però el govern vol que els periodistes afins tanquin els ulls i la boca davant dels seus errors. Criticar-los significa l’aïllament. Et deixen de considerar un dels seus i, és clar, com que tampoc no ets dels altres, et quedes en terra de ningú. És a dir, al carrer, on sóc jo.

—Al teu currículum dius que ara treballes en una publicació virtual. Quants anys tens, Guillermo?

Em va contrariar la seva pregunta. Ella sabia perfectament que havia enfilat la trentena i que era el cosí més gran. Però aquesta manera de fer em mostrava el desinterès que jo li inspirava. Vaig decidir no continuar per aquell camí.

—Sí, faig crítica literària en una publicació a Internet. No he trobat res més, però, com a mínim, no he de demanar diners a la mare per comprar tabac.

La tia Marta em va mirar de dalt a baix, com si fos la primera vegada que em veia, i va semblar que vacil·lava abans de decidirse a verbalitzar la seva proposta.

—T’oferiré una feina, Guillermo. Una feina ben pagada, a més. Espero que estiguis a l’altura del que esperem de tu.

—No sé què em vols oferir, però sigui el que sigui, ja et dic que no; no puc suportar els gabinets de premsa. Si t’he vingut a veure és perquè m’ho ha demanat la mare.

—No et penso oferir cap lloc a l’empresa —va respondre, com si fos una bogeria que jo pogués treballar amb ells.

—I doncs…

—El que vull és fer-te un encàrrec per a la família, una cosa més personal; en realitat, una cosa privada.

La meva tia em continuava mirant amb fermesa. Encara dubtava si no s’equivocava de fer-me aquella proposta.

—Es tracta que investiguis una vella història familiar: una història relacionada amb la teva besàvia, la meva àvia.

No vaig saber què dir. La besàvia era tema tabú a la família. No se’n parlava mai. Els meus cosins i jo gairebé no sabíem res d’aquell misteriós personatge, de qui estava prohibit fer preguntes i no hi havia ni una sola fotografia.

—La besàvia? I què se n’ha d’investigar?

—Ja saps que sóc jo qui té gairebé totes les fotografies de la família. Havia pensat de fer un regal als meus germans el Nadal vinent. Per això les vaig començar a seleccionar per fer-ne còpies. També vaig buscar entre papers i documents del meu pare, perquè recordava que n’havia vista alguna, i efectivament, en vaig trobar i… en fi, entre els papers, hi havia un sobre tancat, el vaig obrir i hi vaig trobar aquesta foto…

La meva tia es va girar cap a l’escriptori, va agafar un sobre i en va treure una fotografia. Me la va donar, vacil·lant, com si pensés que jo era un graponer i que aquella imatge no estaria segura a les meves mans.

La fotografia tenia les vores estripades; amb el pas del temps havia pres una pàtina groguenca, però tot i així era fascinant la imatge d’aquella jove somrient vestida de núvia i amb un ram de flors.

—Qui és?

—No ho sé. Bé, suposem que és la nostra àvia. La vaig ensenyar a la teva mare i als meus germans i tots vam coincidir que el nostre pare s’hi assemblava molt. El cas és que hem decidit que ha arribat l’hora d’investigar què se’n va fer, de la teva besàvia.

—Així, tot d’una? Mai no ens n’heu volgut dir res, i ara trobes una foto que et sembla que pot ser de la nostra avantpassada i decideixes que cal esbrinar què va passar…

—La teva mare te’n deu haver explicat alguna cosa.

—La meva mare m’ha explicat el mateix que tu als teus fills: pràcticament res.

—No és que en sapiguem gran cosa, Guillermo. El nostre pare no en parlava mai; ni el pas del temps no va mitigar el dolor d’haver-la perdut.

—No el va abandonar en néixer? Pel que en sé, no la va arribar a conèixer…

La tia Marta semblava que dubtava entre explicar-me tot el que sabia o acabar la conversa tot seguit, suposo que pensava que potser jo no era la persona adequada per dur a terme aquell encàrrec.

—El que sabem —em va dir després d’una pausa breu— és que el nostre avi, és a dir, el teu besavi, es dedicava a la importació i la venda de maquinària, sobretot d’Alemanya. Viatjava molt i no solia dir ni quan se n’anava ni, encara menys, quan comptava que tornaria, cosa que, com pots suposar, no devia agradar gens a la seva dona.

—És impossible que no ho sabés; ell devia fer la maleta i suposo que ella li preguntava a on anava; en fi, són coses normals…

—No, ell no actuava pas així. El teu besavi deia que duia la maleta a la cartera, és a dir, en tenia prou amb els diners que portava a sobre. De manera que no li calia preparar res, comprava en tot moment el que necessitava. No sé per què ho feia d’aquesta manera. Suposo que devia ser una font de conflictes al matrimoni. El teu besavi era molt emprenedor i no només va ampliar la venda de màquines industrials, sinó que també les reparava, i en aquells moments, a Espanya, es necessitava de tot. Un dia se’n va anar en un dels seus viatges. Durant la seva absència, ella solia fer el que feien en aquella època les joves de la seva posició. Pel que sabem, va anar a casa d’uns amics, perquè llavors, com ja deus saber, les visites eren un entreteniment habitual, innocent i sobretot econòmic. Una persona anava a visitar uns amics o familiars una tarda, ells li tornaven la visita al cap d’uns quants dies, i els salons de les cases es convertien així en llocs de trobada. En una d’a ques - tes visites, va conèixer un home, no sabem qui era ni a què es dedicava. Una vegada vam sentir a dir que era oficial de l’armada argentina. Sembla que ella se’n va enamorar i va fugir amb ell.

—Però ja havia nascut l’avi, ja tenia un fill.

—Sí, i petit. El va deixar amb la dida, l’Águeda, la dona que el teu avi es va pensar que era la seva mare fins que, de gran, va saber la veritat. El teu besavi es va amistançar amb l’Águeda i hi va tenir una filla, la tia Paloma, germanastra del teu avi. Ja coneixes aquesta branca de la família.

—De fet, no. No heu tingut mai gaire interès que ens coneguem, només els he vist en algun enterrament —vaig replicar amb certa insolència, per veure com reaccionava.

La meva tia no era de les que responia a una provocació si no li interessava fer-ho, de manera que, amb una espurna d’irritació, va continuar parlant com si no m’hagués sentit.

—El teu avi va decidir canviar-se el cognom de la seva mare, per això es deia Fernández de segon. Quan un es canvia el cog - nom, n’ha de triar un que sigui freqüent.

—Tampoc no he aconseguit mai saber com es deia realment —vaig respondre, cansat d’aquella conversa.

—No ho sabem, mai no ho hem sabut. —El to de veu de la meva tia Marta semblava sincer.

—I d’on surt ara aquest interès per la història de la vostra àvia?

—Aquesta foto que t’he ensenyat ens ha portat a prendre la decisió. N’he fet còpies, te’n donaré una perquè et pot servir per a la investigació. Pensem que és ella, però si no ho és, tant hi fa, ha arribat l’hora de saber.

—De saber què? —Em divertia intentar irritar-la.

—De saber qui som —va respondre la tia Marta amb fermesa.

—A mi m’és ben igual el que fes aquesta besàvia, tant se val, jo sé qui sóc i no ho canviarà el que hagués fet aquesta dona fa tants anys.

—I a mi m’és ben igual que a tu tant et faci. Si t’encarrego aquesta feina és perquè no sabem amb què ens trobarem, i els draps bruts, si n’hi ha, m’estimo més rentar-los a casa. Per això no contracto cap detectiu. O sigui que no et demano cap favor, t’ofereixo una feina. Ets periodista, deus saber com has d’investigar. Et pagaré tres mil euros al mes, despeses a part.

Em vaig quedar en silenci. La meva tia em feia una oferta que sabia que no podia rebutjar. No havia guanyat mai tres mil euros al mes, ni tan sols quan treballava de reporter a la televisió. I ara que tenia una situació professional lamentable, que malvivia amb la crítica literària que feia en una publicació de la xarxa, amb un sou que no arribava a cinc-cents euros al mes, se’m presentava ella com la serp que va temptar Eva. Ho hauria volgut rebutjar, que es fiqués els diners on volgués, però vaig pensar en la meva mare, que mes rere mes m’havia d’avançar els diners de la quota de la hipoteca de l’apartament que havia comprat i no podia pagar. Em vaig consolar dient-me que no era pas deshonrós indagar el passat de la meva besàvia. Hauria estat pitjor acceptar una feina a canvi de parlar i de fer les lloances del polític de torn.

—Amb un parell de mesos en tindràs prou, oi? —va fer la tia Marta.

—No t’amoïnis, no crec que trigui tant a esbrinar alguna cosa sobre aquesta bona dona. Dissortadament, potser d’aquí a uns dies hauré acabat la investigació.

—Però vull una altra cosa —va afegir la meva tia amb to comminatori.

—Què? —Me la vaig mirar amb desconfiança, com si tot d’un plegat m’hagués despertat d’un somni: ningú no paga tres mil euros al mes per saber que se’n va fer, de la seva àvia.

—Hauràs d’escriure la història de la meva àvia. Fes-ho com si fos una novel·la, o com vulguis, però escriu-la. L’enquadernarem. Serà el regal que faré a la família el Nadal vinent.

Vaig sotmetre la meva mare a un interrogatori familiar exhaustiu perquè recordés tot el que pogués del seu pare, el meu avi. La bona dona va dedicar una estona a adornar-lo amb totes les virtuts, mirant de furgar dins de la seva memòria. Jo el recordava alt, prim, molt dret, poc parlador. Un bon dia em van dir que havia tingut un accident de cotxe, i que això el va deixar paralitzat en una cadira de rodes fins que es va morir.

De petit, cada diumenge anava amb la mare a casa de l’avi, a un dinar familiar amb unes sobretaules llargues, que m’avorrien d’allò més. L’avi ens observava a tots mentre menjava en silenci, i només intervenia de tant en tant.

La tia Marta era la petita dels germans. En aquella època era soltera i vivia amb ell. S’havia fet càrrec de l’empresa del meu avi de la mateixa manera que havia assumit el control d’aquella casa enorme i fosca. Jo no guardava res entre els records que em donés cap pista sobre la mare de l’avi, la misteriosa senyora que un dia va desaparèixer i el va abandonar deixant-lo amb la dida.

He de confessar que vaig assumir la investigació amb desgana, suposo que perquè m’importava ben poc el que hagués pogut fer una avantpassada.

Vaig començar pel lloc més obvi, l’oficina del Registre Civil, per sol·licitar una partida de naixement del meu avi.

Evidentment, a les partides de naixement sempre figuren els noms dels progenitors de l’inscrit, així que era la millor manera d’esbrinar el nom de la mare de l’avi. Em preguntava per què no ho havia fet la tia Marta en comptes de pagar-me tres mil euros per anar al registre.

Una funcionària amabilíssima va fer anar en orris totes les meves expectatives: no em podia entregar una partida de naixement d’algú que era mort.

—I per què vol una partida de naixement del senyor Javier Carranza Fernández?

—És que el meu avi, bé, era el meu avi, ja li he dit que va morir fa quinze anys.

—Sí, per això li pregunto per què vol la seva partida de naixement.

—Faig un arbre genealògic de la família i justament l’embolic el tenim perquè el meu avi va fer canviar el cognom matern per un problema familiar. En realitat, no es deia Fernández de segon cog - nom; això és el que vull esbrinar.

—Ah! Doncs no ho pot fer.

—I per què no?

—Perquè si, com m’assegura vostè, el seu avi es va canviar el cognom, el seu expedient és al Registre Especial, i per consultar qualsevol dada d’aquest registre cal la sol·licitud de l’interessat o bé una ordre judicial.

—Però l’interessat no pot sol·licitar res —vaig respondre de mal humor.

—Sí, això és evident.

—Miri, era el meu avi, es deia Fernández i no sé per què. No creu que tinc dret a saber com es deia la meva besàvia?

—Escolti’m, desconec els seus problemes familiars i, a més, no m’interessen. Jo només compleixo les meves obligacions: no li puc donar cap partida de naixement original del seu avi. I ara, si no li fa res, tinc molta feina…

Quan ho vaig explicar a la meva mare, em vaig adonar que l’escena amb la funcionària no l’havia sorprès gens. Però em va donar una pista que em podia ser útil.

—L’avi, com a tots nosaltres, el van batejar a l’església de San Juan Bautista. Allà es va casar, allà ho hem fet nosaltres, i espero que algun dia tu també hi celebraràs el teu casament.

No li vaig voler comentar el que ella ja sabia: que, de moment, l’únic compromís seriós el tenia amb el banc que m’havia concedit la hipoteca per comprar-me un apartament.

A la cúpula de San Juan Bautista hi calia fer una reparació urgent; així m’ho va explicar don Antonio, el vell rector, lamentant-se de la desídia dels feligresos davant de l’estat de l’edifici.

—La gent cada cop dóna menys almoina. Abans sempre trobaves un benefactor per fer front a aquests problemes, però ara… Ara, els rics s’estimen més crear fundacions per desgravar impostos, i no donen ni un duro per a aquestes coses.

El vaig escoltar pacientment perquè aquell pobre vellet em queia bé, m’havia batejat, donat la primera comunió i, si feia cas de la meva mare, també em casaria, si bé és cert que el veia molt gran per a una espera tan llarga. Don Antonio es va queixar una bona estona abans de preguntar-me què volia.

—M’agradaria veure la partida de baptisme del meu avi.

—El teu avi, don Javier, sí que es va portar bé amb aquesta parròquia —va recordar don Antonio—. Per què en vols la partida de baptisme?

—La meva tia Marta vol que escrigui la història familiar i haig de saber algunes coses. —Vaig decidir respondre dient quasi tota la veritat.

—No crec que sigui fàcil.

—Per què?

—Perquè tots els documents antics són als arxius del soterrani; durant la guerra es van regirar els registres parroquals i ara estan desordenats. Hauríem d’informatitzar tot el que tenim a baix, però el bisbe no em vol enviar un capellà jove que entengui d’arxius. Jo ja no tinc edat per ordenar tants papers i documents. En tot cas, com pots comprendre, no et puc deixar que hi remenis així com així.

—No li prometo res, però puc parlar amb la meva tia Marta per veure si vol col·laborar amb la parròquia contractant una bibliotecària o una arxivera que l’ajudi a posar ordre…

—Això estaria molt bé, però no crec que a la teva tia Marta li importi gaire l’estat dels documents d’aquesta parròquia. Amb prou feines la veiem per aquí.

—Però jo l’hi diré. Per intentar-ho no hi perdem res.

Don Antonio em va mirar agraït. Era un tros de pa, un d’a - quells capellans que amb la seva bondat justifiquen l’Església catòlica.

—Que Déu et beneeixi! —va exclamar.

—Però, mentrestant, m’agradaria que em deixés buscar la partida de baptisme del meu avi. Li prometo que no tafanejaré cap paper ni document que no tingui a veure amb el que necessito.

El vell sacerdot em va mirar fixament, intentant llegir-me als ulls la veritat de les meves intencions. Li vaig aguantar la mirada mentre dibuixava un somriure convincent.

—D’acord, et deixaré entrar al soterrani, però m’has de prometre que només buscaràs la partida de baptisme del teu avi i no et dedicaràs a tafanejar… Confio en tu.

—Gràcies! És un rector fantàstic, el millor que he conegut en ma vida —vaig exclamar molt agraït.

—No crec que en coneguis gaires, de rectors, perquè tu tampoc no véns gaire a l’església —va respondre el vellet amb iro - nia—. L’estadística em dóna la raó.

Va agafar les claus del soterrani i em va convidar a baixar una escala amagada darrere d’una trapa de la sagristia. Una bombeta que penjava d’un fil oscil·lant era l’únic llum d’aquell soterrani humit, que, com la cúpula, necessitava una bona reforma. Feia fortor de tancat i el lloc era fred.

—M’haurà d’indicar per on començo.

—Això està una mica desordenat. Quin any va néixer el teu avi?

—Em sembla que el 1935…

—Pobre! Just abans de la guerra. Mal moment per néixer.

—De fet, no n’hi ha cap de bo —vaig respondre, per dir alguna cosa, encara que de seguida em vaig adonar que havia estat una estupidesa. Don Antonio em va mirar seriós.

—No diguis aquestes coses! Justament tu! Els joves d’avui no sou conscients dels privilegis que teniu. Us sembla normal que no us falti de res, per això no aprecieu les coses —va remugar.

—Té raó, he dit una bestiesa.

—Doncs, sí, fill, sí, has dit una bestiesa.

Don Antonio anava d’un costat a l’altre obrint arxivadors, remenant entre caixes alineades a la paret, destapant arquetes… Jo el deixava fer, expectant. A la fi, va assenyalar tres arxivadors.

—Em sembla que el llibre de baptismes d’aquells anys són aquí. Resulta que hi va haver infants que es van batejar molt després que naixessin. No sé si és el cas del teu avi. Si no trobes la partida aquí, l’haurem de buscar a les caixes.

—Espero tenir sort i trobar-la…

—Quan començaràs?

—Ara mateix, si no li fa res.

—D’acord, jo haig de preparar la missa de dotze. Quan acabi, baixaré per veure com va.

Em vaig quedar sol en aquell soterrani lúgubre pensant que em guanyaria amb escreix els tres mil euros de la tia Marta.

Em vaig passar tot el matí i part de la tarda cremant-me les celles amb el llibre de baptismes, descolorit pel pas del temps, però no vaig trobar ni rastre del meu avi Javier.

A les cinc de la tarda ja no podia aguantar la picor dels ulls; la gana em colpejava l’estómac amb tanta insistència que ja no la podia passar per alt. Vaig tornar a la sagristia i vaig preguntar a una beata que plegava roba de l’altar on era don Antonio.

—És a la rectoria, reposa; fins a les vuit no hi ha missa. M’ha dit que si vostè venia, l’hi digués. Si el vol veure, segueixi aquest passadís i truqui a la porta que connecta l’església amb la rectoria.

Li vaig agrair les indicacions, tot i que coneixia perfectament el camí. Vaig trobar el capellà amb un llibre a les mans, però semblava que estava endormiscat. El vaig despertar per explicar-li el fracàs de la meva recerca i li vaig demanar permís per tornar-hi l’endemà a primera hora. Don Antonio em va citar a dos quarts de vuit, abans de la primera missa.

Al vespre, vaig trucar a la tia Marta per insinuar-li que fes una donació a l’església de San Juan Bautista. Es va enfadar amb mi per la petició i em va recriminar que no tingués més consideració per la manera de gastar els diners familiars. La vaig enganyar al·legant que el capellà era fonamental per a la investigació que duia a terme i que era important tenir-lo content perquè hi col·laborés. El pobre rector hauria tingut un disgust si m’hagués sentit dir aque - lles coses d’ell, però no tenia altra manera de convèncer la tia. Li importaven ben poc, a ella, la bondat de don Antonio i les dificultats que tenia per tirar endavant la seva església. A la fi la vaig convèncer que com a mínim fes una donació en metàl·lic per ajudar a reparar la cúpula.

Fins al cap de quatre dies no vaig localitzar l’anhelada partida de baptisme del meu avi. Em vaig posar nerviós, al principi no estava segur que fos el que buscava.

Tenint en compte que el meu avi havia rebutjat el cognom de la seva mare i se l’havia canviat per un altre de més corrent, Fernández, vaig trigar a adonar-me que aquell Javier Carranza era ell.

Els cognoms Carranza i Garayoa no eren gaire corrents, i menys a Madrid, però així i tot m’havia passat per alt pel Garayoa. Sí, ara sabia que la mare del meu avi es deia Amelia Garayoa Cuní.

Em va sorprendre que tingués un cognom basc i un altre de català, una barreja força curiosa, vaig pensar.

Vaig treure del sobre la fotografia que m’havia donat la tia Marta, com si la imatge de la jove em pogués confirmar que efectivament era Amelia Garayoa Cuní que figurava com la seva mare a la partida de baptisme de l’avi.

Aquella jove de la foto degué ser molt atractiva; si més no, a mi m’ho semblava, tant si era la meva besàvia com si no.

Vaig llegir el document unes quantes vegades fins que em vaig convèncer que es tractava de qui buscava.

«Javier Carranza Garayoa, fill de Santiago Carranza Velarde i Amelia Garayoa Cuní. Batejat el 18 de novembre de 1935 a Madrid.»

No hi havia cap dubte, era el meu avi i Amelia Garayoa, la seva mare, la que havia abandonat marit i fill per fugir, segons deien, amb un mariner.

Em vaig sentir satisfet amb les investigacions inicials: sens dubte em guanyava els primers tres mil euros que m’havia promès la meva tia.

Ara havia de decidir si la feia partícip de la meva troballa o bé continuava buscant abans de revelar-li el nom de la nostra avantpassada.

Després de jurar solemnement a don Antonio que li tornaria el document intacte i de seguida, li vaig demanar que em deixés fotocopiar la pàgina on figurava el registre del baptisme de l’avi. Li vaig assegurar que li tornaria de seguida el llibre intacte.

En vaig fer unes quantes còpies. Després vaig ser jo qui va insistir que guardés aquell llibre sota pany i forrellat, però que el tingués a mà per si el tornava a necessitar.

Amelia Garayoa Cuní. Ja sabia com es deia la meva besàvia. Ara havia de trobar-ne alguna pista. El primer que havia de fer era buscar algun membre de la seva família. Havia tingut germans, cosins o nebots?

No sabia si el cognom Garayoa era gaire corrent al País Basc; potser me n’hi hauria d’anar de seguida. Abans, però, miraria de localitzar tots els Garayoa que trobés a les guies, malgrat que encara no havia decidit què diria als meus interlocutors en cas que no m’agafessin el telèfon.

Abans d’emprendre el viatge, però, vaig donar una ullada a la guia telefònica de Madrid; al cap i a la fi la meva besàvia hi havia viscut, i s’hi havia casat amb un madrileny. Potser hi tenia algun familiar…

No n’esperava resultats, per això em va sorprendre trobar-hi dos Garayoa. En vaig apuntar els telèfons i les adreces mentre pensava què faria a continuació. O hi trucava, o m’hi presentava, a veure què passava. Em vaig inclinar per la segona opció. L’endemà provaria sort amb una d’aquelles adreces.

2

L’edifici era al barri de Salamanca, la zona més elegant de Madrid. Vaig estar una estona passejant pel carrer, intentant fixar a la retina cada detall i, sobretot, estudiant els qui entraven a l’edifici i en sortien. Al final, tot el que vaig aconseguir va ser cridar l’atenció del porter.

—Espera algú? —em va preguntar, intrigat.

—Doncs no; o més ben dit, sí: miri, és que no sé si la família Garayoa viu en aquesta casa.

—I vostè qui és? —Amb la seva pregunta em vaig adonar que, efectivament, allí hi havia algun Garayoa.

—Doncs, un parent llunyà.

El porter em va mirar de dalt a baix, s’intentava convèncer que jo era una persona a qui es podia donar aquesta informació, però no se li acabaven d’esvair els dubtes. Li vaig ensenyar el carnet d’identitat, l’home el va examinar amb desconfiança i me’l va tornar de seguida.

—Però vostè no es diu pas Garayoa.

—Garayoa, ho era la meva besàvia, Amelia Garayoa… Escolti’m, si li sembla, consulti-ho amb els Garayoa que viuen en aquesta casa i si em permeten de pujar a veure’ls, ho faig, i si no, me’n vaig.

—Esperi’s aquí —em va ordenar. Pel to, vaig deduir que no volia que entrés al portal.

Impacient, vaig esperar al carrer preguntant-me qui devia viure allí, si una vella neboda de la meva besàvia, un cosí o senzillament uns Garayoa que no tenien res a veure amb la meva família. Potser, vaig pensar, el cognom Garayoa era tan comú al País Basc com Fernández a la resta d’Espanya.

A la fi, el porter va sortir a buscar-me.

—La senyora diu que pugi —em va anunciar sense acabar d’estar-ne convençut.

—Ara? —vaig preguntar, atordit; de fet, no esperava que em rebés ningú.

—Sí, ara. Pugi al tercer.

—Tercer dreta o esquerra?

—La casa de les senyores ocupa tota la planta.

Vaig decidir pujar per l’escala en comptes d’agafar l’ascensor, per tenir temps de pensar què diria, però la meva decisió va fer augmentar la desconfiança del porter.

—Per què no puja amb l’ascensor?

—Perquè m’agrada fer exercici —vaig respondre, mentre desapareixia del seu ull inquisidor.

Una dona de mitjana edat, amb vestit jaqueta gris i els cabells curts, m’esperava davant de la porta oberta. Vaig notar que m’observava amb la mateixa desconfiança que el porter.

—Ara el rebran les senyores. Passi, sisplau.

—I vostè qui és? —vaig preguntar amb curiositat.

Ella em va repassar de dalt a baix com si amb la meva pregunta hagués violat la seva intimitat. Em va mirar amb menyspreu abans de respondre:

—Sóc la majordoma; m’encarrego de les coses de la casa. Cuido les senyores. Passi, s’esperarà a la biblioteca.

Com el porter, parlava de «les senyores». Era clar, doncs, que allí vivien dues o més dones.

Em va acompanyar fins a una sala espaiosa, amb uns vetustos mobles de caoba i les parets cobertes de llibres. Un sofà de pell de color marró fosc ocupava, juntament amb dues butaques, un cos - tat de l’estança.

—Segui, avisaré les senyores que és aquí.

No la vaig obeir, sinó que vaig començar a tafanejar els exemplars perfectament enquadernats amb pell. Em va cridar l’atenció que a part de llibres no hi hagués cap altre objecte a la biblioteca: ni adorns, ni quadres.

—Li interessen, els llibres?

Em vaig girar, avergonyit, com un nen a qui sorprenen amb la mà dins del pot de la melmelada. Vaig balbucejar alguna afirmació mentre mirava la dona que m’havia parlat. El seu aspecte no delatava cap edat concreta: devia tenir uns cinquanta o seixanta anys.

Era alta, prima, amb els cabells castanys foscos, portava un elegant vestit jaqueta amb pantalons i, com a únic complement, unes arracades i un anell de brillants.

—Perdoni que la molesti. Em dic Guillermo Albi.

—Sí, això ha dit el porter. Sé que li ha ensenyat el carnet d’identitat.

—Ho he fet perquè no desconfiés; en fi, perquè veiés que no sóc cap boig.

—Bé, es una mica estrany que es presenti en aquesta casa preguntant si hi viu algú de la família Garayoa i afirmant que Amelia Garayoa era la seva besàvia…

—Doncs encara que sembli estrany és la veritat. Sóc besnét, o això penso, d’Amelia Garayoa. Sap qui és?

La dona va esbossar un somriure ampli i em va mirar, divertida, abans de respondre:

—Sí, és clar que sé qui és. Jo sóc Amelia Garayoa. I, evidentment, no sóc la seva besàvia.

No vaig saber què dir. De manera que aquella dona, que de sobte em vaig adonar que s’assemblava a la meva tia Marta, era Amelia Garayoa. I, efectivament, com deia ella molt bé, per l’edat no podia ser la meva besàvia.

—Vostè es diu Amelia Garayoa?

—Sí, no li sembla bé? —em va preguntar amb ironia.

—Sí, sí, i tant, perdoni, és que… en fi, tot això és un embolic.

—Per començar, m’agradaria saber a què es refereix quan diu que «tot això és un embolic», i en segon lloc, qui és, vostè? Què vol?

La majordoma va entrar a la biblioteca abans que jo hagués pogut respondre i va anunciar, solemnement:

—Les senyores els esperen a la sala.

Amelia Garayoa em va mirar dubtant si m’havia d’acompanyar a la sala on, pel que semblava, s’esperaven unes altres senyores.

—Les meves ties són molt grans, totes dues tenen més de noranta anys, no voldria que les torbés…

—No, no ho faré pas. No és aquesta la meva intenció, jo… simplement els voldria explicar per què sóc aquí.

—Sí, convindria que ens ho aclarís —va respondre Amelia Garayoa amb sequedat.

Va sortir de la biblioteca i jo, atabalat, la vaig seguir. Em sentia com un intrús a punt de fer el ridícul.

D’aquella sala, espaiosa, amb dos amplis miradors, cridava l’atenció una imponent llar de foc de marbre on crepitava llenya. A banda i banda, hi havia una butaca d’orelles, i davant, un sofà de pell negra.

Dues velletes, que s’assemblaven tant que qualsevol hauria dit que eren bessones, ocupaven les butaques. Tenien els cabells blancs i els duien recollits en una castanya. Portaven unes faldilles idèntiques de color negre i un jersei, blanc l’una i gris l’altra.

Totes dues m’observaven amb curiositat. Cap de les dues no va dir res.

—Li presento les meves ties àvies —va fer Amelia—. Aquest jove es diu Guillermo Albi.

—Bona tarda, perdonin la irrupció. Són molt amables d’atendre’m.

—Segui —em va ordenar la del jersei blanc.

—L’hem rebut perquè les meves ties ho han volgut així, jo no era partidària de parlar amb un estrany —va voler deixar ben clar Amelia, que no secundava aquella decisió.

—Ho entenc, ja sé que no és gaire habitual que algú es presenti en una casa dient que la seva besàvia es deia Garayoa i preguntant si en saben res. Els demano disculpes, espero no molestar-les massa.

—I què és el que vol realment? —em va preguntar la del jersei gris.

—Abans de res, potser valdrà més que els digui qui sóc… La meva família té una petita fàbrica, una empresa familiar anomenada Máquinas Carranza, que dirigeix la meva tia Marta. Els en donaré l’adreça i els telèfons; així poden indagar sobre mi…

—Sí —va replicar Amelia—. Deixi’m veure les seves dades…

—No siguis impacient, Amelia —la va interrompre la velleta del jersei gris—. Vejam, jove, digui’ns d’una vegada què vol, qui busca i com ha trobat aquesta casa.

—Pel que sembla, la meva besàvia es deia Amelia Garayoa. I dic «pel que sembla» perquè la seva vida és un misteri; en sabem ben poques coses, per no dir res. En realitat, no vam saber com es deia fins ahir, quan vaig trobar la partida de baptisme del meu avi, on constava el nom de la seva mare.

Vaig agafar de la butxaca de la jaqueta una fotocòpia de la partida de baptisme del meu avi i la vaig allargar a la velleta del jersei blanc, que va agafar unes ulleres que tenia sobre la taula i va començar a llegir amb avidesa el document. Poc després em va clavar una mirada de color d’acer i vaig notar que em llegia fins els pensaments més amagats.

No vaig poder aguantar aquella mirada; vaig desviar els ulls cap a la llar de foc. La dona va donar el document a la del jersei gris, que també el va analitzar amb deteniment.

—De manera que vostè és nét d’en Javier —va deduir la del jersei gris, i amb això va trencar un silenci tens.

—Sí. El va conèixer? —vaig preguntar.

—I com es diu l’esposa del Javier? —va afegir la dona sense respondre la meva pregunta.

—La meva àvia materna es deia Jimena.

—Continuï explicant-nos la seva història —va intervenir la velleta del jersei blanc.

—Resulta que la tia Marta, que és la germana de la meva mare, fa poc que va trobar una fotografia i va pensar que la dona del retrat podia ser la misteriosa àvia que havia desaparegut. Com que jo sóc periodista i ara passo una mala època, se li va acudir d’encarregar-me que investigués què se n’havia fet d’Amelia Garayoa. En realitat, la meva mare i els meus oncles no van saber fins ahir com es deia la seva àvia. El seu pare es va canviar el cognom Garayoa pel de Fernández; sembla que mai no parlava de la seva mare, és evident que era un tema tabú a la família. Durant un temps van pensar que la seva mare era l’Águeda, la dida, amb qui el meu besavi va tenir una altra filla. M’imagino que devia ser molt dur per al meu avi assabentar-se que la seva mare l’havia abandonat. Cap dels seus fills no va gosar mai preguntar-li què havia passat, de manera que a la família no en sabem res.

—I per què la seva tia Marta ara vol saber què se’n va fer, de la seva àvia? —va preguntar Amelia Garayoa, la neboda néta de les dues velletes.

—Doncs, perquè tal com els he dit, va trobar una foto i va pensar que devia ser d’ella. Se li va acudir que jo podia escriure una història, la història d’aquesta dona. La meva tia vol regalar el relat als seus germans el Nadal que ve. Un dels eterns enigmes familiars a la fi revelat serà un regal sorpresa per a tots. No les vull enganyar: a mi m’és ben igual el que va fer la meva besàvia i les raons que va tenir, però ja els he comentat que passo un mal moment professional i la meva tia em pagarà generosament per fer la reconstrucció de la història. Tinc una hipoteca per pagar i, la veritat, em fa vergonya continuar demanant ajuda a la meva mare cada dos per tres.

Les tres dones m’observaven en silenci. Em vaig adonar que feia més de mitja hora que era allí, que els havia explicat qui era jo, mentre que jo continuava sense saber-ne res, d’elles. Que ximplet que era: m’havia sincerat fins al ridícul, com un adolescent enxampat in fraganti.

—Té la foto que va trobar la seva tia? —va preguntar la del jersei blanc amb veu tremolosa.

—Sí, en tinc una còpia —vaig respondre, i la vaig agafar de la butxaca de la jaqueta.

La dona va dibuixar un gran somriure en veure la imatge d’aquella jove vestida de núvia.

Les altres dues velletes s’hi van acostar per mirar el retrat. Totes tres continuaven sense dir res; el seu silenci em violentava d’allò més.

—Coneixen la dona de la foto?

—Ara ens voldríem quedar soles, jove. Vostè vol saber si coneixem aquesta tal Amelia Garayoa, que pel que sembla va ser un membre de la seva familia… Potser sí, tot i que el cognom Garayoa és força freqüent al País Basc. Si ens deixa aquesta fotocòpia de la partida de baptisme i la fotografia ens podria ajudar molt —va dir la del jersei gris.

—Sí, no hi tinc cap inconvenient. Creuen que pot pertànyer a algú de la seva família?

—Si ens deixa el seu telèfon, ens posarem en contacte amb vostè —em va interrompre la del jersei gris, sense respondre a la meva pregunta.

Vaig assentir. No podia fer res més. Amelia Garayoa es va aixecar del sofà per acomiadar-me. Vaig inclinar el cap en senyal d’agraïment mentre em disposava a seguir aquella dona seca i elegant que m’havia acompanyat fins al saló.

—El que sí que és una casualitat és que vostè es digui com la meva besàvia —vaig gosar dir-li a tall de comiat.

—No s’ho pensi, a la meva família hi ha moltes Amelies; tinc ties, cosines i nebodes amb aquest nom. La meva filla també es diu Amelia María, com jo.

—Amelia María?

—Sí, per distingir-nos les unes de les altres n’hi ha que es diuen simplement Amelia i les altres, Amelia María.

—I ha dit que aquestes dues senyores són les seves ties àvies?

Amelia va dubtar si havia de respondre a la meva pregunta. A la fi, va satisfer la meva curiositat.

—Sí. Aquesta és la casa familiar. Quan vaig enviudar, vaig venir a viure amb elles; són molt grans. La meva filla viu als Estats Units. Som una família molt unida: ties, nebodes, néts… Ens estimem i tenim cura els uns dels altres.

—Això està molt bé —vaig respondre per dir alguna cosa.

—Són molt grans —va insistir—, totes dues passen dels noranta, tot i que tenen bona salut… Doncs res, ja li trucarem —i va donar per acabada l’explicació mentre tancava la porta.

Vaig arribar al carrer amb la sensació que m’havien deixat fora de combat. L’escena que havia viscut em semblava surrealista, encara que en realitat també ho eren l’encàrrec de la tia Marta i el desvergonyiment per haver-me presentat en una casa preguntant a unes desconegudes per la meva besàvia.

Vaig decidir no dir res a la tia Marta; almenys volia esperar a veure si aquelles senyores s’animaven a trucar-me o, per contra, em tancaven la porta per sempre més.

Vaig passar uns dies pendent del telèfon. Com més pensava en aquelles dones, més segur estava que havia trobat una pista. El que desconeixia era cap a on em conduiria.

—Guillermo Albi? Bon dia, sóc Amelia María Garayoa.

Encara no m’havia aixecat, eren les vuit del matí. El so del telèfon em va sobresaltar, però el sobresalt es va fer encara més gran en sentir la veu d’Amelia Garayoa.

—Bon dia —vaig quequejar, sense saber què dir.

—Que l’he despertat?

—No… no… Bé, en realitat, sí. Ahir a la nit vaig estar llegint i escrivint fins tard…

—Escolti’m, les meves ties el volen veure, han decidit parlar amb vostè. Que podria venir aquesta tarda?

—Sí! I tant que sí!

—Doncs si li sembla bé, l’esperem a casa a les cinc.

—D’acord. Hi seré.

No va penjar el telèfon. Semblava que dubtava si havia de continuar parlant. Li sentia la respiració a l’altra banda de la línia. A la fi es va trencar el silenci. La seva veu va canviar de to.

—Si fos per mi, no tornaria a trepitjar casa nostra. Crec que només ens portarà problemes. Però les meves ties han pres la decisió i jo no puc fer sinó respectar-la. Ara bé, li asseguro que si intenta perjudicar-nos, se’n penedirà.

—Què diu? —vaig preguntar, sobresaltat per l’amenaça.

—Sé qui és, un periodista sense fortuna, un individu conflictiu que ha tingut problemes a tots els mitjans on ha treballat. Li juro que si el seu comportament ultrapassa el que considero raonable, faré els impossibles perquè no pugui tornar a treballar mai més.

Va penjar el telèfon sense donar-me temps per replicar. De moment ja sabia que la tal Amelia María Garayoa havia estat investigant sobre la meva persona, mentre jo cometia l’error de quedar-me assegut esperant una trucada. Quedava clar que, com a periodista d’investigació, era un autèntic desastre, però com que procuro ser benèvol amb els meus defectes, també vaig pensar que el meu fort no havia estat mai la investigació, sinó més aviat la crònica política.

Vaig anar a dinar a casa la mare, amb qui vaig acabar discutint sobre del meu futur immediat. No desaprovava que hagués acceptat l’encàrrec de la tia Marta, ja que comportava guanyar tres mil euros al mes, però em va recordar que aquell sou tenia data de caducitat, que tan bon punt esbrinés quatre coses de la besàvia i escrivís el relat, hauria de tornar a viure del meu ofici i buscar una feina més digna que la de crític literari en un diari digital.

Considerava que la meva situació laboral era igual a res, perquè a ella no se li acudiria encendre mai l’ordinador per llegir una revista per Internet. El que jo feia li semblava totalment irrellevant. Tenia tota la raó. Jo, per part meva, estava massa nerviós per escoltar les seves queixes, i tampoc no li volia confiar que aquella mateixa tarda aniria a visitar les ancianes. Estava convençut que no em sabria guardar el secret, que a l’instant passaria la informació a la tia Marta.

Quan faltaven cinc minuts per a les cinc, entrava al portal de la casa de les Garayoa. Aquella vegada, el porter no m’hi va posar cap inconvenient.

Em va obrir la porta la majordoma, que, amb un breu «Bona tarda» seguit d’un «Passi, les senyores l’esperen», em va acompanyar fins a la sala, on ja m’havien rebut l’altra vegada.

Les dues dones em van rebre amb un gest seriós. Em va sorprendre de no veure-hi la seva neboda néta Amelia María, de manera que vaig demanar per ella.

—Amelia Maria treballa. Sol acabar tard. És broker i a aquestes hores té molta feina pendent de la Borsa de Nova York —em va explicar una de les ancianes.

Aquell dia, la que semblava una mica més gran portava un vestit jaqueta negre, i l’altra, que tornava a portar un jersei gris, més fosc que el de l’altre dia, però, duia a més un collaret de perles.

—Li explicarem per què hem decidit parlar amb vostè —va dir la que anava de negre.

—L’hi agraeixo —vaig respondre.

—Amelia Garayoa és, més ben dit, era, un membre de la nostra família. Va patir molt quan es va haver de separar del seu fill Javier. No s’ho va perdonar mai. No es pot tornar al passat per desfer-lo, però ella sempre va sentir que tenia aquest deute. No el va poder compensar en vida, no va saber com fer-ho. El que sí que li podem assegurar és que no hi va haver ni un sol moment que no pensés en en Javier. Però no es pot tornar al passat per desfer-lo.

Va semblar que dubtava abans de continuar:

—L’ajudarem.

Vaig escoltar sorprès les paraules de la velleta vestida de negre. Parlava amb una veu feixuga com si li costés pronunciar aquestes paraules. Vaig tenir la sensació que el fet de remenar el passat els faria molt mal.

La dona de negre callava, m’observava, com si busqués forces per continuar.

—Els agraeixo molt que hagin decidit ajudar-me… —vaig dir gairebé sense saber què més hi podia afegir.

—No, no ens ho agraeixi. Vostè és el nét d’en Javier. Això sí, hi haurà unes condicions —va replicar la del jersei gris.

Em vaig adonar que la seva neboda néta no m’havia dit els noms de les ancianes; en realitat, no me les havia presentat, i per això jo les identificava mentalment pel color de la roba. Per la solemnitat que imprimien al moment, no gosava preguntar-los com es deien.

—De tota manera, no li serà gens fàcil investigar la història de la seva besàvia —va tornar a intervenir la que anava de negre.

Aquestes últimes paraules em van deixar perplex. Primer em deien que m’explicarien la vida de la meva avantpassada i després m’anunciaven que aquest coneixement no estaria exempt de dificultats.

—No podem explicar el que no sabem, però sí que podem orientar-lo. Valdrà més que sigui vostè qui rescati Amelia Garayoa del passat, que segueixi tots i cadascun dels seus passos, que conegui les persones que la van conèixer, suposant que encara visquin, i que en reconstrueixi la vida des del principi, pas a pas. Només així en podrà escriure la història.

Qui parlava era la del jersei gris. Em feia la impressió que m’estava convertint en un titella d’aquelles dues dones. Elles movien els fils, elles dictarien les condicions que m’havien de permetre posar el nas a la vida de la meva avantpassada, i no em donarien cap opció que no s’ajustés als seus desitjos.

—Entesos —vaig acceptar a contracor—. Què he de fer?

—Pas a pas, anirem pas a pas —va continuar la velleta de gris—. Abans de començar, s’ha de comprometre a algunes coses.

—A què volen que em comprometi?

—En primer lloc, que seguirà les nostres indicacions sense dir ni piu; som molt grans i no tenim ganes, ni tampoc temps, de convence’l de res, de manera que, si segueix les nostres instruccions arribarà a saber què va passar realment. En segon lloc, que assumeix que ens reservem el dret de decidir què pot fer amb el text que n’escrigui.

—Però això no ho puc acceptar! Quin sentit té que m’ajudin a investigar la història d’Amelia Garayoa si després decideixen no permetre que entregui a la meva família el que escrigui?

—No va ser cap santa, però tampoc cap monstre —va murmurar la de negre.

—No tinc cap intenció de jutjar-la. Potser per a vostès és terrible que fa més de setanta anys una dona se n’anés de casa i deixés el seu fill en mans del marit, però avui dia això no té res d’extraordinari. No em sembla que es pugui titllar de monstre una dona per haver abandonat el marit —vaig protestar.

—Són les nostres condicions —va insistir la velleta del jersei gris.

—No em donen gaires opcions…

—El que li demanen no és tan difícil…

—D’acord, ho accepto. Però voldria que vostès responguessin unes preguntes. Quina relació van tenir amb Amelia Garayoa? La van conèixer? I qui són vostès? Ni tan sols sé com es diuen…

—Miri, jove, nosaltres som d’una època en què la paraula donada tenia valor de llei, de manera que o ens promet que accepta les condicions que li posem o no hi ha tracte —va insistir la de gris.

—Ja els he dit que sí.

—Pel que fa a qui som, com ja deu haver intuït, som família directa d’Amelia Garayoa i, per tant, indirectament família seva. En el passat vam compartir amb ella inquietuds, decisions, errors, penes… Es podria dir que som les marmessores de la seva memòria. La seva vida va transcórrer paral·lela a la nostra. Però el que és important no és qui som nosaltres, sinó qui va ser ella —va afirmar, rotundament, l’anciana de negre.

—Pel que fa a com ens diem… digui’m doña Laura, i a ella —va fer la de gris, assenyalant l’altra—, doña Amelia.

—Amelia? —vaig preguntar, desconcertat.

—Ja li va dir la meva neboda que a la nostra família hi ha moltes Amelies… —va respondre doña Laura.

—Puc saber d’on ve aquesta afició pel nom d’Amelia?

—Abans era habitual posar a les filles el nom de la mare, de l’àvia o de la padrina, o sigui que, a la nostra família, hi trobarà unes quantes Amelia i Amelia María. Precisament a la meva germana li van posar Amelia María, encara que sempre li hem dit Melita, per distingir-la de la meva cosina Amelia, oi? —Doña Laura mirant l’altra anciana.

Almenys ja sabia com es deien les dues dones, que, pel que semblava eren germanes.

—Perdonin que hi insisteixi, però voldria saber exactament el grau de relació familiar que tenien amb la meva besàvia. Dedueixo que devien ser cosines…

—Sí, i estàvem molt unides; hi pot pujar de peus —va respondre doña Laura.

—Bé, ara que hem arribat a un acord, valdrà més que es posi a treballar. Li entregarem un diari, li servirà per començar a conèixer la seva besàvia —va afirmar doña Amelia.

—Un diari? D’Amelia? —Em vaig sobresaltar davant d’aque - lla sorpresa tan inesperada.

—Sí. El va començar a escriure quan era adolescent. L’hi va regalar la seva mare quan va fer catorze anys. I la va fer feliç perquè, entre altres coses, somiava de ser escriptora.

La dona somreia mentre evocava el record del diari d’Amelia.

—Escriptora? En aquella època? —vaig preguntar, sorprès.

—Jove, suposo que sap que sempre hi ha hagut dones que han escrit, i quan es refereix a «aquella època», no ho faci com si fos la prehistòria —va intervenir doña Laura, molesta.

—Així doncs, Amelia, la meva besàvia, volia ser escriptora…

—I actriu, i pintora, i cantant… Tenia unes enormes ganes de viure i també cert talent per a l’art. El diari va ser el millor regal de tots els que li van fer aquell aniversari —va continuar doña Me li ta—. Llegeixi’l i, quan l’acabi, vingui’ns a veure, que li indicarem el pas següent. Ja li hem dit que l’haurà d’anar descobrint a poc a poc.

—D’acord, però abans que llegeixi el diari, li hauríem d’explicar alguna cosa de com era la família i de com vivien… —va indicar doña Laura.

—Perdonin, per aclarir-me, vostè és doña Laura i a vostè li haig de dir doña Amelia María, com a la seva neboda néta, o doña Melita? —vaig preguntar, interrompent doña Laura.

—Com vulgui, això no és important —va protestar doña Melita—. Sigui com sigui, jove, la nostra era una família benestant d’empresaris i industrials, gent educada i culta.

—Cal que contextualitzi el que va passar —va precisar doña Laura, irritada.

—No s’hi amoïnin, ja ho sabré fer…

—Amelia va néixer el 1917, un període convuls de la història, l’any en què va triomfar la revolució soviètica, quan encara no havia acabat la Primera Guerra Mundial. A Espanya, hi havia un govern de concentració; hi regnava Alfons XIII.

—Sí, sé què va passar el 1917… —Temia que doña Laura s’entestés a donar-me una lliçó d’història.

—No s’impacienti, la vida de les persones té sentit si s’explica en el context de la seva època, si no és difícil d’entendre-hi res. Tal com li deia, Amelia i jo vam créixer durant els anys de la dictadura, vam assistir a la victòria republicana a les eleccions municipals del 1931, amb la coneguda proclamació de la República i la marxa d’Alfons XIII cap a l’exili. Després van venir els governs de centreesquerra, el 1932; l’aprovació de l’Estatut de Catalunya; l’intent de cop d’estat de Sanjurjo; el 1933, el triomf de les dretes agrupades a la CEDA; la vaga general revolucionària del 1934…

—Em faig càrrec que van viure moments difícils —vaig mirar d’interrompre la classe magistral.

En aquell moment va entrar a la sala l’Amelia María jove, o sigui la que devia ser la neboda néta de les dues ancianes. El cert és que em feia un embolic amb tantes Amelies. Amb prou feines em va mirar, va fer un petó a les dones.

Després d’un intercanvi de generalitats a què vaig assistir atent i silenciós, Amelia María es va dignar a parlar-me:

—I a vostè, com li va?

—Bé, estic molt agraït pel que han decidit les seves ties. He acceptat totes les seves condicions —vaig respondre amb certa ironia.

—Perfecte, i ara, si no li fa res, les ties haurien de reposar. La majordoma m’ha dit que fa més de dues hores que és aquí.

Em van fastiguejar les maneres expeditives de fer-me fora, però no vaig gosar contrariar-la. Em vaig aixecar i vaig inclinar el cap davant de les dues ancianes. Va ser aleshores quan doña Melita em va allargar dos quaderns amb tapes de tela de color de cirera, desgastades pel pas del temps.

—Són els dos diaris d’Amelia —em va indicar mentre me’ls donava—, tracti’ls amb molt de compte i, quan els hagi llegit, vingui’ns a veure.

—Així ho faré, i ho repeteixo, moltes gràcies.

Vaig sortir de la casa esgotat; no sabia dir per què. Malgrat l’aparent impertorbabilitat, aquelles dones em transmetien una tensió estranya, i, a més, la seva neboda néta no dissimulava gens l’animadversió que sentia per mi, segurament temia que jo pertorbés la tranquil·litat de les seves ties.

Quan vaig arribar al meu apartament, vaig apagar el mòbil per no haver de respondre a cap trucada. Estava ansiós per submergir-me en els diaris de la meva besàvia.

3

«Sóc feliç! La festa del meu aniversari ha estat un èxit. La mamà és única en això d’organitzar celebracions, i a més, m’ha fet el millor regal: aquest diari. El papà m’ha regalat una ploma i la meva germana, uns guants. Però, a part d’això, he tingut molts altres regals, dels avis, dels oncles, i les meves amigues també han estat molt generoses.

La meva àvia Margot ha insistit al papà perquè amb l’Antonietta anem a passar l’estiu amb ella a Biarritz. M’agradaria molt! Sobretot perquè m’ha dit que també hi ha convidat la Laura, que és la meva cosina preferida. No és que no m’entengui bé amb la meva germana Antonietta, però tinc tanta confiança en la Laura…

La Laura diu que és una gran sort tenir una àvia francesa, perquè a ella la diverteix tant com a mi passar l’estiu a Biarritz. Jo crec que la sort és tenir una família com la nostra. Tremolo només de pensar que hauria pogut néixer en una altra família. El papà li ha dit a l’àvia que anirem a passar una part de les vacances amb ella.

Ara estic cansada, avui ha estat un dia ple d’emocions, continuaré demà…»

Sens dubte, era el típic diari d’una adolescent de bona família. Pel que sembla, el pare d’Amelia, el meu rebesavi, era basc per part de pare i bascofrancès per part de mare. Es dedicava al comerç i viatjava per tot Europa i també per l’Amèrica del Nord. Tenia un germà advocat, Armando, pare de Melita, Laura i Jesús, els cosins de la meva besàvia.

Amelia i la seva germana Antonietta tenien una nanny anglesa, si bé la seva fada protectora era la dida, Amaya, una guipuscoana per qui sentia una gran devoció i que continuava al servei de la família.

La meva besàvia havia estat una estudiant aplicada. Sembla que el pare insistia que les dues filles estudiessin i tinguessin una bona formació. Totes dues anaven a les teresianes i feien classes de francès i de piano. A part de la música, el que atreia més Amelia era la pintura; somiava de ser una artista famosa en una disciplina o l’altra. També tenia un talent innat per a les llengües. Amb la seva cosina Laura compartia secrets d’adolescents, mentre que, pel que fa a la seva germana Antonietta, els dos anys de diferència li semblaven una eternitat.

El meu rebesavi devia ser un personatge una mica especial, perquè de tant en tant viatjava amb la família fora d’Espanya. Així, Amelia explicava al diari les seves estades a Munic, Berlín, Roma o París, narrant en primera persona les impressions d’una nena amb unes immenses ganes de viure.

Amb tot, aquell diari em va semblar avorrit. No m’interessava gens la vida quotidiana d’Amelia i, fora del descobriment que la seva cosina preferida es deia Laura, i que una de les àvies era francesa, vaig trobar la resta del relat càndid i tediós. Vaig decidir tornar a encendre el mòbil, trucar a una amiga i sortir a fer una copa per distreure’m. Deixaria el segon diari per a l’endemà.

«Tinc tuberculosi. Fa dies que sóc al llit i el metge no em permet rebre visites. La Laura m’ha vingut a veure aquest matí aprofitant que el papà és de viatge a Alemanya i que la mamà sempre va a missa de nou. La Laura m’ha regalat un diari com el que em va regalar la mamà quan en vaig fer catorze.

No he deixat que s’acostés al llit, però la seva visita m’ha alegrat. Per a mi, la Laura és més que una cosina: és com un germana, em comprèn mi llor que ningú, molt més que l’Antonietta. I m’ha emocionat el seu regal: aquest diari. M’ha dit que així no m’avorriré tant i que el temps em passarà més de pressa. Però, què hi explicaré si no em puc moure?»

«M’ha vingut a veure el metge i reconec que em fastigueja que em tracti com una nena. Ha dit que haig de continuar descansant, però que és convenient que respiri aire pur. La mamà ha decidit enviar-me al camp, a casa de la dida, Amaya. Tenien pensat enviarme a casa de l’àvia Margot a Biarritz, però fa una temporada que l’àvia té uns constipats que no se li acaben de curar i no està prou bé per cuidar una malalta de tuberculosi. A més, don Gabriel ha dit que és millor que respiri l’aire pur de la muntanya.

La mamà ho prepara tot per anar-nos-en al caserío de la família de la dida. La dida Amaya em cuidarà, la mamà s’ha de quedar amb l’Antonietta i esperar que el papà torni d’Alemanya. Però em vindrà a veure de tant en tant. M’estimo més anar-me’n que continuar tancada en aquesta habitació. Si no fos per les visites de la Laura, pararia boja. Però em fa por que al final no ho acabi encomanant a la meva cosina. Ningú no sap que em ve a veure, només la dida, però no en diu res.»

«L’Amaya em deixa llevar. No m’obliga a quedar-me al llit. Diu que, si tinc forces, val més que surti a respirar aire pur, com va dir don Gabriel. Aquí, a la muntanya, el que sobra és aire pur.

Els pares de la dida són grans, em costa entendre’ls perquè sempre parlen basc, però el fill gran de l’Amaya, l’Aitor, me n’ensenya. El papà diu que tinc un do especial per a les llengües, i és cert que les aprenc de pressa.

M’entenc bé amb l’Aitor, i també m’avinc amb l’Edurne, l’altra filla de l’Amaya, que té la meva edat, bé, uns quants mesos més. L’Aitor i l’Edurne són molt diferents, els passa com a l’Antonietta i a mi. L’Amaya vol que l’Edurne vingui amb nosaltres a Madrid, a servir a casa nostra. Li he promès que convenceré la meva mare. L’Edurne és molt silenciosa, però sempre somriu, i procura estar atenta al més mínim desig meu.

El papà va recomanar l’Aitor per treballar en una casa del PNB a Sant Sebastià. S’hi passa tota la setmana. Diu que està molt content amb la feina, on fa encàrrecs, està pendent de les visites i també li encarreguen algun treball d’escrivent, com el d’ensobrar. L’Aitor és tres anys més gran que jo, però no em tracta com una nena petita.

L’Amaya n’està molt pendent, se sent molt orgullosa del seu fill. Pobreta, gairebé no ha viscut amb ells, va venir a casa quan vaig néixer jo. Ara m’adono, però, que ha d’haver estat molt dur, això de criar-nos a nosaltres en comptes dels seus fills. Els deu haver trobat molt a faltar!

Hem anat a Sant Sebastià per trucar a l’àvia Margot; ja està millor i ha promès que em vindria a veure.

A l’Aitor el sorprèn que parli en francès amb la meva àvia, però és que sempre hi hem parlat. L’àvia Margot també parla en francès amb el pare. Només parla castellà amb la mamà, però el que passa és que la mamà no té facilitat per a les llengües, i encara que sàpiga parlar francès, només el parla quan som a Biarritz.»

«He anat amb l’Aitor a passejar per la muntanya. L’Amaya li ha dit que no em cansi, però jo em trobo més bé i he insistit que si ens enfilàvem una mica cap al cim podríem veure França.

Penso en l’àvia Margot. M’agradaria veure-la, però encara estic convalescent. De seguida que em posi bona me n’aniré a veure-la a Biarritz.

L’Aitor sap un camí per entrar a França sense haver de passar el control fronterer. Bé, m’ha dit que hi ha moltes senderes que hi porten, que la gent de per aquí les coneix, sobretot els pastors. Les hi ha ensenyat el seu avi. Es veu que ell i altres pastors de vegades s’han guanyat unes quantes pessetes fent contraban. L’Aitor m’ha fet prometre que no ho diré a ningú, i no ho faré, no vull pensar què diria el meu pare.

L’Aitor m’ha explicat que no es vol quedar per sempre en aquesta casa. A la nit, quan torna de la feina, estudia. És tres anys més gran que jo. A més, ara estudia francès; li n’ensenyo jo a canvi que ell em continuï ensenyant basc.

L’Aitor diu que jo també sóc basca. I ho diu com si això fos especial. Però jo no me’n sento, d’especial, tant me fa ser basca que de qualsevol altre lloc. No aconsegueixo sentir el mateix que ell, i diu que és perquè no visc en aquesta terra. No ho sé. Em sento orgullosa de dir-me Garayoa, però perquè és el cognom del papà, no perquè sigui un cognom basc. No, per més que l’Aitor m’ho digui, no acabo de sentir res especial pel fet de ser mig basca…

Ara parlo basc, amb l’Aitor i també amb l’Amaya i els seus pares. Em diverteix fer-ho. La gent dels caseríos parla basc i es queda parada de sentir-me. No ho faig pas malament del tot. L’Aitor ha avançat molt en francès. La seva mare diu que no li servirà de res, que valdria més que aprengués bé a munyir, però l’Aitor no es quedarà aquí, ja ho ha decidit. Quan torna de Sant Sebastià porta el diari. Ens explica que la situació política està malament. La mamà sol dir que, d’ençà que se’n va anar el rei, tot ha empitjorat, però el papà no opina el mateix. És simpatitzant d’Acción Republicana, el partit de Manuel Azaña. L’Aitor tampoc no sembla que tingui simpatia per Alfons XIII. És clar que l’Aitor somia una pàtria basca. Jo li pregunto què faria amb els que no són bascos, i em respon que no m’hi amoïni, que jo sóc una Garayoa.

A l’hora de sopar ens ha explicat que es va formar una coalició de dretes que es diu CEDA que es van presentar a les eleccions. Jo, la veritat, no sé si això és bo o dolent, ho preguntaré als meus pares quan em vinguin a veure d’aquí a uns dies. Els trobo tant a faltar! L’Antonietta no vindrà perquè encara no estic curada del tot.»

«M’ha costat molt tornar-me a separar dels pares. Quan s’ha engegat el cotxe, m’he posat a plorar com una nena petita. Don Gabriel ha dit que encara no estic del tot curada i m’hauré de quedar més temps a casa de la dida. Però quant? No m’ho diuen i això em desespera.»

«He convençut la mamà perquè permeti que l’Edurne vingui amb nosaltres a Madrid. Li he dit que podria ser una bona donzella, i que ho devem a l’Amaya per haver-nos cuidat tan bé, a l’Antonietta i a mi. De primer s’hi ha resistit, però després ho ha acceptat i he tingut una gran alegria, perquè m’ha dit que disposarà que l’Edurne s’ocupi de l’Antonietta i de mi.

El papà ha tornat preocupat d’Alemanya; ens ha parlat del nou canceller, es diu Adolf Hitler. Segons ell, Hitler fa uns discursos que encenen la gent, però al papà l’inquieta, no se’n refia. Segurament és perquè a Hitler no li agraden els jueus i el soci del pare, herr Itzhak Wassermann ho és. Diuen que els jueus han començat a tenir problemes. El papà ha ofert a herr Itzhak la possibilitat d’establir-se a Espanya, però ell assegura que és un bon alemany i que no ha de témer res. Herr Itzhak està casat i té tres filles, molt simpàtiques. L’Yla és de la meva edat. Han passat algun estiu amb nosaltres a la casa de Biarritz, i a l’Antonietta i a mi també ens han convidat a casa seva, a Berlín. Espero que a aquest Hitler li passi l’aversió als jueus. Després de la Laura, l’Yla és la meva millor amiga.»

«Els papàs han tornat i hem anat a Sant Sebastià. Ens havien convidat a berenar a casa d’un amic del pare, un dirigent del PNB, i el papà i ell han passat la tarda parlant de política.

El papà ha dit que si tot continua tan embolicat, el president Alcalá Zamora acabarà convocant eleccions anticipades. El papà ha explicat que les dretes estan espantades per les decisions que està prenent el govern i que les esquerres consideren que no es duen a terme les transformacions socials que esperaven.

No m’he mogut en tota la tarda per poder escoltar el papà, i això que la mamà i la nostra amfitriona han insistit perquè anés a xerrar amb elles en una altra sala, però m’interessava més el que deien el papà i el seu amic. No hi entenc gaire, però m’agrada la política.»

«L’Amaya té una amiga d’infantesa casada amb un pescador. És una sort, perquè de tant en tant els dissabtes ens conviden a sortir amb la barca. És petita, però el marit de l’amiga de l’Amaya la porta molt bé. Ens enduem menjar i dinem a alta mar. Riem molt, perquè sempre entrem en aigües franceses. Però és que al mar no hi ha fronteres. El pescador ens ha ensenyat, a l’Aitor i a mi, a portar el vaixell. El seu fill, el Patxi, que és de l’edat de l’Aitor, és pescador com ell, i l’acompanya cada dia quan surt a pescar a l’alba. Em sembla que, si no estudiés, m’agradaria ser pescadora. M’hi sento tan bé al mar!»

Vaig passar tot el matí llegint el segon diari de la meva besàvia; el segon em va entretenir més que el primer. Pel text, vaig saber que Amelia va viure al caserío de la seva dida gairebé sis mesos abans no li donessin l’alta i que, tot i voler tornar a casa, li va costar dir adéu a Aitor.

El jove li parlava de política, li intentava encomanar amb entusiasme el seu amor per la «pàtria basca», li parlava d’un passat idíl·lic i d’un futur en què els bascos tindrien el seu propi estat.

Però, a la meva besàvia, tot allò tant li feia, l’única cosa que li importava era la companyia d’Aitor.

«No ha estat fàcil acomiadar-nos. L’Aitor ha demanat un dia lliure i l’hem passat caminant per la muntanya. Ja conec quatre senderes diferents per entrar a França; n’hi ha alguna que la fan servir els contrabandistes. Però per aquí tothom es coneix i ningú no denuncia els veïns, facin el que facin.

Em pregunto si tornaré aviat i, sobretot, què farà l’Aitor ara que me’n vaig. Suposo que coneixerà una noia i s’hi casarà; és el que esperen els seus avis. L’han educat perquè es faci càrrec del caserío.

Encara que ell no ho digui, el que voldria de debò és dedicarse a la política; cada dia està més ficat en les coses del partit, i els seus caps hi confien.

Fa uns dies, vaig acompanyar l’Amaya i l’Edurne a Sant Sebastià, on vam anar a comprar i després vam passar per la seu del PNB, on treballa l’Aitor. L’Amaya es va sentir molt orgullosa de veure la consideració que tots tenen al seu fill; els seus caps el van alabar molt i van dir que té un gran futur.

Me n’alegro per ell, però… vinga, ho confessaré: sé que jo no hi seré, en aquest futur, i això em dol.»

«Me’n vaig demà a primera hora. L’Aitor ens portarà a l’estació de Sant Sebastià.

L’Amaya està trista. Si fos per ella, es quedaria al caserío, però diu que ha de continuar treballant per ajudar els seus pares i els fills. Somia que l’Aitor es faci polític i que l’Edurne encaixi a la nostra família i s’hi quedi com a cambrera, però llavors, qui es faria càrrec del caserío? Crec que el que vol l’Amaya és que l’Edurne ocupi el seu lloc i poder tornar al costat dels seus pares.

Els avis de l’Aitor no han sortit mai d’aquestes muntanyes; el lloc més allunyat on han estat és Sant Sebastià. Diuen que no els interessa conèixer res, que tot el seu món és aquí i que aquest és el millor dels mons.

El papà sol dir que hi ha dos tipus de bascos: els que surten a conquerir el món i els que creuen que no hi ha món rere les muntanyes. Ell és dels primers; els avis de l’Aitor, dels segons. Però són bona gent. Al principi els trobava esquerps i reservats, però és perquè desconfien dels qui venim de fora, i quan vencen la timidesa, t’adones que són molt sentimentals.

Algunes nits, després de sopar, ens assèiem a tocar de la llar de foc i l’avi cantava unes cançons que jo al principi no entenia, però que m’imaginava que eren nostàlgiques. Ara jo també les sé cantar, i sé que el papà se sorprendrà quan em senti parlar basc.

S’acaben les pàgines d’aquest diari, no sé si en tornaré a escriure’n cap més. Ja ho he dit: demà me’n torno a casa, i em sembla que durant la meva estada aquí m’he fet gran. Em sento com si tingués mil anys.»

Vaig complir el pacte i vaig telefonar a les ancianes per dir-los que ja havia llegir els diaris i preguntar-los quan podria tornar a visitar-les. Pensava en què m’haurien preparat per continuar el meu «aprenentatge» sobre la vida de la besàvia.

No vaig poder parlar amb elles directament, però la majordoma em va citar per al cap de tres dies, de manera que vaig decidir dedicar aquest temps a escriure un primer esborrany de la vida de la besàvia, tot i que fins ara no hi havia res d’extraordinari.

Doña Melita i doña Laura semblaven dues estàtues. Sempre assegudes a les mateixes butaques, vestides pulcrament de negre i de gris, pentinades amb una castanya, amb perles o brillants a les orelles, i una fragilitat aparent que no es corresponia amb el vigor amb què em manipulaven.

Aquell dia les acompanyava una altra dona tan gran com elles. Vaig pensar que devia ser una amiga o una familiar. No me la van presentar, però jo m’hi vaig acostar per encaixar-hi la mà i vaig notar que la tenia tremolosa.

Aquella dona, que també anava vestida de negre però que tenia la cara més arrugada, i no duia joies, semblava nerviosa. Vaig pensar que era més gran que doña Laura i doña Melita, si és que quan se n’han fet noranta encara es pot ser més gran.

Vaig observar que doña Melita li agafava la mà amb afecte i l’hi estrenyia com si intentés animar-la.

Em van preguntar pels diaris, i els els vaig lliurar tot seguit. Tenien curiositat per conèixer la meva opinió sobre Amelia.

—Suposo que era la típica noia de família benestant d’aquella època.

—Res més? —Doña Melita semblava decebuda.

—Res més —vaig respondre amb una seguretat fingida, mirant d’endevinar què se’m podia haver escapat que fos tan especial en aquells relats juvenils aparentment tan ingenus.

—Doncs, ara ja té una idea de com era Amelia a l’adolescència. Ha arribat el moment que sàpiga com i per què es va casar —va explicar doña Laura mentre mirava de reüll doña Melita—. Valdrà més que l’hi expliqui algú que va viure amb ella, que no es va moure del seu costat en aquells anys crucials de la seva vida. Algú que la va arribar a conèixer molt bé —va continuar dient mentre jo observava la velleta que no m’havien presentat i que, a més, no havia desclòs els llavis—. Edurne, aquest és el besnét d’Amelia i de don Santiago —ens va presentar doña Laura.

Vaig tenir un sobresalt. Edurne? Podia ser la filla de la dida, de l’Amaya? No podia ser que tingués tanta sort.

La velleta a qui anomenaven Edurne va clavar els seus ulls cansats en els meus i hi vaig llegir cert temor. Se la veia incòmoda. Tenia un aspecte esmorteït, el d’una persona que, a més de tenir molts anys, està malalta.

—És la filla de la dida, d’Amaya? —li vaig preguntar, ansiós de sentir la resposta.

—Sí —va murmurar, concisa.

—M’alegro de coneixe-la! —vaig exclamar amb sinceritat.

—Ha de saber que l’Edurne farà un gran esforç per parlar amb vostè. Té els records força frescos, com si tot hagués passat ahir, però… en fi, està malalta… tenim una edat en què ens surten degoters pertot arreu, de manera que escolti-la però no la cansi massa —va ordenar doña Laura.

—Puc fer-li preguntes?

—Sí, és clar, però més val que no perdi el temps fent-ne, de preguntes, i que escolti el que Edurne li explicarà —va respondre doña Laura—. I ara, se’n poden anar a la biblioteca, allí estaran més tranquils per parlar.

Vaig assentir. Edurne es va mirar les ancianes, que van fer un gest quasi imperceptible, com si l’animessin a parlar amb mi.

Recolzada en el bastó, mesurant amb cautela els seus passos, es va dirigir a la biblioteca.

L’Edurne va començar a desgranar els seus records…

SANTIAGO

1

«Quan vam arribar a Madrid, doña Teresa em va explicar que a partir d’aquell moment m’ocuparia de les seves dues filles: la senyoreta Amelia i la senyoreta Antonietta.

La meva feina consistia a tenir cura de la roba de les noies, ordenar-los l’habitació, ajudar-les a vestir-se, acompanyar-les a fer visites… La meva mare em va ensenyar com m’havia d’encarregar de totes les seves coses. Al principi ho vaig passar malament, tot i tenir la gran sort de compartir sostre amb la meva mare.

Doña Teresa em va instal·lar a l’habitació de la meva mare, on va posar un altre llit. La casa era gran, però érem les úniques que vivíem amb la família, ja que la resta del servei s’estava a les golfes. Suposo que gaudíem d’aquest privilegi perquè, com que la meva mare havia estat la dida de les nenes, sempre hi havia hagut d’estar a prop per donar-los el pit. Després, quan les van deslletar, la meva mare va continuar conservant l’habitació i s’hi va quedar de minyona. Tant podia netejar com ajudar a la cuina: feia les tasques que li manaven.

La meva mare volia que jo aprengués l’ofici de donzella per deixar-me ben situada a la casa i ella poder tornar al caserío a passar amb els meus avis els seus últims anys.

Mai no havia vist una casa com aquella, amb tantes sales i dormitoris, i amb tants objectes de valor. Em feia por de trencar res i em solia aguantar la faldilla i el davantal per no fregar els mobles en passar.

Conèixer la senyoreta Amelia va fer que no em fos tan difícil la feina. De tota manera, la situació havia canviat: al caserío ella era una més, però en aquella casa jo no gosava cridar-la pel nom, per més que insistia que em deixés d’allò de «senyoreta».

El que sí que li agradava és que parléssim en basc. Ho feia per empipar la seva germana, encara que a mi m’assegurava que era per no oblidar-lo. Don Juan no volia que ho féssim, i la renyava dient que era una llengua de pagesos. Ella, però, no l’obeïa.

Els matins, solia acompanyar la senyoreta Antonietta al col·le - gi. A la senyoreta Amelia li feien classes a casa perquè encara estava convalescent. A les tardes, quan tornava la senyoreta Antonietta, em deixaven seure en un racó de la sala d’estudis mentre una professora que les ajudava a fer els deures també els feia parlar en francès i tocar el piano. M’agradava escoltar les lliçons perquè així jo també aprenia. Quan la senyoreta Amelia es va recuperar, va començar a estudiar per ser mestra, com la senyoreta Laura.

El 1934 no va ser un bon any. Al senyor, li van començar a anar malament els negocis. Herr Itzhak Wassermann, el seu soci d’Alemanya, patia l’assetjament de Hitler, contra els jueus, una feina de la qual s’encarregaven els homes de la SA. Cada dia el negoci anava pitjor, i unes quantes vegades al matí havien trobat els vidres de la botiga trencats per aquells energúmens. Viatjar a Alemanya era cada cop més complicat, sobretot per als qui, com ell, no podien veure Hitler, i no li feia res de dir-ho en veu alta. Don Juan es va començar a aprimar i doña Teresa estava cada dia més amoïnada.

—Em sembla que el papà s’està arruïnant —em va dir un dia la senyoreta Amelia.

—Per què ho diu? —li vaig preguntar, espantada, pensant que si el senyor s’arruïnava, jo me n’hauria de tornar al caserío.

—Té deutes a Alemanya i aquí les coses no van gaire bé. La mamà diu que és per culpa de les esquerres…

Doña Teresa era una dona molt catòlica, d’ordre, monàrquica, a qui feien basarda els aldarulls que organitzaven alguns partits i sindicats d’esquerres. Era una bona persona i tractava amb afecte i respecte tots els que servíem a casa, però era incapaç d’entendre que la gent passava moltes penúries i que les dretes que governaven no sabien fer front als problemes d’aquella Espanya. Feia caritat, però desconeixia què era la justícia social que reclamaven els obrers i camperols.

—I què farem, la meva mare i jo? —vaig voler saber.

—Res, us quedareu amb nosaltres. No vull que us n’aneu.

L’Amelia es cartejava amb l’Aitor. El meu germà, cada cop que ens escrivia, a la mare i a mi, dins del sobre en ficava un altre de tancat amb una carta per a l’Amelia. Ella li responia de la mateixa manera, lliurant-nos un altre sobre tancat que nosaltres introduíem en el nostre.

Jo sabia que el meu germà n’estava enamorat, de l’Amelia, encara que mai no gosaria dir-l’hi, i també sabia que l’Aitor no li era indiferent, a ella.

Un dilluns a la tarda, don Juan va arribar a casa més aviat que de costum i es va tancar al despatx amb doña Teresa. Van estar parlant fins ben entrada la nit, sense permetre que les senyoretes els interrompessin. Aquell vespre, les senyoretes Amelia i Antonietta van sopar soles a la sala d’estudis, preguntant-se què devia estar passant.

L’endemà al matí, doña Teresa va convocar tot el servei i ens va ordenar que netegéssim a fons la casa. La família organitzaria un sopar aquell mateix cap de setmana, amb convidats importants, i volia la casa neta com una patena.

Les senyoretes estaven entusiasmades. Van sortir amb la seva mare a comprar i van tornar carregades de paquets. Estrenarien vestits.

El dissabte doña Teresa semblava nerviosa. Volia que tot estigués perfecte, i ella, sempre tan afable, s’impacientava si hi havia res que no era del seu gust.

Va venir una dona a casa a pentinar la mare i les filles, i a la tarda, les vaig ajudar a vestir-se.

L’Amelia portava un vestit vermell i l’Antonietta, un de blau. Feien molt de goig.

—Hem estat tant temps sense rebre ningú! —va exclamar l’Amelia mentre la pentinadora li recollia al darrere els cabells en tirabuixons amb un passador.

—No exageris, cada setmana tenim visites —va respondre l’Antonietta.

—Sí, però a berenar, no per a un sopar.

—El que passa és que abans no ens hi deixaven anar perquè érem petites. La mamà diu que vindran uns amics del papà amb els seus fills.

—I no els coneixem! Són amics nous del pare… Quina emoció!

—No entenc com et pot agradar conèixer gent nova. Serà avorrit i la mamà ens vigilarà tota l’estona perquè ens comportem com cal. El sopar és molt important per al papà: necessita nous socis per a l’empresa.

—M’agrada conèixer gent nova! Potser hi haurà algun jove atractiu. Et podria sortir un pretendent i tot, Antonietta.

—O a tu, que ets més gran que jo, i per tant t’has de casar abans. Si no t’afanyes, et quedaràs per vestir sants.

—Em casaré quan vulgui i amb qui vulgui!

—Sí, però fes-ho aviat.

Ni l’una ni l’altra no sospitava el que estava a punt de passar aquella nit.

A les vuit van arribar els convidats. Tres matrimonis amb els seus fills. En total, catorze persones s’asseurien a la taula ovalada decorada amb delicadesa, amb flors i canelobres de plata.

Els senyors García, amb el seu fill Hermenegildo. El senyors López-Agudo, don Francisco i doña Carmen, amb les seves filles Elena i Pilar. I els senyors Carranza, don Manuel i doña Blanca, amb el seu fill Santiago.

L’Antonietta va ser la primera que es va fixar en en Santiago. Era el convidat més atractiu. Alt, prim, amb els cabells castanys clars, gairebé rossos, i els ulls verds. Vestia amb molta elegància; era impossible no fixar-s’hi. Jo també me’l mirava, amagada entre les cortines.

Aleshores devia tenir cap a trenta anys i se’l veia segur de si mateix.

Al seu voltant papallonejaven les senyoretes convidades. Jo coneixia bé l’Amelia i també les seves tàctiques per fer-se veure i cridar l’atenció de tothom.

Va saludar els convidats amb amabilitat, es va situar al costat de la seva mare i va fer veure que escoltava les senyores, com si li in te res sés el que deien. Era l’única de les joves que hi havia que semblava immune al magnetisme d’en Santiago, a qui ni tan sols mi rava.

La senyoreta Antonietta, juntament amb les senyoretes Elena i Pilar López-Agudo, intentava acaparar l’atenció d’en Santiago, que s’havia convertit en el centre de la conversa del jovent invitat. I no només perquè era el més gran, sinó per la seva simpatia. Des del lloc on jo m’estava, no podia sentir el que deia, però veia que tenia les senyoretes embadalides.

Les minyones van servir els entrants i a mi em van enviar a la cuina a ajudar la meva mare i les cuineres. De seguida que podia, però, tornava al meu amagatall a observar aquella festa que m’omplia els sentits de l’olor del perfum i el fum dels cigarrets que deixaven anar, a parts iguals, les senyores i els cavallers.

Rumiava quin seria el pas següent que faria l’Amelia per cridar l’atenció d’en Santiago. Ell s’havia adonat que l’única que no prenia part en la conversa dels joves era la filla gran dels amfitrions, i se la va començar a mirar de cua d’ull.

Doña Teresa havia col·locat a la taula una targeta amb el nom de cada convidat, i l’Amelia seia al costat d’en Santiago.

Feia tant de goig… Al principi no li feia cas, parlava amb el jove Hermenegildo, que havien situat a la seva esquerra.

Va ser a mig sopar quan en Santiago ja no va poder aguantar més la indiferència manifesta de l’Amelia i es va entossudir a ini - ciar una conversa en la qual s’hauria dit que participava amb certa desgana.

Quan es va acabar el sopar, jo ja tenia clar que l’Amelia havia aconseguit el seu objectiu: atraure en Santiago.

Un cop se’n van haver anat els convidats, els senyors es van quedar al saló amb les seves filles per comentar la vetllada.

Doña Teresa estava exhausta de tanta tensió que havia acumulat durant la setmana, maldant perquè tot sortís perfecte. La meva mare deia que no l’havia vista mai tan nerviosa, i l’estranyava, perquè doña Teresa estava acostumada a rebre visites.

Don Juan semblava més relaxat. Segons que vam saber després, el sopar havia servit per als seus propòsits: intentava associar-se amb el senyor Carranza per salvar el negoci, encara que en realitat qui va salvar la situació de la família va ser l’Amelia. Per més que doña Teresa els demanava que abaixessin la veu, vaig poder sentir la conversa.

—Si Manuel Carranza s’interessés, tal com sembla, pel negoci, estaríem salvats.

—Però tan malament ens van les coses, papà? —va preguntar Amelia.

—Sí, filla, ja sou grans i heu de saber la veritat. El negoci a Alemanya no va bé i temo pel meu bon amic herr Itzhak. El magatzem on guardàvem la mercaderia, la maquinària comprada per portar a Espanya, l’han requisat els nazis, no em permeten d’accedir-hi. I allà hi havia els nostres diners, invertits en les màquines. També han confiscat els comptes del banc. El treba - llador que hi teníem, aquell bon jan de herr Helmut Keller, està preocupat. El fet d’haver treballat amb un jueu el converteix en sospitós, però és un home valent i m’ha aconsellat que m’esperi. M’ha assegurat que mirarà de salvar tot el que pugui del negoci. Li he donat tots els diners que li podia donar, no gaires tenint en compte les circumstàncies, però no el podia deixar a l’estacada…

—I herr Itzhak. I l’Yla? —va preguntar l’Amelia, alarmada.

—Estic mirant de fer-los venir aquí, però s’hi resisteixen. No volen abandonar casa seva. M’he posat en contacte amb la Casa Universal dels Sefardites, una organització encarregada d’establir vincles amb els jueus sefardites.

—Però herr Itzhak no és sefardita —va exclamar doña Teresa.

—Ja ho sé, però hi ha molts espanyols influents que els donen suport —va explicar don Juan.

—Gaires? Tant de bo tinguessis raó —va protestar doña Teresa amb to crispat.

—També m’he posat en contacte amb una organització que es diu Ezra, que vol dir «ajuda», i que es dedica a donar suport als jueus, sobretot als que fugen d’Alemanya.

—Hi podràs fer res, papà? —va preguntar l’Amelia, compungida.

—No depèn del teu pare, Amelia —la va corregir doña Teresa.

—Manuel Azaña veu amb simpatia els jueus —va respondre don Juan—. En fi, sembla que el món s’està tornant boig. Hitler ha declarat que el seu partit, el partit nazi, és l’únic que pot actuar a Alemanya. I per si no n’hi hagués prou, Alemanya ha abandonat la Segona Conferència Mundial sobre el Desarmament. Aquest boig prepara la guerra, n’estic segur.

—La guerra? Però, contra qui? —va preguntar Amelia.

Don Juan no li ho va poder respondre. Doña Teresa va preguntar per la seva banda:

—I aquí, què passarà? Tinc por, Juan… L’esquerra vol una revolució.

—I la dreta està contra el règim republicà, fa els impossibles perquè la República sigui inviable —va respondre don Juan, enutjat.

El matrimoni tenia diferències polítiques: doña Teresa venia d’una família de tradició monàrquica i don Juan era un republicà convençut. És clar que, en aquella època, les dones no aprofundien gaire en les seves opinions polítiques, i imperava sempre l’opinió del senyor de la casa.

—I què faràs amb el senyor Carranza?

La pregunta de l’Antonietta va sorprendre els seus pares. La petita era prou silenciosa i reflexiva, molt més que l’Amelia.

—Intentaré comprar maquinària a l’Amèrica del Nord. Els costos seran més alts, ja que cal creuar l’oceà, però tenint en compte la situació d’Alemanya, em sembla que no tinc cap altra opció. He presentat un estudi detallat a Carranza i hi està interessat. Ara el problema és aconseguir un crèdit per poder formalitzar la societat. Crec que em podrà ajudar. Està molt ben relacionat.

—Amb qui? —va preguntar l’Amelia.

—Amb banquers i polítics.

—Polítics de dretes? —va insistir l’Amelia.

—Sí, filla, però també té bons contactes en el Partit Radical de Lerroux.

—Per això era tan important aquest sopar, oi papà? Li volies fer una bona impressió, que veiés que tenies una bona casa, una família… La mamà és tan bonica i elegant.

—Au, va, Amelia, no diguis aquestes coses! —va respondre doña Teresa.

—Però és la veritat. Tothom que et coneix sap que ets una gran senyora. La senyora Carranza no és tan elegant com tu —va insistir l’Amelia.

—La senyora Carranza ve d’una família excel·lent. Aquesta nit hem descobert que tenim coneguts en comú —va explicar doña Teresa.

—El seu fill, Santiago, és el que fa de més mal convèncer —va murmurar don Juan.

—En Santiago? De què el vols convèncer?

—Treballa amb el seu pare, i aquest hi creu a ulls clucs. Sembla que és un bon economista, molt assenyat, que aconsella bé el seu pare. Té dubtes sobre la viabilitat del negoci; al·lega que la inversió és massa important. Ell s’estima més continuar comprant maquinària a Bèlgica, França, Anglaterra i fins i tot a Alemanya, diu que és més segur —va explicar don Juan.

No li podia veure el rostre, però no em va costar gaire d’imaginar que en aquell moment l’Amelia devia estar prenent una decisió: ser ella qui vencés les resistències d’en Santiago per salvar la seva família de les dificultats econòmiques que afrontaven. L’A me lia era una devoradora de novel·les, es veia a si mateixa com les heroïnes dels llibres que llegia, i els seus pares, sense saber-ho, li donaven l’oportunitat de demostrar-ho.

Al cap de quinze dies, els senyors Carranza van convidar els Garayoa a dinar el diumenge en una finca que tenien als afores de la ciutat.

Aleshores, don Juan ja no dissimulava el nerviosisme, ja que don Manuel Carranza li anava donant allargs. A més, la situació política s’estava complicant: Espanya semblava ingovernable.

L’Amelia va estar uns dies pensant com es vestiria per a l’ocasió. Aquell dinar dominical era la seva gran oportunitat per estrènyer el llaç que havia posat al coll d’en Santiago, perquè era conscient que la invitació dels Carranza responia a l’interès que havia aconseguit despertar en ell. El seu pare havia explicat que, malgrat les reticències d’en Santiago, havia estat idea seva convidar-los a passar junts el diumenge, i que havia insistit que hi anés acompanyat de la seva encantadora família.

Sé, perquè m’ho va explicar l’Amelia, que aquell dia va ser clau per al que ella anomenava «el meu programa de salvació».

El dinar es va fer sense més convidats que la família Garayoa, és a dir, don Juan, doña Teresa i les senyoretes Amelia i Antonietta. Pel que sembla, des del primer moment, en Santiago va mostrar el seu interès per l’Amelia, mentre ella desplegava totes les seves habilitats: indiferència, amabilitat, somriures… Vés a saber! Era una gran seductora!

Aquell diumenge, en Santiago se’n va enamorar i, tal com em va confessar ella després, l’Amelia també d’en Santiago. Eren joves, atractius i molt distingits.

Ell, que semblava que s’havia de quedar solter, ja que no tenia promesa, s’havia enamorat d’una joveneta que expressava les se - ves opinions polítiques amb molta desimboltura; defensava que les dones havien d’aconseguir uns drets que els negaven; confessava, davant del terror de la seva mare, que no tenia cap intenció de convertir-se en mestressa de casa; que si es casava, ajudaria en tot el seu marit, a més d’intentar d’exercir de mestra, la seva vocació, segons deia.

Tot això i més ho va anar desgranant amb la gràcia i la simpatia que tenia per naturalesa, i segons em va explicar l’Antonietta, com més parlava l’Amelia, més es rendia en Santiago.

Es van començar a veure com es feia en aquella època. Ell va demanar permís a don Juan per «parlar» amb l’Amelia i aquest l’hi va concedir, satisfet.

En Santiago solia venir gairebé cada tarda a veure l’Amelia, i els diumenges sortien junts, sempre acompanyats per l’Antonietta i jo. L’Amelia li permetia que li agafés la mà i li somreia recolzant-li el cap a l’espatlla. En Santiago es fonia en mirar-la. Ella tenia uns cabells preciosos, d’un to castany molt clar, gairebé rossos, i uns ulls molt grans, ametllats. Era prima i no gaire alta, però és que aleshores les dones no ho érem, d’altes, no érem com ara. Ell sí que era alt, segur que feia un pam més que l’Amelia. Ella al seu costat semblava una nina.

En Santiago va acabar sucumbint davant de l’Amelia, cosa que va significar la salvació de don Juan. La família Carranza li va facilitar un aval per obtenir un crèdit i es va associar, encara que val a dir que com a socis minoritaris, en la nova empresa des de la qual don Juan tenia intenció de comprar i importar maquinària d’A mè rica.

Don Juan i en Santiago van acabar simpatitzant, ja que el jove estava afiliat al partit d’Azaña i era un republicà convençut, com el meu senyor.

—Em caso! En Santiago m’ha demanat que em casi amb ell!

Recordo com si fos ara l’Amelia entrant a la sala d’estar on hi havia els seus pares.

Aquell diumenge jo no l’havia acompanyada perquè estava refredada i li havia tocat a l’Antonietta fer d’espelma.

Don Juan es va mirar amb sorpresa la seva filla, no esperava que en Santiago es decidís tan aviat a demanar-la en matrimoni. Amb prou feines havien passat sis mesos des que havien començat a veure’s. I, a més, ell tenia previst d’anar-se’n la setmana següent a Nova York per començar a visitar fàbriques de maquinària.

L’Amelia se’n va anar a abraçar la seva mare, que no semblava contenta de la notícia.

—Però nena, què és aquesta bogeria? —va exclamar amb desgrat doña Teresa.

—En Santiago m’ha dit que no vol esperar més, que ja té edat per casar-se i que està segur que sóc la dona que esperava. M’ha preguntat si l’estimo i sí, estic segura dels meus sentiments cap a ell. Li he dit que sí, i hem decidit casar-nos com més aviat millor. Ell ho dirà aquest vespre als seus pares. El senyor Carranza et trucarà per demanar-te la meva mà. Ens podem casar a final d’any. Abans no tindríem temps d’organitzar-ho tot. En tinc tantes ganes!

L’Amelia no podia parar de xerrar, tot i que els seus pares intentaven calmar-la per poder-hi parlar amb una certa serenitat.

—Vejam, Amelia, encara ets una nena —s’impacientava el seu pare.

—No sóc cap nena! Saps que la majoria de les meves amigues s’han casat o estan a punt de fer-ho. Què passa, papà? Em pensava que estaves content del meu prometatge amb en Santiago…

—I ho estic, no tinc cap queixa de la família Carranza. Santiago em sembla un jove de seny, però només fa uns mesos que us coneixeu, i parlar ja de casament em sembla una mica precipitat.

—El teu pare i jo vam festejar quatre anys abans de casar-nos —va al·legar doña Teresa.

—No siguis antiquada, mamà. Som al segle XX, entenc que en els teus temps les coses eren d’una altra manera, però avui dia les coses han canviat. Les dones treballen, surten soles al carrer, i no totes es casen; n’hi ha que viuen la seva pròpia vida amb qui volen. I per cert: s’ha acabat això d’anar amb algú que em vigila quan surto amb en Santiago.

—Amelia!

—És ridícul, mamà! No confies en mi? Que penseu malament d’en Santiago?

Els pares de l’Amelia estaven desbordats per l’ímpetu abassegador de la seva filla. Allò no tenia marxa enrere: s’havia compromès a casar-se i ho faria, amb permís o sense. Van acordar que el casament tindria lloc quan don Juan tornés d’Amèrica i que, mentrestant, doña Teresa i els pares d’en Santiago n’anirien organitzant els detalls.

Potser era per influència d’en Santiago, encara que en realitat l’Amelia sempre s’havia interessat per la política, però en aquells mesos se la veia més preocupada pel que passava a Espanya.

—Edurne, el president Alcalá Zamora ha demanat a Alejandro Lerroux que torni a formar govern, i hi inclourà tres ministres de la CEDA. No crec que sigui la millor solució, però quina altra sortida té?

Naturalment, no esperava la meva resposta. En aquella època, l’Amelia parlava sobretot amb si mateixa; jo era la paret contra la qual llançava les seves idees, però res més, encara que m’adonava que era molt influenciable. Moltes de les coses que deia eren una repetició del que sentia dir a en Santiago.

A principi d’octubre de 1934, en Santiago va arribar molt alterat a casa dels Garayoa. Don Juan era a Amèrica i doña Teresa discutia amb les seves filles la pretensió de l’Antonietta de sortir sola.

—La UGT ha convocat una vaga general! El dia cinc pararan Espanya —va exclamar en Santiago.

—Déu meu! Però, per què? —Doña Teresa estava angoixada amb la notícia.

—L’esquerra no es refia, i té raó, de la CEDA, doña Teresa. Gil Robles no creu en la República.

—Això ho diuen els d’esquerres per justificar tot el que fan! —va protestar, enèrgica, doña Teresa—. Són ells els qui no creuen en la República, en aquesta República, i volen una revolució com la de Rússia. Déu me’n guard!

Una altra minyona i jo servíem un entrant mentre sentíem la conversa.

No és que en Santiago fos un revolucionari, tot el contrari, però creia fermament en la República i desconfiava d’aquells que en renegaven i al mateix temps la utilitzaven.

—No deus pas voler que passi com a Alemanya —va intervenir l’Amelia.

—Calla, nena! Què pot tenir a veure aquest boig de Hitler amb la nostra dreta? No et deixis entabanar per la propaganda de les esquerres, que no portaran res de bo a Espanya —es lamentava doña Teresa.

L’Amelia i en Santiago es van quedar a la sala d’estar i doña Teresa i l’Antonietta es van excusar al·legant que tenien coses a fer. La senyora no tenia ganes de discutir amb en Santiago i a hores d’ara ja havia acceptat que els joves sortissin sense acompanyants.

—Què passarà, Santiago? —va preguntar l’Amelia amb inquietud quan es va quedar tota sola amb el seu promès.

—No ho sé, se’n prepara una de grossa.

—Ens podrem casar?

—És clar! No siguis ximpleta, res no impedirà que ens casem.

—Però només falten tres setmanes.

—No t’hi amoïnis.

—I el papà encara no ha arribat.

—El seu vaixell atracarà d’aquí a uns dies.

—L’enyoro tant… Sobretot ara que les coses estan tan embolicades. Sense ell em sento insegura.

—No diguis això, Amelia! Em tens a mi! Mai no permetria que et passés res!

—Tens raó, perdona’m…

Vam viure els dies següents amb angoixa. No ens imaginàvem pas què podia arribar a passar.

El govern va respondre a la convocatòria de vaga general decretant l’estat de guerra, i la vaga no va reeixir, com a mínim no pas a tot arreu. Aquell vespre, la meva mare em va explicar que els nacionalistes no la secundarien i els anarquistes tampoc.

El pitjor va ser que a Catalunya, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola.

L’Amelia cada dia tenia més por pel seu casament, ja que els Carranza tenien negocis a Catalunya i un dels seus socis era català. Doña Teresa també estava afectada: era mig catalana i tenia família a Barcelona.

—He parlat amb la tia Montse, i està molt espantada. Han detingut molta gent coneguda, i ella mateixa ha vist des del balcó com combatien a la Rambla. No sap quants morts hi ha hagut, però creu que molts. Dono gràcies a Déu que els meus pares no hagin de veure-ho.

Els pares de doña Teresa havien mort, només li quedaven la seva germana Montse i unes quantes ties, cosins i altres familiars repartits per Catalunya, a part dels de Madrid.

L’Amelia em va demanar que em posés en contacte amb el País Basc, amb el meu germà Aitor, a la feina, per intentar saber què passava. Ho vaig fer, però ella, impacient, em va arrancar el telèfon de les mans.

L’Aitor ens va explicar que el partit s’havia mantingut al marge de la vaga, i que on més havia calat la flama de la revolució era a Astúries. Els miners havien atacat les casernes de la Guàrdia Civil i controlaven el Principat.

Mentrestant, a Madrid, el govern va encarregar als generals Goded i Franco que sufoquessin la rebel·lió, i aquests van aconsellar que hi anessin els regulars del Marroc a l’avançada.

Van ser uns dies d’incertesa, fins que el govern va esclafar la revolta. Però allò només era un assaig del que havia de venir…

En aquells dies va ser quan l’Amelia va conèixer la Lola, una noia que sens dubte la va marcar per sempre.

Malgrat les protestes de doña Teresa, l’Amelia va decidir sortir una tarda al carrer. Volia veure amb els seus propis ulls els estralls del que passava. Va posar d’excusa la visita a la seva cosina Laura, que feia dies que estava malalta.

Doña Teresa li va ordenar que no sortís, la meva mare li va suplicar que es quedés a casa, i fins i tot l’Antonietta va mirar de convèncer-la perquè desistís de la idea. Però l’Amelia va fer un al·legat sobre el seu deure d’anar a visitar la seva cosina preferida ara que estava malalta i, desobeint la seva mare, va sortir, i jo darrere seu. Jo no hi anava per voluntat pròpia, sinó perquè la meva mare m’havia ordenat que no la deixés sola.

Madrid semblava una ciutat en guerra. S’hi veien soldats a tot arreu. La vaig seguir a contracor fins a casa de la seva cosina, que era aquesta, on som ara, a unes quantes cantonades de casa seva. Ja gairebé hi érem quan vam veure una noia que corria desesperadament. Ens va passar al davant com una exhalació i es va ficar al portal on ens dirigíem. Va mirar enrere pensant que algú la perseguia, però no vam veure ningú, si bé al cap d’un parell de minuts van girar la cantonada dos homes que corrien cridant «Alto, alto!». Ens vam aturar, espantades, fins que els homes ens van atrapar.

—No han pas vist passar una noia corrent?

Jo estava a punt de respondre que sí, que s’havia ficat al portal, però l’Amelia es va avançar.

—No, no hem vist a ningú. Anem a visitar la meva cosina, que està malalta —va explicar.

—Segur que no han vist entrar ningú en cap portal?

—No, senyor, si haguéssim vist algú, l’hi diríem —va respondre l’Amelia amb un to de veu de senyoreta fina que jo encara no li havia sentit mai.

Va semblar que aquells dos homes, policies segurament, dubtaven, però l’aspecte de l’Amelia els va dissuadir. Era la viva imatge de la noia burgesa, de casa bona.

Van continuar caminant, discutint entre ells per haver perdut la noia, mentre nosaltres entràvem al portal.

El porter no hi era, i l’Amelia va somriure, satisfeta. Amb pas determinat se’n va anar fins al fons i va obrir una porta que donava al pati. La vaig seguir, espantada, perquè ja m’imaginava qui buscava. Efectivament, entre cubells d’escombraries i eines, s’a - ma ga va la noia que fugia de la policia.

—Ja són fora, no et preocupis.

—Gràcies, no sé per què no m’has denunciat, però gràcies.

—Ho hauria d’haver fet? Ets una delinqüent perillosa? —va preguntar l’Amelia, somrient, com si trobés divertida la situació.

—No sóc cap delinqüent, i això de perillosa… Suposo que per a ells, sí, perquè lluito contra la injustícia.

L’Amelia de seguida va sentir curiositat per aquella resposta, i encara que jo l’estirava del braç per fer-la pujar cap al pis de la senyoreta Laura, no em feia cas.

—Ets una revolucionària?

—Sóc… Sí, podríem dir que sí.

—I què fas?

—Cuso en un taller.

—No, em referia a quina mena de revolucionària ets.

La noia se la va mirar amb desconfiança. Era evident que dubtava de si havia de respondre o no, però el cas és que ho va fer i es va sincerar amb l’Amelia, al capdavall una desconeguda.

—Col·laboro amb uns companys del comitè de vaga, porto missatges d’una banda a l’altra.

—Que valenta! Jo em dic Amelia Garayoa, i tu?

—Lola, Lola García.

—Edurne, vés a mirar amb precaució el carrer, i si veus res sospitós, digue’ns-ho.

No vaig gosar protestar i em vaig encaminar cap al portal tremolant de por. Pensava que si els policies em veien, sospitarien i se’ns endurien totes tres detingudes.

Em va tranquil·litzar veure que el porter encara no hi era, i a penes vaig treure el cap per mirar a un costat i l’altre. No vaig veure aquells dos homes enlloc.

—No hi ha ningú —les vaig informar.

—És igual, em sembla que val més que la Lola encara no surti. Vindrà amb nosaltres a casa de la meva cosina. Et presentaré com una amiga de l’Edurne que hem trobat pel camí. Us donaran el berenar a la cuina mentre jo em quedo amb la meva cosina, i quan ens n’anem, ja haurà passat prou temps perquè aquests homes hagin desistit de buscar-te per aquí. A més, el meu oncle Armando és advocat, o sigui que si et vingués a buscar la policia, suposo que sabria què s’ha de fer.

La Lola va acceptar, alleujada, la proposta de l’Amelia. No entenia per què l’ajudava aquella noia burgesa, però com que era l’única opció que tenia, la va aprofitar.

La Laura era al llit, avorrida, mentre la seva germana Melita era a classe de piano i la seva mare tenia una visita. El pare, don Armando, germà del pare de l’Amelia, encara no havia tornat del despatx.

Una minyona ens va acompanyar, a la Lola i a mi, a la cuina, on ens va oferir un got de llet amb galetes, mentre l’Amelia es quedava amb la seva cosina per explicar-li la seva última aventura.

Dues hores ens vam quedar a casa de don Armando i doña Elena, visitant la Laura, dues hores que a mi em van semblar eternes perquè m’imaginava que, d’un moment a l’altre, la policia trucaria a la porta buscant la Lola.

Quan a la fi l’Amelia es va decidir a tornar a casa, va arribar don Armando, que, preocupat perquè anéssim soles pel carrer amb la caòtica situació que es vivia a Madrid en aquells moments, es va oferir per acompanyar-nos. La casa era a quatre cantonades, però així i tot va insistir a escortar la seva neboda. L’home no es va estranyar quan l’Amelia li va dir que amb nosaltres venia la Lola, que va presentar com «una bona amiga de l’Edurne». Jo vaig abaixar la vista perquè don Armando no percebés el meu nerviosisme.

—El teu pare s’enfadaria amb mi si et deixava anar sola amb aquest caos. El que no entenc és com t’han deixat sortir. Les coses no estan per anar alegrement pel carrer, Amelia. No sé si saps que a Astúries ha esclatat una autèntica revolució i aquí, encara que ha - gi fracassat la vaga, l’esquerra no es resigna a deixar les coses com estaven; hi ha molts exaltats…

L’Amelia observava la Lola de reüll, però la noia es mantenia impassible, mirant a terra com jo.

Quan vam arribar a casa, doña Teresa va agrair sincerament al seu cunyat que ens hagués acompanyat.

—No puc dominar aquesta nena. D’ençà que prepara el casament sembla que s’ha tornat més insensata. Tinc ganes que arribi el seu pare. Juan és l’únic que hi pot fer alguna cosa.

Quan se’n va anar don Armando, doña Teresa es va interessar per la Lola.

—No sabia que tinguessis amigues a Madrid, Edurne —em va dir doña Teresa amb desconfiança.

—Es coneixen de trobar-se quan Edurne surt a fer algun encàrrec —va respondre de seguida l’Amelia, i encara sort, perquè jo hauria estat incapaç de mentir amb tanta tranquil·litat.

—Doncs bé, si a aquesta jove no li cal res, em sembla que hauríem d’anar a sopar. La teva germana Antonietta ens espera —va concloure doña Teresa.

—No, si jo me n’he d’anar, ja faig tard. Moltes gràcies, senyoreta Amelia, doña Teresa. Fins aviat, oi, Edurne?

Vaig assentir amb el cap, desitjant que se n’anés i no la tornéssim a veure mai més. Però els meus desitjos no es van acomplir perquè la Lola García tornaria a topar amb l’Amelia i amb mi.

2

Isi no n’hi havia prou amb les emocions de la jornada anterior, l’endemà ens va oferir més sorpreses. En Santiago havia quedat que passaria a veure la seva promesa, però no va venir en tot el dia.

L’Amelia, primer amoïnada i després furiosa, va demanar a la seva mare de trucar a casa dels pares d’en Santiago amb l’excusa de parlar amb la mare del seu promès sobre algun detall del casament.

Doña Teresa s’hi resistia, però a la fi va cedir, perquè l’Amelia amenaçava de presentar-se a casa d’en Santiago.

Aquella tarda, l’Amelia va conèixer un aspecte de la personalitat del seu futur marit que no es podia ni imaginar.

La mare d’en Santiago va informar la de l’Amelia que el seu fill no hi era, que no hi havia anat a dinar ni havia trucat, i que no sabia si es presentaria a l’hora de sopar. Doña Teresa va quedar sorpresa que la mare d’en Santiago no estigués alarmada, però aquesta li va explicar que el seu fill tenia per costum de desaparèixer sense dir on anava.

—No és que vagi a cap lloc que no hagi d’anar; al contrari, sempre són afers de feina. Ja sap que el meu marit li ha encarregat les compres de l’empresa i és ell qui viatja a França, Alemanya, Barcelona, en fi, on hagi d’anar. En Santiago sempre se’n va sense dir-nos-en res. Al principi m’espantava, però ara sé que no li passa res —va explicar amb tota naturalitat doña Blanca.

—Però vostè bé es deu adonar que se’n va perquè surt de casa amb les maletes —va respondre una mica escandalitzada doña Teresa.

—És que el meu fill no en porta mai, de maleta.

—Què diu ara! Aquests viatges tan llargs, de tants dies… —va exclamar doña Teresa.

—En Santiago diu que porta l’equipatge a la cartera.

—Què diu?

—Sí, que puja al tren i, quan arriba a la destinació, compra el que li cal. Sempre ho ha fet així. Ja li dic que al principi m’inquietava, fins i tot el seu pare el renyava, però ja ens hi hem acostumat. Tranquil·litzi l’Amelia, en Santiago arribarà a temps per al casament, està tan enamorat…

Doña Teresa, sense dissimular la seva estranyesa pel comportament d’en Santiago, va explicar la conversa amb doña Blanca a la seva filla. Però ella, en comptes de tranquil·litzar-se, encara es va posar més nerviosa.

—Quina excusa més poca-solta! Com ens hem de creure que se’n va de viatge sense maleta i sense dir-ho als seus pares? I a mi, per què no m’ho ha dit? Sóc la seva promesa! Mamà, em penso que en Santiago se n’ha penedit, que ja no es vol casar amb mi. Ai, Déu meu, què farem?

L’Amelia es va posar a plorar. Ni doña Teresa ni l’Antonietta semblaven capaces de consolar-la. Jo les observava amagada darrere de la porta de la sala, fins que la meva mare em va descobrir i em va enviar a la cuina.

Aquella nit, l’Amelia no va dormir; si més no, va tenir el llum encès fins ben entrada la matinada. Em va despertar a les set del matí, volia que em vestís de pressa i que anés a lliurar una carta als Carranza. L’havia escrita durant la nit.

—Quan en Santiago torni de viatge, si és cert que hi ha anat i no m’estan enganyant, sabrà que a mi no se’m fan aquestes coses. I si és que té intenció de deixar-me, m’estimo més ser jo qui faci el primer pas; em faria molta vergonya que les nostres amistats sabessin que m’ha deixat plantada. Vés-hi de seguida, abans no es desperti la meva mare; sé que tindrà un disgust quan li digui que he enviat una carta a en Santiago per anunciar-li la ruptura del nostre compromís, però el que no puc permetre és que m’humiliïn.

Em vaig llevar de pressa, i amb la insistència de l’Amelia, gairebé no vaig tenir ni temps d’arreglar-me per sortir. Quan vaig arribar a casa dels Carranza, el portal era tancat i vaig haver d’esperar que el porter l’obrís a les vuit. Li va estranyar que volgués pujar a aquelles hores, però com que portava l’uniforme de criada, m’ho va deixar fer.

Em va obrir la porta una altra noia del servei tan adormida com jo. Li vaig donar el sobre, insistint que l’havia de lliurar a en Santiago, però em va dir que el senyoret era de viatge, que don Manuel esmorzava i que doña Blanca encara repo sava.

Quan vaig tornar a casa, l’Amelia m’esperava amb un nou encàrrec: havia de tornar a casa dels Carranza a lliurar un altre sobre amb les cartes d’en Santiago, tota la correspondència que s’havien intercanviat els enamorats, a més de l’anell de compromís, que em va ordenar que entregués a doña Blanca personalment.

Vaig començar a tremolar pensant què diria doña Teresa quan se n’assabentés i, abans de sortir de casa, vaig anar a buscar la meva mare per explicar-li el que passava. Ella, amb bon criteri, em va dir que m’esperés fins que ella hagués parlat amb l’Amelia.

—Sé que no sóc ningú per dir-te res, però no et sembla que hauries de pensar una mica més en el que estàs a punt de fer? Mira que si en Santiago té una explicació pel que ha passat i tu trenques el compromís sense escoltar-lo… Crec que no t’has de precipitar…

—Però tu hauries d’estar de part meva, Amaya!

—Ja hi estic, de quina part vols que estigui si no? Però no crec que en Santiago vulgui trencar el compromís que té amb tu; hi ha d’haver una explicació a part de la que us ha donat la seva mare. Espera que torni, espera a escoltar-lo.

—És imperdonable el que m’ha fet! Com vols que hi confiï? No, no i no, vull que l’Edurne li torni les cartes i l’anell i que quedi clar que s’ha acabat tot entre nosaltres. Aquesta tarda aniré a berenar a casa de la meva amiga Victoria, hi trobaré altres amigues i seré jo qui anunciarà que he decidit trencar amb en Santiago perquè no estic segura dels meus sentiments per ell. No consentiré que sigui ell qui trenqui el compromís i m’humiliï…

—Sisplau, Amelia, pensa-t’ho. Parla’n amb la teva mare, ella et sabrà aconsellar més bé que no pas jo.

—Què passa? —Doña Teresa va entrar a l’habitació de l’Amelia alertada pel to histèric de la seva filla.

—Trenco el compromís amb en Santiago, mamà!

—Quines coses que dius, filla!

—Doña Teresa, jo… Dispensi que hagi vingut a parlar amb l’Amelia d’aquest assumpte familiar, però com que ha enviat l’Edurne a lliurar l’anell de prometatge als senyors Carranza…

—L’anell! Però què vols fer, Amelia? Calma’t, filla, no facis res de què et puguis penedir.

—Això li deia jo —va intervenir la meva mare.

—Que no! Jo renyeixo amb en Santiago, ell ho ha volgut així. No permetré que em deixi en ridícul.

—Per l’amor de Déu, Amelia, almenys espera que torni el teu pare!

—No, perquè quan arribi el papà, jo ja m’hauré convertit en la riota de tot Madrid. Aquesta tarda aniré a berenar a casa de la meva amiga Victoria i anunciaré que he trencat la meva relació amb en Santiago. I tu, Amaya, digues a l’Edurne que vagi ara mateix a casa dels Carranza, i si no l’hi deixeu anar, hi aniré jo mateixa.

Alertada pels crits, l’Antonietta va entrar a l’habitació de la seva germana i es va unir a la súplica de la seva mare i a la meva perquè reconsiderés la seva decisió. Va ser a ella a qui se li va acudir una solució: que doña Teresa tornés a telefonar a doña Blanca per explicar-li el disgust de l’Amelia i la decisió de renyir amb en Santiago si no es presentava de seguida per donar-li una explicació.

Amb més nervis que no pas ganes, doña Teresa ho va fer. Doña Blanca li va prometre que trucaria immediatament al seu marit perquè intentés localitzar el seu fill, fos on fos.

L’Amelia ho va acceptar a contracor, però, així i tot, aquella tarda se’n va anar a berenar a casa de la seva amiga Victoria, amb altres joves de la seva edat. Allà, entre rialles i confidències, va deixar caure que no estava segura de no haver-se precipitat en comprometre’s tan de pressa amb en Santiago, i va expressar els seus dubtes sobre si s’hi havia de casar o no. Van dedicar la tarda a analitzar els pros i els contres del matrimoni. Quan va sortir de cas

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X