KEN FOLLETT

LA CAIGUDA DELS GEGANTS

Traducció de

Elisenda Mas

La trilogia The Century combina la dimensió èpica i el drama humà, segell distintiu de les obres de Ken Follett, a una escala mai concebuda fins ara, ni tan sols per ell.

Amb la mateixa habilitat que en les seves novel·les ambientades a l'Edat Mitjana, en The Century segueix els destins entrellaçats de tres generacions de cinc famílies: una gal·lesa, una anglesa, una russa, una alemanya i una altra nord-americana.

La primera novel·la, La caiguda dels gegants, està emmarcada en els esdeveniments crucials de la Primera Guerra Mundial i la Revolució russa. La següent se centra en la Segona Guerra Mundial, i la tercera, en la Guerra Freda.

The Century narra en essència el segle XX i permet assistir en primera persona a una de les èpoques possiblement més convulses, violentes i determinants de la nostra història.

En record dels meus pares,

Martin i Veenie Follett

Personatges

NORD-AMERICANS

Família Dewar

Senador Cameron Dewar

Ursula Dewar, l’esposa

Gus Dewar, el fill

Família Viàlov

Josif Viàlov, empresari

Lena Viàlov, l’esposa

Olga Viàlov, la filla

Altres

Rosa Hellman, periodista

Chuck Dixon, company d’estudis de Gus

Marga, cantant d’una sala de festes

Nick Forman, lladre

Ilià, goril·la

Theo, goril·la

Norman Niall, comptable deslleial

Brian Hall, dirigent sindical

Personatges històrics reals

Woodrow Wilson, vint-i-vuitè president dels Estats Units

William Jennings Bryan, secretari d’Estat

Joseph Daniels, secretari de l’Armada

ANGLESOS I ESCOCESOS

Família Fitzherbert

Comte de Fitzherbert, anomenat Fitz

Princesa Elizaveta, anomenada Bea, l’esposa

Lady Maud Fitzherbert, la germana

Lady Hermia, anomenada tia Herm, la tia pobra

Duquessa de Sussex, la tia rica

Gelert, gos pastor del Pirineu

Grout, majordom de Fitz

Sanderson, cambrera de Maud

Altres

Mildred Perkins, inquilina d’Ethel

Bernie Leckwith, secretari de la branca d’Aldgate del Partit Laborista Independent

Bing Westhampton, amic de Fitz

Marquès de Lowther, «Lowthie», pretendent rebutjat per Maud

Albert Solman, gestor dels negocis de Fitz

Doctor Greenward, voluntari de la maternitat

Lord Remarc, «Johnny», subsecretari del Ministeri de la Guerra

Coronel Hervey, assessor de sir John French

Tinent Murray, assessor de Fitz

Mannie Litov, propietari del taller de costura

Jock Reid, tresorer del Partit Laborista Independent d’Aldgate

Jayne McCulley, esposa del soldat

Personatges històrics reals

Jordi V, rei de la Gran Bretanya

Maria, la reina

Mansfield Smith-Cumming, anomenat «C», cap del Departament d’Afers Estrangers de l’Oficina de Serveis Secrets (posteriorment MI6)

Sir Edward Grey, parlamentari, secretari d’Afers Estrangers

Sir William Tyrrell, secretari particular de Grey

Frances Stevenson, amant de Lloyd George

Winston Churchill, parlamentari

H. H. Asquith, parlamentari, primer ministre

Sir John French, comandant del Cos Expedicionari Britànic

FRANCESOS

Gini, cambrera

Colonel Dupuys, assessor del general Gallieni

General Lourceau, assessor del general Joffre

Personatges històrics reals

General Joffre, comandant en cap de les forces franceses

General Gallieni, comandant de la guarnició de París

ALEMANYS I AUSTRÍACS

Família Von Ulrich

Otto von Ulrich, diplomàtic

Susanne von Ulrich, l’esposa

Walter von Ulrich, el fill, agregat militar a l’ambaixada alemanya a Londres

Greta von Ulrich, la filla

Graf (comte) Robert von Ulrich, cosí de segon grau de Walter, agregat militar de l’ambaixada austríaca a Londres

Altres

Gottfried von Kessel, agregat cultural de l’ambaixada alemanya a Londres

Monika von der Helbard, la millor amiga de Greta

Personatges històrics reals

Príncep Karl Litxnowski, ambaixador alemany a Londres

Mariscal de camp Paul von Hindenburg

General d’infanteria Erich Ludendorff

Theobald von Bethmann-Hollweg, canceller

Arthur Zimmermann, ministre d’Afers Estrangers

RUSSOS

Família Peixkov

Grigori Peixkov, treballador del metall

Lev Peixkov, encarregat dels cavalls

Maquinària Putílov

Konstantin, encarregat del torn, cap del grup de discussió bolxevic

Isaak, capità de l’equip de futbol

Vària, obrera, mare de Konstantin

Serge Kanin, supervisor de la Secció de Fosa

Comte Maklàkov, director

Altres

Mikhaïl Pinski, agent de policia

Ilià Kozlov, company de Pinski

Nina, cambrera de la princesa Bea

Príncep Andrei, germà de Bea

Katerina, camperola que arriba a la ciutat

Mixka, propietari de bar

Trófim, gàngster

Fiódor, policia corrupte

Spíria, passatger de l’Àngel Gabriel

Iàkov, passatger de l’Àngel Gabriel

Anton, funcionari a l’ambaixada de Rússia a Londres, també espia d’Alemanya

David, soldat jueu

Sergent Gàvrik

Tinent Tomxak

Personatges històrics reals

Vladímir I. Lenin, dirigent del Partit Bolxevic

Lev Trotski

GAL·LESOS

Família Williams

David Williams, «Dai Sindicat», sindicalista

Cara Williams, l’esposa

Ethel Williams, la filla

Billy Williams, el fill

Avi

Família Griffiths

Len Griffiths, ateu i marxista

Senyora Griffiths

Tommy Griffiths, fill de Len, el millor amic de Billy Williams

Família Ponti

Senyora Minnie Ponti

Giuseppe «Joey» Ponti

Giovanni «Johnny» Ponti, el germà petit

Miners

David Crampton, «Dai el Ploramiques»

Harry Hewitt, «el Greixó»

John Jones, «el Botigues»

Dai Chops, «Dai el Costelles»

Pat Pope, «Pat el Papa»

Micky Pope, fill de Pat

«Dai el Ponis», encarregat dels ponis

Bert Morgan

Gestió de la mina

Perceval Jones, president de Celtic Minerals

Maldwyn Morgan, director

Rhys Price, encarregat

Arthur Llewellyn, «el Granellut», oficinista

Personal de Ty Gwyn

Peel, majordom

Senyora Jevons, majordoma

Morrison, lacai

Altres

Dai Muck, sanitari

Sian, dona de Dai el Ponies

La dona de Roley Hughes

La dona de Hywel Jones

Soldat George Barrow, Companyia B

Soldat Robin Mortimer, oficial apartat del servei, Companyia B

Soldat Owen Bevin, Companyia B

Sergent Elijah Jones, «el Profeta», Companyia B

Alferes James Carlton-Smith, Companyia B

Capità Gwyn Evans, Companyia A

Alferes Roland Morgan, Companyia A

Personatges històrics reals

David Lloyd George, parlamentari liberal

PRÒLEG

Iniciació

1

22 de juny de 1911

I

El dia que van coronar el rei Jordi V a l’abadia de Westminster de Londres, Billy Williams va baixar a la mina d’Aberowen, al sud de Gal·les.

El 22 de juny de 1911 Billy feia tretze anys. El va despertar el seu pare. La tècnica del pare per despertar algú era més efectiva que no pas agradable. Li donava copets a la galta seguint un ritme regular, amb fermesa i insistència. Billy tenia el son ben agafat i durant un segon va intentar no fer-ne cas, però els cops continuaven, implacables. Es va enrabiar un moment; després va recordar que s’havia d’aixecar, fins i tot en tenia ganes, i va obrir els ulls i es va incorporar d’una revolada.

—Les quatre —va dir el pare, va sortir de l’habitació i va baixar l’escala fent repicar les botes als graons de fusta.

Aquell dia, Billy havia de començar la seva vida laboral com a aprenent de miner, com havien fet a la seva edat bona part dels homes del poble. Li hauria agradat sentir-se més com un miner. Però estava decidit a no fer el ridícul. David Crampton havia plorat el primer dia a la mina, i encara l’anomenaven Dai el Ploramiques, tot i que ja n’havia fet vint-i-cinc i era el crac de l’equip de rugbi del poble.

Era l’endemà del solstici d’estiu i una llum clara i primerenca entrava per la finestra. Billy es va mirar l’avi, ajagut al seu costat. L’avi sempre tenia els ulls oberts. Estava despert, tant se valia l’hora que s’aixequés Billy; deia que la gent gran no dorm gaire.

Billy va sortir del llit. Anava amb calçotets. Quan feia fred, es ficava al llit amb camisa, però l’estiu era càlid i les nits suaus. Va agafar l’orinal de sota el llit i el va destapar.

No hi veia cap canvi, en la mida del penis; ell en deia la titola. Continuava sent aquella coseta infantil que havia estat sempre. S’havia imaginat que potser creixeria la nit del seu aniversari, o que potser hi veuria sortir a prop algun pèl negre, però va quedar decebut. El seu millor amic, Tommy Griffiths, que havia nascut el mateix dia que ell, era diferent: tenia una veu rogallosa, un borrissol fosc a sobre del llavi superior i una titola com la d’un home. Era humiliant.

Billy feia servir la gibrelleta encarat a la finestra. Tot el que hi veia era la pila d’escòria, una muntanya de rebuig de color gris, residus de la mina de carbó, bàsicament pissarra i gres. Aquest era l’aspecte que tenia el món el segon dia de la Creació, va pensar Billy, abans que Déu no digués: «Que la Terra produeixi la vegetació». Una brisa suau feia voleiar el polsim negre de l’escòria cap a les fileres de cases.

A l’habitació encara hi havia menys coses per mirar. Era una peça de les de darrere, un espai estret on amb prou feines cabia un llit d’una plaça, una calaixera i el vell bagul de l’avi. A la paret, una mostra de brodat que deia:

CREIEU EN

NOSTRE SENYOR JESUCRIST

I US SALVAREU

No hi havia mirall.

Una porta menava a la part de dalt de l’escala; l’altra, a l’habitació del davant, que només tenia aquell accés. L’habitació del davant era gran i hi cabien dos llits. Hi dormien el pare i la mare, i també ho havien hagut de fer les germanes de Billy, anys enrere. La més gran, Ethel, ja se n’havia anat de casa, i les altres tres havien mort, una de xarampió, una altra de tos ferina i la tercera de diftèria. També hi havia hagut un germà gran, que havia compartit llit amb Billy abans de l’arribada de l’avi. Wesley, es deia, i havia mort sota terra atropellat per una vagoneta, un d’aquells contenidors amb rodes que traginaven carbó.

Billy es va posar la camisa. La mateixa que havia portat el dia abans per anar a l’escola. Era dijous i ell només se la canviava els diumenges. Això sí, tenia uns pantalons nous, els primers pantalons llargs, fets d’un cotó gruixut i impermeable que en deien pell de préssec. Eren el símbol de l’entrada al món dels homes, i se’ls va posar, orgullós, aprofitant aquell toc tan masculí de la tela. Després es va posar un cinturó de cuir gruixut i les botes que havia heretat de Wesley, i se’n va anar cap baix.

Gairebé tot l’espai de la casa l’ocupava la saleta, que feia quinze metres quadrats, amb una taula al mig, una llar de foc en un costat i una estora feta a casa sobre el terra de pedra. El pare seia a la taula i llegia un antic exemplar del Daily Mail, amb unes ulleres penjades al pont d’aquell nas llarg i afilat. La mare feia el te. Va deixar anar el bullidor fumejant, va fer un petó al front de Billy i li va dir:

—Com està el meu homenet el dia del seu aniversari?

Billy no va respondre. Allò d’«homenet» el va ferir pel diminutiu, i també perquè ell no era un home. Es va ficar a la recuina, al fons. Va enfonsar un bol metàl·lic al barril d’aigua, es va rentar la cara i les mans, i va llençar la que li va sobrar a la pica plana de pedra. A la llar de foc hi havia un perol, però només es feia servir per al bany de la nit, els dissabtes.

Els havien promès que aviat tindrien aigua corrent; algunes cases de miners ja en tenien. Entre els afortunats hi havia la família de Tommy Griffiths. A Billy li semblava un miracle que cada cop que anava a casa de Tommy pogués omplir un got d’aigua només obrint l’aixeta i que no hagués de traginar una galleda fins a l’aixeta general del carrer. Aquella innovació, però, encara no havia arribat a Wellington Row, on vivien els Williams.

Se’n va tornar a la saleta i va seure a taula. La mare li va posar una bona tassa de te amb llet al davant, amb el sucre i tot. Va tallar un parell de llesques d’un pa fet a casa i va agafar un tros de sagí del rebost que tenien a sota de l’escala. Billy va ajuntar les mans, va tancar els ulls i va dir:

—Gràcies, Senyor, per aquests aliments, amén.

Va fer un glop de te i va escampar el sagí sobre el pa.

El pare se’l va mirar amb aquells ulls tan blaus per damunt del diari.

—Posa’t sal al pa —li va dir—. Allà, sota terra, suaràs.

El pare de Billy era un delegat de la mina, treballava per a la Federació de Miners del Sud de Gal·les, el sindicat més fort del Regne Unit, com deia ell sempre que en tenia ocasió. L’anomenaven Dai Sindicat. Allà hi havia molts Dais, el nom escurçat de David, o de Dafydd, en gal·lès. Billy havia après a l’escola que David era popular a Gal·les perquè era el nom del patró del país, com Patrick a Irlanda. No distingien els Dais pels cognoms —allà pràcticament tothom es deia Jones, Williams, Evans o Morgan—, sinó pels malnoms. Sempre que hi hagués una alternativa per riure-se’n no feien servir el cognom real. Com que Billy es deia William Williams, li deien Billy al quadrat. A les dones, de vegades, els tocava el malnom de l’home, de manera que la mare era la senyora Dai Sindicat.

Mentre Billy menjava la segona llesca va baixar l’avi. Encara que fes bon temps, anava amb jaqueta i armilla. Es va rentar les mans i va seure davant de Billy.

—No facis aquest posat nerviós —li va dir—. Jo vaig baixar a la mina quan en tenia deu. I al meu pare, l’hi va portar el seu a collibè quan en tenia cinc, i treballaven de les sis del matí fins a les set de la tarda. D’octubre a març no veien la llum del sol.

—No estic nerviós —va respondre Billy. Era mentida. Estava mort de por.

Però l’avi era amable, no va insistir. Billy se l’estimava. La mare el tractava com si fos una criatura, el pare era adust i sarcàstic, però l’avi era comprensiu i li parlava com si fos un adult.

—Escolteu això —va fer el pare. Ell mai no hauria comprat el Mail, un diari de dretes, però de vegades portava a casa l’exemplar que li havia deixat algú altre i el llegia en to burleta, menyspreant l’estupidesa i la falsedat dels de dalt de tot—. Critiquen lady Diana Manners perquè ha portat el mateix vestit en dues festes diferents. Van concedir a la filla petita del duc de Rutland el premi al «millor vestit femení» a la festa del Savoy pel model que hi va lluir, amb el cos amb barnilles i escot paraula d’honor, i la faldilla cancan. Li van donar dues-centes cinquanta guinees. —Va deixar el diari a la taula i va comentar—: Cinc anys del teu sou, pel capbaix, Billy. —I va continuar—: Però va fer arrufar les celles dels entesos quan es va posar el mateix vestit a la festa que van fer lord Winterton i F. E. Smith a l’hotel Claridge. Totes les maces piquen, diu el poble. —Va alçar la vista del diari—. Potser que et canviïs de vestit, mare —va afegir—, no fos cas que els entesos arrufessin les celles.

A la mare no la va fer riure, allò. Portava un vestit vell de llana marró, amb pedaços als colzes, tacat sota les aixelles.

—Jo, si tingués dues-centes cinquanta guinees, faria molt més goig que lady Diana Muck —va respondre, amb cert ressentiment.

—És veritat —va dir l’avi—. La Cara sempre havia estat la bonica, com la seva mare. —La mare es deia Cara. L’avi es va girar cap a Billy—. La teva àvia era italiana. Es deia Maria Ferrone. —Billy ja ho sabia, però a l’avi li agradava explicar i tornar a explicar històries familiars—. D’on et penses que ha tret la teva mare aquests cabells negres tan brillants i aquests ulls foscos, preciosos… I la teva germana? La teva padrina era la noia més bonica de Cardiff… i va ser meva! —De sobte va agafar un aire trist—. Quina època, aquella —va dir fluixet.

El pare va arrugar el front amb gest reprovador —tot allò feia pensar en els desitjos de la carn—, però la mare s’havia animat amb les lloances del seu pare i li va servir l’esmorzar somrient.

—Ei, i tant —va fer—. A les meves germanes i a mi, ens tenien per les més boniques. Si tinguéssim diners per a seda i randes, encara demostraríem a aquests ducs qui és més bonica.

Billy va quedar sorprès. Mai no havia vist la seva mare com una dona bonica o lletja, tot i que quan es mudava per anar al centre social el dissabte al vespre feia molt de goig, sobretot quan es posava barret. Suposava que en una altra època podria haver estat una noia bonica, però li costava d’imaginar-s’ho.

—I escolta —va fer l’avi—, que la família del teu padrí no tenia res a envejar a ningú. El meu cunyat era miner, però ho va deixar i va obrir un cafè a Tenby. Això sí que és vida: l’airet del mar i un dia rere l’altre res més a fer sinó cafè i anar comptant diners.

El pare va llegir un altre article.

—Per preparar la coronació, el palau de Buckingham ha editat un llibre d’instruccions de dues-centes vint pàgines. —Va tornar a aixecar la vista del diari—. Explica-ho a la mina, avui, Billy. Els col·legues quedaran tranquils de saber que tot està ben lligat.

A Billy no l’interessava la reialesa. El que li agradava del Mail eren les històries que de vegades publicava sobre un valent jugador de rugbi d’una escola privada que pescava espies alemanys d’aquells tan astuts. Segons el diari, d’espies d’aquells n’hi havia arreu del país, encara que, pel que semblava, a Aberowen no se n’havia vist mai cap, per desgràcia.

Billy es va aixecar.

—Me’n vaig fins allà baix —va fer.

Va sortir per la porta del davant. «Anar allà baix» era un eufemisme familiar: volia dir anar a les comunes, que eren Wellington Row avall. Havien construït un cobert de maons amb un teulat de metall ondulat al damunt d’un gran forat que havien fet a terra. El cobert estava dividit en dos compartiments: un per als homes i un altre per a les dones. A cadascun hi havia dos seients, de manera que hi podien anar de dos en dos. Ningú no sabia per què els que els havien construït ho havien fet així, però tothom en treia el màxim partit. Els homes s’hi asseien mirant endavant sense dir res, però les dones —com sentia sovint Billy— xerraven tranquil·lament. La pudor era asfixiant, ningú no s’hi podia acostumar, això que la sentien cada dia. Billy sempre mirava de respirar tan poc com podia quan hi era, i en sortia mort de ganes d’inspirar. Un tal Dai Muck de tant en tant el buidava amb una pala.

Quan Billy va tornar a casa, va tenir l’alegria de trobar-hi la seva germana Ethel asseguda a taula.

—Per molts anys, Billy! —va exclamar—. He passat a fer-te un petó abans no baixis a la mina.

Ethel tenia divuit anys; a ella sí que la trobava bonica. Aquells cabells de color de caoba amb uns rínxols indomables, els ulls foscos, espurnejants, murris. Potser la mare havia tingut aquell aspecte temps enrere. Ethel duia un vestit negre i una còfia de cotó blanca, de minyona, un uniforme que l’afavoria.

Billy la tenia en un pedestal. A més de bonica, era divertida, llesta i valenta, de vegades fins i tot plantava cara al pare. Parlava amb Billy de coses que ningú més no li hauria explicat, com ara allò de cada mes que les dones anomenaven «la maledicció» o quin havia estat el delicte d’indecència pública que havia obligat el vicari anglicà a anar-se’n d’allà a cuita-corrents. Ethel sempre havia estat la primera de la classe i la seva redacció «El meu poble» havia guanyat el primer premi d’un concurs organitzat pel South Wales Echo, que consistia en un exemplar del The Cassell Atlas of the World History.

La noia va fer un petó a la galta de Billy.

—He dit a la senyora Jevons, la majordoma, que se’ns estava acabant el llustre de les botes i que valia més que n’anés a comprar. —Ethel vivia i treballava a Ty Gwyn, al casal del comte de Fitzherbert, a més d’un quilòmetre muntanya amunt. Va donar a Billy una cosa embolicada amb un drap net—. He robat un tall de pastís per a tu.

—Ostres, gràcies, Eth! —va exclamar Billy, a qui agradaven molt els pastissos.

—Te’l poso a la carmanyola? —va preguntar la mare.

—Sí, sisplau.

La mare va agafar una capsa de llauna de l’armari i hi va ficar el tall de pastís. Va llescar una mica més de pa, el va untar amb sagí, el va salar i va posar les llesques a la carmanyola. Tots els miners tenien una carmanyola d’aquelles de llauna. Si s’hagués endut el menjar embolicat amb un drap, abans de l’hora d’esmorzar ja se l’haurien acabat les rates.

—Quan em portis el primer sou, t’hi posaré un tros de cansalada —va fer la mare.

Al principi, Billy no guanyaria gaire, però, així i tot, seria un gran què per a la família. Rumiava quant es podria quedar i si seria capaç d’estalviar prou per comprar-se una bicicleta, que era el que desitjava més del món.

Ethel va seure a taula.

—Com van les coses allà, al casal? —li va preguntar el pare.

—Pau i tranquil·litat —va respondre ella—. El comte i la princesa van a Londres, a la coronació. —Es va mirar el rellotge de la lleixa de la llar de foc—. S’aixecaran d’un moment a l’altre, han de ser ben d’hora a l’abadia. A ella no li agrada gens, no està acostumada a matinar, però no pot pas fer tard per anar a veure el rei.

L’esposa del comte, Bea, era una princesa russa, una gran dama.

—Es voldran posar a primera fila per no perdre’s res —va fer el pare.

—No, no, no pots pas seure on et dóna la gana —va respondre Ethel—. Han encarregat expressament sis-centes cadires de caoba amb els noms dels convidats escrits al respatller amb lletres daurades.

—Quin malbaratament! I què en faran, després? —preguntà l’avi.

—No ho sé. Potser cadascú se l’endurà de record.

—Digue’ls que ens en portin una. Aquí només som cinc i la mare s’ha d’estar dreta —va intervenir el pare, lacònic.

Quan tenia una sortida burleta, en el fons hi solia haver ràbia continguda. Ethel es va aixecar d’un salt.

—Ai, perdona, mare, no pensava pas…

—No et moguis, tinc massa feina per seure —va respondre la mare.

Van tocar les cinc.

—Valdrà més que te’n vagis, Billy, fill. Comença amb bon peu —va dir el pare.

Billy es va aixecar a contracor i va agafar la carmanyola.

Ethel li va fer un altre petó i l’avi li va fer una encaixada. El pare li va donar dos claus de deu centímetres rovellats i un pèl torts.

—Fica-te’ls a la butxaca dels pantalons.

—Per què? —va preguntar.

—Ja ho veuràs —va fer el pare, somrient.

La mare li va allargar una cantimplora de litre amb te fred, llet i sucre, i li va dir:

—Recorda, Billy, que Jesús sempre és amb tu, a baix a la mina i tot.

Va veure una llàgrima a l’ull de la dona i es va girar de pressa, perquè a ell també li venien ganes de plorar. Va agafar la gorra del penjador.

—Doncs adéu —va dir, com aquell qui se’n va a l’escola, i va sortir al carrer.

El temps havia estat assolellat fins llavors, però aquell dia el cel estava embromat i semblava que hagués de ploure i tot. Tommy es recolzava a la paret de la casa, esperant-lo.

—Què farem, Billy? —va dir.

—Què farem, Tommy?

Van baixar el carrer l’un al costat de l’altre.

Aberowen havia estat el mercat dels pagesos de les muntanyes dels voltants, Billy ho havia après a l’escola. Al capdamunt de Wellington Road hi havia l’antic centre comercial, amb les cledes de guardar el bestiar obertes, la llotja de la llana, l’església anglicana, tot plegat en una banda del riu Owen, que no era gaire més que un rierol. La línia del ferrocarril travessava la ciutat com una ferida i acabava a l’entrada de la mina. Les cases dels miners s’havien escampat pels vessants de la vall, centenars d’edificis de pedra grisa amb teulats de pissarra gal·lesa d’un gris més fosc. Formaven llargues fileres que serpentejaven seguint el perfil dels pendents, travessades per carrers més curts que s’enfonsaven de ple al fons de la vall.

—Amb qui creus que et tocarà treballar? —va preguntar Tommy.

Billy va arronsar les espatlles. Un dels ajudants del director de la mina es responsabilitzava dels nous.

—Vés a saber.

—Tant de bo em posessin als estables. —A Tommy li agradaven els cavalls. A la mina hi havia uns cinquanta ponis. Estiraven unes vagonetes que omplien els miners, i les feien traginar seguint els rails—. I a tu, què t’agradaria fer?

A Billy li hauria agradat una feina que no fos massa dura, pel seu físic infantil, però no estava disposat a admetre-ho.

—Greixar vagonetes —va respondre.

—Per què?

—Sembla fàcil.

Van passar davant de l’escola on el dia abans encara eren alumnes. Era un edifici victorià amb unes finestres ogivals com les d’una església. L’havia fet construir la família Fitzherbert, com no es cansava mai de repetir el director als estudiants. El comte encara contractava el professorat i decidia el pla d’estudis. A les parets hi havia quadres d’heroiques victòries militars, i la grandesa de la Gran Bretanya era un tema constant. A la classe sobre les Escriptures, amb què començava l’escola cada dia, s’ensenyava la doctrina anglicana, encara que bona part dels alumnes procedís de famílies no anglicanes. A l’escola hi havia una comissió gestora, de la qual formava part el pare de Billy, però no tenia sinó la funció d’assessorar. El pare deia que el comte considerava l’escola una propietat personal.

En aquell últim any de classes, Billy i Tommy havien après els principis de la mineria, mentre que les nenes de la seva edat feien costura i cuina. Billy havia quedat sorprès de descobrir que sota seu hi havia capes de diferents tipus de terra, disposades com una mena de sandvitx múltiple. Una d’aquestes era el filó de carbó, expressió que havia sentit tota la vida sense acabar-la d’entendre. També li havien ensenyat que el carbó estava fet de fulles mortes i d’altra matèria vegetal acumulada durant milers d’anys i comprimida pel pes de la terra del damunt. Tommy, que tenia un pare ateu, deia que allò demostrava que el que deia la Bíblia no era cert, mentre que el pare de Billy mantenia que allò era una interpretació com qualsevol altra.

A aquella hora l’escola era buida; el pati, desert. Billy estava orgullós d’haver deixat l’escola, si bé en el fons alguna cosa li feia desitjar poder-hi tornar en comptes de baixar a la mina.

En acostar-se a la boca de la mina, els carrers es van anar omplint de miners, cadascun amb el seu portaviandes de llauna i la cantimplora de te. Tots anaven vestits igual, amb vestits vells que es traurien tan bon punt arribessin a la feina. Hi havia mines fredes, però la d’Aberowen era de les calentes, els homes hi treballaven amb calçotets i samarreta i botes, o bé amb uns pantalons curts grofolluts. Tothom portava gorra embuatada mentre era allí dins, perquè els sostres dels túnels eren baixos i era fàcil clavar-se cops al cap.

Per sobre de les cases, Billy veia el torn, una torre que tenia al capdamunt dues grans rodes que giraven en direccions oposades i estiraven els cables que aixecaven i baixaven la gàbia. A la majoria de les poblacions de les valls del sud de Gal·les es veien estructures de boca de mina semblants, de la mateixa manera que les cuculles de les esglésies dominaven els pobles de pagès.

Al voltant de l’entrada de la mina hi havia escampats altres edificis, com si hi haguessin caigut accidentalment: la sala de llanternes, els despatxos de la mina, la farga, els magatzems. Els rails zigzaguejaven entre els edificis. Al lloc del rebuig, s’hi veien vagonetes fetes malbé, bigues velles esquerdades, sacs de gra i piles de maquinària abandonada i rovellada, tot cobert per una capa de polsim de carbó. El pare sempre deia que no hi hauria tants accidents si els miners ho tinguessin tot endreçat.

Billy i Tommy se’n van anar cap als despatxos. En el del davant hi havia Arthur Llewellyn, el Granellut, un oficinista no gaire més gran que ells. Portava una camisa blanca, amb el coll i els punys ben bruts. Ja els esperaven: els seus pares ho havien preparat tot perquè comencessin a treballar aquell dia. El Granellut va apuntar els seus noms en un llibre i després els va acompanyar al despatx del director de la mina.

—En Tommy Griffiths petit i en Billy Williams petit, senyor Morgan —va dir.

Maldwyn Morgan era un home alt que portava un vestit negre. No se li veia ni una engruna de pols de carbó als punys. Tenia les galtes rosades, on no apuntava ni un pèl, cosa que significava que es devia afaitar cada dia. Tenia el diploma de tècnic emmarcat i penjat a la paret, i el barret fort —l’altre indicador de categoria— ben visible al costat de l’abric, al penjador a tocar de la porta.

Per a sorpresa de Billy, Morgan no estava sol. Al costat hi tenia un personatge encara més imponent: Perceval Jones, el president de Celtic Minerals, l’empresa propietària i explotadora de la mina de carbó d’Aberowen i d’unes quantes més. Era un home baixet, amb empenta, a qui els miners anomenaven «Napoleó». Anava amb frac i pantalons grisos ratllats, i encara duia al damunt el copalta negre.

Jones es va mirar els nois amb cara d’angúnia.

—Griffiths —va dir—. El teu pare és un socialista revolucionari.

—Sí, senyor Jones —va respondre Tommy.

—I ateu.

—Sí, senyor Jones.

Després es va mirar Billy.

—I el teu pare, dirigent de la Federació de Miners del Sud de Gal·les.

—Sí, senyor Jones.

—No m’agraden els socialistes. Els ateus estan condemnats a la damnació eterna. I els sindicalistes són els pitjors de tots.

Se’ls va mirar de mala manera, però com que no havia fet cap pregunta, Billy no va dir res.

—No m’agraden els agitadors —va continuar Jones—. A la vall de Rhondda s’han passat quaranta-tres setmanes de vaga perquè gent com els vostres pares ha exaltat els miners.

Billy sabia que no havien estat els agitadors els que havien provocat la vaga de Rhondda, sinó els amos de la mina Ely de Penygraig, que l’havien tancada. Però va continuar sense obrir la boca.

—Vosaltres sou agitadors? —Jones va assenyalar Billy amb un dit ossat que el va fer tremolar—. El teu pare t’ha dit que facis valer els teus drets quan treballis per a mi?

Billy va intentar rumiar, però li era difícil tenint en compte que Jones hi posava un aire força amenaçador. El pare no li havia dit gaire res, aquell matí, però el vespre anterior li havia donat algun consell.

—Miri, senyor, em va dir: «No contestis els caps, aquesta és la meva feina».

Darrere seu, a Llewellyn el Granellut se li escapava el riure per sota el nas.

A Perceval Jones no li va fer cap gràcia.

—El salvatge insolent —va dir—. Sí, sí, però si et faig fora, tindré tota la vall en vaga.

Billy no hi havia pensat. Tan important era? No, però els miners podien iniciar una vaga seguint el principi que els fills dels seus dirigents no havien de patir. Encara no feia cinc minuts que era a la feina i el sindicat ja el protegia.

—Tregui’ls d’aquí —va exclamar Jones.

Morgan va fer que sí.

—Porti’ls cap a fora, Llewellyn —va dir al Granellut—. Ja els vigilarà Rhys Price.

Billy va remugar ben baixet. Rhys Price era un dels ajudants a qui els miners tenien menys simpatia. L’any anterior havia anat darrere d’Ethel i ella li havia donat carbassa. Una cosa, per cert, que havia fet amb la meitat dels solters d’Aberowen, però Price s’ho havia agafat de valent.

El Granellut va moure el cap.

—Fora —va dir, i els va seguir—. Espereu el senyor Price al carrer.

Billy i Tommy van sortir de l’edifici i es van quedar recolzats a la paret, al costat de la porta.

—No sé què donaria per clavar un bon cop de puny a aquesta panxassa de Napoleó —va fer Tommy—. Quin capitalista dels pebrots, aquest.

—Sí —va fer Billy, tot i que ell no havia tingut aquell pensament.

Rhys Price va sortir al cap d’un minut. Com tots els ajudants, duia un barret baix i arrodonit, més car que una gorra de miner, però més econòmic que un de bolet. Portava un bloc i un llapis a la butxaca de l’armilla i també un regle. Se li veia el pèl fosc d’un parell de dies a les galtes i li faltava una dent al davant. Billy sabia que era llest però també maliciós.

—Bon dia, senyor Price —li va dir.

L’altre va posar cara de desconfiança.

—Quina en portes de cap, amb això de «bon dia», Billy al quadrat?

—El senyor Morgan ha dit que hem de baixar a la mina amb vostè.

—Ah, sí? —Price tenia una manera de llançar mirades a esquerra i dreta, i de vegades cap endarrere, com si esperés problemes d’una banda o una altra—. Això, ja ho veurem. —Va mirar el torn, com si hi busqués una explicació—. No tinc temps per perdre amb criatures. —Es va ficar al despatx.

—Suposo que trobarà algú per acompanyar-nos-hi —va dir Billy—. Detesta la meva família perquè la meva germana no hi va voler sortir.

—La teva germana considera que els d’Aberowen són massa poca cosa per a ella —va respondre Tommy, sens dubte repetint el que havia sentit dir.

—Els d’Aberowen són massa poca cosa per a la meva germana —va respondre Billy, rotund.

Price va sortir.

—Doncs va, seguiu-me —va dir, i va començar a caminar amb pas ràpid.

Els nois el van seguir fins a la sala de les llanternes. L’encarregat va donar a Billy una llanterna de seguretat de llautó molt lluent i ell se la va enganxar al cinturó com feien els miners.

Ho havia après a l’escola. Entre els perills de la mina de carbó hi havia el metà, el gas inflamable que es filtrava pels filons. Els miners en deien grisú, i era la causa de totes les explosions subterrànies. A les mines gal·leses hi havia sempre molt gas. La llanterna estava molt ben pensada perquè la flama no abrandés el grisú. De fet, el gas en canviava la forma, l’allargava, i així constituïa tot un avís, ja que el grisú és inodor.

Si s’apagava la llanterna, el miner no la podia tornar a encendre. Era prohibit portar llumins a l’interior de la mina i a més, la llanterna era tancada hermèticament perquè a ningú no se li acudís saltar-se la norma. Quan s’apagava una llanterna, s’havia de portar a l’estació d’enllumenat, que solia ser al fons de la mina, a prop del pou. S’havien de recórrer uns dos quilòmetres, però s’ho valia perquè era la manera d’evitar el risc d’una explosió subterrània.

A l’escola els havien explicat que la llanterna de seguretat era un dels mitjans de què disposaven els amos de la mina per demostrar que es preocupaven pels empleats, «com si —deia el pare— els amos no traguessin beneficis en evitar explosions, aturades en la feina i destrosses als túnels».

Ja amb les llanternes, els miners es van posar en fila per la gàbia. Al costat de la cua havien col·locat estratègicament un tauler d’anuncis. Uns papers fets a mà o impresos de qualsevol manera anunciaven entrenaments de criquet, una partida de dards, una navalla perduda, un concert del cor masculí d’Aberowen i una conferència sobre la teoria de Karl Marx sobre el materialisme històric a la biblioteca. Els ajudants, però, no havien de fer cua i Price va tirar cap al capdavant de la fila, amb els nois darrere seu.

Com a la majoria de les mines, a Aberowen hi havia dos pous, amb uns ventiladors col·locats de tal manera que empenyien l’aire cap al fons de l’un i cap a la superfície de l’altre. Els amos els solien posar noms graciosos, i aquells es deien Píram i Tisbe. Aquell on eren, Píram, era el de pujada, i Billy notava el corrent d’aire calent que venia del pou.

L’any anterior, Billy i Tommy van decidir anar a veure el fons del pou. El diumenge de Pasqua, quan no hi havia miners treballant-hi, van esquivar el vigilant, es van ficar a la boca de la mina passant pel pati del rebuig i van saltar la tanca. La boca estava barrada per la protecció de la gàbia i ells es van abocar a la vora, recolzant-s’hi amb la panxa. Aquell dia havien mirat fascinats i espantats aquell forat terrible, i a Billy fins i tot se li havia regirat l’estómac. Aquella negror semblava infinita. Va experimentar emocions en què es barrejaven l’alegria de no haver de baixar-hi i la por de pensar que un dia ho hauria de fer. Hi havien llençat una pedra i havien sentit el so que feia mentre rebotava contra la gàbia de fusta i el revestiment de rajol del pou. Els va semblar que passava una eternitat horripilant abans no van sentir el cop lleu i distant, quan la pedra va arribar al fons de l’aigua.

Havia passat un any i estava disposat a seguir el camí d’aquella pedra.

Va pensar que no havia de ser covard. Calia que es comportés com un home, encara que no se sentís ni adult. El pitjor que li podia passar era fer un mal paper. Allò li feia més por que no pas morir.

Veia la reixa llisquent que tancava el pou. Més enllà, l’espai era buit, ja que la gàbia anava cap amunt. A la part més allunyada del pou veia el cabrestant que feia girar les grans rodes a dalt de tot. El mecanisme deixava anar raigs d’aigua. Els cables passaven per les guies fent un gran estrèpit. Se sentia fortor d’oli calent.

Amb un so de xoc metàl·lic es va presentar la gàbia davant de la porta. L’operador de superfície va fer lliscar la porta. Rhys Price es va ficar a la gàbia i, darrere seu, els dos nois. Tretze miners més hi van entrar; només n’hi cabien setze. L’operador de superfície va tancar la porta.

Es va fer un silenci. Billy se sentia desprotegit. Notava el terra sòlid, però sabia que no li costaria gaire de passar per aquells barrots tan separats del costat. La gàbia penjava d’un cable d’acer, però no li semblava segur del tot: tothom recordava el cable que s’havia trencat a Tirpentwys el 1902, quan es va desplomar la gàbia fins al fons del pou i van morir vuit homes.

Va saludar amb el cap el miner que tenia al costat. Era Harry Hewitt, el Greixó, un noiet amb cara de pa de ral que només tenia tres anys més que ell, però que li passava més d’un pam. Billy va recordar Harry quan anava a l’escola: es va quedar encallat a tercer amb els de deu anys i el van anar tombant cada any fins que va tenir l’edat de començar a treballar.

Es va sentir una campana que indicava que l’embarcador del fons del pou havia tancat la seva porta. L’operador de superfície va estirar una palanca i va sonar una altra campana. La màquina de vapor va xiular i després es va sentir un altre soroll fort.

La gàbia va caure en el buit.

Billy sabia que iniciava la caiguda lliure i que després frenava a temps per aterrar suaument. De tota manera, cap informació teòrica prèvia no l’havia preparat per precipitar-se de dret a les entranyes de la Terra. Els peus se li van separar del terra. Va xisclar de terror. No se’n va poder estar.

Tots els homes van esclafir a riure. Sabien que era el primer dia per a ell, i va veure que esperaven la seva reacció. Es va adonar massa tard, que tots s’havien aferrat als barrots de la gàbia perquè no els passés el mateix que a ell. Res d’això, però, no li va calmar la por. Va aconseguir aturar el xiscle serrant fort les dents.

A la fi, el fre va engranar. Va anar disminuint la velocitat de la caiguda i els peus de Billy van tocar terra. Es va agafar a un barrot per mirar de calmar el tremolor. Al cap d’un minut, la por es va convertir en una sensació de malestar per la mofa que n’havien fet els seus companys i de poc que no se li neguen els ulls. Es va mirar la cara enriolada del Greixó i li va cridar perquè el sentís bé malgrat el soroll:

—Tanca aquesta bocassa, Hewitt, cony de cap de suro!

A l’altre li va canviar la cara a l’instant, es va enfurismar, però la resta encara reia més fort. Billy pensava que hauria de demanar perdó a Déu per haver renegat, però com a mínim ja no se sentia tan beneit.

Es va mirar Tommy i va veure que s’havia quedat ben pàl·lid. Devia haver xisclat? Tenia por de preguntar-l’hi per si responia que no.

La gàbia es va aturar, van fer córrer la porta i Billy i Tommy van avançar tremolosos cap a la mina.

Allò era lúgubre. Les llanternes dels miners il·luminaven menys que els llums de parafina de les parets de casa. La mina era negra com una nit sense lluna. Potser no calia veure-hi bé, per extreure el carbó, va pensar Billy. Va ficar el peu en una bassa i, mirant cap avall, va veure aigua i fang pertot arreu; l’aigua lluïa amb els lleus reflexos de la flama de la llanterna. Tenia un gust estrany a la boca: l’atmosfera era densa a causa del polsim de carbó. Podia ser que aquells homes respiressin allò tot el dia? Potser per això els miners tossien i escopien constantment.

Quatre homes s’esperaven per entrar a la gàbia i pujar a la superfície. Cadascun portava un maletí de cuir; Billy va comprendre que eren els bombers. Cada matí, abans que comencessin els miners, els bombers feien la prova del gas. Si la concentració de metà era excessivament alta, no deixaven treballar ningú fins que els ventiladors no haguessin dissipat el gas.

Allí mateix, Billy va veure una colla de compartiments per a ponis i una porta oberta que donava a una estança ben il·luminada on hi havia un escriptori; devia ser un despatx per als ajudants. Els miners es van escampar i es van distribuir en quatre túnels que sortien del fons de la mina. Dels túnels en deien passatges, i duien a les zones on s’extreia el carbó.

Price els va portar fins a una nau, on va obrir un cadenat. Era un magatzem d’eines. En va agafar dues pales, que va donar als nois, i el va tornar a tancar.

Se’n van anar cap als estables. Un home amb pantalons curts i botes treia palla bruta d’un dels compartiments i l’apilava en una vagoneta de carbó. Les gotes de suor li baixaven per l’esquena, molt musculosa. Price li va dir:

—No vols pas un nano que t’ajudi?

L’home es va girar i va veure que es tractava de Dai el Ponis, un veterà de la capella de Bethesda. No va semblar que reconegués Billy.

—El petit, no —va dir.

—Entesos —va respondre Price—. L’altre es diu Tommy Griffiths. Tot teu.

Tommy hi va posar bona cara. Havia aconseguit el que volia. Encara que fos traient fems, treballaria als estables.

—Som-hi, Billy al quadrat —va dir Price, dirigint-se cap a un dels passatges.

El noi el va seguir amb la pala a l’espatlla. Sense Tommy al costat encara estava més nerviós. Pensava que hauria volgut que li haguessin deixat treure fems amb el seu amic.

—Què em faran fer, senyor Price? —va preguntar.

—No t’ho imagines? —li va respondre Price—. Per què et penses que t’he donat aquesta puta pala?

Billy va quedar parat de sentir aquella paraula prohibida. No s’imaginava què li farien fer, però no va preguntar res més.

El túnel era circular i el sostre estava reforçat amb uns suports d’acer encorbats. A la part de dalt s’estenia un tub d’uns cinc centímetres que probablement portava aigua. Cada nit ruixaven els passatges per mirar de reduir el polsim. I no ho feien pel perill que representava per als pulmons dels miners —si hagués estat només per això, segur que Celtic Minerals no se n’hauria preocupat—, sinó perquè hi podia haver un incendi. Així i tot, aquell sistema d’aspersió era inadequat. El seu pare havia defensat que calia un tub de quinze centímetres de diàmetre, però Perceval Jones s’havia negat a posar-hi els diners.

Quan havien fet uns cinc-cents metres, van agafar un túnel transversal que feia pujada. Era un passatge més vell i petit, amb puntals de fusta en comptes d’anelles d’acer. Price havia d’ajupir el cap en els punts on el sostre feia panxa. Van passar a intervals d’uns trenta metres les entrades als llocs de treball on els miners extreien carbó.

Billy va sentir un estrèpit.

—A l’embornal —li va dir Price.

—Què?

Billy es va mirar el terra. Un embornal era un forat a la calçada, i ell no veia res més que els rails per on circulaven les vagonetes. Va alçar la vista i va veure un poni que corria cap a ell, baixant el pendent de pressa, estirant tot un tren de vagonetes.

—A l’embornal! —va cridar Price.

Billy continuava sense entendre què li deien, però veia que el túnel tenia més o menys l’amplada de les vagonetes i que l’atropellarien. Tot d’una, li va semblar que Price es ficava a la paret i desapareixia.

Billy va deixar anar la pala, va girar cua i va arrencar a córrer cap al lloc d’on venia. Mirava d’anar més de pressa que el poni, però semblava que l’animal volava. Després es va fixar en una obertura feta a la paret, de l’alçària del túnel, i va recordar que n’havia vist altres, tot i que no n’havia fet cas, cada vint o vint-i-cinc metres. D’allò, Price en devia dir embornal. S’hi va llançar i el tren va passar fent un gran brogit.

Després va sortir, respirant fondo.

Price feia veure que estava enfadat, però somreia.

—Hauràs d’estar més alerta —li va dir—. Si no, et mataran aquí baix, com al teu germà.

Billy va veure que la majoria s’ho passava bé fent quedar malament i burlant-se dels nois. Va decidir que quan fos gran ell no seria així.

Va agafar la pala. Estava impecable.

—Has tingut sort —li va dir Price—. Si les vagonetes te l’haguessin trencada, n’hauries hagut de pagar una de nova.

Van continuar fent via i al cap de poc van arribar a una zona abandonada on no hi havia ningú treballant. A terra no hi havia tanta aigua i tot estava cobert per una bona capa de pols de carbó. Van girar cap a un costat i un altre unes quantes vegades i Billy es va perdre.

Van arribar a un lloc on el túnel havia quedat bloquejat per una vagoneta vella i bruta.

—Aquesta zona s’ha de netejar —va dir Price. Era el primer cop que es molestava a explicar-li alguna cosa i en Billy tenia el pressentiment que l’enganyava—. El que has de fer és apilar la porqueria a la vagoneta.

Billy hi va clavar un cop d’ull. Hi havia una capa de més d’un pam de pols de carbó, pel que veia amb la llum de la llanterna, però es va imaginar que n’hi havia més. Podia anar-ne traient palades durant una setmana i ni s’hi coneixeria. Quin sentit tenia, doncs? Aquella zona estava inactiva. Billy, però, no va fer cap pregunta. Potser era una mena de prova.

—Tornaré d’aquí a una estoneta a veure com et va —va dir Price, i se’n va tornar pel mateix camí, deixant Billy tot sol.

Això no s’ho esperava. Es pensava que treballaria amb gent més gran i que aprendria. Però no podia fer res més que el que li havien dit.

Es va desenganxar la llanterna del cinturó i va buscar un lloc on posar-la. No va veure res que li pogués servir de relleix. La va deixar a terra, però llavors li servia de ben poc. Després va recordar els claus que li havia donat el seu pare. Així que tenien aquesta utilitat! Se’n va treure un de la butxaca. Amb la pala el va clavar en un pilar de fusta i hi va penjar la llanterna. Això ja estava més bé.

La vagoneta arribava fins a l’altura del pit d’un home, però a Billy li arribava a l’espatlla, i quan va començar a treballar va veure que la meitat de la pols li lliscava de la pala abans d’arribar a la vora de la vagoneta. Es va empescar un moviment per girar la pala i evitar perdre la càrrega. Al cap d’uns minuts estava amarat de suor i va comprendre per a què servia el segon clau. El va clavar en una altra fusta i hi va penjar la camisa i els pantalons.

Al cap d’una estona va notar que algú l’observava. Va veure de reüll una silueta borrosa immòbil com una estàtua.

—Ostres! —va exclamar, i després es va girar per encarar-s’hi.

—M’he descuidat de mirar com va la teva llanterna —li va dir. L’hi va agafar del clau i hi va fer alguna cosa—. No està gaire bé —va afegir—. Et deixo la meva. —Va penjar la seva i va desaparèixer.

Era un personatge fastigós, i, amb tot, semblava que es preocupava perquè no li passés res.

Billy va reprendre la feina. Al cap de poc li van començar a fer mal els braços i les cames. Va pensar que estava prou acostumat a treballar amb la pala: el seu pare tenia un porc al femer del darrere de la casa i Billy havia de treure’n la porqueria un cop per setmana. És clar que allò amb un quart d’hora era fet. Seria capaç d’aguantar tot el dia?

Per sota la pols de carbó el terra era de roca i argila. Al cap d’una estona havia netejat un tros de poc més d’un metre quadrat, l’amplada del túnel. El que havia carregat amb prou feines cobria el fons de la vagoneta, però ja estava mort.

Va intentar empènyer-la endavant per no haver de fer tant tros amb la pala carregada, però després de tant de temps de no funcionar les rodes havien quedat clavades.

No tenia rellotge i era difícil saber quant temps havia passat. Va començar a treballar més a poc a poc, per conservar les forces.

Després li va començar a fallar el llum.

De primer, va pampalluguejar, i ell es va mirar, nerviós, l’estri penjat al clau, però sabia que la flama s’avivaria si hi hagués grisú. No era pas això el que veia, i per tant es va tranquil·litzar. Al cap de poc es va apagar del tot.

Mai de la vida no havia vist una foscor com aquella. No veia res, ni una mica de gris ni diferents tons de negre. Va alçar la pala fins a la cara, la va mantenir a dos dits del nas, i es va adonar que no la veia. La ceguesa devia ser així.

Es va quedar parat. Què havia de fer? La qüestió era anar a portar la llanterna a l’estació d’enllumenat, però encara que s’hi veiés, no trobaria el camí entre tants túnels. En aquella negror, podia estar fent voltes hores i hores. No tenia ni idea de quants quilòmetres de zona abandonada hi havia, i tampoc no volia que haguessin d’enviar un equip de rescat a buscar-lo.

Li tocaria esperar Price. Li havia dit que tornaria al cap d’una «estoneta». Això podia voler dir uns quants minuts, una hora o més. I Billy sospitava que s’hi repenjaria. Segur que ho havia fet expressament. Una llanterna de seguretat no es podia apagar; a més, allà no hi havia corrent. Price s’havia quedat la seva llanterna i l’hi havia canviat per una altra amb poc petroli.

Va sentir autocompassió i les llàgrimes li van negar els ulls. Què havia fet ell per merèixer-se això? Després es va sobreposar. Era una altra prova, com la de la gàbia. Els havia de demostrar que era fort.

Va decidir que continuaria treballant, a les fosques i tot. Va fer el primer moviment d’ençà que s’havia apagat la llanterna, va clavar la pala a terra i la va empènyer endavant, intentant recollir la pols de carbó. En alçar-la, pel pes, li va semblar que l’havia carregada. Es va girar, va fer dos passos i va aixecar la pala intentant de descarregar-la a la vagoneta, però va calcular malament l’alçada. La pala va topar amb un costat del recipient i ell va notar que el pes disminuïa perquè el carbó queia a terra.

Ja trobaria la manera. Va tornar a intentar-ho, alçant una mica més la pala. Un cop descarregada, la va deixar anar i va notar el cop del mànec a la vora de la vagoneta. Això ja estava més bé.

A mesura que la feina l’allunyava de la vagoneta, de tant en tant perdia una palada, però va decidir comptar els passos en veu alta. Va aconseguir un ritme i, tot i que els músculs li feien mal, va fer-ne via.

Quan la feina ja s’havia convertit en una cosa mecànica, el seu cap va poder rumiar, cosa que no va ser tan positiva com havia volgut. Es va preguntar si el túnel era gaire llarg i quant tros estava abandonat. Va pensar en el terreny que tenia damunt del cap, un quilòmetre d’extensió, i en el pes que aguantaven aquells vells puntals de fusta. Va pensar en el seu germà, Wesley, i en els altres homes que havien mort en aquella mina. Els esperits d’aquella gent no eren allà, sens dubte. Wesley se n’havia anat amb Jesús. Els altres probablement també. Si no, serien en un altre lloc.

Va començar a tenir por i va decidir que s’havia equivocat pensant en els esperits. Tenia gana. Devia ser l’hora d’obrir la carmanyola? No ho sabia, però sempre ho podia fer. A les palpentes, va trobar el lloc on havia penjat la roba i va temptejar el terra fins a trobar la cantimplora i el portaviandes.

Es va asseure recolzat a la paret i va fer una llarga glopada de te fred i dolç. Mentre es menjava el pa untat amb sagí, va sentir un sorollet. Volia que fossin els passos de les botes de Rhys Price, però ja veia que era desitjar massa. Coneixia bé aquell xerric: eren rates.

No tenia por. N’hi havia a grapats, a les cunetes dels carrers d’Aberowen. Però en la foscor semblaven més intrèpides; al cap d’un moment, una li va passar per sobre de les cames, que tenia al descobert. Va agafar el pa amb la mà esquerra, va brandar la pala i va començar a clavar cops. Ni tan sols les va espantar; de seguida va tornar a notar a la pell aquelles minúscules urpes. Aquesta vegada, una se li va intentar enfilar al braç. Evidentment, sentien l’olor del menjar. Els esgarips van anar creixent i Billy es preguntava quantes n’hi podia haver.

Es va aixecar, bo i ficant-se l’últim tros de pa a la boca. Va beure més te i es va menjar el pastís. Una delícia, ple de fruita seca i ametlles. Una rata, però, se li enfilava a la cama i es va veure obligat a empassar-s’ho tot de cop.

Va semblar que havien notat que ja no hi havia menjar, perquè els xiscles van minvar fins que va tornar el silenci.

El menjar li va donar energia nova, i va reprendre la feina, malgrat que tenia un dolor intens a l’esquena; tot i així, no va parar, va treballar més a poc a poc, reposant de tant en tant.

Per animar-se pensava que devia ser més tard del que s’imaginava. Potser havien tocat les dotze i tot. Algú l’aniria a recollir quan s’acabés el torn. L’encarregat de les llanternes en verificava els números, de manera que sempre se sabia si hi havia algú que no havia tornat. És clar que Price havia agafat la llanterna de Billy i l’hi havia canviada per una altra. Potser tenia intenció de deixar-lo allí baix tota la nit?

No ho podia fer. El seu pare l’armaria grossa. Els caps li tenien por: Perceval Jones pràcticament ho havia admès. Segur que tard o d’hora algú l’aniria a buscar.

Però quan va tornar a tenir gana es va adonar que havien passat moltes hores. Va tornar a sentir basarda i aquest cop no se la va saber espolsar de sobre. Era la foscor el que el feia posar més nerviós. Hauria suportat l’espera si hagués pogut veure alguna cosa. En aquella negror absoluta, tenia la sensació que perdia el cap. No tenia cap mena d’orientació, i cada cop que tornava de la vagoneta pensava que potser toparia amb la paret del túnel. Primer havia tingut por de posar-se a plorar com una criatura. Ara havia de fer esforços per no xisclar.

Va recordar el que li havia dit la seva mare: «Jesús sempre és amb tu, a baix a la mina i tot». En aquells moments havia pensat que l’hi deia perquè fes bondat. Ara s’adonava que era més assenyat. I tant que Jesús era amb ell. Era a tot arreu. Tant hi feien la foscor o el pas del temps. Algú vetllava per en Billy.

Per acabar-s’ho de creure, va entonar un càntic. No li agradava la seva veu, que encara era aguda, però com que ningú no el sentia, va cantar amb totes les seves forces. Quan se li van acabar les estrofes i la sensació de basarda es va tornar a apoderar d’ell, es va imaginar que Jesús l’observava des de l’altre costat de la vagoneta, amb expressió compassiva en aquell rostre barbut.

Va entonar un altre càntic. Treballava amb la pala i caminava seguint el compàs de la música. Els càntics solien tenir un ritme. De tant en tant el tornava a embargar la por que s’haguessin descuidat d’ell, que s’hagués acabat el torn i l’haguessin deixat tot sol allí; llavors tornava a imaginar-se la silueta de la túnica que l’acompanyava en la foscor.

Sabia moltes cançons religioses. Havia anat a la capella de Bethesda tres vegades cada diumenge des del dia que va ser prou gran per seure allà tranquil·lament. Els llibres dels càntics eren cars; a més, no tothom sabia llegir, de manera que els fidels s’aprenien de memòria les lletres.

Quan ja havia cantat dotze cançons, va decidir que devia haver passat una hora. S’havia acabat el torn? En va cantar dotze més. A partir d’aquí ja li va costar portar el compte. Va repetir els seus càntics preferits. Cada cop treballava més a poc a poc.

Cantava «Va ressuscitar el tercer dia» a ple pulmó quan va veure una llum. La feina s’havia convertit en una cosa tan mecànica per a ell que no es va aturar; ben al contrari, va fer una altra palada i la va portar a la vagoneta, sense parar de cantar, mentre la llum es feia més intensa. Quan se li va acabar el càntic, es va recolzar en la pala. Rhys Price se’l mirava palplantat, amb la llanterna al cinturó i una expressió estranya en aquell rostre cobert d’ombres.

Billy no estava disposat a deixar-se anar. No volia mostrar a Price el que sentia. Es va posar la camisa i els pantalons, va despenjar la llanterna apagada del clau on la tenia i se la va posar al cinturó.

—Què li ha passat a la llanterna? —li va preguntar Price.

—Sap prou bé què li ha passat —va respondre Billy en un to curiosament adult.

Price es va girar i se’n va tornar cap al túnel.

Billy vacil·lava. Va mirar en sentit contrari. A l’altra banda de la vagoneta va entreveure una cara barbuda i una túnica de color clar, però la silueta va desaparèixer com un pensament.

—Gràcies —va dir Billy, dirigint-se al túnel buit.

Va seguir Price amb les cames tan adolorides que tenia la impressió que cauria d’un moment a l’altre, però pensava que li era ben igual. Hi tornava a veure i s’havia acabat el torn. Aviat seria a casa i es podria estirar.

Van arribar al fons de la mina i es van ficar a la gàbia amb una munió de miners que duien la cara ennegrida. No hi va veure Tommy Griffiths, però sí que hi havia Hewitt, el Greixó. Mentre esperaven el senyal de dalt, Billy es va fixar que tots se’l miraven amb un somriure burleta.

—Què, com t’ha anat el primer dia, Billy al quadrat? —li va preguntar Hewitt.

—Molt bé —va respondre ell.

L’expressió de Hewitt era maliciosa: ben segur que tenia present que li havia dit cony de cap de suro.

—Cap problema? —li va dir.

Billy va dubtar. Segur que sabia alguna cosa. Volia que veiessin que no l’havia guanyat la por.

—Se m’ha apagat la llanterna —va dir, en un esforç per mantenir la veu ferma. Es va mirar Price, però va decidir que seria més masculí no acusar-lo—. Ha estat una mica dur això de treballar amb la pala a les fosques tot el dia —va concloure. Era dir massa poc, perquè es podien pensar que no havia passat res de l’altre món, però trobava que valia més això que no pas admetre que havia passat por.

Va parlar un altre. Era John Jones, el Botigues, anomenat així per la tenda que tenia la seva dona a la sala de casa seva.

—Tot el dia? —va dir.

—Sí —va respondre Billy.

John Jones es va mirar Price i li va dir:

—Cabronàs, això havia de durar una hora i prou.

Billy havia confirmat la seva sospita. Pel que semblava, tots estaven al corrent del que havia passat; devien fer el mateix a tots els principiants. Però Price n’havia fet un gra massa.

Hewitt el Greixó reia, sorneguer.

—No tenies por, nen, tot sol a les fosques?

Billy es va rumiar la resposta. Tots se’l miraven, esperant el que diria. Ja no veia aquell somriure murri als seus rostres, més aviat semblaven un pèl avergonyits. Va decidir dir la veritat:

—Sí que he tingut por, però no estava sol.

Hewitt va quedar desconcertat:

—No estaves sol?

—I tant que no —va respondre Billy—. Jesús era amb mi.

Hewitt va deixar anar una rialla, però ningú no s’hi va afegir. Va ressonar en el silenci i es va tallar en sec.

Va durar uns segons. El va interrompre un clac metàl·lic i un sacseig. Tot seguit la gàbia es va enfilar. Harry es va girar.

Després d’això, li van treure el motiu de Billy amb Jesús.

PRIMERA PART

El cel s’ennuvola

2

Gener de 1914

I

El comte Fitzherbert, de vint-i-vuit anys, conegut per la família i els amics com Fitz, era el novè home més ric de la Gran Bretanya.

No havia fet res per guanyar aquells enormes ingressos. Simplement havia heretat milers d’hectàrees de terres a Gal·les i Yorkshire. L’agricultura donava poc, però al subsòl hi havia carbó i amb les llicències dels drets dels minerals l’avi de Fitz s’havia fet molt ric.

Era evident que Déu pretenia que els Fitzherbert governessin els seus contemporanis i que visquessin de manera adequada, però Fitz tenia la impressió que no havia fet gaire res per justificar la fe que Déu havia dipositat en ell.

El seu pare, el comte anterior, havia estat una persona diferent. Com a oficial de la Marina, l’havien nomenat almirall després del bombardeig d’Alexandria, el 1882, havia passat després a ser ambaixador britànic a Sant Petersburg i finalment havia estat ministre en el govern de lord Salisbury. Els conservadors van perdre les eleccions generals del 1906 i el pare de Fitz va morir al cap d’unes quantes setmanes: Fitz estava segur que se n’havia precipitat la fi quan va veure que uns liberals irresponsables com David Lloyd George i Winston Churchill prenien el relleu en el govern de Sa Majestat.

Fitz havia pres possessió del seu escó a la Cambra dels Lords, la cambra superior del Parlament britànic, com a conservador. Parlava bé el francès, es defensava amb el rus i tenia esperances d’arribar un dia a ser ministre d’Afers Estrangers. Malauradament, els liberals havien continuat guanyant eleccions i, per tant, no tenia possibilitats de ser ministre.

La seva carrera militar també havia estat mediocre. Havia assistit a l’escola de formació d’oficials de l’exèrcit de Sandhurst i s’havia passat tres anys amb la infanteria gal·lesa, on va acabar amb la graduació de capità. Després de casar-se va abandonar el servei exclusiu i es va convertir en coronel honorari del sud de Gal·les. Per desgràcia, un coronel honorari no guanyava mai medalles.

Ara bé, hi havia un aspecte del qual es podia sentir orgullós, pensava mentre el tren avançava per les valls del sud del país. Al cap de quinze dies arribaria el rei i passaria uns quants dies a la casa de camp de Fitz. El rei Jordi V i el pare de Fitz, quan eren joves, havien coincidit a bord d’un dels vaixells. Feia poc que el monarca havia expressat el seu desig de saber què pensava la joventut, i Fitz havia organitzat una festa discreta perquè Sa Majestat en conegués uns quants. En aquells moments, Fitz i la seva esposa, Bea, se n’anaven cap a casa per enllestir-ho tot.

Fitz valorava molt les tradicions. Per a ell, no hi havia res en la humanitat que es pogués comparar amb el tranquil ordre de la monarquia, l’aristocràcia, el comerç i la pagesia. Però en aquells moments, mirant per la finestra del tren, veia amenaçat l’estil de vida britànic i l’amenaça era més gran que les que havia afrontat el país en cent anys. Els vessants muntanyosos que en una altra època havien estat verds estaven coberts, com de vegades succeeix amb els rododendres atacats per aquella malura grisenca, per les cases dels miners del carbó. En aquelles casotes llardoses es parlava de republicanisme, d’ateisme i de revolta. Feia poc més d’un segle que havien portat la noblesa francesa en carros cap a la guillotina, i aquí passaria el mateix si alguns d’aquells miners musculosos, de cara emmascarada, se sortien amb la seva.

Fitz hauria donat de bon grat tot el que treia del carbó, pensava, perquè la Gran Bretanya hagués pogut retrocedir cap a una època més senzilla. La família reial constituïa un ferm baluard contra la insurrecció. Fitz estava nerviós per aquella visita, i també orgullós de rebre-la. Hi havia tantes coses que podien sortir malament… Amb la reialesa, una distracció es podia considerar senyal de despreocupació i, per tant, de manca de respecte. Fins a l’últim detall d’aquell cap de setmana passaria del servei dels convidats a altres servents, els quals ho comunicarien als seus amos, i així en un tres i no res la societat londinenca sabria si havien ofert al rei un coixí dur, una patata en mal estat o la marca de xampany que no tocava.

El Rolls-Royce Silver Ghost de Fitz estava a punt a l’estació d’Aberowen. Amb Bea al costat, recorreria el poc més d’un quilòmetre fins a arribar a la casa de camp. Queia un xim-xim d’aquells tan habituals a Gal·les.

Ty Gwyn volia dir «Casa Blanca» en gal·lès, però aquell nom s’havia convertit en irònic. Igual que tot el que es veia en aquella part del món, l’edifici havia quedat cobert per una capa de pols de carbó, i la pedra que en una altra època havia estat blanca, havia agafat aquell to gris fosc que fins i tot emmascarava les faldilles de les dames que s’acostaven a les parets sense adonar-se’n.

Malgrat tot, era un edifici esplèndid, que omplia de satisfacció Fitz mentre el cotxe pujava ronquejant l’avinguda. Ty Gwyn, amb les dues-centes habitacions, era la casa particular més gran de Gal·les. Quan Fitz era petit, un cop, amb la seva germana Maud, n’havien comptat les finestres: n’hi havia cinc-centes vint-i-tres. L’havia fet construir l’avi, la distribució en tres plantes presentava un ordre ben agradable. Les finestres de la planta baixa eren altes i deixaven entrar molta llum a les sales de recepció. A dalt, hi havia un munt d’habitacions per a convidats, i a la planta superior el gran nombre de petits dormitoris del servei s’endevinava gràcies la llarga filera de llucanes de mansarda que hi havia en els teulats inclinats.

Les vint-i-cinc hectàrees de jardins eren l’alegria de Fitz. Ell mateix supervisava personalment la feina dels jardiners i decidia quan s’havia de sembrar, podar i fer planter.

—Una casa a punt per a una visita reial —va dir mentre s’aturava el cotxe davant del magnífic pòrtic d’entrada. Bea no va respondre. Això de viatjar la feia posar de mal humor.

En sortir del cotxe, Fitz va rebre la salutació de Gelert, el seu pastor del Pirineu, una bèstia gran com un ós que li va llepar les mans i després va emprendre una alegre cursa pel pati, satisfeta.

Un cop al vestidor, Fitz es va treure la roba de viatge i es va posar un vestit de llaneta marró. Després va agafar la porta de comunicació per entrar a les estances de Bea.

Nina, la minyona russa, treia les agulles del complicat barret que Bea havia portat durant el viatge. En veure el rostre de Bea al mirall del tocador, Fitz va notar que el cor li feia un salt. Es va veure quatre anys enrere, en un saló de Sant Petersburg, quan havia vist per primera vegada aquell rostre preciós i aquells rínxols rossos tan indomables. Aquell dia, igual que avui, hi havia vist una mirada emmurriada que li havia semblat curiosament seductora. De sobte va decidir que aquella era la dona amb qui es volia casar.

Nina ja tenia una edat i la mà li tremolava un xic: Bea solia fer posar nervioses les minyones. Mentre Fitz l’observava, una agulla va punxar el cap de la seva esposa, que va deixar anar un crit.

Nina va quedar ben blanca.

—Em sap molt de greu, Sa Excel·lència —va dir en rus.

Bea va agafar d’una revolada una agulla de les que hi havia al tocador.

—Ara veurem si t’agrada gaire! —va exclamar mentre punxava el braç de la minyona.

Nina va esclatar a plorar i va sortir corrent de l’habitació.

—Ja t’ajudo jo —va dir Fitz a la seva esposa en to tranquil·litzador.

Això no la va pas aplacar.

—Ja m’ho faré jo.

Fitz es va acostar a la finestra. Ben bé una dotzena de jardiners estaven enfeinats retallant arbustos, retocant la gespa i rastellant la grava. Hi havia unes quantes plantes florides: el viburn rosat, el gessamí d’hivern groc, l’hamamelis i el fragant xuclamel d’hivern. Més enllà del jardí es veia la suau corba verda del vessant de la muntanya.

Havia de tenir paciència amb Bea, recordar que era estrangera, que se sentia sola en un país foraster, lluny de la família i de tot el que li era conegut. Havia estat fàcil durant els primers mesos de matrimoni, quan ell encara estava embriagat amb el seu aspecte, la seva olor i el tacte d’aquella pell tan fina. Ara ja exigia un cert esforç.

—Com és que no reposes? —li va dir ell—. Parlaré amb Peel i la senyora Jevons per veure com va tot. —Peel era el majordom, i la senyora Jevons, la majordoma. L’organització del personal era tasca de Bea, però Fitz estava tan nerviós amb la visita del rei que qualsevol excusa li servia per implicar-s’hi—. Després, quan t’hagis refet, t’ho explicaré. —Ell va agafar la capsa dels cigars.

—No fumis aquí —li va dir ella.

S’ho va prendre com un senyal d’aprovació i es va disposar a sortir. Abans de traspassar la porta li va dir:

—Mira de no comportar-te així davant del rei i la reina. Em refereixo a tustar el servei.

—Jo no l’he tustada. L’he punxada amb una agulla perquè n’aprengués.

Els russos feien aquestes coses. Quan el pare de Fitz s’havia queixat de la ganduleria dels seus servents a l’ambaixada britànica de Sant Petersburg, els seus amics russos li havien dit que no els estovava prou.

—El monarca es violentaria si hagués de veure una cosa així. Ja t’ho he dit més d’una vegada: a Anglaterra, això no es fa —va dir Fitz a Bea.

—Quan era petita, em van portar a veure com penjaven tres pagesos —va dir ella—. La meva mare no ho volia, però el meu avi hi va insistir. Va dir: «Perquè aprenguis a castigar els teus servents. Si no els claves una bufetada o no els fueteges per les petites faltes d’atenció o de peresa, els pecats seran cada vegada més grans i a la fi els portaran a la forca». Em va explicar que la indulgència amb les classes baixes a la llarga és una crueltat.

Fitz va començar a perdre la paciència. Bea rememorava aquella infantesa marcada per una riquesa sense límits, per l’autocomplaença, envoltada d’un regiment de servents que l’obeïen i de milers de pagesos satisfets. Si aquell avi despietat i capaç de tot encara visqués, la vida de la noia hauria continuat; però el pare de Bea, un borratxo, havia malbaratat la fortuna familiar, i el seu germà Andrei, sense caràcter, no feia sinó vendre’s la fusta sense replantar els boscos.

—Els temps han canviat —li va dir Fitz—. Et demano, t’ordeno, que no m’avergonyeixis davant del rei. Espero haver-t’ho dit ben clar. —Va sortir i va tancar la porta.

Va tirar endavant per l’ample corredor, irritat i un pèl trist. En els primers temps de casats, aquelles renyines el deixaven aclaparat i afligit; ara ja s’hi estava acostumant. Tots els matrimonis eren així? No ho sabia.

Un lacai molt alt, que abrillantava un pom de porta, es va aixecar i es va col·locar contra la paret, abaixant la vista, com havien de fer els criats de Ty Gwyn quan passava el comte. En algunes cases importants, el servei s’havia de col·locar de cara a la paret, però això, a Fitz, li semblava massa feudal. Va reconèixer aquell home, l’havia vist jugar a criquet en un partit entre el personal de Ty Gwyn i els miners d’Aberowen. Era un bon batedor esquerrà.

—Morrison —li va dir Fitz, en recordar-ne el nom—, digui a Peel i a la senyora Jevons que vinguin a la biblioteca.

—Molt bé, senyor.

Fitz va baixar la luxosa escala. S’havia casat amb Bea perquè ella l’havia captivat, però també per un motiu racional. Somiava crear una gran dinastia anglorussa que dominés enormes extensions de terra, com havia succeït amb la dinastia dels Habsburg, que havien imperat durant segles en grans extensions d’Europa.

Però per a això li calia un hereu. No semblava que amb l’estat d’ànim de Bea aquella nit se li pogués acostar al llit. Podia insistir-hi, però mai no en treia una gran satisfacció. Ja havien passat quinze dies des de l’última vegada. Tampoc no volia una esposa que es mostrés vulgarment ansiosa per a aquesta mena de coses, però, és clar, trobava que quinze dies era massa temps.

La seva germana, Maud, tenia vint-i-tres anys i encara era soltera. D’altra banda, podia ser que un fill seu es convertís en un socialista furibund, que liquidés la fortuna familiar imprimint pamflets revolucionaris.

Feia tres anys que era casat i ja es començava a amoïnar. Bea havia quedat embarassada un cop, l’any anterior, però havia tingut un avortament als tres mesos. Havia estat just després d’una baralla. Fitz havia anul·lat un viatge que volien fer a Sant Petersburg i Bea s’havia exaltat i havia començat a cridar que se’n volia tornar a casa. Fitz s’havia mostrat inflexible —al capdavall, un home no podia permetre que la seva esposa li donés ordres—, però després, amb l’avortament, se’n va sentir culpable. Si tornava a quedar embarassada, faria tots els possibles perquè res no l’alterés fins que la criatura hagués vingut al món.

Va mirar de treure’s de sobre aquelles preocupacions, va entrar a la biblioteca, es va instal·lar a l’escriptori decorat amb incrustacions de cuir i es va disposar a fer una llista.

Al cap d’uns minuts va arribar Peel amb una minyona. El majordom era el fill petit d’una casa de pagès, tenia l’aire de qui ha viscut sempre a l’aire lliure, amb la cara pigada i els cabells grisencs, però havia servit a Ty Gwyn tota la vida.

—La senyora Jevons està una mica massa atrotinada, senyor comte —va dir l’home. Fitz feia molt que havia abandonat la idea de corregir el vocabulari dels criats gal·lesos—. La panxa. —Va afegir Peel amb aire funest.

—Estalviï-me’n els detalls. —Fitz es va mirar la minyona, una noia bonica d’uns vint anys. La cara li sonava—. Qui és ella?

Va ser la jove qui va respondre:

—Ethel Williams, senyor comte, sóc l’ajudant de la senyora Jevons. —Tenia aquell accent musical de les valls del sud de Gal·les.

—Doncs trobo que és massa jove per fer la feina de majordoma, Williams.

—Si plau a Sa Senyoria, la senyora Jevons diu que podria fer venir la majordoma de Mayfair, però li sembla que mentrestant jo podria proporcionar-li satisfacció.

Havia vist una espurna en els seus ulls en dir allò de proporcionar satisfacció? Aquella noia, tot i parlar amb la deferència deguda, tenia un aspecte un pèl descarat.

—D’acord —va dir Fitz.

Williams portava una llibreta gruixuda en una mà i dos llapis a l’altra.

—He anat a veure la senyora Jevons a la seva habitació i m’ha posat al corrent de tot.

—Com és que porta dos llapis?

—Per si se me’n trenca un —va respondre ella, i després li va somriure.

Les minyones no havien de somriure al comte, però Fitz no es va poder estar de tornar-li el gest.

—Està bé —va respondre—. I ara digui’m què ha escrit a la llibreta.

—Tres qüestions —va dir ella—. Convidats, personal i provisions.

—Molt bé.

—Per la carta de Sa Senyoria, hem deduït que hi hauria vint convidats. La majoria portarà un o dos servents personals, posem-hi una mitjana de dos, de manera que caldrà acomodar quaranta persones més. Tots arribaran dissabte i se n’aniran dilluns.

—Correcte.

Fitz va notar una barreja de plaer i aprensió, una emoció semblant a la que havia sentit abans de fer el primer discurs a la Cambra dels Lords: estava entusiasmat i alhora amoïnat per si no sortia bé.

Williams va continuar:

—Evidentment, Ses Majestats s’instal·laran a les estances egípcies.

Fitz va assentir. Era la suite més gran. El paper pintat que la recobria estava decorat amb motius dels temples egipcis.

—La senyora Jevons ha suggerit quines altres habitacions caldria obrir, i ho he anotat al costat d’aquí.

L’expressió «al costat d’aquí» era típica d’aquella zona; de fet, però, era una redundància, que significava exactament «aquí».

—Deixi-m’ho veure —va dir Fitz.

La noia va donar la volta a l’escriptori i li va plantar la llibreta oberta al davant. El servei de la casa estava obligat a banyar-se un cop per setmana, de manera que no feia tanta pudor com solien fer els treballadors. Ben al contrari, aquell cos càlid emanava una fragància floral. Potser havia robat el sabó d’olor de Bea. Va llegir la llista.

—Perfecte —va dir—. La princesa podria assignar les habitacions… ella potser és del seu mateix parer.

Williams va girar full.

—Aquí hi ha una llista del personal de més que cal: sis noies per a la cuina, per pelar verdures i rentar plats; dos homes de mans netes per ajudar a servir la taula; tres cambreres més, i tres nois per a les botes i les espelmes.

—No sap pas on els podríem trobar?

—Sí, senyor comte, tinc una llista de gent de per aquí que ja ha treballat en aquesta casa en alguna ocasió, i si no n’hi ha prou, els demanarem que ens en recomanin d’altres.

—Que no hi hagi cap socialista, això sí —va fer Fitz, inquiet—. Serien capaços de parlar al rei dels mals del capitalisme. Amb els gal·lesos no se sap mai.

—No pateixi, senyor comte.

—I les provisions?

Ethel va girar pàgina un altre cop.

—Això és el que ens cal, si tenim en compte les festes que s’han fet a la casa.

Fitz es va mirar la llista: cent pans, vint dotzenes d’ous, quaranta litres de nata, quaranta-cinc quilos de cansalada, tres-cents quilos de patates… Ja es començava a avorrir.

—No ho hauríem de deixar fins que la princesa no hagués decidit els menús?

—Tot ha de venir de Cardiff —va respondre Williams—. Les botigues d’Aberowen no donarien l’abast per una comanda així. Fins i tot els proveïdors de Cardiff ho han de saber per endavant a fi de garantir que ho tinguin tot el dia convingut.

Tenia raó. Fitz estava content que se n’encarregués ella. Valia per planificar anticipadament, una qualitat no gaire corrent, va pensar.

—No m’aniria gens malament tenir algú com vostè al meu regiment —li va dir.

—No puc portar roba caqui, no m’està bé amb el color de la cara —va respondre ella tan tranquil·la.

El majordom hi va posar un gest indignat.

—Alto, alto, Williams, no sigui insolent.

—Dispensi, senyor Peel.

Fitz es va adonar que era culpa seva per haver-li parlat de broma. En realitat li queia bé.

Peel va intervenir:

—A la cuina han fet algunes propostes per als menús, senyor comte. —Li va passar un full de paper mig tacat, escrit amb la lletra infantil i curosa de la cuinera—. Llàstima que sigui aviat per al xai de llet, però podem servir tot el peix que vulguem, ens l’enviaran de Cardiff amb gel.

—S’assembla molt al que ens van servir a la cacera del novembre —va fer Fitz—. Tanmateix, val més que no provem res nou, en aquesta ocasió, ens cenyirem als plats vistos i ben assajats.

—Exactament, senyor comte.

—Doncs passem als vins. —Es va aixecar—. Baixem al celler.

Peel va quedar parat. El comte no solia baixar al soterrani.

Fitz tenia un pensament que no volia reconèixer arraconat en algun punt de la ment. Va dubtar un moment abans de dir:

—Vingui vostè també, Williams, que prendrà nota.

El majordom va aguantar la porta i Fitz va sortir de la biblioteca i es va adreçar a l’escala del fons. La cuina i la sala del servei eren en un semisoterrani. Allà el protocol era diferent, i les criades i els enllustradors de sabates saludaven amb una inclinació o reverència.

El celler era a sota. Peel en va obrir la porta bo i dient:

—Amb el seu permís, passaré al davant.

Fitz va assentir. Peel va agafar un misto, va encendre un llum d’espelma que hi havia a la paret i va baixar l’escala. En arribar a baix, en va encendre un altre.

Fitz tenia un celler modest, amb unes mil dues-centes ampolles, una bona part guardades allà pel seu pare i el seu avi. Hi dominaven el xampany, porto, vi del Rin i, en quantitats més reduïdes, borgonya rosat i blanc. Fitz no era un entusiasta del vi, però estava enamorat del celler perquè li recordava el seu pare. «Un celler exigeix ordre, reflexió i bon gust —li solia dir—. I són les virtuts que han fet destacar la Gran Bretanya.»

Sens dubte Fitz serviria el millor del celler al rei, però per a això li calia criteri. Triaria el xampany Perrir-Jouët, el més car, però, de quina collita? El xampany anyenc, d’entre vint anys i trenta, no era tan efervescent, tenia més gust, però els d’anyades més recents tenien un deliciós punt exultant. En va agafar una ampolla a l’atzar. Era ben bruta de pols i plena de teranyines. Amb el mocador de lli blanc que duia a la butxaca de dalt de la jaqueta en va netejar l’etiqueta. La llum de l’espelma era massa pobra per veure’n la data. Va passar l’ampolla a Peel, que s’havia posat unes ulleres.

—Mil vuit-cents cinquanta-set —va fer el majordom.

—Valga’m Déu, ja me’n recordo —va respondre Fitz—. La primera anyada que vaig tastar a la meva vida, i probablement la millor.

Va notar la presència de la minyona, que se li acostava per mirar aquella ampolla que tenia tants anys més que ella. Va quedar esgarrifat de comprovar que aquella proximitat li mig tallava l’alè.

—Em fa l’efecte que el cinquanta-set ja no estarà en les millors condicions —va dir Peel—. Puc suggerir-li el mil vuit-cents noranta-dos?

Fitz es va mirar una altra ampolla, va dubtar i després va prendre una decisió:

—Amb aquesta llum no puc llegir —va dir—. Em fa el favor de portar-me una lupa, Peel?

Peel se’n va anar cap amunt.

Fitz es va mirar Williams. Estava a punt de fer una bestiesa, però no se’n sabia estar.

—És una noia molt bonica —li va dir.

—Gràcies, senyor comte.

Aquells rínxols foscos se li escapaven de la còfia. Ell els va tocar. Sabia que se’n penediria.

—Ha sentit a parlar mai del droit de seigneur? —Ell mateix va notar que la veu se li havia enrogallat.

—Jo sóc gal·lesa, no francesa —va respondre ella, alçant, insolent, la barbeta, gest que ell ja havia vist que era característic de la noia.

Va passar la mà dels rínxols al clatell i se la va mirar als ulls. Ella li va mantenir la mirada amb audàcia i seguretat. Però, què volia dir aquella expressió, que volia que continués o que estava disposada a fer una escena humiliant?

Fitz va sentir uns passos determinats a l’escala del celler. Ja tenien Peel allí. Fitz es va apartar de la minyona, que el va sorprendre amb una rialleta.

—Quina cara de culpable! —va dir—. Com un col·legial.

Va comparèixer Peel sota la llum pobra de l’espelma, amb una safata de plata on portava una lupa amb mànec d’ivori.

Fitz va fer un esforç per respirar amb normalitat. Va agafar la lupa i va reprendre l’examen de les ampolles. Va intentar no topar amb la mirada de Williams.

«Mare meva —pensava—, quina noia tan extraordinària.»

II

Ethel Williams se sentia plena d’energia. Res no l’amoïnava. Es veia capaç d’abordar el problema que fos, d’enfrontar-se a qualsevol entrebanc. Quan es va mirar al mirall va veure que la pell li brillava i que els ulls li espurnejaven. El diumenge, en sortir de l’església, el seu pare li havia dit, amb el sarcasme que el caracteritzava: «Et veig molt alegre. Que t’ha caigut alguna herència?». Sense ni adonar-se’n, en comptes de caminar corria pels passadissos interminables de Ty Gwyn. Cada dia omplia més pàgines de la llibreta amb llistes de coses per comprar, horaris del personal, esquemes sobre com i quan calia parar i desparar taules, i càlculs diversos: nombre de coixineres, gerros, tovalles, espelmes, culleres…

Havia tingut una gran sort. Tan jove i ja feia de majordoma en una visita reial. La senyora Jevons no donava senyals d’abandonar el llit de malalta, de manera que tota la responsabilitat de preparar Ty Gwyn per al rei i la reina requeia en Ethel. Sempre havia pensat que era capaç de lluir-se en el que fos, l’únic que necessitava era una oportunitat; però en la rígida jerarquia de l’àmbit del servei es presentaven poques possibilitats de demostrar que algú era millor que la resta. Tot d’un plegat havia aparegut l’escletxa i ella havia determinat aprofitar-la. Després de tot això, potser oferirien una feina que no exigís tanta dedicació a la debilitada senyora Jevons i la farien a ella majordoma, amb un sou el doble del que cobrava, una habitació per a ella sola i la saleta pròpia a les estances del servei.

Però encara no havia arribat, això. Era clar que el comte estava content de la feina que feia, havia decidit no fer venir la majordoma de Londres, cosa que Ethel prenia com un gran compliment; de tota manera, pensava anguniosa, encara hi havia temps per a una relliscada, per a aquella errada fatal que ho podria espatllar tot: un plat brut al sopar, un eixidiu embossat o una rata morta a la banyera. Llavors, el comte s’enfadaria.

El matí del dissabte en què havien d’arribar el rei i la reina, va anar a veure una per una les habitacions dels convidats per comprovar que tots els focs fossin encesos, i els coixins, estofats. A cada dormitori hi havia com a mínim un pitxer de flors que havien portat al matí des de l’hivernacle. En cap escriptori no faltava el paper de carta amb una capçalera de Ty Gwyn. Tothom disposava de tovallola, sabó i aigua. Al vell comte no li agradava la instal·lació d’aigua moderna i Fitz encara no havia aconseguit posar aigua corrent a totes les habitacions. En una casa de cent dormitoris només hi havia tres comunes, de manera que la majoria de les habitacions necessitava gibrelleta. Per eliminar les olors, es posava a cada cambra un flascó amb pètals de flors i espècies, preparat per la senyora Jevons amb una recepta pròpia.

S’esperava l’arribada dels reis i el seguici a l’hora del te. El comte els aniria a rebre a l’estació d’Aberowen. Ben segur que s’hi aplegaria molta gent amb la idea d’entreveure la reialesa, però el rei i la reina no saludarien el poble allà. Fitz els portaria fins a la casa en el seu Rolls-Royce, un cotxe gran i tancat. Sir Alan Tite, el secretari privat del rei, i la resta del personal els seguirien, amb l’equipatge, amb un seguit de vehicles estirats per cavalls. Davant de Ty Gwyn s’aplegava ja un batalló dels Rifles Gal·lesos a banda i banda de l’avinguda, com a guàrdia d’honor.

La parella reial es mostraria als seus súbdits dilluns al matí. Havien planificat un recorregut pels pobles veïns en un carruatge obert, amb aturada a l’Ajuntament d’Aberowen per saludar l’alcalde i els regidors, abans de tornar cap a l’estació.

La resta dels convidats va començar a arribar a migdia. Peel no es va moure del vestíbul i des d’allà ordenava a les minyones que acompanyessin els convidats a les habitacions i als lacais que els portessin l’equipatge. Els primers van ser l’oncle i la tia de Fitz, el duc i la duquessa de Sussex. El duc era cosí del rei i l’havien convidat perquè el monarca se sentís més còmode. La duquessa, com bona part de la família, estava molt interessada en la política. Freqüentaven el saló de la seva casa londinenca alguns ministres del govern.

La tia de Fitz va explicar a Ethel que el rei Jordi V estava una mica obsessionat amb els rellotges i que no suportava veure que els d’una casa no marquessin tots la mateixa hora. Ethel va deixar anar una maledicció ben baixet: a Ty Gwyn hi havia més de cent rellotges. Va demanar a la senyora Jevons que li deixés el seu de butxaca i es va dedicar a repassar-los un per un.

Al menjador petit va topar amb el comte. Fitz era dret davant de la finestra amb aire amoïnat. Ethel el va observar un moment. Era l’home més ben plantat que havia vist mai. Hauria dit que aquell rostre pàl·lid, il·luminat per la suau llum del sol d’hivern, era esculpit en marbre. Tenia la barra serrada, els pòmuls sortints i el nas recte. Els cabells eren foscos, però els ulls, verds, una combinació poc corrent. No portava barba, ni bigoti, ni tan sols patilles. Amb un rostre com aquell, pensava Ethel, quina necessitat hi havia de deixar-hi pèl?

La mirada del comte va coincidir amb la seva.

—M’acaben de dir que al rei li agrada tenir una plata de taronges a l’habitació! —va dir ell—. I en aquesta maleïda casa no n’hi ha ni una.

Ethel va arrugar el front. En cap botiga d’Aberowen no hi havia taronges, els seus clients no es podien permetre aquests luxes. I el mateix passava a les altres poblacions de les valls del sud de Gal·les.

—Si pogués fer servir el telèfon parlaria amb algun dels verdulers de Cardiff —va dir ella—. Potser en tenen, en aquesta època de l’any.

—Però com podrien fer-les arribar fins aquí?

—Puc dir als de la botiga que en portin un cistell en tren. —Es va mirar el rellotge que acabava d’ajustar—. Amb una mica de sort, les taronges arribaran a la mateixa hora que el rei.

—Molt bé —va fer ell—. Això és el que farem. —Se la va mirar de dret—. És increïble —va dir—. Em sembla que mai no havia conegut una noia com vostè.

Ella se’l va mirar fixament. En els últims quinze dies li havia parlat unes quantes vegades d’aquella manera, amb més familiaritat del compte i amb una certa vehemència que li havia produït una sensació curiosa, una mena d’eufòria incòmoda, com si estigués a punt de passar alguna cosa emocionant però perillosa. S’assemblava al moment del conte de fades en què el príncep entrava al castell encantat.

Va trencar l’encanteri el so de les rodes de l’avinguda de davant de la casa i després una veu coneguda.

—Peel! Quina il·lusió tornar-lo a veure.

Fitz va mirar per la finestra. Va fer una expressió còmica.

—Ostres! —va exclamar—. La meva germana!

—Benvinguda a casa, lady Maud. —Es va sentir la veu de Peel—. Encara que no l’esperàvem.

—El comte s’ha descuidat de convidar-me, però he vingut de tota manera.

Ethel va dissimular un somriure. Fitz estava enamorat de la seva animosa germana, encara que li costava fer-s’hi. Tenia unes opinions polítiques tan liberals que alarmaven: era sufragista, feia campanya pel vot de la dona. Ethel la trobava meravellosa: justament la mena de dona d’idees independents que hauria volgut ser ella.

Fitz va sortir de pressa de l’estança i Ethel el va seguir cap al vestíbul, un lloc imponent decorat en l’estil gòtic que tant agradava als victorians com al pare de Fitz: amb revestiments foscos, paper pintat amb un estampat molt complicat i cadires de roure tallat que semblaven trons medievals. Maud acabava de traspassar la porta.

—Hola, Fitz, com anem? —va preguntar.

Era alta com el seu germà i s’assemblaven molt, però aquells trets que feien que el comte semblés l’escultura d’un déu no afavorien tant una dona, de manera que es podia dir que Maud era més sorprenent que bonica. A diferència de la imatge popular que es tenia de les feministes, de dones antiquades, Maud anava vestida seguint la moda, amb una faldilla de tub, botes amb botons, abric blau marí amb un gran cinturó i mànigues bufades, i un barret amb una llarga ploma al davant, com la bandera d’un regiment.

L’acompanyava la tia Herm. Lady Hermia era l’altra tia de Fitz. Herm no havia fet com la seva germana, que s’havia casat amb un duc ric, sinó que havia triat un baró sense fortuna que havia mort jove i escurat. Feia deu anys, després de la mort dels pares de Fitz i Maud amb pocs mesos de diferència, la tia Herm s’havia traslladat a casa seva per cuidar Maud, que tenia tretze anys. En aquells moments continuava fent d’espelma de la noia, encara que la funció fos força inútil.

—Però, què hi fas, aquí? —va preguntar Fitz a la seva germana.

—Ja t’he dit que no li agradaria —va murmurar la tia Herm.

—No podia pas ser fora el dia que venia el rei —va respondre Maud—. Hauria estat una falta de respecte.

El to de Fitz era exasperat però tendre:

—No comencem pas a parlar dels drets de les dones al rei.

Ethel va pensar que no calia que s’amoïnés. Tot i les seves idees polítiques radicals, sabia com afalagar els homes poderosos i coquetejar-hi; fins i tot queia bé als amics conservadors de Fitz.

—M’agafa l’abric, sisplau, Morrison? —va dir Maud. Se’l va descordar i el va allargar a un dels lacais—. Hola, Williams, com va això? —va dir a Ethel.

—Benvinguda a casa, comtessa —va respondre la noia—. Vol la suite Gardènia?

—Moltes gràcies, té una vista preciosa.

—Vol menjar res mentre li preparo l’habitació?

—L’hi agraeixo, tinc tanta gana que defalleixo.

—Avui servim com als clubs, perquè els convidats arriben a hores diferents.

Servir com als clubs volia dir portar el menjar als qui anaven arribant, com es feia als clubs dels cavallers o als restaurants, en comptes d’atendre tothom alhora. Aquell dia havien preparat un dinar senzill: sopa amb curri, embotits, peix fumat, truita farcida, costelles de xai i unes quantes postres i formatges.

Ethel va aguantar la porta i va seguir Maud i Herm fins a l’espaiós menjador. Allà dinaven els cosins Von Ulrich. Walter, el més jove, era una persona elegant i encantadora, que semblava feliç a Ty Gwyn. Robert era un maniàtic: ja havia posat recte el quadre del castell de Cardiff que tenia a la paret, demanat més coixins i descobert que tenia el tinter de l’escriptori sec, una distracció que havia fet inquietar Ethel, que es preguntava què més podia trobar.

Els Von Ulrich es van aixecar quan van arribar les dames. Maud se’n va anar de dret a Walter i li va dir:

—No ha canviat gens des que tenia divuit anys! Es recorda de mi?

Al jove se li va il·luminar la cara.

—Sí, tot i que vostè ha canviat des que en tenia tretze.

Van encaixar i després Maud li va fer un parell de petons a les galtes, com si fossin de la família.

—A aquella edat sentia la passió infantil més desesperant per vostè —va fer ella amb una franquesa sorprenent.

—A mi també em tenia el cor força robat —va respondre Walter somrient.

—Si sempre m’havia tractat com si fos la pesta!

—Havia de dissimular els meus sentiments davant de Fitz, que la protegia com un gos guardià.

La tia Herm es va escurar la gola en senyal de desaprovació davant d’aquella sobtada intimitat.

—És Walter von Ulrich, tia, un antic company d’escola de Fitz que venia aquí durant les vacances. Ara és diplomàtic de l’ambaixada alemanya a Londres —va dir Maud.

—Li presento el meu cosí, el graf Robert von Ulrich. —Ethel sabia que graf volia dir «comte» en alemany—. És agregat militar de l’ambaixada austríaca —va explicar Walter.

En realitat, eren cosins de segon grau, havia explicat Peel, molt seriós, a Ethel: els seus avis eren germans, i el més jove s’havia casat amb una hereva alemanya i havia abandonat Viena per traslladar-se a Berlín, cosa que explicava per què Walter era alemany i Robert austríac. A Peel li agradava aclarir coses d’aquesta mena.

Tothom es va asseure. Ethel va oferir una cadira a la tia Herm.

—Li ve de gust una mica de sopa amb curri, lady Hermia? —li va preguntar.

—Sí, sisplau, Williams.

Ethel va fer un gest a un lacai, que es va acostar al trinxant on tenien la sopa en un recipient que la mantenia calenta. Quan va veure que els nouvinguts s’havien acomodat, Ethel se’n va anar discretament a preparar-los les habitacions. En tancar la porta, va sentir que Walter von Ulrich deia:

—Recordo que li agradava molt la música, lady Maud. Fa un moment parlàvem del ballet rus. Què opina de Diaghilev?

No hi havia gaires homes que demanessin l’opinió a una dona. A Maud segur que li agradava. Mentre Ethel corria escales amunt a buscar un parell de minyones que fessin les habitacions, pensava: «Aquest alemany és encantador».

III

El hall de les escultures de Ty Gwyn era l’avantsala del menjador. Els convidats s’hi van reunir abans de sopar. A Fitz no li interessava gaire l’art —la recopilació havia estat obra del seu avi—, però les escultures donaven tema de conversa mentre la gent esperava el sopar.

Mentre xerrava amb la seva tia, la duquessa, Fitz mirava a un costat i a un altre, nerviós, els homes amb corbata blanca i frac, i les dones amb vestits escotats i diademes. El protocol exigia que tots els convidats fossin a la sala abans no hi entressin el rei i la reina. On era Maud? Mentre no provoqués cap incident! Però no, era allà, amb un vestit de seda morat, amb els diamants de la seva mare, parlant, animada, amb Walter von Ulrich.

Fitz i Maud sempre s’havien avingut molt. El seu pare havia estat un heroi distant, i la seva mare, l’acòlita desgraciada; les dues criatures havien trobat entre ells l’afecte que necessitaven. Després de la mort dels pares, es van aferrar l’un a l’altra, compartint la pena. Fitz tenia quinze anys i mirava de protegir la seva germana petita del món cruel. Ella, per la seva banda, l’adorava. Ja adults, ella s’havia convertit en una noia independent, tot i que ell continuava pensant que, com a cap de família, tenia autoritat damunt d’ella. L’afecte que es professaven, però, s’havia demostrat que era prou fort per superar les diferències… de moment.

Aleshores Maud parlava amb Walter d’un cupido de bronze. Ella no era com Fitz, comprenia aquestes coses. Fitz només demanava que passés la vetllada parlant d’art i descuidés els drets de les dones. Jordi V odiava els liberals, tothom ho sabia. Els monarques en general eren conservadors, però els esdeveniments havien aguditzat l’antipatia d’aquell rei per les idees liberals. Havia accedit al tron enmig d’una crisi política. Contra la seva voluntat, el primer ministre liberal, H. H. Asquith —amb un gran suport de l’opinió pública—, l’havia obligat a frenar el poder de la Cambra dels Lords. Encara es ressentia d’aquella humiliació. Sa Majestat sabia que Fitz, com a membre conservador de la Cambra dels Lords, havia lluitat fins al final contra l’anomenada reforma. Però fos com fos, si aquell vespre Maud li engegava un discurs, el monarca mai no el perdonaria.

Walter era un diplomàtic jove, però el seu pare era un vell amic del kàiser. Robert també estava ben relacionat: era íntim de l’arxiduc Francesc Ferran, l’hereu del tron de l’imperi austrohongarès. Un altre dels convidats que circulava per allí emocionat era un jove americà que en aquells moments parlava amb la duquessa. Es deia Gus Dewar i tenia un pare, senador, que feia d’assessor de Woodrow Wilson, el president dels Estats Units. Fitz trobava que havia fet bé de reunir aquell grup de joves, l’elit que havia de dominar en el futur. Esperava complaure el rei amb això.

Gus Dewar era un jove afable, si bé un pèl maldestre. Caminava encongit, com si s’avergonyís de ser tan alt i no volgués destacar tant. Semblava insegur, però es mostrava educat amb tothom.

—Els americans estan més preocupats pels assumptes del seu país que per la política internacional —deia en aquells moments a la duquessa—. Però el president Wilson és liberal, i com a tal per força ha de simpatitzar més amb democràcies com ara França i la Gran Bretanya, que no pas amb monarquies autoritàries, com les d’Àustria i Alemanya.

En aquell moment es van obrir les portes dobles, la sala va quedar en silenci i hi van entrar el rei i la reina. La princesa Bea va fer una reverència; Fitz, una inclinació de cap, i la resta va imitar aquests gestos. Hi va haver uns moments de silenci violent, ja que ningú no podia parlar fins que l’un o l’altra de la parella reial digués alguna cosa. A la fi, el rei va dir a Bea:

—En aquesta casa, hi vaig ser fa vint anys.

Dit això tothom es va relaxar.

El rei era una persona elegant, pensava Fitz mentre tots quatre es disposaven a conversar. Portava una barba i un bigoti perfectament cuidats. Ja començava a perdre cabells, però encara en tenia prou per fer-se una clenxa recta com un regle. El vestit de festa cenyit afavoria molt aquell cos esvelt: a diferència del seu pare, Eduard vii, no era gurmet. Ell es relaxava amb aficions que exigien precisió: col·leccionava segells i els enganxava meticulosament en àlbums, un passatemps que desencadenava comentaris burletes dels irrespectuosos intel·lectuals londinencs.

La reina tenia una figura més impressionant, amb els seus rínxols grisencs i una boca com si li haguessin traçat una línia precisa al rostre. Tenia un pit esplèndid, que mostrava prou gràcies a un escot molt generós, cosa que en aquells moments era de rigor. Era filla d’un príncep alemany. De primer, s’havia compromès amb el germà gran de Jordi, Albert, però aquest havia mort de pneumònia abans del casament. Quan Jordi va accedir al tron, també es va apoderar de la promesa del seu germà, una avinença que alguns havien trobat un pèl medieval.

Bea es trobava en el seu ambient. Portava un seductor vestit de seda rosa i l’arrissada cabellera rossa perfectament arreglada per donar-li un aire desimbolt, com si un instant abans s’hagués lliurat a un petó inconfessable. Parlava tota animada amb el rei. Conscient que una conversa sobre qualsevol cosa no atrauria Jordi v, li explicava de quina manera Pere el Gran havia creat la Marina russa, i ell assentia, interessat.

Peel va treure el cap per la porta del menjador amb una expressió expectant en la seva cara pigada. Quan va veure que Fitz estava per ell, va fer un senyal amb el cap.

—Li sembla que passem al menjador, Majestat? —va dir Fitz a la reina.

Ella li va oferir el braç. Darrere seu, el rei, de bracet amb Bea, i la resta dels convidats es van anar emparellant per ordre de preferència. Quan tot va estar a punt, van entrar al menjador en processó.

—Preciós —va murmurar la reina en veure la taula.

—Gràcies —va respondre Fitz, i va deixar anar un silenciós sospir de tranquil·litat. Bea havia fet un treball esplèndid. Sobre la llarga taula penjaven les aranyes. Els seus reflexos llambrejaven a les copes de cristall. La coberteria era d’or, també ho eren els salers i els pebrers, i fins i tot les capsetes de llumins reservades als fumadors. Damunt de les tovalles blanques hi havia roses de l’hivernacle acabades de tallar, i, com a toc final i espectacular, Bea havia fet baixar unes delicades falgueres de les piràmides de raïm col·locades en plates daurades.

Tothom es va asseure, el bisbe va beneir la taula i Fitz es va relaxar. Una festa que començava bé gairebé sempre continuava amb èxit. El vi i el menjar també ajudaven a fer que ningú no se sentís inclinat a buscar-hi defectes.

El sopar va començar amb uns entremesos russos, una deferència al país natal de Bea: blinis amb caviar i nata, triangles de torrada amb peix fumat i galetes salades amb areng marinat, tot plegat acompanyat amb xampany Perrier-Jouët de 1892, que era tan anyenc i deliciós com havia promès Peel. Fitz no perdia de vista Peel, i aquest observava el rei. Tan bon punt Sa Majestat va deixar anar els coberts, Peel li va retirar el plat, senyal que els lacais van interpretar com el moment de recollir els de la resta de comensals. Qualsevol convidat que encara estigués menjant havia de plegar per deferència.

Tot seguit van servir la sopa, un caldo amb un xerès fi, sec, olorós, de Sanlúcar de Barrameda. El peix era llenguado i el van acompanyar d’un Meursault-Charmes anyenc, que era una delícia al paladar. Per als medallons de xai gal·lès Fitz havia triat un Château Lafite de 1875, ja que el de 1870 encara no estava a punt. Van continuar amb el vi negre quan va arribar el fetge d’oca, perfecte, que va seguir, i també amb l’últim plat de carn: pastís de guatlla amb raïm.

Ningú no va menjar de tot. Els homes van menjar el que els agradava i van deixar de banda la resta. Les dones van picar un parell de plats. Moltes safates van tornar intactes a la cuina.

Després va arribar l’amanida, les postres, dolces i salades, la fruita i la rebosteria. Finalment, la princesa Bea va alçar discretament la cella dirigint-se a la reina, qui va respondre amb un gest gairebé igual d’imperceptible. Es van aixecar de la cadira, la resta les va imitar, i les senyores van sortir del menjador.

Els homes es van tornar a asseure, els lacais van portar les capses de cigars i Peel va col·locar una ampolla de porto Ferreira de 1847 a la dreta del rei. Fitz va aspirar tranquil el fum del cigar. Tot havia anat bé. Tothom sabia que el rei era poc sociable, que només se sentia còmode amb els companys de bord dels bons dies que havia passat a la Marina. Però aquell dia s’havia mostrat encantador i no hi havia hagut cap entrebanc. Fins i tot havien arribat les taronges.

Abans del convit, Fitz havia parlat amb sir Alan Tite, el secretari privat del rei, un oficial de l’exèrcit retirat que lluïa unes patilles antiquades. Havien decidit que l’endemà el rei dedicaria una hora a cada un dels homes que s’havien assegut en aquella taula, ja que tots tenien informació de primera mà d’un govern o altre. Aquell vespre, Fitz havia de trencar el gel amb una conversa sobre política general. Així doncs, es va escurar la gola i es va dirigir a Walter von Ulrich:

—Walter, tu i jo fa quinze anys que som amics… Vam anar junts a Eton. —Després es va girar cap a Robert—: I conec el teu cosí d’ençà que vam compartir pis a Viena tots tres, quan hi estudiàvem. —Robert va assentir somrient. A Fitz li queien bé tots dos: Robert era tradicionalista, com Fitz; Walter, tot i no ser tan conservador, era molt llest—. I ara resulta que al món es parla d’una guerra entre els nostres països —va continuar Fitz—. Pot ser que es produeixi una tragèdia així?

—Si parlar de la guerra fa que aquesta es desencadeni, sí, nosaltres hi lluitarem, perquè tothom està a punt. Però, hi ha una raó autèntica? Jo no en veig cap —va respondre Walter.

Gus Dewar va alçar la mà amb gest vacil·lant. A Fitz li queia bé Dewar, tot i les seves idees liberals. Els americans solien ser llançats, però aquell era educat i un xic tímid. A més, era sorprenent la informació que tenia.

—La Gran Bretanya i Alemanya tenen moltes raons per barallar-se —va dir.

Walter es va girar cap a ell:

—Me’n pot posar un exemple?

—Rivalitat naval —va fer, deixant anar el fum del cigar.

Walter va assentir.

—El kàiser no creu que hi hagi cap llei divina que marqui que l’armada alemanya ha de ser eternament més reduïda que la britànica.

Fitz es va mirar, nerviós, el rei. Sabia que estava enamorat de l’armada reial i que es podia ofendre per no res. D’altra banda, el kàiser Guillem era cosí seu. El pare de Jordi i la mare de Guillem eren germans, fills de la reina Victòria. Fitz va quedar content de veure que Sa Majestat somreia amb indulgència.

—Un fet que ha produït friccions en el passat, però ara ja fa dos anys que hem arribat a un acord, informal, sobre la mida relativa de les nostres armades —va continuar Walter.

—I què me’n diu de la rivalitat econòmica? —va preguntar Dewar.

—És veritat que Alemanya cada dia és més pròspera i que, en producció econòmica, aviat atraparà la Gran Bretanya i els Estats Units. Però no veig per què hauria de ser un problema, això. Alemanya és un dels principals compradors de la Gran Bretanya. Com més hem de gastar, més comprem. La nostra força econòmica és bona per als fabricants britànics!

Dewar va fer un altre intent.

—Diuen que Alemanya vol més colònies.

Fitz es va tornar a mirar el rei, pensant si li molestava que aquells dos dominessin la conversa; però li va semblar que Sa Majestat estava fascinat.

—Hi ha hagut guerres sobre les colònies, sobretot al seu país, senyor Dewar —va dir Walter—. Però sembla que avui dia som capaços de solucionar aquestes diferències sense disparar ni un sol tret. Fa tres anys, Alemanya, la Gran Bretanya i França es van barallar pel Marroc, però el desacord es va liquidar sense guerra. Fa poc, la Gran Bretanya i Alemanya han arribat a un acord sobre l’espinosa qüestió del tren de Bagdad. Si continuem així, no haurem d’encetar cap guerra.

—Em dispensarà que faci servir el terme «militarisme alemany»? —va dir Dewar.

Això havia estat una mica fort; Fitz hi va fer una expressió de patiment. A Walter li van pujar els colors a la cara, però va parlar amb tranquil·litat.

—Li agraeixo la sinceritat. L’imperi alemany està dominat pels prussians, que en certa manera exerceixen la funció dels anglesos al Regne Unit de Sa Majestat.

Era agosarat comparar la Gran Bretanya amb Alemanya, i Anglaterra amb Prússia. Walter tenia raó en el límit del que es permetia en una conversa educada, va pensar Fitz, sense tenir-les totes.

—Els prussians tenen una clara tradició militar, però no van a la guerra perquè sí —va continuar Walter.

—O sigui que Alemanya no és un país agressiu —va respondre Dewar, escèptic.

Es va sentir un murmuri de sorpresa a la taula i Fitz va notar que el rei alçava les celles. Dewar es va arrepapar al seient, sorprès, i va dir:

—Com ho sap, això?

Aquelles maneres impecables de Walter i el to amable van calmar una mica el llenguatge provocatiu.

—D’entrada, pensem en Àustria —va continuar—. El meu cosí vienès, Robert, no negarà que l’imperi austrohongarès voldria ampliar les fronteres cap al sud-est.

—I no li manca raó —va protestar Robert—. Aquesta part del món, a la qual els britànics anomenen els Balcans, durant segles ha format part del domini otomà; però aquest domini s’ha ensorrat i als Balcans ara hi ha inestabilitat. L’emperador austríac considera que té el deure sagrat de mantenir-hi l’ordre i la religió cristiana.

—Efectivament —va respondre Walter—. Però Rússia també vol territori als Balcans.

A Fitz li va semblar que havia de defensar el govern rus, potser per Bea.

—I tenen bones raons per fer-ho —va dir—. La meitat del seu comerç travessa la mar Negra i d’allà passa pels estrets cap a la Mediterrània. Rússia no pot permetre que cap altre poder domini els estrets adquirint territori a la part oriental dels Balcans. Seria la sentència de mort de la seva economia.

—Exactament —va fer Walter—. I tornant a l’extrem occidental d’Europa, França té intenció de prendre a Alemanya els territoris d’Alsàcia i Lorena.

En aquest punt, Jean-Pierre Charlois, el convidat francès, es va ofendre:

—Que van robar a França fa quaranta-tres anys!

—Això no l’hi discutiré —va respondre Walter, calmat—. Diguem que Alsàcia i Lorena es van annexionar a l’imperi alemany el 1871, després de la derrota de França a la guerra Francoprussiana. Robades o no, vostè admet, senyor comte, que França vol recuperar aquestes terres.

—Naturalment. —El francès es va asseure bé i va fer un glop de porto.

—Fins i tot Itàlia voldria agafar d’Àustria els territoris de Trentino… —va dir Walter.

—On la majoria parla italià! —va alçar la veu el senyor Falli.

—… a més de bona part de la costa dàlmata…

—Plena de lleons venecians, d’esglésies catòliques i de columnes romanes!

—… i el Tirol, una província amb una llarga història d’autogovern on la majoria de la població parla alemany.

—Una necessitat estratègica.

—Per descomptat.

Fitz va veure que Walter havia estat molt intel·ligent. Sense mostrar-se mal educat, havia aconseguit provocar discretament, bo i picant els representants de cada país perquè declaressin, amb un llenguatge més o menys bel·ligerant, les respectives ambicions territorials.

Walter va tornar a intervenir:

—Però, quin nou territori demana Alemanya? —Va mirar a un costat i un altre de la taula, però ningú no va dir res—. Cap —va fer, triomfal—. I l’únic país important d’Europa a part d’Alemanya que pot dir el mateix és la Gran Bretanya!

Gus Dewar es va acabar el porto i va dir amb el seu accent americà:

—Diria que és cert.

—O sigui que, amic Fitz, per què hauríem d’anar a la guerra? —va preguntar Walter.

IV

Diumenge al matí abans d’esmorzar, lady Maud va fer cridar Ethel.

Ethel va haver de reprimir un sospir d’exasperació. Estava molt enfeinada. Era aviat, però el personal ja treballava feia estona. Abans que es llevessin els convidats, s’havien de netejar totes les llars de foc, encendre-les i tornar a omplir els cubells de carbó. Les sales principals —el menjador, l’estança del matí, la biblioteca, el saló de fumadors, les saletes comunes— s’havien de netejar i endreçar. Ethel s’ocupava de les flors de la sala dels billars —substituïa les que s’havien marcit— quan va rebre l’avís. Tot i que li queia bé aquella germana radical de Fitz, esperava que no li fes cap encàrrec massa complicat.

Quan Ethel havia entrat a treballar a Ty Gwyn, amb tretze anys, la família Fitzherbert i els seus convidats eren poc reals per a ella: semblava gent treta d’un conte, o tribus estranyes de la Bíblia, hitites potser, i la tenien esgarrifada. Li feia por pensar que podia fer res mal fet i perdre la feina, però alhora sentia una gran curiositat per veure de prop aquells personatges tan estranys.

Un dia, una de les minyones de la cuina li va dir que pugés a la sala dels billars i portés el tàntal. Estava tan nerviosa que no havia gosat preguntar què era. Va pujar i va mirar pertot arreu amb la idea que podia ser alguna cosa que destaqués, com ara una safata amb plats bruts, però no hi va veure res que li semblés que havia de baixar. Plorava quan Maud la va trobar.

Aleshores Maud era un gànguil de quinze anys, una dona vestida de nena, desgraciada, rebel. Havia trigat molt a donar un sentit a la seva vida convertint la seva insatisfacció en una croada. Però ja amb quinze anys tenia aquella comprensió que la sensibilitzava davant de la injustícia i l’opressió.

Aquell dia va preguntar a Ethel què li passava. Va resultar que el tàntal era un ampoller de plata que contenia ampolles de brandi i whisky. Tantalitzava perquè anava proveït amb un mecanisme que es tancava per evitar que el servei robés el licor, li va explicar Maud. Ethel li va donar les gràcies, emocionada. Havia estat el primer d’una pila de gestos amables que havien fet que, amb els anys, Ethel admirés tant la jove.

Ethel va pujar a l’habitació de Maud, va tustar a la porta i hi va entrar. La suite Gardènia tenia un paper pintat estampat amb flors d’aquelles que havien passat de moda amb el canvi de segle, des del finestral, però, es veia la part més bonica del jardí de Fitz, la sendera de ponent, un camí llarg i estret que avançava entre parterres de flors i anava fins al cobert d’estiu.

Ethel va veure que Maud es posava les botes i va pensar que això era un mal assumpte.

—Me’n vaig a fer un volt, m’hi hauries d’acompanyar —li va dir—. Ajuda’m a posar el barret i explica’m les xafarderies.

Ethel no tenia temps per perdre, però això, a més d’entrebancar-la, la intrigava. Amb qui se n’anava a fer un volt Maud; on tenia l’acompanyant de sempre, la tia Herm, i com era que es posava un barret tan bonic si només anava al jardí? Hi hauria algun home per allà al mig?

Mentre anava col·locant les agulles del barret entre la cabellera fosca de Maud, Ethel li va dir:

—Aquest matí hi ha hagut un desgavell a baix. —Maud feia col·lecció de xafarderies de la mateixa manera que el rei en feia de segells—. Morrison no s’ha ficat al llit fins a les quatre. És un dels lacais, un d’alt amb bigoti ros.

—Ja el conec. I sé on ha passat la nit.

Maud dubtava. Després d’esperar un moment, Ethel es va decidir:

—No m’ho dirà?

—Quedaries parada.

Ethel va fer una rialleta.

—Doncs millor.

—S’ha passat la nit amb Robert von Ulrich. —Maud es va mirar Ethel des del mirall del tocador—. No t’esgarrifes?

Ethel estava fascinada.

—Què diu ara! Sabia que no li feien gaire pes les senyores, però el que no m’havia pensat mai és que fos d’aquests… ja m’entén.

—Doncs sí, Robert sí que és un d’aquests, i durant el sopar vaig veure que feia alguna miradeta a Morrison.

—Davant del rei i tot! I com ho sap, això de Robert?

—Walter m’ho va explicar.

—Quines coses d’explicar un cavaller a una dama! La gent ho explica tot. I per Londres, quin és el safareig?

—Tothom va ple de Lloyd George.

David Lloyd George era el ministre d’Hisenda. Un gal·lès, vehement orador d’esquerres. El pare d’Ethel sempre deia que Lloyd George hauria de ser al Partit Laborista. Durant la vaga del carbó de 1912 fins i tot havia parlat de nacionalitzar les mines.

—Què en diuen? —va preguntar Ethel.

—Té una amant.

—No! —Aquest cop sí que Ethel va quedar parada—. Si és baptista!

Maud es va posar a riure.

—No seria tan escandalós si fos anglicà?

—No! —Ethel es va reprimir d’afegir-hi: «I tant!»—. I ella, qui és?

—Frances Stevenson. Havia estat institutriu de la seva filla, però és una dona intel·ligent, té formació clàssica, i ara és la seva secretària particular.

—Terrible.

—Ell li diu Gateta.

A Ethel li van pujar una mica els colors a la cara. No va saber què respondre. Maud es va aixecar i la va ajudar a posar-se l’abric.

—I la seva esposa, Margaret? —va preguntar Ethel.

—Viu aquí, a Gal·les, amb els seus quatre fills.

—Cinc, en tenia, però se n’hi va morir un. Pobreta.

Maud estava a punt. Van agafar el passadís i l’escalinata. Walter von Ulrich s’esperava al vestíbul, amb un abric llarg i fosc. Portava bigotet i tenia uns d'un suau color avellana. Estava elegant, tan abrigat, amb aquell estil més o menys alemany; Ethel el considerava un d’aquells tipus que quan fan una reverència, fan xocar els talons i després piquen l’ullet. De manera que per això Maud no volia lady Hermia d’espelma.

—Williams va entrar a treballar aquí quan jo era petita i som amigues des de llavors —va dir Maud a Walter.

A Ethel li queia bé Maud, però mai no hauria anat tan lluny per dir que eren amigues. La trobava amable, l’admirava, però continuaven sent senyora i criada. El que Maud volia dir és que s’hi podia confiar, en Ethel.

Walter se li va dirigir amb aquella rebuscada amabilitat amb què la gent com ell s’adreçava als seus inferiors.

—M’alegro molt de coneixe-la, Williams.

—Gràcies, senyor Von Ulrich. Vaig a buscar l’abric.

Se’n va anar cap dalt d’una correguda. No li agradava gaire anar a passejar mentre el rei era per allí, s’hauria estimat més quedar-se i revisar la feina de les minyones, però no podia dir que no.

A la cuina, Nina, la minyona de la princesa Bea, feia te a l’estil rus per a la seva mestressa.

Ethel va parlar amb una de les cambreres:

—Herr Walter és a dalt —li va dir—. Pots fer l’habitació grisa. —De seguida que els convidats fessin acte de presència, les noies se n’havien d’anar a les habitacions a netejar, fer els llits, buidar les gibrelletes i posar aigua neta a les piques. Va veure que Peel, el majordom, comptava plats—. Cap moviment a dalt? —li va preguntar.

—Dinou, vint —va fer ell—. El senyor Dewar ha demanat aigua calenta per afaitar-se i el senyor Falli vol cafè.

—Lady Maud m’ha demanat que surti amb ella.

—Doncs això és un entrebanc —va respondre Peel, enutjat—. Fa més falta aquí a dins.

Ethel, que ja ho sabia, va respondre amb sarcasme:

—I jo, què hi puc fer, senyor Peel, dir-li que se’n vagi a fer punyetes?

—No comencem… Torni de seguida que pugui.

Quan va tornar a dalt, Gelert, el gos del comte, era a la porta, esbufegant davant la perspectiva de sortir a passejar. Se’n van anar tots plegats i van travessar la gespa de la banda de llevant, en direcció al bosc.

—M’imagino que lady Maud l’ha convençut que es faci sufragista —va dir Walter a Ethel.

—No, va ser ben al contrari —li va respondre Maud—. Williams va ser la primera persona que em va parlar d’idees liberals.

—Ho vaig aprendre del meu pare —va dir Ethel.

Ethel sabia que no tenien cap ganes de parlar amb ella. El protocol no els permetia estar sols i optaven pel que s’hi assemblés més. Va cridar Gelert i van arrencar a córrer, jugant tots dos i deixant sola la parella, que devia ser el que volia. Un moment que es va girar, va veure que s’havien agafat de la mà.

Va pensar que Maud anava de pressa. Pel que havia comentat el dia abans, feia deu anys que no veia Walter. I en aquella època tampoc hi havia hagut res que transcendís, només una atracció no expressada i prou. Alguna cosa devia haver passat la nit anterior. Potser s’havien quedat fins tard parlant. Maud coquetejava amb tothom, d’aquí era d’on treia tanta informació, però això ja es veia que era més seriós.

Al cap d’un moment, Ethel va sentir que Walter cantava una tonada. Maud s’hi va afegir i al cap d’un moment tots dos van parar rient. A Maud li agradava molt la música, tocava prou bé el piano, a diferència de Fitz, que no tenia gens d’oïda. Walter sí que semblava que hi entenia. Tenia una agradable veu de baríton que hauria anat de primera a la capella de Bethesda, va pensar Ethel.

El cap d’Ethel va tornar a la feina. No havia vist les sabates enllustrades davant les portes de les habitacions. Havia d’espavilar els que se’n cuidaven. Inquieta, pensava quina hora devia ser. Si allò s’allargava gaire hauria d’insistir a tornar a casa.

Es va tornar a girar, però aquest cop no va veure ni Walter ni Maud. S’havien aturat o havien agafat una altra direcció? Es va quedar uns minuts immòbil, però com que no es podia esperar allí tot el matí, va refer el camí entre els arbres.

Els va veure de seguida. Estaven abraçats i es besaven amb passió. Ell tenia les mans sobre el darrere de Maud i la premia contra el seu cos. Tenien la boca oberta i Ethel va sentir que Maud deixava anar un gemec.

Se’ls va mirar fixament. Pensava si mai un home la besaria d’aquella manera. Llewellyn el Granellut li havia fet un petó a la platja, en una excursió amb els de la capella, però no pas amb les boques obertes i els cossos enganxats, i no havia fet gemegar Ethel. Dai el Costelles, el fill del carnisser, li havia passat la mà faldilla amunt al cinema Palace de Cardiff, però ella l’hi havia enretirat al cap d’uns segons. El que li havia agradat molt havia estat Llewellyn Davies, el fill d’un mestre que li havia parlat del govern liberal i que li havia dit que tenia uns pits com uns pollets en un niu; però aquell se n’havia anat a la universitat i no li havia escrit mai. Amb aquells nois havia quedat intrigada, havia sentit curiositat, però mai passió. Envejava Maud.

Aleshores Maud va obrir els ulls, va entreveure Ethel i es va deixar anar de Walter.

Tot d’un plegat, Gelert va començar a lladrar i a donar voltes amb la cua entre les cames. Què li passava?

Al cap d’un moment, Ethel va notar un tremolor a terra, com si passés per