Dia 1

Diumenge, 20 de juliol de 1947

1

El sotragueig es tornava a vegades tan mandrós, tan monòton, que el conjunt de les hores passades sota el seu influx s'acabava convertint en una cadència eterna.

El tren, com a metàfora de la vida.

En Miquel Mascarell va entreobrir els ulls, despertant-se de la seva última somnolència. Li pesaven, i li feia mal el cos, les articulacions, l'esquena encartonada, les cames convertides en dues barres de plom, el cap... Ni tan sols la idea de tornar a casa, o al que fos que encara entengués com a casa, aconseguia vèncer o superar aquell embotornament, tot l'ensopiment del viatge.

Temps convertit en buit.

Arribaven a Barcelona, però semblava com si fes un segle que havien sortit de Madrid.

Es va passar una mà per les parpelles, es va prémer els glòbuls oculars amb certa força, va escampar llumetes fantasmagòriques per la seva negror interior i va tornar a obrir-los per readaptar-se al món que l'envoltava. Un món canviant respecte al moment abans d'haver-se quedat adormit.

Tenia nous companys. Davant seu, un capellà, amb una llarga sotana, papada, ulls porquins, calb i rabassut, com a senyal de bona vida i millor alimentació. Tenia les mans juntes damunt la falda i destil·lava una barreja de contenció i pau. Mirava per la finestreta amb una expressió angelical, potser per no veure la resta dels ocupants del receptacle que compartien rumb a la seva destinació. Al seu costat, una dona que feia anar un ventall per mirar de mitigar la calor i que sospirava i esbufegava a cada moment. Amb l'altra mà sostenia un mocador, que es passava pel front i es ficava per l'escot de la pitrera de tant en tant. Duia un vestit senzill de color precari, un beix diluït de tantes rentades, i subjectava fort una enorme bossa de mà, no menys gastada, sobre els genolls perquè els dalts eren plens de maletes i farcells. El tercer ocupant del seient del davant era un home neulit, pell i os, amb els ulls tot just perfilats a les conques. Provava de ser elegant, conservant la corbata perfectament nuada al coll malgrat la calor abrusadora, i no s'havia tret la jaqueta. Però tant la corbata, com la camisa, el vestit o les sabates, venien de la prehistòria, d'haver lliurat mil guerres prèvies. La dignitat d'aquell que s'aferra a l'equilibri i al manteniment de les formes com a resistència. L'home i la dona asseguts al seu costat, ja no els podia veure bé, tret que girés el cap en la seva direcció i vinclés el cos per abraçar-los amb la vista. Uns altres dos solitaris. Ho eren tots, fins i tot el capellà. Cap d'ells no havia sortit de Madrid. Havien pujat al tren a la part final del trajecte.

Arribaven a Barcelona.

Un mes abans, una setmana abans, fins i tot tres dies abans, això hauria semblat un somni. Barcelona. El mateix nom sonava irreal. Existia Barcelona? Quina Barcelona? De l'última, la del gener del trenta-nou, ja no en quedava sinó un record. Igual que una dona bonica després d'haver patit un accident, al qual ha sobreviscut amb el rostre desfigurat. Continua sent ella, però ja és molt difícil reconèixer-la. Una dona que, potser, s'hauria estimat més estar morta.

Un mes abans, una setmana abans, fins i tot tres dies abans.

Va sospirar inquiet.

Podia una ment abaltir-se, deixar de sentir durant vuit anys i mig, i després, tot d'un plegat, tornar a funcionar com si res?

Valia la pena?

Quina mena de forces impulsen a viure?

L'home neulit va fer lliscar una mirada inútil cap al pit de la dona quan ella va introduir un cop més el mocador pels contraforts superiors del seu discret escot. No era atractiva. Però era una dona, de formes generoses i plena de rodoneses, que l'estiu activava per a càstig de la libido masculina. La seva cara era simpàtica. La de l'esquelètic, cadavèrica. Formaven una parella impossible.

—Quina hora és? —va preguntar de sobte amb una veu delicada l'altra dona, la que estava asseguda al seu mateix costat i no podia veure bé.

La resposta li va arribar en forma de gest. Una de les persones que estava dreta, subjectada a l'agafador dels bancs, va allargar el braç perquè ella ho veiés per si mateixa. La dona li va donar les gràcies.

Llavors va tenir lloc el primer dels fets inesperats, com si havent parlat ella la vida els hagués tornat a sacsejar.

L'home assegut al seu costat li va adreçar la paraula.

No pas al capellà o al paio neulit, sinó a ell.

Ho va fer amb una veu trencada i greu.

—Que em donaria un cigarret?

—Em sap greu, no fumo.

No el va creure. La mirada era esquerpa.

—Entenc que no me'l vulgui donar, corren mals temps. Però no cal que menteixi, home.

—No he mentit pas. No fumo.

El seu interlocutor es va remoure. Potser no hi era tot. Tampoc no importava gaire. Els bojos eren fora i els assenyats dins. En Miquel Mascarell el va poder observar millor. Uns trenta i escaig, aspecte d'obrer, la gorra calada, els pantalons de pana i la camisa sargida.

—Com que no fuma?

—No he fumat mai. Em sembla un vici inútil més que no pas una necessitat o un senyal de modernitat.

—Doncs jo crec que qui no fuma no és home, ja ho veu.

—En Franco no fuma.

Possiblement fins el capellà va somriure. No ho va voler comprovar. En va tenir prou de mirar fixament el pidolaire. S'havia quedat pàl·lid.

I mut.

Va trigar cinc segons a aixecar-se, agafar una bossa nuada amb dues llaçades a la part superior que tenia sota el seient i allunyar-se d'ells, per si de cas.

Per si algú feia caure damunt seu la força implacable de qualsevol llei fonamental.

Un dels qui estaven drets va ocupar el seu lloc.

En Miquel Mascarell no es va voler enfrontar amb les mirades dels altres. No buscava pas cap còmplice. Va fer el mateix que el capellà, fixar els ulls més enllà del vidre de la finestreta. Estava assegut de cara al sentit de la marxa, de manera que en veure a la llunyania, tot d'una, els primers encontorns de la ciutat, es va estremir.

Va intentar no transmetre cap emoció.

Un breu espai de temps.

El segon dels fets inesperats es va produir a continuació.

En primer lloc, el tren, en endinsar-se a les entrevies pròximes a l'estació, just al revolt de la plaça de les Glòries, al final del carrer Aragó, va reduir la marxa. Tot seguit, el capellà va ser el primer a aixecar-se i abaixar el vidre de la finestreta encara més, per tal de fer més gran el buit de la finestra. En tercer lloc, pels voltants del tren va sorgir un eixam d'homes i dones, i també nens i nenes, que corrien paral·lelament al tren i observaven ansiosos els qui ja començaven a treure el cap per les finestres. Finalment, els seus companys es van tornar bojos. I no solament els seus companys. La major part dels qui viatjaven en aquell vagó i als altres els van imitar.

Per les finestretes es van començar a tirar maletes, bosses i farcells.

Tot es va omplir de crits.

Els de dalt i els de baix.

—Aquí!

—Lluïsa, vés amb compte!

—Agafa-ho, agafa-ho!

—Mama!

—Que no es trenqui!

—Vés a casa corrents i no t'aturis per res!

—He aconseguit arròs i patates!

Hi havia qui llançava els paquets sense més ni més. D'altres intentaven deixar-los a les mans d'algú, per evitar que el xoc amb el terra n'escampés el contingut. Els qui corrien paral·lelament al tren estiraven els braços. Una ensopegada, i la inevitable caiguda sota les rodes suposaria el final de tot. Els ulls dels uns i dels altres trenaven camins d'anada i tornada, sense lloc per a res més. Ulls d'angoixa.

Cossos de fam.

Quan el capellà va recuperar novament la dignitat i la moderació de la seva postura al banc, en Miquel Mascarell i ell es van mirar.

Silenci.

I al cap d'uns quants segons més, tot es va acabar.

Van tornar a asseure's, amarats de suor els uns, esbufegant els altres, feliços la majoria, previnguts i expectants, serens...

Els darrers sotracs del tren el van aproximar al final del seu viatge. La velocitat va disminuir encara més, fins a esdevenir gairebé inexistent a l'entrada de l'Estació de França. El xiulet final va semblar agònic, com si la màquina, exhausta, es rendís abans de sucumbir i emmudir. Els pocs viatgers que conservaven l'equipatge el van agafar de les altures i van iniciar el camí cap a l'andana. Els primers a baixar, amb pressa, van ser els qui moments abans havien llançat les seves mercaderies o els seus aliments d'estraperlo per les finestres.

En Miquel Mascarell va ser l'últim.

Cap necessitat de córrer.

Cap urgència.

Quan va trepitjar per primera vegada el terra de Barcelona, se li va accelerar el cor.

Era com si, de sobte, aquells anys no haguessin existit.

Una broma del subconscient.

Havien existit.

Tots i cadascun, amb els seus mesos, les seves setmanes, els seus dies, les seves hores, els seus minuts, els seus segons...

Es va haver d'empassar el nus que se li havia fet a la gola, primer per posar-se a caminar i després per salvar l'inesperat control situat a la mateixa andana.

—¡Tú, la maleta!

Va fer cua. Van obrir dues maletes i un farcell. Van inspeccionar-los amb ulls crítics, molt crítics. El capellà ja no es veia. Hi havia capellans bons? Abans sí. Ara no ho sabia. Bé, sens dubte, sempre hi havia gent bona i dolenta a tot arreu.

Va esperar.

Eren tres homes. Un vestia uniforme. Els altres dos, no. L'individu que donava les ordres lluïa un bigotet recte, negre i ferotge, que semblava més aviat un esvoranc, o un abisme, al bell mig d'un rostre implacable i de mirada inflexible. El que escorcollava els equipatges buscant-hi el menjar d'estraperlo era el que anava uniformat. La Nova Espanya era plena d'uniformes encara més nous: requetès, falanges, camises negres, blaves...

—¡Tú!

—Sí?

—¡Abre la maleta! ¿Es que han de decíroslo todo?

Va col·locar-la damunt la taula de l'inesperat i improvisat control, un vell rectangle de fusta. A saber per quantes mans devia haver passat abans d'haver arribat a les seves. Va obrir-la i el seu exigu contingut va quedar exposat als ulls dels depredadors. L'home del bigoti va saber interpretar perfectament la situació.

Va travessar-lo amb uns ulls de glaç.

—¡Documentación!

En Miquel Mascarell es va posar una mà a la butxaca de la jaqueta. Li va allargar els papers. L'home els va agafar i els va desplegar. Feia l'efecte que llegia atentament cada línia.

—¿Indultado?

—Sí.

—Sí, señor.

—Sí, señor.

—¡Demasiada manga ancha estamos teniendo con éstos! —Es va girar cap als altres dos, mentre sacsejava davant d'ells el certificat de compliment de condemna.

—En unos días podemos cogerle por la Ley de Vagos y Maleantes como no encuentre trabajo, y a su edad... —va somriure el seu company vestit de paisà.

El del bigoti li va retornar els papers.

—Rojos de mierda... Mira en qué habéis quedado, ¿eh?

En Miquel Mascarell se'ls va guardar. Va tancar la maleta ell mateix.

—¡Arriba España!

El va mirar amb una expressió neutra.

—¿Estás sordo o qué? —L'home li va enganxar la cara a la seva, sense deixar de cridar.

—Sí, las explosiones de los barrenos en el Valle me dejaron un poco sordo —va mentir, mantenint la seva inexpressivitat—. Eso y la edad, claro.

—¿Valle? ¿Qué Valle?

—El de los Caídos.

—¿Has estado trabajando en esa magna obra?

—Sí.

—¡Al menos tienes un motivo de orgullo!

No li va contestar. Ja tenia la maleta a la mà.

—¡Será mejor que te andes con ojo, Miguel Mascarell Folch! —Va pronunciar-ho convertint la doble ela en una ela i esborrant la ce i la hac del mapa del seu nom.

—Lo intentaré.

Una passa.

Però no se'n va deslliurar pas.

—¡Arriba España!

—Arriba.

—¡Con más entusiasmo, cojones!

—Arriba España.

—¡Ese brazo!

Es va empassar la saliva.

I va alçar el braç dret, els dits rectes, el palmell cap avall.

No havia valgut la pena haver passat tots aquells anys sobrevivint, encara que fos sense saber per què, per caure a Barcelona el primer dia del seu retorn.

Quan es va allunyar per l'andana en direcció a la sortida, el van acompanyar les rialles dels qui deixava enrere.

2

Es pensava que l'impacte de la realitat s'havia produït en baixar del tren i posar els peus a terra. Va adonar-se que no era així en el mateix instant que va sortir al carrer i va deixar l'estació a la seva esquena. L'impacte de la realitat era aquest, fer les seves primeres passes per la ciutat, la seva ciutat, la seva vella i alhora nova Barcelona, violada, ultratjada i vençuda, si bé no enfonsada.

Al capdavall, la història continuava.

Algun dia la guerra, i la postguerra, i el que hi hagués més enllà d'aquestes, formaria part del passat.

«Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena...»

Va caminar com un zombi fins a Pla de Palau i quan va arribar al mig de la plaça es va aturar. A més d'alguna bicicleta i els habituals tramvies, hi circulaven alguns cotxes, pocs, i alguns carros, molts, però el que es veia més, a escassa distància de la Barceloneta i les aigües del port, eren treballadors, mariners o pescadors vinculats a aquest i a les seves instal·lacions. Hi havia cases que encara mostraven les ferides de la guerra, impactes de bala o estucats mossegats per la metralla d'alguna bomba. Al gener del trenta-nou, el fred obligava a tenir les finestres tancades, si més no les que conservaven els vidres. Aquest era un record molt viu en el seu pensament. Ara, per la calor de l'estiu, restaven obertes de bat a bat, la roba estesa, algun home o dona abocat als ampits o als balcons.

El pitjor era el carrer, arran de terra, a l'altura dels ulls i el cervell.

Les empremtes de la victòria franquista li van martellejar la raó amb les seves múltiples manifestacions. Retrats de Franco pintats de color negre a les parets de les cases; el jou i les fletxes de rigor esquitxant cada espai; la repetició de la paraula «España», convertida en bandera d'uns quants, més que no pas en un patrimoni de tots; l'escut nacional amb l'àguila de sant Joan; les dues columnes d'Hèrcules i el vehement «Una, Grande, Libre», visible a la part superior...

I aquí i allà, esquitxant el paisatge, boines vermelles, camises blaves, tricornis...

Es va haver de repenjar en un banc, sense forces.

Per allà havia caminat amb la Quimeta. Per allà anaven a la platja durant els seus primers anys de casats, abans que ell es convertís en inspector de policia i les necessitats del càrrec li prenguessin més i més temps dedicat a la vida familiar. Per allà van dur agafat de la mà en Roger quan era petit.

Per allà.

No sabia quanta estona va trigar a recuperar-se, ni en quin moment va començar a caminar un altre cop. De sobte es va trobar al Paseo de Colón, amb la plaça d'Antonio López, Correus i la Vía Layetana davant seu. Ara, tots els noms dels carrers i les places estaven escrits en castellà.

Alguna cosa el va impulsar a continuar.

Va saber què era quan, al cap d'uns minuts, va arribar a les Rambles.

Colom romania igual, assenyalant amb el dit un món inexistent més enllà dels mars. Hi havia molts camins, però només aquell conduïa a tot arreu. Potser el seu germà es trobava en una terra banyada per aquelles aigües, Mèxic, l'Argentina, Cuba... O tal vegada havia mort durant la seva fugida aquell mateix gener del trenta-nou, o era als camps de refugiats que, segons es deia, havien instal·lat els francesos a l'altra banda dels Pirineus, només per tancar-hi i humiliar els republicans, i tractar-los com gossos abans que uns morissin, d'altres s'exiliessin i uns altres es veiessin obligats a combatre en la Segona Guerra Mundial.

La Segona.

Ja calia numerar-les.

I això que ni tan sols havien arribat a mig segle XX.

La campaneta d'un tramvia va fer que s'aturés. Li va passar molt a prop del cos, grinyolant damunt les vies. La gent s'amuntegava a les portes, bo i formant capes successives d'equilibri precari. Una ceba animada. Pujar-hi li va semblar impossible. Baixar-ne, una lluita titànica. Un carro carregat de carbó i tirat per un ase