1

Dols i ànsies

Un silenci quasi tangible, torbat tan sols per les atrafegades anades i vingudes del servei, presidia la immensa mansió de Martí Barbany, un dels ciutadans més adinerats i poderosos de l’emergent ciutat de Barcelona.

La seva propietat de la plaça de Sant Miquel abraçava unes quantes cases separades per jardins i patis, a més de dues torrasses de l’antiga muralla. En la plenitud dels seus vint-i-nou anys, Martí anava amunt i avall amb pas angoixat per l’avantcambra del dormitori principal, mentre la silueta del seu majordom de confiança, Andreu Codina, restava a la penombra, immòbil i expectant. El fru-fru d’unes faldilles a l’altra banda de la porta va fer que l’home aturés el passeig i que el criat agusés la vista. Es va obrir un dels batents d’aquella immensa porta clavetejada i al buit de la porta va sorgir el cap de Caterina, la majordoma, la qual va buscar amb mirada delerosa els ulls de l’amo.

—La llevadora pregunta si demorarà l’arribada del físic Harush, senyor. Sembla que el part no va massa a l’hora…

Clavant els ulls en la dona, Martí va preguntar:
—Calia haver esperat una eternitat per demanar la presència del físic?

La bona dona, anguniejada, retorçava un bec del davantal brut.

—Jo només ajudo en el que puc, senyor. La responsable és la

Barcelona, 1063

llevadora, Berenguera de Mas, i ella és qui reclama ara amb urgència la presència del físic…

—No perdem temps amb disquisicions vanes —la va inter rompre Martí—. Si surt malament alguna cosa, n’assumirà les conseqüències.

Des del fons de l’avantsala va ressonar greu la veu prudent del majordom.

—No us altereu, senyor. Omar ja ha sortit a buscar el físic, i deuen estar a punt d’arribar.

—Això espero, Andreu, això espero. —Va fer una pausa i va deixar anar un sospir abans de continuar—: Envia algú perquè avisi el pare Llobet… En circumstàncies com aquesta, trobo que la seva companyia em conforta.

—Si voleu, senyor, hi faig anar Ahmed. Ja sabeu que és ràpid com una llebre i molt diligent.

Martí va assentir, amb la mirada perduda. En aquells moments només podia pensar en Ruth i en el fill que maldava per néixer.

El majordom es va retirar, en un silenci respectuós: coneixia bé el cúmul de fatalitats que havien marcat l’atzarosa existència de l’amo i temia que la desgràcia s’abalancés de nou damunt seu, com ja havia fet anteriorment, quan la mort li havia arrencat l’amor de la joventut i quan, anys després, se li havia endut la mare d’una manera tan cruel.

Mohamed, a qui tothom deia Ahmed, el fill gran d’Omar i de Naima, la família d’esclaus comprats per Martí deu anys enrere i manumesos després, va sortir com un llamp cap a la Pia Almoina. Va recórrer els carrerons fins a arribar al conjunt catedralici, mirant d’evitar el rebombori de la gent que intentava travessar a aquelles hores les portes de la ciutat en una direcció o altra. Duia l’encàrrec urgent de demanar la presència, al costat del seu amo, d’Eudald Llobet, el vell clergue que havia contribuït en tanta mesura a modelar la vida del seu amo. La benèfica influència de l’eclesiàstic venia de la promesa que ell mateix féu en altres temps al seu bon amic Guillem Barbany de Gorb, pare de Martí Barbany. Ahmed havia sentit a dir que el pare del seu amo i l’aleshores sacerdot havien estat de joves companys d’armes; que el difunt pare del seu senyor havia salvat en més d’una ocasió la vida de Llobet, i que, en el seu llit de mort, li havia confiat el testament i la cura i la tutela del seu únic fill.

Finalment, Ahmed va arribar al recinte. El seglar que s’ocupava de la porteria, conscient de la procedència del jove i del lloc que ocupava a casa de l’amic de l’ardiaca, va copsar la urgència que es reflectia en la seva actitud i el va fer passar, sense obrir la boca, al rebedor destinat a les visites dels clergues que vivien allí. L’espera va ser breu; al cap de ben poc es van sentir a l’empostissat del passadís els passos apressats de les sandàlies d’aquell capellà tan corpulent, so que indicava de manera inconfusible l’empenta amb què es movia aquella voluminosa còrpora.

Primer va sorgir al buit de la porta el cap tonsurat del religiós i tot seguit el cos, que va omplir-ne tot el marc.

—Què hi ha de nou, Ahmed? —va preguntar el pare Eudald Llobet, reconeixent el missatger, alhora que la seva expressió traduïa la inquietud que li transmetia l’aire del jove.

—El meu amo reclama amb urgència la vostra presència, se nyor. Pel que sembla, la meva senyora ha iniciat el part abans d’hora.

El sacerdot va estar a punt de demanar més detalls, però alguna cosa li va dir que això comportaria la pèrdua d’un temps que en aquells instants li semblava molt preuat.

—Espera’t un moment, recullo les coses i sortim de seguida. Digues al porter que busqui un lacai que prepari el carruatge i enganxi el mul.

—Perdoneu, pare, però tal com està la ciutat, hi arribarem abans a peu.

—Doncs que així sia.

La remor dels passos accelerats va arribar a les orelles de Martí i, per la intensitat, va endevinar que eren més d’un els qui pujaven l’àmplia escalinata. Efectivament, van comparèixer tot d’una el pare Llobet i el físic Harush. Martí es va avançar per rebre’ls tan bon punt van passar el llindar; els seus braços es van entrellaçar amb els del sacerdot en una salutació afectuosa.

—Afanyeu-vos, senyor meu —va dir tot seguit Martí com a resposta a la mirada d’interrogació del físic—. Mentre era a la ter rassa, la meva dona ha notat uns dolors forts i ha començat a sagnar… Pel que sembla, ha iniciat el part dos mesos abans del que pertoca, i la llevadora diu que hi pot haver problemes.

Harush es va eixugar la suor de la calba amb un mocador que va treure de la fonda butxaca de l’hopalanda verda.

—On és la partera? —va preguntar.
—Us hi acompanyaré, si no us fa res.
—Valdrà més que m’indiqueu el camí… No us voldria ofendre, però, en aquests casos, els esposos fan nosa.

—Deixeu fer la seva tasca al físic, Martí —va fer el pare Llobet amb veu serena—. Jo us acompanyaré a la terrassa, on el temps no us pesarà tant.

—Després, Eudald. Vull entrar a veure la meva esposa, i us prometo que de seguida que m’ho digui el físic, em retiraré allà on em digueu.

Tots tres van anar cap a la cambra de la partera i darrere d’ells es van tancar les grans portes.

L’espaiosa habitació estava en penombra, il·luminada tan sols per dos grans canelobres i un brandó a tocar del llit. La llenya espetarregava a la llar de foc i al damunt, recolzat en un trespeus de ferro, hi havia un immens perol d’aigua a punt de bullir. Al costat del tàlem, dues dones es desvivien per alleujar els dolors de la mestressa. La que semblava que portava el pòndol de tot era una coneguda llevadora que es deia Berenguera de Mas, una dona que havia assistit un gran nombre de naixements a Barcelona. En aquell moment, suada i amb els cabells recollits en una còfia d’on se n’escapava un ble, tenia la mà dreta entre les cuixes de la dona que, amb les cames separades i flexionades, gemegava amb ofec. El seu rostre era ben bé la imatge de l’ansietat. L’altra dona, que en aquells instants es limitava a canviar els apòsits del front de la partera, era Caterina, la majordoma de la casa.

Deixant de banda l’atribolat espòs i el clergue, el doctor Harush va anar de dret cap a la partera.

—Com va, Berenguera?

La llevadora va sospirar alleujada en sentir la veu del físic i, gairebé sense girar el cap, va respondre:

—Malament, senyor meu. Gràcies a Déu que heu arribat. La senyora ha perdut molta sang i ja fa quatre anys que va ser mare: el canal del part sembla que està obstruït, i crec que la bossa de la placenta s’ha deixat anar i obstaculitza la sortida. A més, encara no és hora… Per això us he fet avisar.

—Vejam, deixeu-me fer.

Ruth, l’esposa de Martí, jeia en un llit amb dosser. Uns quants flocs de la cabellera castanya se li havien enganxat a les temples; de la boca, amb prou feines en sortia un gemec sord i a través dels llavis, d’on apuntava un filet de sang, se li distingia la forma de les dents. Anava embolicada amb un abrigall que li tapava de cintura en avall perquè poguessin atendre aquell cos sens perjudici de la decència.

El vell físic va obrir la bossa i en va treure un estri amb aspecte d’unes grans pinces invertides que s’obrien per un extrem en pressionar l’altre; va embolicar aquest extrem amb uns quants brins d’un drap blanc que acabava d’estripar i tot seguit va introduir les puntes del curiós instrument en un líquid que havia abocat amb una setrilla en un dels gibrells de la partera. Després es va disposar a actuar.

Martí i el clergue s’estaven en el racó més allunyat de l’estança, com dues estàtues de marbre.

El físic va acostar el giny a les parts púdiques de la dona i, prement-ne els extrems, es va disposar a dilatar-les. Tot seguit, va introduir la mà dreta en el cos de la dona. Va passar una estona, que es va fer eterna per a l’espòs, i es va regirar, inquiet. Va intercanviar unes paraules amb la comare i després se’n va anar cap al racó on s’esperaven els dos homes.

—Lamento, senyor, la mala notícia: la bossa de la placenta no permet que neixi la criatura, que a més és prematura… Haureu d’escollir entre la mare i el nonat, ja que em temo que ambdues vides són incompatibles… Això suposant que el fat ens sigui favorable.

—No us entenc, si no us expliqueu millor… —va fer Martí. —M’haig d’expressar amb absoluta cruesa?
—No m’espanto fàcilment, senyor meu, podeu parlar-me clarament.

—Si voleu que salvi la vostra esposa, he d’esclafar el cap de la criatura i estirar-la perquè comprimeixi la placenta, en buidi la sang i les pugui extreure totes dues, encara que la criatura, com podeu comprendre, serà morta. Per contra, si intento salvar la vida del vostre fill, cosa prou complicada tenint en compte que és setmesó, hauré de tallar el ventre de la vostra dona de viu en viu, perquè si deixava de respirar, el nasciturus es moriria d’hipòxia.

El rostre de Martí Barbany es va descompondre. El va assaltar una lividesa cadavèrica i va quedar sense paraula. L’ardiaca li va agafar el braç i li va dir:

—L’Església afirma que el primer és la vida del nonat.
—No m’importa gens ni mica el que digui la Santa Mare Església! De fills, en puc tenir més… el que perdré per sempre serà la meva esposa!

—No desbarreu, Martí! De tota manera, us perdono perquè en aquests moments no teniu el seny ben centrat —va replicar el sacerdot.

—Deixeu-me estar amb aquests romanços de vella. No us he fet pas avisar perquè em fiqueu en laberints teològics, sinó perquè em serviu de suport i de consol.

—Em sap greu —va intervenir el físic amb aire preo cu pat—, però no tenim gaire temps. Si no us decidiu, els podeu perdre tots dos.

La veu de Ruth va sonar llunyana, com un lament. —Acosta’t, Martí… I vós, doctor, escolteu-me bé.
—No entenc com ens ha pogut sentir —va fer el pare Llobet. —En aquestes circumstàncies no se sap mai fins a quin punt poden arribar a ser sensibles, els sentits d’una dona.

Tots tres homes es van acostar al llit, mentre es feien enllà la llevadora, la majordoma Caterina i una minyona que es deia Gueralda, acabada d’incorporar al servei de la casa, que fins aleshores havia estat vigilant l’aigua del calder.

La dona va agafar amb força el seu espòs i el va estirar obligant-lo a inclinar-se; després va parlar en un murmuri, però prou clar perquè la sentissin tots.

—Vull viure, Martí, per veure créixer la nostra petita Marta i aquest altre fill que hem anhelat tant… però si es tracta de la meva vida o la seva, és la d’ell la que vull salvar.

Martí, turmentat pel dolor i l’ànsia, va acostar els llavis al rostre de la seva esposa.

—No, Ruth, no et vull perdre… Podrem tenir més fills, però sense tu, la meva vida no tindrà sentit.

—T’he estimat fins al sacrifici i tu ho saps, espòs meu, però per damunt de tot vull que visqui el meu fill. No ha de ser d’una altra manera…

I girant el rostre entresuat cap a la majordoma, va ordenar: —Caterina, porteu-me la Bíblia que tinc a la calaixera.

La dona es va apartar i en un moment va tornar a ser allí amb el llibre sagrat a les mans.

Ruth va xiuxiuejar:
—Aquest és el llibre sant que uneix totes les religions. Jura amb la mà sobre la Bíblia que per damunt de tot intentareu salvar el meu fill.

—No em facis jurar això, estimada meva. Pensa en la petita Marta… Només té quatre anys i et necessita més que a ningú.

Ruth va sospirar; la tristesa es va apoderar del seu rostre en sentir el nom de la seva filleta. Va desviar la mirada com si tingués por que si veia el rostre turmentat del seu espòs es podria allunyar de la decisió que havia pres. Quan va parlar, ho va fer en un murmuri, gairebé sense expressió.

—Vull que consti que aquest és el meu desig. Si… si passa el pitjor, sé que deixo Marta en les millors mans…

Martí va intentar dominar la veu, que amenaçava de trencarse en sanglots.

—Marta et necessita a tu, Ruth!

La seva esposa va girar la vista cap a ell; malgrat el dolor que l’aclaparava, ell va veure en el seu rostre un hàlit de pau.

—Ja he pres la decisió, Martí. Ara bé… et volia demanar una altra cosa. —Va fer una pausa amb l’expressió contreta pel dolor. Martí li va acaronar el front amb tendresa—. Vull morir, si Jahvè així ho decideix, al si de la religió dels meus avantpassats, i que m’enterrin segons la seva tradició.

Es va fer el silenci. Martí es va mirar la seva esposa amb els ulls tenyits de dubte. Finalment va sonar la veu del pare Llobet, profunda i ponderada com sempre en casos extrems.

—Anem, Martí, acompanyeu-me. Deixem que Harush faci el que ha de fer. No l’hem d’afeixugar amb la nostra presència. —I, abaixant el to, va afegir—: No feu cabal d’aquesta última qüestió… Ruth està alterada, Martí, no li podem fer cas. El seny no en guia les paraules.

—Sé perfectament el que dic, Eudald —va murmurar la partera.

Martí va posar la mà sobre la Bíblia i, enmig d’un silenci sepulcral, va pronunciar el