Índex

Steve Jobs. La biografia

Personatges

Introducció. Com va néixer aquest llibre

1. Infantesa. Abandonat i escollit

2. Una estranya parella. Els dos Steve

3. L’abandó dels estudis. Engega, sintonitza…

4. Atari i l’Índia. El zen i l’art del disseny de videojocs

5. L’Apple I. Engega, arrenca i connecta

6. L’Apple II. L’aurora d’una nova era

7. Chrisann i Lisa. Qui és abandonat…

8. Xerox i Lisa. Interfícies gràfiques d’usuari

9. La sortida a borsa. Fama i fortuna

10. El naixement del Mac. Dius que vols una revolució…

11. El camp de distorsió de la realitat. Jugar amb regles pròpies

12. El disseny. Els artistes de debò simplifiquen

13. La construcció del Mac. El viatge és la recompensa

14. L’arribada de Sculley. El repte de Pepsi

15. El llançament. Una empremta a l’univers

16. Gates i Jobs. Quan dues òrbites s’intersequen

17. Ícar. Tot el que puja…

18. NeXT. Prometeu desencadenat

19. Pixar. Quan la tecnologia es fon amb l’art

20. Un noi normal. «Amor» és només una paraulota

21. «Toy Story». Buzz i Woody al rescat

22. La segona vinguda. A la tosca bèstia, a la fi li arriba l’hora…

23. La restauració. Perquè qui ara perd serà després guanyador

24. Pensa diferent. Jobs fa de conseller delegat provisional

25. Principis de disseny. L’estudi de Jobs i Ive

26. L’iMac. Hola (de nou)

27. Conseller delegat. Tan boig com sempre

28. Botigues Apple. Genius Bars i gres de Siena

29. El nucli digital. De l’iTunes a l’iPod

30. L’iTunes Store. Sóc el flautista d’Hamelin

31. L’home orquestra. La banda sonora de la seva vida

32. Amics de Pixar ... i enemics

33. Macs del segle XXI. Apple és una altra cosa

34. Primer assalt. Memento mori

35. L’iPhone. Tres productes revolucionaris en un

36. Segon assalt. El càncer reapareix

37. L’iPad. L’entrada a l’era post-PC

38. Noves batalles. I ecos de les antigues

39. Fins a l’infinit. El núvol, la nau espacial i més enllà

40. Tercer assalt. La lluita en el crepuscle

41. El llegat. El cim més alt de la invenció

Agraïments

Fonts

Notes

Fotografies

Crèdits

La gent que és prou boja per creure

que pot canviar el món…

és la que ho fa.

Anunci d’Apple «Pensa diferent», 1997

Personatges

ALCORN, Al: director tècnic d’Atari; va dissenyar el joc anomenat Pong i va contractar Jobs.

AMELIO, Gil: va esdevenir conseller delegat d’Apple el 1996; va adquirir NeXT i hi va fer tornar Jobs.

ATKINSON, Bill: un dels primers empleats d’Apple; va desenvolupar els gràfics del Macintosh.

BRENNAN, Chrisann: nòvia de Jobs a l’Institut Homestead, mare de la seva filla Lisa.

BRENNAN-JOBS, Lisa: filla de Jobs i Chrisann Brennan, nascuda el 1978 i abandonada per Jobs al principi.

BUSHNELL, Nolan: fundador d’Atari i model d’empresari per a Jobs.

CAMPBELL, Bill: cap de màrqueting d’Apple durant la primera època de Jobs a l’empresa; membre del consell d’administració i persona de confiança de Jobs després del seu retorn a l’empresa el 1997.

CATMUL, Edwin: cofundador de Pixar i, posteriorment, executiu de Disney.

CHINO, Kobun: mestre de zen soto a Califòrnia que va esdevenir director espiritual de Jobs.

CLOW, Lee: astut geni de la publicitat que va crear l’anunci d’Apple 1984 i va treballar amb Jobs durant tres dècades.

COLEMAN, Deborah, Debi: coratjosa directiva de l’equip inicial d’Apple que va dissenyar el Mac, encarregada de la producció.

COOK, Tim: director general, ferm i serè, contractat per Jobs el 1998.

CUE, Eddy: director de serveis d’Internet d’Apple, mà dreta de Jobs a l’hora de tractar amb empreses proveïdores de continguts.

CUNNINGHAM, Andrea, Andy: publicista de l’agència de Regis McKenna que va haver de bregar amb Jobs als primers anys del Macintosh.

EISNER, Michael: enèrgic conseller delegat de Disney que va tancar l’acord amb Pixar i, més tard, va entrar en conflicte amb Jobs.

ELLISON, Larry: conseller delegat d’Oracle i amic personal de Jobs.

FADELL, Tony: enginyer díscol que va arribar a Apple el 2001 per desenvolupar l’iPod.

FORSTALL, Scott: director de programari per a dispositius mòbils d’Apple.

FRIEDLAND, Robert: alumne de Reed College, propietari d’una comuna en un pomerar i devot de l’espiritualitat oriental que va influir sobre Jobs i, més tard, va passar a dirigir una empresa minera.

GASSÉE, Jean-Louis: director d’Apple a França; va agafar el timó de la divisió del Macintosh quan en van destituir Jobs el 1985.

GATES, Bill: l’altre nen prodigi de la informàtica nascut el 1955.

HERTZFELD, Andy: enginyer de programari, simpàtic i amic de la broma, i company de Jobs a l’equip originari del Mac.

HOFFMAN, Joanna: membre de l’equip originari del Mac, una dona amb prou coratge per plantar cara a Jobs.

HOLMES, Elizabeth: nòvia de Daniel Kottke a Reed i empleada d’Apple a l’inici de l’empresa.

HOLT, Rod: marxista i fumador empedreït, contractat per Jobs el 1976 per treballar d’enginyer electrònic a l’Apple II.

IGER, Robert: successor d’Eisner com a conseller delegat de Disney l’any 2005.

IVE, Jonathan, Jony: principal dissenyador d’Apple, es va convertir en còmplice i confident de Jobs.

JANDALI, Abdulfattah, John: estudiant de postgrau a Wisconsin d’origen sirià, pare biològic de Jobs i Mona Simpson; més tard, va ser director d’aliments i begudes del casino Boomtown, prop de Reno (Nevada).

JOBS, Clara Hagopian: filla d’immigrants armenis, es va casar amb Paul Jobs el 1946 i junts van adoptar Steve Jobs poc després que nasqués, el 1955.

JOBS, Erin: fill mitjà de Steve Jobs i Laurene Powell, de tarannà tranquil i seriós.

JOBS, Eve: fill petit de Steve Jobs i Laurene Powell, enèrgic i alegre.

JOBS, Patty: adoptada per Paul i Clara Jobs dos anys després que adoptessin Steve.

JOBS, Reed: fill gran de Steve Jobs i Laurene Powell, amb l’atractiu físic del pare i la simpatia de la mare.

JOHNSON, Ron: contractat per Jobs l’any 2000 per crear les botigues d’Apple.

KATZENBERG, Jeffrey: director dels estudis Disney; es va enfrontar a Eisner i va dimitir el 1994 per convertir-se tot seguit en cofundador de DreamWorks SKG.

KOTTKE, Daniel: millor amic de Jobs a Reed, acompanyant seu en el viatge a l’Índia i empleat d’Apple a l’inici de l’empresa.

LASSETER, John: cofundador i impulsor creatiu de Pixar.

LEWIN, Dan’l: executiu de màrqueting amb Jobs, primer a Apple i, després, a NeXT.

MARKKULA, Mike: primer gran inversor d’Apple i president de l’empresa; figura paterna per a Jobs.

MCKENNA, Regis: geni de la publicitat que va assessorar Jobs al començament i va continuar sent un dels seus gurus.

MURRAY, Mike: director de màrqueting als inicis d’Apple.

OTELLINI, Paul: conseller delegat d’Intel que va contribuir que el Macintosh utilitzés xips Intel, però no va aconseguir el negoci de l’iPhone.

POWELL, Laurene: llicenciada a la Universitat de Penn, persona assenyada i alegre, que va treballar a Goldman Sachs i, posteriorment, a Stanford, i es va casar amb Jobs el 1991.

RAY Smith, Alvy: cofundador de Pixar que es va enfrontar a Jobs.

REINHOLD JOBS, Paul: mariner de la guàrdia de costes natural de Wisconsin que, amb la seva esposa Clara, va adoptar Steve l’any 1955.

ROCK, Arthur: llegendari inversor en la indústria tecnològica, membre del consell d’administració d’Apple a l’inici de l’empresa i figura paterna per a Jobs.

RUBINSTEIN, Jonathan, Ruby: va treballar amb Jobs a NeXT i va esdevenir director de maquinari d’Apple el 1997.

SCOTT, Mike: el va portar Markkula el 1977 per presidir Apple i mirar de controlar Jobs.

SCULLEY, John: executiu de Pepsi reclutat per Jobs el 1983 per fer de conseller delegat d’Apple; va topar amb Jobs el 1985 i el va expulsar de l’empresa.

SIMPSON, Joanne Schieble Jandali: natural de Wisconsin, mare biològica de Steve Jobs, a qui va donar en adopció, i de Mona Simpson, a la qual va criar ella mateixa.

SIMPSON, Mona: germana biològica de Jobs, van descobrir el vincle el 1986 i van iniciar una estreta relació. Ha escrit novel·les basades en la seva mare Joanne (Anywhere But Here [‘A qualsevol lloc que no sigui aquí’]), en Jobs i la seva filla Lisa (A Regular Guy [‘Un noi normal’]) i en el seu pare Abdulfattah Jandali (The Lost Father [‘El pare perdut’]).

SMITH, Burrell: programador d’aspecte angelical, brillant i inquiet, de l’equip originari del Mac, afectat d’esquizofrènia als anys noranta.

TEVANIAN, Avadis, Avie: va treballar amb Jobs i Rubinstein a NeXT i va esdevenir director de programari d’Apple el 1997.

VINCENT, James: britànic amant de la música, el soci més jove de Lee Clow i Duncan Milner a l’agència de publicitat d’Apple.

WAYNE, Ron: va conèixer Jobs a Atari, va ser el primer soci de Jobs i Wozniak quan Apple encara estava naixent i va cometre l’error de desprendre’s de la seva participació a l’empresa.

WOZNIAK, Stephen: fanàtic de l’electrònica i estrella en aquesta especialitat a l’Institut Homestead; Jobs va trobar la manera de presentar i comercialitzar les seves impressionants plaques de circuits.

Introducció

Com va néixer aquest llibre

Al començament de l’estiu del 2004, Steve Jobs em va trucar per telèfon. Al llarg dels anys que feia que ens coneixíem, el seu tracte amb mi havia estat informal i amistós, amb ràfegues ocasionals de major intensitat, sobretot quan Jobs estava immers en el llançament d’algun nou producte i volia que aquest fos portada de Time o sortís a la CNN, llocs on jo havia treballat. Però ara que jo ja no hi treballava, feia molt que no en tenia notícies. Vam parlar una estona sobre l’Aspen Institute, al qual jo pertanyia de feia poc, i el vaig convidar a fer una xerrada al nostre curs d’estiu a Colorado. Em va dir que estaria encantat d’anar-hi, però no com a conferenciant, sinó per parlar tot passejant.

Això em va semblar una mica estrany. Encara no sabia que passejar era la seva manera predilecta de mantenir converses serioses. Va resultar que el que Steve volia era que jo escrivís la seva biografia. Feia poc que jo n’havia publicat una de Benjamin Franklin, i n’estava escrivint una altra d’Albert Einstein. La primera reacció que vaig tenir va ser preguntar, mig en broma, si Jobs es considerava a si mateix el graó següent d’aquella sèrie, perquè, al meu entendre, ell encara es trobava a la meitat d’una carrera fluctuant que de ben segur tindria molts més alts i baixos. Per això vaig objectar: «Ara no, potser d’aquí a deu o vint anys, quan et retiris».

El coneixia des del 1984, quan havia vingut a l’edifici Time-Life de Manhattan a dinar amb uns quants editors i cantar les lloances del seu nou Macintosh. Ja aleshores era una persona geniüda, i va atacar un periodista de Time perquè s’havia sentit ofès per un reportatge massa indiscret que aquest havia publicat. Malgrat tot, quan després vaig parlar amb ell, em van captivar la seva força i la seva simpatia, com havia passat a molts altres al llarg dels anys. A partir d’aquell moment, sempre havíem mantingut el contacte, fins i tot després que Jobs fos destituït d’Apple. Quan tenia un nou producte en llançament, un ordinador NeXT o una pel·lícula Pixar, tornava a dirigir-me el far del seu encant per convidar-me a un restaurant de sushi a la part baixa de Manhattan, on m’explicava que, tingués el que tingués entre mans, era el millor producte que mai havia fet. M’agradava.

Quan va tornar a asseure’s al tron d’Apple, li vam dedicar la portada de Time i, poc després, va començar a donar-me idees per a una sèrie en què estàvem treballant sobre les persones més influents del segle. En aquell moment, ell ja havia llençat la campanya «Pensa diferent», que utilitzava fotografies icòniques de les mateixes persones que nosaltres teníem en ment per a aquella sèrie, i trobava que la tasca d’avaluar la influència històrica dels individus era fascinant.

Després que jo rebutgés aquella primera proposta d’escriure’n una biografia, vaig continuar tenint notícies seves de tant en tant. En cert moment, li vaig escriure un correu electrònic per preguntar-li si era cert, tal com m’havia dit la meva filla, que el logotip d’Apple era un homenatge a Alan Turing, el pioner britànic de la computació que havia desxifrat els codis militars dels alemanys i, més tard, s’havia suïcidat menjant una poma impregnada de cianur. Em va respondre que tant de bo se li hagués acudit, però no era el cas. A partir de llavors, Jobs i jo vam iniciar un intercanvi de correus sobre els inicis d’Apple, i em vaig descobrir a mi mateix compilant tota aquella informació per si de cas, alguna vegada, em decidia a fer-ne un llibre. Quan va sortir a la venda la meva biografia d’Einstein, Jobs va venir a la presentació a Palo Alto, va emportar-se’m a part i em va tornar a insinuar que ell seria un bon tema per a un llibre.

Em va desconcertar tanta insistència. Tothom sabia que a Jobs li agrada preservar la intimitat, i jo no tenia cap raó per creure que hagués llegit mai cap dels meus llibres. La resposta continuava sent «Potser algun dia». El 2009, però, la seva esposa, Laurene Powell, em va etzibar sense embuts: «Si algun cop penses fer un llibre sobre l’Steve, millor que el facis ara». Acabava d’agafar la baixa mèdica per segona vegada. Li vaig confessar que, quan ell m’havia plantejat la idea, jo no sabia que estigués malalt. Gairebé ningú no ho sabia, em va dir. M’havia trucat just quan estaven a punt d’operar-lo de càncer, i encara llavors continuava mantenint la malaltia en secret, em va explicar Laurene.

Va ser aleshores quan vaig decidir que escriuria aquest llibre. Jobs em va sorprendre en acceptar de seguida que ell no tindria cap mena de control sobre aquesta biografia, ni tan sols el dret a llegir-la per endavant. «És el teu llibre —em va dir—. Ni tan sols el llegiré.» Aquella mateixa tardor, però, em va semblar com si s’hagués repensat la idea de cooperar en la redacció de l’obra. El que va passar, però, encara que jo no me’n vaig assabentar llavors, és que Jobs va patir una nova sèrie de complicacions de càncer. Va deixar de respondre les meves trucades, i vaig aparcar el projecte durant un temps.

Llavors, inesperadament, el 31 de desembre de 2009 a la tarda, em va telefonar. Era a la seva casa de Palo Alto amb la seva germana, l’escriptora Mona Simpson. La seva esposa i els seus tres fills havien marxat uns dies a esquiar, però ell no es trobava prou bé per acompanyar-los. Tenia un dia pensarós i es va estar més de dues hores parlant. Va començar a recordar que, quan tenia dotze anys, volia construir un mesurador de freqüències; va buscar Bill Hewlett, el fundador d’HP, a la guia de telèfons i li va trucar per aconseguir-ne els components. Jobs va dir que els últims dotze anys de la seva vida, des que havia tornat a Apple, havien estat els més productius quant a la creació de nous productes. Segons em va assegurar, però, la meta més important que sempre havia volgut assolir era la mateixa que havien aconseguit Hewlett i el seu amic David Packard: crear una empresa tan imbuïda de creativitat innovadora que havia estat capaç de sobreviure’ls.

«De petit, sempre havia pensat que jo era una persona de lletres —em va explicar—. Aleshores, vaig llegir el que deia un dels meus herois, Edwin Land, de Polaroid, sobre la importància de les persones que són a la intersecció entre les humanitats i les ciències, i vaig decidir que era això el que jo volia fer.» Era com si em volgués suggerir temes per incloure a la seva biografia (i, almenys en aquest cas, el tema va resultar adient). La creativitat que brolla quan ciències i humanitats es combinen en una única i forta personalitat era el tema que més m’havia interessat a les biografies que ja havia escrit de Franklin i Einstein i, en la meva opinió, aquest serà un aspecte clau per a la creació d’economies innovadores al segle XXI.

Vaig preguntar a Jobs per què volia que fos precisament jo qui escrivís la seva biografia. «Crec que tens traça a estirar la llengua a la gent», em va contestar, una resposta que jo no m’esperava. Ell sabia que jo em veuria obligat a entrevistar un munt de persones a les quals ell havia acomiadat, insultat, abandonat o ofès de diverses maneres. I certament, es va mostrar incòmode en assabentar-se de la gent a qui jo entrevistava. Però, al cap d’un parell de mesos, va ser ell mateix qui va començar a animar-los a parlar amb mi, fins i tot als seus rivals i a les antigues nòvies. I, mai no em va mirar de prohibir res. «He fet moltes coses de les quals no estic gens orgullós, com ara quan vaig deixar prenyada la nòvia amb vint-i-tres anys i la manera com em vaig portar amb ella —em va dir—, però no tinc cap drap tan brut que no es pugui mostrar.»

Vaig acabar entrevistant-lo unes quaranta vegades. Algunes de les entrevistes van ser trobades més formals a la sala d’estar de casa seva a Palo Alto; d’altres, llargues passejades, a peu o amb cotxe, o converses telefòniques. Al llarg dels divuit mesos que van durar les meves visites, les converses es van anar tornant cada cop més íntimes i reveladores, malgrat que en certes ocasions vaig haver d’experimentar de primera mà el que els seus col·legues d’Apple anomenaven el seu «camp de distorsió de la realitat». De vegades, la deformació no era sinó un error inadvertit en el funcionament de les cèl·lules de la memòria, com ens passa a tots; d’altres, Jobs teixia la seva pròpia versió de la realitat, tant per explicar-me-la a mi com a si mateix. A fi de corroborar i completar el seu relat, vaig entrevistar més d’un centenar d’amics, parents, competidors, adversaris i col·legues.

La seva esposa, Laurene, que també va col·laborar a fer possible aquest projecte, va exigir que no se m’imposés cap mena de restricció ni de control. I tampoc no va demanar de veure per avançat el que publicaria. De fet, em va encoratjar a ser sincer, en l’obra, pel que fa als defectes de Jobs, tant com pel que fa a les seves virtuts. Laurene és una de les persones més intel·ligents i sensates que mai he conegut. «Hi ha parts de la vida i la personalitat de l’Steve que són extremament tèrboles, és cert —em va dir de bon començament—. No les hauries de dissimular. Té molta habilitat per inventar històries, però la seva història també és excepcional, i m’agradaria que s’expliqués amb fidelitat.»

Deixo a les mans del lector jutjar si he acomplert bé la missió. Estic segur que alguns dels actors que apareixen a l’obra recordaran determinats esdeveniments d’una altra manera, o pensaran que, de vegades, he quedat atrapat en el camp de distorsió de Jobs. Com em va passar quan vaig escriure un llibre sobre Henry Kissinger (que, en certa manera va ser una bona preparació per a aquest projecte), he trobat que la gent mostrava tanta simpatia o tanta antipatia per Steve Jobs que, sovint, l’efecte Rashomon, amb records discrepants, com a la pel·lícula de Kurosawa, era plenament palpable. Malgrat tot, he fet el possible per buscar l’equilibri entre versions contradictòries i per ser transparent respecte a les fonts que he utilitzat.

Aquest llibre tracta de la vida, amb profunds alts i baixos, i de la personalitat punyentment intensa d’un emprenedor que, amb la seva passió per la perfecció i la seva forta embranzida, va revolucionar sis indústries: ordinadors personals, cinema d’animació, música, telefonia, tauletes d’ordinador i publicació digital. Podríem afegir-n’hi una setena: la venda minorista, que Jobs potser no va revolucionar, però sí que la va reimaginar. A més, va inaugurar un nou mercat de continguts digitals basats en aplicacions, no únicament en pàgines web. De passada, no tan sols va produir productes transformadors, sinó que, al segon intent, va crear també una empresa duradora que porta el seu ADN, plena de dissenyadors creatius i enginyers agosarats capaços de continuar la seva visió.

Aquest és també, espero, un llibre sobre innovació. En un moment en què els Estats Units busquen maneres de mantenir-se a l’avantguarda de la innovació i en què les societats d’arreu miren d’edificar economies de l’era digital, Jobs és la màxima icona de la inventiva, la imaginació i la innovació sostingudes. Ell sabia que la millor manera de crear valor al segle XXI era fer que la creativitat entrés en contacte amb la tecnologia; per això, va crear una empresa on els salts de la imaginació es combinaven amb notables proeses en el terreny de l’enginyeria. Ell i els seus col·legues d’Apple van saber pensar de manera diferent: van desenvolupar no mers avenços modestos en els productes, dirigits a determinats grups, sinó aparells i serveis completament nous que els consumidors encara no sabien que necessitaven.

No ha estat ni un empresari ni un ésser humà modèlic, perfectament empaquetat perquè després l’imitessin. Mogut pels dimonis, era capaç de treure de polleguera la gent que l’envoltava. Entre la seva personalitat, però, i les seves passions i productes hi ha la mateixa relació que sol existir entre el maquinari i el programari d’Apple: formen part d’un únic sistema integrat. La seva història és, doncs, instructiva i alliçonadora alhora, i està plena d’ensenyaments sobre innovació, caràcter, lideratge i valors.

L’obra de Shakespeare Enric V —la història de l’obstinat i immadur príncep Hal, que es converteix en un rei apassionat però sensible, cruel però sentimental, inspirador però ple de defectes— comença amb una exhortació: «Oh, per una musa de foc, que ascendeixi al cel més lluminós de la invenció». Per al príncep Hal, les coses eren senzilles: només havia de bregar amb el llegat d’un únic pare. Per a Steve Jobs, l’ascens al cel més lluminós de la invenció comença amb la història de dos pares i dues mares, i amb el fet de créixer en una vall que just en aquell moment començava a aprendre a transformar el silici en or.

1

Infantesa

Abandonat i escollit

L’ADOPCIÓ

Quan van llicenciar Paul Jobs dels Guardacostes, acabada la Segona Guerra Mundial, va fer una juguesca amb els seus companys de tripulació. Havien arribat a San Francisco, on van retirar del servei el seu vaixell, i Paul va apostar que trobaria muller abans de dues setmanes. Paul era un mecànic fibrós i tatuat, d’un metre vuitanta d’alçada i amb una lleugera retirada a James Dean. Però no va ser el seu aspecte físic el que li va proporcionar una cita amb Clara Hagopian, una noia jovial, filla d’immigrants armenis, sinó el fet que ell i els seus amics tinguessin cotxe, a diferència del grup amb qui la noia pensava sortir aquell vespre. Deu dies més tard, el març del 1946, Paul es prometia amb Clara i guanyava l’aposta. Seria un matrimoni feliç, que duraria fins que la mort els separés, al cap de més de quaranta anys.

Paul Reinhold Jobs havia crescut en una granja de vaques de llet a Germantown (Wisconsin). Malgrat que el seu pare era alcohòlic i, de vegades, violent, Paul va acabar sent una persona de tarannà amable i tranquil sota el seu exterior aguerrit. Després d’acabar l’institut, havia voltat pel Mig Oest fent feines de mecànic fins que, amb dinou anys, s’havia enrolat als Guardacostes, tot i que no sabia nedar. El van destinar al vaixell M. C. Meigs, i hi va passar la major part de la guerra transportant tropes a Itàlia per al general Patton. La seva destresa com a operari i oficial de màquines li va valer algunes distincions, però de tant en tant es ficava en algun embolic i mai no va passar del grau de mariner.

Clara havia nascut a Nova Jersey, on havien aterrat els seus pares després de fugir dels turcs a Armènia. Més tard, quan ella encara era una nena, s’havien traslladat al districte de Mission a San Francisco. Guardava un secret que molt poques persones sabien: ja havia estat casada abans, però el seu marit havia mort a la guerra. Així doncs, quan va conèixer Paul Jobs en aquella primera cita, estava a punt per començar una nova vida.

Com moltes altres persones que havien viscut la guerra, tots dos n’havien tingut prou de vivències apassionants, i ara només volien instal·lar-se, pujar una família i fer una vida sense tantes emocions. No tenien gaires diners i, per això, van anar a viure uns anys a Wisconsin, amb els pares de Paul, abans de traslladar-se a Indiana, on ell va trobar una feina de maquinista a International Harvester. La seva passió, però, era reparar cotxes vells i, en el temps lliure, es dedicava a comprar-los, restaurar-los i vendre’ls. Finalment, va deixar la feina per dedicar-se, a temps complet, a vendre cotxes de segona mà.

A Clara, però, l’encantava San Francisco, i el 1952 va convèncer el seu marit perquè hi tornessin. Van agafar un pis al barri de Sunset, amb vistes al Pacífic, just al sud del parc del Golden Gate, i ell va començar a treballar per a una empresa financera com a «recuperador» de vehicles, és a dir, obrint els panys dels cotxes els propietaris dels quals havien deixat de pagar els rebuts i recuperant-los. També comprava, reparava i venia alguns dels cotxes i, amb tot plegat, es guanyava prou bé la vida.

Malgrat tot, a la vida del matrimoni, hi faltava alguna cosa. Volien tenir fills, però Clara havia tingut un embaràs ectòpic (l’òvul fertilitzat s’havia instal·lat a la trompa de Fal·lopi en lloc de l’úter) i ja no en podria tenir. Així doncs, l’any 1955, després de nou anys de casats, van pensar a adoptar un fill.

Igual que Paul Jobs, Joanne Schieble procedia d’una família rural de Wisconsin d’origen alemany. El seu pare, Arthur Schieble, havia emigrat fins als afores de Green Bay, on ell i la seva esposa tenien una granja de visons, a més de fer incursions amb èxit en altres negocis, des de l’immobiliari fins al fotogravat. Era una persona molt estricta, sobretot pel que feia a les relacions de la seva filla, i ja n’havia desaprovat el primer amor, un artista que no era catòlic. Per tant, no va ser cap sorpresa que amenacés de tallar qualsevol vincle amb la seva filla quan aquesta, mentre estudiava a la Universitat de Wisconsin, es va enamorar d’Abdulfattah Jandali, John, un professor ajudant musulmà procedent de Síria.

Jandali era el petit dels nou fills d’una destacada família siriana. El pare tenia refineries de petroli i tota una colla de negocis diversos, amb grans propietats a Damasc i a Homs. En cert moment, pràcticament controlava el preu del blat a la regió. Igual que la família Schieble, els Jandali atorgaven una gran importància a l’educació; durant generacions, els membres de la família havien anat a estudiar a Istanbul o a la Sorbona. A Abdulfattah Jandali, l’havien enviat intern a un col·legi dels jesuïtes, tot i que era musulmà, i s’havia llicenciat a la Universitat Americana de Beirut abans de matricular-se a la Universitat de Wisconsin com a estudiant de postgrau i fer de professor ajudant de ciències polítiques.

L’estiu del 1954, Joanne se’n va anar a Síria amb Abdulfattah. Van estar dos mesos a Homs, on la família d’ell li va ensenyar a preparar plats sirians. Quan van tornar a Wisconsin, van descobrir que estava embarassada. Tots dos tenien vint-i-tres anys, però van decidir no casar-se. El pare de Joanne s’estava morint, i havia amenaçat de renegar de la seva filla si es casava amb Abdulfattah. L’avortament tampoc no era una opció senzilla en una petita comunitat catòlica. Així doncs, al començament de l’any 1955, Joanne va viatjar a San Francisco, on se’n va fer càrrec un metge bondadós que proporcionava allotjament a mares solteres, les ajudava a donar a llum i, discretament, arranjava adopcions confidencials.

Joanne hi va posar una condició: les persones que adoptessin el seu fill havien de ser llicenciats universitaris. Així doncs, el metge ho va arreglar tot perquè el nadó anés a viure amb un advocat i la seva esposa. Quan Joanne va donar a llum un nen, però, la parella va decidir que volia una nena i es van fer enrere. D’aquesta manera, el nen es va convertir en el fill, no d’un advocat, sinó d’un home que no havia superat els estudis secundaris, apassionat de la mecànica, i de la seva dona, que era la sal de la terra i treballava de comptable. Paul i Clara van batejar el seu fill com a Steven Paul Jobs.

Quedava, però, el requeriment de Joanne que els nous pares del nadó fossin llicenciats universitaris. Quan es va assabentar que l’havien donat a una parella que ni tan sols havia superat l’institut, es va negar a signar els papers de l’adopció. Va mantenir el pols durant unes quantes setmanes, encara que el petit Steve ja estava vivint amb la família Jobs. Finalment, Joanne va cedir, amb la condició que la parella prometés —de fet, que signés una declaració jurada— que obririen un compte d’estudis i enviarien el noi a la universitat.

Hi havia una altra raó perquè Joanne fos reticent a signar els papers d’adopció: el seu pare estava a punt de morir, i pensava casar-se amb Jandali poc després que això succeís. Encara tenia l’esperança, tal com més endavant explicaria als seus parents, de vegades amb els ulls plens de llàgrimes pel record, que, un cop casats, podria recuperar el seu bebè.

Al final, Arthur Schieble va morir l’agost del 1955, poques setmanes després que finalitzés el procés d’adopció. Aquell mateix any, just després de Nadal, Joanne i Abdulfattah Jandali es van casar a l’església catòlica de Sant Felip Apòstol, de Green Bay. Ell va obtenir el doctorat en política internacional l’any següent i, tot seguit, van tenir un altre fill, una nena a qui van posar el nom de Mona. Després de divorciar-se de Jandali el 1962, Joanne es va embarcar en una vida somiadora i peripatètica, que la seva filla —que acabaria sent la gran novel·lista Mona Simpson— retrataria a la seva commovedora novel·la Anywhere But Here [‘A qualsevol lloc que no sigui aquí’]. Malgrat tot, com que l’adopció de Steve havia estat privada i confidencial, encara haurien de passar vint anys abans que tots dos es trobessin.

Steve Jobs va saber des de molt petit que era adoptat. «Els meus pares eren molt oberts amb mi sobre aquest tema», comenta. Recordava clarament estar assegut a la gespa del jardí de casa, amb sis o set anys, i explicar-ho a la noia que vivia a la casa de davant. «Això vol dir que els teus pares de veritat no et volien?», li va preguntar la nena. «Caram! Se’m van encendre llamps al cap! —comenta Jobs—. Recordo que vaig entrar corrents a casa, plorant. I els meus pares em van dir: “No, escolta…”. Es van posar molt seriosos i em van mirar fixament als ulls. Van continuar: “Nosaltres et vam escollir a tu en especial”. Tots dos, pare i mare, m’ho van dir i m’ho van repetir a poc a poc, subratllant totes i cadascuna de les paraules.»

Abandonat. Escollit. Especial. Aquests tres conceptes van passar a formar part del mateix Jobs i de la visió que tenia d’ell mateix. Els seus amics més íntims creuen que el fet de saber que l’havien abandonat tot just néixer li havia deixat alguna cicatriu. «Penso que el desig de controlar absolutament tot el que fa deriva directament de la seva personalitat i del fet que el van abandonar en néixer —diu un col·lega de tota la vida, Del Yocam—. Vol controlar tot el seu entorn, i veu els productes com una extensió de si mateix.» Greg Calhoun, que es va fer bon amic de Jobs just després de la universitat, n’aprecia una altra conseqüència: «Steve em parlava molt de com l’havien abandonat i del mal que això li havia causat. Per això s’havia convertit en una persona molt independent. Seguia un altre ritme, i això és perquè vivia en un món diferent d’aquell en què havia nascut».

Més endavant, quan Jobs tenia exactament la mateixa edat (vint-i-tres anys) que tenia el seu pare biològic en abandonar-lo, ell també tindria una filla i l’abandonaria. (Al final, però, se’n faria càrrec.) Chrisann Brennan, la mare de la noia, diu que el fet d’haver estat donat en adopció va fer que, al seu interior, Jobs estigués «ple de vidres trencats», i això ajuda a explicar en part la seva conducta. «Una persona abandonada que també abandona», diu Andy Hertzfeld, que va treballar de prop amb Jobs a Apple al començament dels anys vuitanta, és de les poques persones que han mantingut la relació amb tots dos, Brennan i Jobs. «Aquí la qüestió fonamental és per què l’Steve, de tant en tant, no sap controlar-se i no pot evitar de ser deliberadament cruel i fer mal a les persones —diu—. Això es remunta al fet d’haver estat abandonat en néixer. El veritable problema que hi havia sota era l’abandó que l’Steve havia patit a la vida.»

Jobs ho negava. «Hi ha qui creu que, com que em van abandonar, vaig intentar per tots els mitjans fer les coses bé per tal que els meus pares sentissin el desig de recuperar-me, o ximpleries per l’estil, però això és ridícul —insistia—. El fet de saber que era adoptat potser em va fer ser més independent, però mai no m’he sentit abandonat. Sempre m’he sentit especial.» Quan era ja una mica més gran, s’enfurismava cada vegada que algú parlava de Paul i Clara com els seus pares «adoptius», o donava a entendre que no eren els seus pares «reals». «Eren els meus pares al mil per cent», diu. Per una altra banda, quan parlava dels seus pares biològics, ho feia amb sequedat: «Eren el meu banc de semen i òvuls, i no crec que sigui dur dir això; és tan sols com són les coses: és qüestió de bancs de semen i prou».

SILICON VALLEY

La infantesa que Paul i Clara van crear per al seu nou fill va ser, en molts aspectes, típica del final dels anys cinquanta del segle XX. Quan Steve tenia dos anys, van adoptar una filla que van anomenar Patty i, tres anys després, van anar a viure a una casa situada en una urbanització de cases idèntiques dels afores de la ciutat. L’empresa financera on Paul treballava com a «recuperador», CIT, el va traslladar a la seva sucursal de Palo Alto, però la família no es podia permetre de viure-hi, i al final van anar a raure a una urbanització de Mountain View, una localitat no tan cara situada just al sud.

Allà, Paul Jobs va mirar de transmetre als seus fills el seu amor per la mecànica i els cotxes. «Steve, aquest serà a partir d’ara el teu banc de treball», li va dir un dia, delimitant un tros de la taula del garatge. Jobs recordava que l’impressionava la intensa dedicació del seu pare a les tasques manuals. «Jo creia que el sentit del disseny del pare era força bo —deia— perquè era capaç de construir tot el que calgués. Si necessitàvem un armari, el feia. Quan vam fer la tanca del jardí, em va donar un martell perquè pogués treballar amb ell.»

Cinquanta anys després, la tanca encara envolta el jardí que hi ha al costat i al darrere de la casa de Mountain View. Mentre Jobs me la mostrava amb orgull, n’acariciava els taulons acabats en punxa i recordava una de les lliçons que el seu pare va deixar fortament gravada dins seu: era important, deia el seu pare, acabar bé la part del darrere dels armaris i les tanques, encara que no es vegi. «L’encantava fer les coses bé. Es preocupava fins i tot del que no es veia.»

El seu pare continuava restaurant i venent cotxes de segona mà i va decorar el garatge amb imatges dels seus preferits. Al seu fill, li ensenyava els detalls del disseny: les línies, la reixeta del ventilador, els cromats, la tapisseria dels seients. Cada dia, després de la feina, es posava la granota i es tancava al garatge, sovint amb Steve al costat. «Em pensava que el podria enganxar amb les habilitats mecàniques, però el cert és que no l’interessava gens embrutar-se les mans —recordaria Paul posteriorment—. Mai no li va interessar gens la mecànica.»

Remenar sota el capó mai no havia atret gaire Jobs: «No em deia res, allò d’arreglar cotxes. Però m’agradava molt estar amb el meu pare». Encara que cada vegada era més conscient que era un fill adoptat, el vincle amb el seu pare era cada cop més fort. Un dia, quan Jobs tenia uns vuit anys, va descobrir una fotografia de l’època en què el seu pare havia servit als Guardacostes. «És a la sala de màquines, sense camisa, i s’assembla a James Dean. Va ser un d’aquells moments de fascinació que tenen els nens. Ostres! Els meus pares també van ser joves i guapos de debò.»

A través dels cotxes, el pare de Steve el va exposar per primera vegada a l’electrònica. «No és que tingués uns grans coneixements d’electrònica, però era una cosa que trobava sovint en els cotxes i altres objectes que reparava. Em va ensenyar els rudiments de l’electrònica, i jo m’hi vaig interessar molt.» Encara més interessants eren les sortides a buscar components: «Cada cap de setmana anàvem a un dipòsit de ferralla. Hi buscàvem un generador, un carburador, tota mena de recanvis». Recordava com el seu pare negociava el preu al taulell: «Era molt bo regatejant, perquè sabia el que costaven les peces millor que els homes del mostrador». Això va contribuir que els pares complissin la promesa que havien fet en adoptar-lo. «Els diners per als meus estudis van sortir del fet que el meu pare pagués cinquanta dòlars per un Ford Falcon o qualsevol altre cotxe atrotinat que no funcionava, hi treballés durant unes setmanes i el vengués per dos-cents cinquanta dòlars… sense notificar-ho a Hisenda.»

La casa dels Jobs al número 286 del carrer Diablo, igual que la resta d’habitatges del barri, l’havia edificat el promotor immobiliari Joseph Eichler, l’empresa del qual va construir més d’onze mil cases a diverses urbanitzacions de Califòrnia entre els anys 1950 i 1974. Inspirant-se en la idea de Frank Lloyd Wright de proporcionar cases senzilles i modernes al ciutadà comú del país, Eichler construïa habitatges assequibles amb parets de vidre que anaven des del terra fins al sostre, amb espais amplis que unificaven la cuina, la sala d’estar i el menjador, amb bigues i columnes a la vista, terres de blocs de formigó i un munt de portes corredisses de vidre. «Eishler va fer una cosa impressionant —em va confessar Jobs en una de les nostres passejades pel barri—. Les seves cases eren elegants, barates i bones. Va portar el disseny net i el gust per la simplicitat a les famílies de renda baixa. Les cases tenien petits detalls increïbles, com la calefacció per terra radiant. Hi posaves moqueta i desprenia una escalforeta que, quan érem nens, ens resultava molt agradables.»

Jobs em va dir que va ser l’admiració per les cases d’Eishler el que li va infondre la passió per fer productes de disseny intel·ligent per al mercat de masses. «M’encanta el fet d’aportar un disseny realment bo i unes prestacions senzilles a una cosa que no costa gaires diners —em va dir, tot assenyalant-me la clara elegància de les cases d’Eishler—. Aquesta va ser la visió original que va inspirar Apple. És el que vam intentar fer amb el primer Mac. És el que vam fer amb l’iPod.»

A l’altra banda del carrer, just davant de la casa dels Jobs vivia un home a qui les coses li havien anat força bé fent d’agent immobiliari. «No era gaire intel·ligent —recordava Jobs—, però semblava que estigués guanyant una fortuna. Així doncs, el meu pare va pensar: “Jo també puc fer-ho”. Hi va treballar de valent, recordo. Va anar a classes nocturnes, va aprovar l’examen per obtenir el títol i va entrar en el negoci immobiliari. I just aleshores, els agents petits es van veure expulsats del mercat.» Com a conseqüència, la família va travessar per dificultats econòmiques durant un any, més o menys, mentre Steve estudiava a l’escola primària. La seva mare va agafar una feina de comptable a Varian Associates, una empresa d’instruments científics, i el matrimoni va demanar una segona hipoteca. Un dia, el mestre de quart va preguntar a Jobs: «Què és el que no entens de l’univers?». La resposta de Jobs va ser: «No entenc per què, de cop i volta, el meu pare està del tot arruïnat». No obstant això, Steve estava molt orgullós que el seu pare no hagués adoptat mai l’actitud servil o entabanadora que l’hauria convertit en un venedor millor: «Per vendre immobles, cal ensabonar la gent, i a ell no li sortia; no formava part del seva manera de ser. I jo l’admirava per això». Paul Jobs va tornar a fer de mecànic.

El seu pare era una persona tranquil·la i amable, trets que el seu fill alabava més que no pas imitava. També era un home decidit.

Prop de casa, vivia un enginyer que treballava en cèl·lules fotovoltaiques a Westinghouse. Era solter i una mica beatnik. Tenia una nòvia que, de vegades, em feia de cangur. Els meus pares treballaven tots dos, així que jo anava a casa d’ell després de l’escola i m’hi estava dues horetes. Un parell de vegades, ell es va emborratxar i va pegar a la noia. Una nit, ella va venir a casa, morta de por, i després va venir ell, borratxo. El pare el va aturar, dient-li que sí, que ella era a casa, però que no el deixaria entrar. Es va quedar palplantat. Ens agrada pensar que tot era idíl·lic als anys cinquanta, però aquella mala peça era un enginyer que s’havia esguerrat la vida.

El que feia que aquell barri fos diferent dels milers d’altres urbanitzacions d’arbres raquítics que hi havia per tots els Estats Units era que fins a l’últim pelacanyes solia ser enginyer. «Quan ens hi vam instal·lar, hi havia camps d’albercoquers i cirerers pels quatre costats —recordava Jobs—. Però la zona començava a tenir bona anomenada gràcies a la inversió militar.» Jobs es va impregnar de la història de la vall i va adquirir un fort desig de tenir-hi el seu propi paper. Edwin Land, de Polaroid, li va explicar més tard com Eisenhower li havia demanat col·laboració per construir les càmeres dels avions espia U-2 per comprovar fins a quin punt l’amenaça soviètica era real. La pel·lícula es dipositava dins d’uns contenidors de llauna i s’enviava al Centre d’Investigació Ames de la NASA, a Sunnyvale, no gaire lluny d’on vivia Jobs. «La primera terminal d’ordinador que vaig veure va ser quan el pare em va portar al centre Ames —em va explicar—. Me’n vaig enamorar bojament.»

Als anys cinquanta van començar a aparèixer altres contractistes del Departament de Defensa. La divisió espacial i de míssils de Lockheed, que construïa míssils balístics per a submarins, es va fundar el 1956 al costat del centre de la NASA. En el moment en què Jobs va anar a viure a la zona, quatre anys més tard, l’empresa donava feina a vint mil persones. A uns centenars de metres, Westinghouse va aixecar les instal·lacions que produïen els tubs i els transformadors elèctrics dels sistemes de míssils. «Hi havia tota una colla d’empreses militars tecnològicament capdavanteres —recordava Steve—. Era un món ple de misteri i alta tecnologia, i això feia que viure allà fos molt engrescador.»

A l’ombra de les indústries de defensa, hi va sorgir una pròspera economia basada en la tecnologia. Les arrels es remuntaven al 1938, quan Dave Packard i la seva nova esposa van anar a viure a un pis de Palo Alto que tenia un cobert on aviat es va instal·lar el seu amic Bill Hewlett. L’edifici tenia un garatge —un afegit que seria tan útil com icònic per a la vall— en el qual no van parar de fer proves fins que van tenir el seu primer producte: un oscil·lador d’àudio. Ja als anys cinquanta, Hewlett-Packard era una empresa en ràpida expansió dedicada a la producció d’instrumental tècnic.

Per sort, també hi havia allí a prop un lloc per a emprenedors als quals el garatge de casa se’ls havia quedat petit. En una decisió que contribuiria a convertir la zona en el bressol de la revolució tecnològica, el degà de la Universitat de Stanford, Frederick Terman, havia creat un parc industrial de dues-centes cinquanta hectàrees en terrenys de la universitat per a empreses privades disposades a comercialitzar les idees dels alumnes. El primer inquilí n’havia estat Varian Associates, on treballava Clara Jobs. «Terman va tenir aquella fantàstica idea, que va fer més que cap altre element per aconseguir que la indústria tecnològica es desenvolupés en aquest indret», va dir Jobs. Quan Jobs va fer deu anys, HP ja tenia nou mil treballadors i era la primera empresa on volia treballar qualsevol enginyer que aspirés a tenir una certa estabilitat econòmica.

La tecnologia primordial per al desenvolupament de la regió va ser, és clar, la dels semiconductors. William Shockley, que havia estat un dels inventors del transistor als Laboratoris Bell de Nova Jersey, es va traslladar a Mountain View i, el 1956, va posar en marxa una empresa per produir transistors fent servir silici en lloc de germani, que era més car i que, en aquell moment, se solia utilitzar. Shockley, però, es va tornar cada vegada més voluble i va abandonar el projecte de fer transistors de silici, la qual cosa va portar a vuit dels seus enginyers —els més importants, Robert Noyce i Gordon Moore— a escindir-se’n per fundar Fairchild Semiconductor. Aquesta última empresa va créixer fins a arribar a tenir dotze mil empleats, però es va acabar subdividint el 1968, quan Noyce va perdre la batalla per assolir el càrrec de conseller delegat. Se’n va endur Gordon Moore amb ell i va fundar una empresa anomenada en un primer moment Integrated Electronics Corporation, denominació que van tenir la intel·ligència d’abreujar per convertir-la en Intel. El tercer empleat era Andrew Grove, que faria créixer l’empresa als anys vuitanta en passar a concentrar-se bàsicament en els microprocessadors, en lloc dels xips de memòria. En pocs anys hi havia més de cinquanta companyies a la zona que fabricaven semiconductors.

El creixement exponencial de la indústria anava de la mà del fenomen descobert, com és ben conegut, per Moore, que el 1965 va dibuixar un gràfic de l’evolució de la velocitat dels circuits integrats en funció del nombre de transistors que es podien col·locar en un xip, i va mostrar que aquesta es duplicava cada dos anys, un ritme que es podia esperar que es mantingués. La seva predicció es va confirmar el 1971, quan Intel va aconseguir inserir una unitat completa de processament central en un sol xip —l’Intel 4004—, i el va anomenar «microprocessador». La llei de Moore ha mantingut la seva validesa fins avui, i la predicció fiable que aquesta feia de la ràtio entre rendiment i preu va permetre a dues generacions de joves emprenedors, inclosos Steve Jobs i Bill Gates, d’elaborar projeccions de costos per als seus productes futuristes.

La indústria dels xips va donar a la regió un nou nom quan Don Hoefler, columnista del setmanari especialitzat Electronic News, va iniciar, el gener del 1971, una sèrie d’articles titulada «Silicon Valley USA». La vall de Santa Clara, que s’estén des del municipi de South San Francisco, passant per Palo Alto, fins a San Jose, té com a eix comercial l’anomenat «Camino Real», el camí reial que en altre temps connectava les vint-i-una missions de Califòrnia i que ara s’ha transformat en una atrafegada avinguda que enllaça empreses consolidades i de nova creació que representen un terç del total de la inversió anual de capital risc als Estats Units. «Mentre anava creixent, rebia la inspiració de la història d’aquest indret —comentava Jobs—.Per això en vaig voler formar part.»

Com la majoria de nens, Jobs es va amarar de les passions dels adults que l’envoltaven. «La majoria dels pares del barri es dedicaven a coses força peculiars, com ara cèl·lules fotovoltaiques, bateries o radars —recordava Jobs—, i jo vaig créixer admirat per tot allò i preguntant-los per tot plegat.» El més destacat de tots aquells veïns, Larry Lang, vivia a set portes de Jobs. «Per mi, era el model del que se suposava que havia de ser un enginyer d’HP: un gran radioaficionat, un home centrat en la part més física de l’electrònica —rememorava Jobs—. Em portava coses perquè hi jugués.» Quan passàvem per davant de l’antiga casa de Lang, em va assenyalar la rampa d’entrada del garatge: «Va agafar un micròfon de carbó, una bateria i un altaveu, i ho va posar tot a la rampa del garatge. Em va dir que parlés pel micròfon de carbó i la meva veu va sortir amplificada per l’altaveu». El seu pare havia ensenyat a Jobs que els micròfons requerien sempre un amplificador electrònic, «així que vaig anar corrents a casa i vaig dir al meu pare que s’equivocava».

«No: cal un amplificador» li va assegurar el seu pare. Quan Steve va replicar que no era cert, el pare li va dir que estava boig: «No pot anar sense un amplificador. Aquí hi ha trampa».

«Vaig insistir al pare que no calia i li vaig dir que ho havia de veure i, finalment, em va acompanyar a veure-ho. I va comentar: “Que em pengin si ho entenc”.»

Jobs recorda vívidament aquell episodi perquè va ser la primera vegada que es va adonar que el seu pare no ho sabia tot. De mica en mica, es va anar adonant d’un fet encara més desconcertant: ell era més llest que els seus pares. Sempre havia admirat l’habilitat i el sentit comú del pare: «No era una persona gaire formada, però jo sempre havia pensat que era molt llest. No llegia gaire, però sabia fer moltes coses. Podia resoldre pràcticament qualsevol problema mecànic. Però l’incident del micròfon de carbó, segons Jobs, havia engegat el procés de la presa de consciència que ell era més intel·ligent i més ràpid que els seus pares. «Va ser un moment decisiu que em va quedar gravat a la ment. Quan em vaig adonar que era més llest que els meus pares, la idea em va fer sentir tremendament avergonyit. Mai no oblidaré aquell moment.» Aquella descoberta, segons que va explicar més tard als amics, sumada al fet que era adoptat, va provocar que se sentís una mica apartat —distanciat i separat alhora— tant de la seva família com del món sencer.

Poc després, assoliria un altre grau de consciència. No només havia descobert que era més intel·ligent que els seus pares, sinó que es va adonar que ells també ho sabien. Paul i Clara Jobs estimaven el seu fill, i estaven disposats a adaptar la seva vida a la situació de tenir un fill molt intel·ligent… i obstinat. Farien tots els possibles perquè se sentís còmode, per tractar-lo com a algú especial. I, aviat, Steve també ho va percebre: «La mare i el pare em van entendre. Sentien una enorme responsabilitat després d’adonar-se que jo era un noi especial. Van buscar la manera de continuar alimentant el meu coneixement i portar-me a escoles cada vegada millors. Estaven disposats a respectar les meves necessitats».

Així doncs, Jobs va créixer no només amb la sensació que havia estat abandonat una vegada, sinó també amb el sentiment que era un ésser especial. Per ell, això últim va ser més decisiu en la formació de la seva personalitat.

L’ESCOLA

Abans i tot que comencés l’escola primària, la seva mare ja li havia ensenyat a llegir. Això, però, va comportar alguns problemes: «Els primers anys, més aviat m’hi avorria, de manera que em dedicava a buscar raons». Ben aviat va quedar clar, a més, que Jobs, tant per la seva naturalesa com per la manera com havia crescut, no estava disposat a acceptar l’autoritat. «Hi vaig trobar una mena d’autoritat diferent de la que havia trobat abans, i no em va agradar. I gairebé em guanyen. Van estar a punt d’eliminar qualsevol rastre de curiositat de la meva persona.»

La seva escola, l’Escola Primària Monta Loma, era un conjunt d’edificis baixos situat a quatre cantonades de casa. Steve hi matava l’avorriment gastant bromes. «Hi tenia un bon amic que es deia Rick Ferrentino, i junts ens ficàvem en tota mena d’embolics —recordava Jobs—. Per exemple, vam fer uns pòsters petits on posava: “Porta la teva mascota a l’escola”. Va ser una bogeria… Els gossos perseguint els gats per tota l’escola… i els mestres fora de si.» En una altra ocasió, Jobs i Ferrentino van convèncer els altres nois que els diguessin la combinació dels cadenats amb què lligaven les bicicletes. «Després, vam sortir i vam canviar tots els cadenats, i ningú no podia agafar la bici. S’hi van estar fins a la nit per resoldre tot l’embolic.» Al tercer curs, les bromes es van tornar una mica més perilloses: «Una vegada vam fer esclatar un explosiu sota la cadira de la mestra, la senyoreta Thurman. Després d’això, li va quedar un tic nerviós».

No és estrany, doncs, que l’expulsessin a casa dues o tres vegades abans que acabés el tercer curs de primària. El seu pare, però, ja havia començat a tractar-lo com una persona especial i, a la seva manera tranquil·la però ferma, esperava que a l’escola fessin el mateix. «Mireu, no és culpa seva —explicava Paul Jobs als mestres, segons recorda el seu fill—. Si no sou capaços de despertar el seu interès, és culpa vostra.» Jobs no recorda que els seus pares el castiguessin mai per les malifetes de l’escola: «El pare del meu pare era un alcohòlic, i li pegava amb una corretja, a mi en sembla que ell no em va pegar mai». Pare i mare, afegia, «sabien que l’escola s’equivocava en fer-me memoritzar coses estúpides en lloc d’estimular-me». Steve ja començava a mostrar aquella mescla de sensibilitat i fredor, mordacitat i distància, que el marcaria per a la resta de la seva vida.

Quan va arribar l’hora de començar el quart curs, l’escola va decidir que el millor que podien fer era col·locar Jobs i Ferrentino en classes separades. La mestra de la classe més avançada era una dona coratjosa, anomenada Imogene Hill, a qui deien Teddy, i es va convertir, segons Jobs, en «un dels sants de la meva vida». Després d’observar-lo un parell de setmanes, va pensar que la millor manera de bregar amb ell era el suborn: «Un dia, després de classe, em va donar una llibreta de problemes de matemàtiques i em va dir: “Vull que te l’enduguis a casa i facis els exercicis”. I jo vaig pensar: “Ets boja?”. Llavors, va treure una d’aquelles piruletes enormes, gran com un temple, i em va dir: “Quan els hagis fet, si en tens la majoria bé, et donaré això i cinc dòlars”. I la hi vaig tornar en dos dies». Al cap de pocs mesos, ja no li calien els suborns: «Ja només volia aprendre per fer-la contenta».

Ella el corresponia regalant-li jocs per fer manualitats com polir una lent o construir una càmera. «Vaig aprendre més d’ella que de cap altre professor i, si no hagués estat per ella, estic segur que hauria acabat a la presó.» Tot plegat reforçava, un cop més, la idea que era algú especial. «A la classe, només es preocupava per mi. Va veure alguna cosa en mi.»

I no era només intel·ligència el que la mestra va veure en ell. Anys després, a Jobs li agradava presumir d’una foto de la classe d’aquell any el dia que van dedicar a Hawaii. Jobs s’hi havia presentat sense la camisa hawaiana que havien de portar, però a la foto surt en primer pla, al centre, amb una camisa d’aquestes: només amb paraules, havia aconseguit convèncer un altre nen perquè li deixés la seva.

Cap al final del quart curs, la senyoreta Hill va fer-li passar unes proves d’avaluació. «Vaig treure una puntuació pròpia de segon de secundària», recordava Jobs. Ara que quedava clar, no només a ell i als seus pares, sinó també als mestres, que era una persona intel·lectualment especial, l’escola va fer la increïble proposta que l’any següent se saltés dos cursos i passés directament de quart a setè. Així li seria més fàcil mantenir el nivell adequat de desafiament i estimulació. El pares, més assenyats, van preferir que se’n saltés només un.

La transició va ser duríssima. Steve era un nen solitari i socialment difícil que es va trobar entre nens un any més grans. Encara pitjor, el sisè curs es feia en una altra escola: l’Escola Mitjana Crittenden. Només era a vuit cantonades de l’Escola Primària Monta Loma, però, en molts aspectes, era un món a part, un barri ple de bandes d’ètnies diverses. «Hi havia baralles diàriament i extorsions als banys —escriu Michael S. Malone, periodista de Silicon Valley—. Era normal que els nens portessin navalles a l’escola com a senyal de virilitat.» En els dies en què Jobs hi va arribar, un grup d’alumnes va anar a la presó per una violació en grup, i van destruir l’autobús d’una escola veïna després que el seu equip derrotés el de Crittenden en un combat de lluita lliure.

Jobs sovint era víctima d’intimidacions i, a la meitat del setè curs, va donar als seus pares un ultimàtum: «Vaig insistir-los que em canviessin d’escola». Això representava un altre gran esforç econòmic. El pares amb prou feines aconseguien arribar a fi de mes. Però, ja en aquell moment, no hi havia dubte que acabarien cedint a la seva exigència. «Quan miraven de resistir-s’hi, els deia que deixaria l’escola si havia de tornar a Crittenden. Així doncs, van esbrinar on hi havia les millors escoles, van arreplegar fins a l’últim cèntim i van comprar una casa per vint-i-un mil dòlars en un barri millor.»

Només es van desplaçar quatre quilòmetres al sud, a una antiga finca d’albercoquers de South Los Altos que s’havia transformat en una urbanització de cases avorrides i idèntiques. Casa seva, al número 2066 de Crist Drive, era d’una sola planta, amb tres dormitoris i l’indispensable garatge adossat amb persiana al carrer. Allà, Paul Jobs podria entretenir-se amb els seus cotxes, i el seu fill, amb l’electrònica. L’altra característica important de la casa era que queia just dins de la línia que delimitava en aquell temps el districte escolar de Cupertino-Sunnyvale, un dels més segurs i millors de tota la vall. «Quan ens hi vam traslladar, en aquelles illes d’allí encara hi havia horts —m’explicava Jobs mentre passàvem pel davant de la seva antiga casa—. L’home que hi vivia em va ensenyar a ser un bon hortolà biològic i a fer compost. Tot ho cultivava a la perfecció. Mai no he menjat uns productes més bons a la meva vida. Va ser aleshores quan vaig començar a apreciar les fruites i verdures biològiques.»

Encara que ells no eren creients devots, els pares de Jobs volien que el seu fill tingués una educació religiosa. Per això, la majoria dels diumenges el portaven a l’església luterana. Tot això es va acabar quan Steve tenia tretze anys. La família comprava la revista Life i, el juliol del 1968, aquesta va publicar una portada trasbalsadora on apareixien dos nens famèlics de Biafra. Jobs se la va endur a l’escola dominical i es va enfrontar amb el pastor de l’església: «Si aixeco un dit —li va preguntar—, Déu sap quin dit aixecaré abans que ho faci?».

El pastor li va respondre: «Sí, Déu ho sap tot». Aleshores, Jobs va treure la coberta de Life i li va dir: «Bé, això, ho sap Déu? I sap què és el que els passarà a aquests nens?». «Steve, sé que no ho entens, però sí, Déu ho sap.»

Jobs li va dir que no volia tenir res a veure amb el culte a un Déu com aquell, i mai més no va tornar a l’església. Malgrat això, sí que va dedicar anys a estudiar i mirar de posar en pràctica els principis del budisme zen. Temps més tard, reflexionant sobre els seus sentiments espirituals, va dir que creia que la religió complia millor la seva funció quan emfasitzava les experiències espirituals més que no pas un dogma rebut: «El cristianisme perd vitalitat quan es basa massa en la fe, en lloc del fet de viure com ho va fer Jesús o veure el món tal com ell el va veure —em va dir—. Penso que les diferents religions són portes diverses per entrar a una mateixa casa. De vegades, crec que aquesta casa existeix, i d’altres penso que no. És el gran misteri».

El pare de Jobs treballava aleshores a Spectra-Physics, una empresa de Santa Clara, a prop d’allà, que feia làsers per a productes electrònics i mèdics. Com a operari de màquines, fabricava els prototips dels productes que dissenyaven els enginyers. El seu fill, el fascinaven els requeriments de perfecció. «Els làsers exigeixen una alineació de precisió —em deia Jobs—. Els més sofisticats, per aplicacions aerotransportades, o mèdiques, tenien unes característiques molt precises. Al meu pare li deien més o menys: “Això és el que volem, i ho volem d’una sola peça de metall, perquè els coeficients de dilatació siguin tots els mateixos”. I ell havia d’idear com fer-ho.» La majoria de les peces es construïen des de zero, la qual cosa implicava que Paul Jobs havia de crear eines i motlles a mida. El fill estava fascinat, però rares vegades anava al taller. «Hauria estat divertit que m’hagués ensenyat a fer anar la fresa i el torn. Malauradament, jo no hi anava mai, perquè m’interessava més l’electrònica.»

Un estiu, Paul Jobs va portar Steve a Winconsin a visitar la granja lletera de la família. La vida rural no el va seduir, però hi va haver una imatge que li va quedar gravada. Va presenciar el naixement d’un vedell, i va observar bocabadat que, al cap de pocs minuts, l’animalot, amb un gran esforç, es posava dret i començava a caminar. «No era res que hagués après, sinó que estava gravat en ell —recordava—. Un nadó humà no ho podia fer. Em va semblar extraordinari, encara que ningú més no ho veiés així.» Després m’ho va explicar en termes de maquinari i programari: «Era com si certes parts del cos i el cervell de l’animal haguessin estat dissenyades per funcionar juntes a l’instant, en lloc de ser una cosa apresa».

Al novè curs, Jobs va anar a l’Institut Homestead, que ocupava un extens campus poblat d’edificis de dues plantes fets de blocs de formigó pintats de rosa, en aquella època, i que donava servei a dos mil alumnes. «L’havia projectat un conegut arquitecte de presons —recordava Jobs—. Volien que fos indestructible.» Jobs ja havia adquirit el gust per caminar, i cada dia feia tot sol a peu les quinze travessies que havia de recórrer fins a l’escola.

Tenia pocs amics de la seva edat, però hi va conèixer alguns nois dels cursos superiors que estaven immersos en la contracultura del final dels anys seixanta. Era una època en què els mons dels hippies i dels obsessos de la informàtica començaven a encavalcar-se. «Els meus amics eren els nois realment intel·ligents —em va explicar—. A mi, m’interessaven les matemàtiques, la ciència i l’electrònica. A ells també, a més de l’LSD i tots els temes de la contracultura.»

En aquella època, en les seves malifetes sempre hi intervenia l’electrònica. Una vegada, va col·locar altaveus per tota la casa. Però, com que els altaveus també es poden fer servir de micròfons, va construir una sala de control a l’armari de la seva habitació des d’on podia sentir el que passava a les altres habitacions. Una nit, quan tenia els auriculars posats i estava escoltant el que passava al dormitori dels seus pares, el pare el va enxampar i, de molt mal humor, li va exigir que desmuntés tot el sistema. Solia passar moltes tardes al garatge de Larry Lang, l’enginyer que vivia a prop de la seva antiga casa. Finalment, Lang li va regalar el micròfon de carbó que tant l’havia fascinat, i va fer que s’afeccionés als kits de muntatge Heath, per construir aparells de radioaficionat i altres dispositius electrònics, tan apreciats llavors pels manetes. «Els kits Heath portaven tots els taulers i els components marcats amb codis de colors, però el manual d’instruccions explicava també la teoria de com funcionaven —recordava Jobs—. Feia que t’adonessis que tu mateix podies construir, i comprendre, qualsevol cosa. Quan ja havies fet un parell de ràdios, veies un televisor al catàleg i deies: “Jo també puc construir-ho”, encara que després no ho fessis. Vaig tenir molta sort, perquè, de petit, tant el pare com els kits Heath em van fer creure que era capaç de construir qualsevol cosa.»

Lang el va introduir també al club Hewlett-Packard Explorer, una reunió setmanal d’una quinzena d’estudiants al menjador de l’empresa els dimarts a la nit. «Feien venir enginyers dels laboratoris perquè ens parlessin del projecte en què estaven treballant —m’explicava Jobs—. El pare m’hi portava amb cotxe. Per mi, allò era com estar al cel. HP era pionera en díodes emissors de llum. Així doncs, parlàvem del que es podia fer amb ells.» Com que el seu pare treballava llavors en una empresa dedicada al làser, el tema l’interessava especialment. Una nit, després d’una de les xerrades, el pare va engalipar un dels enginyers de làser d’HP perquè els ensenyés el laboratori d’holografia. Però el que li va causar una impressió més duradora va ser veure els ordinadors de dimensions reduïdes que estava desenvolupant l’empresa. «Allà vaig veure el primer ordinador de taula. Es deia 9100A, i era una calculadora amb certes pretensions, però també el primer ordinador de taula. Era enorme, potser pesava uns vint quilos, però era preciós. Me’n vaig enamorar.»

Als nois del club Explorer se’ls animava a emprendre projectes, i Jobs va decidir de construir un freqüencímetre, que mesura el nombre de pulsacions per segon d’un senyal electrònic. Per això, li calien alguns components que fabricava HP, així que va agafar el telèfon i va trucar al conseller delegat. «En aquell temps, no hi havia ningú que no tingués el número de telèfon a la guia telefònica. Així doncs, vaig buscar Bill Hewlett, a Palo Alto, i li vaig trucar a casa. S’hi va posar i va estar xerrant amb mi durant vint minuts. Em va aconseguir els components, però també una feina en una de les plantes on fabricaven freqüencímetres.» Jobs hi va treballar a l’estiu, després del primer curs a l’Institut Homestead. «El pare m’hi portava amb cotxe als matins, i em passava a buscar a la tarda.»

La feina consistia bàsicament a «posar cargols i femelles» en una cadena de muntatge. Els altres treballadors de la cadena mostraven un cert ressentiment envers aquell noi gallet que havia aconseguit entrar-hi trucant al conseller delegat. «Recordo que una vegada li vaig dir a un dels supervisors: “M’encanta, m’encanta”, i després li vaig preguntar què era el que més li agradava fer. I em va respondre: “Follar i follar”.» Més fàcil li va resultar congraciar-se amb els enginyers que treballaven al pis de dalt. «Hi servien dònuts i cafès cada matí a les deu, i jo hi pujava i m’estava amb ells.»

A Jobs li agrada treballar. Feia també una ruta de repartiment de diaris —el seu pare l’acompanyava amb el cotxe quan plovia— i, durant el segon any a l’institut, els caps de setmana i l’estiu va fer d’empleat de magatzem en una llòbrega botiga d’electrònica anomenada Haltek. Aquell magatzem era a l’electrònica el mateix que els magatzems de ferralla del seu pare per als recanvis d’automòbil: un paradís per als qui els agrada triar i remenar, un paradís que ocupava tota una illa de la localitat, ple de components nous, usats, rescatats, excedents, apilats en laberints de prestatgeries, abocats en galledes sense cap ordre, o amuntegats al pati a l’aire lliure. «A la part del darrere hi havia una zona closa amb una tanca on tenien coses com ara interiors de submarins Polaris desmuntats que algú havia rescatat i venut —recordava—. Tenien tots els botons i els comandaments. Eren verds i grisos, colors militars, però amb tots aquells interruptors i cobertes de bombetes de tons grocs i vermells… I amb aquelles grans palanques antigues que, quan les accionaves, era impressionant, era com si estiguessis fent saltar pels aires tot Chicago.»

Als taulells de fusta de la part davantera de la botiga, plens de catàlegs en carpetes atrotinades, la gent regatejava el preu dels interruptors, les resistències, els condensadors i, de vegades, el últims xips de memòria. El seu pare solia fer el mateix amb els recanvis de cotxe, i sempre sortia guanyant perquè sabia quant costaven millor que els dependents. Jobs va seguir-ne l’exemple. Va adquirir un bon coneixement dels components electrònics, que va complementar amb el gust per regatejar i treure’n un benefici. Anava als encants d’electrònica, com ara el de San José, hi negociava el preu d’una placa de circuits de segona mà que contenia xips o components valuosos, i després els venia al seu cap a Haltek.

Jobs es va poder comprar el primer cotxe, amb l’ajut del seu pare, quan tenia quinze anys. Era un Nash Metropolitan de dos colors, que el seu pare havia equipat amb un motor d’MG. En realitat, a Jobs no li agradava gens, però no li ho volia dir, al pare, per no perdre l’oportunitat de tenir un cotxe propi. «Vist amb perspectiva, un Nash Metropolitan podria semblar un cotxe espaterrant —explicava més tard—, però en aquella època era la cosa més espantosa del món. Tot i així, tenia cotxe, i això era fantàstic.» Al cap d’un any, havia estalviat prou amb totes les feines per poder-lo canviar per un Fiat 850 coupé amb motor Abarth. «El pare em va ajudar a comprar-lo i el va revisar. La satisfacció de cobrar uns diners i estalviar per a alguna cosa va ser fantàstica.»

Aquell mateix estiu, entre el segon i el tercer any a Homestead, Jobs va començar a fumar marihuana. «M’hi vaig col·locar per primera vegada aquell estiu, amb quinze anys, i després vaig començar a fumar herba regularment.» En cert moment, el seu pare va trobar droga al Fiat del seu fill. «Què és això?», va preguntar. Jobs li va respondre fredament: «Marihuana». Va ser una de les poques vegades a la seva vida que va plantar cara al seu pare enfadat. «Va ser l’única baralla de veritat que vaig tenir amb el pare», va dir-me. Però, un cop més, el pare es va doblegar a la voluntat del fill. «Volia que li prometés que mai més no tornaria a fumar maria, però jo no li ho vaig prometre.» De fet, en arribar al seu tercer any a l’institut, també flirtejava amb l’LSD i l’haixix, a més d’explorar els efectes al·lucinògens de la privació de son. «Començava a col·locar-me una mica més. De tant en tant, també ens preníem un tripi, normalment al camp o dins del cotxe.»

També va créixer intel·lectualment durant els últims dos anys d’institut, i es va situar en el que, segons començava a pensar llavors, era la intersecció entre l’obsessió per l’electrònica i l’afició per la literatura i les activitats creatives. «Vaig començar a escoltar molta música, i vaig començar a llegir més coses que no pas ciència i tecnologia: Shakespeare, Plató. Em va encantar El rei Lear.» Entre les seves obres preferides també hi havia Moby Dick i els poemes de Dylan Thomas. Li vaig preguntar per què aquella relació amb el rei Lear i el capità Ahab, dos dels personatges més compulsius i obsessius de la literatura, però no va respondre a la connexió que jo pretenia establir, i ho vaig deixar estar. «L’últim curs a l’institut feia una assignatura fenomenal d’anglès per a alumnes avançats. El professor era un paio que s’assemblava a Ernest Hemingway. A un grup, ens va dur a Yosemite d’excursió amb raquetes de neu.»

Una de les matèries que Jobs va estudiar acabaria esdevenint part de la mitologia de Silicon Valley: la classe d’electrònica que feia John McCollum, un antic pilot de la marina que tenia la facilitat d’un artista de l’espectacle per atraure els alumnes amb trucs com ara provocar descàrregues elèctriques amb bobines de Tesla. El seu petit magatzem, la clau del qual deixava als alumnes preferits, estava atapeït de transistors i altres components que havia arreplegat. McCollum tenia l’habilitat d’un Mr. Chips per explicar teories electròniques, vincular-les a aplicacions pràctiques com, per exemple, la manera de connectar resistències i condensadors en sèrie i en paral·lel, i utilitzar-les, després, per construir amplificadors i ràdios.

L’aula de McCollum era en un edifici amb forma de cabana al final del recinte, al costat del pàrquing. «És aquí on estava —em va dir Jobs, tot mirant furtivament per la finestra—, i aquí, al costat, és on hi havia el taller de les classes de mecànica de l’automòbil.» El fet que estiguessin l’una al costat de l’altre ressalta el canvi d’interessos que s’havia produït des de la generació del seu pare. «El senyor McCullon hi havia convençut que l’aula d’electrònica era el nou taller de mecànica.»

McCullom creia en la disciplina militar i el respecte a l’autoritat. Jobs, no. I ja tampoc no s’esforçava a amagar la seva aversió. Adoptava una actitud que combinava una estranya i punyent intensitat amb una distant rebel·lia. «Solia estar en un racó apartat, treballant tot sol, i no en volia saber gaire, ni de mi ni de cap dels seus companys», explicava McCullon més tard. Mai li va confiar a Jobs la clau del magatzem. Un dia, Jobs necessitava una peça que no tenia i va trucar al fabricant —Burroughs, de Detroit— amb cobrament a destinació, i li va dir que estava dissenyant un nou producte i volia provar el seu component. La peça li va arribar al cap de pocs dies per correu aeri. Quan McCullom li va preguntar com l’havia aconseguida, Jobs li va explicar, amb una certa arrogància, la trucada amb cobrament a destinació i la falòrnia que els havia explicat. «Em vaig enfadar molt —deia McCullom—. No era així com jo volia que es comportessin els meus alumnes.» La resposta de Jobs va ser: «Jo no tinc diners per pagar la trucada, mentre que ells en tenen molts».

Jobs va estar només un any a la classe de McCullom, en lloc dels tres que es podia triar d’estar-hi. Per a un dels seus treballs, va construir un aparell amb una cèl·lula fotoelèctrica, que, quan hi incidia la llum, posava en marxa un circuit, una cosa que qualsevol alumne de ciències de l’institut podria haver fet. L’interessava molt més jugar amb làsers, cosa que havia après del seu pare. Amb uns quants amics, es dedicava a crear espectacles de llums per a festes, amb làsers que es reflectien en miralls col·locats als altaveus de l’equip de so.

2

Una estranya parella

Els dos Steve

WOZ

A la classe de McCullom, Jobs es va fer amic d’un antic alumne, ja graduat, que era el preferit del professor d’entre tots els alumnes que mai havia tingut i que, a més, era una llegenda a l’escola pels prodigis que era capaç de fer a la classe. Stephen Wozniak, el germà petit del qual havia compartit equip de natació amb Jobs, era gairebé cinc anys més gran i tenia molts més coneixements d’electrònica, però, emocionalment i socialment, encara era un sonat d’institut.

Igual que Jobs, Wozniak havia après moltes coses del seu pare, però els ensenyaments de tots dos havien estat diferents. Paul Jobs havia abandonat els estudis a l’institut i, quan es dedicava a arreglar cotxes, sabia com obtenir uns bons diners pagant un bon preu pels recanvis. Francis Wozniak, a qui anomenaven Jerry, era un brillant titulat en enginyeria a la Universitat de Cal Tech, on havia jugat com a quarterback a l’equip de futbol americà, que exalçava l’enginyeria i mirava amb menyspreu les persones que es dedicaven als negocis, el màrqueting o les vendes. S’havia especialitzat en coets i treballava a Lockheed dissenyant sistemes de teledirecció. «Recordo que em deia que ser enginyer era el màxim que es podia assolir al món —recordava més endavant Steve Wozniak—. Eleva la societat a nous nivells.»

Un dels primers records del petit Wozniak era acompanyar el seu pare a la feina i que aquest li ensenyés components electrònics. El pare «els posava en una taula al meu costat perquè hi jugués». Ell observava amb fascinació com el pare intentava que una línia ondulada en una pantalla de vídeo es quedés plana per mostrar-li que un dels seus dissenys de circuits funcionava correctament. «M’adonava que, fos el que fos el que feia el pare, era una cosa important i bona.» Woz, tal com ja li deien llavors, li feia preguntes sobre les resistències i els transistors que hi havia escampats per la casa, i el pare treia una pissarra per il·lustrar-ne el funcionament. «Per explicar-me el que era una resistència, es remuntava fins als àtoms i els electrons. Quan estava a segon curs, m’explicava com funcionaven les resistències, no amb equacions, sinó fent-m’ho dibuixar.»

El pare de Woz també li va ensenyar una altra cosa que quedaria fortament arrelada en la seva personalitat infantil i poc sociable: no menteixis mai. «El meu pare creia en la sinceritat; la sinceritat absoluta. És la cosa més important que em va ensenyar. Jo no menteixo mai, encara avui.» (L’única excepció parcial era quan hi havia pel mig una bona broma.) A més, va imbuir al seu fill una aversió a l’ambició extrema que el diferenciava de Jobs. Quan feia ja quaranta anys que es coneixien, Woz participava en un acte de llançament d’un producte d’Apple el 2010 i reflexionava sobre el que els diferenciava: «El pare em va dir que el millor era ocupar sempre una posició intermèdia —va dir—. Jo no volia ser a dalt de tot, amb la gent d’alt nivell com l’Steve. El pare era enginyer, i això és el que jo volia ser. Era massa tímid per ser un líder empresarial com l’Steve».

A quart curs, Wozniak es va convertir, segons les seves mateixes paraules, en un «dels nois de l’electrònica». Tenia menys dificultats per establir contacte visual amb un transistor que amb una noia, i va adquirir l’aspecte fornit i encorbat de qui passa la major part del temps inclinat sobre plaques de circuits. A la mateixa edat que Jobs se sorprenia per un micròfon de carbó que el seu pare no sabia explicar, Wozniak utilitzava transistors per construir un sistema d’intercomunicadors, amb amplificadors, relés, llums i timbres, que connectava les habitacions dels nens de sis cases del barri. I, mentre Jobs muntava els kits Heath, Wozniak construïa un transmissor-receptor de Hallicrafters, les ràdios més sofisticades que hi havia al mercat, i es treia la llicència de radioaficionat amb el seu pare.

Woz passava molt temps a casa llegint els butlletins d’electrònica del seu pare, i quedava captivat per les històries sobre els nous ordinadors, com ara el potent ENIAC. Com que l’àlgebra booleana era per a ell bufar i fer ampolles, el que el meravellava era la simplicitat dels ordinadors, més que no pas la seva complexitat. Quan estudiava vuitè, basant-se en la teoria dels nombres binaris, va construir una calculadora composta d’un centenar de transistors, dos-cents díodes, dues-centes resistències i muntada sobre deu plaques de circuits. Va guanyar el primer premi en un concurs local organitzat per les Forces Aèries, tot i que hi participaven alumnes de fins a l’últim curs de secundària.

Woz es va tornar encara més solitari quan els nois de la seva edat van començar a sortir amb noies i anar a festes, coses que ell considerava més complexes que dissenyar circuits. «Mentre que abans era un noi popular, i muntava en bicicleta i tota la resta, de sobte vaig quedar socialment exclòs —recordava—. Semblava que ningú no volgués parlar amb mi ni un segon.» Va trobar refugi en el fet de gastar bromes juvenils. A l’últim curs de secundària, va construir un metrònom electrònic —un d’aquells aparells que fan tic-tac i serveixen per marcar el tempo a la classe de música— i es va adonar que sonava com si fos una bomba. Així doncs, va treure les etiquetes d’unes quantes bateries, les va enganxar amb cinta adhesiva i ho va posar tot en un dels armariets amb pany de l’escola. Va preparar el giny perquè comencés a sonar més ràpid quan obrissin l’armariet. Més tard, aquell mateix dia, el van cridar al despatx del director. Pensava que la raó era que havia tornat a guanyar, un cop més, el concurs de matemàtiques de l’escola. En comptes d’això, però, s’hi va trobar cara a cara amb la policia. En descobrir el giny, havien cridat el director, el senyor Bryld, i aquest, amb gran valor, l’havia agafat, l’havia portat corrents fins al pati, enganxat al pit, i n’havia desconnectat els cables. Woz no es va poder aguantar el riure. De fet, el van enviar al centre de detenció de menors, on va passar la nit. Per Woz, això va ser una experiència memorable. Hi va ensenyar als altres detinguts a treure els cables dels ventiladors del sostre i connectar-los als barrots, de manera que la gent s’enrampés en tocar-los.

Patir una descàrrega elèctrica era com penjar-se una medalla per Woz. Es vanagloriava de ser enginyer d’aparells electrònics, la qual cosa implicava que rebre de tant en tant una descàrrega fos part de la rutina. Una vegada, va fer un joc de ruleta on quatre persones posaven els dits dins d’una ranura; quan la bola parava, un dels quatre rebia una descàrrega. «Els nois del maquinari hi jugaran; els del programari són massa gallines per jugar-hi», va anotar.

A l’últim curs abans de la universitat, va trobar una feina de mitja jornada a Sylvania, i hi va tenir l’oportunitat de treballar per primera vegada en un ordinador. Va aprendre el llenguatge de programació Fortran amb un llibre i va llegir els manuals de la major part de sistemes informàtics de l’època, començant pel del PDP-8, de Digital Equipment Corporation. Tot seguit, va estudiar les especificacions dels últims microxips i va provar de redissenyar els ordinadors utilitzant aquests nous components. «Ho vaig fer tot sol a la meva habitació, a porta tancada», recordava. Cada nit mirava de millorar el croquis de la nit anterior. En acabar l’institut, s’havia convertit en tot un mestre. «Dissenyava ordinadors amb la meitat de xips que els que tenien els dissenys reals de les empreses, però ho feia només sobre paper.» Mai no ho va explicar als seus amics. Al capdavall, la majoria dels joves de disset anys es divertien d’altres maneres.

El dia d’Acció de Gràcies d’aquell curs, Wozniak va visitar la Universitat de Colorado. Estava tancada per vacances, però hi va trobar un estudiant d’enginyeria que li va mostrar els laboratoris. Wozniak va implorar al seu pare que el deixés estudiar allà, malgrat que a la família li resultés molt difícil pagar els estudis del fill fora de l’estat. Van arribar a un pacte: li deixarien anar-hi un any, però després aniria a l’escola professional superior de De Anza, a prop de casa. Al final, es va veure obligat a complir la seva part del tracte. Quan va arribar a Colorado, a la tardor del 1969, va dedicar tant de temps a fer bretolades (com ara imprimir piles de fulls on deia «Nixon malparit») que va suspendre un parell d’assignatures i la seva matrícula va quedar condicionada al rendiment futur. A més, va crear un programa per calcular nombres de Fibonacci que consumia tant temps d’ordinador que la universitat el va amenaçar de fer-li pagar les despeses. En lloc d’explicar-ho tot als seus pares, va anar a estudiar a De Anza.

Després d’un any molt plàcid a De Anza, Wozniak va deixar temporalment els estudis per guanyar alguns diners. Va trobar feina en una empresa que fabricava ordinadors per al departament de trànsit, i un company de feina li va fer una magnífica oferta: li proporcionaria alguns xips sobrers perquè pogués fabricar un dels ordinadors que havia dissenyat sobre paper. Wozniak va decidir utilitzar-hi el mínim de xips possible, primer, com a repte personal i, segon, perquè no volia abusar de la generositat del seu col·lega.

Gran part de la feina es va dur a terme en el garatge d’un amic que vivia al costat de casa, Bill Fernandez, que encara estudiava a l’Institut Homestead. Per lubricar els esforços, bevien grans quantitats de refresc de vainilla Cragmont; anaven amb bicicleta fins al Safeway de Sunnyvale; tornaven els envasos, i, amb els diners, en compraven més. «Per això ens vam començar a referir a l’aparell com l’ordinador del refresc de vainilla», diu Wozniak. Bàsicament, era una calculadora capaç de multiplicar nombres que s’introduïen amb un conjunt d’interruptors i mostrar el resultat en codi binari per mitjà d’unes petites bombetes.

Quan el van acabar, Fernandez va dir a Wozniak que hi havia algú a l’Institut Homestead que havia de conèixer: «Es diu Steve. Li agrada fer bromes, com a tu, i també es dedica a muntar aparells electrònics, igual que tu». La trobada d’ambdós potser va ser l’encontre més significatiu que es va produir en cap garatge de Silicon Valley des que Hewlett havia entrat al garatge de Packard trenta-dos anys abans. «L’Steve i jo vam seure a la vorera davant de casa d’en Bill i ens hi vam estar molta estona, explicant-nos anècdotes, parlant sobretot de les bromes que havíem gastat i, també, de la mena de dissenys electrònics que havíem fet —recordava Wozniak—. Teníem tantes coses en comú… Normalment, m’era molt difícil parlar amb la gent sobre el tipus de coses en què estava treballant, però l’Steve ho entenia tot immediatament. Em va caure bé. Era més aviat prim i eixut i estava ple d’energia.» Jobs també en va quedar enlluernat: «En Woz era la primera persona que coneixia que sabia més d’electrònica que jo —va dir una vegada, exagerant una mica els seus coneixements—. De seguida em va caure bé. Jo era una mica més madur del que em corresponia per l’edat, i ell ho era una mica menys, així que estàvem a la par. En Woz era molt intel·ligent, però, emocionalment, tenia la meva edat».

A més de l’interès pels ordinadors, compartien també la passió per la música: «Era una època increïble per a la música —recordava Jobs—. Era com viure en un moment en què Beethoven i Mozart haguessin estat vius tots dos. Segur que la gent ho acabarà veient així. I en Woz i jo hi estàvem totalment ficats». En particular, Wozniak va iniciar Jobs en les glòries de Bob Dylan. «Vam buscar un noi de Santa Cruz que es deia Stephen Pickering i que publicava un butlletí sobre Bob Dylan —explicava Jobs—. Dylan gravava tots els seus concerts, i algunes de les persones que l’envoltaven no devien tenir gaires escrúpols, perquè aviat n’hi havia cintes pertot arreu. Gravacions pirates de tot. I aquell noi les tenia totes.»

Trobar cintes de Dylan aviat es va convertir en una empresa comuna. «Junts recorríem a peu tot San José i Berkeley preguntant per cintes pirates de Dylan, i les col·leccionàvem —explicava Wozniak—. Compràvem els llibrets amb les lletres de Dylan i ens quedàvem fins a la matinada interpretant-les. Les seves lletres ens feien vibrar el pensament creatiu.» Jobs hi afegia: «Jo tenia més de cent hores de gravacions, entre elles, tots els concerts de la gira del 1965 i 1966», que va ser quan Dylan es va electrificar. Tots dos es van comprar uns magnetòfons TEAC d’última tecnologia. «Jo utilitzava el meu a velocitat lenta per poder gravar molts concerts en una sola cinta», deia Wozniak. L’obsessió de Jobs arribava al mateix grau: «En lloc d’uns grans altaveus, em vaig comprar uns auriculars imponents, i m’estirava al llit i m’estava hores escoltant música».

Jobs havia creat un club a l’Institut Homestead per muntar espectacles de llum i so i també per gastar bromes (una vegada van enganxar un vàter pintat de daurat en una de les jardineres). Li deien el Club Buck Fry, i el nom era un joc de paraules amb el nom del director. Encara que ja no fossin a l’institut, Wozniak i el seu amic Allen Baum van sumar forces amb Jobs, que hi estava acabant el seu penúltim any, per fer un comiat memorable als alumnes més grans que ja marxaven. Quatre dècades més tard, mentre m’ensenyava el recinte de l’Institut Homestead, Jobs es va aturar a l’escena d’aquella aventura i va assenyalar amb la mà: «Veus aquell balcó? Allà és on vam fer la broma de la pancarta que va segellar la nostra amistat». Al pati del darrere de la casa de Baum, van agafar un llençol gran que aquest havia tenyit amb els colors verd i vermell de l’escola i hi van pintar una mà enorme fent un gest obscè amb el dit. L’encantadora mare jueva de Baum els va ajudar fins i tot a dibuixar-la i els va ensenyar com fer-hi les ombres perquè semblés més real. «Ja sé de què va, això», deia la mare entre riallades. Van dissenyar un sistema de cordes i politges per fer-la descendir teatralment quan la classe que s’hi graduava desfilés davant del balcó, i van signar amb grans lletres: «Obra de SWAB», que eren les inicials de Wozniak i Baum, combinades amb part del nom de Jobs. La bretolada va passar a formar part de la mitologia de l’institut, i a Jobs el van tornar a expulsar.

Per a una altra de les bromes que gastaven, feien servir un aparell que Wozniak havia construït i qu