1

Va fer callar el despertador al primer cop de timbre. Les vuit del matí. Si bé feia hores que estava despert, les extremitats van acusar una pesantor sobtada i va haver de fer un esforç per llevar-se i anar cap a la dutxa. El raig d’aigua freda va endur-se la desgana, i també una part dels efectes del decalatge horari. Havia arribat la tarda anterior, després d’un vol Buenos Aires-Barcelona interminable que encara es va allargar més a l’oficina de reclamació d’equipatges de l’aeroport. La dona que el va atendre, que en una altra vida segur que havia estat la clàssica institutriu britànica, li va esgotar les últimes dosis de paciència mirant-se’l com si la maleta fos un ens amb decisió pròpia i hagués optat per anar-se’n amb un altre amo menys malcarat.

Es va eixugar bé i va notar amb ràbia que la suor ja se li insinuava al front: així eren els estius a Barcelona. Humits i enganxifosos com un gelat que regalima. Amb la tovallola a la cintura, es va mirar al mirall. Tocava afaitar-se. Se li’n fumia. Va tornar a l’habitació per regirar l’armari mig buit buscant-hi uns calçotets. Sort que la roba de la maleta extraviada era la d’hivern i no li va costar trobar una camisa de màniga curta i uns pantalons. Descalç, va seure al llit. Va respirar fondo. El llarg viatge li passava factura; va tenir la temptació de tornar al llit, tancar els ulls i deixar estar la cita que tenia a les deu en punt, tot i que en el fons se sabia incapaç de fer-ho. L’Héctor Salgado no faltava mai a una cita. «Ni que tingués hora amb el botxí», va pensar, dibuixant un somriure irònic. Amb la mà dreta va buscar el mòbil per la tauleta de nit. Li quedava poca bateria i va recordar que el carregador anava a la maleïda maleta. El dia anterior s’havia sentit massa cansat per parlar amb ningú, encara que potser el que esperava de debò és que fossin els altres que es recordessin d’ell. Va buscar a l’agenda el número de la Ruth i es va quedar uns segons amb la mirada clavada a la pantalla abans de pitjar la tecla verda. Sempre li trucava al mòbil, segurament perquè feia els impossibles per ignorar que ella tenia un altre número fix. Una altra casa. Una altra parella. La seva veu, una mica rovellada d’haver-se llevat feia poc li va mormolar a l’oïda:

—Héctor…

—Que t’he despertat?

—No… Bé, una mica sí. —De fons li va arribar una rialla esmorteïda—. De tota manera ja em tocava llevar-me. Quan has arribat?

—Ho sento. Vaig arribar ahir a la tarda, però aquests pelotudos de l’aeroport em van perdre la maleta i m’hi van tenir mig dia esperant-la. Em queda poca bateria al mòbil. Només et volia dir que he arribat bé.

De sobte es va sentir absurd. Com un nen que xerra massa.

—I el viatge, com ha anat?

—Tranquil —va mentir—. Che, Ruth, que encara dorm en Guillermo?

La Ruth va somriure.

—Sempre que tornes de Buenos Aires se t’enganxa l’accent. En Guillermo no hi és, que no t’ho vaig dir? Se n’ha anat uns dies a la platja, a casa d’un amic —va respondre ella—. Però segur que a aquesta hora encara dorm —va afegir de seguida.

—Esclar. —Una pausa; últimament s’encallaven amb les converses a la més mínima—. I com li va tot?

—A ell bé, però et ben juro que si la preadolescència dura gaire més te’l facturo amb totes les despeses d’enviament pagades —va afegir la Ruth amb una rialla.

Ell recordava la forma del seu somriure i com a l’acte li espurnejaven els ulls. El to d’ella va canviar:

—Una cosa, Héctor. Com ho tens allò?

—A les deu m’haig de veure amb en Savall.

—Molt bé, digue’m després com t’ha anat.

Una altra pausa.

—Quedem per dinar? —L’Héctor havia abaixat el to de veu. Ella va tardar una mica més del compte a respondre.

—És que ja he quedat, em sap greu. —Per uns moments ell es va pensar que la bateria ja s’havia mort del tot, però finalment la veu va tornar—: De tota manera, fem-nos un truc més tard. Podríem fer un cafè…

I ara sí. Abans que pogués respondre-li, el telèfon es va convertir en un tros de metall mort. Se’l va mirar amb odi. Després va dirigir la mirada als peus descalços. I, d’un bot, com si aquella conversa breu li hagués donat l’impuls que necessitava, es va alçar i altre cop va anar de dret cap a aquell armari acusador poblat de penjadors solitaris.

L’Héctor vivia en un edifici de tres plantes, al tercer pis. Res de l’altre món, un immoble com tants d’altres típic del Poblenou, a tocar de l’estació del metro i a dues illes d’aquella altra rambla que no sortia a les guies turístiques. L’únic a destacar del seu pis era el lloguer, que no s’havia apujat quan la zona va començar a donar-se-les de lloc privilegiat al costat de la platja, i un terrat que, a efectes pràctics, s’havia convertit en un espai privat perquè el segon pis estava buit i al primer hi vivia la propietària, una dona que rondava els setanta i que no tenia cap interès de pujar els tres trams de l’escala. Ell i la Ruth havien rentat la cara del vell terrat. N’havien cobert una part i hi havien posat plantes, ara agonitzants, i una taula amb cadires per sopar-hi les nits d’estiu. D’ençà que la Ruth havia marxat, pràcticament no hi havia pujat.

La porta del primer pis es va obrir just quan passava per davant i la Carmen, la mestressa de l’edifici, va sortir a rebre’l.

—Héctor. —Somreia. Com sempre, ell va pensar que si arribava a vell volia ser com aquesta bona dona. Millor, tenir-ne una com ella al seu costat. Es va aturar i li va fer un petó a la galta, una mica maldestre. Els gestos afectuosos no havien estat mai el seu fort—. Ahir vaig sentir soroll a dalt, però vaig pensar que devies estar cansat. Vols un cafè? N’acabo de fer.

—Un altre cop aviciant-me?

—I ara! —va respondre ella amb decisió—. Els homes han de sortir de casa ben esmorzats. Vine a la cuina.

L’Héctor la va seguir, obedient. La casa feia olor de cafè acabat de fer.

—Trobava a faltar el seu cafè, Carmen.

Ella se’l va mirar arrufant les celles mentre li’n servia una tassa generosa i hi afegia després unes gotes de llet i una culleradeta de sucre.

—Ben esmorzats… i ben afaitats —va afegir la dona intencionadament.

—No sigui tan dura amb mi, Carmen, que acabo d’arribar —va suplicar ell.

—I tu no et facis la víctima. Com estàs? —El va mirar amb tendresa—. Com t’ha anat per les teves terres? Ah, i fuma’t un cigarret, que sé que te’n mors de ganes.

—És la millor, Carmen. —Va treure el paquet de tabac i en va encendre un—. No entenc com no l’ha pescat un iaio milionari.

—Potser perquè a mi els iaios no m’agraden! Quan en vaig fer seixanta-cinc vaig donar una ullada al voltant i vaig dir-me: Carmen, ja n’hi ha prou, tanca la paradeta. Dedica’t a veure pel·lícules a casa… Per cert, et torno les que em vas deixar. Les he vist totes —va afirmar orgullosa.

La col·lecció de pel·lícules de l’Héctor hauria fet empal·ladir d’enveja més d’un cinèfil: des dels clàssics de Hollywood, els preferits de la Carmen, fins a les últimes novetats. Totes col·locades en una prestatgeria de punta a punta de la paret sense un ordre aparent; les nits d’insomni, un dels seus màxims plaers era agafar-ne un parell a l’atzar i arrepapar-se al sofà a veure-les.

—Una meravella —va seguir la Carmen. Era una fan declarada de la Grace Kelly i, segons deien, de jove se li assemblava—. Però no m’enredis ara. I tu, com estàs?

Ell va exhalar el fum lentament i va escurar el cafè. La mirada de la dona no li donava treva: uns ulls blaus que segur que havien estat uns autèntics assassins d’homes. La Carmen no era d’aquelles àvies que els encanta evocar el passat, però gràcies a la Ruth, l’Héctor sabia que com a mínim havien existit dos marits, «oblidables, pobrets», en paraules de la mateixa Carmen, i un amant, «un malparit dels que no s’obliden». Però al capdavall va ser aquest últim qui li va assegurar la vellesa deixant-li en herència l’edifici de tres plantes, on encara viuria millor si no reservés un dels pisos per a un fill que se n’havia anat anys enrere i que no havia tornat mai.

L’Héctor es va servir una mica més de cafè abans de respondre-li:

—A vostè no la puc enganyar, Carmen. —Va intentar somriure però l’aire de cansament i els ulls tristos frustraven l’esforç—. Tot plegat és una merda, amb perdó. Ja fa massa temps que tot s’assembla bastant a una merda.

Expedient 1231-R

H. Salgado

Pendent de resolució

Tres línies curtes escrites amb retolador negre sobre un Post-it groc enganxat a una carpeta del mateix color. Per no veure-les, el comissari en cap Savall va obrir la carpeta i va repassar-ne el contingut. Com si no se’l conegués de memòria. Declaracions. Atestat. Informes mèdics. Brutalitat policial. Fotografies de les ferides d’aquell fill de sa mare. Fotografies d’aquella pobra nena nigeriana. Fotografies del pis del Raval on tenien enclaustrades les noies. Fins i tot uns quants retalls de premsa, alguns dels quals —gràcies a Déu ben pocs— amb força mala idea, que narraven la seva particular versió dels fets destacant conceptes com la injustícia, el racisme i l’abús de poder. Va tancar la carpeta d’una plantofada i va mirar l’hora al rellotge de la taula del despatx. Les 9.10. Cinquanta minuts. Estava enviant la cadira enrere per estirar les cames quan algú va trucar a la porta i gairebé al mateix temps la va obrir.

—Ja ha arribat? —va indagar.

La dona que entrava al despatx va fer que no amb el cap sense preguntar-li de qui parlava i, molt a poc a poc, va recolzar-se amb les mans al respatller de la cadira que hi havia davant de la taula. El va mirar als ulls i li va etzibar:

—Què li diràs? —La pregunta va sonar com una acusació, una ràfega de trets en tres paraules.

En Savall va arronsar les espatlles quasi imperceptiblement.

—Les coses tal com són. Què li haig de dir, si no?

—Ja. Perfecte.

—Martina… —Va intentar ser brusc però l’apreciava massa per enfadar-se amb ella de debò. Va abaixar la veu—. Si estic lligat de mans, collons.

Ella no va cedir. Va enretirar la cadira una mica, va seure-hi i es va tornar a atansar cap a la taula.

—Què més necessiten? Aquest paio ja ha sortit de l’hospital. Ja està a casa seva, tan ample, remuntant el negoci…

—No fotem, Martina! —La suor li va humitejar el front i per una vegada va perdre els estreps. Quan s’havia llevat al matí s’havia proposat de no fer-ho. Però era humà. Va obrir la carpeta groga i va treure’n les fotos; les va anar col·locant a sobre de la taula com si fossin cartes al descobert que anunciaven un pòquer d’asos—. Mandíbula trencada. Dues costelles fracturades. Contusions al crani i a l’abdomen. Una cara feta un puto cromo. I tot perquè l’Héctor va perdre la xaveta i es va plantar a casa d’aquell merda. I encara va tenir sort, perquè no hi va haver lesions internes. Li va clavar una pallissa de l’hòstia.

Ella ja ho sabia, tot això. També sabia que si fos ella la que segués a l’altra cadira hauria dit exactament el mateix. Però si una cosa definia la subinspectora Martina Andreu era una lleialtat ferma cap als seus: la família, els companys de feina i els amics. Per ella el món es dividia en dos bàndols ben diferenciats, la seva gent i la resta, i l’Héctor Salgado era sense cap dubte al primer grup. Així que, amb veu forta i obertament desdenyosa —una veu que treia de polleguera el seu cap més que no pas veure aquelles fotografies—, va contraatacar:

—Per què no treus les altres? Les de la noia. Per què no mirem què va fer aquell sonat, el bruixot negre, a la pobra criatura?

En Savall va sospirar.

—Vigila amb això de negre. —La Martina va fer un gest d’impaciència—. Només ens faltaria això, ara. I el tema de la noia no justifica l’agressió. Tu ho saps, jo ho sé, l’Héctor ho sap. I encara pitjor, l’advocat d’aquell malparit, també. —Va abaixar el to; feia anys que treballava amb ella i hi confiava més que en cap altre dels seus subordinats—. Abans-d’ahir va venir.

La Martina va arquejar una cella.

—Sí, l’advocat de… com es digui. Vaig ser molt clar: o retira la denúncia contra en Salgado, o un mosso seguirà el seu client fins i tot quan vagi a cagar.

—I? —va preguntar mirant el seu cap amb un altre respecte.

—Em va dir que ho havia de consultar. Li vaig fotre tanta canya com vaig poder. Off the record. Vam quedar que em trucaria aquest matí abans de les deu.

—I si accepta? Què li has promès a canvi?

En Savall no va tenir temps de respondre. El telèfon de la taula va sonar com una alarma. Va fer un gest a la subinspectora perquè callés i el va agafar.

—Digui? —Per uns moments va fer una cara expectant, però de seguida se li va girar una expressió de fastiguejat—. No. No! Ara no puc. Li truco més tard. —En comptes de penjar el telèfon més aviat el va deixar caure. Es va mirar la subinspectora i va afegir—: La Joana Vidal.

Ella va deixar anar un esbufec lent.

—Una altra vegada?

El comissari va arronsar les espatlles.

—No hi ha cap novetat d’allò seu, oi?

—Cap ni una. T’has mirat l’informe? És clar com l’aigua. El noi es va distreure i va caure per la finestra. Pura mala sort.

En Savall va assentir.

—Per cert, un bon informe. Molt complet. L’ha fet la nova, veritat?

—Sí. L’hi vaig fer repetir, però al final ha quedat bé. —La Martina va somriure—. Sembla espavilada.

Venint de l’Andreu, qualsevol elogi s’havia de prendre seriosament.

—Té un currículum impecable —va dir el comissari—. La primera de la seva promoció, unes referències immillorables dels seus superiors, cursos a l’estranger… Fins i tot en Roca, que no té clemència amb els nous, va redactar un informe cobert d’elogis. Si no em falla la memòria, esmenta un talent natural per a la investigació.

Just quan la Martina anava a afegir-hi amb sarcasme un dels seus comentaris feministes sobre el talent i el quocient intel·lectual mitjà dels homes i les dones del cos, el telèfon va tornar a sonar.

Mentrestant, a l’office de la comissaria, la jove investigadora Leire Castro treia profit d’aquest talent natural per satisfer un dels trets més forts del seu caràcter: la curiositat. Havia proposat fer un cafè plegats a un dels agents que des de feia setmanes li somreia discretament però amb amabilitat. Semblava un bon tio, va pensar, i seguir-li la veta la feia sentir una mica culpable. Però d’ençà que havia aterrat a la comissaria central dels Mossos d’Esquadra de la plaça d’Espanya, l’enigma Héctor Salgado havia estat desafiant la seva set de saber, i avui, que esperava veure’l aparèixer en qualsevol moment, no se n’havia pogut estar.

Així que, després d’un breu preàmbul fent-la petar per cortesia, ja amb un cafè sol a les mans, reprimint les ganes de fumar i dibuixant el seu millor somriure, la Leire va anar al gra. No es podia passar mitja hora fent safareig a l’office.

—Com és? L’inspector Salgado, vull dir.

—No el coneixes? Ah, esclar, vas arribar just quan ell va començar les vacances.

Ella va assentir.

—No sé què dir-te —va seguir ell—. Un paio normal, o això és el que semblava. —Va somriure—. Amb els argentins no se sap mai.

La Leire va fer tots els possibles per dissimular la seva decepció. Odiava les generalitzacions, i aquell personatge de somriure amable acabava de perdre automàticament uns quants punts. Ell ho devia notar perquè es va esforçar per allargar la seva explicació.

—Dos dies abans que passés tot t’hauria dit que era un home tranquil. Mai cap pujada de to. Eficaç. Un cap quadrat, però pacient. Un bon poli, vaja… D’aquests escrupolosos, un rastrejador nat. Però de cop i volta, zas, se li emboira el cap i es posa fet una fera. Si t’haig de ser franc, ens va deixar a tots bocabadats. Ja tenim prou mala premsa perquè un inspector perdi així els papers.

Potser en això no s’equivocava, va pensar la Leire. Va aprofitar la pausa del company per insistir-hi:

—Però què va passar? Vaig llegir alguna cosa als diaris, però…

—Doncs que se li’n va anar l’olla. Clar i net. —En aquest sentit el jove sí que semblava que tingués una opinió ferma i sense vacil·lacions—. Ningú no ho diu en veu alta perquè és l’inspector i tota la pesca, i el comissari l’aprecia molt, però és la veritat. Va deixar aquell paio mig moribund d’una pallissa. Diuen que va presentar la dimissió, però que el comissari la va estripar per la meitat. Això sí, el va enviar un mes de vacances, fins que les aigües tornessin a mare. I val a dir que els mitjans no li han buscat les pessigolles. Podria haver estat molt pitjor.

La Leire va fer un altre xarrup de cafè. Tenia un gust estrany. Es moria de ganes de fumar, però havia decidit que no s’encendria el primer cigarret fins després de dinar, és a dir, almenys quatre hores més tard. Va respirar fondo, a veure si així, omplint els pulmons d’aire, marxaven les ànsies de nicotina. La jugada va funcionar a mitges. El company va llençar el got de plàstic al reciclatge.

—Si cal, negaré tot el que t’acabo de dir —va deixar anar ell amb un somriure—. Ja ho saps: tots per a un i un per a tots, com els mosqueters. Però hi ha coses que no estan bé. Ara me n’haig d’anar: les obligacions em criden.

—Esclar —va assentir ella, distreta—. Fins ara.

Es va quedar una estona més a l’office, recordant tot el que havia llegit sobre el tema de l’inspector Salgado. Al març, ara tot just feia quatre mesos, l’Héctor Salgado havia coordinat una operació contra el tràfic de dones. Feia almenys un any que el seu equip anava al darrere d’una xarxa de mafiosos que es dedicava a portar noietes africanes, sobretot nigerianes, per omplir prostíbuls del Vallès i el Garraf. I com més joves millor, esclar. Les de l’Est i les llatinoamericanes ja havien passat de moda: massa espavilades i massa exigents. Els clients demanaven noietes negres i atemorides per satisfer amb elles els seus instints més baixos, i els traficants es veien més amb cor de controlar aquestes criatures analfabetes, desorientades, arrancades d’una pobresa extrema amb la promesa vaga d’un futur que no podia ser pitjor que el present que vivien. Però ho era. De vegades la Leire es preguntava com podien estar tan cegues. Que potser havien vist tornar mai cap de les seves predecessores convertida en una dona rica, capaç de treure la família de la misèria? No; era una fugida cap endavant, una via desesperada cap a la qual moltes es veien empeses pels seus propis pares i marits i no els deixaven triar. Un viatge, segurament tenyit d’una mescla d’il·lusió i desconfiança, que acabava en una habitació putrefacta on les noies entenien que, elles, la il·lusió no se la podien permetre. Ja no es tractava d’aspirar a una vida millor, sinó de sobreviure. I la colla de porcs que les manegaven, una xarxa de criminals i antigues prostitutes que havien ascendit en l’escalafó, recorrien a tots els mitjans possibles perquè entenguessin per què eren allà i quines eren les seves noves i repugnants obligacions.

Va notar una vibració a la butxaca dels pantalons i en va treure el mòbil personal. Un llum vermell feia pampallugues anunciant un missatge. En veure el nom del remitent se li va desfermar un somriure a la cara. En Xavier. Metre vuitanta, ulls foscos, la quantitat justa de pèl al tors bronzejat i un puma tatuat en diagonal just a sota dels abdominals. I a sobre, simpàtic, va pensar la Leire mentre obria el sobret blanc. «Eo, m’acabo de despertar i ja no hi ets. Per ke sempre desapareixes sense dir res? Kdem un altre cop aksta nit i dema em prepares l’esmorçar? Et trobo a faltar. Un peto.»

La Leire es va quedar una estona mirant-se el mòbil. Déu n’hi do en Xavier. Era un sol de tio, i tant que sí, encara que no fos un Pompeu Fabra… ni gaire matiner, va pensar ella en veure l’hora que era. A més, hi havia un no sé què en aquell missatge que li havia disparat una alarma interior que coneixia bé i que havia après a escoltar, un flaix pampalluguejant que saltava quan topava amb un membre del sexe masculí que, després d’un parell de nits de sexe del bo, començava a demanar explicacions i a insinuar que li venien de gust coses com ara que li portessin el Cola Cao al llit. Per sort, no n’hi havia gaires com aquest. La majoria acceptaven el seu joc sense problemes, un intercanvi sexual del tot sa, sense embolics ni preguntes, que ella plantejava obertament. Però sempre sortia algú, com en Xavier, que no ho entenia del tot. Quina llàstima que tot just ell, va fer per dins la Leire mentre s’afanyava a escriure un missatge de resposta, formés part d’aquell grup d’homes reduït: «Aquesta nit no puc. Ja et trucaré. Per cert, esmorzar va amb z de zoo perquè és una s sonora, recorda-te’n. A reveure!». Va rellegir el missatge i, en un rampell de compassió, va esborrar la segona part abans d’enviar-l’hi. No calia ser tan cruel. El sobret tancat va volar per l’espai i ella va desitjar que en Xavier sabés llegir entre línies, però per si de cas va silenciar el mòbil abans d’escurar el cafè. L’últim glop, ja mig fred, li va regirar els budells. Unes gotes de suor li humitejaven el front. Va respirar fondo, per segona vegada, mentre pensava que ja no ho podia retardar més. Les nàusees del matí havien de tenir una explicació. «Avui mateix vas a la farmàcia», es va ordenar amb fermesa, per bé que en el fons sabia que no calia. Que la resposta a les seves preguntes estava en aquell cap de setmana tan fantàstic d’un mes enrere.

Es va anar recuperant de mica en mica; al cap d’uns minuts ja es va sentir amb forces per tornar a la seva taula. Seia davant de l’ordinador, decidida a concentrar-se en la feina, i just quan es tancava la porta del despatx del comissari Savall.

El tercer home que hi havia al despatx potser pretenia guanyar-se la vida com a advocat, però si se l’havia de jutjar per la seva fluïdesa i capacitat d’expressió, el futur que l’esperava era més aviat negre. A favor seu calia dir que no es trobava en una posició gaire còmoda, i que ni el comissari ni l’Héctor Salgado no li posaven les coses gens fàcils.

Per quarta vegada en deu minuts, Damián Fernández es va eixugar la suor amb el mateix mocador de paper rebregat abans de contestar una pregunta.

—Ja l’hi he dit. Abans-d’ahir a la nit, pels volts de les nou, vaig veure el doctor Omar.

—I li va comunicar la meva proposta?

L’Héctor no sabia a quina proposta es referia en Savall, però se la imaginava. Va dedicar una mirada d’estima al seu cap tot i que la ràbia encara li bullia al fons dels ulls. Qualsevol tracte de favor amb aquell malparit, fins i tot a canvi de salvar-li el coll, era com una ganivetada a l’estómac.

En Fernández va assentir. Va amollar el nus de la corbata com si l’escanyés.

—Al peu de la lletra. —Va escurar-se la gola—. Li vaig dir… li vaig dir que no tenia cap obligació d’acceptar-la. Que, fet i fet, en contra seu, tenien ben poca cosa. —Devia notar que al comissari li pujava la mosca al nas perquè de seguida es va justificar—: És la veritat. Amb la noia morta, ja no hi ha res que el relacioni amb el tema del tràfic de dones… Ni tan sols el podrien acusar de mala praxi perquè tampoc no és metge. Si el tanquessin per això haurien de tancar tots els tiradors de cartes, curanderes i santons de Barcelona… No hi cabrien tots, a la garjola. Ara bé —es va afanyar a puntualitzar—, el vaig advertir que la policia pot ser molt insistent i que com que ja s’havia recuperat de l’agressió —i en pronunciar aquesta paraula va dirigir una mirada fugaç i nerviosa cap a l’inspector Salgado, que no es va immutar—, potser el millor era oblidar el tema…

El comissari va fer una inspiració profunda.

—I el va convèncer?

—Em pensava que sí… Bé —va rectificar—, de fet només va dir que s’ho pensaria. I que l’endemà em trucaria per donar-me una resposta.

—Però no ho va fer.

—No. Li vaig trucar ahir a la consulta, diverses vegades, però no va contestar ningú. Això no em va estranyar. El doctor normalment no atén les trucades mentre treballa.

—Així que aquest matí ha decidit anar a trobar-lo a primera hora?

—Sí. Havia quedat amb vostè, i bé… —va vacil·lar—, ara mateix no tinc gaires coses per fer.

«Ni ara ni demà», van pensar a l’uníson en Savall i en Salgado, però no van dir res.

—I hi ha anat. Cap a les nou.

En Fernández va assentir. Es va empassar la saliva. «Pàl·lida» era una paraula massa poètica per descriure el color de la seva cara.

—Que té aigua?

El comissari va sospirar.

—Aquí dins, no. Ara ja acabem. Segueixi, senyor Fernández, sisplau.

—No eren ben bé les nou. L’autobús ha arribat de seguida i…

—Vagi al gra, per favor!

—Sí. Sí. Res, només li deia que, tot i que encara era una mica d’hora, hi he pujat igualment i, quan anava a trucar a la porta, he vist que estava entreoberta. —Es va aturar—. Bé, he pensat que podia entrar-hi, que al capdavall potser li havia passat alguna cosa. —Va empassar-se la saliva una altra vegada; el mocador de paper se li va desfer entre les mans quan el va intentar reutilitzar—. Hi feia un tuf… un tuf estrany. De podrit. L’he cridat mentre anava cap al seu despatx, al final del passadís… Aquesta porta també estava mig oberta i… l’he empès. Déu meu!

La resta ja l’hi havia explicat al principi, amb la cara desencaixada, abans que arribés l’Héctor. El cap d’un porc sobre la taula. Sang pertot arreu. I del doctor res de res.

—Només ens faltava això —va rondinar el comissari tan bon punt el sac de nervis de l’advocat va sortir del despatx—. Ara tornarem a tenir els mitjans fotent-nos queixalada com uns voltors.

L’Héctor va pensar que els voltors ben pocs queixals tenien, però es va estar de fer comentaris. De totes maneres, no hauria tingut temps de dir res perquè en Savall va despenjar tot seguit el telèfon i va marcar una extensió. Al cap de mig minut, la subinspectora Andreu entrava al despatx.

La Martina desconeixia què passava, però per la cara del seu cap va intuir que res de bo, de manera que, després de picar l’ullet a l’Héctor en un gest de salutació, va parar l’orella. Si la notícia que li donava en Savall la deixava tan sorpresa com a ells, ho va dissimular prou bé. Va escoltar amb atenció, va fer un parell de preguntes coherents i va sortir a complir les ordres. L’Héctor la va seguir amb la mirada. Una mica més i fa un bot en sentir el seu nom.

—Héctor. Escolta’m bé perquè només ho diré una vegada. M’he jugat el coll per tu. T’he defensat davant la premsa i els de dalt. He mogut cel i terra per enterrar aquest assumpte. I he estat a punt d’aconseguir que aquest individu retirés la denúncia. Però si t’acostes a aquest pis, si intervens en aquesta investigació encara que només sigui un minut, no podré fer-hi res. Queda clar?

L’Héctor va encreuar una cama sobre l’altra. La seva cara denotava una forta concentració.

—Sóc jo qui té el cap a la guillotina —va dir finalment—. No creus que tinc dret a decidir per què me’l tallen?

—El vas perdre, Héctor. El mateix dia que te les vas tenir amb aquell desgraciat et vas quedar sense cap dret. La vas cagar, i ho saps. Ara carrega’n les conseqüències.

El cas és que l’Héctor ho sabia, però ara tant se li’n donava. Ni tan sols aconseguia penedir-se’n: el cops que havia clavat a aquell paio li semblaven justos i merescuts. Era com si l’inspector Salgado, seriós com era, hagués viatjat enrere en el temps, fins a un barri de Buenos Aires quan ell era jove, quan les desavinences s’arreglaven a cops de puny a la sortida de l’escola. Quan tornaves a casa amb el llavi sagnant però asseguraves que t’havien estampat la pilota a la cara jugant a futbol. Un conat de rebel·lió li continuava burxant el pit; quina murga, quin sentiment més absurd, del tot immadur venint d’un poli de quaranta-tres anys acabats de fer.

—I de la noia, ningú se’n recorda, no? —va preguntar l’Héctor amb amargor. Una defensa pobra, però era l’única que tenia.

—A veure si t’entra al cap, Salgado. —En Savall va alçar la veu mal que li pesés—. No teníem res a fer amb això. D’acord amb el que sabem, no hi va haver ni un mínim contacte entre aquest tal doctor Omar i la noia en qüestió després que es desmantellés el pis on les tenien confinades. Sense la paraula de la noia, ni tan sols podem demostrar que l’haguessin tingut abans. Ella estava al centre de menors. No sé de quina manera, però se les va empescar per fer-se… tot allò.

L’Héctor va assentir.

—Conec els fets.

Però els fets es quedaven curts per descriure l’horror. El rostre d’una nena que, fins i tot morta, reflectia un pànic terrible. La Kira encara no havia complert els quinze anys, no sabia ni una paraula en cap idioma més o menys conegut i, no obstant això, havia aconseguit fer-se escoltar. Era menuda, prima com un fideu, i sobre aquella cara de nina de pell fina hi destacaven uns ulls brillants, d’un color entre ambre i castany que ell no havia vist mai. Com la resta, la Kira havia participat en una cerimònia abans de marxar del seu país a la recerca d’un futur millor. S’anomenaven ritus ju-ju i, després de beure’s l’aigua que abans s’havia utilitzat per rentar un mort, les joves lliuraven pèls del pubis o sang menstrual que col·locaven davant d’un altar. Així es comprometien a no denunciar els traficants, a pagar els suposats deutes que contreien pel seu viatge i, en general, a obeir sense discussions. El càstig per a qui no complís aquestes promeses era una mort horrible, per a ella o per a la família que hagués deixat enrere. La Kira la va patir en la seva pròpia pell: ningú no hauria dit que un cos tan fràgil contingués tanta sang.

L’Héctor va intentar allunyar la imatge del seu cap, la mateixa visió que en el seu dia li va fer perdre el senderi i anar a trobar el doctor Omar amb la intenció d’esmicolar-li tots els ossos del cos. El nom d’aquest personatge havia sortit a la llum durant la investigació: en teoria s’encarregava només d’atendre la salut de les noies. Però la por que elles deixaven entreveure en sentir el seu nom suggeria que les ocupacions del doctor anaven més enllà de l’atenció estrictament mèdica. Cap ni una d’elles no s’havia atrevit a parlar d’ell: l’home no se la jugava i li portaven les noies a la consulta individualment o per parelles. Com a molt se’l podia acusar de no fer preguntes, i aquesta era una acusació molt fluixa per a un curandero que tenia un consultori infecte i visitava immigrants sense papers.

Però l’Héctor no s’havia conformat amb això i va triar la més jove, la més espantada, per pressionar-la amb l’ajut d’una intèrpret. L’única cosa que va aconseguir és que la Kira digués, en veu molt baixa, que el doctor l’havia examinat per esbrinar si encara era verge i de pas li havia recordat que li calia fer el que li manaven aquells homes. Res més. L’endemà, la seva mà de nena empunyava unes tisores i convertia el seu cos en un devessall de sang. En els divuit anys que l’Héctor era a la policia no havia vist res semblant, tot i que per davant seu havien passat des de ionquis que ja no tenien ni un tros de pell sana per punxar-se fins a víctimes de tot tipus de violència. Però res a veure amb això. El cos mutilat de la Kira desprenia una sensació perversa i macabra que no es podia descriure ni explicar amb paraules. Formava part del terreny dels malsons.

—I una altra cosa —va continuar en Savall, com si ja s’haguessin posat d’acord amb el punt anterior sense rèpliques—. Abans de reincorporar-te hauràs de fer unes quantes sessions amb un psicòleg del cos. És inevitable. La teva primera cita és demà a les onze. Així que fes tots els possibles perquè sembli que hi toques. Començant per afaitar-te.

L’Héctor no es va queixar; de fet, ja ho sabia. De sobte, i malgrat totes les bones intencions que s’havia anat plantejant durant el llarg viatge de tornada, tot li va tornar a importar un rave. Tot menys aquella testa de porc ensangonada.

—Ja puc marxar?

—Un moment. No vull declaracions als mitjans, cap ni una. I pel que fa a tu, tot està pendent de resolució i no hi tens res a dir. M’he explicat bé, oi?

En veure que l’Héctor assentia, en Savall va fer un sospir i va somriure. En Salgado es va alçar, a punt per acomiadar-se, però al comissari no se’l veia gaire disposat a deixar-lo marxar encara.

—Com t’ha anat per Buenos Aires?

—Este… és com el Perito Moreno, de tant en tant sembla que hagi de caure a trossos però el bloc es manté ferm.

—És una ciutat fantàstica. I t’has engreixat!

—Massa asados, cada diumenge en vaig fer un a casa d’un amic diferent. És difícil dir que no.

El telèfon de la taula d’en Savall va tornar a sonar, i l’Héctor va voler aprofitar el moment per sortir d’una vegada del despatx.

—Ep, no marxis. Sí?… Ostres!… Digue-li que ara li truco… Doncs l’hi tornes a dir! —En Savall va penjar enfurismat.

—Problemes? —va preguntar l’Héctor.

—Què seria la vida sense problemes? —En Savall es va quedar en silenci uns segons. Això li passava quan li esclatava una idea inesperada al cap i necessitava un temps per traduir-la en paraules—. Escolta —va dir lentament—, em sembla que hi ha una cosa que podries fer per mi. Extraoficialment.

—Vols que li clavi una pallissa a algú altre? En sé molt, jo.

—Com? —En Savall continuava abstret en les seves cavil·lacions, que, com les bombolles de sabó, van petar en un tres i no res—. Seu. —Va agafar aire mentre feia que sí amb el cap i somreia satisfet, com si es convencés a si mateix de la seva idea brillant—. Era la Joana Vidal, la que em trucava.

—Em sap greu però no sé de qui em parles.

—Esclar, tu eres fora quan va passar tot. Va ser la nit de Sant Joan. —En Savall va deixar a una banda de la taula un parell de carpetes fins que va trobar la que buscava—. Marc Castells Vidal, dinou anys. Va celebrar una petita revetlla a casa, només un parell d’amics i ell. En algun moment de la nit, el noi va caure per la finestra de la seva habitació. Va morir a l’acte.

—Complex de Superman després de dues clenxes?

—Cap presència de drogues a la sang. Alcohol sí, però no en grans quantitats. Sembla que tenia el costum de fumar-se un cigarret assegut a la finestra. Potser va perdre l’equilibri i va caure; potser va saltar… Era un noi estrany.

—Als dinou tots són estranys.

—Però no cauen per les finestres —va replicar en Savall—. La qüestió és que en Marc Castells era fill de l’Enric Castells. Aquest nom sí que et sona, oi?

L’Héctor va meditar uns segons abans de contestar.

—Vagament… Negocis, política?

—Totes dues coses. Dirigia una empresa de més de cent treballadors. Després va invertir en el sector immobiliari i va ser un dels pocs que va saber baixar del carro abans que esclatés la bombolla. I darrerament el seu nom s’ha sentit una vegada i una altra com el possible número dos d’algun partit. Hi ha bastant moviment a les llistes de cara a les pròximes eleccions autonòmiques, i es comenta que fan falta cares noves. De moment no hi ha res confirmat, però és clar que hi ha dos partits de dretes que estarien encantats a tenir-lo a les seves files.

—Els empresaris d’èxit sempre venen.

—I més en època de crisi. Bé, el cas és que el noi va caure o va saltar per la finestra. Punt final. No tenim res més.

—Però?

—Però la seva mare no ho accepta. És la que acaba de trucar. —En Savall va mirar l’Héctor amb aquesta actitud d’amic que de vegades sabia fer tan bé—. És l’exdona d’en Castells… Una història una mica tèrbola. La Joana va abandonar el marit i el fill quan el menut tenia només un o dos anys. Només el va tornar a veure al tanatori.

—Bufa, quina merda…