El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
1
Va fer callar el despertador al primer cop de timbre. Les vuit del matí. Si bé feia hores que estava despert, les extremitats van acusar una pesantor sobtada i va haver de fer un esforç per llevar-se i anar cap a la dutxa. El raig d’aigua freda va endur-se la desgana, i també una part dels efectes del decalatge horari. Havia arribat la tarda anterior, després d’un vol Buenos Aires-Barcelona interminable que encara es va allargar més a l’oficina de reclamació d’equipatges de l’aeroport. La dona que el va atendre, que en una altra vida segur que havia estat la clàssica institutriu britànica, li va esgotar les últimes dosis de paciència mirant-se’l com si la maleta fos un ens amb decisió pròpia i hagués optat per anar-se’n amb un altre amo menys malcarat.
Es va eixugar bé i va notar amb ràbia que la suor ja se li insinuava al front: així eren els estius a Barcelona. Humits i enganxifosos com un gelat que regalima. Amb la tovallola a la cintura, es va mirar al mirall. Tocava afaitar-se. Se li’n fumia. Va tornar a l’habitació per regirar l’armari mig buit buscant-hi uns calçotets. Sort que la roba de la maleta extraviada era la d’hivern i no li va costar trobar una camisa de màniga curta i uns pantalons. Descalç, va seure al llit. Va respirar fondo. El llarg viatge li passava factura; va tenir la temptació de tornar al llit, tancar els ulls i deixar estar la cita que tenia a les deu en punt, tot i que en el fons se sabia incapaç de fer-ho. L’Héctor Salgado no faltava mai a una cita. «Ni que tingués hora amb el botxí», va pensar, dibuixant un somriure irònic. Amb la mà dreta va buscar el mòbil per la tauleta de nit. Li quedava poca bateria i va recordar que el carregador anava a la maleïda maleta. El dia anterior s’havia sentit massa cansat per parlar amb ningú, encara que potser el que esperava de debò és que fossin els altres que es recordessin d’ell. Va buscar a l’agenda el número de la Ruth i es va quedar uns segons amb la mirada clavada a la pantalla abans de pitjar la tecla verda. Sempre li trucava al mòbil, segurament perquè feia els impossibles per ignorar que ella tenia un altre número fix. Una altra casa. Una altra parella. La seva veu, una mica rovellada d’haver-se llevat feia poc li va mormolar a l’oïda:
—Héctor…
—Que t’he despertat?
—No… Bé, una mica sí. —De fons li va arribar una rialla esmorteïda—. De tota manera ja em tocava llevar-me. Quan has arribat?
—Ho sento. Vaig arribar ahir a la tarda, però aquests pelotudos de l’aeroport em van perdre la maleta i m’hi van tenir mig dia esperant-la. Em queda poca bateria al mòbil. Només et volia dir que he arribat bé.
De sobte es va sentir absurd. Com un nen que xerra massa.
—I el viatge, com ha anat?
—Tranquil —va mentir—. Che, Ruth, que encara dorm en Guillermo?
La Ruth va somriure.
—Sempre que tornes de Buenos Aires se t’enganxa l’accent. En Guillermo no hi és, que no t’ho vaig dir? Se n’ha anat uns dies a la platja, a casa d’un amic —va respondre ella—. Però segur que a aquesta hora encara dorm —va afegir de seguida.
—Esclar. —Una pausa; últimament s’encallaven amb les converses a la més mínima—. I com li va tot?
—A ell bé, però et ben juro que si la preadolescència dura gaire més te’l facturo amb totes les despeses d’enviament pagades —va afegir la Ruth amb una rialla.
Ell recordava la forma del seu somriure i com a l’acte li espurnejaven els ulls. El to d’ella va canviar:
—Una cosa, Héctor. Com ho tens allò?
—A les deu m’haig de veure amb en Savall.
—Molt bé, digue’m després com t’ha anat.
Una altra pausa.
—Quedem per dinar? —L’Héctor havia abaixat el to de veu. Ella va tardar una mica més del compte a respondre.
—És que ja he quedat, em sap greu. —Per uns moments ell es va pensar que la bateria ja s’havia mort del tot, però finalment la veu va tornar—: De tota manera, fem-nos un truc més tard. Podríem fer un cafè…
I ara sí. Abans que pogués respondre-li, el telèfon es va convertir en un tros de metall mort. Se’l va mirar amb odi. Després va dirigir la mirada als peus descalços. I, d’un bot, com si aquella conversa breu li hagués donat l’impuls que necessitava, es va alçar i altre cop va anar de dret cap a aquell armari acusador poblat de penjadors solitaris.
L’Héctor vivia en un edifici de tres plantes, al tercer pis. Res de l’altre món, un immoble com tants d’altres típic del Poblenou, a tocar de l’estació del metro i a dues illes d’aquella altra rambla que no sortia a les guies turístiques. L’únic a destacar del seu pis era el lloguer, que no s’havia apujat quan la zona va començar a donar-se-les de lloc privilegiat al costat de la platja, i un terrat que, a efectes pràctics, s’havia convertit en un espai privat perquè el segon pis estava buit i al primer hi vivia la propietària, una dona que rondava els setanta i que no tenia cap interès de pujar els tres trams de l’escala. Ell i la Ruth havien rentat la cara del vell terrat. N’havien cobert una part i hi havien posat plantes, ara agonitzants, i una taula amb cadires per sopar-hi les nits d’estiu. D’ençà que la Ruth havia marxat, pràcticament no hi havia pujat.
La porta del primer pis es va obrir just quan passava per davant i la Carmen, la mestressa de l’edifici, va sortir a rebre’l.
—Héctor. —Somreia. Com sempre, ell va pensar que si arribava a vell volia ser com aquesta bona dona. Millor, tenir-ne una com ella al seu costat. Es va aturar i li va fer un petó a la galta, una mica maldestre. Els gestos afectuosos no havien estat mai el seu fort—. Ahir vaig sentir soroll a dalt, però vaig pensar que devies estar cansat. Vols un cafè? N’acabo de fer.
—Un altre cop aviciant-me?
—I ara! —va respondre ella amb decisió—. Els homes han de sortir de casa ben esmorzats. Vine a la cuina.
L’Héctor la va seguir, obedient. La casa feia olor de cafè acabat de fer.
—Trobava a faltar el seu cafè, Carmen.
Ella se’l va mirar arrufant les celles mentre li’n servia una tassa generosa i hi afegia després unes gotes de llet i una culleradeta de sucre.
—Ben esmorzats… i ben afaitats —va afegir la dona intencionadament.
—No sigui tan dura amb mi, Carmen, que acabo d’arribar —va suplicar ell.
—I tu no et facis la víctima. Com estàs? —El va mirar amb tendresa—. Com t’ha anat per les teves terres? Ah, i fuma’t un cigarret, que sé que te’n mors de ganes.
—És la millor, Carmen. —Va treure el paquet de tabac i en va encendre un—. No entenc com no l’ha pescat un iaio milionari.
—Potser perquè a mi els iaios no m’agraden! Quan en vaig fer seixanta-cinc vaig donar una ullada al voltant i vaig dir-me: Carmen, ja n’hi ha prou, tanca la paradeta. Dedica’t a veure pel·lícules a casa… Per cert, et torno les que em vas deixar. Les he vist totes —va afirmar orgullosa.
La col·lecció de pel·lícules de l’Héctor hauria fet empal·ladir d’enveja més d’un cinèfil: des dels clàss