En directe

Pilar Rahola
Josep Cuní
Josep Cuní

Fragmento

… Ens trobem un dia de festa per a tothom excepte per a ells. Els dos, treballadors incansables, troben un forat a la seva agenda uns mesos després que hagi arrelat la iniciativa de deixar per escrit algunes de les seves reflexions que el ritme televisiu devora i dilueix amb el pas no ja dels dies sinó dels segons que transcorren fins que entra en directe una nova qüestió, i una altra i una altra.

Josep Cuní i Pilar Rahola fa dotze anys que són parella televisiva, que discuteixen en directe, que s’escridassen, riuen, es lamenten, polemitzen, analitzen conjuntament el que passa i ens passa. Però fa molts més anys que col·laboren. De fet, des que Pilar Rahola, com ella mateixa admet, treballava a la ràdio sense saber-ne massa, de periodisme, i Josep Cuní intentava dibuixar la ràdio pública de Catalunya sense ser conscient dels entrebancs que es trobaria.

La conversa comença justament parlant d’aquests orígens, de la forma com es van conèixer i de com veien en aquells moments la professió, el país i les dues coses barrejades.

Pilar Rahola i Josep Cuní es van conèixer amb una provocació i, tot i que són bons amics, han continuat fent de la provocació mútua una part essencial del seu trajecte en comú. La conversa comença evocant els inicis de manera distesa i amb somriures de records compartits.

Josep Cuní: Un dia vaig entrar a Catalunya Ràdio amb la finalitat de fer créixer l’emissora, de millorar les qüestions que no funcionaven, de posar en marxa un nou projecte. Recordo que un dels canvis que vaig fer va ser suprimir el programa que feia a les tardes Quim Ferrer, un programa de llibres, un programa on col·laboraves tu. I em vas dedicar un article d’una plana a El País, on em deies de tot perquè m’havia carregat el programa on tu col·laboraves.

Pilar Rahola: No, Josep, no era per això: era perquè a mi em semblava que hi havia una rebaixa dels continguts culturals de la ràdio. Reconec que jo no sabia res de ràdio en aquella època; jo em movia en el món intel·lectual, n’era molt, d’intel·lectual, aleshores! Llegia molts llibres i el meu ambient era molt intel·lectual, i tot era molt filosòfic. No et coneixia aleshores, a tu.

JC: Tu feies de crítica literària, anaves amb la túnica sagrada; eres directora literària de l’editorial de l’Úbeda…

PR: Sí, el meu ambient era molt intel·lectual. Pensa que jo he vist El cuirassat Potemkin en versió russa al Capsa a la primera fila!

JC: Tu no sabies ni qui era jo perquè no estaves per aquest món humil de les ràdios.

PR: No, jo l’únic que vaig veure és que a Catalunya Ràdio estaven a punt de carregar-se la cultura i vaig fer un article titulat: «Catalunya Ràdio o la socialització de la misèria cultural». Ja no ho recordava…

JC: Sobretot que quedi clar que jo era el socialitzador de la misèria cultural, suposo, i tu anaves amunt i avall amb la túnica sagrada, negra existencialista, etcètera.

PR: No, no és cert. Jo tenia molts colors, sí que tenia un vestit negre hippy, però la resta de vestits eren de colors i floretes, tots hippies. Jo era flower power aleshores!

JC: No, tu venies un cop a la setmana a Catalunya Ràdio i sempre portaves el mateix vestit negre.

PR: Perdona, perquè en aquella època, quan anava a Can Cuní, em vestia de Can Cuní, però jo era molt progre, més que progre era hippy, era hippy sense drogues, eh?! A això no m’hi vaig apuntar mai.

JC: Total, que a mi em contracten a Catalunya Ràdio quan fa un any i poc que existeix. Em vénen a buscar i em demanen de reconvertir Catalunya Ràdio perquè s’havia posat en marxa a través d’una fórmula programàtica de mitges hores que no funcionava. Em van fitxar amb una doble finalitat: com a director de programació i també per fer-me càrrec del programa del matí. Vaig començar el 3 de setembre del 1984, però no em vaig posar davant del micròfon fins a l’endemà de Reis, el 7 de gener, perquè els quatre primers mesos els volia dedicar a conèixer a fons l’emissora. I em vaig trobar una programació que a la tarda tenia tres hores seguides de programes culturals per blocs. El del Quim Ferrer, un altre de teatre de 4 a 5 i un altre d’art de 5 a 6 de la tarda.

Vist amb perspectiva, podia ser molt interessant que una ràdio fes art a aquelles hores de la tarda, i és cert que els companys que feien els tres programes n’eren grans coneixedors i experts. Ara bé, amb aquest tipus de programes no podies arribar a ser una emissora majoritària. Jo portava el meu coneixement de deu anys d’haver treballat a Radio Barcelona i a Radio Terrassa, que també era SER. Estava impregnat del concepte SER i al meu cap hi havia uns altres tipus de programes i un altra manera de funcionar. Per això tenia clar que s’havia de parlar d’art, de llibres, de teatre i de tot, però no amb programes específics i exclusius perquè, tradicionalment i lamentablement en aquest país, un programa presentat com a cultural provoca un canvi de dial. El que vaig fer va ser suprimir els programes temàtics i integrar els continguts en programes generalistes. I llavors tu, Pilar, en solidaritat amb els que feien el programa, com a col·laboradora i activista que eres… em vas dir que socialitzaria la misèria cultural.

I a partir d’aquí, ni ens tractàvem… jo simplement et veia entrar i sortir, amb la teva túnica sagrada i ja està…

“Jo era el socialitzador de la misèria cultural i tu anaves amunt i avall amb la túnica sagrada existencialista.”

“No és veritat. Jo tenia molts colors; tenia un vestit negre hippy, però la resta era de colors i floretes, hippies, jo era flower power.”

PR: Ara explico la meva versió. La primera cosa que vull dir és que tots dos ho vam començar molt aviat tot. Llavors jo tenia vint-i-quatre o vint-i-cinc anys. Penseu que jo, amb vint-i-un anys, portava una editorial i amb vint-i-dos feia crítica literària a El País. I quan vam començar tota aquesta moguda a Catalunya Ràdio, devia tenir això, vint-i-quatre o vint-i-cinc anys, i ho sé perquè la meva filla va néixer als vuitanta i jo ja ho havia fet tot. Érem molt joves, teníem tot l’ímpetu i jo formava part d’aquells col·lectius molt preocupats per la renacionalització de Catalunya, perquè Catalunya recuperés criteris de qualitat cultural. No podem oblidar que la resistència catalana s’havia conduït a través de la literatura i la poesia i el teatre: era Espriu, era Carner, etcètera. Reconec que érem un col·lectiu que veníem d’un món molt de paper, molt de literatura, de pedra picada i per tant gens flexible, amb zero criteris periodístics, però amb molts criteris nacionals. Per tant, en el moment en què comencem a nacionalitzar-nos i a tenir ràdios i televisions nacionals, tot aquest col·lectiu, la primera idea que tenim era dir, home, ara que tenim la nostra ràdio, ara construirem Catalunya! I és clar, aquest és l’error. I aquí penso que tu, Josep, quan arribes, arribes amb el xip periodístic i dius: «Això no va». I amb la perspectiva del temps, a mi no em costa gens dir que la nostra actitud ens hauria conduït a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos