Cinquanta ombres més fosques (Cinquanta ombres 2)

E.L. James

Fragmento

1

He sobreviscut al tercer dia post-Christian i primer de feina. Ha estat una distracció molt agradable. El temps m’ha passat volant entre una multitud de cares noves, feina a fer i el senyor Jack Hyde. El senyor Jack Hyde… Em somriu, amb els ulls blaus que li brillen, repenjat a la taula.

—Una feina excel·lent, Ana. Em sembla que farem un gran equip.

No sé com, aconsegueixo forçar els llavis per esbossar un somriure.

—Ara me’n vaig, si li sembla bé —murmuro.

—És clar, són dos quarts de sis. Fins demà.

—Bona tarda, Jack.

—Bona tarda, Ana.

Recullo la bossa, em poso la jaqueta i me’n vaig cap a la porta. De seguida que sento l’aire fresc del vespre de Seattle, respiro fondo. Però amb prou feines el noto, no m’omple el buit que tinc al pit, un buit que hi és des de dissabte al matí, un dolorós recordatori de la pèrdua que he patit. Me’n vaig a la parada de l’autobús amb el cap cot, els ulls clavats als peus i pensant que ja no tinc la meva estimada Wanda, el meu vell Escarabat, ni l’Audi.

M’afanyo a treure’m del cap aquestes idees. No. No pensis en ell. És clar que ara em puc permetre un cotxe nou, i dels bons. Em fa l’efecte que ha estat més que generós amb el pagament, una idea que em deixa un regust amarg a la boca i que bandejo de seguida: faig un esforç per posar la ment en blanc. No puc pensar en ell. No vull plorar una altra vegada, i encara menys al carrer.

El pis és buit. Enyoro la Kate, me l’imagino ajaguda en alguna platja de les Barbados xarrupant un còctel ben fred. Engego el televisor de pantalla plana per sentir un soroll que ompli el silenci i em faci companyia, però ni me’l miro ni l’escolto. M’assec amb els ulls clavats a la paret de maons, sense veure-hi. Estic com estabornida. No sento res més que dolor. Quant de temps hauré de viure així?

El timbre de la porta m’arrenca de la meva angoixa i el cor em fa un bot. Qui pot ser? Despenjo l’intèrfon.

—Un paquet per a la senyoreta Steele —respon una veu neutra i impersonal, i m’envaeix el desencís. Baixo d’esma les escales i em trobo un noi que menja xiclet sorollosament. Té a les mans una gran capsa de cartró i està repenjat a la porta d’entrada. Signo l’albarà i m’emporto el paquet a dalt. La capsa és molt grossa i d’una lleugeresa sorprenent. A dins, hi ha dues dotzenes de roses blanques amb les tiges llargues i una targeta:

Felicitats pel teu primer dia de feina.

Espero que t’hagi anat bé.

Moltes gràcies pel planador. Ha estat tot un detall.

Li he atribuït un lloc d’honor a la meva taula.

Christian

Em quedo mirant la carta escrita a màquina, i sento que el forat que tinc al pit s’eixampla. Segur que això ho ha escrit la seva secretària. En Christian no hi deu haver tingut res a veure. Em fa mal pensar-hi. Examino les roses: són tan precioses que em sento incapaç de llençar-les a les escombraries. No hi puc fer més i me’n vaig a buscar un gerro a la cuina.

Així és com funciona la meva rutina: em llevo, treballo, ploro i dormo. O més aviat intento dormir. No el puc evitar ni en somnis. Els seus ulls grisos ardents, la mirada perduda, els cabells brunyits em persegueixen. I la música…, tanta música… No puc suportar-la. Procuro evitar-la, al preu que sigui. Fins i tot les melodies dels anuncis em fan venir esgarrifances.

No he parlat amb ningú, ni tan sols amb la mare, ni amb en Ray. Ara no estic preparada per tenir converses trivials. No, no en vull saber res. M’he convertit en un illot al mig del mar. Terra cremada, destruïda per la guerra, on no creix res i l’horitzó és negre. Sí, així sóc jo. Puc tenir contactes impersonals a la feina, però res més. Si parlo amb la mare, sé que encara m’enfonsaré més, si això és possible.

Em costa molt menjar. Dimecres, a l’hora de dinar, aconsegueixo empassar-me un iogurt, i que consti que és el primer que menjo des de divendres. Sobrevisc a base de cafès amb llet i cola light amb una facilitat que em sorprèn. El que m’ajuda a anar fent és la cafeïna, però el fet és que em posa nerviosa.

En Jack no para de pul·lular al meu voltant, em treu de polleguera, no para de fer-me preguntes personals. Què vol? Responc amb educació, però l’he de mantenir a una distància prudent.

M’assec i començo a remenar una pila de cartes que li han arribat i, agraïda, em distrec amb aquesta tasca tan trivial. Sento l’avís d’entrada d’un correu i, de seguida, miro de qui és.

Merda! Un correu d’en Christian. Ostres, no, aquí no, a la feina, no.

filete

De: Christian Grey

Data: 8 de juny de 2011 14:05

Per a: Anastasia Steele

Assumpte: Demà

Estimada Anastasia,

Disculpa aquesta intromissió en la teva feina. Espero que tot vagi bé. Has rebut les flors?

He recordat que demà és la inauguració de l’exposició del teu amic. Estic segur que no has tingut temps de comprar-te un cotxe i el trajecte és molt llarg. Estaria més que encantat de poder-t’hi portar, si vols.

Ja me’n diràs alguna cosa.

Christian Grey

President de Grey Enterprises Holdings, Inc.

Els ulls se’m neguen. Surto corrents de darrere de la taula i me’n vaig com una esperitada cap al lavabo a tancar-me en un dels vàters. L’exposició d’en José! Me n’havia oblidat del tot, i això que li havia promès que hi aniria. Merda, en Christian té raó; com hi aniré?

Em poso les mans al front. Com és que no m’ha trucat en José? I, ja que hi som, com és que no m’ha trucat ningú? He estat tan capficada que no m’he adonat que el mòbil no m’ha sonat en tot aquest temps.

Merda! Que idiota que sóc! Encara tinc el telèfon configurat perquè reenviï les trucades a la BlackBerry. Ostres! En Christian ha estat rebent totes les meves trucades… Això si no ha llençat la BlackBerry a les escombraries. Com ha aconseguit la meva adreça de correu?

Sap el número que calço; esbrinar una adreça de correu electrònic no crec que li hagi costat gaire.

El puc tornar a veure? Ho podria suportar? El vull veure? Tanco els ulls i tiro el cap enrere mentre el dolor i l’anhel em recorren de dalt a baix. És clar que sí!

Potser… potser li puc dir que he canviat de parer… No, no, no. No puc estar amb una persona que gaudeix fent-me mal, una persona incapaç d’estimar-me.

Els records se m’amunteguen: el viatge en planador, les passejades agafats de les mans, els petons, la banyera, la seva cortesia, el seu humor, la seva mirada fosca, provocadora, sexi. L’enyoro. Han passat cinc dies, cinc dies de tortura que se m’han fet una eternitat. En arribar la nit, ploro fins que em quedo adormida. Tant de bo no hagués marxat, tant de bo pogués ser d’una altra manera, tant de bo que estiguéssim junts. Durant quant de temps hauré de suportar aquesta sensació espantosa i asfixiant? Estic en un purgatori.

M’abraço, m’estrenyo amb força, per evitar caure a trossos. L’enyoro. L’enyoro moltíssim… L’estimo. Així de senzill

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos