1

He sobreviscut al tercer dia post-Christian i primer de feina. Ha estat una distracció molt agradable. El temps m’ha passat volant entre una multitud de cares noves, feina a fer i el senyor Jack Hyde. El senyor Jack Hyde… Em somriu, amb els ulls blaus que li brillen, repenjat a la taula.

—Una feina excel·lent, Ana. Em sembla que farem un gran equip.

No sé com, aconsegueixo forçar els llavis per esbossar un somriure.

—Ara me’n vaig, si li sembla bé —murmuro.

—És clar, són dos quarts de sis. Fins demà.

—Bona tarda, Jack.

—Bona tarda, Ana.

Recullo la bossa, em poso la jaqueta i me’n vaig cap a la porta. De seguida que sento l’aire fresc del vespre de Seattle, respiro fondo. Però amb prou feines el noto, no m’omple el buit que tinc al pit, un buit que hi és des de dissabte al matí, un dolorós recordatori de la pèrdua que he patit. Me’n vaig a la parada de l’autobús amb el cap cot, els ulls clavats als peus i pensant que ja no tinc la meva estimada Wanda, el meu vell Escarabat, ni l’Audi.

M’afanyo a treure’m del cap aquestes idees. No. No pensis en ell. És clar que ara em puc permetre un cotxe nou, i dels bons. Em fa l’efecte que ha estat més que generós amb el pagament, una idea que em deixa un regust amarg a la boca i que bandejo de seguida: faig un esforç per posar la ment en blanc. No puc pensar en ell. No vull plorar una altra vegada, i encara menys al carrer.

El pis és buit. Enyoro la Kate, me l’imagino ajaguda en alguna platja de les Barbados xarrupant un còctel ben fred. Engego el televisor de pantalla plana per sentir un soroll que ompli el silenci i em faci companyia, però ni me’l miro ni l’escolto. M’assec amb els ulls clavats a la paret de maons, sense veure-hi. Estic com estabornida. No sento res més que dolor. Quant de temps hauré de viure així?

El timbre de la porta m’arrenca de la meva angoixa i el cor em fa un bot. Qui pot ser? Despenjo l’intèrfon.

—Un paquet per a la senyoreta Steele —respon una veu neutra i impersonal, i m’envaeix el desencís. Baixo d’esma les escales i em trobo un noi que menja xiclet sorollosament. Té a les mans una gran capsa de cartró i està repenjat a la porta d’entrada. Signo l’albarà i m’emporto el paquet a dalt. La capsa és molt grossa i d’una lleugeresa sorprenent. A dins, hi ha dues dotzenes de roses blanques amb les tiges llargues i una targeta:

Felicitats pel teu primer dia de feina.

Espero que t’hagi anat bé.

Moltes gràcies pel planador. Ha estat tot un detall.

Li he atribuït un lloc d’honor a la meva taula.

Christian

Em quedo mirant la carta escrita a màquina, i sento que el forat que tinc al pit s’eixampla. Segur que això ho ha escrit la seva secretària. En Christian no hi deu haver tingut res a veure. Em fa mal pensar-hi. Examino les roses: són tan precioses que em sento incapaç de llençar-les a les escombraries. No hi puc fer més i me’n vaig a buscar un gerro a la cuina.

Així és com funciona la meva rutina: em llevo, treballo, ploro i dormo. O més aviat intento dormir. No el puc evitar ni en somnis. Els seus ulls grisos ardents, la mirada perduda, els cabells brunyits em persegueixen. I la música…, tanta música… No puc suportar-la. Procuro evitar-la, al preu que sigui. Fins i tot les melodies dels anuncis em fan venir esgarrifances.

No he parlat amb ningú, ni tan sols amb la mare, ni amb en Ray. Ara no estic preparada per tenir converses trivials. No, no en vull saber res. M’he convertit en un illot al mig del mar. Terra cremada, destruïda per la guerra, on no creix res i l’horitzó és negre. Sí, així sóc jo. Puc tenir contactes impersonals a la feina, però res més. Si parlo amb la mare, sé que encara m’enfonsaré més, si això és possible.

Em costa molt menjar. Dimecres, a l’hora de dinar, aconsegueixo empassar-me un iogurt, i que consti que és el primer que menjo des de divendres. Sobrevisc a base de cafès amb llet i cola light amb una facilitat que em sorprèn. El que m’ajuda a anar fent és la cafeïna, però el fet és que em posa nerviosa.

En Jack no para de pul·lular al meu voltant, em treu de polleguera, no para de fer-me preguntes personals. Què vol? Responc amb educació, però l’he de mantenir a una distància prudent.

M’assec i començo a remenar una pila de cartes que li han arribat i, agraïda, em distrec amb aquesta tasca tan trivial. Sento l’avís d’entrada d’un correu i, de seguida, miro de qui és.

Merda! Un correu d’en Christian. Ostres, no, aquí no, a la feina, no.

De: Christian Grey

Data: 8 de juny de 2011 14:05

Per a: Anastasia Steele

Assumpte: Demà

Estimada Anastasia,

Disculpa aquesta intromissió en la teva feina. Espero que tot vagi bé. Has rebut les flors?

He recordat que demà és la inauguració de l’exposició del teu amic. Estic segur que no has tingut temps de comprar-te un cotxe i el trajecte és molt llarg. Estaria més que encantat de poder-t’hi portar, si vols.

Ja me’n diràs alguna cosa.

Christian Grey

President de Grey Enterprises Holdings, Inc.

Els ulls se’m neguen. Surto corrents de darrere de la taula i me’n vaig com una esperitada cap al lavabo a tancar-me en un dels vàters. L’exposició d’en José! Me n’havia oblidat del tot, i això que li havia promès que hi aniria. Merda, en Christian té raó; com hi aniré?

Em poso les mans al front. Com és que no m’ha trucat en José? I, ja que hi som, com és que no m’ha trucat ningú? He estat tan capficada que no m’he adonat que el mòbil no m’ha sonat en tot aquest temps.

Merda! Que idiota que sóc! Encara tinc el telèfon configurat perquè reenviï les trucades a la BlackBerry. Ostres! En Christian ha estat rebent totes les meves trucades… Això si no ha llençat la BlackBerry a les escombraries. Com ha aconseguit la meva adreça de correu?

Sap el número que calço; esbrinar una adreça de correu electrònic no crec que li hagi costat gaire.

El puc tornar a veure? Ho podria suportar? El vull veure? Tanco els ulls i tiro el cap enrere mentre el dolor i l’anhel em recorren de dalt a baix. És clar que sí!

Potser… potser li puc dir que he canviat de parer… No, no, no. No puc estar amb una persona que gaudeix fent-me mal, una persona incapaç d’estimar-me.

Els records se m’amunteguen: el viatge en planador, les passejades agafats de les mans, els petons, la banyera, la seva cortesia, el seu humor, la seva mirada fosca, provocadora, sexi. L’enyoro. Han passat cinc dies, cinc dies de tortura que se m’han fet una eternitat. En arribar la nit, ploro fins que em quedo adormida. Tant de bo no hagués marxat, tant de bo pogués ser d’una altra manera, tant de bo que estiguéssim junts. Durant quant de temps hauré de suportar aquesta sensació espantosa i asfixiant? Estic en un purgatori.

M’abraço, m’estrenyo amb força, per evitar caure a trossos. L’enyoro. L’enyoro moltíssim… L’estimo. Així de senzill.

Anastasia Steele, ets a la feina! He de ser forta, però ara vull anar a la inauguració d’en José i, en el fons, la masoquista que porto a dins vol veure en Christian. Respiro fondo i me’n torno a la taula.

De: Anastasia Steele

Data: 8 de juny de 2011 14:25

Per a: Christian Grey

Assumpte: Demà

Hola, Christian,

Gràcies per les flors; són precioses.

Sí, m’aniria molt bé que em portessis.

Gràcies.

Anastasia Steele

Ajudant de Jack Hyde, editor, SIP

Agafo el mòbil i desactivo el desviament de trucades a la BlackBerry. En Jack és en una reunió i ho aprofito per fer una trucada ràpida a en José.

—Hola, José. Sóc l’Ana.

—Hola, forastera —diu amb una veu tan afectuosa i càlida que estic a punt de desfer-me en un mar de llàgrimes.

—No puc parlar gaire. A quina hora hauria de venir per a la inauguració?

—Encara vols venir? —pregunta emocionat.

—I tant. —Per primer cop en cinc dies somric amb sinceritat en imaginar-me el seu ampli somriure.

—A dos quarts de vuit.

—Doncs fins demà. Adéu, José.

—Adéu, Ana.

De: Christian Grey

Data: 8 de juny de 2011 14:27

Per a: Anastasia Steele

Assumpte: Demà

Estimada Anastasia,

A quina hora et passo a buscar?

Christian Grey

President de Grey Enterprises Holdings, Inc

De: Anastasia Steele

Data: 8 de juny de 2011 14:32

Per a: Christian Grey

Assumpte: Demà

La inauguració d’en José és a les 19:30. A quina hora et va bé?

Anastasia Steele

Ajudant de Jack Hyde, editor, SIP

De: Christian Grey

Data: 8 de juny de 2011 14:34

Per a: Anastasia Steele

Assumpte: Demà

Estimada Anastasia,

Portland és lluny. Et passaré a buscar a les 17:45.

Tinc ganes de tornar-te a veure.

Christian Grey

President de Grey Enterprises Holdings, Inc.

De: Anastasia Steele

Data: 8 de juny de 2011 14:38

Per a: Christian Grey

Assumpte: Demà

Fins demà.

Anastasia Steele

Ajudant de Jack Hyde, editor, SIP

Ostres, Déu meu. Veuré en Christian i, per primer cop en cinc dies, el meu estat d’ànim millora una mil·lèsima, prou perquè em pregunti com es deu sentir ell.

M’ha trobat a faltar? Segurament no tant com jo a ell. Ha trobat una altra submisa? La idea em resulta tan dolorosa que de seguida me la trec del cap. Em quedo mirant la muntanya de correspondència d’en Jack que he de classificar i m’hi aboco mentre intento allunyar en Christian dels meus pensaments.

De nit, al llit, no paro de fer voltes i regirar-me, intentant dormir. És el primer cop des de fa dies que no ploro fins a caure esgotada.

M’imagino el rostre d’en Christian tal com estava l’últim cop que el vaig veure, abans de marxar. El seu gest torturat em persegueix. Recordo que ell no volia que me n’anés, cosa estranya. Per què m’hauria d’haver quedat quan la situació s’havia fet tan insostenible? Cadascun de nosaltres lluitava per mantenir-se al marge de les seves pròpies pors (jo, del càstig; ell, de… què? D’enamorar-se?).

M’ajec de costat i m’abraço al coixí amarada d’una tristor insuportable. En Christian creu que no es mereix que l’estimin. Per què? Té res a veure amb la seva educació? La seva mare biològica, aquella puta drogoaddicta? Els pensaments no paren d’assetjar-me fins a la matinada quan, per fi, caic rendida en un son inquiet.

El dia s’arrossega lentament i en Jack em dedica unes atencions no gens corrents. Sospito que té a veure amb el vestit de color pruna de la Kate i les botes de taló alt negres que li he pispat de l’armari, però no m’entretinc a pensar-hi. Decideixo que aniré a comprar-me roba amb la primera nòmina. El vestit em queda més ample que abans, però faig veure que no me n’adono.

Per fi, arriben dos quarts de quatre. Agafo la jaqueta i la bossa i intento dominar els nervis. El veuré!

—Has quedat aquesta nit? —em pregunta en Jack, que en plegar passa per davant de la meva taula.

—Sí. No. De fet, no.

Aixeca una cella: ara sí que he despertat el seu interès!

—Amb un nòvio?

Em poso vermella.

—No, un amic. Un ex.

—Potser et vindria de gust prendre alguna cosa demà després de la feina. Has tingut una primera setmana estel·lar, Ana. Ho hauríem de celebrar. —Em somriu i l’ombra d’una emoció desconeguda, inquietant, li plana per damunt del rostre. M’incomoda.

Es fica les mans a les butxaques i se’n va amb pas tranquil cap a la porta doble. Veient com marxa, arrufo el front. Anar de copes amb el cap és bona idea?

Em dic que no. Abans he de passar una vetllada amb en Christian Grey. Com m’ho faré? Me’n vaig corrents cap al lavabo a fer-me uns retocs d’última hora.

M’examino la cara al mirall enorme que hi ha penjat a la paret una bona estona. Sóc la de sempre, però al voltant dels ulls ara hi tinc ulleres. Estic demacrada, fantasmagòrica. Tant de bo em sabés maquillar! Em poso una mica de rímel i llapis d’ulls, i em pessigo les galtes amb l’esperança que m’hi aparegui una mica de color. M’arreglo els cabells de manera que em cauen amb exquisidesa per damunt les espatlles. Respiro fondo. M’hi hauré de conformar.

Passo nerviosa pel vestíbul amb un somriure a la cara i faig adéu amb la mà a la Claire de recepció. Em sembla que ella i jo podríem ser amigues. En Jack parla amb l’Elizabeth mentre jo me’n vaig cap a la porta. Amb un somriure d’orella a orella, s’afanya a obrir-me-la.

—Tu primer, Ana —murmura.

—Gràcies. —Somric amb una mica de vergonya.

Al xamfrà del carrer m’espera en Taylor. Obre la porta del darrere del cotxe. Em miro en Jack, que m’ha seguit a fora, amb cara de dubte. Contempla decebut l’Audi tot terreny.

Tiro endavant i pujo al seient del darrere, i allí el tinc, en Christian Grey, amb el vestit gris, sense corbata, el coll de la camisa blanca descordat. Els ulls grisos brillants.

Se m’asseca la gola. Està magnífic, si no fos perquè em mira amb expressió severa. Per què?

—Quan has menjat per última vegada? —m’etziba mentre en Taylor tanca la porta darrere meu.

Merda!

—Hola, Christian. Sí, jo també m’alegro de tornar-te a veure.

—Ara no m’interessen les respostes enginyoses. Contesta. —Els seus ulls em miren enfurismats.

Ostres!

—Mmm… M’he pres un iogurt a l’hora de dinar. Ah, sí, i un plàtan.

—Quan ha estat l’última vegada que has menjat com Déu mana? —em pregunta amb veu glacial.

En Taylor s’asseu amb discreció al seient del conductor, engega el cotxe i s’endinsa en el riu del trànsit.

Alço la mirada i veig que en Jack em fa adéu amb la mà, tot i que no tinc ni idea de si em pot veure a través del vidre fumat. Li torno el gest.

—Qui és? —salta en Christian.

—El meu cap. —Em quedo mirant l’home impressionant que tinc al costat amb els llavis serrats en una línia implacable.

—I doncs? Quan a ser?

—Christian, això no és cosa teva —murmuro amb una valentia extraordinària.

—Tot el que facis és cosa meva. Digues.

No, i tant que no és cosa teva. Remugo amb frustració, poso els ulls en blanc mirant al cel, i en Christian els acluca. Per primer cop en molt de temps, tinc ganes de riure. Faig un esforç immens per ofegar la rialleta que amenaça de pujar-me als llavis. L’expressió d’en Christian se suavitza i jo intento mantenir un aire d’indiferència, que fa aflorar la insinuació d’un somriure als seus llavis delicats i esculturals.

—I doncs? —pregunta amb un to més suau.

—Pasta alle vongole, divendres passat —xiuxiuejo.

Tanca els ulls. La fúria i potser el penediment se li reflecteixen a la cara.

—Ja ho entenc —diu amb veu freda—. Diria que has perdut com a mínim dos quilos, segurament més, des d’aleshores. Sisplau, menja, Anastasia —em renya.

Em quedo mirant els dits entrellaçats a la falda. Com és que sempre em fa sentir com una nena dolenta?

Es regira al seient i em mira de fit a fit.

—Com estàs? —em pregunta encara amb veu baixa.

Home, estic feta un nyap, de debò… M’empasso saliva:

—Si et digués que estic bé, t’estaria enganyant.

En Christian respira fondo.

—Jo també —murmura. Allarga un braç i m’agafa la mà—. T’enyoro —afegeix.

Ostres, no. Pell amb pell.

—Christian, jo…

—Ana, sisplau. Necessito parlar amb tu.

Em posaré a plorar. No.

—Christian, jo… sisplau… he plorat molt —mussito mentre intento mantenir els sentiments sota control.

—No, sisplau, no. —M’allarga la mà i abans no me n’adono estic asseguda a la seva falda. M’envolta amb el braç i m’enfonsa el nas als cabells—. T’he enyorat moltíssim, Anastasia —sospira.

Em vull desfer de la seva abraçada per mantenir una certa distància, però m’aferra amb força entre els braços. Em reté contra el seu pit. Em desfaig. Sí, aquí és on vull estar!

Deixo reposar el meu cap damunt d’ell i em petoneja els cabells. Sóc on he de ser. Fa olor de lli, de suavitzant, de gel corporal i la meva olor preferida: olor de Christian. Per uns moments, em faig la il·lusió que tot anirà bé i la meva ànima desfeta s’apaivaga una mica.

Al cap d’uns minuts en Taylor s’atura en un estop pintat a la calçada, tot i que encara no hem sortit de la ciutat.

—Vine. —En Christian em fa baixar de la seva falda—. Ja hem arribat.

Què?

—Hi ha un heliport a dalt de tot de l’edifici —diu en Christian mirant cap al gratacels per explicar-se.

És clar! El Charlie Tango. En Taylor obre la porta i baixo del cotxe. Em dedica un somriure afectuós, paternal, que em fa sentir segura. L’hi torno.

—Li dec un mocador.

—Quedi-se’l, senyoreta Steele, amb els meus millors desitjos.

Em poso vermella. En Christian ve des de l’altra banda del cotxe i m’agafa de la mà. Es queda mirant en Taylor amb cara de desconcert, i el xofer li torna una mirada inescrutable.

—A les nou? —li diu en Christian.

—Sí, senyor.

En Christian també assenteix. Després fa mitja volta i em condueix cap a la porta doble d’un vestíbul immens. Gaudeixo del contacte de la seva mà i els seus dits llargs i hàbils tancats al voltant dels meus. Aquella atracció que conec prou bé ha tornat: em sento tan atreta per ell com Ícar pel sol. Ja m’he cremat un cop, però torno a ser a lloc.

Quan arribem davant dels ascensors, pitja el botó. Me’l miro. Em dirigeix el seu mig somriure enigmàtic. Quan s’obren les portes, em deixa anar la mà i em fa passar a corre-cuita.

Les portes es tanquen i me’l torno a mirar de cua d’ull. Té els ulls abaixats cap a mi i noto una electricitat palpable entre nosaltres. Gairebé la sento a la llengua, com un batec que va de l’un a l’altre i que ens atreu.

—És increïble —sospiro mentre m’abandono a la intensitat d’aquesta atracció visceral.

—Jo també ho noto —em diu amb una mirada tèrbola i profunda.

Un desig ardent i mortal se’m congria al ventre. En Christian m’aferra la mà i m’acaricia els artells amb el polze. Tots els músculs del meu interior es contreuen de cop: és una sensació deliciosa.

Com pot ser que encara em faci sentir així?

—Sisplau, no et mosseguis el llavi, Anastasia —murmura.

Aixeco els ulls per mirar-lo i em deixo estar el llavi. El desitjo. Ara, aquí, a l’ascensor. No ho puc evitar.

—Ja saps el que em passa —murmura.

Ostres, encara l’afecto! La deessa interior se’m desvetlla després de cinc dies de rebequeries.

De sobte, les portes s’obren i es trenca l’encís. Sortim al terrat. Fa vent i, malgrat la jaqueta negra, tinc fred. En Christian em rodeja amb el braç, m’acosta cap a ell i arrenquem a córrer cap al Charlie Tango, al centre de l’heliport, amb les hèlixs del rotor que giren lentament.

Un home alt, ros, de mandíbula quadrada i vestit de negre en baixa d’un salt i, acotant el cap, corre cap a nosaltres. Encaixa amb en Christian i crida per damunt del soroll dels rotors:

—A punt per marxar, senyor. Tot seu!

—Has fet totes les comprovacions?

—Sí, senyor.

—El vindràs a buscar a dos quarts de nou?

—Sí, senyor.

—En Taylor t’espera al carrer.

—Gràcies, senyor Grey. Que tingui un bon viatge a Portland. Senyora —em saluda. Sense deixar-me anar, en Christian assenteix, acota el cap i em du cap a l’helicòpter.

Un cop a dins em corda els arnesos estrenyent les corretges amb força. Em dirigeix una mirada de complicitat i em mostra el seu somriure misteriós.

—Això farà que t’estiguis quieta —murmura—. He de reconèixer que m’agrada com et queda aquest arnès. No el toquis.

Em poso d’un vermell intens mentre en Christian m’acaricia la barra amb l’índex abans de passar-me els auriculars. A mi també m’agradaria tocar-te, però no em deixaràs! Arrufo el front. A més, m’ha estret el cinturó amb tanta força que amb prou feines em puc bellugar.

S’instal·la al seient del pilot i es lliga, després comença a fer totes les comprovacions de rigor prèvies a l’enlairament. És tan competent. I seductor. Es posa els auriculars, acciona un commutador i els rotors, en accelerar, m’eixorden.

Tomba el cap i em mira:

—A punt? —La seva veu em ressona als auriculars.

—Sí.

Em dedica el seu somriure infantil. Uau, feia molt de temps que no el veia!

—Torre Sea-Tac, aquí Charlie Tango, Golf… Golf Echo Hotel, a punt per enlairar-me cap a Portland via PDX. Confirmeu, canvi.

La veu impersonal del controlador de trànsit aeri respon amb instruccions:

—Roger, torre: Charlie Tango, endavant, canvi i fora.

En Christian mou dues palanques, agafa el comandament i l’helicòpter s’aixeca lentament i s’endinsa amb suavitat en el cel de la nit.

Seattle i el meu estómac es queden avall, a terra, i gaudeixo de la vista.

—Vam perseguir l’albada, Anastasia, i ara empaitarem el sol ponent —la seva veu m’arriba a través dels auriculars.

Em tombo i me’l quedo mirant, sorpresa. Què vol dir això? Com és possible que digui coses tan romàntiques? Em somriu i no puc evitar tornar-li un tímid somriure.

—A més del sol ponent, aquest cop hi ha més coses per veure —m’explica.

L’última vegada que vam volar cap a Seattle era fosc, però aquest vespre la vista és espectacular, literalment, com treta d’un altre món. Estem volant entre els edificis més alts, cada cop més i més amunt.

—L’Escala és allà. —M’assenyala l’edifici—. La Boeing és allà i una mica més enllà es veu l’Space Needle.

Estiro el coll.

—No hi he estat mai.

—Ja t’hi duré. Hi podem sopar.

—Christian, tu i jo vam tallar.

—Ja ho sé. Però encara t’hi puc convidar a sopar —em respon mirant-me de fit a fit.

Assenteixo amb el cap, decidida a no portar-li la contrària.

—Això d’aquí és molt bonic, gràcies.

—Impressionant, oi?

—Sí, és impressionant que puguis fer això.

—M’ensabona, senyoreta Steele? Doncs sí, sóc un home amb molts talents!

—Ja me n’adono, senyor Grey.

Es gira cap a mi amb un somriure, i, per primer cop en cinc dies, em relaxo una mica. Potser no serà tan terrible.

—Com et va a la feina?

—Bé, gràcies. És interessant.

—Com és el teu cap?

—Home, està bé. —Com li puc explicar a en Christian que en Jack em fa sentir incòmoda? En Christian se’m queda mirant.

—Què passa? —em pregunta.

—A banda del que és evident, no res.

—Què és evident?

—Ostres, Christian, de vegades ets totxo de debò!

—Totxo? Jo? No sé si acabo d’entendre el que vol dir, senyoreta Steele.

—No res, doncs.

Corba els llavis en un somriure.

—He trobat a faltar els teus comentaris sagaços, Anastasia.

Esbufego i tinc ganes de cridar-li: «Doncs jo t’he enyorat… del tot, i no només els teus comentaris!». Però no dic res i miro pel parabrises del Charlie Tango, com si estigués dins d’una peixera, mentre avancem cap al sud. El crepuscle es va estenent a la nostra dreta, el sol baixa a l’horitzó, gros, ardent, d’un taronja ferotge… I em torno a sentir com un Ícar que hi volés massa a prop.

El crepuscle ens persegueix des de Seattle i el cel està inundat d’òpals, roses i aiguamarines que s’entrellacen en harmonia com només ho pot fer la mare naturalesa. És un vespre clar i fresc, i els llums de Portland parpellegen i ens fan l’ullet quan en Christian fa aterrar l’helicòpter a l’heliport. Som al capdamunt de l’estrany edifici de maons marrons de Portland des d’on ens vam enlairar fa poc més de tres setmanes.

No fa gaire, doncs, i en canvi, tinc la sensació que conec en Christian de tota la vida. Atura el motor del Charlie Tango, acciona unes quantes palanques perquè parin els rotors i, per fi, l’únic que sento és la meva respiració a través dels auriculars. Mmm. De sobte, em recordo de l’experiència amb Thomas Tallis. Em quedo blanca. No tinc ganes d’anar-hi.

En Christian es descorda el cinturó i s’inclina per descordar-me el meu.

—Ha tingut un bon viatge, senyoreta Steele? —em pregunta amb la veu mansa i la mirada encesa.

—Sí, gràcies, senyor Grey —responc amb educació.

—Au, doncs, anem a veure les fotos del noi.

M’allarga la mà, la hi agafo i salto del Charlie Tango.

Un home de cabells i barba grisos se’ns acosta per saludar-nos amb un gran somriure. El reconec, és l’home gran que hi havia aquí l’última vegada que vam venir.

—Joe —el saluda en Christian, que em deixa anar la mà per encaixar amb afecte amb en Joe.

—Vigila-la fins que vingui l’Stephan. Arribarà entre les vuit i les nou.

—Sí, senyor Grey. Senyora —diu saludant-me amb el cap—. El cotxe els espera a baix, senyor. Ah, l’ascensor està espatllat; hauran de baixar per l’escala.

—Gràcies, Joe.

En Christian m’agafa la mà i anem cap a les escales d’emergència.

—Tens sort que només haguem de baixar tres pisos, amb els talons que portes —murmura amb to de crítica.

Vaja!

—No t’agraden les botes?

—M’agraden molt, Anastasia. —Se li enterboleix la mirada i tinc la sensació que vol dir alguna cosa més, però calla—. Vine. Anirem a poc a poc. No vull que caiguis i et trenquis el coll.

Seiem en silenci mentre el xofer ens porta a la galeria. Em torna a envair l’angoixa. M’adono que l’estona que hem passat al Charlie Tango hem estat en l’ull de l’huracà. En Christian està en silenci, pensatiu, potser recelós; la breu i tranquil·la conversa que hem mantingut fa una estona s’ha evaporat. Tinc ganes de dir moltes coses, però el trajecte és massa curt. En Christian mira pensarós per la finestreta.

—En José és un amic i prou —murmuro.

En Christian es gira i se’m queda mirant, amb els ulls foscos i alerta i una expressió inescrutable. Els seus llavis… Ostres, els seus llavis em torben, i no ho puc evitar: els recordo sobre el meu cos… pertot arreu. Em puja la temperatura de la pell. En Christian es regira al seient i arrufa les celles.

—Aquests ulls tan bonics ara semblen massa grossos, Anastasia. M’has de prometre que menjaràs.

—Sí, Christian, menjaré —responc de forma automàtica, com si res.

—Ho dic de debò.

—Ara sí? —No puc dissimular el meu to despectiu. Francament, quina barra que té aquest home (aquest home que m’ha fet passar un infern durant els últims dies). No, en això m’equivoco. Sóc jo la que m’he fet passar un infern. O no: ha estat ell. Moc el cap, confosa.

—No em vull barallar amb tu, Anastasia. Vull que tornis i que estiguis sana i forta —em diu.

—Però no ha canviat res. —«Encara tens cinquanta ombres», penso.

—Ja en parlarem de tornada. Hem arribat.

El cotxe s’atura davant de la galeria i en Christian baixa tan ràpid que em deixa amb la paraula a la boca. M’obre la porta del cotxe i en baixo.

—Per què ho fas? —la veu em sona més forta del que esperava.

—El què?

L’he agafat per sorpresa.

—Deixes anar una cosa així i després calles.

—Anastasia, ja hem arribat. És on volies venir. Som-hi i després ja en parlarem. No tinc ganes de muntar un numeret al carrer.

Miro al meu voltant. Té raó. Hi ha massa gent. Serro els llavis mentre ell em mira amb severitat.

—Entesos —murmuro de mala gana. M’aferra la mà i em fa entrar a l’edifici.

Som en un antic magatzem reformat (parets de maons, terres de fusta fosca, sostres i canonades blancs). És un local espaiós i modern. Hi ha unes quantes persones que es passegen per la galeria, bevent vi mentre admiren l’obra d’en José. Per uns segons, els meus problemes desapareixen quan m’adono que en José ha fet realitat el seu somni. Enhorabona, José!

—Bona nit i benvinguts a l’exposició de José Rodríguez. —Una jove amb un vestit negre i cabells castanys molt curts, els llavis pintats d’un vermell llampant i unes criolles ens ve a saludar. Em mira un moment i després s’entreté molta estona, més del que seria estrictament necessari, observant en Christian. Tot seguit es gira cap a mi, parpelleja i es posa vermella.

Arrufo les celles. En Christian és meu… o ho era. Faig un gran esforç per no fulminar-la amb la mirada. La noia em torna a mirar bé i parpelleja un altre cop.

—Ostres, Ana, si ets tu! Estem molt contents que hagis vingut. —Amb un somriure forçat, m’ofereix un fullet i m’acompanya cap a una taula atapeïda de begudes i pica-pica.

—La coneixes? —em pregunta en Christian arrufant el nas.

Faig que no amb el cap: estic tan perplexa com ell, que s’arronsa d’espatlles, contrariat.

—Què vols prendre?

—Una cop de vi blanc, sisplau.

Arrufa el front, però es conté abans de dir res i se’n va cap a la barra.

—Ana!

En José apareix travessant la multitud a tota pastilla.

Caram! Va molt mudat. Fa bona cara i em somriu satisfet. M’abraça i m’estreny amb força. Amb prou feines puc contenir les llàgrimes. És el meu amic, l’únic que tinc mentre la Kate sigui fora. Els ulls se’m neguen.

—Ana, estic molt content que hagis pogut venir —em murmura a cau d’orella. Tot d’una, m’agafa per les espatlles i m’aparta un xic sense deixar-me anar. M’estudia.

—Què?

—Estàs bé? Se’t veu..., ostres, rara. Dios mío, t’has aprimat?

Parpellejo per aguantar-me les llàgrimes… Ostres, no, ell també!

—José, estic bé. I molt contenta per tu. Felicitats per l’exposició. —La veu em vacil·la en adonar-me de la preocupació que reflecteix el seu rostre, però m’he de contenir.

—Com has vingut? —em pregunta.

—M’ha portat en Christian —dic, recelosa.

—Ah. —En José sembla decebut i em deixa anar—. On és? —Se li enterboleix l’expressió.

—Allà, ha anat a buscar beguda. —Assenyalo en Christian amb el cap i m’adono que la fa petar amb algú que també és a la cua. En Christian aixeca els ulls i les nostres mirades es troben. En aquesta fracció de segon, em quedo paralitzada, amb els ulls clavats en aquell home de bellesa inaudita que em mira amb un sentiment incomprensible. Té un esguard abrusador, que em crema, i per un instant ens allunyem del que ens envolta, mirant-nos l’un a l’altre.

Déu meu… Aquest home enlluernador vol que torni amb ell i, en algun raconet del meu interior, la meva felicitat exultant es desperta lentament com les campanes a l’alba.

—Ana! —En José em treu del meu aïllament amb brusquedat—. Estic molt content que hagis vingut… Escolta, t’he d’avisar que…

De sobte, la senyoreta dels cabells molt curts i el pintallavis vermell ens interromp.

—José, la periodista del Portland Printz ha vingut per parlar amb tu. Vine. —Em somriu amb amabilitat.

—No és genial? La fama! —En José somriu, i no puc evitar tornar-li el somriure: se’l veu tan feliç!—. Ja parlarem després, Ana.

Em fa un petó a la galta i el veig marxar cap a una noia que l’espera al costat d’un fotògraf llargarut.

Les fotografies d’en José són pertot arreu i, en alguns casos, les han imprès sobre teles immenses. N’hi ha en blanc i negre i en color. Molts dels paisatges transmeten una bellesa etèria. En una fotografia feta a prop del llac de Vancouver, a la llum del crepuscle, els núvols de tons rosats es reflecteixen sobre la quietud de l’aigua. Tot d’una, em sento transportada per la pau i la serenitat. És sorprenent.

En Christian se’m posa al costat i m’ofereix una copa de vi blanc.

—Et fa el pes? —dic amb un to ara més normal.

Se’m queda mirant amb cara burleta.

—El vi —matiso.

—No. En aquesta mena d’actes poques vegades me’l fa. Aquest noi té molt de talent, no trobes? —comenta en Christian admirat per la foto del llac.

—Per què et penses, si no, que li vaig demanar que et fes les fotos? —L’orgull que sento és evident. En Christian arrossega la mirada amb expressió impassible de la fotografia cap a mi.

—Christian Grey? —El fotògraf del Portland Printz s’acosta a en Christian—. Que li puc fer una foto, senyor?

—I tant. —En Christian dissimula l’enuig. Em faig enrere, però m’agafa de la mà i em posa al seu costat. El fotògraf se’ns queda mirant. Sóc incapaç d’amagar la meva sorpresa.

—Gràcies, senyor Grey. —Ens fa un parell de fotos—. Senyoreta…?

—Ana Steele —responc.

—Gràcies, senyoreta Steele.

Així que el fotògraf se n’ha anat, comento:

—Vaig estar buscant fotos teves amb alguna acompanyant per Internet. No en vaig trobar cap. Per això la Kate es pensava que eres gai.

Els llavis d’en Christian es torcen en un somriure.

—Això explica la teva pregunta tan poc apropiada. No, jo no vaig amb acompanyants, Anastasia; només amb tu. Però això ja ho sabies —diu amb veu serena i sincera.

—O sigui que mai no havies anat enlloc amb les teves submises? —Miro al meu voltant amb nerviosisme per assegurar-me que no ens hagi sentit ningú.

—De vegades. No per anar a actes. De compres. —S’arronsa d’espatlles, sense deixar de mirar-me.

Ostres, o sigui que només a la seva cambra de jocs, la cambra vermella. No sé què pensar-ne.

—Només, tu, Anastasia —em murmura.

Em ruboritzo i abaixo la mirada fins als meus dits. A la seva manera, es preocupa per mi.

—El teu amic sembla un home de paisatges més que de retrats. Fem-hi un cop d’ull. —M’allarga la mà i l’hi agafo.

Avancem unes quantes fotografies i em fixo en una parella que em miren i parlen, amb un somriure resplendent, com si em coneguessin. Deu ser perquè vaig amb en Christian, però hi ha un noi que em mira de manera descarada. Que estrany.

Passem a una altra sala i llavors descobreixo per què he estat l’objecte de tantes mirades estranyes: penjats a la paret de l’altra punta hi ha set retrats immensos… meus!

Me’ls quedo mirant totalment absorta, bocabadada. La sang m’ha abandonat completament el rostre. Sóc jo: fent morros, rient, arrufant el front, seriosa, alegre. Tot en primeríssim pla i en blanc i negre.

Renoi! Recordo haver vist en José remenant la càmera un parell de vegades quan havia vingut per casa i quan l’havia acompanyat per fer-li de taxista i ajudant. Feia instantànies, o això em pensava jo. No pas aquestes fotos tan íntimes i directes.

En Christian contempla, paralitzat, totes les fotos.

—Pel que sembla, no sóc l’únic —murmura amb expressió críptica, i serra la boca formant una línia recta.

Em sembla que està enrabiat.

—Perdona —em diu, travessant-me amb una mirada vital per uns segons. Se’n va de cap al taulell de la recepció.

Què li passa ara? Observo hipnotitzada com parla agitadament amb la senyoreta dels cabells molt curts i el pintallavis vermell. Treu la cartera i li passa la targeta de crèdit.

Merda! En deu haver comprat alguna.

—Ei. Tu ets la musa. Aquestes fotos són genials. —Em diu un noi amb una tofa de cabells rossos lluents. Noto una mà al colze i m’adono que en Christian ha tornat.

—Ets un paio amb sort. —Li diu el de la tofa rossa a en Christian, que se’l queda mirant amb expressió glacial.

—Sí —murmura amb veu fosca, i m’estira cap a un costat.

—Que n’has comprat una?

—Una? —rebufa enriolat i amb els ulls clavats en les fotos.

—N’has comprat més d’una?

Posa els ulls en blanc.

—Les he comprat totes, Anastasia. No vull que cap desconegut pugui delectar-se amb la teva presència en la intimitat de casa seva.

El meu primer instint és posar-me a riure.

—T’estimaries més fer-ho tu? —me’n burlo.

Abaixa els ulls cap a mi. El meu atreviment l’ha agafat per sorpresa, em sembla, però intenta dissimular-ho.

—Sincerament, sí.

—Pervertit —remugo, sense vocalitzar, i em mossego el llavi per no somriure.

Es queda amb una pam de nas i ara sí que la seva sorpresa és evident. Es toca la barbeta amb posat reflexiu.

—Això no t’ho puc discutir, Anastasia. —Mou el cap i la seva mirada s’apaivaga una mica.

—M’agradaria parlar-ne més amb tu, però he signat un acord de confidencialitat.

Sospira, em mira i se li enterboleixen els ulls.

—Les coses que m’agradaria fer amb aquests llavis tan audaços… —murmura.

Em quedo clavada perquè sé perfectament què vol dir.

—Ets molt brusc. —Intento sonar sorpresa i me’n surto. Que no té límits?

Fa un somriure divertit i arrufa el front.

—Se’t veu molt relaxada en aquestes fotos, Anastasia. No et veig així gaire sovint.

Què? Òndia! Canvi de tema… Diàleg interruptus, de juganer a seriós.

M’enrojolo i miro cap a terra. En Christian em fa alçar el cap i jo respiro fondo en sentir el contacte del seus dits.

—Vull que estiguis així de relaxada amb mi —em xiuxiueja, sense ni rastre de bon humor.

Molt endins meu, l’alegria d’abans es reviscola. Com pot ser? Tenim un problema.

—Has de deixar d’intimidar-me si això és el que vols —li etzibo.

—Has d’aprendre a comunicar-te i explicar-me com et sents —em replica amb la mirada encesa.

Respiro fondo.

—Christian, volies que fos la teva submisa. Aquest és el problema. Forma part de la definició d’una submisa; m’ho vas escriure per correu una vegada. —M’aturo un moment, intentant recordar les paraules exactes—. Em sembla que les definicions de «submisa» eren, i cito: «dòcil, obedient, influenciable, tractable». Se suposava que no t’havia de mirar. Que no t’havia de parlar tret que m’autoritzessis a fer-ho. Què esperaves? —li murmuro, amb to d’amenaça.

Ell arrufa el front encara més i jo continuo:

—Em desconcertes. No vols que et desafiï, però llavors resulta que t’agrada la meva «agudesa». Vols obediència, tret de quan no en vols, per poder-me castigar. No sé què he de fer quan estic amb tu.

Acluca els ulls.

—Bona observació, com sempre, senyoreta Steele —em felicita amb un to de veu glacial—. Au, anem a sopar alguna cosa.

—Només fa mitja hora que hem arribat.

—Ja has vist les fotos i has parlat amb el noi.

—Es diu José.

—Ja has parlat amb en José; l’home que, l’última vegada que el vaig veure, intentava ficar-te la llengua a la boca aprofitant que tu estaves borratxa i marejada —m’etziba.

—Ell no m’ha pegat mai —li replico.

En Christian arrufa les celles; traspua irritació.

—Això ha estat un cop baix, Anastasia —em murmura amb to amenaçador.

Em quedo blanca i en Christian es passa les mans pels cabells, a punt de saltar de la ràbia mal continguda. Li torno la mirada carregada d’odi.

—Et portaré a menjar alguna cosa. T’estàs pansint a ulls vista. Vés a buscar el noi aquest i digues-li adéu.

—Sisplau, no ens podem quedar més estona?

—No. Vés-hi. Ara. Digues-li adéu.

El miro enfurismada, amb la sang bullint, el senyor Maníac del Control. La fúria és el que més li escau. Més que plorar.

Aparto la mirada i recorro la sala amb els ulls buscant en José. El veig parlant amb un grup de noies. Me n’hi vaig amb pas decidit allunyant-me d’en Cinquanta. Només perquè m’ha portat aquí he de fer el que ell digui? Qui dimoni s’ha cregut que és?

Les noies estan pendents de totes i cadascuna de les paraules d’en José. Una d’elles es queda amb un pam de nas quan veu que m’hi acosto. Sens dubte m’ha reconegut de les fotos.

—José.

—Ana. Perdoneu-me, noies. —En José els fa un somriure i m’envolta amb un braç. En cert sentit trobo que la situació és divertida…, en José fet tot un senyor que impressiona les dames.

—Sembles empipada —em diu.

—He de marxar —li explico amb posat esquerp.

—Acabes d’arribar.

—Ja ho sé, però en Christian ha de tornar. Les fotos són precioses, José… Tens molt de talent.

Fa un somriure resplendent.

—Ha estat genial tornar-te a veure.

En José em recull en una immensa abraçada d’ós i em fa girar de manera que puc veure en Christian a l’altra banda de la galeria. Arrufa el front i m’adono que ho fa perquè estic als braços d’en José. De manera que, en un moviment calculat a la perfecció, passo els braços al voltant del coll d’en José. Em sembla que en Christian està a punt de morir-se. Se li enfosqueix la mirada fins a adquirir una tonalitat sinistra i, lentament, avança cap a nosaltres.

—Gràcies per haver-me avisat d’això de les fotos —murmuro.

—Merda. Ho sento, Ana. T’ho hauria d’haver dit. T’han agradat?

—Mmm…, no ho sé —responc amb sinceritat, sobtadament fora de joc per la pregunta.

—Bé, s’han venut totes, suposo que això vol dir que li han agradat a algú. No ho trobes genial? Ets una noia de pòster. —M’estreny amb més força al mateix temps que en Christian arriba al nostre costat fulminant-me amb la mirada, tot i que, per sort, en José no ho veu.

Em deixa anar.

—No siguis tan freda, Ana. Ostres, senyor Grey, bon vespre.

—Senyor Rodríguez, impressionant. —La veu d’en Christian sona d’una educació glacial—. Em sap greu que no ens puguem quedar més estona, però hem de tornar cap a Seattle. Anastasia? —Amb gran subtilesa posa l’accent en el «hem» i m’agafa de la mà.

—Adéu, José. Felicitats, un cop més. —Li faig un petó furtiu a la galta i, abans que me n’adoni, en Christian m’arrossega cap a fora. Sé que bull de ràbia continguda. Però jo també.

Fa una llambregada ràpida amunt i avall del carrer, ens n’anem cap a l’esquerra i, tot d’una, em fa entrar en un carreró, on em clava de cop i volta a la paret. M’agafa la cara entre les mans per obligar-me a mirar els seus ulls ardents i decidits.

Esbufego mentre ell acosta els llavis cap a mi. Em besa violentament. Per uns segons les nostres dents xoquen, després em fica la llengua entre els llavis.

El desig m’esclata per tot el cos com els focs artificials d’un Quatre de Juliol, i li torno el petó amb el mateix ardor que ell, mentre li engrapo els cabells i els hi estiro fort. Gemega un so profund i provocador que li neix del fons de la gola i que em fa vibrar de cap a peus. Em recorre amb la mà fins a la cuixa, clavant-me els dits a la carn per sota del vestit de color pruna.

Aboco totes les pors i el desengany dels últims dies en el petó, lligant-lo a mi, i en aquest moment m’adono (en aquest moment de passió cega) que ell fa el mateix, que sent el mateix que jo.

Interromp el petó amb un esbufec. Té els ulls il·luminats de desig i, en veure’l, se m’encén la sang que ja em bull per tot el cos. Em sento la boca fluixa quan intento omplir els pulmons amb ànsia.

—Tu. Ets. Meva —m’etziba, subratllant cada paraula. S’allunya de mi i s’ajup, amb les mans als genolls com si acabés de córrer una marató—. Redéu, Ana!

Em repenjo a la paret, panteixant, intentant controlar l’allau de reaccions del meu cos, intentant conservar l’equilibri.

—Em sap greu —murmuro quan per fi recupero l’alè.

—I tant, que te n’hauria de saber. Ja sé què feies. Vols el fotògraf, Anastasia? És evident que ell sent alguna cosa per tu.

Nego amb el cap amb aire de culpa.

—No. És un amic i prou.

—M’he passat tota la meva vida d’adult intentant evitar qualsevol sentiment extrem. Però tu…, tu em despertes sentiments que em resulten del tot desconeguts. És molt… —Arrufa el front mentre busca la paraula—. Inquietant. M’agrada tenir el control, Ana —continua, incorporant-se, amb la mirada encesa—, però al teu costat se m’escapa.

Fa un moviment vague amb els dits, i després se’ls passa pels cabells i respira fondo. M’agafa la mà.

—Vine, hem de parlar. I tu, a més, has de menjar.

2

Em porta a corre-cuita a un restaurant petit i discret.

—Ens haurem de conformar amb això —rondina en Christian—. No tenim gaire estona.

A mi, el restaurant ja em sembla bé. Cadires de fusta, tovalles de fil i parets del mateix color que la cambra de jocs d’en Christian (d’un vermell sang intens), amb tot de petits miralls daurats distribuïts a l’atzar, espelmes blanques i gerros petits amb roses blanques. Ella Fitzgerald cantusseja de fons sobre allò que en diuen amor. És molt romàntic.

El cambrer ens acompanya a una taula per a dos situada en un petit reservat i m’assec, amb aprensió i sense saber què em vol dir.

—Anem curts de temps —diu en Christian al cambrer mentre seiem—. Prendrem filet al punt, amb salsa bearnesa si en tenen, patates fregides i verdures, el que sigui que tingui el xef; i porti’m la carta de vins.

—Ara mateix, senyor. —El cambrer, sorprès per l’eficiència freda i tranquil·la d’en Christian, se’n va de seguida. En Christian deixa la BlackBerry damunt la taula. Caram, que no tinc cap altra opció?

—I si no m’agrada el filet?

Sospira.

—No comencem, Anastasia.

—No sóc cap criatura, Christian.

—Bé, doncs deixa de portar-te com si ho fossis.

És com si m’hagués clavat una bufetada. O sigui que la cosa anirà així: una conversa agitada i tensa, en un entorn molt romàntic, sí, però no serà flors i violes.

—Sóc una criatura perquè no m’agrada el filet? —murmuro intentant dissimular que m’ha ofès.

—Perquè m’has posat gelós expressament. És una criaturada. Que no tens cap consideració pels sentiments del teu amic, que l’entabanes d’aquesta manera? —En Christian serra els llavis formant una línia prima i arrufa les celles quan el cambrer torna amb la carta de vins.

M’enrojolo. No hi havia pensat! Pobre José, no vull que es faci il·lusions de cap mena. Ara estic avergonyida. En Christian té raó; he actuat sense pensar. Dóna un cop d’ull a la carta.

—T’agradaria triar el vi? —em pregunta aixecant una cella, amb expectació; és l’arrogància personificada. Ja sap que no en sé res, de vins.

—Tria tu —li responc, esquerpa i escarmentada.

—Dues copes de Barossa Valley Shiraz, sisplau.

—D’això... Aquest vi només el venem per ampolles, senyor.

—Una ampolla, doncs —salta en Christian.

—Sí, senyor.

El cambrer es retira, amb posat dòcil; no el culpo. Arrufo les celles mirant en Cinquanta. Què és el que el rosega? Ostres, segurament jo, i, en algun punt molt profund de la meva psique, la meva deessa interior badalla endormiscada, s’estira i somriu. Ara ja fa una bona estona que dorm.

—Ets molt rondinaire.

Se’m queda mirant amb expressió impassible.

—Ah, sí? Què ho deu fer?

—Bé, sempre és bo adoptar el to adequat per a una conversa íntima i sincera sobre el futur, no et sembla? —somric amb dolçor.

Serra els llavis, però llavors, gairebé a contracor, els corba i m’adono que intenta reprimir un somriure.

—Perdona’m —em diu.

—Et perdono, i et comunico que d’ençà de l’última vegada que vam menjar plegats no m’he fet vegetariana.

—Tenint en compte que aquella va ser l’última vegada que vas menjar com cal, diria que això és discutible.

—Au, ja hi tornem a ser amb el «discutible».

—Discutible —pronuncia i se li suavitza l’expressió dels ulls. Es passa la mà pels cabells i es torna a posar seriós—. Ana, l’última vegada que vam parlar, em vas deixar. Estic una mica nerviós. Ja t’he dit que vull que tornis amb mi, i no m’has dit… res. —Em mira amb intensitat i expectació. Tanta franquesa em captiva. Què diantre li he de dir, després d’això?

—T’he enyorat; t’he enyorat molt, Christian. Els últims dies han estat… complicats. —M’empasso saliva i se’m fa un nus a la gola quan recordo l’angoixa desesperada que he sentit des que el vaig deixar.

Aquesta darrera setmana ha estat la pitjor de la meva vida, el dolor ha estat gairebé indescriptible. No s’assemblava a res que hagués sentit abans. Però la realitat em sacseja i em deixa sense alè.

—No ha canviat res. No puc ser el que vols que sigui. —Aconsegueixo que aquestes paraules passin més enllà del nus que tinc a la gola.

—Ets el que vull que siguis —replica amb èmfasi.

—No, Christian, no ho sóc.

—Estàs trasbalsada pel que va passar la darrera vegada. Em vaig comportar com un idiota, i tu… Tu també. Per què no vas fer servir les paraules de seguretat, Anastasia?

Ha canviat el to de veu: m’acusa. Què? Apa, canvi de direcció!

—Respon —m’insisteix.

—No ho sé. Estava aclaparada. Intentava ser el que tu volies que fos, intentava suportar el dolor i tot em va marxar del cap. És… Me’n vaig descuidar —murmuro, avergonyida, i m’arronso d’espatlles amb un gest de disculpa.

Potser ens hauríem pogut estalviar tant de patiment.

—Te’n vas descuidar! —esbufega amb espant, aferrant-se als costats de la taula, i em fulmina amb la mirada. M’encongeixo al seu davant.

Merda! S’ha tornat a enrabiar. La meva deessa interior també em mira enfurismada: «Ho veus? Tot ha estat per culpa teva!».

—Com puc confiar en tu? —ara parla en veu baixa—. Ho podré fer mai?

Quan el cambrer arriba amb el vi, ens estem mirant, ulls blaus sobre ulls grisos, tots dos carregats d’acusacions silenciades. El cambrer destapa l’ampolla fent una floritura innecessària i serveix una mica de vi a la copa d’en Christian, que automàticament allarga la mà i el tasta.

—Està bé —diu secament.

Amb molta cura, el cambrer ens omple les copes, deixa l’ampolla damunt la taula i de seguida toca a retirada. En Christian no ha apartat els ulls de mi en tota l’estona. Jo sóc la primera de cedir i trenco el contacte visual, agafo la copa de vi i en prenc un bon glop. Amb prou feines el paladejo.

—Ho sento —murmuro. Tot d’una em sento idiota. El vaig deixar perquè em pensava que érem incompatibles, però ara m’està dient que el podria haver aturat?

—Què sents? —em pregunta alarmat.

—No haver fet servir la paraula de seguretat.

Tanca els ulls com si estigués alleujat.

—Ens podríem haver estalviat tot aquest patiment —murmura.

—Jo et veig bé.

Millor que bé. Ets el mateix Christian de sempre.

—Les aparences enganyen —respon amb veu inalterada—. Estic de tot menys bé. Em sento com si el sol s’hagués post i no hagués tornat a sortir durant cinc dies, Ana. Ara mateix, visc en una nit eterna.

Aquesta revelació em deixa sense alè. Ostres, igual que jo!

—Em vas dir que no em deixaries mai, però, quan van anar mal dades, te’n vas anar per cames.

—Quan et vaig dir que no et deixaria mai?

—Mentre dormies. Va ser el més reconfortant que m’havien dit mai, Anastasia. Em vaig tranquil·litzar.

El cor se m’encongeix. Allargo la mà per agafar la copa de vi.

—Em vas dir que m’estimaves —murmura—. Ho diries també en passat, ara? —Ha abaixat el to de veu, tenyit d’angoixa.

—No, Christian, no.

Sembla tan vulnerable quan sospira…

—Bé —murmura.

La revelació m’ha deixat sense paraules. Ha fet un canvi de pensament. Abans, quan li deia que l’estimava, s’horroritzava. El cambrer ha tornat. Ens deixa els plats al davant i se’n va a tot drap.

Oh, no! Menjar!

—Menja —m’ordena en Christian.

En el fons sé que tinc gana, però ara mateix tinc l’estómac encongit. Assegut davant meu, hi tinc l’únic home a qui mai he estimat i debatre la incertesa del nostre futur no em fa venir ganes de menjar precisament. Em miro el plat amb expressió dubtosa.

—Ajuda’m, Anastasia, si no menges, t’hauré de posar damunt dels genolls, aquí mateix en aquest restaurant, i t’asseguro que no tindrà res a veure amb el fet d’assolir la meva satisfacció sexual. Menja!

«No t’encenguis, Grey.» El meu subconscient se’m queda mirant per damunt de les ulleres de mitja lluna. Està d’acord en tot i del tot amb en Cinquanta Ombres.

—D’acord, menjaré. I les manetes quietes, sisplau.

En comptes de somriure, se’m queda mirant impertèrri