Totes les noies fan petons amb els ulls tancats

Enric Pardo

Fragmento

1

I la festa de Cap d’Any

No hi ha res més trist que un gintònic calent.
No hi ha res més trist que fotre un clau sense ganes.
No hi ha res més trist que sentir-se sol en una festa.

I l’Àlex se sent molt sol en aquesta festa.

És a casa d’en Martín, el seu millor amic, una espècie en extinció: lleial, divertit, alegre i sociable. El típic noi lleig que cau bé a tothom. El típic noi lleig que té moltes amigues i amb una vida sexual més aviat inexistent. Més aviat nul·la. Ni un clau per compassió. Ni un petonet als llavis per acomiadar-se. Ni una carícia d’amor borratxo.

En Martín acumula una sequera important. L’Àlex no sap que fa exactament un any i sis mesos que el seu amic no suca. Si ho hagués sabut, hauria mogut cel i terra per aconseguir-li alguna follacita amb possibilitats. Pagant, si hagués fet falta. Un amic sap el que necessita un amic. Però en Martín és massa discret amb el seu problema. Fa molt que no carda, sí, però encara fa més temps que no se sent estimat. I aquest problema és molt pitjor. Almenys per a en Martín. Val més no parlar-ne. Hi ha temes dels quals val més no parlar, ni tan sols amb els amics.

L’Àlex, en canvi, no es pot queixar, no li va tan malament. És guapot, una mica pocavergonya per fora i tendre per dins. Follable i adorable alhora. Ha tingut relacions curtes, relacions llargues, relacions esporàdiques, aventures, flirtejos i amigues amb dret de cuixa. Té bagatge i recorregut. Ha fet pràcticament tot el que se suposa que s’ha de fer (excepte relacions homosexuals: el petonet als llavis en aquella festa universitària no compta, anava massa begut i va ser massa fraternal), ha gaudit de la joventut i de la sexualitat. No ha fet cap trio, ni ha practicat sexe en grup; no se n’ha anat al llit amb cap oriental, ni tampoc no ha estat amb cap postadolescent (des que és major d’edat, esclar), i porta clavada aquesta espina al fons del cor. Ara és Cap d’Any i l’Àlex està sol. L’any nou no és altra cosa que un invent de la gent feliç per recordar-te que tu no ho ets… i que, a més, estàs sol. Tan sol com es pot estar en una ciutat com Barcelona. És a dir, molt sol.

És Cap d’Any i acaben de sonar les campanades. Tothom s’abraça i les parelles es petonegen agafades per la cintura. Semblen feliços. És una nit com qualsevol altra, però una mica més sobreactuada. Tothom té alguna cosa per ocultar, però s’esforça més del normal per ocultar-la. La festa és plena de gent: alguns habituals, alguns coneguts i alguns coneguts dels coneguts, cosa que atreu fauna nova. Cares noves, somriures nous, mirades noves, cintures noves, cames llargues noves i, sobretot, veus noves que reprodueixen la mateixa conversa: Qui coneixes? Amb qui has vingut? A què et dediques?

A Barcelona hi ha dues classes de persones: les que fan alguna cosa cool i les que no fan res cool però aspiren a fer-ho. Les primeres viuen amb la por de perdre l’estatus. Les segones viuen amb la por de no aconseguir-lo mai. És una ciutat plena de por i solitud en què tothom dissimula. I aquesta és la Gran Nit de la Dissimulació.

L’Àlex s’ha estat bona part de la nit parlant amb en Dani, un col·lega de professió. En Dani és director d’art, té molta ploma i és molt d’abraçar i tocar. L’Àlex és molt de deixar-se abraçar i tocar, no el molesta en absolut. És consubstancial al gremi. Han estat criticant el director de l’última telesèrie en què han coincidit. L’Àlex és muntador i li ha explicat el que sempre expliquen els muntadors: que el material que arribava era una merda i que ha pixat sang per amagar les greus deficiències de la planificació i el mal paper dels actors. «Aquests directors old school s’haurien de retirar d’una vegada» és la frase recorrent.

—Però la direcció d’art estava bé —afegeix l’Àlex, elogiant la feina d’en Dani.

—Gràcies, vam fer el que vam poder amb tan poca pasta.

—És que així no es pot treballar. Després es queixen que no les veu ningú. Si ens donessin temps i diners…

—Sí, però amb les retallades…

—Es carregaran la poca indústria que queda.

Aquesta mateixa conversa es repetirà en els dotze projectes en què tots dos coincidiran durant els propers deu anys. Ara encara no ho saben.

És la 1.45 de la matinada del primer dia de l’any i l’Àlex fa una anàlisi general de la situació. Ningú no està massa pesat, ni massa borratxo, ni massa drogat, ni massa eufòric. Calcula que falta vora mitja hora per arribar al punt de no retorn. O es deixa emportar d’una vegada i comença a passar-s’ho bé, o val més que emprengui una retirada a temps i l’anoti al marcador de les victòries pírriques. Si no ho intentes, no perds. L’Àlex camina cap a l’habitació per agafar la caçadora i acomiadar-se a la francesa. Però en Martín, gat vell, li barra el pas.

—Però aviam, on vas tu, eh? No, no, no, no. On et penses que vas?

—Al lavabo.

—Al lavabo? Al lavabo? Vine cap aquí, va, que ja te n’anaves cap a casa. Vine, mira, què et sembla?

En Martín fa un gest amb el cap, assenyalant una noia, sense mirar-la.

No és ni lletja ni guapa, sinó tot el contrari. Amb un simple cop d’ull, l’Àlex sap que en Martín no té cap mena de possibilitat.

—Està bé, és guapeta… —li menteix.

—Es diu Maite. És professora de violí en una escola de no sé on, crec que ha vingut sola. Bé, espero que hagi vingut sola, reso perquè hagi vingut sola —diu en Martín.

—No deixis que marxi sola.

—Exacte. Ja saps que jo sóc molt de segrestar-les. Va, anem a beure.

En Martín evita que l’Àlex se’n vagi i tots dos comencen una ronda de gintònics. Al cap d’una hora d’haver creuat el punt de no-retorn, un nou grup fa acte de presència. Són unes cinc noies i dos nois, una amunt, un avall. Ningú no està en condicions de fer un càlcul exacte, només d’advertir l’arribada d’un nou grup de noies que sembla que entrin a la casa a càmera lenta.

L’Àlex és conscient de l’efecte NBA, però tot i així no es pot deixar de fixar en la noia rossa d’ulls grisos. S’apropa a en Martín i li diu a cau d’orella: «Me la demano». En Martín la mira i, fent una rabieta, deixa anar un «Merda!». L’Àlex se l’ha demanat, ja no hi ha cap opció per a en Martín, que també és molt conscient de l’efecte NBA. En què consisteix exactament l’efecte NBA? Molt senzill, és la suma de tres variables:

N de Novetat:

Acaben d’arribar, són carn fresca, un regal caigut del cel.

+

B de Bellesa:

En grup, les noies maques són més maques que per separat, perquè la bellesa d’una es dilueix en la de les altres i la potencia.

+

A d’Alcohol:

En altes dosis (a hores d’ara, dues cerveses, dues copes de cava i tres gintònics), sempre fa que les noies semblin més maques del que realment són.

L’Àlex ja té una edat, però això no el fa immune a l’efecte NBA. Les noies i els nois que acaben d’arribar saluden els coneguts, que al seu torn resulta que són coneguts dels coneguts. Això

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos