1

I la festa de Cap d’Any

No hi ha res més trist que un gintònic calent.
No hi ha res més trist que fotre un clau sense ganes.
No hi ha res més trist que sentir-se sol en una festa.

I l’Àlex se sent molt sol en aquesta festa.

És a casa d’en Martín, el seu millor amic, una espècie en extinció: lleial, divertit, alegre i sociable. El típic noi lleig que cau bé a tothom. El típic noi lleig que té moltes amigues i amb una vida sexual més aviat inexistent. Més aviat nul·la. Ni un clau per compassió. Ni un petonet als llavis per acomiadar-se. Ni una carícia d’amor borratxo.

En Martín acumula una sequera important. L’Àlex no sap que fa exactament un any i sis mesos que el seu amic no suca. Si ho hagués sabut, hauria mogut cel i terra per aconseguir-li alguna follacita amb possibilitats. Pagant, si hagués fet falta. Un amic sap el que necessita un amic. Però en Martín és massa discret amb el seu problema. Fa molt que no carda, sí, però encara fa més temps que no se sent estimat. I aquest problema és molt pitjor. Almenys per a en Martín. Val més no parlar-ne. Hi ha temes dels quals val més no parlar, ni tan sols amb els amics.

L’Àlex, en canvi, no es pot queixar, no li va tan malament. És guapot, una mica pocavergonya per fora i tendre per dins. Follable i adorable alhora. Ha tingut relacions curtes, relacions llargues, relacions esporàdiques, aventures, flirtejos i amigues amb dret de cuixa. Té bagatge i recorregut. Ha fet pràcticament tot el que se suposa que s’ha de fer (excepte relacions homosexuals: el petonet als llavis en aquella festa universitària no compta, anava massa begut i va ser massa fraternal), ha gaudit de la joventut i de la sexualitat. No ha fet cap trio, ni ha practicat sexe en grup; no se n’ha anat al llit amb cap oriental, ni tampoc no ha estat amb cap postadolescent (des que és major d’edat, esclar), i porta clavada aquesta espina al fons del cor. Ara és Cap d’Any i l’Àlex està sol. L’any nou no és altra cosa que un invent de la gent feliç per recordar-te que tu no ho ets… i que, a més, estàs sol. Tan sol com es pot estar en una ciutat com Barcelona. És a dir, molt sol.

És Cap d’Any i acaben de sonar les campanades. Tothom s’abraça i les parelles es petonegen agafades per la cintura. Semblen feliços. És una nit com qualsevol altra, però una mica més sobreactuada. Tothom té alguna cosa per ocultar, però s’esforça més del normal per ocultar-la. La festa és plena de gent: alguns habituals, alguns coneguts i alguns coneguts dels coneguts, cosa que atreu fauna nova. Cares noves, somriures nous, mirades noves, cintures noves, cames llargues noves i, sobretot, veus noves que reprodueixen la mateixa conversa: Qui coneixes? Amb qui has vingut? A què et dediques?

A Barcelona hi ha dues classes de persones: les que fan alguna cosa cool i les que no fan res cool però aspiren a fer-ho. Les primeres viuen amb la por de perdre l’estatus. Les segones viuen amb la por de no aconseguir-lo mai. És una ciutat plena de por i solitud en què tothom dissimula. I aquesta és la Gran Nit de la Dissimulació.

L’Àlex s’ha estat bona part de la nit parlant amb en Dani, un col·lega de professió. En Dani és director d’art, té molta ploma i és molt d’abraçar i tocar. L’Àlex és molt de deixar-se abraçar i tocar, no el molesta en absolut. És consubstancial al gremi. Han estat criticant el director de l’última telesèrie en què han coincidit. L’Àlex és muntador i li ha explicat el que sempre expliquen els muntadors: que el material que arribava era una merda i que ha pixat sang per amagar les greus deficiències de la planificació i el mal paper dels actors. «Aquests directors old school s’haurien de retirar d’una vegada» és la frase recorrent.

—Però la direcció d’art estava bé —afegeix l’Àlex, elogiant la feina d’en Dani.

—Gràcies, vam fer el que vam poder amb tan poca pasta.

—És que així no es pot treballar. Després es queixen que no les veu ningú. Si ens donessin temps i diners…

—Sí, però amb les retallades…

—Es carregaran la poca indústria que queda.

Aquesta mateixa conversa es repetirà en els dotze projectes en què tots dos coincidiran durant els propers deu anys. Ara encara no ho saben.

És la 1.45 de la matinada del primer dia de l’any i l’Àlex fa una anàlisi general de la situació. Ningú no està massa pesat, ni massa borratxo, ni massa drogat, ni massa eufòric. Calcula que falta vora mitja hora per arribar al punt de no retorn. O es deixa emportar d’una vegada i comença a passar-s’ho bé, o val més que emprengui una retirada a temps i l’anoti al marcador de les victòries pírriques. Si no ho intentes, no perds. L’Àlex camina cap a l’habitació per agafar la caçadora i acomiadar-se a la francesa. Però en Martín, gat vell, li barra el pas.

—Però aviam, on vas tu, eh? No, no, no, no. On et penses que vas?

—Al lavabo.

—Al lavabo? Al lavabo? Vine cap aquí, va, que ja te n’anaves cap a casa. Vine, mira, què et sembla?

En Martín fa un gest amb el cap, assenyalant una noia, sense mirar-la.

No és ni lletja ni guapa, sinó tot el contrari. Amb un simple cop d’ull, l’Àlex sap que en Martín no té cap mena de possibilitat.

—Està bé, és guapeta… —li menteix.

—Es diu Maite. És professora de violí en una escola de no sé on, crec que ha vingut sola. Bé, espero que hagi vingut sola, reso perquè hagi vingut sola —diu en Martín.

—No deixis que marxi sola.

—Exacte. Ja saps que jo sóc molt de segrestar-les. Va, anem a beure.

En Martín evita que l’Àlex se’n vagi i tots dos comencen una ronda de gintònics. Al cap d’una hora d’haver creuat el punt de no-retorn, un nou grup fa acte de presència. Són unes cinc noies i dos nois, una amunt, un avall. Ningú no està en condicions de fer un càlcul exacte, només d’advertir l’arribada d’un nou grup de noies que sembla que entrin a la casa a càmera lenta.

L’Àlex és conscient de l’efecte NBA, però tot i així no es pot deixar de fixar en la noia rossa d’ulls grisos. S’apropa a en Martín i li diu a cau d’orella: «Me la demano». En Martín la mira i, fent una rabieta, deixa anar un «Merda!». L’Àlex se l’ha demanat, ja no hi ha cap opció per a en Martín, que també és molt conscient de l’efecte NBA. En què consisteix exactament l’efecte NBA? Molt senzill, és la suma de tres variables:

N de Novetat:

Acaben d’arribar, són carn fresca, un regal caigut del cel.

+

B de Bellesa:

En grup, les noies maques són més maques que per separat, perquè la bellesa d’una es dilueix en la de les altres i la potencia.

+

A d’Alcohol:

En altes dosis (a hores d’ara, dues cerveses, dues copes de cava i tres gintònics), sempre fa que les noies semblin més maques del que realment són.

L’Àlex ja té una edat, però això no el fa immune a l’efecte NBA. Les noies i els nois que acaben d’arribar saluden els coneguts, que al seu torn resulta que són coneguts dels coneguts. Això explica que aquesta sigui la primera vegada que l’Àlex coincideix amb la noia rossa d’ulls grisos. Si l’hagués vist abans, no l’hauria oblidat. No n’hi ha cap dubte, és així.

La festa avança i l’Àlex intenta advertir algun gest, algun detall, alguna mirada, potser una carícia, que denoti que la noia rossa d’ulls grisos ha vingut acompanyada per algun d’aquests dos nois. Però res. No hi ha manera. La pregunta continua suspesa en l’aire: ha vingut sola? En termes de relació sentimental, s’entén. «Donaria el que fos perquè hagi vingut sola. Donaria el que fos perquè algú m’introduís en aquesta interessantíssima conversa que la fa somriure d’aquesta manera tan hipnòtica que m’impedeix apartar-ne la mirada…»

L’Àlex intenta apropar-s’hi al llarg de tota la nit, però no hi ha vasos comunicants, ni es produeix cap mena d’encreuament de mirades, ni tenen cap conegut que els serveixi de comú denominador. Ningú que els presenti, els doni la benedicció i digui: «Pot besar la núvia». L’Àlex està perdut. No té cap mena de possibilitat i acomiadar-se a la francesa es converteix, de nou, en una sortida, que no en una victòria.

—Està bona, eh? —li diu en Martín a crits, fent-se sentir per damunt de la música.

—Xssst, calla, que et sentirà —li diu l’Àlex, incòmode.

—I què? —replica en Martín.

—La coneixes?

—Fins a l’últim racó del seu cos.

—I un colló. Ja t’agradaria.

—No, ja t’agradaria a tu.

—Sí —diu l’Àlex en un atac de sinceritat—, ja m’agradaria a mi. I a tu, com et va amb la violinista?

L’Àlex i en Martín observen com, al balcó, la professora de violí s’està morrejant amb en Javier, un paio que fins llavors queia bastant bé a en Martín. En aquest moment, s’ha convertit en enemic personal. El rival a batre. La diana perfecta… A més, té una bona mata de cabells. L’Àlex i en Martín han començat a clarejar i ara, en mirar un home, el primer en què es fixen és en la quantitat de cabells, que conserva. I ho solen fer amb enveja.

L’Àlex passa la mà per l’espatlla d’en Martín en un gest de compassió. «Deixa’m», li diu en Martín, fastiguejat de si mateix. Per primera vegada en tota la nit, la ràbia interior d’en Martín es deixa notar. L’Àlex la coneix. Ja l’hi ha vist abans. És la frustració sumada a la solitud, sumada a la col·lecció d’experiències negatives amb les dones. Un pou sense fons de dolor infinit. En aquestes circumstàncies, no es pot demanar a un home que, a més, mantingui les formes. I l’Àlex és un amic. No l’hi demanarà.

—Ho fa per posar-me gelós —se li acut dir a en Martín, en un intent de camuflar el gest instintiu de ràbia i dolor amb un acudit sense gràcia.

L’Àlex somriu per acompanyar el seu amic.

—Tu ets l’Àlex Noè? —els interrompen.

«Sóc qui tu vulguis que sigui», això és el que l’Àlex hauria d’haver respost si tingués bona arrencada i coratge. Però davant de la bellesa de la noia rossa d’ulls grisos, només se li acut dir: «Eh, exacte, sí, sóc jo…». Se li ha apropat pel darrere, en silenci, com un depredador salvatge acorralant la presa, i l’ha agafat desprevingut i amb les defenses baixes. A la seva mercè.

—M’encanta el teu treball.

—Gràcies. Quin, exactament?

—Bé, bàsicament crec que només he vist La tancada d’Àstrakhan i L’embolic Wallitzver, però les dues em van agradar molt. Tenen molt ritme i la història no s’atropella. Té molt mèrit… És difícil, amb tant muntatge en paral·lel, sobretot a Àstrakhan.

Tots dos es queden en silenci, sense saber com continuar.

—I les el·lipsis a Wallitzver estan molt bé —afegeix la noia rossa d’ulls grisos.

—Vaja, gràcies. Sí, va ser difícil —diu per donar-se importància—. No era al guió i vam haver de buscar-ho a la sala de muntatge.

—Ah, sí? No ho sembla. Fa la sensació que estigui pensada per anar així.

—Aquesta és la idea —diu l’Àlex, i per donar més credibilitat a la sentència fa un bon glop de gintònic i fa descansar el colze a la paret, desequilibrant-se lleugerament.

—Sóc la Natàlia, Natàlia Casas. Faig classes de cine a la Universitat de Barcelona.

—Ah, una profe. Encantat.

Es fan dos petons de manera mecànica i funcional. I de nou es queden en silenci. Durant massa temps.

—Així que fas classes…

—Sí.

—Molt bé. I com veus les noves generacions? Em trauran la feina?

La Natàlia somriu.

—No crec que mai et falti feina. Tot i que amb els alumnes no se sap mai, hi ha de tot.

L’Àlex li torna el somriure, en silenci.

—Bé, doncs, molt de gust.

—Ja te’n vas?

—Sí, només hem passat a saludar en Fran. Ens en anem a una altra festa. —La Natàlia fa una pausa valorativa, li clava una mirada magnètica i afegeix—: Vols venir?

«No, però queda’t. No te’n vagis. Podries ser el meu polvo de Cap d’Any amb una desconeguda. És una cosa que encara no he fet i que vull fer abans de perdre tots els cabells, engreixar-me i convertir-me en un vell solitari i amargat de quaranta anys.» Això és el que hauria volgut respondre l’Àlex, però és un covard.

—Eh… no, no crec —diu l’Àlex amb la boca petita.

—OK. Tu t’ho perds.

Li pica l’ullet.

—Molt de gust.

—Igualment.

Somriure de cortesia i mitja volta. En cosa de cinc minuts, la rossa d’ulls grisos anomenada Natàlia s’esfuma i posa punt final a la seva primera trobada. La festa s’acaba a poc a poc. Els convidats van desfilant de mica en mica, en petits grups. Alguns, cap a altres festes; d’altres, a discoteques; pocs, cap a casa. L’Àlex rebutja quedar-se a dormir a casa d’en Martín i surt al carrer, sol. Ningú no pot considerar això una victòria. No n’hi ha cap dubte.

En arribar a casa, se sent com un miserable per no haver dit que sí, que si fes falta aniria fins al mateix infern per celebrar el que fos i estar uns minuts més amb ella. Contemplant els seus ulls grisos. Despullant-la amb la mirada. Haurien fet un clau al lavabo i l’hauria fet gemegar tant que, en tornar a la sala d’estar, tothom els hauria aplaudit. Imbècil. Trist imbècil, es repeteix a si mateix.

Quan es fa de dia, l’Àlex baixa a passejar en Chewie, el seu fidel pastor alemany. En l’estampa més trista i solitària de la seva estúpida existència, l’Àlex saluda l’any nou tremolant de fred.

2

I fantasiejar amb una GILF

L’Àlex està assegut al parc que hi ha al costat de casa seva. Ha portat a passejar en Chewie, que s’entreté anant d’un costat a l’altre, fent les seves necessitats, ensumant altres gossos i intentant muntar-los tots, siguin del sexe que siguin. Tant li fan la raça i la mida. En Chewie s’obstina en la seva mania violadora. De tant en tant, l’Àlex s’ha d’aixecar per cridar-li l’atenció. Una d’aquestes vegades, agafa en Chewie pel coll i evita que desflori una pobra i innocent caniche anomenada Lucy.

—Però mira que ets bèstia. No veus que la pots matar, amb el teu membre?

Un riure que s’encomana apareix en escena. La noia és una pèl-roja d’uns vint anys. L’Àlex i ella es miren somrient.

—Ho sento —se li acut dir a l’Àlex.

—Tranquil, no passa res. És normal.

—S’assembla al pare.

La noia torna a riure. Amb un somriure d’escola de monges. Entretancant els ulls. Sota el sol del migdia, encara sembla més pèl-roja, i l’Àlex no pot evitar pensar si deu ser pèl-roja integral, com la Julianne Moore a Short Cuts. S’acomiaden amb un gest. Si no estigués ressacós, s’acostaria a parlar amb ella. Al cap de dos mesos, la noia s’hauria mudat a casa seva. Al cap de cinc anys li hauria trencat el cor anant-se’n al llit amb el professor del màster en Comunicació i Educació de la UAB: un paio alt, de quaranta-pocs anys; un follador d’alumnes professional que per fi posaria el seny a les cuixes de la pèl-roja.

Per sort per a l’Àlex, la ressaca li impedeix ser gaire enginyós, de manera que guarda silenci i torna a asseure’s al banc del parc. Podria ser ella?, es pregunta. Té una pell molt pàl·lida. Els ossos dels nostres fills es podrien veure a contrallum, tem l’Àlex. Es cargola un cigarret mentre en Chewie s’asseu al costat seu, sobre les potes del darrere, i fingeix ser un bon gos. L’Àlex mira la noia, que es diverteix amb la seva caniche. De tant en tant creuen mirades furtives ignorant el seu futur turbulent.

L’Àlex encén el cigarret després de cargolar i acaricia en Chewie. «Veus?, no únicament tens una vida regalada, sinó que a sobre et rento, et trec a passejar, t’alimento i no t’he castrat. D’acord, ets un gos i no pots llegir novel·la negra, ni veure pel·lícules franceses, ni apreciar Leonard Cohen, però si jo intentés muntar la pèl-roja aquí, al parc, no m’hauria respost un “Tranquil, no passa res, és normal”. No, no m’hauria respost això en absolut. Mira que en tens, de sort, pelut cabró.» En Chewie sembla que entén tot el que li diu l’Àlex. Fins i tot li lladra una resposta sincera, honesta i afirmativa: «Sóc millor que tu. Només sóc un gos que no té cap obligació i els mateixos instints que tu, i no tinc per què ocultar-los».

Asseguda en un altre banc del parc hi ha una senyora de més de cinquanta anys, mirant com el seu nét de tres anys juga amb un camió teledirigit de la mida d’un meló. La criatura està completament concentrada, com si li anés la vida en el que està fent, com si el món al voltant seu s’hagués aturat. La senyora es descorda un parell de botons de la camisa i deixa que el sol bronzegi el trianglet de pell d’on neixen els pits. L’Àlex se sorprèn pensant en el bon escot de la senyora: «Me la fo…». Què? Déu meu! És l’efecte Jessica Lange. Les MILF de tota la vida ja s’han convertit en GILF. La gerontofília s’acaba d’afegir a la muntanya de fílies que l’Àlex col·lecciona.

Quan en Chewie s’apropa al nen, aquest deixa de jugar amb el camió i acaricia el pastor alemany. L’àvia moderna sexi pregunta a l’Àlex si el gos mossega.

—No, i ara. És molt juganer.

Jo sí que mossego, grrrr, pensa. L’àvia es gira cap al sol, més tranquil·la, ignorant que l’Àlex està imaginant cent maneres diferents de tirar-se-la.

—A la banyera.

—A la taula de la cuina.

—A l’habitació de convidats, el dia de Nadal.

—A la sala d’esbarjo de la residència, mentre una àvia crida: Bingo!

L’Àlex es fixa en el camió. Quant deu costar? Quaranta euros? No té ni idea del preu de les joguines, un exemple més dels llimbs en què es troba: ja no té edat de jugar-hi, però encara no ha fet el pas de convertir-se en pare. És l’última cosa que voldria ara mateix. L’Àlex sap del cert que no està preparat per tenir un fill. I alhora aquesta manca de preparació el tranquil·litza. Pot ajornar al màxim la paternitat. Potser dos, tres o quinze anys. Encara tinc moltes coses a fer, s’enganya a si mateix. El cas és que el camió ha quedat abandonat a la seva sort; la criatura només fa cas d’en Chewie. Els nens són així, es diu, el més important del món deixa de ser-ho quan arriba alguna cosa nova. És l’efecte Borratxera de Regals, tan propi dels aniversaris: la reproducció a escala del Cotxe Fantàstic és el més increïble que has vist mai, fins que desembales el videojoc del Super Mario, que és l’hòstia fins que obres el paquet en què hi ha el ninot del Superman, que et fa flipar… Només cal mirar com un nen es desfà d’un regal «vell» tan bon punt n’hi donen un de nou. Un procés similar al de l’actualització dels sistemes operatius. L’últim de tots és el súmmum. La tristesa t’assalta, inevitablement, en les festes d’aniversari. Quan et quedes amb tots els regals, sí…, però els amics se’n van i et deixen sol.

L’Àlex s’apropa a la criatura i a en Chewie. Li cau la bava veient-los jugar. Durant uns instants, s’oblida de tota la resta. Ara, per a ell, el món també sembla que s’hagi aturat. En Chewie i el nen juguen, i el riure contagiós del nano fa que l’Àlex somrigui per inèrcia. L’àvia el mira. La imatge patètica d’aquest beneit que baveja contemplant el seu nét amb la boca oberta li sacseja el sistema nerviós amb un calfred.

—Anem-nos-en, Carlitos, que s’ha fet molt tard.

L’Àlex es queda palplantat. Tanca la boca i s’adona del malentès. «Si hagués sabut que era ella a qui em volia tirar, hauria posat aquesta cara de por i fàstic? S’hauria sentit afalagada? Me l’hauria mamat amb els ulls tancats? Hi ha sexe més enllà dels cinquanta? I, sobretot, hi ha sexe més enllà de la mort?»

L’àvia moderna sexi desapareix de la seva vida. L’Àle