1

L'eclosió de la consciència humana

EVOCACIÓ

La terra, fa 114 milions d'anys, un matí just després de l'alba: la primera flor que ha aparegut mai al planeta s'obre per rebre els raigs del sol. Abans d'aquest esdeveniment transcendental que anuncia una transformació evolutiva en la vida de les plantes, el planeta ja feia milions d'anys que estava cobert de vegetació. És possible que la primera flor no sobrevisqués gaire temps, les flors devien ser un fenomen rar i aïllat perquè les condicions probablement encara no eren prou favorables per a una floració extensa. Però un dia es va arribar a un llindar crític i, tot d'una, es devia produir una explosió de color i de perfum arreu del planeta, si hi hagués hagut una consciència per percebre-ho i ser-ne testimoni.

Molt més tard, aquells éssers delicats i fragants que anomenem flors arribarien a tenir un paper fonamental en l'evolució de la consciència d'una altra espècie; les persones ens hi sentiríem cada vegada més atretes i fascinades. Mentre es desenvolupava la nostra consciència, les flors molt probablement van ser la primera cosa sense valor utilitari que els éssers humans vam apreciar, una cosa que no tenia cap relació amb la supervivència. Van ser font d'inspiració d'innombrables artistes, poetes i místics. Jesús ens diu que contemplem les flors i n'aprenguem com hem de viure. Diuen que Buda va fer un sermó silenciós durant el qual subjectava una flor i la mirava. Al cap d'una estona, un dels presents, un monjo anomenat Mahakasyapa, va somriure. Diuen que va ser l'únic que va entendre el sermó. Segons la llegenda, aquell somriure (o sigui, la realització) va ser transmès per 28 mestres successius i molt més tard es va convertir en l'origen del Zen.

Ni que fos breument, veure la bellesa d'una flor devia despertar els éssers humans a la bellesa, que és una part essencial del seu ésser més íntim, de la seva autèntica naturalesa. El primer reconeixement de la bellesa va ser un dels esdeveniments més significatius en l'evolució de la consciència humana. Els sentiments d'alegria i d'amor estan intrínsecament connectats amb aquest reconeixement. Sense adonar-nos-en del tot, les flors es devien convertir en una expressió material del que hi ha de més elevat, de més sagrat i immaterial en nosaltres. Les flors, més efímeres, més etèries i més delicades que les plantes de les quals emergien, es transformaven en missatgeres d'un altre reialme, com un pont entre el món de formes físiques i el món sense forma. No tenien tan sols un perfum delicat i agradable per als éssers humans, també portaven la fragància del reialme de l'esperit. Si fem servir la paraula «il·luminació» en un sentit més ample del que s'accepta convencionalment, podríem considerar les flors com la il·luminació de les plantes.

Qualsevol forma de vida en qualsevol regne —mineral, vegetal, animal o humà— es pot dir que experimenta una il·luminació. Tanmateix és un fet rar perquè és més que una progressió evolutiva: també implica una discontinuïtat en el seu desenvolupament, un salt cap a un nivell totalment diferent d'Ésser i, encara més important, una disminució de la materialitat.

Què podria ser més feixuc i impenetrable que una roca, la més densa de les formes? Ara bé, algunes roques experimenten un canvi en la seva estructura molecular, es converteixen en cristalls i així es fan transparents a la llum. Alguns carbonis, sota temperatures i pressions inconcebibles, es converteixen en diamants, i alguns minerals pesants en altres pedres precioses.

La majoria de rèptils, els éssers més lligats a la terra, no han experimentat cap canvi en milions d'anys, però alguns van desenvolupar plomes i ales i es van convertir en ocells, desafiant així la força de la gravetat que els havia empresonat durant tant de temps. No van millorar la manera d'arrossegar-se o de caminar, sinó que van transcendir totalment els actes de reptar i de caminar.

Des de temps immemorials, les flors, els cristalls, les pedres precioses i els ocells han tingut un significat especial per a l'esperit humà. Com totes les formes de vida, són, naturalment, manifestacions temporals de la Vida única, de la Consciència única subjacent. El seu significat especial i el motiu pel qual desperten tanta fascinació i afinitat en les persones es pot atribuir a la seva qualitat etèria.

Quan hi ha un cert grau de presència, de calma i d'atenció en les percepcions d'una persona, nota l'essència de la vida divina, la consciència inherent, l'esperit de cada ésser, de cada forma de vida, i el reconeix com part la seva pròpia essència i per això l'estima com a si mateix. Ara bé, fins que això no passa, la majoria de persones només veuen les formes exteriors, inconscients de l'essència interior i de la seva pròpia essència, i només s'identifiquen amb la seva forma física i psicològica.

Però en el cas d'una flor, d'un cristall, d'una pedra preciosa o d'un ocell, fins i tot algú sense gens d'aquesta presència, o amb molt poca, pot notar ocasionalment que hi ha alguna cosa més que l'existència física d'aquella forma, sense saber que aquest és el motiu de l'atracció i l'afinitat que hi sent. A causa de la seva naturalesa etèria, la seva forma enfosqueix l'esperit interior en menor grau que altres formes de vida. L'excepció en són totes les formes de vida acabades de néixer —nadons, gossets, gatets, anyells, etc. Són fràgils, delicats, encara no estan establerts del tot en la materialitat. En ells encara brilla una dolçor i una bellesa que no són d'aquest món. Fins i tot commouen les persones més insensibles.

Per tant, quan estàs alerta i contemples una flor, un cristall o un ocell sense anomenar-lo mentalment, es converteix en una finestra que s'obre a un món sense formes. Aquesta obertura, per petita que sigui, ens aboca al reialme de l'esperit. Per això aquestes formes de vida il·luminada han tingut tanta importància en l'evolució de la consciència humana des de l'antiguitat. Per exemple, la joia de la flor del lotus és un símbol fonamental del budisme i un ocell blanc, el colom, representa l'Esperit Sant en el cristianisme. Han estat preparant el terreny per a un canvi més profund en la consciència planetària, que està destinat a tenir lloc en l'espècie humana. És el despertar espiritual que ara comencem a presenciar.

L'OBJECTIU D'AQUEST LIBRE

La humanitat està preparada per a una transformació de la consciència, per a una eclosió interior tan radical i profunda que l'obrir-se de les plantes, per bonic que sigui, quedi només en un pàl·lid reflex? Els éssers humans poden perdre la densitat de les seves estructures mentals condicionades i convertir-se en cristalls o pedres precioses, per dir-ho d'alguna manera, transparents a la llum de la consciència? Poden desafiar la força gravitatòria del materialisme i la materialitat i superar la identificació amb la forma que sosté l'ego i els condemna a la presó de la seva pròpia personalitat?

La possibilitat d'una transformació així és el missatge central de les grans escoles de saviesa de la humanitat. Els missatgers —Buda, Jesús i altres, no tots coneguts— van ser les primeres flors de la humanitat. Eren uns precursors, uns éssers rars i preciosos. En aquell temps encara no era possible una floració extensa i el seu missatge va ser incomprès per la majoria, i sovint distorsionat. No va transformar el comportament humà, excepte el d'una minoria reduïda.

Està la humanitat més preparada ara que en temps d'aquests primers mestres? Per què hauria d'estar-ho? Què pots fer tu, si hi pots fer res, per iniciar o accelerar aquest canvi intern? Què caracteritza el vell estat egotista de consciència i per quins signes es pot reconèixer aquesta nova consciència emergent? En aquest llibre tractarem aquest i altres temes essencials. I el que és més important, el mateix llibre és una eina de transformació que ha sorgit de la nova consciència emergent. Les idees i els conceptes que presenta poden ser importants, però són secundaris. Només són indicadors que apunten cap a aquest despertar. Mentre llegeixes, el canvi es produeix dintre teu.

L'objectiu principal d'aquest llibre no és afegir nova informació o noves creences a la teva ment ni et vol convèncer de res: vol provocar aquest canvi de consciència, aquest despertar. En aquest sentit, aquest llibre no és interessant. «Interessant» significa que pots mantenir la distància, jugar amb idees i conceptes mentals, estar-hi d'acord o no. Aquest llibre tracta de tu. Et canviarà l'estat de consciència o no tindrà cap sentit. Només pot despertar els que ja estan preparats. No tothom ho està encara, però molts sí i, amb cada persona que desperta, l'impuls de la consciència col·lectiva augmenta i es fa més fàcil per als altres. Si no saps què significa despertar, continua llegint. Només despertant pots copsar l'autèntic significat de la paraula. N'hi ha prou amb un cop d'ull per iniciar el procés de despertar-se, que és irreversible. Per a alguns, aquesta ullada arribarà mentre llegeixen el llibre. Per a molts altres, que potser ni se n'han adonat, el procés ja ha començat. Aquest llibre els ajudarà a reconèixe'l. Potser per a algunes persones va començar amb una pèrdua o amb el sofriment, per a uns altres, entrant en contacte amb un mestre o un ensenyament espiritual, llegint El poder de l'ara o algun altre llibre espiritualment viu i per tant transformador, o amb qualsevol combinació d'aquests factors. Si el procés de despertar ja ha començat dins teu, la lectura d'aquest llibre l'accelerarà i l'intensificarà.

Una part fonamental del despertar és el reconeixement del tu adormit, de l'ego que pensa, parla i actua, com també el reconeixement dels processos mentals condicionats col·lectivament que perpetuen aquest estat adormit. Així doncs, aquest llibre mostra els principals estats de l'ego i com operen, tant en l'individu com en la col·lectivitat. Això és important per dos motius relacionats: el primer és que si no coneixes el mecanisme bàsic de funcionament de l'ego, no el pots aïllar, t'enganyarà i t'hi identificaràs una vegada i una altra. Això vol dir que et controla, és un impostor que es fa passar per tu. El segon motiu és que el mateix acte de reconeixement és un dels camins que porten al despertar. Quan reconeixes la inconsciència que hi ha en tu, la que fa possible que te n'adonis, això és la consciència emergent, és el despertar. No pots lluitar contra l'ego i vèncer, com no pots lluitar contra la foscor. Només cal la llum de la consciència. Tu ets aquesta llum.

LA NOSTRA DISFUNCIÓ HERETADA

Si examinem més profundament les religions antigues i les tradicions espirituals de la humanitat, veurem que sota les nombroses diferències superficials hi ha dues constatacions centrals en què la majoria està d'acord. Les paraules per descriure-les difereixen, però totes les tradicions assenyalen una doble veritat fonamental. La primera part d'aquesta veritat és la comprensió que l'estat normal de la ment de la majoria de persones conté un fort element del que podríem anomenar disfunció o fins i tot bogeria. Certs ensenyaments centrals de l'hinduisme potser tendeixen més a veure aquesta disfunció com una forma de malaltia mental col·lectiva. L'anomenen maya, el vel d'il·lusió. Ramana Maharshi, un dels més grans savis indis, afirma rotundament: «La ment és maya».

El budisme empra termes diferents. Segons Buda, la ment humana en el seu estat normal genera dukkha, que podem traduir per sofriment, insatisfacció o simplement infelicitat. La veu com una característica de la condició humana. Anem on anem, fem el que fem, diu Buda, trobem dukkha i tard o d'hora es manifesta en qualsevol situació.

Segons la doctrina cristiana, l'estat col·lectiu normal de la humanitat és el pecat original. «Pecat» és una paraula molt incompresa i mal interpretada. La llengua en què es va escriure el Nou Testament és el grec antic i, traduït literalment, «pecat» significa «no encertar», com l'arquer que falla la diana. Per tant, pecar significa fallar l'objectiu de l'existència humana. Significa viure en la ignorància, cegament, i per tant sofrir i causar sofriment. Un cop més, el terme, despullat del bagatge cultural i d'interpretacions errònies, apunta a la disfunció inherent a la condició humana.

Els èxits de la humanitat són impressionants i innegables. Hem creat obres sublims, música, literatura, pintura, arquitectura i escultura. Més recentment, la ciència i la tecnologia han canviat radicalment la manera de viure i ens han permès fer i crear coses que tan sols dos-cents anys enrere s'haurien considerat miraculoses. Sens dubte, la ment humana és molt intel·ligent, però aquesta mateixa intel·ligència està afectada de bogeria. La ciència i la tecnologia han magnificat l'impacte destructiu de la disfunció de la ment humana sobre el planeta, sobre altres formes de vida i sobre les mateixes persones. Per això, és en la història del segle XX quan aquesta disfunció, aquesta follia col·lectiva, es pot reconèixer més clarament. Un altre factor és que aquesta disfunció actualment s'intensifica i s'accelera.

La Primera Guerra Mundial va esclatar el 1914. Les guerres destructives i cruels, motivades per la por, la cobdícia i el desig de poder han estat freqüents al llarg de la història humana, igual que l'esclavitud, la tortura i la violència generalitzada, infligida per motius religiosos i ideològics. Les persones hem sofert més a mans dels nostres congèneres que pels desastres naturals. Però l'any 1914, la intel·ligentíssima ment humana havia inventat, a més del motor de combustió interna, tancs, bombes, metralladores, submarins, llançaflames i gas tòxic. La intel·ligència al servei de la follia! A la guerra de trinxeres a França i a Bèlgica, milions d'homes van morir per conquerir uns quants quilòmetres de fang. Quan l'any 1918 es va acabar la guerra, els supervivents van contemplar amb horror i incomprensió la devastació que havien deixat enrere: deu milions de persones mortes i moltes més mutilades o desfigurades. Els efectes de la follia humana no havien estat mai tan destructius, tan clarament visibles. Poc s'imaginaven que això només era el principi.

A final de segle, el nombre de persones víctimes de mort violenta a mans dels seus congèneres havien superat els cent milions. Havien mort en guerres entre nacions, però també en exterminis en massa i genocidis, com l'assassinat de vint milions «d'enemics de classe, espies i traïdors» a la Rússia soviètica sota Stalin o els horrors indescriptibles de l'holocaust a l'Alemanya nazi. Morts també en incomptables conflictes interns menors, com la Guerra Civil espanyola i durant el règim dels khmers rojos a Cambodja, on van assassinar una quarta part de la població del país.

Només cal mirar els informatius de la televisió per adonar-nos que la bogeria no ha minvat, que continua en el segle XXI. Un altre aspecte de la disfunció col·lectiva de la ment humana és la violència sense precedents que les persones infligim a altres formes de vida i al mateix planeta: la destrucció de les selves que produeixen oxigen i d'altres plantes, el maltractament d'animals en granges industrials, l'enverinament dels rius, dels mars i de l'aire. Els éssers humans, impulsats per la cobdícia i ignorant la nostra connexió amb el tot, persistim en un comportament que, si no canvia, només ens pot dur a la nostra pròpia destrucció.

Les manifestacions col·lectives de la follia que menteix al cor de la condició humana constitueixen la major part de la història de la humanitat. En gran mesura, aquesta és una història de bogeria: si es resumís en forma d'historial clínic d'una sola persona, el diagnòstic hauria de ser: deliris paranoics crònics, una propensió patològica a l'assassinat i als actes d'extrema violència i crueltat contra els que percep com enemics —la seva pròpia inconsciència projectada a l'exterior. Bojos criminals amb escassos intervals de lucidesa.

La por, la cobdícia i el desig de poder són les motivacions psicològiques que hi ha no tan sols darrere la guerra i la violència entre nacions, tribus, religions i ideologies, sinó també la causa d'incessants conflictes en les relacions personals. Comporten una distorsió de la percepció que tenim dels altres i de nosaltres mateixos. A través seu, malinterpretem qualsevol situació, i això ens porta a accions insensates per alliberar-nos de la por i satisfer la necessitat de més coses, un pou sense fons que no es pot omplir mai.

Ara bé, és important adonar-nos que la por, la cobdícia i el desig de poder no són les disfuncions de les quals parlem, sinó que són una creació de la disfunció, que és una il·lusió col·lectiva profundament arrelada a la ment de tots els éssers humans. Molts ensenyaments espirituals ens diuen que abandonem la por i el desig, però aquestes pràctiques espirituals sovint no donen resultat perquè no van a l'arrel de la disfunció. La por, la cobdícia i el desig de poder no en són els factors causals originals. Voler ser una persona bona, o almenys millor, sembla una aspiració noble i encomiable, però no es pot aconseguir amb èxit si no es produeix un canvi de consciència. I això és perquè encara forma part de la mateixa disfunció, és una forma més subtil i sublimada d'autoexpansió, de desig de més coses i d'enfortiment de la identitat conceptual, de l'autoimatge personal. No et tornes bo procurant ser bo, sinó trobant la bondat que ja hi ha dintre teu i permetent que aquesta bondat emergeixi. Però només pot emergir si canvia alguna cosa fonamental en el teu estat de consciència.

La història del comunisme, inspirat originalment per ideals nobles, il·lustra clarament què passa quan la gent intenta canviar la realitat exterior —crear una nova terra— sense canviar abans la seva realitat interior, el seu estat de consciència. Fan plans sense tenir en compte el programa de disfunció que tots els éssers humans portem dins: l'ego.

LA NOVA CONSCIÈNCIA EMERGENT

La majoria de religions antigues i de tradicions espirituals constaten el mateix: que el nostre estat mental normal té un defecte bàsic. Però del fet d'adonar-se de la naturalesa de la condició humana —d'això en podríem dir les males notícies— en sorgeix una segona percepció: que és possible transformar radicalment la consciència humana —i aquesta és la bona notícia. Als ensenyaments hindús (i de vegades també als budistes), aquesta transformació rep el nom d'«il·luminació». En la doctrina de Jesús, és la «salvació», i en el budisme és la «fi del sofriment». Alliberament i despertar són altres termes emprats per descriure aquesta transformació.

L'èxit més gran de la humanitat no és l'art, la ciència ni la tecnologia sinó el reconeixement de la seva pròpia disfunció, de la seva follia. En un passat remot, aquest reconeixement va arribar a uns quants individus. Un home anomenat Gautama Siddhartha, que va viure fa 2.600 anys a l'Índia, potser va ser el primer que ho va veure amb absoluta claredat. Més tard li van conferir el títol de Buda. Buda significa l'il·luminat. En aquella mateixa època va aparèixer a la Xina un altre dels primers mestres il·luminats. Es deia Lao Tse. Va deixar constància de la seva doctrina en un dels llibres més profundament espirituals que s'han escrit mai: el Tao-Teking. 

Reconèixer la pròpia follia és, naturalment, l'emergència del seny, el principi de la curació i de la transcendència. Una nova dimensió de consciència havia començat a emergir al planeta, una primera temptativa de floració. Aquests individus, rars, van parlar als seus contemporanis. Parlaven de pecat, de sofriment, d'engany. Deien: «Mireu com viviu. Mireu què feu, quin sofriment causeu». Aleshores van indicar la possibilitat de «despertar del malson col·lectiu de l'existència humana normal. Van mostrar el camí.

El món encara no estava preparat per a ells, però eren una part vital i necessària del despertar humà. Era inevitable que fossin incompresos pels seus contemporanis i per les generacions següents. La seva doctrina, tot i ser senzilla i potent, va ser distorsionada i malinterpretada, en alguns casos fins i tot en el moment que els seus deixebles la posaven per escrit. Al llarg dels segles, s'hi van afegir moltes coses que no tenien res a veure amb l'ensenyament original, que tan sols eren el reflex d'una incomprensió bàsica. Alguns mestres van ser ridiculitzats, injuriats o assassinats; a d'altres se'ls va venerar com a déus. Els ensenyaments que indicaven el camí més enllà de la disfunció de la ment humana, la manera de sortir de la follia col·lectiva es van distorsionar i es van convertir en part d'aquesta mateixa follia.

I així, les religions es van tornar, en gran mesura, forces per dividir més que no pas unificar. En lloc d'acabar amb la violència i amb l'odi per mitjà de la comprensió de la unitat fonamental de tota vida, van portar més violència i odi, més distància, tant entre la gent com entre les diverses religions i fins i tot a l'interior d'una mateixa religió. Es van convertir en ideologies, sistemes de creences amb els quals la gent es podia identificar i fer-les servir per augmentar el seu fals sentit del jo. A través de les religions, podien tenir raó els uns i els altres anar errats, es podia definir la identitat per mitjà dels enemics, els altres, els infidels o heretges, que sovint es van sentir amb dret de matar. L'home va fer Déu a la seva imatge. L'etern, l'infinit, l'innombrable, es va reduir a un ídol mental, calia creure-hi i venerar-lo com el meu Déu o el nostre Déu.

Però, però... Malgrat totes les accions insensates perpetrades en nom de les religions, la Veritat que contenen encara brilla al seu interior. Encara brilla, si bé amb feblesa, a través de capes i capes de distorsió i de males interpretacions. Amb tot, no és probable que te n'adonis si no has entrellucat ja aquesta Veritat al teu interior. Al llarg de la història sempre hi ha hagut individus que han experimentat un canvi de consciència i han descobert dins seu allò que totes les religions indiquen. Per descriure aquesta Veritat no conceptual van fer servir el marc conceptual de les seves religions.

Alguns d'aquests homes i dones van donar lloc a escoles o moviments dins de totes les principals religions, i van representar no sols un redescobriment sinó, en alguns casos, una intensificació de la llum de l'ensenyament original. Així van sorgir el gnosticisme i el misticisme del cristianisme primitiu i medieval, el sufisme de la religió islàmica, l'hasidisme i la càbala del judaisme, l'Advaita Vedanta de l'hinduisme, el Zen i el Dzogchen del budisme. Moltes d'aquestes escoles eren iconoclastes, van acabar amb el gruix de conceptualització estèril i amb estructurades creences mentalment, i per aquest motiu la majoria les jerarquies religioses establertes les van mirar amb desconfiança i, sovint, amb hostili