Dia 1

Dilluns, 23 de gener de 1939

1

El silenci era estrany.

Tan carregat de presagis.

La vella comissaria semblava haver estat arrasada per un vent fulminant. Taules esberlades, armaris tombats, papers per terra... En la primera cosa en què va pensar va ser en la fusta, apta per alimentar l’estufa, tot i que no es podria emportar una taula o un armari tot sol.

Quants silencis hi havia?

El d’un bosc, el del mar en un dia plàcid, el d’un nadó adormit?

El de la desesperació final?

Malgrat que tenia el cap ple de crits, no va voler trencar aquella calma. Ni tan sols va fer soroll mentre caminava sobre les gelosies gastades per anys i panys de servei. Encara s’hi veia la que havia trencat en Demetrio el vint-i-set, en caure i trencar-se el cap contra el terra.

El pobre Demetrio.

Del temps en què els pispes eren legals.

Es va moure com una ombra furtiva pels despatxos, sense saber què fer. No hi buscava res. Tan sols resistia. No volia girar full definitivament sense deixar-se atrapar pel sentiment de la resistència, o de la rebel·lia, o del que fos menys la derrota. Ni en el pitjor dels seus somnis hauria cregut que arribaria un dia com el que estava vivint.

O morint.

Totes les veus romanien a l’aire, i els ressons, les rialles, les esbroncades i el fum del tabac. Una vida sencera que passava de sobte de manera expeditiva. Vista i no vista.

Es va acostar al pati. L’arbre l’havien tallat l’hivern del trenta-vuit. Van resistir tant com van poder, però al final també va caure. I es van repartir la fusta democràticament, sense rangs. L’arbre els havia fet ombra als estius i els havia donat vida a les primaveres. Després els va proporcionar escalfor uns dies durant el seu hivern final. Tots van jurar que quan s’acabés la guerra n’hi plantarien un altre.

Es va estremir, a causa del fred que es filtrava per un dels vidres trencats a conseqüència del bombardeig de deu dies enrere, però també perquè ara la comissaria era un espai immens, tan glaçat com el dia a l’altra banda de la porta i les finestres.

Va nevar en el seu pensament.

I el glaç li va baixar pel cap, el pit, els braços i les cames.

Llavors es va treure la credencial de la butxaca interior de la jaqueta i la va mirar immers en una enyorança que ja no va aconseguir bandejar, ja que tot ell s’havia convertit en una estàtua de neu que es fonia al sol.

MIQUEL MASCARELL I FOLCH. INSPECTOR.

Li pesava a la mà. Molt. Un pes superior a les seves forces. No va tenir altre remei que tancar la petita cartera de cuir ennegrit per l’ús per deixar de llegir el seu nom, el seu càrrec, i la va deixar damunt la taula més propera.

L’abandonament final.

Quan anava a seure en una cadira, disposat a tancar els ulls i a fugir durant uns segons d’aquella pressió que l’amenaçava, va sentir la veu.

—Hi ha algú?

Provenia de l’entrada. Veu de dona. Veu prudent i respectuosa.

No es va moure.

—Escoltin!

No se n’aniria pas. Fos qui fos, havia vingut a buscar alguna cosa. I per damunt de tot, de les mateixes circumstàncies, una comissaria era una comissaria.

I ell...

—Passi!

La va reconèixer a l’instant, malgrat els anys, el temps i l’edat gravats al seu rostre, minuciosament cisellats en cadascuna de les arrugues que el travessaven, bo i sembrant-li camins d’anada i tornada a la pell. No era vella, però sí gran. Mostrava les mateixes empremtes que qualsevol altra persona de la ciutat, les de la fam, el fred i la por.

—Hola, Reme, què vols?

L’exprostituta li va llançar una mirada extraviada, mig perduda mig al·lucinada. Les parets buides, la sensació d’abandonament, la tristesa, tot convergia de manera irreal en ell, l’últim vestigi animat d’un món que estava deixant d’existir.

—Què ha passat aquí, senyor inspector?

—Què vols que hi hagi passat, dona?

—No ho sé.

—Doncs que han marxat.

—On, al front?

—A l’exili, Reme. A l’exili.

—De debò? —semblava com si no l’hagués entès.

—Ahir el govern va donar ordre d’evacuar la ciutat, i això afectava tot aquell que pogués ser víctima de represàlies.

—Ah, sí?

—És clar.

—Tan a prop són?

—Sí.

—I vostè?

Va arronsar les espatlles.

—No se n’anirà? —va insistir la dona.

—No.

—Llavors em pot ajudar, oi?

En Miquel Mascarell la va embolcallar amb una mirada asèptica. La Reme no feia la impressió de sentir-se espantada per la imminent arribada de les tropes franquistes, ni mostrava gaire pena o llàstima pels qui havien marxat ni per ell, que s’havia quedat. Era com si la seva ment estigués aïllada, blindada amb allò que la preocupava i res més.

Perquè alguna cosa l’amoïnava profundament.

Si es trobava a la comissaria era per alguna raó.

—En què et puc ajudar, Reme?

—És la meva filla Merche. Ha desaparegut.

—La teva filla?

—No se’n recorda?

Tenia una filla, sí. Li va venir al cap de cop. L’última o la penúltima vegada que l’havia detingut. Una mocosa insolent i guapa, desafiadora, d’enormes ulls negres i mirada neta. D’això ja feia uns quants anys, set, nou, potser més, quan la Reme encara era guapa i el seu cos es pagava bé. D’aleshores ençà l’abisme l’havia devorat, i l’havia consumit en molt poc temps.

—Quina edat té ara?

—Quinze.

—Quan farà els setze?

—El mes que ve.

—Llavors és com si en tingués setze.

—Què vol dir amb això?

—Doncs que ja no és cap nena, i en aquests dies encara menys. Ateses les circumstàncies...

—Inspector...

La Reme va moure les mans. Les tenia juntes sota els pits. En Miquel Mascarell va recordar vagament aquell detall: com li havien agradat les mans de la prostituta les vegades que l’havia detingut. Mans cuidades, ungles llargues, dits suaus. Treballava al carrer, però mantenia la seva dignitat. Ara les seves mans ja no eren maques, ni les ungles llargues. En moure-les es va fer evident la seva crispació. Mans i ulls la van delatar.

I la veu, en trencar-se-li.

—Tranquil·la —li va demanar el policia.

—Com vol que ho estigui? És una nena! Li ha passat alguna cosa dolenta, segur!

—Per què li hauria d’haver passat res de dolent?

—Ella no hauria marxat sense dir-me res!

—Des de quan la trobes a faltar?

—Abans-d’ahir.

—Dissabte?

—No va venir a dormir.

—Així, doncs, fa dues nits, la de dissabte i la d’ahir diumenge.

—Sí, senyor inspector —va contenir les ganes de plorar.

—No tens ni idea d’on pot ser?

—No, cap.

—Ho has preguntat a les seves amigues?

—Sí, i no n’hi ha cap que en sàpiga res.

—Té nòvio?

—No!

—Segur?

—Bé... que jo sàpiga... —va vacil·lar.

—Que tu sàpigues.

—Jo no li he notat res d’estrany.

Quinze anys, gairebé setze. L’edat en què els amors es noten.

—Dissabte, abans de desaparèixer, et va semblar estranya, nerviosa...?

—No.

—I aquests darrers dies?

—Com sempre.

—I això què significa?

—Doncs... No és gaire comunicativa, de manera que...

—Us enteníeu bé?

—Normal.

—Què és normal per a tu?

—Això, normal. —Va arronsar les espatlles amb indiferència—. Té els seus rampells i ja està.

—Coses de l’edat.

—Suposo.

No sabia com preguntar-li si havia seguit els seus passos, de manera que va passar per alt el tema. Sent com era filla seva, amb gairebé setze anys, havia de ser una noia molt guapa.

—Quan va ser l’última vegada que la vas veure?

—Al migdia.

—Qui la va veure per última vegada?

—No ho sé. —Va ajuntar i separar tant les mans, que els artells se li van emblanquir i se li van posar vermells alternativament.

Després es va posar a plorar.

—Sisplau, senyor inspector... Sisplau, ajudi’m.

Es va sentir molt incòmode.

Va mirar la credencial, solitària i perduda damunt la taula.

—Com vols que t’ajudi, dona? —li va dir en un to tan trist com crepuscular—. No veus que estic sol, que aquí ja no hi queda ningú, i que els franquistes poden entrar a la ciutat en qualsevol moment?

—I què vol que faci?

—Esperar.

—Esperar?

A ell mateix li va semblar ridícul.

Quan havia oblidat el que era ser pare? Quan va morir en Roger?

No volia pensar en ell allà, ni en aquell moment. Va intentar ser tan persuasiu i convincent com va poder amb la seva visitant.

—Els joves fan bogeries, que per alguna cosa ho són. I en aquests dies, amb tot de cap per avall... La Merche deu estar buscant menjar, o vés a saber si acomiadant un noi abans que se’n vagi, o el matin.

—Li ha passat alguna cosa, senyor inspector —el plor es va convertir en angoixa—, l’hi dic jo, n’estic segura. Li ha passat alguna cosa dolenta.

—Ha anat a l’escola mentre han estat obertes?

—No, per què? Calia menjar.

—Tu estàs amb algú?

—Qui m’estimaria, a mi? —va esbufegar.

—Hi estàs?

—No —va sospirar amb un deix de fúria.

—Algun... amic?

—No, això ja es va acabar.

—D’acord, perdona.

No quedava gaire més per dir excepte, potser, mentir-li. Alguna cosa piadosa. Que la Merche tornaria avui mateix, segur, o que investigaria per veure on parava. La primera cosa era absurda, perquè no em creuria. La segona...

Investigar què, com, quan?

Uns segons abans havia deixat de sentir-se policia. El gest de la derrota. Una existència dipositada allà mateix, a la taula, en forma de credencial. I, de sobte, ella l’hi recordava.

La vida, a vegades, era molt més que absurda.

—Miraré què hi puc fer. —Va exhalar.

—Gràcies, senyor inspector. —Va deixar anar una glopada d’aire.

—Però no et prometo res. Estic sol. —Va obrir les mans com si abracés tota la comissaria—. I quan ells entrin...

—No continuarà sent policia?

Els morts no eren policies.

—Vés-te’n a casa, d’acord?

—Quan...?

—Vés-te’n a casa, Reme. Continues vivint al mateix lloc?

—Sí, sí senyor.

—D’acord, bon dia.

Va vacil·lar, es va tornar a estrènyer les mans, i en acabat es va donar completament per vençuda. Embotida dins del seu atrotinat abric, amb les sabates mig trencades i el mocador al cap, sobre els seus cabells eriçats i ja grisencs, la seva imatge va minvar encara abans de resignar-se i fer mitja volta per sortir de la comissaria, tan derrotada per la vida com ho estaven tots per la guerra. En Miquel Mascarell la va seguir amb els ulls i va agrair el fet de quedar-se novament sol, tot i que ja no era el mateix.

Tota la vida fent d’agent de policia no es podia esborrar d’un cop de ploma.

La Reme l’hi acabava de recordar.

Va sentir un estrany vertigen, va pensar novament en el seu fill, en Roger, i en el dolor de la seva absència, va pensar en la Quimeta i en el dolor del seu cos. Del dolor invisible al dolor real.

Va allargar la mà, va agafar la credencial i se la va guardar a la butxaca.

Quan va sortir de la comissaria ja no hi havia ni rastre de la Reme pel carrer.

2

A l’Hospital Clínic, la desbandada era general. Tots els soldats més o menys útils eren trets d’allà urgentment, potser per fer-los anar a combatre; potser per traslladar-los a l’última resistència, València; potser per dur-los a França. Els que estaven molt malferits tenien dues opcions: quedar-se i afrontar el que pogués passar després de ser capturats, o que els fiquessin com les sardines al barril als transports que encara poguessin quedar per marxar de Barcelona en direcció a la frontera formant llargues cues de resignació. Cap opció no era bona. Totes dues eren tan dolentes com morir-se de gana, de fred o per l’agreujament de les ferides. N’hi havia que eren gairebé nens. La lleva del biberó. La vida els queia al damunt i ells ho miraven tot amb ulls d’incomprensió.

El seu món s’esvaïa.

No va haver d’ensenyar la credencial per entrar a l’hospital ni per dirigir-se als quiròfans. Les persones anaven i venien abstretes en les seves cavil·lacions, alienes als altres. El pitjor que li podia passar era que algú el reconegués i li fes preguntes. Com si ell sabés res de nou.

—La gent es pensa que els policies som a tot arreu —solia dir-se.

El centre mèdic formava un recinte aïllat dins l’enorme voràgine bèl·lica. Els metges que no eren al front es trobaven allà, o a Sant Pau, i no importava gaire que més d’un, i de dos, tinguessin simpaties més o menys secretes o públiques pel bàndol rebel i alçat en armes contra la República. Se’ls necessitava i punt. Les vides civils no duien el color de cap uniforme. Els metges tenien carta blanca.

No havia pensat entrar-hi, l’única cosa que desitjava era tornar a casa, amb la Quimeta. No havia pensat posar-se a buscar una noia que, segurament, s’hauria ficat al llit amb algú, per amor o per escalfor, per necessitat urgent davant la separació o per ansietat física davant el que pogués esdevenir-se. Però així i tot, no costava gaire fer un parell de preguntes, per estar-ne segur, per tranquil·litzar la seva consciència, per sentir que complia el seu deure fins al final.

I de passada parlaria amb algú més o menys assenyat.

En Bartomeu Claret era un metge dels de tota la vida, professional, conscient, sobri. La feina de tots dos els havia fet coincidir en molts casos, de manera que, per damunt del que era habitual, entre ells ja hi havia una amistat i una sinceritat que no requerien altres tripijocs. A vegades, abans de la guerra, solien parlar en algun bar proper, davant d’una tassa de cafè. L’últim cop ho van fer a la tardor, i en lloc de cafè van beure xicoira. Era un home d’uns cinquanta anys, alt, de certa envergadura, pocs cabells i bigoti carregat de tons groguencs a causa del tabac. El va trobar inusualment quiet, recolzat al marc d’una de les finestres que donava al carrer Villarroel.

El metge no es va sorprendre en veure’l.

—Hola, Miquel —li va allargar la mà.

—Com va tot?

—Ja no queda gaire per evacuar, però cada hora compta. Els últims trens aviat sortiran de l’Estació de França en direcció a la frontera. I continuen portant ferits famolencs, morts de fred. Això sense tenir en compte els refugiats que arriben de tot Catalunya. Se sap res?

—No.

—I la teva dona?

—Igual.

—Si està igual és una bona notícia.

—Bé, ja —va fer un gest innocu sense voler entrar en els detalls.

Els últims medicaments per calmar-li el dolor a la Quimeta els hi havia donat ell.

—Tu et quedes, oi? —va preguntar en Bartomeu Claret.

—Ja saps que sí.

—Ella...?

—No ho resistiria.

No va caldre que li recordés que, morir per morir, almenys ell se salvaria. El metge ja no va continuar per aquell camí. Es va enfrontar als seus ulls fugint del cansament. En Miquel Mascarell va deduir que el seu amic devia fer quaranta-vuit hores que estava dempeus.

—He anat a la comissaria.

—Per què?

—Per res.

—La rutina de tants anys?

—Un comiat simbòlic.

—Saps en què ens diferenciem els metges dels policies? —no va esperar cap resposta—. Vosaltres torneu sempre al lloc del delicte, per si se us ha escapat una pista, per fer-hi un cop d’ull final, per morbo. Nosaltres, en canvi, operem, tanquem la ferida i no volem tornar a veure el pacient. Senyal que hem fet bé la feina.

—Tu cures allò que els qui jo atrapo provoquen.

Pel carrer Villarroel pujava una columna de camions de diferents marques i dimensions, amb les lones esteses. I també algun cotxe. Poques persones, encara aplegades a les voreres davant qualsevol novetat, com si haguessin sortit de cop de les mateixes clavegueres, els van contemplar amb aprensió. Una dona va cridar alguna cosa. Un nen va alçar una mà. Es deia que alguns economats ja els estaven assaltant. La desesperació de la fam.

Pràcticament encerclada i enfonsada, Barcelona era la ciutat més aïllada del món.

—Cony, Miquel, quina merda —va dir en Bartomeu Claret—. Per arribar a això no calia que en morissin tants.

No va fer falta que esmentés el seu germà, ni en Roger.

El policia no va voler cedir al seu abatiment.

—Han portat una noia ferida o morta durant les darreres quaranta-vuit hores?

—Estàs treballant? —es va sorprendre el metge.

—No —es va quedar sense saber del cert si mentia—. És per fer-li un favor a una amiga.

—Una noia?

—Quinze anys, gairebé setze, Mercedes Expósito.

—No que jo recordi, però ho puc preguntar.

—T’ho agrairia molt.

Van deixar la finestra a l’uníson i van caminar per un dels llargs passadissos de l’hospital, amb les seves passes ressonant entre les rajoles fredes i blanques que cobrien les parets. En Miquel s’acabava d’adonar que coneixia el cognom de la filla de la Reme. Expósito. Com qualsevol amb un pare desconegut.

Aquella nena morena que l’havia mirat amb tant d’odi l’última vegada que la recordava, mentre s’enduia la seva mare.

—Creus que li pot haver passat res de dolent? —es va interessar en Bartomeu Claret.

—No, però dos dies sense aparèixer per casa fan pensar.

—I si se n’ha anat amb els altres, a la frontera?

—És possible, però improbable.

—Un nòvio soldat, i ella que decideix acompanyar-lo, sense dir res a casa, sabent que no la deixaran marxar sola.

Era una possibilitat com qualsevol altra. La Reme no havia estat la millor mare del món, però tampoc la pitjor. Primer havia estat puta per ofici, després per mantenir la seva filla, finalment...

Treien un soldat sense cames, en una cadira de rodes molt precària, capaç de trencar-se en qualsevol moment. La medalla que duia enganxada a l’uniforme semblava molt nova. Brillava com una lluna plena sobre la nit fosca del seu cos neulit. Pell atapeïda sobre els ossos que la suportaven. Ni els va mirar. Se’l van endur molt de pressa. Ells tampoc no van parlar. Per al metge era el més habitual. Per al policia un sentiment que s’afegia a d’altres a l’altura de la gola, on li era impossible empassar-se’ls. En arribar a un petit lloc de control, no va fer falta que en Bartomeu Claret preguntés res. Va agafar un tauler amb uns quants fulls enganxats per la part de dalt i hi va fer una ullada ràpida.

—Cap Mercedes Expósito.

—Algú sense identificar?

—Un home, gran. Li va caure una paret a sobre aquí a prop, per això el van portar de seguida.

—Què vols dir?

—Res que no sàpigues, Miquel —va ser taxatiu—. Estem en quadre, i cal preocupar-se més dels vius que dels morts. Si algú es mor avui al mig del carrer, el més segur és que es quedi allà mateix, o que l’enretirin cap a un portal o un lloc on no faci nosa, però res més. Gairebé ja no hi ha vehicles que puguin recollir-los. Les ambulàncies són per a la guerra o per als ferits, no pas per als morts.

—Així, doncs, si aquesta noia és morta, pot ser que es trobi a qualsevol lloc, i si no duia documentació...

—Més o menys.

—I a Sant Pau?

—El mateix. On vivia?

—A Gràcia.

—A mig camí entre Sant Pau i el Clínic.

—Ja.

No quedava gaire per dir, tret que parlessin de la guerra, de Barcelona, de l’espera, i cap dels dos no semblava mostrar gaire interès en això. En Bartomeu Claret es devia als seus pacients, i ell...

—Me’n vaig a casa.

—Un petó a la Quimeta.

—De part teva.

Es van donar la mà. Llavors van comprendre que potser no es tornarien a veure mai més.

L’abraçada va ser espontània, i els cops a l’espatlla i l’esquena també. Un petit esclat emocional que els va embolcallar, els va atrapar i els va asserenar fins a conduir-los al relaxament.

Ja no hi va haver res més.

En Miquel Mascarell va enfilar la sortida de l’hospital amb el mateix pas pesat però viu que solia acompanyar-lo sempre, des que l’edat s’havia imposat sobre el seu físic.

3

Es va trobar amb l’Amadeu Sospedra a la porta de l’hospital, cara a cara, sense possibilitat d’eludir-lo. A vegades s’estimava més no parlar amb ell, perquè era un gat vell sempre a la recerca de la notícia. A vegades era tot el contrari, li interessava fer-ho, per la mateixa raó. Ara no es tractava ni d’una cosa ni de l’altra. Eren allà, davant per davant, representant el que representaven, que no era pas poc. El vell periodista d’El Socialista se’l va quedar mirant encuriosit, gairebé per damunt de les seves ulleres rodones arquejades sobre el seu nas aguilenc.

Va ser el primer a trencar el silenci.

—Què hi fa encara, aquí, inspector?

—Feina.

—De debò? —es va mostrar sorprès.

—La vida continua.

No se’l va creure. La seva mirada va esdevenir més escrutadora. Tots dos es van estudiar amb l’aprensió derivada de les circumstàncies. Van ser tot just tres segons, fins que el periodista va apuntar un somriure còmplice.

—No pensa anar-se’n? —va preguntar.

—No —va respondre el policia.

—Jo tampoc —va assentir amb el cap, barrejant-hi una part d’orgull i una altra de coratge, adobades amb un sentiment profund de noblesa—. Va llegir el meu article d’ahir?

—«Podem evitar la derrota»?

—Sí.

—Hi creu sincerament, en això?

—Ahir era ahir, avui és avui i demà serà demà —va fer un gest ambigu—. Però crec en el que vaig dir. Si aconseguíssim fortificar la ciutat, els feixistes no es passejarien com ho estan fent des que van creuar l’Ebre, recorrent fins a quinze o vint quilòmetres diaris sense oposició. N’hi hauria prou que els especuladors i els emboscats utilitzessin les pales, i que la classe obrera alcés el cap, que recuperés la confiança en si mateixa. Una confiança que els hem arrabassat entre tots.

—La gent ja no pot més.

—Però ara és el cara o creu, amic meu. Si no constitueixen els seus Comitès de Salvació de la Revolució i els seus organismes independents del poder estatal burgès, com van fer el 19 de juliol del trenta-sis..., assistirem a la repetició de la catàstrofe del mes de març al front d’Aragó, però a una escala encara més gran: traïcions a l’alt comandament, la fugida dels nostres governants... Totes les posicions estratègiques construïdes al voltant de Barcelona estan sent lliurades sense combatre! Balaguer, el Segre, les Borges Blanques, el setge de Tarragona! Ara només ens queda el Garraf, el Tibidabo, Montjuïc, i més enllà les carreteres que vénen de Vilafranca del Penedès i Igualada.

—Se sol dir que Barcelona és indefensable.

—Ximpleries! —es va remoure l’Amadeu Sospedra—. Tot i que no cal dir que és més fàcil defensar-la des de fora que des de la perifèria urbana. És molt més defensable que Madrid!

—Amb quines armes?

—Fa de quintacolumnista?

—Sóc l’advocat del diable.

—El dimoni no necessita advocats —va negar el periodista—. El problema no és solament que els facciosos estiguin més ben armats, i alimentats, de resultes de la passivitat del proletariat internacional endormiscat per la política del Front Popular. El problema és que l’estratègia i la tècnica militar estan subordinades a la política, sobretot en una guerra civil. Sap que s’ha constituït el «govern de la Victòria»? El govern de la Victòria! Llegeixi-ho demà al diari! El nostre ministre d’agricultura, el comunista Uribe, ha fet saber que s’ha declarat l’estat de guerra en el que queda de l’Espanya governamental. L’estat de guerra! Què hi ha hagut en aquest país els últims tres anys? Però ni tan sols això ha estat el més extraordinari. El que és increïble és que, mentre deien això, ja marxaven tots de Barcelona, vostè ho sap! Hi queda algú, a la seva comissaria? Han demanat als obrers cenetistes de Barcelona que vessin un cop més la seva sang i salvin la situació! I ells sans i estalvis, als seus Rolls Royce i els seus Hispano Suïssa! Segons aquesta colla, el proletariat, en temps normals, ha de respectar la llei burgesa, ser contínuament estafat, amb els seus militants maltractats; però en moments de perill s’afluixa la cadena i se’ls demana que morin generosament. És patètic!

—Sap res de la defensa de Barcelona, si és que n’hi ha?

—Ha estat convocat urgentment Garcia Oliver per tal que es posi al capdavant de sis divisions confederades i dirigeixi les operacions. Un esforç inútil, és clar.

—Garcia Oliver no és militar.

—Certament.

—I els obrers de Barcelona ja no poden més, vostè ho ha dit, estan desmoralitzats per la marxa de la guerra, la fam, els bombardejos...

—Amic Mascarell —l’Amadeu Sospedra s’anava carregant d’adrenalina a mesura que parlava—, s’ha decapitat la revolució i amb això s’ha posat fi a la guerra contra el feixisme! Per comprendre el present ens hem de remetre al 3, 4, 5 i 6 de maig del trenta-set. Van ser els estalinistes els qui van provocar i van organitzar aquells esdeveniments, amb el consegüent desarmament del proletariat, la destrucció dels seus organismes de lluita, els assassinats de militants obrers, alhora que s’instaurava un règim de terror contra ells. Recordi la manera com se’ls va fer fora de la Central Telefònica, propietat del capitalisme americà, i com se’ls va metrallar! Vostè és policia, si bé en descàrrec seu haig de reconèixer que no ha estat mai un maleït burgès, perquè té consciència social! —Va fer una pausa després d’haver deixat clar aquest punt, però el seu ànim combatiu i cada vegada més exaltat no va minvar—. Miri, tot es justificava per la política del Front Popular que primer calia guanyar la guerra. Però estàvem sols, no es va guanyar el suport de França i Anglaterra, i ara encara estem més sols. El proletariat català és el que ha patit més, i en conseqüència el que n’està més fart. Els obrers de Barcelona s’adonaven perfectament que Franco i els seus representaven el pitjor, malgrat la seva desconfiança en Negrín, que al cap i a la fi és un espanyolista; però, des del maig del trenta-set, què els ha quedat? La majoria del proletariat de Barcelona és anarquista, mentre que a Madrid la majoria és comunista. Aquí, el 19 de juliol, van esclafar l’embrió de la rebel·lió militar. Si haguessin fet el mateix els obrers d’arreu d’Espanya, els feixistes ja haurien estat expulsats. Barcelona ha estat el batec d’aquest país! D’aquí, en tot just uns dies, van sortir dos-cents mil voluntaris, amb Durruti, Ortiz, Rovira o Domingo Ascaso al capdavant. Madrid ha resistit des del començament de la guerra, però a Barcelona li toca resistir després de trenta mesos, quan ja estem dessagnats. I amb què?

—I els centenars d’avions i tancs francesos que es va dir que havien arribat fa unes setmanes?

—Mentides! Per aixecar la moral! El mateix es va dir fa uns dies sobre el fet que tropes franceses havien travessat finalment la frontera per ajudar-nos. Fins i tot els havien vist! Mentides i més mentides! Tots sabem que les últimes barricades són les dels periodistes i els diaris, o la ràdio, per a qui pugui escoltar-la! Per això vaig escriure aquell article! Defensar Barcelona no solament és possible, sinó necessari! Però potser és un crit perdut al desert. Si la defensa és només militar, s’ha acabat. Un company m’acaba d’explicar que Front Roig publicarà demà un article titulat «Tots a les barricades! Com el 19 de juliol!». Sí, la defensa és possible; però si els obrers es queden als seus pobres forats, els lliurarem la ciutat, hi entraran com a cal sogre. I aquests obrers són conscients que si surten moriran. Els han destrossat la moral, la combativitat, els han desmoralitzat fins a portar-los a la indiferència. Què faria vostè?

—El futur amb una dictadura feixista no és pas prometedor.

—És que ni tan sols hi ha futur! —va cridar l’Amadeu Sospedra—. I, per descomptat, no n’hi haurà ni per a vostè ni per a mi.

Algunes persones ja no es limitaven a passar a prop seu i mirar-los. Un parell s’havien aturat, i altres anaven alentint el pas, potser amb la intenció d’intervenir-hi, probablement amb ganes d’assabentar-se d’alguna cosa més, ja que tots dos feien la impressió de saber de què estaven parlant, especialment el periodista. Quan se’n van adonar, es van allunyar de l’entrada de l’hospital.

Tot just unes passes.

L’Amadeu Sospedra es va aturar novament, fora de l’abast d’orelles alienes, i el va agafar pel braç. Les pupil·les li van saltar enmig dels pantans obscurs dels ulls. De sobte, a en Miquel Mascarell li va semblar que delirava.

—Miri, els obrers s’han empassat merda tota la vida —va insistir amb veu de conspirador—. Se’n van empassar amb la burgesia, se n’han empassat en aquesta guerra per part de gairebé tothom, se’n tornaran a empassar si resistim a Franco i se n’empassaran amb els feixistes si guanyen la guerra. Així, doncs, en el fons...

—Vostè escriu que la defensa és possible, però no hi creu.

—No, no —va apartar els ulls disgustat—. Parlo de la realitat i del que és necessari, del que és possible, però tenint en compte la veritat i les circumstàncies. Les alternatives són simples: o assumim una batalla a mort per Barcelona o ells seran a la plaça de Catalunya d’aquí a una setmana. No crec que hi hagi terme mitjà. O tot o res.

Va desitjar no haver-se aturat. S’havia parlat massa, i es continuava fent. L’esquerra s’aturava per parlar i la dreta avançava donant-ho tot per fet. L’eterna diferència. Els intel·ligents s’ho qüestionaven tot i els imbècils actuaven amb el monolitisme d’aquells que ho donen tot per fet. El seu prisma era multidireccional.

Però estaven a punt de guanyar la guerra.

Aquells fills de puta...

El món sencer presenciant la solitud d’Espanya.

—Té la seva pistola? —va sentir la veu del periodista com si tornés d’una excursió per la seva consciència.

—Sí.

—Bé —va assentir el seu company sense saber del cert de què li parlava—. I el seu fill?

—Es va quedar a l’Ebre.

L’Amadeu Sospedra va assentir de manera gairebé imperceptible. Tota la seva ira, la seva encesa oratòria, es va esvair, i a l’altra banda va sorgir la feble pàtina de l’ésser humà abocat a la misèria, a la destrucció moral, espiritual i física.

—Em sap greu.

—Continuarem a les nostres trinxeres —en Miquel Mascarell li va allargar la mà—. Vostè a les de la premsa i jo...

Inesperadament, el periodista el va abraçar, com poc abans havien fet en Bartomeu Claret i ell.

Va semblar un comiat.

4

En arribar a casa seva, esquivant qualsevol altra trobada al carrer o amb els veïns, va obrir la porta sense fer gens de soroll. L’estat de la Quimeta li feia prendre totes les precaucions possibles. Per a ella, una hora de repòs era una hora de benediccions. Si dormia i la despertava, no s’ho perdonava. Prou feia callant el seu dolor, mossegant-se els llavis, no gemegant encara que el mal la consumís per dintre, ferint-la en carn viva. I tot per no despertar-lo a ell, per no inquietar-lo, tot i que ja havia desenvolupat un sisè sentit que li feia obrir els ulls davant el mínim senyal. N’hi havia prou amb un moviment al llit, perquè malgrat tot dormien junts.

Volia aprofitar la seva escalfor fins a l’últim dia.

Sentir-la.

Va ajustar la porta, pensant a tancar-la després, i va recórrer la curta distància que el separava de l’habitació de matrimoni, la més propera a l’entrada del pis i el rebedor. La penombra era suficient, de manera que en mirar pel forat de la porta es va trobar el llit buit.

Llavors, el gemec.

Provenia de l’habitació d’en Roger, passadís amunt, dos metres més enllà. Va vacil·lar sense saber què fer, però es va deixar dur per la inquietud i la urgència. El gemec podia ser qualsevol cosa, fins i tot que hagués caigut a terra. Per aquesta raó es va esmunyir fins a la cambra i va observar-ne l’interior.

Ja no quedaven persianes a les finestres. Les havien cremat per escalfar-se. I tampoc no hi havia cortines. Amb les últimes van fer calces i calçotets l’hivern anterior. Els vidres estaven coberts amb cartrons, per no deixar passar la llum. Evidentment, el corrent elèctric feia molt temps que no funcionava les vint-i-quatre hores, i per tant el perill de ser un reclam per als bombardejos ja no existia.

Els maleïts bombardejos, cecs, covards.

Els avions entraven pel Besòs, fent passades ràpides, i descarregaven les seves bombes a la ciutat, en zones densament poblades, humils, i al port, per malmetre les infraestructures bèl·liques, abans de sortir pel Llobregat. Enmig de les sirenes i les alarmes, les bombes retorçaven canonades, esventraven cases, destrossaven vidres, arrencaven arbres... Quan eren incendiàries, el foc ho abrasava tot. Quan eren de penetració, de con d’explosió, de projecció de metralla, de projecció de ruïnes, succió, bufades... Existien noms diversos per a la mateixa mort que arribava des del cel. I hi havia dies en què els bombardejos eren dobles, o a trenc d’alba, o en fer-se fosc... Com al març del trenta-vuit, cada tres hores. Com a l’octubre del mateix any, diàriament. La gent acudia en massa a les estacions de metro, tot preguntant-se si en sortir de casa seva es mantindrien dempeus. El terror era absolut.

La Quimeta estava dreta, davant de l’armari d’en Roger, amb els dos batents oberts. Amb la mà acaronava la roba del seu fill. L’acaronava i se l’acostava al rostre, per olorar-la, aspirar-la, omplir-se de les restes d’una vida que ja només estava impregnada allà. El primer gemec havia estat el del dolor alliberat. El segon va ser el de la impotència.

Semblava que estava a punt de desmaiar-se.

Darrere seu, en Miquel Mascarell es disposava a entrar a l’habitació.

Una part d’ell mateix va donar l’ordre. L’altra el va obligar a recular. Però no va ser una fugida, sinó més aviat la necessitat de tornar a començar, per donar-se l’oportunitat de forçar una treva. No volia sorprendre-la, ni espantar-la, ni afegir-se a l’agonia que no feia sinó accentuar el trencament de la seva resistència. Va arribar fins a la porta del pis, encara ajustada, i fent veure que acabava d’entrar la va tancar amb força.

Es va treure l’abric al rebedor, per donar-li temps a ella de sortir de l’habitació d’en Roger.

En girar-se la va veure al mig del passadís, com un moribund perdut al desert, tan desvalguda, desmillorada, amb prou feines una ombra de la dona bonica que havia estat fins feia dos anys.

—T’has llevat.

No va ser una pregunta, només una observació.

Tan neutra.

—Com has passat el matí?

—Bé.

No sabia ni per què preguntava. Es cargolava de dolor i repetia aquella única paraula. Bé. Bé. Bé. No entenia d’on treia ella tant coratge, o tanta resistència. O sí. En el fons sí. La treia de la seva voluntat i per ell.

Moriria amb un somriure, per regalar-l’hi amb el darrer sospir.

En Miquel Mascarell es va aturar davant de la seva dona i la va abraçar, amb compte. Tots dos es van quedar així uns segons. Els seus llavis van buscar un alè de vida entre els cabells secs, mentre ella gastava una part de les poques energies que li quedaven en el contacte. Sense separar-se’n, li va preguntar:

—Com va per la comissaria?

—Intentem donar una sensació de normalitat —li va mentir.

—Quants n’hi queden?

—Menys de la meitat.

—En Mariano?

—Se n’ha anat.

—És natural. I en Matías?

—També.

No sabia mentir-li. No havia pogut mai. Però a favor seu tenia el fet que romanien abraçats i que la penombra hauria impedit, de tota manera, que ella li veiés els ulls.

—No estiguis tanta estona dreta.

—He estat tot el dia estirada.

—Bé, ja, però...

Es va apartar del seu costat i va pretendre conduir-la a l’habitació de matrimoni. No ho va aconseguir. La Quimeta es va moure en direcció contrària, cap al menjador. No els quedaven cadires, tan cremades com els finestrons, les persianes o les portes, a excepció de les de la seva habitació i la d’en Roger. També havien serrat les potes de les dues butaques, però continuaven sent útils, si bé ella necessitava la seva ajuda per seure-hi o aixecar-se’n. La ràdio, com un símbol, es trobava enmig de totes dues, bo i presidint la tauleta salvada de la crema i als diferents prestatges laterals i inferiors de la qual es concentraven la majoria de les fotografies familiars.

La Quimeta es va enfonsar a la butaca de l’esquerra.

Va emetre un sospir prolongat, que va derivar en un ronc agònic.

En Miquel Mascarell es va agenollar al seu costat.

—Això, com quan et vas declarar —li va somriure la seva dona.

—No em vaig agenollar pas.

—Ah, no.

—Un genoll sol no és agenollar-se, és fer el pagès.

—Doncs et va sortir bé. Va ser el que em va convèncer.

—No m’ho havies dit mai.

—Un matrimoni que no es guarda alguna cosa per a la vellesa es queda sense energies.

Solien tenir converses trivials com aquella. Pura distracció. Però també reveladores. L’únic a qui no enganyaven, a més de a si mateixos, era el dolor, que insistia a actuar com un tascó inesperat paralitzant-la de manera intermitent. La Quimeta es quedava rígida, contenint-se, fins que el tropell minvava prou per recobrar el seu equilibri.

—Hi ha cap botiga oberta?

—Ja no.

—Van dir que aquesta setmana hi hauria llenties.

«Píndoles del doctor Negrín», en deien.

—Diuen moltes coses, però el racionament cada vegada és pitjor.

—I el menjar dels magatzems? Tu dius que allà n’hi ha molt, i que la gent ho sap.

—Potser no trigaran a assaltar-los, a la desesperada.

Per alguna estranya raó va recordar la pregunta de l’Amadeu Sospedra sobre si tenia pistola. La portava a la funda, tan present en la seva vestimenta com la corbata. Solia deixar-la al rebedor en arribar a casa. Ni tan sols recordava quan va ser la darrera vegada que la va treure, i no per disparar, només per esgrimir-la com a element dissuasiu. No havia disparat mai a ningú.

Una pistola amb dues bales.

Tot i que era impossible que hagués de detenir una multitud famèlica, per tant...

—En què penses? —va voler saber ella.

—Una bestiesa.

—Des de quan no m’interessen les teves bestieses?

—Pensava en la meva arma reglamentària, i en el fet que només porta dues bales. Un acudit dolent.

—I per què portes només dues bales?

—Fa unes setmanes vam haver de repartir el que teníem, i me’n van tocar dues.

—De debò?

—Ja ho veus.

—No m’ho havies explicat.

Va arronsar les espatlles i va fer el gest d’aixecar-se, perquè començaven a fer-li mal els genolls. La Quimeta l’hi va impedir agafant-lo pels braços.

—Miquel, sisplau, vés-te’n.

—No diguis ximpleries.

—No és cap ximpleria. Vés-te’n, i quan amaini la tempesta tornes.

—Saps perfectament que la tempesta no amainarà.

—Llavors salva’t tu. Jo em puc quedar amb la meva cosina, o fins i tot amb la veïna del tercer... Ja n’hem parlat.

—No em passarà res.

—Has estat una persona lleial a la República.

—He estat un bon policia. I, mani qui mani, continuaran fent falta bons policies.

—Miquel, jo ja no...

Gairebé se li va llançar al damunt, per tancar-li els llavis. Més que un petó va ser un tap a la boca. Li va agafar la cara amb les dues mans i va mirar d’absorbir aquella sequedat per convertir-la en humitat. Una vida junts, a vegades, no és suficient. Massa oblits o treves solen sembrar de mines totes les rectes finals. Va notar com la Quimeta lluitava tot just uns segons, fins que es va rendir, va deixar d’insistir i es va relaxar. Durant els últims dies, cada hora era una lluita. Temps de decisions. Intentaven dominar les emocions, no fer-les tan i tan evidents que resultessin encara més doloroses, però els costava molt.

Tots dos van compassar les seves respiracions.

Tot seguit es va aixecar, apesaradament, repenjant-se al respatller de la butaca, però sense fer-hi gaire pressió, no fos cas que s’esgavellés. Va furtar la mirada a la seva esposa i va caminar fins al balconet amb un deix d’impotència. Sempre havia estat un home seriós, reflexiu, pausat en les formes. Un home d’interiors més que no pas