Dia 1

Dilluns, 30 de maig de 1949

1

Despertar-se sol al llit, després d'haver-se acostumat a fer-ho novament acompanyat, era estrany. 

Inquietant. 

Quan els seus ulls tot just oberts es van adaptar a la penombra, va moure la mà per l'espai que ocupava la Patro, a la seva esquerra. Si es llevava abans que ell, l'empremta del seu cos continuava impresa als llençols. Empremta i escalfor. El coixí solia estar ben rebregat, ja que ella el masegava amb les mans quan es regirava al llit enmig d'algun somni. 

Ara el llençol estava fred, no hi havia cap empremta i el coixí restava intacte, tot d'una peça. 

En Miquel Mascarell va somriure feixugament. 

La primera separació. 

La primera des que vivien junts i la primera des del dia del casament. 

No va voler mirar aquell espai buit i es va posar de panxa enlaire. Només eren quatre dies. Li'n quedaven un parell, i tan sols una nit. Si bé tard, la Patro tornaria l'endemà. 

El somriure se li va eixamplar, i també l'aire d'enyorança. 

Sí, la Patro acostumava a llevar-se gairebé sempre la primera, però, abans de res, seguia meticulosament el seu ritual, tan nena, tan dona: l'acariciava, el besava, jugava amb els seus peus, feia cavalcar una cama per damunt del seu ventre, li xiuxiuejava coses a cau d'orella, li desitjava bon dia, li recolzava el cap a l'espatlla i s'arraulia uns minuts al seu costat, envoltada pels seus braços, tant si feia fred com si feia calor. 

La companyia era això. 

Ell llavors tocava aquella pell nua; sempre nua, fins i tot a l'hivern. 

La pell de la vida. 

—I avui què? —es va preguntar en veu alta. 

La resposta era simple. 

Res. 

Un temps ociós envoltat de solitud. 

Podia quedar-se al llit, mandrejant, o llevar-se i no sortir de casa, engegar la ràdio, llegir, provar de continuar escrivint els seus records. Hi havia moltes maneres d'avorrir-se sense la Patro. Si el primer dia, dissabte, va ser horrible, diumenge havia estat bastant pitjor. 

—Dilluns —va murmurar sense entusiasme. 

A la Patro no li agradaria pas que es quedés al llit, ni tan sols a casa, melangiós. 

Es va incorporar amb gestos mesurats, per no sentir les punxades a les cames, i es va posar dret esbufegant pel maleït esforç. A la seva edat, fer l'amor l'alliberava, li proporcionava vitalitat i energia, entusiasme i optimisme. El cansament de no fer res era més gran i més dur. 

A vegades fins i tot el feia tornar enrere. 

I llavors reapareixien els fantasmes del passat. 

Què en quedava, del vell resistent que havia sobreviscut a la pena de mort i a les presons franquistes? 

Va caminar fins al safareig, va obrir-ne l'aixeta i es va inclinar sobre el buit per rentar-se el cos, especialment les aixelles. Ja feia calor, però es va penedir de no haver escalfat una mica d'aigua en una olla. La fredor el va fer tremolar uns segons. Es va eixugar i va anar a vestir-se. No es va posar corbata. Es va deixar el coll de la camisa obert. Un luxe. Poc elegant, però un luxe. Com a màxim aniria a esmorzar al bar d'en Ramon, i així estiraria les cames. 

—Apa, a complir. Una passejada no t'anirà pas malament —es va dir donant-se ànim. 

Va agafar la jaqueta, se la va posar i va baixar l'escala sense presses, esglaó rere esglaó. La portera estava al peu del canó, dins la garita vidrada. Va alçar el cap del seu etern treball de costura, però les seves mans no van deixar ni un moment de bellugar les agulles de fer mitja a tota velocitat. Tota la seva família, la que fos i on fos, devia lluir coses fetes per ella. O això o tenia un negoci clandestí. 

—Bon dia, senyora Gabriela. 

—Bon dia, senyor Mascarell. 

Senyor Mascarell. 

Havia guanyat punts a l'escala. Ja no era «l'home que vivia amb la noia del tercer». 

Amistançats. 

Ara eren marit i muller. L'Església així ho havia decidit. 

La primera vegada que, sense comptar funerals o celebracions alienes, posava els peus en una església, després de més de trenta anys, d'ençà del bateig d'en Roger. 

Va sortir al carrer i va encaminar tranquil·lament les seves passes cap al bar d'en Ramon. Tan bon punt va creuar-ne el llindar, va topar amb ell. 

—Bon dia, professor! —el va saludar en veure'l—. Avui ha matinat. 

Ja havia desistit que li deixés de dir professor. 

—Bon dia. 

—Ja fa caloreta, eh? D'aquí a un parell de dies, estiu estiuet. 

—No corris tant. —Es va asseure a la seva taula, o si més no la seva preferida, que estava miraculosament buida. 

—I la senyora? 

La senyora. 

La Gabriela li deia «senyor», i en Ramon «senyora» a la Patro. 

Encara no s'havia acostumat a tant. 

A vegades havia de mirar-se l'anell, al dit anular de la mà esquerra. 

—Ha anat amb la seva germana a Tortosa, a veure una cosina llunyana que no està bé de salut. 

—Gaires dies? 

—Torna demà a la nit. 

—Així doncs, està solet; ai, caram. 

—Ja ho veus. 

—No em comenci a fer el cràpula, ara. 

—Ramon... —Va travessar-lo amb una mirada assassina. 

—Que ho deia de broma, home. —Va gesticular ple d'energia—. Amb una dona tan guapa com la seva... Va, què li poso, el mateix de sempre? 

—Sí. 

—Avui, a la meva dona, la truita li ha sortit boníssima! 

—Vinga, va. 

—I d'ahir, què me'n diu? Tenia raó o no, jo? 

Era dilluns. El dilluns tocava parlar de futbol. Tant si li agradava com si no, en Ramon li'n feia cinc cèntims. El dia anterior s'havia jugat la final de la Copa del Generalísimo. Ni tan sols sabia qui havia guanyat. 

—Vas dir que guanyaria... 

—El València! Per la mínima, però... Aquest cop el Bilbao no hi tenia res a pelar, encara que fossin els favorits i els txés les víctimes. Si és que n'hi ha prou de sumar dos i dos, home. Llàstima que ens eliminessin, perquè si l'hagués jugat el Barça hauria estat diferent, segur. 

—Naturalment. 

—No es pot guanyar sempre. Ja ho veu, ens hem endut la lliga un altre cop; estava cantat. Aconseguir la Copa hauria estat massa. Cal deixar alguna cosa als altres. 

—Completament d'acord. —Sempre optava pel pragmatisme—. Em portes l'esmorzar i després m'ho expliques? 

—Com és, professor! —Va col·locar els braços fent nanses i va girar cua. 

Professor. 

Només li deia «senyor Miquel» quan li preguntava alguna cosa seriosament. 

Va esperar amb tranquil·litat. A través dels finestrals i els reclams escrits als vidres amb pintura blanca, que anunciaven tapes i entrepans, va veure el carrer amb el tràfec de cotxes i persones anant d'una banda a l'altra, sempre apressats. El signe dels nous temps eren les presses. Al dia li faltaven hores. La guerra s'havia acabat feia deu anys i quatre mesos i era com si ningú no se'n recordés. 

Almenys de portes enfora. 

Per dins, cadascú duia la seva processó. 

Què farien, la Patro i ell, quan s'acabessin els diners del juliol del 47, els que s'havien endut inesperadament de casa d'en Rafael Casamajor després de la seva mort? 

Podien fer-los durar uns quants anys més, vivint sempre sense ostentacions, amb discreció, però no pas eternament. 

Per què estava deprimit? 

«Demà torna, tros d'ase», es va dir a si mateix. 

Tan sol se sentia? 

Per què no se n'havia anat amb elles? 

«No siguis ximple, per què t'has de cansar amb el viatge?», li havia dit la Patro. «I si quan arribem ja s'ha mort...? Tu aquí, tranquil, que ja m'espavilaré.» 

«I si t'hi has de quedar més dies?» 

«S'hi quedarà la meva germana. Jo tornaré. Ja n'hem parlat.» 

En Ramon va tornar a aparèixer amb una generosa ració de truita de patates i el cafè que havia demanat. La gent amb cartilles de racionament, i ell menjant truita de patates per esmorzar. Milers de republicans encara eren al Valle de los Caídos treballant com esclaus, i ell, lliure i feliç per un atzar del destí i per haver conservat intactes els seus dots de vell policia. 

Pura supervivència. 

—Després li passaré el diari, que el té aquell senyor —li va dir l'amo del bar. 

El diari era El Mundo Deportivo, cap altre. Per a la informació general, el primer dia de la setmana tothom s'havia d'acontentar amb la Hoja del Lunes. 

—No hi ha pressa. —Va ser més que sincer. 

No es va quedar pas parlant amb ell. Va tornar a la barra. Va poder esmorzar tranquil i en pau, removent alhora els seus pensaments sense solta ni volta. A la presó, tot esperant que l'afusellessin, i al Valle de los Caídos, treballant durant aquells vuit anys i mig, va poder viure amb la ment en blanc i les converses imaginàries amb la Quimeta. Ara la Quimeta feia mesos que no apareixia en les seves cavil·lacions, i tornava a sentir la por habitual dels éssers humans davant la vida. Qui no té res, no té por de perdre res. Però qui té... 

Tenir la Patro significava la màxima riquesa. 

Pau, amor... Què més es podia demanar? 

Una democràcia, sí, i la mort del dictador. Però aquesta era una altra història. 

Espanya feia voltes en cercle des dels temps dels Reis Catòlics: guerres, dictadures, reis que engendraven fills idiotes amb cosines, ties i mig germanes, l'Església, el perpetu ancoratge en el passat, els militars, més guerres, més capellans, més incultura... 

—Fa mala cara. —En Ramon va passar pel seu costat—. Ja l'hi diré, a la senyora, cregui'm. 

Una esposa jove i guapa. 

El quid de la qüestió. 

No volia que en Ramon tornés i li expliqués el partit amb tots els ets i uts. No hi jugava el Barcelona, però segur que l'havia escoltat per la ràdio. Una final era una final. El bar semblava cada vegada més un museu dels èxits del Barça. Fotografies dels futbolistes, algunes fins i tot de dedicades, cartells que anunciaven partits importants, banderins, portades de diaris emmarcades, com la d'El Mundo Deportivo del dilluns 18 d'abril per l'última lliga, guanyada el dia abans. 

Va treure les monedes de la butxaca de la jaqueta per pagar l'import. 

I quan va tornar a alçar els ulls, se'l va trobar aturat davant seu. 

Era un noi d'uns setze o disset anys, alt, escanyolit, malgirbat, ossut, cabells molt curts, nas aguilenc, ulls sortints, orelles de pàmpol i una nou enorme al mig del coll. No sabia si donar-li una moneda o preguntar-li què volia, ja que el seu aspecte era el de la viva desolació. 

—El senyor Mascarell? 

—Sóc jo. 

—La portera de casa seva m'ha dit que el trobaria aquí. 

—Doncs sí, sóc aquí. 

La nou es va moure cap amunt i cap avall. 

—M'envia la Maria Galvany. 

Aquest cop va ser ell qui es va repetir. 

—La Maria? 

—Sí, sí senyor. 

En Miquel es va estremir. 

Ningú no envia una persona a dir-li a algú que tot va bé. 

El noi l'hi va confirmar. 

—És pel seu pare, el senyor Mateu. —El seu to es va revestir de dolor—. S'ha mort, sap? El va atropellar un cotxe i... 

En Mateu Galvany. 

Mort. 

Possiblement, des del primer moment ja sabia que aquell seria un dia fastigós. 

Acabava de confirmar-ho.

2

L'entrada de l'Hospital Clínic pel carrer Villarroel sempre era plena de gent. D'una banda, els qui en sortien i s'entretenien parlant d'allò que acabaven de veure o sentir, alleujats o tristos; i, de l'altra, els qui es disposaven a entrar-hi i esperaven els ressagats fent comentaris carregats de preocupació respecte al que s'hi havien de trobar. Les mostres de dolor es barrejaven amb les de calma tensa. Allà, l'esperança era un bé comú, l'única cosa que ajudava la majoria a restar dempeus. 

En Miquel va mirar el vell edifici i va recordar l'última vegada que hi havia estat. 

El gener del 1939, resolent el seu darrer cas abans que les tropes de Franco entressin a la ciutat i s'acabés la guerra. 

També feia set mesos que no agafava un taxi, des de l'octubre de l'any anterior, quan buscava la tomba d'aquell noi mort durant les primeres hores de l'alçament. 

Set mesos. 

I tot tan diferent... 

La Patro, en Roger, el seu germà... 

—Què li dec? 

El taxista no va dir res. Va assenyalar-li el comptador. 

En Miquel li va lliurar cinc pessetes i va esperar el canvi. 

No li va donar propina. Si l'altre estalviava saliva, ell estalviava diners. Va deixar que el noi baixés primer i en acabat ho va fer ell. 

Es deia Pere. 

No s'havia mostrat gaire enraonador. Que la Maria l'hi explicaria tot. Que a ell només l'havia enviat perquè el portés o deixés l'encàrrec a qui fos. Que era veí dels Galvany i tant en Mateu com la Maria l'estimaven molt. Que... 

Un noi reservat. 

Així doncs, durant el trajecte amb taxi, gairebé no havien parlat de res més. L'última vegada que havia vist en Mateu, casualment, també va ser l'octubre de l'any anterior. Fins i tot va fer memòria: el dia 11. De manera casual, mentre buscava aquella tomba que li va fer obrir els ulls respecte al seu propi futur, va passar per davant de la casa d'en Mateu, a Sants, i va pujar a veure'l. 

De manera casual. 

Potser ara no ho era tant. 

Tants anys sent policia li recordaven que les casualitats no existien. Si aquell dia no hagués pujat a casa seva, ara no seria allà, ja que ni en Mateu ni la seva filla no haurien sabut que encara era viu. 

Va caminar com un autòmat seguint en Pere, el qual, fent gala de la seva joventut, havia posat la directa i esquivava tothom qui se li posava al davant tot avançant cap a la seva destinació. Hi va haver un moment que li va haver de dir: 

—Escolta, afluixa. No crec pas que en Mateu es mogui. 

El noi no va entendre el seu humor macabre. 

Ell, tampoc. 

Solia passar-li sempre davant la mort. La seva millor defensa era riure. Allò d'explicar acudits als enterraments era per la por dels vius davant el fet que tots, tard o d'hora, passarien pel mateix tràngol i ocuparien la maleïda caixa en el darrer viatge. No li hauria importat gens morir al mateix temps que la Quimeta, o al maleït Valle de los Caídos. Ara sí. Ara que finalment estava en pau amb ell mateix, sí. 

Van arribar a la seva destinació. En Pere va entrar en una sala amb rajoles blanques, asèptiques, fredes. No era el mateix tenir el cos en unes pompes fúnebres, habilitades per a l'ocasió, que fer-ho en un hospital. 

I per què en un hospital? 

Que potser no havia mort a l'instant, en el moment mateix de l'atropellament? 

No ho havia preguntat a en Pere durant el trajecte amb taxi i ja era massa tard per fer-ho. Entre les escasses persones que omplien la sala en silenci, hi va veure la Maria. 

Quan ella el va reconèixer, va anar a trobar-lo i el va abraçar sense dir ni un mot. Només l'abraçada, forta, carregada d'un singular alleujament. En Miquel no va tenir més remei que correspondre-li, i va tancar els seus propis braços al voltant de l'esquena de la dona. La Patro era molt prima i el seu cos tenia la flexibilitat de la joventut. La Maria, en canvi, era robusta i fornida, de manera que el contacte li va semblar estranyament desagradable. 

Va recordar les paraules del seu pare aquell 11 d'octubre de l'any anterior: «La Maria és vídua, potser t'hi podries entendre». 

Entendre-s'hi. 

Més meitats a la recerca d'una esperança. 

—Miquel... 

Les llàgrimes li van mullar el coll. Va posar-li una mà al clatell i l'hi va acaronar. Tenia els cabells eriçats. La pell aspra. Va sentir una inesperada pena per ella. La vídua d'un roig a l'Espanya de Franco era una dona marcada. En Mateu acabava de morir amb setanta-sis anys. La seva filla en tenia quaranta-vuit. 

Va recordar més paraules d'en Mateu d'aquell dia: «No queda ningú, Miquel. Ningú». 

Només ells. 

El seu anterior cap, l'home que li va salvar la vida, jubilat l'any 35 després que la bala disparada per aquell imbècil el deixés coix, li tallés la carrera en sec i li impedís arribar a comissari. 

I ara ell tampoc no hi era. 

—Ho sento, Maria. 

El seu comentari va fer que ella encara plorés més i se li aferrés com si tingués por de deixar-lo anar i caure. 

En Miquel no sabia què fer. 

Va romandre quiet. 

Quiet fins que la filla del seu amic va afluixar la pressió, es va xuclar els mocs sorollosament i es va anar relaxant de mica en mica. 

Quan es va separar d'ell, es van mirar l'un a l'altre. 

—Estàs bé? —va preguntar en Miquel, tot i sabent que era la pregunta més estúpida del món. 

La Maria va arronsar les espatlles. Amb els ulls envermellits, l'expressió desencaixada i la carn del rostre flàccida, com la d'una esponja, semblava que tingués molts més anys. La seva mare havia estat una dona de caràcter, alta, amb molta presència. Ella, en canvi, era igual que el seu pare, fins i tot en l'aspecte anímic. 

—Tot ha anat... tan de pressa. —Van ser les seves primeres paraules. 

—Quan va passar? 

—Ahir. 

—Per què no m'ho has fet saber fins aquest matí? 

Va arronsar les espatlles per segona vegada. 

—Ahir estava... No ho sé, absent. No podia pensar en res. Avui no és que estigui pas millor, però almenys em puc centrar una mica. 

—On és? 

—Allà. —Va moure el cap en direcció a una porta situada al fons de la sala. 

—Puc veure'l? 

—No, no deixen. A més, ha quedat molt malament. 

—Entesos. —Es va empassar la saliva—. Per què no és en un tanatori? 

—La policia el va portar aquí. 

—La policia? 

—Després t'ho explicaré. 

—D'acord. 

Algú la va cridar. Una dona. Es va allunyar del seu costat i en Miquel es va quedar finalment sol. Les altres persones presents no li treien ara els ulls de sobre. Homes i dones del veïnat i poca cosa més, perquè en Mateu ja no tenia família. El més jove es devia acostar als cinquanta. Llevat d'en Pere. El noi es mantenia apartat del grup, repenjat a la paret. Una taca fosca al fons blanc. 

Tenia ganes de sortir corrent. 

Es va omplir els pulmons d'aire i va buscar la manera de tranquil·litzar-se. L'octubre de l'any anterior havia donat a en Mateu cinc-centes pessetes, com si fos ric, i li havia promès que tornaria amb menjar, que farien un sopar. 

No ho va fer. 

En Mateu i la Maria eren el passat. 

I no hi volia portar la Patro. 

Ara era tard. 

Va caminar fins al lloc on es trobava en Pere i li va passar un braç per damunt de les espatlles. El noi va alçar el cap i li va somriure. Semblava un gosset desvalgut. 

—L'apreciaves? 

—Sí. 

—Vius a la mateixa escala? 

—Sí, a sota, amb la meva tia. 

—I els teus pares? 

—El meu pare va morir al front. La meva mare, en acabar la guerra, malalta. 

No es va imaginar en Mateu fent de pare d'un veí, però sí agafant-li afecte. Per al noi, la seva pèrdua era molt més trista. 

—Estudies? 

—No, no senyor. Treballo. I avui no he avisat que no hi aniria. Em caurà una bona esbroncada. 

—Explica'ls el que ha passat. 

—Per un veí? A un no li van donar permís ni per anar a l'enterrament de la seva àvia. 

—Hauries d'estudiar. 

—Per què? Quan pugui me n'aniré, sap? Aquest país és una merda, senyor. 

—No ho diguis en veu alta o acabaràs a la presó, fill. I encara menys a desconeguts. —Va passejar una mirada alarmada al seu voltant. 

—El senyor Mateu em va parlar de vostè. Sé qui és. No sóc pas ximple. 

—Et va parlar de mi? 

—Deia que era el millor policia de Barcelona, amb un nas i una cla... clarivi... claviri... 

—Clarividència. 

—Això mateix. —No va intentar repetir la paraula—. Deia que quan agafava un cas no el deixava anar fins al final, i que era pacient i en seguia totes les pistes, i que tenia això molt ben posat. —Es va tocar el cap amb l'índex de la mà dreta—. M'explicava històries de quan eren inspectors, abans de la guerra, els bons temps. 

Els bons temps. 

Un noi de setze o disset anys parlava dels «bons temps». 

—Quants anys tens? 

—En faré divuit la setmana que ve. 

—Abans has dit que la Maria m'ho explicaria tot. Què és el que m'ha d'explicar? 

La mirada se li va omplir de dolor. 

Por. 

—Val més que l'hi digui ella —va respondre. 

No van continuar parlant. De sobte, la comitiva es va posar en moviment. Van baixar una escala i van arribar a una petita, petitíssima capella. Les poques persones que hi havia es van repartir per la mitja dotzena de bancs. Es van mirar els uns als altres, sobretot un home amb vestit fosc. La Maria es va quedar sola al davant. Ell va seure al tercer banc, amb en Pere. El taüt no podia ser més senzill. Fusta de la més barata. És clar que a en Mateu això ja li era igual. 

El que no li hauria estat igual va ser el que va tenir lloc a continuació. 

Una cerimònia catòlica per a un republicà irredempt. 

En Miquel va mirar la caixa com si esperés una tremolor o un crit procedent de l'interior.

En Mateu protestant, rondinaire, com sempre.

En una dictadura no es podia ni morir en pau.

—El nostre germà Mateu Galvany Pedrosa... —va començar a dir el sacerdot, convertint la ny de Galvany en una terminació fonètica castellana, remarcant les dues lletres, en comptes de la catalana, d'un sol so— ens ha deixat per passar a una vida millor al costat del Senyor... 

En Miquel va intentar no continuar escoltant. 

Si «el Senyor» tenia en Mateu al seu costat, n'acabaria fins al capdamunt. 

O això o es faria comunista. 

Va estar a punt de somriure. 

Amb un Déu comunista, a Franco, la reserva espiritual d'Occident, li hauria agafat un atac. 

El sermó del capellà no va ser gaire llarg. Una lletania i unes quantes pregàries. O li havien dit a qui enterrava i era piadós però de la línia dura, o tenia altres coses a fer. Va beneir el taüt i va acomiadar el dol amb paraules de consol per a la Maria. Un cop completat el ritual, ella el va buscar amb la mirada i va anar a trobar-lo. En Miquel va encreuar els braços a l'altura del pit, instintivament. 

—Et puc demanar un favor? 

—És clar. 

—Hi ha un cotxe d'acompanyament i... 

—Aniré amb tu, no t'hi amoïnis. No deixaré pas que hi vagis sola.

—Haig de parlar amb tu de... —Van reaparèixer les llàgrimes i l'emoció als seus ulls, mentre li posava les dues mans als braços i els hi premia. 

En Miquel va notar la seva tremolor. 

—Anem. —Va intentar caminar perquè no s'ensorrés. 

No ho va aconseguir. 

La Maria es va enfonsar. 

—El van assassinar —va dir amb la veu mig nuada—. El van assassinar i... no sé per què... —Les llàgrimes li van caure a regalims per les galtes—. El pare ja no era més que un vell, Miquel. Per què l'havien de matar? Per què?

3

No van poder continuar parlant. L'esclat sobtat de la Maria va acabar simplement en això: un primer intent d'explicar-li alguna cosa, allò que la turmentava i la raó principal per la qual havia enviat en Pere a buscar-lo. Van haver de seguir els altres i, ja a la porta del Clínic, completar pas a pas el protocol final: el comiat del dol, veure com el taüt era col·locat al cotxe fúnebre i, tot seguit, seure ells dos a la part del darrere del vehicle d'acompanyament. El xofer, un home escarransit, amb el vestit arrugat i una gorra que li anava un xic gran, els va observar pel retrovisor interior. 

Tampoc no era qüestió de parlar allà dins. 

En Miquel es va resignar. 

I va acabar posant una mà sobre les d'ella, per encoratjarla i compartir el seu dolor. 

—Tranquil·la. 

—A casa, d'acord? 

—Sí. 

—Gràcies. 

Va mirar-la als ulls. Eren els d'una dona envellida prematurament. Encara més: vençuda i plena de por. Ja no li quedava res. Un marit mort a la guerra, una mare morta el 43 i, ara, un pare... assassinat? 

No tenia sentit. 

Ella mateixa ho havia dit: per què? 

En Mateu Galvany no era més que un vell. 

El breu seguici fúnebre format pels dos cotxes va circular a poca velocitat pels carrers de Barcelona. Primer Villarroel avall. Després buscant la muntanya de Montjuïc. El mateix trajecte que va fer el 39 amb la Quimeta. L'endemà el van detenir. Quan van entrar al cementiri i, després d'emplenar la paperassa final a l'administració, van pujar pels carrers envoltats de mausoleus, tombes i nínxols, es va empassar la saliva. La Quimeta era molt a prop. 

Però ja no sentia la seva veu dins del cervell. 

Se n'havia anat de manera definitiva. 

—La teva dona és aquí? —li va preguntar la Maria com si li hagués llegit els pensaments. 

No, la seva dona era a Tortosa, amb la seva germana. 

—La Quimeta, sí —va sospirar. 

—Ja gairebé no la recordo —va dir ella. 

—L'últim cop que ens vam veure tots va ser abans de la guerra. 

—Sí —va assentir. 

En pronunciar la paraula «guerra», el conductor els va tornar a mirar. 

Els addictes al règim continuaven fent servir el terme «croada». 

Els agradava més. 

Van arribar al lloc de l'enterrament. Un bloc ple de nínxols, de dalt a baix i d'un costat a l'altre. N'hi havia que tenien làpides. D'altres tenien flors. La majoria, no. La majoria consistien en un simple rectangle tapat amb una llosa de pedra i, a tot estirar, una inscripció: «Família Tal», «Família Tal Altra» o el nom d'una persona. Les dates eren abundants i variades, però semblava com si durant l'última dècada s'hagués estès una epidèmia per la ciutat. 

El procés va ser lent, exasperant. Si més no, el nínxol estava situat a la part baixa, a la segona fila, i no va caldre treballar a les altures. Sota un sol ja abrusador, els operaris van treure la llosa posada per darrera vegada l'any 43, quan va morir la dona d'en Mateu, i van convertir les restes d'aquell taüt i el seu contingut en una massa de fusta informe que van esclafar en col·locar-hi la nova caixa. El fet de veure el que quedava de la seva mare va fer que la Maria se sentís més trista i abatuda. En Miquel no va tenir altre remei que sostenir-la, després de passar-li un braç per damunt de les espatlles. Estaven sols. Ells i els operaris. Els conductors del cotxe fúnebre i el d'acompanyament s'esperaven al carrer. Un cop segellada la llosa amb ciment, la Maria s'hi va acostar i hi va posar una mà al damunt. 

L'últim comiat. 

En Miquel va sentir que deia alguna cosa, mentre els treballadors del cementiri esperaven que els caiguessin algunes pessetes. Quan van comprendre que aquella dona la devia passar magra, es van resignar, van donar-li el condol i van marxar capcots. 

Hora d'anar-se'n. 

A la Maria li va costar rendir-se a l'evidència que ja tot havia passat. En Miquel no va fer res, no li va dir res, no la va estirar pas. El sol queia a plom sense ni un núvol disposat a donar-los treva. A l'últim, la dona va recular i es va encarar amb el seu acompanyant. 

—Que trist, no? 

—Sí. 

Van caminar fins al lloc on eren els cotxes. El que havia portat el taüt ja marxava. El seu els duria a casa, com manaven els cànons. Van tornar a ocupar els seus llocs i la Maria va donar a l'home de la gorra la seva adreça a Sants. 

Ja no van parlar en tot el trajecte. 

I la Maria no va tornar a plorar fins que va obrir la porta de casa seva. 

—Què faré ara? —va gemegar, envaïda pel desànim. 

—Continuar, com tots. 

—El meu marit, la mare, ara ell... No és just, Miquel. No és just, maleït sigui. 

—Vine. 

Va acompanyar-la al menjador i la galeria. Tot estava igual que feia set mesos: la butaca, la taula, les cadires... Va recordar en Mateu Galvany allà, amb les seves ulleres aparatoses, el bastó de canya de color clar, la bata vella. El va recordar com si l'escena s'hagués produït el dia abans. La Maria es va quedar asseguda en una cadira i ell va anar a la cuina a buscar dos gots d'aigua. Va deixar l'aixeta oberta uns segons perquè sortís més freda. Un cop plens, va tornar amb la filla del seu amic i excompany de la policia. Ella continuava paralitzada, les llàgrimes mullant-li la cara, l'expressió absent. En Miquel li va posar un got a la mà. 

—Beu. 

Va obeir-lo i ell va fer el mateix després d'asseure's en una altra cadira. 

Es va quedar amb set, però no va voler tornar a deixar-la sola. 

«Potser t'hi podries entendre.» 

—Explica-m'ho, Maria. 

Van intercanviar les mirades. Com si tingués l'aire retingut als pulmons, la dona va fer un esbufec llarg i tens. Va beure un segon glop d'aigua i va deixar el got damunt la taula. 

—Per què dius que el van matar? —En Miquel la va ajudar. 

—Perquè el conductor va fugir. 

—Devia estar aterrit. 

—No. Va anar a atropellar-lo. 

—Com és que n'estàs tan segura? Hi va haver testimonis? 

—Va passar una cosa. —Va mirar-lo de fit a fit i la intensitat de la seva mirada ja no va di