Carrer Berlín, 109

Susana Vallejo

Fragmento

Barcelona put.

Són els canvis de pressió. Hi ha dies en què el submón secret i podrit que habita sota els nostres peus s’entesta a recordar-nos la seva existència.

Els canvis de pressió no només afecten les clavegueres de la ciutat, també fan que la cama dolenta em turmenti com si un inquisidor medieval minuciós s’esforcés a maltractar-me cada múscul i cada tendó.

Feia temps que ja no parlava de la cama esquerra o dreta; simplement eren la bona o la dolenta. I en dies com aquell, la cama dolenta em feia tant mal que era com si em rebreguessin els collons.

Em vaig preguntar si aquell tuf de claveguera podria considerar-se un mal averany. Però què podria ser pitjor? Després de tot, en Pep ja era mort.

L’havien torturat fins a morir. El seu cadàver havia aparegut a la cuneta d’una carretera secundària a prop de Castellbisbal i la Maite només l’havia pogut reconèixer per la roba que duia i per l’aliança. Li havien destrossat la cara, li havien tallat els ous i l’havien pegat fins a deixar-li no sé quants òrgans fets pastetes.

No vaig voler preguntar als meus antics companys en quin ordre havien fet cada cosa ni en quin moment li devia haver arribat la mort per estalviar-li el patiment. La Yolanda era l’única amb qui em venia de gust parlar d’en Pep. Però després del funeral se n’havia anat de vacances i, fins que no tornés, no podia fer altra cosa que donar voltes a l’últim missatge que el meu amic m’havia deixat al contestador.

Dos dies abans de morir, en Pep m’havia trucat.

—Segueixes vivint al carrer Calàbria, oi? —deia—. Vull parlar-te d’una cosa que he descobert a Berlín, al 109. Et cau just al costat... Potser pots donar-m’hi un cop de mà. Com en els vells temps, company. Quedem dijous? Au, fes-me un truc i digue’m alguna cosa.

Per això aquell dia de primavera incipient, durant el meu passeig matinal, no vaig poder evitar passar per Berlín i fer una ullada al portal del número 109.

Em vaig deixar caure sobre el banc de la parada de l’autobús i vaig contemplar la façana de l’edifici.

Vaig inspirar profundament. La cama em feia un mal de mil dimonis.

El carrer Berlín tanca la frontera entre el barri de l’Eixample, amb les seves illes de cases quadrades, les voreres amples i nobles i els elegants edificis, i el barri més popular de Sants, ple de casetes baixes i finques modernes de construcció barata, d’aquestes que van sorgir com bolets dels anys cinquanta ençà.

Tot i que l’autèntica frontera, la profunda cicatriu que separa l’Eixample de Sants, és una ampla avinguda que encara avui molts anomenem Infanta Carlota, malgrat que actualment es digui Josep Tarradellas. Precisament, Josep Tarradellas limita amb el número 109 de Berlín. Com si aquest edifici marqués la fi d’un barri i d’una forma de vida, i el començament d’uns altres.

Mentre respirava l’aire d’aquell dia pudent però brillant, vaig contemplar l’edifici.

Era una finca modernista del final del xix, de només tres pisos. Més que no pas decorar-la, unes rajoles groguenques i tan llardoses com la mostassa s’incrustaven a la façana. Les restes d’un antic esgrafiat s’havien difuminat fins a convertir-se en unes ombres sinuoses i informes que ara més aviat feien l’efecte d’una maledicció gravada en una llengua misteriosa i arcana.

Aquella finca tenia més de cent anys a l’esquena i mai no havia estat rehabilitada. Allà, assegut al seu davant, mentre l’observava sense presses, m’hi hauria jugat la cama bona que a l’interior ja no hi quedava ni un sol detall d’estil remotament modernista. Segur que les rajoles interiors, els llums, els agafadors, els poms i fins i tot les baranes sinuoses havien desaparegut feia anys per ser venuts com a antiguitats.

Un autobús va arribar a la parada i per uns instants vaig perdre de vista l’edifici.

L’olor de fuel em va inundar els pulmons, i quan va arrencar, envoltat pel retruny metàl·lic del motor, la porta del 109 es va obrir i va sortir-ne un home bru, tot carregant unes caixes de cartró plegades.

Va mirar a banda i banda del carrer com si busqués alguna cosa i després es va dirigir cap als contenidors de reciclatge de la cantonada. Des d’aquella distància i sense les ulleres posades no tenia clar si és que era molt bru o bé era un estranger.

Vaig remenar dins la butxaca de la jaqueta i vaig treure’n la llibreta de tapes negres gastades de tant fer-la servir. Em vaig haver d’esforçar per trobar-hi un full en blanc.

«Un sud-americà? Una mudança?», vaig gargotejar mentre contemplava de cua d’ull com l’home treia un paquet de tabac i s’encenia un cigarret.

L’enveja és molt dolenta. Gairebé podia notar-ne la forma cilíndrica entre els dits, com si fos jo mateix qui l’estigués encenent.

Em vaig fixar en l’estanc que tenia al davant.

Diuen que un addicte mai no deixa de ser un addicte.

Per foragitar la temptació vaig respirar profundament. L’aire fètid de les clavegueres va envair-me els pulmons i tota l’ànima.

Vaig escriure «carrer Berlín, 109» al costat de la data. I em vaig preguntar si en aquell edifici no es devia amagar la clau que podria aclarir la mort del meu antic company.

0

Entresòl, 1a.

Gustavo Adolfo

En Gustavo Adolfo acaba d’arribar a la finca. Viu a l’entresòl, el de la Paqui. Quan els seus fills van ingressar-la a la residència, van vendre el pis i ara una immobiliària l’ha rehabilitat. L’han deixat molt bufó, tot tan blanc i enlluernador que fins i tot fa l’efecte que tanta lluminositat se’t clava als ulls.

L’ha llogat en Gustavo Adolfo, i encara viu envoltat d’un munt de caixes i de quatre mobles d’Ikea tan clars i nets com la resta del pis.

Està sol. No té ni dona, ni fills, ni família. S’aixeca tard, mira molt la televisió, perd el temps, surt molt sovint... Necessita amb urgència que li instal·lin una línia d’ADSL per poder connectar-se a Internet i aquesta mena de coses. L’he sentit barallar-se amb Telefónica diverses vegades.

Hi ha dies que se’n va a l’hora de dinar i no torna fins a l’alba. Aleshores s’arrossega fins al llit i s’hi deixa caure sense ni tan sols desvestir-se.

Aquest matí ha muntat una taula d’Ikea i dues cadires. Els cartrons de les caixes eren immensos i els ha plegat amb cura abans de baixar-los al carrer.

Em sembla que encara manté antics costums, com és aquest de fumar al carrer. Ara pot fumar a casa seva sempre que ho vulgui, però no pot evitar-ho: tan bon punt surt al carrer ja li vénen ganes de fumar. És un estímul i una resposta que, a força de repetir-se, li han quedat marcats amb ferro roent al cervell.

En Gustavo Adolfo gaudeix a poc a poc de cada

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos