Barcelona put.

Són els canvis de pressió. Hi ha dies en què el submón secret i podrit que habita sota els nostres peus s’entesta a recordar-nos la seva existència.

Els canvis de pressió no només afecten les clavegueres de la ciutat, també fan que la cama dolenta em turmenti com si un inquisidor medieval minuciós s’esforcés a maltractar-me cada múscul i cada tendó.

Feia temps que ja no parlava de la cama esquerra o dreta; simplement eren la bona o la dolenta. I en dies com aquell, la cama dolenta em feia tant mal que era com si em rebreguessin els collons.

Em vaig preguntar si aquell tuf de claveguera podria considerar-se un mal averany. Però què podria ser pitjor? Després de tot, en Pep ja era mort.

L’havien torturat fins a morir. El seu cadàver havia aparegut a la cuneta d’una carretera secundària a prop de Castellbisbal i la Maite només l’havia pogut reconèixer per la roba que duia i per l’aliança. Li havien destrossat la cara, li havien tallat els ous i l’havien pegat fins a deixar-li no sé quants òrgans fets pastetes.

No vaig voler preguntar als meus antics companys en quin ordre havien fet cada cosa ni en quin moment li devia haver arribat la mort per estalviar-li el patiment. La Yolanda era l’única amb qui em venia de gust parlar d’en Pep. Però després del funeral se n’havia anat de vacances i, fins que no tornés, no podia fer altra cosa que donar voltes a l’últim missatge que el meu amic m’havia deixat al contestador.

Dos dies abans de morir, en Pep m’havia trucat.

—Segueixes vivint al carrer Calàbria, oi? —deia—. Vull parlar-te d’una cosa que he descobert a Berlín, al 109. Et cau just al costat... Potser pots donar-m’hi un cop de mà. Com en els vells temps, company. Quedem dijous? Au, fes-me un truc i digue’m alguna cosa.

Per això aquell dia de primavera incipient, durant el meu passeig matinal, no vaig poder evitar passar per Berlín i fer una ullada al portal del número 109.

Em vaig deixar caure sobre el banc de la parada de l’autobús i vaig contemplar la façana de l’edifici.

Vaig inspirar profundament. La cama em feia un mal de mil dimonis.

El carrer Berlín tanca la frontera entre el barri de l’Eixample, amb les seves illes de cases quadrades, les voreres amples i nobles i els elegants edificis, i el barri més popular de Sants, ple de casetes baixes i finques modernes de construcció barata, d’aquestes que van sorgir com bolets dels anys cinquanta ençà.

Tot i que l’autèntica frontera, la profunda cicatriu que separa l’Eixample de Sants, és una ampla avinguda que encara avui molts anomenem Infanta Carlota, malgrat que actualment es digui Josep Tarradellas. Precisament, Josep Tarradellas limita amb el número 109 de Berlín. Com si aquest edifici marqués la fi d’un barri i d’una forma de vida, i el començament d’uns altres.

Mentre respirava l’aire d’aquell dia pudent però brillant, vaig contemplar l’edifici.

Era una finca modernista del final del xix, de només tres pisos. Més que no pas decorar-la, unes rajoles groguenques i tan llardoses com la mostassa s’incrustaven a la façana. Les restes d’un antic esgrafiat s’havien difuminat fins a convertir-se en unes ombres sinuoses i informes que ara més aviat feien l’efecte d’una maledicció gravada en una llengua misteriosa i arcana.

Aquella finca tenia més de cent anys a l’esquena i mai no havia estat rehabilitada. Allà, assegut al seu davant, mentre l’observava sense presses, m’hi hauria jugat la cama bona que a l’interior ja no hi quedava ni un sol detall d’estil remotament modernista. Segur que les rajoles interiors, els llums, els agafadors, els poms i fins i tot les baranes sinuoses havien desaparegut feia anys per ser venuts com a antiguitats.

Un autobús va arribar a la parada i per uns instants vaig perdre de vista l’edifici.

L’olor de fuel em va inundar els pulmons, i quan va arrencar, envoltat pel retruny metàl·lic del motor, la porta del 109 es va obrir i va sortir-ne un home bru, tot carregant unes caixes de cartró plegades.

Va mirar a banda i banda del carrer com si busqués alguna cosa i després es va dirigir cap als contenidors de reciclatge de la cantonada. Des d’aquella distància i sense les ulleres posades no tenia clar si és que era molt bru o bé era un estranger.

Vaig remenar dins la butxaca de la jaqueta i vaig treure’n la llibreta de tapes negres gastades de tant fer-la servir. Em vaig haver d’esforçar per trobar-hi un full en blanc.

«Un sud-americà? Una mudança?», vaig gargotejar mentre contemplava de cua d’ull com l’home treia un paquet de tabac i s’encenia un cigarret.

L’enveja és molt dolenta. Gairebé podia notar-ne la forma cilíndrica entre els dits, com si fos jo mateix qui l’estigués encenent.

Em vaig fixar en l’estanc que tenia al davant.

Diuen que un addicte mai no deixa de ser un addicte.

Per foragitar la temptació vaig respirar profundament. L’aire fètid de les clavegueres va envair-me els pulmons i tota l’ànima.

Vaig escriure «carrer Berlín, 109» al costat de la data. I em vaig preguntar si en aquell edifici no es devia amagar la clau que podria aclarir la mort del meu antic company.

0

Entresòl, 1a.

Gustavo Adolfo

En Gustavo Adolfo acaba d’arribar a la finca. Viu a l’entresòl, el de la Paqui. Quan els seus fills van ingressar-la a la residència, van vendre el pis i ara una immobiliària l’ha rehabilitat. L’han deixat molt bufó, tot tan blanc i enlluernador que fins i tot fa l’efecte que tanta lluminositat se’t clava als ulls.

L’ha llogat en Gustavo Adolfo, i encara viu envoltat d’un munt de caixes i de quatre mobles d’Ikea tan clars i nets com la resta del pis.

Està sol. No té ni dona, ni fills, ni família. S’aixeca tard, mira molt la televisió, perd el temps, surt molt sovint... Necessita amb urgència que li instal·lin una línia d’ADSL per poder connectar-se a Internet i aquesta mena de coses. L’he sentit barallar-se amb Telefónica diverses vegades.

Hi ha dies que se’n va a l’hora de dinar i no torna fins a l’alba. Aleshores s’arrossega fins al llit i s’hi deixa caure sense ni tan sols desvestir-se.

Aquest matí ha muntat una taula d’Ikea i dues cadires. Els cartrons de les caixes eren immensos i els ha plegat amb cura abans de baixar-los al carrer.

Em sembla que encara manté antics costums, com és aquest de fumar al carrer. Ara pot fumar a casa seva sempre que ho vulgui, però no pot evitar-ho: tan bon punt surt al carrer ja li vénen ganes de fumar. És un estímul i una resposta que, a força de repetir-se, li han quedat marcats amb ferro roent al cervell.

En Gustavo Adolfo gaudeix a poc a poc de cada xuclada. I mentre fuma contempla el carrer i la nova ciutat, que a partir d’ara serà la seva. L’any que ha passat a Madrid és un mer episodi que no val la pena de recordar.

Li agrada Barcelona.

Li agraden aquests carrers rectes i amples. El to brillant de la llum, el cel blau, els edificis de colors, les persones elegants que sembla que vagin sempre corrents a alguna banda. Li agraden els ancians que passegen sense dirigir-se a cap lloc en particular i que en aquesta època de l’any envaeixen els parcs.

En Gustavo Adolfo duu una careta d’indiferència sobre el rostre; al dessota, la seva mirada s’escapa i recorre el carrer. La llum groga de la Mediterrània confereix una aura daurada a les façanes. La sabateria, la fleca, els autobusos que passen sembla que estiguin embolcallats per aquesta aurèola que a ell se li apareix com si fos gairebé màgica.

Es fixa en l’home que el mira des de la vorera del davant, assegut a la parada de l’autobús, i que de sobte treu una llibreta i comença a escriure-hi alguna cosa.

Això no li agrada. Mai no li ha agradat que l’observin. Li fa l’efecte que aquell tipus escriu alguna cosa sobre ell. I en Gustavo Adolfo ha sobreviscut tot aprenent a confiar en els seus instints.

Desvia la mirada però continua vigilant l’home de cua d’ull.

Fingint una tranquil·litat que no sent, inhala profundament el fum del cigarret i s’encamina a poc a poc cap a la seguretat que li ofereix el portal.

Quan hi entra, el sorprèn una frescor intensa i una olor d’humitat i claveguera. Això deu agradar a les mosques que voletegen a l’interior, prop de la reixa que envolta el vetust ascensor.

Són pocs els esglaons que el separen de la seva porta, per això en Gustavo Adolfo només fa servir l’ascensor quan ha de carregar embalums feixucs.

Just quan està a punt d’entrar al pis, sent que algú li ha seguit els passos.

Dilata els seus gestos fins a descobrir que aquest algú trasteja a la porta del davant. Una aroma de flors i vainilla l’abraça i el colpeja en menys d’un segon.

Es tomba i es troba amb una dona jove que, de tan atractiva que li sembla, li costa comportar-se com un veí educat.

—Bon dia —balbuceja, a la fi.

Ella mormola una salutació que també resulta inintel·ligible i tanca la porta amb diverses voltes de clau. En Gustavo Adolfo ha tingut prou temps per repassar-li la figura de dalt a baix.

Té un cul preciós i unes cames llargues, que encara semblen més llargues amb aquests texans rectes que se li ajusten només en els punts on ella ha decidit que ho facin. És prima, però què dic! Prima és una vulgaritat; més que prima, és esvelta. Alta i esvelta.

Una jaqueta curta no li deixa distingir com deuen ser els pits. Però no se’ls imagina ni petits ni grans; la mida justa per omplir la samarreta blanca que li sembla que du a sota.

Porta els cabells recollits amb una cua senzilla. Són uns cabells negres preciosos, llargs i arrissats, com els tenen les dones de la seva terra.

Just abans que desaparegui, embolcallada en un núvol de flors i vainilla, es fixa en la bossa que duu. És un model gros amb el logotip de Loewe.

Ell sap que és un Amazona, una nova versió del clàssic que va llançar aquesta marca per commemorar els no sé quants anys d’aniversari de la bossa. Ho sap perfectament perquè és molt semblant al de l’última dona que va matar.

Entresòl, 2a.

Gabriela

La dona que fa olor de flors, d’espècies, de fusta, plantes i fruites es diu Laia, però això no ho sap gairebé ningú. Tothom li diu Gabriela i, uns pocs escollits, Gabi.

Al matí ha aconseguit desenganxar-se d’aquesta sensual atracció dels llençols tan pròpia de la primavera i ha sortit a fer uns quants encàrrecs, i a depilar-se. En acabat, la cera li ha deixat una pàtina untuosa i suau damunt la pell.

La Gabriela tanca la porta amb doble volta, fa lliscar la balda i diposita la bossa de Loewe damunt la lleixa de l’entrada. Allà queda, oberta i exposada, mostrant els seus tresors a un improbable observador. Després es desempallega de la jaqueta i la penja amb cura al penja-robes.

Mentre creua el passadís, es treu la samarreta i els texans. I amb roba interior, davant del mirall del lavabo, observa si li ha quedat algun petit pèl entre les celles que en pogués trencar la perfecta simetria.

La Gabriela és preciosa i ho sap. I tots els gestos que fa ho demostren. Va aprendre a caminar de manera voluptuosa i ha convertit cadascun dels seus moviments en una nota afinada que acaba configurant una simfonia ben harmoniosa.

La cera li ha deixat unes ombres sospitoses al sostenidor blanc, un model senzill que no sol posar-se gaire. Cada una de les copes té una mica de farciment, i algun enginyer va aconseguir dissenyar un patró còmode i natural capaç d’aixecar i col·locar el pit de manera que acabi mostrant un canaló profund i apetitós.

La Gabriela deixa la roba interior en un cabàs, es grata les marques que li ha deixat a la pell amb un gest que trenca la seva dolça coreografia i obre l’aixeta de la dutxa.

Li agrada l’aigua ben calenta i fregar-se amb el guant de crin amb energia, des dels peus fins als malucs, de tal manera que acaba amb la pell tan vermella com la d’un cranc cuit.

Quan acaba, va amb molt de compte per no trepitjar el terra amb els peus humits i es deixa embolcallar per una tovallola ben flonja.

Davant del mirall, s’amara els cabells de crema i la reparteix bé, mentre nota entre les puntes dels dits la suau resistència que oposen. Acobla un difusor a l’assecador i deixa que l’aire calent doni forma als seus rínxols.

Després arriba el moment en què el cos beu amb ansietat la crema hidratant i l’anticel·lulítica i la reafirmant per al pit i la del coll i el sèrum per a la cara i un cosmètic específic destinat al contorn d’ulls i un altre per als llavis... I, a la fi, com un vell nigromant que coneix el secret de cadascuna de les seves pocions, emergeix una pell brillant i tan enlluernadora com el seu ego.

Tot seguit, la Gabriela s’observa els peus i les mans i decideix que avui no li cal repassar-los.

Obre el moble i aparta les desenes de cremes, potingues, olis i perfums a la recerca de la caixa d’eines on guarda els productes de maquillatge.

Fa un cop d’ull ràpid al rellotge i decideix que té temps de sobres. De manera que s’entreté amb el ritual de dibuixar la seva màscara. Una careta gairebé invisible però perfecta, tan natural com pot ser-ho una disfressa que un s’ha posat tantes vegades que li ha fet oblidar el seu veritable jo.

Finalment, tot i que comença a fer calor, busca les mitges. Perquè han de ser mitges. Res de pantis. Les fa lliscar per les cames i sent l’espetec elèctric que fa el niló en acariciar-li la pell acabada de depilar. Després, busca la lligacama de color blau fosc, la preferida d’en Marc, i deixa que li abraci la cintura i li cenyeixi les mitges. I després es posa els sostenidors blaus, els de puntes i llacets, aquells que només li queden bé quan duu camises fosques perquè si no es transparenten. I, quan per fi acaba, contempla davant del mirall l’efecte que fa el conjunt.

Tota satisfeta, somriu i es posa la camisa de ras que se li enganxa al cos, mentre es pregunta si no valdria més desar-la ja fins a la propera temporada, perquè les temperatures estan pujant massa i suar és tan vulgar i tan groller...

Completa l’abillament amb una faldilla i una jaqueta de conjunt, un cinyell molt ample i un mocador una mica passat de moda que ella considera molt clàssic. I, per fi, es posa unes sabates de taló, un taló tan alt i tan finet que gairebé sembla impossible caminar-hi.

Recull el maletí del fons de l’armari, que sembla més aviat de metge que no pas d’executiva, en repassa meticulosament el contingut, fa ressonar els talons sobre el parquet, agafa la bossa de Loewe de la lleixa i obre la porta.

Amb prou feines dedica una mirada a la dona de cabells de fregall amb qui topa al replà, perquè està massa distreta pensant en el Marc. Ell és el seu client més fidel, l’únic amb el qual es permet somriure i l’únic amb qui s’atreveix a convertir els moviments freds d’autòmat en alguna cosa més. També és l’únic que respecta els mateixos preus de fa vuit anys, quan es va iniciar en aquesta professió. Perquè les coses ja no són el que eren, i des que van arribar les noies de l’Est, els seus somnis i projectes se n’han anat en orris. Mai més no es podrà permetre els luxes i la vida d’anys endarrere. Ser puta ja no és el mateix.

La Gabriela sospira, creua el portal, deixa enrere el brunzit de les mosques que gaudeixen de l’ombra i de la fresca, i surt al carrer a buscar un taxi.

1r. 1a.

Encarna, Sandra i Álex

L’Encarna arrossega els peus per les escales, al principal topa amb aquesta veïna tan bufona que va tan ben vestida i la saluda fent un «bon dia» entre dents. L’altra ni la veu, ni li contesta.

L’Encarna porta tres bosses del Lidl que pesen més del que es pensava. Hauria d’haver agafat l’ascensor, però algú s’ha deixat la porta oberta en algun pis o, potser, com passa sovint, s’ha encallat. Qui sap el que pot arribar a trigar, i ella no té gaire temps. Ha de recollir la roba estesa, abans que res la bata, i ha de sortir corrents fins a casa de la Mari i després a la del carrer Urgell i la de Rosselló. Quina sort que té enguany que tots els pisos estiguin tan a la vora.

«Sí que pesen, aquestes bosses!»

Quan l’Encarna arriba al primer, li sembla que l’olor habitual de claveguera que fa a l’edifici avui és més intensa. Deixa a terra les bosses, que li han deixat unes marques rogenques a la pell que semblen cicatrius, i remena dins la bossa per trobar les claus. Els dits rodanxons i plens de durícies juguen a tocar i parar amb el clauer, i per fi guanyen.

Quan fica la clau al pany i no pot obrir-la, s’estranya. Llavors para bé l’orella i li sembla que sent una música camuflada sota uns lladrucs penetrants.

L’Encarna truca a la porta i ha de repetir el cop de timbre diverses vegades fins que un noi prim, gairebé esquelètic, li obre la porta.

—Què cony hi fas, aquí, que no ets a l’escola?

—Avui només hi havia una classe d’anglès.

L’Encarna clava els ulls en el seu fill Álex i es troba amb una mirada daurada ben igual que la seva. Un gos negre amb potetes blanques li surt al pas remenant la cua.

—Fes alguna cosa de profit i endreça la compra. Hola, Bonic —acaba amb un to de veu diferent, que va dirigit al gos.

Deixa les bosses sobre el marbre de la cuina i aquestes s’obren com ventres d’animals que escampen les entranyes de coloraines damunt del marbre de color pàl·lid.

L’Encarna surt al balconet per recollir la roba estesa, la va posant amb cura en un gibrell i després la duu fins a la galeria. Separa la bata, la plega i la planxa amb les mans; en acabat, busca una bossa...

—T’he dit que endrecis les coses —recorda al seu fill, sense mirar-lo.

...Desa la bata, mira el rellotge, es fixa en l’ordinador encès i en el que es veu a la pantalla.

—Vols dir que no hauries d’estar estudiant?

L’Álex arronsa les espatlles i continua observant la pantalla.

L’Encarna tanca l’ordinador d’una revolada.

—T’he dit que facis alguna cosa de profit i endrecis la compra! —li crida.

L’Álex salta com un ressort i agafa amb força el canell de la seva mare.

—No toquis les meves coses —exclama, amb una veu que de cop i volta sona com la dels lladrucs del gos.

—No ho són pas, de teves —li diu ella, serrant les dents—. Jo les he pagades. O sigui que més aviat són meves. I fes el favor de respectar la teva mare!

Es desempallega de la grapa del seu fill i torna a fixar la mirada en el seu propi reflex.

—L’ordinador és meu... I et respectaré quan tu em respectis a mi...

L’Encarna es mossega la llengua. La memòria li fa un triple salt mental sobre la imatge de l’Alfredo, el pare de l’Álex, i es torna a mossegar la llengua. Recorda l’hora que marcava el rellotge fa uns minuts. Agafa la bossa cosida i recosida mil vegades, hi entafora la bossa amb la bata i surt disparada per la porta.

—Digues a la teva germana que renti els plats —crida, sense adonar-se que no l’ha sentit ningú.

El gos borda de nou. La porta es tanca fent un espetec i l’Encarna sospira sorollosament.

Va d’un pèl que no baixa per les escales, però a l’últim moment es decideix a esperar l’ascensor que altra vegada assenyala, amb un llum vermell, que està ocupat.

Mentre s’espera, se li acut obrir la finestra del replà, i un aire fètid que li recorda les clavegueres, la mar podrida i el peix sec, s’escola dins l’edifici. L’estret pati interior fa pudor.

L’Encarna comença un cos a cos amb el vell marc de fusta que es nega a tancar-se, fins que, avorrida de la inútil lluita, s’aboca al pati interior. Mira enlaire i sent, com sempre, una mena de cantarella, la remor monòtona d’un aparell d’aire condicionat. També se sent la tele del tercer. A la finestra, rere els vidres opacs, una ombra es retalla sobre la llum de la pantalla.

«La María Eugenia», pensa.

L’Encarna fa petar els llavis i, mentre pensa si deixa la finestra oberta o si continua batallant-hi, cessa el soroll de l’ascensor i aquest s’atura al seu pis.

L’Encarna obre la porta i es troba amb la senyora Luisa, que li somriu.

—Bon dia.

—Bon dia, Luisa.

La dona surt molt lentament de l’ascensor i l’Encarna es queda mirant com camina fent tentines.

—Com va això? I aquesta cama?

—Ve un canvi de temps. Plourà.

L’Encarna ensuma l’aire i pensa que la seva veïna té raó.

—Sí, segurament. I el seu home?

—Avui, millor, gràcies.

L’Encarna fa cap a l’ascensor i, un cop a dins, comprova de nou quina hora és i torna a esbufegar.

L’«Adéu» que li ha dedicat l’anciana es confon amb el bram del motor de l’ascensor que la condueix cap a les profunditats.

1r. 2a.

La senyora Luisa i en Zósimo

La senyora Luisa arrossega els peus i traspassa el llindar del seu pis. La foscor l’estreny i la imatge de la Verge de les Angoixes li dóna la benvinguda des d’un quadret de tonalitats descolorides.

Fica la clau al pany molt a poc a poc, com si cada moviment suposés donar corda a una part del món, i quan ha tancat la porta, s’assegura que l’ha tancat bé. Només aleshores treu el cap a la saleta d’estar.

Un ancià vestit amb pijama de ratlles està assegut en un sofà l’estampat del qual tant podria ser un entramat de marrons com de color teula.

—Zósimo?

L’home parpelleja però no deixa de mirar la televisió. La veu de la presentadora continua com una lletania i s’escampa per l’habitació igual que un dens cotó de sucre.

—Zosi?

L’ancià es gira cap a ella, somriu i la mira amb uns ulls grisos ennuvolats per un vel encara més gris.

La senyora Luisa, alleujada, li torna el somriure.

—Ja sóc aquí. He comprat sardines. A la peixateria del Pol. Són molt fresquetes, ja ho veuràs.

Entra a la cuina i deixa una bossa pudent damunt del marbre.

Sense mirar, amb la facilitat que atorguen els gestos repetits milers de vegades, obre el moble de dalt i en treu un paquet de farina. Remena dins el forn per trobar-hi una paella.

La senyora Luisa badalla i això li obre a la ment l’escletxa de l’oblit.

S’allunya dels fogons i comença a caminar cap al balcó de la cuina. Allà observa la llum del matí que travessa els vidres tintats i, encara que no en té el costum, de sobte li agafen ganes d’obrir la finestra.

Empeny amb dificultat una de les fulles, que grinyola per les guies, i deixa entrar una llengua de llum que il·lumina l’ampit.

«Quina mar de pols!»

Presa de la urgència de fer neteja, se’n va cap al lloc on guarda el paper de cuina. I mentre ho fa, dirigeix la mirada enlaire i escolta la mateixa veu aflautada de la presentadora, que li arriba des del pis de dalt. El so es barreja amb el que prové de la seva sala d’estar i com que es tracta del mateix canal, es crea un ressò curiós.

«La María Eugenia està mirant la tele, com sempre», pensa. Fa temps que no em trobo amb aquesta senyoreta primmirada de dalt. Fa molt de temps. Massa temps.

La senyora Luisa deixa el paper de cuina, ensutjat i greixós, sobre l’ampit. I s’arrossega cap al passadís.

Quan passa per la porta del dormitori observa el llit del seu marit, encara sense fer, i li sembla distingir una taca fosca entre els llençols.

S’hi acosta i llavors l’assalta una tèrbola olor d’orina recent barrejada amb la d’orina rància. La senyora Luisa agafa aire i, de sobte, com si l’hagués travessat un llamp, sembla que una nova energia la recorri de dalt a baix. Els moviments se li tornen ràpids i experts. Estira la cantonada d’un llençol, estira l’altra, recull el llençol, i el cobrellit, i per l’altra banda estira l’altra cantonada, i per fi la darrera. Fa un farcellet amb els llençols i el cobrellit, els recull, els duu fins a la rentadora. L’engega i no reposa fins que sent la remor tranquil·litzadora de l’aigua que comença a circular per les canonades i la màquina.

Llavors torna a la cuina i descobreix, sorpresa, la bossa de peix sobre el marbre. La recull com qui s’enfronta a un animal desconegut i possiblement perillós. Després agafa un plat, hi col·loca les sardines i, per fi, el posa dins la nevera.

Entra al balcó de la cuina i troba un manyoc de paper brut a tocar de la finestra. Hi joguineja amb les mans mentre el contempla sense saber, per un moment, d�