Dia 1
Diumenge, 4 de desembre de 1949
1
Les úniques vegades que discutien era per triar la pel·lícula del diumenge a la tarda.
I aquell diumenge havia estat un dels més disputats.
—Què et sembla Hamlet, al Windsor?
—Només una? Ja saps que prefereixo veure’n dues, i així
hi som més estona i ben calentons.
—Però hi surt Laurence Olivier. I Shakespeare sempre és Shakespeare...
—No sé pas qui és aquest, i l’Olivier em sembla un senyor molt seriós. És un drama?
La seva innocència el fascinava i desconcertava a parts iguals.
—Sí —va dir en Miquel—, és un drama. No has sentit mai allò de «Ser o no ser»?
La mirada de la Patro va ser ingràvida.
No va caldre que respongués.
En Miquel havia continuat mirant la cartellera de La Vanguardia, amb la Patro arraulida al seu costat al sofà.
—A la pàgina dos n’anunciaven una d’Ingrid Bergman —va sospirar ella—. Juana de Arco, em sembla.
—Saps que no sóc creient.
—No és de guerra?
—Però la van fer santa.
—I abans de ser santa va fer guerres, no? Ho he sentit a la
ràdio.
—Jo, una pel·lícula que al cartell hi diu que és «de interés nacional», no vaig a veure-la.
—No siguis així.
—Ja el conec, jo, «el interés nacional».
—La setmana que ve n’estrenen una de Rita Hayworth,
mira. I també hi surt Victor Mature. A tu t’agrada molt la
Rita Hayworth —va dir amb un aire condescendent la Patro.
—Doncs la setmana que ve anirem a veure-la. —En Miquel va estudiar l’anunci de la pel·lícula, Mi chica favorita—. Però ara, si no sortim de seguida... I si, a sobre, el cinema és lluny...
S’havien tornat a concentrar.
—Si t’agradessin les varietats —va sospirar ella.
Es va estimar més evitar el tema. No podia suportar que entre pel·lícula i pel·lícula sortís una cançonetista a cantar i uns saltimbanquis a fer el numeret.
—Raíces de pasión, amb Susan Hayward i Van Heflin? La fan a l’Aristos, al Cataluña i al Principal Palacio. A qualsevol dels tres, hi arribem a temps.
La Patro no li va fer cas. Ni tan sols va mirar el petit anunci. Si volia veure dues pel·lícules, veurien dues pel·lícules. Va assenyalar directament l’atapeïda cartellera amb tots els cinemes junts en bloc.
—Al Roxy en fan dues que prometen, Cielo amarillo i Una mujer cualquiera.
De manera que van anar al Roxy.
Ara sortien al carrer per enfrontar-se novament al fred del desembre, la Patro agafada de bracet i enganxada a ell, i en Miquel feliç perquè ella ho era.
Al cap i a la fi, hi havia res més important?
Van fer unes passes, tot baixant els esglaons de la façana, a poc a poc, i es van posar a caminar pel vell carrer Salmerón avall, alhora que deixaven enrere la plaça de Lesseps. Les preguntes de rigor eren les mateixes de sempre:
—T’han agradat?
—Una mujer cualquiera, sí. La María Félix actua molt bé.
Però és clar, Cielo amarillo... En Gregory Peck i en Richard
Widmark són tan guapos... —Va pronunciar-ne els noms amb
el seu anglès d’estar per casa.
—Doncs sàpigues que el guió es basa en part en La tempesta, que és una obra d’aquest tal Shakespeare de qui t’he parlat abans.
—Que n’ets, de llest. —Va somriure-li dolçament. L’hauria abraçat i besat allà mateix.
Es va contenir.
—Anem a casa passejant o agafem el 26? —va preguntar a
la seva dona.
La seva dona.
Encara se sorprenia quan hi pensava o ho deia en veu alta. —El tramvia ens deixa a una mica més de mig camí —va considerar ella—. Fa fred, però m’agrada caminar, i a tu et convé molt.
—Saps la quantitat de vegades que he recorregut Barcelona?
—Per feina. Avui és diumenge i estem passejant... Qui era aquest Sha... Shakes...
—Shakespeare.
—Això.
—Un anglès que va viure fa una pila d’anys i va escriure
els millors drames del seu temps, com per exemple Romeu i
Julieta.
—Aquesta és seva? —Es va meravellar de conèixer-la.
—Sí.
—I va viure fa una pila d’anys i encara el recorden?
—Sí.
—Ostres. —Es va sentir impressionada.
No van tornar a parlar durant els dos o tres minuts següents, ella pensarosa, ell observant-la de reüll. Cada dia era més guapa. I ell, més vell. La guerra havia acabat el 39 i havia sortit del Valle de los Caídos el juliol del 1947, feia tot just dos anys i quatre mesos.
Tota una vida.
Que sense la Patro hauria estat molt diferent.
Quan anava a preguntar-li si volia sopar al bar d’en Ramon o fer-ho a casa, un home es va girar al seu pas i es va aturar a contemplar-la amb el rostre il·luminat.
La Patro se’n va adonar, va abaixar el cap, i se li va tensar la mà al voltant del braç d’en Miquel.
Van pujar-li els colors a la cara.
—Et mira perquè ets preciosa —va dir ell.
—Gràcies.
—No siguis ximple.
Sempre passava el mateix. Quan es fixaven en ella pel carrer, no sabia si era pel fet de ser jove i atractiva o bé perquè l’home la recordava d’abans.
Dels anys durs.
—Miquel.
—Digues.
—No penses mai en els homes que...?
—Calla, no ho diguis, això. —La va interrompre amb contundència, agafat per sorpresa pel comentari—. I la resposta
és no.
Va pensar que ella hi insistiria.
Es va equivocar.
Una altra llarga sèrie de passes es va endur el seu silenci amb ells. La mà de la Patro va tornar a relaxar-se al voltant del seu braç. El seu rostre va perdre el sobtat to vermellós de la vergonya. En Miquel va tornar a veure-la com la nena espantada amb qui s’havia retrobat el juliol del 47, el primer any de la seva nova vida, no com la dona que ara era tot el seu món.
—Miquel. —El to va ser molt més dolç, gairebé un xiuxiueig.
—Digues. —Es va aguantar la respiració.
—T’estimo molt.
—Mira que bé! —Va deixar anar la glopada d’aire.
—Què passaria si tinguéssim un fill?
Tot d’una, la respiració se li va tallar en sec. Va sentir com se li petrificava l’esquena i un vertigen estrany li envaïa el cervell. El pitjor va ser l’estómac, contret de cop.
—Cony, Patro! —va exclamar.
—No hi has pensat?
—A la meva edat? No.
—No ets tan gran.
—Vell.
—Gran.
—D’acord, no sóc tan gran, però no crec pas que els meus
espermatozoides siguin gaire saludables. Més aviat deuen tenir reuma. Això si no s’han tornat cecs o han perdut la cua.
—No siguis sarcàstic. T’agradaria o no?
—No ho sé. —Va alçar les celles aterrit.
—Ja sé que vas perdre el teu fill, i un altre no el substituirà
pas, però...
—Patro, mira’m.
Va mirar-lo.
—Vols un fill? —va fer la pregunta en Miquel.
—Ni m’havia passat pel cap.
—Llavors?
—És que no em ve la regla.
Al vertigen, l’estómac contret i l’esquena petrificada, s’hi va afegir la sobtada fluixesa de cames.
—Quan et tocava?
—Fa dos dies.
—Dona, un petit retard... —No sabia si sentir-se alleujat.
—Saps que sóc com un rellotge.
—El cos canvia, ha vingut el fred de cop... —va replicar
buscant nous arguments.
—I si estic en estat?
Mentre parlaven, no havien deixat de caminar. En Miquel ho va fer just en aquell moment. Ja eren a la cantonada del carrer Astúries. Es va trobar la cara angelical de la seva dona, plena de llums i tendreses.
—Et sents embarassada?
—Em sento rara.
—És el mateix.
—No, no ho és. Però el sol fet de pensar-hi... doncs això,
fa que em noti rara. No vull que t’enfadis amb mi.
—Com vols que m’enfadi amb tu?
—No ho sé. —Una petita lluïssor li va il·luminar els ulls.
—Mira, si ho estàs... doncs bé, saps? —Es va empassar la
sa liva—. A vegades penso que, quan em mori, et quedaràs molt
sola.
—Viuràs vint o trenta anys més, i llavors jo també seré gran, no siguis ximple.
—Però et quedaràs sola —va insistir—. Si tens un fill... —Si tenim un fill —el va rectificar, abans d’afegir—: Així i tot, t’espanta, oi?
—És clar. He estat molts anys empresonat, no sé pas com dec tenir el cos i, com és lògic, em moriré molt abans que tu. La idea de tenir un fill que no veuré créixer, o sabent que ell ho farà sense pare, és molt dura.
—Vols parar de dir que et moriràs?
—És que...
—Ets feliç?
—Sí.
—Doncs llavors no et moriràs! La gent feliç està contenta
i triga més a anar-se’n a l’altre barri!
Una lògica aclaparadora.
Molt seva.
Ella mateixa va reprendre la marxa.
Un minut, dos, abans de trencar l’inesperat silenci.
—Estàs animada?
—No ho sé pas. —Va fer un posat d’inseguretat—. De debò, no hi havia pensat, i de sobte... Si estic en estat, tot serà
diferent. Què farem?
—Què vols que fem! —Li semblava una pregunta absurda—. Continuar endavant.
—Em tornaré grassa i lletja.
—I t’estimaré igual.
—Això és perquè estàs enamorat.
—També.
No havia tingut una conversa així ni quan era jove. Mai no havia estat tan criatura amb la Quimeta. Si era veritat que una persona té l’edat de l’ésser que estima, ell es trobava gairebé a la trentena i la Patro era una sexagenària camí dels setanta. Impensable. A vegades es preguntava què quedava del Miquel Mascarell d’abans de la guerra, o fins i tot dels dies de la guerra, quan la Quimeta s’estava morint i ell assistia a la fi dels temps, l’esfondrament de tot el que