Anunciació

Primer us vull parlar de l’aparcament, que és on va començar tot. Un aparcament buit com ho poden estar alguns aparcaments els diumenges a la tarda. No recordo d’on veníem, potser de ca l’àvia, però recordo la sensació, la son satisfeta, l’estómac ple. La mare i el pare asseguts al davant. L’Alice, la Chiara i jo, al darrere. El sol jugava amb la punta dels arbres i jo mirava per la finestreta, o almenys provava de fer-ho. El nostre cotxe és un Passat bordeus amb petjades de sabates plenes de fang i taques de gelats i sucs de fruita, que havia transportat maletes, cotxets i milions de bosses de plàstic. Estava tan brut que no es podia mirar per les finestres. Des del Passat bordeus el món ens l’havíem d’imaginar; era un d’aquells somnis que es tenen poc abans de despertar-se, a trenc d’alba. I a mi m’agradava molt.

Jo tenia cinc anys. La Chiara, set. L’Alice, dos.

Deia que veníem de ca l’àvia, o no sé d’on, i tot feia pensar que aquell diumenge acabaria com els altres (dutxa, sofà, dibuixos animats), però de sobte, en passar per davant de l’aparcament buit d’una fàbrica, el pare va clavar un cop de volant com els que fan a les pel·lícules per evitar una explosió i va entrar-hi. Vam aixafar un ressalt, vam rebotar. La mare es va agafar a la maneta de la porta i el va mirar de reüll. M’esperava que digués alguna cosa, com ara:

—Què diantre fas, Davide?

Però va somriure remugant:

—Podíem haver anat cap a casa…

El pare no li va fer cas.

—Què passa? —va preguntar la Chiara.

—Què passa? —vaig preguntar jo.

—…? —va preguntar amb els ulls l’Alice.

La mare va esbufegar i no va contestar. El pare tampoc.

Vam començar a fer tombs per l’aparcament, com si busquéssim lloc, tot i que n’hi devia haver dos mil cinc-cents. Només es veia una furgoneta aparcada al fons, sota els arbres, amb dos gats sobre el capó. El pare va continuar conduint i, al final, es va decidir per un lloc concret; hi devia veure alguna cosa especial, perquè va frenar, va fer maniobres i hi va entrar directe. Va apagar el motor. Va obrir la finestreta. Va entrar un silenci ple de misteri, que feia olor de molsa. Un dels gats de la furgoneta va badallar mentre obria un ull per mantenir-se alerta.

—Per què ens hem aturat? —va preguntar la Chiara. Llavors va mirar al seu voltant amb aprensió i va afegir—: … aquí?

—S’ha espatllat el cotxe? —vaig preguntar jo.

—…? —va preguntar amb els ulls l’Alice.

Els pares van sospirar i es van mirar d’una manera que no vaig saber interpretar. Entre ells circulava una energia estranya, un riu de confetis lluminosos.

—Què? —La Chiara es va inclinar endavant, els ulls rodons com cireres.

Un corb es va posar damunt les llambordes. El pare el va estudiar, es va descordar el cinturó i es va girar cap a nosaltres, el volant clavat al maluc. La mare, amb una ganyota, va fer el mateix. Jo no gosava respirar. Els observava i no entenia res. Vaig començar a posar-me nerviós: què passava?

—Digue’ls-ho tu, Katia —va fer el pare.

La mare va obrir la boca, però no en va sortir ni una paraula.

El pare va assentir per encoratjar-la.

—Dos a dos —va sospirar ella.

El pare va clavar els ulls en els meus: «Ho veus?», deia amb la mirada. «Ho hem aconseguit!»

Primer el vaig mirar a ell, després a ella. Vaig pensar: què dimonis volen dir?

Llavors la mare es va tocar la panxa i el pare es va atansar a agafar-li la mà. La Chiara es va tapar la boca i va cridar:

—No m’ho puc creure!

—El què? —vaig dir, cada cop més nerviós, perquè no ho entenia—. Què no et pots creure?

—Estem embarassats? —va xisclar ella donant cops de puny al sostre del cotxe.

—Tècnicament… és la mare l’única que està embarassada —va dir el pare.

Vaig arrufar el nas. Pensava: «Estem embarassats? Però què…?». Llavors al meu cap es va anar fent la llum, com un monopatí rodant cap avall, aixecant pols i fulles i rebotant contra les pedres… «Dos a dos», havia dit la mare. «Dos a dos.» Embarassada. Fill. Germà. Dos nois. Dues noies. Dos a dos.

—Dos a dos? —vaig cridar—. Dos a dos?

Vaig obrir la porta, vaig baixar del cotxe, em vaig agenollar a terra estrenyent els punys, com si hagués marcat un gol de xilena, i vaig començar a girar al voltant del cotxe com un boig. Vaig provar d’abraçar el pare abocant-me a la finestreta, però era massa baixet i només vaig poder estirar-li l’orella, tan fort que em feia por fer-li mal. Vaig pujar al cotxe, vaig tancar la porta. Estava tan content que no podia ni respirar.

—Tindré un germanet? —vaig dir sense alè—. De debò que tindré un germanet? Quan ha de néixer com es diu on dormirà l’apuntem a bàsquet?

Però no m’escoltava ningú. La Chiara s’havia estirat damunt el canvi de marxes per abraçar la mare, l’Alice picava de mans i el pare relaxava les espatlles en un ball de petites oscil·lacions. Si haguéssim endollat el cotxe en aquell moment… en aquell moment hauríem pogut il·luminar tot el planeta.

—És un nen? De debò? —vaig cridar perquè em sentissin.

—Un nen —va assentir el pare.

—Segur?

—Segur.

La Chiara estava molt contenta. L’Alice també. I jo encara ho estava més, de content. Començava una nova era, un nou ordre mundial: el pare i jo ja no seríem minoria. Era una cosa… grandiosa. Tres nois contra tres noies. La justícia. Prou votacions desequilibrades per aconseguir el comandament a distància, prou perdre el temps a les botigues, prou victòries fàcils a l’hora de triar una platja o un menú.

—Aquest cotxe és massa petit —vaig dir—. N’haurem de comprar un altre.

—Ara entenc per què canviem de casa —va fer la Chiara.

Últimament els nostres pares havien començat a arreglar una caseta… tot quadrava.

—El vull blau, el cotxe —vaig dir.

—Jo el vull vermell —va fer la Chiara.

—Blau!

—Vermell!

—…! —va dir l’Alice amb els ulls, aplaudint. No entenia res, però compartia l’eufòria.

El sol era un rovell a punt de fondre’s, el gat va baixar de la furgoneta i una bandada d’ocells va fugir dels arbres dibuixant figures al cel.

—Quin nom li posarem?

Vaig ser el primer de preguntar-ho mentre la mare m’eixugava els cabells amb l’assecador.

—Petronio —va cridar el pare des de la sala mastegant avellanes.

—Maurilio —vaig dir jo, perquè era un nom que sempre m’havia fet riure. I vaig pensar que si el meu germà no era simpàtic (la qual cosa era possible, perquè ningú no pot garantir l’índex de simpatia dels germans), almenys amb aquell nom em divertiria cada cop que el cridés.

—Ni parlar-ne —va dir la Chiara—. Si és nen, es dirà Pietro. Si és nena, Angela.

—Chiara… —vaig sospirar, pacient.

—Què?

—Hem dit que és un nen.

Ella va esbufegar sense fer-me cas.

Jo tenia raó; les noies no estaven tan contentes amb l’empat i potser encara es pensaven que capgirarien el marcador.

—Doncs així Pietro —va repetir la Chiara.

Però a ningú no li agradava Pietro, i tampoc Marcello, Fabrizio ni Alberto. Vaig proposar Remo com a alternativa a Maurilio, pero no va tenir èxit. Vam anar dient els noms dels avis i els oncles. Res de res. Parents llunyans. Tampoc. Actors i cantants… nooo! Ho vam haver de deixar córrer. Per a mi era important triar el nom adient; seria el nom del meu germà. A més, havia de combinar amb Mazzariol, que al Vèneto és el nom d’un follet amb un barret de punta, vestit de vermell, que renya els qui no respecten el medi ambient. Un personatge de les històries que explicaven els vells a les pallisses els vespres d’hivern.

Amb l’exuberància dels meus cinc anys, vaig pensar que el nom no és l’únic que et condiciona. Hi ha altres coses que et fan ser com ets, com seràs. Per exemple, les joguines. L’endemà, sense poder contenir l’emoció i amb ganes de ser útil, vaig demanar al pare que m’acompanyés a comprar-li un regal. Havia decidit regalar-li un peluix, el seu peluix de benvinguda. Els meus pares no s’hi van oposar. De fet, la mare es va alegrar de perdre’m de vista una estona; des que ens havien comunicat la notícia, jo xerrava pels descosits. Vam anar a la meva botiga de joguines preferida; m’agradava perquè era l’única botiga antiga que feia olor de nou.

«Vull un peluix fort», vaig pensar. Quan el meu germà el vegi, ha de ser com si es mirés al mirall. Els pares m’havien acostumat a vigilar els preus, perquè els diners no creixen als arbres, però era una ocasió especial i em va semblar que potser podia gastar una mica més… fins i tot més de deu euros. «Un munt de diners», vaig pensar. Però el meu germà es mereixia un peluix de més de deu euros.

Em vaig atansar a la prestatgeria. Em vaig concentrar en els animals. Hi havia conills, gats i gossos. No, no jugarà amb conills, vaig pensar. Li agradaran els lleons, els rinoceronts, el tigres o…

Llavors el vaig veure.

—Aquell. —El vaig assenyalar al pare.

—Què és? —va preguntar en agafar-lo.

—Un guepard —vaig contestar esbufegant davant la ignorància. I vaig pensar: «Com pot ser que un adult no reconegui un guepard?».

—Segur que vols aquest?

—És perfecte —vaig contestar. I ho era. El guepard. L’animal més àgil i més ràpid, majestuós, reial. Ja m’ho imaginava: el meu germà, el guepard. Ens empaitaríem per l’escala, ens esbatussaríem al llit, lluitaríem per ocupar el lavabo i, el més important de tot, ens aliaríem per conquerir el lector de DVD, les galetes de xocolata, el camp de bàsquet… Ell i jo conqueriríem el món.

Aquella nit vaig somiar tot el que faríem plegats, el Guepard i jo. M’imaginava l’habitació entapissada de pòsters i frases escrites a les parets. Jo sempre tindria sis anys més que ell, tota la vida. Tot ho faria sis anys abans. Li ensenyaria un munt de coses: a anar en bicicleta, a relacionar-se amb les noies, a pujar als arbres i molt més.

Els Mazzariol som experts a pujar als arbres des de fa generacions.

Unes setmanes més tard vaig demanar al pare si el podia acompanyar a visitar les obres de la nostra futura casa; m’hi vaig endur un pot de pinyols que havia anat recollint meticulosament als dinars i els sopars durant tota la primavera. Algú m’havia dit que si guardaves llavors i pinyols de fruita i els plantaves, naixien arbres, i jo vaig començar a recollir-ne dels plats. Aquell dia me’ls vaig emportar. N’hi havia moltíssims.

Mentre el pare enraonava amb els paletes, jo, d’amagat, vaig fer la volta a la casa, vaig obrir el pot i vaig llançar una pluja de llavors a l’espai on hi hauria el jardí. Les vaig esclafar i vaig cobrir-les de terra; era el que em pensava que calia fer perquè arrelessin. En acabat vaig tornar i vaig seure al darrere del cotxe a esperar.

Però…

De sobte, em va fer una por terrible haver llançat massa pinyols tan junts i que després els arbres creixessin enroscats els uns amb els altres, contra la casa, fins i tot dins, i que acabéssim vivint en un bosc.

Quan el pare va acabar tot el que havia de fer, va pujar al cotxe, va engegar el motor i em va mirar pel retrovisor.

—Passa res? —Va arrufar les celles.

El pare sempre ha tingut una mena de sisè sentit pels meus embolics.

Però jo ja no pensava en parets cobertes de branques, sinó en el Guepard i jo vivint en una casa bosc fantasmagòrica, més ben dit, en una casa als arbres.

—No, no —vaig contestar—. Tot va bé.

Em vaig fregar les mans contra les cuixes. Ell va arrencar el cotxe.

Aquell vespre em vaig endur al llit la imatge de la casa als arbres, i em va acompanyar fins a trenc d’alba.

Un dia va aparèixer el nom. Fou al supermercat, com havia de ser.

Vam anar a comprar tots cinc. Voltàvem pels passadissos amb els carrets. Fruita, cereals, detergents. A la ràdio sonava una música exòtica i mentre la Chiara i jo imitàvem una dansa hawaiana que havíem vist a la televisió, el pare, sense que la mare se n’adonés, ficava al carret rajoles de xocolata, ametlles i galetes de mantega.

—Per què no li posem Giacomo jr? —vaig dir interrompent la dansa.

—Què? —va fer la mare.

—Parlo del nom del germanet. Giacomo jr. Jo sóc el germà gran, o sigui que tinc dret a opinar, no?

—No.

—Com que no?

—No vull noms estrangers.

—Giacomo no és estranger.

La mare va posar els ulls en blanc.

—I Giacomo Segon? O Giacomo Petit? Giacomo el Jove?

—Deixa-ho córrer.

—Doncs almenys que comenci per G. Podem posar-li un nom que comenci per G? Vull que es noti que som germans… és un gest d’amor per part meva. —Em vaig posar les mans al pit i vaig fer ulls de cadell, boqueta trista i tot el repertori. La Chiara va fer veure que vomitava al carret—. Gualtiero? Giancarlo, Gastone, Gilberto, Giuseppe, Girolamo…?

—Són horribles —va dir la Chiara.

—Sí —va dir la mare.

—Doncs… Guepard! Es pot dir Guepard?

Però ja no m’escoltaven. S’estaven preguntant on era el pare, que sempre aprofitava els nostres moments de distracció per acostar-se als qui oferien tastets de productes; fingia que estava interessat a comprar-ne i buidava les safates com si fos un nàufrag.

Vam arribar al taulell dels formatges. Jo estava començant a suar. Tenia por que no arribéssim mai a un acord, que ens rendíssim i al final no triéssim cap nom. Una criatura sense nom. Ell per a les mestres. Tu ja saps qui per als companys. Aquell o ei tu per al seu futur cap.

—Quin formatge us estimeu més? —va preguntar la mare—. Mozzarella o stracchino?

—Stracchino —va dir la Chiara—. El de la marca Nonno Nanni.

—Giovanni! —vaig cridar tot d’una. La mare i la Chiara es van girar—. El meu germà Joe!

La mare va arrufar el nas.

—No, res de noms estrangers… volia dir Gio, amb g, no Joe. Giovanni. El meu germà. Què us sembla?

—Giovanni m’agrada —va fer la Chiara. Però jo crec que hi estava d’acord perquè el formatge l’havia triat ella.

—A mi també —va assentir la mare amb una expressió que volia dir: «Com és que no hi hem pensat abans?».

I en aquell moment, a la secció de formatges del supermercat, amb una musiqueta a les orelles i el pare desaparegut en cerca de menjar, el destí del nom del Guepard va quedar decidit. El destí en mans d’un formatge.

Vaig pensar que gairebé estava tot fet. Primer, havia comprat el guepard de peluix que marcaria el seu tarannà. Segon, li havia triat un nom. Què faltava? No res. Esperar. La panxa de la mare creixia; el bosc al jardí encara no, però hi havia temps. Em semblava que el món dispensava prou meravelles.

Però…

Vet aquí que un diumenge (un altre cop un diumenge), quan tornàvem de no sé on, potser també de ca l’àvia, en passar pel mateix aparcament desert, el pare va clavar un cop de volant i va entrar a buscar un lloc que, igual que l’altra vegada, tingués les qualitats necessàries per encabir-hi el Passat bordeus i un nou anunci.

—Un altre cop? —va dir la Chiara.

—Un altre cop? —vaig dir jo.

—…? —va dir amb els ulls l’Alice.

Vaig fer uns ulls com unes taronges i durant un segon vaig pensar: «Potser són bessons. O… no, no pot ser…».

El pare va trobar el lloc, va fer maniobres, va apagar el motor. Es va treure el cinturó. La mare també. Abans no parlessin, els vaig suplicar:

—No, si us plau. No em digueu que us vau equivocar. No em digueu que és una nena!

—No —va fer la mare amb un somriure peculiar que em va animar—, no ens vam equivocar.

Vaig sospirar, alleujat. Si no era allò, ja podien dir qualsevol cosa. Qualsevol.

—I per què hem vingut una altra vegada a aquest aparcament? —va preguntar la Chiara.

Els pares es van mirar igual que aleshores, però no exactament igual. Entre ells va sorgir aquell corrent de confetis, però era d’un altre color. Era com si tornéssim a assajar l’escena. El director havia dit: «Molt bé, molt bé, però hi vull més dramatisme, entesos? Vull que sigui la vida real. La ràbia i l’alegria. El passat i el futur. La calor i el fred. Fiqueu-vos-ho tot a dins. Cada cosa i el seu contrari».

Un, dos, tres…

i acció!

La furgoneta rovellada ja no hi era; al seu lloc hi havia un remolc blau tapat amb una lona. Ni un gat, només dos corbs jugant a fet a amagar. Era un dia d’estiu, el sol s’obria pas a través d’una capa farinosa de núvols, les fulles tremolaven a les branques dels arbres. Va passar un cotxe, la ràdio a tot volum fent petar els baixos. La mare va esperar que s’esvanís la música abans de parlar.

—Us hem de dir una cosa… És sobre el vostre germà.

El pare li va estrènyer la mà.

—El vostre germà… —Va fer una pausa—. El vostre germà serà… especial.

La Chiara i jo ens vam mirar movent tan sols els ulls.

—Especial? —va dir ella.

—Especial en quin sentit? —vaig preguntar jo.

—En el sentit que serà… diferent —va fer el pare—. Molt afectuós, moltíssim. Simpàtic i amable. I tranquil. Però anirà al seu… ritme.

—El seu ritme? —Vaig arquejar una cella.

—I més coses especials que encara no sabem —va somriure la mare.

—O sigui que és una bona notícia? —va preguntar la Chiara.

—És més que una bona notícia —va dir el pare, seriós. Va arrufar les celles d’una manera còmica i el cotxe va començar a inflar-se i desinflar-se com si respirés amb nosaltres—. Molt més… és una notícia sensacional.

Es va girar i va engegar la ràdio.

En aquell moment el que em va colpir i em va quedar gravat d’aquell dia fou la imatge de la ràdio. El pare no escolta gaire música, però li encanta Bruce Springsteen. Segons ell, tot el que es pot dir de la vida i la mort, l’amor i els seus camins, ja ho ha dit una cançó de Bruce Springsteen. Llavors va engegar la ràdio i a través dels amplificadors vam sentir el so vibrant d’una harmònica. El cotxe es va omplir de malenconia. Springsteen va començar a cantar. «The River.» No entenia el que deia (tampoc no sabia que la cançó era «The River»), però, tot i així, la melodia em va provocar un torrent d’emocions. No sé per què, però recordo, i ho recordo amb una intensitat inequívoca, que tenia ganes d’abraçar tothom. I potser ho estava fent d’una manera invisible. El pare perquè era el pare. La mare perquè era la mare. Les meves germanes… hum… sí, fins i tot a elles, volia abraçar-les. Per algun motiu.

Estava a punt de passar alguna cosa extraordinària.

Aquella nit vai

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X