Vides que canvien vides

Cristina Nuñez
Rafael Romero
Autor desconegut

Fragmento

cap-2

James Barry

El secret del cirurgià

 

Entre 1785 i 1799? Probablement, en algun lloc d’Irlanda.

Hi havia una vegada…

 

De la vida de James Barry es coneixen pocs fets amb certesa. De la infància, gairebé cap. Ni tan sols la data de naixement, potser perquè Barry mentia una vegada i una altra sobre l’edat que tenia.

 

Sí que consta que va ser acceptat a la Universitat d’Edimburg el 1809, on va estudiar Medicina. Va estar a punt de no poder-se presentar als exàmens finals, ja que la seva veu aguda, les faccions delicades, l’estatura baixa i una pell finíssima feien sospitar d’una joventut extrema: havia passat la pubertat, aquell noiet? Finalment, va obtenir el títol i poc després es va unir a l’exèrcit com a assistent mèdic.

 

Va anar a parar a Sud-àfrica, on va ser nomenat inspector mèdic colonial. Devia tenir un aspecte ben curiós: amb els cabells del color del foc, les sabates alçades amb soles de més de set centímetres, un sabre i unes muscleres exagerades. Vestia uniforme i capell de tres puntes. Diuen que anava a tot arreu amb un para-sol i acompanyat pel seu servent. A més, pel que es veu, sempre duia una cabra per disposar de llet fresca.

 

Sempre va ser compassiu i pacient amb els malalts, fins i tot arribava a acceptar casos que altres metges consideraven poc dignes. Així, no es va negar mai a atendre leprosos, presidiaris ni llunàtics, i va denunciar la crueltat i la negligència amb què eren tractats per l’Administració. Com a metge, va destacar tant pel seu talent com per la seva habilitat.

 

Entre els mèrits assolits hi ha una de les primeres cesàries practicades a una dona viva, de la qual tant el fill com la mare van sortir sans i estalvis. A més, va millorar el sistema de proveïment d’aigua de la colònia per restar-hi impureses. Gràcies a les mesures higièniques que seguia, va aconseguir augmentar la taxa de supervivència a la sala d’operacions i també va assolir un cert control sobre la lepra.

 

Tanmateix, en la resta de relacions, es mostrava rude, díscol i contestatari. Com a inspector mèdic militar, va protestar incansablement contra el caos i les condicions desagradables en què es tractava els malalts. Al llarg de la vida la seva tendència a la insubordinació i a la confrontació directa va acabar portant-li enemistats. Fins i tot diuen que li va suposar una degradació de rang.

 

En tornar de l’estada a Sud-àfrica, va continuar treballant en llocs tan diversos com Maurici, Trinitat i Tobago i l’illa de Santa Helena. Així va aconseguir millorar la qualitat de vida de les tropes i la salut dels indígenes. Després van venir Malta, Corfú, la península de Crimea, Jamaica i el Canadà. En cap d’aquests llocs, ni la seva conducta ni el seu aspecte van passar desapercebuts. Sempre se’l va considerar un home molt singular.

 

Quan es va morir, una de les dones encarregades de preparar el cadàver per enterrar-lo va descobrir que el cos que havia de rentar era, sense cap mena de dubte, el d’una dona. Es diu que la seva passió per la medecina havia portat James Barry, amb la connivència de la família, a adoptar una identitat masculina per poder estudiar i exercir la professió, aleshores vetada a les dones.

 

imagen

imagen

imagen

cap-3

Paul Wittgenstein

Música per a la mà esquerra

 

1887, Viena, Àustria.

Hi havia una vegada…

 

En Paul va néixer en una família benestant (es creu que, en aquella època, els Wittgenstein posseïen la major fortuna d’Europa), en el si de la qual hi havia discreció i bogeria a parts iguals. Va estimar la música des de molt jovenet i va tenir la sort de compartir aquesta passió amb grans figures del seu temps: durant les vetllades que se celebraven a casa seva, va poder tocar a quatre mans amb Johannes Brahms, Gustav Mahler o Richard Strauss.

 

El 1913 va debutar com a pianista a la sala de concerts més gran de Viena. Va rebre crítiques favorables, però va haver d’interrompre la seva incipient carrera per participar en la Primera Guerra Mundial. L’agost del 1914, de camí a la frontera russa, en Paul va rebre un tret a l’espatlla dreta. Va perdre la consciència abans d’arribar a l’hospital de campanya. Quan es va despertar, li havien amputat el braç i l’hospital estava en mans dels enemics. Els pacients i el personal mèdic van ser traslladats a Sibèria, enmig de terres gelades.

 

Mentre estava pres, en Paul va aprendre a portar a terme les activitats de la vida diària amb una sola mà: rentar-se, vestir-se, menjar… I va decidir que també aprendria a tocar el piano. Per això va dibuixar un teclat amb carbó en una capsa de fusta. Es passava bona part del dia polint aquella tècnica i practicant diferents combinacions de moviments. La seva determinació mai no va cessar: «És com pujar una muntanya. Si no pots pujar-hi per una banda, prova-ho per una altra».

 

Mesos després, un diplomàtic que li tenia simpatia el va enviar a un camp d’internament on en Paul va tenir accés a un piano. Allà va començar a arranjar totes les peces que se sabia de memòria. També va contactar amb un antic mestre seu perquè li escrivís un concert per a la mà esquerra.

 

Un cop va acabar la guerra i fou alliberat, va fer aquella mateixa sol·licitud a altres compositors, de manera que es va generar un repertori ben ampli de peces per a la mà esquerra. El repte que suposava escriure només per a una mà va generar algunes de les peces més genials dels músics de la seva època. Generalment, costejava els encàrrecs amb la fortuna familiar. Tanmateix, en Paul no va rebre cap mena de suport emocional dels seus. De fet, es diu que, una vegada, mentre assajava a la casa familiar, va escridassar al seu germà: «Mentre ets a casa no puc tocar perquè sento com s’escola per sota la porta el teu escepticisme».

 

Allò que anhelava més era que el prenguessin seriosament, que apreciessin les seves interpretacions sense tenir en compte les condicions del seu cos. El primer concert amb una màniga d’esmòquing buida el va oferir el 1916. Des de llavors, va continuar practicant incansablement i fent arranjaments d’algunes obres que ell mateix havia encarregat (no sempre amb el vistiplau del compositor).

 

Abans que esclatés la Segona Guerra Mundial, com que no se li permetia oferir concerts a Alemanya perquè tenia ascendència jueva, en Paul va marxar cap als Estats Units, on es va dedicar a l’ensenyament de la música. La seva feina i la seva constància han servit d’inspiració a altres pianistes que tenen problemes a les mans.

 

imagen

imagen

imagen

cap-4

Annie Oakley

Un petit tret precís

 

1860, prop de Willowdell, estat d’Illinois, Ohio, Estats Units.

Hi havia una vegada…

 

La vida a la granja no era fàcil. Per a ningú. Quan l’Annie només tenia sis anys, el seu pare, de camí a la ciutat a vendre uns cavalls es va veure immers enmig d’una tempesta de neu. Al cap de poc temps, es va posar malalt i va acabar morint de pneumònia. La vida a la granja era dura. Tanmateix, cada nit, la mare de l’Annie reunia tots els fills per resar i cantar himnes.

 

Quan encara no tenia ni deu anys, l’Annie va anar a viure amb una altra família, per a la qual treballava a canvi de sostre i menjar. Munyia vaques, donava menjar a xais i porcs, bombava aigua, bressolava el nadó de la casa, escardava el jardí, recollia mores, desenterrava patates… Un dia que es va adormir mentre sargia unes mitges, la van fer fora de casa, i tot d’una es va trobar sola i desprotegida enmig d’una nit nevada. Després de diverses peripècies, miraculosament va aconseguir tornar amb la seva mare.

 

De nou a casa, va agafar el rifle vell del seu pare i va aprendre a caçar. Les petites preses que aconseguia les venia a un comerciant proper, que les acabava distribuint per tota la regió. Al cap de pocs mesos, la punteria de l’Annie va permetre pagar la hipoteca de la granja de la mare.

 

El seu talent no passava desapercebut, i aviat va rebre una invitació per participar en una aposta contra Frank Butler, un tirador de renom que estava de gira, que de seguida va olorar la derrota quan va veure aquella jove tímida de quinze anys pujar a l’escenari. Efectivament, dels vint-i-cinc trets en joc, l’Annie no en va fallar cap.

 

En Frank va començar a festejar-la. Li enviava cartes firmades pel George, el seu gos, per al qual l’Annie havia mostrat debilitat. Finalment, es van casar. Durant tota la vida, no va deixar d’escriure-li poemes i de professar-li una gran admiració. Fins i tot gaudia de ser conegut com «el senyor d’Annie Oakley».

 

De seguida, l’Annie va començar a col·laborar en la gira del seu marit, aguantant objectes i, més endavant, tirant ella mateixa. Acompanyats pel George, van recórrer tot el país amb un espectacle que incloïa demostracions de la punteria de l’Annie: encertar de ple un cèntim llançat a l’aire o un cigarret que el seu espòs sostenia amb els llavis.

 

Poc després, es van sumar a l’espectacle de l’Oest salvatge de Buffalo Bill, on l’Annie era l’estrella incomparable, i en Frank va assumir amb alegria el rol de gestor. Van passar els anys. Després d’un accident de tren terrible, la parella es va retirar, tot i que al cap de poc temps van tornar als escenaris juntament amb el nou membre de la família, el gos Dave. La seva missió a l’espectacle consistia a vigilar, pacientment ajagut, que l’Annie disparés a la poma que tenia sobre el cap.

 

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos