1

Per segona vegada en un breu període, l’inspector Héctor Salgado es gira de sobte, convençut que algú l’observa, però només veu cares anònimes i indiferents, gent que camina, com ell, per una Gran Via plena de gom a gom i que, de tant en tant, s’atura davant d’alguna de les paradetes tradicionals de joguines i regals que ocupen la vorera. És la vigília de Reis, tot i que ningú no ho diria, si s'ha de jutjar per una temperatura agradable, ignorada per uns vianants convenientment vestits amb roba d’abric; alguns fins i tot amb guants i bufanda, tal com correspon a l’estació, contents de participar en un simulacre d’hivern que no té l’ingredient principal: el fred.

La cavalcada ha acabat fa una bona estona i el trànsit omple la calçada sota els llums de Nadal. Gent, cotxes, flaire de xurros i d’oli calent, tot plegat amanit amb les nadales, suposadament alegres, amb unes lletres que s’acosten al surrealisme, que els altaveus llancen contra els vianants sense cap mena de pudor. Pel que sembla, ningú no s’ha molestat a compondre cançons noves, així que un any més a un dimoni sense cua li tornen a fotre una pallissa. Deu ser això el que fot del Nadal, pensa l’Héctor: el fet que, en línies generals, sigui sempre igual, mentre que nosaltres canviem i envellim. Li sembla una desconsideració que voreja la crueltat que aquest ambient nadalenc sigui l’única cosa que es repeteix any rere any sense excepció, fent més evident la nostra decadència. I per enèsima vegada en els últims quinze dies desitjaria haver fugit de tot aquest sarau cap a algun país budista o radicalment ateu. L’any que ve, es repeteix tot seguit a si mateix, com si fos un mantra. I a la merda el que digui el seu fill.

Va tan embadalit pensant en les seves coses que no s’adona que la cua de vianants, que avança gairebé amb la mateixa lentitud que la dels cotxes, s’ha parat. L’Héctor està aturat davant d’una parada que ven soldadets de plàstic en bosses: indis i vaquers, aliats vestits de camuflatge llestos per disparar des d’una trinxera. Fa anys que no en veia i recorda haver-ne comprat a en Guillermo quan era una criatura. Sigui com sigui, el venedor, un vellet de mans artrítiques, ha aconseguit recrear al detall una exquisida escena bèl·lica, digna d’una pel·lícula dels anys cinquanta. No és l’única cosa que ven: altres soldats, els clàssics soldadets de plom, més grans i de brillants uniformes vermells, desfilen en un cantó, i una esquadra de gladiadors romans, històricament desubicada, en l’altre.

El vell li fa un senyal per animar-lo a tocar el gènere i l’Héctor obeeix, més per educació que per veritable interès. El soldat és més tou del que creia, i el tacte, gairebé de carn humana, li repugna. De sobte s’adona que la música ha deixat de sonar. Els vianants s’han aturat. Els cotxes han apagat els fars i els llums de Nadal, que pampalluguegen gairebé sense força, constitueixen l’únic enllumenat del carrer. L’Héctor tanca els ulls i els obre de nou. Al seu voltant la multitud comença a esvair-se, els cossos simplement es desfan, desapareixen sense deixar rastre. Només el venedor continua al seu lloc. Arrugat i somrient, treu de sota el taulell una d’aquestes boles amb neu a dins.

«Per a la seva dona», li diu. I l’Héctor està a punt de respondre que no, que la Ruth detesta aquestes boles de vidre, que li fan posar els nervis de punta des que era una nena, com li passa amb els pallassos; però aleshores les volves de neu que n’enterboleixen l’interior cauen al fons i es veu a ell mateix, dret davant d’una paradeta de soldadets de plàstic, atrapat per les parets de vidre.

—Papà. Papà…

Merda.

La pantalla del televisor coberta de boira gris. La veu del seu fill. El coll adolorit per haver-se quedat adormit en la pitjor postura possible. El somni havia estat tan real, aquella nit de Reis.

—Cridaves.

Merda. Quan el teu fill et desperta d’un malson, ha arribat el moment de dimitir com a pare, va pensar l’Héctor mentre s’asseia al sofà, adolorit i malhumorat.

—M’he quedat adormit. I tu, què fas despert a aquestes hores? —va contraatacar, en un intent absurd de recuperar la dignitat paterna, alhora que es feia un massatge a la part esquerra del coll.

En Guillermo va arronsar les espatlles sense dir res. Tal com hauria fet la Ruth. Tal com la Ruth havia fet tantes vegades. En un gest automàtic, l’Héctor va buscar un cigarret i el va encendre. El cendrer estava ple a vessar.

—No t’amoïnis, no em tornaré a adormir aquí. Vés al llit. I no oblidis que sortim demà a primera hora.

El seu fill va fer que sí amb el cap. Mentre el veia caminar descalç cap a la seva habitació va pensar com n’era, de dur, fer de pare sense la Ruth. En Guillermo encara no tenia quinze anys, però, a vegades, mirant-lo a la cara, es podria pensar que era molt més gran. Hi havia en les seves faccions una serietat prematura que a l’Héctor li dolia més del que volia admetre. Va fer una pipada profunda al cigarret i, sense saber per què, va prémer el botó del comandament a distància. Ni tan sols recordava què mirava aquella nit. Amb les primeres imatges, aquella foto fixa en blanc i negre de Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg, va reconèixer i va recordar. Al final de l’escapada. La pel·lícula preferida de la Ruth. No va tenir esma de tornar-la a veure.

Aproximadament deu hores abans, l’Héctor contemplava les parets blanques de la consulta del psicòleg, un espai que coneixia bé, amb una certa incomoditat. Com de costum, el «xaval» es prenia el seu temps abans de començar la sessió, i l’Héctor encara no havia arribat a deduir si aquells minuts de silenci servien perquè l’altre calibrés el seu estat d’ànim o si és que simplement el paio era d’arrancada lenta. En qualsevol cas, aquell matí, sis mesos després de la primera visita, l’inspector Salgado no estava d’humor per a esperes. Es va aclarir la veu, va encreuar i desencreuar les cames i, per fi, va inclinar el cos cap endavant i va dir:

—Li importa si comencem?

—No. Esclar. —I va alçar la vista dels seus papers, tot i que no va afegir res més.

Va continuar en silenci, interrogant l’inspector amb la mirada. Tenia un aire distret, que, combinat amb els seus trets juvenils, feia pensar en un nen prodigi d’aquests que resolen equacions complexes als sis anys, però que, a la vegada, són incapaços de donar una puntada de peu a una pilota de futbol sense caure a terra. Una impressió falsa, l’Héctor ho sabia. El xaval disparava poc, cert; però quan llançava, tenia punteria. De fet, la teràpia, que havia començat com una imposició laboral, s’havia convertit en una rutina, primer setmanal i després quinzenal, que l’Héctor havia seguit per voluntat pròpia. Així que aquell matí respirà fondo, tal com havia après, abans de contestar:

—Disculpi. El dia no ha arrancat gaire bé. —Es va tirar endarrere i va clavar la mirada en un racó del despatx—. I no crec que acabi millor.

—Dificultats a casa?

—Vostè no té fills adolescents, oi? —Era una pregunta absurda, ja que el seu interlocutor hauria hagut de ser pare amb quinze anys per tenir un descendent de l’edat d’en Guillermo. Va callar un moment per reflexionar i, en to fatigat, va continuar—: Però no és això. En Guillermo és un bon noi. Crec que el problema és precisament que mai no va donar problemes.

Era la veritat. I malgrat que molts pares estarien satisfets d’aquesta obediència aparent, a l’Héctor el preocupava el que no sabia: el que el seu fill tenia al cap era un misteri. No es queixava mai, les seves notes eren regulars, mai excel·lents però tampoc dolentes, i la seva seriositat podia servir d’exemple per a nanos més esbojarrats, més irresponsables. Però l’Héctor notava, o més ben dit, intuïa, que hi havia tristesa darrere d’aquella absoluta normalitat. En Guillermo sempre havia estat un nen tranquil i ara, en plena adolescència, s’havia convertit en un noi introvertit la vida del qual, quan no estava a l’escola, transcorria bàsicament entre les quatre parets de la seva habitació. Parlava poc. No tenia gaires amics. En definitiva, va pensar l’Héctor, no és tan diferent de mi.

—I vostè, inspector, com està? Continua sense dormir?

L’Héctor va dubtar abans d’admetre la veritat. Era una qüestió sobre la qual no s’havien posat d’acord. Després d’uns mesos d’insomni, el psicòleg li havia recomanat uns somnífers suaus, que ell es negava a prendre. En part perquè no volia acostumar-s’hi; en part perquè era de matinada quan el seu cervell funcionava a ple rendiment i no volia prescindir de les seves hores més productives; en part perquè dormir el submergia en terrenys incerts i no sempre agradables.

El xaval va deduir el rerefons del seu silenci.

—Es cansa inútilment, Héctor. I sense voler-ho esgota la gent que l’envolta.

L’inspector va alçar el cap. Poques vegades s’adreçava a ell de manera tan directa. El xaval li va sostenir la mirada sense immutar-se.

—Sap que tinc raó. Quan va començar a venir a la consulta tractàvem un tema ben diferent. Un tema que va quedar relegat després del que li va passar a la seva exdona. —Parlava en un to ferm, sense vacil·lacions—. Entenc que la situació és dura, però obsessionar-se no el porta enlloc.

—Creu que estic obsessionat?

—No ho està?

L’Héctor va apuntar un somriure amarg.

—I què em suggereix? Que m’oblidi de la Ruth? Que accepti que no sabrem mai la veritat?

—No cal que ho accepti. Només que hi convisqui sense rebel·lar-se contra el món cada dia. Escolti’m, i l’hi pregunto com a policia que és: quants casos queden sense resoldre durant un temps? Quants s’aclareixen anys després?

—No ho entén —va replicar l’Héctor, i va tardar uns segons a continuar parlant—. A vegades…, a vegades aconsegueixo oblidar-ho tot, durant unes hores, mentre treballo o quan surto a córrer, però després torna. De cop. Com un fantasma. Expectant. No és una sensació desagradable: no acusa ni pregunta, però és allà. I no marxa fàcilment.

—Què és això que és allà? —La pregunta havia estat formulada amb el mateix to neutre que caracteritzava totes les intervencions del jove terapeuta, tot i que l’Héctor va notar, o potser va témer captar un matís especial.

—Tranquil. —Va somriure—. No és que a vegades vegi morts. És només la sensació de… —Va fer una pausa per buscar les paraules—. Quan has viscut molt de temps amb algú, hi ha vegades que simplement saps que és a casa. Et despertes d’una migdiada, i sents que l’altra persona és allà, sense necessitat de veure-la. M’entén? Això ja no em passava. Vull dir, no em va passar mai durant el temps que vaig estar separat de la Ruth. Només després de la seva… desaparició.

Es va produir una pausa. Cap dels dos no va dir res durant uns llargs segons. El psicòleg va fer uns gargots en aquell quadern al qual l’Héctor no tenia accés visual. A vegades pensava que aquelles anotacions formaven part del ritual teatral d’una consulta: símbols que servien únicament perquè l’interlocutor, és a dir, ell, se sentís escoltat. Anava a exposar la seva teoria en veu alta quan l’altre va prendre la paraula; va parlar lentament, amb amabilitat, gairebé amb cura.

—S’adona d’una cosa, inspector? —va preguntar—. És la primera vegada que admet, encara que sigui indirectament, que la Ruth podria ser morta.

—Els argentins sabem bé el que significa desaparegut —va replicar l’Héctor—. No ho oblidi. —Es va escurar la gola—: Tot i així, no tenim cap prova objectiva que la Ruth hagi mort. Però…

—Però vostè s’ho pensa, oi?

L’Héctor va mirar endarrere, com si tingués por que algú pogués sentir-lo. Després va respondre:

—La veritat és que no tenim ni idea del que li va passar a la Ruth. Això és el que més fot. —Havia abaixat la veu, parlava més aviat per a si mateix—. Che, ni tan sols pots plorar per ella perquè et sents com un traïdor dels collons que tira la tovallola abans d’hora. —Va sospirar—. Perdoni, el Nadal no m’ha provat gaire. Vaig pensar que tindria temps per avançar en això, però… Vaig haver de rendir-me. No hi ha res. No vaig trobar res. Merda, és com si algú l’hagués esborrat d’un dibuix sense deixar rastre.

—Creia que el cas ja no estava a les seves mans.

L’Héctor va somriure.

—És al meu cap.

—Faci’m un favor. —Aquest era sempre el preludi del final—. D’aquí a la propera sessió intenti concentrar-se, almenys durant una estona cada dia, en el que té. Bo o dolent, però en el que hi ha a la seva vida; no en el que hi falta.

Eren gairebé les dues de la matinada i l’Héctor sabia que no tornaria a adormir-se. Va agafar el tabac i el mòbil i va sortir de casa, per pujar al terrat. Almenys allà no despertaria en Guillermo. El terapeuta tenia raó en tres coses. Una, havia de començar a prendre aquells maleïts somnífers, encara que el fotés. Dos, el cas ja no estava a les seves mans. I tres, sí, en el fons tenia la convicció que la Ruth havia mort. Per culpa seva.

Feia una bona nit. Una d’aquelles nits que poden reconciliar-te amb el món si l’hi permeties. El litoral de la ciutat s’estenia davant dels seus ulls i hi havia alguna cosa en el centelleig lluminós dels edificis, en aquella mar fosca però tranquil·la, que aconseguia fer fugir els dimonis que es duien a dins. Dempeus, rodejat de testos amb plantes seques, l’inspector Héctor Salgado va preguntar-se, amb tota l’honestedat que va poder aplegar, què era el que tenia.

En Guillermo. La feina d’inspector als mossos, intensa i frustrant alhora. Un cervell que semblava funcionar correctament i uns pulmons que ja devien estar mig ennegrits. La Carmen, la seva veïna, la propietària del seu pis; la seva mare de Barcelona, com deia ella. Aquest terrat des del qual albirava la mar. Un terapeuta pesat que li feia pensar bajanades a les tres de la matinada. Pocs amics, però bons. Una immensa col·lecció de pel·lícules. Un cos capaç de córrer sis quilòmetres tres cops per setmana (malgrat els pulmons destrossats pel maleït tabac). Què més tenia? Malsons. El record de la Ruth. Els records amb la Ruth. El buit sense la Ruth. No saber què li havia passat era una traïció a tot el que per a ell era important: a les seves promeses de temps enrere, al seu fill, fins i tot a la seva feina. A aquell pis de lloguer on tots dos havien viscut, s’havien estimat i havien discutit; el pis del qual ella havia marxat per començar una nova vida en què ell era només un actor secundari. Així i tot, ella l’estimava. Van continuar estimant-se, però d’una altra manera. El vincle entre tots dos era massa fort per trencar-se definitivament. Ell estava aprenent a viure amb tot això quan la Ruth va desaparèixer, es va esfumar, deixant-lo sol amb aquesta sensació de culpa contra la qual es rebel·lava tothora.

Prou, es va dir. Això no em serveix. Semblo el protagonista d’una pel·lícula francesa: quarantí, autocompassiu. Mediocre. Un d’aquells que es passa deu minuts de metratge mirant la mar des d’un penya-segat, ple de preguntes existencials, per després enamorar-se com un beneit d’una adolescent. I arran d’aquesta reflexió va recordar l’última conversa, o potser millor anomenar-la baralla, amb la seva companya, la subinspectora Martina Andreu, just abans de Nadal. El motiu de la discussió era secundari, però cap dels dos no semblava ser capaç de posar-hi fi. Fins que ella el va mirar amb la seva franquesa insultant i, sense pensar-s’ho dues vegades, li va deixar anar a boca de canó: «Héctor, de debò, quant fa que no fots un clau?».

Abans que la seva patètica resposta ressonés en el seu cap, va sonar el mòbil.

2

Els llums blaus dels cotxes patrulla inundaven la plaça Urquinaona, davant la sorpresa dels quatre indigents, borratxos, que solien fer servir els bancs de fusta com a matalàs i que aquella nit no podien dormir.

L’Héctor va identificar-se i va baixar les escales del metro sense poder evitar una sensació de malestar. Els suïcides que escollien aquell mitjà per fer el salt de l’àngel eren bastants més dels que publicaven els mitjans de comunicació, més dels que quedaven reflectits a les estadístiques, però no tants com afirmaven algunes llegendes urbanes. Algunes citaven fins i tot l’existència d’«estacions negres», andanes des de les quals el nombre de persones que decidia posar fi a la seva vida era desproporcionadament més alt del corrent. En qualsevol cas, i per evitar el que es coneixia com a «efecte crida», aquestes morts s’ocultaven al públic. L’Héctor sempre havia pensat, sense cap altra prova que la intuïció, que aquests suïcidis eren obra d’un moment de desesperació més que no pas d’un pla traçat per endavant. El caire de l’andana i la possibilitat de posar fi als problemes fent només una passa —en un instant terrible del qual no hi havia marxa enrere— s’imposaven a la por natural a una mort dolorosa, a la visió del propi cos trinxat.

De tota manera, el procediment policial es caracteritzava per la rapidesa de l’actuació: enretirar el cadàver al més aviat possible i restablir el servei, encara que en aquest cas, atesa l’hora que era, disposaven d’un temps extra: sepultar el fet sota la coartada d’una incidència o d’una avaria durant l’estona en què, obligatòriament, la circulació quedava suspesa. Per això va estranyar-li que l’agent Roger Fort, que aquella nit estava de guàrdia, s’hagués pres la molèstia de trucar-li a casa de matinada per informar-lo del que havia passat.

El mateix Roger Fort que ara el mirava amb expressió titubejant mentre l’inspector Salgado baixava el segon tram de les escales que conduïen a l’andana.

—Inspector. M’alegro que hagi vingut. Espero no haver-lo despertat.

Hi havia alguna cosa en aquell noi, una formalitat respectuosa, que l’Héctor apreciava i de la qual recelava alhora. En qualsevol cas, en Fort era el substitut més improbable de la jove, resolutiva i més aviat descarada Leire Castro. L’Héctor estava convençut que l’última cosa que se li hauria ocorregut fer a l’agent Castro en aquelles mateixes circumstàncies hauria estat apel·lar a instàncies superiors; sens dubte, s’hauria cregut capacitada per resoldre-la ella sola. Aquesta era l’única objecció que l’Héctor podia posar a la seva feina. La Leire era incapaç d’esperar que els altres arribessin a les seves conclusions; s’anticipava i movia fitxa pel seu compte, sense encomanar-se a ningú. I això no sempre era ben vist en una feina en què ordre i disciplina continuaven sent considerats sinònims d’eficàcia.

Però la Castro estava de baixa per embaràs, molt a desgrat seu, i el comissari Savall li havia col·locat a l’equip aquell agent arribat feia poc de Lleida. Moreno, amb una perenne ombra de barba que s’entestava a sortir malgrat els afaitats, d’estatura mitjana i complexió de jugador de rugbi; el cognom li esqueia a la perfecció. Com la Leire, encara no havia fet els trenta. Tots dos pertanyien a la nova fornada d’agents d’investigació que estava omplint el cos dels Mossos d’Esquadra de nois que a en Salgado li semblaven massa joves. Potser perquè als seus quaranta-tres anys se sentia a vegades com un vell de setanta.

—No m’has despertat. Però no sé si me n’alegro, que m’hagis trucat.

En Fort, una mica desconcertat per la resposta, es va ruboritzar.

—El cadàver ja està cobert i s’ha procedit a enretirar-lo, com diu…

—Espera’t. —En Salgado odiava la terminologia oficial, que solia ser el refugi dels incompetents quan no sabien què dir. I va repetir aleshores una cosa que li havien dit a ell quan començava, una d’aquelles frases que al seu dia li va semblar ridícula, però que ara, anys després, havia pres un sentit—. Això no és una sèrie de les deu de la nit. El «cadàver» és una persona.

En Fort va assentir i el roig de les seves galtes es va fer més intens.

—Perdó. Sí, és una dona. D’entre trenta i quaranta anys. Estan buscant la bossa de mà.

—Ha saltat a les vies amb la bossa?

L’agent no va contestar la pregunta i es va cenyir al guió.

—Vull que vegi les imatges. Les càmeres del metro han gravat una part del que ha passat.

El soroll de veus procedent de l’andana va indicar clarament que passava alguna cosa.

—Qui més hi ha, a baix?

—Dos nois. Els de la patrulla són amb ells.

—Nois? —En Salgado es va armar de paciència, però el to evidenciava el seu descontentament—. No m’has dit per telèfon que el suïcidi s’ha produït poc abans de les dues? Em sembla que heu tingut temps de sobres per prendre’ls declaració i enviar-los a casa.

—Això és el que es va fer. Però els nois han tornat.

Abans que en Roger Fort pogués donar més explicacions, el vigilant de seguretat se’ls va apropar. Era un paio de mitjana edat, que feia ulleres i tenia un aspecte fatigat.

—Agent, veuran la cinta ara o prefereixen endur-se-la?

Traducció simultània, va pensar l’Héctor: em deixaran acabar el meu torn d’una maleïda vegada? L’agent Fort va fer una temptativa de dir alguna cosa, però l’inspector se li va avançar.

—Anem —va decidir l’Héctor, sense mirar el seu subordinat—. Després m’expliques això dels nois, Fort.

La cabina on s’enregistraven les imatges del que passava a les andanes era petita i estava impregnada d’una olor espessa, barreja de suor i avorriment.

—Aquí ho té —va limitar-se a dir el vigilant—. Però vaja, no s’esperi gran cosa.

L’Héctor va observar-lo de nou. O bé hi havia gent que naixia per fer una feina en concret o bé la feina anava modelant els qui la realitzaven fins a aconseguir la simbiosi entre persona i tasca. Aquell individu de rostre macilent i alè agre, de moviments lents i veu sense cap mena d’inflexió semblava el candidat perfecte per estar allà assegut vuit hores, si no més, observant aquella porció de vida subterrània a través d’una pantalla de poca resolució.

La càmera enfocava l’andana des de l’extrem per on entrava el comboi, i en Salgado, en Fort i el vigilant van contemplar en silenci l’arribada del metro exactament a la 1.49. L’Héctor va recordar a l’instant el seu somni: potser per la tonalitat difusa i grisosa de la pantalla, els individus que esperaven a l’andana semblaven cossos de rostre desdibuixat i moviments sincopats, talment zombis urbans. Just quan el xiulet anunciava la sortida del comboi, un grup de xavals, vestits amb texans amples, dessuadores i gorres, van entrar corrents a l’andana i, enfadats, en veure que perdien el tren, se les van haver a cops contra les portes ja tancades en una reacció tan absurda com inútil. Un d’ells va fer un gest descriptiu amb el dit davant la càmera quan finalment el metro va marxar, deixant-los a l’estació.

—Han hagut d’esperar sis minuts perquè… —va dir el vigilant; la seva veu expressava per fi una cosa semblant a la satisfacció.

—Aquí ho tenim, inspector —va interrompre’l l’agent Fort.

Una dona va entrar a l’andana per l’extrem oposat. No hi havia manera de saber si era alta o baixa. Morena, amb un abric negre i una cosa a la mà. Estava tan allunyada de la càmera que el seu rostre gairebé no resultava visible. Per la distància i perquè, una vegada i una altra, girava el cap en direcció al lloc per on havia accedit a l’andana.

—Ho veu, inspector? No para de mirar cap enrere. Com si la seguís algú.

L’Héctor no va respondre. Tenia la mirada clavada a la pantalla. En aquella dona a la qual, segons el rellotge que anunciava el compte enrere fins al metro següent, a penes li quedaven tres minuts de vida.

Ella es mantenia apartada de les vies, de perfil a la càmera. En primer pla, dos dels quatre xavals s’havien assegut, o més ben dit, ajagut als bancs. L’Héctor va distingir aleshores una noia entre ells. Abans no l’havia vist. Xorts negres molt curts i talons altíssims, un anorac blanc. Al costat seu, un dels nois va intentar agafar-la per la cintura, i ella, malhumorada, se’n va desfer i li va dir alguna cosa que va fer que els altres dos esclatessin a riure. El xaval es va girar cap a ells, amenaçador, però els altres van continuar burlant-se’n.

L’Héctor no perdia de vista la dona. Estava incòmoda, això era obvi. Al principi havia fet com si volgués anar cap als nois; però en sentir les rialles es va aturar i va aferrar amb força la bossa de mà. Ningú més havia baixat a l’andana, però ella continuava mirant obstinadament cap enrere. Potser en un esforç per ignorar els adolescents, clarament d’origen llatinoamericà. Va dirigir per fi la mirada cap a allò que tenia a la mà i va avançar un parell de passes fins a situar-se a la línia groga que delimitava la zona de seguretat, com si volgués guanyar uns segons posant-se a la vora de l’andana.

—Mirava el seu telèfon mòbil —va apuntar en Fort.

I aleshores va semblar que tot passava alhora. Els nois es van aixecar fent bots, ocupant tota la imatge a la vegada que el tren entrava a l’estació.

—Ella ha hagut de saltar just en aquest moment —va dir el vigilant mentre a la pantalla el comboi s’aturava, s’obrien les portes i l’andana s’omplia de curiosos—. Però no es veu res per culpa d’aquests llatins. De fet, ha estat el conductor del comboi qui ha donat l’alarma. Pobre nano.

Era curiós, va pensar l’Héctor, que inspirés més pena la figura del conductor que no pas la de la suïcida. Com si la dona s’hagués mostrat desconsiderada en el seu últim acte.

—I no hi ha càmeres que captin la imatge des d’un altre angle? —va preguntar en Salgado.

El vigilant va negar amb el cap i va afegir:

—Hi ha les que controlen els torns d’entrada, perquè ningú no es coli sense pagar; no va entrar ningú en tota aquesta estona.

—Molt bé. Això ja està vist —va resumir en Salgado. I si en Fort l’hagués conegut millor hauria sabut que aquell to sec presagiava tempesta—. Ens emportem la cinta i així aquest senyor pot tancar la barraca i anar-se’n a casa.

El vigilant no va oposar-s’hi.

—Per l’amor de Déu, Fort, digue’m que no m’has fet venir a aquestes hores només per ensenyar-me una gravació on no es distingeix res. —Feia tot just un parell de setmanes que estava sota les seves ordres, així que l’inspector va expressar el seu disgust de la manera més educada possible en el curt trajecte que els separava de l’andana, tot i que el fet de parlar en veu baixa no aconseguia fer-li dissimular el seu mal humor. Va agafar aire; no volia passar-se de dur, i a aquelles hores de la matinada era fàcil deixar-se emportar. Per acabar-ho d’adobar, l’agent tenia una expressió tan compungida que en Salgado va apiadar-se’n—. Tant és, ja en parlarem després, amb més calma. Ara ja sóc aquí, així que tanquem d’una vegada l’assumpte amb aquests nois.

I va accelerar el pas escales avall, deixant en Fort amb la paraula a la boca.

Els nois, només dos d’ells, estaven asseguts en un dels bancs, el mateix que havien ocupat abans. Ja no reien, va pensar l’Héctor en veure’ls totalment rígids. La gresca s’havia acabat de cop. Mentre anava cap a ells, va intentar no veure les bosses de plàstic negre que hi havia disseminades per la via. Va girar-se cap a l’agent.

—Assegura’t que han acabat i retireu el cos d’una vegada.

La llum somorta de l’estació donava als nois un aspecte brut. Dos agents uniformats estaven dempeus davant seu. Xerraven, en aparença aliens als xavals, tot i que sense deixar de vigilar-los. Quan en Salgado s’hi va apropar, tots dos van saludar-lo i van fer un pas enrere. L’inspector va quedar-se dret i va clavar la mirada en els adolescents. Dominicans, gairebé sense cap mena de dubte. Un d’ells rondava els divuit o dinou anys; l’altre, que si s'ha de jutjar per la semblança devia ser el seu germà petit, era més jove que en Guillermo. Tretze, com a molt catorze, va decidir l’Héctor.

—Bé, nois, és molt tard i tots volem acabar com més aviat millor. Sóc l’inspector Salgado. Em dieu els vostres noms, m’expliqueu el que heu vist i —va afegir en recordar el que li havia comentat en Fort— per què heu decidit tornar. Després ens n’anem tots a dormir, d’acord?

—No hem vist res —va saltar el més jove, mirant el seu germà amb una mica de rancor—. Hem estat de marxa i tornàvem a casa des del Port Olímpic. Hem fet el transbordament de la línia groga a la vermella, però el metro se’ns ha escapat. Pels pèls.

—Nom? —va repetir l’inspector.

—Jorge Ribera. I ell és el meu germà. Nelson.

—Nelson, tu tampoc no t’has fixat en la dona?

El noi de més edat tenia uns ulls molt negres i a la seva cara morena hi havia una expressió dura, desconfiada. Impertorbable.

—No, senyor. —Mirava cap endavant sense fixar la vista en ningú. El to de veu era marcial.

—Però l’heu vist?

El petit va somriure.

—El Nelson només té ulls per a la seva xicota. Tot i que li ha sortit amb caràcter…

En Salgado va identificar aleshores el que incordiava la noia de l’anorac blanc. En Nelson va fulminar el seu germà amb la mirada. Però en Jorge devia estar-hi acostumat, ni tan sols es va immutar.

—Molt bé. Hi havia algú més a l’estació? —L’Héctor sabia que no, per bé que sempre quedava la possibilitat que algú hi hagués entrat en l’últim instant. Els dos nois, però, van encongir-se d’espatlles. Era evident que havien estat força entretinguts amb la discussió entre en Nelson i la noia—. D’acord. Què heu fet després?

—Ens han fet fora del metro, així que hem sortit corrents per agafar el bus nocturn. I quan ja érem a la parada, el Nelson m’ha fet tornar.

Amb un cop de colze, el seu germà el va comminar a seguir i en Jorge va abaixar el cap. La desimboltura del més petit semblava haver-se diluït de sobte.

—Explica-l’hi. —Va ordenar en Nelson, però en Jorge es va limitar a mirar cap a una altra banda—. O vols que l’hi digui jo?

El germà petit va esbufegar.

—Collons, l’he vist a l’andana. Abans que s’obrissin les portes. El metro ha frenat de cop, sense arribar a entrar del tot a l’estació, i aleshores m’he fixat que hi havia alguna cosa a terra. Ho he agafat sense que ningú em veiés.

—Què era?

—Era un telèfon mòbil, inspector —va respondre en Roger Fort, que s’havia apropat a ells després de complir les ordres—. Un iPhone nou de trinca. Aquest.

En Jorge va mirar la bossa que sostenia en Fort amb una barreja de frustració i desig.

—Has obligat el teu germà a venir per tornar-lo? —Era obvi que havia estat així, però l’inspector va deixar anar la pregunta sense pensar.

—Els Ribera no robem —va replicar en Nelson, molt seriós—. A més a més, hi ha coses que és millor no veure.

El petit va posar els ulls en blanc, com qui està fart de sentir bajanades. L’Héctor ho va notar i, després de picar l’ullet ràpidament al germà gran, es va dirigir a en Jorge en un to molt sever.

—Molt bé, xaval. Tu i jo ens n’anem a comissaria. Agent Fort, emporti-se’l.

—Eh, jo no he fet res! No pot…

—Robatori, alteració de l’escenari d’una investigació. Resistència a l’autoritat, que és una cosa que afegeixo jo pel meu compte perquè sé del cert que et resistiràs. I… quants anys tens? Tretze? Estic segur que al jutge de menors no li agradarà gens que una criatura d’aquesta edat vagi «de marxa», com tu dius, a les tantes de la matinada.

El xaval semblava tan acollonit que l’Héctor es va contenir.

—Si no és que… Si no és que el teu germà, que sembla un paio sensat, m’assegura que s’ocuparà de tu. I que tu em promets que li faràs cas.

En Jorge va assentir amb el cap, amb el mateix fervor que un pastoret a qui se li apareix la Verge. En Nelson li va passar el braç per les espatlles i, sense que el seu germà ho veiés, va tornar la picada d’ull a l’inspector.

—Jo m’ocupo d’ell, senyor.

L’estació ja estava deserta, només hi quedaven en Salgado, en Fort i dues treballadores del servei de la neteja, que, després de senyar-se, van posar-se a treballar i van oblidar ràpidament que aquella estació havia estat l’escenari d’una mort violenta. El món ha de continuar girant, va pensar l’Héctor sense cap mena d’originalitat. Però resultava gairebé esgarrifós que tot continués d’una manera tan normal. En unes hores la línia tornaria a obrir-se al trànsit, l’andana s’ompliria de gent. I d’aquella dona, només en quedarien trossos dispersos, guardats en bosses de plàstic negre.

—Hem trobat la bossa de mà, inspector —va dir en Fort—. La dona es deia Sara Mahler.

—Era estrangera?

—Nascuda a Àustria, segons el seu passaport. Però vivia aquí, no era una turista. A la cartera hi ha també una d’aquestes targetes per fitxar. Treballava en uns laboratoris. «Laboratoris Alemany» —va llegir.

—Caldrà posar-se en contacte amb la família, però això pot esperar a demà. Torna a comissaria, omple l’informe i comença a localitzar els familiars. I no els truquis abans no es faci de dia. Deixem-los una nit més de son.

L’Héctor estava esgotat. Li pesaven les parpelles de cansament i no tenia ni ànims per esbroncar en Fort per haver-lo fet anar fins allà. Volia anar-se’n a casa, ficar-se al llit i dormir sense malsons. Provaria aquells maleïts somnífers, tot i que la paraula, barrejada amb el que acabava de veure allà, el feia pensar en una mort indolora, però mort al cap i a la fi.

—Hi ha alguna cosa més que voldria ensenyar-li, senyor.

—Fes-ho. Et dono cinc minuts. —Llavors va recordar que havia de sortir de viatge amb el seu fill poques hores després i va dir-se que els somnífers quedarien per una altra ocasió—. Ni un de més.

L’Héctor va deixar-se caure al banc i va treure un cigarret.

—No li diguis a ningú que he fumat aquí o t’empapero.

L’agent ni tan sols va respondre. Va allargar el mòbil al seu superior mentre deia:

—Aquest és l’únic missatge que hi ha. És estrany l’agenda està buida i no hi consta cap trucada. Per tant, això és el que estava llegint a l’andana, abans de…

—Ja.

L’Héctor va mirar la pantalla. Era un missatge amb només quatre paraules, escrites en majúscules, amb una foto adjuntada.

NO TE N’OBLIDIS

Quan va descarregar la foto, en Salgado va comprendre per què en Fort li havia trucat i per què aquell xaval dominicà havia arrossegat el seu germà per les orelles perquè tornés el maleït mòbil.

Primer va creure que eren uns estels atrapats en un arbre. Després, un cop va haver ampliat la foto i va veure’n bé els detalls, va adonar-se que no. Hi havia un arbre, sí, de branques grosses i sòlides. Però el que en penjava, els tres embalums que estaven suspesos mitjançant cordes, eren animals. Els cossos rígids de tres gossos penjats.

3

Any nou, vida nova… Tot i que de moment força semblant a l’anterior, va dir-se la Leire mentre es mirava de perfil al mirall. Aquest era un altre dels components enganyosament inèdits de la seva existència actual. L’havien pujat de la botiga, i des del primer moment ella havia volgut que decorés el rebedor del pis al qual acabava de mudar-se i que, de moment, no podia qualificar de llar on, de tota manera, continuava veient-se com un globus.

Però havia tingut molta sort. Tothom l’hi deia, de manera que ella havia acabat callant i assentint. Aquell pis de sostres alts, gairebé sense passadís, amb dues habitacions àmplies i sol durant el matí, era sens dubte el millor dels que havia visitat, i el preu, que teòricament havia baixat molt en els darrers temps, era de fet el màxim que li permetia el seu sou. «Vistes a la Sagrada Família», resava l’anunci, i en sentit estricte no mentia. De veure’s, es veia des de la finestra amb marc de fusta que donava pas a un balcó diminut. Però ningú no podia passar-se el dia mirant aquelles torres, que treien el cap entre els edificis que tenia davant, per boniques que fossin. El que l’anunci no deia, ni tampoc l’hi havia comentat la dona de la immobiliària que va ensenyar-li el pis, era que les canonades tenien cent anys i s’embossaven; que les rajoles del lavabo, d’un estrepitós color taronja que la dona va definir com «dels alegres anys setanta», tendien a saltar al buit per culpa de la humitat, i que els radiadors de la calefacció eren més aviat un guarniment futurista i feien la mateixa escalfor que un gerro xinès. Pel que semblava, calia consolar-se de la humitat, el fred i el toll d’aigua del lavabo, que a estones feia bombolles com si un extraterrestre estigués a punt d’aparèixer pel desguàs, sortint al balcó i admirant la Sagrada Família. Tot un luxe, si eres japonesa.

Així i tot, el que la feia sentir estranya en aquell pis no eren els seus defectes, ni per descomptat les vistes, sinó que per primera vegada en anys no semblava que fos del tot seu. Una de les dues habitacions tenia un bressol, un armari de faig i una filera d’aneguets grocs que recorria les quatre parets en sanefa, dividint les dues tonalitats de verd que la seva amiga María havia elegit com el color ideal per a l’habitació del bebè. I no sols això: en una part del seu armari, aquest que sempre havia estat només per a ella, s’hi havien colat unes quantes peces de roba masculina gairebé sense avisar.

Aclaparada, la Leire Castro va anar fins al balcó, contenta de poder recórrer el pis sense trobar-se caixes pel camí. Això sí que era un canvi. «El primer dels que vindran, oi?», va dir adreçant-se al nen que en aquells moments s’alimentava d’ella. A vegades li responia amb moviments bruscos. Altres, no semblava que es donés per al·ludit. Va intentar imaginar-se les faccions d’aquell bebè, l’Abel, que flotava dins seu, però només aconseguia posar-li una careta arrugada, talment de gnom adormit. S’assemblava a ella o a en Tomás? Bé, si s’assemblava a ell tampoc no estaria gens malament, va pensar amb un somriure. «Tot i que millor que les semblances es limitin al físic, eh, xaval! O, si no, tu i jo tindrem problemes…».

En Tomás havia estat el rotllo d’una nit, que després es va prolongar a tres i, més tard, a algun cap de setmana esporàdic. Sexe sense compromís. Sexe sense tabús. I una vegada, tot i que ningú no la creia, sexe sense condó. Però amb punteria. La reacció d’en Tomás, després d’un plat de croquetes refregides que ja era mític per a tots dos, va ser aquell «necessito temps per fer-me’n a la idea», que, en opinió de la Leire, solia ser el preludi de l’«això no va amb mi». Però en Tomás va sorprendre-la tornant amb prou feines un parell de dies després per parlar d’aquell assumpte «seriosament».

I ho havien fet, profusament, tot sospesant els pros i els contres com si tot allò fos una qüestió racional i, alhora, sabent que no ho era. Finalment, havien arribat a acords comuns. Un, no estaven enamorats, almenys no d’aquella manera idíl·lica que no et permet imaginar la vida sense l’altre. Dos, vivien en ciutats diferents, tot i que separades amb prou feines per tres hores de TGV. Tres, el nen era cosa de tots dos. Així que la conclusió, més bonica en l’enunciat que en la lletra petita, havia estat: no, no serien parella —almenys de moment—, però serien pares. «Pares amb dret de cuixa», ho anomenava la María.

La resolució va satisfer-los i, certament, estaven fent tot el que podien per dur-la a terme. En Tomás anava a passar alguns caps de setmana a casa de la Leire, s’havia encarregat del trasllat i de coses com posar endolls; parlava de l’Abel amb cert entusiasme i amenaçava de fer-lo soci del Real Madrid. No havien tocat la qüestió dels diners; la María els havia regalat les quatre coses de l’habitació del nadó i, quant al pis, la Leire no pensava acceptar ni un euro d’ell. Fins al naixement del nen, tampoc no se li pot demanar més, pensava ella. Encara que, en el fons, li hauria agradat tenir algú al seu costat a les classes de preparació per al part, en les ecografies, quan la visió en pantalla del que tenia dins li feia saltar unes llàgrimes que ella no arribava