Capítol 1

«La dona, amic meu, és un ser que per més que l’estudiïs et resultarà sempre nou»

Ana Karenina - L.Tolstoi

El despertador va sonar a les set del matí i, com feia cada dia, el Pablo el va aturar disposat a dormir deu minuts més. De sobte, el seu cervell endormiscat el va situar a l’espai i en el temps. Es trobava dins el seu llit i era vint-i-u de març.

Maleït vint-i-u de març.

Es va aixecar, sense esperar els deu minuts, i es va ficar a la dutxa; que ni el va calmar, ni va fer que el seu humor millorés.

Sense prendre el cafè, es va dirigir al garatge on va pujar al seu flamant cotxe nou. Era un Audi Q5, acabava de comprar-se’l. Hom diria que era pretensiós, a ell no li importava el que poguessin pensar, li encantava el seu cotxe i havia treballat molt dur per aconseguir, no només el cotxe, sinó tot el que hi havia a la seva vida.

Poc després d’acabar la carrera, havia muntat una empresa amb la seva millor amiga. Eren informàtics acabats de llicenciar, estaven il·lusionats i treballaven molt i molt bé, així que, al cap de poc temps van tenir una important cartera de clients que s’havia anat incrementant considerablement en els darrers deu anys.

A aquells moments, la seva empresa era una de les més important de Salamanca, amb més de vint treballadors i uns ingressos anuals que li permetien tenir un nivell de vida acomodat.

De camí cap a la feina va recollir a la Sara, com feia des que s’havia tret el carnet de conduir feia quinze anys, amb els divuit acabats de complir i moltes ganes d’oblidar el transport públic.

—Quina mala cara fas avui, xaval —li va dir ella quan va entrar al cotxe—. Ni que fos vint-i-u de març.

El Pablo la va mirar fixament al mateix temps que el llavi superior se li aixecava en un clar gest d’enuig.

La Sara va esclatar a riure.

—Va, home! Ja n’han passat, quants?, dotze d’anys?, des que et van trencar el cor. A quantes noies els hi has trencat tu després d’això? A cent, o fins i tot a més, i aquestes són sols la meitat, la resta va gaudir el moment com ho vas fer tu, sense enamorar-se, sense…

—Deixa-ho estar Sara, per favor, i no em toquis els nassos. Saps perfectament que odio cada vint-i-u de març i que això no canviarà. Vull que el dia passi el més ràpid possible, anar-me’n a dormir i que demà sigui un altre dia.

—I no et ve de gust que anem de caça? —va demanar-li ella amb un to encara burleta a la veu.

—De caça? No sé que dirà la teva futura esposa si li dius que volem anar de caça…

—La Nieves ho sap, li he dit just abans de sortir per la porta de casa, així que suposo que es posarà la disfressa de presa... —Això ho va dir sense burla, sinó amb una barreja d’expectació i excitació.

—Vosaltres i els vostres jocs! —El Pablo somreia—. D’acord doncs, nit de caça.

Van fer la resta del trajecte sense parlar, mentre, el Pablo es va dedicar a recordar com havia conegut la Sara feia més de vint anys.

La Sara i el Pablo es varen fer amics a primer d’Ensenyança Secundària Obligatòria, allò que tothom coneix com a ESO. Quan ella va començar el curs, ell ja portava a l’escola onze anys. A Nostra Senyora dels Àngels es podia cursar des de primer d’educació infantil fins a segon de batxillerat, la qual cosa tenia avantatges i inconvenients, com tot a la vida.

El Pablo, després de tants anys a l’escola, ja sabia que no encaixava amb els seus companys, i que encara li quedaven sis anys més d’aguantar-se un als altres.

Per desgràcia, ell era un estudiós friqui, quelcom que per desgràcia estava mal vist. Era pèssim pels esports, sempre el triaven l’últim a l’hora de fer equips, i això quan es trobaven a classe d’Educació Física, perquè si era el temps del pati ni el triaven. Bé, considerant que mai havia estat prim, tampoc era d’estranyar… I per acabar de rematar, plorava per tot. Que li pegaven una pilotada jugant a pilota presonera, a plorar, que treia una nota baixa, a plorar; que algú li aixecava una mica la veu, a plorar… «És un nen sensible», el justificava la seva mare.

Total, que era un marginat social.

Així que, a primer d’ESO, el primer dia després de les vacances de Nadal, quan va arribar una alumna nova que es deia Sara i a qui la professora Martínez — després de presentar-la a la resta de la classe— va manar que asseies al costat del Pablo, aquest no tenia ni la més remota idea de com ella li canviaria la vida per sempre.

Era alta, guapa i ja semblava molt segura d’ella mateixa amb només dotze anys. El va mirar des de la seva alçada, sense somriure, i ell li va tornar la mirada sense obrir la boca.

Les dues primeres classes van passar així, sense parlar.

En tornar del pati, el mirà de nou.

—I a tu, què te passa?

—A j… j… jo? —va tartamudejar el pobre.

—Sí, a tu. Per què passes tot el temps del pati sol a aquell racó?

—És el meu ra…ra…racó —va tornar a tartamudejar.

—Què vol dir, què és el teu racó? Sembles un talp, allà amagat, amb el cap ficat a un llibre, sense jugar a futbol, a bàsquet, que sé jo! —va dir seca, però no sense certa amabilitat.

—És el lloc on existeixen menys possibilitats que em peguin una pilotada i em fiqui a plorar… —va explicar una mica més segur i intentant sonar un poc més digne.

—Ja veig, ets nou, com jo.

—No, soc a aquesta escola des dels tres anys; és perquè els companys em coneixen que estic tot sol…

—Vaja tonteria!

—Que sí! Que són tots uns insoportables i uns immadurs. No els hi agrado perquè som més llest que ells i…

—Imma…què?

—Immadurs, significa que encara no han arribat al nivell de maduresa…

—Deixa-ho córrer! A partir d’ara sortiràs al pati amb mi, no et vull veure caminar aferrat a la paret. Creus que no me n’he adonat? —va afegir quan el Pablo aixecà les celles estupefacte—. I s’ha acabat el comportar-se com si fossis el Manolito Gafotas, pot ser que a ma mare li faci molta gràcia quan el llegeix, però a mi em fa molta pena.

Després d’aquella conversa es feren inseparables; allà on anava un, anava l’altre. Estudiaven junts, anaven i venien de l’escola junts, va resultar que eren pràcticament veïns i els hi encantava fer el camí a peu i sense pressa.

Era un grup de dos, mai deixaven entrar a ningú més. Tot i així, a l’escola començaren a canviar les coses; la noia nova despertava curiositat i, per associació, començaren a tractar-lo millor a ell. Tot i que ja no era l’al·lot aïllat d’abans, no va intimar amb ningú, i la Sara tampoc semblava tenir interès en unir llaços amb més gent per que el grup es fes més gran.

Al Pablo li encantava el seu nou estatus però, sobretot, li agradava poder parlar amb algú sense que mai se li acabessin els temes de conversa. Tot això va fer que guanyés confiança en ell mateix i que la seva actitud cap a la vida canviés. Però no es va convertir en una altra persona, va seguir sent un noi tímid i reservat.

Un dia, més o menys dos anys més tard, el Pablo observava a la Sara amb cara de xaiet. Ella li va tornar la mirada i li va començar a parlar d’aquella manera franca que tenia amb ell.

—Mira que has millorat en molts aspectes, però et segueixes enamorant de qualsevol…

—I ara què passa? —va demanar ell, que estava estranyat, tot i que estava acostumat a la manera seca de parlar de la seva amiga.

—Què passa? Serà possible! Doncs em passa que em mires com si tu fossis un nàufrag i jo un bidó d’aigua clara i cristal·lina. Què dic un bidó? Més bé com si fos un estany de cent llitres. —Quasi bé l’estava renyant.

Ell es va posar a tartamudejar, com encara feia quan estava nerviós.

—Es q… q… que passem tant de temps junts… i jo mai havia tingut una amiga com tu. No sé si t’estimo perquè som amics, o perquè m’agrades i m’estic enamorant.

—Tampoc havies tingut amics abans, i no veig que t’enamoris del Joan ni del Pere.

—Ja! Però es que ells són nois.

—Si, ho son, i tu saps que les persones es poden enamorar d’altres persones del seu mateix sexe, no?

—Puc esser un friqui, però no soc gilipolles, saps? —va contestar-li enfadat davant el to maternal que ella havia utilitzat.

—Ja sé que no ets gilipolles, ets el meu millor amic; jo no podria ser amiga d’un gilipolles. Com tampoc podria enamorar-me d’un noi —va contestar-li, baixant el to de veu.

—Què vols dir…? —va tornar a tartamudejar el Pablo.

—Vull dir que soc lesbiana i que soc la teva millor i única amiga, que ets la persona que em cau millor de tot el món i amb la que prefereixo estar, però no pots enamorar-te de mi. —Tot això ho havia dit gairebé sense respirar, no de la seva manera habitual, sinó amb una veu quasi bé dolça, una que utilitzava en contades ocasions.

Ell, si bé a un primer moment havia quedat totalment descol·locat, va reaccionar amb rapidesa. La Sara tenia raó, era la seva millor amiga, la seva única amiga i l’estimava, clar que l’estimava! De cop tots els seus dubtes havien desaparegut. L’amor que sentia per ella era incondicional i fraternal.

—Doncs sí que estic arreglat —va dir ell, fent aquell somriure tort que tan el caracteritzava i que hauria de tornar boges a les dones quan acabés de fer-se adult—. Només em faltava que tu em fessis la competència per no lligar mai...

Entre rialles s’abraçaren i consolidaren així una amistat que duraria per sempre.

Si ell havia sigut un noi obès, quan van començar la carrera, ja no es notava. Va anar aprimant-se i deixant enrere els mitxelíns a mesura que creixia fins arribar al metre vuitanta. Ella es va convertir en la dona escultural que ja s’intuïa quan tenia tretze o catorze anys; tots es giraven per mirar-la quan passava, tant els nois com les noies.

Però si el Pablo facilitat per enamorar-se i encara no es valorava suficientment a sí mateix, la Sara tenia clar que no volia passar més d’una setmana amb ningú i no volia sentir parlar de l’amor, ni per descomptat, de compromisos.

Havien decidit triar la mateixa carrera, perquè els agradaven les mateixes coses i perquè no entrava als seus plans separar-se per quelcom «menor» com ara uns estudis universitaris... Si es van decidir per la de Tecnologia i Ciències de la Computació, va ser perquè el Pablo havia insistit que aquesta era la millor opció a un món que avançava a tal velocitat que, cada dia, deixava obsolets els descobriments del dia anterior, i perquè la Sara, en matèria d’estudis, el seguia en qualsevol cosa que ell digués.

La primavera del segon any, i ja que ambdós tenien molt bones notes, els hi va sorgir la possibilitat de fer tercer a una altra universitat del país, la que ells triessin. El pes de la decisió el va tenir la Sara, qui es va ficar de ple a la recerca d’una que tingués un cert nivell i que a més es trobés a «una ciutat on es poguessin alliberar de la vigilància familiar, engatar-se i afartar-se de sortir de caça», segons les seves paraules textuals.

Sortir a caçar era com havien batejat a les seves sortides dels caps de setmana, durant les quals la Sara ballava, es passava de la ratlla i acabava la nit a casa d’alguna noia que acabava de conèixer, mentre el Pablo bevia, observava a les possibles preses i no tenia coratge de parla-li a cap.

Així al setembre del dos mil dos, van anar a viure junts a un pis de Granada per començar tercer de Informàtica a la seva universitat.

El vint-i-u de març del dos mil tres, el cor del Pablo es va trencar en mil trossets i, poc temps després, va deixar de ser el noi sensible i fàcil d’enamorar que havia sigut fins aleshores per convertir-se en un depredador que no deixava mai de cobrar qualsevol presa que tingués a tir, amb qui no passava mai més d’una nit; la majoria de vegades ni tan sols quedava amb elles fins que sortia el sol.

Capítol 2

«El record és com un lladre que, amagat entre els matolls,

Espera el pas del caminant indefens per sorprendre’l»

No digas que fue sueño - Terenci Moix

L’Alícia va arribar a mig matí a Salamanca. Havia quedat amb la seva cunyada Nieves, la promesa de la seva germana Sara, qui per cert, no sabia res del que elles dues es duien entre mans.

La Sara havia estat una cabra boja, que anava de flor en flor, fins el dia que havia conegut la Nieves i se n’havia enamorat fins a la medul·la. La Sara, què sempre havia fet burla dels enamoradissos; la Sara, que fent una ganyota li restava importància a qualsevol mal d’amors de la seva germaneta, s’havia de casar.

La Nieves volia comprar un vestit que la fes semblar impressionant, com si no ho fos ja amb uns simples texans i una samarreta qualsevol.

Era alta i prima; tenia el cabells vermellosos, encara que no era pèl-roja, i li arribaven fins a les espatlles. Tot i així, el que més cridava l’atenció als que la veien per primera vegada eren les seves pestanyes, llargues i arrissades, que semblaven les d’una nina de porcellana; tot i que aquí acabaven les semblances amb les nines. La Nieves no era fràgil, més aviat el contrari, era una dona molt segura d’ella mateixa i amb una personalitat forta; no s’acovardia davant ningú.

La Sara també era molt guapa, encara que no podia ser més diferent a la Nieves. Era rossa i tenia el cabell arrissat, sempre el solia portar solt, per això alguns dels seus amics li deien La Lleona. No era tan alta com la seva promesa, però era més esvelta. Els pits grans eren l’única característica que compartien ambdues; això i la forta personalitat. L’Alícia s’havia demanat molts de cops, com ho devien fer per conviure dues persones amb el caràcter tan fort. Suposava que a les coses com aquesta residia la màgia de l’amor…

A banda d’això, eren la parella perfecta. A més s’adoraven. Què més podien desitjar?

L’Alícia es sentia molt contenta per elles, era de les que pensaven que l’amor era per sempre i que això de tenir una parella diferent cada nit només valia per a les pel·lícules, no per a la gent corrent; tot i que en contra d’aquesta teoria, ella havia renunciat a l’amor a favor de la feina.

Una sola cosa desbaratava la felicitat de la parella i era que la família de la Nieves no acceptava la seva relació amb una altra dona; eren extremadament conservadors i la homosexualitat els hi semblava una cosa monstruosa. Com que la Nieves no volia que la Sara es preocupés, intentava dissimular de la millor manera possible el disgust que això li causava; encara que no sempre se’n sortia.

Així com la germana de l’Alícia havia fet saber als seus pares que li agradaven les dones quan només tenia quinze anys, o inclús abans; la Nieves no s’havia plantejat la seva homosexualitat fins que va conèixer la Sara.

Sempre deia que ella no es sentia diferent a la resta de noies, que fins i tot havia tingut xicots, però quan va conèixer la Sara; la seva personalitat arrasadora, la seva manera de mirar-la, i el seu amor desbordat i feroç havien fet que se n’enamorés. Que totes aquestes qualitats els trobés en una dona i no un home era un fet al que no li donava cap importància. Estava clar que no era tan tancada de ment com els seus pares i germans.

Quant a la família de la Sara, l’Alícia no tenia més de deu anys quan va sentir per primera vegada la paraula «lesbiana» per boca dels seus pares, que no semblaven tristos o enfadats, sinó més be al·lucinats, com si haguessin vist un extraterrestre al seu propi jardí.

Ella, per no haver de demanar, va intentar esbrinar el significat d’aquella paraula per tots els mitjans i, quan ho va aconseguir, no podia creure que es tractes de quelcom tan al·lucinant. Quina bona idea! No haver d’embolicar-se mai amb un noi seria una cosa fantàstica, tots li semblaven insuportables.

Tot i així, a mesura que creixia, se n’adonava que la idea podia ser perfecta per la seva germana, que tot i no agradar-li els joves sempre anava acompanyada del que a ella li semblava el més adorable i perfecte de la Terra.

No, l’Alícia als quinze anys va tenir molt clar que li agradaven els nois. Millor dit, li agradava un en concret: el Pablo, el millor amic de la seva germana, que per aquell temps tenia vint anys i era tímid i sensible; a més, sempre li dedicava alguna paraula agradable, això feia que procurés estar a prop del Pablo y la Sara, cercant la seva companyia.

Recordava perfectament el dia que s’havia enamorat d’aquell noi. El Pablo i la seva germana acabaven d’arribar de la universitat i van anar directament a l’habitació de la Sara per estudiar; quan van passar pel seu costat, ell l’havia mirada, no com altres vegades, sinó amb una intensitat que a ella la va fer avergonyir fins a l’arrel dels cabells. I li va dir:

—Alícia, cada dia tornes més gran i més bonica. Qualsevol nit d’aquestes m’hauré de posar a espantar als nois perquè puguis anar pel carrer.

La Sara li va respondre a l’instant:

—Hòstia, Pablo, mira que pots arribar a ser cursi!

L’Alícia es va enfadar moltíssim amb la Sara, però ell no va semblar ofès en cap moment. Simplement, li va dedicar una rialla torta que li va prendre l’alè i va seguir caminant darrera la seva germana.

Des d’aquell moment el va adorar. No podia dormir, ni menjar, respirava únicament per ell i esperava cada una de les seves visites com aigua de maig. Es va obsessionar amb ell com només pot fer-ho una adolescent. Però mai va dir-ho a ningú. Ella sabia que havia d’esperar perquè, sense cap mena de dubte, el Pablo la veia com una germana petita i no com a una noia. Quan creixés, ja tindria la seva oportunitat.

Quan el Pablo i la Sara se’n van anar a Granada a fer tercer de carrera, l’Alícia quasi es mor. Al disgust de no tenir la seva germana a prop s’hi sumava l’altre, potser més gran que l’anterior, de saber que no veuria al Pablo fins les festes de Nadal. Els seus pares no sabien que havien de fer amb ella, perquè, per molt que intentaven animar-la, plorava de manera desconsolada pels racons.

Durant les vacances de Nadal, quasi ni el va veure; de fet, també va veure poquíssim la seva germana. El Pablo i la Sara van passar la majoria del temps amb els seus companys de la facultat de Salamanca, o fent ves a saber què.

Quan les vacances es van acabar la separació no fou tan dura, però al mateix temps ho fou més, perquè durant el primer trimestre, quan el Pablo i la seva germana no hi eren, ella s’havia imaginat unes festes de Nadal diferents, més romàntiques, i el Pablo ni l’havia mirada.

A l’abril, quan van tornar per Pasqua, va ser quan el món l

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X