Contingut

Portada

Dedicatòria

Introducció

Perseu vol una abraçada

Psique ataca com una ninja un pot de crema de bellesa

Faetont fracassa a l’autoescola

Otrera inventa les amazones (i les amazones Premium)

Dèdal inventa gairebé tota la resta

Teseu massacra el poderós... Ai, mireu! Un conillet!

Atalanta contra tres peces de fruita: el combat a mort definitiu

Sigui el que sigui, Bel·lerofontes no ho ha fet

Cirene estomaca un lleó

Orfeu fa un solo

Hèrcules acompleix dotze gestes estúpides

Jàson troba una estora que uneix tot el reialme

Epíleg

Crèdits

Per a la Becky,
que sempre ha estat la meva heroïna

Introducció

Mireu, només sóc aquí per la pizza.

L’editor de sobte em diu:

—Ostres, vas fer una feina tan bona l’any passat, escrivint sobre els déus grecs! Ara volem que escriguis un llibre sobre els herois grecs! Seria una passada!

I jo que li dic:

—Nois, jo sóc dislèctic. Ja em costa prou llegir un llibre, a mi.

Llavors em van prometre tot un any de pizza de pepperoni gratis, a més de totes les gominoles blaves que em pogués menjar.

Em vaig vendre.

I em sembla que ja va bé. Així, si algú vol lluitar contra monstres, aquests relats el podrien ajudar a evitar alguns errors comuns: com ara mirar Medusa a la cara, o comprar un matalàs de segona mà d’un individu que es digui Crusty.

Però el millor motiu per llegir un llibre sobre els antics herois grecs és que et farà sentir més bé. Per molt que creguis que la teva vida és un fàstic, aquells paios ho tenien pitjor. Les monedes que els queien del cel sempre acabaven mostrant creu.

Per cert, per si no em coneixeu, em dic Percy Jackson. Sóc un semidéu de l’època actual, el fill de Posidó. Jo també he viscut unes quantes experiències dolentes al llarg de la meva vida, però els herois dels quals us vull parlar són mostres de l’antiga escola de la fatalitat. Ells l’espifiaven on abans no l’havia espifiat ningú.

Escollim-ne dotze. N’hi hauria d’haver de sobres. Si quan hàgiu acabat de llegir les seves miserables vides (amb enverinaments, traïcions, mutilacions, assassinats, membres psicopàtics a la família i àpats a base d’animals de corral vius) no us sentiu més bé respecte de la vostra pròpia existència, no sé pas què ho podria aconseguir.

Així que agafeu la vostra llança flamígera, poseu-vos la capa de pell de lleó, poliu l’escut i assegureu-vos de tenir fletxes al buirac. Retrocedirem en el temps cosa de quatre mil anys per decapitar monstres, salvar uns quants reialmes, disparar al cul a uns quants déus, saquejar l’inframón i robar un botí a tot de gent malvada.

Després, per postres, morirem de manera tràgica i dolorosa.

Esteu a punt? Perfecte. Doncs som-hi.

Perseu vol una abraçada

Havia de començar amb aquest paio.

Fet i fet, es diu igual que jo. Tenim pares divinals diferents, però a la mama li agradava la història de Perseu per una raó molt simple: perquè sobreviu. Perseu no acaba esbocinat. Ni el condemnen al càstig etern. En comparació amb el col·lectiu dels herois, a aquest individu li toca un final feliç.

I això no vol pas dir que la seva vida no fos un desastre absolut ni que no matés una pila de gent, però, què hi voleu fer?

A Perseu el va començar a perseguir la mala sort abans de néixer i tot.

Primer, heu de tenir en compte que en aquella època Grècia no era un país. Estava dividida en un fotimer de petits regnes diferents. Ningú anava pel món dient: «Ei, jo sóc grec!» La gent et preguntava a quina ciutat estat pertanyies: Atenes, Tebes, Esparta, Vilazeus o la que fos. El territori grec continental era un pastís enorme de propietats. Cada ciutat tenia el seu rei particular. Escampades pel mar Mediterrani, hi havia centenars d’illes, i cada una era un reialme separat, també.

Imagineu-vos que la vida actualment fos igual. Suposem que viviu a Manhattan. El rei d’aquest enclavament tindria un exèrcit propi i impostos i reglaments particulars. Si violéssiu la llei a Manhattan, us podríeu escapar a Hackensack, Nova Jersey. El rei de Hackensack us podria garantir asil, i Manhattan no hi podria fer absolutament res (llevat que els dos reis formessin una aliança, és clar: aleshores estaries cuit).

Les ciutats s’atacarien entre elles contínuament. El rei de Brooklyn podria declarar la guerra a Staten Island. O el del Bronx i el de Greenwich, a Connecticut, podrien establir una aliança militar i envair Harlem. Ja us deveu adonar que això feia la vida molt interessant.

En fi, una ciutat de la Grècia continental era Argos. No era pas la més gran ni la més poderosa, però sí força gran. La gent que hi vivia s’anomenaven «argius», probablement perquè un nom com «argòsits» ens hauria fet pensar en una mena de bacteri. El rei es deia Acrisi. Era un mala peça. Si ell fos el vostre rei, us moriríeu de ganes de fugir cap a Hackensack.

Acrisi tenia una filla molt guapa que es deia Dànae, però això no li bastava. En aquell temps, el que comptava eren els fills. Havies de tenir un fill per mantenir el cognom de la família, perquè heretés el regne quan tu et morissis i bla, bla, bla. Per què no podia governar un reialme una noia? No ho sé pas. És una estupidesa, però la cosa anava així.

Acrisi no parava d’escridassar la seva esposa:

—Has de tenir fills! Vull fills!

Però això no hi ajudava. Quan la seva esposa va morir (probablement d’estrès), el rei va començar a posar-se nerviós de veritat. Si moria sense descendència masculina, el seu germà més jove, Proteu, s’apoderaria del reialme, i els dos germans s’odiaven.

Desesperat, Acrisi va viatjar a Delfos perquè l’Oracle li llegís la fortuna.

Ara bé, acudir a l’Oracle és el que solem dir-ne una «mala idea». Havies d’emprendre un trajecte llarg fins a la ciutat de Delfos i anar-te’n a visitar aquella cova al límit de la ciutat, on una dama velada seia sobre un escambell de tres potes, inhalant vapors volcànics tot el dia i veient visions. Havies de fer una ofrena molt cara als sacerdots de l’entrada. Llavors podies formular una pregunta a l’Oracle. El més probable era que et contestés amb una endevinalla ben enrevessada. I després marxaves confós, aterrit i més pobre.

Però, com ja he dit, Acrisi estava desesperat. Va preguntar:

—Oh, Oracle, què ho fa que no tingui cap fill, jo? Qui se suposa que ha d’ocupar el meu tron i perllongar el nom de la nissaga?

Aquella vegada, l’Oracle no va respondre amb endevinalles.

—Això és fàcil —va replicar amb veu rogallosa—. Tu no tindràs mai fills. Un dia, la teva filla Dànae tindrà un fill. Aquell noi et matarà i es convertirà en el proper rei d’Argos. Gràcies per la teva ofrena. Que passis un bon dia.

Esgarrifat i enrabiat, Acrisi va tornar a casa.

Quan va arribar a palau, la seva filla el va anar a veure.

—Què tens, pare? Què t’ha dit l’Oracle?

El rei va mirar Dànae fixament: la seva filla preciosa, amb una cabellera fosca i uns ulls castanys adorables. Molts homes havien demanat per casar-s’hi. Ara Acrisi només podia pensar en la profecia. No podria permetre mai que Dànae es casés. No podria tenir mai un fill. Ja no era la seva filla. Era la seva sentència de mort.

—L’Oracle m’ha dit que el problema ets tu —va remugar—. Tu em trairàs! Seràs la responsable del meu assassinat!

—Què? —Dànae es va fer enrere en estat de xoc—. Això mai, pare!

—Guàrdies! —va bramar Acrisi—. Emporteu-vos aquesta criatura vil lluny d’aquí!

Dànae no entenia què havia fet. Sempre s’havia esforçat per mostrar-se amable i considerada. Estimava el seu pare, malgrat que feia una mica de por, i s’enfadava, i li agradava caçar pagesos al bosc amb una llança i una bandada de gossos rabiosos.

Dànae sempre feia els sacrificis pertinents als déus. Deia les oracions, es menjava la verdura i feia tota la feina que li tocava de casa. Per què ara al seu pare se li havia ficat la ceba que era una traïdora?

No en sabia la resposta. Els guàrdies se la van endur i la van tancar dins la cel·la subterrània més segura que tenia el rei; una estança de la mida d’un armari d’escombres amb un lavabo, una llosa de pedra per llit i parets de bronze d’un pam i mig de gruix. Un respirall al sostre, amb una reixa molt feixuga, permetia a la noia respirar i gaudir d’una mica de llum, però els dies calorosos la cel·la de bronze s’escalfava com una tetera bullent. A la porta, amb tres panys, no hi havia finestra, només una escletxa xica a la part de baix per passar-hi la safata del menjar. El rei Acrisi en guardava l’única clau, perquè no es fiava dels sentinelles. A Dànae, cada dia li donaven dues galetes seques i un got d’aigua. No tenia permís per sortir al pati. Ni per rebre visites. Ni privilegis per accedir a Internet. Res de res.

Potser ara us pregunteu: si Acrisi estava tan preocupat per si ella tenia fills, per què no la matava i punt?

Doncs bé, malpensats amics meus, els déus s’agafaven els assassinats familiars molt seriosament (cosa més aviat curiosa, tenint en compte que van ser precisament ells els que van inventar els assassinats de família). Si algú matava el seu fill, Hades s’assegurava que li toqués un càstig especial a l’inframón. Les Fúries el perseguien. Les Parques li retallaven el fil de la vida. Algun mal karma dels grossos li espatllava el dia. En canvi, si el fill o filla en qüestió simplement moria «per accident» en una cel·la de bronze subterrània... doncs, estrictament parlant, això ja no era un assassinat. Més aviat era un: «Glups, com ha anat això?»

Dànae va esllanguir-se durant mesos dins aquella cel·la subterrània. No tenia gaire res a fer a part d’amassar petites nines de pasta amb galetes i aigua, o parlar amb el senyor Lavabo, de manera que es passava la major part del temps resant als déus perquè l’ajudessin.

Potser va captar la seva atenció gràcies a la seva amabilitat, o perquè sempre havia fet ofrenes als temples. O potser perquè era tan atractiva que feia caure d’esquena.

Un dia, Zeus, el Senyor del Cel, va sentir Dànae cridant el seu nom. (Els déus són així. Quan pronuncies el seu nom, alcen el cap de seguida. Em jugaria alguna cosa que també es passen moltes estones buscant-se a Google.)

Zeus va mirar avall des del cel amb la seva visió de raigs X superpenetrant. Va descobrir aquella princesa preciosa atrapada dins la cel·la de bronze, lamentant-se del seu destí cruel.

—Company, això no està bé —es va dir Zeus—. Quina mena de pare empresona la seva pròpia filla perquè no es pugui enamorar ni tenir descendència?

(Precisament, actes com aquests eren ben típics de Zeus, però va com va.)

—A més, és guapa de debò —va murmurar Zeus—. Em sembla que li faré una visita, a aquesta senyoreta.

Zeus actuava així contínuament. S’enamorava a primera vista d’alguna noia mortal, es llançava de cap a la seva vida com una bomba d’hidrogen romàntica, li arruïnava l’existència de dalt a baix, i després se’n tornava a l’Olimp, deixant que la seva enamorada criés una criatura tota sola. Però, la veritat... estic convençut que la seva intenció era noble. (Ehem, ehem! Sí, d’acord...)

Amb Dànae, per a Zeus l’únic repte era empescar-se una manera d’entrar dins una cel·la de bronze de màxima seguretat.

És clar que era un déu. Tenia moltes habilitats. Podia limitar-se a rebentar les portes, però això potser espantaria la pobra noia. A més, si ho feia, hauria de matar un grapat de sentinelles i seria un merder. Provocar explosions i deixar un rastre de cossos mutilats no li procuraria l’atmosfera adequada per a una primera cita.

Va decidir que seria més fàcil convertir-se en alguna cosa petita i esmunyir-se a dins pel respirall. Això li facilitaria tota la privacitat que volgués amb la noia dels seus somnis.

Però, en què podia transformar-se? Una formiga faria el fet. Zeus ja havia utilitzat aquest estratagema amb una altra noia. Però pretenia que la primera impressió fos bona, i les formigues no causen gaire admiració.

Va decidir convertir-se en una cosa completament diferent: una pluja d’or! Es va dissoldre en un núvol arremolinat de vint-i-quatre quirats i es va precipitar avall des del mont Olimp. Es va abocar pel respirall, i va omplir la cel·la de Dànae d’una resplendor càlida i encegadora que va deixar la princesa sense alè.

—No tinguis por —va dir una veu provinent de la resplendor—. Jo sóc Zeus, Senyor del Cel. Ets molt guapa, noia. Vols sortir amb mi?

Dànae no havia tingut mai cap nòvio. I encara menys un nòvio divinal que es pogués transformar en or. Al cap de poc (cinc o sis minuts), la noia se n’havia enamorat bojament.

Les setmanes passaven. Dànae s’havia quedat tan silenciosa que els sentinelles de fora s’avorrien mortalment. Llavors un dia, si fa no fa nou mesos després de l’incident resplendent, un sentinella que empenyia la safata de menjar per l’obertura com de costum va sentir un so estrany: un nadó plorava dins la cel·la.

Va anar corrent a veure el rei Acrisi... perquè aquell era la mena d’esdeveniment que l’amo voldria que li expliquessin. Quan el rei va arribar a les masmorres, va obrir la porta, va entrar a la cel·la com una tempesta i es va trobar Dànae bressolant un nounat enfarcellat en una manta.

—Què...? —Acrisi va escodrinyar la cel·la. No hi havia ningú més. Ningú hi podia haver entrat, perquè ell tenia l’única clau, i ningú podia passar pel senyor Lavabo—. Com...? Qui...?

—Senyor meu —li va dir Dànae amb una espurna de ressentiment a la mirada—, vaig rebre una vista del déu Zeus. Aquest és el nostre fill. Li he posat Perseu.

Acrisi s’esforçava per no ennuegar-se amb la llengua. Aquest nom, Perseu, significava «venjador» o «destructor», segons com l’interpretaves. El rei no volia que el marrec cresqués i es fes amic d’Iron Man ni de Hulk, i, per la duresa amb què el mirava Dànae, el rei va endevinar de seguida a qui volia destruir.

Els pitjors temors del rei respecte a la profecia esdevenien realitat (cosa que en el fons era una estupidesa, perquè si no hagués estat tan imbècil, allò no hauria ocorregut mai). Però és així com funcionen les profecies. Intentes evitar el parany, i en el procés acabes construint el parany tu mateix i ficant-t’hi de dret.

El rei Acrisi volia assassinar Dànae i el nounat. Seria l’aposta més segura. Però hi havia aquell coi de tabú sobre matar els parents propers. Quin detall més empipador! A més, si Dànae deia la veritat i Perseu era fill de Zeus... vaja, fer enrabiar el Senyor de l’Univers no milloraria les expectatives de vida del rei.

Acrisi va decidir intentar una altra cosa. Va ordenar als guàrdies que busquessin una caixa de fusta grossa amb una tapa amb frontisses. Va ordenar que hi fessin uns quants forats perquè s’hi pogués respirar, per demostrar que era bona persona, i després va ficar Dànae i el nadó a dins, va clavar la tapa a consciència, i va indicar que llancessin la caixa al mar.

Així, creia ell, no els liquidava directament. Potser moririen de set i gana. Potser una tempesta ben maca els esmicolaria i els ofegaria. Passés el que passés, no seria culpa seva!

El rei va tornar a palau i va dormir de gust per primera vegada en anys. No hi ha res com condemnar la teva filla i el teu nét a una mort lenta i horrible per alliberar-te del tot de la tensió mental. Almenys, si ets un tocat de l’ala com Acrisi, és clar.

Mentrestant, dins la caixa de fusta, Dànae resava a Zeus.

—Ei, hem, sóc jo... Dànae. No et voldria molestar, però el papa m’ha fotut fora de casa. Sóc dins una caixa. Al mig de l’oceà. I Perseu és amb mi. Així que... bé, si poguessis tornar-me la trucada o enviar-me un missatge de text o el que sigui, seria fantàstic.

Zeus va fer una cosa millor i tot. Va enviar un plugim suau i refrescant que regalimava pels forats de la tapa i va procurar aigua fresca per beure a Dànae i al seu fill. Va convèncer el seu germà, el déu del mar Posidó, que calmés les onades i canviés els corrents, per tal que la caixa gaudís d’un viatge confortable. Posidó fins i tot va ordenar que unes quantes sardines petitones saltessin sobre la tapa i s’esmunyissin pels respiralls, perquè Dànae pogués assaborir una mica de sushi fresc. (El meu pare, Posidó, és increïble en aquest sentit.)

Així que, en comptes de morir de set, Dànae i Perseu van sobreviure sense problemes. Uns quants dies més tard, el vaixell de guerra Caixa de Fusta es va acostar a la costa d’una illa anomenada Sèrifos, si fa no fa a cent milles marines a l’est d’Argos.

Dànae i el nadó encara podien haver mort, perquè la tapa de la caixa estava clavada a consciència. Afortunadament, però, va resultar que un pescador de nom Dictis estava assegut a la platja, apedaçant les xarxes després d’una dura jornada de tibar peix.

Dictis va veure aquella enorme caixa de fusta balancejant-se sobre la marea i es va dir: «Ep, això és molt estrany.»

Es va ficar a l’aigua amb les xarxes i els garfis i va arrossegar la caixa cap a la platja.

—Què hi deu haver a dins? —es va dir—. Podria ser vi, o olives... o potser or!

—Socors! —va exclamar la veu d’una dona des de l’interior de la caixa.

—Buàààà! —va gemegar una altra veueta, també dins la caixa.

—O persones —va murmurar Dictis—. Podria ser plena de persones!

Va agafar el seu pràctic ganivet de pescador i, amb molta cura, va anar fent palanca a poc a poc fins a separar la tapa. A dins hi havia Dànae i el seu nadó, Perseu; tots dos bruts i cansats i fent pudor de sushi del dia abans, però ben vius.

Dictis els va ajudar a sortir i els va donar una mica de pa i aigua. («Vaja», es va dir Dànae, «més pa i aigua!».) El pescador va preguntar a la noia què li havia passat.

Ella va decidir no entrar en detalls. Al capdavall, no sabia on era, ni si el rei d’aquell lloc era amic del seu pare. Fins on sabia, havia aterrat a Hackensack. A Dictis només li va explicar que el seu pare l’havia fet fora de casa perquè ella s’havia enamorat i havia tingut un fill sense el seu permís.

—Qui és el pare del nen? —li va demanar el pescador.

—Ah... hem, Zeus.

Els ulls del pescador es van obrir com taronges. Se la va creure immediatament. Malgrat l’aparença llardosa de la noia, s’adonava que era prou guapa per atreure un déu. I per la manera com parlava i com es comportava en general, va endevinar que era una princesa. Dictis volia ajudar-la i ajudar la criatura, però tenia moltes emocions en conflicte.

—Et podria dur a veure el meu germà —va declarar reticent—. Es diu Polidectes. És el rei d’aquesta illa.

—Ens rebria de bon grat? —li va preguntar Dànae—. Ens donaria asil?

—N’estic segur. —Dictis va procurar que no se li notessin els nervis, però el seu germà era un faldiller consumat. Probablement rebria Dànae una mica massa calorosament.

Dànae va arrufar les celles.

—Si el teu germà és el rei, com és que tu només ets un pescador? Sense intenció d’ofendre, eh? Els pescadors són molt enrotllats.

—Prefereixo no passar gaire temps a palau, jo —va replicar Dictis—. Coses de família.

Dànae sabia molt bé què volia dir amb allò. La incomodava demanar ajuda al rei Polidectes, però no hi veia cap més opció, si no volia quedar-se a la platja i fer-se una cabana amb la caixa.

—No m’hauria de rentar primer? —va preguntar ella.

—No —va contestar el pescador—. Amb el meu germà t’hauries de mostrar tan poc atractiva com puguis. De fet, potser val més que et freguis la cara amb una mica més de sorra. I que t’empastifis els cabells amb algues.

Dictis va acompanyar Dànae i el nadó a la ciutat principal de Sèrifos. Enlairant-se per sobre de tots els altres edificis, es veia el palau del rei: un bloc de columnes de marbre blanc i murs de pedra arenosa, amb estendards voleiant a les torretes i una colla de guàrdies d’aspecte assassí a la portalada. Dànae es va preguntar si viure a la platja dins una caixa era realment tan mala idea, però va seguir el seu amic pescador cap a la sala del tron.

El rei Polidectes seia en un tron de bronze que li devia oferir poca comoditat al capdavall de l’esquena. Darrere seu, les parets estaven guarnides amb trofeus de guerra: armes, escuts, estendards i uns quants caps dissecats d’enemics seus. Ja m’enteneu, la decoració habitual per alegrar una sala d’audiències.

—Vaja, vaja! —va exclamar Polidectes—. Què m’has portat, germà? Es diria que finalment has atrapat alguna cosa de valor amb les teves xarxes de pescador!

—Hem...

Dictis buscava una manera de dir: «Sigues amable amb ella i no em matis, si us plau.»

—Et pots retirar —va dir el rei.

Els guàrdies van foragitar el pobre pescador a empentes.

Polidectes es va inclinar cap a Dànae. El seu somriure no li donava pas una aparença gaire amistosa, ja que tenia unes quantes dents corcades.

El vestit estripat de Dànae no el va enganyar, ni tampoc la sorra de la cara, les algues i les sardines diminutes dels cabells, ni el farcell de roba esparracada que sostenia als braços. (Per què sostenia aquell farcell? Era la seva bossa de tot portar?) Polidectes es va adonar que la noia era una preciositat. Amb uns ulls meravellosos. I aquella cara... perfecta! Després d’un bany i amb la roba adequada, podria passar per una princesa.

—No tinguis por, bufona —li va dir—. Com et puc ajudar?

Dànae va decidir fer-se la víctima, pensant que el rei reaccionaria favorablement. Va caure de genolls i es va posar a plorar.

—Senyor, sóc Dànae, princesa d’Argos. El meu pare, el rei Acrisi, em va expulsar del regne. Imploro la vostra protecció!

Allò no va estovar el cor de Polidectes, precisament. Però els seus engranatges mentals van començar a girar, això sí. Argos... una ciutat molt bonica. Havia sentit a parlar d’Acrisi, el vell rei sense fills. Ah, allò era massa! Si ell es casava amb Dànae, esdevindria el governant de totes dues ciutats. Finalment disposaria de dues sales del tron amb prou espai per exposar tots els caps dissecats que guardava al magatzem!

—Princesa Dànae, per descomptat que us garantiré asil! —va dir, prou fort perquè ho sentissin tots els servents—. Juro pels déus que amb mi no correreu cap perill!

Es va aixecar del tron i va baixar els graons de l’estrada. Tenia intenció de fer una abraçada a Dànae per demostrar que era un individu amable i afectuós. Però quan va ser a dues passes de la noia, el farcell de parracs de la princesa va començar a xisclar.

Polidectes es va enretirar d’un salt. Els xiscles es van aturar.

—Quina mena de bruixeria és aquesta? —va preguntar Polidectes—. Teniu un farcell de parracs que crida?

—És una criatura, senyor. —Dànae es va esforçar per no somriure amb sarcasme davant l’expressió horroritzada del rei—. És el meu fill, Perseu, i el seu pare és Zeus. Espero que la vostra promesa de protecció s’estengui també al meu pobre fillet.

A Polidectes li va agafar un tic a l’ull dret. Detestava els nounats: criatures arrugades i grassonetes que ploraven i feien caca. Li sabia greu no haver-se adonat de la presència del nen abans, però la bellesa de Dànae l’havia distret.

Ara no es podia desdir de la promesa. Tots els servents l’havien sentit. D’altra banda, si el nen era fill de Zeus, la cosa es complicava. No podies tirar semidéus acabats de néixer al cubell de les escombraries sense fer enrabiar els déus (si més no, la major part de les vegades).

—És clar —va aconseguir articular el rei—. Quina criatureta més... bufona. Ell també gaudirà de la meva protecció. Ja sé què farem...

El rei s’hi va tornar a acostar, però Perseu va arrencar a plorar altre cop. Aquell marrec tenia un radar per detectar els reis malvats.

—Ha, ha —va esclafir Polidectes feblement—. Té un bon parell de pulmons, aquest nen. El poden cuidar al temple d’Atena, que és lluny d’aquí, a l’altre extrem de la ciutat... Vull dir, a la part més bona de la ciutat. Els sacerdots el cuidaran de manera excel·lent. Mentrestant, nosaltres, estimada princesa, ens podrem conèixer més bé.

Polidectes estava acostumat a sortir-se amb la seva. Calculava que trigaria quinze o setze minuts com a màxim a aconseguir que Dànae es casés amb ell.

En comptes d’això, els següents disset anys van ser els més frustrants de la vida de Polidectes. Per més que s’esforcés a «conèixer més bé» Dànae, la princesa i el seu fill li frustraven els plans cada vegada. El rei va concedir a Dànae un seguit de dependències de palau per al seu ús exclusiu. Li va proporcionar vestits bonics, joies precioses, criades i un feix de vals per al bufet lliure reial. Però Dànae no es deixava enganyar. Era conscient que era tan presonera aquí com ho havia estat a la cel·la de bronze. No tenia permís per sortir de palau. A part de les criades, les úniques visites que rebia eren el seu fill i les dides que el cuidaven al temple d’Atena.

Dànae adorava aquestes visites de Perseu. Mentre era un nadó, plorava cada vegada que el rei s’acostava a la seva mare. Com que el rei no podia suportar aquell xivarri, se n’anava aviat a prendre’s una aspirina. Quan Perseu no era a prop, Dànae trobava altres sistemes per rebutjar el flirteig de Polidectes. Sempre que es presentava a la seva porta, ella feia com si tingués arcades i es disculpava per trobar-se malament. S’amagava a la bugaderia de palau. Es posava a plorar sense control a la vista de les criades, i el rei, incòmode, fugia corrents.

El rei es va passar anys intentant guanyar-se el seu afecte. Ella s’hi va resistir durant anys.

La tossuderia que mostraven tots dos era francament impressionant, la veritat.

Quan Perseu es va fer gran, la situació va esdevenir més fàcil per a Dànae i més difícil per al rei.

Al capdavall, Perseu era un semidéu. I tenia un talent de bojos. Als set anys, podia tombar un home adult a terra. Quan en va complir deu, podia disparar una fletxa a l’altra punta de l’illa i brandar una espasa més bé que cap altre soldat de l’exèrcit del rei. Com que s’havia criat al temple d’Atena, havia adquirit destresa militar i saviesa: sabia com escollir els combats, com honorar els déus i tot el que et cal saber si vols viure més enllà de la pubertat.

Era un bon fill, i això significava que continuava visitant la mama sempre que podia. Ja no plorava quan Polidectes se li acostava, però, si el rei flirtejava amb Dànae, Perseu es plantava a prop, se’l mirava amb duresa, amb els braços plegats i unes quantes armes mortals penjant del cinturó, fins que el rei es retirava.

Deveu estar pensant per què el rei no ho deixava estar, oi? Hi havia moltes altres dones a les quals enredar. Però ja sabeu com va. Quan et diuen que no pots fer una cosa, encara la desitges més. Quan finalment Perseu va fer disset anys, Polidectes ja havia perdut el seny de tan enfadat com estava. Es volia casar amb Dànae abans que fos massa gran per tenir més fills! Volia veure els seus fills convertits en reis d’Argos i Sèrifos. I tot apuntava cap a un únic objectiu: Perseu havia de marxar.

Però com podia deslliurar-se d’un semidéu sense matar-lo directament?

I més encara tenint en compte que Perseu, als disset anys, era el lluitador més valent i més destre de tota l’illa.

El que Polidectes necessitava era una bona trampa... un estratagema perquè Perseu es dirigís de dret a la seva pròpia destrucció, sense que la culpa pogués esquitxar el rei.

Al llarg dels anys, el rei havia vist una pila d’herois rondant pel món: esventrant monstres, rescatant pobles i cadells entendridors, guanyant-se el cor de prínceps i princeses, i rebent encàrrecs d’empreses de gran dificultat. A Polidectes totes aquelles rucades no li servien de res, però s’havia fixat que la majoria d’herois tenien una tara fatal: un punt feble que (amb una mica de sort) els duia a la mort.

Quina era la tara de Perseu?

El noi era un príncep d’Argos, un fill de Zeus, i malgrat tot havia crescut com un proscrit en un regne estranger, sense diners ni altra família que la mare. I allò no era gaire bo per a la seva reputació. Frisava per demostrar la seva vàlua. Acceptaria qualsevol desafiament. Si Polidectes pogués utilitzar aquesta dèria en contra seu...

El rei va començar a somriure. Ah, sí. Tenia el repte apropiat al cap.

Aquella mateixa setmana, Polidectes va anunciar que havia començat a recollir regals de noces per a la princesa d’una illa veïna. Es deia Hipodamia. El seu pare, el rei Enomau, era un vell amic de Polidectes, però això no tenia cap importància en realitat.

Només era una excusa per recollir els obsequis.

Polidectes va reunir tots els personatges rics i famosos de Sèrifos en una festa a palau, per esbrinar quina mena de botí li lliurarien. Tots volien impressionar el rei, i competien entre ells per oferir-li els regals més guapos.

Una família hi va contribuir amb un gerro de plata amb robins incrustats. Una altra va donar un carruatge daurat i un tir de cavalls absolutament blancs. Encara una altra va oferir un val de regal de mil dracmes per a l’iTunes. Només el millor de tot per a la princesa com es digui, que es casaria amb qui sap qui!

A mesura que els obsequis s’apilaven, Polidectes anava donant les gràcies a tothom i feia sentir-se especials tots els rics i famosos (com si encara no ho fossin prou). Finalment va clissar Perseu vora la taula dels entremesos, on feia companyia a la seva mare procurant passar desapercebut.

Perseu no tenia cap ganes d’estar en aquella festa estúpida. Contemplar una colla de nobles presumits ensabonant el rei no era el que ell entenia per diversió. Però el seu deure era vigilar la mare per si de cas al rei li venien ganes de flirtejar, i per això Perseu era allà bevent ponx tebi i menjant canapès de salsitxa amb escuradents.

—Molt bé, Perseu! —va cridar el rei a través de l’estança—. Quin regal has portat tu per al casament de la filla del meu aliat? Ets el guerrer més poderós de Sèrifos. Ho diu tothom! Segur que m’has portat l’obsequi més impressionant de tots.

Allò era un cop molt baix. Tothom sabia que Perseu era pobre. Els altres convidats van somriure sarcàsticament estirant el coll amunt, complaguts de veure com posaven al seu lloc aquell jove presumptuós. No els agradava gens que un semidéu vingut de fora de la ciutat, guapo, valent i amb talent els superés en tot.

Perseu es va posar vermell.

Al seu costat, Dànae va xiuxiuejar:

—No diguis res, fill meu. Només vol fer-te enfadar. Segur que és un parany.

Perseu no se la va escoltar. No suportava que es riguessin d’ell. Era fill de Zeus, però el rei i els seus nobles el tractaven com un pòtol miserable. Estava tip de Polidectes i de la manera com tenia Dànae presonera a palau.

Perseu va avançar fins al centre de la sala. Els nobles van obrir-li un camí per deixar-li pas. Amb veu forta, va replicar:

—Potser no sóc el més ric dels presents, però mantinc les promeses que faig. Què t’agradaria, Polidectes? Digue’m quin regal de núpcies voldries per a la comsedigui. Digue-m’ho i t’ho portaré.

La multitud va enriolar-se nerviosa. (Sí, ho he mirat: «enriolar-se» és una paraula completament real.) Polidectes només va somriure. Això era precisament el que esperava.

—Una promesa honrada —va opinar el rei—. Però prometre és fàcil. Faries un jurament sagrat per... pel riu Estix, per exemple?

(Avís per a navegants: no jureu mai res pel riu Estix. És el jurament més seriós que podeu fer. Si no acompliu la promesa, més que res estareu convidant Hades, les seves Fúries i tots els dimonis de l’inframón perquè us arrosseguin al càstig etern sense possibilitat de sortir-ne sota fiança.)

Perseu va donar un cop d’ull a la seva mare. Dànae va fer que no amb el cap. Perseu era conscient que fer un jurament a un paio tan malvat com Polidectes no era assenyat. Els sacerdots que l’havien criat al temple d’Atena no ho aprovarien pas. Però aleshores Perseu va mirar al seu voltant la gentada que somreia amb menyspreu, burlant-se d’ell.

—Ho prometo pel riu Estix! —va cridar—. Què vols, Polidectes?

El rei es va reclinar en el tron de bronze inconfortable. Va contemplar els caps dissecats que decoraven les parets.

—Porta’m...

Música dramàtica d’orgue.

—...el cap de Medusa.

Exhalació de la multitud.

El simple fet de pronunciar el nom de Medusa ja es considerava que atreia la mala sort. Perseguir-la i tallar-li el cap? Allò no es desitjava ni al pitjor dels enemics.

Medusa era el monstre més horripilant de tots els que coneixien els grecs. En altre temps, havia estat una dona guapa, però, després d’un encontre romàntic amb Posidó al temple d’Atena (possiblement el mateix temple on havia crescut Perseu), Atena havia convertit la pobra noia en una criatura aterridora.

De debò creus que la pinta que fas de bon matí és esgarrifosa? Medusa era tan lletja que només de mirar-la a la cara una sola vegada et converties en pedra. Ningú havia sobreviscut després de veure-la, però segons els rumors tenia ales de ratpenat daurades, urpes de bronze per dits i serps verinoses ben vives per cabells.

Vivia en algun lloc llunyà d’Orient amb dues germanes seves, a les quals Atena també havia transformat en monstres amb ales de ratpenat, potser perquè es van atrevir a quedar-se amb ella. Les tres juntes eren conegudes com les Gorgones, que sona esplèndid com a nom per a un grup d’acompanyament. «Tot seguit a escena: Johnny Graecus i les Gorgones!» D’acord, potser no.

Molts herois s’havien aventurat a buscar Medusa per matar-la, perquè... bé, la veritat és que no sé ben bé per què. Ella no molestava pas a ningú, que jo sàpiga. Potser només ho feien perquè era una empresa molt difícil. O potser perquè hi havia una recompensa per al que matés el monstre més lleig del món. Fos com fos, cap dels herois que l’havien anat a cercar no havia tornat mai.

Durant un moment, la sala del tron es va quedar en un silenci absolut. La gent semblava horroritzada. Dànae semblava horroritzada. I Perseu estava tan horroritzat que no se sentia els dits dels peus.

Polidectes somreia com si Nadal hagués arribat abans de temps.

—Tu has dit «Digue’m què vols i t’ho portaré», correcte? Bé, doncs... —El rei va obrir els braços—: porta-m’ho.

La tensió es va trencar. La multitud es petava de riure mirant Perseu, un pobre noi de disset anys, mentre se l’imaginava escapçant el cap a Medusa: tot plegat era massa ridícul.

Algú va cridar:

—Porta’m una samarreta de les Gorgones ja que hi vas!

—I a mi un gelat de cucurutxo! —va bramar de lluny algú altre.

Perseu va fugir molt avergonyit. La seva mare el va cridar mentre sortia darrere seu, però ell va continuar corrent.

Al tron, Polidectes es rabejava aplaudint. Va ordenar música de festa i una ronda de ponx tebi per a tothom. Tenia ganes de celebrar-ho.

En el pitjor dels casos, si Perseu es feia enrere com un gallina, se sentiria tan humiliat que no tornaria mai més. Potser els déus el liquidarien per haver trencat el jurament. I si el marrec era prou estúpid per anar a trobar Medusa... doncs bé, llavors acabaria com un petjapapers semidiví de mida colossal.

Els problemes del rei s’havien acabat!

Després d’escapar de palau, Perseu va córrer cap als cingles que es precipitaven sobre el mar. Es va plantar al caire maldant per no plorar. El cel nocturn era cobert de núvols, com si fins i tot Zeus s’avergonyís de mirar-lo.

—Papa —va dir Perseu—, no t’he demanat mai res. No m’he queixat mai. Sempre he fet els sacrificis pertinents i m’he esforçat per ser un bon fill i tractar bé la mare. Ara ho he espatllat tot. He obert la meva boca enorme i he fet una promesa impossible. No et demano pas que em resolguis el problema directament, però t’agrairia de tot cor una mica de guiatge, si us plau. Com me’n puc sortir, d’aquesta?

A la seva espatlla, una veu va dir:

—Quina pregària més bonica.

Perseu es va sobresaltar i de poc no cau pel cingle.

Dret al seu costat, hi havia un paio que aparentava uns vint anys, amb un somriure descarat, cabells castanys arrissats i una gorra estranya que només tenia ala al davant. La indumentària que duia també era estrambòtica: mitges marrons, una camisa cenyida també marró, i unes sabates negres amb cordons que semblaven una combinació de botes i sandàlies. Sobre el pectoral esquerre de la camisa hi havia una butxaca cosida, i brodades a sobre amb molta traça hi havia unes lletres que no semblaven gregues: UPS.

Perseu va suposar que aquell individu devia ser un déu, perquè cap mortal es vestiria d’una manera tan estrafolària.

—Ets... ets el meu pare Zeus?

El nouvingut va riure per sota el nas.

—Amic meu, no sóc pas prou vell per ser el teu pare. De debò, vols dir que aparento mil anys i un dia? Sóc Hermes, el déu dels missatgers i dels viatgers! Zeus m’ha enviat per ajudar-te.

—Quina rapidesa.

—Estic molt orgullós de tenir un servei tan immediat.

—Què són aquests símbols que dus a la camisa?

—Ah —Hermes es va mirar fins als peus—. A quin segle som? Ho sento, a vegades confonc les èpoques. —Va fer petar els dits. La seva roba va canviar per una cosa més normal: un barret d’ala ampla com els que duien els viatgers per protegir-se del sol, un túnica blanca cordada a la cintura i una capa de llana sobre les espatlles—. Bé, què estava dient? Ah, sí! Zeus ha sentit el teu prec i m’ha enviat amb uns quants instruments màgics per ajudar-te en la teva missió!

Hermes va tornar a fer petar els dits. Amb posat orgullós, va mostrar una bossa de cuir de la mida d’una motxilla.

—És un sac —va remarcar Perseu.

—Ja ho sé, ja! Quan li hagis tallat el cap a Medusa, el podràs guardar aquí!

—Uau! Gràcies.

—A més... —Hermes va ficar una mà al sac i en va treure un simple casc de bronze: només un casquet, com el que duien els soldats de peu del rei—. Aquesta preciositat et convertirà en invisible.

—De debò? —Perseu va agafar el casquet i hi va mirar a dins—. Per què hi ha inscrit Made in Bangladesh?

—Ah, no pateixis per això —va replicar Hermes—. És una reproducció no autoritzada del casc de l’obscuritat d’Hades. Però funciona la mar de bé. T’ho prometo.

Perseu es va posar aquell casc d’imitació fet a Bangladesh. De cop i volta, no es veia el cos enlloc.

—Quina guapada.

—Oi que sí? Molt bé, treu-te el casc, perquè encara tinc una altra cosa per a tu. Les he fet fer expressament.

D’aquell sac de cuir de tresors fabulosos, Hermes en va treure un parell de sandàlies. Dels talons, en sortien dues plomes de colom diminutes. Mentre el déu les sostenia pels cordons, les sandàlies van començar a moure’s cap aquí i cap allà, maldant per alliberar-se, com ocells lligats.

—Jo també en porto unes —va apuntar Hermes—. Posa-te-les i podràs volar! És molt més ràpid que anar a buscar Medusa caminant o nedant i, com que seràs invisible, no hauràs de registrar un pla de vol ni res semblant!

A Perseu, el cor li bategava tan de pressa com les aletes de colom. Des que era petit, havia desitjat poder volar. Es va emprovar les sandàlies i va sortir disparat cap al cel a l’instant.

—SÍÍÍ! —va xisclar alegrement—. AIXÒ ÉS FANTÀSTIC!

—Molt bé, marrec! —va reprendre Hermes, cridant cap al punt diminut que entrava i sortia dels núvols—. Ja pots baixar ara!

Perseu va aterrar i Hermes li va explicar què passaria a continuació.

—Primer, has de trobar aquelles tres ancianes que tothom anomena les Germanes Grises.

—Per què les anomenen així?

—Perquè són grises. També són lletges i immortals. I si mai en tenen ocasió, et tallaran a trossos i et rostiran a la brasa.

—I per què les hauria de voler trobar, aleshores?

—Perquè elles saben on és el cau secret de Medusa. A més, també tenen un parell d’artefactes que t’ajudaran en la missió.

—Quins artefactes?

Hermes va arrufar les celles. Va treure un bocí de paper de la butxaca i el va llegir.

—No ho sé. No surten llistades a la comanda. Però he obtingut aquesta informació d’Atena i normalment sap de què parla. Llança’t a volar de dret cap a l’est. Dos dies més tard, veuràs l’illa de les Germanes Grises. No te la pots passar. És... hem... grisa.

—Gràcies, Hermes!

Perseu se sentia tan agraït que va intentar fer-li una abraçada.

El déu es va apartar.

—Molt bé, marrec, no t’embalis. Bona sort, i mira de no xocar contra cap muntanya, eh?

Hermes va desaparèixer enmig d’un núvol de fum. Perseu va sortir disparat enlaire, i va emprendre el vol cap a Orient tan ràpid com el duien aquelles ales de colom fixades als turmells.

L’illa de les Germanes Grises era definitivament grisa.

Una gran muntanya grisa s’elevava d’un bosc gris, embolcallada en un banc de boira espessa color cendra. Penya-segats de pissarra es precipitaven cap a un mar gris intens.

«Aquest deu ser el lloc», va pensar Perseu, llest com era.

Es va posar el casc que el feia invisible i va davallar cap a una columna de fum que s’enlairava entre els arbres; com si algú hagués encès un foc de camp.

En una oberta i clariana trista vora un llac amb una pel·lícula verda, les tres ancianes seien al voltant del foc. Anaven totes vestides amb parracs grisos. Els seus cabells semblaven de palla bruta. En un ast sobre la foguera, hi havia un bon tall de carn petarrellejant, i Perseu s’estimava més no saber d’on l’havien tret, sincerament.

Quan hi va ser més a prop, va sentir que les velles discutien.

—Dóna’m l’ull! —cridava una.

—Dóna’m la dent i m’ho pensaré! —replicava la segona.

—Em toca a mi! —gemegava la tercera—. Em vas prendre l’ull quan jo era a la meitat de l’última temporada de The Walking Dead. No m’ho pots fer, això!

Perseu s’hi va acostar una mica més. Les tres ancianes tenien la cara pàl·lida i flàccida, com màscares en fusió. I les òrbites oculars buides, a excepció de la germana mitjana, la Lletja 2, que lluïa un ull verd.

La germana de la dreta, la Lletja 1, es delectava amb un tros de carn misteriosa, i n’esqueixava bocins amb el seu únic ullal cobert de tosca. Les altres dues germanes aparentment no tenien ni una sola dent. Amb posat desganat, xarrupaven iogurt grec desnatat d’uns gots de Danone.

La Lletja 1 es va ficar un altre esquinçall de carn a la boca i el va xuclar amb delectació (vull dir, molt de gust: en realitat aquella vella no era capaç de delectar-se amb res).

—D’acord —va dir—. De totes maneres ja he acabat de menjar. Et canvio l’ullal per la dent.

—No és just! —va exclamar la Lletja 3—. Em toca a mi! Jo no tinc res de res!

—Calla i menja’t el iogurt —va replicar la Lletja 1. D’una estrebada, es va treure la dent de la boca.

La Lletja 2 es va posar una mà davant l’ull i va forçar un esternut. El globus ocular li va saltar al palmell, i Perseu es va esforçar per no vomitar.

—Estàs a punt? —va preguntar la Lletja 1—. Els tirarem a la de tres, i res de trampes!

Perseu va comprendre que era el moment d’arriscar-se a fer-ne una de grossa i molt fastigosa. Va avançar en silenci.

—Una... —va comptar la Lletja 1—. Dues..

I quan la vella grisa va xisclar «Tres!», Perseu va triomfar. Tot l’entrenament al temple d’Atena i les hores de jugar a Call of Duty li devien haver millorat molt la coordinació entre la mà i la vista, perquè va atrapar tant l’ull com la dent en ple vol.

Les senyores grises seguien amb les mans esteses, a punt per entomar els òrgans corporals que volien intercanviar.

—Què ha passat? —va preguntar la Lletja 1—. Tu no has tirat res.

—Jo he tirat l’ull! —va replicar la Lletja 2—. Tu no has tirat la dent!

—I tant que sí! —va esgüellar la Lletja 1—. La deu haver agafat algú altre.

—A mi no em mireu! —va exclamar la Lletja 3.

—I com vols que et miri! —va xisclar la Lletja 1—. No tinc ull!

—El tinc jo —va intervenir Perseu.

Les Germanes Grises van emmudir.

—I la dent també —va afegir ell.

Totes tres ancianes van treure un ganivet de sota els parracs i es van abalançar cap al so de la veu. Perseu es va deixar caure enrere, i es va escapar pels pèls de convertir-se en carn misteriosa en qüestió de segons.

«Nota personal», va pensar. «La invisibilitat no funciona amb les persones cegues.»

Les Lletges 1 i 2 van xocar de cap entre elles, van caure a terra i van començar a barallar-se. La Lletja 3 es va entrebancar i va anar a parar al foc, d’on es va escapar rodolant i esgaripant, mentre maldava per apagar-se la roba.

Perseu va recórrer el perímetre del campament.

—Si voleu que us torni l’ull i la dent, valdrà més que us porteu bé.

—Són propietat nostra! —va udolar la Lletja 1.

—Són les nostres preciositats! —va gemegar la Lletja 3.

—T’has equivocat d’història, tros d’idiota! —em va etzibar la Lletja 2.

Les tres germanes es van posar dretes. Resultaven francament sinistres a la llum del foc: les ombres els ballaven a través de les conques buides dels ulls, i les fulles dels seus ganivets resplendien vermelles.

Perseu va trepitjar un branquilló. Totes tres germanes es van girar de cara a ell, bufant com gats.

Perseu va procurar calmar els nervis.

—Si em torneu a atacar —les va amenaçar—, esclafaré el vostre ull ara mateix.

Va estrènyer suaument aquell globus viscós. Les Germanes Grises van xisclar, esgarrapant-se les conques buides.

—D’acord! —va udolar la Lletja 1—. Què vols?

—Primer de tot, necessito indicacions sobre el cau de Medusa.

La Lletja 3 va fer un soroll semblant a quan trepitges una rata.

—No t’ho podem pas dir, això! Vam prometre guardar el secret de les Gorgones!

—I guardar les armes de la profecia! —hi va afegir la Lletja 2.

—Entesos —va replicar Perseu—. També necessito aquestes armes de la profecia.

Les germanes van gemegar una mica més mentre es colpejaven la clepsa les unes a les altres.

—No et podem donar les armes! —va declarar la Lletja 3—. Les Gorgones compten amb nosaltres! Ens perseguiran i ens mataran!

—Em pensava que éreu immortals —va deixar anar Perseu.

—Bé... sí —va admetre la Lletja 1—. Però tu no les coneixes, les Gorgones! Ens torturaran i ens diran coses lletges i...

—Si no m’ajudeu —va insistir Perseu—, us quedareu sense ullal i sense ull... per sempre més.

Va tornar a estrènyer el globus ocular, una mica més fort.

—D’acord! —va cedir la Lletja 1—. Dóna’ns la dent i l’ull i t’ajudarem.

—Primer ajudeu-me —la va corregir Perseu—, i prometo que us tornaré l’ull i la dent immediatament.

(Cosa que no li va costar gens de prometre, perquè allò era francament vomitiu.)

—La caverna de les Gorgones és cap a l’est —va dir la Lletja 2—. Tres dies més tal com volen els corbs. Quan arribis al continent, veuràs un penya-segat molt alt sobresortint del mar. La cova és just al mig, a cent cinquanta metres de l’aigua. Només s’hi pot arribar per una cornisa molt estreta. Ho coneixeràs segur. Només has de buscar les estàtues.

—Les estàtues —va repetir Perseu.

—Sí! —va exclamar la Lletja 3—. I ara, torna’ns les nostres pertinences!

—No tan de pressa —va protestar Perseu—. Què hi ha d’aquelles armes que heu mencionat?

La Lletja 3 va udolar de pura frustració. Es va abalançar contra Perseu. Ell la va esquivar fàcilment i ella va topar de cara amb un arbre.

—Uiii!

—Les armes? —va repetir Perseu, aplicant una mica més de pressió sobre l’ull comunitari.

—D’acord! —va cridar la Lletja 1—. A un quilòmetre i mig d’aquí hi ha un roure mort grandiós. Les armes estan enterrades entre les dues arrels més grosses. Però no diguis a Medusa que te les hem donat nosaltres!

—No ho faré —els va prometre ell—. Estaré massa enfeinat matant-la.

—L’ull! —va exclamar la Lletja 2—. La dent!

—Sí. —Perseu va llaçar totes dues coses al llac cobert de verdet—. He promès que us els tornaria immediatament, però no em puc arriscar que em perseguiu per venjar-vos. Val més que comenceu a bussejar abans que algun peix decideixi que l’ull sembla apetitós.

Les Germanes Grises, xisclant, van ranquejar a cegues cap a l’aigua i s’hi van submergir com una tríada de morses espellifades.

Perseu es va netejar les mans a la camisa. La viscositat del globus ocular. Quin fàstic. Va posar en marxa les sandàlies i va volar a través del bosc cap a l’Orient.

Perseu va trobar el roure mort sense problemes. Va cavar entre les dues arrels més grosses i va desenterrar un objecte semblant a una tapa de claveguera embolicada en una manta de cuir. Va desenrotllar el cuir engreixat i immediatament el va encegar la resplendor d’un escut rodó de bronze. Tenia la superfície polida com un mirall. Fins i tot en aquell bosc ombrívol reflectia prou llum per provocar un accident de trànsit.

Perseu va mirar dins el forat que acabava de fer. Hi havia alguna cosa més allà sota... alguna cosa llarga i estreta, enrotllada igualment en cuir engreixat. La va treure i va desembolicar una espasa preciosa: beina de cuir negre i empunyadura de bronze i cuir. La va desenfundar i va somriure. La fulla era equilibrada a la perfecció. El tall es veia esmolat com una navalla d’afaitar.

La va encastar contra una branca gruixuda del roure, per assegurar-se’n. La fulla va lliscar a través de la branca i després a través del tronc, escapçant l’arbre sencer per la meitat com si fos de plastilina. Si haguéssiu vist una demostració així a la Botiga en Línia dels Semidéus, segur que hauríeu encarregat aquella espasa per 19,99 dòlars més ports i despeses d’enviament.

—Sí senyor —va murmurar Perseu—. M’anirà perfecte.

—Vigila amb això —va dir la veu d’una dona.

Perseu es va girar de cop i per poc no decapita la deessa Atena.

La va reconèixer immediatament. S’havia criat al seu temple, ple d’estàtues, estendards, tasses de cafè i sotagots amb la seva figura. La deessa duia una túnica blanca i llarga sense mànigues. Un casc alt de guerra li coronava la cabellera negra. A les mans, sostenia una llança i un escut rectangular, tots dos brillants a causa de la màgia, i la seva cara era atractiva però una mica inquietant, tal com s’havia de mostrar una deessa guerrera. Els ulls de color gris tempesta (a l’inrevés de totes les altres coses grises d’aquella illa) li resplendien carregats d’una energia intensa.

—Atena! —Perseu es va agenollar i va acotar el cap—. Demano perdó: per poc no us tallo el cap!

—Tranquil —va replicar la deessa—. Aixeca’t, heroi meu.

Perseu es va aixecar. Les aletes de colom de les sandàlies li batien nervioses al voltant dels turmells.

—Aquestes... aquestes armes són per a mi?

—Això espero —va contestar Atena—. Jo vaig posar l’espasa i l’escut aquí perquè sabia que un dia vindria un gran heroi... un heroi mereixedor de posar fi a la maledicció de Medusa. Espero que tu siguis aquest heroi. Em sembla que Medusa ja ha patit prou, no trobes?

—Llavors... vols dir... Espera, estic confós. La tornaràs a transformar en un ésser humà.

—No. Permetré que tu li escapcis el cap.

—Ah. Molt just.

—Sí, això he pensat jo. El tracte és aquest: tu t’esmunyiràs dins la cova de les Gorgones de dia, mentre dormen. Aquesta espasa està prou esmolada per tallar d’un cop sec el coll de Medusa, gruixut com la pell d’elefant.

—I l’escut? —A Perseu se li van il·luminar els ulls—. Ah! Ja ho entenc! El faré servir com un mirall! Miraré el seu reflex en comptes de mirar-la directament, perquè no em transformi en pedra.

Atena va somriure.

—Molt bé. Alguna cosa has après al meu temple.

—I també jugant a God of War —va replicar Perseu—. Hi ha aquell nivell en què...

—El que sigui —el va interrompre la deessa—. Vigila, Perseu! Fins i tot després de la mort, la cara de Medusa continuarà tenint el poder de petrificar els mortals. Guarda el seu cap ben segur dins el sac de cuir i no l’ensenyis a ningú, si no vols que es converteixi en un bloc de marbre.

Perseu va assentir, enregistrant mentalment aquell consell sobre seguretat.

—I què passa amb les germanes de Medusa, les altres dues Gorgones?

—No em preocuparia gaire per elles, jo. Dormen profundament. Amb una mica de sort, hauràs sortit de la cova abans que es despertin. D’altra banda, encara que ho intentessis, no podries matar-les. A diferència de Medusa, les altres dues Gorgones són immortals.

—I això per què?

—No ho sé, carai. Tu adapta’t. El més important és que, si es desperten, surtis d’allà de seguida. Volant.

Perseu devia semblar francament aterrit.

Atena llavors va alçar els braços per oferir-li una benedicció.

—Ho pots aconseguir, Perseu. Honra’m amb aquesta gesta, i a Hermes, i al nostre pare, Zeus. El teu nom perviurà eternament! No l’espifiïs i llestos.

—Gràcies, deessa gloriosa! —Perseu se sentia tan aclaparat que va intentar abraçar Atena, però ella es va enretirar.

—Ep, frena, xicotàs. Res de tocar la deessa.

—Ho sento... Jo només...

—No passa res! I ara, posa’t en marxa! Bona caça, Perseu!

La deessa va desaparèixer enmig d’un miralleig de llum.

D’un tros lluny, Perseu va sentir les Germanes Grises xisclant alguna cosa sobre assassinar algú, i va decidir que ja era hora de tocar el dos.

Al cau de Medusa s’hi estava liquidant tot un lot d’estàtues de jardí.

Tal com li havien descrit les Germanes Grises, la cova era enmig d’un penya-segat escarpat que donava al mar. La boca de la caverna i el camí estret que hi menava estaven decorats amb guerrers de marbre de mida natural. Alguns tenien l’espasa alçada. D’altres s’arraulien rere l’escut. Un individu estava ajupit amb els pantalons als turmells, una postura ben galdosa per quedar congelat pels segles dels segles. Però tots els herois en potència tenien una cosa en comú: una expressió d’horror absolut.

A mesura que el sol s’enlairava per damunt dels cingles, les ombres es movien entre les estàtues, cosa que les feia semblar vives. Això no ajudava gens Perseu a mantenir a ratlla els nervis.

Com que es desplaçava volant, no s’havia de preocupar per aquell camí traïdor. Com que era invisible, no s’havia de preocupar perquè el descobrís ningú.

Amb tot... estava supertens. Va examinar les dotzenes de mortals que havien intentat fer el que ell estava a punt de fer. Tots ells havien estat prou valents per arribar fins allà. Tots hi havien anat absolutament decidits a matar Medusa.

Ara tots eren morts. O no? Potser mantenien la consciència després de quedar petrificats, una possibilitat que encara seria pitjor. Perseu es va imaginar palplantat i congelat per sempre més, per més que li piqués el nas, esperant el moment d’esquerdar-se i caure a trossos.

«Aquesta vegada serà diferent», es va dir a si mateix. «Aquests paios no tenien dos déus ajudant-los.»

Però d’això tampoc n’estava segur. I si ell només era l’últim d’una llarga llista d’experiments divins? Potser Hermes i Atena s’havien assegut al mont Olimp a contemplar els seus progressos, i si fracassava dirien: «Vaja, aquest tampoc no ha funcionat. Enviem-hi el següent.»

Va aterrar a l’entrada de la cova. S’hi va endinsar en silenci, amb l’escut alçat i l’espasa nua.

L’interior era fosc i atapeït encara amb més estàtues. Perseu va passar per entre un paio que brandava una llança amb l’armadura sencera, un arquer amb un arc de pedra trencat i un individu pelut i panxut cobert només amb un tapaculs i completament desarmat. El seu pla, aparentment, havia estat sorprendre Medusa: havia entrat corrent, xisclant i agitant els braços, i mostrant-se encara més lleig que les Gorgones. No li havia funcionat.

Com més s’endinsava a la cova, més fosca la trobava. Els herois petrificats el miraven fixament amb els rostres desencaixats. Espases de pedra el punxaven en llocs incòmodes.

Al final va sentir un cor de xiulets suaus provinent del fons de l’estança... la remor de centenars de serps diminutes.

Notava un regust metàl·lic a la boca. Va aixecar la superfície polida de l’escut i va veure el reflex d’una dona dormint sobre un jaç aproximadament a quinze metres. Ajaguda d’esquena amb els braços plegats sobre la cara, gairebé semblava humana. Duia una simple túnica blanca, i se li veia la panxa estranyament arrodonida.

Espera...

Medusa estava prenyada?

Tot d’una, Perseu va recordar en quines circumstàncies li havia arribat la maledicció a aquell monstre. Medusa havia estat jugant a papes i mames amb Posidó dins el temple d’Atena. Això volia dir...? Ai, déus. Des que l’havien transformat en un monstre, Medusa havia estat embarassada d’un descendent de Posidó, i havia estat incapaç de portar-lo al món perquè... vaja, qui carai ho sabia, per què. Potser allò formava part de la maledicció també.

A Perseu li fallava el coratge. Matar un monstre era una cosa. Però matar una mare prenyada? Ui, ui, ui... Això eren figues d’un altre paner.

Medusa es va girar mentre dormia i es va quedar de cara a ell. Al darrere, contra la paret de la cova, se li va desplegar una ala d’or. Li van caure els braços, revelant unes urpes de llautó molt esmolades als dits. Els cabells se li retorçaven: un niu d’escurçons vius. Com podia dormir ningú amb totes aquelles llengüetes agitant-se-li al voltant del crani?

I la cara...

Perseu gairebé la va mirar de dret per assegurar-se que el reflex no l’enganyava. A Medusa li sortien dos ullals de la boca com els d’un senglar. Tenia els llavis torçats en un somriure diabòlic permanent. Els ulls li sobresortien, cosa que li donava una vaga aparença d’amfibi. Però el que la feia més lletja eren les faccions, exageradament mal fetes i desproporcionades. El nas, els ulls, la barbeta, les celles... vista tota en conjunt, aquella cara era un gran error, no tenia sentit.

Sabeu aquelles il·lusions òptiques que ens fan sentir marejats i a punt de vomitar si les mirem gaire estona? Doncs la cara de Medusa era igual, però mil vegades pitjor.

Perseu va mantenir els ulls fixos en el reflex de l’escut. Li suava tant la mà que li venia just per aguantar l’espasa. La sentor reptiliana dels cabells de Medusa li va omplir els narius i li va provocar basques. A pesar del fet de ser invisible, els escurçons devien haver percebut que alguna cosa no anava a l’hora. Quan ell s’hi va acostar, van posar-se a xiular i van deixar a la vista tots els seus petits ullals.

Perseu no podia veure les altres dues Gorgones. Potser dormien en una altra part de la cova. Potser havien anat a comprar productes per als cabells respectuosos amb les serps.

S’hi va acostar uns centímetres més fins que va ser dret ben bé davant de Medusa, però no estava segur de si seria capaç de matar-la.

Fos el que fos aquella cosa, estava prenyada. I la seva lletjor li inspirava llàstima... i no ràbia. El cap del rei Polidectes era el que hauria de tallar i no el d’ella. Però Perseu havia fet un jurament. Si ara perdia el valor i es feia enrere, dubtava que mai més tingués una segona oportunitat.

Llavors Medusa es va decidir per ell.

Devia haver pressentit la seva presència. Potser el pentinat de serps l’havia avisat. Potser havia flairat l’olor d’un semidéu (m’han dit que, per als monstres, fem olor de torrades amb mantega, però no en puc donar fe).

Els ulls sobresortits de Medusa es van obrir tot d’una. Se li van cargolar les urpes. Va esgüellar com un xacal electrocutat i va atacar Perseu, disposada a fer-lo xixines.

A cegues, Perseu va brandar l’espasa.

Clang, txac.

Medusa va caure enrere i es va ensorrar sobre el jaç.

Txac, txac, txac. Alguna cosa càlida i humida es va aturar a tocar d’un peu de Perseu.

Ecsss...

Va necessitar tot el seu coratge per no mirar, per no xisclar com un nen de pit i fugir corrents. Tot de petits caps d’escurçons agonitzants li tibaven els cordons de les sandàlies.

Amb molta cura, va enfundar l’espasa. Es va penjar l’escut a les espatlles i va obrir el sac de cuir. Es va ajupir, amb la mirada fixa al sostre de la cova, i va agafar el cap de Medusa per aquells cabells ofídics morts. Va entaforar el cap dins el sac i es

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X