Introducció

Espero que això em serveixi per apujar nota.

Un editor de Nova York em va demanar que posés en escrit el que sé sobre els déus grecs, i jo li vaig dir: «Pot ser anònim? Perquè no vull que els olímpics es tornin a enrabiar amb mi.»

Però, bé, si us ha d’ajudar a conèixer els déus grecs, i a sobreviure a un encontre amb ells si mai us en trobeu cap de cara, suposo que consideraré que escriure aquest llibre serà la meva bona obra de la setmana.

Per si no em coneixeu, em dic Percy Jackson. Sóc un semidéu d’avui en dia, un fill de Posidó, meitat déu meitat home, però no parlaré gaire de mi. Les meves aventures ja les han escrit en llibres que són ficció de cap a peus (i faig l’ullet dos cops), i jo només sóc un personatge més del relat (ehem... sí, i tant!).

Tingueu paciència amb mi mentre us explico això dels déus, d’acord? Hi ha quaranta trilions de versions diferents dels mites, així que no comenceu amb allò de: «Jo ho he sentit explicar d’una altra manera, o sigui que t’equivoques!»

Us oferiré les versions que per a mi tenen més sentit. Prometo que no m’he inventat absolutament res. He obtingut la relació de totes aquestes històries directament dels paios grecs i romans que les van escriure per primera vegada. Podeu estar ben segurs que jo no seria capaç d’inventar-me res tan estrambòtic.

Som-hi, doncs. Primer us explicaré com es va crear el món. Després faré una llista de divinitats i us hi afegiré les poques coses que sé de cada una. Espero que no s’enfadin tant que m’incinerin abans de...

Arrrrrg!

Era broma. Encara sóc aquí.

En fi, començaré amb la creació segons la història grega, la qual, dit sigui de passada, és un embolic fenomenal. Poseu-vos les ulleres de protecció i l’impermeable. La sang vessarà.

El començament
i tota la pesca

Al començament, jo no hi era. I em sembla que els ciutadans de la Grècia antiga, tampoc. Ningú no tenia bolígraf ni paper per prendre notes, i per això no puc garantir la veritat de tot el que ve a continuació, però us puc assegurar que és el que els grecs creien que havia succeït.

Al principi, no hi havia res de res. Un munt de no-res descomunal.

El primer déu, si en podem dir així, va ser Caos: una mena de boira caldosa i tenebrosa on tota la matèria del cosmos es movia sense ordre ni concert. Reteniu una dada: «caos» literalment significa «abisme», i no em refereixo a cap pel·lícula de catàstrofes.

Amb el temps, Caos va esdevenir menys caòtic. Potser es va avorrir de ser tan espès i boirós. Part de la matèria es va congregar i solidificar i va formar la terra, la qual per desgràcia va desenvolupar una personalitat vital. S’anomenava a si mateixa Gea, la Mare Terra.

Resulta que Gea era el planeta actual: les roques, les muntanyes, les valls... la pizza sencera. Però també podia adoptar una forma hominoide. Li agradava passejar-se per la terra (que era com caminar per sobre de si mateixa) sota l’aparença d’una dona madura amb un vestit verd onejant, cabells negres arrissats i un somriure serè a la cara. El somriure amagava intencions malvades. Ho comprovareu ben aviat.

Després d’estar tota sola durant molt temps, Gea va alçar la mirada cap al no-res boirós que hi havia damunt la terra i es va dir: «Saps què quedaria bé? Un cel. Em faria ben contenta, un cel. I també seria agradable que, a més, fos un home atractiu del qual em pogués enamorar, perquè em sento una mica sola aquí baix amb aquestes roques.»

O Caos la va sentir i hi va col·laborar, o Gea simplement va desitjar que es fes realitat. Sobre la terra, es va formar el firmament: una cúpula protectora blava de dia i negra de nit. El firmament es va anomenar Ouranos a si mateix, que, sí, sí, és una manera de dir Urà. Resulta gairebé impossible pronunciar aquest nom (Ouranos) sense que la gent rigui per sota el nas i pensi en una part concreta del cos. Sona... malament. Per què no va escollir un nom més maco, com Portamort o José, no ho sé pas, però ens podria aclarir per què Uranos va ser sempre tan excèntric.

Urà, igual que Gea, podia adoptar forma humana i visitar la terra; qüestió ben resolta, ja que el cel és molt amunt i les relacions a llarga distància no funcionen mai bé.

Físicament, era un individu alt, musculós, amb cabells foscos tirant a llargs. Duia una fulla a manera de tapall i la pell li canviava de color: a estones, era blava i mostrava dibuixos semblants als núvols estampats als músculs, i, a estones, era fosca i hi brillaven les estrelles. Ep, va ser Gea qui va somiar que tingués aquella aparença. No me’n culpeu a mi. A vegades, el veureu en pintures sostenint una roda del zodíac, que representa les constel·lacions que travessen el cel un cop i un altre durant tota l’eternitat.

En fi, Urà i Gea es van casar.

I van ser feliços per sempre?

No ben bé.

Part del problema va ser que Caos va experimentar la felicitat de la creació. En el seu jo boirós i tenebrós, es va dir: «Ep, terra i cel. Això és divertit! Em pregunto què més podria fer.»

Aviat va crear altres problemes de tota mena, i em refereixo als déus. L’aigua de la boira de Caos es va condensar, es va embassar a les parts més fondes de la terra i va formar els mars primigenis, els quals, evidentment, van desenvolupar una consciència pròpia:
el déu Pontos.

Llavors Caos va embogir completament i es va dir: «Ja ho tinc! I si faig una cúpula com el firmament però a sota de la terra? Això sí que seria increïble!»

Així es va materialitzar una altra cúpula dessota la terra, però en general era fosca i fangosa i no gaire maca, ja que sempre quedava amagada a la llum del cel. Era Tàrtar, l’abisme de la maldat. I com podeu endevinar pel nom, quan va desenvolupar una personalitat divina, no va guanyar cap concurs de popularitat.

El conflicte va sorgir perquè a tots dos, a Pontos i a Tàrtar, els agradava Gea, i això va tensar la relació d’ella amb Urà.

Va aflorar una altra bandada de déus primordials, però si provés d’esmentar-los tots ens hi passaríem setmanes. Caos i Tàrtar van tenir junts una criatura (no em pregunteu com; no ho sé pas), Nix, que era l’encarnació de la nit. Després Nix, com si diguéssim tota sola, va tenir una filla que es deia Hémera, que va ser el dia. Aquelles dues divinitats no s’avenien gens perquè eren tan diferents com... Bé, ja m’enteneu.

Segons alguns relats, Caos també va crear Eros, el déu de la procreació... En altres paraules: mames i papes divins tenien un munt de nens divins. Altres històries proclamen que Eros era el fill d’Afrodita. En parlarem més endavant. No sé quina versió és l’autèntica, però sí que Gea i Urà van començar a tenir fills... amb uns resultats terriblement diversos.

D’entrada, en van fer una niuada de dotze, sis nois i sis noies, anomenats titans. Aquells marrecs semblaven humans, però eren molt més alts i poderosos. Tothom diria que una dotzena de criatures basten a qualsevol parella, no? Vull dir que, amb una família tan nombrosa, es pot dir que tens un reality show particular a casa.

A més, quan els titans ja havien nascut, el matrimoni entre Urà i Gea ja no rutllava gaire bé. Urà passava molt més temps suspès al firmament. No anava a veure’ls gairebé mai. No l’ajudava a criar la canalla. Gea es va enrabiar. Tots dos van començar a barallar-se. Quan els marrecs es van fer grans, Urà sempre els escridassava i es comportava, més que res, com un pare horrorós.

Gea i Urà van intentar arreglar les coses unes quantes vegades. Gea va arribar a la conclusió que potser si tenien una altra niuada de nadons, això els acostaria...

Ja ho sé, ja ho sé. Va ser una mala idea.

Van donar vida a uns trigèmins. El problema: aquells nadons nous eren la definició perfecta de la paraula «lletjor». Eren tan corpulents i forts com els titans, però més vastos, més bèsties, i terriblement necessitats d’una depilació amb cera. I el pitjor de tot era que tots tres marrecs tenien un sol ull al mig del front.

Doncs, bé, Gea s’estimava aquells subjectes. Els va anomenar ciclops majors, i amb el temps van engendrar tota una raça de ciclops menors. Però això va ser molt després.

Quan Urà va veure els ciclops trigèmins, es va esgarrifar.

—No pot ser que siguin fills meus! Si ni tan sols se m’assemblen!

—És clar que són teus, inútil! —va replicar Gea xisclant—. Pobre de tu que me’ls facis criar sola!

—No ho faré, no pateixis —va grunyir Urà.

Va sortir com un vendaval i va tornar amb tres cadenes fabricades amb la foscor pura del cel nocturn. Va lligar els ciclops i els va llançar al Tàrtar, que era l’única àrea de la creació on ell no els hauria de veure.

Que fort, no?

Gea cridava i esgaripava, però Urà es negava a alliberar els ciclops. Ningú no gosava oposar-se a les seves ordres, perquè en aquella època ja s’havia guanyat una reputació com a paio francament perillós.

—Sóc el rei de l’univers! —bramava—. No en dubtis pas! Estic literalment per damunt de totes les altres coses.

—T’odio! —va cridar Gea.

—Bah! Faràs el que et digui. Entre els déus primordials, sóc el primer i el millor.

—Jo vaig néixer abans que tu! —va protestar Gea—. Ni tan sols series aquí si jo no...

—No em posis a prova —va grunyir ell—. Tinc moltes més cadenes de foscor.

Gea, com ja us podeu imaginar, va patir un accés de fúria que va provocar terratrèmols, però no veia què hi podia fer. Els seus primers fills, els titans, ara ja gairebé eren adults. Estaven ressentits amb la mare. I el pare tampoc no els queia gaire bé (Gea sempre en malparlava, i amb motius de pes), però els titans tenien por d’Urà i no es veien capaços d’aturar-lo.

«He de tenir paciència pels nens —pensava Gea—. Potser ho hauria de tornar a provar amb Urà.»

Va organitzar una vetllada romàntica preciosa: espelmes, roses i música suau. Devien revifar poc o molt la vella màgia. Pocs mesos després, Gea va parir uns altres trigèmins.

I com si encara necessités més proves que el seu matrimoni amb Urà era mort...

Aquells nens encara eren més monstruosos que els ciclops. Tots tenien cent braços al voltant del pit com si fossin les pues d’un eriçó, i cinquanta caps menuts,
rexics, agrumollats a les espatlles. A Gea tant li feia. Adorava aquelles petites carones seves, totes cent cinquanta sense excepció. Aquells trigèmins els va anomenar centimans. Però va tenir el temps just de donar-los un nom, perquè quan Urà es va presentar, els va ullar un moment i els va arrabassar a Gea dels braços. Sense dir ni una paraula, els va carregar de cadenes i els va llançar al Tàrtar com si fossin bosses d’escombraries per reciclar.

Era evident que el paio del cel tenia problemes.

I Gea ja no podia més, la veritat. Va gemegar i udolar i va provocar tants terratrèmols que els seus fills titans van acudir corrents a veure què li passava.

—El vostre pare és un ________!

No sé quin insult li va dedicar, però tinc la impressió que va ser aleshores quan es van inventar les paraulotes.

Gea els va explicar què havia succeït. Llavors va aixecar els braços i va provocar que la terra retrunyís sota els seus peus. Va invocar la substància més dura que va trobar al seu domini terrestre, li va donar forma amb la ira que la posseïa, i va crear la primera arma de tots els temps: una fulla corba d’un metre de llargada. La va fixar a un mànec de fusta fet amb una branca d’un arbre proper, i va ensenyar als titans el seu invent.

—Contempleu això, fills meus! —va exclamar—. L’instrument de la meva venjança. L’anomenaré dalla!

Els titans murmuraven entre ells: «Per a què serveix?», «Per què és corbada?», «Com s’escriu “dalla”?»

—Un de vosaltres ha d’ascendir! —va cridar Gea—. Urà no és digne de ser el rei del cosmos. Un de vosaltres l’haurà de matar per ocupar-ne el lloc.

Els titans semblaven francament incòmodes.

—Doncs... explica’ns de què va això de matar —va intervenir Oceà, que era el tità més gran, però es passava la major part del temps en els confins llunyans del mar amb el déu primordial de l’aigua, al qual ell anomenava oncle Pontos—. Què significa «matar»?

—Vol que liquidem el pare —va endevinar Temis, que era una de les noies més espavilades, i que de seguida va captar el concepte de castigar algú per un crim—. Fer-ho de manera que deixi d’existir, com si diguéssim.

—Però això és possible? —va preguntar la seva germana Rea—. Em pensava que tots érem immortals.

Gea, frustrada, va grunyir.

—No sigueu covards! És molt senzill. Agafeu aquella fulla esmolada i punxeguda i feu miques el vostre pare perquè no ens pugui molestar mai més. Aquell d’entre vosaltres que ho faci serà el governador del món! A més a més, us prepararé aquelles galetes que us agradaven tant.

Actualment, a l’època moderna, tenim una paraula per a les persones amb aquesta mena de comportament. En diem psicòpates.

Aleshores, les normes de comportament eren molt més flexibles. Potser us sentireu més bé amb els vostres parents, si teniu en compte que la primera família de la creació també va ser la primera família desestructurada.

Els titans van començar a balbucejar, assenyalant-se entre ells:

—Escolta’m, tu ho faries bé, això de matar el pare.

—Ui, no, em sembla que ho hauries de fer tu.

—M’encantaria, sincerament, però estic molt enfeinat i...

—Ja ho faré jo! —va exclamar una veu des del fons.

El més jove de la colla es va obrir pas amb els colzes. Cronos era més menut que els seus germans i germanes. No era el més llest ni el més fort ni el més ràpid. Però era el més afamat de poder. Suposo que si ets el més jove de dotze germans, sempre busques la manera de fer-te notar i cridar l’atenció. Al tità més jove l’entusiasmava la idea d’apoderar-se del món, especialment si això significava manar sobre tots els seus germans i germanes. I l’oferta de les galetes tampoc no la podia rebutjar.

Cronos feia tres metres, una alçada raquítica per a un tità. No semblava tan perillós com alguns germans seus, però era un marrec traçut. Ja s’havia guanyat el malnom de Trampós entre els germans, perquè jugava brut en les competicions de lluita i no era mai on t’esperaves.

Tenia el somriure i els cabells foscos arrissats de la mare. També havia heretat la crueltat del pare. Quan et mirava, no sabies mai si estava a punt de clavar-te un cop de puny o d’explicar-te un acudit. La seva barba també resultava inquietant. Encara era jove per tenir una bona barba, però ja s’havia deixat créixer les patilles fins a la barbeta, on formaven una punta que li sobresortia com el bec d’un corb.

Quan Cronos va veure la dalla, li van resplendir els ulls. Volia apoderar-se d’aquella fulla de ferro. Només ell entre tots els germans entenia els danys espantosos que podia causar.

I pel que feia a la idea de matar el pare... per què no? Urà gairebé no es fixava en ell. Ni Gea tampoc, en realitat. Els seus pares probablement no sabien ni com es deia.

Cronos detestava que l’ignoressin. Estava fart de ser el més petit i de posar-se la roba dels altres.

—Ho faré jo —va repetir—. Trinxaré el pare.

—El meu fill predilecte! —va exclamar Gea—. Ets fabulós! Ja sabia que podia comptar amb tu, hem... Com et dius, tu?

—Cronos. —Va aconseguir mantenir el somriure. Per una dalla, unes galetes i l’oportunitat de cometre un assassinat, podia amagar els sentiments—. Serà un honor matar-lo per tu, mare. Però ho faré a la meva manera. D’entrada, vull que enganyis Urà perquè vingui de visita. Digue-li que et sap greu. Digue-li que tot és culpa teva i que, per compensar-lo, li prepararàs un sopar deliciós. Fes-lo venir aquesta nit i comporta’t com si encara l’estimessis.

—Ecs! —va deixar anar Gea com si tingués nàusees—. Que ets boig?

—Fingeix —va insistir Cronos—. Quan estigui assegut al teu costat en forma humana, jo l’atacaré per sorpresa. Però m’haureu d’ajudar una mica.

Es va girar de cara als germans, que tot d’una mostraven molt interès pels seus peus.

—Mireu, nois —va dir Cronos—, si això va malament, Urà es venjarà de tots nosaltres. No podem fallar. És absolutament necessari que el subjecteu i us assegureu que no s’escapi i torni al firmament abans que acabi de matar-lo.

Tots van quedar en silenci. Probablement intentaven imaginar-se aquell germanet escanyolit enfrontant-se al seu pare enorme i violent, i no els agradaven les apostes.

—Au, va, home! —els va renyar Cronos—. Jo m’encarregaré d’esqueixar-lo i esbocinar-lo. Quatre de vosaltres només l’haureu d’aguantar. Quan sigui rei, aquests quatre els recompensaré! Els donaré, un a cada un, els quatre extrems del planeta perquè el governin: nord, sud, est i oest. Una oferta única. Qui em fa costat?

Les noies eren massa sàvies per implicar-se en un assassinat. Es van excusar i van marxar ràpidament. El fill gran, Oceà, es xuclava el polze nerviós.

—He de tornar al mar per, hem... qüestions aquàtiques. Disculpeu-me.

De manera que només quedaven quatre germans de Cronos: Ceos, Jàpet, Crios i Hiperió.

Cronos els va mirar somrient. Va agafar la dalla de mans de Gea i en va comprovar la punta, fins que va vessar una gota de sang daurada del seu dit.

—Vaja, quatre voluntaris! Esplèndid!

Jàpet es va escurar el coll.

—Hem, jo en realitat...

Hiperió li va etzibar un cop de colze.

—Et farem costat, Cronos! —li va prometre—. Pots comptar amb nosaltres!

—Excel·lent —va contestar Cronos.

Aquella va ser la primera vegada que un geni de la maldat deia «excel·lent». Tot seguit, els va explicar el seu pla.

Aquella nit, per sorprenent que pugui semblar, Urà va aparèixer.

Va anar a passejar a la vall on normalment es trobava amb Gea i va arrufar les celles en veure el sopar sumptuós que hi havia damunt la taula.

—He rebut la teva nota. Ho dius de debò que vols fer les paus?

—I tant!

Gea portava el vestit més maco que tenia, un de verd sense mànigues. S’havia trenat els cabells amb joies (les quals, com que ella era la terra, no li costava gens d’obtenir), i feia olor de roses i gessamí. Es va reclinar al sofà sota la llum tènue de les espelmes i, amb un gest, va indicar al seu marit que s’hi acostés.

Urà, amb el tapall, no se sentia presentable. No s’havia raspallat els cabells ni res. Tenia la pell nocturna coberta d’estrelles, però probablement no comptaven com a «corbata de gala» per a un sopar d’etiqueta. Fins i tot se li va acudir que almenys s’hauria d’haver rentat les dents.

Sospitava alguna cosa? No ho sé. Recordeu que, fins en aquell moment, al llarg de la història del cosmos ningú no havia patit una emboscada i acabat fet xixines després. Ell seria el primer. Un paio amb sort. A més, passava tant temps suspès al cel que se sentia sol. Només li feien companyia les estrelles, el déu de l’aire, Èter (el cap del qual era, efectivament, un bunyol d’aire), i Nix i Hémera, mare i filla, que es barallaven cada alba i cada capvespre.

—Vaja, doncs. —Urà es notava els palmells suats. Havia oblidat que Gea pogués ser tan atractiva quan no l’escridassava davant dels morros—. Ja no estàs enrabiada?

—Gens ni mica! —li va assegurar ella.

—I... no et fa res que lligui els nostres fills amb cadenes i els llanci a l’abisme?

Gea va serrar les barres i va forçar un somriure.

—No em fa res.

—Molt bé —va grunyir ell—. Perquè aquells marrecs eren ben lletjos.

Gea va donar un cop de palmell al sofà.

—Vine a seure amb mi, espòs.

Urà va somriure i s’hi va acostar.

Així que s’hi va haver instal·lat, Cronos, amagat darrere una roca grossa propera, va xiuxiuejar:

—Ara.

Els seus quatre germans van sortir cadascú d’un salt del seu amagatall. Crios s’havia disfressat de matoll. Ceos havia excavat un forat per ficar-s’hi i s’havia tapat amb branques. Hiperió s’havia encaixonat sota el sofà (que afortunadament era gran) i Jàpet s’esforçava per semblar un arbre estirant els braços com si fossin branques. Fos com fos, l’estratagema va funcionar.

Els quatre germans van aferrar Urà. El van engrapar pels braços i les cames i el van fer caure a terra, mentre li sostenien les extremitats separades.

Cronos va emergir d’entre les ombres. La dalla de ferro brillava a la llum de les estrelles.

—Hola, pare.

—Què significa això? —va bramar Urà—. Gea, digue’ls que em deixin anar!

—Ha, ha! —Gea es va aixecar del sofà—. Tu no tens gens de compassió pels nostres fills, espòs, de manera que tampoc no et mereixes gens de compassió. D’altra banda, qui es presenta a un sopar romàntic amb un tapall? Estic indignada!

Urà es debatia en va.

—Com us atreviu? Sóc el Senyor del Cosmos!

—Ja no.

Cronos va aixecar la dalla.

—Alerta! Si ho fas, hem... Perdona, com has dit que et dius, tu?

—Cronos!!

—Si ho fas, Cronos, et maleiré —va declarar Urà—. Un dia, els teus propis fills et destruiran i et prendran el tron, igual que ara tu a mi.

Cronos va esclafir a riure.

—Que ho provin! —Va brandar la dalla i la va deixar anar.

Va encertar Urà just a... bé, sabeu què? No puc ni dir-ho. Si ets un noi, imagina’t el lloc més dolorós on et poden picar.

Doncs, sí. Precisament allà.

Cronos trinxava i Urà udolava de dolor. Va ser com la pel·li d’horror més desagradable i de menys pressupost que us pugueu imaginar. Hi havia sang pertot. Ara bé, la sang dels déus és daurada i es diu icor.

En van caure gotellades sobre les roques, i aquella substància era tan poderosa que, més tard, quan ningú no mirava, d’aquell icor en van sorgir criatures: tres dimonis alats i sibilants anomenats Fúries, els esperits del càstig. Van fugir volant immediatament cap a l’obscuritat del Tàrtar. D’aquella sang celeste també en van caure gotes en terra fèrtil, que amb el temps es van convertir en criatures salvatges però més amables anomenades nimfes i sàtirs.

La major part de la sang ho va tacar tot. Parlant seriosament: aquelles taques no se n’anirien mai més de la camisa de Cronos.

—Bona feina, germans!

Cronos somreia d’orella a orella i la seva dalla degotava or.

Jàpet es va marejar allà mateix. Els altres van esclafir a riure mentre es donaven copets a l’esquena.

—Ai, fills meus! —va exclamar Gea—. Que orgullosa que estic de vosaltres! Galetes i ponx per a tothom!

Abans de la celebració, Cronos va posar totes les despulles del pare sobre unes tovalles. Potser perquè estava dolgut amb el germà gran, Oceà, que no els havia ajudat a perpetrar l’assassinat, Cronos va carretejar el farcell fins al mar i l’hi va llançar. La sang es va mesclar amb l’aigua salada i... més endavant veureu com va acabar tot plegat.

Ara em preguntareu: «Molt bé, si havien assassinat el cel, per què el veig quan miro amunt?»

Resposta: «No ho sé.»

Suposo que Cronos va matar la forma física d’Urà, de manera que el déu del firmament ja no es podia mostrar a la terra i reclamar la condició de rei. Podríem dir que, d’alguna manera, el van exiliar a l’aire. No és mort, en tota l’extensió de la paraula, però no té poder per fer altra cosa que ser la cúpula inofensiva del món.

En fi, Cronos va tornar a la vall i tots els titans ho van celebrar.

Gea va nomenar Cronos déu de l’univers. Li va fer una corona d’or de col·leccionista, única i tota la pesca. Cronos va mantenir la promesa i va donar als germans que l’havien ajudat el domini sobre els quatre extrems de la terra. Jàpet va convertir-se en tità de l’oest. Hiperió, de l’est. Ceos va ocupar el nord i Crios va rebre el sud.

Aquell vespre, Cronos va aixecar la copa de nèctar, que era la beguda preferida dels immortals. Va forçar un somriure confiat, perquè els reis sempre havien d’aparentar confiança, tot i que en realitat ja començava a preocupar-se per la maledicció d’Urà: que un dia els seus propis fills el destronarien.

A pesar de tot, va cridar:

—Germans, un brindis! Hem començat una Edat d’Or!

I si us agraden els enganys, els robatoris, els apunyalaments a traïció i el canibalisme, continueu llegint, perquè, de tot això, en va ser definitivament una Edat d’Or.

L’Edat d’Or del canibalisme

Al principi, Cronos no era especialment dolent. Es va haver d’esforçar molt per convertir-se en un miserable fastigós de cap a peus.

Va alliberar els ciclops majors i els centimans del Tàrtar, cosa que va fer feliç Gea. Aquells subjectes monstruosos al capdavall també van demostrar ser útils. Havien viscut una eternitat a l’abisme aprenent a forjar metalls i a construir amb pedres (suposo que no hi havia gaire res més per fer) i, per agrair-li l’alliberament, van construir a Cronos un palau fabulós al capdamunt del mont Otris, que aleshores era la muntanya més alta de Grècia.

Van construir el palau amb un marbre negre com el buit. Les columnes altíssimes i els salons grandiosos resplendien a la llum de torxes màgiques. Havien esculpit el tron de Cronos d’un bloc massís d’obsidiana, amb incrustacions d’or i diamants... però, tot i que sona impressionant, probablement no era gaire confortable. Això a Cronos no el preocupava. Es podia quedar tot el dia assegut allà, vigilant el món sencer que tenia a sota, mentre entre rialletes cridava: «Meu! Tot és meu!»

Els seus cinc germans i les seves sis germanes, tots titans com ell, no s’hi discutien mai. Tots s’havien cuidat de marcar el territori que els agradava més... i, d’altra banda, després de veure Cronos brandant aquella dalla, no volien despertar-li els mals instints.

A més de convertir-se en el rei del cosmos, Cronos va esdevenir el tità del temps. No podia saltar en el curs del temps com el Doctor Who ni res semblant, però, ocasionalment, podia alentir-lo o accelerar-lo. Així doncs, sempre que us trobeu en una d’aquelles classes avorrides que no s’acaben mai, culpeu-ne Cronos. I quan el cap de setmana se us fa massa curt, també és culpa de Cronos.

Estava especialment interessat en el poder destructor del temps. Com que era immortal, no entenia què podien representar uns quants anys en el transcurs d’una vida mortal. I, sense altre motiu que divertir-se, solia viatjar pel món accelerant la vida d’arbres, plantes i animals, per contemplar com es pansien i morien. No se’n cansava mai.

Pel que fa als germans, als quatre que l’havien ajudat a assassinar Urà, els va concedir les quatre cantonades de la Terra (cosa extravagant, atès que els grecs creien que el món era un cercle gran i pla, com un escut, de manera que en realitat no hi havia cantonades, però això va anar així).

Crios era el tità del sud. Va adoptar el moltó com a símbol, perquè la constel·lació del moltó s’enlairava en el cel de migjorn. A la seva armadura blau marí hi havia un escampall d’estrelles. Del casc li sobresortien dues banyes de moltó. Crios era un individu fosc i silenciós. Es plantava a l’extrem sud del món a contemplar les constel·lacions, reflexionant profundament, o potser dient-se simplement que hauria d’haver demanat una feina més emocionant.

Ceos, el tità del nord, vivia a l’extrem oposat (evidentment). A vegades li deien Polus, perquè controlava el pol nord. Això era molt abans que Santa Claus s’hi instal·lés. Ceos també va ser el primer tità que va gaudir del do de la profecia. De fet, Ceos ve del grec Koios, que vol dir literalment «pregunta». Ceos feia preguntes al cel i el cel a vegades li xiuxiuejava respostes. Sinistre? Sí. No sé si es comunicava amb l’esperit d’Urà o què, però les seves visions del futur eren tan útils que els altres titans van començar a fer-li preguntes urgents com ara: «Quin temps farà dissabte? Em matarà avui, Cronos? Què m’hauria de posar per anar al ball de Rea?» Aquesta mena de coses. Amb el temps, Ceos llegaria el do de la profecia als seus fills.

Hiperió, tità de l’est, era el més llampant de tots quatre. Com que la llum del dia venia de l’est cada matí, s’anomenava a si mateix Senyor de la Llum. A l’esquena, en canvi, tothom li deia Cronos Light, perquè feia tot el que Cronos li manava, i era molt semblant a Cronos, però amb la meitat de calories i sense gens de gust. En fi, duia una armadura d’or resplendent i era famós perquè, ocasionalment, esclatava en flames i era molt divertit a les festes.

El seu contrapès, Jàpet, era més deixat, i era el tità de l’oest. Una bona posta de sol ens fa venir a tots ganes de relaxar-nos a la fresca. Ara bé, més valia que el paio no s’enrabiés amb tu. Era un lluitador excel·lent i sabia com fer anar una llança. Jàpet en grec significa literalment «perforador», i estic segur que no es va guanyar el sobrenom fent pírcings al centre comercial.

Pel que fa al germà petit, Oceà, va prendre possessió de les aigües perimetrals que encerclaven el món. Per això les grans extensions marines que rodejaven la terra van rebre el nom d’oceans. Hauria pogut ser pitjor. Si Jàpet hagués ocupat les aigües, actualment parlaríem del «jàpet Atlàntic» i de navegar pel «jàpet Blau», i això, sens dubte, no sona pas igual de bé.

I ara, abans de centrar-me en les sis titànides, permeteu-me que m’esbandeixi un parell de qüestions desagradables.

El cas és que els titans mascles van començar a dir-se: «Escolta, el pare tenia Gea per esposa. Amb qui ens casarem nosaltres?» Després van mirar les sis titànides i van pensar: «Hummm...»

Ja ho sé. Ara esteu cridant: «Aberrant! Es volien casar amb les seves germanes?!»

Sí. Jo també ho trobo francament fastigós, però el cas és que els titans no es miraven les relacions de parentiu igual que nosaltres.

En primer lloc, com he dit abans, les pautes de comportament aleshores eren molt més laxes. A més, a l’hora d’escollir parella per casar-se, no tenien gaire elecció. No podien entrar com si res en el web ParellesTitans.com a buscar la seva mitja taronja.

Més important i tot: els immortals són diferents dels humans i punt. Viuen per sempre, si fa no fa. Tenen poders genials. Tenen icor en comptes de sang i ADN, i per això no els preocupa que la sang de les dues branques familiars es barregi. En conseqüència, tot aquest assumpte dels germans i les germanes no el veuen igual. Per a ells, la noia que t’agrada i tu podeu haver nascut de la mateixa mare, però, en créixer, quan tots dos ja sou adults, no has de pensar-hi forçosament com en la teva germana.

Aquesta és la meva teoria. O potser els titans eren una colla de friquis. Us deixo triar.

En fi, no tots els germans es van casar amb les seves germanes, però a continuació us n’ofereixo un resum.

La noia més gran es deia Teia. Si li volies cridar l’atenció, només li havies de bellugar un objecte brillant davant de la cara. Li encantaven les coses lluents i les panoràmiques resplendents. Cada matí, ballava alegrement quan tornava la llum del dia. S’enfilava a les muntanyes per tenir vistes de quilòmetres a la rodona. Fins i tot excavava a terra i en treia gemmes precioses, i després utilitzava els seus poders màgics per fer-les brillar i refulgir. Teia és qui va donar llustre a l’or i resplendor als diamants.

Va esdevenir la titànida de la visió clara. Com que li agradaven tant les resplendors i lluentors, al final es va casar amb Hiperió, el Senyor de la Llum. Com us podeu imaginar, els va anar molt bé; tot i que no entenc com podien dormir mai, si Hiperió refulgia tota la nit i Teia no parava de riure entre dents exclamant: «Brilla! Brilla!»

I la seva germana Temis? Absolutament diferent. Era silenciosa i reflexiva, no feia mai res per cridar l’atenció i sempre duia un xal blanc senzill sobre els cabells. Ja de petita va comprendre que tenia un sisè sentit natural sobre el bé i el mal. Entenia què era just i què no ho era. I, quan en dubtava, proclamava que podia extreure saviesa directament de la terra. No crec que es referís a Gea, però, perquè a Gea en el fons això del bé i del mal no l’amoïnava gaire.

Fos com fos, Temis tenia bona reputació entre els seus germans. Podia mitjançar fins i tot en les discussions més greus. Es va convertir en la titànida de la llei natural i la decència. No es va casar amb cap germà dels sis que tenia, cosa que demostra que efectivament era molt sàvia.

La tercera germana: Tetis (i us prometo que, pel que fa a les noies, és l’últim nom amb «T», perquè jo també començo a confondre’m). Li agradaven els rius, les fonts i l’aigua fresca corrent de qualsevol mena. Era molt amable i es passava el dia preguntant als seus germans si volien beure alguna cosa, però els altres es van atipar de sentir-li dir que, de mitjana, un tità necessita vint-i-quatre gots grans d’aigua al dia per mantenir-se hidratat. El cas és que Tetis es considerava la mainadera de tot el món, ja que totes les criatures vives necessiten beure. Com era d’esperar, al final es va casar amb Oceà; estava cantat: «Ei, t’agrada l’aigua, a tu? A mi també! Estem fets l’un per l’altre!»

Febe, la quarta germana, vivia just al centre geogràfic del món, que pels grecs significava l’Oracle de Delfos; una font sagrada on, si sabies escoltar, a vegades podies sentir murmuris sobre el futur. Els grecs anomenaven aquell lloc omphalos, que literalment vol dir el «melic de la terra», tot i que no van especificar mai si era dels que van cap a fora o cap a dins.

Febe va ser una de les primeres persones que va descobrir com sentir les veus de Delfos, però no era pas una endevina misteriosa i sinistra. El seu nom significava «brillant», i ella sempre mirava el costat positiu de les coses. Les seves profecies solien ser com les galetes de la fortuna: només coses bones. Cosa que estava prou bé, suposo, si només vols sentir bones notícies, però, no tant, si tens un problema greu. Si t’haguessis de morir demà, per exemple, Febe probablement només et diria: «Ah, ui, la visió em diu que no t’has de preocupar per l’examen de mates de la setmana que ve!»

Febe al final es va casar amb Ceos, el paio del nord, perquè ell també tenia el do de la profecia. Per desgràcia, només es veien molt de tant en tant, perquè vivien molt lluny l’un de l’altra. Una dada de propina: molts anys després, el nét de Febe, un individu que es deia Apol·lo, es va encarregar de l’Oracle. Com que havia heretat el seu do, Apol·lo a vegades rebia el nom d’Apol·lo Febus.

La cinquena germana dels titans era Mnemòsine... i, vaja, amb la meva dislèxia, he hagut de revisar el nom unes vint vegades i probablement encara l’he escrit malament. No sé ni com es pronuncia exactament. En fi, el cas és que Mnemòsine va néixer amb memòria fotogràfica molt abans que ningú no sabés què era una fotografia. De debò, ho recordava absolutament tot: els aniversaris de les seves germanes, les obligacions de casa, treure la brossa, donar menjar als gats... En més d’un sentit, això era positiu. Es cuidava dels documents de la família i no oblidava mai res. Ara bé, tenir-la a prop també era una llauna, perquè no permetia que ningú es descuidés de res.

Allò que vas fer als vuit anys i encara et fa vergonya? Doncs ella ho recordava. Que tres anys enrere havies promès pagar aquells diners que t’havien deixat? Ella ho recordava.

I pitjor encara: Mnemòsine esperava que tothom tingués tan bona memòria com ella. Per facilitar les coses, va inventar les cartes i l’escriptura, per tal que la resta de nosaltres, pobres estúpids que no ho recordem tot a la perfecció, poguéssim guardar registres permanents de tot. Es va convertir en la titànida de la memòria, sobretot seguint el procés de memorització per repetició. La propera vegada que hàgiu d’estudiar per a una prova d’ortografia o de memoritzar totes les capitals del món sense cap motiu convincent, doneu les gràcies a Mnemòsine. Aquesta mena d’activitats van ser idea seva de principi a fi. Cap dels titans mascles no es volia casar amb ella. I no és estrany.

Finalment, la germana número sis: Rea. Pobra Rea. D’entre les titànides, era la noia més dolça i més maca, i això evidentment va provocar que tingués menys sort que cap de les germanes i que li toqués la vida més dura. El seu nom pot significar «fluxe» o «confort». Totes dues definicions hi encaixen. Sempre seguia el corrent, i aconseguia que tothom se sentís a gust. Passejava per les valls de la Terra, visitant els seus germans, i parlava amb les nimfes i els sàtirs que havien sorgit de la sang d’Urà. Adorava els animals, a més. El seu preferit era el lleó. Als retrats gairebé sempre apareix amb un parell de lleons, detall gràcies al qual podia passejar sense perill fins i tot pels veïnats menys recomanables.

Rea es va convertir en la titànida de la maternitat. Adorava els nadons i sempre ajudava les seves germanes durant el part. Amb el temps, quan va tenir fills propis, es va guanyar el títol de la Gran Deessa Mare. Però per desgràcia abans es va haver de casar, i aquí van començar tots els problemes...

Ah, però si tot era fenomenal! Com podia fallar res?

Això pensava la Mare Terra, Gea. Estava tan satisfeta contemplant com els seus fills governaven el món que va decidir tornar a submergir-se una temporada a la terra per ser... terra i res més, vaja. Les havia passat magres. Havia tingut divuit fills. Es mereixia un descans.

Estava segura que Cronos es cuidaria de tot i seria un bon rei fins a la fi dels temps (sí, segur). Així que es va ajeure per fer una becaina curta, cosa que en termes geològics representa uns quants mil·lennis.

Els titans mentrestant van començar a tenir fills propis, que eren titans de segona generació. Oceà i Tetis, el senyor i la senyora Aigua, van tenir una filla que es deia Clímenes, que va esdevenir la titànida deessa de la fama. M’arrisco a endevinar que es va interessar pel tema perquè havia crescut al fons de l’oceà, on no passava mai res. El seu món eren les xafarderies i llegir premsa rosa i posar-se al dia sobre les últimes notícies de Hollywood... o així hauria estat, si Hollywood ja hagués existit. Com molts personatges obsessionats per la fama, es va dirigir a l’oest. I va acabar enamorant-se del tità de l’oest, Jàpet.

Ja ho sé, en realitat era el seu tiet. Esgarrifós. Però ja he remarcat abans que els titans eren diferents. El meu consell és que no us hi encaparreu.

Fos com fos, Jàpet i Clímenes van tenir un fill que es deia Atles, que va resultar ser un lluitador excel·lent, però també un tros d’idiota. Quan va ser gran, es va convertir en la mà dreta de Cronos i el seu principal sicari.

A continuació, Jàpet i Clímenes van tenir un fill que es deia Prometeu, el qual gairebé era tan intel·ligent com Cronos. Segons algunes llegendes, Prometeu va inventar una forma de vida menor de la qual potser heu sentit a parlar: els humans. Un dia, potinejant a la riba d’un riu per fabricar objectes de fang humit, va esculpir dues figures d’aspecte divertit semblants als titans, però molt més petites i fàcils d’esclafar. Potser hi havia anat a parar una gota de sang d’Urà, o potser Prometeu els va donar vida amb l’alè expressament, no ho sé. Però aquelles criatures de fang van cobrar vida i es van convertir en els dos primers éssers humans.

Li van donar una medalla per tot això, a Prometeu? Creu-t’ho! Els titans es miraven els humans com nosaltres els ratolins. Alguns titans opinaven que en certa manera eren macos, malgrat que es morien molt de pressa i que en realitat no servien de res. N’hi havia d’altres que creien que eren uns rosegadors repulsius. I encara d’altres no s’hi van fixar en absolut. Mentrestant, els humans pel seu compte més que res s’amagaven acovardits en coves, i corrien pel món escapolint-se i procurant que no els trepitgessin.

Els titans continuaven tenint més canalla. No els esmentaré tots perquè hi estaríem tant temps com Gea dormint, però Ceos i Febe, la parella de les profecies, van tenir una filla que es deia Leto, i Leto va decidir que volia ser la protectora dels petits. Va ser la primera cangur de la història. Tots els pares i mares de la raça dels titans n’estaven encantats, d’ella.

Hiperió i Teia, el senyor i la senyora Brillant, van tenir uns bessons, Hèlios i Selene, que s’encarregaven del sol i la lluna.

Hèlios conduïa el carro del sol a través del firmament cada dia, tot i que li costava un quilometratge terrorífic. Hèlios es pensava que era molt atractiu i tenia el costum desagradable de dir que el sol era el seu «imant per a noies».

Selene no era tan llampant. Guiava el carro platejat de la lluna a través del firmament i era molt reservada, però l’única vegada que es va enamorar de debò, va tenir lloc la història més trista de tots els temps. Això, sigui com sigui, vindrà més tard.

Fos com fos, hi havia un tità en particular que ni es casava ni tenia fills... o sigui Cronos, el Senyor de l’Univers. Es quedava assegut al seu tron al palau del mont Otris i cada dia es tornava més i més rondinaire, mentre contemplava com la resta del món gaudia de la vida.

Recordeu la maledicció sobre la qual l’havia advertit Urà? Que un dia els seus fills el destronarien? Cronos no se la podia treure del cap.

D’entrada s’havia dit: «Doncs ja veus quin problema. Ni em casaré ni tindré fills!»

Però és trist viure sol quan al teu voltant tothom s’aparella i funda una família. Cronos s’havia guanyat el tron a dreta llei, però aquella maledicció li robava l’alegria d’haver convertit el seu pare en carn picada. Ara s’havia de preocupar que no el destronessin, mentre els altres es donaven bona vida. Mal rotllo.

Els parents, a més, ja no l’anaven a veure gaire sovint. Quan Gea va tornar a la terra, van deixar d’anar al palau a sopar els diumenges. S’excusaven dient que estaven enfeinats, però Cronos sospitava que els seus germans, germanes, nebodes i nebots simplement li tenien por. Havia heretat el temperament i la crueltat del pare. La seva dalla intimidava tothom. A més, quan algú el feia enrabiar, solia cridar: «Us mataré a tots!», cosa que inquietava els presents. Però, era culpa seva, això?

Un matí va explotar definitivament. El va despertar un ciclop que repicava una peça de bronze amb un martell just sota la finestra del seu dormitori. A les set del matí d’un cap de setmana!

Cronos havia promès a la mama que alliberaria els ciclops més vells i els centimans del Tàrtar, però n’estava fins al capdamunt, d’aquells parents tan lletjos. A mesura que creixien, cada vegada eren més desagradables. Feien més pudor que un vàter portàtil. Es mereixien un zero pelat en higiene personal i no paraven de fer soroll: fabricant utensilis, repicant metalls i tallant pedres. Havien estat útils per construir el palau, però ara només eren una molèstia.

Cronos va cridar Atles i Hiperió i un parell d’esbirros més. Van reunir els ciclops i els centimans i els van dir que farien una excursió preciosa per les muntanyes per contemplar flors silvestres. Llavors se’ls van tirar al damunt, els van tornar a carregar de cadenes i els van llançar al Tàrtar una vegada més.

Si un dia Gea es despertava, no li agradaria gens... Però, i què? Ara el rei era Cronos. La mama s’hi hauria d’acostumar i punt.

A palau, tot va quedar molt més tranquil, però a Cronos encara l’amargava una cosa. No era just que ell no pogués tenir parella.

De fet, pensava en una noia concreta.

En secret, estava enamorat de Rea.

Era guapíssima. Sempre que la família de titans es reunia, Cronos la mirava d’amagat. I si veia un altre mascle flirtejant amb ella, el cridava a part per mantenir-hi una conversa en privat amb la dalla a la mà, i l’advertia que no hi tornés mai més.

Li encantava com reia Rea. El seu riure era més brillant que l’imant per a noies d’Hèlios... hem, vull dir el sol. L’encisava la manera com els cabells foscos li acariciaven les espatlles. Tenia els ulls verds com un prat i els llavis... Cronos somiava d’omplir aquells llavis de petons.

D’altra banda, Rea era dolça, amable i tothom l’adorava. Cronos es va dir: «Si tingués una dona com ella, la família no em tindria tanta por. Vindrien al palau més sovint. Rea m’ensenyaria a ser un tità més bo. La vida seria meravellosa!»

Però una altra part de si mateix pensava: «No! No puc casar-me, per culpa d’aquella maledicció estúpida!»

Cronos grunyia frustrat. Era el rei de tot el maleït univers! Podia fer el que volgués! Potser Urà l’havia enredat i la maledicció no existia. O potser seria afortunat i no tindria fills.

Nota personal: si pretens no tenir fills, no et casis amb una noia que és la titànida de la maternitat.

Cronos s’esforçava a reprimir-se, però finalment no va poder suportar-ho més. Va convidar Rea a un sopar romàntic i li va confessar la seva passió. Li va fer proposicions allà mateix.

Ara bé, jo no sé si Rea l’estimava o no. Si era que no, suposo que estava massa espantada per dir-l’hi. Fet i fet, era Cronos, el Trampós, l’individu que havia matat el seu pare. El rei de tot el maleït univers.

I no hi va ajudar gens que la dalla fos present durant tot el sopar, penjada d’un ganxo a

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X