Percy Jackson i els déus grecs (Percy Jackson)

Rick Riordan

Fragmento

9788415631194-3

Introducció

Espero que això em serveixi per apujar nota.

Un editor de Nova York em va demanar que posés en escrit el que sé sobre els déus grecs, i jo li vaig dir: «Pot ser anònim? Perquè no vull que els olímpics es tornin a enrabiar amb mi.»

Però, bé, si us ha d’ajudar a conèixer els déus grecs, i a sobreviure a un encontre amb ells si mai us en trobeu cap de cara, suposo que consideraré que escriure aquest llibre serà la meva bona obra de la setmana.

Per si no em coneixeu, em dic Percy Jackson. Sóc un semidéu d’avui en dia, un fill de Posidó, meitat déu meitat home, però no parlaré gaire de mi. Les meves aventures ja les han escrit en llibres que són ficció de cap a peus (i faig l’ullet dos cops), i jo només sóc un personatge més del relat (ehem... sí, i tant!).

Tingueu paciència amb mi mentre us explico això dels déus, d’acord? Hi ha quaranta trilions de versions diferents dels mites, així que no comenceu amb allò de: «Jo ho he sentit explicar d’una altra manera, o sigui que t’equivoques!»

Us oferiré les versions que per a mi tenen més sentit. Prometo que no m’he inventat absolutament res. He obtingut la relació de totes aquestes històries directament dels paios grecs i romans que les van escriure per primera vegada. Podeu estar ben segurs que jo no seria capaç d’inventar-me res tan estrambòtic.

Som-hi, doncs. Primer us explicaré com es va crear el món. Després faré una llista de divinitats i us hi afegiré les poques coses que sé de cada una. Espero que no s’enfadin tant que m’incinerin abans de...

Arrrrrg!

Era broma. Encara sóc aquí.

En fi, començaré amb la creació segons la història grega, la qual, dit sigui de passada, és un embolic fenomenal. Poseu-vos les ulleres de protecció i l’impermeable. La sang vessarà.

9788415631194-4

El començament
i tota la pesca

Al començament, jo no hi era. I em sembla que els ciutadans de la Grècia antiga, tampoc. Ningú no tenia bolígraf ni paper per prendre notes, i per això no puc garantir la veritat de tot el que ve a continuació, però us puc assegurar que és el que els grecs creien que havia succeït.

Al principi, no hi havia res de res. Un munt de no-res descomunal.

El primer déu, si en podem dir així, va ser Caos: una mena de boira caldosa i tenebrosa on tota la matèria del cosmos es movia sense ordre ni concert. Reteniu una dada: «caos» literalment significa «abisme», i no em refereixo a cap pel·lícula de catàstrofes.

Amb el temps, Caos va esdevenir menys caòtic. Potser es va avorrir de ser tan espès i boirós. Part de la matèria es va congregar i solidificar i va formar la terra, la qual per desgràcia va desenvolupar una personalitat vital. S’anomenava a si mateixa Gea, la Mare Terra.

Resulta que Gea era el planeta actual: les roques, les muntanyes, les valls... la pizza sencera. Però també podia adoptar una forma hominoide. Li agradava passejar-se per la terra (que era com caminar per sobre de si mateixa) sota l’aparença d’una dona madura amb un vestit verd onejant, cabells negres arrissats i un somriure serè a la cara. El somriure amagava intencions malvades. Ho comprovareu ben aviat.

Després d’estar tota sola durant molt temps, Gea va alçar la mirada cap al no-res boirós que hi havia damunt la terra i es va dir: «Saps què quedaria bé? Un cel. Em faria ben contenta, un cel. I també seria agradable que, a més, fos un home atractiu del qual em pogués enamorar, perquè em sento una mica sola aquí baix amb aquestes roques.»

O Caos la va sentir i hi va col·laborar, o Gea simplement va desitjar que es fes realitat. Sobre la terra, es va formar el firmament: una cúpula protectora blava de dia i negra de nit. El firmament es va anomenar Ouranos a si mateix, que, sí, sí, és una manera de dir Urà. Resulta gairebé impossible pronunciar aquest nom (Ouranos) sense que la gent rigui per sota el nas i pensi en una part concreta del cos. Sona... malament. Per què no va escollir un nom més maco, com Portamort o José, no ho sé pas, però ens podria aclarir per què Uranos va ser sempre tan excèntric.

Urà, igual que Gea, podia adoptar forma humana i visitar la terra; qüestió ben resolta, ja que el cel és molt amunt i les relacions a llarga distància no funcionen mai bé.

Físicament, era un individu alt, musculós, amb cabells foscos tirant a llargs. Duia una fulla a manera de tapall i la pell li canviava de color: a estones, era blava i mostrava dibuixos semblants als núvols estampats als músculs, i, a estones, era fosca i hi brillaven les estrelles. Ep, va ser Gea qui va somiar que tingués aquella aparença. No me’n culpeu a mi. A vegades, el veureu en pintures sostenint una roda del zodíac, que representa les constel·lacions que travessen el cel un cop i un altre durant tota l’eternitat.

En fi, Urà i Gea es van casar.

I van ser feliços per sempre?

No ben bé.

Part del problema va ser que Caos va experimentar la felicitat de la creació. En el seu jo boirós i tenebrós, es va dir: «Ep, terra i cel. Això és divertit! Em pregunto què més podria fer.»

Aviat va crear altres problemes de tota mena, i em refereixo als déus. L’aigua de la boira de Caos es va condensar, es va embassar a les parts més fondes de la terra i va formar els mars primigenis, els quals, evidentment, van desenvolupar una consciència pròpia:
el déu Pontos.

Llavors Caos va embogir completament i es va dir: «Ja ho tinc! I si faig una cúpula com el firmament però a sota de la terra? Això sí que seria increïble!»

Així es va materialitzar una altra cúpula dessota la terra, però en general era fosca i fangosa i no gaire maca, ja que sempre quedava amagada a la llum del cel. Era Tàrtar, l’abisme de la maldat. I com podeu endevinar pel nom, quan va desenvolupar una personalitat divina, no va guanyar cap concurs de popularitat.

El conflicte va sorgir perquè a tots dos, a Pontos i a Tàrtar, els agradava Gea, i això va tensar la relació d’ella amb Urà.

Va aflorar una altra bandada de déus primordials, però si provés d’esmentar-los tots ens hi passaríem setmanes. Caos i Tàrtar van tenir junts una criatura (no em pregunteu com; no ho sé pas), Nix, que era l’encarnació de la nit. Després Nix, com si diguéssim tota sola, va tenir una filla que es deia Hémera, que va ser el dia. Aquelles dues divinitats no s’avenien gens perquè eren tan diferents com... Bé, ja m’enteneu.

Segons alguns relats, Caos també va crear Eros, el déu de la procreació... En altres paraules: mames i papes divins tenien un munt de nens divins. Altres històries proclamen que Eros era el fill d’Afrodita. En parlarem més endavant. No sé quina versió és l’autèntica, però sí que Gea i Urà van començar a tenir fills... amb uns resultats terriblement diversos.

D’entrada, en van fer una niuada de dotze, sis nois i sis noies, anomenats titans. Aquells marrecs semblaven humans, però eren molt més alts i poderosos. T

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos