Hi havia una vegada un país minúscul anomenat Cornucòpia, governat des de feia segles per una llarga dinastia de reis rossos. El que ocupava el tron en l’època sobre la qual escric era Fred l’Intrèpid. D’intrèpid, se n’havia proclamat ell mateix el matí de la seva coronació, en part perquè li agradava la grandiloqüència de la paraula i en part perquè una vegada havia aconseguit caçar i matar una vespa ell sol... sense comptar-hi els cinc lacais i l’enllustrador.
El rei Fred l’Intrèpid va arribar al tron al pic de la seva popularitat. Tenia uns rínxols daurats adorables i uns bigotis magnífics, i es veia esplèndid amb les polaines cenyides, els gipons de vellut i les camises amb volants que els homes acabalats vestien en aquella època. Tenia fama de generós, somreia i saludava amb la mà qualsevol persona que trobava, i es veia extraordinàriament ben plantat en els retrats que s’havien distribuït per tot el regne per penjar-los als ajuntaments. Els habitants de Cornucòpia eren feliços amb el seu nou rei i molts creien que se’n sortiria fins i tot millor que el seu pare, Richard l’Honrat, el qual (encara que ningú no ho hagués volgut comentar en el seu moment) tenia les dents força tortes.
En el fons, el rei Fred es va sentir alleujat en comprovar fins a quin punt era fàcil governar Cornucòpia. De fet, semblava que el país avancés sol: gairebé tot el poble tenia menjar a dojo, els comerciants guanyaven or a balquena i els consellers del rei s’encarregaven de resoldre qualsevol petit problema que pogués sorgir. Les obligacions d’en Fred, per tant, es limitaven a somriure als súbdits quan sortia amb la carrossa i a anar de caça cinc cops per setmana amb els seus dos millors amics: lord Spittleworth i lord Flapoon.
L’Spittleworth i en Flapoon posseïen extenses propietats al camp, però els semblava molt més barat i divertit viure a palau amb el rei, menjant el seu menjar, caçant els seus cérvols i assegurant-se que el rei no s’encaterinava de cap jove dama de la cort. No volien que es casés perquè la presència d’una reina, sens dubte, els aigualiria la festa. Durant un temps, en Fred havia demostrat interès per lady Eslanda, tan morena i bonica com ell era ben plantat i ros, però lord Spittleworth l’havia convençut que era massa seriosa i intel·lectual perquè el poble l’acceptés com a reina. El que el rei no sabia era que lord Spittleworth estava ressentit amb lady Eslanda perquè ell sí que li havia demanat que fos la seva esposa i ella l’havia rebutjat.
Lord Spittleworth era prim, astut i llest. El seu amic Flapoon tenia la cara vermella i era tan voluminós que calien sis homes per fer-lo pujar al seu enorme cavall castany. No era tan despert com l’Spittleworth, però, tot i així, era molt més espavilat que el rei.
Tots dos lords eren uns experts aduladors i sempre que podien feien veure que es meravellaven davant les habilitats d’en Fred, des de muntar a cavall fins a jugar a la puça. Si l’Spittleworth tenia algun do, era el de convèncer el rei que fes coses que, en realitat, convenien al mateix Spittleworth; i si en Flapoon tenia una virtut, era la de fer creure al monarca que no hi havia ningú al món que li fos més lleial que els seus dos millors amics.
En Fred pensava que l’Spittleworth i en Flapoon eren dos individus esplèndids. L’engrescaven a organitzar festes elegants, pícnics elaborats i banquets sumptuosos. Llavors Cornucòpia era famosa, més enllà de les seves fronteres, per la seva gastronomia: cada ciutat era coneguda pels seus productes típics i cada un d’aquests productes era el millor del món.
Situada al sud del país, Chouxville, la capital de Cornucòpia, estava envoltada d’horta, camps de blat daurat i lluent, i prats d’un verd maragda on pasturaven vaques lleteres d’un blanc immaculat. Les granges produïen nata, farina i fruita que es reservava als extraordinaris pastissers de Chouxville perquè preparessin els seus deliciosos pastissos i pastes.
Feu-me un favor: penseu en el pastís o la galeta més suculents que hàgiu tastat mai. Doncs perdoneu-me si us dic que a Chouxville s’haurien mort de vergonya si l’haguessin hagut de servir. Si a un home dret i fet no se li negaven els ulls de llàgrimes de plaer quan mossegava un dels dolços de Chouxville, es considerava un fracàs i ja no tornaven a preparar-lo mai més. Els aparadors de les pastisseries de la ciutat estaven plens d’exquisitats com els Somnis de Donzella, els Bressolets de Fada i les més famoses de totes: les Il·lusions Celestials, tan refinades i exageradament bones que es reservaven per a les ocasions especials, perquè era impossible no plorar de felicitat en menjar-les. El rei Porfirio, de la veïna Pluritània, havia enviat al rei Fred una carta en què li oferia la mà de qualsevol de les seves filles, la que ell escollís, a canvi d’un subministrament vitalici d’Il·lusions Celestials, però l’Spittleworth havia aconsellat a en Fred que se’n rigués a la cara, de l’ambaixador plurità.
—Per més boniques que siguin les seves filles, cap no ho és prou per canviar-la per Il·lusions Celestials, majestat! —havia dit el lord.
Al nord de Chouxville hi havia més prats verds banyats per rius d’aigües transparents on es criaven vaques d’un negre atzabeja i porcs rosats i alegres. D’aquest bestiar, se n’alimentaven les ciutats bessones de Kurdsburg i Baronstown, comunicades per un pont arcat de pedra que travessava el principal riu de Cornucòpia, el Fluma, pel qual navegaven barcasses de colors vius que transportaven mercaderies d’un extrem a l’altre del regne.
Kurdsburg era famosa pels formatges: enormes rodes blanques, massisses bales de canó taronja, grans tambors engrunadissos entreteixits amb venes blaves i formatgets cremosos més suaus que el vellut.
Baronstown era cèlebre pels pernils fumats i glacejats amb mel, les llenques de cansalada, les botifarres picants, els bistecs tendres i els pastissos de carn de cérvol.
Els fums aromàtics que sortien per les xemeneies dels forns de maó vermell de Baronstown es barrejaven amb els colors que s’esquitllaven de les formatgeries de Kurdsburg, i en un radi de seixanta quilòmetres era impossible no tenir salivera en flairar aquell aire deliciosament perfumat.
A poques hores al nord de Kurdsburg i Baronstown hi havia vastes vinyes que oferien uns grans de raïm grossos com ous que, a més a més, eren dolços i suculents, i si continuaves viatjant durant el que quedava de dia, arribaves a la granítica ciutat de Jeroboam, famosa pels vins. De l’aire de Jeroboam es deia sovint que et podia emborratxar només de passejar pel carrer. Les millors collites es venien per milers i milers de monedes d’or, i hi havia diversos vinaters de Jeroboam entre els homes més rics del regne.
Però, una mica més al nord de Jeroboam, hi passava una cosa molt estranya. N’hi ha que dirien que la terra de Cornucòpia, d’una riquesa fabulosa, havia quedat exhausta després de produir les millors pastures
Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar recorte. Texto para evitar rec