ÍNDEX

Portadeta

Índex

Dedicatòria

Part 1: LAUREL

   Capítol 1

   Capítol 2

   Capítol 3

   Capítol 4

   Capítol 5

   Capítol 6

   Capítol 7

   Capítol 8

   Capítol 9

   Capítol 10

Part 2: DOLLY

   Capítol 11

   Capítol 12

   Capítol 13

   Capítol 14

   Capítol 15

   Capítol 16

   Capítol 17

   Capítol 18

   Capítol 19

   Capítol 20

   Capítol 21

Part 3: VIVIEN

   Capítol 22

   Capítol 23

   Capítol 24

   Capítol 25

   Capítol 26

   Capítol 27

   Capítol 28

   Capítol 29

   Capítol 30

Part 4: DOROTHY

   Capítol 31

   Capítol 32

   Capítol 33

   Capítol 34

Agraïments

Sobre l'autora

Crèdits

Grupo Santillana

Per a la Selwa,

amiga, agent, campiona

PART

1

LAUREL

1

L’Anglaterra rural, una granja al mig del no-res, un dia d’estiu a principis dels anys seixanta. La casa és senzilla, no gens pretensiosa: entramada de fusta, amb la pintura blanca que es pela pel costat que dóna a occident i clemàtides que s’enfilen guix amunt. Dels capellets de la xemeneia surten fines columnes de fum, i amb tan sols mirar-se’ls, se sap que a baix s’hi està coent alguna cosa ben bona. És per com hi ha organitzat l’hortet, tan «així», al darrere de la casa; les vidrieres que reflecteixen una llum plena de vida; les teules de la teulada col·locades amb tanta cura.

Al voltant de la casa hi ha una tanca rústica amb la porteta de fusta que fa de frontera entre el jardí domesticat de dins i els prats a banda i banda de fora i el bosquet de més enllà. Un rierol baixa acaronant amb timidesa les pedres que reposen entre les arrels gruixudes dels arbres, un joc de llum i ombres que dura de fa segles. Però des d’aquí no se sent. És massa lluny. La casa està sola, en silenci, i s’alça tranquil·la al final d’una carretera llarga i polsegosa, invisible des del camí de carro amb el qual comparteix el nom.

A part de la brisa que bufa de tant en tant, regna la quietud. Res no es mou. Recolzats a l’arc vestit de glicina hi ha dos hula-hoops blancs, l’última moda de l’any abans. Dins la cistella de les agulles d’estendre que penja d’un cubell de la bugada fa vigilància un osset de peluix amb un ull tapat i cara de què hi farem. És un indret ideal per vigilar. Al costat del cobert, un carretó s’espera pacient carregat de testos.

Malgrat tota aquesta quietud, o potser precisament per culpa seva, dins l’escena es respira una sensació d’expectativa, com en l’escenari d’un teatre just abans que els actors surtin pels laterals. Quan tenim totes les possibilitats al davant nostre, i el destí encara no ha quedat segellat per les circumstàncies, i aleshores…

—Laurel! —Se sent la veu infantil i impacient una mica més enllà—. Laurel, on ets?

I és com si el moment màgic s’hagués trencat. Els llums es van apagant suaument; la cortina s’alça.

Apareix un grupet de gallines del no-res i comencen a picotejar entre les pedres que marquen el camí de l’hort. Un gaig arrossega l’ombra pel jardí, un tractor d’un camp veí arrenca el motor. I per dalt, per sobre de tots ells, estirada de panxa enlaire al terra d’una caseta de fusta dalt d’un arbre, una noia de setze anys empeny el caramel de llimona que ja fa estona que va xuclant, enganxat al paladar, alhora que deixa anar un sospir.

Segurament era cruel deixar que la continuessin buscant, però amb aquella calor i el secret que amagava, els esforços que suposava haver de jugar, a jocs infantils a més, eren demanar massa. A més, bé que tot allò formava part del repte, i tal com deia sempre el papà, el que era just era just, i si no ho intentaven no aprendrien mai. No era culpa de la Laurel si era millor que les altres a l’hora de trobar bons amagatalls. Cert, elles eren més petites, però tampoc no eren quatre marreques.

A més, tampoc no li venia de gust que la trobessin. Avui no. Ara, no. L’únic que volia era estar ajaguda allà a terra i deixar que la roba fina del seu vestit li acariciés les cames nues mentre ella s’entretenia a pensar en ell.

Billy.

Va tancar els ulls i el nom del noi li va aparèixer escrit amb lletra cursiva damunt un fons negre. En llums de neó, d’un neó rosa cridaner. Va notar un pessigolleig que li recorria per la pell alhora que balancejava el centre buit del caramel a la punta de la llengua.

Billy Baxter.

Com se la mirava per damunt les ulleres negres de sol amb aquell somriure juganer que se li dibuixava en forma de mitja ganyota, els cabells foscos de Teddy boy…

Tan sols havia estat una mil·lèsima de segon, tal com sempre havia sabut que seria l’amor de veritat. Feia cinc dissabtes ella i la Shirley havien baixat de l’autobús i havien vist en Billy i la seva colla fumant cigarrets a les escales de la sala de ball. Les seves mirades s’havien trobat i la Laurel va donar gràcies a Déu d’haver decidit que valia la pena sacrificar la paga sencera d’un cap de setmana per unes mitges noves.

—Va, Laurel, anem —va fer l’Iris mig panteixant de tanta calor—. Per què no jugues net, eh?

La Laurel va tancar els ulls amb més força encara.

Havien ballat tots els balls junts. El grup de música havia tocat peces de skiffle cada cop més i més ràpid, a la Laurel la cabellera se li havia deslligat del recollit francès que havia copiat meticulosament de la revista Bunty. Els peus li feien mal, però no havia parat de ballar. Fins que la Shirley, empipada perquè ningú no li havia fet cas, se li havia plantat al costat com una tieta soltera i amargada i li havia comunicat, per si encara li interessava arribar a l’hora a casa, que l’últim autobús estava a punt de marxar (tot i que ella, la Shirley, estava convençuda que a aquelles alçades li importava un rave). I aleshores la Laurel sí que havia deixat de ballar. I tot seguit la Shirley havia començat a donar copets impacients amb el peu a terra i la Laurel s’havia acomiadat amb les galtes vermelles i en Billy li havia agafat la mà i l’havia estirada cap a si, i quelcom ben endins de la Laurel havia sabut, amb una certesa encegadora, que aquell instant, aquell moment meravellós i estel·lar, l’havia estada esperant tota la seva vida…

—Mira, ja t’ho faràs —va dir l’Iris secament. Semblava enfadada—. Però a mi no em diguis res quan no quedi més pastís.

El sol lliscava pel punt de les dotze tocades i baixava de tal manera que per la finestra de la caseta de fusta hi entrava un raig rogent que li queia just damunt les parpelles. I la imatge negra que havia vist fins ara va agafar tonalitats del roig de les cireres. La Laurel es va asseure però ho va fer sense tenir cap intenció de deixar el seu amagatall. Corria un risc considerable —tothom coneixia la seva passió pel pastís de pa de pessic de la seva mare— però no era pas tan perillós com això. La Laurel sabia perfectament que el ganivet de tallar el pastís havia quedat oblidat damunt la taula de la cuina, inundat a sota el caos d’objectes i utensilis mentre la seva família es preparava pel pícnic: que si les cistelles del menjar, les flassades, les ampolles de llimonada, les tovalloles de la platja, el nou transistor, abans de sortir tothom ràpidament de casa i dirigir-se en grup cap al rierol. I ella ho sabia perquè quan havia tornat enrere sota el pretext d’estar jugant a fet i amagar, i s’havia ficat dins la casa fosca i fresca per agafar el paquet, l’havia vist al costat de la fruitera amb el llaç vermell lligat al mànec.

Aquell ganivet era tota una tradició: havia servit per tallar tots i cadascun dels pastissos d’aniversari, pastissos de Nadal, pastissos fets especialment per ocasions del tipus «Cal Animar l’X» al llarg de la història familiar dels Nicolson, i la seva mare estava obsessionada amb les tradicions. Per tant, fins que no enviessin algú a buscar el ganivet en qüestió, la Laurel sabia que podia gaudir de pura llibertat. I per què no, eh? En una casa com la seva, on els minuts de tranquil·litat eren més difícils de trobar que les dents d’una gallina, quan sempre hi havia gent entrant i sortint i donant cops de porta, desaprofitar uns instants d’intimitat es considerava un sacrilegi.

I avui, sobretot avui, la Laurel necessitava temps per estar sola.

El paquet havia arribat a nom seu amb el correu del dijous i, per sort, havia estat la Rose qui havia sortit a rebre el carter i no pas l’Iris o la Daphne o, gràcies a Déu, la seva mare. La Laurel havia sabut immediatament qui l’hi enviava. Se li havien encès les galtes però d’alguna manera havia aconseguit dir vés a saber el què de la Shirley i d’un grup de música i d’un EP que li havia demanat. A la Rose, tot aquell esforç li va passar per alt, i és que ella, amb tan poca atenció que parava a les coses, ja tenia la mirada clavada en algun altre racó, en una papalloneta que s’havia aturat damunt un dels pals de la tanca.

Aquella mateixa nit, asseguts tots davant el televisor mentre miraven Juke Box Jury, i l’Iris i la Daphne comparaven els mèrits de Cliff Richard amb els de l’Adam Faith i llur pare es planyia de l’accent americà tan fals d’aquest últim i de tot el malbaratament que causava l’Imperi Britànic, la Laurel s’havia esmunyit de la sala i s’havia tancat dins el lavabo i tot deixant-se lliscar paret avall va quedar estirada de panxa enlaire amb l’esquena ben clavada a terra.

Amb dits tremolosos va aconseguir obrir la punta del paquet.

Li va caure a la falda un petit llibre embolicat amb paper de seda. Va llegir-ne el títol que s’entreveia per sota del paper: La festa d’aniversari, de Harold Pinter, i va notar una esgarrifança que li va recórrer tot al llarg de la columna. No va poder evitar deixar anar un xiscle.

I des d’aleshores que dormia amb el llibre dins la coixinera. I si bé no era gens còmode, a la Laurel li agradava tenir-lo a prop. Necessitava tenir-lo a prop. Era important.

La Laurel creia solemnement que hi havia moments en què una persona arriba a una bifurcació; en què passa alguna cosa així, de cop i volta, sense esperar-nos-ho, que ens canvia el curs de la vida. I l’estrena de l’obra de Pinter li havia proporcionat un d’aquells moments. N’havia llegit un article al diari i havia tingut la necessitat imperiosa i inexplicable d’anar-hi. Als pares els havia dit que anava a veure la Shirley i a ella li havia fet jurar i perjurar que no diria ni piu i tot seguit havia agafat l’autobús cap a Cambridge.

Havia estat el primer cop que viatjava sola a algun lloc, i es va asseure a la sala fosca del Teatre de les Arts veient com la festa d’aniversari de l’Stanley es transformava en un malson. Va sentir una mena d’elevació de l’ànima que no havia tingut mai. Devia haver estat com la revelació que la senyoreta Buxton, amb aquelles galtes enrojolades que tenia, sentia cada diumenge a missa, tot i que la Laurel sospitava que tanta emoció tenia més a veure amb el fet que tenien un rector nou i jove que no pas amb la seva relació amb Déu. I asseguda a la vora del seu seient, pel qual no havia pagat gaire, deixava que l’energia que hi havia dalt de l’escenari se li fiqués pit endins i la premés amb força clavant-la allà on era i va notar feliç les galtes que se li encenien. I en aquell moment ho va saber. No estava segura de què era el que acabava de descobrir exactament, però una cosa era certa: la vida estava plena d’emocions, unes emocions que l’esperaven més enllà de la vida senzillota que duia ella.

No havia compartit aquell secret amb ningú, no sabia què fer-ne, ni tan sols tenia la més mínima idea de com poder-lo explicar a algú. Fins feia uns vespres que, arraulida contra ell i amb la galta encastada a la seva caçadora de pell, li ho havia confessat tot a en Billy…

La Laurel va treure la carta de dins el llibre i la va tornar a llegir. Era curteta, i només hi deia que l’estaria esperant amb la moto al final del camí dissabte a dos quarts de tres de la tarda, que li volia ensenyar un lloc, el seu racó preferit d’aquella part de la costa.

Va mirar-se el rellotge de polsera. Faltaven menys de dues hores.

Quan li havia parlat de l’actuació de La festa d’aniversari i d’allò que li feia sentir quan la recordava, ell havia assentit amb el cap i li havia parlat de Londres i dels teatres i els grups musicals que havia vist a vés a saber quants locals i la Laurel havia sabut veure-hi una sèrie de possibilitats brillants per al futur. I aleshores l’havia besada. El primer petó de veritat. I la bombeta encesa que tenia dins el cervell havia explotat inundant-ho tot d’un blanc encegador.

Es va girar vers el mirallet que la Daphne havia portat del seu tocador, i es va comparar les pinzellades negres que s’havia dibuixat amb molta cura a cada ull. Un cop satisfeta de comprovar que eren del tot simètriques, es va allisar el serrell i va intentar fer fora aquella sensació empipadora que s’havia oblidat alguna cosa important. Havia recordat agafar la tovallola; ja portava el vestit de bany posat a sota la roba; i als pares els havia dit que la senyora Hodgkins la necessitava unes hores més a la perruqueria per passar-hi l’escombra i netejar una mica.

La Laurel s’allunyà del mirall i es va mossegar l’ungla. No era típic d’ella anar d’amagatotis, gens ni mica; era bona noia, ella. Tothom ho deia: els seus mestres, les mares de les amigues, la senyora Hodgkins, però quina altra opció li quedava? Com els ho podia explicar al pare i a la mare?

Sabia del cert que els seus pares no havien estat mai enamorats; per molt que els agradés explicar històries de com s’havien conegut. S’estimaven, sí, però ells compartien l’amor típic dels vells, aquell que es demostra amb una premuda a l’espatlla i oferint innumerables tasses de te. No, la Laurel va deixar anar un sospir llarg i profund. Es podia dir que ni el seu pare ni la seva mare havien conegut l’altre tipus d’amor, el que et fa veure focs artificials, el que t’accelera el cor a una velocitat vertiginosa, el que t’empeny a sentir desitjos (i aquí la Laurel es va posar vermella) físics.

Va notar una bafarada d’aire calent que li va acostar les rialles distants de la seva mare, i la consciència, per vaga que fos, que ara es mirava la vida des de dalt de tot d’un precipici li va fer sentir estimació cap a la dona que l’havia tinguda. La seva estimada mare. No era culpa seva que els anys de la guerra se li haguessin endut la joventut. Que hagués conegut el papà quan ja gairebé tenia vint-i-cinc anys i s’hi hagués casat tot seguit; que encara et sortís amb tot allò de fer barquetes de paper cada cop que alguna d’elles necessitava que l’animessin; que el millor d’aquell estiu, per ella, fos el fet d’haver guanyat el premi del Club de Jardineria del poble i haver sortit fotografiada al diari (i no pas al diari local només, que fins i tot havia sortit a la premsa de Londres en una edició especial sobre esdeveniments regionals. El pare de la Shirley, que era advocat, havia estat d’allò més content de ser qui els portés l’article retallat). La mama havia fingit tenir vergonya i havia protestat quan el papà havia enganxat el retall a la nevera nova, però tampoc no s’havia esforçat gaire a queixar-se, i de fet encara no havia tret la fotografia. No, la mama estava orgullosa de les seves mongeteres de mongetes súper llargues, molt orgullosa, n’estava. I era precisament això al que es referia la Laurel. Va escopir un tros d’ungla a terra. No ho sabria explicar, però semblava que fos més acceptable enganyar algú que se sentia orgullós d’unes mongetes que no pas fer-li veure que el món havia canviat.

La Laurel no tenia gaire experiència amb el món dels enganys. Ells eren una família unida: tots els seus amics ho deien. I li ho deien tant a la cara, com, i ella ho sabia, al darrere. Tal com els veien els de fora, els Nicolson havien comès el crim altament sospitós de caure’s bé els uns als altres, o això semblava. Però últimament les coses eren una mica diferents. Tot i que la Laurel continuava amb l’actitud de sempre, s’havia adonat que de mica en mica s’anaven distanciant. El ventet estiuenc li va escampar els cabells per damunt la galta i va fer una ganyota. A les nits, quan seien a taula a l’hora de sopar i el seu pare feia les seves brometes sense gràcia i tothom reia com sempre, ella sentia com si s’ho mirés tot des de fora, com si els altres fossin en un vagó de tren i continuessin compartint el ritme familiar de sempre, i ella estigués dreta i sola a l’andana veient com s’allunyava el tren.

Però de fet era ella qui els deixava, i ben aviat que ho faria. La Laurel havia fet els deures i estava ben informada: havia d’anar a l’Escola Central de Dicció i Teatre de Londres. Què dirien els seus pares quan els digués el que volia fer?, es preguntava. No és que fossin de gaires paraules, ni l’un ni l’altra. De fet, des que la Laurel havia nascut, la seva mare no havia anat ni tan sols a Londres, i qualsevol indicació, per petita que fos, que la seva filla gran estigués pensant a mudar-s’hi, això sense dir res del món obscur del teatre, segur que els faria agafar un atac d’apoplexia.

A sota seu la bugada, xopa i indiferent penjava dels estenedors. Un camal dels texans que l’àvia Nicolson detestava tant («Se’t veu ordinària, Laurel. No hi ha res pitjor que una noieta que s’ofereix a tot aquell qui li passa pel costat») xocava contra l’altre, cosa que va espantar la gallina d’una sola ala que es va posar a clacar i començà a donar voltes com una desesperada. La Laurel es va col·locar les ulleres de sol de muntura blanca damunt el nas i es recolzà d’esquena contra la paret de la caseta de fusta.

El problema era la guerra. Ja feia setze anys que s’havia acabat, tota la seva vida, i el món havia seguit endavant. Ara tot era diferent; les màscares de gas, els uniformes, les cartilles de racionament i tota la pesca només formaven part del contingut de l’enorme bagul verdós que el seu pare guardava a les golfes. Però malauradament, hi havia qui encara no se n’havia adonat. En altres paraules: tots aquells de més de vint-i-cinc anys.

En Billy havia dit que no aconseguiria trobar mai prou paraules per fer-los-ho entendre. Li havia explicat que d’allò se’n deia «diferència generacional» i que intentar explicar-se no li serviria de res, que era com sortia al llibre aquell de l’Alan Sillitoe que ell portava a tot arreu: se suposava que els adults no havien d’entendre els seus fills, i si els entenien volia dir que hi havia alguna cosa que no rutllava.

La Laurel de sempre, la bona noia, la que era lleial als seus pares, havia saltat ràpidament per discrepar, però ella no. En lloc d’això havia recordat els últims vespres, quan s’esmunyia d’allà on eren les seves germanes, sortia a fora sota el cel de capvespre agradable amb el transistor amagat sota la brusa i s’enfilava a la caseta de l’arbre amb el cor que li anava a tota velocitat. I un cop allà, sola, s’afanyava a moure el dial fins a trobar Ràdio Luxemburg. S’estirava a terra a les fosques i es deixava acariciar per la música que sonava. I a mesura que aquesta es filtrava per l’aire tranquil de la nit, amb les cançons més modernes que s’estenien com una catifa que es desenrotlla i va cobrint els camps dels voltants, la Laurel notava un formigueig que la recorria a flor de pell. I és que era conscient que ella formava part de quelcom molt més gran, molt més important: una conspiració a nivell mundial, un grup secret. Una nova generació de persones que escoltaven tots alhora, que entenien que la vida, el món, el futur, eren allà a fora, esperant-los…

La Laurel va obrir els ulls i el record li va desaparèixer del camp de visió tot deixant-li el pessigolleig interior. Es va estirar feliç i va seguir el vol d’una gralla que passava per davant d’un núvol. Vola, ocellet, vola. Aquella seria ella mateixa, tan bon punt acabés l’escola. Va continuar observant l’au i només va pestanyejar quan l’ocell no va ser res més que un punt en l’horitzó blau, i es va dir que si aconseguia el seu objectiu, als seus pares no els quedaria cap més remei que acceptar que ella havia tingut raó, i el futur li obriria les portes sense problemes.

Mig eufòrica pensant en l’avenir, els ulls se li van humitejar de goig i va abaixar la mirada en direcció a la casa: la finestra de la seva habitació, l’àster que la mama i ella havien plantat a sobre el cos mort del pobre Policia, el gat, les esquerdes dels totxos on (ai, quina vergonya) havia deixat notetes per a les fades.

Li quedaven els records fugissers d’uns altres temps, d’una nena molt petita que recollia cargolins d’un toll arran del mar, de sopar cada nit a la saleta de la pensió costanera de la seva àvia, però eren com un somni. La granja era l’única llar que havia conegut. I malgrat que ella no aspirava a tenir un parell de butaques idèntiques, sí que li agradava veure els seus pares asseguts cadascú a la seva cada nit; saber que mentre ella s’adormia, els tenia a l’altre costat de la paret fina parlant fluixet; que només li calia estendre un braç per poder empipar una de les seves germanes.

Quan marxés els trobaria a faltar a tots.

La Laurel va pestanyejar. Sí que els trobaria a faltar i aquella certesa li pesava dins l’estómac. Un pes feixuc, com una pedra. Les seves germanes se li posaven la roba, li trencaven els pintallavis, li ratllaven els discs, però les trobaria a faltar. El soroll i l’escalfor que les acompanyava. Llur enrenou i llurs baralles i llur alegria sufocant. Eren com una ventrada de gossets rebolcant-se dins l’habitació que compartien. Atabalaven tot aquell que venia de fora, i això els plaïa. Eren les noies Nicolson, la Laurel, la Rosie, l’Iris i la Daphne; un jardí de filles, com exclamava eufòric el papà sempre que havia begut una pinta de més. Terrors diabòlics, com les batejava la seva àvia després que la visitaven cada any durant les vacances.

Ara sentia els crits i xiscles, els sons llunyans de l’estiu remullats amb l’aigua de prop del rierol. Va notar alguna cosa de dins que es tensava, com quan estires una corda. Les podia veure perfectament: el retaule d’alguna pintura antiga. Empaitant-se les unes a les altres pels indrets on l’aigua t’arribava als turmells, amb les faldilles arromangades agafades per sota les calces. La Rose segura dalt de les roques, amb aquells turmells finets dins l’aigua dibuixant amb un branquilló mullat. L’Iris, que d’alguna manera havia acabat xopa de cap a peus, i estava enfurismada. La Daphne amb els seus tirabuixons, doblegant-se de tant de riure.

La flassada del pícnic estesa damunt la gespa de la vora del riu i la mare dreta allí a prop, amb l’aigua fins als genolls al revolt on el corrent era més fort intentant col·locar l’última barqueta a punt per fer-la navegar. El papà mirant-s’ho ajagut de costat, pantalons arromangats i una cigarreta a la punta dels llavis. I a la cara, la Laurel el veia amb una claredat increïble, dibuixada l’expressió típica d’estar mig confús, com si no s’acabés de creure la sort que tenia que la vida l’hagués dut precisament a aquell indret, en aquell precís moment.

I als peus del pare, xisclant i rient, intentant agafar la barqueta de la mama amb aquelles manetes grassonetes, el petitó. La llum de llurs vides…

El petitó. Tenia nom, això és evident, es deia Gerald, però ningú no l’anomenava així. Aquell era un nom de persona adulta i ell era petit. Avui feia dos anys, però encara tenia la carona rodona amb aquells clotets, i la mirada trapella, i aquelles cametes pàl·lides i grassonetes que te les menjaries. I a vegades la Laurel s’havia de contenir per no pessigar-les-hi amb força. Totes es barallaven per voler ser la seva germana preferida i cadascuna assegurava haver obtingut la victòria, però la Laurel sabia que la seva carona s’il·luminava més quan la veia a ella.

I per tant era impensable que es volgués perdre ni que fos un sol segon de la seva festa d’aniversari. A què jugava amagant-se dins la caseta de l’arbre tanta estona sobretot quan ja tenia pensat marxar d’amagat més tard amb en Billy?

La Laurel va fer una ganyota i va desfer-se d’una sèrie de recriminacions que de seguida es van transformar en determinació. Ara ho arreglaria: baixaria a terra ferma, agafaria el ganivet especial de la taula de la cuina i el portaria de dret al rierol. Seria una filla model, la germana gran perfecta. Si ho feia abans que les busques del seu rellotge de polsera avancessin deu minuts més, acumularia punts extres al taulell de punts imaginari que portava dintre seu anés on anés. El ventet calent li va fregar el peu morè i nu tan bon punt va tocar el travesser de dalt de tot de l’escala de fusta.

Més tard, la Laurel es preguntaria si les coses haurien anat d’una altra manera si no s’hagués mogut amb tanta pressa. Si potser s’haurien pogut evitar tot aquell episodi terrible si ella hagués anat amb més de compte. Però el fet és que no hi va anar, i per tant, no se’l van estalviar. Havia tingut pressa, cosa que d’alguna manera o altra la faria sentir-se culpable tota la vida per tot allò que estava a punt de passar. En aquell moment, però, no se n’havia pogut estar. Tantes ganes com havia tingut abans d’estar sola, i ara l’oprimia una necessitat aclaparadora de trobar-se al bell mig de l’acció.

Ja feia temps que li passava això. Era com el penell a dalt de tot de la teulada de Greenacres, amb les emocions que li anaven d’un costat a l’altre segons la direcció del vent. Era una sensació estranya que a vegades també li feia por, però, sobretot, era emocionant. Com quan puges a una atracció molt moguda a la fira d’algun poble costaner.

I en aquell precís moment, també va resultar ser perillosa. Perquè amb les presses d’afanyar-se i unir-se als altres a la vora del rierol, es va donar un cop al genoll amb el terra de fusta de la caseta. Va notar una coïssor i va fer una ganyota i en abaixar el cap i mirar-se la ferida va veure que li sortia la sang d’un vermell massa intens. I en lloc de continuar baixant, va enfilar de nou cap amunt per poder donar-se un cop d’ull a la rascada.

S’estava allà asseguda mirant-se el genoll que li sagnava, maleint les presses que li havien fet allò quan va sentir un sorollet provinent de l’arbreda. Soroll de fulles que cruixen, ben natural, però alhora molt diferent de la resta de sorolls que acompanyaven la tarda, cosa que li va cridar l’atenció. Va mirar per la finestra de la caseta i va veure en Barnaby avançant barroerament per l’herba llarga amb les orelles que li rebotaven als costats com si fossin ales de vellut. No gaire lluny de la bèstia venia la seva mare caminant pel camp en direcció al jardí amb el vestit estiuenc que s’havia fet ella mateixa. Duia el petitó recolzat a un maluc amb les cames nues, que se li veien per sota la granoteta, perquè feia moltíssima calor.

Malgrat que encara eren una mica lluny, la Laurel podia sentir ben clarament la melodia que cantussejava la seva mare gràcies als rampells direccionals del vent. Es tractava d’una cançó que els havia cantat a totes elles de petites i ara el petitó reia feliç cridant «Més! Més!» (però en realitat semblava que digués «M’he! M’he!») a mesura que la mama li passava els dits panxeta amunt i li feia pessigolles a la barbeta. Se’ls veia tan concentrats l’un en l’altra, formaven una escena tan idíl·lica amb el camp de rerefons banyat pels raigs del sol, que la Laurel va sentir alhora una felicitat única d’haver presenciat aquella interacció tan íntima i enveja per haver-ne quedat exclosa.

Mentre la seva mare obria la porta del jardí i es dirigia cap a la casa, la Laurel es va entristir de cop en adonar-se que havia vingut a buscar el ganivet per tallar el pastís.

I cada pas que feia la dona significava una oportunitat menys per salvar-se ella, que es va anar emmurriant de mica en mica, i com més emmurriada estava menys ganes tenia de cridar-la des d’allà dalt o de baixar de la caseta. Així que es va limitar a quedar-se clavada amb el cul al terra de fusta. I mentre ella romania allí asseguda, amb cara de pomes agres i, en certa manera, gaudint de la nova situació, la seva mare va seguir endavant i es va ficar dins la casa.

Un dels hula-hoops va caure a terra sense fer soroll i la Laurel va interpretar-ho com un senyal de solidaritat per part del cercle. Va decidir que ella es quedava on era. Que la trobessin a faltar una miqueta més; ja aniria cap al rierol quan ella estigués a punt. I mentrestant, llegiria La festa d’aniversari una altra vegada i s’imaginaria un futur ben lluny d’allí, una vida on ella era maca i sofisticada, adulta i sense cap rascada al genoll.

L’home, quan el va veure aparèixer per primer cop, no era res més que una taca borrosa a l’horitzó, al punt més llunyà del camí d’entrada. Després la Laurel no va estar mai segura de què va ser precisament el que la va fer mirar en aquell moment en concret. Durant un segon horrible quan el va veure avançar cap a la granja, la Laurel es va pensar que era en Billy, que havia arribat d’hora a buscar-la. Però a mesura que el seu perfil es va anar marcant, quan va veure que anava vestit diferent: pantalons foscos, amb mànigues de camisa i un barret negre amb una vora d’estil antiquat, va sospirar alleujada.

I la sensació d’alleujament va donar pas de seguida a la de curiositat. A la granja no rebien gaires visites, i que vinguessin a peu, encara menys, ara que, mentre es mirava l’home que s’acostava, la Laurel va tenir la sensació que aquella escena li sonava, una mena de déjà-vu que no sabia situar per molt que s’hi esforcés. Es va oblidar que representava que estava enfadada i, gaudint del luxe que li suposava l’amagatall, va continuar observant en silenci.

Va clavar els colzes a l’ampit de la finestra i recolzà la barbeta a les mans. Per ser un home gran no estava pas malament del tot, i tenia un no-sé-què que li donava aires de confiat, de saber el que volia. Davant seu tenia un home a qui no li calia anar amb pressa. No el reconeixia, d’això n’estava segura. No era cap amic del papà del poble ni cap jornaler de per allí. Sempre hi havia la possibilitat que fos algú que s’havia perdut i necessitava que li indiquessin el camí, però la granja era una elecció bastant estranya, tan apartada com estava de la carretera principal. I si era un gitano o un vagabund? Un d’aquells homes que passaven de tant en tant amb la sort que ja feia temps que els havia abandonat i que estaven d’allò més agraïts per qualsevol feina que els pogués donar el papà. O, i amb això la Laurel es va emocionar d’haver tingut una idea tan horrible, potser era l’home de qui s’havia parlat al diari local, aquell que els adults sempre anomenaven amb veu nerviosa i tensa, el que havia estat molestant gent que havia sortit a fer un pícnic i que es dedicava a espantar dones que passejaven soles pel revolt amagat riu avall.

La Laurel va tenir una esgarrifança. Durant un instant s’havia fet agafar por i tot, i de seguida se li va escapar un badall. Aquell home no era cap sonat; li va veure la cartera de pell. Devia ser un venedor que venia a parlar-li a la seva mare de l’última enciclopèdia sense la qual no podrien viure.

Així que va deixar de mirar.

Van passar els minuts, no gaires, i la següent cosa que va sentir va ser en Barnaby que grunyia fluixet al peu de l’arbre. La Laurel es va arrossegar fins la finestra de nou i va treure el nas per damunt l’ampit. L’spaniel s’estava dret al bell mig del camí de pedra. Estava girat de cara al camí d’entrada, mirant com l’home, que ara estava molt més a la vora, intentava obrir la porta de ferro que duia al jardí.

—Barnaby, calla—es va sentir que deia la seva mare des de l’interior de la casa—. Ara sortim, home. Ara sortim. —Va aparèixer del rebedor fosc i es va aturar davant la porta oberta a xiuxiuejar-li alguna cosa a l’orella del petitó, a fer-li un petó a la galta molsuda i fer-lo riure.

Darrere la casa, es va sentir la porta de prop del galliner que grinyolava, era la frontissa que sempre necessitava oli, i el gos va tornar a grunyir. Tenia tot el pèl de l’espatlla de punta.

—Ja n’hi ha prou, Barnaby! —va dir la mama—. Es pot saber què et passa?

L’home li va aparèixer pel costat i ella se li va girar de cara. El somriure que havia portat dibuixat als llavis va desaparèixer.

—Ei, hola —va fer el desconegut tot aturant-se per poder-se fregar les temples amb el mocador—. Quins dies més macos que ens està fent.

La cara del petitó es va il·luminar davant l’arribada del nouvingut i el nen va allargar les mans rodanxones tot obrint-les i tancant-les per saludar-lo. Significaven una invitació que ningú no podia rebutjar, i l’home es va desar de nou el mocador a la butxaca i va fer quatre passes cap endavant alçant lleugerament la mà com si volgués beneir la criatura.

La seva mare va actuar amb una rapidesa sorprenent. Es va separar el nen del cos i el va deixar de qualsevol manera al terra darrere seu. Les cametes nues li tocaven la grava i, tenint en compte que era una criatura que només havia rebut gestos i moixaines d’afecció i tendresa, aquell xoc va resultar ser massa fort. Sorprès i abatut, el nen va arrencar a plorar.

La Laurel va sentir la necessitat de socórrer-lo, però s’havia quedat de pedra allà a dalt, incapaç de moure’s. Tenia la mirada clavada a la cara de la seva mare, que duia una expressió que no li havia vist mai abans. Es va adonar que feia cara de por: la mama tenia por.

A la Laurel allò li va causar un efecte immediat. Les certeses de tota la vida es van esfumar en un tres i no res per donar pas a un sentiment d’alerta.

—Hola, Dorothy —va dir l’home—. Ha passat molt de temps.

Sabia el nom de la mama. Aquell home no era un desconegut qualsevol.

Va tornar a parlar, però ho va fer tan fluixet que la Laurel no el va poder sentir i només va veure com la seva mare assentia lleugerament amb el cap. La mama se l’escoltava amb el cap inclinat al costat. Va alçar la cara en direcció al sol i va tancar els ulls un segon.

I l’escena següent va passar molt ràpid.

La Laurel sempre recordaria el flaix d’argent líquid. Com els raigs del sol es reflectien a la fulla, un instant breu i preciós.

I tot seguit el ganivet, l’especial, va baixar de cop i es va enfonsar al pit de l’home. El temps es va alentir, i va anar a una velocitat vertiginosa alhora. L’home va cridar i va fer una ganyota de sorpresa i dolor i terror; i la Laurel li tenia la mirada clavada a les mans i va veure com s’agafava al mànec d’os del ganivet, on la sang se li escampava en forma de taca per la camisa; i com queia estès a terra, amb el vent calent que se li emportava el barret arrossegant-lo pel terra polsegós.

El gos no parava de lladrar histèric, el petitó plorava damunt la grava, tenia la cara roja i brillant de tant d’esforç, el cor li anava massa ràpid, però per la Laurel, tots aquells sons s’anaven apagant. Els sentia per sota els seus panteixos i els galops líquids de la seva pròpia sang.

El ganivet havia perdut el llaç i la punta de la cinta ara s’arrossegava per les pedres que marcaven el perímetre del jardí. Allò va ser l’últim cosa que la Laurel va veure abans que el camp de visió se li omplís d’estrelles minúscules que van començar a pampalluguejar fins a apagar-se completament i ennegrir-se tot.

2

Suffolk, 2011

A Suffolk plovia. En els seus records d’infantesa no plovia mai. L’hospital quedava a l’altre costat de la ciutat i el cotxe avançà lentament pel carrer principal ple de tolls abans d’agafar el camí d’entrada i aturar-se finalment a dalt de tot de la rotonda. La Laurel es va treure el mirallet i un cop obert es va apujar la pell d’una galta, per observar tranquil·la les arrugues que s’hi formaven i que desapareixien en deixar anar la pell. Va fer el mateix a l’altre costat. A la gent li encantaven les seves arrugues. Li ho havia dit la seva agent, els directors de càsting en parlaven sempre entusiasmats, els maquilladors les lloaven alhora que feien anar els pinzells (i llur joventut encegadora) d’un costat a l’altre. Feia uns mesos, un d’aquells diaris virtuals havia fet una enquesta entre els seus lectors sobre «La Cara Preferida del País» i la Laurel havia quedat segona. Pel que es veia, les seves arrugues li donaven al públic una sensació de seguretat.

Això estava molt bé, per ells, és clar, perquè a la Laurel l’única sensació que li donaven les seves arrugues era la de ser vella.

I és que ho era, va pensar tot tancant el mirallet amb un cop sec. I no precisament en el sentit de senyora Robinson. Ja feia vint-i-cinc anys que havia fet El graduat al Teatre Nacional. Com era possible? Fàcil, algú s’havia dedicat a fer córrer les agulles del maleït rellotge mentre ella no s’hi fixava, ves com!

El conductor li va obrir la porta i la va ajudar a baixar de l’auto alhora que li aguantava un paraigua enorme de color negre.

—Gràcies, Mark —li va dir ella quan arribaven a sota el tendal—. Tens l’adreça per divendres?

Ell li va deixar la bossa a terra i va espolsar el paraigua.

—La granja de l’altre costat de la ciutat, el camí estret amb l’entrada al final. A les dues en punt?

Ella va respondre que sí i ell va assentir en silenci amb un cop de cap abans d’afanyar-se de nou sota la pluja cap a l’interior del vehicle. Es va sentir el motor que s’engegava i la Laurel va quedar-se mirant com el cotxe s’allunyava. De sobte va enyorar l’escalforeta de dins i el sorollet constant d’un viatge llarg cap a on fos per l’autopista molla. Poder anar on fos, excepte allà on precisament es trobava.

Va donar un cop d’ull a les portes però no va entrar a dins, sinó que va treure els cigarrets i en va encendre un. Va aspirar amb més ganes de les que li esqueien. Havia passat una nit espantosa. Somiant amb la seva mare i aquell lloc, i les seves germanes quan totes elles eren petites i en Gerry de menut. Un nen petit i espavilat que alçava un coet de metall que havia fet ell mateix i que li deia que quan fos gran s’inventaria una càpsula del temps i la faria servir per tornar al passat i arreglar coses. Quin tipus de coses?, li havia demanat ella en el somni. Dona, doncs totes les coses que s’espatllin, ves! I si ella volia podia anar amb ell.

Sí que ho volia.

Les portes de l’hospital es van obrir sorollosament i van sortir dues infermeres. N’hi va haver una que se la va mirar amb els ulls com unes taronges, l’havia reconeguda. La Laurel va insinuar una salutació amb el cap i va deixar caure el que li quedava de cigarret mentre la infermera s’acostava a la seva companya i li xiuxiuejava alguna cosa a l’orella.

La Rose s’esperava asseguda en una filera de cadires al vestíbul i durant un breu instant la Laurel la va veure amb ulls de desconeguda. S’estava embolicada amb un xal de ganxet de color lila que duia lligat amb un llaç rosa al davant. Portava els cabells grisos indomesticables recollits en una trena ampla que li queia per sobre una espatlla. En veure el trosset de filferro que servia per tancar les bosses de pa de motlle i que la seva germana havia utilitzat per lligar-se la trena, la Laurel va notar una onada d’afecció gairebé incontrolable.

—Rosie —va dir amagant el que realment sentia darrere el to de veu típic de nena alegre de casa bona, cosa que li va fer ràbia—. Mare de Déu, sembla que faci anys de l’últim cop. Som com dos vaixells que passen de costat en la nit, tu i jo.

Es van abraçar i a la Laurel la va sorprendre l’olor forta i familiar d’espígol que ara quedava fora de lloc. Era una olor que pertanyia a les tardes de les vacances d’estiu a la pensió costanera de l’àvia Nicolson, la Pensió Mar Blau, no a la seva germana petita.

—Em fa tan contenta que hagis pogut venir —li va dir la Rose prement-li les mans abans de guiar-la passadís enllà.

—Res no m’hauria impedit venir.

—Sí, ja ho sé.

—Si no hagués estat per l’entrevista hauria vingut abans.

—Ja ho sé.

—I si no fos pels assaigs em quedaria més temps. D’aquí quinze dies comencem el rodatge de la pel·lícula.

—Això també ho sé. —La Rose li va prémer la mà amb més força encara, com si amb aquell gest volgués marcar l’èmfasi del que sentia—. La mamà estarà contentíssima de tenir-te aquí per poc que et quedis. Està molt orgullosa de tu, Lol. Tots n’estem.

Que els de la mateixa família l’elogiessin la neguitejava, així que la Laurel no va fer cas del comentari.

—I els altres?

—Encara no han arribat. L’Iris està enmig d’un embús i la Daphne arriba aquesta tarda. Vindrà directe cap a casa des de l’aeroport. A mig camí ens farà un truc.

—I en Gerry? A quina hora arribarà?

Es tractava d’una broma amb la qual fins i tot la Rose, l’amable de casa els Nicolson, l’única que per regla general no feia broma dels altres, no va poder evitar aguantar-se el riure. El seu germà era capaç de calcular distàncies còsmiques per saber on paraven les galàxies més remotes, però si li demanaves quan tenia pensat arribar ell a algun lloc, feia cara de no entendre res.

Van girar pel passadís i van trobar el nom Dorothy Nicolson damunt una porta. La Rose va estendre el braç com si anés a trucar-hi i es va aturar de cop, dubtosa.

—T’aviso, Lol —va fer—. La mamà ha fet una gran davallada des de l’últim cop que vas ser aquí. Té pujades i baixades. Pot ser que sigui la mamà de sempre i de cop i volta… —Els llavis li tremolaven i es va agafar els collarets llargs que duia. Va prosseguir més fluixet—: Es confon, Lol, i a vegades s’empipa, diu coses del passat, coses que no sempre entenc… les infermeres diuen que això no vol dir res, que ja passa quan les persones… quan tenen la seva edat. En aquests casos li donen unes pastilles; la tranquil·litzen, però també la deixen força grogui. Jo, avui no m’esperaria un gran què.

La Laurel va assentir. El metge li havia fet aquells mateixos comentaris quan li havia trucat la setmana abans per veure com anaven les coses. Havia fet servir una lletania d’eufemismes empipadors: que si «una cursa correguda amb estil», «l’hora d’acudir a l’última crida», «la gran dormida»… un to tan apegalós…

—Doctor, m’està intentant dir que la meva mare s’està morint? —no s’havia pogut estar de dir la Laurel amb una veu carregada de superioritat com si fos la reina d’Anglaterra, i tot per poder-lo sentir quequejar mig esverat. Una petita victòria que només va durar fins que el metge li va donar la resposta.

Sí.

El mot més traïdor de tots.

La Rose va empènyer la porta.

—Mira qui m’he trobat, mamà! —I la Laurel es va adonar que s’estava aguantant la respiració.

De petita, hi havia hagut una època que la Laurel havia tingut por. De la foscor, dels zombis, dels desconeguts de qui sempre parlava l’àvia Nicolson i que deia que s’amagaven pels racons esperant poder emportar-se nenes petites i fer-los vés a saber quines coses terribles. (Quina mena de coses? COSES TER-RI-BLES. Sempre igual, l’amenaça sempre resultava més aterradora per la manca de detalls amb què venia, un suggeriment borrós de pudor de tabac i suor i indrets estranys.) De fet, la seva àvia havia estat tan convincent que la Laurel havia tingut coll avall que només era qüestió de temps fins que el destí diabòlic vingués a trobar-la i se sortís amb la seva.

A vegades totes les pitjors pors s’havien anat amuntegant en una de sola de tal manera que s’havia acabat despertant a mitja nit, cridant perquè el zombi de dins l’armari fosc l’espiava pel forat del pany, esperant a poder-li començar a fer totes aquelles coses TER-RI-BLES.

—Xut, xut, no pateixis ratolina meva —l’havia tranquil·litzada la seva mare—. Només és un malson. Has d’aprendre a diferenciar entre el que és real i el que passa de mentida. A vegades no és fàcil fer-ho, jo mateixa vaig tardar molt de temps a saber-ho. Massa temps. —I tot seguit s’enfilava al llit al costat de la Laurel i afegia—: Vols que t’expliqui una història sobre una nena que va fugir de casa per anar-se’n amb el circ?

Costava creure’s que aquella dona la presència de la qual havia foragitat tots i cadascun dels seus malsons era la mateixa que aquell ésser pàl·lid presoner a sota els llençols tibants de l’hospital. La Laurel s’havia pensat que hi entrava preparada. Tenia amics que ja havien mort, sabia la pinta que feia la mort quan t’arribava l’hora, havia rebut el BAFTA quan va interpretar el paper d’una dona que està a les etapes finals del càncer.

Però allò era diferent, ara es tractava de la mama. I la Laurel hauria volgut fer mitja volta i arrencar a córrer.

Però no ho va fer. La Rose, que s’estava dreta al costat de la prestatgeria, li va assentir animant-la i la Laurel va deixar que el personatge de bona filla obedient que visita la mare malalta s’apoderés d’ella. Es va moure amb compte i li va agafar la mà fràgil a la seva mare.

—Hola, reina —la va saludar—. Hola, preciosa.

La Dorothy va aconseguir obrir els ulls una miqueta però els va tornar a tancar de seguida. Respirava lentament fent que el pit li pugés i baixés a un ritme suau mentre la Laurel li fregava les galtes de paper amb un petó.

—T’he portat una cosa. No em podia esperar a demà. —Va deixar les seves coses en un racó i va treure un paquetet de dins la bossa de mà. Després d’uns instants de silenci, per seguir en tots moments les regles del joc, va començar a destapar el present—. Un raspall —va dir fent girar l’objecte platejat entre els dits—. Té uns pèls molt suaus, em sembla que són de porc senglar. L’he trobat en un antiquari de Knightsbridge. Te l’he fet gravar. Aquí, ho veus? Amb les teves inicials. Vols que et raspalli una mica els cabells?

No s’havia esperat obtenir cap resposta, la veritat, i tampoc no en va rebre cap. Va passar el raspall suaument pels cabells fins que formaven una mena de corona a banda i banda de la cara de la seva mare que reposava damunt del coixí. Una cabellera que havia estat abundant, d’un castany fosc i que ara s’estava transformant en no-res.

—Mira que bé —va fer tot col·locant el raspall damunt el prestatge de tal manera que la llum il·luminava la D—. Perfecte.

A la Rose li devia haver semblat bé, perquè li va passar tot seguit un àlbum que havia tret del prestatge i va fer un senyal indicant que sortia a fora a buscar-los una mica de te.

A les famílies cadascú tenia el seu paper; aquell era el de la Rose. I aquest el seu. La Laurel es va asseure a la cadira a l’alçada del coixí de la seva mare, que semblava posada allí per fer exercicis de recuperació, i va obrir el llibre amb compte. La primera fotografia era en blanc i negre, descolorida i amb una petita colònia de puntets marrons escampats pel damunt. Sota la taca marronosa es veia una dona jove amb un mocador al cap atrapada en un instant etern d’interrupció. Amb el cap alçat, després d’haver deixat de fer el que fos que tenia entre mans, havia aixecat la mà com si volgués fer fora el fotògraf. Somreia lleugerament i se la veia alhora mig empipada, mig divertida amb la boca oberta deixant anar unes paraules ara ja oblidades. Una broma, li havia agradat pensar sempre a la Laurel, algun comentari graciós dirigit a qui fos que hi havia darrere la càmera. Segurament es tractava d’algun dels innumerables hostes de temps era temps que s’havia allotjat a la pensió de la seva àvia, algun comerciant que estava de viatge, o algú que passava les vacances en solitari, algun buròcrata reservat de sabates enllustrades, deixant passar la guerra apoltronat en alguna feina ben segura. Darrere seu, si sabies localitzar la imatge, s’hi podia veure el perfil d’un mar tranquil.

La Laurel va aguantar l’àlbum davant el cos immòbil de la seva mare.

—Mira’t aquí, mama —va començar—. A la pensió de l’àvia Nicolson. Som al 1944 i la guerra s’està a punt d’acabar. El fill de la senyora Nicolson encara no ha tornat a casa, però hi tornarà. En menys d’un mes ella t’enviarà al poble amb les cartilles de racionament i quan tornis amb el menjar et trobaràs un soldat assegut a la taula de la cuina, un home que no has vist mai però que saps identificar gràcies a la fotografia emmarcada que hi ha a la lleixa de la xemeneia. Quan el veus és més gran que a la imatge de la fotografia, però va vestit igual i et somriu i saps, en aquell mateix instant, que és l’home que has estat esperant tota la teva vida.

La Laurel va passar la pàgina alhora que aixafava amb el polze la cantonada de la làmina de plàstic protectora esgrogueïda. El pas del temps l’havia ressecada i cruixia.

—Et vas casar amb un vestit que et vas fer tu mateixa d’unes cortines de puntes de l’habitació de convidats de dalt que l’àvia Nicolson es va veure obligada a sacrificar. Ben fet, mama. Segur que convèncer-la no va ser bufar i fer ampolles. Ja sabem tots com n’estava l’àvia de les seves cortines i tota la pesca. La nit abans hi havia hagut tempesta i tu estaves amoïnada perquè no plogués també el dia del casament. Però no va ploure. Va sortir el sol i els núvols van desaparèixer i la gent va dir que allò era bon senyal. Tot i així tu no et vas arriscar; aquest d’aquí a baix les escales de l’església és el senyor Hatch, l’escura-xemeneies, per portar-vos bona sort. Ell sempre content de poder ser útil, amb el que li va donar el papà li va poder comprar unes sabates noves a son fill gran.

Des de feia uns mesos la Laurel no sabia del cert si la seva mare se l’escoltava o no, però la infermera amable li havia dit que no hi havia motius per pensar el contrari i, a vegades, a mesura que anava passant les pàgines de l’àlbum, la Laurel es permetia recórrer a la invenció. Res de massa dràstic, només per allà on la seva imaginació la guiava enduent-se-la de l’acció principal cap a zones perifèriques. A l’Iris no li agradava. Deia que la història de la seva mare era important per ella i que la Laurel no tenia cap dret a afegir-li floritures, així que quan li ho havia comentat al metge, aquest havia dit que el que importava era el fet de parlar-li, i no si allò que se li explicava era cert o no. S’havia girat de cara a la Laurel i li havia fet l’ullet.

—Vostè més que ningú, no s’hauria de veure obligada a explicar sempre la veritat, senyoreta Nicolson.

Malgrat que li havia fet costat, a la Laurel li havia molestat aquella assumpció. Fins i tot havia pensat de parlar de la diferència entre una actuació dalt de l’escenari i la decepció de la vida real i dir-li a aquell metge impertinent de cabells massa negres i dents massa blanques que tant en un cas com en l’altre la veritat sí que importava. Però s’havia sabut estar de filosofar amb un home que duia un bolígraf amb forma de pal de golf a la butxaca de la camisa.

Va passar la pàgina i va trobar, com sempre, la sèrie de fotografies d’una Laurel petita. Va narrar-li ràpidament els seus primers anys de vida, la Laurel-nadó en un bressol on a la paret del costat hi havia pintades estrelles i fades; a braços de la seva mare pestanyejant i fent una ganyota; una mica més gran avançant per la platja tota grassoneta; abans d’arribar al punt en què s’acabava la narració i començaven els records. Va passar la pàgina. La següent venia plena de sorolls i rialles de les altres filles. Era casualitat que els seus records anessin tan lligats amb la seva arribada? Aquelles germanes, que van aparèixer l’una darrera de l’altra: rodolant per l’herba llarga; saludant amb la mà des de la finestra de la caseta de fusta de dalt de l’arbre; en fila índia davant la granja de Greenacres, casa seva, pentinades i vestidetes ben bufones, totes a punt per sortir a vés a saber on.

La Laurel havia deixat de tenir malsons tan bon punt havien arribat les seves germanes. Bé, millor dit, els malsons havien canviat. Ara ja no la visitaven ni zombis ni monstres ni homes estranys que de dia vivien amagats dins l’armari; en lloc d’allò va començar a somiar que s’acostava una ona de marea, o que el món s’estava a punt d’acabar, o que havia esclatat una altra guerra i que només ella, ella sola havia de protegir les petites. Era una de les coses que recordava amb més claredat. La seva mare que li deia de petita: «Cuida les teves germanes. Tu ets la més gran, no deixis que els passi res». I a la Laurel no se li havia ocorregut pensar que potser la seva mare parlava per experiència pròpia; que en aquell comentari hi havia implícit el dol que arrossegava a dins per un germà petit, mort per culpa d’una bomba durant la Segona Guerra Mundial. Les criatures ja ho tenen, això, poden ser egocèntriques, sobretot les que són felices. I les de ca els Nicolson havien estat molt més felices que la majoria.

—Aquí era Pasqua. Amb la Daphne asseguda a la trona, que deu voler dir que som al 1956. Sí, això. Mira, veus? La Rose té el braç enguixat, l’esquerre aquesta vegada. L’Iris feia de cabreta i somriu aquí al darrere, però aviat deixarà de somriure. Te’n recordes? Aquella tarda va buidar la nevera i va escurar totes les potes de cranc que el papà havia portat en tornar de pescar el dia abans.

Havia estat l’únic cop que la Laurel l’havia vist enfadat de debò. S’havia despertat de la migdiada, amb color a les galtes d’estar-se al sol i amb ganes de menjar una mica de cranc i tot el que va trobar dins la nevera van ser les closques buides. La Laurel encara veia l’Iris amagada darrere el sofà, l’únic lloc on el seu pare no la podia atrapar malgrat les amenaces de deixar-li el pandero com un tomàquet (una amenaça que no anava mai més enllà de les paraules, però que no deixava de fer por igualment), negant-se a sortir. Suplicant a qui la volgués escoltar que sisplau tinguessin pietat d’ella i que per favor li passessin el llibre de la Pippi Calcesllargues. La Laurel ho recordava amb afecció. S’havia oblidat fins a quin punt podia ser divertida l’Iris quan no es dedicava a fer-se l’emmurriada.

Del final de l’àlbum va caure alguna cosa i la Laurel es va ajupir a recollir-ho del terra. Era una fotografia que no havia vist mai, una d’antiga en blanc i negre on sortien dues noies agafades de bracet. Se la miraven rient des d’aquell marc blanc, dretes les dues en una sala plena de banderetes i la claror de fora que entrava per alguna finestra que no es veia. La va girar esperant trobar-hi una anotació, però només hi havia la data: maig del 41. Que estrany. La Laurel se sabia l’àlbum familiar del dret i del revés, i aquella fotografia, aquelles persones, no eren d’allí. Es va obrir la porta i va entrar la Rose amb dues tasses de te desaparellades, cadascuna dringant damunt el seu platet corresponent.

La Laurel va alçar la fotografia.

—L’has vista, aquesta, Rosie?

La seva germana va deixar les tasses a la tauleta de nit i va mirar-se la fotografia amb els ulls entretancats.

—Ah, sí —va fer—. Va aparèixer fa uns mesos a Greenacres. Vaig pensar que li podries trobar un racó a l’àlbum. Està molt maca, no creus? Que bé descobrir alguna cosa nova per ella, sobretot ara.

La Laurel es va tornar a mirar la imatge. Les dues noies, amb el serrell recollit a banda i banda a l’estil de la Betty Grable; faldilles arran dels genolls; l’una amb un cigarret a la mà. Sí que era la seva mare. Però anava maquillada diferent. Se la veia diferent.

—És curiós —va continuar la Rose—. No me l’havia imaginada així.

—Així com?

—Jove, suposo. Rient amb alguna amiga.

—Ah, no? Em pregunto per què. —Però el fet és que la Laurel pecava del mateix. Per ella, per totes elles, pel que es veia, la seva mare prenia vida quan havia respost un anunci que la seva àvia havia posat al diari dient que buscava una noia per treballar a la pensió que tenia. De la vida d’abans en sabien el més bàsic: que havia nascut i s’havia criat a Coventry, que després s’havia traslladat a Londres just abans que hagués esclatat la guerra, que la seva família havia mort tota durant els bombardeigs. La Laurel també sabia que la mort de la seva família l’havia afectada molt. La Dorothy Nicolson havia aprofitat qualsevol oportunitat que se li presentava per repetir als seus fills que la família ho era tot: havia estat el mantra que els va acompanyar al llarg de la infantesa. Quan la Laurel passava per una època especialment dolenta de l’adolescència, la seva mare la va agafar de les mans i li va dir amb una veu severa no gens característica d’ella—: Laurel, no siguis com vaig ser jo. No tardis gaire a veure allò que és important de veritat. Potser sí que la teva família et pot fer enrabiar molt, a vegades, però tots ells valen molt més del que mai et podràs arribar a imaginar.

Però pel que fa als detalls de la vida de la Dorothy abans que conegués l’Stephen Nicolson, mai no havia volgut atabalar els seus fills amb aquelles històries i a cap d’ells tampoc no se li havia acudit de fer-li mai preguntes. I no hi havia res d’estrany, en allò, va pensar la Laurel de sobte sentint-se una mica incòmoda. Els fills mai no necessiten el passat dels pares i a vegades troben que saber-ne detalls fins i tot els fa enrojolar. I ara, mirant-se aquella desconeguda de l’època de la guerra, la Laurel va sentir més que mai la mancança d’aquell saber.

Quan la Laurel tot just començava la seva carrera com a actriu, un director famós s’havia inclinat per damunt el guió, s’havia col·locat bé les ulleres de cul de got i li havia dit que no tenia el físic per interpretar personatges principals. Aquell comentari li havia dolgut i s’havia enfadat i havia estat emmurriada molt de temps, havia passat hores mirant-se com qui no vol la cosa al mirall fins que, com a resultat d’una borratxera, es va acabar tallant la llarga cabellera. Però va resultar ser un d’aquells «moments» de la seva carrera. Era una actriu de caràcter. El director la va escollir pel paper de la germana de la protagonista principal i va recollir les seves primeres crítiques més que favorables. La gent es meravellava de la seva capacitat de fer créixer els personatges de dins cap enfora, de saber-se submergir i ficar-se dins la pell d’una altra persona desapareixent ella al complet. Però el cert és que no hi havia truc que valgués. Amb prou feines s’esforçava a descobrir els secrets del seu personatge. I és que la

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X