1

El refugi d’animals

En Bob va trobar el gos dos dies després de Nadal, amb el barri asserenat pel fred, sumit en la ressaca i la flatulència. Sortia del seu torn habitual de quatre a dues al Cousin Marv’s, a la zona dels Blocs, on feia una bona vintena d’anys que treballava rere la barra. La nit havia estat tranquil·la al bar. La Millie havia ocupat com sempre el tamboret de la cantonada, havia estat assaborint un Tom Collins i de tant en tant remugava o feia com si mirés la tele, qualsevol cosa per no haver de tornar a la residència per a gent gran d’Edison Green. El mateix Marv havia fet acte de presència i s’hi havia quedat una estona. Segons ell, mirava de fer quadrar els rebuts, però bàsicament s’havia estat en una taula que hi havia al fons llegint els resultats de les curses i enviant missatgets a la seva germana, la Dottie.

Segurament haurien plegat abans si els amics d’en Richie Whelan no s’haguessin apropiat de l’extrem de la barra contrari al de la Millie i s’haguessin passat la nit brindant pel seu amic, que feia molt de temps que no veien i que pressuposaven mort.

Tal dia com aquell deu anys enrere, en Richie Whelan havia marxat del Cousin Marv’s a buscar una mica de maria o potser de metaqualona (detall que dividia els seus amics) i no l’havien tornat a veure mai més. Va deixar enrere una xicota, un nano que no va arribar a conèixer, que vivia amb la seva mare a New Hampshire, i un cotxe al taller pendent d’un nou aleró. Per això tots sabien que era mort: en Richie no hauria abandonat mai el seu cotxe. Aquell cony de cotxe el fascinava.

A en Richie Whelan, poca gent li deia pel nom. Tothom el coneixia per Dies de Glòria perquè sempre que podia et clavava la murga sobre l’any que havia jugat de quarterback a l’equip de l’institut d’East Buckingham. Aquell any els havia ajudat a batre un rècord de set victòries i sis derrotes, cosa que tampoc no era tan espectacular, fins que repassaves les estadístiques anteriors de l’equip i les d’aleshores ençà.

I allà teníem els companys d’en Dies de Glòria, l’amic que feia tant de temps que no veien i que creien mort, al Cousin Marv’s aquell vespre —en Sully, en Donnie, en Paul, l’Stevie, en Sean i en Jimmy— mirant com els Heat feien suar la cansalada als Celtics. En Bob els va dur una cinquena ronda sense que la demanessin i els va dir que els hi convidava la casa, perquè alguna els havia passat durant el partit que els havia fet alçar de cop les mans entre laments i algun crit.

—Sou massa vells, collons! —va exclamar en Sean en direcció a la pantalla.

En Paul va dir:

—No són pas tan vells, home.

—Però si en Rondo li acaba de fer un tap a en LeBron amb el caminador, per l’amor de Déu —va dir en Sean—. Com es diu el cap de cony aquell, Bogans? A aquell el patrocina una marca de bolquers per a iaios.

En Bob va deixar les begudes davant d’en Jimmy, el conductor d’autobús escolar.

—Tu què en penses d’això? —li va preguntar en Jimmy.

En Bob va notar que es tornava vermell, com solia passar-li quan la gent el mirava als ulls i es veia obligat a no apartar la mirada.

—No el segueixo, jo, el bàsquet.

En Sully, que treballava en un peatge de l’autopista, va dir:

—No tinc ni idea de què segueixes tu, Bob. Ets més de llegir? Mires realities d’aquests en què la gent es casa? Ataques indigents?

La colla va riure per sota el nas i en Bob els va fer un somriure com de disculpa.

—Convida la casa.

Se’n va anar sense fer cas de la xerrameca que acabava de provocar.

En Paul va dir:

—Jo he vist ties amb un cul prou potent intentant arrencar-li alguna paraula a aquest, i res, tu, se n’han anat totes sense ni mitja.

—Potser li agraden els paios —va dir en Sully.

—A aquest no li agrada res.

En Sean va recuperar les bones formes, va aixecar la gerra cap a en Bob i, acte seguit, cap al cosí Marv.

—Gràcies, nois.

En Marv, que ara era rere la barra, amb el diari estès davant seu, va somriure, va alçar un got en agraïment i es va tornar a capbussar en el diari.

La resta del grup va agafar les gerres i les va aixecar. En Sean va dir:

—Ningú no pensa dir res del nostre amic?

Va ser en Sully qui va intervenir:

—Per en Richie Whelan, àlies Dies de Glòria, de la promoció d’East Bucky de 1992, un desgraciat collonut. Que descansi en pau.

La resta s’hi va mostrar d’acord amb un murmuri i va fer un glop, i en Marv es va acostar on era en Bob, que deixava els gots buits a l’aigüera. Va plegar el diari i va observar la colla que era a l’altre extrem de la barra.

—Els has convidat a una ronda? —va preguntar a en Bob.

—Estan brindant per un amic mort.

—Quant fa que és mort, aquell noi, deu anys ja? —Arronsant-se d’espatlles, en Marv es va enfundar l’abric de pell de tres quarts que sempre duia, una peça que s’havia posat de moda quan els avions es van estavellar contra les torres a Nova York, però que només esfondrar-se ja havia passat de moda—. En algun moment s’ha de girar full i deixar de gorrejar copes gratis amb l’excusa d’un cadàver.

En Bob va esbandir un got abans de posar-lo al rentaplats i no va dir res.

El cosí Marv es va posar els guants i la bufanda, i va observar la Millie, que era a l’altra punta de la barra.

—I ja que hi som, no podem seguir deixant que aquella escalfi un tamboret tota la santa nit i després no pagui el que beu.

En Bob va col·locar un altre got a la safata de dalt.

—Tampoc no beu gaire.

En Marv se li va acostar per parlar-li.

—Quan va ser l’últim cop que li vas cobrar alguna cosa, eh? A més, passada la mitjanit la deixes fumar a dins... no et pensis que no ho sé. No és un menjador social, això, és un bar. Que pagui el que deu aquesta nit o no la deixis tornar a entrar fins que saldeu comptes.

En Bob se’l va mirar i li va parlar fluixet.

—Deu ben bé cent dòlars.

—Cent quaranta, concretament. —En Marv va sortir com va poder de la barra, es va aturar un segon a la porta i va assenyalar la decoració nadalenca de les finestres i de sobre la barra—. Ah, per cert, Bob. Treu tota aquesta merda de Nadal. Som a vint-i-set ja.

En Bob li va dir:

—I el Petit Nadal,1 què?

En Marv se’l va quedar mirant un instant.

—Em deixes sense paraules, amb aquestes coses —va dir abans d’anar-se’n.

Després que acabés el partit dels Celtics, fent tots una mica el ploricó, com si practiquessin l’eutanàsia a un parent amb qui ningú no tenia gaire tracte, els amics d’en Richie Whelan van tocar el dos i es van quedar com sempre la Millie i en Bob tots sols.

La Millie va començar a tossir, amb tos de fumadora, de durada i flegma infinites, mentre en Bob passava l’escombra. La Millie va continuar estossegant. I just quan diries que li faltava l’aire i estava a punt de dinyar-la, va parar.

En Bob se li va atansar amb l’escombra.

—Et trobes bé?

La Millie se’l va espolsar amb un gest.

—De conya. Posa-me’n una altra.

En Bob es va posar rere la barra. Com que se sabia incapaç de mirar-la de fit a fit, va contemplar el terra de goma negra protectora.

—T’ho he de cobrar. Em sap greu. Ah, i... Mill? —Quines ganes tenia de fotre’s un tret al cap, hòstia, quina vergonya formar part de la raça humana en aquell moment!—. Hem de passar comptes.

—Ah.

En Bob va seguir sense mirar-la als ulls.

—Sí.

La Millie es va afanyar a buscar per la bossa d’esport que duia cada nit.

—I tant, i tant. Portes un negoci, tu, aquí. I tant.

La bossa d’esport era vella, el logotip del lateral estava descolorit. Va furgar-hi amb la mà. Va deixar un bitllet d’un dòlar i seixanta-dos cèntims sobre la barra. Va seguir furgant-hi i en va treure un marc de fotos antic, però sense foto. El va deixar sobre la barra també.

—És plata de llei del joier del carrer Water —va dir la Millie—. En Robert Francis Kennedy hi va comprar un rellotge per a la seva Ethel, allà, Bob. Val molts calés.

Ell li va contestar:

—I no hi tens cap foto?

La Millie va aturar la mirada sobre el rellotge que hi havia penjat damunt la barra.

—S’ha descolorit.

—Teva? —va interessar-se en Bob.

La Millie li va contestar amb un cop de cap.

—I dels nens.

Va tornar a mirar-se la bossa i a buscar-hi una mica més. En Bob li va portar un cendrer. Ella se’l va quedar mirant. Tenia ganes de tustar-li la mà, en Bob —un gest que la calmés, que li digués «no estàs sola»—, però aquella mena de gestos quedaven relegats a altra gent, els que sortien a les pel·lícules, potser. Cada cop que en Bob procurava fer una cosa així d’íntima, causava estranyesa.

Així que al final va fer mitja volta i va anar a preparar-li una altra copa.

Li va allargar el got. Va agafar el dòlar de la barra i va anar cap a la caixa.

La Millie li va dir:

—No, agafa el...

En Bob va girar el coll per mirar-la.

—Amb això estem en pau.

En Bob es comprava la roba als magatzems Target: samarretes, texans i camises de franel·la noves any sí, any no; duia un Chevy Impala des que el seu pare li n’havia donat les claus el 1983, i el comptaquilòmetres encara no havia arribat als cent mil perquè pràcticament no el feia servir mai; tenia la casa pagada i l’impost de béns immobles que li cobraven feia riure perquè, hòstia tu, qui hi voldria viure en un lloc com aquell? O sigui, que si alguna cosa tenia en Bob que pocs s’haurien imaginat eren diners per gastar. Va deixar el bitllet de dòlar al calaix. Va buscar per les butxaques, en va treure un feix de bitllets i en va apartar set de vint per afegir-los al del calaix.

Quan es va girar, la Millie ja havia arreplegat la xavalla i l’havia deixada, amb el marc de fotos, dins la bossa d’esport.

Mentre la Millie bevia, en Bob va acabar de netejar i va tornar a entrar a la barra quan ella feia sonar els glaçons que li quedaven al got.

—N’has sentit a parlar mai, del Petit Nadal? —li va preguntar.

—I tant. És el sis de gener.

—La gent ja no se’n recorda.

—A la meva època era un dia important —va dir ella.

—A la del meu pare també.

La veu de la Millie va agafar un to distret i llastimós.

—Però a la teva ja no.

—No, a la meva, no —va concedir-li en Bob, i va notar com l’ocell que duia engabiat al pit batia les ales, tot desemparat, buscant una sortida.

La Millie va fer una pipada fonda del cigarret i va exhalar-ne el fum recreant-s’hi. Va tossir uns quants cops més fins que el va apagar. Es va posar un abric d’hivern esparracat i va fer cap a la porta tranquil·lament. Quan en Bob la hi va obrir, a fora queien quatre flocs de neu.

—Bona nit, Bob.

—Vés amb compte —li va dir ell—. Vigila, que està tot glaçat.

Aquell any, el vint-i-vuit queia en dia de recollida al seu districte dels Blocs i feia molt que la gent havia deixat els cubells a la vorera perquè se’ls enduguessin l’endemà de matí. En Bob va fer una bona caminada per les voreres que el duien a casa i pel camí es va anar fixant, mig encuriosit, però fent-se’n creus, en tot el que la gent llençava. Tantes joguines espatllades a l’acte. Tants objectes rebutjats que funcionaven perfectament, però que algú havia decidit que calia renovar. Torradores, televisors, microones, cadenes de música, roba, cotxes, avionetes i camions de rodes gegants teledirigits que n’haurien tingut prou amb una gota de pega aquí i una tira de cinta aïllant allà.

I no és que els sobrin els diners, als veïns. En Bob és incapaç de recordar la quantitat de baralles domèstiques per calés que l’han desvetllat de nit, ha perdut el compte de les cares que pugen al metro cada matí i que el neguit les enfonsa, aferrant-se a les pàgines dels Classificats amb els punys amarats de suor. Fa cua darrere d’aquestes persones a la botiga del Cottage Market mentre recompten quants cupons d’aliments els queden, i al banc, quan ingressen els talons del subsidi. N’hi ha que tenen dues feines, d’altres que només es poden permetre un sostre pels ajuts del govern a l’habitatge i uns altres que repassen les seves penes al Cousin Marv’s, amb la mirada perduda i els dits enganxats a les nanses de les gerres de cervesa.

I tot i així compraven. Anaven aixecant bastides de deute i, just quan semblava que la muntanya perillava i s’ensorraria amb tant de pes acumulat, es compraven els mobles del menjador donant una paga i senyal, i els afegien a la pila. I, com que necessitaven seguir comprant, sentien que havien de llençar en la mateixa mesura, o més i tot. Els munts d’escombraries que veia feien pensar en una mena d’addicció gairebé violenta; era com si algú hagués cagat un menjar que no hauria d’haver-se cruspit mai.

En Bob —exclòs fins i tot d’aquest ritual per la seva particular solitud, la seva incapacitat d’atreure ningú que s’interessés per ell més enllà dels cinc minuts de la conversa que toquessin aquell dia— de vegades sucumbia al pecat de la supèrbia durant aquests passejos, se sentia orgullós de no consumir sense mesura, de no sentir la necessitat de comprar el que li exigien que comprés a la tele, a la ràdio, a les tanques publicitàries, a les revistes, als diaris. No l’ajudaria pas a aconseguir el que buscava, perquè en realitat l’únic que volia era no estar sol, però sabia que ningú no el vindria a salvar d’aquell destret.

Vivia tot sol a la casa on havia crescut i, sempre que havia sentit que la casa se l’empassava, amb totes aquelles olors, records i sofàs foscos, les seves temptatives de fugir-ne —amb els aplecs de l’església, els pícnics a la cabana i una trobada esgarrifosa organitzada per un servei de cites— només li havien obert encara més la ferida, després havia hagut de passar setmanes apedaçant-la i maleint-se per haver covat esperances. Que inútil, l’esperança, es deia de vegades al menjador de casa en veu baixa. Inútil, ben inútil, l’esperança.

Però, dins seu, hi pervivia, malgrat tot. En silenci, sovint fins i tot desesperançada. Una esperança desesperançada, hi havia dies que pensava, i s’obligava a somriure, i llavors la gent del metro es demanava de què coi somreia en Bob. El Bob de tota la vida, el bàrman solitari. Un bon paio, sempre hi podies comptar per treure la neu del carrer a palades o per convidar-te a una ronda, un noi maco, però tan tímid que la major part de vegades ni el senties quan parlava, i al final desisties, li feies que sí amb el cap per educació i et giraves per parlar amb algú altre.

En Bob era conscient del que deien d’ell, però no els ho tenia en compte. Sabia prendre distància i veure el que veia la gent: un no ningú que no havia arribat a res, un pocatraça en les relacions socials, propens a tics nerviosos puntuals, com ara parpellejar en excés i sense motiu o inclinar el cap en posicions estranyes quan badava, la classe de persona que fa que, en comparació, els altres acabats semblin més espavilats.

—Tens tant d’amor per donar —va dir mossèn Regan a en Bob el dia que es va desmuntar al confessionari i va esclafir a plorar. Mossèn Regan el va fer entrar a la sagristia i es van servir un parell de gots de whisky pur de malta que el capellà guardava en un prestatge de l’armari, a dalt de les sotanes—. Però molt, Bob. Ho sap tothom, això. I estic convençut que algun dia una dona bona, una dona amb fe en Nostre Senyor, sabrà veure aquest amor i s’hi llançarà de ple.

Com li expliques a un home d’església com funciona el món dels homes? En Bob sabia que el capellà ho deia amb bona intenció, que tenia raó, si més no en teoria. Però l’experiència havia demostrat a en Bob que les dones sí que veien l’amor que tenia per donar, fins aquí perfecte, només era que al final s’estimaven més un amor amb un embolcall que els entrés més pels ulls. I no eren les dones només; era ell. Ni tan sols ell es confiaria res que fos fàcil de trencar. La cosa venia de lluny, feia anys que era així.

Aquella nit es va aturar al mig de la vorera, va sentir el cel de tinta damunt d’ell i el fred als dits, i va tancar els ulls per aïllar-se de la fosca.

S’havia fet a la idea. S’havia fet a la idea.

No passava res.

T’hi podies avenir i tot, l’important era no oposar-hi resistència.

Amb els ulls clucs, ho va sentir: un lament cansat, acompanyat d’un xerric llunyà i un esclafit metàl·lic. Va obrir els ulls. Un cubell gros de metall amb una tapa ben feixuga. Cinc metres vorera avall, a la dreta. El contenidor es va bellugar una mica sota la resplendor grogosa del fanal, el cul va rascar el terra. S’hi va acostar i va tornar a sentir el gemec d’abans, el so d’una criatura amb només una inspiració per decidir si es veia amb forces de continuar respirant. En Bob va obrir-ne la tapa.

Va haver de treure’n algunes coses per arribar-hi: un microones sense porta i cinc volums de pàgines grogues, les més antigues de 2005, apilades sobre uns llençols tacats i uns coixins florits. El gos —de raça molt petita o, potser, un cadellet— era a sota de tot; quan el va impactar la llum, va enfonsar el cap contra el ventre. Va deixar anar un udol fluixet que va semblar un esbufec i va contreure el cos encara més, només se li veien unes petites ranures als ulls. Una coseta escanyolida. Li va veure les costelles. I també tota una crosta de sang resseca a l’orella. Cap collar. Era marró, amb el morro blanc i unes potes que semblaven massa grosses per a aquella carcanada.

Va deixar anar un gemec encara més agut quan en Bob s’hi va abocar, va enfonsar-li els dits al bescoll i el va treure d’entre les seves pròpies tifes. No sabia gaire cosa sobre gossos, però no hi havia dubte que allò era un bòxer. I ara ja segur, era un cadell, amb uns ullots marrons que es van obrir i se’l van mirar quan el va alçar davant seu.

En alguna banda, n’estava segur, hi havia dues persones fent l’amor. Un home i una dona. Entortolligats. Darrere d’alguna d’aquelles cortines, ataronjades per la llum, que donaven al carrer. En Bob els podia sentir, allà dins, despullats, feliços. I ell era a fora, en aquella fredorada, amb un quisso mig mort que el mirava fixament. La vorera g

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X