1

2011

This Ain’t the Summer of Love 2

No se n’havia pogut desenganxar tota la sang. Encara tenia una línia fosca com un parèntesi a la part inferior de l’ungla del dit del mig de la mà esquerra. Va començar a gratar, tot i que li agradava força veure-la: era un record de les satisfaccions del dia anterior. Al cap d’una estona de rascar infructuosament, es va ficar l’ungla ensangonada a la boca i va xuclar. El regust ferrós li va recordar l’olor de la cascada que havia ruixat les rajoles del terra, havia esquitxat les parets, li havia amarat els texans i havia convertit les tovalloles d’un color tirant a salmó — flonges, seques i pulcrament plegades— en uns draps xops de sang.

Aquell matí els colors semblaven més lluents i el món, un lloc més bonic. Se sentia serè i envigorit, com si l’hagués absorbida, com si s’hagués empeltat de la seva vida. Després d’haver-les assassinades, te n’apoderaves: era una possessió que transcendia el sexe. Fins i tot el fet de saber-ne l’aspecte que oferien en el moment de la mort representava una intimitat que ultrapassava qualsevol experiència que poguessin compartir dos cossos vius.

El va envair l’emoció en adonar-se que ningú no sabia el que havia fet ni el que pensava fer a continuació. Es va xuclar el dit del mig, feliç i assossegat, repenjant-se contra el mur tebi, sota el sol feble d’abril, amb els ulls fixos a la casa de l’altre costat del carrer.

No era una casa elegant. Més aviat era ordinària. Tot i així, sens dubte feia de més bon viure-hi que no el pis minúscul on la roba encarcarada per la sang del dia anterior encara era en unes bosses negres d’escombraries, esperant el moment de ser incinerada, i on refulgien els seus ganivets, després d’haver-los rentat amb lleixiu, encastats darrere el sifó de sota la pica de la cuina.

Aquesta casa, en canvi, tenia un jardinet al davant, una reixa negra i una gespa que s’havia de tallar. Hi havien ajuntat dues portes principals de color blanc, la qual cosa evidenciava que havien reconvertit l’edifici de planta baixa i dos pisos perquè tingués apartaments independents a dalt i a baix. Als baixos hi vivia una noia que es deia Robin Ellacott. Però, per molt que s’hagués proposat d’esbrinar-ne el nom, dins del seu cap l’anomenava la Secretària. L’acabava de veure passar per davant de la tribuna, fàcilment identificable pels cabells rossos.

Observar la Secretària era un extra, un plaent afegitó. Com que tenia unes quantes hores lliures, havia decidit anar a espiar-la. Era un dia de descans, entre les excel·lències del dia abans i les de l’endemà, entre la satisfacció del que s’havia acomplert i l’emoció del que passaria a continuació.

La porta de la dreta es va obrir d’improvís i en va sortir la Secretària acompanyada d’un home.

Sense apartar-se del mur tebi, va mirar carrer amunt decantant el perfil cap a ells, fent com si esperés un amic. Cap dels dos no li va parar atenció. Van enfilar el carrer l’un al costat de l’altre. Els va concedir un minut d’avantatge i va decidir seguir-los.

Ella duia texans, una jaqueta prima i unes botes de taló baix. Ara que li veia els cabells llargs i ondulats a la llum del sol, es va adonar que tenien un to una mica rogenc. També li va semblar detectar un punt de fredor entre la parella, sumida en el silenci.

Hi tenia traça a l’hora de clissar les persones. Havia sabut clissar i seduir la noia que el dia abans havia mort entre les sangonoses tovalloles de color salmó.

Els va seguir per aquell carrer llarg del barri residencial, amb les mans a les butxaques, caminant amb aire desmenjat, com si anés cap a les botigues, sense que les ulleres de sol que duia posades cridessin l’atenció en aquell matí tan clar. La suau brisa primaveral agitava els arbres amb delicadesa. Al cap del carrer, la parella va tombar a mà esquerra i es va incorporar a la concorreguda avinguda principal, flanquejada per blocs d’oficines. Damunt d’ell llambrejava el vidre de les finestres, reflectint el sol mentre la parella passava per davant de l’edifici del consistori d’Ealing.

Llavors el company de pis de la Secretària —o el nòvio, o el que fos—, polit i oferint un perfil de mandíbula quadrada, va parlar amb ella, que li va donar una resposta curta i no va somriure.

Les dones eren vulgars, mesquines, brutes i esquifides. Una colla de meuques amb mal geni que esperaven que els homes les fessin felices. No era fins que les tenies mortes i buides al teu davant que es tornaven pures, misterioses i fins i tot magnífiques. Llavors eren del tot teves i no podien discutir, ni forcejar, ni anar-se’n; eren teves i les podies tractar com et donés la gana. El cadàver de l’altra s’havia tornat tou i feixuc el dia abans, després que ell l’hagués deixat exsangüe: era la seva joguina a escala real.

Va seguir la Secretària i el seu nòvio a través de les concorregudes galeries comercials Arcadia, lliscant com un fantasma o un déu. El podien veure, els compradors de dissabte? O potser s’havia transformat, doblement viu, i li havien concedit el do de la invisibilitat?

Havien arribat a una parada d’autobús. Ell feia temps fingint que mirava l’interior d’un restaurant oriental, les altes piles de fruita de l’exterior d’una fruiteria, les carotes de cartró del príncep Guillem i Kate Middleton que hi havia penjades a l’aparador d’un quiosc, el reflex d’ells dos al vidre.

Estaven a punt d’agafar el 83. Ell no duia gaires diners a les butxaques, però s’ho estava passant tan bé espiant-la que encara no volia que s’acabés. Quan va pujar darrere la parella, va sentir que l’home esmentava Wembley Central. Va comprar un bitllet i els va seguir al pis de dalt.

Van trobar dos seients junts al davant de tot. Ell se’ls va asseure a prop, al costat d’una dona rondinaire a qui va obligar a moure les bosses amb el que havia comprat. De tant en tant, les veus de la parella destacaven enmig del murmuri dels altres passatgers.

Quan no parlaven, la Secretària mirava per la finestra, sense somriure. Ella no volia anar on anaven, n’estava convençut. Quan es va apartar uns quants cabells de davant dels ulls, ell es va adonar que duia un anell de compromís. O sigui que es casaria... Si més no era el que ella es pensava. Ell va ocultar un lleu somriure darrere el coll apujat de la jaqueta.

El sol càlid del migdia es filtrava per les finestres brutes de l’autobús. Una colla d’homes va pujar al pis de dalt i va ocupar els seients del voltant. N’hi havia un parell que duien una samarreta de rugbi vermella i negra.

Tot d’una va tenir la sensació que aquell dia radiant s’esfumava. Aquelles samarretes amb la mitja lluna i l’estrella tenien connotacions que no li agradaven. El feien pensar en una època en què no s’havia sentit com un déu. No volia que aquell dia de felicitat quedés embrutit i tacat per antics records, per mals records, però l’eufòria que sentia de cop i volta s’havia esvanit. Contrariat —la seva mirada va coincidir amb la d’un adolescent de la colla, que de seguida es va girar, neguitós—, es va aixecar i es va encaminar cap a les escales.

Un pare i el seu fill petit s’agafaven fort a la barra del costat de les portes de l’autobús. Va sentir una explosió de ràbia a la boca de l’estómac: ell també hauria hagut de tenir un fill. O, més ben dit, encara ara l’hauria de tenir. Es va imaginar el nen dret al seu costat, mirant-lo, idolatrant-lo com un heroi, però el seu fill se n’havia anat feia molt de temps, i tot per culpa d’un home que es deia Cormoran Strike.

Pensava venjar-se d’en Cormoran Strike. El destruiria.

Quan va baixar a la vorera, va alçar la vista cap a les finestres davanteres del pis de dalt de l’autobús i va poder donar una última ullada fugaç als cabells daurats de la Secretària. Trigaria menys de vint-i-quatre hores a tornar-la a veure. Aquell pensament va contribuir a sufocar l’atac de ràbia que li havia provocat la imatge d’aquelles samarretes sarraïnes. L’autobús va arrencar amb estrèpit i ell va enfilar en sentit contrari, asserenant-se a mesura que caminava.

Tenia un pla genial. No el coneixia ningú. Ningú no sospitava. I a la nevera de casa l’esperava una cosa molt especial.

2

A rock through a window never comes with a kiss 3

«Madness to the Method», Blue Öyster Cult

La Robin Ellacott tenia vint-i-sis anys i en feia més d’un que estava promesa. El casament s’hauria d’haver oficiat tres mesos enrere, però la mort inesperada de la seva futura sogra els havia dut a ajornar la cerimònia. D’ençà del dia que s’hauria d’haver celebrat el casament, havien passat moltes coses. La Robin es preguntava si s’avindrien més, en Matthew i ella, si ja haguessin intercanviat els vots. Discutirien menys si lluís una aliança d’or sota el safir de l’anell de compromís que li ballava una mica
al dit?

Mentre s’obria pas entre els enderrocs de Tottenham Court Road aquell dilluns al matí, la Robin rememorava la discussió del dia anterior. N’havien sembrat la llavor fins i tot abans de sortir de casa per anar al partit de rugbi. Feia la impressió que cada vegada que quedaven amb la Sarah Shadlock i el seu nòvio, en Tom, la Robin i en Matthew s’acabaven barallant, circumstància que la Robin havia comentat mentre la discussió, que s’havia estat covant des del partit, s’allargava fins a altes hores de la nit.

—Era la Sarah la que remenava la merda, collons... Que no ho veus? Era ella la que no parava de fer-me preguntes sobre ell, no ho he començat pas jo...

Les sempiternes obres al voltant de l’estació de Tottenham Court Road havien barrat el camí de la Robin a la feina d’ençà que havia començat a treballar a l’agència d’investigació privada de Denmark Street. El seu humor no va millorar quan es va entrebancar amb una pila de runa; va fer uns quants passos vacil·lants abans de recuperar l’equilibri. D’un clot profund ple d’homes amb cascos i jaquetes fluorescents va emergir una ràfega de xiulets i de comentaris obscens. Ruboritzada i apartant-se de la cara tot de cabells llargs d’un ros rogenc, no va fer cas dels homes i els seus pensaments van tornar irremissiblement a la Sarah Shadlock i a les preguntes capcioses i insistents sobre el cap de la Robin.

—Té un atractiu estrany, oi? I té un aspecte una mica atrotinat. Però a mi no m’ha molestat mai, això. És sexi, en persona? És un paio alt i fort, oi?

La Robin s’havia fixat en la tensió acumulada a les barres d’en Matthew i havia procurat donar respostes neutres i indiferents.

—I esteu a soles al despatx? De debò? No hi ha ningú més?

«Malparida —va pensar la Robin, en el bon cor de la qual no hi havia lloc per a la Sarah Shadlock—. Sabia perfectament el que feia.»

—És veritat que el van condecorar a l’Afganistan? Sí, oi? Uau, per tant també estem parlant d’un heroi de guerra?

La Robin havia fet tots els possibles per silenciar aquell cor format per una sola dona elogiant en Cormoran Strike, però no se n’havia sortit: al final del partit la fredor havia aflorat en el tracte que en Matthew dispensava a la seva promesa. No obstant això, el disgust no li havia impedit riure i fer conyeta amb la Sarah durant el trajecte de tornada des de Vicarage Road, i en Tom, a qui la Robin trobava avorrit i obtús, també havia rigut de gust, sense adonar-se de res.

Empesa per altres vianants que també s’obrien pas entre les rases obertes al carrer, la Robin per fi va arribar a l’altra vorera, passant sota l’ombra de l’enreixat monòlit de formigó que era Centre Point i tornant-se a irritar en recordar el que en Matthew li havia dit a mitjanit, quan la discussió s’havia revifat.

—Només fots que parlar d’ell! No pots parar, oi? T’he sentit, amb la Sarah...

—No he començat jo, ha sigut ella, no ens estaves escoltant...

Però en Matthew l’havia escarnida, fent servir la veu genèrica que s’aplicava a totes les dones, aguda i d’imbècil.

—«Oh, té uns cabells tan macos»...

—Per l’amor de Déu, estàs paranoic perdut! —havia cridat la Robin—. La Sarah parlava dels cabells d’en Jacques Burger, i no dels d’en Cormoran, i jo només he dit...

—«I no dels d’en Cormoran» —havia repetit ell amb aquell xisclet de pallús.

Mentre la Robin resseguia la cantonada per entrar a Denmark Street, se sentia tan enfurismada com vuit hores enrere, quan havia sortit atropelladament del dormitori per anar a dormir al sofà.

La Sarah Shadlock, la punyetera Sarah Shadlock, que havia anat a la universitat amb en Matthew i que havia fet tot el que havia pogut i més per arrabassar-lo a la Robin, la xicota que s’havia quedat a Yorkshire... Si la Robin hagués sabut del cert que no tornaria a veure la Sarah, se n’hauria alegrat, però la Sarah assistiria al casament al juliol, i sens dubte continuaria empudegant el seu matrimoni, i potser un dia s’intentaria colar al despatx de la Robin per conèixer l’Strike, si és que el seu interès era sincer i no tan sols un recurs per sembrar la discòrdia entre la Robin i en Matthew.

«No l’hi presentaré mai, a en Cormoran», va pensar la Robin, enfurida, mentre s’acostava al missatger que hi havia plantat davant l’entrada de la feina. Tenia un portanotes en una mà, que duia enguantada, i un paquet llarg i rectangular a l’altra.

—Va a nom d’Ellacott? —va preguntar ella quan va ser prou a prop del missatger perquè la pogués sentir.

La Robin esperava una comanda de càmeres de fotos d’un sol ús amb una funda de cartró de color ivori: un detall per als assistents al convit. Com que darrerament el seu horari laboral s’havia tornat molt irregular, li resultava més fàcil que li enviessin les comandes per Internet a la feina que no pas al pis.

El missatger va fer que sí amb el cap i li va allargar el portanotes sense treure’s el casc. La Robin va signar i va agafar aquell paquet tan llarg. Pesava molt més del que havia previst. De fet, quan se’l va posar sota el braç, va tenir la sensació que a dins només hi lliscava un objecte força voluminós.

—Gràcies —va dir ella, però el missatger ja havia girat cua i passava una cama per sobre la moto. La Robin va sentir que s’allunyava en el moment que ella entrava a l’edifici.

Va pujar per l’escala metàl·lica i ressonant que envoltava la gàbia de l’ascensor espatllat, amb els talons repicant contra el metall. La porta de vidre va llampurnejar quan la va obrir amb la clau, hi destacava la inscripció —C. B. STRIKE, DETECTIU PRIVAT— gravada amb un to fosc.

Havia arribat d’hora expressament. Estaven colgats de casos i volia posar-se al dia amb una part de la paperassa abans de reprendre la vigilància diària d’una jove russa que feia de ballarina de lap-dance. Pel soroll de passos feixucs que sentia a dalt, va deduir que l’Strike encara era al seu pis.

La Robin va deixar el paquet rectangular a l’escriptori, es va treure la jaqueta i la va penjar, amb la bossa, en un penjador de darrere la porta; va encendre el llum, va omplir i va engegar el bullidor, i tot seguit va agafar l’esmolat obrecartes de l’escriptori. Recordant la contundència amb què en Matthew s’havia negat a creure que el que li havia despertat admiració havia estat la cabellera arrissada del tercera línia ala Jacques Burger, i no pas els cabells curts i —les coses com siguin— tirant a púbics de l’Strike, va perforar un extrem del paquet amb ràbia, el va obrir en canal i en va separar les tapes.

Hi havien entaforat la cama seccionada d’una dona, de costat, amb els dits del peu doblegats cap enrere perquè hi cabés.

3

Half-a-hero in a hard-hearted game4

«The Marshall Plan», Blue Öyster Cult

El crit de la Robin va reverberar a les finestres. Va recular, apartant-se de l’escriptori, amb els ulls clavats en aquell objecte obscè. La cama era fina, esvelta i pàl·lida, i ella l’havia fregada amb el dit quan havia obert el paquet i n’havia notat la textura freda i elàstica de la pell.

Tot just havia ofegat el crit tapant-se la boca amb les mans quan la porta de vidre del seu costat es va obrir d’una revolada. Enmig d’aquell metre noranta i sota una expressió de disgust, la camisa descordada de l’Strike deixava al descobert una clapa fosca de pèls simiescos.

—Què coi...?

Va seguir la mirada angoixada de la Robin i va veure la cama. Ella va notar com la mà de l’Strike se li atansava bruscament al braç i com després la conduïa cap al replà.

—Com ha arribat?

—Per missatger —va dir ella, deixant-se portar escales amunt—. Amb moto.

—Queda’t aquí. Trucaré a la policia.

Quan ell va haver tancat la porta del pis, la Robin es va quedar del tot immòbil, sentint com li bategava el cor, escoltant els passos de l’Strike que tornaven al pis de sota. Li va pujar un regust àcid per la gola. Una cama. Li acabaven d’enviar una cama. Acabava de portar una cama per les escales amb tota la tranquil·litat del món, la cama d’una dona dins una caixa. De qui devia ser? I on devia ser la resta del cos?

Es va acostar a la cadira més propera, una cadira senzilla, amb el seient de plàstic encoixinat i amb les potes metàl·liques, i s’hi va asseure, sense apartar-se els dits dels llavis balbs. El paquet, va recordar, anava a nom seu.

L’Strike, mentrestant, era a la finestra del despatx que donava al carrer, sotjant Denmark Street a la recerca d’algun indici del missatger, amb el mòbil enganxat a l’orella. Quan va tornar al despatx de l’entrada per examinar el paquet obert de l’escriptori, ja s’havia posat en contacte amb la policia.

—Una cama? —va repetir l’inspector Eric Wardle a l’altra banda de la línia—. Una puta cama?

—I ni tan sols és de la meva talla —va dir l’Strike, broma que no hauria fet en presència de la Robin. Tenia el camal arromangat i se li veia la barra metàl·lica que li feia de turmell dret. Estava en plena operació de vestir-se quan havia sentit el crit de la Robin.

Mentre ho deia es va adonar que era una cama dreta, com la que ell havia perdut, i que l’havien seccionada ben bé per sota el genoll, al punt exacte on la hi havien amputada a ell. Sense desenganxar-se al mòbil de l’orella, l’Strike va examinar la cama amb més deteniment, i els narius se li van omplir d’una fortor desagradable com de pollastre acabat de descongelar. Pell caucàsica: suau, pàl·lida i immaculada, tret d’un blau antic tirant a verdós al tou de la cama, mal depilada. El borrissol era ros i duia les ungles sense pintar i una mica brutes. La tíbia seccionada brillava amb un blanc gèlid enmig de la carn que l’envoltava. Un tall net: l’Strike va trobar plausible que l’haguessin practicat amb una destral o amb un ganivet de carnisser.

—De dona, dius?

—Ho sembla...

L’Strike s’havia fixat en una altra cosa. Al tou de la cama, al punt on l’havien tallada, hi havia unes cicatrius: velles, sense cap relació amb la ferida que l’havia separada del cos.

Quantes vegades durant la seva infantesa a Cornualla s’havia sorprès plantat d’esquena al mar traïdor? Els qui no coneixien el mar n’oblidaven la consistència, la brutalitat. I quedaven horroritzats quan els envestia amb la força del metall fred. L’Strike s’havia enfrontat amb la por, hi havia treballat i s’hi havia sobreposat durant tota la seva vida professional, però per un moment la imatge d’aquelles cicatrius el va deixar sense alè pel terror insospitat que li va infondre.

—Encara hi ets? —va preguntar en Wardle a l’altre costat de la línia.

—Què?

El nas de l’Strike, fracturat en dues ocasions, era a un parell de centímetres del punt on havien tallat la cama de la dona. Estava pensant en la cama amb cicatrius d’una nena que no havia oblidat... Quant feia que l’havia vista? Quants anys devia tenir, ara?

—Sóc el primer a qui has trucat? —va insistir en Wardle.

—Sí —va dir l’Strike, fent un esforç per concentrar-se—. M’estimaria més que te n’encarreguessis tu, però si no pots...

—Ara vinc —va dir en Wardle—. No trigaré. No et moguis.

L’Strike va penjar i va deixar el mòbil sobre l’escriptori, sense desclavar els ulls de la cama. Hi havia vist una nota a sota, una nota mecanografiada. Entrenat com havia estat per l’exèrcit britànic en el camp de la investigació, l’Strike va haver de fer un gran esforç per no caure en la temptació d’agafar la nota i llegir-la: no podia potinejar proves forenses. En comptes d’això, es va ajupir amb moviments vacil·lants per llegir l’adreça que penjava cap per avall a la tapa oberta.

La destinatària del paquet era la Robin, cosa que a ell no li va agradar gens ni mica. El nom estava ben escrit, imprès en un adhesiu blanc, juntament amb l’adreça del despatx. Enganxat sota l’adhesiu n’hi havia un altre. Aclucant una mica els ulls, decidit a no tocar la caixa ni tan sols per llegir l’adreça amb més claredat, va veure que d’entrada el remitent havia adreçat el paquet a un tal «Cameron Strike», nom que després havia tapat amb el segon adhesiu, en què posava «Robin Ellacott». Per què havia canviat d’opinió?

—Hòstia puta —va dir l’Strike en veu baixa.

Es va aixecar amb una mica de dificultat, va agafar la bossa de la Robin del penjador de darrere la porta, va tancar amb clau la porta de vidre i va pujar al pis de dalt.

—La policia ja ve —va dir a la Robin mentre li deixava la bossa al davant—. Vols una tassa de te?

Ella va fer que sí amb el cap.

—Hi vols conyac?

—No en tens, de conyac —va dir ella. Tenia la veu una mica enrogallada.

—Que has estat espiant?

—És clar que no! —va dir ella, i l’Strike va somriure per la indignació que semblava haver desfermat el simple fet d’insinuar que li havia mirat els armaris—. És que tu no ets... no ets dels que tenen conyac medicinal.

—Vols una cervesa?

Ella va fer que no, incapaç de somriure.

Un cop fet el te, l’Strike se li va asseure al davant, també amb una tassa. Tenia l’aspecte exacte del que era: un exboxejador cepat que fumava massa i consumia massa menjar ràpid. Tenia les celles gruixudes, un nas aplanat i asimètric, i, quan no somreia, feia cara de pocs amics. A la Robin, aquells cabells espessos, foscos i arrissats, encara molls de la dutxa, li van recordar en Jacques Burger i la Sarah Shadlock. Semblava que hagués passat una eternitat des de la baralla. D’ençà que era al pis de dalt només havia pensat un moment en en Matthew. No tenia gens de ganes d’explicar-li el que havia passat. S’empiparia com una mona. No li agradava gens que treballés per a l’Strike.

—L’has... l’has mirada? —va balbucejar la Robin, després d’haver agafat i deixat el te bullent sense haver-ne begut gens.

—Sí —va respondre l’Strike.

Ella no sabia què més preguntar. Era una cama tallada. La situació era tan horrible, tan grotesca, que cada pregunta que se li acudia li semblava ridícula, de mal gust. «L’has identificada?» «Per què creus que l’han enviada?» I, la més important de totes: «Per què a mi?»

—La policia voldrà saber coses del missatger —va dir ell.

—Ja ho sé —va dir la Robin—. He intentat recordar-ne tot el que he pogut.

Va sonar l’intèrfon del pis de baix.

—Deu ser en Wardle.

—En Wardle? —va repetir ella, sobtada.

—És el poli més simpàtic que coneixem —li va recordar l’Strike—. No et moguis, te’l portaré aquí.

Durant aquell últim any, l’Strike havia assolit un cert grau d’impopularitat entre els membres de la policia metropolitana, cosa que no era del tot culpa seva. L’exagerada cobertura mediàtica dels seus dos èxits més destacats com a detectiu havia causat un disgust comprensible entre els agents que havien vist neutralitzats els seus esforços. No obstant això, en Wardle, que l’havia ajudat en el primer cas, havia assaborit una part de la glòria consegüent i la seva relació s’havia mantingut en uns termes raonablement cordials. La Robin només havia vist en Wardle a les cròniques dels diaris relacionades amb el cas. Els seus camins no s’havien encreuat als tribunals.

Va resultar que era un home ben plantat, amb una bona tofa de cabells castanys i uns ulls d’un marró xocolata, amb texans i una caçadora de cuiro. L’Strike no va saber si la mirada descarada que en Wardle va dedicar a la Robin tan bon punt va entrar a la cambra el divertia o més aviat l’irritava: un examen fugaç en zig-zag dels cabells, la figura i la mà esquerra, on els ulls se li havien aturat un instant per observar l’anell de compromís amb el safir i els diamants.

—Eric Wardle —va dir en veu baixa i amb un somriure que l’Strike va trobar innecessàriament encisador—. I ella és la sergent Ekwensi.

Amb ell havia arribat una agent prima de raça negra amb els cabells pulcrament recollits en un monyo. La sergent va dedicar un breu somriure a la Robin, que tot d’una va sentir un alleujament desproporcionat en veure que hi havia una altra dona. Llavors la mirada de la sergent Ekwensi va recórrer l’estudi de l’Strike.

—On és el paquet? —va preguntar.

—Al pis de sota —va respondre l’Strike, traient-se de la butxaca les claus del despatx—. Ara l’hi ensenyo. La dona, bé, Wardle? —va afegir mentre es preparava per sortir amb la sergent Ekwensi.

—No n’has de fer res, tu —va replicar l’agent, i abandonant una actitud que a la Robin li havia semblat de terapeuta, cosa que la va fer sentir molt alleujada, es va asseure davant d’ella, a la cadira de l’altre costat de la taula, i va obrir el bloc de notes.

—Quan jo venia pel carrer, ell ja estava dret davant de la porta —va explicar la Robin quan en Wardle li va preguntar com havia arribat la cama—. He donat per fet que era un missatger. Anava tot vestit de cuiro negre, tret d’unes ratlles blaves a les espatlles de la jaqueta. El casc també era tot negre i la visera, que era reflectant, la portava abaixada. Com a mínim devia fer metre vuitanta. Deu o dotze centímetres més que jo, sense comptar-hi el casc.

—Constitució? —va preguntar en Wardle, mentre escrivia al bloc.

—Era força corpulent, diria, tot i que és probable que semblés més botit per la jaqueta. —Els ulls de la Robin van repassar involuntàriament l’Strike, que havia tornat a entrar—. El que vull dir és que no...

—Que no és un gras malparit com el teu cap? —va suggerir l’Strike, que l’havia sentida, i en Wardle, sempre àvid per llançar o per assaborir una indirecta contra l’Strike, va mirar de sufocar una rialla.

—I portava guants —va afegir la Robin, sense somriure—. Guants negres de motorista.

—Ja m’ho imagino, que portava guants —va dir en Wardle, apuntant alguna cosa—. No s’hi deu pas haver fixat, en la moto?

—Era una Honda, vermella i negra —va dir la Robin—. M’he fixat en el logotip, en el símbol alat. Una set-cents cinquanta, calculo. Era grossa.

En Wardle va fer cara de sorprès i d’impressionat.

—Té gasolina a les venes, la Robin —va dir l’Strike—. Condueix com en Fernando Alonso.

La Robin s’hauria estimat més que l’Strike hagués prescindit d’aquella actitud frívola i jocosa. Al pis de baix hi havia la cama d’una dona. On devia ser la resta del cos? Havia d’intentar no plorar. Tant de bo hagués pogut dormir més. Aquell sofà dels pebrots... Massa nits, hi havia passat, últimament, en aquella cosa...

—I l’ha obligat a signar? —va preguntar en Wardle.

—No diria que m’hi hagi obligat —va respondre la Robin—. M’ha allargat un portanotes i he signat automàticament.

—Què hi havia al portanotes?

—M’ha semblat que era un albarà o...

Va tancar els ulls i va fer un esforç per recordar-ho. Ara que hi pensava, l’imprès tenia un aspecte tirant a amateur, com si l’haguessin elaborat en un portàtil, i així ho va dir.

—Esperava cap paquet? —li va preguntar en Wardle.

La Robin li va parlar de les càmeres d’un sol ús del casament.

—Què ha fet quan vostè ha agafat el paquet?

—Ha pujat a la moto i ha tocat el dos. Ha anat cap a Charing Cross Road.

Van trucar a la porta del pis i la sergent Ekwensi va reaparèixer amb la nota —ara precintada dins una bossa d’atestat— que l’Strike havia vist sota la cama.

—Ja han arribat els forenses —va anunciar a en Wardle—. Aquesta nota era dins del paquet. Ens convindria saber si té algun significat per a la senyoreta Ellacott.

En Wardle va agafar la nota coberta de polietilè i la va analitzar amb les celles arrufades.

—És un galimaties —va dir, i la va llegir en veu alta—: A harvest of limbs, of arms, of legs, of necks...5

—...that turn like swans as if inclined to gasp or pray 6 —el va interrompre l’Strike, recolzat als fogons i massa lluny per llegir la nota.

Els altres tres li van clavar la mirada.

—És la lletra d’una cançó —va dir l’Strike, i va adoptar una expressió que a la Robin no li va agradar gens. De seguida va deduir que per a ell aquelles paraules significaven alguna cosa, alguna cosa que no era bona. Fent un gran esforç, es va explicar—: És l’última estrofa de «Mistress of the Salmon Salt». Dels Blue Öyster Cult.

La sergent Ekwensi va alçar les celles, finament perfilades.

—Qui?

—Un gran grup de rock dels setanta.

—Els coneixes a fons, pel que veig... —va comentar en Wardle.

—Conec aquesta cançó —va dir l’Strike.

—I saps qui pot haver enviat això?

L’Strike va vacil·lar. Mentre els altres tres l’observaven, una seqüència confusa d’imatges i records va recórrer la ment del detectiu com una exhalació. Un fil de veu va dir dins seu: «She wanted to die. She was the quicklime girl».7 La cama prima d’una nena de dotze anys amb cicatrius en forma de línies platejades i entreteixides. Un parell d’ullets foscos, com els d’una fura, entretancats i carregats d’odi. El tatuatge d’una rosa groga.

I llavors, ressagat respecte als altres records, guanyant més i més nitidesa —tot i que per a un altre home hauria estat el primer que li hagués vingut al cap—, va recordar un atestat policial que esmentava el penis amputat d’un cadàver que s’havia enviat a un informador de la policia.

—Saps qui ho ha enviat? —va repetir en Wardle.

—Potser sí —va contestar l’Strike. Va donar un cop d’ull a la Robin i a la sergent Ekwensi—. M’estimaria més que en parléssim a soles. Necessites res més de la Robin?

—Necessitarem el seu nom, l’adreça i tot això —va dir en Wardle—. Te n’encarregues tu, Vanessa?

La sergent Ekwensi va avançar amb el bloc de notes a la mà. Els passos sonors dels dos homes es van anar esvaint. I la Robin, per molt poques ganes que tingués de tornar a veure la cama amputada, va sentir que li sabia greu que la’n deixessin al marge. Al capdavall era el seu nom el que hi havia a la caixa.

Aquell paquet esgarrifós continuava a l’escriptori del pis de baix. La sergent Ekwensi havia deixat entrar dos companys més d’en Wardle: n’hi havia un que feia fotografies, mentre que l’altre parlava pel mòbil en el moment en què el seu superior i el detectiu privat els van passar pel costat. Tots dos van llançar una mirada encuriosida a l’Strike, que havia obtingut una certa fama durant el període en què s’havia acabat enemistant amb molts dels col·legues d’en Wardle.

L’Strike va tancar la porta del despatx de dintre i en Wardle i ell es van asseure cara a cara a la taula de l’Strike. En Wardle va girar un full del bloc per encetar-ne un en blanc.

—Aviam, a qui coneixes que li agradi mutilar cadàvers i enviar-los per correu?

—En Terence Malley —va dir l’Strike, després d’un moment de dubte—. Per començar.

En Wardle no va escriure res, però el va fitar per sobre el bolígraf.

—Terence Digger Malley?

L’Strike va fer que sí amb el cap.

—Del Sindicat del Crim de Harringay?

—Quants Terence Digger Malley coneixes? —va preguntar l’Strike amb impaciència—. I quants tenen el costum d’enviar parts de l’anatomia humana?

—Com collons t’hi vas embolicar, tu, amb en Malley?

—Operacions conjuntes amb antivici, el 2008. Xarxa de narcotràfic.

—La batuda en què el van enxampar?

—Ni més ni menys.

—Hòstia santa —va renegar en Wardle—. Doncs ja ho tenim, collons, no? El paio està com una puta cabra, acaba de sortir i té accés a la meitat de les prostitutes de Londres. Ja podem començar a rastrejar el Tàmesi per trobar la resta del cos.

—D’acord, però vaig declarar anònimament. No hauria d’haver sabut que vaig ser jo.

—Tenen recursos i mitjans —va argumentar en Wardle—. El Sindicat del Crim de Harringay... són com la puta màfia. Saps que va enviar la polla d’en Hatford Ali a l’Ian Bevin?

—Sí, això em van dir —va respondre l’Strike.

—I què me’n dius, de la cançó? La collita de no sé què cony era...

—Sí, això és el que em fa patir —va admetre l’Strike en veu baixa—. Ho trobo massa subtil per a en Malley. I per això penso que potser és un dels altres tres.

4

Four winds at the Four Winds Bar,
Two doors locked and windows barred,
One door left to take you in,
The other one just mirrors it... 8

«Astronomy», Blue Öyster Cult

—Coneixes quatre homes que et podrien enviar una cama amputada? Quatre?

L’Strike veia la cara esgarrifada de la Robin reflectida al mirall rodó que hi havia al costat de la pica, on ell s’estava afaitant. La policia per fi s’havia endut la cama, l’Strike havia declarat suspesa l’activitat laboral de la jornada i la Robin s’havia quedat a la petita taula de fòrmica de la cuina menjador del seu cap, on bressolava la segona tassa de te.

—Si vols que et sigui sincer —va dir ell atacant la barba incipient del mentó—, em sembla que només n’hi ha tres. Ara penso que potser he comès un error parlant d’en Malley a en Wardle.

—Per què?

L’Strike va explicar a la Robin la història de la breu relació que havia tingut amb aquell criminal consumat que, en part, devia la seva última estada a la presó a les proves que ell mateix havia obtingut com a agent.

—I ara en Wardle està convençut que el Sindicat del Crim de Harringay va descobrir la meva identitat, però la qüestió és que me’n vaig anar a l’Iraq al cap de poc d’haver testificat i encara no he conegut cap agent de la Divisió d’Investigacions Especials que hagi estat delatat per haver declarat en un tribunal. A més a més, la lletra de la cançó no apunta gens cap a en Malley. No hi té gaire tirada, per aquests tocs tan sofisticats.

—Però, ha tallat parts del cos de persones que abans ha assassinat? —va preguntar la Robin.

—Una vegada, que jo sàpiga. Però no oblidis que l’autor d’això podria no haver assassinat ningú —va comentar l’Strike, com si volgués guanyar temps—. La cama podria ser d’un cadàver. Podria ser del dipòsit d’un hospital. En Wardle ho comprovarà. De fet, no sabrem gaire res fins que els forenses hi hagin donat un cop d’ull.

L’Strike es va estimar més no esmentar la possibilitat que haguessin amputat la cama a una persona viva.

Durant el silenci següent, l’Strike va esbandir la maquineta d’afaitar sota l’aixeta de la cuina i la Robin va mirar per la finestra, absorta en els seus pensaments.

—Doncs jo trobo que sí que li havies de parlar d’en Malley, a en Wardle —va dir la Robin tornant a mirar l’Strike, que va coincidir amb la seva mirada al mirall d’afaitar-se—. El que vull dir és: si resulta que ja va enviar a algú un... Què és el que va enviar, exactament? —va preguntar ella, una mica neguitosa.

—Un penis —va respondre l’Strike, que es va rentar la cara i se la va eixugar amb una tovallola abans de continuar—. Sí, potser tens raó. De tota manera, com més hi penso, més convençut estic que no ha sigut ell. Ara torno. Em vull canviar la camisa. Me n’he arrencat dos botons quan has cridat.

—Em sap greu —va dir ella en un to absent quan l’Strike va desaparèixer al dormitori.

Mentre xarrupava el te, la Robin va recórrer amb la mirada la cambra on estava asseguda. Era la primera vegada que entrava a l’àtic de l’Strike. El màxim que havia fet fins llavors era trucar a la porta per donar-li un missatge o, en alguna de les èpoques més atrafegades i més privades de son, per despertar-lo. L’espai ocupat per la cuina menjador era estret però el tenia net i endreçat. Pràcticament no hi havia indicis de personalitat: tasses que no feien joc les unes amb les altres, un drap de cuina vulgar doblegat al costat dels fogons; cap fotografia ni cap element decoratiu, a excepció del dibuix d’un soldat que hi havia penjat en un pany de paret.

—Qui ha fet aquest dibuix? —va preguntar la Robin quan l’Strike va reaparèixer amb una camisa neta.

—En Jack, el meu nebot. Li caic bé, no sé per què.

—No siguis modest.

—No ho sóc pas. No sé mai què dir-los, als nens.

—Així doncs, penses que hi ha tres homes que haurien pogut...? —va començar a dir la Robin, reprenent el fil d’abans.

—Necessito un trago —va dir l’Strike—. Anem al Tottenham.

Conversar pel camí era impossible per culpa del terrabastall dels martells pneumàtics que encara emergia des de les rases del carrer. Com a mínim, ara que l’Strike caminava al costat de la Robin, els operaris de les jaquetes fluorescents ni la van xiular ni li van llançar cap floreta. Per fi van arribar al pub predilecte de l’Strike en aquella zona, amb els seus miralls de motllures daurades, els enfustats foscos, els assortidors de llautó brunyit, la cúpula envitrallada i els quadres de Felix de Jong protagonitzats per noies boniques que saltironejaven.

L’Strike va demanar una pinta de Doom Bar. La Robin, que no podia sofrir l’alcohol, va demanar un cafè.

—Així, què? —va preguntar ella quan el detectiu va haver tornat a la taula alta de sota la cúpula—. Qui són aquests tres homes?

—Podria anar molt desencaminat, no ho oblidis —va dir l’Strike, i va fer un glop de cervesa.

—D’acord —va acceptar la Robin—. Però, qui són?

—Individus retorçats que tenen bons motius per odiar-me.

Dins el cap de l’Strike, una nena de dotze anys escardalenca i esporuguida, amb unes cicatrius al voltant de la cama, l’observava a través d’unes ulleres tortes. També havia estat la cama dreta? L’Strike no se’n recordava. «Hòstia, que no sigui ella, sisplau...»

—Qui? —va repetir la Robin, que començava a perdre la paciència.

—Hi ha dos paios de l’exèrcit —va respondre l’Strike, fregant-se la barbeta acabada d’afaitar—. I tots dos estan prou sonats i són prou violents per... per...

El va interrompre un badall gegant i involuntari. La Robin va esperar que reprengués la coherència en el discurs, mentre es preguntava si la nit anterior ell havia sortit amb la seva nova conquesta. L’Elin era una exviolinista professional que ara feia de locutora a Radio Three: una rossa espaterrant d’aspecte escandinau que a la Robin li recordava la Sarah Shadlock, tot i ser més atractiva. Va intuir que aquest devia ser un dels motius pels quals l’Elin li havia despertat una animadversió gairebé immediata. L’altre era que la Robin havia sentit que l’Elin es referia a ella com a «secretària» de l’Strike.

—Em sap greu —es va disculpar l’Strike—. Em vaig quedar fins tard escrivint apunts per al cas d’en Khan. Estic baldat. —Es va mirar el rellotge—. Anem a menjar a baix? M’estic morint de gana.

—D’aquí a un moment. Encara no són les dotze. M’agradaria saber més coses sobre aquests homes.

L’Strike va deixar anar un sospir.

—D’acord —va dir, abaixant el to de veu quan un home que anava al lavabo els va passar pel costat—. Donald Laing, dels King’s Own Royal Borderers. —Va tornar a recordar els ulls de fura, l’odi concentrat, el tatuatge de la rosa—. Vaig fer que el condemnessin a cadena perpètua.

—Però...

—Va sortir al cap de deu anys —va dir l’Strike—. Campa lliure des del 2007. En Laing no era un boig normal i corrent, era un animal, un animal perspicaç i pervers, un psicòpata; l’arquetip, en la meva opinió. Vaig fer que el condemnessin a cadena perpètua per una cosa que jo no hauria d’haver estat investigant. Estava a punt de sortir-ne airós amb la imputació original. A fe que té un bon motiu per odiar-me, en Laing.

Però no va explicar el que en Laing havia fet ni les raons per les quals ell, l’Strike, s’havia dedicat a investigar-lo. De vegades, sobretot quan parlava de la seva feina a la Divisió d’Investigacions Especials, la Robin percebia pel to de l’Strike que havia arribat al punt en què ja no en volia continuar parlant. Ella no l’havia empès mai a anar més enllà. Va ser així, doncs, a contracor, que la Robin va abandonar la qüestió d’en Donald Laing.

—Qui era l’altre paio de l’exèrcit?

—En Noel Brockbank. Una rata del desert.

—Una què del desert?

—Setena Brigada Cuirassada.

El posat de l’Strike era cada vegada més taciturn i la seva expressió cada cop més encaboriada. La Robin no sabia si atribuir-ho a la gana —era un home que necessitava aliment amb freqüència per conservar un humor equànime— o a un altre motiu més obscur.

—Anem a dinar, doncs? —va proposar la Robin.

—Sí —va dir l’Strike, que es va acabar la cervesa i es va posar dret.

L’acollidor restaurant del soterrani constava d’una sala amb una moqueta vermella i d’una altra barra, tenia les taules de fusta i gravats emmarcats a les parets. Van ser els primers d’entaular-s’hi i de demanar.

—Estaves parlant del tal Noel Brockbank —el va instar la Robin quan ell ja havia demanat el peix arrebossat amb patates rosses i ella havia optat per una amanida.

—Sí, un altre que té un bon motiu per estar ressentit —va dir l’Strike, sec. No havia volgut parlar d’en Donald Laing i ara encara semblava menys disposat a parlar del tal Brockbank. Després d’un llarg silenci durant el qual l’Strike va tenir la mirada perduda per damunt l’espatlla de la Robin, va afegir—: No està bé del cap, en Brockbank. O, si més no, això és el que ell mateix afirmava.

—Vas ser tu qui el va enviar a la presó?

—No —va respondre l’Strike.

L’expressió li havia adoptat un aire sorrut. La Robin es va esperar, convençuda tanmateix que l’Strike no explicaria res més sobre en Brockbank. Per això va preguntar:

—I l’altre? —Aquesta vegada l’Strike ni tan sols va respondre. Ella va pensar que no l’havia sentida—. Qui és...?

—No en vull parlar —li va etzibar l’Strike, lacònic.

Va traspassar amb la mirada la cervesa que li acabaven de servir, però la Robin no pensava deixar-se intimidar.

—La persona que ha enviat la cama —va dir— me l’ha enviada a mi.

—D’acord —va acceptar l’Strike amb desgana, després d’un petit moment de dubte—. Es diu Jeff Whittaker.

La Robin va sentir una sotragada. No li calia preguntar a l’Strike de què coneixia en Jeff Whittaker. Ja ho sabia, encara que no n’haguessin parlat mai.

La infantesa d’en Cormoran Strike estava àmpliament documentada a Internet i havia estat difosa una infinitat de vegades durant la cobertura mediàtica dedicada als seus triomfs com a detectiu. Era el fill il·legítim i imprevist d’una estrella del rock i d’una dona que sempre apareixia descrita com una supergroupie, una dona que havia mort d’una sobredosi quan l’Strike tenia vint anys. En Jeff Whittaker, molt més jove que ella, n’havia estat el segon marit, i l’havien acusat —i després absolt— d’haver-la assassinada.

Van seure en silenci fins que els va arribar el menjar.

—Com és que menges una amanida? Que no tens gana? —va preguntar l’Strike, escurant el plat de patates rosses. Tal com la Robin havia pressuposat, l’humor del seu cap havia millorat amb la ingestió de carbohidrats.

—El casament —es va limitar a dir ella.

L’Strike no va dir res. Els comentaris sobre la figura de la Robin ultrapassaven els límits que ell mateix s’havia imposat amb referència a la seva relació, que segons el que havia establert de bon començament no havia de ser mai gaire estreta. Tot i així, creia que s’estava aprimant massa. Segons la seva opinió (encara que aquella idea també ultrapassés els mateixos límits), feia més goig amb una mica més de corbes.

—Ni tan sols em penses explicar —li va preguntar la Robin al cap d’uns quants minuts més de silenci— quina relació hi ha entre tu i la cançó?

L’Strike hi va rumiar una estona, va beure més cervesa, va demanar una altra pinta de Doom Bar i en acabat va dir:

—La meva mare en portava el títol tatuat.

No li venia de gust explicar a la Robin el lloc exacte que ocupava el tatuatge en qüestió. S’estimava més no haver de pensar en aquelles coses. Tot i així, el menjar i la beguda l’estaven estovant: la Robin mai no havia demostrat un interès fervorós en el seu passat i l’Strike suposava que ara la demanda d’informació estava justificada.

—Era la seva cançó preferida. I els Blue Öyster Cult eren el seu grup preferit. De fet, «preferit» es queda curt. Més aviat eren una obsessió.

—No eren els Deadbeats, el seu grup preferit? —va preguntar la Robin sense pensar. El pare de l’Strike era el cantant dels Deadbeats. D’ell, tampoc no n’havien parlat mai.

—No —va contestar l’Strike, provant de dibuixar un somriure—. En Jonny va ser un segon plat per a la Leda. Ella volia l’Eric Bloom, el cantant dels Blue Öyster Cult, però no el va tenir mai. Un dels poquíssims que se li van escapolir.

La Robin no sabia què dir. De vegades havia intentat imaginar-se com et devies sentir tenint els èpics antecedents sexuals de la teva mare a la xarxa, a l’abast de tothom. Va arribar una altra pinta de cervesa per a l’Strike, que en va fer un glop abans de continuar.

—De poc que no em posen Eric Bloom Strike quan em van batejar —va dir, i la Robin es va ennuegar amb l’aigua. L’Strike va riure mentre ella estossegava darrere un tovalló—. Ara, les coses com siguin: Cormoran no és gaire millor, eh? Cormoran Blue...

—Blue?

—De Blue Öyster Cult, que no m’escoltes?

—Mare de Déu Senyor —va dir la Robin—. Si que ho tenies guardadet.

—No faries el mateix, tu?

—Què significa «Mistress of the Salmon Salt»?

—Ni idea. Les seves lletres no tenen ni solta ni volta. Ciència-ficció. Coses molt delirants.

L’Strike va sentir una veu dins seu: «She wanted to die. She was the quicklime girl.» Va fer un altre glop de cervesa.

—Em sembla que no els he sentit mai, els Blue Öyster Cult —va dir la Robin.

—Oh, i tant que sí! —la va contradir l’Strike—. «Don’t Fear the Reaper.»

—«Don’t»... què?

—Va ser un èxit espectacular. «Don’t Fear the Reaper.»

—Ah, està bé...

«“No tinguis por de la parca”... És un nom ben sinistre, i gairebé sembla un consell per a la nostra situació», va pensar la Robin durant un instant de perplexitat.

Van menjar en silenci durant uns moments fins que la Robin, incapaç de silenciar la pregunta durant més estona, però amb l’esperança de no semblar espantada, va demanar:

—Per què penses que me l’han enviada a mi, la cama?

L’Strike ja havia tingut temps per barrinar sobre aquella pregunta.

—Hi he estat donant voltes —va contestar— i em sembla que ho hem de considerar una amenaça velada. Per tant, fins que no hàgim descobert...

—No penso deixar la feina —va dir la Robin, categòrica—. No penso quedar-me a casa. Això és precisament el que vol en Matthew.

—Ja n’has parlat, amb ell, oi?

La Robin li havia trucat mentre l’Strike era al pis de baix amb en Wardle.

—Sí. Està empipat perquè he signat l’albarà.

—Deu estar amoïnat per tu, m’imagino —va dir l’Strike sense creure-s’ho. Havia coincidit amb en Matthew en diverses ocasions i cada vegada li queia pitjor.

—No està pas amoïnat —va deixar anar la Robin—. Només pensa que s’ha acabat, que ara sí que hauré de plegar, que la por em farà fotre el camp. Doncs no penso plegar.

En Matthew havia quedat horroritzat per la notícia, però així i tot la Robin li havia detectat un bri de satisfacció en la veu i havia pogut percebre com n’estava, de convençut, que ella per fi s’adonaria de la lamentable decisió que havia pres de treballar amb un detectiu privat tan ruïnós que ni tan sols li podia oferir un sou digne. L’Strike li feia fer més hores que un rellotge, fins al punt que ella no es feia enviar els paquets al pis, sinó a la feina. («No m’han enviat una cama perquè Amazon no pugui repartir a casa!», havia dit la Robin, acalorada.) I, evidentment, el que planava per damunt de tot era el fet que ara l’Strike havia adquirit una certa fama i s’havia convertit en una font de fascinació per als amics comuns. La feina de comptable d’en Matthew no arribava precisament al mateix grau de distinció. La rancúnia i la gelosia el corsecaven i, com més temps passava, més es desbordaven.

L’Strike no era prou estúpid per esperonar la Robin a ser deslleial amb en Matthew, no fos cas que ella se n’acabés penedint quan no estigués tan trasbalsada.

—Que t’hagi enviat la cama a tu en comptes d’haver-me-la enviada a mi ha sigut una idea d’última hora —va dir ell—. Primer hi ha posat el meu nom. M’imagino que o bé vol que em preocupi demostrant-me que sap com et dius, o bé et vol espantar perquè no treballis més per a mi.

—Doncs no m’espantarà pas —va dir la Robin.

—Robin, no és un bon moment per a les heroïcitats. Sigui qui sigui, ens està dient que sap moltes coses sobre mi, que sap com et dius i que, si més no des d’aquest matí, sap exactament l’aspecte que tens. T’ha vist de prop. I això no em fa gens de gràcia.

—És evident que no tens un concepte gaire elevat dels meus dots en l’àmbit de la contravigilància.

—Tenint en compte que estàs parlant amb l’home que et va enviar al millor curs de contravigilància que va poder trobar —va dir l’Strike—, i que va llegir aquella carta de recomanació tan exagerada que em vas posar sota el nas...

—Així, trobes que no sóc prou bona en el camp de la defensa personal.

—No t’he vist mai en acció i com a prova que n’has après només tinc la teva paraula.

—M’has sentit dir mai cap mentida sobre el que sé fer i el que no? —li va demanar la Robin, ofesa, i l’Strike es va veure obligat a admetre que no—. Perfecte, doncs! No penso córrer riscos innecessaris. M’has entrenat perquè reconegui sospitosos. A més, no et pots permetre el luxe d’enviar-me cap a casa. Ja les passem prou magres per arribar a tots els casos.

L’Strike va fer un sospir i es va fregar la cara amb les dues mans, grosses i amb el dors pelut.

—Res després que es faci fosc —va dir ell—. I hauràs de portar una alarma, una de bona.

—Entesos —va dir ella.

—De fet, a partir de dilluns t’encarregaràs d’en Radford —va dir ell, reconfortat amb la idea.

En Radford era un emprenedor ric que volia un investigador a la seva empresa, algú que es fes passar per un treballador a temps parcial per desemmascarar un alt executiu de qui ell sospitava que duia a terme transaccions il·legals. La Robin era l’elecció òbvia, perquè l’Strike, d’ençà del segon cas mediàtic d’assassinat, era fàcilment identificable. Mentre s’acabava la tercera pinta de cervesa, se li va acudir la possibilitat de convèncer en Radford perquè augmentés el nombre d’hores de la Robin. Li agradava saber que estaria segura en un bloc d’oficines luxós, cada dia de nou a cinc, fins que haguessin detingut el pertorbat que havia enviat la cama.

La Robin, mentrestant, combatia onades d’esgotament i una petita sensació de nàusea. Una baralla, una nit del lloro, la terrible commoció a causa de la cama amputada... i per postres ara hauria de tornar a casa i justificar altra vegada la seva voluntat de continuar fent una feina perillosa a canvi d’un sou baix. En Matthew, que temps enrere havia estat una de les seves principals fonts de consol i de suport, s’havia acabat convertint en un altre escull que calia esquivar.

Espontània i inoportuna, la va tornar a assaltar la imatge de la cama freda i seccionada dins la caixa de cartró. Li hauria agradat saber quan deixaria de pensar-hi. Va notar un pessigolleig desagradable als palpissos dels dits que l’havien fregada. Sense ser-ne conscient, va tancar la mà fins que se li va convertir en un puny ben clos damunt la falda.

5

Hell’s built on regret 9

«The Revenge of Vera Gemini», Blue Öyster Cult
Lletra de Patti Smith

Molt més tard, després d’haver deixat la Robin sana i estàlvia a la parada del metro, l’Strike va tornar al despatx i es va asseure sol i en silenci davant de l’escriptori, absort en els seus pensaments.

Havia vist molts cadàvers desmembrats, n’havia vist que es podrien en fosses comunes i d’estesos als marges de les carreteres, acabats de destrossar: membres seccionats, carn feta xixina, ossos esclafats. La mort antinatural era el pa de cada dia per a la Divisió d’Investigacions Especials, la secció de paisà de la policia militar, i sovint tant ell com els seus companys hi reaccionaven amb humor. Era la seva manera de pair la imatge dels morts trossejats i mutilats. La Divisió d’Investigacions Especials no gaudia del privilegi de veure els cadàvers nets i embellits en caixes folrades de setí.

Caixes. La caixa de cartró amb què havia arribat la cama tenia un aspecte força adotzenat. Cap senyal que n’indiqués l’origen, cap indici d’una adreça anterior, res. Havia estat una acció molt ben planejada, amb molta minuciositat i pulcritud, i allò era precisament el que l’anguniejava, i no la cama pròpiament dita, per molt desagradable que fos com a objecte. El que li feia basarda era aquell modus operandi tan exhaustiu, tan meticulós, gairebé clínic.

L’Strike es va mirar el rellotge. Figurava que aquell vespre havia de sortir amb l’Elin. La seva parella des de feia dos mesos estava immersa en un procés de divorci que avançava amb el càlcul de riscos i la fredor propis d’un torneig d’escacs d’elit. El marit era molt ric, cosa que l’Strike no havia sabut fins a la primera nit que li havien permès entrar al domicili conjugal i s’havia trobat en un pis espaiós i amb parquet que donava a Regent’s Park. Segons les condicions establertes en la custòdia compartida, ella només podia veure l’Strike els vespres que la seva filla de cinc anys no fos a casa, i quan sortien tendien a anar als restaurants més tranquils i desconeguts de la capital, perquè l’Elin no volia que el seu ex s’assabentés que es veia amb algú altre. A l’Strike, aquella situació li anava la mar de bé. Un dels eterns problemes de les seves relacions sentimentals era que les nits que habitualment es destinaven a l’esbarjo sovint les havia de dedicar a seguir cònjuges infidels; a més, tampoc no tenia unes ganes especials d’establir una relació estreta amb la filla de l’Elin. No havia mentit a la Robin: no sabia tractar la mainada.

Va agafar el mòbil. Encara podria enllestir unes quantes coses abans de sopar.

La primera trucada va rebre la resposta de la bústia de veu. Va deixar un missatge: va demanar a en Graham Hardacre, excompany a la Divisió d’Investigacions Especials, que li truqués. No sabia on estava destinat. L’última vegada que havien parlat esperava un trasllat des d’Alemanya.

L’Strike va tenir una decepció quan tampoc no li van contestar la segona trucada, adreçada a un antic amic la vida del qual havia anat en un sentit força oposat a la d’en Hardacre. L’Strike va deixar un altre missatge, gairebé idèntic al primer, i va penjar.

Llavors va acostar la cadira de la Robin a l’ordinador, el va engegar i va clavar els ulls a la pàgina inicial sense veure’n el contingut. La imatge que li ocupava el cervell, absolutament contra la seva voluntat, era la de la seva mare, nua. Qui podia saber que el tatuatge era allà? El seu marit, per descomptat, i els diversos nòvios que havien entrat i sortit de la seva vida, i de fet qualsevol persona que l’hagués vista despullada a les cases ocupes i a les sòrdides comunes on havien viscut de manera intermitent. També hi havia la possibilitat que se li havia acudit al Tottenham, però que no s’havia vist amb cor de compartir amb la Robin: que la Leda, en algun moment determinat, hagués estat fotografiada nua. Hauria encaixat perfectament amb el seu tarannà.

Els dits de l’Strike van recórrer el teclat. Va arribar a escriure «Leda Strike despu» abans d’esborrar la cerca, lletra per lletra, amb un índex irat i taxatiu. Hi havia llocs on cap home normal no volia anar, frases que ningú no volia deixar a l’historial de cerques d’Internet, però malauradament també hi havia tasques que valia més no delegar.

Va observar el quadre de cerca que havia tornat a deixar en blanc, amb el cursor parpellejant amb indiferència, i amb el seu estil habitual, fent anar amunt i avall dos dits ràpids, va teclejar: «Donald Laing.»

N’hi havia a cabassos, sobretot a Escòcia, però d’entrada podia descartar tots aquells que haguessin pagat el lloguer o que haguessin votat en unes eleccions durant el temps que en Laing havia passat a la garjola. Després d’un rigorós procés d’eliminació i de calcular l’edat aproximada que devia tenir en Laing, l’Strike va acotar la cerca fins a focalitzar-la en un individu que segons tots els indicis havia conviscut amb una dona que es deia Lorraine MacNaughton a Corby el 2008. Ara, en canvi, constava que la Lorraine MacNaughton hi vivia sola.

Va suprimir el nom d’en Laing i el va substituir pel d’en «Noel Brockbank». Al Regne Unit hi havia menys Noels Brockbank que Donalds Laing, però tot i així l’Strike va arribar a un atzucac semblant. Hi havia un tal N. C. Brockbank que havia viscut sol a Manchester el 2006, però, si aquell era l’home de l’Strike, tot apuntava que s’havia separat de la dona. I l’Strike ja no sabia si allò era bo o dolent...

Arrepapant-se a la cadira de la Robin, l’Strike es va dedicar a analitzar les conseqüències probables del fet que t’enviessin una cama amputada i anònima. La policia no trigaria gaire a començar a interrogar la població a la recerca d’informació, però en Wardle havia promès a l’Strike que l’avisaria abans no convoquessin cap roda de premsa. Una història tan estranya i grotesca com aquella sempre seria notícia, però l’interès augmentaria —i allò no li feia gens de gràcia— quan se sabés que la cama l’havien enviada al seu despatx. El fet era que ara en Cormoran Strike despertava l’interès dels mitjans. Havia resolt dos assassinats davant dels nassos de la policia metropolitana, dos casos que haurien fascinat l’opinió pública encara que no els hagués resolt un detectiu privat: el primer, perquè la víctima havia estat una dona jove i guapa, i el segon, perquè havia estat un crim estrany envoltat de ritualisme.

L’Strike hauria volgut saber fins a quin punt el fet que li haguessin enviat aquella cama podia afectar el negoci que tant havia maldat per aixecar. No podia evitar pensar que les conseqüències serien greus. Les cerques a Internet eren un cruel baròmetre de reconeixement social. Al cap de no gaire, buscar «Cormoran Strike» a Google ja no equivaldria a tornar als efusius elogis que rebia al capdamunt de la pàgina arran dels seus dos casos més famosos i reeixits, sinó a la brutalitat que l’havia convertit en un home que havia rebut un membre amputat, un home que tenia pel cap baix un enemic d’allò més pervers. L’Strike estava convençut que coneixia prou bé la població —o, si més no, la part insegura, esporuguida i indignada amb què els detectius privats es guanyaven les garrofes— per saber que era poc probable que se sentís atreta per una empresa que rebia cames seccionades per missatger. En el millor dels casos, els nous clients donarien per fet que la Robin i ell ja tenien prou maldecaps; en el pitjor, que s’havien embrancat, ja fos per imprudència o per ineptitud, en algun afer que excedia les seves facultats.

Quan estava a punt d’apagar l’ordinador, va canviar de parer i, més a contracor encara que quan havia començat a buscar la seva mare nua, va escriure «Brittany Brockbank».

N’hi havia unes quantes, a Facebook, a Instagram, treballant per a empreses que ell no havia sentit anomenar, i en autofotos, oferint somriures radiants. Va observar les imatges amb atenció. Gairebé totes rondaven la vintena, l’edat que ella devia tenir. Per molt que pogués descartar les que eren negres, li resultava impossible saber quina de les altres —morenes, rosses o pèl-roges, guapes o menys agraciades, fotografiades amb un somriure d’orella a orella, amb posat malenconiós o enxampades d’improvís— era la que ell buscava. No n’hi havia cap que portés ulleres. Era massa presumida per portar-ne en una foto? S’havia operat la vista amb làser? Potser evitava les xarxes socials. De fet, s’havia volgut canviar el nom, va recordar l’Strike. O ves que el motiu de la seva absència no fos més essencial: potser era morta.

Es va tornar a mirar el rellotge: hora d’anar-se’n i de canviar-se.

«No pot ser ella —va pensar—. Que no ho sigui, sisplau.»

Perquè, si ho era, el culpable seria ell.

6

Is it any wonder that my mind’s on fire? 10

«Flaming Telepaths», Blue Öyster Cult

Aquell vespre, durant el trajecte de tornada a casa, la Robin estava més a l’aguait del que era habitual, i comparava furtivament tots els homes del vagó amb el record que conservava de la figura alta i vestida amb cuiro negre que li havia lliurat aquell paquet tan horripilant. Un jove prim d’ascendència asiàtica que duia un vestit senzill li va dedicar un somriure esperançat quan les seves mirades van coincidir per tercera vegada; després d’allò, la Robin va clavar els ulls en el mòbil, va navegar —quan hi havia prou cobertura— pel web de la BBC i es va preguntar, com l’Strike, quant trigaria la cama a ser notícia.

Quan feia quaranta minuts que havia sortit de la feina, va entrar al gran Waitrose que hi havia a tocar de l’estació que li quedava més a prop d’on vivia. La nevera de casa estava pràcticament buida. A en Matthew no li agradava anar a comprar menjar i (encara que ell ho hagués negat durant la penúltima enganxada) la Robin estava convençuda que ell creia que, com que ella aportava menys d’un terç dels ingressos, havia de reforçar la seva contribució portant a terme aquelles tasques prosaiques que ell detestava.

Solters encorbatats emplenaven els cistells i els carros amb menjars preparats. Dones treballadores passaven rabents i agafaven pasta que de seguida estaria cuita perquè la família la consumís. Una mare jove amb cara d’esgotada i amb una criatura petita que bramava al cotxet recorria els passadissos com una arna estabornida, incapaç de concentrar-se, amb tan sols una bossa de pastanagues al cistell. La Robin recorria els passadissos a poc a poc, afectada per un neguit insòlit. Allà no hi havia ningú que s’assemblés a l’home amb la indumentària negra de motorista, cap assetjador, ningú que fantasiegés amb la idea de tallar les cames a la Robin... «Tallar-me les cames...»

—Escolti! —va dir empipada una dona de mitjana edat que provava d’arribar a les salsitxes.

La Robin li va demanar perdó i es va apartar, sorpresa en adonar-se que tenia un paquet de cuixes de pollastre a les mans. El va abocar al carro i va avançar a corre-cuita cap a l’altre extrem del supermercat, on entre els vins i els licors va trobar una tranquil·litat relativa. Un cop allà, va agafar el mòbil i va trucar a l’Strike. Va contestar al segon truc.

—Estàs bé?

—Sí, esclar.

—On ets?

—Al Waitrose.

Un home baixet que calbejava llegia amb deteniment la lleixa del xerès, ben bé darrere la Robin, amb els ulls a l’altura dels seus pits. Quan ella es va apartar, l’home també es va moure. La Robin el va fulminar amb la mirada i l’home es va enrojolar i va girar cua.

—Hi hauries d’estar bé, al Waitrose.

—Hmm —va fer ella amb els ulls fits a l’esquena del calb que s’allunyava—. Mira, segurament no és res, però me n’acabo de recordar: durant aquests últims mesos hem rebut un parell de cartes estranyes.

—Cartes de tarats?

—No comencis.

La Robin sempre rondinava quan sentia aquella generalització. El cas és que havien experimentat un augment significatiu de correspondència excèntrica d’ençà que l’Strike havia resolt el segon cas mediàtic d’assassinat. Els remitents més coherents es limitaven a demanar diners, donant per fet que l’Strike s’havia convertit en un home enormement ric. Llavors hi havia els qui se sentien afectats per estranys greuges personals i volien que l’Strike els vengés, els qui semblava que invertissin totes les hores que passaven desperts a demostrar teories estrafolàries, els qui expressaven unes necessitats i uns desitjos tan puerils i incongruents que l’únic missatge que transmetien era el d’una malaltia mental, i per últim («Aquests sí que semblen una colla de tarats», havia dit la Robin), un grapat de persones, tant homes com dones, que semblava que trobaven l’Strike atractiu.

—Adreçades a tu? —va preguntar l’Strike en un to sobtadament seriós.

—No, a tu.

La Robin sentia que es movia pel pis mentre enraonaven. Potser aquella nit sortia amb l’Elin. Ell no parlava mai de la relació. Si l’Elin no hagués passat un dia pel despatx, la Robin estava convençuda que ni tan sols sabria que existia, qui sap si fins que un dia ell arribés a la feina amb una aliança al dit.

—Què deien? —va preguntar l’Strike.

—Doncs n’hi havia una d’una noia que es volia tallar una cama. I demanava consell.

—M’ho pots repetir?

—Es volia tallar una cama —va dir la Robin articulant les paraules amb claredat, i una dona que estava decidint quina ampolla de rosat comprar la va mirar astorada.

—Verge santa —va mussitar l’Strike—. I resulta que no els puc titllar de tarats... I et penses que se’n va sortir i que ara li sembla que m’agradaria saber-ho?

—Només he pensat que una carta com aquesta podria tenir importància —va replicar la Robin, incisiva—. Hi ha persones que es volen amputar parts del cos, és un fenomen reconegut, es diu... No, no es diu «estar tarat» —va afegir, avançant-se hàbilment a l’Strike, que va riure—. I n’hi havia una altra d’algú que signava amb les inicials: una carta llarga. Es feia un tip de xerrar sobre la teva cama i deia que t’ho volia compensar.

—Si m’ho hagués volgut compensar, m’hauria enviat una cama d’home. Faria una fila horrorosa, hòstia...

—No —va dir ella—. Bromes, no. No entenc pas que en puguis fer.

—Jo no entenc que no en puguis fer —va replicar ell, però en un to afable.

La Robin va sentir un xerric familiar seguit d’un estrèpit metàl·lic.

—Estàs regirant el calaix dels cargols!

—Trobo que no n’hauries de dir «calaix dels cargols», Robin. Insinues que me’n falta un i faltes al respecte de tots els discapacitats mentals...

—Fins demà —va dir ella, somrient a contracor, i va penjar quan ell reia.

La fatiga que havia combatut durant tot el dia la va tornar a envair mentre avançava d’esma pel supermercat. El que li exigia un esforç més gran era decidir què menjar; hauria trobat molt més fàcil comprar a partir d’una llista que hagués fet algú altre. Com les mares treballadores que buscaven alguna cosa que es cogués de seguida, la Robin va desistir i va optar per comprar pasta a carretades. Quan feia cua a la caixa, va veure que al davant tenia la dona jove amb qui havia coincidit feia una estona, la criatura de la qual havia acabat extenuada i ara dormia com si estigués morta, amb els punys enfora i els ulls ben closos.

—Que bufó —va dir la Robin, que va tenir la sensació que la noia necessitava ànims.

—Quan dorm —va contestar la mare insinuant un petit somriure.

Quan la Robin va entrar a casa, estava molt cansada. Va tenir una sorpresa en veure que en Matthew l’esperava dret a l’estret rebedor.

—Ja hi he anat jo, a comprar! —va dir ell quan va veure les quatre bosses plenes que ella traginava, i la Robin va percebre la decepció d’en Matthew per haver minimitzat el seu gran gest—. T’he enviat un missatge per dir-te que anava al Waitrose!

—Doncs no l’he vist —va dir la Robin—. Em sap greu.

El devia haver rebut quan parlava per telèfon amb l’Strike. Potser fins i tot havien coincidit al supermercat, esclar que ella s’havia passat la meitat del temps amagant-se entre els vins i els licors.

En Matthew se li va acostar amb els braços oberts i la va estirar per abraçar-la en un gest que ella no es va poder estar de considerar d’una magnanimitat exasperant. Malgrat tot, havia d’admetre que, com sempre, en Matthew estava molt guapo amb aquell vestit fosc i amb els cabells d’un castany clar tirats enrere, destapant-li el front.

—Deus haver tingut un bon ensurt —va murmurar, impregnant els cabells de la Robin d’un alè càlid.<

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X