1

3 de març del 1885

—Louise. És l’hora.

La Geneviève aparta amb una mà la manta que amaga el cos adormit de l’adolescent, arraulida sobre el matalàs estret; els seus cabells foscos i tofuts li cobreixen part del rostre i la superfície del coixí. Amb la boca entreoberta, la Louise ronca suaument. No sent al seu voltant, al dormitori, les altres dones que ja s’han llevat. Entre les fileres de llits de ferro, les figures femenines s’estiren, es recullen els cabells en un monyo, es corden els vestits foscos sobre les fines camises de dormir, després s’encaminen a pas monòton cap al menjador, davant de l’atenta mirada de les infermeres. Tímids rajos de sol penetren a través de les finestres entelades.

La Louise és l’última de llevar-se. Cada matí, una interna o una alienada ve per arrencar-la del son. L’adolescent acull el crepuscle amb alleujament i es deixa caure en nits tan profundes que no somia. Dormir permet deixar de preocupar-se pel que ha passat, de neguitejar-se pel que passarà. Dormir és el seu únic respir després dels incidents de fa tres anys que la van conduir aquí.

—Aixeca’t, Louise. T’esperem.

La Geneviève sacseja el braç de la noia, que acaba obrint un ull. La Louise, d’entrada, es queda meravellada en veure aquella a qui les alienades anomenen la Veterana esperar al peu del seu llit, i després exclama:

—Tinc classe!

—Prepara’t, ja has dormit prou.

—Sí!

La noia salta del llit amb els peus junts i agafa d’una revolada el seu vestit de llana negra, penjat d’una cadira. La Geneviève fa un pas al costat i l’observa. Espia els seus gestos precipitats, els moviments de cap erràtics, la respiració accelerada. Ahir, la Louise va patir una altra crisi: no és qüestió que en tingui cap altra abans de la classe d’avui.

L’adolescent s’afanya a cordar-se el coll del vestit i es dirigeix a l’encarregada. Sempre dreta amb la seva bata blanca, els cabells rossos recollits en un monyo alt, la Geneviève la intimida. Amb els anys, la Louise ha hagut d’aprendre a afrontar la rigidesa de la Veterana. No se la pot acusar de ser injusta o malintencionada; simplement, no inspira afecte.

—Així, Madame Geneviève?

—Deixa-te’ls lliures, els cabells. El metge ho prefereix.

La Louise alça els braços molsuts cap al seu monyo fet a correcuita i executa l’ordre. És adolescent encara que no ho vulgui. Als setze anys, el seu entusiasme és infantil. El cos li ha crescut massa de pressa; els pits i els malucs, apareguts als dotze anys, no van advertir-la de les conseqüències d’aquesta sobtada voluptat. La innocència ha abandonat una mica els seus ulls, però no del tot; això és el que permet esperar un futur per a ella.

—Estic nerviosa.

—Deixa’t anar i tot anirà bé.

—Sí.

Les dues dones travessen un passadís de l’hospital. La llum matinal de març entra per les finestres i es reflecteix en les rajoles —una llum suau, anunciadora de la primavera i del ball de la Mitja Quaresma, una llum que fa venir ganes de somriure i esperar poder sortir d’aquí aviat.

La Geneviève nota que la Louise està nerviosa. L’adolescent camina amb el cap cot, els braços caiguts al llarg del cos, la respiració accelerada. Les noies del servei sempre estan ansioses quan s’han de trobar amb en Charcot en persona —i més encara quan les han designat per participar en una classe. És una responsabilitat que les supera, una atenció sobtada que les trasbalsa, un interès tan poc familiar per a aquestes dones que la vida no ha situat mai en primera línia que se senten completament desorientades, altra vegada.

Uns quants passadissos i portes batents més tard, entren al vestidor que hi ha al costat de l’auditori. Un grapat de metges i interns masculins esperen. Amb quaderns i plomes a la mà, amb els bigotis pessigollejant-los el llavi superior, amb cossos estrictes enfundats en jaquetes negres i camises blanques, es giren alhora cap a l’objecte d’estudi del dia. El seu ull mèdic escruta la Louise: semblen veure-hi a través del seu vestit. Aquestes mirades impúdiques acaben per fer abaixar els ulls de la jove.

Només li resulta familiar un rostre: el d’en Babinski, l’assistent del metge, que avança cap a la Geneviève.

—La sala aviat estarà plena. Començarem d’aquí deu minuts.

—Necessita alguna cosa en concret per a la Louise?

En Babinski es mira l’alienada de dalt a baix.

—Ja està bé així.

La Geneviève abaixa el cap i es dirigeix a la porta. La Louise marca un pas ansiós darrere seu.

—Em tornarà a buscar, oi, Madame Geneviève?

—Com cada vegada, Louise.

Entre bastidors, la Geneviève observa l’auditori. Un ressò de veus greus s’alça dels bancs de fusta i omple la sala. Sembla més un museu que una sala hospitalària, o fins i tot un gabinet de curiositats. Les parets i el sostre estan decorats amb pintures i gravats on es poden observar anatomies i cossos, escenes en què persones anònimes es barregen, nus o vestits, inquiets o perduts; a prop dels bancs, unes sòlides vitrines que el temps fa cruixir mostren darrere de les seves portes de vidre tot el que un hospital pot conservar com a records: cranis, tíbies, húmers, pelvis, dotzenes de palanganes variades, bustos de pedra i un poti-poti d’instruments. Només per la seva atmosfera, aquesta sala promet a l’espectador un moment ben especial.

La Geneviève observa el públic. Alguns rostres són familiars, reconeix metges, escriptors, periodistes, interns, personatges polítics, artistes, tots encuriosits, ja convertits o més aviat escèptics. Se sent orgullosa. Orgullosa que un sol home a París aconsegueixi despertar un interès tan gran que ompli els bancs de l’auditori cada setmana. Tot d’una, apareix a l’escenari. La sala queda en silenci. En Charcot imposa de manera natural la seva figura massissa i greu davant d’aquest públic de mirades fascinades. El seu perfil allargat recorda l’elegància i la dignitat de les estàtues gregues. Té l’esguard precís i impenetrable del metge que, des de fa anys, estudia dones rebutjades per la seva família i la societat en la seva vulnerabilitat més profunda. És conscient de l’esperança que desperta en aquestes alienades. Sap que tothom a París coneix el seu nom. Han reconegut la seva autoritat i ell l’exerceix amb la convicció que se li va atorgar per un sol motiu: el seu talent farà avançar la medicina.

—Senyors, bon dia, gràcies per haver vingut. La sessió següent és una demostració d’hipnosi en una pacient que pateix una histèria severa. Té setze anys. Des que va arribar a la Salpêtrière, fa tres anys, hem comptabilitzat dos-cents atacs d’histèria. Induir-la a hipnosi ens permetrà recrear aquestes crisis i estudiar-ne els símptomes. Al seu torn, aquests símptomes ens ensenyaran més coses sobre el procés fisiològic de la histèria. Gràcies a pacients com la Louise, la medicina i la ciència poden avançar.

La Geneviève apunta un somriure. Cada vegada que el veu dirigint-se a aquests espectadors àvids de la pròxima demostració, ella pensa en els inicis del doctor al servei. Ella el va veure estudiar, prendre notes, tractar, buscar, descobrir el que ningú no havia descobert abans, pensar com ningú no havia pensat fins aleshores. En Charcot encarna la medicina en tota la seva integritat, tota la seva veritat, tota la seva utilitat. Per què idolatrar déus, quan existeixen homes com en Charcot? No, això no és exacte: no existeix cap home com en Charcot. Se sent orgullosa, sí, orgullosa i privilegiada d’haver contribuït durant gairebé vint anys al treball i als avenços del neuròleg més famós de París.

En Babinski presenta la Louise al públic. Aclaparada per la por escènica deu minuts abans, l’adolescent ha canviat de postura: avança cap a l’audiència que l’espera amb l’esquena ben dreta, el pit inflat i la barbeta alçada. Ja no té por: és el seu moment de glòria i reconeixement. Per a ella i per al mestre.

La Geneviève coneix cada etapa del ritual. Per començar, el pèndol que balancegen suaument davant dels ulls de la Louise, la seva mirada d’un blau immòbil, el diapasó que fan ressonar, una vegada, i la noia que deixa caure enrere el seu cos letàrgic just abans que dos interns l’atrapin al vol. Amb els ulls tancats, la Louise se sotmet a la mínima petició; al principi efectua gestos senzills: alça el braç, pivota sobre ella mateixa, doblega una cama com un soldat obedient. Després, segons les peticions, ajunta les mans per resar, alça el cap suplicant al cel, imita la crucifixió. Gradualment, el que semblava una simple demostració d’hipnosi es converteix en un gran espectacle, «la fase dels grans moviments», anuncia en Charcot. Ara la Louise està estirada a terra, ja no li ordenen res. Sola, s’agita, doblega els braços, les cames, sacseja el cos d’esquerra a dreta, es gira de bocaterrosa, panxa enlaire, els peus i les mans se li contreuen fins a quedar-se immòbils, la cara se li retorça entre el dolor i el plaer, unes respiracions cavernoses puntuen les seves contorsions. Qualsevol una mica supersticiós creuria assistir a una possessió demoníaca. De fet, alguns dels espectadors fan el signe de la creu discretament... Aleshores, una darrera convulsió la torna a girar panxa enlaire, els peus nus i el cap recolzen a terra i empenyen la resta del cos cap amunt fins a formar un arc amb el coll i els genolls. La seva cabellera fosca escombra la pols de la tarima, l’esquena en forma d’U inversa cedeix per l’esforç. Finalment, quan acaba la crisi que li han imposat, s’esfondra en un soroll sord davant de les mirades atordides.

És amb pacients com la Louise que la medicina i la ciència poden avançar.

A l’altra banda dels murs de la Salpêtrière, als salons i a les cafeteries, la gent s’imagina com és el servei d’en Charcot, anomenat el «servei de les histèriques». S’imaginen dones nues que corren pels passadissos, es colpegen el cap contra la paret, obren les cames per acollir un amant imaginari i s’esgargamellen des de la matinada fins a l’hora de dormir. Es descriuen els cossos de les boges que entren en convulsió sota els llençols blancs, les cares travessades per tota mena de ganyotes amb els cabells despentinats, rostres de velles, de dones obeses, de dones lletges, de dones que ja està bé que mantinguin apartades, encara que no es pugui dir exactament per quin motiu, ja que no han comès cap ofensa ni cap crim. Per a aquesta gent, ja sigui burgesa o proletària, que s’espanta davant de qualsevol excentricitat, pensar en aquestes alienades excita el seu desig i alimenta les seves pors. Les boges els fascinen i els horroritzen alhora. Tindrien una bona decepció si vinguessin a donar una ullada al servei a última hora del matí.

Al gran dormitori, les tasques quotidianes es realitzen tranquil·lament. Les dones passen el pal de fregar entre i per sota dels llits metàl·lics; d’altres es renten una mica amb un guant sobre una palangana d’aigua freda; algunes estan estirades, aclaparades per la fatiga i les cabòries, i no desitgen conversar amb ningú; algunes es raspallen els cabells, parlen soles en veu baixa, observen per la finestra com cau la llum sobre el parc on la neu encara resisteix. Són de totes les edats, de tretze a seixanta-cinc anys, morenes, rosses o pèl-roges, primes o grosses, vestides i pentinades com anirien a ciutat, movent-se amb pudor; lluny de l’ambient depravat que la gent s’imagina a l’exterior, el dormitori sembla més una casa de repòs que una ala dedicada a les histèriques. Només si s’observa de més a prop apareix el trastorn: aleshores es pot descobrir una mà tancada i retorçada, un braç contret i premut contra el pit, unes parpelles que s’obren i es tanquen amb la cadència de l’aleteig d’una papallona; algunes parpelles simplement estan tancades d’un costat, i només un ull t’escruta. Qualsevol so de coure o de diapasó ha estat proscrit, perquè si no algunes s’esfondrarien allà mateix en un atac catalèptic. Una badalla sense parar; l’altra és víctima de moviments descontrolats: es creuen mirades apagades, absents o submergides en una profunda melangia. I de tant en tant, esclata la famosa crisi d’histèria que sacseja el dormitori on surava una calma temporal: un cos de dona, sobre un llit o per terra, es doblega, es contrau, s’enfronta a una força invisible, lluita, s’arqueja, es recargola, intenta escapar del seu destí sense aconseguir-ho. Aleshores corren al seu costat, un intern li posa dos dits damunt els ovaris, i la compressió acaba calmant la boja. En els casos més severs, li cobreixen el nas amb un mocador xopat d’èter: les parpelles es tanquen i la crisi cessa.

Lluny d’histèriques que ballen descalces pels freds passadissos, el que predomina aquí és una lluita silenciosa i quotidiana per la normalitat.

En un dels llits, les dones s’han apinyat al voltant de la Thérèse i l’observen teixir un xal. Una jove, cofada amb una corona trenada, s’acosta a la que tothom diu Teixidora.

—Aquest és per a mi, oi Thérèse?

—L’hi vaig prometre a la Camille.

—Fa setmanes que me’n deus un.

—Fa dues setmanes et vaig oferir un xal que no et va agradar, Valentine. Ara espera’t.

—Dolenta!

La jove s’allunya del grup amb un aire molest; ja no està pendent de la seva mà dreta, que es torça nerviosament, ni de la seva cama, presa de sacsejades regulars.

Per la seva banda, la Geneviève, acompanyada d’una altra interna, ajuda la Louise a tornar al llit. La noia, debilitada, encara troba forces per somriure.

—He estat bé, Madame Geneviève?

—Com sempre, Louise.

—El doctor Charcot està content amb mi?

—Estarà content quan t’hagi guarit.

—Veia com em miraven, tots... Seré tan famosa com l’Augustine. Oi?

—Ara descansa.

—Seré la nova Augustine... Tothom a París parlarà de mi...

La Geneviève posa bé la manta sobre el cos esgotat de l’adolescent, que s’adorm somrient amb la cara pàl·lida.

Cau la nit a la rue Soufflot. El Panteó, bressol de noms il·lustres homenatjats dins de sarcòfags massissos, vigila des dalt del pendent el jardí de Luxemburg, adormit a baix del carrer.

Al sisè pis d’un edifici, hi ha una finestra oberta. La Geneviève observa el carrer silenciós, delimitat a l’esquerra per la silueta solemne del monument als homes il·lustres, i a la dreta pel jardí amb estàtues on els passejants, les parelles i els infants van des del matí a caminar per les avingudes verdes i la

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X