Dijous

Els esquiadors havien marxat i el sol, que acabava de desaparèixer darrere dels pics rocosos de color gris blau on havia quedat enganxat algun núvol, pintava la neu de rosa. La lluna esperava la foscor per poder il·luminar tota la vall fins l’endemà al matí.

Els remuntadors estaven quiets i els xalets d’alta muntanya havien apagat els llums. Només se sentia la remor de les màquines de neu que anaven amunt i avall per aplanar els fons de les pistes d’esquí excavades entre els boscos i les roques dels vessants de les muntanyes.

L’endemà començava el cap de setmana i l’estació de Champoluc s’ompliria de turistes disposats a mossegar la neu amb els cantells dels esquís. Calia fer una feina de benedictí.

A l’Amedeo Gunelli li havia tocat la pista més llarga. L’Ostafa. Un quilòmetre de llargada per uns seixanta metres d’amplada. La pista principal de Champoluc, la que tant agafaven els professors d’esquí amb els alumnes principiants com els esquiadors experts per posar a prova la seva tècnica. Era la pista que exigia més feina, perquè a l’hora de dinar ja havia perdut la capa de neu. De fet, ara estava descoberta en més d’un punt. La desfiguraven pedres i terra, sobretot al centre.

L’Amedeo havia començat des de dalt. Feia només tres mesos que es dedicava a aquesta feina. No era difícil. Només calia recordar els comandaments del gran monstre amb erugues i mantenir la calma. Allò era el més important. Molta calma i gens de pressa.

S’havia posat els auriculars de l’iPod amb els èxits de Ligabue i havia encès el porro que li havia regalat en Luigi Bionaz, el capatàs dels maquinistes, que era el seu millor amic. Era gràcies a ell que l’Amedeo treballava i podia portar mil euros al mes a casa. Havia deixat al seient del costat la petaca amb la grappa i el walkie-talkie. Ho tenia tot a punt per a les hores de feina.

L’Amedeo recuperava la neu de les vores, l’estenia pels punts més descoberts, l’esmicolava amb la fresa, i els rastells l’aplanaven i convertien la pista en una taula de billar. Era un bon treballador, l’Amedeo, però ser allà tot sol no li agradava gens. Se sol pensar que a la gent de muntanya li agrada la vida solitària i una mica feréstega. Absolutament fals. O, almenys, absolutament fals en el cas de l’Amedeo. A ell li agradaven els llums, el soroll, la gent i xerrar fins a la matinada.

—Una vita da medianooo —cantava ben fort per fer-se companyia.

La seva veu rebotava a les finestres de plexiglàs mentre concentrava la mirada en la neu, que a la claror de la lluna s’anava tornant cada cop més blava. Si hagués alçat els ulls hauria vist un espectacle que tallava la respiració. A dalt, el cel era blau fosc, com les profunditats del mar. Al voltant de les crestes de les muntanyes, en canvi, era carbassa. Els últims raigs oblics del sol tenyien les glaceres de violat i les panxes dels núvols d’un gris metàl·lic. Sobre tot allò senyorejaven, imponents, els vessants foscos dels Alps. L’Amedeo va fer un glopet de grappa i va ventar una ullada cap al fons de la vall. Un pessebre de carrers, casetes i llumets. Un espectacle preciós per a algú que no hagués nascut entre aquelles valls. Per a ell era un espectacle sòrdid i desolador.

—Certe notti la radio che passa Neil Young sembra avere capito chi seiii...

Havia acabat el primer pendent fort. Va girar la màquina per baixar cap al segon tram i es va trobar davant d’un tros de pista negra. Feia feredat. Una estesa de gel i neu de la qual no es veia el final.

Només algú que fes anys que treballés amb l’eruga trepitjaneu i la maniobrés com un tricicle es podia atrevir a
creuar aquelles esses tallades a pic que duien a la bifurcació. De totes maneres aquell tros no s’aplanava. Es deixava tal qual. Massa estret.

Si mai les erugues es posaven malament hi havia el risc de bolcar i aquell monstre t’hauria caigut a sobre amb totes les seves tones. De recol·locar la neu, se’n cuidaven els mateixos esquiadors, passant i repassant. Només un cop al mes hi anaven amb pales, quan la situació era dramàtica i tocava aplanar per força els bamps glaçats que s’hi havien format. Si no, entre els blocs i les pannes els lligaments encreuats
i els meniscs saltaven que era un gust.

El walkie-talkie abandonat sobre el seient feia pampallugues. Algú li trucava. L’Amedeo es va treure els auriculars i va agafar la ràdio.

—Sí?

L’aparell va crepitar, i tot seguit d’entre el soroll de fregit va sorgir la veu d’en Luigi, el capatàs:

—Amedeo, on ets?

—Soc just davant del primer tros dret.

—Ja està bé. Baixa i fes el tram de sota, al poble. De dalt ja me’n cuidaré jo.

—Gràcies, Luigi.

—Escolta —va afegir en Luigi—, recorda que per baixar al poble has de passar per la drecera.

—Vols dir pel camí petit?

—Sí, el que surt del Crest, així no trepitjaràs la pista que fa en Berardo. Passa per la drecera, d’acord?

—Entesos. Gràcies!

—Res de gràcies! Em deus un vinet abans de sopar!

L’Amedeo va somriure.

—Fet!

Es va tornar a col·locar els auriculars, va posar la marxa més baixa i va abandonar el pendent.

—Balliamo un fandango... ohhh —va continuar cantant.

Al cel, tot d’una havien aparegut més núvols i havien tapat la lluna. Sempre és així, a muntanya, en un instant el temps canvia a la velocitat del vent d’altura. L’Amedeo ho sabia. Les previsions per al cap de setmana eren molt dolentes.

Els fars potents de la màquina il·luminaven la pista i la massa de troncs dels avets i els làrixs de les vores. Entre els braços foscos dels arbres encara s’entreveien els llums de Champoluc.

—Balliamo sul mondooo ohh.

Havia de passar per davant de l’escola d’esquí i del garatge de les erugues i després baixar cap al poble per fer la pista de baix.

Va llançar el filtre socarrimat del porro per la finestra. En aquell moment els fars d’una altra màquina el van enlluernar. Es va posar la mà davant dels ulls. El vehicle que pujava en sentit contrari es va acostar. Era en Berardo, un company seu.

—Ei, que ets boig? M’has enlluernat!

—Ha, ha... —reia l’imbècil.

—Escolta, de la de dalt se’n cuidarà en Luigi. Jo baixo a fer el final de la pista, al poble.

—D’acord —va respondre en Berardo, que ja tenia el nas vermell—, aquesta nit fem un vi al bar d’en Mario i en Michael?

—He dit a en Luigi que el convidaria, de totes maneres em toca. Vaig cap a baix! —va cridar l’Amedeo.

—Passa pel camí del Crest, que jo ja he fet la pista!

—Tranquil, passo per la drecera! Fins després!

En Berardo va continuar el seu camí. L’Amedeo, en canvi, d’acord amb les ordres rebudes va tirar cap al Crest, que era un petit aglomerat de bordes per sobre de les pistes. Quasi totes estaven deshabitades a part d’un refugi i un parell de torretes de genovesos a qui els agradava més l’esquí que la seva ciutat. Per allà, a través dels boscos, aniria a sortir a la drecera que el portaria vuit-cents metres més avall. Quan hi arribés, pentinaria una mica la pista de baix al poble i finalment podria fer la copa de vi, la xerrada i quatre bromes amb els anglesos beguts. Va travessar els pocs llums del veïnat. El va deixar enrere. El camí que agafaven les màquines trepitjaneu era ben clar i visible.

—Ti brucerai, piccola stella senza cielo...

Va començar a baixar lentament per aquella carrerada que només feien servir els 4×4 a l’estiu per arribar fins al veïnat del Crest. Els fars muntats al sostre il·luminaven la drecera com si fos de dia. La possibilitat de sortir-ne era pràcticament nul·la.

—Ti brucerai...

Cap problema. Les erugues s’agafaven a la perfecció. Només la cabina s’havia inclinat com una atracció de fira. Però fins i tot era divertit.

—Ti bruceraiii.

Aleshores la fresa va topar amb una cosa dura i la màquina va fer un bot. L’Amedeo es va girar per veure què havia tocat. Una roca, o terra. Pel vidre de darrere, els llums il·luminaven la neu remenada.

Però hi havia alguna cosa estranya, de seguida ho va veure, just al mig del camí.

Una clapa bruta de ben bé dos metres de llarg.

Va frenar.

Es va treure l’iPod, va apagar el motor i va baixar a mirar què era.

Silenci.

Les botes se li enfonsaven a la neu. Al mig del camí hi havia una taca.

—Hòstia, què és això?

S’hi va dirigir. A mesura que s’hi acostava, la clapa del mig de la drecera canviava de color. Primer era negra, ara violàcia. El vent xiulava suaument entre les agulles dels avets i escampava tot de plomes.

Blanques, petites i lleugeres.

«Una gallina? He aixafat una gallina?», va pensar l’Amedeo.

Continuava avançant per la neu i a cada pas s’hi enfonsava ben bé deu centímetres. Les plomes feien petits remolins per damunt de la neu. Ara la taca s’havia tornat marró.

«Què coi he envestit? Un animal?»

Però no l’havia vist? Amb els sets fars halògens? I, a més, un animal amb el soroll hauria fugit.

Quan estava a punt de trepitjar-la, finalment va veure el que era: una taca de sang vermella, barrejada amb la capa blanca de neu. Era enorme i, fora que no hagués aixafat tot un galliner, hi havia una quantitat exagerada de sang per a un sol animal.

Va fer la volta a la taca fins que va arribar al punt on el vermell era més intens, gairebé brillant. Es va ajupir i la va mirar millor.

I ho va veure.

Va fugir corrents, però no va poder arribar al bosc. Va vomitar directament a la carretera del Crest.

Una trucada al mòbil a aquella hora segur que era una tocada de collons, igual que una carta certificada d’hisenda. El viceqüestor Rocco Schiavone, de la quinta del 1966, estava ajagut al llit i es mirava l’ungla del dit gros del peu dret. Se li havia posat negra. Per culpa del calaix de l’arxivador que en D’Intino li havia fet caure distretament sobre el peu quan buscava histèric una sol·licitud de passaport. L’Schiavone odiava l’agent D’Intino. I aquella tarda, després de l’enèsima estupidesa del policia, s’havia promès a ell mateix, i havia promès a tota la població d’Aosta, que faria el que calgués per enviar aquell idiota a alguna comissaria perduda de la Lucania.

El viceqüestor va allargar el braç i va agafar el Nokia, que no parava de sonar. Va mirar la pantalla. Era el número de la prefectura.

Una tocada de collons de vuitè grau. Per no dir de novè.

En Rocco Schiavone tenia una escala molt personal per avaluar les tocades de collons que la vida li enviava sense compassió cada dia. L’escala començava al sisè grau amb tot el que tenia a veure amb les obligacions domèstiques. Botigues, lampistes, lloguers. Al setè hi havia els centres comercials, el banc, correus, els laboratoris d’anàlisis, els metges en general i especialment els dentistes, per acabar amb els sopars de feina o amb els parents, que almenys gràcies a Déu eren a Roma. La primera tocada de collons del vuitè grau era parlar en públic, després la burocràcia de la feina, el teatre, i informar qüestors i jutges. Al novè grau, els estancs tancats, els bars sense gelats Algida, trobar algú que se li enganxés sense parar de xerrar, i sobretot les guàrdies amb agents que no es rentaven. Al final venia el desè grau de l’escala. El non plus ultra, la mare de totes les tocades de collons: el cas entre cap i coll.

Es va incorporar posant els colzes al matalàs i va respondre:

—Qui emprenya? —va preguntar.

—Dottore, soc en Deruta.

L’agent especial Deruta. Cent quilos de massa corporal inútil en competició amb en D’Intino per ocupar el lloc del més idiota de la prefectura.

—Què vols, Michele? —va rugir el viceqüestor.

—Tenim un problema. A les pistes de Champoluc.

—On el tenim, el problema?

—A Champoluc.

—I on és això?

A en Rocco Schiavone l’havien destinat a Aosta al setembre, procedent de la comissaria Cristòfol Colom de Roma. I després de quatre mesos el que coneixia del territori d’Aosta i província eren casa seva, la prefectura, la fiscalia
i el Restaurant dels Artistes.

—Champoluc és a la Val d’Ayas! —va respondre en Deruta gairebé escandalitzat.

—Ah. I què és la Val d’Ayas?

—La Val d’Ayas, dottore, és la vall de sobre de Verres. Champoluc n’és el poble més famós. Hi ha una estació d’esquí.

—Està bé, i què hi passa?

—Doncs que fa un parell d’hores hi han trobat un cadàver.

Un cadàver.

L’Schiavone va deixar caure al matalàs la mà que aguantava el mòbil i va tancar els ulls renegant entre dents:

—Un cadàver...

Desè grau. Era ni més ni menys que una tocada de collons de desè grau. I potser fins i tot cum laude.

—Em sent, dottore? —rondinava el telèfon.

En Rocco es va tornar a acostar l’aparell a l’orella. Va esbufegar.

—Qui ve amb mi?

—Triï. O en Pierron o jo.

—L’Italo Pierron, tota la vida! —va respondre a l’acte el viceqüestor.

En Deruta va encaixar l’ofensa amb un silenci llarg.

—Deruta? T’has adormit?

—No, digui.

—Digues a en Pierron que vingui amb el BMW.

—Per anar a la muntanya potser valdrà més el jeep, no?

—No. El BMW és còmode, té calefacció, la ràdio funciona i m’agrada. Amb jeep hi van els matats de la forestal.

—Així envio en Pierron a buscar-lo a casa seva?

—I li dius que no toqui el timbre.

Va llançar el telèfon sobre el llit, va tancar els ulls i se’ls va tapar amb la mà.

Va sentir el fru-fru de la camisa de dormir de la Nora. Després en va sentir el pes al matalàs. Després els llavis i l’alè calent a l’orella. Finalment les dents al lòbul. En un altre moment, aquesta operació segurament l’hauria excitat, però ara els preliminars de la Nora el van deixar del tot indiferent.

—Què passa? —va preguntar la Nora amb un fil de veu.

—Era de la feina.

—I?

En Rocco es va incorporar i es va asseure al llit sense ni mirar la dona. A poc a poc es va posar els mitjons.

—No dius res?

—No en tinc ganes. Feina. Deixa-ho córrer.

La Nora va assentir. Es va treure la grenya que li havia caigut davant dels ulls.

—I te n’has d’anar?

En Rocco finalment es va girar a mirar-la.

—Què et sembla que faig?

La Nora era allà, estirada. El braç posat sobre el cap deixava veure l’aixella perfectament depilada. La camisa de dormir de ras de color de vi li acariciava el cos i amb jocs d’ombres i de llums reflectides li subratllava les corbes generoses. Els cabells llargs, llisos i castanys li emmarcaven la cara blanca com la nata. Els ulls negres semblaven dues olives de la Pulla acabades de collir de l’arbre. Tenia els llavis prims, però sabia pintar-se’ls perquè semblessin més molsuts. La Nora, un exemplar preciós de dona de poc més de quaranta anys.

—Però igualment pots ser més amable.

—No —li va respondre en Rocco—. No puc. És tard, he d’anar a les muntanyes, la nit amb tu se n’ha anat a prendre pel sac i potser fins i tot d’aquí a una mica es posarà a nevar.

Es va aixecar de cop del llit i va anar a asseure’s a la butaca per calçar-se: unes Clarks, en Rocco Schiavone no coneixia cap més mena de sabates. La Nora continuava estirada al llit. Se sentia una mica estúpida, maquillada i amb la camisa de ras. Una taula parada per a cap convidat. Es va incorporar.

—Quina llàstima. Per sopar tenia pensat fer raclet.

—Què és? —va preguntar el viceqüestor amb mirada sinistra.

—No n’has menjat mai? Un plat de formatge que es fon i es menja amb cors de carxofa, olives i trossets de llonganissa.

En Rocco es va aixecar per posar-se el jersei de coll alt.

—Una cosa lleugera, vaja.

—Ens veiem demà?

—Jo què sé, Nora! No sé ni on seré, demà.

Va sortir de l’habitació. La Nora va bufar i va sortir del llit. El va atrapar a la porta. I li va xiuxiuejar:

—T’espero.

—Que et penses que soc un autobús? —li va dir en Rocco. Però després va somriure—: Perdona, Nora, és mal moment. Ets una dona molt bonica. Segurament l’atracció número u d’Aosta.

—Després de l’arc romà.

—A mi les pedres romanes me la rebufen. Tu no.

Li va fer un petó ràpid als llavis i va tancar la porta darrere seu.

A la Nora li van venir ganes de riure. En Rocco Schiavone era així. L’agafaves o el deixaves. Va mirar el rellotge del rebedor. Encara tenia temps de trucar a la Sofia per anar al cine. I després potser a fer una pizza.

En Rocco va sortir del portal i una mà gelada el va agafar pel coll.

—... merda de fred!

Havia deixat el cotxe a cent metres del portal. Els peus dins de les Clarks ja se li havien refredat en contacte amb la vorera gebrada per un tel blanc de neu bruta. Bufava un vent tallant i pels carrers no hi corria ningú. Va pujar al Volvo i abans que res va encendre la calefacció. Es va bufar les mans. Amb cent metres n’hi havia hagut prou perquè se li congelessin.

—... merda de fred! —va repetir com un mantra, i les paraules sumades al fum de la condensació van anar a enganxar-se al parabrisa i el van entelar. Va engegar el motor dièsel, va prémer el botó per desentelar el vidre i es va quedar mirant un fanal de ferro que oscil·lava al vent. Pel con de llum passaven volves de neu que travessaven la foscor com polsim d’estrelles—. Neva! Ho sabia!

Va posar la marxa enrere i va deixar Duvet.

Quan va aparcar sota el pis del carrer Piave, el BMW amb
en Pierron al volant ja l’esperava amb el motor en marxa. En Rocco va córrer a entrar a l’habitacle, que l’agent ja havia fet arribar a vint-i-tres graus. Una agradable sensació de benestar el va envoltar com una flassada de llana.

—Italo, no has pas tocat el timbre de casa, oi?

En Pierron va posar primera.

—No soc burro, comissari.

—Molt bé. Però t’has de treure aquest vici. De comissaris ja no n’hi ha.

Els eixugaparabrises escombraven les volves de neu.

—Si aquí neva, imagini’s allà dalt, a Champoluc —va dir en Pierron.

—Està gaire amunt?

—A mil cinc-cents.

—Estan sonats!

L’altitud màxima sobre el nivell del mar a la qual en Rocco havia arribat en tota la seva vida eren els cent trenta-set metres del Monte Mario. Deixant de banda, és clar, els cinc-cents setanta-set metres dels últims quatre mesos a Aosta. No es podia imaginar que algú pogués viure a dos mil metres sobre el nivell del mar. Era per parar boig.

—Què hi fan a mil cinc-cents metres?

—Esquien. Escalen pel gel. I a l’estiu s’hi passegen.

—Quines coses! —El viceqüestor va agafar un Chesterfield del paquet de l’agent—. A mi m’agraden els Camel.

L’Italo va somriure.

—Els Chesterfield tenen gust de ferro. Compra Camel, Italo. —El va encendre i va fer una pipada—. Ni una mala estrella —va dir mirant per la finestra.

En Pierron estava concentrat en la conducció. Sabia que ara començaria la sonata del nostàlgic. I així va ser.

—A Roma en aquesta època fa fred, però sovint també bufa la tramuntana i s’enduu els núvols. I aleshores fa sol. Fa sol i fa fred. La ciutat és vermella i taronja, el cel és blau, i és bonic caminar pels carrers de llambordes. Surten tots els colors, quan fa tramuntana. Com si un drap s’endugués tota la pols acumulada sobre un quadre antic.

En Pierron va alçar els ulls al cel. Ell a Roma només hi havia estat un cop, feia cinc anys, i havia vomitat tres dies seguits de la pudor.

—I després les xones. No tens ni idea de la quantitat de xones que hi ha a Roma. Mira, potser només com a Milà. Hi has estat, a Milà?

—No.

—Malament. Ves-hi. És una ciutat esplèndida. Només s’ha d’entendre.

En Pierron sabia escoltar. Era un home de muntanya, sabia callar quan calia callar i, en canvi, parlar quan era el moment d’obrir la boca. A vint-i-set anys, en demostrava deu més. No havia sortit mai de la Vall d’Aosta, a part d’aquells dies a Roma i d’una setmana a Djerba amb la Veronica, una antiga xicota.

A l’Italo, en Rocco Schiavone li queia bé. Perquè era un home planer i amb ell sempre s’aprenia alguna cosa. Un dia o altre volia preguntar al viceqüestor, que ell s’entossudia a anomenar comissari, què havia passat a Roma. Però la seva relació era massa recent, se n’adonava molt bé, encara no era hora d’entrar en detalls. De moment la seva curiositat s’havia hagut de conformar a ventar una ullada a papers i informes. En Rocco Schiavone havia resolt una gran quantitat de casos, homicidis, robatoris, estafes, i semblava destinat a una carrera brillant i satisfactòria. Però tot d’una l’estrella Schiavone havia caigut i s’havia produït aquell trasllat ràpid i silenciós a la Vall d’Aosta per motius disciplinaris. Però no havia aconseguit saber què havia provocat aquella taca al currículum d’en Rocco Schiavone. Els agents de la prefectura n’havien parlat entre ells. La Caterina Rispoli s’inclinava per una caparrada de l’Schiavone. «Devia trepitjar l’ull de poll a algú de molt amunt, a Roma és fàcil.» En canvi, en Deruta estava segur que molestava perquè era massa bo i no tenia padrins. En D’Intino sospitava que era una qüestió de banyes. «Potser va tocar una dona que no havia de tocar.» L’Italo tenia una sospita, però no la comentava amb ningú. Li venia de l’adreça d’en Rocco Schiavone a Roma. Carrer Alessandro Poerio. Al Gianicolo. On el preu de les cases era de més de vuit mil euros el metre quadrat, segons li havia dit el seu cosí, agent immobiliari a Gressoney. I amb un sou de viceqüestor no es compren cases en un barri així.

En Rocco va apagar el cigarret al cendrer.

—En què penses, Pierron?

—En res, dottore. En la carretera.

I en Rocco en silenci es va posar a mirar la carretera constel·lada de borrallons de neu.

Alçant la mirada de la carretera principal de Champoluc es veia una clapa de llum enmig dels boscos. Era el lloc on havien trobat el cadàver, il·luminat pels fars halògens. I si es forçava la vista es podien distingir les ombres dels policies i els maquinistes que hi trafeguejaven. La veu havia corregut amb la velocitat del vent de muntanya. I tothom s’estava a la base del telecabina amb el nas estirat cap al bosc, a mig pendent, fent-se la mateixa pregunta, que no seria fàcil que trobés ràpidament resposta. Els turistes anglesos borratxos, els italians amb cares preocupades. Els autòctons burlant-se en el seu patuès dels ramats de milanesos, genovesos i piemontesos que l’endemà trobarien les pistes tancades.

El BMW amb l’Italo al volant es va aturar al peu del telecabina. Des d’Aosta hi havien estat una hora i mitja.

Pujant per la carretera plena de revolts tancats, en Rocco Schiavone havia observat el paisatge. Els boscos negres, les tarteres que els pendents rocosos vomitaven com rius de llet. Almenys, durant aquella pujada infinita, a l’altura de Brusson havia parat de nevar i la lluna alliberada en el cel petava sobre la capa blanca, que en reflectia la llum. Semblava que haguessin sembrat un munt de petits diamants pel paisatge.

En Rocco va baixar del cotxe embolicat amb el seu abric blau i de seguida va sentir que la neu li mossegava les soles de les sabates.

—Comissari, és allà dalt. Ara ens venen a buscar amb la màquina —va dir en Pierron indicant els fars mig amagats pels arbres a la muntanya.

—Quina màquina? —va preguntar en Rocco mastegant l’aire entre les dents, que li petaven de fred.

—L’eruga trepitjaneu que arregla les pistes.

L’Schiavone va fer un sospir. «Quin coi de lloc per anar a morir-se», va pensar.

—Italo, explica’m una cosa. Com pot ser que enmig d’una pista ningú hagi vist que hi havia un cos? Que no hi passen esquiant?

—No, comissari... perdó, viceqüestor —es va corregir immediatament en Pierron—. L’han trobat al bosc, en una drecera. Per un lloc que no hi passa ningú. A part dels de les màquines.

—Ah, d’acord. De totes maneres, a qui se li acut anar
a enterrar un cadàver allà dalt?

—Això ho haurà de descobrir vostè —va concloure en Pierron amb un somriure ingenu.

El soroll d’un martell pneumàtic va omplir l’aire fi i límpid. Però no era un martell pneumàtic. Era que arribava la màquina trepitjaneu. Es va aturar a la base del telecabina amb el motor engegat, escopint un fum dens pel tub d’escapament.

—És aquesta, la màquina? —va preguntar en Rocco. Ell només havia vist monstres d’aquella mena a les pel·lícules o als documentals sobre Alaska.

—Sí. I ara ens pujarà allà dalt, comissari! Viceqüestor, perdoni.

—Escolta, fes una cosa, digue’m com vulguis, total no t’entra al cap i a mi se me’n fot. I una cosa —va continuar
en Rocco mirant la màquina amb les erugues—, per què no en diuen tanc directament, d’això?

L’Italo Pierron es va limitar a arronsar les espatlles.

—Doncs res, vinga, pugem-hi!

El viceqüestor es va mirar els peus. Tenia les Clarks completament molles, la pell girada estava impregnada d’aigua i la humitat ja li arribava als mitjons.

—Dottore, ja li havia dit que s’havia de comprar unes sabates de muntanya.

—Pierron, no em toquis els pebrots. Jo aquestes formigoneres que vosaltres porteu als peus no me les penso posar ni mort.

Entre pilons de neu i clots provocats per les derrapades dels esquiadors, es van dirigir cap a la màquina, que amb els llums sobre el sostre i quieta enmig de la neu semblava un gran insecte mecànic a punt d’atrapar una presa.

—Vingui, posi un peu sobre l’eruga i pugi —li va cridar el maquinista assegut al volant, des de l’interior de la cabina de plexiglàs.

En Rocco va obeir. Es va asseure al seu costat i en Pierron el va seguir. El conductor va tancar la porta i va posar la marxa.

En Rocco va sentir una pudor d’alcohol forta barrejada amb suor.

—Soc en Luigi Bionaz, el capatàs dels maquinistes d’aquí Champoluc —va dir el conductor.

En Rocco es va limitar a mirar-lo. L’home duia barba d’un parell de dies i tenia els ulls clars i etílics.

—Luigi, estàs bé?

—Per què?

—Perquè abans de tirar amunt amb aquest trasto, vull saber si vas borratxo.

En Luigi el va mirar amb uns ulls grossos com els fars de la màquina de neu.

—Jo?

—Se me’n fot, si beus o si et fas porros. Però no tinc cap ganes de matar-me amb aquesta andròmina a mil cinc-cents metres d’altitud.

—No, dottore, estic bé. Jo només bec a la nit. L’olor que se sent deu ser d’algun noi que ha anat amb la màquina a la tarda.

—Naturalment —va respondre amb escepticisme el viceqüestor—. Va, vinga, anem.

La màquina va començar a pujar per la pista d’esquí. En Rocco veia davant seu, il·luminat pels fars, un mur de neu,
i no es podia creure que aquell paquiderm pogués enfilar-se per

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X