Ja han passat cinc anys d’ençà de l’aparició de la primera edició de Les ulleres de la felicitat, el meu segon llibre.
I, en tots aquests anys, he tingut el privilegi de contactar, en els viatges que he fet per Espanya i Llatinoamèrica, amb persones que l’han llegit, que hi han treballat i que han transformat la seva psique i la seva vida. Centenars de persones! Quina satisfacció! Vosaltres també us hi podeu afegir, a aquest club.
La psicologia cognitiva és una joia que qui la descobreix la converteix en el seu tresor més important, tal com li va passar a l’emperador romà Marc Aureli. I és una cosa que cadascú pot fer pel seu compte, a partir dels llibres, o en consulta, acompanyat per un terapeuta (o entrenador personal).
Els testimonis que trobareu al final del llibre són tan sols una mostra del que succeeix en teràpia. Els resultats que obtenim el meu equip i jo, a les nostres consultes presencials de Madrid i Barcelona, són realment radicals. Un 80 per cent de les persones aconsegueixen canvis, com a mínim, d’un 80 per cent. N’hi ha molts que arriben a transformacions molt per damunt del 10, ja que milloren en àmbits que ni havien sospitat.
Entre aquests cinc casos hi ha el de l’Ana María, que es va desfer d’una relació inadequada i va aprendre a ser feliç sola, sense dependències. La por de canviar, de fer passos endavant, és molt típica. La teràpia no solament et permet de fer-ho, sinó que, en perdre del tot el temor, el pas resulta atractivament fàcil i exitós.
Després, s’exposen dos casos de trastorns seriosos: atacs d’ansietat i obsessions. Les persones amb aquests problemes es troben en un pou que sovint els porta a pensar en el suïcidi.
A la meva consulta veiem centenars de casos d’aquests cada any i m’enorgulleixo de dir que ajudem a resoldre’ls en temps rècord (un o dos mesos, moltes vegades), de manera completa i sense medicació de cap mena.
I per acabar, es narren les històries d’una persona gelosa que ho va deixar de ser i d’un tímid que es va convertir en extravertit, dues transformacions que a molts els semblaran impossibles.
Aquests dos casos són dues proves vives del fet que això que anomenem caràcter està format, en realitat, per una sèrie de creences instal·lades a la ment i d’uns hàbits adquirits, dues coses que podem canviar si tenim la guia adequada.
Sempre que em disposo a prologar un llibre, em ve al cap la meva primera monografia, que versava sobre una nova tècnica, la laparoscòpia, que aleshores era pràcticament desconeguda al nostre país. Hi va fer el pròleg el meu propi pare.
La principal raó que em va impulsar a divulgar la tècnica va ser la quantitat d’intervencions en què s’obria l’abdomen només per dilucidar la causa dels trastorns que patia el pacient. En un alt percentatge, la intervenció era inútil i no portava a trobar res. En realitat, va ser una divulgació dirigida a metges que ben aviat havia de marcar un abans i un després a la nostra pràctica clínica.
Llavors em vaig adonar de la importància de fer conèixer nous procediments d’intervenció o de prevenció en salut.
Aquest llibre, com la resta de títols publicats per Rafael Santandreu, compleix aquesta comesa fonamental en medicina i psicologia, i crec que pot ser útil, no tan sols a la població en general, sinó també als professionals mèdics. Però començaré explicant com vaig conèixer l’autor.
Fa un parell d’anys vaig operar una jove pacient —anomenem-la X—, la mare de la qual jo mateix havia intervingut d’un tumor maligne d’ovari. La mare havia rebut un tractament molt agressiu i havia superat el càncer, però suposo que, a la ment de la filla, hi va quedar gravada la imatge d’un ésser estimat que patia els efectes secundaris de la cirurgia amb un postoperatori tempestuós i la quimioteràpia posterior.
Vaig procurar informar degudament X que el seu problema no tenia res a veure amb el de la seva mare i que es tractava d’un procés benigne, tal com es va confirmar en l’anàlisi de la peça operatòria.
Ara bé, al cap de quaranta-vuit hores del postoperatori, X va desenvolupar un quadre dolorós abdominal de gran intensitat. Descartem aquí qualsevol fallada o complicació de la cirurgia, però la pacient continuava tenint dolor, i es va complicar amb un estrany rebuig a ingerir qualsevol tipus d’aliment. En realitat, la pacient, tal com vam veure després, havia desenvolupat un trastorn psicogen: fòbia a qualsevol intervenció mèdica i a ingerir aliments.
Hi va haver un moment en què la pacient era allà, ingressada al nostre centre, però lluitava irracionalment contra la seva pròpia recuperació: no menjava i no es deixava ajudar.
Amb un llampec de racionalitat, la pacient va decidir aleshores consultar telefònicament un psicòleg que havia conegut temps enrere. Després d’una xerrada telefònica de quaranta minuts, l’estat de la malalta va millorar radicalment. El psicòleg, que justament era l’autor d’aquest llibre, va completar la seva actuació amb un parell de visites a la pacient ingressada, a qui es va donar l’alta en el temps esperat i en perfectes condicions.
«Tot és a la ment», sol dir Rafael Santandreu. Però sens dubte cal saber tocar les tecles d’aquest instrument increïble per produir efectes tan ràpids i radicals com els que vam veure en aquesta pacient. D’aquesta manera vaig conèixer l’autor i, més tard, la seva obra escrita.
Sense cap mena de dubte, la ment és darrere de totes les nostres realitzacions, dels comportaments, els desitjos i les aversions. Una bona salut mental —o una de dolenta— pot multiplicar —o arruïnar— els beneficis de qualsevol procediment mèdic. I passa el mateix amb la resta de les facetes de la nostra vida. Per això és tan important promoure la salut emocional.
El treball de Rafael Santandreu es basa en la psicologia més moderna i científica i l’abonen nombrosos estudis. Els seus llibres tenen el mèrit de fer arribar aquest contingut tan difícil al gran públic de manera que el lector pugui dur a terme una psicohigiene mental correcta, cosa essencial per a tothom avui dia.
SANTIAGO DEXEUS, metge, membre honorari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, president de la Sociedad Española de Citología, Creu de Sant Jordi.