Les ulleres de la felicitat (edició 5è aniversari)

Rafael Santandreu

Fragment

cap-1

imagen

imagen

Ja han passat cinc anys d’ençà de l’aparició de la primera edició de Les ulleres de la felicitat, el meu segon llibre.

I, en tots aquests anys, he tingut el privilegi de contactar, en els viatges que he fet per Espanya i Llatinoamèrica, amb persones que l’han llegit, que hi han treballat i que han transformat la seva psique i la seva vida. Centenars de persones! Quina satisfacció! Vosaltres també us hi podeu afegir, a aquest club.

La psicologia cognitiva és una joia que qui la descobreix la converteix en el seu tresor més important, tal com li va passar a l’emperador romà Marc Aureli. I és una cosa que cadascú pot fer pel seu compte, a partir dels llibres, o en consulta, acompanyat per un terapeuta (o entrenador personal).

Els testimonis que trobareu al final del llibre són tan sols una mostra del que succeeix en teràpia. Els resultats que obtenim el meu equip i jo, a les nostres consultes presencials de Madrid i Barcelona, són realment radicals. Un 80 per cent de les persones aconsegueixen canvis, com a mínim, d’un 80 per cent. N’hi ha molts que arriben a transformacions molt per damunt del 10, ja que milloren en àmbits que ni havien sospitat.

Entre aquests cinc casos hi ha el de l’Ana María, que es va desfer d’una relació inadequada i va aprendre a ser feliç sola, sense dependències. La por de canviar, de fer passos endavant, és molt típica. La teràpia no solament et permet de fer-ho, sinó que, en perdre del tot el temor, el pas resulta atractivament fàcil i exitós.

Després, s’exposen dos casos de trastorns seriosos: atacs d’ansietat i obsessions. Les persones amb aquests problemes es troben en un pou que sovint els porta a pensar en el suïcidi.

A la meva consulta veiem centenars de casos d’aquests cada any i m’enorgulleixo de dir que ajudem a resoldre’ls en temps rècord (un o dos mesos, moltes vegades), de manera completa i sense medicació de cap mena.

I per acabar, es narren les històries d’una persona gelosa que ho va deixar de ser i d’un tímid que es va convertir en extravertit, dues transformacions que a molts els semblaran impossibles.

Aquests dos casos són dues proves vives del fet que això que anomenem caràcter està format, en realitat, per una sèrie de creences instal·lades a la ment i d’uns hàbits adquirits, dues coses que podem canviar si tenim la guia adequada.

cap-2

imagen

imagen

Sempre que em disposo a prologar un llibre, em ve al cap la meva primera monografia, que versava sobre una nova tècnica, la laparoscòpia, que aleshores era pràcticament desconeguda al nostre país. Hi va fer el pròleg el meu propi pare.

La principal raó que em va impulsar a divulgar la tècnica va ser la quantitat d’intervencions en què s’obria l’abdomen només per dilucidar la causa dels trastorns que patia el pacient. En un alt percentatge, la intervenció era inútil i no portava a trobar res. En realitat, va ser una divulgació dirigida a metges que ben aviat havia de marcar un abans i un després a la nostra pràctica clínica.

Llavors em vaig adonar de la importància de fer conèixer nous procediments d’intervenció o de prevenció en salut.

Aquest llibre, com la resta de títols publicats per Rafael Santandreu, compleix aquesta comesa fonamental en medicina i psicologia, i crec que pot ser útil, no tan sols a la població en general, sinó també als professionals mèdics. Però començaré explicant com vaig conèixer l’autor.

Fa un parell d’anys vaig operar una jove pacient —anomenem-la X—, la mare de la qual jo mateix havia intervingut d’un tumor maligne d’ovari. La mare havia rebut un tractament molt agressiu i havia superat el càncer, però suposo que, a la ment de la filla, hi va quedar gravada la imatge d’un ésser estimat que patia els efectes secundaris de la cirurgia amb un postoperatori tempestuós i la quimioteràpia posterior.

Vaig procurar informar degudament X que el seu problema no tenia res a veure amb el de la seva mare i que es tractava d’un procés benigne, tal com es va confirmar en l’anàlisi de la peça operatòria.

Ara bé, al cap de quaranta-vuit hores del postoperatori, X va desenvolupar un quadre dolorós abdominal de gran intensitat. Descartem aquí qualsevol fallada o complicació de la cirurgia, però la pacient continuava tenint dolor, i es va complicar amb un estrany rebuig a ingerir qualsevol tipus d’aliment. En realitat, la pacient, tal com vam veure després, havia desenvolupat un trastorn psicogen: fòbia a qualsevol intervenció mèdica i a ingerir aliments.

Hi va haver un moment en què la pacient era allà, ingressada al nostre centre, però lluitava irracionalment contra la seva pròpia recuperació: no menjava i no es deixava ajudar.

Amb un llampec de racionalitat, la pacient va decidir aleshores consultar telefònicament un psicòleg que havia conegut temps enrere. Després d’una xerrada telefònica de quaranta minuts, l’estat de la malalta va millorar radicalment. El psicòleg, que justament era l’autor d’aquest llibre, va completar la seva actuació amb un parell de visites a la pacient ingressada, a qui es va donar l’alta en el temps esperat i en perfectes condicions.

«Tot és a la ment», sol dir Rafael Santandreu. Però sens dubte cal saber tocar les tecles d’aquest instrument increïble per produir efectes tan ràpids i radicals com els que vam veure en aquesta pacient. D’aquesta manera vaig conèixer l’autor i, més tard, la seva obra escrita.

Sense cap mena de dubte, la ment és darrere de totes les nostres realitzacions, dels comportaments, els desitjos i les aversions. Una bona salut mental —o una de dolenta— pot multiplicar —o arruïnar— els beneficis de qualsevol procediment mèdic. I passa el mateix amb la resta de les facetes de la nostra vida. Per això és tan important promoure la salut emocional.

El treball de Rafael Santandreu es basa en la psicologia més moderna i científica i l’abonen nombrosos estudis. Els seus llibres tenen el mèrit de fer arribar aquest contingut tan difícil al gran públic de manera que el lector pugui dur a terme una psicohigiene mental correcta, cosa essencial per a tothom avui dia.

SANTIAGO DEXEUS, metge, membre honorari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, president de la Sociedad Española de Citología, Creu de Sant Jordi.

cap-3

imagen

Abans de començar

Fa més o menys un any vaig rebre un correu d’en Juancho, un jove de vint anys del sud d’Espanya, on m’explicava una història de superació molt bonica. Durant els últims anys havia estat malament perquè li havien diagnosticat un trastorn bipolar, un problema que consisteix a alternar períodes d’eufòria descontrolada amb altres de depressió aguda. Fins i tot havia tingut algun brot psicòtic. El metge l’havia atipat de pastilles i ni tan sols així havia aconseguit alliberar-se dels símptomes.

Em va explicar que, per casualitat, li havia caigut a les mans el meu anterior llibre, L’art de no amargar-se la vida: Les claus del canvi psicològic i la transformació personal, i que, per primera vegada havia entès la seva problemàtica de manera diàfana. El va llegir, el va estudiar i el va tornar a llegir. I es va proposar aplicar-se els consells que jo hi donava amb afany. Al cap de poques setmanes va començar a notar un gran alleujament i, després de pocs mesos, estava pràcticament recuperat.

Un dia ens vam trucar i vam parlar llargament. En Juancho se sabia el meu llibre millor que jo! És una persona extraordinàriament intel·ligent i capaç: és pintor i li auguro un futur molt brillant, però també podria ser un psicòleg meravellós.

Vam acordar que faríem un parell de sessions de teràpia, a tall de repàs, i vaig poder comprovar que aquell jovenet tenia una ment forta, flexible i positiva com ningú. Allà va acabar la nostra feina.

A dia d’avui, en Juancho és una persona molt feliç, que continua prenent alguna medicació, però sempre la mínima dosi, per als casos de trastorn bipolar.

Tots podem portar a terme una transformació com aquesta, i, prou sovint, fins i tot sense l’ajuda de cap psicòleg. Ens demanarà dedicació i perseverança, però la recompensa és enorme: gaudir de la vida i de tot el nostre potencial.

Us convido a recórrer el mateix camí que en Juancho. Com més persones fortes i felices siguem, millor serà el món en què habitem.

cap-1

imagen

cap-4

imagen

imagen

Campions del canvi

Vaig tornar de la guerra el setembre del 1918. Amb el cor ple de joia i una condecoració penjada a la pitrera. M’havien concedit la màxima medalla al mèrit en combat arran de la proposta dels meus soldats, que em consideraven el seu líder a les trinxeres de França.

Just abans de desembarcar al port de Nova York, entre confeti i banderetes, vaig intuir que la meva vida no podia ser altra cosa que una extensió del meu èxit al camp de batalla. Tenia vint-i-dos anys i el futur se’m presentava gloriós.

Un cop incorporat a la vida civil, em sentia tan fort que, en un temps rècord, em vaig treure el títol d’agent d’inversió en borsa. I això tan sols va ser l’inici: el primer any d’exercici a Wall Street vaig guanyar la increïble suma de cent mil dòlars en comissions. Cent mil dòlars de l’any 1919! Tota una fortuna! Les meves recomanacions d’inversió eren encertades. Havia caigut a les urpes de l’atraient remolí de Wall Street i m’encantava.

Però en aquells dies es va produir un episodi en el qual no vaig prendre gaire esment, encara que sens dubte va ser premonitori. Va ser el dia que tenia l’examen per ampliar la llicència de corredor a tot el país. Me l’havia preparat a consciència durant tres mesos i vaig estar a punt de suspendre’l perquè estava malalt; si és que se’n pot dir malaltia d’una ressaca monumental.

Després de tres mesos d’estudiar de valent, la nit abans de l’examen me n’havia anat de copes amb el meu cunyat i, sense adonar-me’n, havia tornat a altes hores de la nit en un estat deplorable. Un cop davant de l’examen, em sabia les respostes, però tenia tant mal de cap que no podia escriure en línia recta. Finalment, vaig aprovar pels pèls. Però, sens dubte, aquell va ser un primer avís. Llavors ja bevia massa.

Malgrat tot, durant alguns anys més, la fortuna només em va oferir aplaudiments. La bonança dels alegres anys vint semblava que era tan sòlida i esplendorosa com l’imperi persa de Nabucodonosor. Em vaig comprar un pis de 150 metres quadrats a Manhattan i el cotxe més car del mercat. Però la beguda ocupava cada dia un lloc més important a la meva vida. Una vida trepidant on cada dia hi havia dinars distingits, festes luxoses i dones guapes ballant al ritme del jazz.

El declivi

En un moment determinat d’aquest període, no sé exactament quan, la meva manera de beure es va transformar en una cosa seriosa: bevia cada nit i bona part del dia, i m’hi posava tan bon punt havia esmorzat. Alguns amics van intentar prevenir-me, però eren converses que sempre acabaven en discussions agres. La relació amb la meva dona es va començar a deteriorar.

A partir d’aquí, en un període de tres o quatre anys, em sembla, ho vaig perdre tot: feina, casa, amics, salut, respecte per mi mateix, i gairebé la meva dona. Quan tenia ressaca perdia les forces per aconseguir informació per a les inversions, i quan estava borratxo, la sobreexcitació em portava a fer apostes ruïnoses. Del pis luxós que teníem a Manhattan vam passar a una habitació a cals sogres i d’allí, al carrer, perquè ni tan sols ells no van poder suportar la pesta d’alcohol que m’envoltava sempre.

Aleshores vam llogar un pisot miserable a la pitjor zona del Bronx i la meva dona es va posar a treballar de dependenta dotze hores al dia. Quan arribava a casa, rendida de treballar, sempre em trobava torrat, delirant amb alguna de les meves paranoies. Em despertava els matins tan tremolós que m’havia de beure un got de ginebra i mitja dotzena de cerveses per poder esmorzar alguna cosa.

Tot d’una, un antic col·lega de feina em va venir a veure a casa.

—Bill, has de deixar l’alcohol o et matarà —em va dir—. Vine a treballar amb mi. Tu eres un gran agent: el millor que he conegut. T’espero demà a les nou. Junts ho farem.

Aquella era l’oportunitat que calia! Després d’anys sense treballar, a la fi podia tornar a ser jo mateix. Vaig prendre la determinació de no beure mai més. I ho vaig aconseguir! Ja havia tingut prou infern en aquesta vida. Però al final d’aquella setmana, el mateix dia de la paga, m’ho vaig gastar tot en una tremenda borratxera. Vaig tornar a casa al cap de quatre dies, amb el vestit i la camisa bruts, amb una ferum d’alcohol terrible i sense saber on havia passat les últimes cent hores.

Què dimonis em passava? M’havia tornat boig? On era la meva forta resolució? Simplement no ho sabia. Algú m’havia posat una copa al davant i me l’havia pres.

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos