Pròleg

Em dic Cristina Genebat i vaig néixer dona. Soc de lletres: actriu i traductora. I també soc mare, filla, nòvia, amiga..., sagitari, feminista. I femenina. I romàntica. Romàntica, sí. I reincident. Ho confesso sabent que això em converteix en un ésser en decadència, encegat per l’androcentrisme de la nostra cultura i esclau del patriarcat. Segurament, aquest llibre l’estic perpetrant en defensa pròpia. I, per si serveix d’atenuant, em declaro culpable i alço les mans enlaire. Les de les metralletes, si voleu, ja podeu començar a disparar. O, si voleu, fem un rooibos. També confesso que soc més de rooibos que de metralleta.

La necessitat d’escriure aquest llibre m’agafa en ple auge del moviment feminista del segle XXI. Com deia, soc actriu i el fervor ens arriba esperonat amb èxit per les actrius americanes —sempre ho comencen tot ells; els nord-americans, vull dir. Encara que de vegades no ho sembli, comencen ells. Sempre—, amb la campanya del hashtag #metoo i secundat per tantes activistes, periodistes i treballadores de tots els àmbits que diuen «Ja n’hi ha prou» i que m’obliguen a prendre partit. No m’hi obliguen, m’hi obligo jo. O la meva moral, o la meva feminitat, o la meva educació...; sigui com sigui, el posicionament m’esdevé obligatori.

La moguda m’agafa embarassada del meu segon fill. Com que surto menys, llegeixo més. M’inquieta el tema i em compro tots els llibres. I me’ls llegeixo. Per sort, encara m’encanta llegir: soc d’aquesta minoria. En aquest embaràs llegeixo molt més que en l’altre, però. En l’altre només llegia llibres d’embarassos i de parts. Llavors, fa deu anys, es parlava molt de la revolució de la maternitat, del naixement conscient... Era un moment molt New-age, i en vaig aprendre molt, d’aquelles lectures; Molt. Però encara en vaig aprendre més de parir la meva filla. L’aprenentatge és vivència emocional. D’això, ara ja no en tinc cap dubte.

Aquesta vegada, com deia, ja no llegeixo res d’embarassos ni de parts. Tant se me’n fot. Vull que el meu fill i jo estiguem bé i punt. En canvi, però, sí que llegeixo molt sobre feminisme. Moltíssim. Perquè el meu fill, movent-se dins del meu ventre, em recorda, a cada pàgina, que malgrat tot no som iguals. No ho som i no crec que ho arribem a ser mai. Malgrat les modes, les androgínies, malgrat tots els matisos i tenint en compte que cada persona és un món. Malgrat totes les excepcions hagudes i per haver. No som iguals.

Suposo que tot plegat comença aquí.

Quan el meu embaràs em fa sentir que no som iguals. Quan la meva intuïció em diu que en l’acceptació i en la integració de les diferències hi pot haver una clau important per fer quallar aquesta revolució feminista del nostre segle que a estones se’m revela tan agressiva. Que potser cal un feminisme conscient, raonat i raonable. Un feminisme optimista. Un que, en comptes de demanar la igualtat a qualsevol preu, assumeixi les diferències per fer-ne virtuts. Que sumi. Que no torni rígids els posicionaments ni caigui en els pitjors vicis del masclisme. Que ens faci lliures. Que ens permeti forjar una carrera potent i ser mares a la vegada. I estimar molt, i estimar fort, i estimar els homes, també. Un feminisme que ens permeti desenvolupar l’empatia i la solidaritat. Aparcar la queixa i començar a actuar. Perquè, si el futur és de les dones, sobretot ho serà de les dones empàtiques i solidàries. De les que no es cansin mai de fer-se preguntes. De les que no deixin mai de buscar respostes. De les que no parin mai de tirar la pedra a la lluna, conscients que és l’única manera d’arribar, algun dia, a tocar algun fanal. Perquè jo, potser per la pujada d’oxitocina, no tinc cap ganes de treure una metralleta, però tinc moltes ganes d’expressar els meus dubtes, d’obrir debats i de compartir rooibos a dojo. I més endavant gintònics, també. Després de la lactància.

Així què, ho intento?

El meu fill fa una de les seves piruetes intrauterines. M’ho prenc com un sí.

PRIMERA PART

Ubicar-se

El feminisme és de totes. O no?

Soc o no soc feminista? Potser la cosa és que em pensava que era feminista. L’impuls d’escriure aquest llibre neix també de la necessitat de posar-me en qüestió. Escriure és posar-se en qüestió, suposo. No crec que valgui la pena escriure un llibre si no aprens res pel camí. Jo em pensava que era feminista, deia, i, per un moment, vaig sentir que les feministes eren les altres. Les que han escrit abans que jo. Les que es revolten fort a les xarxes. Les que es queixen. Les que exigeixen la paritat arreu. Les que inventen paraules noves que no surten als meus diccionaris. Les «empoderades». Les modernes. Per un moment, la meva identitat trontolla. Llegeixo, i no diré on, l’afirmació següent: «Si ets heterosexual, monògama i mare, ets esclava del patriarcat». Llegeixo aquesta afirmació d’algú que em sembla intel·ligent. D’algú amb qui comparteixo gustos i opinions en molts àmbits. D’algú que m’agrada. Aquest cop, però, hi discrepo. Confesso que l’afirmació m’inquieta. M’interpel·la. Soc heterosexual perquè fins ara només m’he enamorat de persones del sexe masculí. Si un dia m’enamoro d’una dona, seré lesbiana i ho afirmaré amb el mateix convenciment. A aquestes alçades del segle, cap orientació sexual em suposa cap prejudici i argumentar-ho en més de dues línies em sembla allargar-me massa. Soc mare perquè ho vaig triar, perquè m’ho demanaven el cos i l’ànima, i soc monògama —amb tots els matisos de la monogàmia, que tots sabem que en són molts—, i el poliamor em sembla que és com el marxisme: està molt bé per aprendre coses, per reflexionar. Per aplicar-lo literalment, em sembla una absurditat. Té infinitament més números de fracassar que de triomfar. Farà aigües, perquè, igual que el marxisme, parteix de la base que les persones són bones i justes per naturalesa. Que no són cobdicioses, ni geloses, ni tòxiques... i, malauradament, això no és veritat.

Però tornem al meu feminisme. Llegeixo aquesta afirmació i m’ofenc. M’emprenyo. Esclava del patriarcat? Jo? Llavors és quan em compro tots els llibres. Tots no. Molts. Si soc esclava d’alguna cosa, ho vull deixar de ser immediatament. Esclava no. Això és innegociable.

En les diferents lectures hi trobo molta xifra, molta queixa. Molts complexos. Però també hi trobo algunes reflexions inspiradores. I se m’encenen algunes llums.

Arriba el moment de passar a l’acció. D’opinar. De posar negre sobre blanc, preguntes i respostes. De tornar a formular el meu feminisme i decidir si la paraula m’escau per si sola, si l’he d’adjectivar per fer-me-la a mida, o si me n’he d’inventar una de nova perquè la que jo tenia me l’han gastada en posicionaments amb els quals no em sento identificada.

Ho decidiré més endavant; en aquest capítol, encara no ho sé.

El que sí que sé és que em vull adreçar a les persones que estimo. A les dones i als homes de la meva vida. Els que hi són i els que vindran.

I també m’adreço a tu, que estàs dedicant el teu temps a llegir el que he escrit.

Quan faig teatre tinc (o crec tenir) un cert control sobre els meus interlocutors. Els sento riure, plorar, tossir, els sento immòbils i concentrats o els noto inquiets, obrint un caramel, noto si tenen massa fred o massa calor i, al final de la funció, per la calidesa dels aplaudiments, puc deduir si els ha agradat o no. Amb tu, lector, això no em passarà. No sé qui ets, no sé si ens coneixem..., tu a mi, a partir d’ara, una mica més que jo a tu, però estàs sol i has triat dedicar-me el teu temps i espero estar-ne a l’altura. El temps no té preu. Generós amb tu és aquell que et dedica el seu temps. Gràcies, persona única, per llegir-me.

Vull afirmar d’entrada que crec profundament en el poder de les dones. Que sé, com sabem tots, que cap societat es pot considerar evolucionada si no és igualitària en termes de gènere. Que hi ha moltes dones que pateixen al món i que, com als avions, primer ens hem de posar nosaltres la màscara d’oxigen i després assistir els qui tenim al costat. Però si triguem gaire a posar-nos la màscara, si volem triar el color, ens fem un embolic amb la goma i un cop la tenim posada ens volem fer una selfie i penjar-la a Instagram, nosaltres salvarem la vida, però les del costat ja s’hauran ofegat. I cada dia s’ofeguen moltes dones arreu del món. No podem perdre el temps. Cal triar les estratègies i fer tots els possibles per posar-les en pràctica. La resta és fum.

En aquest sentit no vull escriure queixes ni aportar xifres. La desigualtat és un escàndol i qui en vulgui detalls com que no hi ha dones en llocs de poder, que no hi ha carrers amb nom de dona, que l’esport femení gairebé no es considera professional, que cobrem menys, que cuidem més, que tenim por d’anar soles pel carrer, que patim més abusos..., qui vulgui escandalitzar-se amb xifres, pot fer un volt per les xarxes o llegir algun dels moltíssims llibres sobre el tema publicats. A mi em sembla que ens podem perdre una mica en les formes. No em calen vint minuts de futbol femení a les notícies (els vint minuts de futbol masculí encara em calen menys, que ningú no s’ofengui), ni vull més carrers amb nom de dona ni necessito el femení universal. I confesso que em fan una mica de por les quotes, com a mínim en el meu sector, que és el teatre, perquè crec que el talent no té gènere i que el que cal és perseguir l’excel·lència. M’espanta l’«empoderament» de la mediocritat al qual estem sotmesos per culpa de les xarxes socials i estic aterrida amb la idea de l’empobriment de la cultura.

Pel que fa al meu feminisme desdibuixat, aquest que ara mateix pateix una crisi d’identitat, em proposo el repte de sumar. D’aportar solucions pràctiques. De travessar el soroll a veure si trobo la melodia del que necessitem realment. (La metàfora és cursi però la deixo perquè m’ha sortit així.)

Vull fer la revolució, també, i vull que sigui política, conscient i solidària. I vull que sigui assertiva i ràpida. Perquè hi ha massa dones arreu del món que s’ofeguen. Salvem-nos i salvem-les, i deixem les selfies per a quan estiguem de vacances.

Una romàntica en decadència

Quan tenia vint-i-un anys vaig anar a Londres a estudiar anglès. Hi anava amb el cor trencat. El meu nòvio m’havia deixat per una altra noia i jo estava destrossada. Passava moltes estones sola, passejava, escrivia, anava al teatre... Els meus companys de classe, majoritàriament italians, em volien treure a fer cerveses tant sí com no, i de tant en tant ho aconseguien. Una tarda d’agost, fèiem unes cerveses a Hyde Park i una companya italiana, la Valeria, em va explicar que ella també s’acabava de separar i que tampoc no estava passant un bon moment. «Siamo due romantici decadenti.» Allò em va arribar al cor. Potser perquè, en italià, encara sonava més romàntic. «Salute!» Val a dir que, en la meva estada a Londres per aprendre anglès, sobretot vaig aprendre italià.

Aquella excursió va acabar molt malament. Al cap de pocs dies d’aquesta epifania del romanticisme, la meva mare i jo fugíem del Middlesex Hospital, on m’havien ingressat després de baixar al menjador de la residència d’estudiants a quaranta-u de febre. No hi va haver altre remei. El segon dia d’estar ingressada vaig haver d’explicar a la meva mare per què les suposades angines semblava que s’estaven complicant. A l’hospital em van posar en quarantena, em van dir que era perillosa per als altres malalts i que no podia sortir del país perquè no sabien què tenia. Vaig pensar en Outbreak («Esclat»), aquella pel·lícula del Dustin Hoffman on hi ha un virus que es propaga per culpa d’un mico. «Merda, l’hoste soc jo. Soc el puto mico.» La veritat és que vaig estar quaranta-vuit hores pensant que no me’n sortiria. Ma mare, evidentment, es va plantar a Londres el mateix vespre del dia que li vaig trucar. Li havia dit que no s’espantés i no es va espantar. Es va aterrir. Va córrer a l’aeroport i va agafar el primer avió cap a Londres. Al cap de dos dies fugíem, literalment, del Middlesex Hospital, esperonades pel que havia estat el meu pediatre, el doctor Rissech, amb qui la mare estava en contacte telefònic permanent. L’estiu del 98 era el primer que teníem telèfon mòbil, tant ella com jo. Corríem pels passadissos d’aquell hospital que, segons ma mare, «era com l’hospital de Sant Pau als anys seixanta». Ella havia aconseguit fer pena a un taxista amb la història de la filla malalta que havia de tornar a Barcelona (que la cosa era contagiosa i que ens estàvem fugant, no l’hi va dir), i l’home ens esperava amb les maletes de totes dues per dur-nos cap a l’aeroport de Heathrow.

Un cop a Barcelona, va resultar que tenia mononucleosi infecciosa, altrament coneguda com «malaltia del petó». A Londres no me l’havien sabut diagnosticar perquè sembla que a Anglaterra, almenys en aquell moment, era poc comuna. El més probable era que jo hagués viatjat amb el virus, però que no hagués desenvolupat els símptomes fins a algunes setmanes més tard. Al cap d’uns dies de ser a Barcelona, encara convalescent, fullejant Vostè pot sanar la seva vida de la Louise L. Hay, llegeixo que la mononucleosi és la tuberculosi del segle XXI. La malaltia de la Dama de les camèlies. El mal dels romàntics, vaja. Quan ho llegeixo, em pixo de riure. M’hauria agradat explicar a la Valeria fins a quin punt jo era una romàntica decadent, però no la vaig tornar a veure mai més. Ella no estava a la mateixa residència que jo i, com que el curs encara no s’havia acabat, no havíem tingut ocasió d’intercanviar adreces ni telèfons. No en sé el cognom i no puc buscar-la a Facebook. Només em queda el record d’una italiana encantadora que una tarda d’agost em va commoure amb una frase: «Siamo due romantici decadenti». Molt romàntic, tot plegat. En tot cas, el relat de la meva vida, el trio jo. I m’agrada explicar-me’l així.

Cadascú s’explica a si mateix com vol: per etapes, per èpoques, per cursos, per temporades, per pisos on has viscut, per feines que has tingut... A mi m’agrada comptar el temps per amors. Per grans amors. Els homes que he estimat són les etapes de la meva vida. El recorregut fins al pare dels meus fills. Ara que ja n’he tingut uns quants (d’amors, vull dir), assumeixo que no són per sempre, però sempre m’ha agradat viure’ls com si ho haguessin de ser. Apassionadament. Normalment per a bé, de vegades també per a mal. Cadascun dels meus amors ha estat el mirall de qui jo era. Tots ells grans amics en el seu moment i, avui encara, testimonis de la meva vida. Així és com jo ho he viscut i no ho canviaria per res del món. Ara mateix, però, em sento com els músics del Titanic. Romàntica enmig d’una revolució on l’amor romàntic ha xocat amb un iceberg i s’enfonsa. Romàntica i més decadent que mai.

La intèrpret

Em pregunto si aquest desdibuixament del meu feminisme no deu tenir alguna cosa a veure amb una deformació professional que em duu, contínuament, a reinterpretar i a reescriure. Quan faig d’actriu interpreto, quan faig d’intèrpret interpreto, i quan tradueixo reescric el que un altre ha escrit en una altra llengua i, per tant, també interpreto. De vegades em pregunto si no hauria d’haver estat més valenta i m’hauria d’haver dedicat a interpretar en la mediació de conflictes, per exemple. Em sembla que, si m’hi hagués atrevit, hauria pogut servir per fer aquesta feina. Deixem-ho. No ha estat aquest, el meu camí.

El Wajdi Mouawad diu: «No se sap mai on comença una història...». Cito el Wajdi perquè és un dels dramaturgs contemporanis més talentosos a qui he tingut el privilegi de traduir. Tot un mestre, per a mi. Un punt d’inflexió en la meva carrera de traductora i un feminista de cap a peus. Un home capaç d’esc

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X