1

L’arribada

París, 1 de setembre de 1894

El tren, com de costum, va arribar amb retard. Un Gerhard il·lusionat i feliç en va baixar a la Gare du Nord. El trajecte se li havia fet llarg i pesat, i no tenia espera per instal·lar-se a París i emprendre aquella vida que tant l’apassionava i que per fi encetaria. Es va dirigir a la parada de cotxes de punt, va pujar en un dels vehicles i, després de donar l’adreça al cotxer, es va arrepapar a l’interior, disposat a gaudir del trajecte que separava l’estació del número 127 de la rue Lepic, no gaire lluny de la place Pigalle. L’itinerari se li va fer curt, i mentre amb els ulls devorava el paisatge, els seus pensaments transitaven pel camí que l’havia dut fins aquell moment. Des de sempre, el seu destí havia estat marcat com el de tots els primogènits de la família Mainz: estudi de lleis, especialització en temes d’empresa i alta economia, els aliatges dels metalls i, a continuació, fer pràctiques a qualsevol de les fàbriques de la família per, finalment, arribar a dirigir aquell empori de mines i d’acer establert a la conca del Ruhr. Aquell any de llibertat de què gaudiria a París li semblava, doncs, gairebé un miracle.

Des de molt petit, si en alguna cosa havia destacat entre els companys d’escola era en belles arts, particularment en pintura. La seva mare va ser conscient d’aquella passió que, amb el temps, abrusaria el cor d’en Gerhard, des del primer dibuix amb carbonet que als quatre anys ell li va regalar per Nadal. Va ser ella qui li va comprar el primer cavallet, la primera paleta i la primera capsa de pintures. També va ser ella la que el va inscriure a la cèlebre acadèmia del mestre rus Iuri Angelov. Al quart any d’aprenentatge d’en Gerhard, el mestre es va entrevistar amb la mare i li va dir molt seriosament que ja no podia ensenyar res més a aquell noi que havia estat tocat per la vareta màgica dels escollits. I aquest va ser el motiu pel qual es va constituir en la seva gran valedora quan, un cop es va haver graduat dels estudis de batxillerat, va haver complert tres anys a l’exèrcit imperial i va passar a la reserva després de pagar la quota corresponent, el jove li va demanar per favor que, abans d’incorporar-se a la carrera designada pel pare, li concedís un any sabàtic per viure a París, en un petit estudi llogat a Montmartre, on pintaria tot el dia i podria viure a prop de la influència dels grans mestres francesos, comparar-s’hi i esbrinar a quin nivell estaven la seva tècnica i els seus coneixements.

Una única condició li va posar la mare: tot i que estava d’acord que llogués un estudi al barri que era el sancta sanctorum dels joves pintors de París, i que hi passés el dia pintant, sabia perfectament que a Montmartre hi havia tots els cabarets i els antres de la Ciutat de la Llum, així que li va exigir que no visqués al taller, sinó que cerqués un indret adient a prop d’allà, però fora del barri dels pintors. A en Gerhard li va sembla justa aquella petició, i es va fer càrrec que amb allò la mare el volia allunyar del perill de les nits bohèmies de Montmartre, que, d’altra banda, no li interessaven en absolut. Ell anava a la capital d’Europa amb la intenció d’esbrinar si servia per a aquell meravellós ofici, i no per perdre les nits fent gresca, bevent vi i anant amb dones, les quals considerava, a més, que eren un tema que ja tenia superat. Feta aquesta digressió, el pensament li va tornar al present.

París era massa ciutat per resistir-se a gaudir de cada un dels seus jardins, places i racons. Els seus ulls devoraven tot el que veien, i anaven de la finestreta del cotxe de punt al plànol de la ciutat que tenia obert sobre els genolls. Els homes, les dones, els crits al carrer i aquell deler per viure que París traspuava per tots els porus i, sobretot, la càlida llum tardorenca, la feien completament diferent de tot el que en Gerhard havia viscut fins llavors: la rigidesa germànica, l’ordre absolut en totes les coses i una certa manera de viure reglamentada fins a uns extrems increïbles. Aquell enrenou i aquell desordre controlat eren un regal per als seus sentits.

El cloc-cloc dels cascos del rossí es va anar alentint, de la qual cosa en Gerhard va deduir que ja arribaven a destí. Efectivament, al cap de poc, el xiulet del cotxer va fer aturar l’animal just al davant del número 127 de la rue Lepic, el lloc on havia llogat l’estudi. En Gerhard es va trobar dret al carrer, al costat de l’equipatge, observant l’edifici. Era una casa estreta, encotillada entre dues de més importants, de sis plantes i rematada per una teulada inclinada de pissarra que cobria el pis superior, on s’obrien quatre finestretes en un costat i una de molt més gran a l’altre. En Gerhard es va penjar la bossa en bandolera, va agafar la maleta i va enfilar cap a dins.

Dos pedrissos de pedra protegien els cantells de l’entrada per impedir que el fregadís de les rodes dels carruatges malmetés l’estructura del portal. A l’instant va advertir que al fons es veia un pati interior per allotjar cavalleries i, a mig passatge, una garita de fusta envidrada, dins la qual un home calb amb un bigoti gros, proveït d’un llapis, escrivia en un diari doblegat.

En Gerhard s’hi va dirigir. L’home, avisat per l’ombra que li tapava la llum del carrer, va alçar els ulls del diari.

—Bon dia, senyor —el va saludar en Gerhard en un francès perfecte—. Vostè és el porter?

L’al·ludit va sortir de la garita en resposta a la salutació i reivindicant-se.

—Bon dia. Soc el conserge —va remarcar—. Què desitja?

En Gerhard es va treure un paperet de la butxaca i el va consultar.

—Viu aquí monsieur Ishmael Ponté?

—No, no viu aquí, però és l’administrador de tres pisos d’aquesta casa. Vostè és el senyor Gerhard Mainz?

—Sí, jo mateix.

—Monsieur Ponté m’ha encarregat que l’atengui i que li comuniqui que s’excusa de no poder rebre’l ell a causa d’una gestió urgent que ha de fer a l’Ajuntament.

—Tant se val, ja tindré ocasió de veure’l.

—Vostè és pintor?

—És el que pretenc ser.

—M’imagino que vol veure l’estudi i, si respon als seus desitjos, monsieur Ponté m’ha dit que pot prendre’n possessió i que qualsevol dia d’aquests passarà per signar el contracte.

—Perfecte. Així, si és tan amable d’ensenyar-me’l…

L’home va fer un gest cap a la garita de vidre amb la mà.

—Si vol, deixi l’equipatge aquí, que tancaré amb clau i no l’hi tocarà ningú. —Llavors va aclarir—: Són cinc pisos més el tram final que dona a les golfes, i les escales són una mica dretes. —Veient que potser havia xerrat massa, va afegir—: Sent vostè pintor, li he de dir que a les golfes hi ha una llum meravellosa.

—Això espero, i quan vulgui, estic preparat per a l’escalada.

—Doncs som-hi.

El porter, molt fi clissant les persones, producte del seu ofici, va agafar la maleta d’en Gerhard i la va entrar a la garita. Tot seguit, va assenyalar la bossa que en Gerhard duia penjada a l’espatlla.

—Permeti’m.

—No, gràcies. Aquesta ve amb mi.

L’home va tancar la cabina amb clau i va assenyalar el començament de l’escala.

—Si no li fa res, passaré al davant. Així l’avisaré dels graons que estan en mal estat.

La parella va emprendre l’ascens. De tant en tant, el porter feia un comentari.

—Bé, què vol que li expliqui, això és un barri de pintors, no n’hi ha cap de millor a París per a aquest ofici.

—Justament per això he vingut.

—Es pot dir que té dues vides: la de dia i la de la nit. La primera, com li he dit, és per als pintors. La llum de París, i encara més en aquest turó, és meravellosa. La nit, evidentment, és per als qui busquen la foscor: noctàmbuls, cabareters, pinxos i noies de vida alegre. Però això ja és una altra història…

Ja eren al tercer pis.

—En aquestes golfes sempre hi ha hagut pintors.

—I si són tan fantàstiques, per què se’n va anar l’últim?

—No se’n va anar, se’l va endur la Parca. Estava completament alcoholitzat. Pintava molt bé, encara que venia poc. Vaig ser jo qui el va trobar mort un matí, i per cert que no va ser plat del meu gust. Vam haver de canviar el paper de les parets perquè tot feia pudor d’alcohol.

—Doncs comencem bé.

L’altre no en va fer cas, i va continuar.

—El van enterrar aquí a prop, al cementiri de Montmartre. Com solen fer, el funeral el van pagar els companys impressionistes, Degas i Pissarro, entre d’altres. Tenen el lloc de trobada als baixos del número 9 de la place Pigalle, a La Nouvelle Athènes. D’allà molts se’n van al Moulin de la Galette a continuar la festa.

—Si que m’anima…

—Això és cosa de cadascú, ja li he dit que al barri hi ha dos ambients. El problema és confondre el dia amb la nit.

El final de la xerrada va coincidir amb el final de l’escala. Aquesta canviava: a l’últim tram les lloses es transformaven en taulons, mentre que de la cinquena planta fins a les golfes els graons eren de fusta.

El conserge es va avançar. Va ficar una clau al pany d’una porta de color verd que encara feia olor de pintura, va fer un parell de tombs a la clau i va obrir.

—Endavant, senyor.

En Gerhard es va plantar al mig de l’estança i la seva mirada va recórrer tot l’espai. Va ser amor a primera vista. Allà, en aquelles golfes, hi havia el gran finestral que havia albirat des del carrer. A més a més, al sostre s’obria una claraboia quadrada de més d’un metre i mig de costat per la qual entrava una llum zenital impagable per a un pintor.

Dues columnes de ferro suportaven l’estructura de la teulada, i entre l’una i l’altra hi havia penjada una hamaca preciosa, de procedència sud-americana, va suposar, teixida amb cordill de lli blanc i amb serrells de colors. En un dels cantons hi havia un penja-robes, i a l’altre, una vella butaca de cuir. Sota la finestra, un gran sofà; al mig de l’estança, just a sota de la claraboia, una tarima i, finalment, una mampara separava l’espai principal de la porta d’un petit lavabo. Davant la mirada interrogadora d’en Gerhard respecte del mobiliari, el conserge va aclarir:

—És el que va deixar el llogater anterior. Monsieur Ponté em va dir que segurament li interessaria al següent.

—Digui a monsieur Ponté que, per descomptat, que tot el que hi ha aquí m’interessa.

—Doncs no se’n parli més, això és tot. Ara, quan baixem, li donaré dues claus de l’estudi i una del portal…, per si ve alguna nit. —L’home va fer un somriure còmplice.

En Gerhard va pensar que valia més marcar distàncies des d’un bon principi.

—No sé què feia l’altre llogater, però el que és jo, no acostumo a barrejar la feina amb la diversió.

—Desconec els seus hàbits, entengui’m. Hi ha qui estima i treballa de nit, i pinta els personatges en el seu ambient… Per exemple, sé d’un pintor, val a dir que de nissaga noble, que escull les models entre les ballarines del Moulin Rouge, i fins i tot va als prostíbuls més decadents amb quadern i carbonets, i es dedica a prendre apunts de les prostitutes i després els trasllada al llenç. Henri de Toulouse-Lautrec, es diu. —Va puntualitzar—: Beu molt. Diuen que de petit va tenir una malaltia que li va debilitar els ossos. Si alguna nit va a veure qualsevol dels espectacles de Montmartre, sens dubte l’hi trobarà. Sol fer la ronda, i és molt amic de la Jane Avril. L’ha pintat uns quants cops, i fins i tot ha fet un cartell d’anunci amb la seva imatge. —Després d’aquesta explicació va afegir—: Entengui’m, li dic tot això perquè molts pintors, quan estan abstrets en una pintura, fins i tot arriben a portar un llit tronat a l’estudi per dormir allà mateix, per posar-se a treballar tan bon punt es fa de dia. Vol que baixem, ja?

—Baixi vostè. Jo em quedaré una estona aquí.

—Seré a la garita, a la seva disposició.

En Gerhard va agafar el bitlleter de dins la bossa i en va treure una propina, que va donar a l’home.

—Tingui, per les molèsties.

—Mil gràcies, encara que no calia —va dir l’home, tot guardant-se la propina.

—Per cert, com es diu?

—Dorothée, però em diuen Dodo.

El conserge se’n va anar i va tancar la porta en sortir, i en Gerhard es va quedar al mig de l’estança, sense acabar d’assimilar del tot el seu nou estatus. Ho havia aconseguit! Va treure el cap pel finestral i va poder apreciar una de les meravelles del món: les teulades de pissarra de les golfes de París.

2

Lucie

Madame Monique Lacroze era vídua d’un militar de l’exèrcit francès condecorat per fets heroics al front de batalla de la guerra francoprussiana, i que en traspassar la va deixar amb una filla petita, una pensió de coronel amb una creu, beneficiada amb una paga de tres-cents francs anuals, i un xalet de dues plantes, amb golfes i un petit jardí, situat al número 6 de la rue de Chabrol, al costat de la Gare de l’Est. Madame Lacroze es negava a anomenar «pensió» casa seva, li agradava més dir-ne «residència», i cada hivern acollia tres estudiants, un per habitació, amb dret a esmorzar i a dinar o sopar, a escollir, no sense indagar prèviament la seva solvència econòmica i la continuïtat de la seva estada. L’ajuda de què disposava per portar el negoci consistia en una cuinera, madame Villar, i una dona de fer feines, la Gabrielle Dupont. Això pel que feia a l’interior de la torre, i quant al jardí, la cambra dels mals endreços i el garatge, se n’ocupava un noi negre que hi anava tres tardes per setmana i que, a més a més, tenia molta traça en temes de lampisteria i electricitat.

Aquell 1 de setembre, madame Lacroze estava neguitosa, com sempre que esperava conèixer un hoste nou. Per això es va adreçar a la seva filla, la Lucie, en un to força aspre:

—Lucie, baixa de l’hort i espavila’t, que demà serà un altre dia, però avui és avui, i a casa hi ha molta feina. Enguany tenim tres estudiants, i la Gabrielle ens ha enviat un missatge a través del seu fill petit dient que avui no podrà venir. I s’ha de posar a punt l’habitació de les golfes i la cambra de bany. Les del primer pis ja estan fetes. A la tarda portaran els matalassos nous. I quan estiguis d’això, comença a parar les taules del menjador, de moment, per un comensal cada una, i la nostra per quatre. Va, afanya’t.

La Lucie va sospirar i es va decidir a obeir. També ella, sempre que començava l’any acadèmic, sentia curiositat per saber qui serien els hostes de la seva mare. En general, eren fills de família bona, de condició mitjana benestant, que ella catalogava a l’instant, i normalment no s’equivocava sobre si eren molt educats, amables i simpàtics o més aviat retrets i molt estudiosos. La Lucie Lacroze havia fet divuit anys, i aquell aneguet lleig que tantes burles provocava a primària, amb el decurs dels anys s’havia convertit en una noia esplèndida, que conjuminava en la seva persona les millors qualitats dels seus progenitors. De la mare, parisenca de dalt a baix, havia heretat una esplèndida figura i aquella elegància natural que tant la distingia ja de petita, i del pare, alsacià orgullós dels seus orígens, els cabells d’un ros fosc, la pell pigada i aquells ulls profundament blaus sempre riallers. Treballava amb les monges al reputat hospital de Lariboisière, al pavelló de malalts mentals, i si podia, ajudava una mica la mare en algunes tasques de la residència, sobretot els dies que arribaven els estudiants. Dos d’ells eren hostes veterans. La Lucie els coneixia dels anys anteriors: l’un era l’Edgard Martin, un jove procedent de Tolosa de Llenguadoc, que estudiava veterinària; l’altre, en Jean Picot, de la Xampanya, alumne de segons curs al Conservatori de Música de París, i el seu instrument era el saxòfon. Tots dos eren hostes de la residència des que havien començat la carrera. L’Edgard era seriós i discret, i bon estudiant. Quant a en Jean Picot, madame Lacroze havia estat a punt de no acceptar-lo de nou, ja que alguna nit del primer curs li havia donat problemes; el noi havia arribat a altes hores de la nit fent una pudor d’alcohol de por, havia tocat el timbre perquè havia perdut la clau, i les havia despertat. Però l’amistat de madame Lacroze amb els seus pares, la promesa que en endavant s’esmenaria i, per què no dir-ho, el fet que pagava puntualment, tot plegat havia fet inclinar la balança a favor seu. El tercer llogater era nou d’enguany, i si la Lucie no havia entès malament la mare, provenia d’Alemanya. La Lucie s’hauria estimat més quedar-se a dormir aquella nit a casa de la seva amiga Suzette Blanchard, perquè en dies tan assenyalats totes les mans eren poques, i si bé madame Villar i la Gabrielle eren summament competents, la mare sempre recorria a ella per cobrir les possibles mancances en el servei i l’allotjament dels estudiants. Però la mare no n’havia volgut sentir ni parlar, de l’assumpte. I per acabar-ho d’adobar, li tocava suplir la Gabrielle! Hauria preferit quedar-se a l’hospital, on, des de feia ja un quant temps, duia a terme una feina que li resultava d’allò més gratificant. Tot havia començat per casualitat: a la Lucie li agradava cantar, i solia fer-ho mentre acomplia les tasques més rutinàries.

El cas va ser que, en la reunió del matí, mesos enrere, un dia la monja en cap de les infermeres becàries, la germana Rosignol, la va retenir un moment.

—Lucie, quedi’s. Les altres es poden retirar, i que cada una s’ocupi de la seva feina.

Les noies van anar sortint, fins que la germana Rosignol i la Lucie es van quedar cara a cara.

—Lucie, aquest matí l’he sentit cantar.

—Sí, germana. —La Lucie es va enrojolar—. Espero que no l’hagi molestat…

—Gens ni mica. De fet, m’agradaria que em cantés alguna cosa.

—Així? Ara?

—Evidentment no esperarem que toquin a ànimes.

—Li sembla bé «Santa Lucia», de Teodoro Cottrau?

Les boniques cançons napolitanes estaven molt de moda a la capital francesa.

—Em semblarà bé la que vostè vulgui, però no em faci perdre temps.

Després de gargamellejar lleument, la Lucie va començar a entonar «Santa Lucia», amb la qual sempre tenia molt d’èxit.

Al començament la veu li va sonar vacil·lant, però tot just havia avançat uns compassos que a la monja li va canviar la cara de sobte, passant de la sorpresa a la complaença, i tot seguit, al franc entusiasme. Al final no es va poder contenir.

—Però si canta de meravella, Lucie! On n’ha après?

—La veritat és que no ho sé. Sempre he cantat…

—Doncs no es pot imaginar que bé que ens anirà…

—No l’entenc, mare.

—Aviam…, a l’hospital hi ha mil activitats que redunden en benefici dels malalts, i no són precisament curar-los, atendre’ls, netejar-los i donar-los la medicació. Per a això ja tinc moltes infermeres. En canvi, no tinc ningú que faci el que vostè sap fer.

—Cantar?

—Doncs sí, precisament això, cantar. —La germana Rosignol, veient la cara de desconcert de la Lucie, es va explicar—: Tenim molts malalts, o més ben dit malaltes, amb problemes greus d’autisme, amb psicosis melancòliques que no entren expressament en la categoria de desequilibrades violentes, i estic segura que la música els produiria un efecte sedant. Per això la seva veu em ve de perles. Ho provarem, que no s’hi perd res, i si la cosa funciona, repetirem. En cas contrari, li designaré una altra tasca, i aquí no ha passat res.

I va ser per aquesta peculiar circumstància que la Lucie es va trobar per primera vegada a la vida davant d’una singular audiència, que al començament li va causar un profund respecte. Això no obstant, amb el pas dels dies, les malaltes li van anar agafant afecte, a ella i a la seva feina, i la Lucie va anar copsant la influència beneficiosa que la seva veu obrava en aquelles desventurades.

La Lucie duia a terme aquesta activitat artística en una sala immensa de forma rectangular situada a la planta baixa del pavelló, amb les finestres assegurades amb barrots de ferro, i que era l’avantsala d’un llarg passadís on es trobaven els diversos dispensaris, les sales de cures i les sales de banys. Les infermeres acompanyaven les pacients agafant pel braç les que podien caminar, i empenyent les cadires de rodes de les impedides. El cas era que, a les onze en punt, l’estrany auditori compost per aquella sofrent catèrvola de desventurades esperava, les unes movent-se molt neguitoses, i altres fent ganyotes amb la cara o els ulls, o bavejant amb el cap caigut a un costat o l’altre, totalment alienes a on eren i a per què hi anaven. Llavors la Lucie començava a cantar. De primer no estaven gens al cas, després s’alçava algun cap, i a la segona o tercera cançó, bona part d’aquelles dones semblava que estaven pendents d’ella; poc després, alguna es posava a acompanyar el ritme picant amb el puny sobre una taula compassadament. La germana Rosignol no cabia a la pell d’alegria. La seva intuïció havia estat encertada i, portada per l’entusiasme, va obligar a passar per la sala mig hospital.

Quan allò va deixar de ser novetat, el ritual va prosseguir. Les malaltes eren col·locades als mateixos llocs cada matí, i restaven a càrrec de dues infermeres fins que arribava l’hora de recollir-les. Al llarg dels dies no hi hagué cap incident remarcable, i la teràpia sens dubte va ser considerada com un nou èxit de l’hospital Lariboisière.

Però ara no tenia temps de pensar-hi, es va dir la Lucie tot pujant a complir les ordres de la mare.

3

El primer sopar

A l’hora de sopar, quan la Lucie va entrar al menjador de la residència portant la gran sopera per servir els tres hostes, al fons, al costat del trinxant, va veure el rostre del nou llogater.

L’havia sentit arribar, i li havia agradat el lleu deix estranger que tenia parlant francès, però quan es va plantar davant seu, sense saber per què, de cop i volta es va posar nerviosa, cosa que no li havia passat mai amb cap altre estudiant. De fet, les mans li tremolaven tant que una part de la sopa va anar a parar del culler als pantalons d’en Gerhard. Madame Lacroze, que l’observava des de lluny, va anar de seguida cap a aquella taula.

—Disculpi-la, avui no té un bon dia. —Després, adreçant-se a la filla—: Si a l’hospital hi poses tan poca cura, Lucie, els pobres malalts estan ben apanyats.

En Gerhard s’havia aixecat i, sense deixar de somriure, procurava posar remei a aquell desastre amb el tovalló.

—No té importància. Ha estat culpa meva, que xerrant l’he fet distreure.

La Lucie va agrair l’ajut que li prestava el nou hoste, encara que fos mentida, i se’n va anar corrents a la cuina a buscar el pot amb la pols de vinya per reparar aquella matusseria.

Quan la noia se’n va anar, la mare va intentar disculpar-la.

—Aquest jovent d’avui dia té el cap ple de pardals.

—La seva filla treballa en un hospital?

Madame Lacroze va assentir amb el cap.

—Aleshores té una filla molt vàlida, madame Lacroze.

—És molt amable, senyor Mainz.

La Lucie ja arribava amb el pot del llevataques, disposada a reparar el dany.

—Permeti’m.

En Gerhard li va prendre els estris de la mà.

—De cap manera, només faltaria.

El sopar va transcórrer sense més incidents, i, en acabat, la Lucie li va oferir cafè.

—Moltes gràcies, però aquesta nit no en prendré, no fos cas que em desvetlli.

En Gerhard es va posar dret i, després d’acomiadar-se dels altres comensals, es va disposar a pujar al dormitori. Quan ja arribava a la porta, a través del vidre de la finestra, va veure com la Lucie havia girat el cap lleument i l’observava evitant la mirada de la mare.

El dormitori que li havien assignat era l’únic que hi havia a les golfes, justament al costat de la cambra de bany, per a ús únicament seu. Des del primer moment li va encantar l’habitació, i el sostre inclinat de la mansarda li va semblar un luxe. El mobiliari no era ostentós, però sí molt còmode i massís. El llit era ample i estava flanquejat per dues tauletes de nit amb els corresponents llums; als peus del llit hi havia una banqueta allargada, i al davant, un gran armari de dues llunes, al costat de la finestra; també hi havia una butaca que semblava ben còmoda, amb un llum de peu al costat per facilitar la lectura, com també una taula de despatx de grans dimensions, amb l’acostumada butaca giratòria.

De sobte li va caure al damunt el cansament acumulat del viatge i els esdeveniments viscuts a casa seva els darrers dies, de manera que després de desfer la maleta i col·locar la roba i les pertinences a l’armari, va anar a la cambra de bany. Es ficaria al llit de seguida per recuperar forces per a l’endemà, que prometia ser un dia apassionant.

Quan el rellotge de la residència tocava les dues, en Gerhard, tip de fer tombs i més tombs al llit, es va aixecar, va apartar la gruixuda cortina i va gaudir de la vista de la nit parisenca des de la finestra de l’habitació. El dia havia estat complicat, el viatge se li havia fet molt llarg, i ara el mateix cansament no li deixava agafar el son.

La raó li indicava que la suma d’aquells esdeveniments era el motiu pel qual no podia dormir, però el seu honrat criteri li deia una altra cosa: les dues últimes nits passades, durant el viatge, tots aquells successos li havien trencat el son, però aquesta nit el motiu del neguit era un altre. El que li impedia descansar era la imatge de la Lucie amb el pot de llevataques a la mà, intentant reparar el desastre dels pantalons.

En Gerhard es va llevar una hora abans i va baixar al menjador conscient que seria el primer. A la taula del rebedor va arreplegar la premsa del dia anterior, amb la qual es va entretenir mitja hora llegint les notícies de París. Al cap d’una estona, que se li va fer eterna, va comparèixer una dona que no coneixia de la nit abans, i que portava una safata amb una gran gerra de llet fumejant i una cafetera. En Gerhard va començar a pensar que no era el seu dia de sort. Al cap d’una mica van entrar al menjador els altres dos hostes, i quan ja perdia les esperances, van arribar la Lucie i la seva mare. Madame Lacroze es va dirigir a la taula que presidia el menjador, i la noia, en veure’l, se li va atansar, cosa que el va alegrar molt.

—Bon dia, senyor Mainz. Ahir vaig ser la dona més estúpida del món. El primer sopar que pren aquí, i jo li desgracio els pantalons abocant-hi un culler de sopa. Cregui’m que l’incident no m’ha deixat dormir.

—Jo tampoc no he pogut dormir, i a fe de món que estava cansat. Però el motiu pel qual m’he desvetllat ha estat un altre: el record de la seva veu i la seva agradable presència han presidit aquestes hores sense dormir.

La Lucie va sentir com una vermellor li pujava a les galtes, i ben just si es va atrevir a mussitar, no sense mirar de reüll cap al lloc que ocupava la seva mare, per veure si n’havia sentit res.

—No digui això, que em fa sentir encara més estúpida.

—Aleshores, permeti’m que per posar d’acord els nostres punts de vista, la convidi a esmorzar amb mi.

La Lucie va dubtar.

—No puc, la mare és molt estricta, en això.

—Si no l’hi demana vostè, l’hi demanaré jo. Ja sap que a un client no se li sol negar res.

El viatge d’anar i tornar de la noia a la taula de la mare va ser breu.

—Diu que, com a excepció, d’acord, encara que això és trencar la norma, i que m’autoritza perquè pugui posar remei a l’atzagaiada que vaig fer ahir.

En Gerhard es va posar dret i, amb una inclinació del cap, va agrair a madame Lacroze la llicència. Tot seguit, va convidar amb un gest la Lucie a asseure’s a taula, davant seu.

Al menjador ben just se sentia una remor de culleretes i tasses. Els diàlegs eren continguts, i les cinc persones, més el servei, que hi havia allà procuraven no molestar-se els uns als altres.

En Gerhard observava la Lucie sense dissimular.

Les preguntes per trencar el gel van ser les protocol·làries: Quan havia entrat al Lariboisière? Quin horari hi feia? De quin mitjà de desplaçament disposava? I quin dia tenia festa?

—M’encantaria acompanyar-la. Així aniria descobrint París.

—No sé si la mare…

—No cal que ho sàpiga.

La noia semblava que dubtava.

—Permeti’m que hi insisteixi.

La Lucie va sentir que les forces li flaquejaven.

—Vostè té el despatx per allà?

—Hi tinc l’estudi. Soc…, més ben dit, aspiro a ser pintor. I m’he d’afanyar perquè només disposo d’un any per convèncer els meus pares.

—Què volen que sigui?

—És una història molt llarga, ja l’hi aniré explicant de mica en mica, durant el trajecte que fem junts a peu.

A partir d’aquell dia, els dos joves van fer la ruta junts, no sense que madame Lacroze hi fes la vista grossa.

El dissabte de la segona setmana a París, en Gerhard va portar la noia a ballar amb la seva amiga Suzette Blanchard i en Pierre, el xicot d’ella, al Lapin Agile. La Lucie es va sentir transportada al setè cel, ja que en Gerhard era un gran ballarí. La tarda va donar per a molt, i tots dos, responent les preguntes de l’altre, van anar desgranant les respectives vides. Sense voler, el noi va atabalar la Lucie, perquè, a partir de les seves explicacions, ella va intuir una vida que no s’assemblava a la seva ni de bon tros. Amb tot, en acabar la vetllada, ja es tutejaven.

Aquella nit, la noia, una altra vegada, va donar mil voltes al llit, i la son va trigar molt a visitar-la.

4

El Lariboisière

Allò de fer junts el trajecte que anava des de la casa de la rue de Chabrol fins a l’hospital Lariboisière es va convertir en un costum; al principi, en Gerhard esperava la Lucie tot just tombar la cantonada, però al cap d’una setmana va considerar que aquella actitud era de criatures, i una nit, a l’hora de sopar, com de passada i sense donar-hi importància, ho va comentar a madame Lacroze, argumentant que si tots dos feien el mateix trajecte, el normal era que el fessin acompanyats, i que la seva filla estaria molt més segura anant amb ell que no pas sola.

Madame Lacroze, que estava al corrent de tot, va fer veure que entenia la raó del xicot, que d’altra banda era encantador. L’únic inconvenient que hi podia trobar era que fos alemany i pintor.

Al cap d’unes quantes setmanes, la Lucie, no tenia res més al cap que esperar aquell passeig que durava mitja hora o tres quarts, si fa no fa, i que cada dia se li feia més curt. Va intentar combinar la tornada amb la d’ell, però això ja era molt més complicat, perquè en Gerhard sempre s’endarreria, i era impossible coordinar-se per tornar junts a la pensió.

Amb el decurs dels dies, el camí es va convertir en una autèntica posada al dia de les seves vides. L’un i l’altre es van confessar les seves preferències pel que feia a les seves aficions, als seus amics, la música, el camp o la ciutat. Tanmateix, quan ell li va parlar de la seva família, la condició social dels Mainz va pesar com una llosa en l’ànim de la noia, perquè la intuïció la va advertir que entre aquells dos mons hi havia alguna cosa més que l’abisme que ja havia sospitat el dia del ball. Així que, després de consultar-ho a la seva amiga Suzette, va decidir tallar la relació abans no fos massa tard, ja que, encara que ell no li n’havia dit res, la Lucie intuïa que aviat li proposaria alguna cosa més seriosa que acompanyar-la a la feina, i ella no estava disposada a ser el passatemps d’en Gerhard a París durant l’hivern.

El noi no entenia la seva actitud i, per més cops que repassava les paraules de la Lucie, estava segur que no li havia donat cap motiu per a aquell canvi. Cada dia que passava s’adonava que dins del cor li naixia un sentiment fins llavors desconegut, el qual arrencava de l’instant que l’havia vist al menjador de la residència.

Una nit, havent sopat, en Gerhard va decidir d’enraonar-hi sense embuts ni miraments, de manera que després del cafè es va dirigir a la taula de madame Lacroze i, saltant-se el protocol, va entrar directament en l’assumpte.

—Madame —va dir—, perdoni’m l’atreviment, li demano permís per enraonar amb la Lucie aquí al menjador, aquesta nit, quan tothom s’hagi retirat.

La dona va entendre que passava alguna cosa important, perquè amb el pas dels dies, tot i que havia notat la seva filla molt apagada, ni se li havia acudit de pensar que allò pogués tenir res a veure amb el xicot.

—No hi ha inconvenient, però jo esperaré que acabi a la saleta de costura.

—Com vostè vulgui, madame Lacroze. Procuraré ser breu.

La Lucie va estar atenta al diàleg entre en Gerhard i la seva mare, en part angoixada però en part també decidida a desfer aquell malentès i a parlar clar amb en Gerhard, mal que era conscient que havia d’escollir amb molta cura les paraules, ja que ell no li havia insinuat res sobre els seus sentiments envers ella.

Al menjador ja només hi quedava la Gabrielle, que desparava les taules, atès que en Jean Picot i l’Edgard Martin, els altres dos hostes, havien sortit: l’Edgard cap al dormitori per estudiar un parell d’hores, i en Picot, amb l’estoig de l’instrument penjat a l’espatlla, cap a un magatzem que tenia llogat amb uns amics amb els quals havia format una orquestrina, per assajar.

—Deixa-ho com està, ja ho recolliràs després —va ordenar Madame Lacroze a la Gabrielle.

La dona es va retirar i, quan va haver desaparegut, madame Lacroze es va dirigir a la seva filla:

—Lucie, seré a la saleta de costura. Si em vols consultar res, ja ho saps. —Tot seguit, mirant en Gerhard, va afegir—: Que consti que faig una excepció. La meva filla es retira després de sopar, però atenc la seva petició perquè confio que vostè és un cavaller. Li dic el mateix que a ella: si em necessita per a res, ja sap on soc. I, si us plau, sigui breu.

Dites aquestes paraules, la dona es va retirar, deixant sols els dos joves.

Tan bon punt va haver sortit, en Gerhard va ocupar la cadira que havia deixat la mare de la Lucie. La jove, conscient que aquell moment havia d’arribar, va intentar aparentar normalitat, malgrat que els nervis la rosegaven per dins i que tenia les mans agafades ben fort a sota de la taula. En Gerhard va anar directament al gra.

—Què passa, Lucie? En què t’he ofès o què he fet malament?

La noia va intentar defensar la seva postura.

—Per què ho dius? No has fet res malament ni passa res.

—Així, per què has canviat d’actitud?

—El fet que esculli una altra companyia per anar a l’hospital no té altre motiu que el fet que, com comprendràs, tinc altres amics als quals veig poc, i aprofito aquella estona per estar amb ells, com feia abans de vegades.

—Lucie, que no em mamo el dit. No ofenguis la meva intel·ligència, si us plau. Feia dues setmanes que compartíem el camí, intercanviàvem impressions i aprofitàvem el temps per coneixe’ns millor. De cop i volta, has canviat del tot, no vols que t’acompanyi mai, i aquí, a casa, procures evitar-me cada vegada que m’atanso a tu. Si dius que no t’he ofès i que no passa res, perdona, però no entenc la teva actitud.

La Lucie es va sentir acorralada, i va comprendre que havia arribat el moment d’enfrontar-se al problema. Com deia la seva mare, «val més una vegada vermella que no vint vegades groga», així que va agafar aire i es va disposar a parlar clar.

—Mira, Gerhard, tot i que soc molt jove, des de molt petita he sabut enfrontar-me a les meves coses, de manera que soc conscient del lloc que ocupo al món i de quin és el meu futur en la societat en la qual vivim. Saps perfectament qui soc perquè vius a casa meva, però jo només sabia de tu que eres un hoste nou i que eres alemany; que eres una persona decent, es donava per descomptat des del moment en què la mare et va obrir la porta de casa nostra. El que ignorava era qui eres, qui eren els membres de la teva família i a quin mon pertanyies, i tu em vas obrir els ulls l’altre matí, i a l’instant vaig entendre quin era el meu lloc respecte de la teva persona. —Arribada a aquest punt, la Lucie va notar com li pujaven tots els colors a les galtes—. Em trobo molt bé en companyia teva; ets amable i atent amb mi, enginyós, i t’agraden moltes coses que a mi també m’agraden. I saps què passa amb tu? Doncs que tinc tots els números d’enamorar-me’n, cosa que no m’interessa. Ho he rumiat molt bé, i prefereixo tenir-te únicament com a amic. Ja està, ja t’ho he dit!

En Gerhard no se sabia avenir del que acabava de sentir. Tot el malestar dels últims dies es devia al fet que s’havia enamorat d’aquella noia com no s’havia enamorat mai de cap altra. Sentia un neguit especial que l’havia assaltat des de l’instant en què es va adonar que passava alguna cosa estranya, que no podia controlar, i va començar a veure fantasmes on no n’hi havia. Va sospitar d’en Jean Picot perquè un parell de vegades l’havia enxampat enraonant i rient amb la Lucie, cosa que d’altra banda no li havia estranyat, ja que era un xicot molt agut i divertit. I durant les nits que havia passat en blanc, havia anat repassant tots els companys de feina de qui la Lucie li havia parlat, i tothom que a l’hospital podia tenir contacte amb la noia. I ara que havia sentit de llavis d’ella aquella velada confessió d’amor, una alegria continguda li va assaltar el cor.

—Aleshores, Lucie, vols dir que t’importo una mica?

Aquell instant, a en Gerhard li va semblar etern, i es va disposar a escoltar la sentència de la noia igual que el condemnat espera la del jutge.

—Em pots arribar a importar, i crec que no em convé.

—Per què ho dius? Has de deixar que parli el teu cor.

—El meu cor és un boig que he de controlar.

En Gerhard li va agafar la mà, i ella no la va retirar.

La Lucie es va sentir com un ocellet espantat. Tot i així, estava decidida a mantenir-se ferma.

—Sigues sincer, t’imagines els teus pares entrant en aquesta casa per coneixe’m, i que la Gabrielle els servís el berenar?

—M’imagino la meva mare coneixent-te, i al cap de mitja hora ja t’estimaria.

—Em parles de la teva mare, però, i el teu pare, què?

—Potser al començament li costarà, ell és molt especial, però després haurà de transigir.

—Tu ho has dit, «transigir». Aquesta paraula m’esgarrifa.

—Si tu m’acceptes, ells t’hauran d’acceptar.

—Si us plau, jo no vull això per a tu. Aquesta circumstància, suposant que tu i jo arribéssim a alguna cosa, s’interposaria per sempre entre nosaltres, com una muralla.

—Lucie, estic enamorat de tu. La meva família t’estimarà de seguida que et coneguin. I, si no fos així, ja sé el que he de fer.

—Jo no m’interposaria mai entre tu i la teva família. Si ho fes, seria la nostra desgràcia.

—Tu m’estimes, Lucie?

La noia va esperar uns instants, i tot seguit, després de sospirar profundament, va enraonar:

—Des de la nit que et vaig veure assegut aquí.

En Gerhard va atansar la cara a la de la noia, que va aclucar els ulls, tremolosa, i va dipositar en els seus llavis entreoberts un petó tendre i apassionat, que va segellar el pacte d’aquell amor incipient.

—Deixa’m fer a mi, Lucie. Conec la meva família i sé com tractar-los. La mare serà la meva aliada, i quan la tingui amb mi, s’haurà acabat el problema. En el fons, ella és la qui mana a la meva família. Confia en mi, Lucie.

Set mesos havien transcorregut d’ençà de la conversa entre en Gerhard i la Lucie, i la primavera havia esclatat al cor de la noia, igual que a París. Els parcs i jardins eren una explosió de colors, i la noia havia aconseguit allunyar del seu horitzó les negres nuvolades que per a ella representava la família del seu enamorat. Estava decidida a viure intensament el present. El que la vida li oferís en el futur, ho viuria quan arribés, així que s’havia aferrat com un clau roent als arguments que li havia brindat en Gerhard, escudant-se en el fet que ell coneixia la seva família molt millor que ella per formular un judici de valor. El temps i la seva voluntat havien aconseguit difuminar els forts trets que havien marcat la descripció feta per en Gerhard de la seva família, i començava a considerar possible que a poc a poc l’acceptessin. Potser no el pare, però sí la mare i el seu germà, en Günther. D’altra banda, si la cosa no anava així, la Lucie no tindria problema, ja que el seu cor enamorat no esperava altra cosa que passar els dies al costat del seu estimat, sense importar-li gens ni mica si era un hereu ric o un pintor humil, atès que estava segura que triomfaria amb els seus quadres. I amb el que ella sabria aportar, estava convençuda que se’n sortirien de formar una llar feliç i suplir amb amor totes les deficiències que l’actitud de la família Mainz li causés.

La Lucie va tenir una llarga conversa amb la seva mare. D’entrada, madame Lacroze va considerar una bogeria donar suport a aquell idil·li. Però després de tenir una llarga entrevista amb en Gerhard, va anar entrant a poc a poc en aquell impossible, i finalment hi va transigir. El jove l’encantava, i va considerar que, en una i altra circumstància, tant si resultava ser un hereu ric com si únicament era un pintor, seria un gran partit per a la seva filla.

5

El dinar al Lhardy

Madrid, primavera de 1895

En José Cervera, de port distingit, herència del seu pare, el marquès d’Urbina, metre vuitanta d’alçada, complexió prima i, tanmateix, atlètica, rostre angulós, cabells castanys, ulls marrons i riallers, i front noble i ample, es va aturar a la porta del Lhardy, i, arrecerant-se de la pluja sota el tendal, es va treure el rellotge d’or de la butxaca de l’armilla amb la mà lliure que no aguantava el paraigua. Va alçar la tapa que ocultava l’esfera blanca amb números romans i va consultar l’hora: encara faltaven cinc minuts per a la una. El seu amic íntim, Perico Torrente, solia ser molt puntual. Es va desar el rellotge, va tancar el paraigua i, després de sacsejar-lo breument, va esperar que arribés el seu amic.

El dia abans havia passat una cosa que obligava la seva ment a recordar-la una vegada i una altra. Al setembre començaria l’últim curs de la carrera d’enginyer agrònom, i al cap se li ajuntaven mil projectes, que no deixaven ni una escletxa per a altres divagacions, i un de les quals era el que havia propiciat la cita amb el seu amic. Això no obstant, en aquella circumstància era diferent; el succés del matí li impedia pensar en altres coses.

La figura d’en Perico va sorgir al capdamunt de la Carrera de San Jerónimo. Indiscutiblement, el seu amic era un dandi! El va veure impecable amb la gavardina anglesa, la bufanda de quadres granats i blaus, i el barret fort sota el paraigua d’empunyadura de bambú corbada. En Perico també el va advertir a ell i el va saludar movent la mà.

Els dos amics es van trobar sota el tendal del Lhardy.

—No t’he fet esperar, oi?

—Puntual com el rellotge de la Puerta del Sol.

—Entrem?

—I tant! Som-hi!

Tots dos van entrar al local.

—Dinem de seguida o prenem un brou?

El brou del samovar del Lhardy era famós a tot Madrid.

—Anem directament al gra, que el brou sempre em fa passar la gana.

Qui havia parlat així havia estat en Perico.

Aleshores se’ls va atansar l’encarregat.

—Volen dinar, senyor José?

—Us buidarem el rebost.

—La taula de sempre?

—I la carn d’olla de sempre.

—De tres vuelcos,[1] com sempre —va apuntar en Perico.

En Perico tenia fama de bon client. Presumia d’haver fet un «puja i baixa», una vegada. És a dir, després del cocido, les postres i el cafè, havia repetit, però a l’inrevés: un altre cafè, postres i una altra vegada cocido.

El maître els va acompanyar a la taula que ocupaven de costum, al racó, al costat de la finestra, i un cop els va haver acomodat i els va donar la carta de vins perquè escollissin, se’n va anar a fer la comanda.

En Perico va encetar la conversa.

—Com portes el dia?

—Per què ho dius?

—T’he de demanar un favor que després revertirà a favor teu. I, si no, ja ho veuràs.

—Quan comences així, em fas por. Et conec com si t’hagués parit. Va, dispara.

—Mira, no sé com començar, perquè jo també et conec. Sempre vols trepitjar sobre segur, no ets amic de coses desconegudes, però aquesta vegada paga la pena.

—Ui! Quants circumloquis! Digue’m el que hagis de dir, i després para l’orella, que jo també et vull explicar una cosa.

—Ara ets tu, el que m’intriga.

Hi va haver una pausa entre els dos amics, fins que en José el va collar.

—Digues tu primer.

—M’has de fer un favor.

—Explica’t, perquè em fas por. M’enredes amb les teves xarxes de picaplets —va dir en referència al fet que en Perico exercia d’advocat al bufet de Sancho-Cosío, un dels més prestigiosos de Madrid—, i abans no me n’adono ja m’he compromès a fer coses de les quals després em penedeixo.

—Tinc quatre entrades per als toros de demà. Toregen ni més ni menys que el Guerrita i en Mazzantini, i els braus són del criador Conde de la Corte.

En José va arrufar les celles.

—Quatre entrades per a qui?

—Ara ve el favor. Sé que no t’agraden les sorpreses, però aquest cop t’asseguro que paga la pena. Mira, la Gloria té una convidada a casa que és filla d’un tipus que, pel que es veu, interessa molt al seu pare, i per això ens cedeix les entrades, però a mi m’esguerra la tarda, perquè jo tenia altres plans.

—Quins plans?

—Anar a veure els toros, és clar, però quan acabés la corrida…, o encara millor, quan anessin pel sisè brau, per evitar trobades inconvenients, sortir amb la Gloria per anar a algun lloc on puguem estar tranquils i parlar, perquè no cal que et digui que sempre que la deixen sortir és amb espelma.

—I jo què hi pinto, en aquest invent?

—És ben clar: anem als toros tots quatre, i quan sortim, tu ensenyes Madrid a la convidada, mentre la Gloria i jo passegem una estona sols. Després ens trobem un quart d’hora abans que la Gloria hagi de tornar a casa.

—O sigui que jo faig el paper d’encobridor.

—Si en vols dir així…

En José va somriure per dins i va voler posar-hi condicions.

El cocido era deliciós, i ja anaven pel segon vuelco.

—Parlem del paquet que em vols encolomar. Com és la noia?

—No et vull enganyar, encara no l’he vista, però la Gloria m’ha dit que és molt simpàtica.

—Ui, quina por! Hi ha frases que m’inspiren recel… Tu preguntes si una noia és guapa, i si et responen que és molt simpàtica, malament! Preguntes com és un paio, i si la resposta és que és molt bo, vol dir que el pobre és dolentíssim! I preguntes si tal poble és divertit, i si et diuen que és molt sa, que hi ha molts pins, no dubtis que aquell poble a l’estiu és una llauna!

—Doncs deixa’t de recels, que la Gloria m’ha assegurat que la noia és preciosa. És a dir, que això de la simpatia és un adorn del caràcter. I he començat dient-te això perquè em consta que a tu t’importa molt més la manera de ser que les altres coses.

—És possible, però, si m’he d’estar amb ella un parell d’hores, la veritat, Perico, preferiria que fos maca. Almenys així, si trobo algun amic, que no em tracti d’imbècil, perquè l’únic que es veu de la noia que va amb algú és si és atractiva. Això de la simpatia es nota en el tracte, però amb una simple presentació no hi ha temps, i no em ve de gust sentir murmuris quan passo o, el que és pitjor, comentaris a l’esquena com ara: «Quin espantall anava amb aquest, l’altra tarda», o pitjor, «D’on deu treure, en Cervera, aquests fantotxes?».

—Insisteixo: la Gloria m’ha dit que la noia és preciosa, i la meva xicota no menteix mai.

Havien enllestit el cocido, les dues ampolles de vi havien fet efecte i tenien el cor ple de l’estat de felicitat que acompanya les bones digestions. El diàleg dels dos amics prosseguia en aquell moment davant de dues copes de conyac francès.

—Si he de morir, entesos, però en vull més dades —va apuntar en José.

—Pregunta’m el que vulguis, que t’informaré de tot el que en sàpiga.

—Quant fa que és a Madrid i fins quan s’hi quedarà?

—Va arribar fa una setmana, i crec que s’hi estarà almenys un mes. No n’estic segur.

—Com es diu?

—Ho ignoro, però sé que li diuen Nachita.

—D’acord, me’n deuràs una, i ara escolta’m, perquè jo també tinc una història per explicar-te.

En Perico, que estava prenent un glopet de conyac, va alçar les celles, expectant.

—Ahir al matí vaig dur el Beni al veterinari.

—Estava malalt?

—És gran ja, pobret. Feia dies que vomitava, i la mare va dir que o es curava, o el deixava al pati.

—Continua.

—Ja m’hi has acompanyat alguna vegada i coneixes el lloc. És al número 21 del carrer General Oraá. Doncs bé, jo era amb el gos a la sala d’espera, assegut a la butaca del costat de la porta, i llavors en va sortir una noia espatarrant, a punt de posar-se a plorar. S’eixugava les llàgrimes amb un mocadoret, acompanyada pel veterinari, el doctor Lasaleta, que intentava consolar-la. Es veu que al seu gosset, un yorkshire nan, li havia passat per sobre la roda d’un cotxe de cavalls. Ella l’havia dut allà de seguida, però no li havien pogut fer res: tot i que l’havien intentat reanimar, l’animalet s’havia mort. La jove, insisteixo, estava desconsolada. T’asseguro que era un espectacle. El doctor Lasaleta intentava confortar-la, fins al punt que no li volia cobrar res per la visita, i ella vinga a insistir entre llàgrimes. Per fi, comprenent que s’havia fet l’impossible per recuperar el gosset, el metge ho va acceptar i la noia va pagar la factura. Per cobrar-li, la infermera del taulell li va demanar les dades, nom i cognom, i em vaig quedar tan bocabadat amb el nom que no vaig sentir el cognom.

—I quin nom era?

—No l’havia sentit mai. Chiquinquirá.

En Perico, després d’una pausa, va opinar:

—Deu ser un nom d’un país sud-americà. Em sona a nom d’una verge patrona, o una cosa així. I dius que no vas sentir el cognom?

—La veritat és que només em vaig quedar amb el nom, això he dit.

—Bé, doncs ja està. Fi de la història.

—El problema és que no està. Tot el matí que penso en aquella noia.

Entre copes i xerrameca van tocar les sis. Van parlar de política, de l’eterna crisi presidencial i de l’alternança entre Práxedes Mateo Sagasta i Antonio Cánovas del Castillo; també de braus, amb l’altra alternança al cim de l’escalafó, entre el Lagartijo i el Frascuelo. Finalment, després de pagar el compte i recollir abrics i paraigües, van sortir al carrer. El cel s’havia aclarit, i mostrava aquella peculiar claredat que resplendia a Madrid els capvespres de primavera.

—Podem agafar un cotxe. Et deixo a casa i després continuo jo.

En José vivia a casa dels seus pares, al carrer Diego de León. En Perico, en acabar la carrera s’havia independitzat, i des del número 19 del carrer Arenal, que era la casa dels seus pares al barri de San Ginés, s’havia traslladat al número 21 del carrer Jorge Juan, on tenia la casa i el despatx.

—D’acord, em deixo convidar —va acceptar en Perico.

Van baixar per la Carrera de San Jerónimo fins a la parada de cotxes de punt. Allà van agafar el primer de la fila, i després de donar al cotxer la primera adreça, van pujar al cotxe. Ben just s’hi havien instal·lat que el cavall, esperonat pel cotxer, va sortir amb un trot curt, lleuger i cansat.

La claror dels fanals de gas acabats d’encendre es reflectia a l’asfalt encara brillant de la pluja recent.

—Com quedem per demà? —va preguntar en José.

—Si et sembla, a dos quarts de cinc al xamfrà de Juan Bravo, ja saps, on viu la Gloria. Jo hi seré un quart d’hora abans.

Després d’una pausa en què va recordar el compromís que havia adquirit, en José va apuntar:

—Si la noia és lletja, et recordaràs de mi.

Havien arribat al portal d’en Perico, i ell, mentre obria la porta del cotxe i en baixava, es va girar cap al seu amic.

—M’ho agrairàs tota la vida. I, si no, el temps ho dirà.

—Au, fuig, murri! Ja et conec, herbeta, que et dius marduix! Si resulta que això és una de les teves maniobres brutes, et juro que me la pagaràs.

En Perico va tancar la porta i, per la finestreta oberta, li va recordar l’últim en què havien quedat:

—Demà a dos quarts de cinc al portal de la Gloria. Si em deixes tirat, et reptaré en duel.

6

Els toros

El diumenge va fer un dia espectacular des de bon matí. A primera hora ja brillava un sol que augurava una tarda esplèndida, i això era garantia que la corrida tindria lloc en les millors condicions. Després, que «la festa» fos una autèntica festa o no, ja dependria dels braus i dels toreros.

Els dies que hi havia corrida, en José tenia el costum d’anar al matí al voltant de la plaça de toros de Goya, on es podia prendre el pols a l’ambient que despertava la festa de la tarda. El xivarri dels bars dels que freqüentaven la plaça, els comentaris i les discussions dels aficionats, les parades de barquillos, gorres i vanos marcaven la importància de l’esdeveniment, però l’autèntic termòmetre era l’abundància d’homes dedicats a la revenda, que entre les corregudes i els ensurts que provocava la presència dels municipals, anaven col·locant la mercaderia, unes martingales que, en bona part, eren el joc del gat i la rata. Al matí aguantaven els preus, però a mesura que s’atansava l’hora de la corrida, esperonats pel temor de quedar-se el «paper», els anaven abaixant, i aquell que tingués prou sang freda per arriscar-se a no poder assistir-hi i aguantava fins al final, podia trobar una entrada fins i tot més barata del que hauria pagat a taquilla.

Els mà a mà entre en Guerra i en Mazzantini acostumaven a rebentar l’aforament de les catorze mil cinc-centes persones que podia acollir la plaça.

El matí, esmerçat en aquesta activitat, li va passar gairebé sense adonar-se’n. Va enxampar una bona enganxada entre aficionats al bar Las Banderillas, que va acabar amb dos municipals enduent-se els protagonistes enmig de la gresca del personal. Va tornar a casa, va dinar amb els pares i, com de costum, la mare, que era molt religiosa, li va preguntar si havia anat a missa.

El pare li va donar un cop de mà.

—Deixa’l, Rita, que en José ja és prou gran per decidir sobre les seves obligacions dominicals.

—Tu no el protegeixis. És molt difícil conservar la fe convivint amb un parell d’ateus. Sort que reso per tots dos, perquè, si no, ho tindreu difícil, quan arribeu allà dalt.

El dinar del diumenge va transcórrer sense més incidents, i a l’hora en punt, i després d’acomiadar-se dels progenitors, en José se’n va anar a buscar en Perico, reconeixent que la trobada amb l’amiga de la Gloria havia despertat en ell una certa curiositat.

Quan arribava al xamfrà de Juan Bravo va veure el seu amic que passejava pel carrer mirant el rellotge de butxaca amb insistència.

—Em pensava que no vindries.

—Ets un nervi, encara falten cinc minuts.

—Mira, ja venen.

La reixa de la porta es va obrir i s’hi va retallar la silueta de les dues noies. En José ja coneixia la Gloria, i sempre havia lloat el bon gust del seu amic, però el que no s’imaginava, malgrat les garanties que el mateix José li n’havia donat, era que l’amiga fos aquell tros de dona que l’acompanyava. No se’n sabia avenir, no podia ser el que veien els seus ulls. La noia que se’ls atansava era la del gosset mort, la que havia vist a la consulta del veterinari. A mesura que s’apropaven la va poder observar en detall. Era una morena impressionant. Alta, prima i amb cintura de vespa. L’oval perfecte del seu rostre estava adornat per un parell d’ulls verds que semblaven dos fars, i tenia el nas recte i els llavis molsuts. Portava una brusa camisera de color violeta coberta per una jaqueta torera de color granat molt adient per a aquella tarda, i una faldilla fins als turmells de color gris, acampanada i cenyida a la cintura amb un cinturó ample de pell, negre. I per sota de la vora de la faldilla acampanada sortia la punta d’uns botins botonats al costat.

En José va clavar un cop de colze al seu amic.

—Potser fins i tot t’hauré de pagar un sopar.

—Ja t’ho vaig dir, però tu ets com sant Tomàs: «Si no ho veig, no m’ho crec».

—No és això.

En Perico el va observar, dubtant.

—Doncs què és?

—L’amiga de la Gloria és la noia del gosset del veterinari de la qual et vaig parlar ahir.

En Perico el va mirar amb ulls sorneguers.

—La vida és una loteria… i, pel que es veu, a tu sempre et toca la grossa!

Les noies es van anar atansant, i en José es va adonar de seguida que l’amiga no l’havia reconegut. Llavors va fer un cop de colze fluixet al seu amic.

—No diguis res, deixa’m fer a mi.

La Gloria va fer les presentacions de rigor.

—Mira, José, aquesta és la meva amiga Nachita Antúnez. —Llavors, adreçant-se a ella—: Ell és en José Cervera, amic íntim del meu xicot, a qui ja coneixes.

Les dues parelles van pujar al cotxe del pare d’en Perico, i el cotxer, que ja havia estat instruït sobre on havia d’anar, amb un lleu toc a les regnes va fer que el tir arrenqués en direcció a la plaça de Goya.

La noia, a més de preciosa, era encantadora, i parlava amb un accent especial, que al principi en José no va saber identificar si era peruà, veneçolà o equatorià. Argentí o xilè no ho era, i encara menys mexicà, però sens dubte era sud-americà.

En José, que anava assegut al costat de la noia en el sentit de la marxa, es va disposar a jugar les seves cartes.

—És la primera vegada que va als toros?

—Escolta, parla’m de tu, si us plau. Al meu país només som tan solemnes amb la gent gran, els joves som més informals.

L’accent de la noia era deliciós.

—D’on ets?

—Del país de les dones belles, amb excepcions com jo, i dels mil llacs. De Veneçuela, concretament de Maracaibo.

—O sigui que tu no ets bonica.

—Em trobes bonica?

—No siguis múrria! Ja sé que a les dones us agrada que us regalin les orelles. Has de saber que aquí tenim un refrany que diu: «La falsa modèstia és la virtut dels qui no en tenen cap altra».

—Ho dic de debò, vida meva, jo no em trobo bonica.

—Que potser a Veneçuela no hi ha miralls?

—Deixem-ho estar. A més a més, jo em considero ciutadana del món. He viatjat amb el pare per la Vella Europa, i fins i tot vaig passar un any a París perquè ell hi tenia feina i no volia estar lluny de mi.

—Ho entenc molt bé. Quan tens una obra d’art, l’has de tenir a prop.

—Ui, quin murri! —Llavors la noia es va adreçar a en Perico—: El teu amic és molt perillós.

—És la façana, però en el fons és un tros de pa.

En això estaven quan el cotxer, obrint-se pas entre la multitud, va aconseguir acostar-los a la porta corresponent a les seves entrades. Allà van baixar tots quatre.

—Fermín, d’aquí a una hora i mitja, esperi’s a Las Banderillas.

—Sí, senyor Pedro, hi seré.

Arribar fins al lloc on es trobaven les seves localitats de contrabarrera va ser tota una proesa. Els passadissos estaven atapeïts de públic, i la gent caminava a patolls fins a arribar al vomitori corresponent. Allà enfilaven per la costeruda escala de pedra que desembocava a mitja graderia, des d’on es podia pujar cap a la tribuna o baixar a la contrabarrera i la barrera. Tots quatre, amb les entrades a la mà d’en Perico, es van dirigir a les seves localitats, i per fi, amb certes dificultats, van poder arribar-hi. En Perico va llogar coixins, i en José va obsequiar les noies amb dos rams de clavells preciosos. Una vegada acomodats, es van disposar a fer-la petar mentre sortien les quadrilles.

Aquell va ser l’instant en què en José va decidir posar en marxa el seu pla.

—Nachita, havies vist mai alguna corrida?

—És clar, vida meva, a Veneçuela hi ha molta afició. El pare tenia una llotja a la plaça de Maracaibo.

—Així, t’agraden els toros?

—M’apassionen.

Va sonar la música i les quadrilles ja estaven a punt d’entrar en comitiva. En José va aprofitar el moment per intrigar la Nachita.

—No entenc les dones. Veniu a contemplar la mort d’un animal majestuós i important sense vessar ni una llàgrima i, en canvi, us poseu a plorar si al vostre gosset el mata un cotxe de cavalls.

La Nachita el va esguardar desconcertada.

—Això em va passar a mi ahir. Com ho has endevinat?

—També sé que no et dius Nachita, sinó Chiquinquirá, que deu ser la Mare de Déu patrona de Maracaibo.

La Nachita estava d’allò més sorpresa.

—Ui! Com ho saps, tu, això? —Tot seguit es va girar cap a la Gloria, la va tocar amb el colze i li va comentar—: Mira, sap com em dic i també el que li va passar al meu gosset. Aquest home és un bruixot!

—Val més que no et refiïs gaire d’en José, Nachita. Aquí a Madrid n’hi ha molts com ell, però més que bruixots són engalipadors.

La Nachita es va encarar de nou a en José i, amb un to de veu falaguer i totalment diferent del que empraria una noia espanyola, se li va repenjar a l’espatlla i li va dir:

—Sigues bo i digue’m com ho saps.

Ell es va fer el misteriós.

—La dona és com una plaça forta: l’has d’assetjar per tots els fronts. A més, en la guerra i en l’amor valen totes les arts, i la curiositat és una de les debilitats de la dona.

—Va, no siguis dolentot, vida meva. A més, això no és la guerra.

—Però pot ser el principi d’un gran amor.

—Va, digue-m’ho!

—No et vull fer patir. Ahir jo era al veterinari quan es va morir el teu gosset, i la veritat és que em va impressionar tant veure’t plorar que únicament vaig poder retenir el teu nom. L’hi vaig comentar a en Perico tot dinant, i quan t’he vist venir amb la Gloria, he pensat que Déu t’havia posat al meu camí.

—Ruc!

La corrida va ser molt bona. Els braus de la ramaderia del Conde de la Corte van ser excel·lents, sobretot el segon, i els matadors, pugnant per coronar l’escalafó, es van esmerçar a fons en les respectives actuacions. La Nachita s’interessava pel pelatge dels braus. Va preguntar què era un toro zaíno, un bragado o un berrendo, noms diferents dels que s’empraven a la seva Veneçuela natal, i en José la va anar informant alhora que creixia el seu entusiasme per l’actitud de la noia, molt més lliure en les seves expressions que les dones a les quals estava acostumat. Davant d’una situació arriscada, la noia es refugiava a la seva espatlla per no haver de veure el que passava a l’arena. I la por que sentia va arribar al paroxisme quan el quart brau, anomenat Tirador, va matar un cavall.

La plaça era un clamor. En el quart, el Guerrita havia obtingut un triomf notable: dues orelles i volta a la plaça, i els partidaris de l’altre torero clamaven i animaven a fi de portar el seu favorit al triomf.

El corneta va anunciar el cinquè, que corresponia a en Mazzantini. Enmig de l’expectació general, el mosso de cavalls va mostrar la pissarra al públic, girant sobre si mateix. S’hi llegia «Basurero», i el pes, cinc-cents quaranta quilos. Es va obrir la porta del corral i la bèstia es va entretenir un instant. L’encarregat de la porta va començar a clavar cops als taulons amb la mà oberta per provocar l’animal, i per fi el Basurero va sortir. El matador el va rebre de genolls, i de les goles de la multitud es va alçar un clamor. Era un toro de pèl blanc i negre barrejat, amb les puntes de les banyes molt tancades, molt ben armat, que va córrer circumval·lant l’arena, com si volgués prendre les distàncies del lloc on se celebraria la seva darrera batalla. Va arribar al cinc, i davant la provocació d’una capa que sobresortia del refugi, va envestir contra els taulons i en va partir dos. Havia començat la lídia del cinquè brau.

Els mossos van trastejar l’animal. El toro va anar de l’un a l’altre atiat per l’engany, i quan després de quatre o cinc envestides es va aturar, llavors en Mazzantini, obrint la capa com si fossin les ales d’una papallona, el va començar a temperar, estudiant-lo per veure per on anava l’animal, quina tirada tenia i per on el torejaria. L’actuació amb la capa va ser de les que es recorden: una exhibició de veròniques, chicuelinas, delantales i faroles. El Basurero va envestir cinc vegades els cavalls; empenyia amb les potes del darrere ben clavades a l’arena, fins que el mestre va donar l’ordre de retirar-lo. La feina dels banderillers van ser un mostrari «de biaix», «al canvi», «de poder a poder»… Però el súmmum va ser quan en Mazzantini va deixar un mocador al centre de la plaça. Agafant els dards, en va col·locar un parell al quiebro, sense separar gens els peus de la capa. Després de brindar la mort del toro al públic, va deixar la montera al mig de la plaça i va començar la faena amb la capa.

La Nachita, amb la cara amagada a la solapa d’en José, mirava torejar el mestre amb un sol ull, i els «ui» i els «ai» eren continus, com també tot un seguit de comentaris referits a l’esplèndida faena del torero.

—Però aquest homes es vol suïcidar! Això no es pot permetre! Si us plau, que el mati ja! L’enganxarà! Aquest torero és un boig!

Finalment, el matador es va disposar a executar la sort suprema. Va canviar l’estoc de fusta pel d’acer, i es va dirigir al brau, que s’havia refugiat a les tanques. Aleshores, després de quatre o cinc passades, li va fer acotar el cap amb la capa. I quan el va tenir quadrat, va treure l’estoc per sobre del seu cap i va entrar a matar. En el moment de l’embroque, el Basurero, amb l’acer clavat fins a la creu, va sortir pel costat esquerre i, amb una cornada alta imprevista, va enganxar el torero per l’engonal i el va llançar enlaire. Els mossos i en Guerra van saltar a l’arena mentre el toro s’estava quiet uns instants, i després queia a terra un pèl inclinat. En Mazzantini, ajudat pels seus homes, es va aixecar amb la cama dreta rajant sang. Llavors el volien portar a la infermeria, però ell s’hi va negar. Va demanar un mocador al seu mosso d’estocs, se’l va lligar per sobre del genoll, a mitja cuixa, i d’aquesta manera, i mentre un subaltern clavava el petit punyal i el toro es rendia definitivament, en Mazzantini saludava el públic amb el braç enlaire.

La gent bramava demanant les dues orelles i la cua per en Mazzantini. El president va concedir immediatament la primera, obeint l’aplaudiment general, i mentre sonava la música durant l’arrossegament del toro, va ensenyar el mocador protocol·lari que autoritzava la segona i, en darrer lloc, va concedir la cua. En aquell moment, la plaça va esclatar.

Aleshores, desoint el consell del seu apoderat, i coixejant visiblement, el torero va intentar fer la volta a la plaça, però es va quedar en això, en l’intent.

La Nachita es va girar cap a en José.

—Els valents m’enamoren. Aquest home s’ha jugat la vida aquesta tarda; no sé què faria, vida meva, si algú així em demanés que m’hi casés.

En José va respondre, un pèl gelós:

—Al cap i a la fi, és l’ofici que ha escollit.

En Mazzantini havia arribat davant seu i s’havia aturat. La Gloria i la Nachita estaven fora de si, i la veneçolana, sense pensar-s’ho, va agafar el ram de clavells que li havia regalat en José i el va llançar a l’arena. Quan el matador es va ajupir penosament, el va recollir i hi va fer un petó mirant-la a la cara, en Perico va recordar a en José en veu baixa el pacte que havien establert.

—Nosaltres ja marxem. Us voleu quedar fins al final?

En José, que encara estava una mica engelosit del matador, l’hi va preguntar a la Nachita.

—Estic encantada aquí —va respondre ella després de rumiar-ho un moment—, però també m’agradaria molt conèixer la xocolateria San Ginés.

—Doncs fet —va dir en José—. Perico, ens trobarem allà.

—Perfecte! Si volem marxar, val més que sortim ara. Fins que no arribem al vomitori podem tenir problemes amb la faldilla de la Nachita, i la gent, quan l’animal és a l’arena, es pot molestar. Nosaltres us seguirem fins a la porta i després us recollirem a la xocolateria. A les nou ja podran ser a casa.

—El que tu diguis.

—Perdona que no hi hagi caigut quan he quedat amb en Fermín a Las Banderillas. No he comptat que vosaltres sortiríeu abans.

—No et preocupis. Agafarem un cotxe de punt i tot resolt.

La Nachita s’havia aixecat, disposada a sortir, ja que la Gloria l’havia posat al corrent de la maniobra d’en Perico, però no comptava amb el fet que el seu atractiu acompanyant la portaria a la xocolateria que tantes ganes tenia de conèixer. La veneçolana va fer un petó a la seva amiga.

—Porteu-vos bé quan us deixem sols. La corrida ha estat fantàstica, i, com diuen al meu país, m’ho estava passant «de caramelo».

La Nachita i en José van iniciar el lent i complicat ascens fins al vomitori corresponent, que va obligar a aixecar-se de la grada el públic que els dificultava el pas. En José, mentre avançava, i alhora que agafava la Nachita pel colze, es disculpava aprofitant la conjuntura de la duresa de l’últim brau.

—Perdó, és que la senyora s’ha marejat una mica.

En aquestes circumstàncies, la gent era comprensiva, i traient del mig coixins, bosses i algun paquet de tabac, s’anaven aixecant per deixar pas a la grada.

Finalment, les dues parelles van coronar la pujada, i amb el camp lliure, van començar a baixar cap a la porta de sortida corresponent a la seva localitat. Allà es van separar somrient.

En José va pensar que aquella tarda la conjuntura dels astres li era propícia. El favor que feia al seu amic revertia en benefici seu, ja que mai no s’hauria imaginat, ni en el més estrafolari dels seus somnis, que la Nachita fos la Chiquinquirá, i que pogués tenir tantes ganes d’estar amb ella, tots dos sols.

—La xocolateria San Ginés és on serveixen la millor xocolata amb xurros.

—Ui! M’encantarà! M’han dit que les dones no hi poden anar soles, i la Gloria encara no ha tingut temps de portar-m’hi.

—Doncs ja tens acompanyant. Si vols, ja tens home per a tota la vida, i no únicament per a aquesta tarda, sinó per a totes les tardes que vulguis, fins que te’n vagis.

—Ets incorregible.

Havien arribat al carrer. En José, que havia aprofitat la baixada de la costeruda escala per continuar agafant la noia pel braç, en arribar a baix no la va deixar anar.

—Però, vida meva, que no treballes, tu?

—La meva feina, mentre la senyora sigui a Espanya, serà fer-li de fidel cavaller servidor.

—Que cortès!

Van arribar a la parada de cotxes de cavalls i van agafar el primer simón que era al capdavant de la fila. Es van acomodar a la banqueta, el vellut gastat de la qual revelava els embats de l’ús i les vicissituds del temps.

En José es va adreçar al cotxer.

—Sap on és la xocolateria San Ginés?

—Naturalment, senyor. Si no ho sabés, no podria tenir aquest ofici. Tothom la coneix.

—Doncs anem-hi.

I, un cop fet aquest aclariment, es disposaren a gaudir del trajecte.

La Nachita estava eufòrica.

—Vull aprofitar bé el temps que seré a Madrid, i em vull amarar d’aquesta ciutat, que em sembla apassionant. Mentre hi anem passant, si us plau, parla’m dels carrers i dels monuments.

En José va estar encantat d’assumir el paper de cicerone, i es va esforçar per donar detallades explicacions a la noia de tot el que veien, a banda d’intentar satisfer el seu interès envers coses que per a ell no tenien importància, però que despertaven la curiositat femenina, com ara botigues de roba, de bosses de mà o de barrets.

Arribant al carrer Arenal, el cotxer va fer que el rossí, obligat per la multitud que passejava, afluixés el pas. Per fi, després de passar l’edifici del teatre Eslava, van arribar al passatge de San Ginés.

En José, havent pagat el compte i després de donar al cotxer una generosa propina, va guiar la Nachita cap a l’interior de la xocolateria. Hi havia un considerable xivarri, fins al punt que semblava que hi regalaven el gènere. Evidentment, el tràfec general era de xurros i xocolata. Finalment, després d’una batalla aferrissada, van aconseguir una de les taules rodones de marbre qui hi havia al costat de la paret i s’hi van instal·lar.

—Cambrer!

En José va demanar xocolata amb nata i xurros per a la Nachita, i per a ell, una copa de rom.

El temps se’n va anar volant, i l’hora i mitja li va semblar un minut. Sense que se n’adonessin, en Perico i la Gloria van aparèixer al marc de la porta. La tarda els havia passat en una exhalació.

7

El regal

La Gloria i la Nachita eren a la galeria del pis de la Gloria, que donava al carrer Juan Bravo, comentant tot el que havia passat la tarda anterior.

—Realment ho vaig fer per tu, per acompanyar-te perquè poguessis sortir amb en Perico, però he de reconèixer que el seu amic és un encant. Vaig passar una tarda estupenda, i t’asseguro que si t’he de fer un altre favor, te’l faré encantada.

—Ja t’ho vaig dir, és el millor amic d’en Perico, i la veritat és que ric molt amb ell. Però ves amb compte, no te n’enamoris. No voldria aquesta responsabilitat.

—Ah, mira que bé! D’una banda me’l portes perquè tots dos aguantem l’espelma, i de l’altra m’aconselles que vagi amb compte. No està malament!

—No m’has entès, dona. En José és fantàstic com a amic, però a Madrid té fama de faldiller, i no voldria que per culpa meva tinguessis un desengany.

—No t’amoïnis, que a Veneçuela hi ha molt sàtrapa, i ja hi estic acostumada. Em sé espavilar. Si tornem a sortir, me’l tornes a portar, no me’l canviïs per cap altre.

—Tu mateixa, Nachita, però faràs mal negoci, si te n’enamores.

—Insisteixo: no pateixis, que he rodat molt pel món. Em queden tres setmanes a Madrid, i em vull divertir sense enamorar-me. Si us plau, repeteix amb el galant. Que sabés com em dic i qui soc em va arribar a l’ànima.

En aquell instant, al lluny, va sonar el timbre de la porta principal. La Gloria es va mirar el petit rellotge de polsera.

—Que estrany, no són hores… Els proveïdors venen més d’hora i entren per la porta de servei, i les onze no és horari de visites.

Unes passes esmorteïdes s’atansaven pel passadís, i de seguida es va deixar veure al marc de la porta la figura de la primera cambrera, que portava als braços una capsa quadrada de mida mitjana embolicada amb paper de colors i adornada amb un gran llaç violeta.

—Senyoreta Gloria, acaben de portar aquest paquet per a la senyoreta Nachita.

—Per a mi? Que estrany, deu ser una equivocació.

—A veure, porta’l —va ordenar la Gloria.

La noia va entrar i va deixar la capsa sobre la tauleta; després de demanar permís, es va retirar. Subjectat entre el llaç i la tapa hi havia un sobre. La Nachita el va agafar i va observar la lletra del desconegut.

—Però obre’l, dona, no siguis sòmines!

La Nachita va esquinçar la solapa, en va treure un plec i el va desdoblegar amb parsimònia.

La lletra era grossa i clara. La Gloria va ajuntar la cara amb la de la seva amiga per poder llegir totes dues alhora.

El text deia:

Ahir vaig passar una de les tardes més meravelloses de la meva vida. La seva veu, el seu record i el seu perfum han presidit els meus somnis. Com que no puc aspirar a presidir els seus, espero que aquest humil obsequi li recordi la meva persona. Sigui on sigui, no cal que li digui que des d’aquest instant estaré molt gelós d’«ella».

El seu fidel admirador,

JOSÉ

P. S. Perdona’m, però escrivint no em surt de tutejar-te.

Les dues noies es van esguardar estranyades, i en aquell instant del paquet va sortir un sorollet breu, ben just audible.

La Gloria es va precipitar cap al costurer de la seva mare, va agafar les tisores i va tallar la cinta del llaç. La Nachita va enretirar ràpidament el paper d’embolicar i es va fixar que la capsa tenia dos forats a cada costat; va retirar la tapa i davant dels seus ulls astorats va aparèixer, arrebossada de brins de palla, una gosseta yorkshire de la mida d’un peluix, negra i platejada, que la mirava encuriosida amb uns ullets com dues perles de vidre, rodons i esbatanats.

La Nachita la va agafar a coll i tot seguit la va alçar enlaire.

—És una nena! Mare meva, quina cosa més preciosa! És tot un detall… Quin regal tan meravellós!

—I que oportú —va comentar la Gloria.

La Nachita va dipositar el gosset sobre la taula. Era més menut que la petita figura de porcellana que n’adornava el centre.

—Mira com és! Res no m’hauria fet més il·lusió. Ara mateix envio una nota a en José. Saps on viu?

—Ho tinc apuntat a l’agenda. Ara t’ho dic.

Quan la Gloria sortia al passadís, la veu de la Nachita la va interrompre.

—Porta paper de carta i un sobre.

La Gloria va tornar en un batre d’ulls amb tota la comanda. El sobre i la quartilla eren de color violeta, i desprenien una olor suau.

—Escriuràs millor al despatx del pare. Allà hi tens de tot, tinta, ploma i paper assecant, a banda que hi estaràs més còmoda.

La Nachita no es podia separar del gosset, i enduent-se’l a coll, es va dirigir a la gran taula que hi havia al fons de l’altra sala.

—Li diré Pizca. És tan menuda… Té, Gloria, aguanta-la.

Mentre la Nachita s’asseia a l’escriptori per escriure la nota, la Gloria va deixar el cadell a terra, el qual, després de fer un parell de tombs i d’ensumar-ho tot, es va ajupir i va fer el primer riu.

Benvolgut amic,

Res no em podia fer més il·lusió que el regal que ha tingut la gentilesa d’enviar-me. Sé que no l’hauria d’acceptar, però m’és impossible. També sé que un amor no en substitueix un altre, però he de reconèixer que el buit que em va deixar al cor la mort de la Priscila l’omplirà aquest peluix amb què m’ha obsequiat. Espero tenir l’oportunitat d’expressar-li personalment el meu efusiu agraïment.

Li reitero una vegada més la meva gratitud.

NACHITA

Quan hagué acabat, i abans de plegar la quartilla i ficar-la dins del sobre, la va passar a la Gloria, que la va llegir atentament.

—Però li estàs demanant una cita…

—És clar, què puc fer, si no, per agrair un detall tan bonic i que m’ha fet tan feliç?

—Però una senyoreta no ha de…

—Ah, és clar! El que sí que ha de fer és demanar a la seva amiga que surti abans dels toros per quedar-se sola amb el seu xicot, no? Això és no mesurar les situacions amb el mateix ull, reina.

—Jo només et dic que aquí a Espanya aquestes coses es miren molt.

—Doncs a Veneçuela no es miren tant. A més, t’he de dir que els espanyols sou molt especials.

—Doncs endavant, filla. Si a tu et sembla bé, jo contenta.

La Nachita va plegar una mica les veles.

—No l’he citat directament. Únicament li he donat una pista. Ara li toca moure fitxa a ell. I no li he indicat ni lloc ni data. Si em vol veure, ja posarà els mitjans.

Mentre amb la seva lletra punxeguda i elegant posava l’adreça d’en José Cervera al sobre, i amb l’espongeta humida en tancava la solapa, va preguntar a la Gloria:

—El podrà portar el teu cotxer?

—Si el pare no se l’ha endut al despatx, «ahorita mismo», com dius tu.

8

La cita

En José, que esperava neguitós que arribés la noia, igual com el nen que la nit del 5 de gener espera que arribin els Reis d’Orient, es va treure de la butxaca de l’abric el missatge de la Nachita i el va llegir per vigèsima vegada. Es confessava a si mateix que no s’esperava una resposta tan immediata, però en aquells instants, sens dubte, era l’home més feliç de Madrid. Els dies transcorreguts havien adornat el record de la noia, fins al punt que dubtava que el cap no li hagués jugat una mala passada. Havia citat la Nachita al discret quiosc que hi havia a la vora de la font de l’Alcachofa, situada al costat de l’estany del parc del Retiro, i s’hi havia instal·lat mitja hora abans per assegurar-se que cap circumstància en absolut no li obstaculitzés la trobada amb la noia. En José es va observar a l’espai fosc d’un vidre lluent on s’anunciava l’anís del Mono. Aquell dia havia posat molta cura a l’hora de triar la roba: sota l’abric gris marengo, obert, duia una jaqueta blau marí de solapa estreta damunt d’una armilla del mateix color però un pèl més clar, camisa blanca, coll de cel·luloide i plastró gris fosc adornat amb una agulla de perla, pantalons grisos amb una ratlla fina negra i botins enllustrats. Li cobria el cap un barret de copa alta.

Per fi, just quan les campanes del rellotge d’una església tocaven les onze del matí, la va entrellucar. La Nachita baixava del cotxe de cavalls de la família de la Gloria, i abans que ella l’advertís, es va delectar observant-la atentament. La presència de la jove millorava notablement el seu record. Duia un abric llarg obert de color granat sobre un vestit a l’última moda, d’un gris molt clar, amb mànigues bollades i cintura estreta. El coll de la brusa li cobria el seu, i al cap, hi lluïa un bonet adornat amb una ploma. Quan ja es va girar cap a ell, li va semblar que la noia amagava les mans en un maneguí gris platejat. El cor li va començar a batre precipitadament. La Nachita avançava cap a ell amb una desimboltura que amb tota certesa provenia d’una terra més cadenciosa, que permetia que la dona caminés amb el lleu balanceig d’una barca de vela. En aquell instant la noia el va clissar i, alçant el braç alegrement, el va saludar desinhibida, fent cas omís, sens dubte, de les regles d’urbanitat que dictaven els bons costums de la capital. Llavors ell es va adonar que el maneguí no era tal, sinó que era el petit cadell de yorkshire que havia propiciat aquella trobada.

La Nachita va arribar al seu costat i, aguantant la gosseta amb la mà esquerra, li va allargar la dreta, coberta amb el guant. En José la va alçar fins a l’altura dels seus llavis, i enretirant una mica la vora del guant, li va besar el trosset de canell que quedava descobert. La noia va fer com si no hi hagués parat esment. Al primer moment es va imposar un silenci maldestre entre tots dos, però de seguida ella va rompre el glaç. Li va allargar el cadell i va exclamar:

—Oi que és divina?

En José la va agafar en braços.

—És l’ésser que envejaré més en tota la meva vida.

—Afalagador!

—Gràcies per venir.

—Era obligat, no podia fer quedar els veneçolans com uns indis o, encara pitjor, com gent mal educada i ingrata.

—Seiem?

—I tant!

En José, després de tornar-li la Pizca, la va agafar lleument pel colze i la va conduir cap a les taules de marbre de la bufona pèrgola muntada dins d’un jardí envidrat.

La parella va seure al fons, en un racó recollit on projectava ombra la capçada d’un castanyer d’Índies immens, propiciant un ambient íntim i acollidor. El cambrer, acostumat a les parelles que freqüentaven el berenador, va esperar uns instants, i tot seguit se’ls va atansar, amable i servicial.

—Què voldran prendre?

En José va esguardar la Nachita, interrogant-la amb els ulls.

—Una sarsaparrella, si us plau.

—I el senyor?

—Porti’m un vermut.

L’home es va retirar després de prendre’n nota i en José va esperar que tornés parlant de nimietats, ja que no volia que el cambrer li interrompés després el discurs. Quan tots dos joves van estar servits i l’home es va haver retirat definitivament, ambdós es van sentir sols, malgrat que gairebé ho estaven, considerant que l’única presència era una parella que hi havia al recinte a l’altra punta, i l’altre parroquià era un senyor de mitjana edat que llegia El Globo mentre un xicot li enllustrava les sabates. L’ambient propiciava aquella primera trobada íntima i seductora. A fora, el vent movia les branques dels arbres, i la seva remor arribava a dins de l’hivernacle envidrat.

La Nachita havia deixat la Pizca a terra i havia lligat l’extrem de la corretja al braç de la cadira. La gosseta ensumava tot l’espai del seu voltant que li permetia el lligam. La Nachita prenia glopets del got, expectant i observadora. Sens dubte, aquell noi tenia un encant especial, i va començar a sentir una cosa que mai no havia sentit en la seva jove vida. El va veure a contrallum i li va semblar l’exemplar d’home més atractiu del món. El seu instint femení ho havia detectat des del primer moment, i amb aquella empremta que havia heretat del seu pare, don Ignacio Antúnez —que havia arribat amb un vaixell a Veneçuela amb una muda a la maleta i un parell de sabates, i al cap de cinquanta anys s’havia convertit en l’home més ric de Maracaibo—, va decidir que la seva vida havia arribat a port i que es casaria amb en José. Evidentment, ell encara no ho sabia. Cada cosa al seu temps.

En José va recordar el tercer grau a què havia sotmès el seu amic Perico el dia que van dinar al Lhardy, i va beneir el moment en què va decidir d’acompanyar-lo als toros. Aquella noia tenia una bellesa exòtica impressionant, i encara que no podia negar la bellesa dels seus ulls verds ombrejats per aquelles llarguíssimes pestanyes que l’observaven detingudament, ni la seva fosquíssima cabellera negra, el que més li havia impressionat era el seu caràcter desimbolt, infinitament més espontani que el de les dones que fins aquell dia havia conegut en festes, saraus, fires, festes majors i altres esdeveniments públics, i que no cal dir que eren molt més eixutes i postisses. La Nachita li havia encantat des del primer moment, i va decidir jugar les seves cartes i llançar-se a l’aigua, ell que tenia fama de ser un dels solters més recalcitrants de Madrid.

En José, que ignorava quins eren els plans de la Nachita, i el temps que s’estaria a Madrid, va comprendre que els minuts eren or. Volia saber com més coses millor de la vida de la noia, els seus plans sobre l’estada a Espanya, i quin era el seu futur en cas que se n’anés, perquè si tot era com sospitava, no dubtaria a seguir les seves passes a on fos per tal d’aconseguir els seus somnis. Mai, en un espai de temps tan breu, no havia sentit per una dona el que en aquell moment sentia el seu cor per la preciosa veneçolana i, en conseqüència amb aquest sentiment, va decidir abreujar en la mesura del possible els pròlegs de qualsevol relació.

—Explica’m la teva vida.

—Ui, així tan de sobte…

—Sí, així, de sobte. —I va aclarir—: si fossis una noia fàcil de veure i resident a Madrid, em podria permetre el luxe d’esperar, de preguntar als teus amics…, d’indagar entre les persones pròximes a tu i els teus parents, però no és el cas. El temps m’acuita, i no em puc permetre el luxe d’esperar.

La Nachita va contenir l’alegria que sentia per dins, i va fer ús de les seves armes de dona.

—Ja et vaig explicar la meva vida a la xocolateria. Què més vols saber?

—Ho vull saber tot, de tu: la teva família, la teva infantesa, els teus plans de futur i, sobretot, quant de temps t’estaràs a Madrid.

El que no li va dir la Nachita era que aquell mateix matí havia canviat de plans. Havia escrit al seu pare una carta llarga, assegurant-li que es trobava molt a gust a Madrid, i demanant-li permís per quedar-se a casa de la seva amiga Gloria almenys fins passat l’estiu. La Nachita sabia ja per endavant quina seria la reacció del seu pare. Entre totes les possessions de don Ignacio Antúnez, la més preuada per a ell era aquella filla a qui havia consentit i cuidat, des de la mort de la seva dona, com una floreta, i a qui coneixia profundament. Tan bon punt rebés la carta, potser sospitaria alguna cosa, però sens dubte no posaria cap objecció als seus plans. No ho havia fet mai, perquè, per a ell, el més important del món era que la seva única filla fos sempre feliç.

A instàncies d’en José, la Nachita li va explicar la seva vida, la infantesa daurada que es va truncar amb la mort de la mare; com el pare li va buscar els millors educadors de Veneçuela, com als quinze anys se l’enduia en els seus viatges, com va conèixer món i persones il·lustres i, a través del relat, sense donar-hi importància, va explicar qui era el seu pare i el que representava a Maracaibo i, per tant, a Veneçuela.

—M’ho poses molt difícil.

—No t’entenc, què vols dir amb això que t’ho poso difícil?

—Molt senzill: em vull casar amb tu i no em dones temps perquè em coneguis.

La Nachita, tremolant per dins, es va contenir.

—Quines coses que dius! La Gloria ja em va avisar que no ets seriós, i va afegir que anés amb compte amb tu.

—Mai no he parlat tan seriosament en tota la vida.

Ella volia tornar a sentir l’últim que havia dit en José, però per rebaixar la tensió del moment, va intentar desviar la conversa, fent veure que s’havia pres de broma l’última frase.

—Ja ens casarem més tard, però ara explica’m la teva vida, i no em diguis que ja me la vas explicar l’altre dia, que jo també ho vull saber tot de tu.

Llavors va ser el torn d’en José. Va explicar qui eren els seus pares i que, com ella, tampoc no tenia germans. Li va parlar del marquesat d’Urbina, de la seva carrera d’enginyer agrònom, que acabaria l’any vinent, de la vida que feia a Madrid, dels seus amics, de les aficions i els estiuejos a Aranjuez, on la seva família tenia una casa de camp.

—Ja veus que no soc milionari, ja que els títols nobiliaris no donen diners, en aquest país; tothom té una baronia, un comtat o un marquesat, però sense fortuna. Jo, per descomptat, viuré de la meva feina, i la meva dona s’haurà de conformar amb el que jo guanyi. Per això he dit que m’ho has posat molt difícil.

La Nachita va meditar uns instants el que volia dir, i va decidir retre les seves armes de dona i ser sincera.

—Crec que em quedaré a Madrid tot l’estiu. Et vull veure més, perquè estic molt bé en companyia teva, i encara que t’eximeixo del compromís de casar-te amb mi, el que sí que espero és tenir sempre un gran amic a Madrid…, que podries ser tu.

En José va tenir la sensació que se li obria el món. La confiança en si mateix sempre havia estat una de les seves qualitats.

—Únicament et demano una oportunitat. Et vull veure cada dia, em vull amarar de la teva presència i espero no decebre la confiança que has dipositat en mi. Vull que em coneguis, i que em deixis coneixe’t jo a tu, fins al més recòndit dels teus gestos, i quan et sembli oportú, t’ho tornaré a dir.

—Què és el que em tornaràs a dir?

—Em vull casar amb tu, vull passar la resta dels meus dies al teu costat, i vull tenir cura de tu fins a la fi dels dies… Si tu em deixes.

Aquella circumstància va tenir conseqüències que van afectar altres persones.

Al llarg d’aquell estiu, la il·lusió de la Gloria davant la felicitat de la seva amiga va anar creixent, igual que la seva conscient responsabilitat com a padrina d’aquell esdeveniment. En José i la Nachita havien estat inseparables d’ençà que es van conèixer, i ella sabia que la jove veneçolana no trigaria gaire a escriure al seu pare una altra vegada, ara per confessar-li que havia conegut l’home de la seva vida.

9

Una decisió difícil

París, estiu de 1895

Feia gairebé un any que en Gerhard Mainz havia sortit de Berlín. La feina a l’estudi l’absorbia, i el seu afany per aprendre era infinit; tanmateix, quan pensava a tornar, sabia que no era la pintura el que trobaria a faltar, sinó la Lucie. La seva família l’esperava al setembre, i ell no suportava la idea de separar-se de la noia. Evidentment, havia intercanviat correspondència amb la mare i amb el germà, encara que només havia estat sincer amb en Günther.

D’altra banda, deixant a un costat els sentiments, i en el supòsit que no hagués conegut la Lucie, el descobriment de Montmartre, els seus ambients tan diversos i el món dels impressionistes havien colpit tant el seu cor que ara estava segur del que volia fer amb la serva vida. Aquells pintors considerats maleïts, que fins aquell moment havien constituït la seva referència, l’havien rebut al seu cercle amb una senzillesa i una naturalitat fora del comú. El tractaven amb l’afecte paternal d’un jove company de professió, i li havien recalcat, després que els ensenyés la seva obra, que el consideraven un més de la colla que es reunia a La Nouvelle Athènes, punt de trobada des del 1871 dels artistes més veterans del moviment impressionista, com ara Degas, que havia pintat en aquell local el quadre que va titular Dans un café, encara que tothom en deia L’absenta.

Era dissabte, i com un fet extraordinari, havia obtingut permís de madame Lacroze per assistir amb la Lucie, això sí, acompanyats de la Suzette Blanchard i en Pierre, el seu xicot, al concert que l’Érik Satie, el pianista de moda a les nits bohèmies de Montmartre, faria aquella nit a Le Chat Noir. Era un local peculiar en ple Montmartre, una mescla de cabaret literari, exposició de pintures i teatre d’ombres, encara que una de les principals activitats que s’hi feien era presentar nous chansonniers, com l’Aristide Bruant, l’últim i amb un notable èxit, i el presentador del qual, en Pere Romeu, divertia el respectable ficant-se amb uns i altres, des de periodistes fins a polítics, ministres i, fins i tot, amb el president de la República, amb una gràcia àcida i singular. La Lucie i la Suzette estaven més entusiasmades per conèixer la gent que freqüentava aquell local que no pel simple fet de veure l’espectacle. En Gerhard els havia dit que segurament entre els convidats podrien clissar algun famós, potser en Claude Debussy, compositor venerat per l’alta societat francesa, o potser la Yvette Gilbert, que triomfava al Moulin Rouge, ja que tots dos visitaven sovint, entre molts d’altres, Le Chat Noir, fins a altes hores de la matinada.

El quartet va sortir de la casa de la rue de Chabrol a mitja tarda. El cel estava gris, i havien decidit anar a peu fins al local, amb la intenció d’arribar-hi aviat. En Gerhard els havia avisat que els dies de concert, o quan hi havia algun acte extraordinari, Le Chat Noir, que era més aviat petit, s’omplia de seguida. Els últims se situaven al fons de la sala, però drets, i quan aquesta darrera possibilitat s’esgotava, llavors, sense més cerimònia, tancaven la porta.

La Suzette i la Lucie anaven al davant. En Gerhard i en Pierre caminaven unes passes enrere, comentant la feina del primer.

—De debò que em fas enveja.

—Per què?

—El que més odio és la monotonia —va argumentar en Pierre—: arribar a la botiga cada matí, posar-me el guardapols, instal·lar-me darrere del taulell i perdre tres hores de la meva vida despatxant a velles maniàtiques que volen el to exacte d’una tela que van comprar fa dos anys. Tu, en canvi, ets l’amo del teu temps, no et mana ningú, i si un dia no vols pintar, no pintes.

—No creguis que és tan senzill, encara que sigui art, requereix disciplina, i justament perquè no et mana ningú, t’has d’exigir encara més. Si et deixes vèncer per la mandra i per l’ambient de Montmartre, que no et puc negar que és fantàstic, llavors estàs perdut.

—Què pintes, ara?

—M’he atrevit amb un nu.

En Pierre es va quedar clavat a terra, mirant-lo.

—Què dius! Ho sap la Lucie?

—No he tingut ocasió de comentar-l’hi, però no té importància. Això forma part de l’ofici.

En Pierre va reprendre el pas.

—Potser no té importància per a tu, ni per a la Lucie si la model té quaranta o cinquanta anys.

—La noia en deu tenir uns vint i, evidentment, és molt maca i té un cos preciós per pintar, però per a mi això només és feina.

—No em diràs que t’és igual pintar una noia nua que un ram de flors.

—Encara que no ho entenguis, en segons quines circumstàncies, prefereixo pintar una natura morta.

—Mort és el que estic jo d’enveja. D’on l’has tret?

—Me la va recomanar un amic, però, al barri, només cal que enganxis uns quants cartells als fanals i als arbres oferint feina de model, i al cap d’una hora ja n’han comparegut tres o quatre. Es passa molta gana, és una feina que no demana esforç i, encara que s’ha de saber estar molt quiet, de vegades s’ha de parar perquè els agafen rampes. I, naturalment, la gent acudeix allà perquè sap que és un barri de pintors.

—M’agradaria molt que em deixessis assistir a una sessió de treball.

En Gerhard va somriure.

—Et prometo que el dia que pinti una natura morta t’avisaré perquè em vegis pintar.

Uns metres endavant, les noies anaven a la seva, però casualment el tema era el mateix. La que parlava era la Suzette.

—Dius que té l’estudi a la rue Lepic?

—Al número 127, a l’últim pis, que és el que té més llum… Abans el tenia un altre pintor.

—Hi has pujat mai?

—No, prefereixo no entrar al món de la seva feina.

—Per què?

—Mira, és molt personal. A l’hospital jo no veig cap dona d’un metge que entri a la consulta.

—No és el mateix. Jo tindria curiositat, perquè allà hi deuen entrar dones.

Aquesta vegada, la que va esguardar amb curiositat la seva amiga va ser la Lucie, i el seu últim comentari es va allotjar dins seu, silenciós i subtil com un lladre.

No hi va haver temps per a més xerradissa, ja que el grup havia arribat a l’entrada de Le Chat Noir. La munió de gent congregada a les portes envaïa el carrer, fins al punt que els renecs d’algun cotxer a qui la gent impedia el pas es barrejaven amb els exabruptes que proferia algun dels que havien estat gairebé atropellats pel cavall d’un cotxe. Els que tenien entrada pugnaven amb els que intentaven accedir-hi sense haver passat per taquilla. En Pierre i en Gerhard van obrir pas a les noies i, no sense esforç, van aconseguir accedir a l’interior. Per fi van poder ocupar una petita taula d’una llotja des d’on es dominava perfectament l’escenari on havia d’actuar l’Érik Satie.

La Suzette i la Lucie estaven entusiasmades. En aquell local, en circumstàncies especials, s’hi congregaven els parisencs amb els personatges de la bohèmia. La mescla era subjugadora: al costat de les elegants dames vestides a l’última moda es veien tipus propis del barri, amb jaquetes cenyides, mocadors al coll i algun que ni tan sols es treia la gorra.

En Gerhard es va girar cap a les noies.

—Mireu! No volíeu veure cares conegudes?

—Qui?

—On?

Les noies van parlar alhora.

—Allà —va assenyalar en Gerhard amb el dit—. L’Émile Zola, el periodista, amb els famosos pintors Camille Pissarro i Paul Cézanne. El segon és amic meu.

La Lucie estava entusiasmada.

—Quan ho expliqui a l’hospital, no s’ho creuran.

En aquell instant es van apagar els llums i es va il·luminar l’escenari. Entre els aplaudiments del públic va aparèixer l’Érik Satie i va començar l’actuació.

El concert va ser un èxit. Després de l’execució del seu repertori, el músic es va dedicar a complaure les peticions, cosa que va allargar la sessió i, finalment i acomiadant l’acte, va actuar en Pere Romeu. Les noies no estaven acostumades a sentir tants disbarats, que de vegades ratllaven l’esperpent. El súmmum del despropòsit arribà quan el còmic va imitar en Charles Dupuy, el primer ministre de la República fins feia uns mesos. Es va ficar en una banyera que havien tret a l’escenari dos tramoistes, cobert únicament per uns calçotets llargs blancs. L’escàndol que es va muntar entre el públic va ser de tal calibre que, sens dubte, l’endemà no hi hauria cap reunió política, cap sala de lectura ni cap club on no se’n parlés. Els partidaris i els detractors del primer ministre es van embrancar en una baralla en què fins i tot va sortir volant alguna cadira i alguna ampolla.

Tots quatre es van refugiar al fons de la llotja i van esperar que passés el temporal. Per fi van entrar els gendarmes i van restablir l’ordre. Hi hagué algun contusionat, i a uns quants els van fer sortir a fora emmanillats i els van fer pujar al furgó municipal.

El públic va anar abandonant el local mentre comentava el que havia succeït, interpretant-ho d’una manera o altra segons si el qui parlava era d’idees afins o contràries a l’antic primer ministre.

Les noies en van sortir particularment afectades. No s’haurien imaginat mai que les nits bohèmies de l’estiu de Montmartre fossin tan intenses.

A la torre del campanar del Sacré Coeur van tocar les nou de la nit. La Suzette va atansar el cap al de la Lucie, aprofitant que els homes anaven al darrere.

—Si parles amb la meva mare, m’has deixat a casa sola. No sé què faràs tu, però jo sí que sé què faré. Si vols continuar sent una nena bona, és problema teu. —Dit això, es va girar cap a en Pierre—. Som-hi, amor meu, que se’ns fa tard!

El noi es va girar cap a en Gerhard.

—Ella mana i jo obeeixo. Un dia hem de sortir tu i jo sols. Et buscaré.

Quan en Pierre es va avançar, la Suzette, amb el braç alçat, ja aturava un cotxe.

La Lucie i en Gerhard es van quedar sols. A ella li rondava pel cap la conversa que havia tingut amb la seva amiga. Va observar el perfil d’aquell noi que s’havia esquitllat sense avisar a la seva monòtona vida, i va decidir que la Suzette tenia raó: havia arribat el moment que havia somiat tantes vegades.

—Som a prop del teu estudi, oi?

—A pas lleuger, a un quart d’hora encara no.

—Per què no m’hi portes, perquè el vegi?

En Gerhard va entendre el missatge, i a la consciència se li va plantejar un dilema: d’una banda volia respectar la Lucie fins al dia que fos la seva dona i, de l’altra, el seu jove cor feia salts d’alegria només d’imaginar-s’ho.

—Potser arribarem tard a casa.

—Tant se val, la mare dorm com una soca, i no té idea de l’hora que pot haver acabat el concert.

Les defenses d’en Gerhard s’esquerdaven.

—La llum és molt millor de dia —va oposar dèbilment.

—Però París és molt més bonic de nit.

La parella es va trobar pujant l’escala fins a l’àtic de la rue Lepic. En Gerhard va ficar la clau al pany i va obrir la porta.

—Acluca els ulls fins que jo et digui.

La Lucie, amb el cor saltant-li a la gàbia del pit, va assentir.

En Gerhard es va avançar, va encendre la llum i una claror blavosa va envair l’estança. Llavors va tornar amb ella i la va agafar de la mà.

—Obre els ulls —li va demanar.

La Lucie va alçar les parpelles a poc a poc, i a l’instant va prendre consciència d’aquell espai tantes vegades imaginat. Tot coincidia amb el que li havia explicat en Gerhard. Va avançar tres passes i el parquet va cruixir sota els seus peus. Es va atansar a la paret i va observar detingudament les pintures que hi havia penjades. Després va separar alguna de les teles que eren a terra, repenjades a les parets, i per fi es va girar cap a en Gerhard.

—Ets un gran pintor.

—No sé si arribaré a ser-ho, però sí que sé el que vull fer a la vida.

La Lucie es va atansar al cavallet on reposava un gran llenç tapat amb una flassada i, a poc a poc, agafant-la per una punta, la va apartar. Davant dels seus ulls tenia una noia molt maca nua, asseguda a terra sobre un coixí; se la veia de mig costat, amb el colze del braç dret repenjat sobre el genoll de la cama doblegada, de manera que li tapava el pit. La imatge era molt bonica i la composició traspuava bon gust.

En Gerhard es va excusar.

—És la meva feina, un pintor ha de buscar la inspiració en el model.

—Me’n faig el càrrec, però l’enamorada d’un pintor ha de prendre precaucions.

—No entenc què vols dir.

—Ara ho veuràs.

La Lucie se’n va anar cap a l’interruptor, va fer girar la rodeta i l’habitació va quedar sumida en la penombra. Tot seguit es va dirigir cap al penja-robes i, davant dels ulls astorats d’en Gerhard, es va anar traient la roba i la va deixar penjada allà. Tot seguit se’n va anar a la chaise-longue i, tremolant, es va posar en la mateixa postura que la noia del quadre.

En Gerhard es va rendir. Es va treure la roba amb una esgarrapada, es va atansar a la noia i la va fer estirar al sofà. La claror de París que entrava per les llucanes va il·luminar l’escena. Els llavis del noi van cercar ansiosos aquella boca estimada, i les seves mans van explorar, vacil·lants, el perfil dels seus pits de vellut. Després es van estimar com dos nàufrags, famolencs l’un de l’altre, i únicament es va sentir la remor de les seves respiracions, que es van anar accelerant fins que ell es va obrir camí delicadament carn endins, per primera vegada, en el cos d’ella. Per fi, quan la lluna va aparèixer a la finestra, van quedar exhausts l’un al costat de l’altre, units per un pacte d’amor que havia de perdurar tota la vida.

—M’estimaràs sempre com avui?

—Sempre em sembla poc, Lucie. L’últim que diran els meus llavis quan me’n vagi d’aques

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X