El destí dels herois

Chufo Lloréns

Fragmento

cap-3

1

L’arribada

París, 1 de setembre de 1894

 

El tren, com de costum, va arribar amb retard. Un Gerhard il·lusionat i feliç en va baixar a la Gare du Nord. El trajecte se li havia fet llarg i pesat, i no tenia espera per instal·lar-se a París i emprendre aquella vida que tant l’apassionava i que per fi encetaria. Es va dirigir a la parada de cotxes de punt, va pujar en un dels vehicles i, després de donar l’adreça al cotxer, es va arrepapar a l’interior, disposat a gaudir del trajecte que separava l’estació del número 127 de la rue Lepic, no gaire lluny de la place Pigalle. L’itinerari se li va fer curt, i mentre amb els ulls devorava el paisatge, els seus pensaments transitaven pel camí que l’havia dut fins aquell moment. Des de sempre, el seu destí havia estat marcat com el de tots els primogènits de la família Mainz: estudi de lleis, especialització en temes d’empresa i alta economia, els aliatges dels metalls i, a continuació, fer pràctiques a qualsevol de les fàbriques de la família per, finalment, arribar a dirigir aquell empori de mines i d’acer establert a la conca del Ruhr. Aquell any de llibertat de què gaudiria a París li semblava, doncs, gairebé un miracle.

Des de molt petit, si en alguna cosa havia destacat entre els companys d’escola era en belles arts, particularment en pintura. La seva mare va ser conscient d’aquella passió que, amb el temps, abrusaria el cor d’en Gerhard, des del primer dibuix amb carbonet que als quatre anys ell li va regalar per Nadal. Va ser ella qui li va comprar el primer cavallet, la primera paleta i la primera capsa de pintures. També va ser ella la que el va inscriure a la cèlebre acadèmia del mestre rus Iuri Angelov. Al quart any d’aprenentatge d’en Gerhard, el mestre es va entrevistar amb la mare i li va dir molt seriosament que ja no podia ensenyar res més a aquell noi que havia estat tocat per la vareta màgica dels escollits. I aquest va ser el motiu pel qual es va constituir en la seva gran valedora quan, un cop es va haver graduat dels estudis de batxillerat, va haver complert tres anys a l’exèrcit imperial i va passar a la reserva després de pagar la quota corresponent, el jove li va demanar per favor que, abans d’incorporar-se a la carrera designada pel pare, li concedís un any sabàtic per viure a París, en un petit estudi llogat a Montmartre, on pintaria tot el dia i podria viure a prop de la influència dels grans mestres francesos, comparar-s’hi i esbrinar a quin nivell estaven la seva tècnica i els seus coneixements.

Una única condició li va posar la mare: tot i que estava d’acord que llogués un estudi al barri que era el sancta sanctorum dels joves pintors de París, i que hi passés el dia pintant, sabia perfectament que a Montmartre hi havia tots els cabarets i els antres de la Ciutat de la Llum, així que li va exigir que no visqués al taller, sinó que cerqués un indret adient a prop d’allà, però fora del barri dels pintors. A en Gerhard li va sembla justa aquella petició, i es va fer càrrec que amb allò la mare el volia allunyar del perill de les nits bohèmies de Montmartre, que, d’altra banda, no li interessaven en absolut. Ell anava a la capital d’Europa amb la intenció d’esbrinar si servia per a aquell meravellós ofici, i no per perdre les nits fent gresca, bevent vi i anant amb dones, les quals considerava, a més, que eren un tema que ja tenia superat. Feta aquesta digressió, el pensament li va tornar al present.

París era massa ciutat per resistir-se a gaudir de cada un dels seus jardins, places i racons. Els seus ulls devoraven tot el que veien, i anaven de la finestreta del cotxe de punt al plànol de la ciutat que tenia obert sobre els genolls. Els homes, les dones, els crits al carrer i aquell deler per viure que París traspuava per tots els porus i, sobretot, la càlida llum tardorenca, la feien completament diferent de tot el que en Gerhard havia viscut fins llavors: la rigidesa germànica, l’ordre absolut en totes les coses i una certa manera de viure reglamentada fins a uns extrems increïbles. Aquell enrenou i aquell desordre controlat eren un regal per als seus sentits.

El cloc-cloc dels cascos del rossí es va anar alentint, de la qual cosa en Gerhard va deduir que ja arribaven a destí. Efectivament, al cap de poc, el xiulet del cotxer va fer aturar l’animal just al davant del número 127 de la rue Lepic, el lloc on havia llogat l’estudi. En Gerhard es va trobar dret al carrer, al costat de l’equipatge, observant l’edifici. Era una casa estreta, encotillada entre dues de més importants, de sis plantes i rematada per una teulada inclinada de pissarra que cobria el pis superior, on s’obrien quatre finestretes en un costat i una de molt més gran a l’altre. En Gerhard es va penjar la bossa en bandolera, va agafar la maleta i va enfilar cap a dins.

Dos pedrissos de pedra protegien els cantells de l’entrada per impedir que el fregadís de les rodes dels carruatges malmetés l’estructura del portal. A l’instant va advertir que al fons es veia un pati interior per allotjar cavalleries i, a mig passatge, una garita de fusta envidrada, dins la qual un home calb amb un bigoti gros, proveït d’un llapis, escrivia en un diari doblegat.

En Gerhard s’hi va dirigir. L’home, avisat per l’ombra que li tapava la llum del carrer, va alçar els ulls del diari.

—Bon dia, senyor —el va saludar en Gerhard en un francès perfecte—. Vostè és el porter?

L’al·ludit va sortir de la garita en resposta a la salutació i reivindicant-se.

—Bon dia. Soc el conserge —va remarcar—. Què desitja?

En Gerhard es va treure un paperet de la butxaca i el va consultar.

—Viu aquí monsieur Ishmael Ponté?

—No, no viu aquí, però és l’administrador de tres pisos d’aquesta casa. Vostè és el senyor Gerhard Mainz?

—Sí, jo mateix.

—Monsieur Ponté m’ha encarregat que l’atengui i que li comuniqui que s’excusa de no poder rebre’l ell a causa d’una gestió urgent que ha de fer a l’Ajuntament.

—Tant se val, ja tindré ocasió de veure’l.

—Vostè és pintor?

—És el que pretenc ser.

—M’imagino que vol veure l’estudi i, si respon als seus desitjos, monsieur Ponté m’ha dit que pot prendre’n possessió i que qualsevol dia d’aquests passarà per signar el contracte.

—Perfecte. Així, si és tan amable d’ensenyar-me’l…

L’home va fer un gest cap a la garita de vidre amb la mà.

—Si vol, deixi l’equipatge aquí, que tancaré amb clau i no l’hi tocarà ningú. —Llavors va aclarir—: Són cinc pisos més el tram final que dona a les golfes, i les escales són una mica dretes. —Veient que potser havia xerrat massa, va afegir—: Sent vostè pintor, li he de dir que a les golfes hi ha una llum meravellosa.

—Això espero, i quan vulgui, estic preparat per a l’escalada.

—Doncs som-hi.

El porter, molt fi clissant les persones, producte del seu ofici, va agafar la maleta d’en Gerhard i la va entrar a la garita. Tot seguit, va assenyalar la bossa que en Gerhard duia penjada a l’espatlla.

—Permeti’m.

—No, gràcies. Aquesta ve amb mi.

L’home va tancar la cabina amb clau i va assenyalar el començament de l’escala.

—Si no li fa res, passaré al davant. Així l’avisaré

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos