1

Tornes a tenir aquell somni, el que en Tim i tu sou a Jaipur durant el Divali. Arreu on mires, en totes les portes i finestres, hi ha llanternes i espelmes, petards i llums de colors. Els patis s’han convertit en llacs de flames titil·lants, amb les entrades envoltades d’intricats dibuixos fets amb pasta d’arròs de tots colors. Els címbals i els tambors bateguen i vibren. Rendint-vos al xivarri i la confusió, avanceu amb la gentada per un mercat on els venedors us ofereixen plates de dolços des de totes bandes. De sobte t’atures en una parada en què una dona decora la pell amb uns bonics motius hindis, amb l’olor de sàndal dels pinzells barrejant-se amb la cordita dels petards, agra i pungent, i amb l’aroma de kaaju, anacards rostits. Mentre la dona et pinta, hàbil i ràpida, una colla d’homes joves passen ballant, amb els rostres pintats de blau i els torsos musculosos al descobert, i després tornen per ballar només per a tu, amb unes expressions d’allò més serioses. I llavors, l’últim toc, la dona et pinta un bindi al front, just entre els ulls, i t’explica que aquest punt de color vermell indica que ets casada, que ets una dona que té tot el coneixement del món. «Però si no ho soc!», protestes, mig tirant enrere, amb por d’ofendre alguna sensibilitat local, i llavors sents la rialla d’en Tim i veus la capseta que es treu de la butxaca i, fins i tot abans que es posi sobre un genoll, al mig de tot aquest soroll i aquest caos, saps que ara és el moment, que ho farà de veritat, i el cor se t’omple de joia.

—Abbie Cullen —comença—, des que vas aparèixer a la meva vida, he sabut que hem d’estar junts.

I llavors et despertes.

Estàs cruixida. Els ulls són el pitjor, ja que la llum brillant t’abrusa el crani, el mal que et fa el cervell s’ajunta amb l’engarrotament del coll i el dolor et baixa per la columna.

Sents el brunzit d’algunes màquines. Un hospital? Has tingut un accident? Intentes moure els braços. Els tens encarcarats; a penes pots doblegar els colzes. Adolorida, allargues les mans i et toques la cara.

Tens el coll embenat. Deus haver tingut un accident, però no ho recordes. Això passa, et dius mig atordida. La gent es recupera dels accidents sense recordar l’impacte, o ni tan sols haver anat amb cotxe. El més important és que ets viva.

En Tim també era al cotxe? Conduïa ell? I en Danny?

Quan penses que en Danny o en Tim potser són morts estàs a punt de cridar, però no pots. Un canvi en el brunzit de la màquina, però, ha alertat una infermera. Un uniforme blau d’hospital, la cintura d’una dona, et passa a l’alçada dels ulls i ajusta alguna cosa, però et fa massa mal aixecar la vista per mirar-la.

—Està desperta —murmura la infermera.

—Gràcies a Déu —diu la veu d’en Tim. O sigui que és viu. I és aquí, al costat del llit. Sents una onada d’alleujament.

Llavors apareix la seva cara, que et mira des de dalt. Va vestit com sempre: uns texans negres, una samarreta llisa de color gris i una gorra de beisbol blanca. Però està demacrat, amb unes arrugues més fondes de les que li hagis vist mai.

—Abbie —diu—. Abbie. —Els ulls li brillen plens de llàgrimes, cosa que t’alarma. En Tim no plora mai.

—On soc? —Tens la veu ronca.

—Estàs sana i estàlvia.

—He tingut un accident? En Danny està bé?

—En Danny està bé. Ara descansa. Ja t’ho explicaré després.

—M’han operat?

—Després. T’ho prometo. Quan estiguis més forta.

—Ja ho estic. —És veritat: el dolor ha començat a remetre, i la boira i l’atordiment es van esvaint.

—És increïble —diu ell, no pas a tu sinó a la infermera—. Meravellós. És ella.

—Somiava —dius—. Amb el dia que te’m vas declarar. Era molt viu. —Deu haver estat l’anestèsia, t’adones. Ho fa tot més ric. Com la frase d’aquella obra de teatre. Com feia? Per un moment les paraules se t’escapen, però llavors, amb un esforç gairebé dolorós, amb un clac, te’n recordes.

«He plorat per continuar somiant.»

A en Tim se li tornen a omplir els ulls de llàgrimes.

—No estiguis trist —li dius—. Soc viva. Això és l’únic que importa, no? Tots tres som vius.

—No estic trist —respon ell, somrient a través de les llàgrimes—. Estic content. La gent també plora quan està contenta.

Ja ho sabies, és clar. Però fins i tot a través del dolor i els medicaments t’adones que no són llàgrimes per dir que tot anirà bé. Has perdut les cames? Intentes moure els peus i notes com responen sota la manta, lents i encarcarats. Gràcies a Déu.

Sembla que en Tim pren una decisió.

—T’he d’explicar una cosa, amor meu —diu, agafant-te la mà—. Una cosa molt difícil, però que has de saber de seguida. El que has tingut no era un somni. Era una transferència d’informació.

2

El primer que penses és que estàs al·lucinant, que això, i no pas el somni sobre la proposició de matrimoni, és la part que no és real. Com ho pot ser? El que en Tim t’està dient —un seguit de paraules tècniques sobre arxius mentals i xarxes neuronals— no té cap sentit.

—No ho entenc. M’estàs dient que m’ha passat alguna cosa al cervell?

En Tim fa que no amb el cap.

—T’estic dient que ets artificial. Ets intel·ligent, conscient…, però estàs feta per la mà de l’home.

—Però estic bé —insisteixes, confosa—. Mira, et diré tres coses sobre mi a l’atzar. El meu plat preferit és l’ensalada niçarda. L’any passat vaig estar unes quantes setmanes enfadada perquè les arnes se’m van menjar l’americana de caixmir que més m’agradava. Vaig a nedar quasi cada dia… —T’atures. La veu, en lloc de reflectir el pànic creixent, et surt en un to monòton i rogallós. Una veu com la de Stephen Hawking.

—Aquesta americana se’t va fer malbé fa sis anys —diu en Tim—. L’he guardat, però. He guardat totes les teves coses.

Te’l quedes mirant, intentant entendre-ho.

—Em sembla que no ho estic fent gaire bé. —Es treu un paper de la butxaca—. Té… Ho vaig escriure per als inversors. Potser t’ajudarà.

PREGUNTES FREQÜENTS

P: Què és un cobot?

R: La paraula «cobot» és l’abreviatura de «robot de companyia». Alguns estudis amb prototips suggereixen que la presència d’un cobot pot alleujar la pèrdua d’una persona estimada, donant consol, companyia i suport emocional durant el dol.

P: En què es diferenciaran els cobots d’altres formes d’intel·ligència artificial?

R: Els cobots han estat dissenyats específicament per ser empàtics.

P: Cada cobot serà únic?

R: Cada cobot serà personalitzat per reproduir de la manera més fidel possible l’aspecte físic de la persona estimada. S’incorporaran dades de les xarxes socials, textos i altres documents per crear un «camp neuronal» que reflecteixi els trets i el caràcter únics de la persona.

Hi ha més, molt més, però no et pots concentrar. Deixes caure el paper. Només en Tim es podria imaginar que una llista de preguntes i respostes objectives podria ser útil en un moment com aquest.

—Això és el que fas —recordes—. Dissenyes intel·ligència artificial. Però té a veure amb el servei al client, amb els bots de conversa…

—Tens raó —t’interromp—. Treballava en aquesta part. Però això era fa cinc anys… Tots els records que tens estan cinc anys desfasats. Després de perdre’t, em vaig adonar que el dol per les persones estimades era la necessitat més gran de totes. He tardat tot aquest temps per dur-te fins a aquest estadi.

Trigues un moment a entendre les seves paraules. «El dol per les persones estimades.» Per fi t’adones del que intenta dir-te.

—Estàs dient que em vaig morir. —Te’l mires fixament—. Estàs dient que el meu jo real va morir… fa quant? Cinc anys? I que d’alguna manera m’has fet tornar així.

No respon.

Sents una barreja d’emocions. Incredulitat, és clar. Però també horror quan penses en el seu dolor, en el que deu haver passat. Almenys tu t’ho has estalviat.

«Els cobots han estat dissenyats específicament per ser empàtics…»

I en Danny. T’has perdut cinc anys de la seva vida.

Quan penses en ell, t’envaeix una tristesa coneguda. Una tristesa que apartes amb fermesa. I això —tant la tristesa com el fet d’apartar-la— també et sembla normal, ordinari, una emoció que no pot ser sinó teva, personal.

Segur?

—Puc moure’m? —dius, intentant incorporar-te.

—Sí. Al principi et notaràs encarcarada. Ves amb compte…

Acabes de baixar les cames a terra. Et marxen en direccions diferents, febles com les d’un nadó. En Tim t’ha agafat a temps.

—Primer un peu i després l’altre —afegeix—. Ves canviant el pes de costat. Ara millor. —T’agafa pel colze per estabilitzar-te mentre t’acostes al mirall.

«Cada cobot serà personalitzat per reproduir de la manera més fidel possible l’aspecte físic de la persona estimada…»

La cara que et mira per damunt del coll d’una bata d’hospital de color blau és la teva. Està inflada i magolada, i té una línia gairebé imperceptible sota la barbeta, com la cinta d’aquells barrets que els soldats porten a les desfilades solemnes. Però ets indiscutiblement tu. No pas una cosa artificial.

—No et crec —dius. Estàs estranyament serena, però tens el convenciment que res del que diu no pot ser veritat, que el teu marit (el teu marit brillant, adorable, però innegablement obsessiu) s’ha tornat ben boig. Sempre ha treballat massa, sempre s’ha posat al límit. I ha acabat passant-se de la ratlla.

—Ja sé que costa d’assimilar —diu amb delicadesa—. Però t’ho demostraré. Mira.

Allarga la mà cap al darrere del teu cap i et remena els cabells. Se sent un soroll com de succió, notes una sensació freda i estranya, i llavors la teva pell, la teva cara —sí, la teva cara— es desprèn com si fos un vestit de neoprè i deixa al descobert el crani de plàstic blanc que hi ha a sota.

3

No pots plorar, descobreixes. Per més gran que sigui el teu horror, no pots vessar cap llàgrima. És una cosa en què encara estan treballant, diu en Tim.

En lloc de plorar et mires al mirall, aclaparada, mires aquesta cosa repugnant en què t’has convertit. Ets un ninot de proves de xoc, un maniquí d’aparador. Un manat de cables et penja darrere el cap com una grotesca cua de cavall.

En Tim et cobreix de nou la cara amb la goma i tornes a ser tu. Però el record de l’horrible plàstic blanc et queda gravat al cervell.

Si és que en tens, de cervell. En lloc d’una xarxa neuronal o com sigui que en Tim n’hagi dit.

Al mirall la boca se t’obre en silenci. Notes uns motors minúsculs sota la pell que es mouen amb un remoreig i converteixen la teva expressió en un rictus de consternació. I ara que mires amb més atenció, t’adones que aquesta cara només és una aproximació de la teva, una mica desenfocada, com si haguessin imprès una fotografia teva sobre la forma exacta del teu cap.

—Anem a casa —diu en Tim—. Hi estaràs millor.

Casa. On és casa? No te’n recordes. I llavors —clac— un record es posa a lloc. Dolores Street, al centre de San Francisco.

—No m’he traslladat —afegeix—. M’he volgut quedar allà on vas viure. Allà on vam ser tan feliços.

Assenteixes, mig enterbolida. És com si li haguessis de donar les gràcies. Però no pots. Estàs atrapada en un malson, petrificada en una mena d’estat de xoc.

T’agafa pel braç i sortiu de l’habitació. La infermera —si és que era una infermera— no es veu per enlloc. Mentre camines pel passadís amb una lentitud dolorosa llances alguna mirada cap a les altres habitacions, cap a altres pacients amb bates blaves d’hospital com la teva. Una senyora gran et torna una mirada lletosa. Una criatura, una nena amb uns llargs rínxols castanys, gira el cap per veure’t passar. Alguna cosa del moviment —una mica més ràpid del que hauria de ser, com el d’una òliba— t’estranya. I llavors, a l’habitació següent, no hi ha una persona sinó un gos, un bòxer, que et mira exactament igual…

—Són tots com jo —t’adones—. Tots són… —Quina paraula ha fet servir?—. Cobots.

—Són cobots, sí. Però no com tu. Tu ets única, fins i tot aquí. —Fa una mirada una mica furtiva al voltant i t’estreny el colze perquè acceleris el pas. Notes que hi ha alguna cosa que encara no et diu, que no se t’hauria d’endur tan de pressa d’aquí.

—És un hospital?

—No. És on treballo. La meva empresa. —Amb l’altra mà t’empeny amb insistència per la part baixa de l’esquena—. Vinga. Tinc un cotxe esperant.

No pots caminar més de pressa; és com si anessis amb xanques, els genolls no se’t dobleguen. Però quan penses això —els genolls— resulta una mica més fàcil.

—Tim! —crida amb urgència una veu darrere vostre—. Tim, espera!

Alleujada de poder aturar-te un moment, et gires per veure qui és. Un home de l’edat d’en Tim, però més fornit, amb els cabells llargs i esbullats, se us acosta corrent.

—Ara no, Mike —l’avisa en Tim.

L’home s’atura.

—Te l’emportes? Ja? Vols dir que és bona idea?

—Serà més feliç a casa.

L’home et mira amb preocupació. A la targeta de seguretat que porta penjada al coll hi diu DR. MIKE AUSTIN.

—L’hauria de veure el meu equip de psicòlegs, almenys.

—L’Abbie està bé —respon en Tim amb fermesa.

Obre una porta que dona al que sembla una zona de despatxos oberts. Hi ha una quarantena de persones assegudes en uns llargs escriptoris compartits. No n’hi ha cap que faci veure que treballa. Totes et miren fixament. Una, una noia d’aspecte asiàtic, aixeca les mans i aplaudeix amb timidesa. En Tim la fulmina amb la mirada i ella abaixa els ulls de seguida cap a la pantalla que té al davant.

En Tim et guia a través de l’oficina cap a una petita zona de recepció. A la paret del darrere del taulell hi ha un mural d’art urbà molt acolorit que emmarca la frase L’IDEALISME ÉS SIMPLEMENT REALISME A LLARG TERMINI. Et sona d’alguna cosa. Et vols aturar, per mirar-ho de més a prop, però en Tim et fa avançar.

A fora hi ha fins i tot més claror. Inspires i et protegeixes els ulls amb la mà mentre en Tim et guia per davant d’un rètol d’acer brunyit on hi diu SCOTT ROBOTICS, amb la essa i la erra inicials com si fossin dos símbols de l’infinit capgirats, i et porta cap a un Prius que s’espera.

—Al centre —indica en Tim al xofer, mentre tu intentes plegar les cames, que no et responen, al seient del darrere—. A Dolores Street.

Quan esteu tots dos instal·lats i el Prius ja ha arrencat, en Tim t’agafa una mà.

—He esperat tant aquest dia, Abbie… Estic molt content que siguis aquí. Que per fi tornem a estar junts.

Enxampes el xofer observant-vos amb curiositat pel retrovisor. Mentre sortiu del pàrquing, aixeca la vista per mirar un senyal. Llavors us torna a mirar i l’expressió li canvia.

S’adona del que passa. I li repugna.

U

El primer que vam saber de la idea d’en Tim de contractar un artista resident va ser quan vam sentir que en parlava amb en Mike. Era típic d’ell. En Tim era capaç d’animar-nos a tots per treballar d’una manera més col·laborativa i oberta, però aquesta mateixa directriu no l’afectava gens a ell. En Mike era una de les poques persones a qui de vegades escoltava, bàsicament perquè havien fundat Scott Robotics plegats al garatge d’en Mike feia gairebé una dècada. Ara bé: malgrat que el garatge era d’en Mike, l’empresa portava el nom d’en Tim. Això ja explicava quasi tot el que et calia saber de la relació que tenien.

Així, pel que feia a la proposta de l’artista resident, no va ser com si en Tim ho consultés amb en Mike sinó que més aviat l’hi va explicar. Però també era típic d’en Tim que el seu anunci anés precedit d’una diatriba enèrgica i apassionada sobre els aspectes més estúpids, incorrectes i desencertats de la manera com fèiem les coses en aquell moment, encara que només les féssim de la manera com ell havia defensat amb el mateix apassionament l’última vegada que ens ho havia fet canviar tot.

—Ens hem de despertar, Mike —deia amb el seu aspre accent britànic—. Hem de ser més creatius, collons. Mira aquesta gent —el seu gest ens va incloure a tots els que treballàvem a l’oficina central de Scott Robotics— i digue’m que pensen fora del paradigma. Necessiten més estímuls. Necessiten estar més entusiasmats. I no ho aconseguirem amb pilates i bagels de franc.

Una vegada en Tim va explicar a un periodista que tenir una idea sobre com seria el futur i quedar-se esperant que passés era com estar encallat permanentment en un embús de trànsit. No és un home pacient. Però és la persona més semblant a un geni amb qui la majoria de nosaltres hem treballat mai.

—Per això hem de contractar aquesta artista —va afegir—. Es diu Abbie Cullen. És llesta: treballa amb tecnologia. I m’entusiasma. Li donarem sis mesos.

—Per fer què? —va preguntar en Mike.

—El que ella vulgui. Aquesta és la gràcia. És una artista. No un d’aquests assalariats apalancats.

Si algú es va ofendre per aquesta descripció —entre nosaltres hi havia uns quants milionaris, veterans d’algunes de les start-ups més conegudes de Silicon Valley—, ningú no ho va demostrar, tot i que ens vam començar a preguntar fins quan durarien els bagels de franc.

En Mike va assentir.

—Molt bé. Agafem-la.

Vam esperar el crit d’«Escolteu, gent!» que normalment precedia els anuncis d’en Tim. Però no el vam sentir. Ja s’havia tornat a ficar al seu cubicle de vidre.

Molts de nosaltres, és clar, ja escrivíem «Abbie Cullen artista» al motor de cerca preferit. (Quan treballes en el camp de la tecnologia, fer servir Google o Bing seria una mica com si un cerveser artesanal begués Budweiser.) Així vam conèixer gairebé a l’instant les seves dades bàsiques: que feia poc havia exposat a l’SXSW i a Burning Man; que era originària del sud; que tenia vint-i-quatre anys; que era pèl-roja, alta i ben plantada; que practicava surf, i que a la seva pàgina web només hi deia: «Construeixo artefactes vinguts del futur».

També havíem trobat, i havíem fet circular, uns quants vídeos d’obres seves. Set vels era un cercle de ventiladors elèctrics que miraven cap endins creant un vòrtex en què tot de tires de seda de diferents colors giravoltaven sense parar. Terra, aire, foc era un cicló de flames que rebotava com un d’aquells saltamartins de joguina damunt d’un cremador de gas mentre lluitava amb ratxes d’aire oposades. La més espectacular de totes es titulava Píxels, una quadrícula amb desenes de pilotes de ping-pong que flotaven com en un coixí d’aire però que també interactuaven amb el visitant de la galeria. De vegades les pilotes oscil·laven com un banc de peixos; altres vegades feien una onada mandrosa com el deixant d’un vaixell, o formaven figures gairebé reconeixibles: un cap, una mà, un cor. En un dels vídeos, una nena que visitava l’exposició picava de mans i feia que les pilotes caiguessin a terra de cop i tornessin a pujar a poc a poc, com un ramat de vedells alçant el morro davant un caminant. Eren unes obres boniques, estranyes i juganeres, i, tot i que costava extreure’n un sentit o un missatge, sí que se’ls veia una mena d’intenció; expressaven alguna cosa, encara que aquesta cosa no es pogués dir amb paraules.

Què tenien a veure amb nosaltres, aquelles obres? Nosaltres érem enginyers, matemàtics i programadors que desenvolupàvem maniquins intel·ligents per a botigues de moda sofisticades, shopbots, la gran idea d’en Tim, la idea que els últims tres anys havia atret gairebé vuitanta milions de dòlars d’inversió. Per a què necessitàvem una artista? No ho sabíem. Però ja feia temps que havíem après a no qüestionar les decisions d’en Tim.

Era un visionari, un nen prodigi, la raó principal per la qual tots nosaltres érem en aquella empresa. El que Gates era per als ordinadors personals, Jobs per als telèfons o Musk per als cotxes elèctrics, en Tim Scott ho era per a la intel·ligència artificial. O ho seria molt aviat. L’idolatràvem, el temíem, però fins i tot aquells que no podien seguir el ritme i havien de deixar-ho el respectaven. I n’hi havia molts d’aquests últims. Scott Robotics no era només un negoci. Era una missió, la primera ofensiva per dominar el mercat en una guerra que havia de modelar el futur de la humanitat, i en Tim era tant el director general com el comandant al camp de batalla, envestint des del front, el nostre Alexandre el Gran. El seu físic desmanegat, els seus pòmuls d’estrella del rock i la seva rialleta de babau no podien ocultar la seva determinació de ferro, una determinació que també ens exigia a nosaltres. Les jornades de vint hores eren tan habituals que no valia la pena ni comentar-les. Els investigadors acabats de sortir de Stanford, que eren la majoria dels seus empleats, se sentien més empoderats que no pas explotats per aquella ètica laboral irracional. (Parlant d’aquest tema, la tècnica que feia servir a les entrevistes era llegendària. Et duien al seu cubicle, on ell continuava atenent el correu electrònic, i t’havies d’esperar que, sense aixecar la vista, digués: «Vinga». Era el senyal perquè comencessis a explicar per què volies treballar a la seva empresa. Suposant que aprovessis, després venia el que es coneixia com a Timbrada. De vegades era una pregunta computacional: «Quants metres quadrats de pizza es mengen cada any als Estats Units?». Més sovint era filosòfica: «Què és el pitjor de la humanitat?», o pràctica: «Per què les tapes dels pous de registre són rodones?». Però la majoria de les vegades estava relacionada amb la codificació. Com ara: «Com programaries un polític artificial?». I la resposta que li havies de donar no era només teòrica: en Tim esperava que t’inventessis línies de codi, una rere l’altra, sense recórrer al paper i llapis, i encara menys a l’ordinador. Si te’n sorties, obtenies una sola paraula, pronunciada en direcció als correus electrònics amb què continuava treballant: «Bé». Si deia en veu baixa: «Una mica fluix», ja havies begut oli.)

La seva impaciència, que també era llegendària, era un altre aspecte del seu carisma: era la demostració que la missió depenia del temps, que cada segon era valuós. Fins i tot pixava ràpid, va explicar un empleat després de trobar-se plantat al seu costat als urinaris. (L’empleat, en canvi, va patir paruresi.) Parlava encara més ràpid, amb frases seques i precises, bombardejant-te amb instruccions, o de tant en tant amb improperis. Els alts directius, o els que tenien moltes ganes de ser-ho, sovint agafaven el mateix accent tallant de Londres, tan diferent de les inflexions lànguides i inquisitives del nord de Califòrnia. Era com si fos un camp de força que doblegués a tots els qui l’envoltaven. Si en Tim et mirava als ulls i deia: «Necessito que aquesta nit vagis a Bombai», et posaves contentíssim perquè eres l’únic a qui havia donat l’oportunitat de demostrar la seva vàlua. En canvi, si et deia: «Deixa això, que ho faré jo», quedaves destrossat.

De vegades allò semblava una secta. Per alguna cosa a Silicon Valley érem coneguts com els Scottbots. La missió es podia perfeccionar, però no pas qüestionar. El líder podia tenir les seves febleses, però era impossible que estigués equivocat. A les festes de disfresses —paradoxalment, a en Tim li encantaven les festes de disfresses—, on quasi tothom anava de personatges de Star Wars o de Matrix, ell anava de Rei Sol, amb sabates amb sivella, levita, perruca enorme i corona.

La seva formació era una altra part de la llegenda. La infància pobra; l’assetjament que l’havia dut a deixar l’escola als onze anys i a ser autodidacte. L’interès creixent pels bots de conversa, just quan la gent començava a interactuar amb llocs de comerç electrònic amb els telèfons mòbils. La creació de l’Otto, un bot de servei al client que, en lloc de ser educat com un robot i obtús fins al punt de provocar frustració, era eficient, elegant, intel·ligent i atractiu —com el mateix Tim, tal com van assenyalar alguns comentaristes—. L’Otto no sempre feia servir les majúscules o lletrejava correctament. Amania les seves respostes amb emoticones i amb enginyoses al·lusions a la cultura nerd —cites de South Park, frases tretes de pel·lícules de ciència-ficció—. Quan et trobaves amb l’Otto, et pensaves que t’havien posat amb un geni adolescent gairebé màgic que et solucionaria el problema només per la simple emoció de fer-ho. Ningú no es va sorprendre quan Google va comprar l’Otto per seixanta milions de dòlars.

Llavors, als vint-i-tres anys, en Tim va deixar Google per fundar Scott Robotics i s’hi va endur en Mike. El seu primer èxit —construït al garatge esmentat anteriorment— va ser Voyce,un bot d’ajuda telefònica que obtenia sempre uns nivells de satisfacció més alts que els operadors humans. Van seguir més èxits. En Tim estava obsessionat amb la idea que les interaccions amb IA havien de ser reals. El seu mantra era: «Un dia el teclat i el ratolí semblaran tan passats de moda com ho semblen ara les fitxes perforades i els disquets», juntament amb: «No es pot canviar el futur sense canviar les regles». Els shopbots van ser un pas agosarat. No s’havia intentat mai res de semblant, una IA que interactuava amb persones físiques, directament, sense la intermediació d’una pantalla o d’un telèfon. Però era una idea de negoci assenyada, fins i tot brillant. Els maniquins de les millors botigues de moda ja costaven desenes de milers de dòlars; els dependents també eren cars, atès que sovint s’estaven allà plantats sense fer res, i calia molt temps per formar compradors personals que tinguessin bon ull i un coneixement exhaustiu de l’estoc d’una botiga. Combinar aquests tres factors era un joc de nens. Era un sector que estava a punt per ser canviat, i Scott Robotics —la nostra colla— va ser la primera a canviar-lo.

I ara havíem de tenir una artista que ens ajudés. Evidentment, si haguéssim sabut on ens portaria —si algun dels nostres experts futuròlegs hagués estat capaç de predir què passaria— no hauríem estat tan optimistes. Però, encara que ho haguéssim sabut, hauríem dit res? Francament, ho dubto molt. No era la mena d’empresa on es qüestionava el rumb a seguir.

4

En Tim està callat mentre aneu cap a casa. No li ha agradat mai gaire xerrar, però això és diferent. Sembla del tot exhaust.

Aquest és l’aspecte que tenia després d’una gran presentació als inversors, recordes. Després de setmanes vivint a l’oficina, patint per cada detall, simplement s’ensorrava, quedava tan buit d’energia que a penes podia parlar.

Pel que fa a tu, tornes a estar en estat de xoc. La repugnància que ha mostrat el xofer no és res comparat amb la repulsió i l’odi que sents per tu mateixa.

—És el que hauries volgut —diu per fi en Tim—. Creu-me, Abs, sisplau. Ja sé que ara mateix se’t deu fer estrany, però t’hi acostumaràs. Sempre vas ser la persona més valenta que havia conegut.

Eres valenta? Notes alguns records fent pampallugues per les vores del cervell. Fent surf sobre una gran onada a Linda Mar. Soldant una obra, amb les espurnes enceses rebotant-te a les lents blaves de les ulleres de protecció. Però llavors no hi ha res. Només boira.

Et gires per mirar per la finestra, i evites el teu lleu reflex al vidre amb un estremiment. San Francisco et sembla un lloc nou i conegut a la vegada, com un país estranger al qual tornes després de molts anys. Un exili que ni tan sols recordes. Els edificis són pràcticament els mateixos. El que ha canviat són els detalls: els telèfons que la gent porta a la mà i que s’han fet més grossos en lloc de més petits, les bicicletes elèctriques pertot arreu, els Prius blancs que han substituït els taxis grocs. I The Mission s’ha gentrificat encara més, amb alguna cafeteria artesanal a cada illa de cases.

Llavors el xofer gira i de sobte no reconeixes res. Ara tot et sona i, al cap d’un moment, la boira s’ho ha endut tot.

—Per què no ho recordo, això? —dius, espantada.

—Per crear records cal molta capacitat de processament. He hagut de ser selectiu. Els buits s’aniran omplint sols.

Un camió d’escombraries passa en sentit contrari i esclafa una ampolla de plàstic sota el pneumàtic. Això és el que faràs, decideixes. Esperaràs uns quants dies, i llavors et llançaràs sota un camió. Segur que val més la mort que aquesta paròdia de vida.

Però, mentre ho penses, et demanes si ets prou valenta per fer-ho. I si ho fossis, els tècnics d’en Tim et recollirien i et muntarien altre cop, com en Humpty Dumpty?

«Altre cop…» T’adones que encara no tens ni idea de què et va passar.

—Com em vaig morir? —sents que preguntes.

En Tim es gira per mirar-te, amb una expressió tensa al rostre.

—Ja en parlarem. T’ho prometo. Però encara no. Ara mateix podria ser massa.

El Prius s’atura davant unes portes elèctriques. Darrere les portes reconeixes casa vostra, una elegant mansió de llistons de fusta de color blanc. Malgrat els preus astronòmics del centre de San Francisco, hauríeu pogut viure en un lloc fins i tot més luxós si ho haguéssiu volgut. En Tim era molt ric, fins i tot tenint en compte el que era normal en el món de la tecnologia. Però no li va agradar mai ostentar. Et preguntes si dins el garatge encara hi ha el mateix Volkswagen atrotinat.

—Benvinguda a casa —diu ell, fluixet.

El pany de la porta del davant s’encalla i en Tim tarda una mica a obrir-la. Per algun motiu això —la manera com està inclinat, movent la clau amb paciència— també et sona. Mires al voltant i veus una petita càmera de seguretat damunt la porta. Una altra transferència d’informació.

A dins es repeteix la sensació de familiaritat i d’estranyesa, com si visitessis una casa on haguessis viscut de petita.

—Ara t’ho ensenyo tot —diu ell, intentant tranquil·litzar-te—. Omplirem tots els buits.

Primer la cuina. Plena de llum, còmoda, però amb uns fogons professionals. Més amunt del cap hi ha penjats uns quants cassons de coure de la marca Mauviel, com si fossin un enorme carilló de vent. Obres un armari a l’atzar. A dins hi ha espècies, no pas moltes sinó senceres, dins d’uns pots de vidre ben arrenglerats i amb unes etiquetes escrites amb la teva lletra.

—T’encanta cuinar —t’explica en Tim.

Sí? Intentes pensar en alguna cosa que hagis cuinat alguna vegada, però no te’n surts. Però llavors —clac— et ve. Totes aquelles fotografies a Instagram, centenars i centenars. Fins i tot tenies seguidors que copiaven amb entusiasme tot el que feies.

Assenyales un bol de coses esfèriques que hi ha al marbre, tan llampants que et fan mal els ulls.

—Què són això?

—Això? —N’agafa una i te l’allarga—. Són taronges.

La paraula no et quadra.

—Taronja és un color.

—Sí. Un color que es diu com la fruita. —Et mira amb atenció—. Com una llima. O un préssec.

—Però no són taronja, oi? —Observes la que tens a la mà, fent-la girar amb curiositat—. Si més no, no tan taronja com una pastanaga. I als països més càlids les taronges són verdes. —Et ve al cap una altra cosa—. Els meus cabells també són d’aquest color. Però la gent diu que soc pèl-roja. O que tinc els cabells com el gingebre. No pas taronges.

—Tens raó. Però el gingebre no és un color. Ni una fruita.

—No: és una arrel. Antigament associada amb el caràcter exaltat. —Clac. T’atures, confosa—. M’he recordat de tot això o només ho he encertat?

—Ni una cosa ni l’altra. —Un somriure li esborra el cansament dels ulls—. Es diu Aprenentatge Automàtic Profund. Sense que tu ni tan sols en fossis conscient, el teu cervell ha comparat milions d’exemples al núvol i n’ha extret una regla per als colors i les fruites. I el més increïble és que ni jo et podria explicar com ho has fet. És a dir, podria endollar una pantalla i veure els càlculs, però no necessàriament podria seguir-los. Als meus treballadors els dic que la A d’IA ja no és d’«artifi­cial», sinó d’«autònoma».

Tal com parla, és evident que n’està molt orgullós. «Ets una meravella.»

En part tens ganes de rabejar-te en la seva aprovació. Però no pots. El que sents és: «Ets un monstre».

—Com em pots estimar així? —preguntes, desesperada.

Per un moment veus una llampegada ferotge, gairebé rabiosa, en la seva expressió. Al cap d’un moment es difumina.

—L’amor no serà amor si s’altera davant l’alteració —cita—. «Sonet 116», te’n recordes? El vam llegir al nostre casament. Quatre versos cadascú, per torns. I l’últim apariat junts.

Fas que no amb el cap. No ho recordes, això.

—Ja et tornarà. —Et preguntes si es refereix al record o al sentiment—. El que vull dir és que, per a nosaltres, això no eren paraules buides. Sempre vas ser única, Abbie. Irreemplaçable. Una dona perfecta. Una mare perfecta. L’amor de la meva vida. Tothom ho diu, això, oi? Però jo ho dic de debò. Quan et vaig perdre, molta gent em va dir que havia de mirar endavant i trobar algú altre amb qui compartir la vida. Però jo sabia que no passaria mai. I per això vaig decidir fer això. Era el més correcte? No ho sé. Però ho havia d’intentar. I el sol fet de parlar amb tu ara mateix, durant aquests minuts, de veure’t aquí, a casa nostra, de sentir-te parlar, compensa tots els anys que hi he dedicat. T’estimo, Abs. Sempre t’estimaré. Tota la vida, tal com ens vam prometre el dia del casament.

S’atura, esperant.

Saps que li hauries de respondre «T’estimo». Perquè en realitat l’estimes, és clar. Però encara és tot massa cru, massa punyent. I en aquest moment dir a en Tim que l’estimes equivaldria a dir-li: «Sí, està bé. Has fet el que era més correcte, amor meu. M’alegro que m’hagis convertit en aquest bloc de plàstic lleig i fastigós. Compensa, ser aquí amb tu».

«Jo també t’estimo i t’adoro més que a la vida mateixa…»

—Continuem? —fa al cap d’un moment, quan veu que no dius res.

5

En Tim puja davant teu al pis de dalt. Tu t’has d’aguantar a la barana, posant els peus amb compte a cada esglaó.

—Tots aquests eren teus —diu quan passeu per davant d’una llibreria enorme que va des de terra fins al sostre—. T’encantaven els llibres, te’n recordes? I aquesta és l’habitació d’en Danny.

El dormitori que t’indica, el primer que trobes al passadís, no s’assembla gaire a l’habitació d’un nen. No hi ha ni cortines ni moqueta, com tampoc còmics, quadres o joguines de cap mena. A part del llit, només hi ha un televisor petit i una prestatgeria amb uns quants DVD. A qualsevol li semblaria un lloc espartà, però saps que per a un nen com en Danny és relaxant. O, almenys, no tan estressant.

—Com està? —preguntes.

—Va millorant. A poc a poc, és clar, però… —En Tim deixa la frase a mitges.

—Em reconeixerà?

En Tim fa que no amb el cap.

—No ho crec. Em sap greu.

Sents una fiblada de tristor. Però, ben mirat, fins i tot un nen normal podria oblidar la seva mare després de cinc anys. Ja no diguem un nen com en Danny.

En Danny té un trastorn desintegratiu infantil, també conegut com a síndrome de Heller. És una malaltia tan rara que la majoria dels pediatres no n’han vist mai cap cas. De fet, et diuen amb condescendència que no hi ha cap nen que arribi als quatre anys i de cop es quedi en un estat d’autisme profund en qüestió d’unes setmanes aterridores. Que no hi ha cap nen que passi de sobte de formar frases senceres a parlar amb xiscles, grunyits i fragments de diàlegs de programes de televisió. Que no hi ha cap nen que comenci a orinar a la moqueta i a beure de la tassa del vàter. Que no hi ha cap nen que s’estiri els cabells sense motiu i que es mossegui els braços fins a fer-s’hi sang.

Quan un nen es mor, el món ho reconeix com una tragèdia. Els pares en ploren la pèrdua, però hi ha la possibilitat que un dia el dolor es faci més lleu. Però el TDI et pren el fill i te’l canvia per un desconegut, per un zombi bavós i tarat que habita el cos del teu fill. En certa manera és pitjor que la mort. Perquè continues estimant aquest preciós desconegut fins i tot mentre plores per la personeta que has perdut.

—On és ara? —preguntes.

—Va a una escola d’educació especial molt bona que és a l’altra banda de la ciutat. La Sian, que feia d’ajudant a l’escola fins que la vaig llogar com a cangur permanent, l’hi porta cada matí, i després torna per fer el programa de teràpia amb ell. No és a prop, però és el millor lloc per a nens com ell que hi ha en tot l’estat.

T’has perdut moltes coses, penses. En Danny és a escola. A una escola que ni tan sols sabies que existia.

En Tim obre una altra porta.

—I això és el dormitori principal.

Hi entres. És una habitació àmplia, dominada per un quadre, un autoretrat, penjat en una paret. La dona del quadre és pèl-roja, amb unes trenes —gairebé rastes— posades informalment damunt el cap. A l’orella esquerra, la que està girada cap a l’espectador, hi porta tres tatxes molt grosses. Va amb una camisa de ratlles, amb la part de baix tacada de diferents colors, com si s’hi hagués eixugat el pinzell mentre pintava. Està contenta: és una persona optimista i lluminosa. Al coll hi porta un tatuatge, un elaborat dibuix celta que li desapareix sota el coll de la camisa i li surt per una màniga.

Et mires la goma de color carn que et cobreix el braç.

—No podem fer tatuatges —t’explica en Tim—. Faria malbé el material de la pell. —Fa un gest assenyalant el quadre—. A part d’això, és força exacta, no trobes?

Vol dir que ets una còpia exacta del quadre, t’adones, no pas a la inversa. Deuen haver fet servir una imatge escanejada del quadre per construir-te.

La dona del quadre ets realment tu? Sembla massa centrada, segons com, massa serena. I massa confiada. Mires la signatura, un gargot efusiu al cantó inferior esquerre. «Abbie Cullen.»

—Normalment no pintaves olis —afegeix—. Va ser el regal de casament que em vas fer. T’hi vas estar mesos.

—Uau… I què em vas regalar, tu?

—La casa de la platja —diu com si res—. La vaig fer construir sense dir-t’ho. Hi ha un garatge molt gran que feies servir d’estudi… Necessitaves espai per als teus projectes. —Mentre parla obre una altra porta, just al davant del dormitori principal—. Però quan eres a la ciutat treballaves aquí. Aquí és on vas pintar l’autoretrat.

El parquet d’aquesta habitació més petita està esquitxat de pintura. Damunt una taula de cavallets hi ha pots amb pinzells secs i tubs de pintura acrílica solidificada. I una ploma platejada en una prestatgeria. T’hi acostes i l’agafes. Al canó hi diu: ABBIE. PER SEMPRE. TIM.

—La tinta es deu haver assecat —diu ell—. En compraré més. Valdrà més que faci una llista.

Mig atordida, t’estires la bata d’hospital que encara portes posada.

—M’agradaria vestir-me.

—És clar. La teva roba és a l’armari.

T’ensenya l’armari, un vestidor adjacent al dormitori principal. Els vestits que hi ha penjats són preciosos —entre bohemis i hippies, informals però fets amb materials molt bonics, amb uns colors vius i llampants. En mires les etiquetes. Stella McCartney, Marc Jacobs, Céline. Tenies bon gust, penses. I un bon pressupost, gràcies a en Tim.