Germans

Tania García

Fragmento

cap-1

PRESENTACIÓ

«L’amistat és una ànima que habita en dos cossos, un cor que habita en dues ànimes», diu un proverbi budista.

I la veritat és que, a la vida, és una sort tenir un amic o una amiga que et comprengui i et respecti, que estigui al teu costat en els moments bons i també en els dolents, algú amb qui puguis riure i plorar, algú que, malgrat les diferències, sàpiga estar amb tu sense jutjar-te ni criticar les teves decisions, algú a qui professis lleialtat, i ell a tu.

Ara bé, les primeres relacions socials importants que tenim els éssers humans no són amb amics, sinó amb els germans i les germanes. De fet, no són tan sols les primeres, sinó que constitueixen la base per a totes les relacions socials. Del vincle afectiu que tinguem amb els nostres germans durant la infantesa i l’adolescència en depèn la manera com posteriorment ens relacionarem amb els altres: amics, companys de feina, parelles, etc.

De les diferents relacions familiars i socials que tenim, la que s’estableix entre germans és la més duradora. És una relació profunda, única, bella, emocional i diferent de qualsevol altra; és per a tota la vida i va més enllà, fins i tot més que la relació entre pares i fills.

En general, les mares i els pares ens emocionem molt quan, després d’haver tingut un primer fill, ens decidim a ampliar la família. Solem imaginar l’arribada del nadó i la convivència de manera idíl·lica, i ens creem unes expectatives molt altes pel que fa a les relacions entre els fills.

Però la veritat és que, si educar un sol fill o filla resulta fascinant, suposa també una revolució interior i exterior, un vaivé d’emocions contradictòries, d’amor a la màxima potència, de cansament, riures, llàgrimes i autodescobriment, educar més d’un fill multiplica totes aquestes sensacions i necessitats.

Per a moltes famílies és una muntanya russa emocional molt complexa. Molts pares, quan tenen la sensació d’estar en un moment baix, es posen en contacte amb mi, sovint sentint-se culpables i dubtant de la manera com tracten els fills quan tenen baralles i enfrontaments constants. Reconeixen que passen el dia cridant, atabalats, castigant, fent de jutges..., i tot que són conscients que actuant així no se senten a gust ni solucionen res entre els fills, afirmen que no saben fer-ho de cap altra manera. La vida quotidiana arriba a ser desoladora i s’acaba convertint en una batalla en què mares i pares se senten cada vegada més lluny dels fills, i al final es resignen a tenir-hi una relació pèssima en aquell moment, però també en el futur.

Hem d’entendre que en totes les relacions hi ha conflictes, confrontació d’interessos i necessitats diferents segons la situació i l’etapa personal de cadascú, i que, per tant, els conflictes són un fet normal i natural entre els éssers humans.

No podem pretendre, doncs, que els fills no defensin allò que desitgen. Hem de comprendre que, si en un moment determinat un d’ells vol veure uns dibuixos i el germà en prefereix uns altres, és normal que cadascun perseveri en el seu punt de vista. Són qüestions de convivència absolutament habituals i trivials (com discutir per les joguines, la roba o la tecnologia). De fet, la majoria dels nens i les nenes amb els quals he tingut el plaer de treballar reconeixen que la seva vida seria un «rotllo» sense els germans; sens dubte prefereixen tenir-los.

Tanmateix, com a mares i pares hem d’aprendre a actuar correctament davant dels conflictes, tant en aquells que puguem evitar gràcies a la nostra observació i òptima mediació, com en els inevitables, els que ja estiguin succeint i en els quals només puguem oferir un acompanyament emocional comprensiu i amable per ajudar-los a arribar a una resolució en què cap dels nostres fills no pateixi danys físics ni psicològics. A més, hem d’aprendre a reflexionar sobre cada situació, esbrinar què hi ha al darrere, conèixer bé les emocions, les necessitats cerebrals reals i els sentiments de cada un dels fills; hem d’indagar què necessiten de nosaltres per sentir-se millor, sentir-se estimats, compresos i cuidats, encara que les aigües no estiguin en calma.

Per aconseguir-ho, és absolutament necessari que nosaltres, com a pares, entenguem a cada moment les nostres pròpies emocions, ja que gairebé sempre és això (i el desconeixement que en tenim) el que s’interposa entre nosaltres i els nostres fills i filles.

Tot el que se’ns fa costa amunt en les relacions entre els fills té solució, per molt que d’entrada ens sembli impossible. I els primers passos comencen, precisament, per estudiar les relacions que teníem i tenim amb els nostres propis germans (si en tenim) i amb el primer fill. Gràcies a això podrem estar preparats per deixar enrere les pràctiques incorrectes que fem servir diàriament, com ara els crits, les etiquetes, les comparacions, els càstigs, la imparcialitat, etc., i serem capaços d’abandonar les formes autoritàries basades en el control emocional dels fills i les filles. Deixarem de voler que facin el que nosaltres diem o volem sense veure-hi més enllà. En els moments de conflicte, quan actuem empesos únicament per les emocions i per l’estat d’ànim, l’únic que fem és aportar incoherència i malestar als fills. És important que deixem de fer de jutges i evitem pronunciar-nos sobre qui té raó i qui no, que renunciem a consolar la víctima i castigar el culpable, a enfadar-nos amb ells i criticar la seva manera de fer... Tot això només té conseqüències negatives, ara i en el futur, per a la personalitat i l’autoestima dels fills i les filles, problemes i desconnexió entre ells i nosaltres, inseguretats, necessitat d’encaixar socialment deixant de banda la seva veritable identitat, i els fa sentir pors i tenir ansietat, dificultats socials, problemes de desenvolupament emocional i cognitiu, etc.

Has de comprendre que la base de tot aquest procés està en tu, en la teva autoestima, en la confiança i el coneixement que tinguis de tu mateix i de les teves emocions, així com en l’atenció i l’acompanyament emocional que ofereixis als fills i en l’empatia i el respecte pels seus processos cerebrals i les seves etapes vitals. Has de deixar de mortificar-te amb la culpa, perdonar-te i aprendre a relaxar-te, sabent que no has d’aspirar a tenir un dia a dia perfecte, sinó un dia a dia millor per a tots, connectant com a família i forjant uns vincles cada vegada més profunds.

Quan ho aconsegueixis, a casa tots sereu més respectuosos, comprensius, resilients, responsables, agraïts i feliços. Perquè, malgrat que cadascun de nosaltres sentim i entenem la felicitat d’una manera concreta, tots tenim el mateix objectiu: viure sent respectats i respectant, sent lliures i conseqüents amb el que sentim, pensem, diem i fem. Sent nosaltres mateixos, al cap i a la fi.

Si ens poséssim a la pell dels nostres fills i filles, descobriríem que per al fill gran suposa tot un repte adaptar-se i conviure amb un germà o una germana que necessita exactament el mateix que ell: respecte, atenció i amor per part dels pares, i que s’ha d’adaptar a compartir el que més necessita per al seu bon desenvolupament físic i psicològic. A més, aquests primers fills experimenten una polaritat molt complexa, ja que estimen el germà o la germana amb totes les seves forces, malgrat que hagi comportat un canvi radical a les seves vides.

Acostuma

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos