I

El balandre és anglès, elegantíssim, amb tres veles blanques, i l’aigua és tan calma i l’agombola d’una manera tan dolça que, per fi, després d’anys de travessia i d’insomni, s’adorm profundament. És tan extraordinari que dormi, que tota la tripulació ve a veure’l, i tothom se’n fa creus, que hagi aguantat despert tants dies i tantes nits. En la lògica irracional del seu somni, l’August és ben conscient que dorm i se sent molt feliç de poder descansar el cos i, sobretot, que els seus ulls no mirin res, i sent tant de plaer i gratitud per aquell son, que quasi li cauen les llàgrimes. Però la glòria dura poc: a penes ha tastat aquella benaurança, que el primer pla es converteix en un pla mig i passa de seguida a un pla general que l’ha empetitit fins a fer-lo desaparèixer; en realitat, el vaixell és aquest edifici —cinc plantes, quatre balcons, moltes finestres, un terrat— que sura a la deriva, com una gran capsa de sabates, perquè ell, que n’és el capità, s’ha adormit. Es deixondeix de cop, puja a la cabina i, només amb un cop d’ull expert, en té prou per adonar-se que, si segueix el mateix rumb, van de dret a estimbar-se contra un iceberg que és, en realitat, les cames rosades d’una nina inflable, gegantina, posada cap per avall i enfonsada en l’aigua fins a la cintura. El vent, que s’ha aixecat de cop, ha omplert traïdorament el mar de cabres blanques i, tot i que l’August ha fet un cop de timó enèrgic, no aconsegueix girar prou la proa: la quilla del vaixell, lamentablement, frega les cames de la nina, que no deu ser de plàstic, perquè de seguida se sent un cruixir de fusta i l’aigua comença a entrar a la bodega com una cascada, i és evident que, per culpa seva, la nau s’enfonsarà i moriran tots. I aquí es desperta, i pensa que, tot i aquest final, el somni era agradable perquè el deixava dormir.

Al seu rellotge particular —la persiana, que no tanca mai del tot— l’August ha vist que era negra nit, i s’ha posat, com de costum, a escoltar el rosari de sorolls que li regala aquest edifici antic, de parets primes com un paper de fumar i de baixants sense aïllament. Ho sent tot, un seguit de sorolls difícils d’ubicar i de definir que, amb el silenci de la nit, es multipliquen i s’expandeixen infinitament. Juga —quin remei— a endevinar què són, però ningú no li dóna la resposta justa i mai no sap si l’encerta o no. Pot ser que això que acaba de sentir sigui un seguit de pets d’un veí, com ràfegues d’una metralladora? Sí que pot ser, i ve d’aquí al darrere —o potser no, perquè el so és misteriós, juraries que ve d’aquí i en realitat ve just de l’altre costat—. Aquests pets li han fet gràcia... Senyor, com ens hem de veure, pensa... Si dormís, és clar, no s’adonaria de res perquè el son et torna sord i cec i et protegeix de tot.

El problema, doncs, és l’insomni, aquest lladre irreverent de son, com l’anomena el seu terapeuta, que l’aboca a un estat enervant i esgotador de vigília i fa que cada so prengui unes dimensions esfereïdores, com els pets d’ara mateix. El terapeuta diu que el seu insomni —perquè això sí que ho té, que és ben seu—, és psicofisiològic i extrínsec, associat a l’ansietat, que no li deixa descansar el cervell. És un tipus d’insomni que li permet adormir-se més o menys de pressa quan se’n va al llit, però que el desperta al cap d’una, un parell d’hores a tot estirar, amb la son acabada i el cor alterat. Quan el seu insomni psicofisiològic i extrínsec el desperta ho sent tot: petits sorolls, cruixits, un espetec, grinyols, brunzits, un fregadís, gotes que cauen, la cadena d’un vàter —i li fa la sensació que està envoltat d’aigua; d’això ha vingut el somni, suposa—, tos, sospirs i altres sons que no sabria dir què són ni d’on vénen. A vegades les fresses van seguides i a vegades entre una i l’altra passa una eternitat que l’enganya i li fa creure que el soroll s’ha acabat, però sempre torna, sempre hi ha un altre soroll que el fa estar alerta. I si a estones l’edifici s’adorm i calla, aleshores parla el carrer: una moto o un cotxe que esquinça la nit, unes veus extemporànies i alegres, plenes d’alcohol, el camió de les escombraries, la sirena d’una ambulància, un gos que de tant en tant somica amb uns clapits tristíssims, que potser l’han deixat sol i té por. Ell també en té, de por, tot li fa por perquè tot li diu que està malalt. Si no dorm, si ho sent tot, ell que sempre es vantava de dormir com una criatura, és perquè està malalt i té por. No dorm perquè té por; té por i no s’adorm.

Negra nit, encara. L’August tanca els ulls i pensa que li agradaria tornar al vaixell, dret a proa, amb el timó a les mans, ja s’hi veu, vestit de capità, la Regina al seu costat, les cames de la nina, estàtiques, encara més rosades pel sol que està naixent a l’horitzó, no semblen pas un escull difícil de vèncer. Això l’entreté fins que, en algun lloc imprecís de l’edifici, una criatura comença a plorar fluixet: la sent tan real i tan clara com si la tingués a l’habitació. I, és clar, estava cantat: de mica en mica, el plor ha anat pujant de to i s’ha convertit en uns xisclets estridents, impacients, i sent molta simpatia per aquell nen que plora i pensa que és molt afortunat, perquè té la vida per fer. La seva mare deia: «Ens hem de morir per fer lloc als que neixen, si no, no hi cabríem, en aquest món». Doncs això, el nen o ell, és a dir, el nen. Espera que, ja que ell se’n va perquè el nen hi càpiga, aquest temps que per força coincidiran, faci bondat i el deixi descansar una mica.

El terapeuta li diu: «Tu mira’t les coses». I ell ho mira tot i no veu res. Li va dir que tot era qüestió de temps i que a vegades als ulls se’ls ha d’ensenyar a mirar. I ell mira i no veu res i s’afanya també a mirar-se abans no desaparegui, i mira la Gina i enyora el desig que sentia amb la Rosó. S’ha girat amb cura, per no malmetre’s més el cos adolorit —el terapeuta li diu que el dolor que li tenalla els membres també és un bon senyal, però ara mateix no recorda de què—, i ha posat la mà a sobre l’espatlla de la Regina. La Gina té el son prim i lleuger, i sempre dorm molt quieta, respira sense fer soroll i quan ha sentit la mà a sobre seu, instintivament, sense despertar-se del tot, l’ha agafada molt fort. «Ja et tinc —sembla que li digui—, ets meu, no t’escapis...» Aquest gest infantil l’ha entendrit i li han vingut ganes de plorar. Què em passarà?, ha pensat. A vegades, quan la desesperança no el deixa respirar, com ara, ella li diu, abraçant-lo fort —una mica massa fort perquè tot li fa mal— i mirant-lo als ulls, amb una franquesa i una espontaneïtat que no ha vist en cap altra persona: «Viuràs per mi». I sap que amb aquesta ordre el lliga per sempre amb una cadena d’amor i dependència. Aquest «viuràs per mi», obliga l’August a una fidelitat nova, compacta com un bloc de marbre, i a una fe cega en les teràpies que li ha proposat, a les quals s’ha sotmès sense cap voluntat, amb una barreja d’incredulitat i d’esperança.

Ara el brunzit del motor d’una nevera li penetra el cervell. El nadó ha deixat de plorar: deu mamar o deu dormir, se l’imagina tapadet, les parpelles tancades... Del pis de dalt —de dalt?— arriba un degoteig desesperant, potser d’una aixeta mal tancada, després el soroll de l’aigua d’un vàter, al cap de poc el trepig dels passos d’un veí que baixa l’escala. No sap qui és. Més de deu anys vivint aquí i no el conec, i ara ja he fet tard, pensa. I de cop sent una olor forta de cafè, penetrant, una olor tan enyorada..., i el cor se li encongeix; sap que aquella olor és un miratge, sap que no hi ha cafè acabat de fer, però sent olor de cafè mòlt, sent el gloc-gloc del cafè que puja pel broquet de la cafetera italiana, ho sent vivament, s’ho imagina perquè ha pensat que el veí, abans d’anar a treballar, deu haver esmorzat cafè, una torrada, galetes, qualsevol cosa sòlida que es pugui mastegar. Mastegar. Triturar amb les dents i els queixals. Desplaçar amb la llengua els aliments d’un costat a l’altre de la boca. Mastegar. Sentir que una petita porció d’aliment se li queda enganxada al queixal i, amb la llengua —o amb l’ungla—, treure-l’hi, tornar-la al centre de la boca, i empassar-se-la, perquè ho ha d’aprofitar tot. Li han anat variant la dieta fins a arribar a la d’ara: fa un mes que només pren líquids. Ara sap què és tenir gana, és un dolor que no es pot explicar. Tretze gots diaris de suc de fruita i de verdura, ecològiques, un got cada hora... Les nàusees apareixen al tercer, vomita al quart, té diarrea al cinquè got. Però el pitjor no és això, no és aquesta debilitat dels membres, ni la poca esma que té —a vegades no pot ni parlar, de tan cansat que està—. El pitjor de tot —la tortura, la incomoditat, la humiliació i la vergonya— són les lavatives, precisament de cafè, que, segons la doctrina del doctor Gerson, i per diferit, la del seu terapeuta, són el que li permetrà d’expulsar tota la toxicitat que té a dins, tumors inclosos. El que de moment té és l’anus molt irritat i aquest gust a la boca, tan desagradable, de molsa, que no li marxa —i que li molesta més que el gust de metall de la químio—, però que el terapeuta li assegura que és molt bon senyal perquè vol dir que el cos respon al tractament.

El terapeuta té explicacions per a tot i ell comença a dubtar de tot, però és difícil pensar, decidir res, quan un se sent tan dèbil i contínuament tremola de fred perquè no té ni un gram de greix al cos... L’August es pregunta si tot aquest sofriment valdrà la pena, i es diu que no, que no valdrà la pena. Ho aguanta perquè no té cap més remei que fer-ho, perquè ja va intentar deixar-ho córrer —no pas el tractament, sinó deixar-ho córrer tot, plegar, acabar—, quan els metges de l’hospital el van desnonar, abans que la Gina li fes començar aquest follia de tractament, i no li va sortir bé, perquè l’Astra no va estar a l’alçada, o simplement perquè no havia de ser. Ara, com ho faria? La Gina no l’ajudaria, ni pensar-hi: la Gina vol que visqui per ella, amb ella... I, a més, pensa, la mare sempre deia que havíem de marxar deixant-ho tot arreglat —de cop s’adona que la seva mare parlava molt de la mort—, i ell té una cosa per resoldre amb la Rosó. Pensa en ella i sap que encara no ha acabat, encara vol viure una mica més, ni que sigui el just per fer el que ha de fer: demanar-li perdó. A més, les seves cèl·lules —ho diu contínuament el terapeuta— encara responen bé: a part de la gana, els miratges, els marejos, les diarrees, els vòmits i les al·lucinacions, diu que tot funciona. I encara hi ha alguna cosa que li agrada de fer. Quan veu que una mica de claror travessa la persiana, després de la foscor de la nit, que sempre li sembla eterna, el cor se li alegra una mica i se sent alleugerit. Un altre dia, pensa; encara hi sóc.

La Gina respira al seu costat. Avui podria ser un bon dia per anar a Girona, pensa cada matinada, però no té valor i procura aferrar-se a alguna cosa que el distregui. La Gina li pregunta, persistent: «Aniràs a Girona?». I ell li diu que demà. Aleshores el dia s’estén llarguíssim davant seu, però ella és especialista a distreure’l i a fer que qualsevol banalitat sembli molt important i els acabi ocupant les hores. Ell, que ha tingut negocis de tanta responsabilitat, ahir s’entretenia a la floristeria triant el color d’una azalea. Després de donar-hi moltes voltes, la van agafar lila.

«Mira’t bé les coses», li diu el terapeuta. I sí, té raó, ell no havia vist mai aquell lila ni el vellut d’aquelles flors; potser si no tingués tanta gana no s’hi hauria fixat, però mentre hi passava els dits pensava que potser tindrien bon gust. La fam li fa tenir els sentits molt desperts, esmussats; la fam que té fa que hi vegi més clar, que capti uns matisos de colors que no havia collit mai, que senti un espectre més ampli de sons, que li arribin unes olors que no havia percebut; mai com ara no havia tingut l’ànim tan disposat a entendre-ho tot. Rates amb les ungles esmolades li esgarrapen les parets de l’estómac; si tingués força, xisclaria de dolor, de fam i de ràbia. Sap que els sants dejunaven per acostar-se a Déu i, tot i que no és creient, reconeix que des que fa el tractament hi ha alguna cosa a dintre seu, una mena d’espiritualitat... Se sent lleuger, no pesa... i, quan aquest estat místic el pren, ofereix el sofriment que té per redimir els seus pecats, i en vol fer una llista sincera i exhaustiva, però la tinta amb què l’escriu és invisible i l’impedeix llegir-los; no sap mai què ha escrit i contínuament ha de començar de nou. I després es pregunta què és, de fet, un pecat, i quins són els seus... I conclou que no hi caben, els pecats, a dintre meu: sóc tan lleuger que levito, no peso, els àtoms del meu cos se separen i no tinc massa... no sóc res, no sóc ningú, no puc contenir cap pecat ni cap falta...

De cop es dispara una caldera i, com si l’espetec l’hagués despertat, el nen dels veïns torna a plorar, però ara d’una manera més cansada, com si plorés d’esma, i li diu: «Nen, no et preocupis que jo aviat no hi seré i estaràs més ample». I ara el nen que plora és el seu fill i la Rosó diu «pobret, com plora, què deu tenir?», i agafa la criatura de la cabassa i se l’enduu parlant-li amb molt d’amor, i ell es gira al llit, s’espatarra, irritat, fart d’aquell fill que des que és al món no fa res més que plorar.

II

Fa dies que no plou, i la poca aigua que porta el riu s’ha ajuntat en una cinta estreta i estanca al mig de la llera. A costat i costat, gossos de totes mides corren adelerats, perseguint-se, mullant-se les potes en aquella mica d’aigua, bordant al cel i mostrant, fins i tot els més vells, una alegria immensa de cadell enjogassat. La Rosó els entén, perquè ara mateix, sortint de la feina, també ha sentit que alguna cosa la cridava i li feia alçar el cap: no hi havia res cridaner ni especial, però la llum sí que era una mica més clara que ahir i l’aire feia una fina però perceptible olor de bonança. La tarda, sens dubte, s’ha afinat. Encara fa fred —s’ha cordat la jaqueta i s’ha posat bé la bufanda—, però aquella claror i aquell aire benigne li diuen que l’hivern comença a passar avall. Quan és a la parada del bus i veu que està a punt d’arribar li sembla malaguanyada aquella tarda magnífica per tancar-s’hi i decideix de tornar a casa a peu, pel passeig Mendoza: per això veu els gossos al riu. S’hi atura i els mira des de la barana una bona estona, fruint d’aquella excitació animal, tan pura; és difícil seguir-los perquè no paren quiets, i perquè fa mesos que hauria d’haver-se canviat els vidres de les ulleres per uns de més graduats, però la Rosó juraria que no hi ha cap llebrer —el llebrer es veu de seguida perquè és molt alt i esvelt, i és el que corre més—, i si el llebrer no hi és, en Gregori tampoc. Si els veiés els cridaria i, si la sentien, pujarien tots dos, contents de veure-la, i el gos li faria unes quantes festes, les justes per afalagar-la, però tampoc no gaires ni massa exuberants, perquè és un gos poc donat a l’entusiasme. En Gregori li faria un petó als llavis i voldria saber com està i quan es veuran, i farien plans, i li preguntaria com ha anat el dia, i la Rosó li explicaria que avui ha estat un dia llarg i feixuc, perquè hi ha dos metges de baixa i una de les doctores ha anat a un congrés de pneumologia a Berna, i en comptes de fer la seva feina —que demà l’esperarà a sobre la taula— ha hagut d’ajudar a anul·lar visites i donar hores noves; i això rai, li diria: a la tarda una noia embarassada que portava el seu fill a la pediatra ha trencat aigües, ha hagut de cridar una ambulància i una mica entre tots fer-se càrrec del nen, pobret, fins que els avis l’han vingut a buscar. Per acabar-ho d’adobar, el sistema informàtic va molt lent i es penja i han perdut algunes dades de pacients, i un parell de nois s’han passat tot el dia voltant pels despatxos del centre, fent molta nosa, sense haver solucionat encara el problema. I a tu, com t’ha anat, li preguntaria. I ell —sembla que el senti— li explicaria: El Clementi respon. Vaig a poc a poc. M’ho passo bé. No m’adono de com passen les hores. I ella tindria una mica d’enveja d’aquesta passió, perquè la seva feina li comença a pesar. El centre funciona bé, els facultatius són excel·lents i els pacients queden contents i són fidels. Ella encara treballa amb les mateixes ganes, és eficaç i rigorosa, i el seu bon caràcter li permet resoldre amb mà esquerra els conflictes inevitables en un equip de tantes persones. Però se li comença a fer feixuga la responsabilitat, la tensió inevitable... Pensa: tret dels mesos que vaig estar a l’atur, he treballant sense parar des que tenia vint anys... Se’n fa creus. Comença a tenir ganes de jubilar-se. Se li acuden tantes coses que li ve de gust de fer!: viatjar una mica —amb ell, o tota sola—, ocupar-se més del nét..., anar a la universitat amb els sèniors, fer un curs de fotografia, tornar al club de lectura de la biblioteca... Fins i tot podria fer una mica d’exercici. Sospira.

No, no hi són. La Rosó segueix caminant a poc a poc, una mica cansada. S’atura a l’aparador d’una botiga de roba i es mira amb delit una brusa de seda —caríssima— que pensa que li podria quedar molt bé. Més ben dit: que, de jove, li hauria quedat molt bé. En quin moment, es pregunta, canvies d’estil i allò que havies portat sempre ara ja no t’escau? El canvi és tan subtil que passa desapercebut; tot de cop, potser aprofitant un canvi de temporada, et situes fora de la moda, lluny de les peces diferents, modernes, agosarades, i et col·loques en l’espai neutre, sobri, tirant a clàssic, de la roba còmoda: jerseis, jaquetes..., el punt és el seu gran aliat. Tens menys roba a l’armari, però de més qualitat. Hi ha alguna brusa de la mare, pensa, que no em desagrada i que potser portaria: això ja ho diu tot. Quan estrena una peça, en Gregori no s’hi fixa gaire, però quan li ensenya sempre l’hi elogia molt. «T’està molt bé —li diu—, és molt bonic.» El vidre li fa de mirall. Per l’edat que tinc, pensa, encara faig goig. Per l’edat que tinc... S’arregla per anar a treballar, es mira abans de sortir de casa i pensa que el que s’ha posat l’afavoreix i que porta els anys amb elegància. Res a veure amb la roba que es posava quan era jove, peces atrevides que li esqueien molt, i s’agradava i agradava, i les mirades a sobre seu eren sempre d’aprovació. Se’n recorda molt bé, d’aquells anys de joventut, però no hi tornaria de cap manera, tot i que la glòria del seu cos ja és un do passat. El problema, pensa, és que el temps transcorre molt de pressa, i tot es conjura per fer-nos viure adelerats, cremant etapes sense tenir temps d’assaborir-les. I jo, pensa aclaparada, el que voldria ara mateix és que el temps s’alentís i caminés amb peus de plom, dels que costen d’aixecar, i no pas amb ales de plomes, de les que volen lleugeres... A l’aparador del costat hi ha una mena de trenca d’estam de quadres verds i liles, molt semblant a una que havia tingut fa molts anys, quan era joveneta, i que li agradava molt. Si busco a les capses de fotos, pensa desconcertada, encara en trobaré alguna amb la jaqueta posada... Mou el cap... Devia tenir quinze o setze anys... És ben bé que tot torna, pensa, més conformada que contenta.

A sobre el taulell de la fleca hi ha una pila de bunyols de vent molt ben posats. Mentre espera que la despatxin decideix que se’n comprarà mitja dotzena, i el cor se li alegra. Pensa que, havent sopat, posarà el primer capítol d’After Life, que li ha recomanat una de les doctores, es menjarà els bunyols i es beurà una copa de vi. No està malament, aquest final de dia, pensa, i sent que el cansament que tenia es va fonent. Però abans dels bunyols i la sèrie, les trucades de rigor...

Trucarà a en Gregori, com cada dia, i es posaran al corrent de tot el que han fet, i ell segurament li dirà que encara és al taller, i quedaran l’endemà per anar a veure una pel·lícula —de seguida es posaran d’acord—, o per anar a sopar i després dormir junts a casa, o potser planejaran una escapada curta, un parell de dies, aprofitant el pont, i li explicarà que es pensava que el veuria amb el gos, al riu, i li preguntarà si ell també ha notat que sembla que la primavera truqui a la porta... Després parlarà amb la seva mare i s’assegurarà —és un dir— que es pren bé la medicació i quedaran demà al migdia per anar a veure el pare a la residència i donar-li el dinar. I, finalment, trucarà al seu fill i parlarà amb el nen —sent la veu enronquida, música pura, del seu nét, que li diu, excitat, «Iaia, iaia, saps què?»—, i somriu mentre, tot i que encara és un tros lluny de casa, comença a buscar les claus a la bossa.

III

No calia pas que el tren volés, veloç, per sobre les vies com ho ha fet, ni que en un tancar i obrir d’ulls el portés a destí; ves per on, avui, precisament, a l’August li hauria convingut més haver agafat un rodalies, un tren d’aquests que paren a totes les estacions i als baixadors, per petits que siguin, i el maquinista s’espera que la gent baixi i pugi, com feien abans... També hauria acceptat de bon grat, alleugerit, un retard, una petita avaria..., però avui, per desgràcia, el tren ha estat més puntual que mai, hi ha pujat i de seguida n’ha hagut de baixar, ell que hauria seguit viatjant hores i hores, hauria anat molt lluny, no importa on, però lluny, a algun lloc d’on li fos tan difícil tornar, que potser no n’hagués pogut tornar mai... Però ara l’August entén molt bé per què la seva mare deia sempre allò de Déu dóna faves a qui no té queixals, perquè, fet i fet, tot just li semblava que s’acabava d’asseure, que el tren s’ha aturat a Girona i per megafonia han avisat els passatgers que no es deixessin cap pertinença. L’August ha hagut de baixar per força, i s’ha sentit expulsat d’aquella mena de paradís fet de temps mort, en un espai protegit i calent, molt agradable perquè el vagó anava quasi buit, i, ves per on, la gent parlava fluix i els mòbils no sonaven... Protegit pel seient, l’abric cordat, la bufanda nuada, ha escoltat amb els auriculars la seva llista de reproducció —amb música mig clàssica, mig indie, mig new-age—, la que el terapeuta li ha aconsellat i que ell escolta obsessivament, perquè ara, des que té tanta gana, des que s’ha sotmès a aquesta teràpia per matar de fam el càncer, n’entén tots els matisos, els colors, les subtileses de les notes, i tot el fa sortir d’ell mateix i anar-se’n lluny, com les rodes del tren, enllà, enllà, sense fer cap esforç... El cert és que li ha de donar la raó al terapeuta —al míster, que li diu la Gina, perquè l’entrena, l’ensenya, el guia en l’art de la sanació—, perquè escolta aquella música, aquelles veus etèries, i entra en una mena de trànsit i el cervell se li activa i les coses que pensa i que recorda tenen una textura resignada. Amb la música, recordar és molt més fàcil, pensa en les coses lleugerament, a distància, d’una manera superficial. És una mena de coixí que amorteix la caiguda... Avui els records li passaven pel cap a la mateixa velocitat que s’escolava el paisatge darrere el vidre, i en feia tastets, glops petits, i els uns li agradaven i l’agombolaven graciosament, i els altres li feien mal, però fins i tot amb aquests últims les notes posaven analgèsic al dolor. Però, per sobre de tot, com el baix continu de la peça que sentia, hi havia la urgència angoixada de saber que anava a veure la seva dona, la primera, la mare del seu fill, i l’anava a veure no pas perquè hagués pres una decisió lliure i pensada, sinó perquè ha sucumbit a una necessitat que s’ha anat fent gran a dintre seu, tan gran com la certesa de la poca vida que li queda. Una necessitat que, finalment, l’ha vençut. Val a dir que el terapeuta i la Gina també l’hi han empès... Però quin sofriment que té!

Acariciava la idea de venir des de feia molts dies —moltes nits, de fet—, i en aquest estat de lucidesa que té gràcies —o per culpa de— la fam que passa, ha teixit l’escena de la trobada amb un realisme màgic i benèvol: troba la Rosó a casa, amb una tassa de cafè amb llet als dits, asseguda a la cuina, esperant-lo. La cuina és la de sempre, tal com la recorda, petita, quadrada, amb la taula de fòrmica verda que va fer ell mateix perquè les mides estàndards que trobaven a les botigues no els encaixaven a la cuina nova. La Rosó també és la Rosó amb qui s’acaba de casar, la noia de vint-i-quatre anys melancòlica, profunda i desitjable. Però a mitja escena s’atura angoixat, rebobina, pensa que potser ha fet obres, la cuina és nova i aquella taula vés a saber on para. I de cop li ve al cap una pregunta que sembla mentida que no s’hagi fet abans: i si ha canviat de pis? I primer pensa que l’hi hauria dit, però després reconeix que, si fa cap a trenta anys que no parlen, que no hi ha hagut entre ells cap mena de senyal, que quasi no saben si són vius o morts —mai més ben dit—, no tindria cap sentit que ella li hagués comunicat que canviava d’adreça. Obvia el detall, doncs, avança en l’escena, dóna per fet que viu allà mateix i que la cuina també és la mateixa, i que la taula ha resistit trenta anys, i li diu: «He vingut perquè necessito que m’entenguis i que em perdonis». La Rosó se’l mira amb naturalitat, sense sorprendre’s gens de veure’l, va fent glopets i mentre ell parla li va dient que sí, que sí, és clar, que l’entén i que sí, que sí, és clar, que el perdona...

En baixar del tren i trepitjar l’andana el fereix una pudor molt forta d’humitat que el fa tremolar. No pot anar més abrigat, i en canvi el fred li ha entumit les cames, els braços, l’esquena. Aixeca la mirada i l’estació li sembla fonda com un abisme i se sent molt petit, i sap que la gent que el veu també el té per un home dèbil i espantat, que camina encongit, balancejant-se, amb les mans a les butxaques, fent passets vacil·lants. I pensa que ell no era així, ell era una altra cosa, ell era un home fort, que ho tenia tot i que no s’espantava per res. L’ascens cap a la llum li sembla eterna, però, finalment, barrejat entre els viatgers que avancen de pressa i decidits perquè saben on van, surt de l’estació. S’aparta una mica del riu de gent, mira cap a un costat i l’altre, i s’adona que no coneix res. Aquí, li diu la memòria, hi havia un parc, i ara hi ha una llosa de ciment... De mica en mica comença a ubicar-se. Ha d’anar cap al barri de Sant Josep, però és d’hora, ha de fer una mica de temps, com si el temps li pogués donar el valor que li falta. Travessa el carrer de Barcelona, i de mica en mica, fent ziga-zagues, aturant-se quan li falta l’aire, passa pel pont de Pedra i camina fins a la Rambla, s’asseu en un banc, descansa, mira els aparadors de les botigues i els bars, i tot li sembla nou.

La Gina el segueix a cop de WhatsApp, el fil és curt i no en deixa anar gens, sap en tot moment on és, com està, sempre pendent de si la necessita. I sí, és veritat: si és a Girona és, en bona part, perquè ella l’ha empès a venir i parlar amb la Rosó. Quan l’ha acompanyat a l’estació l’ha abraçat i li ha desitjat sort com si anés a la guerra. «Tot anirà bé», li ha dit, i ell ha somrigut pensant que en el món de la Gina tot és fet d’una pietat infinita. «Te’n recordes —li ha dit, un mo

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X