Una sirena a París

Mathias Malzieu

Fragmento

cap-1

1

Plovia a ple sol a París, aquell 3 de juny del 2016. A la torre Eiffel li havien crescut uns arcs de Sant Martí, que el vent pentinava com unes crineres d’unicorn. El tamborineig de la pluja marcava el ritme a la metamorfosi del riu. Els molls de la vora del Sena es transformaven en platges d’asfalt. El nivell de l’aigua pujava, pujava i no es cansava de pujar. Com si algú s’hagués oblidat de tancar l’aixeta del Sena.

A les ribes, els paraigües creixien com bolets. Ambient de desfilada de moda amb botes d’aigua. Ningú no es volia perdre el riu sortint del seu llit. Notre-Dame ja era aigua passada. La nova estrella del moment es deia Sena!

París es tornava d’argent sota un xim-xim de mercuri. A un costat i l’altre dels ponts es formaven llacunes grises. Les carreteres es fonien als marges d’un nou món. Els senyals viaris pintats a terra desapareixien a les profunditats submarines. Els semàfors es transformaven en periscopis que passaven, sigil·losos, del verd al vermell. Un estol d’ànecs circulava en direcció prohibida.

El corrent del riu traginava arbres arrencats als boscos de la vora. Un cadell de guineu enfilat a un tronc gaudia d’un recorregut privat pel Sena amb vistes a la Ciutat de la Llum. El seguien una rastellera d’objectes a la deriva: pilotes de futbol, cadires de rodes, bicicletes i caixes fortes.

Feia la impressió que París s’enfonsava en la seva pròpia voràgine. Les barcasses del centre parisenc s’havien hagut d’evacuar. Els llibreters de vell de l’Île Saint-Louis desaven els llibres en fundes de plàstic com si emboliquessin regals d’aniversari per als difunts. Des de l’inici de la crescuda del riu ja es tenia constància d’uns quants desapareguts.

cap-2

2

Una epidèmia d’impermeables s’estenia pel centre de la ciutat. La pluja encara queia amb la cadència d’un rellotge i sonava com una salva d’aplaudiments. Desafiant els elements de la natura, un experimentat patinador sobre rodes feia eslàlom pel pont d’Arcole. Els pocs nens que topava se’l miraven com un superheroi passat de moda.

Un home que feia jòguing amb xandall vermell el va avançar cantant a ple pulmó una cançó de Mariah Carey. L’aigua li regalimava pel cos, però aparentment tenia un cor impermeable. Els núvols no es cansaven de descarregar i el Sena, d’elevar el nivell de les seves aigües.

Al pont, la gent pescava directament des de l’ampit, d’altres volien fer tombs amb barca. N’hi havia que disposaven de salabrets. Era com el joc de pescar aneguets, però en aquest cas per part d’adults. Amb la seva barba i els seus patins de rodes, en Gaspard Snow encarnava perfectament aquest anacronisme. Semblava ben bé un Pare Noel vestit de carrer, abandonat pels seus ajudants elfs enmig de París.

L’asfalt semblava un llac glaçat en ple desgel. La calçada era un mar d’aigua. Cada segon que passava, en Gaspard estava a punt de caure. El vent bufava, el cos s’enlairava. El terra lliscava, i frenar era una proesa.

Al moll de l’Ajuntament, els cúmuls s’amuntegaven i remullaven les seves panxes ventrelludes al riu. Una noia a la flor de la vida vagava per la zona amb un gelat de la gelateria Berthillon envoltat de núvols. La navegació dels vaixells turístics al Sena s’havia suspès per evitar decapitar els turistes quan passessin per sota el ponts.

Arran d’aigua, prop del quai aux Fleurs, un Renault Clio inundat fins al parabrisa s’havia convertit en un aquari sobre rodes. Una truita de riu esverada feia contorsions entre el seient del passatger i el del darrere. L’aigua atorrentada regurgitava objectes com si el passat ressorgís a la superfície: un escúter prehistòric, un telèfon de disc de marcar, una televisió de vores arrodonides… El passat descarregava les seves andròmines.

A la cantonada del moll de Montebello, en Gaspard va perdre el control dels patins. Va fer una derrapada perillosa i es desvià en direcció a una columna publicitària que va esquivar com un torero. Però havia d’arribar com fos al Flowerburger. Aquesta barcassa era tot el que li quedava de la seva àvia, que havia mort no feia gaire. De fet, el cor del seu fantasma encara bategava pel buc de la barca…

Segons els càlculs d’en Gaspard, el Flowerburger hauria de ser just al davant d’on era ell. Al seu lloc, però, només hi havia un gran buit atapeït de boirassa. La creixa del Sena havia inutilitzat pràcticament totes les barcasses. Va comprovar l’adreça: estava exactament al número 34 del moll de Montebello!

Més avall, en Gaspard va detectar una silueta rebregada, arrapada al banc com un musclo a la roca. S’hi apropà. Era un vellet que feia la fila d’un nan de jardí, amb la barba allargassada i el barret punxegut. El diari enroscat a la butxaca, equipat amb termos i galetes, decidit a no perdre’s cap detall de l’espectacle que oferia aquella crescuda extraordinària. Escoltava «Non, je ne regrette rien» d’Édith Piaf en un antic menjadiscos taronja. Un gat de pèl tigrat escarxofat a la seva falda feia de bossa d’aigua calenta. A tots dos se’ls veia feliços sota el gran paraigua negre, situats a primera fila per assistir a les primícies de l’apocalipsi.

—Senyor, perdoni… Que coneix el Flowerburger? És una barcassa, normalment la tenen amarrada aquí…

Cap resposta. Ni tan sols un gest. El vellet tenia la mirada clavada al riu, com si els remolins que s’hi formaven l’haguessin hipnotitzat. Que hi havia vist alguna cosa?

En Gaspard continuava fent les seves indagacions pel laberint de boira. El dubte es tornà insidiosament neguit. Ara ja no hi havia res que s’assemblés a res. Els déus estaven a punt de transformar París en una bola de neu. Entre Notre-Dame, l’Ajuntament i el Louvre es dibuixava un nou triangle de les Bermudes.

En Gaspard va pensar que un dia, a còpia d’escalfament climàtic, París acabaria completament engolida. A la superfície del riu, s’hi endevinarien els vestigis d’una civilització desapareguda. La punta rovellada de la torre Eiffel, les cúpules bulboses del Grand Palais i l’obelisc de la Concòrdia serien com àncores penjades al revers del món. La gran sínia serviria de telecabina per pujar a la superfície. Els guies turístics es reconvertirien en guies submarinistes, el metro seria submarí, cada dia la gent aniria a buscar la seva ampolla d’oxigen a la botiga de queviures de la cantonada. A cada carrer hi hauria concessionaris de submarins. El sol passaria a ser un record per als habitants de les profunditats del mar i en valorarien el més petit reflex.

Al lluny, els rellotges del museu d’Orsay brillaven com dues grans llunes bessones. El camió de les escombraries recollia les restes de l’arc de Sant Martí. Per no mullar-se les potes, els coloms s’instal·laven al sostre. A mesura que el nivell del riu pujava, els ponts feien l’efecte d’escurçar-se. L’estàtua del zuau, al peu del pont de l’Alma, no trigaria gaire a fer aigües. La tempesta retrunyia i retrunyia. La

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos