Una sirena a París

Mathias Malzieu

Fragmento

cap-1

1

Plovia a ple sol a París, aquell 3 de juny del 2016. A la torre Eiffel li havien crescut uns arcs de Sant Martí, que el vent pentinava com unes crineres d’unicorn. El tamborineig de la pluja marcava el ritme a la metamorfosi del riu. Els molls de la vora del Sena es transformaven en platges d’asfalt. El nivell de l’aigua pujava, pujava i no es cansava de pujar. Com si algú s’hagués oblidat de tancar l’aixeta del Sena.

A les ribes, els paraigües creixien com bolets. Ambient de desfilada de moda amb botes d’aigua. Ningú no es volia perdre el riu sortint del seu llit. Notre-Dame ja era aigua passada. La nova estrella del moment es deia Sena!

París es tornava d’argent sota un xim-xim de mercuri. A un costat i l’altre dels ponts es formaven llacunes grises. Les carreteres es fonien als marges d’un nou món. Els senyals viaris pintats a terra desapareixien a les profunditats submarines. Els semàfors es transformaven en periscopis que passaven, sigil·losos, del verd al vermell. Un estol d’ànecs circulava en direcció prohibida.

El corrent del riu traginava arbres arrencats als boscos de la vora. Un cadell de guineu enfilat a un tronc gaudia d’un recorregut privat pel Sena amb vistes a la Ciutat de la Llum. El seguien una rastellera d’objectes a la deriva: pilotes de futbol, cadires de rodes, bicicletes i caixes fortes.

Feia la impressió que París s’enfonsava en la seva pròpia voràgine. Les barcasses del centre parisenc s’havien hagut d’evacuar. Els llibreters de vell de l’Île Saint-Louis desaven els llibres en fundes de plàstic com si emboliquessin regals d’aniversari per als difunts. Des de l’inici de la crescuda del riu ja es tenia constància d’uns quants desapareguts.

cap-2

2

Una epidèmia d’impermeables s’estenia pel centre de la ciutat. La pluja encara queia amb la cadència d’un rellotge i sonava com una salva d’aplaudiments. Desafiant els elements de la natura, un experimentat patinador sobre rodes feia eslàlom pel pont d’Arcole. Els pocs nens que topava se’l miraven com un superheroi passat de moda.

Un home que feia jòguing amb xandall vermell el va avançar cantant a ple pulmó una cançó de Mariah Carey. L’aigua li regalimava pel cos, però aparentment tenia un cor impermeable. Els núvols no es cansaven de descarregar i el Sena, d’elevar el nivell de les seves aigües.

Al pont, la gent pescava directament des de l’ampit, d’altres volien fer tombs amb barca. N’hi havia que disposaven de salabrets. Era com el joc de pescar aneguets, però en aquest cas per part d’adults. Amb la seva barba i els seus patins de rodes, en Gaspard Snow encarnava perfectament aquest anacronisme. Semblava ben bé un Pare Noel vestit de carrer, abandonat pels seus ajudants elfs enmig de París.

L’asfalt semblava un llac glaçat en ple desgel. La calçada era un mar d’aigua. Cada segon que passava, en Gaspard estava a punt de caure. El vent bufava, el cos s’enlairava. El terra lliscava, i frenar era una proesa.

Al moll de l’Ajuntament, els cúmuls s’amuntegaven i remullaven les seves panxes ventrelludes al riu. Una noia a la flor de la vida vagava per la zona amb un gelat de la gelateria Berthillon envoltat de núvols. La navegació dels vaixells turístics al Sena s’havia suspès per evitar decapitar els turistes quan passessin per sota el ponts.

Arran d’aigua, prop del quai aux Fleurs, un Renault Clio inundat fins al parabrisa s’havia convertit en un aquari sobre rodes. Una truita de riu esverada feia contorsions entre el seient del passatger i el del darrere. L’aigua atorrentada regurgitava objectes com si el passat ressorgís a la superfície: un escúter prehistòric, un telèfon de disc de marcar, una televisió de vores arrodonides… El passat descarregava les seves andròmines.

A la cantonada del moll de Montebello, en Gaspard va perdre el control dels patins. Va fer una derrapada perillosa i es desvià en direcció a una columna publicitària que va esquivar com un torero. Però havia d’arribar com fos al Flowerburger. Aquesta barcassa era tot el que li quedava de la seva àvia, que havia mort no feia gaire. De fet, el cor del seu fantasma encara bategava pel buc de la barca…

Segons els càlculs d’en Gaspard, el Flowerburger hauria de ser just al davant d’on era ell. Al seu lloc, però, només hi havia un gran buit atapeït de boirassa. La creixa del Sena havia inutilitzat pràcticament totes les barcasses. Va comprovar l’adreça: estava exactament al número 34 del moll de Montebello!

Més avall, en Gaspard va detectar una silueta rebregada, arrapada al banc com un musclo a la roca. S’hi apropà. Era un vellet que feia la fila d’un nan de jardí, amb la barba allargassada i el barret punxegut. El diari enroscat a la butxaca, equipat amb termos i galetes, decidit a no perdre’s cap detall de l’espectacle que oferia aquella crescuda extraordinària. Escoltava «Non, je ne regrette rien» d’Édith Piaf en un antic menjadiscos taronja. Un gat de pèl tigrat escarxofat a la seva falda feia de bossa d’aigua calenta. A tots dos se’ls veia feliços sota el gran paraigua negre, situats a primera fila per assistir a les primícies de l’apocalipsi.

—Senyor, perdoni… Que coneix el Flowerburger? És una barcassa, normalment la tenen amarrada aquí…

Cap resposta. Ni tan sols un gest. El vellet tenia la mirada clavada al riu, com si els remolins que s’hi formaven l’haguessin hipnotitzat. Que hi havia vist alguna cosa?

En Gaspard continuava fent les seves indagacions pel laberint de boira. El dubte es tornà insidiosament neguit. Ara ja no hi havia res que s’assemblés a res. Els déus estaven a punt de transformar París en una bola de neu. Entre Notre-Dame, l’Ajuntament i el Louvre es dibuixava un nou triangle de les Bermudes.

En Gaspard va pensar que un dia, a còpia d’escalfament climàtic, París acabaria completament engolida. A la superfície del riu, s’hi endevinarien els vestigis d’una civilització desapareguda. La punta rovellada de la torre Eiffel, les cúpules bulboses del Grand Palais i l’obelisc de la Concòrdia serien com àncores penjades al revers del món. La gran sínia serviria de telecabina per pujar a la superfície. Els guies turístics es reconvertirien en guies submarinistes, el metro seria submarí, cada dia la gent aniria a buscar la seva ampolla d’oxigen a la botiga de queviures de la cantonada. A cada carrer hi hauria concessionaris de submarins. El sol passaria a ser un record per als habitants de les profunditats del mar i en valorarien el més petit reflex.

Al lluny, els rellotges del museu d’Orsay brillaven com dues grans llunes bessones. El camió de les escombraries recollia les restes de l’arc de Sant Martí. Per no mullar-se les potes, els coloms s’instal·laven al sostre. A mesura que el nivell del riu pujava, els ponts feien l’efecte d’escurçar-se. L’estàtua del zuau, al peu del pont de l’Alma, no trigaria gaire a fer aigües. La tempesta retrunyia i retrunyia. La nit semblava decidida a enfosquir el dia.

En Gaspard estava en remull. Cada moviment que feia sonava com el cruixit d’una esponja espremuda. Un calfred gripós, palpitacions contra les temples, però del Flowerburger ni rastre.

De sobte, un fanal va espetegar.

Tot seguit, una llampada va guillotinar el cel.

I de cop i volta, apagada general.

El gran rellotge del temps acabava de patir un infart. Tot París s’havia submergit en la foscor. Negra nit, fins on arribava la vista.

cap-3

3

Una lluïssor va començar a palpitar al peu del pont Saint-Michel. Desapareixia tan ràpidament com apareixia. El vell pescador ja no es bellugava, com si un llamp l’hagués soldat al banc. El vinil d’Édith Piaf girava i girava, encallat a la mateixa frase: «Non, non, non, je ne… Non, non, non, je ne…».

Tot seguit va ressonar un so estrany. Una subtil dringadissa cristal·lina prou precisa per distingir-ne una melodia.

El gat va afuar les orelles i es dreçà sobre les potes del darrere.

Un ànec es llançà de cap a un doll d’asfalt i es trencà el bec.

El vell pescador s’alçà en un acte reflex. La cançó de bressol magnètica l’embolcallava. Es va apropar lentament al riu taral·lejant-ne la melodia, com un fantasma captivat per la boirina.

*

En Gaspard Snow patinava lentament pel moll que vorejava el riu Sena. Ja no reconeixia la seva ciutat. Un plugim impertorbable ensucrava els núvols al revés. Silenci de neu i passadissos de boira fins on arribava la vista.

Com París, el seu cor naufragava! Però com París, ell tampoc no cediria a la nit. Fluctuat nec mergitur![1] En Gaspard havia nascut lluny de la capital, però arran dels atemptats de París el seu cor bategava per ella. D’ençà d’aleshores, per les seves venes corria alguna cosa d’aquella ciutat. Aquí i allà tornaven a espurnejar els llums, que es reflectien a les gotes de pluja. Al bulevard del Grand Palais, els collars dels fanals tornaven a centellejar. La ciutat tornava en si a batzegades. Els pintors del crepuscle reprenien la tasca de tenyir de porpra el riu arran d’aigua. A la llunyania, la torre Eiffel centellejava com una ampolla de xampany elèctrica.

En Gaspard caminava fent cercles sense adonar-se’n, passava una vegada i una altra pel mateix lloc.

Fins que va reconèixer el banc del vellet. El gran paraigua negre semblava un cadàver de ratpenat empalat en una vara cromada. El vent sacsejava les seves ales inanimades enmig de la densa boira. El gat miolava de desesperança amb el seu company l’ànec, el del bec trencat. El menjadiscos continuava escopint la falta de penediment de l’Édith, però el pescador s’havia esfumat.

Dret com un fus sobre la punta dels patins, en Gaspard s’apropà a un embarcador flotant decapitat per la boirina. Els taulons de fusta cruixien al seu pas. El ritme cardíac se li accelerava. El mal pressentiment que tenia es transformava pràcticament en una certitud: l’aigua s’havia empassat el pescador i el Flowerburger. El buc de la barcassa era fràgil i la coberta fàcilment inundable. Va recordar la discussió que havia tingut amb el seu pare, que volia alliberar el Flowerburger del fantasma de la Sylvia. Segons ell, pesava massa i acabaria enfonsant el vaixell.

—I què en faràs, del seu fantasma? L’enviaràs a l’habitació dels mals endreços?

—Només l’oblidaré el just perquè no ocupi massa espai i que la vida continuï!

La magnètica cançó de bressol es va tornar a sentir fluixet. Una part del seu cervell ordenava a en Gaspard que la deixés estar, l’altra, que trobés l’origen d’aquella singular cançó. Semblava que el perseguís. Quan ell s’aturava, ella callava. No podia evitar taral·lejar-la com si la conegués de tota la vida.

Un record, una sensació revifà de molt lluny. El so de l’orgue de vidre que havia construït la seva àvia. Ella primer es mullava el tou dels dits i després els feia lliscar per la vora de les copes, la vibració del vidre els embolcallava.

El temporal tornava a remugar. En Gaspard caminava a les palpentes entre matolls xops d’aigua. En la distància, el diari del pescador onejava a la deriva a mercè dels remolins del Sena. «París 2016, crescuda increïble. Més de sis metres, un nivell no registrat mai en els últims trenta anys!» Una mica més enllà, el barret giravoltava a la superfície del riu.

La garlanda de fanals patia una nova crisi de fals contactes. En Gaspard es va quedar immòbil. La melodia s’apropava. El vent transportava el so i el dipositava al fons dels seus timpans. Ara no en tenia cap dubte: era la cantilena que la Sylvia li tocava perquè s’adormís!

En Gaspard va sentir un pessigolleig al pit, i una sensació gairebé agradable de vertigen. Les ganes de deixar-se anar al caprici dels records li emboirava el pensament…

Tot d’una, una mà li engrapà l’espatlla.

cap-4

4

—Gaspard! —Va reconèixer la veu amistosa de l’Henri—. Que t’has tornat a perdre? —afegí el cuiner del Flowerburger amb el somriure tort perquè intentava encendre una cigarreta.

En Gaspard, xop, va respondre alçant les mans. El cuiner assenyalà una font lluminosa darrere d’ell. En Gaspard es girà i va aparèixer el Flowerburger com un vaixell fantasma sorgit de la boira. Valent, insubmergible, semblava que sempre hagués estat allà.

—Fa deu minuts que hauries de ser a l’escenari… Tens la guitarra i l’ukelele afinat i les coristes preparades —li anuncià l’Henri amb el seu somriure de jove Belmondo amb bigoti.

L’Henri i en Gaspard van entrar per una trapa situada a la coberta del vaixell que ells anomenaven «l’entrada dels artistes». L’amistat que els unia feia pensar que eren germans.

A l’instant, un noi vestit com els zazús parisencs dels anys quaranta, americana llarga i entallada, la vora dels pantalons més amunt dels turmells, sabates en punta i cabellera de cadell de lleó, es va aturar davant de l’entrada de la barcassa. El rètol rovellat indicava sòbriament «Burgers». Les taules eren uns antics pupitres decorats amb grafits. Plaques de guix mal acabades i una pantalla que emetia un partit de futbol. Tres aficionats extraviats comentaven la jugada a cops de «fot-li, va!» cada vegada que un jugador del seu equip superava la línia de mig camp.

—Vull entrar al buc —etzibà el zazú a la cambrera de darrere la barra.

El seu monyo tenia forma de dònut. El cos era un assortiment de postres.

—N’està segur?

—Seguríssim!

—Sap la contrasenya?

—Sí… Hummm… «Els fantasmes dels meus records estan recolzats a la barra.»

—Vingui per aquí…

«Fot-li, va!», es tornava a sentir.

Al fons de la sala, la cambrera va assenyalar una porta blanca que semblava que comuniqués amb la cuina, però en realitat donava a una escala insonoritzada. Al dessota s’obria una trapa que comunicava amb el cor de l’embarcació: el Flowerburger, un cabaret amagat al fons del buc. Un inframon separat de la resta de la ciutat per una simple comporta.

Tot al Flowerburger era subtilment intrigant. Des d’unicorns de fusta fins a llibres vells ataconats a sota la barra, cada objecte semblava que amagués un secret, una història. Entrar en el buc de la barcassa era visitar el cor de la Sylvia Snow.

L’àvia d’en Gaspard s’havia enamorat d’aquesta embarcació abans d’enamorar-se a l’interior. Era l’any 1943 i mentre regentava un comerç de queviures a la coberta, amagava membres de la Resistència dins el buc. La Sylvia havia fet construir el vaixell com un somni, un refugi fantàstic però ben real. Espelmes, fusta i estopa. Un ambient de niu. Tenies la sensació d’haver-te d’encongir per poder-hi entrar. Al fons de la sala ressonava una capsa de música gegant, on giravolta

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos