La van deixar sola. Faltava mitja hora perquè comencés el concert. Necessitava calma. Durant els primers quinze minuts hauria volgut ser a l’estranger, ben lluny, en un d’aquells països que tenen una bandera amb un lloro, una palmera i un sol, i la capital dels quals té un nom indígena impronunciable. Sospitava que aquell país era l’escenari. Els que ja hi havien estat li recomanarien no aturar-se als semàfors amb el cotxe de lloguer i que no mirés directament als ulls dels autòctons més de dos segons seguits. Sí, aquell país era l’escenari. No hi havia cap més destí, cap altra fugida, cap refugi. Era l’únic lloc on la seva veu amplificada seria tan convincent com el cartell de NO MOLESTEU penjat al pom de la porta de l’habitació d’un hotel. Allà la deixarien en pau i les ones sonores la gronxarien al ritme d’un vaixell. Aquell país estava molt a la vora, al costat mateix, però encara faltava una eternitat per arribar-hi. Catorze minuts. Que cabrona era l’espera en un camerino. Estava nerviosa. Maleït aire condicionat. Tenia fred. No sabia com fer servir el comandament per apujar la temperatura. Va estirar amb brusquedat el cable per desendollar-lo. Ara tenia calor. Va apagar les bombetes dels miralls. La llum tènue va semblar que equilibrava les temperatures de l’estança i del seu cos. Va seure. Es va aixecar. Es va apropar a la paret per mirar el full que hi havia penjat amb el repertori de les cançons i se’n va apartar quan se’n va adonar que, en repassar la lletra del primer tema, no recordava com començava la segona estrofa. L’Altra se’n recordaria i, si no, somriuria i li faria l’ullet al noi de la primera fila que sí que se’n recordaria perquè la cançó que un dia ella va escriure ara també era del noi. Ell la perdonaria encara que fos lamentable que ella hagués oblidat uns versos tan importants per a la vida d’ell i d’ella. Va mirar de somriure i de picar l’ull dret al mirall, com faria l’Altra. Era patètic, ho podia veure fins i tot a través de la imatge que rebia difusa per la manca de llum. Algú va obrir la porta del camerino i es va sentir el soroll del públic. La porta es va tancar. Deu minuts. Va sentir les fiblades enverinades a l’estómac, igual que quan, confiada, es ficava a l’aigua en un assolellat dia de començaments de primavera sense recordar que al racó del Mediterrani on solia banyar-se les onades guardaven el fred de l’hivern amb avarícia. L’Altra no sentia ni el fred ni la calor, ni li feia mal la panxa, ni el nervi ciàtic, ni les ruptures sentimentals. Quan vindria, l’Altra? A l’Altra se l’havia d’anar a buscar i mai abans de l’hora convinguda. Cinc minuts. Es va repenjar al pom de la porta del quarto de bany dubtant si entrar-hi. Les set vegades que havia estat asseguda a la tassa del vàter per no fer res més que alinear les soles de les botes amb les juntures de les rajoles del terra la van convèncer de no entrar-hi. Dos minuts.

—Estàs preparada?

—Sí —va mentir.

La van acompanyar cap a les escales metàl·liques que conduïen a la part del darrere de l’escenari que el públic no podia veure. Es va trobar amb els seus músics, que van apartar els seus cossos menuts per deixar-la entrar al cercle màgic. Com que era l’últim concert de la gira, se suposava que havia de dirigir unes quantes paraules als membres de la banda abans de trepitjar l’escenari. Només es va sentir a ella mateixa dient «la música és...» i «gràcies per tots aquests mesos, us estimo». El que va dir entremig podrien haver estat les conclusions d’un estudi sobre l’evolució demogràfica a la República de Sierra Leone, però alguna cosa emotiva va haver d’endossar-los perquè tots, i especialment la Gemma, la baixista i la seva millor amiga, tenien els ulls humitejats. Segons. Va sonar la introducció i va deixar que els músics marxessin a l’escenari. El públic cridava passant la mirada expectant d’una banda a l’altra per veure si la veia. Silenci. Ara. A un metre del micròfon va notar un cop de colze a les costelles. Era l’Altra, que s’obria camí. Encara hi eren totes dues quan algú del públic va aixecar un cartró amb el seu nom escrit amb esprai. Es deien igual. A quina de les dues volia convocar aquella pancarta? Ella ho va endevinar quan l’Altra va cridar salvatgement i tot es va enfonsar. L’Altra no dubtava, no mentia, no cantava; només jurava. Ella es va allunyar d’allà i, tot i la humiliació, va sentir que encara conservava l’ànim de demanar-se si ell devia haver vingut.

EL RETORN D’ABBA

1

—Em faràs l’entrevista amb una gravadora de casset?

—Saps què és un casset?

—És allò que també serveix per enviar un document escanejat?

—No, això és un fax. M’estàs vacil·lant.

—És clar que t’estic vacil·lant, sé perfectament què és un casset. Al soterrani de casa meva hi ha la col·lecció del meu pare. Després els pots baixar a veure. Comencem?

—No sembles gaire entusiasmada.

—Que sí, que sí. Tu tira.

—Nom?

—Abba.

—Cognom?

—Això sembla el Registre Civil.

—Deixa que ho faci a la meva manera.

—Chavanel.

—Com?

—El meu cognom. Chavanel.

—Ah, sí. Sempre m’ha agradat el teu cognom.

—És el primer cop que algú fa un comentari sobre el meu cognom.

—No preguntaré res sobre el teu nom.

—Tant me fa, de tota manera, un periodista no acostuma a dir la seva opinió sobre el cognom de l’entrevistat.

—Això ho he dit jo, no el periodista —va dir el Domènech mentre comprovava que la cinta estigués rodant.

—Com puc diferenciar el periodista de la persona?

—Ho notaràs pel to. El periodista té la veu més greu. Vol dir alguna cosa, el teu cognom? —El Domènech es va aclarir la gola i ho va tornar a intentar, abaixant el to—. Vol dir... alguna cosa?

—Vol dir que podríem prendre un altre gintònic.

—Vaig a buscar-los.

Era el tercer i el Domènech no estava acostumat a la ginebra. Potser per això, quan es va aixecar va tirar a terra la cadira de plàstic, cosa que va fer que uns quants caps es giressin. L’Abba estava asseguda amb el cul a la punta de la cadira, l’esquena mal recolzada al respatller i el cap tirat enrere. Somreia als nens que s’acostaven per veure la carta de gelats que penjava de la paret, darrere seu. Alguns d’ells es veien la cara reflectida en els vidres emmirallats de les seves ulleres de sol. Ella ocupava l’única taula de la terrassa del bar Melitón on encara hi tocava el sol. Quedava ben bé una hora de llum, o fins i tot més, perquè les cases emblanquinades de Cadaqués atrapaven la claror fins ben entrada la nit. Aquella tarda, com ella, tenia la mateixa postura repapada de qui s’ha afartat d’estiu. L’estació era ja com una persona de certa edat que probablement havia estat bonica en la seva joventut. L’Abba preferia mirar cap a una altra banda per no veure’n la decadència. Les hores passades a la platja, les copes, tot el que havia succeït els darrers mesos i les ulleres sense graduar feien que ho veiés tot velat, sobretot aquell mes de setembre. Observava els turistes que anaven amunt i avall del passeig i, per sobre la muntura, els oferia un somriure d’ulls de parpelles caigudes quan ells miraven en la seva direcció. Va buidar la beguda i va brindar interiorment per un altre dia de solstici perdut.

Els francesos i els d’aquí s’encreuaven a la plaça des Portitxó. Els primers caminaven pesadament perquè ja havien sopat. Anaven a fer un volt pel poble amb l’expressió satisfeta de qui ha menjat de gust i ha estat servit amb mirament. Tenien les galtes rosades a causa de la paella i la sangria i tots compartien una agradable sensació de trobar-se com a casa. Això sí que eren vacances, i no la setmana que havien passat a Londres. Aquí sempre brillava el sol, tot era més barat i els restaurants disposaven de tot el necessari per mantenir les seves dietes riques en greixos saturats. La gent era molt més amable aquí que a Anglaterra i els cambrers eren molt divertits; a més, havien après el seu idioma i el parlaven amb un accent molt graciós: Vu prandré qualque chus a buar? I els clients francesos responien: Una sanggia, pog favog! Amb aquesta frase començava i s’acabava la seva relació amb el castellà. El català ni tan sols existia per als que arribaven de més al nord d’Occitània. Intercanviaven opinions, coincidien en això i en allò i continuaven les mateixes converses plenes de llocs comuns que havien començat tres generacions enrere. Tot això provocava una germanor que ni tan sols tenien en el seu país d’origen, i part de l’èxit de les vacances era sentir aquest torrent d’orgull gal que els recorria el cos i els produïa petits calfreds de plaer.

Els d’aquí encara no havien sopat i estaven una mica nerviosos. S’entenien amb paraulotes i sons guturals i el crit era elevat a la categoria d’art. Cridaven perquè no trobaven taula, cridaven quan la trobaven, cridaven quan es veien venir de lluny i tornaven a cridar perquè s’havien retrobat. Cridaven per ser escoltats i cridaven pel plaer infinit d’escoltar-se cridar a ells mateixos. L’Abba va riure en pensar que havia heretat el pitjor de cada país. El seu pare era marsellès i la seva mare barcelonina, i aquesta circumstància li provocava una doble vergonya aliena. Es va posar les mans darrere el cap pensant que potser ho estava reduint tot a uns simples estereotips.

—De què rius? —va preguntar el Domènech mentre deixava les dues copes sobre la taula.

L’Abba es va fixar en les ungles brutes d’ell; algunes fins i tot tenien blaus. Semblaven les d’un nen petit.

—De res. Aquest poble està ple de gent, cada vegada més i més gent. Em preguntava si tot això no devia ser millor en temps passats. Soc molt jove per fer-me aquestes preguntes.

—Uns anys més jove que jo —va dir ell, absent, mentre s’ajupia per buscar alguna cosa a la bossa de tela que tenia entre els peus—. Mira això.

El Domènech va desar sobre la taula una postal antiga de Cadaqués amb els colors saturats. Era una imatge del 1965 presa des de la platja, en la qual es veien banyistes torrant-se al sol. Al marge superior dret s’hi podia llegir RECUERDOS DE CADAQUÉS sobre un fons blanc format per un pentàgon irregular, i al costat un escut del poble dins d’un pergamí mal dibuixat.

—T’agradaria viure aquí? —va dir ell, mostrant-li la postal.

—Com a mínim m’agradaria passar-hi un dia. On l’has aconseguit?

—La vaig comprar fa uns anys a les paradetes d’antiguitats que posaven allà baix —va dir, assenyalant la plaça del passeig—. L’he recuperat per ensenyar-te-la. Imagina’t com devia ser tot. Aquest gintònic seria en got de tub i de ginebra Larios.

—Prendríem el sol sense crema protectora, esperaríem dues hores per banyar-nos després d’haver dinat una amanida amb gust d’amanida, i a la nit aniríem a alguna discoteque, beguts i sense cinturó de seguretat —va dir ella.

—Tu no podries dur aquesta samarreta de Riot Grrrl, i a mi, amb aquests cabells, la Guàrdia Civil em miraria malament. Recorda que seríem en una dictadura —va dir el Domènech.

—Fixa’t en aquesta gent —va dir ella, assenyalant la postal—. Com es devien imaginar el futur?

—L’any 2019? Cotxes voladors, colònies a Mart...

—Pobrets, quina decepció.

—No sabien el que els esperava —va dir el Domènech—. Mira les grues que construeixen apartaments en aquella banda. Les veus? La invasió massiva de turistes va començar en aquesta època. Aquí, la construcció abusiva no va ser tan brutal com a altres zones de la Costa Brava, però a aquesta gent li hauria costat reconèixer el Cadaqués actual.

—Si no hagués estat per aquest turisme, els meus pares no s’haurien conegut —va dir l’Abba.

—És a dir, que existeixes gràcies al Desarrollismo.

—Soc filla del turisme de sol i platja, potser per això m’agraden tant alguns d’aquests edificis d’apartaments construïts entre els anys seixanta i vuitanta.

—Què dius, ara? Aquesta lletjor feta de formigó i acer? Per a mi només representen la destrucció del litoral —va protestar el Domènech.

—No ho puc evitar. Hi ha edificis que, aïllats, són autèntiques preciositats. I els noms que tenen: Vistamar, Playa Azul, Solimar, Bahía Serena. No et semblen evocadors?

—No.

—No dubtis de mi —va dir l’Abba—. Soc sòcia de diverses plataformes de defensa de la Costa Brava per evitar la degradació mediambiental. És possible que m’atreguin perquè pertanyen a l’època en què els meus pares es van conèixer i es van enamorar. He idealitzat aquells anys.

—Per què no m’expliques alguna cosa de la teva infància? —va preguntar ell, agafant la gravadora.

—Espera, Dom —va dir ella, apartant amb delicadesa la mà del Domènech de l’aparell—. I a tu? On t’agradaria anar?

—Jo hi estic molt bé, aquí.

—Vinga, juga.

—D’acord. Retrocediria una mica més, a començaments del segle XX. M’hauria agradat conèixer la Lídia Savana.

—La bruixa de Cadaqués? —va dir l’Abba.

—La filla de l’última bruixa de Cadaqués. Era peixatera i també feia d’hostatgera, tot i que la gent sospitava que havia heretat algunes de les facultats de la seva mare, com ara convertir-se en gos o provocar canvis meteorològics.

El Domènech gesticulava tant quan parlava, que ella va haver de separar les copes. Constantment s’apartava els cabells llargs coberts de salnitre amb les dues mans, com si enretirés una cortina que li deixés el front obert. A l’Abba l’admirava que expliqués les coses amb tanta passió.

—Es va enamorar de l’escriptor Eugeni d’Ors —va continuar—, quan ell es va allotjar a casa seva. Aquest amor va degenerar en una obsessió tan forta, que ella va creure que era la protagonista d’un dels seus llibres i aquesta bogeria va acabar arrossegant el seu marit al suïcidi i els seus dos fills a un sanatori mental. Lorca, que la va conèixer, deia que la seva bogeria estava plena de gavines i llagostes, i Dalí, que també l’admirava i l’estimava, va dir...

—Què fas? —va preguntar ella, preocupada, en veure que ell s’alçava de la cadira.

—La Lídia...

—Abaixa la veu, Dom. M’estàs fent venir vergonya —va dir ella, mirant al seu voltant.

—La Lídia posseïa el

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X