Catalunya: un moment crític

Roger Palà
Sergi Picazo
Autor desconegut

Fragmento

catalunya-1

Pròleg

Periodisme per sortir de l’atzucac

Catalunya viu un moment crític. Els últims anys han passat moltes coses: una dècada de crisi econòmica i social, la indignació del 15-M, l’emergència de Podem i els comuns, l’auge de l’independentisme, el referèndum de l’1 d’Octubre i, fins i tot, una polèmica Declaració d’Independència de Catalunya. Poca broma! Són anys convulsos. Però, després de tot això, les darreres convocatòries electorals al Congrés i als ajuntaments, amb el resorgiment del PSOE i l’eclosió amb força de l’extrema dreta filofranquista de Vox i la pèrdua de terreny de les confluències d’esquerres, han suposat un cert retorn a la llei i l’ordre. L’independentisme i l’esquerra sorgida del 15-M, els dos grans actors que s’havien atrevit a qüestionar obertament el sistema de poder sorgit dels pactes de la Transició, han entrat en crisi. Podem i els comuns han viscut una davallada electoral i es troben immersos en batalles fratricides. I l’independentisme, noquejat per la repressió, sembla incapaç de plantejar estratègies de futur. L’ordre del 78 ha estat qüestionat, però no vençut.

Toca assumir que el cicle polític que va començar amb el 15-M i les grans mobilitzacions «indepes» sembla que s’ha acabat. Ho deia l’historiador i exlíder dels comuns Xavier Domènech en una entrevista publicada a Crític el setembre de 2019: «A llarg termini, el cicle que obre el 15-M s’ha acabat, i el cicle que obre el Procés, també. I, si no ho assumim, viurem d’inèrcies, però no viurem de noves energies i capacitat d’enfrontar el futur». El 15-M i el Procés han estat experiències brutals que han canviat l’agenda política i, fins a cert punt, han generat una nova cultura política. Però, tot i això, no han aconseguit els seus objectius. Ara bé, s’han acabat els problemes que van obrir aquests dos cicles? No. «La quantitat de gent que s’ha polititzat no ha desaparegut; per tant, el fet que siguem en un altre moment no vol dir que ens n’haguem d’anar tots cap a casa. Però sí que hem de saber on som», afirma Domènech, avui retirat de la primera línia política.

I on som? Respondre aquesta pregunta és l’objectiu que es planteja aquest llibre: sense una bona anàlisi de la correlació de forces i l’estat de les coses és impossible fer una bona proposta d’acció per als moviments socials i polítics transformadors. A Catalunya, el procés sobiranista ha acaparat titulars durant els últims anys. Però, mentre tot això passa, el món continua girant i el país no és aliè als grans problemes globals: la crisi que vindrà, el canvi climàtic, la desigualtat, els problemes per accedir a un habitatge digne, la violència contra les dones, el turisme depredador, la precarietat laboral o el ressorgiment de la xenofòbia. Aquesta mirada més complexa és el que ha fallat. Catalunya continua sense afrontar els grans reptes globals: la crisi econòmica, la desigualtat, la crisi de l’habitatge, el canvi climàtic...

Aquí, per tant, el paper dels mitjans de comunicació —i, en general, del sistema de comunicació que va des de les cadenes de WhatsApp i les stories d’Instagram fins a les portades dels vells diaris en paper— és fonamental per entendre el món que vivim. Qui aconsegueixi definir el sentit comú majoritari tindrà, en termes gramscians, l’hegemonia cultural... i qui controli el relat controlarà el Poder. Però, aleshores, qui defineix el sentit comú a Catalunya? En la construcció del Poder, els mitjans de comunicació tenen un paper preponderant. Com diria Manuel Castells, «els mitjans de comunicació no són el Quart Poder. Són més importants: són l’espai on es crea el poder». Què pot aportar la mirada del periodisme crític en aquest moment d’atzucac?

CRÍTIC: CINC ANYS DE PERIODISME A CONTRACORRENT

Vivim un moment de metabolització de tots els canvis que hem viscut, de necessitat de producció de noves realitats estratègiques que no són immediates. El moment és de desorientació estratègica, i en la societat de l’espectacle, acostumats als titulars efectistes i a les exclusives encadenades, les presses continuen sent males conselleres. A la contra de tot això, va néixer Crític un setembre de l’any 2014. Davant de la urgència de l’última hora, vam apostar pel periodisme lent. Contra el periodisme fast food, investigació incòmoda. Contra la dependència de la publicitat i les subvencions, aposta per un model basat en subscriptors i subscriptores. Un projecte impulsat per periodistes, sense cap gran poder econòmic al darrere, en format de cooperativa i amb un capital inicial producte d’una campanya de crowdfunding i d’una seixantena de socis i sòcies que hi col·laboren.

Diguem-ho clar i sense eufemismes: ningú donava un duro per nosaltres. Però, cinc anys després, Crític s’ha consolidat com una realitat sòlida en l’ecosistema mediàtic català. Amb totes les nostres mancances i contradiccions, aquí seguim. Ho hem aconseguit gràcies a la força que ens donen 1.800 subscriptors i subscriptores, i per la complicitat d’un ampli teixit d’actors polítics, socials i econòmics. Cinc anys després ho podem dir sense por d’equivocar-nos: Crític és una realitat que ha arribat per quedar-se, encara que a molts dels més poderosos d’aquest país no els agradi.

Sortir del carril central era difícil en la Catalunya de l’oasi pujolista dels anys noranta, en què vam forjar-nos com a periodistes els autors d’aquest llibre. Però també segueix sent-ho en la Catalunya del processisme. Durant aquests cinc anys hem après algunes coses. La primera, que les trinxeres periodístiques són a l’ordre del dia arreu del món. I a Catalunya han guanyat molt pes en els últims anys. L’herència periodística del Procés no és positiva: menys matisos, més periodisme de partit i menys qualitat informativa. I els qui intenten exercir l’ofici seguint les normes més bàsiques —allò de contrastar les fonts, oferir pluralitat de punts de vista, etcètera— ho tenen pelut, perquè sovint són titllats de còmplices de l’adversari, de traïdors, de posar pals a les rodes... O també, de manera despectiva, d’«equidistants».

«En periodisme has de prendre partit», diuen alguns esmentant de manera interessada i descontextualitzada la citació gramsciana. Però una cosa és prendre partit i una altra molt diferent fer partidisme. Cal reivindicar que es pot fer un periodisme compromès, fins i tot ideològicament posicionat, i al mateix temps exercir-lo complint les directrius bàsiques de l’ofici. Perquè l’alternativa a això implica un empobriment brutal del debat públic. Davant d’aquest periodisme de trinxera, el matís i la complexitat esdevenen cada cop més importants. Crític —i aquest llibre que teniu a les mans— és també una reivindicació del matís: assumir que el món, la política i el país són complexos és el primer pas per desfer-nos del pensament únic. Si només llegim coses simples, acabarem pensant de manera simplista. Si no som capaços d’abordar la complexitat, actuarem i pensarem de manera maniquea.

EL MIRATGE DE LES XARXES SOCIALS

Però també hem après altres coses. Una de molt important: a no caure en el miratge de les xarxes socials. Hi ha una generació de periodistes formats durant els anys noranta del segle passat que han idealitzat en excés internet i les xarxes. També ho han fet moltes de les persones que en aquells anys militaven en els moviments socials i en l’esquerra alternativa. És hora que comencem a assumir-ho: vam creure que les xarxes ens permetrien lluitar de manera més eficaç per canviar les coses, davant de l’immens poder que concentraven els grans mitjans de comunicació, però no ha estat exactament així.

En el cas dels periodistes-activistes, vam entendre que internet i les xarxes socials podien ser una eina per obrir esquerdes al monopoli informatiu d’uns quants i per tirar endavant projectes que posessin en qüestió l’statu quo mediàtic. Crític és en gran part conseqüència d’això. Però, avui, les mateixes xarxes socials que van servir per mobilitzar el 15-M i el moviment independentista de base han servit perquè Vox consolidi el seu discurs i perquè l’extrema dreta de Trump o de Salvini guanyi posicions. Les mateixes xarxes que un dia van ser un bastió per lluitar per la pluralitat discursiva contra el pensament únic ara serveixen per difondre amb més eficàcia e

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos