I

MONTSERRAT ABELLÓ

Berta

L’àvia Lluïsa va parir per últim cop l’any 1949. El bateig de la mare va ser auster, com tot en aquella època. L’avi era alt i prim —tothom era prim llavors—. Tenia els ulls enfonsats i una mirada profunda. L’àvia, en canvi, tenia la mirada ferma, com tot el seu cos, a pesar d’haver infartat tres vegades. No es podia permetre el luxe de tornar-se flonja, perquè, si consentia que defallís alguna part del seu cos, tota ella defalliria.

Després de néixer la criatura li havien hagut d’extreure la matriu. Va ser la primera vegada que havia donat a llum en una institució sanitària. A casa, no ho hauria resistit. Les veïnes i la comadrona, sense els coneixements ni les eines necessàries, s’haurien desbordat amb tota aquella sangarrera que li havia brollat del cos després d’expulsar el nadó. La recent nascuda bramava com si fos conscient de la tragèdia, dels tolls vermells a terra. Però mare i filla se’n van sortir i la nena ja no va plorar mai més. L’àvia havia de donar gràcies a Déu perquè li havia donat un tercer infant al seu home. Gràcies a Déu, una nova nineta. Gràcies a Déu, un nou dia en vida. Així havia viscut fins aleshores i així va viure fins a l’últim moment, donant gràcies a Déu. I amén.

Havia tornat al Pirineu a cuidar la seva mare malalta —si més no, aquesta era la versió oficial— i allà es va instal·lar amb un home que el primer cop que el va veure li va semblar sortit literalment d’una pel·lícula. I no n’havia vist gaires, ella, de pel·lícules. Va pensar que tenia al davant ben bé el mateix galant de la sessió de tarda del cine de Terrassa. Hi havia anat amb la seva germana Teresa, el dia que lliuraven de servir. Tres vidas de mujeres, es titulava. I la protagonitzava en Humphrey Bogart. A la butaca, quatre pessetes, i a la tribuna, un duro. Anys després, i ja de bracet del seu marit, havia vist Casablanca i des d’aleshores havia volgut anar a París. Jo li deia, amb pantalons curts i genolls plens de crostes, àvia, quan sigui gran, jo t’hi portaré. Hi anirem totes dues. I passejarem per París en blanc i negre. Però els anys van anar passant, i jo me n’he fet un fart, d’anar a la capital francesa, però en cap dels viatges m’he fet acompanyar per l’àvia. Ara em sento descarada comprant una postal a Les Halles per escriure-li un «àvia, aviat París per a totes dues, t’estima, Berta». Segell amb la mirada llarga de Charles de Gaulle i a travessar la frontera pels Pirineus. No sé quina cara deuries posar en rebre aquella correspondència, en constatar que jo viatjava i incomplia els nostres pactes i les meves promeses. Potser em vas maleir, però potser no, perquè no crec que en sabessis. Volia proposar-t’ho el dia de la festa, però no sé quina reacció hauries tingut. Anava tard, tardíssim, tens raó. Sempre a destemps. Potser ja se t’havien oblidat del tot, a tu, aquelles converses de tardes plujoses, assegudes al voltant de la taula de fusta estellosa, mirant postals de pel·lícules de Hollywood. Algunes les havien passat pel primer canal de televisió espanyola a l’hora que l’avi feia la migdiada i les havíem vist plegades. Roncs de fumador, de fons. De vegades, em recolzava en els teus pits, tan voluminosos. L’avi les havia gaudit gairebé totes en sala fosca i pantalla gran, cinèfil empedreït, però avui penso que l’hauria d’haver despertat perquè les tornés a veure amb nosaltres. A ell li van arribar esquinçades per la censura. Esborrats alguns dels moments més interessants i, sens dubte, tots els picants.

I ara, tants anys després d’escoltar plegades aquelles bandes sonores, comparteixo amb la teva absència el silenci d’aquesta tarda de calitja. I miro d’omplir la meva buidor recuperant aquelles postals esgrogueïdes i remenant dins la teva capsa de fotografies de família. La del bateig de la mare és la que recordo més. N’havies fet còpies i la tenies emmarcada i exposada a la tauleta de nit. Diria que també li n’havies regalat una a la mare, però ella, després, reutilitzant el marc de plata, hi va posar a sobre la foto del seu casament. Faldilla curta, ella. Sense corbata, ell. Com t’ho deuries prendre? Deuries donar gràcies a Déu que, de vegades, es fes núvol o es fes de nit, i Déu, des d’allà dalt, tingués dificultats per percebre el que passava arran de terra.

Aquell dia del bateig, l’àvia havia estrenat un vestit jaqueta blau cel, m’ho havia explicat ella mateixa mil vegades, i era per això que ara jo veia en tecnicolor la foto feta en escala de grisos. Portava un mocador de seda al coll, el primer i únic que va tenir. I li encantava aquell tacte suau que li acaronava la barbeta, protecció blana, refugi afable. Sempre tenia fresca. Quan en va fer noranta, la Tània li’n va regalar un de Senegal, de fil finíssim, darrere els tons ocres i beixos s’hi amagava la figura de girafes esveltes. A l’àvia li va encantar, però amb el contacte diari amb aquell sol intens que brillava sobre el cel blavíssim de la Seu se li havia deslluït.

Ella sempre insistia que no volia res, que no necessitava res. Tot i així, alguna vegada havia pensat de gastar-me uns calerons i substituir amb una seda autèntica el mocador desgastat amb el qual ma germana l’havia fet feliç. Però les altres tietes havien anat caient com a mosques, i l’àvia Lluïsa tampoc no seria eterna, em recordava en Cesc. Obsolescència programada. Li devien quedar quatre dies. Malaguanyat. Jo el mirava amb desdeny i reprovació, sense admetre que tenia raó, i que, tot plegat, era més deixadesa meva que una altra cosa, que no trobava el moment ni per a això ni per a res. No li comprava res i no li portava res. I tampoc no l’anava a veure.

Hi ha una altra fotografia del mateix dia on surten les quatre germanes i la criatura, ma mare. La Teresa porta un vestit amb un coll quadrat. Se li estreny a la cintura i després s’infla a la faldilla de plecs. Per sota genoll. La Mariarosa en porta un de llis amb dues ratlles que li baixen de l’espatlla dreta i accentuen el coll en forma de pic. Damunt del vèrtex, una medalla ovalada. La Conxita, discreta com tu, porta un vestit jaqueta que sembla beix —clar, en tot cas—, amb solapes rodones i brusa blanca a sota. No llueix cap penjoll.

Totes somrieu. Malgrat tot, la vida seguia.

Les germanes es van casar i es van instal·lar en diferents ciutats del Vallès, les urbs puixants on havien anat a servir. La Teresa s’havia deixat esposar pel fill gran de la casa. Volia continuar assaborint els plats de la Teresa tota la vida, deia sovint amb sorna el seu marit, i li feia un petonet a la galta i per darrere la taula li pessigava el cul. La Mariarosa, que va servir a Sabadell, encara la va fer més grossa, i es va casar amb l’amo. El bandarra, com li va dir sempre l’àvia Lluïsa, va abandonar la muller i va marxar amb la criada, primer de viatge, a risc de ser desheretat, i després per sempre. Gràcies a les seves manyes d’advocat i conquistador, va aconseguir fer les paus amb els seus pares, i el fill pròdig va tornar a l’empresa familiar líder del tèxtil llaner i va ocupar, amb la nova dona, un dels pisos que tenia la família a la part més opulenta de la ciutat industrial. La Conxita, per la seva banda, es va deixar enamorar pel fill del masover, i marit i esposa van fer vida a Mollet.

Totes s’havien casat bé, es deia, tot i que, de vegades, hi havia alguns murmuris, menys la Lluïsa, que havia esposat un roig. Alguna es tapava la boca, empassant-se un esgarip, altres se senyaven, Ave Maria Puríssima, Déu ens agafi confessats. I sí, tant la Lluïsa com totes les altres es confessaven, i santes pasqües.

Les quatre germanes estaven molt unides i la distància les recava molt. S’enyoraven, però no s’ho deien. Ca!, cadascuna a casa seva que és com ha de ser. I per Nadal cada ovella al seu corral, això sí, i el seu corral era Adraén, i llavors sí que s’ajuntaven totes i feien festa grossa. I tot fluïa entre panxes plenes i converses banals. Només hi havia una norma i era que, a taula, estava prohibit parlar de política, de religió i de futbol. I vinga safates de carn d’olla i pilota. Encabat vindran les gambes, deia la Lluïsa a qui li encantava incorporar els plats més cars al menú tradicional. Que no es pensin que no en tenim d’aquestos, li deia a ma mare, i ajuntava els quatre dits llargs d’una mà i hi fregava el dit gros. Ai, els cèntims, per això era que s’hi van escarrassar tant: el marit a la Cooperativa, i ella, a la botiga d’embotits. Perquè les filles passessin de classe obrera a classe mitjana. Cent grams de pernil dolç tallat ben finet, Pepeta? El fuet de sempre, Ramoneta? I la Lluïsa no era només excel·lent fent anar aquelles màquines de tallar i omplir botifarres, sinó que es posava totes les clientes a la butxaca. I què fa la mare, Joanot? Empiocada, responia el fill únic de la bacallanera, que no tenia cap dona que li fes la compra. Al migdia, que baixa la clientela, m’escaparé un moment per veure-la, prometia la Lluïsa. I complia. La Lluïsa complia amb totes les promeses que feia. I en feia moltes: i tant que aniré a enterro, que n’era de bon home, en Ramon. Abans, però, passaré per l’hospital que diu que hi tenen la Rosalia, pobra, no surt d’una que n’entra en una altra. I d’aquí cap allà, treballa per a uns i cuida els teus i els de la vora. Així n’estava de ple, el teu, de funeral, de tanta gent que t’estava agraïda per les teves bones obres. Que havies de purgar algun pecat, àvia? Em sento dolenta formulant-me dins del cap aquesta pregunta, que sospito sorneguera, i tot seguit m’enfado amb mi mateixa per acumular dins meu tantes preguntes sense resposta. Tantes preguntes que no vaig ser a temps de fer. De dir. El maleït callar. El maleït després.

Hi eres des del meu primer dia i aleshores ja eres gran, o sigui que suposava que hi series per sempre. Que sempre hi hauria temps, que ja ho parlaríem més endavant, quan tingués més hores lliures, que ara anava massa de bòlit per venir-te a veure, i si ho feia, no m’hi podia quedar gaire estona perquè havíem deixat el cotxe mal aparcat o perquè havia d’ajudar l’Ona a fer deures. I de segur que tu pensaves: ves si deuen ser més importants els deures de segon, tercer o quart de primària que no pas passar una bona estona amb la besàvia. I l’Ona n’hauria après molt més en una conversa amb tu que no pas llegint aquells avorrits llibres de text que explicaven la història esbiaixada.

I ara, pensant en deures, em venen al cap els meus, a l’institut, gràcies als quals sé alguna cosa del meu passat. A tercer de BUP, el profe d’història ens va fer una proposta que no oblidaré mai. Enlloc d’examen final, com feia la resta, ell ens va posar a fer un treball gairebé universitari. Feu la biografia d’un personatge proper i poseu-lo en relació amb algun esdeveniment històric rellevant del segle XX. De seguida vaig pensar en la Guerra Civil i de seguida vaig pensar en l’avi Benet. Ell havia viscut la guerra. Ell l’havia fet. I ja em veus gravadora en mà, cinta de noranta minuts nova de trinca, cadira plegable instal·lada al costat de la seva butaca, la seva poltrona, el seu tron de rei, d’amo, i pregunta que preguntaràs. I per primer cop aquell home amb posat seriós que somreia per sota el nas, còmplice, quan em renyaven per haver fet alguna malifeta, em va explicar que sí, que havia fet la guerra del costat republicà i que l’havien ferit de mort.

I jo m’he fet sobre aquella herència, neta d’un roig.

Però per què vaig triar l’avi per entrevistar? Com si l’àvia no hagués viscut, també, Macià proclamant la República, la guerra i el franquisme. Maleït masclisme enganxat a la sola de les sabates que tot ho enfanga, del qual ens hem d’anar desprenent com aquell que rasca una crosta enganxada a la pell, perquè caigui i quedi en carn viva, a punt per proclamar una nova manera de sentir. Però jo aleshores era una més, alliçonada, com la resta, que els homes són objectius, i les dones, subjectives. Els homes actuen; les dones reben l’acció. La història en majúscules la fan els homes i l’expliquen els homes. Normalment, els vencedors. Almenys això sí que ho tenia, de coratjosa, la història de l’avi, que la seva era la història dels vençuts. I abans i després d’aquella cinta de noranta minuts, avi i àvia, tots dos, van viure la postguerra infinita en silenci.

L’avi va perdre la guerra i aquesta derrota va arrossegar les dones, que perdien, també, la seva guerra. Les dones van tornar a casa, a les quatre parets, als fogons, a l’església. Va ressuscitar la dona decent que curava les ferides dels soldats i alimentava les criatures.

I aquell dia, mentre l’avi xerrava, l’àvia era a la cuina. Què voleu que vos expliqui jo, si sempre érom a la cuina, naltres, s’excusava. Cantussejava sempre mentre fregava els plats. Ordre estricte: primer les copes i tot el vidre, després coberts i plats, i tot seguit olles i paelles. I jo anava eixugant mentre l’escoltava. Un dia em va interrompre i em va fer sortir de la meva dedicada tasca de fer brillar l’acer inoxidable fins que pogués emmirallar-m’hi:

—Nena, com era la melodia de la cançó aquella tan bonica de la pel·lícula d’en Bogart?

—Pleitaguensam —li responia una nena de nou anys acabats de fer.

A tu, amb prou feines t’havien ensenyat de lletra en una escola amb tuf primoriverista, i jo vaig ser beneficiària de la immersió lingüística en català postfranquista, i, per tant, ho catalanitzava tot. D’anglès, no en tenia ni fava. Aquell estiu, per primer cop, me’l passaria tot sencer amb l’àvia i cada dia de juliol i d’agost i encara algun de setembre (que a la Seu ja era tardor) vam taral·lejar As time goes by a dues veus, l’àvia soprano, jo contralt. I l’àvia la va incorporar al repertori musical que l’acompanyava mentre feinejava, i com que feinejava tot el dia, aquella melodia, tara tara rarà, tara tara rarà, ra, ra, es va convertir en la banda sonora d’aquell estiu que tenia gust de xarop de grosella. De vegades, diria que ploraves bo i cantant-la. Pot ser? Què t’emocionava? La força de l’amor? O pensaves en els teus, d’amors, i per això ploraves? Tu no eres com altres àvies que atabalaven les netes preguntant si els agradava aquest nen o aquell altre, o quants nòvios havien tingut. Era un terreny que ens respectàvem (o ens amagàvem), i, per això, jo tampoc no et vaig preguntar mai sobre els teus deliris. El que conec és l’amor que, per sobre de tot, sé que vas compartir amb l’avi. Al costat de les fotografies del bateig he trobat uns poemes. Poemes d’amor d’un home a una dona que el destí va fer coincidir en un autobús de línia de la Seu a Barcelona.

Però després l’havia agafat ben poc, l’Alsina Graells, l’àvia. Ara es deia Alsa i era igual d’interminable. No baixava mai a la capital. Només recordo un cop que ella i les tietes Teresa i Conxita es van conxorxar perquè veien molt moixa la Mariarosa, que s’havia quedat vídua feia un any i encara anava de dol. Entre totes sumaven tres-cents seixanta anys.

—Què et sembla si venim a passar una nit a ca teva totes quatre? —em vas dir per telèfon, i no m’havies demanat mai res. Què t’havia de dir? I era una bogeria perquè aleshores vivíem tots quatre en un pis que no se’n podia dir gran i just havíem tret l’Aina de la nostra habitació i l’havíem instal·lat a la diminuta sala que havia servit de despatx. Uns mesos després ens vam separar, però en aquell moment en Cesc encara vivia a casa, i en sentir la notícia, que jo l’hi vaig dir fluixet com aquell que no gosa, es va posar vermell com un tomàquet i es va tancar al balconet amb un llibre entre les mans. Però no llegia, comptava. Un, dos i tres i fins a cent amb els ulls clavats a l’última cagada de colom que havia decorat la barana de ferro colat del vell edifici de l’Eixample.

Jo estava esgotada, i encara ho estic. Amb l’Aina havia tingut tres mastitis, i l’Ona no sabia què fer amb la gelosia que la inundava cada cop que em posava la nena al pit. No cridava però me’n moria de ganes. De sortir també al balcó (refugi d’en Cesc, primer hi fumava, però quan va néixer l’Ona ho va deixar, el tabac, però no les fugides a prendre l’aire) i fer un alarit que se sentís fins a l’Atlàntic. De seguida havia tornat a la rutina de la feina perquè no ens podíem permetre una jornada reduïda i encara menys una excedència. Jo era una dona moderna, alliberada, una dona professional, i com a anècdota, també era mare. Ara tinc clar que la reducció és una altra estafa que convé al sistema: crea feina i permet a les dones —que són la immensa majoria del target que s’enganxa a aquesta modalitat— seguir fent les pràctiques a les quals les condemna la seva biologia. I si treballen menys hores queda llavors plenament justificat que les dones cobrin menys. Rodó. Una altra cosa és que s’hi acollís tothom, homes i dones, perquè la jornada de vuit hores és avui dia totalment obsoleta i incompatible amb les cabdals i agraïdes (a estones) tasques de reproducció. La tecnologia està a punt de canviar-ho tot, però, mentrestant, el sistema ens continua fent girar en una roda absurda, caduca, ineficaç, exhausta, sense rumb ni timó ni destí, que l’únic que aconsegueix és marejar-nos. Fer-nos rodar el cap.

De les quatre germanes, només l’àvia Lluïsa havia treballat fora de casa. Les altres, després de servir a casa dels amos, van ser mestresses. Això sí, no van deixar de treballar ni un sol dia, elles mateixes es donaven ordres i elles mateixes les complien sense sou i sense gràcies. I cada dia torna a començar on ho vas deixar. Tu que pots, has d’estudiar, em deia l’àvia, has de fer tot el que no vam poder fer nosaltres, fer una carrera a la universitat i tenir una bona feina que no t’embruti les mans. No tinc les mans brutes (o sí?), però tinc el túnel carpià esguerrat de tant fer anar el ratolí de l’ordinador sobre la catifeta groga amb el logo de la Generalitat. Estudia per ser feliç, perquè no se’t posin pedres al fetge. Estudia perquè no hagis de dependre de ningú ni desviure’t per cap home.

Quan en Cesc les va veure a totes quatre palplantades davant de la porta carregades amb cabassos de vímet dels quals sobresortien carbassons i bledes, va recordar de sobte que tenia una reunió i les va besar, dos petons a cada una, un a cada galta, sense tocar-les, i va esmunyir-se dins de l’ascensor. Va picar el zero i mentre l’aparell baixava va tornar a comptar: un, dos, tres. Quan anava per vint-i-cinc el va colpejar la calor d’un abril prematur que pronosticava un estiu asfixiant a la ciutat.

Les quatre iaies es van apoderar de la cuina i van anar organitzant, això aquí, això allà. Hem portat unes estovalles grans per si no en tenies, diu la tieta Teresa. És clar que tinc estovalles, vaig respondre. Com que aneu tan de bòlit aquest jovent d’ara i sou tan modernes, a vegades us oblideu de les coses importants. I no li trec la raó, avui, però en aquell moment les hauria engegat a totes quatre amb un cop de peu al cul i cap a casa, cadascuna a la seva respectiva. Però quan vaig sentir que feia aquella flairança de verdura acabada de collir, els vaig robar una tassa de caldo bullent, directe de l’olla, i me’l vaig prendre, a poc a poc i assaborint-lo.

Mama, aquestes pastanagues fan olor, deia l’Ona, i em feia pessigolles amb la tija i les seves fulles verdes. Les verdures ecològiques són molt cares, vaig mussitar a mode de disculpa mirant de reüll la tieta Mariarosa que aprofitava les cebes per deixar anar les últimes llàgrimes pel marit mort.

—Afanyeu-vos, que aquesta nit mos en anem de juerga! —va exclamar la Conxita mentre li eixugava dissimuladament les llàgrimes a sa germana amb un tros de paper de cuina amb un relleu que feia formes de gossets.

—Quines ganes! Fa quaranta anys pel cap baix que no vaig a teiatre —calculava la Teresa—, i avui hi nirem totes les germanes juntes!

—Només ens falta en Jaumet. Si hagués viscut, en tindria vuitanta llargs.

I totes van abaixar el cap un moment en memòria del germà mort. Un segon de recolliment (no m’estranyaria que, per dins, alguna fes una breu però sentida pregària) i altre cop ànims amunt.

L’Ona endrapava les verdures aixafades amb un delit desconegut. No són bones, va deixar anar, i a la cara d’estupor de les quatre matriarques, va etzibar, com a antídot reparador: són boníssimes! I va compartir amb elles unes sorolloses riallades que van despertar l’Aina. La petita, ràpidament, es va apuntar a la festa, va fer un lleig al pit, i va assenyalar les verdures. És clar que sí, bufona, va fer la Conxita, aixís mateix les hi pots donar. Vols que t’ho passi pel túrmix, nena, va proposar l’àvia Lluïsa. Tens túrmix, oi? I jo que sí amb el cap. I mentre anava aixafant bleda i patata pensava en la pediatra de l’Ona, que em donava instruccions escrites de com havia de triturar les hortalisses perquè no hi quedés cap grumoll, i en la llevadora del grup de criança natural de l’Aina, que assegurava, amb la mateixa convicció i autoritat que la metgessa, només dos anys i escaig després, que les hi havíem de donar ben senceres. Baby led weaning, es veu que es diu, però no vaig comentar res. Jo, com sempre, covarda de mena, feia un entremig i li aixafava el sopar amb la forquilla, regal de noces de la tieta Teresa.

I no tens herbes aromàtiques? I com cuines? No seràs pas de les que deixa cuinar el marit?, es preguntaven les nonagenàries remenant calaixos i obrint i tancant portes amb cara de desaprovació.

Les tietes i l’àvia es van asseure totes al voltant de la taula de vidre coberta per les estovalles estampades, i no paraven de xerrar, de burxar-se i d’esclatar a riure. L’Ona les mirava enjogassada i contenta, i una cullerada rere l’altra. L’Aina l’imitava amb placidesa. I el menjador, parets blanques i mobles de disseny nòrdic amb acabats rectes, blancs i negres, va quedar amarat d’una olor de llar, de família. Una olor amb què en Cesc i jo no havíem aconseguit mai d’impregnar la casa. I jo m’hauria deixat anat, i les hauria abraçat a totes i els hauria dit que vinguessin a viure a casa, si no fos perquè en Cesc, just en aquell moment, ficava la clau al pany. Aleshores em vaig tensar tota. I em vaig avergonyir d’aquelles ferums tan fortes que sortien de la cuina i de les flors magenta de les estovalles. Vaig renyar l’Ona perquè gairebé va tombar el got amb aquell anar i venir de braços tan alegre, i en solidaritat l’Aina es va posar a xisclar i va llançar la cullera tan amunt que gairebé va tocar la làmpada asiàtica. En Cesc em va mirar per consensuar el càstig, vaig fer lleument que sí amb l’expressió i les va enviar a l’habitació. Llavors vaig mirar les quatre cares, arrugues de saviesa als ulls, llavis premuts, i em vaig avergonyir de les criatures mal educades i de la ineficàcia del nostre sistema de modificar conductes, un nyap resultat de conciliar manuals i guies dels gurus del moment amb la supervivència i la gestió extenuant del dia a dia. Les quatre dones van acabar de sopar en silenci, més ràpid que corrents, i es van escapolir per la porta entrades del Liceu en mà. Anem a veure sarsuela, Doña Francisquita, van informar al taxista i amb tota probabilitat es van posar a cantar.

Li vaig preguntar a en Cesc si volia que sopéssim i em va dir que no, que tenia feina. Jo vaig posar l’ordinador sobre la taula que tornava a ser de vidre fred i mentre escurava la verdura que havia quedat al plat de l’Aina anava enviant emails als meus caps i al meu equip, de manera sincronitzada, sense donar més pes ni a uns ni als altres. Sempre al mig, sempre poruga i indecisa. El braç em feia mal i em feia mal el silenci, i aleshores, em vaig avergonyir de mi mateixa fins que a l’endemà al matí les quatre dones, cabells de cendra, ens van sorprendre amb un escandalós bon dia i la taula plena de tasses de llet calenta i magdalenes. Ens vam estrènyer com vam poder, cadires juntes, i la tieta Conxita sobre la tieta Teresa, ai quin cul tan gros, ai que tu ja el voldries, ai que bo que està, i vam riure, xerrar i menjar no sé ben bé per quin ordre.

Els vaig fer una foto amb la nova Polaroid que ens havien portat els Reis. Sortien totes quatre a peu dret davant del sofà de tons granatosos i l’skyline de Nova York que penjava a la paret. El somriure generós de cada una era igual que el que feien a la imatge congelada del bateig de la mare. Les tres tietes i l’àvia amb criatura als braços, el 1949, el mateix any que Simone de Beauvoir veiés El segon sexe imprès a les llibreries de França. Però, per a l’àvia, les disjuntives burgeses entre la carrera i la maternitat van passar de llarg. Què significa ser dona? Ho necessitàvem per menjar, ves, i no hi havia res més a discutir. Ella feia possible l’impossible, i jo pensava que havia heretat aquella fortalesa, i potser, per això, m’he reprimit tant de temps abans de deixar aflorar el meu dilema. Ella no s’ho podia permetre. I amén. A ella li havien ficat al cap que havia vingut al món a patir, a sobreviure, a mantenir la família unida i a fer feliços els altres. A mi m’havien inculcat que la meta era ser una dona d’èxit, eficaç i feliç. Pim-pam, ni que fos tan fàcil. L’àvia havia de fer el bé, jo havia vingut al món per gaudir. Hedonisme postmaterialista a dojo, pur màrqueting. Les cabòries de l’una i l’altra no podien pas ser les mateixes.

Al funeral no vam fer fotos, és clar. Però, si n’haguéssim fet, ja no hi hauria sortit cap germana. Tampoc la mare. Potser hauria sortit moguda i borrosa, perquè plovia aquell dia, a bots i barrals, com a tots els funerals. El cel s’encapota i plora pel mort. O pels vius que es queden. L’àvia Lluïsa les va sobreviure a totes tres i quan ja semblava que era immortal i que faríem una festassa de cent anys amb tota la descendència (les filles que quedaven, netes i besnetes, cosins i cosines de sang i polítics) i després celebraríem els cent-u i els cent-dos, tres mesos abans que cantéssim aniversari feliç, anys i anys, i féssim venir l’alcalde a bufar espelmes, l’àvia es va extingir. Fosa en negre. No estic per festes jo, ens havies avisat, però les filles no escolten i les netes encara menys. La cosa torna a connectar amb les besnetes. Quan li vaig donar a l’Ona la notícia de la mort de l’àvia Lluïsa, amb llàgrimes als ulls, sanglots continguts, i veu impostada, em va dir:

—Estava cansada, mama, i no estava per festes. No l’heu volgut escoltar i ja havia esperat massa. Volia morir.

I la seva connexió, més real, més propera, per aquells llaços invisibles que uneixen els infants amb els ancians, li va permetre tenir un comiat.

—L’últim cop que la vam anar a veure, a l’hora del petó em va dir a l’orella, ens retrobarem al cel.

Vaig besar la meva filla al front i vaig empassar-me la saliva amb força per englotir-me els sospirs. Ningú no les havia convidades, les llàgrimes. En un altre moment ja li explicaria a la meva filla gran què en pensem, el seu pare i jo, del catolicisme.

Tanco la capsa de galetes amb les fotografies familiars a dins. M’assec al piano de la tieta Mariarosa (mira que en poden ser d’ostentosos, els rics, un piano de cua al bell mig del menjador d’un pis de poble), poso les mans damunt les tecles i li demano a en Sam que la torni a tocar.

Per l’àvia.

Adraén és un poblet minúscul del Pirineu que malgrat el que pugui semblar apareix encara a tots els mapes. El nom es pot trobar escrit de diferents maneres: Adraent amb t, Adrahent amb h intercalada, Adraen sense accent. I la manera de pronunciar-lo no és menys heterogènia. L’àvia Lluïsa i germanes, n’havien dit sempre Adraien. Si bé hi ha divergències amb el nom tothom coincideix en una cosa: és el poble més alt de la vall del riu de la Vansa, a l’obaga del cim més occidental de la serra del Cadí.

Amb la remor del riu de la Bona —conegut per la població com la Ribera—, en una de les cases més altes, on temps era temps hi havia hagut un castell, cap d’una batllia del vescomtat de Castellbò, dins d’aquelles parets amples de pedra calcària i gres, s’hi van sentir, l’11 de setembre del 1917, els gemecs d’una mare i els brams d’una filla. La besàvia Angelina va donar a llum la seva primera criatura, la Lluïsa.

Quan l’àvia va néixer encara hi vivia molta gent, a Adraén. Només a casa seva van arribar a tenir set parells de sabates a la porta d’entrada amb els seus set parells de mitjons mil vegades sargits. La besàvia Angelina i el besavi Quimet, les quatre filles (la Lluïsa, la Teresa, la Mariarosa, la Conxita) i en Jaumet. Deu anys de producció, un marrec cada vint-i-quatre mesos. La primera filla els va sortir pèl-roja i plena de pigues com si algú li hagués abocat el pebre al damunt i se li haguessin quedat els brins negres enganxats vora el nas. Les tres següents, en canvi, van ser totes rosses i van passejar-se per la infantesa amb trenes llargues com si una espiga de blat se’ls hagués quedat atrapada entre els cabells. I en Jaumet, ros quasi blanc. Quasi albí. Com si l’Angelina i en Quimet s’haguessin quedat sense pigment després d’engendrar les quatre dones.

El germà petit i l’únic home hereu no va resistir les dures condicions de la vida a la muntanya. A la Lluïsa, com que era la gran, li va tocar cuidar-lo, i amb vuit anys va passar d’ajudar a l’hort (nena, cull les mongetes i agafa un sarpat de bledes) i vestir nines, fetes de pedres, amb fulles i fils, a cuidar un nadó. Quan tornava d’escola els posava tots arrenglerats damunt del llit dels pares, bebè i nines, i els repartia la llet del biberó, a parts iguals. S’ha d’aprendre a compartir, li deia, i ell la mirava amb uns ulls grossos molt oberts. Era tot ulls, aquell vailet. Esbatanats. Una mirada desvalguda i d’auxili aguaitant un futur que no tindria. Un esguard glaçat molt semblant a l’últim que li va fer un any després quan el va venir a buscar la tuberculosi.

Aquella mort prematura i injusta la va deixar tocada i trasbalsada. Se sentia culpable sense ser-ho i entre que ella volia ajudar a casa, ves a saber si per compensar el pare i la mare d’aquella pèrdua gegant, i que prou que els feia falta tot allò que representés algun ingrés, amb onze anys, l’àvia Lluïsa, va demanar d’anar pel món.

Anar pel món volia dir recórrer pobles i places venent bolets secs, herbes, olis i trementina. Venia el fred, i amb ell les trementinaires. I aquell hivern del 1928 la Lluïsa, des de Sant Martí fins a Nadal, i encara dos mesos més després de Reis i d’haver convertit el porc en embotits aprofitant que el fred espantava les mosques, faria d’acompanyant d’una dona gran que era una experta veterana d’anar pel món. L’Antònia. O la fada de muntanya, que tenia un remei per a cada mal.

La trementina li farà espantar tots els dolors, escampava a crits per atreure compradores. Cops, torçades, punxades, fiblades d’insectes o de serps, erupcions cutànies, ferides infectades. Tingui la dolència que tingui, li portem la curació, anava pregonant. Mestressa, jove, pari l’orella. Portem herba escabiosa que fa suar i va bé per netejar la sang i per al xarampió, i l’orella d’os per a la tos i les morenes. I si és el bestiar el que fa la guitza, oli de ginebre, i les ovelles ja no es tornaran a empestar. L’oli màgic, que també va bé per fer fregues, per espolsar el refredat, guarir els pits espatllats i treure els cucs de la panxa. No us quedeu sense oli de ginebre, i aquell oli espès, de color negre i perfum penetrant, era l’únic que servia contra la ronya. I la Lluïsa parava atenció i xuclava la informació com una esponja i pensava que si hi hagués anat un any abans, amb l’Antònia, potser hauria

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X