Nota a aquesta edició

Aquest volum aplega tots els contes de Montserrat Roig ordenats en tres parts. La primera la integren els contes —«retalls i esbossos impressionistes», com els anomena l’autora— publicats amb el títol de Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, amb els quals va guanyar el premi Víctor Català el 1970. En la justificació que encapçala la primera edició del llibre,[1] l’escriptora afirma: «Veus assenyades del país parlen de mi com una promesa. Només els recomano calma i que em deixin fer. Escric en una llengua a mig néixer i visc entre el caos i la solitud». I set anys més tard, en una nova edició d’aquesta obra,[2] Joan Fuster escrivia en el pròleg: «Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen era un bon “primer llibre”, i m 0és encara. Quan va aparèixer, el 1971, no solament ens situava davant l’esperança —o l’expectativa— d’una escriptora ja segura i d’intencions clares, sinó que el mateix text, en si, permetia lectures interessants a diversos nivells de temes i de problemes».

En aquesta nova edició del llibre, Montserrat Roig va escriure: «Tinc per a aquest primer llibre una especial tendresa. Ple d’alts i baixos, desigual, amb transcendentalismes barats, sense domini de l’idioma —domini que encara no tinc—, representa per a mi el primer aplec escrit amb “consciència” d’escriptora». I va afegir: «Podria esmenar els contes i presentar-los amb el sedàs d’uns quants anys de lectura i d’escriptura. Però faria trampa, enganyaria el lector i m’enganyaria a mi mateixa. Així, aquests contes són, fil per randa, exactament els mateixos que vaig escriure i publicar en 1971. No hi ha cap esmena ni correcció».

La segona part la conformen els vuit contes publicats amb el títol El cant de la joventut,[3] en els quals explora un camí simbòlic i poètic que ja havia iniciat a La veu melodiosa. «A mesura que la vida se’m va escapant», declarà l’autora en una entrevista amb motiu de la publicació del llibre, «m’adono del valor simbòlic de la pròpia existència que, a més, no té res a veure amb les èpoques, és de sempre. La diferència entre la Montserrat Roig que començava a escriure i la d’ara és que abans sabia el que no volia i ara, cada vegada més, sé el que vull. I no ho he aconseguit, encara... Mentalment somniem l’obra i és perfecta, tot lliga, però al moment que t’hi poses, les teves pobres mans no hi arriben».[4]

I la tercera part reuneix una tria de contes publicats en premsa, a cura de Roger Sempere, que es van incloure també en el llibre Un pensament de sal, un pessic de pebre, que aplega els textos i els articles publicats per l’autora a l’Avui entre el 1990 i el 1991.[5] «Un conte pot aparèixer en els papers més inesperats», afirma Sempere. «Molts cronistes, ma mare ho era en premsa, han provat de barrejar ficció i realitat per tal d’objectivar amb més justícia. La crònica mai és objectiva i, per aquest motiu, un conte pot ser molt més veritable que la descripció més ajustada i fidel als fets ocorreguts. També ens podem preguntar, si no han estat ben fabulats, si realment han ocorregut. Darrerament, fins i tot la nostra vida política en va plena. Els nostres polítics ja no s’amaguen i ens diuen explícitament que s’ha de controlar el relat. Així, com de contes que apareixen en els llocs més inesperats, de fabuladors la vida en va plena.»

Aquesta edició de Tots els contes, que conté també unes il·lustracions originals de Sonia Pulido, permet fer una lectura exhaustiva de la narrativa breu de Montserrat Roig i descobrir alhora l’evolució de la seva obra literària, des del seu primer llibre fins als darrers textos que va publicar.

Justificació

Confessió pseudo-verídica

d’una aprenent d’escriptora

Tinc vint-i-quatre anys. Ara em fan la gara-gara, els uns, perquè acabo de guanyar un premi. Sic transit gloria mundi; encara no he publicat cap llibre.

Sóc de l’Eixample de la nostra estimada ciutat. D’un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D’un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or. Vaig néixer el dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d’aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb canonades de l’any de la picor, que s’esbotzen cada dos per tres. Vivíem voltats de famílies amb quartus, tristes, com cal. De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre. Només recordo les llarguíssimes aventures que vivia, inventades per mi, en què jo era l’heroïna. Barrejava indistintament els dos fronts: tots dos eren bons, tots dos eren dolents. No m’hi vaig morir ni una sola vegada.

Vaig patir deu anys de monges, enmig de nenes boniques, fi­nes, delicades, folch-i-torrianes, dolçament esporuguides del món, d’uniforme polidíssim i d’ànima sempre a punt per al martiri. Ovejitas del Señor. Futurs gallimarsots morals de la nostra enllaminadora classe mitjana. Perdoneu, l’educació mongenca em castrà el meu possible sentit de l’humor.

De més petita que ara, me n’anava tot sovint a la plaça de Tetuan. Me n’hi anava xino-xano. Allí imaginava tots els racons del món, totes les persones del món, totes les belleses del món. Vaig ser feliç. I és que pensava que un dia me les camparia per sempre. Però ara, quan surto del niu, hi torno de pet. Torno al born, com diu la dita.

Encara no fa massa temps, vaig anar a raure a aquella santa casa de marfantes que en diuen universitat. Entre crits i aldarulls político-metafísics, vaig saber que el món era un immens bordell i la universitat (beneïda innocència!) el seu melic. Incapaç com em veia de transformar el món —per possibles tares fisiològiques o de classe, segons com t’ho miris—, vaig decidir d’escriure’l. I és així com, de moment, em trobo amb la dèria d’escriure qüentus i altres coses per l’estil. No sé si escric per sobreviure o perquè tinc la maleïda mania de prendre’m el món més seriosament del que aquest es mereix.

Veus assenyades del país parlen de mi com una promesa. Només els recomano calma i que em deixin fer. Escric en una llengua a mig néixer i visc entre el caos i la solitud. Però no paga la pena de clamar: d’altres que tenen els meus anys moren en terres més esqueixades. Només puc dir que des del meu petit racó de món he vist que l’art és molt complex. Complex com l’home. I per explicar l’home ens cal vorejar els límits més arriscats de la imaginació. Crec, per tant, en la màgia, en el somni, en l’univers més obscur del nostre pensament. Però crec en totes aquestes coses perquè són necessàries a la raó. I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència.

MONTSERRAT ROIG

Gener del 1971

Una altra «confessió» set anys més tard

Aquest llibre que teniu entre mans, el vaig escriure ara farà vuit anys a Tiana, on em vaig tancar a prop d’on viu la Lola Anglada, sota el cel límpid del Mediterrani. Hi vaig afegir unes quantes narracions escampades d’ací i d’allà i vaig decidir de presentar-lo al premi de narracions Víctor Català.

Aquesta decisió anava acompanyada d’una altra que, per a mi, ha estat més important: va ésser aleshores quan vaig adonar-me que havia d’escriure, vull dir no fer altra cosa que escriure, que el meu treball fos escriure, que em paguessin per escriure. Aleshores treballava a la Gran Enciclopèdia Catalana i sabia que, d’un moment a l’altre, traurien gairebé tots els treballadors que hi cremaven les celles i hi escalfaven cadires. Anar a treballar a una altra editorial? Em feia ràbia entaforar-me de nou entre fitxes, davant d’una taula glacial, augmentant la cel·lulitis damunt la cadira d’altri.

Recordo que un matí que remuntava el carrer de Santaló, cap a la plaça Adrià, em vaig dir: «Si no t’hi llences ara, no ho faràs mai». Desig de venjança? Potser sí. Eren uns anys inestables, i només sabia que volia dir «coses», però no sabia com. No ignorava, tampoc, que tindria dificultats. Una «senyoreta» que escriu? I ara! Vostè, amb aquestes cames, com gosa embolicar-se en una proesa que no li escau? Però no tindria només dificultats pel fet d’ésser dona. Quants escriptors, arreu del món, viuen d’escriure i de res més? Per què em venia aquesta pretensió de voler lligar treball i plaer? Per a mi escriure és un plaer, una diversió, una passió. I tenia la barra, a més, de voler viure d’aquesta diversió. El treball, per a la majoria de la gent, és una maledicció terrible. I tenen tota la raó. Poques vegades pots, o et deixen, triar la teva feina. Però jo no volia deixar-me compartimentar entre vida privada i treball, tal com volen els poderosos.

Val a dir que he aconseguit viure d’escriure. Però d’escriure, la majoria de les vegades, en una llengua manllevada i a base de practicar la literatura «paral·lela» del periodisme elaborat, que són els reportatges i les entrevistes. No me’n penedeixo, car m’ha servit de molt, en l’ofici i en la xafarderia que no sé reprimir. Això de la llengua manllevada ha estat per culpa de la Història, que, de tan malalta, no acaba de posar-se bona. A veure si s’acabarà aviat i els qui tenen por a la vida no ens tornen a fer la guitza.

Però tornem als nostres moltons: tinc per a aquest primer llibre una especial tendresa. Ple d’alts i baixos, desigual, amb transcendentalismes barats, sense domini de l’idioma —domini que encara no tinc—, representa per a mi el primer aplec escrit amb «consciència» d’escriptora. Abans havia fet temptatives més o menys satisfactòries, més aviat florides, cursis i desgavellades, però és a partir d’aquest recull quan supero la por a despullar-me davant del lector. Escriure és un joc més o menys intel·ligent i brillant de strip-tease mental. Podia estavellar-me i tornar a les meves deliqüescències pseudo-romàntiques de diari íntim d’adolescent, deixar-ho córrer, vaja. Però em vaig tancar a Tiana, on la Montserrat Carrió del restaurant L’Hostalet, que no em coneixia, em llogà una cambra de la seva mateixa casa i em cuidà gairebé maternalment durant tres setmanes. Em vaig tancar, doncs, amb el deler de fer aquest salt: de passar de les pàgines íntimes i sense rigor a què m’havia habituat des de nena a unes pàgines autònomes, despreses del meu melic. Així vaig iniciar aquests contes; retalls i esbossos impressionistes escrits a mà durant 16 i 18 hores diàries.

Hi entraven molts factors en la necessitat de fer aquest salt, no solament el que he apuntat més amunt de la professionalització. També hi havia un rebuig, potser encara conscient, de la condició de «doneta» que m’havien imposat la religió i el franquisme. Una vomitada, entre tempestuosa i continguda, dels meus dimonis i fracassos personals. Un desig «romàntic» i egoista d’ocupar el meu «lloc dins del sol», la venjança contra el meu sexe, el qual encara no estimava, i contra el Sexe amb majúscules, que és el masculí... Què sé jo... El temps i la irrefutable comprovació que no ets el melic del món em porten ara a donar aquestes explicacions. No sé si serveixen al lector, o lectora, però a mi sí i per això ho faig.

Podria esmenar els contes i presentar-los amb el sedàs d’uns quants anys de lectura i d’escriptura. Però faria trampa, enganyaria el lector i m’enganyaria a mi mateixa. Així, aquests contes són, fil per randa, exactament els mateixos que vaig escriure i publicar en 1971. No hi ha cap esmena ni correcció. No sé si ara els escriuria millor, encara que, com, diu la meva amiga Laura Tremosa, la gràcia d’aquests contes és que són escrits amb molta menys inhibició que no com escric ara. No sé si té raó. La seva observació planteja una qüestió interessant però ara no és el moment ni el lloc de fer-la sortir: ¿el rigor i la perfecció dins de l’art et porten a allunyar-te de la teva veritat? La cultura és comèdia? La civilització ens allunya de la vida? ¿No deu ésser que l’art i la vida van tan entrelligats que no saps mai on acaba l’un i comença l’altra? ¿No deu ésser tanta veritat el que escrius amb més perfecció i arrière-­pensées i el que et surt diguem-ne «espontàniament»? No ho sé. L’únic que he notat, en rellegir aquestes pàgines, és que hi ha exactament els mateixos temes que ara em preocupen. Potser menys elaborades, el cas és que ja aleshores covava les preocupacions d’ara. Al cap i a la fi, no crec que ningú tingui més d’una o dues cordes a l’hora d’escriure. Com diu el novel·lista Ernesto Sábato, escrius millor quan repeteixes un sol tema al llarg de tota la vida. La dispersió va en detriment de la profunditat.

Madó Censura escapçà trenta pàgines del llibre quan sortí en 1971. Escapçà els aspectes que devien ferir més les seves impotències: el sexe, la política i la religió. M’imagino la misèria sexual dels pobres i grisos funcionaris obligats a retallar paraules i situacions tot evidenciant, amb la seva actitud, la mediocritat i la por en què es trobaven submergits. Ells eren fills del coitus interruptus franquista. De tota manera, també hi hauria hagut censors no franquistes. El que passa és que aquests no tenien la paella pel mànec. Algun crític republicà i «liberal» s’escandalitzà de la meva afecció a les «expressions gruixudes», impròpies d’una «senyoreta», i arribà a escriure un sucós article en una revista de l’exili on venia a dir que en Benet i Jornet, en Terenci Moix i una «servidora», érem, l’esca del pecat i de l’impudor, fills evidents de l’educació franquista. Aquest crític anava restret com hi devia anar un lector de La Vanguardia Española que escriví una llarga carta a aquest diari on enumerava, una per una i col·locades ben simètricament, totes les paraulotes escrites per mi. Vist des d’ara, el llenguatge dels contes sembla més aviat d’una Filla de Maria que no pas altra cosa...

L’editorial que em publicà Molta roba i poc sabó... per primera vegada —no hi tenia altre remei: havia de publicar tots els premis— també féu de censora i em prohibí una meravellosa coberta dibuixada per en Fabià Puigserver on sortia una parella despullada —en tons difuminats perquè érem ben lluny de les actuals mamelles de paper—, asseguda, circumstancial i senyora, en un rebedor del nostre Eixample. Al mirall d’entorns i motllures daurades, s’hi llegia: «Ce n’est qu’un debut, continuons le combat!». La mestressa d’aquesta editorial considerà que això del nu d’una parella era una solemne porqueria i, després d’una basca, féu enretirar la coberta en qüestió. Avui, al quiosc de la seva propietat, entren els diners a cabassos, suposo, de la gent que compra revistes on és exposat com a mercaderia el cos de la dona en tota mena de posicions, i on poques vegades veus la parella, símbol de comunicació entre els cossos. Aquesta «honradesa» dels senyors de l’editorial no es traduí mai en el pagament puntual de les liquidacions. Cada vegada que volia cobrar havia d’organitzar una batalla d’envergadura homèrica.

El llibre també em desvetlla tendresa per qüestions extraliteràries. Vaig saber que amb ell havia guanyat el premi Víctor Català de narracions al monestir de Montserrat, el dia 13 de desembre de 1970, tancada amb no sé quants intel·lectuals i gent de tota mena perquè corrien rumors que el general Franco volia condemnar a mort els famosos etarres del judici de Burgos. Vaig entrar a Montserrat com a «llicenciada» i en vaig sortir com a «escriptora», o així ho van esmentar els diaris. Una mena de segon bateig. El poeta Josep Elias també s’assabentà allà dalt, assetjats per la policia i en un clima d’una tensió especial, que havia guanyat el premi Carles Riba. Mentre que no em sortiria mai una literatura de «circumstàncies», emmarcada per la política concreta, el fet de saber que havia guanyat el premi Víctor Català en aquell moment, difícil, tens i dolorós, em confirmava de quina manera no et pots sostreure del país i del moment en què vius, perquè estàs pastada del mateix fang i respires el mateix aire que els teus.

El llibre, en sortir, va ésser un èxit. I he de dir que bona part d’ell fou gràcies al meu col·lega Terenci Moix, que muntà una formidable campanya de propaganda al seu voltant. Desinteressat i sense embuts, en Terenci Moix aixafà la idea dels botiguers de l’editorial, els quals afirmaven que els llibres de narracions no es venien. Anà a La Vanguardia i no sé quants diaris més amb un anunci escrit per ell on, com a reclam per a la signatura de llibres, deia: «Aquesta tarda tens una cita amb la joventut i l’atreviment».

De crítica, n’hi hagué de tota mena. Alguns es fixaren només en les meves cames, altres es carregaren el llibre, algun el col·locà justament en la seva exacta mesura, com a inici d’uns anys d’aprenentatge, n’hi hagué algun que, com en Joan de Sagarra, s’entusiasmà benèvolament perquè compartia amb mi la passió per Barcelona i la ràbia pel país —i jo era tan bleda que m’empipava quan em deia Montserrateta!—, i altres m’estimularen i m’«obligaren» a continuar. Entre aquests darrers vull destacar l’Anna March i la paciència d’en Benet i Jornet, el qual, disfressat de pater inquisidor, va pensar que potser sí que jo tenia fusta d’escriptora.

I heus aquí el final de la meva «confessió». Per ara, continuo amb la dèria d’escriure. Veurem com acabarà tot això.

MONTSERRAT ROIG

Febrer del 1978

Dedico aquesta barreja de florilegi sentimental,

quadres barcelonins i narracions fulletinesques,

a l’Albert. I al Papitu, al Molas, i a tots els muletes,

perquè saben com costa d’escriure un llibre. I també

a en Tomàs i a l’Albina, que són els meus pares

Quan el fuet queia, el sentia en la meva carn; quan la pell s’inflava i s’obria, era la meva sang la que corria, i a cada cop de fuet pensava: «Ara us adoneu que existeixo! Ara sóc alguna cosa en la vostra vida secreta i egoista, jo que he marcat la vostra sang amb la meva pels segles dels segles».

WILLIAM FAULKNER,

As I Lay Dying

Breu història sentimental d’una madama Bovary barcelonina nascuda a Gràcia i educada segons els nostres millors principis i tradicions

Bobby descobria en els plecs dels llavis, en la barbeta una mica sortint, en les arrugues, en els ulls cansats i en els cabells blancs d’aquella decrèpita majestat, encara alta i somrient, tota l’essència d’una Barcelona aristocràtica i comercial, popular, orgullosa i una mica infantil, de la qual s’acabava el rastre... La vídua Xuclà representava totes aquestes coses, i, a més, una dona vella que ha viscut molt manté, més que un home, l’empremta del passat i la sensible permanència dels records. Perquè la dona té uns nervis més passius, té una ànima més perceptiva, no es gasta ni es deixa anar tota en l’acció com un home; és més avara i més previsora i dins els plecs de la seva pell arrugada té la bona fe de col·leccionar-hi somnis, d’arraconar-hi aventures i de conservar-hi allò que no es veu i només es respira: el perfum de la història.

JOSEP M. DE SAGARRA, Vida Privada

Els últims sorolls que desprèn l’animal humà en anar-se’n per sempre d’aquest món, tan variat i ensopit alhora, semblarien per a aquells temperaments sentimentals, febles i temorencs, com un prec a desesperat per retornar a la vida. Cal, però, que no ens fem excessives il·lusions: aquests esbufecs deliqüescents no signifiquen res més que l’atur etern dels bronquis, l’últim alè, la darrera bafarada.

Així morí la Mundeta, l’àvia de la Mona i la mare de la Ramona. Una lleugera revifalla havia nodrit de tènues esperances les ànimes familiars; ben aviat l’esgarip final, que acabaria l’inútil combat, les encertí definitivament. Era un matí fred, però no pas glaçat, de gener, i la ciutat encara recollia els recents deliris nada­lencs.

Estimada Tereseta, per fi m’han deixat sola per a poder-te escriure. Els papàs són al Liceo; avui fan Lohengrin, que és una òpera d’un músic que es diu Wagner. El papà és molt amant de l’òpera i diu que en Wagner és el millor músic d’aquest segle. Estic ajupida vora el llit amb una espelma al costat perquè no vull que la cambrera em vegi. És molt tafanera i, a més, sempre va amb el qüentu a la mamà.

A Barcelona hi ha passa d’influença. Hi ha dies que se’n moren més de vuitanta persones. Aquí, a Gràcia, sentim de tant en tant les campanes que toquen a morts i veiem passar el combregar tot cantant el gori-gori. Diu el papà que només ens faltava això de la grippe per a tenir més maldecaps.

L’àvia fou amortallada amb l’hàbit de la Mare de Déu del Carme, l’uniforme secular que tan bé escau a algun dels lletraferits mesetaris.

Vaig a un col·legi nou, el de les madres del Sagrat Cor del Torrent de l’Olla. M’hi passo les hores mortes mirant el carrer, on es veu un trosset de cel i uns núvols que s’estiren i s’arronsen. La classe que m’agrada més és la de Labores, perquè ve la madre Adelina. Les més ensopides són les de francès i les de catecismo.

Aquest vestit reflecteix a pler el desig de conferir un darrer toc d’humilitat al nou protagonista de la mort, acabat d’estrenar en el seu paper de cadàver, i que li fa imaginar una arribada del tot garantida als regnes de l’univers etern.

Mentre el padre ens recita la lliçó, m’imagino els núvols que van passant a través dels finestrons.

La cerimònia de la investidura constituí un pur tràmit. Els membres de la vella, eixarreïts i desencaixats, queien lassos damunt els llençols, i traïen la lleugera, imperceptible fatiga del no-res. La diligència sobrera dels funcionaris maniobrava, com qui adoba samarretes i sargeix mitjons, amb el seu cos. Els tocs definitius per a enllestir-la eternament foren un parell d’escapularis col·locats a cada banda i uns rosaris, llargs, negres, i amb una creu de fusta al capdavall, que hom li entrelligà a les mans, afinades com filagarses. A hores d’ara, la morta ja estava presentable per a mostrar la delectança final de la maltempsada.

Aquell és de cotó fluix, aquest altre sembla el caire d’una roca allargada, el de més enllà em recorda l’ombra del mul del prior, un altre sembla una acàcia o una mimosa...

Tots aquests detalls, banals i fútils, serveixen per a il·lustrar el lector, que no és agosarat de mena si es tracta de matèria d’imaginació, de l’extraordinària vulgaritat de la mort de na Mundeta Jover i Almirall. La vella, que començava a insinuar els trets simples i inalterables de la quotidianitat de la mort, fou col·locada de manera notòriament adotzenada dins el taüt. Tothom coneix l’escassa visió transcendent de la història que tenen els treballadors funeraris: un, dos, tres i quatre ciris; dos a l’alçada de les espatlles i els altres dos al costat dels peus adornaven la impertorbable serenitat de la morta. Els ciris que fregaven les extremitats inferiors, com que gairebé tocaven al llindar de la porta, feien ressaltar a estones les ombres que s’insinuaven de la paret estant.

Estic brodant unes estampetes que són molt boniques. Te n’enviaré una com a record. En una d’elles he fet un nen Jesús que arrossega una creu molt grossa i es veu que no hi pot perquè sua molt.

Els planys familiars foren mesurats. Rítmicament, s’anaren acoblant de meravella al que feia al cas. Més d’una veïna menor de vint anys, d’aquelles en les quals la tendresa encara no ha estat substituïda per l’aspror del primer contacte carnal, s’aturà davant el taüt tot meditant la durada de les febleses humanes.

El que sua són gotetes de sang, i ho he brodat amb fil de seda de color vermell. Porta una corona d’espines que li cenyeix el front, i a mi em fa molta pena, perquè em sembla que li ha de fer molt de mal, però la madre Teresa diu que així li escau millor. Té els peuets sobre un núvol de color de rosa, i el vestit és daurat amb uns farbalans de color blau cel que se li recullen fent plecs.

Na Mundeta Jover i Almirall fou plorada, recordada i oblidada, tal com manen els reglaments dictats per l’estricta moral casolana. Tanmateix, és ben sabut que la nostra antiga moral, tan admirablement conservada, no difereix excessivament de les confeccionades segons el tall europeu. Les llàgrimes segregades per la humanitat durant anys i panys a cor què vols arriben a confegir, quan esdevenen pures, l’emmarcament del dolor dins la més immillorable harmonia clàssica. Tot és qüestió d’estómac per a no patir-ne massa. Però, si na Mundeta féu vessar les llàgrimes de rigor per no topar amb els nostres imprescindibles cànons, també s’escolà, Déu ho sap, algun efluvi d’enyorament.

No sé si t’he dit que quan vaig tornar de Siurana el papà em va regalar una nina molt bonica que es diu Grazielle. El seu vestit és de color verd clar i al coll porta puntetes de seda. La cabellera és rossa, trenada, i mou les cames amunt i avall. És molt alta, gairebé com una nena, i obre els ulls i els tanca.

Jo li canto:

Ma poupée est la plus gentille

de celles qu’ont voit ici bas,

j’adore ma petite fille,

elle m’aime et ne pleure pas!

Al peu de la caixa de morts descansaven dues corones mortuòries. Aquests estris, fidels al mal gust barceloní, lluïen cintes d’un color morat ornades amb l’estovament de les frases literàries que expressen a gratcient l’acurada i selecta sensibilitat dels parents llunyans. Filosòfiques disquisicions sobre la mort, paraules reflexives sobre el pas del temps vers el no-retorn. (Aquí, l’autora es permet de suggerir uns colors més vius i llampants per a aquestes corones: potser vermells i grocs; demostraríem el nostre gust exquisit pels contrastos; i ben tradicional, d’altra banda.)

Tereseta, estimada. ¿Saps què significa aixecar-te un dia de bon matí, i mirar al cel, i trobar-lo més blau i més clar que qualsevol altre dia, i endevinar, a través de la Barcelona feinera, el mar que acaricia la sorra bo i fent-li amoretes, i somiar el bressoleig de les fulles de les acàcies de la Rambla mentre s’acoblen al ritme del ventet que ve de llevant?

Si et deia, també, que sento dintre meu com em bull la sang i em puja fins a fer-me envermellir les orelles! Xisclaria de grat del balcó estant tota la meva alegria, si no fos que no està gens bé que ho faci una senyoreta...

Perquè, saps?, aquesta nit m’estreno de Liceo. I això vol dir que per fi el món de les persones grans, abans tan inabastable, s’ha convertit en el meu propi món. Perquè, com diu la mamà, anar al Liceo representa conèixer gent important de Barcelona, i estar a l’aguait de les darreres modes franceses, i tenir un tracte més elegant, i lluir uns veritables vestits de dama, com la mamà, i usar els mateixos perfums que ella, les seves joies, els seus capells i, fins i tot, les mitges de seda, de París.

Avui inauguren la temporada d’hivern amb l’òpera Guillermo Tell de Rossini; feia set anys que no havia estat representada a Barcelona. El papà, de primer, va remugar, perquè diu que Rossini és més un músic d’opereta que cap altra cosa i que, al costat de Wagner, farà el paper de la triste figura. Però la mamà, que sap molt d’entabanar-lo, l’ha convençut que llogués una llotja. Hi anirem amb les Jordana, la Clara i la Maria. També vindrà la vídua Climent —ella se’n fa dir, de vídua, però la cambrera de les Riera m’ha dit que el seu marit va fugir a l’Havana amb una ballarina parisenca—; la vídua ens vol presentar un seu nebot que acaba d’arribar de Madrid. Tereseta, et deixo perquè fa estona que la mamà em crida. M’he d’emprovar encara les sabates i els guants per a aquesta nit.

Els pobles primitius l’encertaren quan beneïren l’alegria de la mort amb festes i banquets: les civilitzacions dels primers espetecs demostraren que la borratxera és el cant fúnebre més escaient.

El Liceo era ple de gom a gom. Abans d’entrar-hi ja veiérem com una gran multitud s’aglomerava davant la porta principal i maldava per veure-ho tot sense entrebancs de cap mena. Els uns, la majoria suposo que estudiants, cercaven entrades per al quart i cinquè pis, i els altres, mainada i floristes, s’estrenyien embadalits per les berlines i els cotxes de punt que s’aturaven. Tots plegats arribaren a embussar l’entrada del carrer de Sant Pau, i l’autoritat, que duia damunt la testa un capell amb el plomall blanc, amb prou feines si podia contenir tot aquell atapeïment. El papà anava tan elegant que enamorava. Per un instant, vaig somiar que jo era la seva parella i que ell m’acomboiava per tal de protegir-me d’algun perill estrany. Vaig somiar tancant els ulls, és clar, i ho vaig arribar a imaginar de debò. El papà duia un frac impecable, pechera blanca, emmidonada com una cuirassa, coll alt de gairebé quatre dits i una gran corbata negra de seda que feia llaç. I la mamà, deliciosa, com ja t’he dit d’altres vegades; amb el vestit morat i els baixos de mussolina negra i amb la cabellera de color castany de reflexos d’aram... Era tot tan majestàtic, tan de palau, que no me’n sabia avenir. Les llotges resplendien pels joiells de les dames, i els colors dels seus vestits semblaven fer pampallugues quan movien els ventalls. Els cavallers, encartronats —alguns, t’he de confessar que em semblaren galls dindis—, es movien amb galanteria al voltant de les senyores.

S’apagaren els llums i, tret del xiu-xiu de les llotges, el teatre prengué el to de silenci i de respecte que l’obra imposava. De tant en tant pujava fins a nosaltres —érem al primer pis— una flaire perfumada que ens ennuegava les gorges. I quin goig no sentia a participar, jo també, d’aquell doll d’alegria, de riquesa i de luxe!

Però, al nostre Eixample, les oracions, els planys, les frases de convenció, i fins i tot el mateix dolor, resulten d’un ensopiment aclaparador. De la mateixa manera que fèiem les cortines morades amb un llarg serrell de color groguenc —color passat pel tràfec de la història— o les catifes eren granades i els tapets finien amb aquella indefectible punteta esmorteïda. És així i no s’hi pot fer més.

Deixem, però, per a una altra estona aquesta recerca subtil i minuciosa de la nostra absència de follia.

L’enterrament fou d’allò més correcte: confeccionat a la mesura de tots els delits. Hi acudiren, com en qualsevol família barcelonina de bon tracte i de millor veure, tots els personatges de l’auca eixamplària. Els barrets, les mantellines o els mocadors —segons condició i edat— desfilaren amb parsimònia virreinesca durant el seguici. Els somriures a mig dibuixar, les mirades d’esquitllentes, els gestos tot just iniciats, les salutacions blanes, els cops amagats, els esguards de quin-bé-de-Déu-de-noia-rebonica-i-que-gran-que-s’ha-fet, donaren a l’espectacle un alegre i vital to in crescendo. La morta jeia dins el fèretre, lluny de gairebé tots els pensaments, tret, potser, de la Ramona i la seva filla, la Mundeta.

De sobte —érem al mig del segon acte— se sentí un tret, com si hagués estat de pistola. Algú xisclà i la platea s’anà omplint d’un núvol de fum de color blavós i molt dens que començà a pujar cap als pisos superiors.

Per als altres, la iniciació de la cerimònia, en què es confirmava una vegada més el tràngol de la mort, els assegurava una dolça, intransferible, voluptuosa complaença del domini de l’univers. Quina meravellosa delectança no fou, per a aquell esperits mesquins i rovellats, allò de poder creure —gratias ad Dominem— en l’ineludible pas de la vida vers el misteri de la mort!

Tinc els records molt confusos i barrejats, però em sembla recordar que la mamà intentava agafar-me i deia no sé què d’una segona explosió i, després, que em perdia entre la gent que corria cap a les portelles de sortida on la multitud s’acumulava. Les otomanes dels salons de descans començaren d’omplir-se amb ferits que gemegaven —després he sabut que alguns d’ells eren agonitzants— i recordo haver acabat als braços d’en Francisco Ventura, el nebot de la vídua Climent, que m’explicà que l’explosió havia estat cosa dels anarquistes.

Sóc vora la xemeneia, amb la Lola, la cosidora de casa. Viu al carrer de Mercaders i puja de Barcelona tres cops la setmana. M’ha dit que es parla de més de trenta morts i que la policia ja té els culpables. Una segona bomba va caure a les faldilles d’una senyora que havia mort per la destrossa de la primera.

Sento com el papà diu que en té tota la culpa aquest govern, que massa tou que és i que sembla mentida que no n’hagués tingut prou amb l’atemptat al general Martínez Campos.

Estic molt i molt ensopida. No et sabria dir res més. Ja veus com ha anat la meva primera anada al Liceo.

L’ofici religiós amb comunió i sermó inclosos (serveis compresos) no es perllongà més del que calia. El capellà, vell i amb els peus plans, i el qui l’ajudava, un de no tan vell, donaren la darrera pinzellada per fer l’espectacle agradós i per garantir el passaport vers l’altre món. El capellà jove s’embolicà amb l’evangeli, canvià els temps, els versicles i les paraules i pronuncià un reguitzell tan gran d’incoherències que alleugerí la pesantor dels esdeveniments.

M’hi caso i et podria dir que a penes el conec. És clar que de bon començament em semblà una bona persona; potser una mica escàs de nervi i amb un temperament sorrut: poc tractable. D’immillorable presència, de vegades li voldria endevinar en el rostre una mica més de melangia pròpia dels esperits romàntics.

El cementiri de les Corts és un dels més petits i ben construïts que té Barcelona. Perquè, com diu la tieta Sista, cosina carnal de na Patrícia Miralpeix, és «molt bufó i s’hi pot passejar de meravella els dies que fa sol».

Sóc ambiciosa i considero massa poc el meu futur espòs, i això no està gens bé: és un cavaller de bona planta, educat, molt fi, i els seus ulls són alhora dolços i enèrgics. No puc desitjar una altra cosa millor. De vegades em pregunto si és que sóc d’aquelles persones que no estan mai contentes amb el seu destí. D’aquelles que busquen sempre conèixer d’altres mons per por de viure de debò el que ens ha pertocat.

Emplaçat al barri residencial de la ciutat, a l’oest, entre Sarrià i Pedralbes, el volten dues places: la del Papa Pius XII i la de la reina Maria Cristina (aquí deixem que el lector faci les comparacions que calgui). Més enllà, la Maternitat i l’Institut Frenopàtic insinuen, majestuós i eclèctic, el santuari de les masses catalanes: l’Estadi Nou del Barça.

Alguna vegada que venia de visita, i sobretot quan hi era el papà, adoptava un posat encarcarat que li llevava gràcia i elegància al seu tracte, i aleshores el veia massa vulgar, pel meu gust.

La casa dels morts s’obre cap al nord. De bon començament, els carrers i carrerons ofereixen immenses possibilitats de poder gaudir d’una panoràmica molt agradable, d’una olor captivadora i d’una distribució endreçadíssima, neta i polida. Els visitants que tenen la sort (o dissort, segons com t’ho miris) d’entrar-hi vius i de posseir, per tant, els sentits aptes i desperts per a la meditació contemplativa, poden fruir, bo i passejant, d’aquest silent espectacle cap a la recherche du temps perdu i, en acabat, sortir-ne amb una completa transformació anímica

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X