El dia que el món es va despertar sense colors

Jean-Gabriel Causse

Fragmento

cap-1

1

Hi havia una vegada al planeta blau...

Tot un seguit d’ones de cinc-cents vuitanta nanòmetres de freqüència exciten els cons mitjans del sistema visual de l’Arthur Astorg. Immediatament, es desencadena una activitat elèctrica que li travessa el cervell fins a l’àrea V4 del còrtex.

El color verd és el que li provoca aquest efecte. Per ser més exactes, el color verd poma de les ulleres de sol de la seva veïna, que ell observa a tota hora i descaradament; ni tan sols fa el gest d’amagar-se darrere la finestra, oberta de bat a bat. El que l’atrau d’ella no són ni els pits remenuts i ferms, ni el cos perfectament proporcionat que s’endevina sota la regatera de la bata de seda, sinó el fet que porta a dins de casa unes ulleres d’allò més cridaneres.

A pocs metres d’ell, la veïna repica frenèticament amb els dits el teclat d’una BlackBerry. Ha observat que, de tant en tant, aquesta dona jove es passeja en calcetes per casa encara que el seu pis del Districte XIV no tingui cortines; això sí, les ulleres no se les treu mai.

No és la primera vegada ni la segona que l’Arthur somia que ell les hi treu amb delicadesa per veure-li els ulls. Però el seu somni s’acaba aquí, sempre es desperta en aquest moment. Se la troba molt sovint al barri, gairebé sempre agafada de la mà de la seva filla, que deu tenir cinc o sis anys, però mai no ha gosat abordar-la. Ell, que en altres èpoques havia estat un home tan segur de si mateix, no és més que una ombra grisa de la seva persona.

Des que va néixer, l’Arthur ha estat el conillet d’Índies d’un àngel de la guarda una mica enrevessat que el va fer néixer d’esquerres; a l’esquerra del Sena, perquè entengués des del primer dia la importància de la cultura, i en una família acomodada d’intel·lectualoides d’esquerres. Fins i tot va voler que sortís esquerrà. I, en el fons, l’Arthur sempre ha pensat que ell no era ben bé com els altres.

El seu àngel de la guarda d’esquerres també va demostrar ser molt hàbil. Li va donar una cara atractiva i li va afaiçonar el nas a còpia de rebre unes quantes garrotades als partits de rugbi. Un perfil Belmondo que li va permetre multiplicar les conquestes femenines a les escoles de secundària privades de Saint-Germain-des-Prés, i després en una escola de negocis mitjanament bona. El seu àngel de la guarda també el va dotar d’un talent lleugerament superior a la mitjana en tot el que fes. Rugbi, estudis, carrera professional, l’àngel s’encarregava de posar una marca positiva a la columna dels pros, mai a la dels contres. Treballava de comercial internacional en una start-up i tenia trenta anys molt ben portats. Ni fills, ni relació estable, l’Arthur era massa egocèntric per tenir un gos o un peix vermell. Les úniques coses que cuidava eren la col·lecció de whiskies ambrats japonesos i la seva targeta platí dedicada a acumular punts de vol. Un objecte tan senzill com aquell li permetia trepitjar l’exclusiva catifa vermella del taulell de facturació de la classe business de tots els aeroports del món, on no podia evitar adoptar un aire de suficiència en passar per davant dels passatgers que feien cua sobre una vulgar moqueta grisa. Creia ferventment que els altres contemplaven el seu cos ben parit de metre vuitanta com qui visita un pis mostra de color encarnat i es deleix per viure-hi.

Després el seu àngel de la guarda va decidir tenyir-se les plomes. Exactament de color gris. L’Arthur al començament es va enamorar d’una dona que se’l va treure del damunt com si fos un mitjó vell i ronyós. Va ser a la mateixa època que els seus pares van decidir donar un tomb a les seves vides i fer cadascú la seva. L’Arthur es va quedar al mig. El seu pare va viure una segona joventut després d’enamorar-se d’una dona que hauria pogut ser la seva filla. Quant a la mare, que se’n va anar a l’Índia a meditar sobre la condició humana en un àixram, mai no n’ha tornat a saber res. L’Arthur va començar a beure. Cada vegada més. Va deixar el rugbi, tret de les celebracions que feien els companys després de guanyar un partit. El verd esperança cada vegada era més fosc, més verd ampolla.

En pocs mesos ja havia perdut la feina, els amics, la confiança en si mateix i el carnet de conduir; l’havien enxampat amb una taxa d’alcoholèmia de dos grams per litre en sang. Dos grams que li van fer perdre vint quilos.

Al cap de tres anys i de diverses oportunitats de feina perdudes, el servei públic d’ocupació va amenaçar d’expulsar-lo si no es presentava a Gaston Cluzel, una vella fàbrica de llapis de colors a Montrouge que buscava un comercial. La idea de l’Arthur era tornar a treballar en una multinacional o en una start-up, però si volia continuar rebent el subsidi i no quedar-se en números vermells, havia de presentar-se a la cita.

 

La fàbrica Gaston Cluzel comptava amb tres-cents treballadors després de la guerra i compta amb tres-cents menys, si fa no fa, el dia que l’Arthur es presenta davant de l’Adrien Cluzel, últim net del fundador, que busca a la desesperada l’home providencial que li salvarà l’empresa.

Evidentment, tothom es prepara per a una entrevista de feina. L’Arthur, en canvi, per tal de tenir menys oportunitats, s’ha vestit amb colors cridaners: una camisa de màniga curta de color pastanaga, sabates vermell rosella, uns pantalons de color de merda d’oca i uns mitjons blaus molt llampants. I per si no n’hi hagués prou porta uns calçotets albergínia, d’un morat molt bonic que ell mateix ha lluït a les galtes després de beure un Côtes de Provence fins a l’última gota.

En Cluzel el rep a l’entrada de la fàbrica i li demana que el segueixi fins al seu despatx. Amb la primera impressió, en Cluzel ja sap que, amb aquest candidat vestit com un arlequí que puja les escales esbufegant, no hi ha cap oportunitat que les corbes de vendes s’inverteixin.

—Arthur Astorg, oi? Veig que està inactiu des de fa més de tres anys.

—Inactiu no. Em dedico matí i nit a l’art de la contemplació. Concretament a la contemplació del color!

—Perdoni?

—Sí, fixa’t per exemple en els llapis de colors —continua l’Arthur, que li parla de tu expressament—. Genis com Matisse, Toulouse-Lautrec o Picasso els han fet servir en alguns dels seus quadres. Ho sabies?

En Cluzel, que es pregunta si l’Arthur es fot d’ell a la cara, fa com si no hagués sentit ni la pregunta ni l’excés de confiança.

—El lloc de treball consisteix a fer créixer el volum de negocis de la nostra gamma de llapis...

—Quina responsabilitat! Sap que «llapis» ve del llatí lapis, que vol dir «pedra»? —L’Arthur fa una pausa abans de reblar-ho amb la seva veu més poètica—: Estem creant a partir de pedres! Per tant, els llapis són l’origen de la creació.

En Cluzel encara obre una mica més la boca, abans d’empassar-se la saliva i dirigir-se al candidat amb un tu.

—Gràcies, ja et trucarem.

De fet, va ser l’assessora del servei públic d’ocupació qui va trucar a en Cluzel per informar-lo que, com que l’Arthur és una persona a l’atur a punt d’esgotar la prestació, gràcies als ajuts de la reinserció, aquest candidat no costaria pràcticament ni un cèntim a l’empresa que decidís contractar-lo

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos