1

—Nova Zelanda? —En Tobias se la mirava incrèdul—. Tant per tant, ja te’n pots anar a Amèrica!

—Amèrica seria més a prop, de fet... —va murmurar la Laura, però el seu marit ni la va sentir; la geografia no era una de les seves àrees d’interès i l’esperit viatger li era desconegut—. Ara mateix hi ha aquesta vacant a Nova Zelanda —va tornar-hi mentre es retreia a si mateixa no haver-se preparat millor per a la conversa. No li hauria d’haver explicat els seus plans tan per sorpresa, però tot just feia dues hores que havia llegit l’anunci i des d’aquell moment estava eufòrica. Era com si una fada bona hagués entrat en escena! Havia de compartir aquella felicitat amb algú i ja havia deixat anar davant dels nens la idea de passar un any a l’estranger. Ara ho volia explicar a en Tobias, és clar, perquè els nens segur que voldrien comentar la novetat a l’hora de sopar—: És una feina de guia turística en un vaixell d’observació de balenes. Just el que sempre havia somiat. És una oportunitat única. A més de ser la base ideal per als meus estudis...

—Laura, tens dos fills! —li va recordar en Tobias amb un to de recriminació, i va agafar una cervesa de la nevera, cosa que li agradava fer als vespres. En va oferir una a la Laura, però ella estava massa alterada per notar si tenia set—. Com penses fer-ho? —li va preguntar—. No pots pas desaparèixer durant tant de temps per anar a l’altra punta de món.

—Els nens ho troben genial! —va assegurar la Laura, entusiasmada—. S’haurien de quedar amb tu, és clar, un canvi d’escola seria massa complicat. Però em volen venir a veure per Nadal —va fer somrient—. La Kathi vol anar a Nova Zelanda de totes passades; en Jonas, en canvi, ja està impacient per viure aquest any amb el papa. És el preu per haver-lo deixat quedar-se despert fins tard quan jo feia el batxillerat nocturn.

—Així, ja ho heu planificat tot? —va fer en Tobias mirant-se-la ofès—. Sense mi?

La Laura es va mossegar els llavis.

—Només... només hi hem donat algunes voltes —va admetre—. Però no et volíem excloure. Només és que els nens han arribat a casa abans que tu.

Aquell dimarts, en Tobias havia tingut la seva «tarda lliure», com en deia ell. A l’hora de plegar havia anat a fer esport amb els amics.

—I ara t’ho estic explicant. Encara pots dir-hi la teva abans de decidir res. Tobias, tinc unes ganes boges de provar-ho! Un any passa volant. Els nens també estan disposats a ajudar a casa... —Va somriure, nerviosa—. La Kathi es mor de ganes de jugar a ser la mestressa de casa, és clar que ja li passarà quan s’adoni de com n’és, d’estressant, aquesta feina. I molt sovint també avorrida.

En Tobias va serrar els llavis.

—Això vol dir que tots aquests anys t’has sentit com una esclava? —va preguntar amb amargura.

La Laura va fer que no amb el cap, decidida, i va començar a parar la taula per sopar. La Kathi i en Jonas no trigarien a arribar a casa i era millor que no es trobessin enmig d’una baralla entre els pares.

—No —es va afanyar a recalcar—. No volia dir això en absolut. No tergiversis les meves paraules! M’he ocupat de la família i ho he fet de gust, però ara els nens ja han passat l’edat més difícil i trobo que ja és hora de fer alguna cosa per a mi...

Va treure els plats i els vasos de l’armari i els va deixar sobre la taula amb més força de la que hauria volgut.

—Autorealització? Crisi de la mitjana edat? —va preguntar en Tobias somrient de gairell—. Encara ets massa jove per a aquestes coses.

La Laura va sospirar.

—Sí —va dir llavors—. Només en tinc trenta-un. Encara puc canviar coses, viure coses... Jo tenia un somni, Tobias, i ho saps.

En Tobias va girar els ulls en blanc. Quan es van conèixer, bé que li va fer gràcia que tingués pòsters de balenes i dofins saltant penjats a les parets de l’habitació. La Laura tenia disset anys i tot just havia acabat la secundària. Havia decidit fer el batxillerat i després estudiar biologia marina. Des de petita la fascinaven les balenes i els dofins. En canvi, no es va prendre gens seriosament la seva relació amb aquell aprenent de flequer que tocava de peus a terra, en Tobias. Mai no li havia passat pel cap de casar-s’hi. Fins que amb només divuit anys es va quedar embarassada de la Katharina. D’entrada, la Laura havia considerat la possibilitat d’avortar, però en Tobias havia insistit a casar-se. Ell ja havia acabat el període d’aprenent i l’havien contractat a la gran fleca on l’havia fet. Era previsible que guanyaria prou per alimentar una família. Els pares de la Laura van oferir-los ajuda; els plans ambiciosos de la seva filla sempre els havien semblat sospitosos i, com a membres d’una comunitat evangèlica lliure, jutjaven severament els avortaments. En aquell moment, la bona disposició i la resolució amb què en Tobias assumia la responsabilitat van impressionar tant la Laura que va decidir no interrompre l’embaràs. Va ser just llavors que es va enamorar d’aquell jove amb una mata de cabells castanys i uns ulls blaus que l’havien captivat des del primer dia...

En tot cas, al final es va trobar davant de l’altar nupcial en lloc de fent el batxillerat. Ella i en Tobias es van traslladar a la casa dels sogres i durant els anys següents tot va girar al voltant de la seva filla. Quan la Katharina, per fi, va entrar a la llar d’infants i la Laura va tornar a pensar en el futur, va arribar en Jonas. La Laura novament va posposar els seus plans, es va ocupar dels nens, de la casa i dels seus sogres dependents, a la casa dels quals encara vivia la jove família. Quan, de tant en tant, tenia la sensació que es tornaria boja, llegia, sobretot llibres sobre mamífers marins. Al llarg dels anys havia acumulat tot de volums il·lustrats i literatura científica especialitzada en parets plenes d’estanteries.

Al capdavall, la sogra es va morir i el sogre es va traslladar a viure en un pis més petit. Els nens ja anaven a l’escola i eren clarament més independents. La Laura va començar a dedicar-se a buscar feina. El resultat va ser descoratjador: les feines que oferien a una mare de vint-i-vuit anys sense formació professional no només estaven mal pagades, sinó que, a sobre, no eren gens interessants. Hauria de passar-se el dia dreta a la línia de producció d’una fàbrica, asseguda fent de caixera o emplenant estanteries del supermercat... durant els propers trenta anys. Però dintre seu tot s’hi resistia. I un dia es va plantar davant del mirall, va contemplar la seva pell llisa, els cabells rossos i brillants i la figura esvelta, i va decidir que encara era jove. Prou jove per tornar a començar. Encara que d’entrada va tenir mala consciència; ja llavors va intuir que aquest nou començament potser seria sense en Tobias.

—Va, Tobias, si ja hi tens pràctica —va fer, intentant de nou de fer-li veure les gràcies d’estar un any sol amb els nens—. Els dos últims anys has estat gairebé cada vespre amb la Kathi i en Jonas. Te’n sortiràs! Si ho fas molt bé!

Va desembolicar el pa que en Tobias havia portat de la fleca i va encendre la llescadora. Mentrestant, en Tobias agafava la mantega i l’embotit de la nevera. Es compenetraven bé; en Tobias no era d’aquells homes que s’escapolien de les feines de casa. La Laura no podia queixar-se. Havia acceptat la seva decisió de cursar el batxillerat nocturn i s’havia ocupat dels nens de manera exemplar. Per sort, tenia un horari laboral que podia conciliar amb la criança. En Tobias entrava a treballar a la fleca a les quatre de la matinada —a hores d’ara ja la dirigia com a mestre flequer—, i al migdia tornava a ser a casa. Després de la migdiada tenia molt temps per als nens i per a les seves aficions. Juntament amb un Jonas entusiasmat, s’entretenia treballant en una maqueta de tren i demostrava tenir una paciència infinita amb el seu fill. Tampoc no es queixava mai quan havia de portar la Kathi a classe de teatre o a muntar a cavall. El cap de setmana anava amb els nens al zoo o al parc d’atraccions. La Laura sempre podia estudiar en pau, cosa que havia sabut apreciar sobretot en l’època dels exàmens de fi de batxillerat.

Així que els elogis eren sincers. En Tobias era un pare magnífic. No hi havia cap raó perquè tingués remordiments de deixar-lo sol amb els nens. Era una persona encantadora. Una vegada més se li va despertar el sentiment de culpa. No era pel seu marit que ella no era feliç en aquell matrimoni; era per culpa seva. Tenia unes altres expectatives, volia viure altres coses. Aquella feina a Nova Zelanda era la seva oportunitat! Eco-Adventures, una empresa amb presència a tot el país i coneguda per la seva aplicació modèlica del concepte d’observació respectuosa de cetacis, buscava estudiants universitaris o preuniversitaris per fer de guies en les rutes d’observació de balenes. La Laura no havia dubtat de posar-se en contacte amb l’empresa de seguida per correu electrònic.

En Tobias es va passar els dits pels cabells.

—Però llavors... tornaràs? —va preguntar fluixet.

La Laura va mirar aquella cara franca i amable.

—És clar! —va respondre—. La feina té un termini molt clar. D’aquí a un any tornaré a ser a Alemanya.

En Tobias es va mossegar els llavis.

—Tornaràs... amb mi? —va puntualitzar.

La Laura va acalar la mirada.

—Encara... encara no sé ni si m’agafaran... —va murmurar.

Eco-Adventures, per descomptat, no havia respost de seguida la seva sol·licitud. Però ella ja s’havia decidit a canviar de vida. Si no aconseguia aquella feina, en seria una altra. I li feia por que cap dels camins que era capaç d’imaginar no portés altre cop fins a en Tobias. Tanmateix, encara buscava excuses. No es veia amb cor de destruir tot el món d’ell. N’hi havia prou que s’anés fent a la idea que seria un pare solter durant un any.

En Tobias va fer que sí, visiblement alleujat.

—Llavors, de moment, esperem —va dir.

El marit de la Laura odiava haver d’afrontar decisions. Era el rei a l’hora d’esquivar-les. Des que es coneixien, sempre havia sigut la Laura qui s’havia enfrontat als conflictes i havia solucionat els problemes. N’estava més que tipa, si bé aquest fet també havia preservat la seva independència. Ella tenia la valentia de dues persones. Prou valentia per anar a Nova Zelanda!

2

En els dies que van seguir, la Laura consultava el correu electrònic tres cops al dia com a mínim. Per a divertiment de la Katharina i en Jonas, ja començava al matí, abans d’esmorzar i tot.

—Però qui vols que t’escrigui a dos quarts de set del matí? —li va preguntar la seva filla de tretze anys mentre s’untava un panet amb un dit de Nutella.

La Laura es preguntava com s’ho feia per estar tan seca, amb el que menjava.

—La gent de Nova Zelanda! —va exclamar—. Ara allà són dos quarts de set del vespre. Segons l’estació de l’any, hi ha fins a dotze hores de diferència.

Va preferir no explicar-li que a dos quarts de quatre, quan en Tobias havia marxat a la feina, ja havia donat un cop d’ull a la safata d’entrada.

—Nova Zelanda està exactament a l’altra banda del món! —va informar en Jonas—. El papa i jo ho vam mirar al globus terraqüi. Si féssim un forat travessant la Terra, sortiríem en algun lloc d’aquell país! Es pot saber per què no ho fa ningú? Lliscar per un forat seria més ràpid que anar-hi volant...

—Perquè llavors et socarrimaries fins a desaparèixer amb el magma líquid —va replicar la Kathi—. Que no t’ho ha explicat mai ningú, que per dins la Terra està bullint? Mira que arribes a ser babau!

—Tinc nou anys i no soc tanoca! Només caldria aïllar les canonades! —va grunyir en Jonas, ofès, i tot seguit va continuar exposant la seva idea de muntar un sistema de canonades per transportar persones i mercaderies.

La Kathi feia girar un dit a la templa per provocar-lo.

La Laura va sospirar, va tancar el portàtil i va començar a fer de mediadora. S’estimava els seus fills, però les picabaralles periòdiques de bon matí la treien de polleguera. En aquest sentit, els dos nens s’assemblaven a en Tobias: eren matiners. En canvi, a la Laura de tant en tant li hauria agradat dormir més. Tot i això, cada dia es llevava amb en Tobias, es prenia un cafè amb ell i l’acomiadava quan marxava a treballar. Després dormia una mica més abans de despertar els nens a les sis. Ni per vacances no alteraven aquest ritme. Es llevaven d’hora i volien l’esmorzar. La Laura badallava. Segurament no seria mai de matinar.

La resposta va arribar quatre dies després que la Laura enviés la sol·licitud. No venia de Nova Zelanda, sinó d’una tal Möwe, una agència de viatges de Bonn. Una empleada que es deia Marion Riesig es presentava amablement com la representat a Alemanya d’Eco-Adventures i la convidava a fer una entrevista. «En principi, estem interessants en la possibilitat de col·laborar amb vostè. Tanmateix, abans ens agradaria comentar les seves expectatives, peticions, experiència prèvia i coneixements lingüístics», va llegir. «Si li va bé, ens agradaria entrevistar-la el proper dimecres a les 15.00 h a la nostra agència de viatges.»

Després de comunicar de seguida a la senyora Riesig que, per descomptat, el dia i l’hora li anaven bé, es va passar el dia contenta com un gínjol. Que bé! En Tobias hi seria i no li calia posar-s’hi d’acord! A la tarda, el va rebre amb la notícia, eufòrica, i es va esforçar a passar per alt que la reacció d’ell va ser qualsevol cosa menys entusiasta.

—Desitja’m sort! —li va demanar quan el dimecres següent es va posar en camí cap a Bonn massa d’hora.

Encara que només es tardava poc més de mitja hora per anar des de la perifèria de Colònia, on vivia amb la seva família, fins al centre de Bonn, ella havia calculat una hora i mitja. Al capdavall, qui sap si hi hauria embús i quanta estona trigaria a trobar aparcament?

En Tobias, que en aquell moment preparava uns espaguetis i escalfava la salsa de tomàquet que havia fet la Laura, no va contestar. Els darrers dies només havia parlat amb la seva dona sobre el més estrictament necessari. No s’havien barallat de debò, no era pas un silenci de càstig, però li havia deixat entendre clarament la seva desaprovació.

«Doncs res», va pensar la Laura, obstinada, i es va dir que tampoc no li calia la sort. Al capdavall, la vacant no se sortejava; només era cosa de convèncer la senyora Riesig. Només calia que la Laura es cregués capaç de fer-ho!

Conduïa decidida per l’autopista i, com a mínim des del punt de vista viari, la sort estava de part seva. No va trobar embús i va arribar —per descomptat, massa d’hora— a un aparcament a dos carrers de l’agència de viatges Möwe, la qual va localitzar de seguida. Indecisa, va fer una volteta pels carrers dels voltants. En una llibreria va trobar un llibre sobre observació de cetacis. No deia res que no sabés, però va poder repassar d’un cop d’ull totes les possibilitats per observar balenes i dofins a Nova Zelanda. Els llocs més importants eren Kaikoura, a l’illa del Sud, i Paihia, a la del Nord. Eco-Adventures tenia sucursal a les dues ciutats. La Laura va dubtar un moment de si comprar-se el llibret, ja que semblava un bon auguri, però al final va decidir que no. Havia d’estalviar. La feina a Eco-Adventures segur que no estaria ben pagada i no estava gens segura de si l’empresa es faria càrrec de les despeses del viatge i l’allotjament. En tot cas, segur que no pagaria la visita nadalenca de la Kathi i en Jonas, i en Tobias li retrauria, amb raó, que ho hagués d’assumir l’economia familiar.

La Laura va mirar el rellotge, nerviosa. Ja era l’hora de tornar cap a l’agència. Esperava aclarir totes les qüestions sobre el salari i les despeses per tal de poder exposar-les amb claredat a en Tobias.

Encara va tenir temps de repassar el seu aspecte al reflex d’un aparador. Havia estat molta estona pensant què posar-se i al final s’havia decidit per uns pantalons de lli esportius, una samarreta clara i un impermeable fi. A l’estiu, la meteorologia de Colònia i Bonn era imprevisible. Portava els cabells fins a les espatlles sense lligar, el tall escalat li quedava bé i s’havia maquillat una mica. Només es va ressaltar els ulls marrons amb tons daurats i torrats suaus, i es va posar un pintallavis claret, tot plegat molt natural. Però era aquest l’aspecte de l’estudiant universitària o preuniversitària que Eco-Adventures voldria contractar?

Decidida, va foragitar aquests pensaments, es va plantificar un somriure optimista a la cara i va entrar a l’agència de viatges. Com sempre, s’hi va trobar bé. A la Laura li encantaven les agències de viatges. De seguida li venien ganes de marxar a algun lloc quan veia tots aquells prospectes de colors, els pòsters de les parets, les ofertes d’última hora que alimentaven la il·lusió que encara era a temps d’agafar un avió aquell mateix dia, les fotos de sol i platges...

—Bon dia, en què la puc servir?

Una de les dues empleades assessorava un client, però l’altra, una dona menuda de cabells foscos, es va adreçar amb amabilitat a la Laura. Ella li va tornar la salutació i estava a punt de preguntar per la senyora Riesig quan va veure el nom a la placa de la brusa.

—Vinc per... l’entrevista... —va dir, de cop amb inseguretat.

La senyora Riesig va somriure.

—Ah, sí, la senyora Brandner! —va contestar—. Celebro que hagi arribat. La senyora Walker, d’Eco-Adventures, ja l’espera. Si m’acompanya, si us plau. S’entrevistaran al darrere, a la sala de reunions.

La Laura es va mossegar els llavis. Així que no era la senyora Riesig a qui havia de convèncer, sinó una neozelandesa... Cohibida, va seguir la propietària de l’agència de viatges, que la va fer sortir de la zona pública fins a una sala posterior atapeïda de prospectes i material publicitari, i, després, fins a una cambra ben endreçada que devia servir de sala de reunions i per esmorzar. Hi havia una taula i cadires. Al davant d’una tassa de cafè seia una dona esvelta, pèl-roja, amb els cabells curts tallats a la moda i unes ulleres de colors. Es va aixecar de seguida quan la senyora Riesig va entrar amb la Laura.

—Walker, Louise Walker. —La representant d’Eco-Adventures Nova Zelanda va allargar la mà a la Laura—. Encantada de coneixe-la.

Per sort, aquella dona parlava alemany sense accent. La Laura havia temut que hauria de fer l’entrevista en anglès.

Li va tornar la salutació. Per què, de cop, se sentia tan cohibida? La senyora Walker era amable i tenia la seva mateixa edat. Ara bé, se la mirava amb ulls escrutadors. Potser s’havia imaginat que la candidata seria més jove? La Laura es va refer. Ella no els havia pas amagat l’edat que tenia. Era impossible que la senyora Walker no n’estigués informada. La representant de l’empresa de seguida va anar per feina.

—M’imagino que ja està al cas de l’oferta de feina de la nostra empresa —va començar en to de negocis i, malgrat la pregunta, va afegir alguns aclariments—: Treballem en diversos llocs de les illes del Nord i del Sud de Nova Zelanda. A més d’observació de balenes i dofins a les poblacions de costa, també organitzem activitats de ràfting, llanxes, heliesquí i salt de ponts, així com diverses rutes de tresc, senderisme i a cavall. Per tant, valorem que els empleats siguin polivalents. Vostè s’ha presentat específicament per a l’observació de cetacis... —va dir mentre fullejava la documentació de la Laura—. I vostè... Deixi’m que li digui una cosa d’entrada: és conscient que la nostra oferta de feina va adreçada sobretot a gent jove? En la línia de les feines típiques de vacances? La majoria dels nostres treballadors s’agafen un any sabàtic després de l’examen de fi de batxillerat o entre el primer i el segon cicle dels estudis universitaris. Vostè, en canvi, té dos fills...

La Laura es va mossegar els llavis.

—He fet el batxillerat una mica tard —va explicar—. Jo no em prendria aquest any a Nova Zelanda com un any sabàtic, sinó més aviat com una preparació per als meus estudis posteriors. Vull estudiar biologia marina.

La senyora Walker va assentir.

—Això ja ho havia deduït de la seva sol·licitud —va dir—. Tanmateix, encara que no consideri aquest any com a temps d’oci, té clar que paguem molt poc? I això amb uns horaris laborals que, si més no en temporada alta, són difícils de conciliar amb la família? Si la cosa va bé, enviem els nostres treballadors a fer quatre o cinc rutes al dia.

La Laura va riure alleujada.

—Això no és cap problema —va assegurar-li, engrescada—. No tinc intenció d’emportar-me la família. Els meus fills fa temps que van a l’escola i el meu marit se n’ocuparà mentre soc fora. Per a mi sola no em cal gaire cosa. Segurament menys que als joves. No acostumo a sortir. Ara bé..., sobre el ràfting i el salt de ponts..., preferiria no treballar en coses d’aquesta mena. A mi només m’interessen les balenes. I els dofins. Adoro les balenes des que era molt petita. Això no és un intent qüestionable de realitzar-me, senyora Walker. No soc una flipada ni res semblant, no considero que les balenes siguin millors que les persones... —La senyora Walker va somriure i això va esperonar la Laura a continuar—: Només són criatures fascinants que cal protegir sens falta. Són meravelloses!

—Sí que ho són —va admetre la senyora Walker, somrient.

Durant unes fraccions de segon, la Laura es va perdre en els records de la seva única trobada amb balenes en llibertat. Tres anys abans havia obligat en Tobias a fer una excepció amb les vacances a Mallorca de cada any. Ella desitjava viatjar a la República Dominicana, ja que oferia la possibilitat d’observar balenes. El viatge va ser un fiasco. En Tobias rondinava sense parar de l’elevada humitat i dels xàfecs diaris, la Katharina va desenvolupar una al·lèrgia al sol i en Jonas va agafar una infecció. L’única cosa fabulosa d’aquelles vacances van ser les balenes. S’havien apropat per iniciativa pròpia a la barca d’observació, i fins i tot algunes l’havien seguit fent salts com si trobessin que ensopegar amb humans era d’allò més entretingut. Des de llavors, la Laura somiava tornar a viure alguna vegada una cosa igual o, encara millor, poder viure-la sempre. Ara, a Nova Zelanda, potser ho aconseguiria.

—No m’importa treballar per pocs diners —li va sortir de dins—. També m’és igual on m’enviïn i quin sigui l’horari de feina. Treballaria el dia sencer durant tot l’any! I em prendré la feina seriosament. Ho sé gairebé tot de les balenes i em moro per poder transmetre els meus coneixements. Els meus clients no s’avorriran, ni tan sols els dies que no es vegin gaires animals. Jo...

—I què me’n diu, dels coneixements d’anglès? —la va interrompre la senyora Walker.

La Laura va assentir impacient.

—Optativa d’anglès! —va sentenciar orgullosa—. Biologia i anglès. Tot triat tenint present les perspectives laborals. Com a biòloga marina cal estar preparada per treballar arreu del món, i a la majoria de les estacions de recerca es comuniquen en anglès. El parlo força bé.

La senyora Walker va tornar a obrir la carpeta amb la documentació de la Laura i va repassar el certificat de l’examen final de batxillerat.

—Un bé —va comentar amb escepticisme.

La Laura va arronsar les espatlles:

—A l’examen vaig haver de parlar sobre Shakespeare i el teatre de l’absurd —va dir—. No sobre balenes. Tot i que ja vaig intentar ajuntar aquests dos àmbits. Quan ens va tocar presentar un llibre, vaig escollir Moby Dick, de Melville. Per desgràcia, el llibre em va semblar bastant dolent: un home que odia una balena perquè li va arrencar una cama... Quina mena de balena la faria, una cosa així? Per les il·lustracions havia de ser com a mínim una balena blava o una balena geperuda, però no tenen ni dents! El model real de Moby devia ser un catxalot, però llavors hauria sigut gris. Pel color, potser era una beluga, però són molt més petites i no tan agressives. Però ara seriosament: ha sentit mai a parlar d’una balena que hagi arrencat la cama a algú? En tot cas, podria un únic exemplar de la família de les balenes dentades fer bolcar una barca? —Va arrufar el nas—. Jo trobo que les meves explicacions van ser d’allò més encertades, però el meu professor va afirmar que em faltava la capacitat «per copsar el dramatisme d’una interpretació simbòlica del món». Encara trobo que me’n vaig sortir prou bé amb un bé pelat.

La senyora Walker va riure.

—Llavors, fem una petita prova d’idioma —va proposar—. Catxalot?

—Sperm whale.

—Rorqual comú?

—Razorback.

—Cap d’olla?

—Pilot whale.

—Balena geperuda?

—Humpback whale.

La Laura disparava les respostes.

—Gens malament —va dir la senyora Walker, i es va tornar a submergir en la documentació de la Laura.

La Laura va començar a suar quan va veure que la neozelandesa continuava examinant el seu certificat de batxillerat. No era espectacular, només havia tret un excel·lent a biologia. La veritat és que s’havia afanyat a acabar el batxillerat nocturn; de cap manera no volia perdre encara més temps. Per desgràcia, la seva mitjana era de tot just 6,33, amb la qual cosa estava bastant limitada.

—Creu que amb aquesta nota podrà estudiar biologia marina? —va preguntar finalment la senyora Walker.

La Laura va respirar fondo.

—Estic ben decidida a aconseguir una plaça algun dia —va dir—. I estic convençuda que treballar un any en una embarcació d’observació de cetacis a Nova Zelanda contribuirà a fer que es valori positivament la meva sol·licitud.

La senyora Walker va somriure.

—De motivació, no li’n falta pas —va comentar—. Bé, doncs... Té alguna altra qualificació a banda de la seva fascinació per les balenes? Tal com li deia, ens agrada contractar treballadors polivalents; com a mínim, resulta útil quan cal substituir algú.

La Laura es va mossegar els llavis. Potser havia d’esmentar els cavalls? De petita n’havia muntat uns quants anys i també havia fet classes d’hípica amb la Katharina durant un breu període. Però llavors havia començat a assistir a l’escola nocturna. Li faltava temps i en Tobias es queixava del que costava. Així que ho havia deixat córrer una altra vegada. Ara bé, no es veia capaç d’ensellar un cavall, d’ensenyar els clients a guiar un dòcil cavall per a turistes ni d’acompanyar-los en les sortides. A més, s’arriscava a passar-se l’any a Nova Zelanda tancada en una quadra. Al final va guanyar el desig de satisfer la senyora Walker.

—Sé muntar una mica —va confessar—. Però m’estimo moltíssim més treballar amb balenes, jo...

La senyora Walker se la va mirar sense deixar de somriure.

—No es preocupi —va dir amablement—. Per a les hípiques tenim llista d’espera. Les noietes es moren per treballar amb cavalls a Nova Zelanda. I pel que fa a la possibilitat de fer substitucions, em sembla que no disposem de cap centre eqüestre a prop de Paihia o de Kaikoura, que és on probablement acabarà treballant.

La Laura es va mirar la representant d’Eco-Adventures amb incredulitat.

—On acabaré treballant? Això vol dir que m’agafen?

La senyora Walker va assentir.

—Per la meva banda, no hi tinc cap objecció —va opinar—. La confirmació definitiva i la informació més concreta sobre els vols i el curs d’iniciació a Auckland li arribarà per correu electrònic al llarg dels propers dies.

Es va aixecar i li va allargar la mà.

—Així, ens veiem a Auckland —va dir amb amabilitat.

No va ser fins que ja era al carrer que es va adonar que no havia preguntat ni pel sou ni per les despeses dels vols.

3

El contracte laboral de la Laura amb Eco-Adventures va arribar al cap de tres dies per correu electrònic. Estava tan contenta d’haver-ho aconseguit, que el va imprimir de seguida, el va signar i el va enviar tant per correu electrònic com per correu postal.

A la tarda, en Tobias va iniciar una baralla, de la qual la Laura no se sentia del tot innocent. Al capdavall, no li havia dit tota la veritat després de l’entrevista. Sabent com sabia que l’interrogaria sobre cada detall de la negociació del sou i de les condicions laborals, ella li havia fet creure que la conversa no havia arribat a tocar aquests punts. En Tobias havia suposat que era poc segur, fins i tot molt improbable, que li donessin la feina. El fet que ara ella l’hagués acceptat sense haver-ho comentat amb ell, el feia emprenyar.

—Vas dir que encara en podríem parlar —va afirmar—. Fins ara no hi havia res segur. En lloc de tenir ocasió de discutir-ho plegats, ara em trobo amb fets consumats: «El 15 d’agost marxo...».

—El 14 d’agost —el va corregir la Laura—. I què volies que decidíssim plegats? Ja et vaig dir que mai no havia desitjat res tant, que és el meu somni, que...

—I què hi ha dels meus somnis? —la va increpar ell, si bé sense acabar d’explicar-se.

La Laura es va haver de mossegar fort la llengua per no tirar-li per la cara que aquell era el seu problema. En Tobias no tenia somnis. Estava del tot satisfet amb la vida que feia. Qualsevol canvi se’l prenia més com una amenaça que no pas com una oportunitat. Preferia passar les vacances sempre a la mateixa casa de lloguer. Amb la celebració de la fira anual de maquetes de trens ja en tenia prou d’aventura; per anar-hi no havia ni de sortir de Colònia. Si somiava, potser s’imaginava maneres d’ampliar el soterrani per encabir-hi algunes línies ferroviàries més.

—Tobias, només és un any —va dir la Laura en un nou intent d’anar a les bones—. Deixa-m’ho intentar. Va...

—Què vol dir, això? —la va tallar—. Ara em demanes el meu consentiment? Quan ja has firmat el contracte? Un contracte miserable, per cert. Treballaràs per quatre xavos.

Allò no era del tot fals. Ara bé, no implicava gairebé cap despesa de manutenció. Eco-Adventures pagava els vols d’anada i de tornada i assumia les despeses de l’hotel a Auckland durant el curs d’iniciació. Després, al lloc on treballarien, els empleats disposaven d’apartaments amb cuina. El lloguer, l’aigua i la calefacció anaven a càrrec de l’empresa. Ells només havien de pagar-se el menjar.

—Viuré sense gastar —va explicar-li la Laura, a la qual cosa en Tobias va fer-li notar amb sarcasme que amb prou feines li quedaria temps per gastar diners.

—Treballaràs pràcticament tot el dia! És un contracte lleoní de dalt a baix. Qualsevol comitè d’empresa es posaria les mans al cap si llegís una cosa així.

—Però les balenes... —el va interrompre la Laura. En Tobias no ho entendria mai.

—Estic impacient per sentir el que diran els teus pares —va comentar ell.

La Laura va sospirar. Ella tampoc no esperava cap sorpresa agradable en aquest sentit.

De fet, va trucar a la seva mare l’endemà. En Tobias ja es devia haver desfogat amb ella.

—Ets conscient del que li estàs exigint al teu marit? —li va preguntar, implacable, un cop va haver deixat clar a la Laura el que sabia—. Mare de Déu, en Tobias ja t’ha fet prou concessions amb aquesta història del batxillerat nocturn. —Allò sonava com si li hagués donat suport per fer un curs de pole dancing.

—I ara que he acabat el batxillerat nocturn, vull començar una carrera —va mirar d’aclarir-li la Laura—. Mama, ja saps que vull estudiar. I aquest any a Nova Zelanda és...

—Una bogeria de cap a peus! Ni tan sols guanyaràs diners! I per això poses en perill el teu matrimoni? —La Hilde Klusmann en sabia un niu d’exaltar-se. La Laura es va apartar una mica el telèfon de l’orella per no arriscar-se a perdre l’oïda—. Un any lluny de casa! Què passarà amb els nens? I amb en Tobias? Tant de temps sense una dona! Fins i tot a un home com en Tobias se li pot acudir alguna ximpleria!

La Laura es va mossegar els llavis. Als ulls de la seva família extremament conservadora, en Tobias era un sant. Els pares d’ella sempre l’havien apreciat, però, des que la Laura havia començat el batxillerat nocturn, als seus ulls havia ascendit de manera definitiva fins a l’Olimp. Si bé, en el cas del pare, l’admiració es barrejava amb una certa desconfiança; considerava que era poc masculí que en Tobias cuinés i tot.

—Mama, guanyar en independència només pot ser bo per als nens. I si en Tobias em trobés tant a faltar, em podria venir a veure amb ells per Nadal! —li va explicar la Laura, tot i saber que per res del món el seu marit es passaria trenta hores dalt d’un avió.

—Però aquí... tan sol... amb la casa, la roba bruta, cuinar... a més de la feina —va continuar lamentant-se la mare de la Laura—. Això només pot anar bé si jo li dono un cop de mà. Però llavors el teu pare patirà de retruc que em passi el dia fora de casa. No estàs determinant només la vida del teu marit, sinó també la nostra. Laura, de debò, mai no m’hauria imaginat que t’havia criat per ser tan egoista!

La Laura combatia l’impuls de mossegar-se les ungles. Com sempre que la mare la collava, es tornava a sentir com una nena i sovint es descobria remenant-se les cutícules fins a sagnar. La seva mare estava convençuda que no se sacrificava prou pel marit i els fills. Tota la vida li havia retret l’egoisme; en especial, sempre que la Laura volia fer alguna cosa que es desviava del camí estrictament conservador que els seus pares havien previst per a ella. Però no podia deixar que la influïssin tota la vida. Les balenes eren massa importants. Volia anar a Nova Zelanda!

—Fins ara, tota aquesta feina la feia jo, a més a més del batxillerat —va replicar la Laura—. I si ara volgués continuar estudiant, ho hauria de fer a més a més de la universitat i, després, a més a més de la feina. Ho he fet durant tretze anys, mama! I ara deixaré de fer-ho durant un any. A més, tampoc no és tan complicat posar la roba bruta a la rentadora i després a l’assecadora. Això ho saben fer fins i tot la Kathi i en Jonas. Igual que cuinar plats fàcils o escalfar-se el menjar. Els en deixaré de preparat per als primers temps, si és que això et tranquil·litza.

—Un any... Déu meu! Els nens estaran del tot desatesos i en Tobias... —La mare de la Laura encara va expressar algun altre temor més, i llavors, de manera inesperada, va donar l’estocada final—: En Tobias creu que no tens intenció de tornar! —va deixar anar de cop.

La Laura notava que el cor li bategava més de pressa. Aquesta vegada, la mare s’havia passat de la ratlla. Se sentia més dolguda que no pas culpable. En Tobias no hauria hagut de comentar aquella mena d’idees amb els seus pares!

Enfadada, agafava fort el telèfon.

—Així que pensa això, eh? —va preguntar—. Doncs potser s’hauria de rellegir el contracte que he signat. Tenint en compte tot el que m’ha retret, em pensava que ja ho havia fet, però sembla que el tema del termini li ha passat per alt en llegir-lo. Marxo a Nova Zelanda per un any just, mama. Els vols es reserven amb antelació, així que en Tobias, de fet, ja pot decidir ara mateix a quina hora em vindrà a buscar a l’aeroport l’agost de l’any que ve. I si en dubta, ja no és problema meu. Fins ara mai no li he donat motiu per desconfiar de mi.

—Però és ben normal que dubti, nena! —es va esverar la seva mare—. Ell pensa que busques aventura. No pot pas creure’s realment això de tu i les balenes...

La Laura va respirar fondo i tot seguit va prémer a poc a poc la tecla vermella del telèfon. Des que era petita que somiava en balenes i dofins, s’havia planificat el futur i havia deixat ben clar el que volia. Els seus pares ho desaprovaven, però ho sabien. En Tobias ho sabia. En Tobias havia vist tots els llibres que havia llegit. Feia poc, la seva mare havia descobert sobre la taula la factura d’un llibre de referència sobre dofins solitaris i l’havia renyat per gastar-se tants diners en «aquesta cosa inútil». I ara ella havia de sentir-se dir que tot allò no s’ho podien agafar seriosament?

De cop, la Laura es va sentir molt sola. Però, sorprenentment, va treure forces d’aquest sentiment. Any rere any s’havia esforçat per satisfer tot el que se li exigia. Sempre havia relegat els seus desitjos a un segon pla, fins i tot quan en Tobias i els seus pares feien com si tots els seus esforços per acabar el batxillerat a destemps només haguessin estat pura diversió. Que no veien el que havia viscut abans? Cuidar la sogra, tots els anys en què amb prou feines sortia de casa... Si en Tobias l’estimava, de debò que ella havia de tenir por que al seu marit se li acudís fer alguna «ximpleria» durant la seva absència?

El telèfon va tornar a sonar. La Laura s’havia aixecat per endreçar el menjador. En Tobias havia deixat tirades de qualsevol manera les seves revistes de maquetes de trens, l’esmalt d’ungles de la Kathi era sobre la taula i estava mal tancat. No volia ni imaginar-se què passaria si l’esmalt es vessés sobre el sofà nou. O no?

La Laura no va poder evitar riure. Per ser franca, li era bastant igual. Llavors haurien de posar una tela a sobre per tapar la taca. No era motiu per muntar un drama. De sobte, tots els petits desastres que el seu marit i els seus pares li recriminaven constantment com si fossin un trasbals enorme li van semblar coses inventades per ells sense cap importància. S’alliberaria de tot plegat i faria, per fi, el que li importava. No calia que ningú ho entengués, a banda dels seus fills. Al capdavall, mai no era massa aviat per donar-los exemple de què significava ser lliure!

La Laura va deixar sonar el telèfon i no va endreçar el menjador.

Al vespre en va parlar amb la Kathi, i la seva filla la va abraçar.

—Va, mama, ja sabem que estàs boja per les balenes! —va exclamar la nena amb generositat—. Ho has de fer ara, encara que el papa i en Jonas estiguin una mica mosques...

—En Jonas està mosca? —va preguntar la Laura.

Era la primera notícia que en tenia; és clar que el seu fill petit era influenciable. Segurament el mal humor d’en Tobias i potser fins i tot alguna conversa amb els avis l’havien fet canviar d’opinió.

—En Jonas té por que ens morim de gana. —Va riure la Kathi—. La iaia ens ha pintat un panorama espantós.

La Laura va sospirar.

—Demà començaré a cuinar —li va prometre—. El congelador gran estarà a vessar quan marxi.

La Kathi va fer que no amb el cap.

—És el que volen —va dir-li amb perspicàcia—. L’únic que volen és que tinguis mala consciència. El millor és que ni te’ls escoltis i facis la teva i ja està. I quan s’acabi aquest any i estudiïs biologia marina i guanyis un dineral, llavors em compraràs un cavall, oi?

—Un cavall?

Aquell raonament la va agafar desprevinguda, encara que sabia molt bé que en aquells moments tots els pensaments de la Kathi giraven al voltant de tenir un cavall.

—O un dofí! —La Kathi va riure—. També se’ls pot muntar, oi? Ho farem per Nadal!

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X