El palau dels mil i un visos

Darrerament, una nova divinitat havia aparegut a la barriada de Kishalyogoor, al costat de Ganeix i Vixnu: era «Ikea el totpoderós», amb una clau Allen i un full d’instruccions de muntatge a cada mà (i en tenia vuit) i la seva omnipresència desplegada en una gran nau industrial de vint-i-cinc mil metres quadrats, divuit mil dels quals dedicats a la venda, amb pàrquing gratuït de vora vuit-centes places.

L’anomenaven el «palau dels mil i un visos».

En aquest petit racó del Rajasthan acabava d’aterrar un bocí d’Escandinàvia. Havien baixat quaranta graus de cop i havien guanyat cinc-cents llocs de treball. Llàstima que no eren suficients per treure la població de la pobresa, sinó més aviat perquè canviés de cara. Ara els pobres demanaven caritat amb un bol Färgrik o Smaska a la mà i no amb un tassó de llautó. La misèria resultava menys dura sota el sol, sobretot amb el palau dels mil i un visos (o cargols) al costat. La Rhemalasha Sidkaar tenia, de lluny, la casa més bonica del barri de barraques.

Per fora, la seva modesta casa d’onze metres quadrats tenia mal aspecte i s’assemblava a totes les altres barraques. Quatre parets de totxos amb dues obertures: la porta i la finestra, i un sostre de nyigui-nyogui que podia caure en qualsevol moment. Amb tot, quan entraves a casa la Rhemalasha, tota la màgia entrava en joc. Havia repintat les parets en tons pastel, guarnit el sostre amb motllures modernes, recobert el terra amb un parquet de pi escandinau i alçat sòcols blancs. Diversos cubs multicolors Lixhult penjaven a la paret en un ordre aparentment aleatori però ben estudiat, a diferents alçades, per crear un mosaic dispers de colors vius. A mà dreta, només d’entrar-hi, un canapè Knopparp taronja de coixins Gurli verds, que semblaven dues grans pastilles per a la tos, davant d’una taula baixa Tingby amb una safata de plàstic Smula al damunt que contenia els gots de te on sovint la Vakhnu, la vaca de la família, anava a refrescar-se la gola.

Imagineu-vos un showroom d’Ikea enmig d’un laberint de carrerons sòrdids i mal reputats i obtindreu una idea bastant fidel de la realitat. Ara bé, no és que a la dona no li haguessin insistit que marxés d’aquella barriada. Amb tots els diners que el seu fill li havia enviat després de l’èxit de la seva novel·la a Occident, la dona hauria pogut viure en una luxosa casa al sud de Kishalyogoor, o anar-se’n a la capital i envoltar-se d’una cort de servents amb corbatí i guants blancs, però la Rhemalasha no era d’aquesta mena. Ella preferia continuar al costat de la gent que s’estimava.

La casa de la Rhemalasha era com ella: vella i espatllada per fora; lluminosa i d’una gran bellesa per dins.

El faquir que va comprar el Ferrari del monjo que es va vendre el Ferrari

Als antípodes de la constància i de la humilitat de la seva mare, als antípodes també de l’Índia, en Dhjamal Mekhan Dooyeghas vivia en un esplendorós pis de 237 metres quadrats en un dels barris més aburgesats de París. I el seu llit, de dos per dos metres, només acceptava llençols de seda tallats a mida, i no hi havia ni un sol clau.

Era tan ric que s’havia pogut comprar, per eBay, el Ferrari del monjo que es va vendre el Ferrari, un tal Julian Mantle, un advocat americà multimilionari que, després de patir un atac de cor, havia decidit deixar-ho tot de la nit al dia per anar-se’n a viure a la muntanya amb els monjos. El que no deia el llibre era que, quan es va adonar del que significava realment la vida monacal, s’havia estimat més recuperar l’home de negocis que havia estat i comprar-se un Porsche. I aleshores va escriure un nou llibre, L’home que es va vendre el Ferrari per comprar-se un Porsche, que li va permetre recuperar la fortuna d’altre temps.

De petit, en Dhjamal s’havia promès que un dia guanyaria prou diners per comprar-se un moble d’Ikea. En aquells moments, però, s’adonava que aquella ambició no tenia sentit. Quan ets ric, ja no compres mobles a Ikea.

Des que havia esdevingut un escriptor d’èxit, o més aviat d’un únic èxit, s’havia refugiat en la seva bombolla. No volia sentir parlar ni dels atemptats gihadistes, ni de la crisi, ni d’en Donald Trump, ni de totes les misèries que apareixen en bucle als informatius televisius i que ens fan pensar que vivim en un món molt lleig. Pensava que en Baixar al-Àssad era un personatge del Llibre de la selva; el Brexit, un model de sostenidors, i la independència catalana, unes postres. Ras i curt, en Dhjamal vivia feliç en un món meravellós.

Mentre els altres autors de renom es passaven el dia viatjant de fires del llibre a festivals literaris, de països a continents, ell no es bellugava de casa seva i seguia amb passió els programes matinals, l’única finestra que es permetia obrir sobre el món, i que només podien aprofitar un ínfim grapat de privilegiats de la societat francesa: les mestresses de casa amb més de cinquanta anys, els aturats i els escriptors. S’hi parlava de la vida, de la salut, de la cuina i de les relacions amoroses; en definitiva, de totes aquelles petites coses que en el seu país acostumaven a consultar a un faquir i per a les quals la gent estava disposada a pagar unes quantitats desorbitades: tres gallines, fins i tot quatre en els casos més desesperats.

Aquell matí, els presentadors i els seus convidats debatien sobre un tema cabdal per al bon funcionament de les relacions entre els éssers humans, sense tenir en compte ni la religió ni el partit polític, un tema que aplegava els pobles de la millor manera que s’hagi vist mai: l’erecció. A en Dhjamal el va sorprendre que cap dels metges presents al plató no esmentés, com a remei de la impotència, el mètode que consistia a clavar amb gran delicadesa una broqueta de barbacoa enfarinada de curri a la verga del pacient bo i repetir tres vegades «Aixeca’t i espavila’t». Aquest era l’únic mètode realment vàlid, tal com havia practicat Kama-su-tracs, l’eminent sexòleg del Rajasthan, i els seus avantpassats des de temps immemorial. Com a mínim des que s’havia inventat la barbacoa.

En comptes d’això, els tres metges (perquè aparentment en necessitaven molts per resoldre un problema tan senzill) recomanaven la ingesta d’unes petites píndoles blaves en forma de rombe anomenades Viagra, i que en Dhjamal va identificar amb la paraula vyãghrah en sànscrit, que vol dir «tigre». El miraculós medicament s’havia descobert als anys noranta per error. Si bé el seu objectiu era combatre l’angina de pit, els científics es van adonar que aquest tractament provocava unes potents i duradores ereccions als homes. Per favor, que poc seriós, tot plegat!

Una pastilleta blava! Allò era el súmmum! I, escarxofat davant del televisor, l’exfaquir va començar a aplaudir la farsanteria d’aquell trio de bruixots blancs.

Tot d’una, una ària de Vivaldi tocada amb sitar va ressonar al sumptuós saló. Amb un cop de telecomandament, en Dhjamal va abaixar el volum del televisor i va respondre al mòbil.

—Com anem, «Ja’m keden dos dies»?

L’escriptor va reconèixer de seguida el seu editor per la veu suau de sempre i la mania que tenia de pronunciar malament el seu nom. Però no l’hi tenia en compte perquè ell tampoc no havia fet mai l’esforç d’aprendre’s bé el seu. Es deia Gérard François o François Gérard? Els noms francesos tenien una ambigüitat que el desconcertaven. La gent no tenia la sort de dir-se Dhjamal Mekhan Dooyeghas com ell!

—He rebut l’últim manuscrit teu —li va dir l’home des de l’altre costat del telèfon.

Va ser esmentar la seva obra i en Dhjamal va baixar a la terra. L’indi va desviar la mirada del televisor i es va centrar en les paraules d’en Gérard François, que, tot sigui dit, poques vegades es feia sentir. En realitat, en Dhjamal estava molt satisfet amb la seva última novel·la. Una obra magnífica, tot i que succinta, on ell narrava, en forma d’un diari de bord desplegat en dues setmanes, que només contenia catorze pàgines, la vida quotidiana d’un rajasthanès que acaba d’arribar del seu país i de cop i volta es troba al Districte XVI de París. Les seves aventures a la pastisseria de la cantonada, la descoberta dels bars d’apostes i de les trifectes, les seves tribulacions en una botiga bio, el calvari amb els repartidors de DHL, que el mantenen tancat a casa de les nou del matí a les sis de la tarda o no el deixen dutxar-se tranquil·lament (per si de cas no sent el timbre) perquè al final no li portin el que ha demanat i li deixin SMS de pagament al mòbil. Aquesta novel·la tenia la intenció de diferenciar-se, pel seu alt nivell i la seva ambició, de l’única novel·la que havia publicat fins aleshores, escrita en una camisa, i que l’havia fet més ric que una estrella de Bollywood. I a més, amb catorze pàgines redactades cada any, podia competir amb la producció anual d’Amélie Nom-Tombis, la seva màxima rival. Amb tota la modèstia, aquesta segona novel·la era bonica, poètica, punyent i, sobretot, era…

—… dolenta.

—Perdó?

L’indi va pensar que no ho havia sentit bé. Un altre cop aquell maleït accent. Per què els francesos sempre parlaven com si tinguessin una patata calenta a la boca?

—BAD! —va articular en Gérard, imitant la veu i l’entonació de Michael Jackson (amb una patata calenta a la boca).

Evidentment, en Dhjamal no s’esperava rebre el premi Nobel de Literatura ni que li posessin una condecoració al petit cocodril verd del seu polo, però tot i així…

—En part, no és estrany, «Ja’m de can Donguilles», t’has aburgesat.

—Aburgesat? —va repetir l’escriptor, cada vegada més estupefacte.

—Això vol dir que t’has convertit en un petit burg…

—Gràcies, Gérard, o François, sé molt bé què vol dir aburgesat —el va tallar l’exfaquir, que ja parlava, gràcies a la Marie (i al magazín televisiu del matí), un francès més que acceptable—. I no crec que aquest adjectiu sigui el més adequat per descriure’m. M’he «integrat», que és ben diferent.

—Doncs no ho hauries d’haver fet.

—Que estrany, perquè és una paraula que a França bé que us agrada: «in-te-gra-ci-ó».

—Se me’n fot la teva integració, jo soc el teu editor, i no el ministre de l’Interior! Mai no hem de renegar del que som. La diferència és un punt a favor nostre. Tota la vida ens intenten fer passar per un mateix patró, però precisament quan les fruites són més deformes i irregulars, més bones són. I sé el que em dic, «Ja’m Kàson Denes», perquè abans de ser editor, era verduler. Les patates grillades, les clivellades, aquelles per les quals ningú no donaria ni un cèntim, són les que fan els millors purés.

—Em vaig integrar per complaure la Marie i prou —va justificar-se en Dhjamal.

—Doncs l’has ben espifiada! Ja li agradaves tal com eres. El turbant, els pírcings, la pell bruna, els ulls de color coca-cola espurnejants, els espectaculars jocs de mans, això és el que li va agradar de tu, «Ja veig Katmandú». Si la Marie hagués volgut trobar un empleat de banca poc ambiciós, panxut i avorrit, només hauria hagut de buscar-lo. I és exactament això en el que t’has convertit: en un home panxut i avorrit.

L’indi va tenallar amb el dit gros i l’índex el mitxelín que se li acomodava a sobre de la cintura i el món se li esfondrà.

—Ja sé que són les nou del matí i que no són hores de clavar filípiques, però ho faig precisament perquè t’aprecio, «Jam, que et canten les llémenes», i perquè em sap molt de greu que el faquir hagi canviat un llit de claus per un matalàs Dunlopillo. Els lectors volen emocions. Escoltar les teves misèries. La teva infelicitat fa bé als altres. I del que tu en dius «integrar-se» jo en dic «matar la teva essència». Fins i tot el noi que tens de pràctiques, el que et porta al dia la pàgina de Facebook i respon per tu als teus fans, és més autèntic que tu!

En Dhjamal es va quedar plantat a peu dret, la boca badada, incapaç de trobar una rèplica a aquell feix de veritats.

—Quan et vaig conèixer, eres un aventurer de debò. Tenies una aura misteriosa que et feia únic. Feies olor d’espècies, de te i… de suor des d’una hora lluny. En canvi, ara no surts de casa. M’hi jugo el que vulguis que en aquests moments estàs mirant la tele.

En Dhjamal va fer un bot. Amb el volum del televisor abaixat, els metges, amb pastanagues a les mans, continuaven parlant d’aquelles petites pastilles blaves. Va apagar immediatament l’aparell. Des de quan en Gérard, o en François, era vident? Aquell do era seu!

—Així practico el francès —va improvisar ell.

—Haaa —va fer l’editor amb escepticisme—. Tant me fa, «Ja’t cauen les candeles, tu», el cas és que la teva bona vida de burgès no li interessa a ningú; que ho sàpigues. Les escapades al forn, l’espera a Correus i els teus malentesos a l’estanc, se’ls en fot, als francesos, perquè això ells ho viuen cada dia, i quan compren un llibre, és precisament per desconnectar d’una realitat plena de gent normal, per fugir de l’avorriment d’una feina que odien, que els roba el temps i que no els aporta prou diners per marxar de viatge. Per això compren aquests llibres. Volen exotisme, aventura, sense aixecar-se del confortable sofà de casa; volen trampejar els temporals en alta mar sense abandonar el caliu dels seus edredons; volen viure històries d’amor apassionades, ardents, al menjador de l’empresa, mentre s’empassen el contingut de la carmanyola amb coberts de plàstic.

—Ah…

—A més, «Kin mal karma, tu», que catorze pàgines te les llegeixes abans que soni la campaneta del microones… I et dic tot això per al teu bé, i no simplement pel plaer de continuar guanyant milions d’euros a costa teva. Ja ho sé que, després d’escriure un best-seller, no és tan fàcil escriure, però crec en tu.

Va deixar un moment de silenci perquè les paraules guanyessin pes.

—Vinga, va, «Mec! Que el camell va amb tu» —va continuar—, ara em faràs el favor d’activar-te i m’escriuràs una bonica història d’aquestes que tu saps explicar tan bé. Vull que hi hagi il·lusió, màgia, que hi trobi el meu esperit d’infant! Jo què sé, ves a comprar un llit de claus a Suècia, fes-te traficant de diamants, navegant en solitari, traficant de sirians clandestins o malabarista en un circ. Així t’inspiraràs. Però escriu-me d’una vegada aquest refotut text!

Dit això, en Gérard, o en François, va penjar el telèfon.

Sort que aquell home era editor de llibres, perquè, per descomptat, com a orientador del servei d’ocupació laboral francès hauria estat un negat.

Com una ooola de fuerza desmedida, en Gérard François s’ho havia emportat tot, con espuma blanca y rumor de caracola.[1] En pocs segons, havia escombrat la vida, les conviccions i les pretensions literàries d’en Dhjamal. Tot d’una es va adonar que encara tenia el telèfon enganxat a l’orella mentre l’editor ja feia estona que havia penjat, i se’l va entaforar a la butxaca amb un gest maldestre, fruit del seu nerviosisme.

Que ell s’havia aburgesat? Es feia creus del que havia sentit. Però el que més el sorprenia era que a en François, o a en Gérard, no li hagués agradat la seva nova novel·la. Pel que li havia dit l’editor, tot el que a ell li havia semblat increïble no tenia cap mena d’interès per a un europeu. Va recordar la vegada que es va quedar una hora clavat davant de les portes automàtiques de la botiga de mobles sueca mentre els altres vianants ni s’immutaven.

—Quina deshonra! —va exclamar davant de la humiliació que acabava de patir—. Dolç Vixnu, quina vergonya!

Si hagués estat japonès, s’hauria clavat una catana a la panxa, allà mateix, sense pensar-s’ho dues vegades, a l’estil d’un samurai deshonrat. Però ell no era japonès, no tenia cap catana, i en el seu antic ofici havia après a clavar-se tota mena d’armes blanques a la panxa sense grans conseqüències. Quina llàstima!

Com que no es podia matar, va anar a la cuina a servir-se un gran got d’aigua fresca per refer-se de tantes emocions. I quan va obrir la nevera, va entendre el que li havia volgut dir l’editor. Davant seu tenia un repertori de iogurts, llaunes de Coca-Cola (normal, zero, sense cafeïna), ous, llet, mantega (amb sal, sense sal), confitura (amb sucre, sense sucre), xocolata (amb llet, sense llet), xampany (amb gas, sense gas), salmó fumat i foie gras. Amb tot aquell rebost hauria pogut alimentar tots els vilatans del seu poble, Kishalyogoor, ben bé durant un any. Va recordar aleshores les provisions que s’havien emmagatzemat el 1942 al Taj Mahal per atendre les necessitats de la població que s’hi havia refugiat quan els sobrevolaven els avions de la força aèria alemanya, la Luftwaffe. El govern indi va alçar una bastida al voltant del monument per confondre els pilots alemanys. Hauria estat ben irònic (per bé que pràctic) morir en el que ja era en si mateix un mausoleu.

Podia ser que dels europeus només hagués après a acumular una quantitat indecent de productes a la nevera, la meitat dels quals acabarien caducats a les escombraries? El seu mestre faquir —que enraonava com un llibre de creixement personal a còpia de repetir dites usurpades dels calendaris de correus indis— un dia li va dir que la felicitat consistia a continuar desitjant el que ja teníem. Però el mestre s’havia abocat a voler-ne sempre més.

Va tancar de seguida la porta de la nevera per no tornar a veure aquell espectacle lamentable. Si tancaves els ulls davant dels problemes, tot es feia més suportable. Els occidentals s’interessaven en tot el que passava arreu del món, però tenien el costum de mirar cap a una altra banda quan algú tenia la indecència de morir de gana a l’altre costat del carrer mostrant a sota del nas un rètol de cartró on es podia llegir «Per menjà, per favó». A Europa es perdonava tot. Menys les faltes d’ortografia.

I l’indi va ser aleshores conscient que s’havia tornat tan ric i tan europeu que havia bescanviat Xiva, el seu déu, per Chivas, el whisky. S’havia integrat bé o, com deia el seu editor, havia matat una part de la seva essència. S’havia convertit en una patata una mica massa asèptica i uniforme.

En Dhjamal va buscar un mirall al seu voltant. Com cada vegada que dubtava d’ell, havia de llegir al seu rostre el que els altres hi llegien; que llegís al mirall la paraula «aburgesat» escrita amb tinta permanent al front, com un tatuatge.

Perquè els miralls reflectien la veritat.

Sempre.

Els miralls no reflectien mai la veritat.

Mai.

I tot ésser humà de sexe femení de més de quinze anys això ho sabia. Dues espècies al món qüestionen sistemàticament el que veuen als miralls. Els vampirs, perquè no s’hi reflecteixen, i les dones, que durant anys han desenvolupat la tendència de desconfiar d’aquest diabòlic accessori (el conte de la Blancaneu no se n’escapa) i de la imatge desproporcionada que els torna del seu cos com un mirall de fira, i tot plegat malgrat els cursos de zumba, les dietes i les múltiples cremes anticel·lulítiques.

La Marie Rivière estava absorta en els seus pensaments quan la dona de la neteja va entrar als lavabos, empenyent el carro. Va relaxar el pit i la panxa, que havia arronsat davant del mirall per veure’s amb un bon tipus, i va adoptar un posat més natural.

—Tot això és per culpa de les sèries de televisió.

—Perdoni? —va preguntar la Marie, atribolada perquè l’acabaven d’enxampar.

—Sexe a Nova York, Ally McBeal. No s’amoïni, que jo faig el mateix a casa meva.

—Què és el que també fa? —va preguntar la Marie, tot i que l’havia entès perfectament.

—Mirar-me al mirall amb la panxa arronsada, els pits enfora i tota la mandanga. És el cànon de la bellesa que han imposat dues, tres estúpides americanes que s’alimenten de pastanagues. I arriba una edat en què cada vegada es fa més imprescindible acceptar-se el físic.

Parla per tu, vella amargada!, li hauria agradat dir a la Marie, que també menjava pastanagues. No obstant això, per educació, li va fe

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X