Abans no eres així

Mònica Pérez

Fragmento

abans-1

1

Quatre sardines en
una llauna de Xerracar

#MillorRobarElCarroALaCibelesQueTornarABcnAmbUnBlaBlaCar

—De debò que cantaràs aquesta merda de cançó tot el viatge?

Ha estat la primera pregunta que he fet a la nostra conductora, con un par, poc després que les altres dues noies que també venen a Barcelona hagin pujat al carro. Començo a desplegar bon rotllo, la meva especialitat.

M’han retirat el carnet.

No puc conduir. És just la setmana de la vaga de transports públics a Madrid, i tot aquest drama m’ha enxampat enmig de la Gran Vía; no la de les Corts punt Cat, sinó la de la Villa y Corte.

Si m’hagués apostat la casa que mai faria servir un BlaBlaCar, ara viuria en un càmping.

Així que soc aquí, a les set de la tarda, en un cotxe immaculat, blanquíssim, asseguda rere una conductora amb síndrome de Rosa León.

—Una sardina, dos sardinas, tres sardinas y un gato...

Miro al cel, controlant la impaciència, i després al meu voltant. Comparteixo el sentiment de sardines en llauna amb tres dones de la meva edat. Al meu costat, una dona una mica grassoneta. De copilot, una noia de negre. La conductora em somriu pel retrovisor. Li torno la mirada, no el somriure, i esclato:

—De debò que cantaràs aquesta merda de cançó tot el viatge?

Aquesta soc jo, la antiguai, com diu la meva gent.

Enmig del soroll dels llums d’emergència, que encara no ha tret des que ha arrencat, em replica la mestressa del cotxe, amb un fil de veu:

—Com he llegit a la sol·licitud a l’app que totes tres sou de mar, i jo soc de Madrid, he pensat que era una cançó adient. Només vull compartir una estoneta entretinguda...

I jo dic:

—No, si compartir, ja compartim despeses... No cal compartir res més, noia.

La conductora cantaire em clava els ulls des del mirall, ara sense dientes, dientes. En aquest moment, he donat gràcies als inventors del carregador de mòbils del cotxe, trasto que, com sabeu, ara ocupa el lloc de l’encenedor, utensili que, si encara fos vigent, segur que li hauria encantat apagar-me’l a la mà...

Comencem bé! No hi ha millor carta de presentació que una opinió impopular, en un to desagradable, dins d’un cotxe que no conduiré i amb tres persones que no m’interessarà conèixer. Si jo fos un setter irlandès, o un mussol pirinenc, creurien que ho faig per marcar territori, però, com que soc un ésser humà, crec que l’única cosa que he aconseguit és caure malament.

No m’importa, estic acostumada a caure malament. La cançó és una merda; és el que penso i no puc evitar dir el que penso.

A veure què pensa la gent sobre el BlaBlaCar, o Xerracar, com en dic jo? Obro Twitter:

#MillorRobarElCarroALaCibelesQueTornarABcnAmbUnBlaBlaCar

Enviat! A veure què em responen.

Pels que no em coneixeu o no em seguiu, soc @laprimerapedra.

Comentem el que vulgueu. Si preferiu que ho podem fer per e-mail: laprimerapedra@hotmail.com. Us respondré encantada.

Ni em vaig adonar que hi hauria vaga, ni hi vaig pensar; no tenia altre remei que anar a Madrid. Podria haver dormit en un hotel i tornar demà, però a primera hora haig de ser a la feina, m’han convocat a plató molt aviat. Això del BlaBlaCar ha estat l’única esperança de poder tornar a Barna a temps, encara que el tema no m’agrada gens, perquè la gent no para de xerrar; no suporten els silencis al cotxe, i parlen de bajanades. He vingut a la capital del reino per fer el càsting. El càsting del segle, digne de la portada de l’Hola.

Bé, hem vingut jo i unes dues-centes actrius més. Es tracta d’una sèrie de dones, una superproducció, de les d’èxit garantit. Ara tot va de dones; hem d’estar alerta, noies, no deixem que només sigui una moda. No voldria que les dones ens convertíssim en les muscleres dels vuitanta. No hi va haver boom més fashion. Algú en porta avui dia? Doncs això.

Hi haig de ser. M’han d’agafar. No m’ho vull prendre com la darrera oportunitat, a la desesperada, que no soc de desesperar-me, jo, però necessito un paper, un personatge que em torni al meu somni, a la meva passió. Sí, soc actriu. No, no exerceixo.

Treballo a la tele, soc col·laboradora d’un programa de màxima audiència. Em guanyo molt, però que molt bé, la vida. És un programa de xafarderies i crítiques, un veritable escorxafamosos. Desmuntem tot i tothom sense pietat. Em van donar la feina perquè jo venia del camp de la interpretació i podia fer el paper de dona sense escrúpols; en aquest món, no tenir escrúpols és la drecera a l’èxit. La meva mala llet em va de perles. No faig d’actriu, jo soc així, i dic el que em sembla. Poso veu als pensaments de molta gent que mira el programa i que comparteix la meva opinió. Trio una celebrity, una víctima, innocent o culpable, estigui o no de moda, la popularitat és que parlin de tu, i la sotmeto a un anti wellness: una abraonada cataracta, amb diferents temperatures, de graus mordaços, cruels i punyets. Programa a programa allonguem el martiri, fins a deixar totalment esgarbissat l’equilibri entre l’estat mental i emocional de la presa.

Tothom mira aquest programa. De fet, va tenir tanta acollida que també es va adaptar a la ràdio matinal, i jo en soc la presentadora. ¿No querías piedra? ¡Pues doble piedra! El programa es diu La primera pedra, perquè ningú és lliure de culpa. Com que tenim menys censura, aprofitem les ones per esmicolar encara més del que ens permeten a la tele, i s’ha convertit en l’hora més escoltada del dia.

La gent em tem o m’odia per igual. I, no ens enganyem, si no he deixat aquesta feina és pel nivell de vida que em permet, però cada cop el cabotatge s’allunya més i no sé si tornaré a tenir la força per agafar embranzida a la passarel·la del moll estable i fer un sal que em retorni al port on vaig deixar la meva vocació en almívar. No vull que ser actriu sigui només un record entre la bromera.

Soc neta de la Rosalía de Castro, potser? Deixem la poesia i mirem literatura actual... Llegirem algunes respostes al meu hashtag del robatori del carro:

@maneaurralde5:

No, dona, no, fas quilòmetres i faràs amics.

 

Sí, ja, és clar, hem fet tres quilòmetres i ja tinc tres enemigues. La història de la meva vida.

@cristiansol:

BlaBlaCar no vol dir que no els puguis dir que callin.

Aquest és dels meus.

Estimats lectors, followers i haters, si no us sap greu, us miraré pel retrovisor; així no m’haig de girar, que ja no tinc les cervicals per al Dragon Khan. M’estic imaginant que tots vosaltres, lectors, lectores i followers, aneu al maleter d’aquest enorme Volvo de família sueca reconstituïda i poliamorosa amb el qual fem el Madrid-Barcelona. Qua

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos