CAPÍTOL 1

Una setmana qualsevol

Dilluns

A l’esplanada del parc del Migdia, a tocar del llac, hi ha un grup de nois i noies estirats a la gespa. Acaben de fer un examen de biologia i estan cansats i, la majoria, decebuts perquè no els ha anat bé. Prenen el sol molt quiets, alguns s’han adormit, altres parlen fluixet, n’hi ha que escolten música. Les noies, com llangardaixos, exposen cames i braços als raigs calents; els nois suporten més aviat resignats la devoció de les seves companyes d’institut per aquest sol de maig que té tanta força. La Carla, una noia alta, morena i amb els cabells molt curts, aixeca un braç, obre la mà i deixa passar la claror entre els dits. Quina calda!, rondina. De reüll mira en Lluís, que és una mica més enllà, panxa amunt, immòbil. La noia s’aixeca amb displicència, agafa la bossa i s’espolsa vigorosament les mans i els pantalons.

—Jo ja en tinc prou, de sol —anuncia.

Ningú no li contesta. Passa per davant del seu amic i se’l mira severament.

—Estàs vermell —el renya—. Véns?

En Lluís s’aixeca d’un bot i segueix la noia com un xai. S’allunyen lentament dels seus companys, entren a la part més ombrívola del parc i s’asseuen al peu d’un plàtan molt gruixut. Estan en silenci una bona estona, encara estabornits pel sol, fins que de cop ella diu:

—Ja me l’he fet.

—El què, t’has fet?

En Lluís fa veu de son i sembla que vingui de molt lluny. La Carla se’l mira amb menyspreu, com si li perdonés la vida.

—El tattoo, què vols que sigui?

—Ah, sí? —El noi sembla sincerament interessat—. Al final te l’has fet? Però és un tattoo de veritat o una calcomania?

—Ets imbècil, tu? —La noia mou el cap despectivament—. Una calcomania! Bah!

En Lluís riu com una criatura. Va, no t’enfadis, li de-­mana; digues: on te l’has fet? La Carla somriu. No t’ho diré pas, li assegura. En Lluís se li agenolla al davant i la mira fixament.

—Vindràs amb mi, dimecres? —li pregunta.

—Ni boja —diu la Carla.

La Doris ha trucat tota nerviosa per dir a la Valèria que ahir, aparcant, va fer miques el llum del darrere del cotxe, que aquest matí ha d’anar al taller i que arribarà a casa del seu pare més tard del compte. Que ja li ha telefonat, però que no s’acaba de refiar del tot que l’hagi entès, perquè últimament està molt despistat. A més, l’ascensor està espatllat des d’ahir, o sigui que el senyor Valeri no pot sortir i ella pateix, per això li truca. La Valèria la interromp i l’apaivaga: no passa res, li diu, tu fes, el meu pare pot estar sol una estona més, no pateixis. Però quan penja comença a tenir ànsia. I si avui, precisament, li passés alguna cosa? I si el seu pare vol encendre el foc i es deixa el gas encès, o es vol dutxar i rellisca? Intenta no pensar-hi, però no pot; és com si tingués un cuc d’alarma al cervell que la fa estar intranquil·la. Compta els dies que fa que no va al pis del seu pare: dijous, no, dimecres: cinc dies; estaria bé que m’hi arribés per mirar si tot rutlla, pensa. És una hora de calma i a la farmàcia no hi ha cap client. El seu home ha sortit un moment però ha dit que tornava de seguida, i en Miquel obre les caixes de bolquers que acaben d’arribar, els col·loca a les lleixes i desfà metòdicament el cartró per reciclar-lo. Vaig un moment a casa del meu pare, que està sol, l’avisa. Es treu la bata, agafa la bossa i la jaqueta de darrere el taulell, i surt de pressa.

Fa un dia tan clar, una llum tan neta, que li vénen ganes de fer una mica de marrada i travessar el parc. Quina meravella, sospira, i alenteix instintivament els passos. La zona dels jocs de mainada és plena de cotxets de criatures, i a l’amfiteatre un noi i una noia juguen amb un gos llebrer, que corre esperitat darrere la pilota. A prop del llac hi ha un munt de bordegassos de l’edat del seu fill estirats a l’herba. No se’n pot estar i s’hi acosta dissimuladament, prou a la vora per poder veure si en Lluís hi és, però no tant perquè no sembli que el vigila. Mentre passa els ulls de pressa per sobre l’estesa de joves, que semblen un ramat que descansa o uns soldats després d’una batalla, es pregunta si fan campana o és que no tenen classe. Però el seu fill no hi és, i se n’alegra. No, no creu que en Lluís sigui dels que falten a classe. Algun dia potser sí, però per costum, no ho creu pas... De tota manera... és tan reservat, el seu fill! Recorda les interminables discussions i converses que tenien ella i la Reis quan era joveneta; en Lluís tot ho arregla amb monosíl·labs. Qui els coneix, pensa, els fills adolescents? Fa quatre dies se m’asseia a la falda i ara no vol que li faci petons.

A la botiga que hi ha a tocar de casa del seu pare, que regenta en Tariq, un pakistanès guapot, hi compra pa, ous, llet i fruita, les coses justes perquè ni el seu pare ni la Doris no s’hagin de moure en tot el dia, i afronta els cinc pisos amb una alegria que va perdent a mesura que les bosses li pesen i els graons se li fan alts. Estic rovellada, pensa; he de trobar sens falta el moment de fer una mica d’esport, com en Joan, que no ho ha deixat mai, que diu que li va bé per al cos i l’esperit, i deu ser veritat, perquè es conserva molt. Una veu a dintre seu li pregunta si el seu home es conserva més bé, si sembla més jove que ella; una altra veu respon que sí. No gaire més, però sí una mica més.

Arriba al replà del cinquè pis esbufegant, amb la sang a les galtes i les cames tremoloses. Truca al timbre alhora que posa la clau al pany i obre la porta.

—Papa?

El seu pare és al balcó, assegut en un balancí de balca, fent els mots encreuats d’un diari de la setmana passada. La Valèria se li acosta i li fa un petó. L’home se la mira.

—D’on surts? —li pregunta.

—De la farmàcia —respon la seva filla respirant fatigosament.

—I com has pujat?

—A peu! Com vols que hagi pujat? —El seu pare porta un jersei cordat fins a dalt de tot—. Papa, no tens calor? Vas molt abrigat.

—Oh, no et pensis, aquest aire és traïdor —fa l’home—. I aquell tros de dona? —pregunta.

—Ara ve —fa la seva filla—; ha anat a arreglar el cotxe.

—El cotxe? —diu el seu pare rient—. Si veiessis com el manega...

La Valèria treu una cadira al balcó i s’asseu al costat del seu pare. Es miren, ell amb una mirada clara i una expressió tranquil·la; ella, una mica incòmoda perquè, tot i que l’estima molt i des que la seva mare és morta es desviu per ell, no sap mai gaire què dir-li.

—No tens set? —li pregunta—. Has de beure sovint. Ja tenim l’estiu aquí.

—Això rai —diu el seu pare—. Saps quant fa que no em banyo a mar? —Rumia una estona—. Del 53, potser. Sí. Compta si fa dies!

A la Valèria se li escapa el riure: però si tu vas ensenyar a nedar la Reis i en Lluís a Sant Antoni, quan llogàvem l’apartament!, el corregeix. Ell no li fa cas: la teva mare sí que en sabia. Saps què li agradava, a la teva mare? Què?, vol saber la Valèria. El Chartreuse!, crida el seu pare. Apa, papa! Però què dius?, salta la seva filla. Que sí, dona. Ben fresquet. A can Valeri no necessitàvem nevera... Deia que li treia el cansament. Un ditet de Chartreuse, i som-hi. L’home calla. Hi penses, tu, en la teva mare?, li pregunta. La Valèria sospira. Sí, sí que hi penso, li diu; cada dia més.

Per passar l’estona la Valèria ha anat a buscar la capsa de les fotos. Estan posades sense cap ordre i en Valeri les va passant com si les veiés per primera vegada. La seva filla l’ajuda a identificar els qui hi surten: mira, tu i la mama! Que mudats que aneu! La mama amb la Reis... Mira quina carona... Apa, quina fila que fem... Fixa’t, això és el dia que vam anar al Montseny, te’n recordes? De qui era, aquesta moto? Aquí en Lluís devia fer un any, que petit... Mira, en Tobi! Era tan manyac, pobret, te’n recordes?

En Valeri agafa una fotografia i diu:

—Aquest sóc jo amb el meu padrí, a la masia.

—No pot ser —diu la seva filla—. No veus que és més jove que tu?

El seu pare se la mira ben empipat.

—I què hi fa, que sigui més jove? —crida—. No hi té res a veure. Ara em diràs que no conec el meu padrí!

Deixa caure les fotos a la falda.

—Saps què m’agradaria, noia?

—Digues —li demana ella.

—M’agradaria anar a casa. Fa molt que no hi anem. A veure com tenen els arbres, aquella gent. I aquell tros d’hort. Les tomates deuen estar al punt, i els carbassons també, per fer una bona samfaina. I que aquest cony de dona ho veiés, que l’hi explico i sembla que no s’ho creu. —Aixe­ca el cap i mira la seva filla amb els ulls suplicants—. Tu bé m’hi podries portar, oi, un moment que no tinguis feina?

—Sí, ja buscarem un dia —fa la seva filla.

—Me n’he d’anar.

—Sempre te n’has d’anar. Sempre marxes. I jo sempre em quedo.

La noia ho diu amb una veu tan trista que a ell se li encongeix el cor. L’abraça, li aparta els cabells de la cara, li petoneja el clatell i la fa riure.

—Si tu sabessis... Jo no marxaria d’aquí per res del món... Però me n’he d’anar —torna a dir. S’estira i obre els ulls. Per les escletxes de la persiana entra la claror del migdia.

—Què penses?

—No res —li agafa la mà i la hi petoneja—. He d’anar a la farmàcia i em fa mandra. Fa molta estona que sóc fora. Tinc feina.

—Vols que vingui? Vols que t’ajudi? Per què no et puc ajudar? —pregunta ella amb posat de nena petita.

—Perquè les noies no van mai a treballar amb els seus amants —diu ell imitant-li la veu.

—Doncs tu t’ho perds.

Fa veure que està enfadada. Aparta els llençols i el destapa del tot.

—Vés. Faràs tard.

Ella es queda al llit, escoltant els sorolls de la cadena del vàter, l’aigua de la dutxa, el raspall de les dents. Al cap d’un moment ell entra a l’habitació, agafa la roba de la cadira i es comença a vestir. Amb els ulls ella li demana que s’acosti i ell, mesell, a mig vestir, s’entreté a xuclar-li els mugrons, petits i calents com perles roses.

La Doris arriba a casa com un tsunami. ¡Ay, mi Valeri, estas escaleras me van a matar!, crida. A penes li queda alè, té gotes de suor al front i es posa la mà al pit perquè el cor li fa mal. És una dona de pell morena i cabells encrespats, i tota ella fa un volum important; braços, pits i malucs, tot és una mica excessiu però turgent, massís i agradable.

—Ay, mi Valeri —riu—, la luz del coche, ¿se acuerda, del golpecito de ayer? Setenta euros. Por una bombillita de nada. —Se’ls acosta—. ¿Qué hacen, miran fotos? A ver, cuéntenme.

La Valèria aprofita per fer una mirada al pis i ho troba tot prou arreglat i net, una rentadora estesa, la cuina ordenada, la roba del seu pare ben posada a l’armari perquè ell la pugui trobar sense cap dificultat. No hauria de patir per res: per molt que el seu pare rondini, la Doris el cuida molt bé. Des del menjador se’ls mira: seuen de costat, la Doris i la seva humana pitrera inclinada a sobre del seu pare per veure bé les fotos. En Valeri les hi va explicant amb més o menys encert, però a la Doris tot li sembla bé i a tothom troba muy lindo. Me’n vaig!, avisa la Valèria. La Doris l’acompanya i al pas de la porta li diu que el seu pare fa dos dies que es queixa de la cama i que troba que últimament no menja gaire.

El doctor Vidal li va dir: tres dies, i vida normal. Per això s’ho va fer divendres i s’ha passat tot el cap de setmana tancada a casa, mirant comèdies i capítols antics de Frasier, i acabant de donar una empenta al projecte de remodelació de la casa de les Pedreres. Ha dit que tenia una gastroenteritis molt forta i així ningú ha insistit ni que sortís ni per venir-­la a veure. Només la Valèria sap la veritat, perquè la Valèria és la seva amiga de tota la vida i és de fiar. Però està una mica inquieta. Es mira al mirall contínuament i reconeix que s’esperava un efecte més espectacular. Avui és dilluns, pensa, i tinc el llavi com un botifarró. Dissabte, un; diumenge, dos; dilluns —avui—, tres. Tres dies: avui s’ha de començar a veure el resultat. Es vol convèncer que la medicina no és exacta, que ni la textura de la carn ni la de la pell no és idèntica en tothom, i que qui diu tres dies en pot voler dir quatre. Es passa la llengua pel llavi de dalt i se’l troba molsut i dur, i li agrada. Quedarà bé, s’anima... Però encara no vol sortir al carrer, i truca al despatx per dir al seu soci que no acaba d’estar bé del tot. No et preocupis, Farners, li diu l’Ernest, tu cuida’t i descansa, que jo ja m’apanyo. És tan amable, l’Ernest, que quan penja el telèfon li sap greu d’haver-lo enganyat. És tan amable i tan divertit, i està tant per ella... Però és casat amb un xicot francès, en Maurice, que va co­nèixer en una fira de mobles de disseny a Londres, un tros d’home que, per més inri, també és amable i divertit... Reprèn la feina. A sobre la taula hi té una estesa de revistes, catàlegs i mostraris de teles i parquets. Li falten un parell de pressupostos, que reclama per telèfon. Està fent una reforma severa d’una casa unifamiliar: abaixa sostres, amplia finestres, tira a terra tempanells i col·loca els objectes, els mobles i els aparells elèctrics aplicant amb rigor la filosofia feng-shui que professa la seva clienta i que ha hagut d’aprendre a marxes forçades. Necessita una fusta rústica per al terra de la nova sala, per posar-la a sobre els rajols, massa freds, i no acaba de trobar-la. La Farners pensa en la seva clienta, s’ha entès sempre amb ella, i el marit, un home força més gran, les ha deixat fer. Tot li sembla bé i normal. Parla molt poc. Quan la seva dona, excitada, li explica com avança el projecte, i que pintarà la paret del menjador de color pruna i que entapissarà les butaques a joc, la Farners s’adona que només mou les celles o corruga lleugerament el front. Paga sense discutir mai ni una factura. Ah, l’amor. I qui diu l’amor, pensa la Farners, diu el cony.

La farmàcia és rectangular, molt més ampla que fonda, molt clara; a cada extrem hi ha un taulell, i una prestatgeria al fons plena de calaixets ordenats alfabèticament amaga el magatzem, el lavabo i la petita habitació on descansen quan estan de guàrdia. Entrant a l’esquerra, la bàscula i l’aparell de la pressió. Medicaments, tal com s’estila ara, pocs i guardats; el que els clients troben a l’abast són productes de parafarmàcia distribuïts en góndoles blanques i lleixes de vidre: gels, llets i olis per al cos i per a la cara, cremes hidratants per a nadons, diversos tipus de desodorants, esprais de protecció solar, xampús, dentifricis, xumets, vitamines, càpsules antigreix, tes i infusions, tractaments d’antienvelliment... A sobre i al davant dels taulells, perquè ho tinguin ben a mà abans de pagar, hi ha tot de peces multicolors posades en expositors atractius que estimulen la compra per impuls: preservatius, píndoles per a la gola, xiclets, caramels, tiretes, esmalts i llimes per a les ungles... La Valèria té cura personalment de fer les etiquetes —anticel·lulitis 18,45 € o bé: oferta llet hidratant 9,95 €— amb lletra Comic Sans, color verd mar. També s’ocupa d’editar uns petits consells de salut que tenen molt d’èxit entre els clients: per exemple, aquest mes de maig ha tractat els efectes del sol i les precaucions que cal tenir en compte a l’hora de prendre’l, i el mes que ve vol parlar de les digestions i donar unes quantes normes per ajudar a fer-les correctament... També s’ocupa de controlar el pes dels nadons, la pressió de la gent gran i els hipertensos, i d’atendre els comercials. Ja fa quasi trenta anys que s’hi dedica, des que el seu sogre es va jubilar, encara jove, va passar la farmàcia al seu fill i ells dos van posar-se al capdavant de la farmàcia, en Joan amb el títol acabat de sortir de la facultat, la Valèria amb l’últim any de carrera encara per fer. Han treballat molt, tots dos... Ella, sobretot, que va acabar la carrera més tard, quan ja era casada i amb la Reis al món... La farmàcia en aquell moment era lluny del centre, quasi als afores d’una Girona que començava a créixer cap al sud...

La Valèria ordena l’expositor de xumets, biberons i cereals per a bebès i controla que les capses i els tubs estiguin posats al seu lloc —a vegades els clients remenen i els tornen en un prestatge equivocat—. Per sobre del fil musical, el timbre melòdic l’avisa quan entren els clients, a qui normalment coneix: sap què prenen i quines malalties tenen. La gent li té confiança perquè els aconsella i sovint completa les prescripcions del metge: aquest medicament també el fan en sobres i potser li serà més fàcil de prendre, els diu, o bé: agafi aquesta altra crema, que és més bona i surt més bé de preu... La Valèria mira a fora a través del gran finestral. Aquella taca verda dels arbres del parc la relaxa molt. En Joan, en un racó d’un dels taulells, atén un client. La festa de dissabte li encantarà, pensa; no sospita res, es quedarà tan parat! El cor se li accelera com a una criatura quan fa una malifeta.

S’hauria de tallar els cabells. O potser arrissar-se’ls. Necessita un canvi; fa dies que no s’agrada. No té ganes de fer res. Té el sexe adolorit. Agafa el telèfon i marca el número de la seva mare, però s’adona de l’hora que és i penja: deu estar treballant. Què em diria, la mare, si ho sabés?, pensa. La veu asseguda al cap de taula, rient, renyant els seus germans petits perquè no callen i no mengen, i les galtes se li enrojolen. Em diria molt seriosa Lídia Lídia-Wei la meva estimada nina què fas quines ganes de patir t’ho has pensat bé vols dir que val la pena treu-t’ho del cap un home casat que té dos fills i que podria ser el teu pare Lídia tan guapa que ets i tan llesta que pots fer el que vols si el teu pare ho sap Wei es morirà del disgust i la meva mare d’allà si ho sabés em diria què fas Wei avergonyeixes la teva família no et podem mirar a la cara ens has fet malbé la vellesa i l’honor dels avantpassats.

A mig sopar truca la Reis; se li ha fet malbé l’assecador i vol saber si pot agafar el de casa els pares. Sí, a casa n’hi ha dos, li diu la seva mare, vine a buscar el que vulguis. Feia un parell de dies que no parlaven, i a la Valèria li agrada sentir la seva filla. Què fas, li pregunta. I després, en plural, què feu?, tots dos, perquè la Reis ja fa dos anys, dos anys i mig, que viu amb l’Ivan, un noi molt seriós, no és pas que no li caigui bé, no és que no li agradi, l’Ivan és un bon noi que estima la Reis i amb això ja n’hi hauria d’haver prou, però és un noi tan discret que és difícil fer-se una idea de si està a gust o no, de si li agrada allò que menja, de si troba que el vi és un bon vi, de si la conversa li sembla agradable, si les bromes les troba adequades. I la feina, com va?, li pregunta. Bé, fa la seva filla, com sempre, però els alumnes d’aquest any trobo que són una mica soques... La seva mare riu i després abaixa el to: pensa en dissabte, eh?, li diu. Sí, sí, fa la noia amb veu il·lusionada. Que sospita res?, pregunta. No, de moment no, assegura la Valèria. Per cert, mama, digues a en Lluís que vingui a buscar l’equip d’escalada de l’Ivan, que ja l’hi ha preparat. La Valèria no diu res. No ho sabies, que vol fer escalada?, li diu amoïnada la seva filla. Primera notícia; quines ganes de fer el ruc, rondina la Valèria. Mama, el defensa la Reis, té setze anys, jo també el feia, a aquesta edat. No, Reis, la contradiu la seva mare, tu no l’has fet mai, el ruc, tu eres bona nena. La noia riu: una mica bleda, deus voler dir! Bona nit. Petons al papa. Bona nit, filla.

En Joan espera que la seva dona pengi per posar la pel·lícula. Ell és el gravador oficial de casa, té una extensa videoteca amb títols comprats o gravats, de la qual se sent molt orgullós. Cinema europeu, per descomptat, molt millor que l’americà: d’Antonioni a Godard passant per Visconti, Resnais, Wenders i Bergman. I, en un lloc d’honor, tot Rohmer. S’ocupa de fer el seguiment de les pel·lícules que fan a la televisió: a la matinada, de tant en tant, passen alguna perla. N’hi ha que les grava per a ell tot sol, n’hi ha que sap que agraden a la Valèria, i algunes les grava per al seu fill, amb l’esperança que arribarà un temps que qualsevol vespre o dissabte a la tarda s’asseuran junts al sofà per mirar La dolce vita o Il gattopardo. Perquè sap que, un noi jove, on pot entendre millor la vida és al cinema europeu, lúcid i compromès, dels seixanta i els setanta. ¿On va aprendre ell tot allò que ningú no li havia explicat mai i que ara sap que era, ras i curt, l’art de fer-se gran? Doncs al cine Savoy, sortint de la facultat. ¿On s’aprèn la vida, és a dir, el pas del temps, la solitud, el desamor, el poder... sinó a Hiroshima mon amour, Lladre de bicicletes, La dolce vita, El setè segell... De moment, el seu fill li ha dit sempre que no, però en Joan no desespera. El noi és jove, però sap que té un cert gust. Caro diario, sense anar més lluny, li va agradar, tot i que l’endemà el va enxampar veient Matrix, una animalada. És qüestió de temps, sospira.

Sopen amb la safata a sobre la falda: ell odia menjar d’aquesta manera, però a la seva dona li encanta. La Valèria, entre queixalada i queixalada, li explica que es vol comprar una peça de roba per estrenar al dinar de COU de divendres, que ha anat a casa del seu pare i que l’ha vist molt despistat i que troba que la Doris va molt escotada. En Joan, finalment, posa La noia del pont. T’agradarà, li diu. Al cap de vint minuts a la Valèria se li tanquen els ulls. En Joan no diu res; la Valèria sempre s’adorm, es va adormir al cine veient Fitzcarraldo, en el moment que el vaixell pujava majestuosament la muntanya. Me’n vaig a dormir, carinyo, li diu, i li fa un petó a la boca, li passa la mà pels cabells, i després li fa la pregunta que li repeteix, com una lletania, cada vespre, des de fa trenta anys: posaràs el despertador? En Joan fa que sí amb el cap sense treure els ulls de la pantalla. No es vol perdre el tros que l’Auteuil tira una rere l’altra les esmolades dagues retallant la silueta de l’estoica Vanessa Paradis. Bona nit; bona nit, que descansis.

—Escac i mat. La reina. Nano, estàs distret.

En Lluís riu. Ja pot anar dient la seva mare que l’avi ha perdut molt i que a vegades se li’n va el cap: jugant a escacs encara és el millor. Recullen les figures i el noi agafa el rei i el tanca amb força a dintre el puny com si li volgués treure suc.

—Què, nano, vols sopar? —li pregunta en Valeri—. Aquella dona sempre cuina alguna cosa.

Van cap a la cuina i, efectivament, a sobre els fogons hi ha un cassó. N’aixeca la tapa i ensuma fort. Veus?, diu, puré. Et ve de gust? El noi es menja el puré a cullerades, directament del pot, sense escalfar-lo, i es beu una llauna de Coca-Cola a morro. En Valeri mira satisfet com menja.

—I què —li pregunta—, com van els estudis?

—Molt bé, avi, molt bé —menteix el seu nét.

—I ara què feu, els joves, per passar l’estona? —vol saber l’home—. Aneu al casino?

En Lluís es posa a riure i s’ennuega.

—Al casino? No, home, no. Ara anem a bars d’aquests que el pare diu que són un cau d’arreplegats, saps quins vull dir? —El seu avi fa que sí i en Lluís continua—. A tu t’agradarien, segur. Es deuen assemblar una mica a les cooperatives d’abans.

—Prou —fa en Valeri, interessat.

—Un dia hi anirem —s’envalenteix el noi.

—Pots comptar —murmura l’avi.

En Lluís se’l mira.

—Vols anar-hi ara? —li pregunta.

—Tu ho has volgut —l’avisa en Valeri.

Pel camí el noi se’n penedeix. No sap si la Cova, on es reuneixen ecologistes radicals, antimonàrquics, okupes, independentistes i antisistema, és el lloc més adequat per portar un senyor de vuitanta anys. Si li passa res, els pares em maten, pensa. Però a l’avi se’l veu encantat de la vida, arrossega una mica la cama però camina a un ritme prou bo Rutlla avall. Travessen la passera del Lorenzana i quan són al carrer del Carme enfilen cap a Vista Alegre.

—És aquí —informa en Lluís.

El bar costa de veure, té una porta petita tapada per una cortina i té poca llum. A dins només hi ha una parella morrejant-se en un racó. El taulell a la dreta, una pantalla de televisió penjada, quatre taules amb cadires de fusta i un sofà atrotinat entre la porta del lavabo i la finestra. Això és tot. La bandera de Sardenya i l’estelada, els pòsters dels treballadors de Novecento sortint de la fàbrica i el dels Manel, i una diana amb la cara d’en Ratzinger tapen bona part de les parets escrostonades. A tocar de la porta, un suro ple d’anuncis que en Valeri s’entreté a llegir: «Venc moto»; «Llogo habitació amb cuina»; «Venc col·lecció sencera de Tintins». La música és estrident i supera sens dubte tots els decibels permesos.

—Seiem aquí —diu en Lluís portant el seu avi del braç cap a una taula—. Et molesta la música?

—Què dius? —li pregunta en Valeri, que no sent res de res.

—Que què vols prendre! —li crida el noi.

—Ah, una ratafia. Amb gel.

La noia que els serveix les ratafies és menuda i prima i porta un pírcing al llavi i un al melic. En Valeri la repassa de dalt a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X