Pròleg

Fins i tot abans de posar un peu a la casa, en Gary sap que allò és greu.

És l’olor dolça i fastigosa que emana de la porta oberta; les mosques que brunzeixen per l’aire calent i enganxós del rebedor i, per si amb allò no n’hi hagués prou per saber que en aquella casa alguna cosa no va bé, no va bé de la pitjor manera possible, llavors el silenci ho confirma.

Hi ha un Fiat blanc petit i elegant aparcat al camí d’accés; una bicicleta està recolzada a la paret just a fora de la porta del carrer, i hi ha unes botes d’aigua abandonades just a dins. La casa d’una família. I fins i tot quan la casa d’una família és buida, té un ressò de vida. No hauria de ser allà com un pes mort, carregada de mals presagis sota una manta de silenci, com aquesta casa.

Igualment, torna a cridar.

—Hola! Que hi ha algú?

La Cheryl aixeca una mà i fa uns quants tocs ràpids a la porta oberta. Quan han arribat estava tancada, però no amb clau. Això tampoc no està bé. Encara que Arnhill sigui un poble petit, la gent igualment tanca la porta amb clau.

—Policia! —crida la dona.

Res. Ni un soroll feble de passes, ni un cruixit, ni un murmuri. En Gary sospira, i s’adona que no té gens de ganes d’entrar, com si l’afectés una superstició. No és només per la fortor rància de la mort. Allà hi ha una altra cosa. Alguna cosa primitiva que sembla que l’insti a girar cua i anar-se’n, ara mateix.

—Sergent?

La Cheryl alça el cap per mirar-lo, i l’interroga amb una cella fina i perfilada.

Ell mira un moment la seva companya, de poc més de metre seixanta d’alçada i quaranta-cinc quilos de pes. Amb més de metre vuitanta i gairebé cent vint-i-cinc quilos, en Gary és com un Baloo al costat del delicat Bambi de la Cheryl. Almenys en l’aspecte físic. Pel que fa a la personalitat, n’hi ha prou de dir que en Gary plora amb les pel·lícules de la Disney.

Ella fa un cop de cap petit i seriós i tots dos entren a la casa.

L’olor densa i embafadora de la descomposició humana és aclaparadora. En Gary s’empassa la saliva, intenta respirar per la boca, mentre desitja ferventment que alguna altra persona, qui fos, hagués agafat aquella trucada. La Cheryl fa cara de fàstic i es tapa el nas amb la mà.

Aquestes casetes petites tipus cottage tenen una distribució bastant típica. Una mica de rebedor. L’escala a l’esquerra. La sala a la dreta i una cuina minúscula entatxonada al darrere. En Gary va cap a la sala d’estar. Empeny la porta per obrir-la.

En Gary ha vist cadàvers abans. Una criatura petita atropellada per un conductor que va fugir. Un adolescent destrossat per maquinària agrícola. Eren horribles, sí. Morts innecessàries, estava claríssim. Però això... Això és greu, torna a pensar. Greu de debò.

—Collons —murmura la Cheryl, i en Gary no ho podria haver expressat millor ell mateix.

Tot transmès en aquell sol expletiu horroritzat. «Collons.»

Hi ha una dona desplomada en un sofà de cuir al mig de la sala, de cara a un gran televisor de pantalla plana. El televisor té una esquerda en forma de teranyina al davant, al voltant de la qual dotzenes de grosses mosques vironeres caminen mandrosament.

La resta brunzeixen al voltant de la dona. «Del cadàver», es corregeix en Gary. Ja no és cap persona. Només un cadàver. Només un altre cas. Calma.

Malgrat la inflor de la putrefacció, s’adona que en vida segurament havia estat prima, i de pell blanca, ara tacada i marbrada amb venes verdes. Va ben vestida. Camisa de quadres, texans ajustats i botes de cuir. Costa de dir-ne l’edat, sobretot perquè li falta gairebé tota la part de dalt del cap. Bé, no és ben bé que falti. En pot veure trossos enganxats a la paret, la llibreria i els coixins.

No hi ha gaires dubtes sobre qui ha accionat el gallet. Encara té l’escopeta a la falda, amb els dits inflats al voltant. En un moment, en Gary avalua el que deu haver passat. Amb el canó de l’escopeta dins de la boca, prem el gallet, la bala surt lleugerament cap a l’esquerra, perquè allà és on hi ha els danys més greus, cosa que té sentit, perquè agafa l’escopeta amb la dreta.

En Gary només és un sergent uniformat i no té gaire relació amb els forenses, però es mira molts capítols de CSI.

Probablement la descomposició es va produir força de pressa. A la caseta hi fa calor, de fet l’ambient és sufocant. La temperatura és de més de vint graus, les finestres estan tancades i, encara que hagin corregut les cortines, a dins es deu acostar als trenta graus. Ja nota com la suor li raja per l’esquena i li humiteja les aixelles. La Cheryl, que sempre manté un aspecte impecable, s’eixuga el front i sembla incòmoda.

—Collons. Quin merder —diu, amb un cansament que en Gary no li sent gens sovint a la veu.

Es queda mirant el cadàver del sofà, fent que no amb el cap, i després ressegueix amb la vista la resta de la sala, amb els llavis arrufats, la cara molt seriosa. En Gary sap què està pensant. «Una casa bonica. Un cotxe maco. Roba maca. Però mai no es pot saber del tot. Mai no es pot saber realment què passa per dins.»

A banda del sofà de cuir, l’únic mobiliari que hi ha és una llibreria de roure pesant, una tauleta de centre i el televisor. Se’l torna a mirar, intrigat per l’esquerda a la pantalla i per què les mosques posen tant d’interès a passar-hi per tot el damunt. Avança uns quants passos, amb els vidres trencats cruixint a sota els peus, i s’inclina cap endavant.

Ara que hi està més a prop en descobreix el motiu. El vidre esberlat està cobert de sang fosca i seca. N’ha caigut més per la pantalla fins a terra, on, ara se n’adona, li ha faltat poc per trepitjar un bassal enganxós que s’ha escampat pel parquet.

La Cheryl es desplaça al seu costat.

—Què és això? Sang?

Ell pensa en la bicicleta. Les botes d’aigua. El silenci.

—Hem de mirar a la resta de la casa —diu.

Ella el mira amb ulls amoïnats i fa que sí amb el cap.

L’escala és molt dreta, grinyola i hi ha més rastres de sang fosca. A dalt, un replà estret porta a dos dormitoris i un bany minúscul. Si és possible, al replà la calor encara és més intensa, i la pudor encara més repugnant. En Gary fa un gest a la Cheryl perquè vagi a mirar al bany. Hi ha un moment que pensa que l’hi discutirà. És evident que l’olor surt d’un dels dormitoris, però, per una vegada, ella el deixa fer d’oficial superior i travessa amb compte el replà.

Ell s’encara a la porta del primer dormitori, amb un gust metàl·lic i amargant a la boca, i després, a poc a poc, l’obre amb suavitat.

És una habitació de dona. Neta, endreçada i buida. Armari en un racó, calaixera a sota la finestra, llit gros cobert amb un edredó de color crema impecable. A la tauleta de nit, un llum i una fotografia solitària en un marc senzill de fusta. S’hi atansa i l’agafa. Un nen de deu o onze anys, menut, prim però fort, amb un somriure de dents grosses i els cabells rossos despentinats. «Déu —s’adona que està resant—. Sisplau, Déu, no.»

Amb el cor encara més encongit torna al passadís i hi troba la Cheryl, pàl·lida i tensa.

—El bany és buit —diu, i sap que està pensant el mateix que ell.

Només queda una habitació. Només falta obrir una porta per trobar el premi gros. Espanta una mosca amb un gest de ràbia i hauria respirat fondo per calmar-se si no fos que la pudor ja l’està ofegant. En canvi, agafa la maneta i empeny per obrir la porta.

La Cheryl és massa forta per vomitar, però igualment sent el soroll d’una arcada. A ell també se li regira amb força l’estómac, però fa un esforç i aconsegueix controlar les nàusees.

Quan s’havia pensat que això era molt greu, s’equivocava. Això és un cony de malson.

El noi està estirat al llit, vestit amb una samarreta que li ve grossa, pantalons amples i mitjons blancs d’esport. La goma dels mitjons es clava a la carn inflada de les cames.

Uns mitjons tan blancs que brillen, en Gary no pot evitar adonar-se’n. Tan blancs que enlluernen. Un blanc acabat de rentar. Com d’anunci de detergent. O potser només ho semblen perquè tota la resta és vermell. Vermell fosc. Pintant ratlles damunt la samarreta massa grossa, escampat pels llençols i els coixins. I allà on hi hauria d’haver la cara del nen només hi ha una massa tova i vermella, on no es distingeix cap tret, ple de cossos negres en moviment que s’afanyen, mosques i escarabats, entrant i sortint de la carn destrossada.

El pensament li fa un salt a la pantalla de televisió estellada i el bassal de sang a terra, i de sobte ho veu tot. El cap del noi esclafat contra la pantalla del televisor una vegada i una altra, i després colpejat a terra fins que queda irrecognoscible, fins que no té cara.

I potser aquest era l’objectiu, pensa mentre aixeca la vista cap a l’altre vermell. El vermell més evident. El vermell que és impossible no veure. Lletres grosses gargotejades a la paret damunt del cadàver del noi:

EL MEU FILL NO

1

No hi tornis mai. Això és el que sempre et diu la gent. Les coses hauran canviat. No seran tal com les recordaves. Deixa que el passat quedi al passat. Naturalment, això últim és més fàcil de dir que de fer. El passat té el mal costum de repetir-se. Com un curri dolent. No hi vull tornar. De debò. Hi ha unes quantes coses més amunt en la meva llista de desitjos, com ara que les rates se’m mengin de viu en viu, o ballar en línia. Aquest és el grau de les poques ganes que tinc de tornar a veure en ma vida el pou de merda on em vaig criar. Però, de vegades, l’única opció que tens és la mala opció.

És per això que em trobo conduint per una carretera nacional plena de revolts per la zona rural del nord de Nottinghamshire, quan tot just són les set del matí. Feia molt temps que no veia aquesta carretera. Ara que hi penso, feia molt temps que no veia les set del matí.

Hi ha poc trànsit. Només m’avancen un parell de cotxes, un d’ells tocant el clàxon (sens dubte el conductor em vol assenyalar que estic posant traves al seu avenç digne de Lewis Hamilton cap a la feina de merda on de totes totes ha d’arribar uns quants minuts abans). Si he de ser just amb ell, és veritat que vaig lent. Lent en el sentit de conduir amb el nas enganxat al parabrisa i les mans aferrades al volant, amb els artells blancs de la tensió.

No m’agrada conduir. Intento evitar-ho sempre que puc. Camino o agafo autobusos, o trens en viatges més llargs. Per desgràcia, a Arnhill no hi arriba cap cotxe de línia i l’estació de tren més propera és a gairebé vint quilòmetres de distància. L’única opció viable és anar-hi amb cotxe. De nou, hi ha vegades que no pots triar.

Poso l’intermitent i surto de la carretera principal per agafar un seguit de carreteres rurals, encara més estretes i traïdores. Camps de color marró túrgid i verd brut s’estenen a banda i banda, hi ha porcs ensumant l’aire des de barraques de metall ondulat i rovellat, entre clapes arrossinades de bedolls. El bosc de Sherwood, o el que en queda. Avui dia els únics llocs on és probable trobar en Robin Hood i el Petit John és als rètols mal pintats damunt els pubs ronyosos. Els homes que hi ha a dins normalment estan més que alegres i l’única cosa que et robaran són unes quantes dents, si els mires de mala manera.

No té per què ser allò del «nord adust». Nottinghamshire ni tan sols no està gaire al nord (si no és que no has sortit mai de l’abraçada diabòlica de l’M25 a l’àrea metropolitana de Londres), però és com si li faltés color, sense la vitalitat que es podria esperar del camp. Com si d’alguna manera les mines que abans eren tan habituals a la zona l’haguessin buidat de vida des de dins.

Finalment, quan ja fa molt que no veig res que s’assembli a la civilització, o ni tan sols un McDonald’s, passo pel costat d’un senyal tort i desgastat a l’esquerra: «Arnhill us dona la benvinguda».

A sota, algun mitjamerda eloqüent hi ha afegit: «I us dona pel cul».

Arnhill no és un poble acollidor. És un lloc amargat, taciturn i agre. Es tanca en si mateix i mira els visitants amb desconfiança. És estoic, lleial i cansat, tot alhora. És la mena de poble que et mira malament quan hi arribes i escup fastiguejat a terra quan te’n vas.

Deixant de banda un parell de cases de pagès i els cottages més antics de pedra als afores, Arnhill no és ni bonic ni pintoresc. Tot i que van tancar definitivament la mina fa gairebé trenta anys, el seu llegat encara és present arreu, com els minerals a la terra. No hi ha teulades de palla ni cistells penjants plens de flors. L’únic que penja a fora de les cases és la roba estesa i una bandera amb la creu de sant Jordi de tant en tant.

Tot de rengleres de cases baixes de maons del color del sutge recorren el carrer major, on també hi ha un pub malgirbat: el Running Fox. Abans n’hi havia dos més, l’Arnhill Arms i el Bull, però van tancar ja fa molt. Temps enrere (en els meus temps), el propietari del Fox, en Gypsy, feia els ulls grossos amb uns quants dels nanos més grans que hi anàvem a beure. Encara em recordo de quan vaig vomitar tres pintes de cervesa barrejada amb sidra i el que em va semblar la major part dels budells al seu lavabo fastigós, i quan en vaig sortir me’l vaig trobar allà dret amb un pal de fregar i una galleda.

A la porta del costat, el Wandering Dragon i els seus fregits per emportar continuen inalterats pel progrés, una nova capa de pintura o —m’hi jugaria alguna cosa— una nova carta. Només falla un detall dels meus records: la botigueta de la cantonada on sempre compràvem llaminadures ha desaparegut. Al seu lloc hi ha un supermercat Sainsbury’s Local. Suposo que ni tan sols Arnhill és completament immune a la marxa del progrés.

Excepte això, les meves pitjors pors s’han confirmat. No ha canviat res. Tot és, per desgràcia, exactament tal com ho recordava.

Continuo conduint pel carrer major, per davant del parc infantil atrotinat i la mica de prat comú del poble. Al centre hi ha l’estàtua d’un miner. Un memorial dedicat als treballadors que van morir al desastre de la mina de carbó d’Arnhill el 1949.

Més enllà dels punts d’interès del poble, dalt d’un turonet veig les portes de l’institut. Arnhill Academy, en diuen ara. Han posat una capa de revestiment nou als edificis, han enderrocat el bloc de llengua, que estava molt deteriorat i des d’on una vegada havia caigut un noi, i al seu lloc hi han posat una nova zona per seure a l’aire lliure. Pots cobrir un cagarro amb una capa de brillantor, però no deixa de ser un cagarro. Jo ho hauria de saber.

Aparco en una de les places per al personal de darrere l’edifici i baixo del meu Golf vell i atrotinat. Hi ha dos cotxes més aparcats: un Corsa vermell i un vell Saab. Els instituts poques vegades queden buits del tot durant les vacances d’estiu. Els professors tenen plans d’estudis per redactar, aules per endreçar i pensar com decorar-les, intervencions per supervisar. I de vegades, entrevistes per fer.

Tanco el cotxe amb clau i dono la volta fins al davant, a recepció, intentant no coixejar. Avui la cama em fa mal. En part és de conduir, en part de l’estrès de ser aquí. Hi ha gent que té migranyes; jo tinc l’equivalent a la cama dolenta. Hauria de fer servir el bastó, és veritat. Però no ho suporto. Em fa sentir com un invàlid. La gent em mira amb cara de pena. No suporto fer pena. La pena s’hauria de guardar per a les persones que la mereixen.

Amb una petita ganyota, pujo els graons de la porta principal. Una placa brillant al damunt diu: «Bé, molt bé, el millor. Mai n’has de tenir prou. Fins que fer-ho bé sigui molt bé, i molt bé sigui el millor».

Frases inspiradores. Però no puc evitar pensar en la versió alternativa de Homer Simpson: «Nois, heu intentat fer-ho tan bé com podíeu i heu fracassat miserablement. La lliçó és, no ho intenteu mai».

Pitjo el botó de l’intèrfon del costat de la porta. Fa un cruixit i m’inclino cap endavant per parlar-hi.

—He vingut a veure el senyor Price...

Un altre espetec, un gemec penetrant d’interferències, i després el brunzit de la porta. Fregant-me una orella, empenyo per obrir-la i entro.

El primer que m’impressiona és l’olor. Cada centre té la seva pròpia olor característica. A les modernes acadèmies amb finançament públic i privat és de desinfectant i netejadors de pantalles. A les escoles de pagament és de guix, terres de fusta i diners. Arnhill Academy fa olor d’hamburgueses passades, vàters embussats i hormones.

—Hola?

Una dona d’aspecte sever amb els cabells grisos molt curts i ulleres aixeca la vista des de darrere el vidre que separa la zona de recepció.

La senyoreta Grayson? No pot ser. A hores d’ara segur que es deu haver jubilat. Aleshores la veig. La piga marró que li sobresurt a la barbeta, encara amb el mateix pèl negre i eriçat sortint del mig. «Redeu.» Realment és ella. Això ha de voler dir que, fa tots aquells anys, quan em pensava que era tan antiga com el coi de dinosaures, ella només tenia... què? Quaranta anys? L’edat que tinc jo ara.

—He vingut a veure el senyor Price —repeteixo—. Soc en Joe... el senyor Thorne.

Espero per si hi ha indicis de reconeixement. Res. Però bé, han passat molts anys i ella ha vist una pila d’alumnes entrant i sortint per aquesta porta. Ja no soc aquell nen escanyolit amb un uniforme massa gran que s’esmunyia per davant de recepció, mort de por per si sentia com el cridava pel nom amb veu seca i el renyava per no portar la camisa per dins dels pantalons o per dur unes vambes que no complien el reglament del centre.

La senyoreta Grayson no estava tan malament. Sovint veia alguns dels nanos més dèbils i tímids al seu despatxet. Els posava tiretes als genolls pelats si la infermera no hi era, els deixava seure i beure refresc de fruita mentre esperaven per parlar amb un professor, o feia que l’ajudessin a arxivar, alguna coseta que pogués alleujar una mica les tortures del pati. Un petit espai de santuari.

Igualment, em feia cagar de por.

I m’adono que encara me’n fa. Sospira —d’una manera que transmet el missatge que li estic fent perdre el temps, l’estic perdent jo i el faig perdre a l’institut— i agafa el telèfon. Em pregunto com és que ha vingut avui. Ella no és personal docent. De tota manera, no sé per què, no em sorprèn. De petit, mai no em podia imaginar la senyoreta Grayson fora de l’institut. Formava part de l’estructura. Omnipresent.

—Senyor Price? —fa en to aspre—. Hi ha un tal senyor Thorne que ha vingut a veure’l. Molt bé. D’acord. Entesos. —Penja el telèfon—. Ara ve.

—Fantàstic. Gràcies.

Es gira de nou cap a l’ordinador i deixa de fer-me cas. No m’ofereix te o cafè. I ara mateix totes les meves neurones clamen per una dosi de cafeïna. Sec al caire d’una cadira de plàstic, intentant no semblar un alumne esperant per veure el director després d’una malifeta. El genoll em palpita. Hi poso les dues mans al damunt i, discretament, em faig un massatge a l’articulació amb els dits.

Miro per la finestra i veig uns quants nanos, sense uniforme, fent el ximple al costat de la tanca de l’institut. Beuen Red Bull i riuen per alguna cosa dels mòbils. El déjà vu m’aclapara. Torno a tenir quinze anys i passo l’estona prop d’aquella mateixa reixa, bevent d’una ampolla de Panda Cola i... què teníem per mirar tots junts entre rialletes abans que hi hagués mòbils? Revistes de música i revistes porno robades, suposo.

Em giro i em quedo mirant-me les botes. El cuir està una mica desgastat. Les hauria d’haver enllustrat. Necessito un cafè, i molt. Gairebé em rendeixo i demano algun coi de cosa per beure quan sento el grinyol de sabates sobre el linòleum polit i s’obre la porta de dos batents del passadís principal.

—Joseph Thorne?

Em poso dret. En Harry Price és tot el que m’esperava, i menys. Un home prim d’aspecte esgotat, que deu rondar els cinquanta-cinc, amb un vestit sense forma definida i mocassins. Té els cabells grisos i escassos, pentinats cap enrere, i una cara que sembla com si constantment estigués a punt de rebre notícies terribles. Un aire de resignació cansada l’envolta com una loció d’afaitat de mala qualitat.

Somriu. Dents tortes, tacades de nicotina. Això em fa pensar que no he fumat ni un cigarret des que he sortit de Manchester. Combinat amb l’ànsia de cafeïna, em fa venir ganes de fer xerricar les dents fins que s’esmicolin.

En canvi, li allargo una mà i aconsegueixo respondre-li amb el que espero que sigui un somriure agradable.

—Encantat de coneixe’l.

Veig com em fa una repassada ràpida. Més alt que ell, uns cinc centímetres. Ben afaitat. Un vestit bo, que devia ser car quan era nou. Cabells foscos, encara que últimament cada cop tinguin més gris. Ulls foscos amb una bona quantitat de venes vermelles. Algunes persones m’han dit que tinc cara d’honrat. La qual cosa demostra el poc que sap la gent.

M’agafa la mà i l’encaixa amb fermesa.

—El meu despatx és per aquí.

Em penjo bé la cartera de les espatlles, intento obligar la cama dolenta a caminar com cal i segueixo en Harry al seu despatx. Comença l’espectacle.

—Bé, la carta de recomanació de la seva anterior directora és molt bona.

Com hauria de ser. L’he escrita jo mateix.

—Gràcies.

—De fet, tot el que diu aquí és impressionant.

Les boles i collonades són una de les meves especialitats.

—Però...

Ja hi som.

—Hi ha un buit força llarg des de la seva darrera feina... més de dotze mesos.

Agafo el cafè fluix i amb llet que finalment la senyoreta Grayson ha plantat a l’escriptori davant meu. Faig un glop i intento evitar les ganyotes de disgust.

—Bé, sí, ha estat una cosa buscada. Vaig decidir que volia un any sabàtic. Havia estat ensenyant durant quinze anys. Havia arribat el moment de parar i recuperar forces. De pensar en el futur. Decidir cap a on volia anar.

—I li fa res que li pregunti què ha fet durant aquest any sabàtic? El seu currículum no ho deixa gaire clar.

—Algunes classes particulars. Treball comunitari. Vaig fer classes a l’estranger una temporada.

—Ah, sí? Per on?

—A Botswana.

Botswana? Com collons se m’havia acudit? No crec no que fos capaç d’assenyalar el país en un cony de mapa.

—És molt lloable.

I imaginatiu.

—Tampoc no va ser tot altruisme. Hi feia més bon temps.

Tots dos riem.

—I ara vol tornar a ser professor a temps complet?

—Estic a punt per començar una nova etapa en la meva carrera, sí.

—Llavors, la meva següent pregunta és: per què vol treballar aquí, a Arnhill Academy? Veient el seu currículum, diria que pot triar el centre que vulgui...

Veient el meu currículum, segurament m’haurien de donar el Nobel de la Pau.

—Bé —dic—, soc d’aquí. Em vaig criar a Arnhill. Suposo que m’agradaria retornar alguna cosa a la comunitat.

Visiblement incòmode, reordena els papers de l’escriptori.

—Està assabentat de les circumstàncies que han fet que quedés disponible aquesta plaça?

—He llegit les notícies.

—I com se sent al respecte?

—És una tragèdia. Terrible. Però una tragèdia no hauria de definir tot un institut.

—M’alegro de sentir-li dir això.

M’alegro d’haver-ho assajat.

—Això no obstant —afegeixo—, soc conscient que encara deuen estar tots molt afectats.

—La senyora Morton era una professora popular.

—N’estic segur.

—I en Ben, bé, era un alumne molt prometedor.

Noto com se’m tensa la gola, només una mica. Amb el temps he après a endurir-me. Però, durant un instant, m’afecta. Una vida plena de promeses. Però la vida sempre és això. Una promesa. No una garantia. Ens agrada creure que tenim un lloc ben preparat en el futur, però només hi tenim una reserva. La vida es pot anul·lar en qualsevol moment, sense cap avís, ni reemborsaments, tant és en quin moment del viatge et trobis. Encara que amb prou feines hagis tingut temps de començar a mirar el paisatge.

Com en Ben. Com la meva germana.

M’adono que en Harry encara parla.

—Evidentment, és una situació delicada. S’han plantejat preguntes. Com pot ser que l’institut no s’hagués adonat que un dels docents estava tan desequilibrat? És possible que l’alumnat estigués en perill?

—Ja ho entenc.

Ja entenc que en Harry pateixi més pel seu càrrec i el seu institut que pel pobre i difunt Benjamin Morton, a qui li va destrossar la cara justament l’única persona de la seva vida que sempre havia de ser-hi per protegir-lo.

—El que vull dir és que he d’anar amb compte amb la persona que triï per ocupar aquest lloc. Els pares necessiten poder-hi confiar.

—Exacte. I entenc perfectament que si té un candidat millor...

—Això no és el que he dit.

No en té cap. N’estic seguríssim. I jo soc bon professor (en general). La realitat és que Arnhill Academy és un pou de merda. El rendiment acadèmic és baix. El centre està mal considerat. Ell ho sap. Jo ho sé. Trobar un professor decent que vulgui treballar aquí serà més difícil que trobar un os que no cagui al bosc, especialment en les «circumstàncies» actuals.

Decideixo insistir una mica.

—Li fa res que sigui franc?

Sempre és bo avisar quan tens la intenció de ser franc.

—Sé que Arnhill Academy té problemes. És per això que hi vull treballar. No busco una feina fàcil. El que vull és un repte. Conec aquests nanos perquè jo abans era un d’ells. Conec la comunitat. Sé exactament què i qui tinc al davant. Això no m’altera. De fet, crec que descobrirà que hi ha molt poques coses que ho facin.

Sé que ja el tinc. Soc bo fent entrevistes. Sé què vol sentir la gent. I, cosa més important, sé quan estan desesperats.

En Harry es tira enrere a la cadira.

—Bé, em sembla que ja no necessito preguntar-li res més.

—Bé. Doncs ha estat un plaer...

—Ah, de fet, sí que falta una cosa.

«Collons, per l’amor...»

Somriu.

—Quan pot començar?

2

Al cap de tres setmanes

Al cottage hi fa fred. La mena de fred de quan un habitatge ha estat tancat i no hi ha viscut ningú durant una temporada. La mena de fred que et va calant els ossos i no se n’acaba d’anar ni quan poses la calefacció al màxim.

També fa olor. De desús, de pintura barata i d’humitat. Les fotografies del web no li fan justícia. Transmetien una mena d’encant tronat. Poc cuidat, però pintoresc. La realitat és força més desgastada i atrotinada. Tampoc no és que em pugui permetre filar prim. Necessito viure en algun lloc, i fins i tot en un poble miserable com Arnhill aquesta caseta és l’únic que em puc permetre.

Naturalment, no l’he triat només per aquest motiu.

—Està tot bé?

Em giro de cara al jove amb els cabells engominats que s’ha quedat al llindar.

En Mike Belling, de l’agència de lloguers Belling and Co. No és d’aquí. Massa ben vestit i ben parlat. M’adono que no pot esperar a tornar a la seva oficina al centre de la ciutat i eixugar-se la merda de vaca de les sabates òxford negres i lluents.

—No és ben bé el que esperava.

Li falla el somriure.

—Bé, com expliquem en la descripció de l’immoble és un cottage tradicional, sense gaires comoditats modernes, i ha estat una temporada buit...

—Suposo —dic no gaire convençut—. Ha dit que la caldera era a la cuina, oi? Crec que hauria d’escalfar això una mica. Gràcies per venir a obrir-me.

Continua al llindar, incòmode.

—Només una coseta, senyor Thorne...

—Sí?

—El xec amb el dipòsit...

—Què passa?

—Estic segur que ha de ser un error, però... encara no l’hem rebut.

—De debò? —Faig que no amb el cap—. Correus cada dia va pitjor, oi?

—Bé, és per això que preferim transferències bancàries, però no és problema. Si és tan amable...

—És clar.

Poso la mà a la butxaca de l’americana i trec el talonari de xecs. En Mike Belling em dona un bolígraf. Em recolzo al braç del sofà desgastat i gargotejo un xec. L’arrenco del talonari i l’hi dono.

Somriu. Però mira el xec i el somriure desapareix de cop.

—És de cinc-centes lliures. El dipòsit, més el primer mes de lloguer, són mil lliures.

—Té raó. Però és que ara he vist com és la casa en realitat. —Miro al meu voltant i faig una ganyota—. Sincerament, està fatal. És freda, és humida, fa pudor. No la voldrien ni els ocupes. I ni tan sols ha tingut la cortesia de venir i engegar la calefacció abans que jo arribés.

—Temo que això no és acceptable.

—Doncs hauran de buscar un altre llogater.

Ara toca aguantar el bluf. Veig que dubta. No s’ha de mostrar mai feblesa.

—O és que potser no poden? Potser ningú no vol llogar aquesta casa pel que hi va passar? Ja sap, el detallet de l’assassinat i el suïcidi que no ha pensat a esmentar.

La cara se li tensa, com si algú li acabés de posar un atiador roent pel darrere. S’empassa la saliva.

—No tenim cap obligació legal d’informar els llogaters...

—No, però, moralment, no creu que estaria bé? —Faig un somriure agradable—. Tenint en compte tot això, crec que un descompte substancial en el dipòsit és el mínim que em pot oferir.

La mandíbula se li serra. Un petit tic s’agita al costat de l’ull dret. Li agradaria contestar-me amb grolleria, potser fins i tot pegar-me. Però no pot, perquè aleshores perdria la seva còmoda feina de vint mil bitllets l’any més comissions, i llavors com es podria pagar tots aquests vestits bons i les òxford negres i lluents?

Doblega el xec i el posa a la carpeta.

—És clar. No hi ha problema.

No trigo gaire a desfer les maletes. No soc de la mena de persones que acumulen coses perquè sí. Mai no he entès la necessitat d’ornaments, i les fotografies estan bé si tens família i criatures, però jo no en tinc. La roba, la porto fins que es gasta i després la substitueixo per versions idèntiques.

Hi ha excepcions a aquesta regla, és clar. Dues coses que he esperat fins al final per treure de la meva maleta petita. Una és una baralla de cartes molt gastada. Me la poso a la butxaca. Hi ha jugadors que porten amulets de la bona sort. Jo no havia cregut mai en la sort, fins que vaig començar a perdre. Aleshores vaig donar-ne la culpa a la sort, a les sabates que portava, al cony d’alineació de les estrelles. A tot, tret de mi mateix. Les cartes són el meu amulet invers: un recordatori constant de fins a quin punt la vaig arribar a cagar.

L’altre objecte és més voluminós, i està embolicat amb paper de diari. L’aixeco i la poso al llit, amb la mateixa delicadesa que si fos una criatura de veritat, i després la desembolico amb compte.

Unes cametes rodanxones apunten enlaire, unes manetes diminutes es tanquen als costats del cos, uns cabells rossos lluents formen rínxols rebregats. Uns ulls blaus vacus em miren fixament. O, almenys, un em mira. L’altre dona voltes dins de l’òrbita, i mira fixament en un angle estrany, com si hagués vist alguna cosa més interessant i no s’hagués molestat a informar el seu company.

Agafo la nina de l’Annie i l’assec damunt de la calaixera, on em pot contemplar amb la seva mirada torta cada dia i cada nit.

La resta de la tarda i el vespre m’entretinc per casa, intentant escalfar-me. La cama em molesta si em quedo assegut massa estona. El fred i la humitat del cottage no hi ajuden. Sembla que els radiadors no funcionen gaire bé; probablement hi ha aire en algun punt del sistema.

Hi ha una estufa de llenya a la sala però una recerca a fons de la casa i el cobert petit que hi ha a fora no revela ni troncs ni llenya menuda. Tanmateix, sí que treu a la llum una estufa elèctrica vella en un armari. L’encenc, les barres fregeixen una capa gruixuda de pols i l’aire s’omple amb l’olor de cremat. Igualment, hauria d’emetre una quantitat decent de calor, si no m’electrocuta primer.

Malgrat l’aire vague de descuit m’adono que probablement això havia estat una casa familiar acollidora. El bany i la cuina estan gastats però nets. El jardí del darrere és llarg i permet jugar a futbol, envoltat de camp obert. Un lloc còmode, agradable i segur perquè un nen es fes gran. Només que no va arribar a fer-se’n.

No crec en fantasmes. A la iaia li agradava dir-me: «No són els morts que t’han de fer por, rei meu, sinó els vius». Gairebé tenia raó. Però sí que crec que encara es poden sentir els ressons de coses dolentes. Deixen una empremta en el teixit de la realitat, com una petjada en el ciment. El que va deixar aquella impressió fa molt que no hi és, però mai no es pot esborrar el senyal que ha deixat.

Potser és per això que encara no he anat a l’habitació d’ell. A mi no em fa res viure al cottage, però això no vol dir que el cottage transmeti una bona sensació. Com podria? Entre les seves parets ha passat una cosa terrible, i els edificis recorden.

No he anat a comprar menjar, però no tinc gana. Quan les agulles del rellotge passen de les set, obro una ampolla de bourbon i me’n serveixo un de quàdruple. No puc fer servir el portàtil perquè encara no m’ho he organitzat per tenir connexió a internet. De moment, no tinc gaire més per fer que seure i adaptar-me al meu nou entorn, intentant no fer cas del dolor de la cama i la lleu coïssor familiar a la panxa. Agafo la baralla de cartes i la poso a la tauleta de centre, però no l’obro. La baralla no és per a això. En canvi, escolto música amb el mòbil mentre llegeixo un thriller molt lloat del qual ja he endevinat el final. Després em quedo dret a la porta del darrere i fumo un cigarret, mentre contemplo el jardí que ha crescut sense control.

El cel és més fosc que el pou d’una mina a l’infern, sense ni una sola estrella perforant la foscor. M’havia oblidat de com és la foscor al camp. Massa temps vivint a la ciutat. A la ciutat mai no es fa fosc de debò, ni hi ha aquest silenci. Només se senten les meves exhalacions i el filtre del cigarret que es rebrega.

Em pregunto, un cop més, per què he tornat realment. Sí, Arnhill és un lloc aïllat, un punt mig oblidat al mapa. Però a l’estranger hauria estat més segur. Milers de quilòmetres entre jo, els meus deutes, i les persones que no es prenen de bon humor una ratxa de pèrdues. No quan no els pots pagar el que els deus.

Em podria haver canviat el nom, potser hauria trobat feina servint begudes en una barraqueta d’alguna platja. Prendre tranquil·lament margarites quan es pon el sol. Però vaig triar venir aquí. O potser el lloc em va triar a mi.

De fet, no crec en el destí. Però sí que crec que tenim algunes coses gravades als gens. Estem programats per actuar i reaccionar d’una determinada manera, i això és el que dona forma a les nostres vides. Som incapaços de canviar-ho, igual com no podem canviar el color dels ulls o la tendència que ens surtin pigues si ens toca massa el sol.

O potser tot això només són collonades i una excusa còmoda per evitar fer-me responsable de les meves accions. El fet és que estava clar que tard o d’hora tornaria. El missatge de correu electrònic només em va facilitar la decisió.

Em va arribar a la safata d’entrada fa gairebé dos mesos. Va ser sorprenent, de fet, que no l’enviés directament a la brossa.

De: JO1992@hotmail.com

Tema: Annie

Gairebé el vaig esborrar immediatament. El remitent no em sonava de res. Segurament era un trol, algú que m’estava fent una broma de mal gust. Hi ha temes que haurien de quedar tancats. Si els reobrim mai no en surt res de bo. L’única cosa assenyada que podia fer era esborrar el missatge, buidar la paperera i oblidar-me que l’havia arribat a veure.

Després de prendre aquesta decisió, vaig fer clic a «Obrir».

Sé què li va passar a la teva germana. Està tornant a passar.

3

Els pares no haurien de tenir favoritismes. Una altra estupidesa que diu la gent. És clar que els pares tenen favoritismes. Forma part de la naturalesa humana. Es remunta al temps en què no totes les teves cries sobrevivien. Afavories el cadell més fort. No tenia sentit agafar-li afecte al que potser no se’n sortiria. I no ens n’amaguem, hi ha nens que simplement són més fàcils d’estimar.

L’Annie era la preferida dels nostres pares. Era comprensible. Va néixer quan jo tenia set anys. Jo feia molt que havia passat la fase de nen petit i bufó. Havia crescut i ara era un noiet seriós i molt prim, amb crostes permanents als genolls i pantalons curts bruts. Ja no tenia un aspecte encisador. I ni tan sols ho compensava passant-m’ho bé donant puntades de peu a una pilota de futbol pel parc o volent anar a veure els partits del Forest amb el pare. Preferia quedar-me a casa i llegir còmics o jugar amb l’ordinador.

Això va decebre el pare i treia de polleguera la mare. «Surt a fora, coi, que et toqui una mica d’aire fresc», deia quan em renyava. Ja als set anys, tenia la sensació que l’aire fresc estava sobrevalorat, però jo li feia cas a contracor i inevitablement acabava caient a sobre o a dins d’alguna cosa, tornava a casa brut com una guilla i m’escridassaven un altre cop.

No era estrany que els meus pares anhelessin una altra criatura: una nena bonica que poguessin vestir de rosa amb puntes i llacets, i abraçar sense que arrufés les celles i intentés escapolir-se.

Aleshores no era conscient que els meus pares feia temps que buscaven una altra criatura. Un germanet o una germaneta per a mi. Com si fos una mena de regal especial o favor que ells m’atorgaven. No estava gaire segur de necessitar cap germà o germana. Els pares ja em tenien a mi. Un altre fill semblava, segons el meu parer, més del que feia falta.

Quan l’Annie va néixer vaig seguir sense estar-ne gaire convençut. Era una cosa rosada i encongida tota estranya, amb la cara com aixafada i aspecte d’àlien. Semblava que l’únic que feia era dormir, cagar i plorar. Els seus crits aguts no em deixaven dormir a les nits i em quedava mirant el sostre, desitjant que els pares m’haguessin comprat un gos o fins i tot un peix de colors.

Vaig seguir en un estat d’apatia durant els primers mesos, sense estimar la meva germaneta i sense que em caigués especialment malament. Quan xerrotejava o m’agafava amb força el dit fins que em semblava que s’estava tornant blau, jo no m’emocionava, per molt que la mare parrupegés encantada i li xisclés al pare «Ves a buscar el coi de màquina de fer fotos, Sean».

Si l’Annie em seguia de quatre grapes o tocava les meves coses, jo caminava més de pressa o agafava el que era meu. No era que tingués mala relació amb ella, només que no m’interessava. Jo no l’havia demanat, per tant no entenia per què li havia de fer cas.

Això va continuar fins que va tenir uns dotze mesos. Just abans de fer l’any va començar a caminar i

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X