Els homes clàssics

Pedro Pardo
Albert Galceran

Fragmento

cap-1

 

Pròleg

L’interès que tinc per la música clàssica sempre ha estat conseqüència d’alguna cosa més important.

De nen els pares van apuntar-me a una escola de música, on vaig intentar aprendre a tocar la flauta travessera. No me’n vaig sortir, amb l’instrument, però sí que recordo que això em va fer aficionar a les matemàtiques. Sé que pot sonar estrany, però la música, el ritme, els intervals… em connectaven amb una de les assignatures que més m’apassionaven i, per això, de passada, m’agradava estudiar música.

També recordo les primeres classes de música a l’institut, quan la professora de la qual estava enamorat ens va ensenyar a escoltar Johann Sebastian Bach i la seva Toccata i fuga en re menor. Durant un temps no vaig parar d’escoltar-la, repetidament, i encara ara, quan l’escolto, em fa pensar en els amors de la meva adolescència.

Després va venir la pèrdua del meu avi, també Ricard Ustrell. Era un aficionat a la música clàssica i soci dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Em va sorprendre que els de casa demanessin d’enterrar-lo amb el vestit que sempre es posava per anar a l’òpera. I vaig començar a percebre la ritualitat que pot despertar un esdeveniment com aquest. El meu avi, al contrari de molta gent que va a concerts, no ho feia per aparentar. Era un apassionat de la música, a totes hores. Quan treballava, quan conduïa… sempre música clàssica.

Anar al Liceu de Barcelona o a La Faràndula de Sabadell a veure una òpera s’ha convertit des d’aleshores en una manera de retrobar-me amb ell, en un ritual que m’agrada.

Aleshores tot es va complicar, i va entrar la ràdio. Des de ben petit em vaig aficionar a escoltar-la, i això em va portar un dia a fer-ne. Primer a ràdios locals i després a ràdios professionals. I un dia vaig tenir l’oportunitat de treballar al «Versió Rac1» amb el Toni Clapés. Conèixer des de dins aquest magnífic programa va ser un màster, un privilegi. Vaig entendre que a la ràdio els equips han de ser com orquestres —tal com diuen els Homes clàssics en aquest llibre—, un amplificador i un matís de la condició humana. I des d’aquell dia vaig tenir clar que volia tocar en una orquestra, com fos. La ràdio era la millor opció, la millor vocació possible, fins que vaig acabar al capdavant de «El Suplement» de Catalunya Ràdio durant tres temporades.

Així és com la clàssica s’ha quedat a la meva vida i així es com vaig conèixer l’Albert Galceran i el Pedro Pardo.

L’Albert el vaig conèixer anant a l’òpera i vaig comprovar de seguida que aquest moment era una perfecta excusa per veure’ns, per sopar o per gaudir de la vida. L’important som sempre nosaltres. I és a través del fet de compartir que cada vegada que anem junts a algun concert aprenc coses que em fan sentir feliç d’aprendre. I del Pedro, m’admira l’entusiasme. El vaig conèixer un dia que va venir a la ràdio a parlar del concert de cap d’any que fan a TVE i del qual soc un autèntic enamorat. La passió amb què en parlava em feia interessar més per la música.

Si ara em preguntessin per què vaig proposar fer un espai a la ràdio sobre música clàssica a un vividor i un apassionat, un seny i una rauxa, un home d’Olesa i un home de Lleida, la resposta seria senzilla: vaig tenir la certesa que, si es coneixien i compartien les seves vides, descobririen que no els uneix només la música clàssica —això és una conseqüència— sinó el mateix nivell de compromís per la vida. I per això són clàssics. Perquè, en un moment en què la societat generalment prioritza les últimes versions dels iPhone, ells s’aferren a les ganes de viure. Me’ls estimo per com s’estimen.

Aquest llibre és una demostració més del que poden fer dues persones quan comparteixen una manera de veure la puresa de la vida. No us quedeu amb la música, quedeu-vos amb el que, en el fons, us expliquen.

RICARD USTRELL

cap-2

1

L’orquestra humana

Sens dubte, la música és una característica humana. Potser sí que el rossinyol canta i que la cacatua repeteix melodies —els veïns en tenien una que xiulava l’himne del Barça!—, però cap animal emet sons distribuïts en el temps i amb freqüències determinades de manera conscient (si més no, que en tinguem constància).

Podríem dir que la música que coneixem és així perquè l’hem creat nosaltres i que, si els éssers humans fóssim diferents, segur que el que anomenaríem música seria diferent.

De fet, si tenim la música que tenim és perquè som com som. Potser la música que van fer els primers homínids va ser picant a terra i repetint fórmules rítmiques. Segur que anava lligada a moviments estranys del cos que acabarien esdevenint danses i segur que els acompanyaven sons emesos per veus que encara havien de desenvolupar un llenguatge més elaborat. I és que potser la música —en aquella època, els càntics— va ser un dels primers llenguatges, una de les primeres maneres de comunicar-se entre els primers éssers humans. I, és clar, aquesta nova forma de comunicar-se era particular de cada comunitat. Com encara passa avui en dia, hi ha comunitats que han donat preferència a la família, en altres els nens són cuidats per la mateixa comunitat, hi ha societats més obertes, altres són més tancades… Però el que és clar és que sempre hi ha hagut una certa organització, una comunicació organitzada. I quin llenguatge hi ha més organitzat que la música que permeti comunicar-se?

Si observem una orquestra simfònica, podríem dir que és gairebé impossible que tots aquells instruments puguin sonar de manera harmoniosa i conjunta, però, com tot a la vida, és qüestió d’organització.

Els instruments de l’orquestra s’agrupen per famílies, i el fet de pertànyer a una família o a una altra depèn de la manera com es produeix el so d’aquest instrument. I no, no es barregen. Els Capuleto i els Montesco serien feliços perquè les seves filles i fills sempre es mantindrien a la família!

Hi ha una sola manera de produir so: fent vibrar alguna cosa. Si la vibració és molt ràpida, el so serà més agut i, si és més lenta, serà més greu. Per això, la nota que sentim quan fem vibrar un diapasó donant-hi un cop és un la, concretament el la que queda just al mig del teclat d’un piano. A aquest la, se l’anomena la3, i aquest la3 és el que resulta de fer vibrar alguna cosa 440 vegades per segon. Si aconseguíssim moure les mans amunt i avall 440 vegades en un segon, els nostres braços farien sonar un la3. Però tornem a la família.

La vibració podem aconseguir-la de diverses maneres. Una d’elles podria ser picant algun objecte que vibri, com ara una fusta, un plat metàl·lic, una pell estirada… A partir d’aquí reconeixeríem la família de la percussió, una família molt heterogènia, ja que d’instruments de percussió n’hi ha de moltes formes. Si féssim vibrar una fusta, parlaríem del xilòfon (el seu mateix nom ho indica, ja que «xilo» vol dir fusta en grec) i, si cada fusta fos d’una mida diferent, aconseguiríem vibracions diferents i, per tant, notes diferents

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos