Deu anys de lloances per a El nom del vent:

«És un plaer infreqüent i enorme trobar un escriptor fantàstic que no tan sols posseeix aquella precisió del llenguatge essencial per crear fantasia, sinó també una veritable música a les paraules. Vagi on vagi Pat Rothfuss amb l’esplèndida història que comença amb El nom del vent, ens hi durà de la mà, igual que un bon músic ens acompanya a través d’una cançó.»

URSULA K. LE GUIN

«Tan absorbent en una segona lectura com ho és en la primera, aquesta és la mena de primera novel·la, segura i esplèndida, que la majoria dels escriptors només poden somiar d’escriure. L’univers de la literatura fantàstica té una nova estrella.»

Publishers Weekly

«Una aventura insòlita i preciosa. Puntuació: excel·lent.»

MANU GONZÁLEZ, Qué Leer

«Un llibre per a qui coneix el poder màgic de les paraules.»

RICARD RUIZ GARZÓN, El Periódico de Catalunya

«Patrick Rothfuss ha escrit una novel·la d’aventures fantàstiques estupenda i del tot original. [...] És una celebració del plaer d’explicar històries.»

JUSTO NAVARRO, El País

«Una de les millors novel·les fantàstiques de tots els temps.»

JUAN GÓMEZ JURADO, La Voz de Galicia

«[Rothfuss] és el nou gran autor de fantasia que tots esperàvem i aquest és un llibre sorprenent.»

ORSON SCOTT CARD

«M’ha recordat Ursula K. Le Guin, George R. R. Martin i J. R. R. Tolkien, però en cap moment no m’ha fet la sensació que Rothfuss estigués imitant ningú. Com els escriptors als quals clarament admira, és un narrador de la vella escola, que treballa amb elements tradicionals, però amb una veu pròpia. Feia anys que una nova sèrie de literatura fantàstica no m’atrapava tant. Sense cap dubte, es convertirà en un clàssic.»

The Times

«El nom del vent té alguna cosa més, una cosa que va fer que acabés el llibrot i gaudís de moltes de les seves pàgines. En primer lloc, està escrit d’una manera preciosa, amb imatges encertades i frases poderoses. Els personatges estan ben observats, els moviments del cor són convincents. Kvothe té l’encert de ser pobre com les rates i de saber transmetre el que és ser pobre, la intriga t’atrapa, la història de vegades et fa pensar, i de vegades sentir.»

ROSA MONTERO, El País

«Si busques una novel·la transcendent, l’hi trobaràs; si busques una simple aventura, l’hi trobaràs. Si busques amor, l’hi trobaràs en petites i justes dosis; si busques màgia, et passarà el mateix. Si busques una història creïble que arriba al cervell i el sedueix, i que arriba al cor i l’atrapa, aquesta és la teva novel·la.»

Fantasy Mundo

«Rothfuss té un talent autèntic, i la seva història d’en Kvothe és profunda, complicada i meravellosa.»

TERRY BROOKS

«[Rothfuss] explora el desenvolupament del caràcter d’una persona mentre estudia la relació entre una llegenda, la realitat en què es basa i la veritat que viu al fons de les històries. Aquesta “autobiografia” d’un heroi, narrada amb elegància i entreteixida amb imatges dels relats que vindran, és molt recomanable per a biblioteques de totes les dimensions.»

Library Journal

«Quan els fans del gènere fantàstic comencen a llegir El nom del vent, cal que estiguin preparats per perdre de vista el món real mentre se submergeixen en una història de màgia, amor i aventura enormement original i hipnòtica... El nom del vent no només impressionarà els amants de la novel·la fantàstica; aquesta narració magistral, insòlita i enlluernadora els deixarà al·lucinats.»

The Barnes & Noble Review

«Col·loqueu El nom del vent al prestatge vora El Senyor dels Anells, The Deed of Paksenarrion i La Roda del Temps. Arribarà el dia que s’esmentarà en la mateixa alenada, potser com a primer entre iguals.»

The A.V. Club

«Aquest llibre és magnífic de debò.»

ANNE MCCAFFREY

«El nom del vent té tot allò que agrada als lectors de fantasia, o sigui màgia, misteris i maldat antiga, però també és divertit, aterridor i completament creïble. Tal com succeeix amb els millors llibres del nostre gènere, no són els elements fantàstics (per meravellosos que siguin) els que fan tan bona aquesta novel·la, sinó allò que l’autor vol expressar sobre coses reals i comunes: l’ambició i el fracàs, l’art, l’amor i la pèrdua.»

TAD WILLIAMS

«Una novel·la veritablement absorbent, amb un heroi (o antiheroi?) apassionant i complex, ambientada en un món molt ben imaginat.»

NANCY PEARL, NPR

«Com que els personatges són autèntics i la màgia és fidel al seu propi món, he tancat el llibre amb la sensació d’haver fet un viatge amb un amic nou i entretingut en comptes d’estar assegut tot sol mirant paraules en una pàgina. Aquesta novel·la mereix de debò el vostre valuós temps de lectura.»

ROBIN HOBB

«No és una de tantes novel·les de fantasia plenes d’estèrils recerques i drames ampul·losos, sinó una història d’iniciació ben articulada, plena d’humor, acció i petites dosis de màgia.»

The San Francisco Chronicle

«La fantasia d’iniciació d’aquesta novel·la de debut àgil, intensa i sense pretensions enfonsa les seves arrels en una mitologia convincent.»

Entertainment Weekly

«Patrick Rothfuss ens ofereix un debut literari fabulós que se situa al centre de l’escenari del gènere fantàstic sense que li hagi calgut ni tan sols escalfar motors. Jordan i Goodkind no li arriben ni a la sola de la sabata!»

KEVIN J. ANDERSON

«El món és tan complex, hi ha tant en joc, els personatges són tan autèntics, els misteris tan màgics, la màgia tan misteriosa, la trama tan sinuosa... Cada dia que passes sense llegir-lo és un dia de la teva vida que podria haver estat millor.»

HANG GREEN, Vlogbrothers

El nom del vent és el primer volum d’una trilogia que recorda als lectors com n’és de fabulosa la narrativa. Una història fascinant.

The Sacramento Bee

«Això és una història sobre històries: mites, llegendes i relats de taverna, les mentides que ens expliquem a nosaltres mateixos en el silenci de la nit i les veritats aterridores que hi ha darrere d’aquestes històries. [...] En Kvothe és l’heroi més vibrant i autèntic que es podria desitjar: valent i tímid, savi i ignorant, humil i arrogant, de vegades tot alhora. El nom del vent és un relat explicat amb tendresa, tristor i una mica d’humor, un Harry Potter per a grans. Veniu a conèixer en Kvothe, us n’alegrareu!»

DAVID LEVINE

«El nom del vent és una rara troballa en aquests temps, apta tant per als amants de la fantasia com per als neòfits del gènere. Encén la imaginació i toca el cor. Entre les mans segures de Pat Rothfuss, el lector experimentarà un viatge cap als mateixos cims de la fantasia. Jo, si més no, no en volia baixar.»

SEAN WILLIAMS

«El mantell de la fantasia èpica pot ser feixuc, però Rothfuss el sap dur amb lleugeresa: escriu amb una frescor i una intel·ligència tan incansables que sembla que estigui inventant el gènere en comptes de reinventar-lo.»

LEV GROSSMAN

«No exagero si dic que aquesta és la millor saga de fantasia actual... Una història esplèndida i emocionant de l’ascens d’un jove brillant per esdevenir un mag llegendari.»

BuzzFeed

«El nom del vent és una primera novel·la, una d’aquelles “primeres” novel·les que assalten el lector amb tanta força i habilitat, que fa que ens demanem com s’ho ha fet l’autor per no haver publicat fins ara. [...] Et captiva des de la primera pàgina. El lector s’estableix en aquell món sense sortir de casa; és el millor tresor que una història pot oferir.»

The Green Man Review

«Escriptors com George R. R. Martin i Gene Wolfe són grans experts a revifar temes recurrents del gènere fantàstic i a donar-li la profunditat i la humanitat de les grans novel·les literàries, però Rothfuss pretén tornar a narrar el relat més gastat de tots i fer-ho de la manera més gastada (la trilogia). Curiosament, en aquest llibre inicial li dóna una nova frescor, amb una perspectiva interessant de la màgia que hi afegeix impacte emocional i interès intel·lectual.»

Locus

«Si t’agraden la música, la màgia, l’enginyeria, el llenguatge o les històries d’amor, a El nom del vent ho trobaràs tot.»

BestEpicFantasy.com

«Els fans de Harry Potter que es deleixen per una nova sèrie al·lucinant no cal que busquin més: ja és aquí El nom del vent. [...] La intensa i captivadora fantasia de debut de Patrick Rothfuss —plena de música, de màgia, d’amor i de pèrdua— ens ha deixat bocabadats.»

Amazon.com, Millor Llibre de l’Any 2007

«Els lectors de gènere fantàstic —un públic molt exigent— acostumen a mostrar-se prudents amb les lloances, i això fa que l’acollida rebuda per El nom del vent, el primer volum de la Crònica de l’Assassí de Reis de Patrick Rothfuss, sigui encara més extraordinària. Els crítics comparen Rothfuss amb grans figures de la fantasia, com ara George R. R. Martin, Tad Williams, el recentment desaparegut Robert Jordan i fins i tot Tolkien, i n’elogien la perspectiva innovadora de les convencions del gènere i la narració itinerant que manté l’acció en moviment.»

Bookmarks Magazine

«M’encanta el món de Patrick Rothfuss.»

LIN-MANUEL MIRANDA

«Aquest Rothfuss és boníssim.»

GEORGE R. R. MARTIN

DE PATRICK ROTHFUSS

Crònica de l’Assassí de Reis

Primer dia:

El nom del vent

Segon dia:

El temor d’un home savi

* * *

La música del silenci

A la meva mare, que em va ensenyar a estimar els llibres i em va obrir la porta a Nàrnia, a Pern i a la Terra Mitjana.

I al meu pare, que em va ensenyar que, si havia de fer alguna cosa, valia més que em prengués temps i la fes ben feta.

A…

… tots els lectors dels primers esborranys. Sou legió, massa per esmentar-vos, però no pas per estimar-vos. Vaig continuar escrivint gràcies al vostre encoratjament. Vaig continuar millorant gràcies a les vostres crítiques. Si no hagués estat per vosaltres, no hauria guanyat…

… el concurs de Writers of the Future. Si no hagués estat pel seu taller, mai no hauria conegut els meus companys meravellosos del volum 18 o en …

… Kevin J. Anderson. Si no hagués estat pel seu consell, mai no hauria trobat en…

… Matt Bialer, el millor dels agents. Si no hagués estat per les seves recomanacions, mai no hauria venut el llibre a la…

… Betsy Wolheim, editora estimada i presidenta de l’editorial DAW. Si no fos per ella, no tindríeu aquest llibre a les mans. Un llibre semblant, potser sí, però aquest no existiria.

I, finalment, al senyor Bohage, el meu professor d’història de l’institut. L’any 1989 li vaig dir que l’esmentaria a la meva primera novel·la. Jo compleixo les promeses.

L’any 2005, en Matt Bialer, un agent literari, em va fer arribar un manuscrit d’un escriptor novell. Era un manuscrit imprès, a l’antiga, d’uns quinze centímetres de gruix. O sigui, una obra llarga. En Matt em va explicar que ell i l’autor, en Pat, ja feia uns quants anys que hi treballaven per donar-hi forma. Em va indicar que aquell escriptor podia arribar a ser important i que segurament el manuscrit esdevindria molt voluminós. Jo coneixia i apreciava en Matt i, sobretot, confiava en el seu criteri; representava dos dels autors més importants de DAW, Tad Williams i C. J. Cherryh.

El manuscrit portava un títol terrible: Kvothe l’Incruent. El títol feia pensar en històries remotes de bruixeria i espadatxins. No era el meu estil. Però la primera línia del pròleg em va cridar l’atenció immediatament: «Tornava a ser de nit. A la fonda Pedra Fita regnava el silenci, un silenci de tres parts».

Quan vaig acabar el pròleg, ja sabia que aquell llibre no era només bo, sinó també diferent: tenia poesia, tenia filosofia, hi havia música en les paraules. Quan vaig llegir l’última frase d’aquell pròleg d’una pàgina —«Era un so pacient i sofert, com de flors tallades; el silenci d’un home que espera la mort»—, ja sabia que estava contemplant una obra extraordinària.

Però, tenia una història? Sí, en tenia dues, i totes dues eren igualment absorbents. Una era una autobiografia bastant sincera, explicada pel personatge principal. L’altra era més misteriosa: una història «marc», molt més evasiva i menys reveladora. La vaig trobar fascinant. El protagonista era captivador, i també molt complex. Vaig continuar llegint i, al final del dia, vaig trucar a en Matt. El cor m’anava a mil per hora.

—Matt, he de publicar aquest autor.

—T’ha agradat?

—M’encanta! He de treballar amb ell.

—He enviat el manuscrit a unes quantes editorials. És el que volia en Pat.

—Matt, m’has de vendre aquesta trilogia com sigui.

—Betsy, cal que esperi la resposta dels altres, ja ho saps.

Així doncs, vaig esperar.

Va resultar que en Matt va tenir notícies de dos editors més i va aconsellar a en Pat que ens truqués a tots per veure amb qui se sentia més còmode. Vaig demanar que en Pat em telefonés al vespre i vaig agafar la trucada a casa meva, a dos quarts de nou. Era un feix de nervis. Volia de debò treballar amb en Pat.

En Pat em va dir que tenia trenta-un anys. Vaig explicar-li que sóc una de les editores més grans del gènere i que quan ell va néixer jo ja era una professional. També li vaig dir que no havia trobat una primera novel·la més potent en tota la meva carrera. Vaig afegir que, evidentment, ell faria el que li semblés més convenient per al seu llibre, però que jo em moriria si no em deixava publicar-lo. Li vaig dir que, si guanyava la subhasta, faria tots els possibles per posar-lo a la llista de best-sellers del New York Times. En poques paraules, vaig suplicar. I en Pat va riure amb una joia palesa.

En Pat i jo vam parlar del caràcter independent de DAW. Li vaig fer saber que, com a una de les dues propietàries de la companyia, tenia llibertat per prendre les meves pròpies decisions editorials, i que tots els meus autors podien formar part d’aquelles decisions. Això el va atreure. Però el més important és que vaig suplicar, en Pat va riure, i en Matt i ell em van vendre el llibre.

No em va fer res haver de suplicar. Sempre he estat molt directa. Els agents que em coneixen bé ho saben, i la sinceritat m’ha compensat de sobres. Francament, tenia tantes ganes de treballar amb en Pat que m’hauria estat impossible dissimular.

Així doncs, vaig començar a treballar en el manuscrit que acabaria portant el títol d’El nom del vent.

En Pat reescriu de manera compulsiva, una característica que pot ser molt útil en un autor. Va voler treballar en el llibre fins a l’últim minut i, per tant, me’n vaig llegir nou esborranys, l’últim dels quals es va publicar després d’enviar els exemplars de promoció. Encara que hi va haver nou esborranys, no vaig considerar que tenia davant una nova versió fins que en Pat no va tenir la impressió d’haver fet canvis substancials i significatius en el text. Estic convençuda que hi va haver centenars d’esborranys que no vaig arribar a veure.

En Pat era i és molt diferent de tots els autors amb qui he treballat al llarg dels anys. Reconeix que li agrada portar la contrària i que és capaç de fer el que calgui per evitar els suggeriments d’altres persones, encara que siguin molt encertats. Per aquest motiu, va voler que les meves notes editorials només descrivissin breument els problemes, sense proposar solucions; el contrari del que volen la majoria dels autors i el contrari del que sabia fer jo. Però en Pat tenia raó. Es coneixia bé a si mateix.

L’aspecte que més ens va fer rumiar a en Pat i a mi va ser el títol. Però vam acabar decidint que el millor nom que podia tenir el llibre era el que té ara. I així vaig acabar publicant El nom del vent, Crònica de l’Assassí de Reis: primer dia.

Vaig publicar la novel·la al març, un mes que té per a mi un gran significat nostàlgic. Va ser al març del 1993 quan un llibre de tapa dura de DAW va aparèixer a la llista de best-sellers del New York Times per primera vegada: To Green Angel Tower, de Tad Williams.

Em costa de creure que ja hagi passat una dècada i que estiguem publicant l’edició especial del desè aniversari. En Pat i el seu equip, el meu equip meravellós de DAW i jo, i quatre artistes brillants —en Sam Weber, en Dan Dos Santos, en Paul Buckley i en Nathan Taylor— hi hem posat tot el cor.

Espero que en gaudiu.

BETSY WOLLHEIM,
2017

Un silenci de tres parts

Tornava a ser de nit. A la fonda Pedra Fita regnava el silenci, un silenci de tres parts.

La part més òbvia era una quietud buida en la qual ressonaven les coses que hi faltaven. Si hagués fet vent, hauria sospirat entre els arbres, hauria fet cruixir el rètol de l’hostal als ganxos i s’hauria endut el silenci camí avall com quan arrossega les fulles a la tardor. Si hi hagués hagut una gentada o, si més no, un grapat d’homes a la fonda, haurien omplert el silenci amb les converses i les rialles, l’enrenou i el brogit que cal esperar d’una taverna a les hores fosques de la nit. Si hi hagués hagut música… però no, és clar que no hi havia música. De fet, no hi havia cap d’aquestes coses, i per això hi perdurava el silenci.

A la Pedra Fita dos homes s’arraulien en un racó de la barra. Bevien amb una determinació muda, evitant discussions serioses sobre notícies preocupants. Així afegien un petit silenci, lúgubre, al silenci més gran i buit, i creaven una mena d’aliatge, un contrapunt.

El tercer silenci no era fàcil de notar. Si paraves l’orella durant una hora, potser el podies començar a percebre al terra de fusta, sota els peus, i en les bótes aspres i esquerdades de darrere la barra. Era al pes de la llar de pedra negra que mantenia l’escalfor d’un foc apagat feia estona. Era al vaivé lent d’un drap blanc de lli que enllustrava la veta de la barra. I era a les mans de l’home que s’estava allà dret, polint un tros de caoba que ja brillava a la claror del llum.

L’home tenia els cabells rojos com una flama. Els seus ulls eren foscos i la mirada distant, i es movia amb la certesa subtil de qui sap moltes coses.

La Pedra Fita era seva, com també ho era el tercer silenci. Això resultava molt oportú, ja que era el més gran dels tres silencis i embolcallava els altres dos. Era profund i ample com el final de la tardor. Era feixuc com un gran còdol allisat pel riu. Era un so pacient i sofert, com de flors tallades; el silenci d’un home que espera la mort.

1

Un lloc per als dimonis

Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual. Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que es veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren.

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven les copes i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.

—Quan es va despertar, Tàborlin el Gran es va trobar tancat en una torre alta. Li havien pres l’espasa i l’havien desposseït de les seves eines: clau, moneda i espelma havien desaparegut. Però no us penseu que això era el pitjor… —en Cob va fer una pausa per mantenir el suspens— perquè els llums del mur desprenien una flama blava!

En Graham, en Jake i en Shep van fer un gest d’assentiment. Els tres amics havien crescut plegats, escoltant les històries d’en Cob i sense fer cas dels seus consells.

En Cob va mirar de fit a fit el membre més nou i atent del seu reduït públic, l’aprenent de ferrer.

—Saps què volia dir això, noi?

A l’aprenent de ferrer, tothom li deia «noi», encara que els passés a tots un pam. Els pobles són el que són, i probablement l’aprenent de ferrer continuaria sent un «noi» fins que la barba se li espessís o trenqués el nas d’algú per aquesta qüestió.

El noi va assentir a poc a poc.

—Els Xandrian.

—Això mateix —va aprovar en Cob—. Els Xandrian. Tothom sap que el foc blau és un dels seus senyals. Doncs bé, ell era…

—Però com l’havien trobat? —va interrompre el noi—. I per què no van matar-lo quan en van tenir l’ocasió?

—Silenci ara. Tindràs totes les respostes abans no acabi —va dir en Jake—. Deixa’l que s’expliqui.

—No cal que li diguis això, Jake —va dir en Graham—. El noi només té curiositat. Beu-te la teva copa.

—Ja me l’he begut —va rondinar en Jake—. En necessito una altra, però l’hostaler continua escorxant rates a la rebotiga. —Va alçar la veu i va donar un cop sord a la barra de caoba amb la gerra buida—. Ep! Aquí hi ha uns homes assedegats!

L’hostaler va sortir amb cinc escudelles d’estofat i dos pans rodons i calents. Amb gestos ràpids i eficaços, l’home va servir més cervesa a en Jake, a en Shep i al vell Cob.

El relat va quedar interromput mentre els homes sopaven. El vell Cob va engolir l’escudella d’estofat amb l’eficàcia depredadora d’un fadrí. Els altres encara bufaven el fum de les escudelles quan ell va fer net del pa i va tornar a la història:

—Doncs bé, Tàborlin havia de fugir, però quan va mirar al seu voltant, va veure que la cel·la no tenia porta. Ni finestres. L’únic que hi havia era pedra llisa i dura. Una cel·la de la qual cap home no havia fugit mai.

»Però Tàborlin coneixia els noms de totes les coses, i, per tant, totes les coses eren a les seves ordres. Va dir a la pedra: “Trenca’t!”, i la pedra es va trencar. El mur es va estripar com un full de paper, i per aquella escletxa Tàborlin va veure el cel i va respirar el dolç aire primaveral. Es va acostar a la vora, mirà cap avall i, sense pensar-s’ho dues vegades, va fer un pas endavant…

El noi va fer uns ulls com unes taronges.

—No pot ser!

En Cob va assentir, seriós.

—Així doncs, Tàborlin va caure, però no es va lliurar a la desesperació. Perquè coneixia el nom del vent, i el vent va obeir-lo. Va parlar al vent, i el vent el va bressolar i el va acariciar. El va baixar suaument, com si fos un borrissol de card, i va deixar-lo dret a terra amb la dolçor del petó d’una mare.

»I quan va arribar a terra i es palpà el costat, on l’havien apunyalat, va veure que amb prou feines hi tenia una esgarrinxada. Potser va ser qüestió de sort —en Cob es va donar uns copets al nas, amb un gest de complicitat—, o potser va ser gràcies a l’amulet que duia sota la camisa.

—Quin amulet? —va preguntar el noi, encuriosit, amb la boca plena d’estofat.

El vell Cob es va inclinar enrere en el tamboret, content de tenir l’oportunitat de donar més detalls.

—Pocs dies abans, Tàborlin havia conegut un calderer pel camí. I tot i que Tàborlin no tenia gaire menjar, va compartir el sopar amb el vell.

—Una decisió molt encertada —va murmurar en Graham al noi—. Ja se sap: «Un calderer paga per la mercè el doble».

—No, no —va rondinar en Jake—. Ho has de dir com cal: «El consell d’un calderer paga el doble la mercè».

L’hostaler va parlar en veu alta per primera vegada aquella nit.

—De fet, us en deixeu més de la meitat —va dir, dret a la porta de darrere la barra.

El deute d’un calderer sempre és pagat:

paga una vegada cada mercat,

paga doble a qui l’ha ajudat,

paga triple a qui l’ha insultat.

Els homes de la barra van semblar gairebé sorpresos de veure en Kote allà dret. Feia mesos que venien a la Pedra Fita cada nit d’Estassada i en Kote no s’hi ficava mai, a la conversa. Tampoc no s’esperava altra cosa d’ell. Només feia un any que vivia al poble. Encara era un foraster. L’aprenent de ferrer hi era d’ençà que tenia onze anys, i la gent encara en parlava dient «aquell noi de Rannish», com si Rannish fos un país estranger i no pas un poble situat a menys de cinquanta quilòmetres.

—Ho vaig sentir dir una vegada —va dir en Kote, clarament incòmode, per omplir el silenci.

El vell Cob va fer que sí amb el cap, es va escurar la gola i va reprendre la noble història:

—Doncs bé, aquell amulet valia un cabàs ple de rals d’or, però per recompensar Tàborlin per la seva generositat, el calderer l’hi va vendre per només un penic de ferro, un penic de coure i un penic d’argent. Era negre com una nit d’hivern i fred com el glaç, però mentre el portés penjat al coll, Tàborlin estaria protegit de qualsevol mal. Dels dimonis i d’altres coses per l’estil.

—Donaria el que fos per un amulet així en aquests temps que corren —va dir en Shep, lúgubre. Era el que més havia begut i menys havia parlat en tota la vetllada. Tots sabien que havia passat alguna desgràcia a la seva granja la darrera nit de Calafoc, però com que eren bons amics, no havien insistit que els ho expliqués. Almenys no tan aviat, ni estant tan sobris.

—Ja, i qui no? —va dir el vell Cob diplomàticament, i va fer un glop llarg de cervesa.

—No sabia que els Xandrian fossin dimonis —va dir el noi—. Tenia entès…

—No són dimonis —va dir en Jake amb fermesa—. Van ser les sis primeres persones que van rebutjar el camí marcat per Tehlu, i ell els va maleir i els va condemnar a vagar pels racons de…

—Ets tu qui explica aquesta història, Jacob Walker? —li va etzibar en Cob—. Perquè si és així, ja pots continuar.

Els dos homes es van mirar de fit a fit una bona estona. Al final, en Jake va desviar la mirada i va murmurar unes paraules que potser pretenien ser una disculpa.

En Cob es va girar cap al noi.

—Aquest és el misteri dels Xandrian —va explicar—. D’on vénen? On van després de cometre els seus crims sagnants? Són homes que van vendre la seva ànima? Dimonis? Esperits? No ho sap ningú. —En Cob va llençar una mirada de menyspreu profund a en Jake—. Encara que hi hagi espavilats que assegurin que ho saben…

A partir d’aquell moment, la història va donar peu a nombroses discussions sobre la naturalesa dels Xandrian, sobre els senyals que alertaven de la seva presència els que estaven atents i sobre si l’amulet protegiria Tàborlin dels bandits, o dels gossos enfollits, o de les caigudes de cavall. La conversa s’estava escalfant quan la porta es va obrir de bat a bat.

En Jake va girar el cap.

—Ja era hora, Carter. Explica a aquest idiota quina diferència hi ha entre un dimoni i un gos. Tothom sap… —En Jake es va aturar a mitja frase i va córrer cap a la porta—. Pel cos de Déu! Què t’ha passat?

En Carter va fer un pas cap a la llum; tenia la cara pàl·lida i tacada de sang. Estrenyia contra el pit una vella flassada de muntar a cavall, amb una forma estranya, incòmoda de subjectar, com si portés un feix de branquillons per fer foc.

En veure’l, els seus amics es van aixecar dels tamborets i van anar corrents cap a ell.

—Estic bé —va dir tot entrant a poc a poc a la fonda. Tenia els ulls esbatanats, com un cavall espantadís—. Estic bé, estic bé.

Va deixar caure la flassada embolicada damunt la taula més propera, i el fardell va colpejar amb un soroll sonor contra la fusta, com si estigués carregat de pedres. La roba que portava era plena de talls llargs i rectes. La camisa grisa penjava, esquinçada, tret d’on se li enganxava al cos, i estava tacada d’una substància mat de color vermell fosc.

En Graham va provar de fer-lo seure en una cadira.

—Mare de Déu. Seu, Carter. Què t’ha passat? Seu.

Entossudit, en Carter va sacsejar el cap.

—Ja us he dit que estic bé. No estic malferit.

—Quants eren? —va preguntar en Graham.

—Un —va respondre en Carter—. Però no és el que us penseu…

—La mare que… Ja t’ho deia, Carter —va prorrompre el vell Cob amb la barreja d’ensurt i enuig pròpia dels parents i dels amics íntims—. Ja fa mesos que t’ho dic. No pots sortir tot sol. No pots anar ni a Baedn. No és segur.

En Jake va posar una mà al braç del vell per calmar-lo.

—Seu —va dir en Graham, que encara intentava acompanyar en Carter fins a una cadira—. Ara et traurem aquesta camisa i et rentarem bé.

En Carter va sacsejar el cap.

—Estic bé. Tinc uns quants talls, però gairebé tota la sang és de la Nelly. Allò li ha saltat a sobre. L’ha mort a uns tres quilòmetres del poble, a l’altra banda del vell pont de pedra.

Un moment de silenci greu va acollir la notícia. L’aprenent de ferrer va posar una mà compassiva a l’espatlla d’en Carter.

—Maleït siga! Quin greu! Era mansa com un xai. Mai provava de mossegar ni tirava guitzes quan ens la portaves a ferrar. La millor euga del poble. Maleït siga! Jo… Maleït siga! No sé pas què dir —va fer, mirant indecís al seu voltant.

Per fi en Cob va aconseguir alliberar-se d’en Jake.

—Ja t’ho deia —va repetir, apuntant amb un dit en Carter—. Avui dia allà fora hi ha paios que et matarien per un parell de penics, per no parlar d’un cavall i una carreta. Què faràs ara? Tirar tu el carro?

Es va produir un silenci incòmode. En Jake i en Cob es van fulminar amb la mirada mentre els altres provaven de trobar les paraules adients per consolar l’amic, però no se’n sortien.

Sense cridar l’atenció, l’hostaler es va obrir pas enmig del silenci. Va passar àgilment prop d’en Shep, carregat d’objectes, que va disposar damunt una taula propera: un bol d’aigua calenta, tisores, uns retalls de llençols nets, unes quantes ampolles de vidre, agulla i fil de tripa.

—Si m’hagués fet cas, això no hauria passat —va remugar el vell Cob. En Jake va intentar fer-lo callar però en Cob no en va fer cabal—. Tan sols dic la veritat. Això de la Nelly és una llàstima, però val més que m’escolti ara o acabarà mort. Amb aquesta mena d’homes no te’n surts dues vegades.

Els llavis d’en Carter van dibuixar una línia prima. Va allargar la mà i va estirar la vora de la flassada ensangonada. El que hi havia a dins es va capgirar i es va enganxar al teixit. En Carter va fer una estrebada i es va sentir un soroll, com si hagués deixat caure damunt la taula una bossa de còdols de riu plans.

Era una aranya grossa com la roda d’un carro, negra com el sutge.

L’aprenent de ferrer va fer un bot enrere, va topar amb una taula, la va tombar i va estar a punt de caure a terra. La cara d’en Cob es va afluixar. En Graham, en Shep i en Jake van fer un crit d’espant, tot portant-se les mans a la cara, i es van apartar. En Carter va retrocedir una passa amb un gest crispat. El silenci va omplir l’habitació com una suor freda.

L’hostaler va arrufar les celles.

—És impossible que ja hagin arribat tan a l’oest —va dir en veu baixa.

Si no hagués estat pel silenci, és poc probable que l’haguessin sentit. Però el van sentir. Tots els presents van apartar els ulls de la cosa que hi havia damunt la taula per mirar, emmudits, l’home pèl-roig.

En Jake va ser el primer a recuperar la veu.

—Saps què és això?

La mirada de l’hostaler era distant.

—Un escral —va dir absent—. Em pensava que les muntanyes…

—Un escral? —el va tallar en Jake—. Pel cos socarrat de Déu, Kote. Havies vist abans aquesta cosa?

—Què? —L’hostaler pèl-roig va aixecar els ulls ràpidament, com si recordés de sobte on era—. Oh. No. No, és clar que no. —En veure que era l’únic que es trobava a menys d’un colze de distància d’aquella cosa fosca, va fer deliberadament una passa enrere—. Ho vaig sentir dir. —El van mirar—. Us recordeu del mercader que va passar fa un parell de cicles?

Tots van assentir.

—Aquell miserable va provar de cobrar-me deu penics per mitja lliura de sal —va deixar anar en Cob, en un acte reflex, repetint la queixa potser per centena vegada.

—Tant de bo n’hagués comprat —va mussitar en Jake.

En Graham va assentir en silenci.

—Era un desgraciat de merda —va escopir en Cob, trobant consol en les paraules conegudes—. En podria pagar dos en un moment difícil, però deu és un robatori.

—No pas si n’hi ha més d’això al camí —va dir en Shep, lúgubre.

Tots els ulls van tornar a la cosa de la taula.

—Em va dir que n’havia sentit parlar prop de Melcombe —va dir en Kote de pressa, observant la cara de tots mentre examinaven allò de la taula—. Em vaig pensar que només provava d’apujar els preus.

—Què més va dir? —va preguntar en Carter.

L’hostaler es va capficar un moment i després va arronsar les espatlles.

—No em va explicar tota la història. Només es va estar un parell d’hores al poble.

—No m’agraden les aranyes —va dir l’aprenent de ferrer. S’havia quedat darrere una taula que era a més de quatre metres—. Tapeu-la.

—No és cap aranya —va dir en Jake—. No té ulls.

—Tampoc no té boca —va indicar en Carter—. Com menja?

—I què és el que menja? —va dir en Shep, lúgubre.

L’hostaler continuava mirant la cosa encuriosit. S’hi va acostar i va allargar una mà. Els altres es van allunyar encara més de la taula.

—Vigila —va avisar en Carter—. Té les potes esmolades com ganivets.

—Més aviat com navalles d’afaitar —va dir en Kote. Va acariciar amb els seus dits llargs el cos negre i informe de la cosa—. És llis i dur com la terrissa.

—No el toquegis —va dir l’aprenent de ferrer.

Amb cura, l’hostaler en va agafar una de les potes, llargues i llises, i va provar de trencar-la amb totes dues mans com si fos un bastó.

—No pas com la terrissa —va rectificar. La va col·locar a la vora de la taula i s’hi va recolzar amb tot el pes. Es va trencar fent un crac intens—. Més aviat com la pedra. —Mirà en Carter—. Com s’ha fet aquestes esquerdes? —va preguntar, assenyalant les clivelles fines que travessaven la superfície llisa i negra del cos.

—La Nelly li ha caigut al damunt —va dir en Carter—. Aquesta cosa ha saltat des d’un arbre i ha començat a enfilar-se a l’euga, acoltellant-la amb les potes. Es movia molt de pressa. No he tingut temps ni de saber què passava. —Per fi en Carter es va deixar caure a la cadira, vista la insistència d’en Graham—. La Nelly s’ha embolicat amb l’arnès, ha caigut a sobre d’aquesta cosa i li ha trencat unes quantes potes. Després això ha vingut cap a mi, m’ha saltat a sobre i se m’ha començat a enfilar pel cos. —En Carter va encreuar els braços sobre el pit ensangonat i es va estremir—. M’ho he tret del damunt i ho he trepitjat tan fort com he pogut. Aleshores m’ha tornat a saltar a sobre… —Havia empal·lidit i no va acabar la frase.

L’hostaler va assentir amb el cap mentre continuava burxant allò.

—No té sang. Tampoc òrgans. Només és gris per dintre —va dir, i hi va enfonsar un dit—. Com un bolet.

—Per Tehlu, deixa’l estar! —va suplicar l’aprenent de ferrer—. De vegades les aranyes es belluguen quan són mortes.

—Voleu fer el favor? —va dir en Cob amb duresa—. Les aranyes no són grosses com porcs. Ja sabeu què és aquesta cosa. —Va mirar al seu voltant, clavant la vista en tots i cadascun d’ells—. És un dimoni.

Tots van mirar la cosa trencada.

—Au, què t’empatolles! —va dir en Jake, discrepant com de costum—. No és com… —Va fer un gest vague—. No pot…

Tothom sabia què pensava. I tant que hi havia dimonis al món. Però eren com els àngels de Tehlu. Eren com els herois i els reis. Pertanyien a les històries. Pertanyien al món de fora. Tàborlin el Gran invocava el foc i el llamp per destruir els dimonis. Tehlu els trencava amb les mans i els enviava, udolant, al buit innominable. El teu amic de la infància no els matava trepitjant-los al camí de Baedn-Bryt. Això era ridícul.

En Kote es va passar la mà pels cabells rojos i després va trencar el silenci.

—Només hi ha una manera de saber-ho amb certesa —va dir, ficant-se la mà a la butxaca—. Ferro o foc.

En va treure una bossa panxuda de cuir.

—I el nom de Déu —va afegir en Graham—. Els dimonis temen tres coses: el ferro fred, el foc net i el nom sagrat de Déu.

La boca de l’hostaler va formar una línia recta que no acabava d’expressar desaprovació.

—És clar —va dir mentre buidava la bossa damunt la taula i remenava les monedes amuntegades: talents d’argent pesants i sous d’argent fins, iotes de coure, mitjos penics trencats i drabins de ferro—. Algú té un ardit?

—Fes servir un drabí —va dir en Jake—. És ferro del bo.

—No vull ferro del bo —va dir l’hostaler—. Un drabí porta massa carboni. És gairebé acer.

—Té raó —va dir l’aprenent de ferrer—, tot i que no és carboni. Per fer acer es fa servir coc. Coc i calç.

L’hostaler va mirar el noi tot assentint amb respecte.

—Tu ho saps millor, jove mestre. Ben mirat, és el teu ofici. —Els seus dits llargs van trobar per fi un ardit en la pila de monedes. El va mostrar—. Aquí el tenim.

—De què servirà? —va preguntar en Jake.

—El ferro mata els dimonis —va dir en Cob amb veu insegura—, però aquest ja és mort. És possible que no serveixi de res.

—Només hi ha una manera d’esbrinar-ho.

L’hostaler els va mirar breument als ulls un per un, com si els avalués. Tot seguit va tornar a la taula amb gest decidit, i ells es van allunyar una mica més.

En Kote va prémer l’ardit de ferro sobre el costat negre d’aquella criatura i es va sentir un cruixit breu i intens, com el d’un tronc de pi en petar al foc. Tots es van sobresaltar i tot seguit es van relaxar, en veure que aquella cosa negra restava immòbil. En Cob i els altres van intercanviar uns somriures tremolosos, com nens espantats per un relat de fantasmes. Però se’ls va agrir el somriure quan l’habitació es va omplir de l’olor dolça i acre de flors podrides i cabells cremats.

L’hostaler va fer dringar l’ardit a la taula.

—Bé —va dir, netejant-se les mans amb el davantal—, crec que ha quedat clar com l’aigua. I ara què fem?

Al cap d’unes hores, l’hostaler s’estava dret a la porta de la Pedra Fita i contemplava la foscor per deixar descansar la vista. Fils de llum provinents de les finestres de la fonda queien sobre el camí de terra i les portes de la forja de davant. No era un camí ample ni gaire transitat. No semblava portar enlloc, tal com passa amb alguns camins. L’hostaler va inspirar fondo l’aire de la tardor i va mirar al seu voltant, inquiet, com si esperés que passés alguna cosa.

Es feia dir Kote. Quan va arribar allí, s’havia triat el nom amb molta cura. Havia adoptat un nom nou per moltes de les raons habituals, i també per algunes que no ho eren tant, com ara la importància que els noms tenien per a ell.

En alçar els ulls, va veure un miler d’estels que lluïen en el vellut profund d’una nit sense lluna. Els coneixia tots, la seva història i el seu nom. Els coneixia bé i li eren tan familiars com ara les seves pròpies mans.

En abaixar els ulls, en Kote va sospirar sense adonar-se’n i va tornar a dins. Va tancar la porta amb clau i va cloure els porticons de les grans finestres de l’hostal, com per distanciar-se dels estels i dels seus noms variats.

Va escombrar el terra metòdicament, sense deixar-se cap racó. Va netejar les taules i la barra, movent-se amb una eficàcia pacient. Al cap d’una hora de feina, l’aigua de la galleda encara era prou neta perquè una dama s’hi rentés les mans.

Finalment, va arrossegar un tamboret fins darrere la barra i va començar a netejar la llarga filera d’ampolles arrecerades entre les dues bótes enormes. No es mostrava tan decidit i eficaç en aquesta tasca com amb les altres, ni de bon tros, i aviat es va fer palès que la neteja només era una excusa per tenir les mans ocupades. Fins i tot cantussejava una mica, però ho feia inconscientment, i s’hauria aturat si se n’hagués adonat.

Feia girar les ampolles amb les mans llargues i gràcils, i amb aquell gest familiar van anar suavitzant-se unes quantes arrugues de cansament del seu rostre. Això va fer que semblés més jove, ben bé encara no de trenta anys. Ben bé ni a prop dels trenta. Massa jove per ser hostaler. Massa jove per ser un home amb tantes arrugues de cansament a la cara.

En Kote va arribar al capdamunt de l’escala i va obrir la porta. La seva habitació era austera, gairebé monacal. Hi havia una llar de foc de pedra negra al bell mig de l’habitació, un parell de butaques i un petit escriptori. Els únics altres mobles eren un llit estret amb un bagul gran i fosc als peus. Cap ornament a les parets, res que cobrís el terra de fusta.

Es van sentir passes al corredor, i un home jove va entrar a l’habitació amb una escudella d’estofat que fumejava i feia olor de pebre. Era bru i atractiu, amb un somriure viu i uns ulls picardiosos.

—Feia setmanes que no te n’anaves tan tard al llit —va dir mentre li servia l’escudella—. Aquesta nit deuen haver explicat bones històries, Reshi.

Reshi era un altre dels noms de l’hostaler, gairebé un malnom. En sentir-lo, una comissura de la boca se li va estirar i va formar un somriure irònic mentre es deixava caure a la butaca que hi havia davant del foc.

—I doncs, què has après avui, Bast?

—Avui, mestre, he après per què els grans amants tenen més bona vista que els grans erudits.

—I per què és, Bast? —va preguntar en Kote amb un deix divertit.

En Bast va tancar la porta i va tornar per seure a la segona butaca, que va girar de cara al seu mestre i al foc. Es movia amb una delicadesa i amb una gràcia estranyes, com si es disposés a ballar.

—Bé, Reshi, tots els llibres preuats es troben en indrets recòndits i mal il·luminats. Però les noies boniques acostumen a ser fora, al sol, i per tant és molt més fàcil estudiar-les sense el risc de cremar-se els ulls.

En Kote va assentir.

—Però un estudiant excepcionalment llest podria agafar un llibre i anar a fora, i treure’n profit sense por de disminuir la seva estimada facultat de la vista.

—Jo pensava el mateix, Reshi. Perquè, és clar, sóc un estudiant excepcionalment llest.

—És clar.

—Però quan he trobat un lloc al sol on podia llegir, ha vingut una noia preciosa i m’ho ha impedit —va acabar d’explicar en Bast amb un gest artificiós.

En Kote va sospirar.

—Tinc raó en suposar que avui no has pogut llegir ni una pàgina del Celum tinture?

En Bast va fer per semblar una mica avergonyit.

Mirant el foc, en Kote va provar de fer un posat sever i no se’n va sortir.

—Ah, Bast, espero que fos bonica com una brisa càlida a l’ombra. En dir-ho sóc un mal mestre, però me n’alegro. Ara mateix no em veig amb cor de donar-te un llarg seguit de lliçons. —Es va produir un silenci—. Aquesta nit en Carter ha estat atacat per un escral.

El somriure fàcil d’en Bast va desaparèixer com si se li esquerdés una màscara, i li deixà un semblant afligit i pàl·lid.

—Per un escral? —Va fer el gest d’aixecar-se, com si pensés sortir disparat de l’habitació, però després va arrufar les celles torbat i es va forçar a seure novament a la butaca—. Com ho saps? Qui n’ha trobat el cadàver?

—En Carter encara és viu, Bast. L’ha portat. Només n’hi havia un.

—No existeix un sol escral —va dir en Bast rotundament—, i tu ho saps.

—Ja ho sé —va dir en Kote—. El fet, però, és que només n’hi havia un.

—I l’ha matat? —va dir en Bast—. No pot ser un escral. Potser…

—Bast, és un dels escrals. L’he vist. —En Kote el va mirar seriós—. Ha tingut sort, això és tot. Encara que ha quedat greument ferit. Quaranta-vuit punts. He gastat gairebé tot el meu fil de tripa. —En Kote va agafar l’escudella d’estofat—. Si algú t’ho demana, digues que el meu avi era un guàrdia de caravanes que em va ensenyar a netejar i suturar una ferida. Aquesta nit estaven massa espantats per preguntar, però demà algú podria sentir curiositat, i no em faria gens de gràcia.

Va bufar l’escudella i en va sortir un núvol de vapor que li va tapar la cara.

—Què n’has fet, del cos?

—Jo no n’he fet res —va aclarir en Kote—. Només sóc un hostaler. Aquesta mena de coses em supera.

—Reshi, no pots deixar que s’espavilin tots sols.

En Kote va sospirar.

—L’han portat al sacerdot, que ha fet tot el correcte per totes les raons incorrectes.

En Bast va obrir la boca, però en Kote va continuar abans que pogués dir res:

—Sí, m’he assegurat que el forat fos prou fondo. Sí, m’he assegurat que hi hagués fusta de server al foc. Sí, m’he assegurat que cremés prou temps i bé abans que l’enterressin. I sí, també m’he assegurat que ningú no se’n quedés un tros com a record. —Va corrugar les celles—. No sóc pas idiota, ja ho saps.

En Bast es va relaxar visiblement i s’arrepapà a la butaca.

—Això ja ho sé, Reshi. Però jo no em refiaria que la meitat d’aquesta gent pugui pixar de cara al vent sense ajuda. —Va reflexionar un moment—. No em puc imaginar per què n’hi havia només un.

—Potser van morir tots en travessar les muntanyes —va suggerir en Kote—. Tots menys aquest.

—Podria ser —va reconèixer en Bast a contracor.

—Potser va ser la tempesta d’abans-d’ahir —apuntà en Kote—. Un veritable tombacarros, tal com solíem dir a la companyia. La ventada i la pluja en podrien haver dispersat un del grup.

—M’agrada més la primera idea, Reshi —va dir en Bast, molt amoïnat—. Tres o quatre escrals en aquest poble serien com… com…

—Com un ganivet calent tallant la mantega?

—Més aviat com uns quants ganivets calents tallant unes quantes dotzenes de pagesos —va comentar en Bast lacònicament—. Aquesta gent no se sap defensar. Estic segur que no hi ha ni sis espases en tot el poble. No és pas que les espases serveixin de gaire contra els escrals…

Hi hagué un llarg silenci meditabund. Al cap d’una estona en Bast va començar a regirar-se a la butaca.

—Hi ha notícies?

En Kote va sacsejar el cap.

—Aquesta nit no hi han arribat. Quan encara estaven explicant històries, en Carter ho ha espatllat tot. Suposo que això ja és alguna cosa. Tornaran demà a la nit. Així estaré enfeinat.

En Kote va ficar, distret, la cullera a l’estofat.

—Hauria d’haver comprat l’escral a en Carter —va dir absort—. Els diners li haurien anat bé per comprar un cavall nou. Hauria vingut gent de tot arreu per veure’l. Hauríem pogut fer una mica de negoci per variar.

En Bast va mirar-lo mut i horroritzat.

En Kote el va tranquil·litzar amb un gest de la mà que aguantava la cullera.

—Faig broma, Bast. —Va somriure dèbilment—. Tot i així, hauria estat bé.

—No, Reshi, no hauria estat gens bé —va respondre en Bast categòricament—. Hauria vingut gent de tot arreu per veure’l —va repetir en to de burla—. Ja ho crec.

—La feina hauria estat bé —va aclarir en Kote—. Estar enfeinat hauria estat bé. —Va clavar de nou la cullera a l’estofat—. Qualsevol canvi hauria estat bé.

Es van quedar asseguts durant una estona. En Kote mirava corrugant les celles l’escudella d’estofat que tenia a les mans, amb la mirada distant.

—Això deu ser horrorós per a tu, Bast —va dir finalment—. Deus estar mort d’avorriment.

En Bast va arronsar les espatlles.

—Hi ha algunes casades joves al poble. Unes quantes filles per aquí i per allà —va ironitzar, somrient—. Miro de passar-m’ho bé.

—Me n’alegro, Bast. —Hi hagué un altre silenci. En Kote va agafar una altra cullerada, la va mastegar i se la va empassar—. S’han pensat que era un dimoni, saps?

En Bast va arronsar les espatlles.

—Val més així, Reshi. Segurament és el millor que es poden pensar.

—Ja ho sé. De fet, jo hi he col·laborat. Però ja saps què vol dir tot plegat. —Va mirar en Bast als ulls—. El ferrer tindrà molta feina els propers dos dies.

En Bast va adoptar cuidadosament una expressió neutra.

—Oh.

En Kote va assentir.

—Si vols marxar, Bast, no t’ho retrauré. Tens llocs millors on anar.

En Bast va fer cara d’indignació.

—No puc marxar, Reshi. —Va obrir i tancar la boca diverses vegades, sense saber què dir—. Qui m’ensenyaria?

En Kote va somriure, i per un moment la seva cara va mostrar com n’era, de jove, en realitat. Tot i les arrugues de cansament i l’expressió plàcida d’hostaler, no semblava més gran que el seu company bru.

—És clar. Qui ho faria? —Assenyalà la porta amb la cullera—. Vés a llegir o a empaitar la filla d’algun pagès. De ben segur que tens coses millors a fer que mirar con menjo.

—La veritat…

—Fora, dimoni! —va dir en Kote amb la boca plena d’estofat, passant a un tèmic amb fort accent—: Tehus antausa eha!

En Bast va esclatar a riure, sobresaltat, i va fer un gest obscè amb una mà.

En Kote es va empassar el mos i va canviar de llengua.

—Aroi te denna-leyan!

—Però què dius ara! —li va retreure en Bast, perdent el somriure—. Això és un insult.

—Per la terra i la pedra, jo renego de tu! —En Kote va ficar els dits dins la gerra que tenia al costat i va llençar unes gotes de manera despreocupada cap a en Bast—. Que la fetilleria quedi proscrita!

—Amb sidra? —En Bast va fer per semblar divertit i molest alhora mentre recollia una gota de líquid de la pitrera de la seva camisa—. Ja pots resar perquè no taqui.

En Kote va fer un altre mos.

—Vés a posar-la en remull. Si la situació es fa desesperada, et recomano que aprofitis les nombroses fórmules dissolvents existents a Celum tinture. Capítol tretze, si no m’equivoco.

—Molt bé. —En Bast es va aixecar i va caminar cap a la porta amb la seva gràcia estranya i despreocupada—. Crida’m si et fa falta res.

Va tancar la porta darrere seu.

En Kote menjava a poc a poc, escurant el que quedava de l’estofat amb un tros de pa. Mirava per la finestra mentre menjava, o provava de fer-ho, perquè la claror del llum i la foscor de fora feien que la superfície del vidre reflectís com un mirall.

Els ulls li vagaven inquiets per l’habitació. La llar de foc era de la mateixa roca negra que la del pis de baix i estava situada al mig de la cambra. Era una petita obra mestra d’enginyeria de la qual en Kote estava força orgullós. El llit era petit, poc més que un jaç, i si el tocaves veies que el matalàs era gairebé inexistent.

Un observador hàbil potser s’hauria adonat que hi havia una cosa que la seva mirada defugia. De la mateixa manera que defuges els ulls d’una antiga amant en un sopar formal, o els d’un antic enemic assegut a l’altra banda de la sala en una cerveseria plena de gom a gom quan a fora és negra nit.

En Kote va provar de relaxar-se, no se’n va sortir, es va remenar, va sospirar, es va regirar a la butaca i, sense voler, els ulls li van anar a parar a sobre del bagul als peus del llit.

Era de roah, una fusta poc comuna i feixuga, fosca com el carbó i llisa com el vidre. Era apreciada per perfumistes i alquimistes, i un tros de la grandària d’un polze es pagava amb or. Tenir un bagul fet d’allò era molt més que un excés.

El bagul estava segellat tres vegades. Tenia un cadenat de ferro, un cadenat de coure i un cadenat que no es podia veure. Aquella nit la fusta omplia l’habitació amb l’aroma gairebé imperceptible del poncemer i el ferro roent refredat amb aigua.

Quan en Kote va fixar la mirada al bagul no la va apartar de seguida. Els ulls no li van lliscar furtivament cap a un costat com si volgués fer veure que no hi era. Però, en tan sols un moment, la cara li va recuperar totes les arrugues que els plaers senzills del dia li havien anat allisant a poc a poc. El consol de les seves ampolles i els seus llibres es va esborrar en un segon i li va deixar rere els ulls només buit i dolor. Per un instant, una recança i un enyorament intensos li van travessar el rostre.

Després van desaparèixer, substituïts pels trets cansats d’un hostaler, un home que es feia dir Kote. Va tornar a sospirar sense adonar-se’n i es va aixecar.

Va passar molta estona abans que passés pel costat del bagul per anar al llit. Un cop al llit, va passar molta estona abans que s’adormís.

Tal com en Kote havia suposat, la nit següent van tornar a la Pedra Fita per sopar i per beure. Hi va haver uns quants intents tebis d’explicar històries, però es van apagar de seguida. En realitat ningú no en tenia ganes.

Així doncs, encara era d’hora quan la discussió va passar a qüestions de més importància. Van repassar els rumors que havien arribat al poble, la major part preocupants. El Rei Penitent tenia dificultats amb els rebels a Resavek. Això causava una certa inquietud, encara que només de manera general. Resavek era molt lluny d’allà, i fins i tot a en Cob, el de més món de la colla, li hauria costat trobar-lo en un mapa.

Van comentar la guerra a la seva manera. En Cob va predir un tercer impost després de les collites. Ningú no ho va discutir, tot i que no es recordava cap any amb tres sagnies.

En Jake va suposar que la collita seria prou bona i que per tant el tercer impost arruïnaria poques famílies. Excepte els Bentley, que ja passaven un mal moment. I els Òrrison, que no paraven de perdre les ovelles. I la família d’en Martin el Boig, que aquell any només havia plantat ordi. Tots els pagesos amb mig cervell havien plantat mongetes. Era el que tenia de bo una guerra: que els soldats menjaven mongetes, i els preus s’apujarien.

Després d’unes quantes copes més, es van expressar inquietuds més pregones. Els camins estaven sembrats de desertors i altres oportunistes, cosa que feia arriscats fins i tot els viatges curts. Els camins sempre eren dolents, és clar, de la mateixa manera que l’hivern sempre era fred. Te’n lamentaves, prenies precaucions raonables i seguies amb l’ocupació de viure la teva vida.

Tanmateix, això era diferent. Els últims dos mesos els camins s’havien tornat tan dolents que la gent havia deixat de lamentar-se’n. L’última caravana duia dos carros i quatre guàrdies. El mercader demanava deu penics per mitja lliura de sal, quinze per una barra de sucre. No tenia pebre, ni canyella, ni xocolata. Sí que tenia un sac petit de cafè, però en demanava dos talents d’argent. Al començament la gent se’n reia, d’aquests preus. Després, quan s’hi va mantenir ferm, els vilatans van escopir a terra i el van insultar.

Havien passat dos cicles: vint-i-dos dies. Des de llavors no havia anat pel poble cap més comerciant seriós, encara que n’era la temporada. Així doncs, malgrat que el tercer impost ocupava un lloc important al cap de tothom, la gent mirava dins la bossa i es retreia no haver comprat una mica més d’això i d’allò altre, per si la neu no trigava a arribar.

Ningú no va parlar de la nit anterior, d’allò que havien cremat i enterrat. Altres vilatans en parlaven, és clar. De tafaneries, el poble n’anava ple. Les ferides d’en Carter feien que les històries es prenguessin mig seriosament, però només mig seriosament. Més d’un va pronunciar la paraula «dimoni», però amb un somriure mig amagat darrere les mans alçades.

Només els sis amics havien vist aquella cosa abans de cremar-la, i n’hi havia un de ferit i els altres havien begut. El sacerdot també l’havia vist, però veure dimonis era la seva feina. Els dimonis eren bons per al seu negoci.

Pel que semblava, l’hostaler també l’havia vist. Però ell no era d’allà. No podia saber la veritat que era tan clara per a tothom que hagués nascut i crescut en aquell poblet: les històries s’explicaven allà, però passaven en una altra banda. Aquell lloc no era un lloc per als dimonis.

A més, les coses ja eren prou dolentes per voler empitjorar-les. En Cob i els altres sabien que no tenia sentit parlar-ne. Si provaven de convence’n els vilatans només aconseguirien ser la riota de tothom, com en Martin el Boig, que ja feia anys que mirava de cavar un pou dins casa seva.

Tot i així, cadascú va comprar al ferrer un tros de ferro forjat en fred, el més feixuc que podia brandar, i ningú no va dir el que pensava. En canvi, es van lamentar que els camins fossin dolents i estiguessin empitjorant. Van parlar dels mercaders, dels desertors, dels impostos i de la falta de sal per passar l’hivern. Van recordar que tres anys enrere a ningú no se li hauria acudit tancar la porta amb clau a la nit, i encara menys barrar-la.

A partir de llavors la conversa va anar decaient, i encara que ningú no va dir el que pensava, la vetllada es va acabar amb una nota tenebrosa. Ara la major part de les vetllades s’acabaven així. Els temps eren els que eren.

2

Un dia preciós

Era un d’aquells dies perfectes de tardor tan habituals als relats i tan poc freqüents al món real. El temps era càlid i sec, ideal per fer madurar un camp de blat o de moresc. A totes dues bandes del camí els arbres canviaven de color. Els alts pollancres s’havien tornat d’un groc mantegós, mentre que l’arbust de sumac que envaïa el camí estava tenyit d’un vermell cridaner. Només els vells roures semblaven poc disposats a renunciar a l’estiu, i les seves fulles continuaven sent una barreja homogènia d’or i verd.

Dit això, no podies esperar un dia més agradable perquè mitja dotzena d’exsoldats amb arcs de cacera et despullessin de tot el que posseïes.

—No és pas una gran euga, senyor —va dir el Cronista—. Amb prou feines pot tirar un carro pesant, i quan plou…

L’home el va tallar amb un gest brusc.

—Escolta, amic, l’exèrcit del rei paga molts diners per qualsevol cosa amb quatre potes i almenys un ull. Encara que estiguessis tocat del bolet i muntessis un cavall de joguina pel camí, també te’l prendria.

El cap d’aquells homes tenia un aire d’autoritat. El Cronista va suposar que devia ser un exoficial de baixa graduació.

—Baixa —va dir l’individu, seriós—. Enllestirem ben aviat i podràs continuar el teu camí.

El Cronista va desmuntar. Ja l’havien robat altres vegades i sabia quan no es guanyava res discutint. Aquells homenots coneixien la seva feina. No malgastaven energia amb actituds desafiadores ni amenaces vanes. Un d’ells va inspeccionar l’euga, va comprovar-ne els cascos, les dents i l’arnès. Uns altres dos li van examinar les alforges amb eficàcia militar i van posar a terra totes les seves possessions mundanes: dues flassades, una capa amb caputxa, la cartera plana de cuir i el sarró, feixuc i ben proveït.

—Això és tot, comandant —va dir un dels homes—, llevat d’uns deu quilos de civada.

El comandant es va agenollar, va obrir la cartera plana de cuir i la va repassar a fons.

—A dins només hi ha paper i plomes —va dir el Cronista.

El comandant es va girar i el va mirar per sobre de l’espatlla.

—Escrivent, eh?

El Cronista va fer que sí.

—Són els meus mitjans de subsistència, senyor, i per a vós no tenen cap utilitat.

L’home va escorcollar la cartera, va veure que el Cronista deia la veritat i la va deixar a un costat. Tot seguit va buidar el sarró damunt la capa desplegada del Cronista i en va tafanejar el contingut.

Va agafar gairebé tota la sal del Cronista i un parell de cordons de bota. Aleshores, amb una gran consternació per part de l’escrivent, va trobar la camisa que el Cronista havia comprat a Linwood. Era d’un lli excel·lent tenyit d’un blau reial intens, massa elegant per viatjar. El Cronista no havia pogut ni estrenar-la. Va sospirar.

El comandant va deixar tota la resta damunt la capa i es va posar dempeus. Els altres van fer torns per examinar les coses del Cronista.

El comandant va parlar en veu alta:

—Només tens una flassada, oi, Janns? —Un dels homes va fer que sí amb el cap—. Doncs agafa’n una de les seves, te’n farà falta una altra abans que s’acabi l’hivern.

—La seva capa és en més bon estat que la meva, senyor.

—Agafa-la, però deixa-li la teva. El mateix et dic a tu, Witkins. Si agafes la seva capsa d’esca, deixa-li la teva.

—Vaig perdre la meva, senyor —va dir en Witkins—. Si no, ho faria.

El procés sencer va ser estranyament civilitzat. El Cronista va perdre totes les seves agulles menys una, tots dos parells de mitjons de recanvi, un farcell de fruits secs, una barra petita de sucre, mitja ampolla d’alcohol i dos daus d’ivori. Li van deixar la resta de la roba, la carn seca i un pa de sègol encetat i duríssim. La cartera plana de cuir va quedar intacta.

Mentre els homes li omplien de nou el sarró, el comandant es va girar cap al Cronista.

—Ara dóna’ns la bossa dels diners.

El Cronista l’hi va lliurar.

—I l’anell.

—No porta gaire argent —va mussitar el Cronista mentre se’l descargolava del dit.

—Què és el que portes al voltant del coll?

El Cronista es va descordar la camisa per descobrir un anell metàl·lic deslluït que penjava d’un cordill de cuir.

—Només ferro, senyor.

El comandant s’hi va apropar i va fregar-lo amb els dits abans de deixar-lo caure novament contra el pit del Cronista.

—Doncs queda-te’l. No sóc pas dels que s’interposen entre un home i la seva religió —va dir. Llavors es va buidar la bossa dels diners en una mà i va remenar les monedes amb el dit, deixant escapar un sorollet de sorpresa i alegria—. Fer d’escrivent és més rendible del que em pensava —va comentar mentre anava comptant la part corresponent a cadascun dels seus homes.

—No em deveu pas poder deixar un o dos penics? —va preguntar el Cronista—. M’arribaria per a un parell d’àpats calents…

Els sis homes es van girar a mirar el Cronista, com si no s’acabessin de creure el que acabaven de sentir.

El comandant va riure.

—Pel cos de Déu! No hi ha dubte que els tens ben posats, oi? —La seva veu expressava respecte a contracor.

—Vós sembleu una persona raonable —va dir el Cronista, arronsant les espatlles—. I un home bé ha de menjar.

El cap d’aquells homes va somriure per primera vegada.

—Hi estic d’acord. —Va agafar dos penics i els va brandir abans de tornar-los a ficar dins la bossa del Cronista—. Doncs aquí te’n poso dos pels dos que tens tan ben posats.

Va tirar la bossa al Cronista i va entaforar la bonica camisa de color blau reial dins les seves alforges.

—Gràcies, senyor —va dir el Cronista—. Potser us aniria bé saber que aquella ampolla que ha agafat un dels vostres homes duu alcohol de fusta, que faig servir per netejar les plomes. Si se’l beu li farà mal.

El comandant va somriure i va assentir amb el cap.

—Veieu el que es guanya tractant bé la gent? —va dir als seus homes mentre pujava al cavall—. Ha estat un plaer, senyor escrivent. Si no t’entretens pel camí, encara pots arribar fins al gual d’Abbot abans no es faci fosc.

Quan el Cronista va deixar de sentir el retrò dels cascos al lluny, va omplir de nou el sarró, i va procurar que tot quedés ben endreçat. Llavors va treure’s una de les botes d’una estrebada, en va arrencar el folre i va retirar un farcell ben embolicat de monedes que duia entaforat profundament a la punta. En va traslladar algunes a la bossa. Després es va descordar els pantalons, va treure un altre farcell de monedes de sota de diverses capes de roba i també va traslladar una part d’aquells diners a la bossa.

La clau era guardar l’import apropiat a la bossa. Si n’hi hagués massa poc, els lladres se sentirien decebuts i tindrien la temptació de cercar més diners. Si n’hi hagués massa, s’entusiasmarien i es podrien tornar cobdiciosos.

Hi havia un tercer farcell de monedes amagat dins el pa dur, pel qual només s’interessaria el més desesperat dels delinqüents. El va deixar estar de moment, com també el talent d’argent que havia amagat dins un flascó de tinta. Amb el pas dels anys havia arribat a considerar aquesta moneda com un amulet. No l’havia trobat mai ningú.

Calia reconèixer que devia ser el saltejament més civilitzat que havia viscut en tota sa vida. Els lladres havien estat cortesos, eficaços i no gaire espavilats. La pèrdua de l’euga i de la sella era dura de pair, però en podia comprar unes de noves al gual d’Abbot i encara li quedarien prou diners per viure adequadament fins que posés fi a aquella insensatesa i es reunís amb l’Skarpi a Treia.

En sentir la crida urgent de la natura, el Cronista es va obrir pas entre les branques del sumac vermell com la sang que hi havia al costat del camí. Mentre es cordava els pantalons, es va produir un moviment sobtat al sotabosc quan una silueta fosca es va debatre per escapar-se d’uns arbustos que hi havia a la vora.

El Cronista va retrocedir fent tentines i cridant alarmat abans d’adonar-se que només era un corb que agitava les ales per alçar el vol. Rient de la seva insensatesa, s’arreglà la roba i tornà al camí travessant el sumac mentre es treia uns fils invisibles de teranyina que se li enganxaven a la cara i li feien pessigolles.

En carregar-se a l’esquena el sarró i la cartera, el Cronista se sentia extraordinàriament alegre. Havia succeït el pitjor, i no havia estat pas tan dolent. La brisa lluitava contra els arbres, empenyent les fulles dels pollancres fins al camí de terra ple de sots i fent-les girar com monedes d’or. Feia un dia preciós.

3

La fusta i la paraula

En Kote fullejava un llibre ociosament, provant de no fer cas del silenci de la fonda buida, quan es va obrir la porta i en Graham va entrar a l’habitació d’esquena.

—L’he acabat ara mateix. —En Graham va maniobrar entre el laberint de taules amb una cura exagerada—. Te’l volia portar ahir a la nit, però llavors vaig pensar: «Una última capa d’oli, frega’l i deixa que s’eixugui». No puc dir que em sàpiga greu. Senyor i senyora, és el més bonic que han fet mai aquestes mans.

Es va formar una petita arruga entre les celles de l’hostaler. Llavors, en veure el farcell pla que l’home portava als braços, en Kote es va animar.

—Aaah! La post de suport! —En Kote va fer un somriure cansat—. Em sap greu, Graham. Fa tant de temps que gairebé no me’n recordava.

En Graham li va dedicar una mirada d’estranyesa.

—Quatre mesos no és gaire temps per a una fusta que ve d’Àrien, tenint en compte com són de dolents els camins.

—Quatre mesos —va repetir en Kote—. Poden semblar una eternitat si estàs esperant alguna cosa —es va afanyar a afegir, en veure que en Graham l’observava. Va mirar de fer un somriure tranquil·litzador, però li va sortir una mica feble.

De fet, el mateix Kote semblava una mica feble. No ben bé malaltís, sinó més aviat desmenjat. Macilent. Com una planta que ha estat traslladada a un tipus de terra inadequat i, en faltar-li algun nutrient vital, ha començat a marcir-se.

En Graham notava la diferència. Els gestos de l’hostaler no eren tan exagerats. La seva veu no era tan profunda. Ni tan sols els seus ulls eren tan brillants com feia un mes. El color semblava més apagat. Eren menys escuma de mar, menys gespa verda que abans. Ara eren com mala herba de riu, com el cul d’una ampolla de vidre verd. Abans els seus cabells eren lluents, del color de la flama. Ara semblaven… rojos. De color pèl-roig i prou.

En Kote va retirar la tela i va mirar a sota. La fusta era de color carbó, amb una veta negra, i feixuga com una planxa de ferro. Hi havia tres ganxos fixats a sobre d’una paraula cisellada a la fusta.

—«Insensatesa» —va llegir en Graham—. Un nom ben estrany per a una espasa.

En Kote va assentir amb el cap i va fer un posat inexpressiu.

—Quant et dec? —va preguntar en veu baixa.

En Graham va reflexionar un moment.

—Després del que em vas donar per comprar la fusta… —Hi havia una espurna múrria als ulls de l’home—. Un amb tres més o menys.

En Kote li va lliurar dos talents.

—Queda’t el canvi. És una fusta difícil de treballar.

—Això és ben cert —va dir en Graham força satisfet—. Si hi passava la serra era dura com la pedra. Provava amb un enformador, semblava ferro. Els renecs que vaig deixar anar. I, en acabat, no la vaig poder socarrar.

—Ja me n’he adonat —va dir en Kote amb un esquitx de curiositat, passant un dit pel solc més fosc que dibuixaven les lletres a la fusta—. Com t’ho vas fer?

—Bé —va dir en Graham amb aire de suficiència—, després de perdre mitja jornada, la vaig portar al ferrer. El noi i jo vam aconseguir cremar-la amb un ferro roent. Per ennegrir-la vam estar més de dues hores! No va deixar anar ni un fil de fum, però feia pudor de cuir vell i de trèvol. Maleïda post! Quina mena de fusta no crema?

En Graham va esperar uns moments, però l’hostaler no va donar senyals d’haver-lo sentit.

—Així doncs, on vols que la pengi?

En Kote es va revifar prou per mirar al seu voltant.

—Em penso que ja ho faré jo. La veritat és que no he decidit encara on la posaré.

En Graham va deixar un grapat de claus de ferro i es va acomiadar de l’hostaler. En Kote es va quedar a la barra, passant les mans ociosament per damunt de la fusta i la paraula. Poc després en Bast va sortir de la cuina i va mirar per sobre de l’espatlla del seu mestre.

Hi va haver un llarg silenci, com un tribut pagat als morts.

Finalment, en Bast va parlar en veu alta:

—Et puc fer una pregunta, Reshi?

En Kote va somriure plàcidament.

—Sempre, Bast.

—Una pregunta empipadora?

—Acostumen a ser les úniques que valen la pena.

Durant un instant es van quedar mirant en silenci l’objecte que hi havia damunt la barra, com si provessin de memoritzar-lo. «Insensatesa.»

En Bast va estar una estona provant de dir alguna cosa, obrint la boca i, després, tancant-la amb expressió contrariada, abans de tornar-ho a intentar.

—Vinga, buida el pap! —va dir en Kote finalment.

—Què pensaves? —va dir en Bast amb una barreja estranya de confusió i inquietud.

En Kote va trigar una bona estona a respondre:

—Acostumo a pensar massa, Bast. Els meus èxits més grans van resultar de decisions que vaig prendre quan vaig deixar de pensar i em vaig limitar a fer el que em semblava correcte. Encara que no hi hagués cap explicació bona per al que feia. —Va somriure amb melangia—. Encara que hi hagués molt bones raons per no fer el que feia.

En Bast es va passar una mà per un costat de la cara.

—Així doncs, mires de no fer-te enrere de les teves decisions?

En Kote va vacil·lar.

—Bé ho podries dir així —va reconèixer.

—Bé ho podria dir així jo, Reshi —digué en Bast amb aire de suficiència—. Tu, en canvi, ho complicaries tot sense necessitat.

En Kote va arronsar les espatlles i va tornar a mirar la post de suport.

—Suposo que només li he de buscar un lloc.

—Aquí fora? —va preguntar en Bast amb expressió horroritzada.

En Kote va fer un somriure malintencionat que li va il·luminar el rostre.

—I tant —va dir, assaborint la reacció d’en Bast. Va dedicar una mirada especulativa als murs i va arronsar els llavis—. Per cert, on la vas entaforar?

—A la meva cambra —va reconèixer en Bast—. Sota el llit.

En Kote va assentir distretament, mirant encara els murs.

—Doncs vés a buscar-la.

Va fer un petit gest amb una mà per fer-lo marxar i en Bast se’n va anar de pressa, tot emmurriat.

Quan en Bast va tornar a l’habitació amb una beina negra penjant d’una mà, sobre la barra hi havia tot d’ampolles lluents, i en Kote era dret damunt el taulell, ara buit, entre les dues bótes feixugues de roure.

En Kote es va deturar en l’acte de col·locar la post de suport damunt una de les bótes i va cridar, consternat:

—Vigila, Bast! Estàs portant una dama, no pas giravoltant amb una mossa en un ball de patacada.

En Bast va parar en sec i la va agafar obedientment amb totes dues mans per recórrer la resta del camí fins a la barra.

En Kote va clavar un parell de claus a la paret, va entortolligar-hi una mica de filferro i va penjar-hi la post de suport.

—Passa-me-la, vols? —va dir amb la veu estranyament trencada.

En Bast l’hi va acostar amb les dues mans. Per un moment semblava un escuder oferint l’espasa a un cavaller d’armadura brillant. Però allà no hi havia cap cavaller, només un hostaler, només un home amb un davantal que es feia dir Kote. Va agafar l’espasa de les mans d’en Bast i va redreçar l’esquena, dret sobre el taulell de darrere la barra.

Va treure l’espasa de la beina sense fer floritures. L’arma, d’un blanc grisenc i mat, va brillar a la llum de la tardor que omplia l’estança. Semblava nova. No estava oscada ni rovellada. No hi havia ratllades brillants que marquessin el costat gris i mat de la fulla. Però encara que no estigués deteriorada, era antiga. I tot i que era evident que es tractava d’una espasa, no era corrent. Si més no, a cap habitant d’aquell poble no l’hi hauria semblat. Feia l’efecte que algun alquimista hagués destil·lat una dotzena d’espases, i quan el gresol s’havia refredat, el que jeia al fons era això: una espasa en la seva forma més pura. Era esvelta i elegant. Era mortal com una pedra esmolada per les aigües ràpides d’un riu.

En Kote la va sostenir un moment amb mà ferma.

Tot seguit va col·locar-la a la post de suport. El metall blanc grisenc va brillar sobre la roah fosca. Encara que se’n podia veure el mànec, era prou fosc perquè fos gairebé indistingible de la fusta. La paraula que hi havia a sota, negra sobre la negror, semblava fer un retret: «Insensatesa».

En Kote va baixar i en Bast i ell es van quedar l’un al costat de l’altre mirant-la, sense dir res.

En Bast va trencar el silenci:

—La veritat és que és impressionant —va dir, com si li costés admetre-ho—. Però… —Es va estremir mentre provava de trobar les paraules adients.

En Kote li va donar una plantofada a l’esquena amb una alegria estranya.

—No et preocupis per mi. —Ara semblava més animat, com si l’activitat li hagués donat energia—. M’agrada —va dir amb una convicció sobtada, i va penjar la beina negra d’un dels ganxos de la post de suport.

Hi havia coses per fer. Ampolles per netejar i tornar al seu lloc. El dinar per preparar. Els plats del dinar per rentar. Durant una estona, l’ambient va ser alegre i atrafegat. Mentre treballaven, tots dos van conversar sobre assumptes sense gaire rellevància. I encara que anaven sense parar d’una banda a l’altra, resultava evident que tenien poques ganes d’acabar el que estaven fent, com si tinguessin por d’enllestir la feina i que el silenci tornés a omplir l’habitació.

Llavors va succeir una cosa estranya. Es va obrir la porta i el soroll es va infiltrar a pleret dins la Pedra Fita com una ona suau. Un grup de gent es va afanyar a entrar, parlant i deixant caure farcells a terra. Van escollir taules i van deixar les capes als respatllers de les cadires. Un individu que duia una cota de malles gruixuda es va treure l’espasa i la va repenjar a una paret. Dos o tres homes duien ganivets al cinturó. Quatre o cinc van demanar cervesa.

En Kote i en Bast els van observar uns moments abans d’entrar en acció amb moviments suaus. En Kote va somriure i va començar a servir copes. En Bast va sortir com una fletxa per veure si hi havia cavalls que calgués posar a l’establa.

Al cap de deu minuts, la fonda era un lloc diferent. Les monedes dringaven a la barra. Van col·locar formatge i fruita en plats i van penjar un perol d’aram a bullir a poc a poc a la cuina. Els homes van canviar de lloc taules i cadires per encabir-hi el grup, de gairebé una dotzena de persones.

En Kote els anava identificant a mesura que entraven. Dos homes i dues dones, carreters colrats pels anys vivint al ras i feliços de poder passar una nit a recer del vent. Tres guàrdies de mirada dura que feien olor de ferro. Un calderer panxut, de somriure fàcil, que mostrava les poques dents que li quedaven. Dos joves, un de ros i un de bru, ben vestits i d’accent culte, viatgers prou assenyats per unir-se a un grup més gran que els oferiria protecció al camí.

Van trigar un parell d’hores a instal·lar-se. Van regatejar pel preu de les cambres. Hi va haver discussions amistoses sobre qui dormiria amb qui. Van anar a buscar el més indispensable als carros i a les alforges. Van demanar que els preparessin banyeres i els van escalfar aigua. Van dur fenc als cavalls i en Kote va omplir d’oli tots els llums.

El calderer es va afanyar a sortir per aprofitar la darrera claror del dia. Va recórrer els carrers del poble amb la carreta de dues rodes tirada per una mula. Els infants s’hi van aplegar al voltant, demanant llaminadures, històries i ardits.

Quan va quedar clar que no els donarien res, la majoria va perdre l’interès. Van formar una rotllana amb un nen al mig i van començar a picar de mans, seguint el compàs d’una cançó infantil que ja era molt vella quan els seus avis la cantaven:

Quan es tenyeix de blau el foc de la llar,

que heu de restar?, que heu de restar?

Fugiu cames ajudeu-me, fugiu i amagueu-me.

Rient, el nen del mig va provar de trencar la rotllana mentre els altres infants l’empenyien.

—Calderer —va anunciar l’ancià amb veu sonora—. Adobaperols. Bon esmolet. Saurí expert. Fullamare. Suro tallat. Fulards de seda del gran poblat. Paper de cartes. Menjar ensucrat.

Això va atreure l’atenció dels infants, que van tornar en munió al seu costat. Van muntar una petita desfilada mentre l’home caminava pel carrer, cantant:

—Bon cuiram. Pebre blanc. Blonda fina i ploma brillant. El calderer serà al poble fins al vespre i marxarà demà. Avui treballa fins al capvespre. Vine, dona. Vine, damisel·la, tinc aigua de roses i delicada tela.

Al cap d’un parell de minuts es va instal·lar a la porta de la Pedra Fita, va muntar la mola i es va posar a esmolar un ganivet.

Mentre els adults es començaven a agrupar al voltant de l’ancià, la mainada va tornar al seu joc. Una nena al mig de la rotllana es va posar una mà a sobre dels ulls i va provar d’enxampar els altres infants mentre fugien, picant de mans i cantant:

Quan els seus ulls són negres com gola de llop,

cap a on tocar el dos?, cap a on tocar el dos?

Lluny i a dos dits, són aquí.

El calderer atenia tothom per torns, de vegades dos o tres clients alhora. Bescanviava ganivets esmolats per ganivets esmussats i una moneda petita. Venia tisores i agulles, cassoles d’aram i flascons que les dones casades amagaven de pressa després de comprar-los. Comerciava amb botons, bossetes de canyella i sal. Llimones de Tinué, xocolata de Tarbean, banya polida d’Aerueh…

Mentrestant els infants continuaven cantant:

Heu vist un home sense rostre?

Van com fantasmes de poble en poble.

Quina una en faran?, quina una en faran?

Els Xandrian, els Xandrian.

En Kote va suposar que els viatgers feia més o menys un mes que anaven junts, prou temps per sentir-se còmodes els uns amb els altres, però no suficient per barallar-se per coses petites. Feien olor de cavalls i de pols del camí. L’hostaler la va aspirar com si fos perfum.

El millor de tot era el soroll. Cuir grinyolant. Homes rient. El foc esclafia i petarrellejava. Les dones coquetejaven. Algú fins i tot va tombar una cadira. Per primera vegada en molt de temps no hi havia silenci a la fonda Pedra Fita. O, si n’hi havia, era massa feble per ser observat, o estava massa ben amagat.

En Kote era enmig de tot allò, sempre en moviment, com un home vigilant una màquina grossa i complicada. Amb una cervesa a punt en el mateix moment que una persona la demanava, parlava i escoltava en la mesura adient. Reia els acudits, encaixava mans, somreia i s’enduia les monedes d’una revolada com si de debò li calguessin els diners.

Després, quan va arribar el temps de les cançons i tothom havia cantat les seves preferides i encara en volien més, en Kote els va dirigir des de darrere la barra, picant de mans per marcar el compàs. Amb el foc resplendint als seus cabells, va cantar «Calderer assaonador», més versos dels que qualsevol d’ells havia sentit mai, i a ningú no li va importar gens ni mica.

Hores després, la taverna irradiava calidesa i jovialitat. En Kote estava agenollat davant la llar alimentant el foc, quan algú va parlar darrere seu.

—Kvothe?

L’hostaler es va girar amb un somriure desconcertat.

—Senyor?

Era un dels viatgers ben vestits, el ros, i tentinejava una mica.

—Vós sou en Kvothe.

—Kote, senyor —va respondre en Kote amb el to indulgent que les mares fan servir amb els fills i els hostalers fan servir amb els borratxos.

—Kvothe el Sense Sang —va insistir l’home amb la persistència obstinada dels embriacs—. La vostra cara em sonava, però no sabia de què. —Va somriure, orgullós, i es va donar uns copets al nas amb el dit—. Us he sentit cantar i he sabut que éreu vós. Us vaig sentir una vegada a Imre. Després em vaig fer un tip de plorar. Mai no he sentit res igual ni abans ni després. Em vau trencar el cor.

Les frases del jove s’anaven desgavellant, però la cara es mantenia seriosa mentre continuava parlant:

—Sabia que no podíeu ser vós. Però m’he pensat que sí. Encara que… Però quin altre home té els vostres cabells? —Va sacsejar el cap, intentant espavilar-se sense èxit—. Vaig veure el lloc d’Imre on el vau matar. Al costat de la font. Les pedres estan totes esmipolades. —Va corrugar les celles i es va concentrar en la paraula—. Esmicolades. Diuen que ningú no les pot arreglar.

L’home ros va fer una altra pausa. Va tancar els ulls una mica per enfocar millor. Semblava sorprès per la reacció de l’hostaler.

L’home pèl-roig somreia ensenyant les dents.

—Voleu dir que m’assemblo a en Kvothe? Al famós Kvothe? Jo mateix ho he pensat sempre. Tinc un gravat d’ell a la rebotiga. El meu ajudant sempre en fa burla. Us faria res dir-li el que m’acabeu de dir?

En Kote va tirar un últim tió al foc i es va aixecar. Però quan s’allunyava de la llar, una de les cames se li va torçar i va caure feixugament a terra, bolcant una cadira.

Alguns dels viatgers se li van acostar a corre-cuita, però l’hostaler ja era dempeus, fent signes a la gent perquè tornés a seure.

—No, no. Estic bé. Em sap greu haver sobresaltat tothom.

Malgrat el seu somriure, era evident que s’havia fet mal. Tenia la cara contreta a causa del dolor i es va recolzar feixugament en una cadira.

—Fa tres estius se’m va clavar una fletxa al genoll quan travessava l’Eld. De tant en tant em fa figa. —Va fer una ganyota de dolor i va afegir en to nostàlgic—: Això és el que em va fer renunciar a la bona vida del camí. —Havia allargat la mà per tocar-se amb tendresa la cama, doblegada en un angle estrany.

Un dels mercenaris va parlar en veu alta:

—Jo hi posaria un cataplasma, o s’inflarà molt.

En Kote es va tocar la cama novament i va assentir amb el cap.

—Veig que hi enteneu, senyor. —Es va girar cap a l’home ros que era dret al costat del foc, vacil·lant lleugerament—. Em podríeu fer un favor, fill meu?

L’home va assentir sense dir res.

—Tanqueu el tub. —En Kote va assenyalar la xemeneia—. Bast, em vols ajudar a pujar l’escala?

En Bast se li va acostar a corre-cuita i es va passar el braç d’en Kote al voltant de les espatlles. En Kote s’hi va repenjar i, coixejant, va anar cap a la porta i va pujar l’escala.

—Fletxa a la cama? —va preguntar en Bast a mitja veu—. De debò et fa tanta vergonya haver patit una petita caiguda?

—Gràcies a Déu que ets tan babau com ells —va dir en Kote amb aspresa així que van ser fora de la vista de tothom. Va començar a renegar a mitja veu mentre pujava uns quants esglaons més. Era evident que tenia el genoll il·lès.

En Bast va fer uns ulls com unes taronges i després va entretancar-los.

En Kote es va aturar dalt de l’escala i es va fregar els ulls.

—N’hi ha un que sap qui sóc —va dir, arrufant les celles—. Sospita.

—Quin? —va preguntar en Bast amb una barreja de ràbia i aprensió.

—Camisa verda, cabells rossos. El que era més a prop meu al costat de la llar de foc. Dóna-li alguna cosa per fer-lo dormir. Ja ha estat bevent. Si es desmaia, no se n’estranyarà ningú.

En Bast va reflexionar breument.

—Malsonera?

—Mhenka.

En Bast va aixecar una cella, però va fer que sí amb el cap.

En Kote es va redreçar.

—Escolta tres vegades, Bast.

En Bast va parpellejar un cop i va assentir.

En Kote va parlar en un to sec i net:

—Jo era un escorta amb llicència municipal de Ràlien. Ferit mentre defensava amb èxit una caravana. Fletxa al genoll dret. Fa tres anys. A l’estiu. Un mercader ceàldic, agraït, em va donar diners per obrir un hostal. Es deia Dèolan. Viatjàvem procedents de Purvis. Esmenta-ho de passada. Ho tens?

—Et sento tres vegades, Reshi —va respondre en Bast cerimoniosament.

—Vés-hi.

Mitja hora després, en Bast va portar una escudella a l’habitació del seu mestre i el va tranquil·litzar dient-li que al pis de sota tot anava bé. En Kote va assentir amb el cap i li va donar instruccions precises perquè no el destorbés la resta de la nit.

Quan en Bast va tancar la porta darrere seu, la seva cara era de preocupació. Es va quedar dret dalt de l’escala una bona estona, pensant què podia fer.

És difícil saber què l’amoïnava tant. A en Kote no se’l veia afectat. Però potser sí que es movia una mica més a poc a poc, i potser sí que la petita espurna que l’activitat de la nit li havia encès als ulls ara era més somorta. De fet, amb prou feines se li veia. De fet, tal vegada li havia desaparegut del tot.

En Kote va seure davant del foc i va prendre el sopar amb gestos mecànics, com si només busqués un lloc dintre seu per guardar-hi el menjar. Després de l’últim mos es va quedar amb la mirada perduda, sense recordar què havia menjat ni quin gust tenia.

El foc va petar, i això el va fer parpellejar i recórrer visualment l’habitació. Es va mirar les mans, que descansaven a la falda, l’una cargolada dins l’altra. Al cap d’un moment, les va aixecar i les va obrir, com per escalfar-les davant el foc. Eren gràcils, amb els dits llargs i delicats. Se les va mirar amb atenció, com si esperés que fessin alguna cosa pel seu compte. Després les va deixar a la falda, les va posar l’una sobre l’altra i va tornar a contemplar el foc. Inexpressiu, immòbil, es va estar assegut fins que només hi va quedar cendra grisa i brases que cremaven sense flama.

Mentre es desvestia per ficar-se al llit, el foc va revifar. La llum rogenca li va dibuixar unes línies tènues al cos, a l’esquena i als braços. Totes les cicatrius eren llises i argentades, i el senyalaven com el llamp, com línies de records dolços. La flamarada les va revelar totes breument, ferides velles i noves. Totes les cicatrius eren llises i argentades menys una.

El foc va vacil·lar i va morir. El son el va anar a trobar com una amant en un llit buit.

Els viatgers van marxar l’endemà de bon matí. En Bast va atendre’n les necessitats mentre explicava que el seu mestre tenia el genoll molt inflat i no es veia amb cor de baixar l’escala tan d’hora. Tothom ho va entendre, llevat del jove ros, massa atordit per entendre res. Els guàrdies van intercanviar somriures i van posar els ulls en blanc mentre el calderer feia un sermó improvisat sobre el tema de l’abstinència. En Bast va recomanar alguns remeis desagradables per a la ressaca.

Quan van haver marxat, en Bast va atendre la fonda, la qual cosa no suposava gaire feina, ja que no hi havia clients. Es va passar gairebé tota l’estona mirant de trobar maneres d’entretenir-se.

Poc després del migdia, en Kote va baixar els esglaons i se’l va trobar trencant nous sobre la barra amb un llibre feixuc relligat en cuir.

—Bon dia, Reshi —va dir en Bast, alegrement.

—Bon dia, Bast —va dir en Kote—. Cap novetat?

—El noi dels Òrrison ha vingut a fer-nos una visita. Volia saber si ens calia carn de xai.

En Kote va assentir amb el cap, gairebé com si ja s’ho hagués imaginat.

—Quanta n’has encarregat?

En Bast va fer una ganyota.

—No m’agrada gens la carn de xai, Reshi. Té gust de mitenes molles.

En Kote va arronsar les espatlles i se’n va anar cap a la porta.

—He de fer uns quants encàrrecs. Vigila això, vols?

—Sempre ho faig.

Fora de la fonda Pedra Fita, al camí de terra que travessava el centre del poble, l’aire era immòbil i aclaparador, el cel era una extensió monòtona i grisa de núvols. Semblava que havia de ploure però hi faltava l’energia necessària.

En Kote va travessar el carrer fins a la porta de la forja, que era oberta. El ferrer duia els cabells molt curts i tenia una barba espessa i serrada. Mentre en Kote l’observava, va ficar amb cura un parell de claus a la virolla de la fulla d’una dalla i la va fixar fermament en un mànec corb de fusta.

—Hola, Caleb.

El ferrer va repenjar la dalla a la paret.

—Què puc fer per vós, mestre Kote?

—A tu també t’ha vingut a fer una visita el noi dels Òrrison?

En Caleb va assentir.

—Continuen perdent ovelles? —va preguntar en Kote.

—La veritat és que ja n’han trobat unes quantes. Esventrades de manera terrible, gairebé desfetes.

—Llops? —va preguntar en Kote.

El ferrer va arronsar les espatlles.

—Ja sé que és estrany en aquesta època de l’any, però quina altra cosa podria ser? Un ós? Suposo que estan venent els animals que no poden vigilar perquè van escassos de mà d’obra.

—Escassos de mà d’obra?

—Per culpa dels impostos han hagut d’acomiadar el jornaler, i el fill gran es va allistar a l’exèrcit del rei al principi de l’estiu. Ara és fora, lluitant contra els rebels a Menat.

—Meneras —va corregir en Kote en to amable—. Si tornes a veure el seu fill, fes-li saber que jo estaria disposat a comprar-ne unes tres meitats.

—Ho faré. —El ferrer va dedicar a l’hostaler una mirada de complicitat—. Alguna cosa més?

—Bé. —En Kote va apartar els ulls, cohibit de sobte—. Em preguntava si tindries alguna barra de ferro per aquí —va dir, sense mirar el ferrer als ulls—. No cal que sigui res de l’altre món. El simple ferro en lingots de tota la vida serviria.

En Caleb va riure per sota el nas.

—No sabia si al final vindries o no. El vell Cob i els altres ho van fer abans-d’ahir. —Es va acostar a un banc de treball i va aixecar una peça de lona—. En vaig fer un parell de més per si de cas.

En Kote va agafar una barra de ferro d’uns seixanta centímetres de llarg i la va brandar amb una mà com aquell qui res.

—Ets un home intel·ligent.

—Conec la meva feina —va dir el ferrer amb aire de suficiència—. Necessites res més?

—Doncs sí —va dir en Kote mentre es col·locava la barra de ferro còmodament a l’espatlla—. Hi ha una altra cosa. No et deuen pas sobrar un davantal i un parell de guants de forja?

—Potser sí —va dir en Caleb en to vacil·lant—. Per què?

—Darrere la fonda hi ha un pam de terra amb esbarzers. —En Kote va fer un gest amb el cap en direcció a la fonda—. Estic pensant a arrencar-los per poder-hi fer un hort l’any vinent. Però no m’agradaria deixar-m’hi la meitat de la pell.

El ferrer va assentir i va indicar amb un gest a en Kote que el seguís a la rebotiga.

—En tinc un joc vell —va dir mentre treia un parell de guants pesants i un davantal rígid de cuir; l’un i l’altre socarrats en alguns llocs i empastifats de greix—. No són gaire macos, però suposo que t’estalviaran el pitjor.

—Quant en vols? —va preguntar en Kote, traient la bossa dels diners.

El ferrer va sacsejar el cap.

—Amb una iota n’hi hauria prou. No ens serveixen de res ni a mi ni al noi.

L’hostaler li va lliurar la moneda i el ferrer va entaforar el davantal i els guants dins un sac vell de xarpellera.

—Estàs segur que ho vols fer ara? —va demanar el ferrer—. Fa temps que no plou. La terra serà més tova a la primavera, després del desglaç.

En Kote va arronsar les espatlles.

—L’avi sempre em deia que la tardor és l’època d’arrencar de soca-rel allò que no vols que et torni a molestar. —En Kote va imitar la veu trèmula d’un ancià—: «Als mesos primaverals les coses són massa plenes de vida. A l’estiu, són massa fortes i no cedeixen. A la tardor…». —Va mirar les fulles canviants dels arbres que els envoltaven—. «La tardor és l’època bona. A la tardor tot està cansat i disposat a morir.»

Aquella mateixa tarda, en Kote va enviar en Bast a recuperar hores de son. Després es va moure lànguidament per la fonda, fent feines de poca importància que havien quedat pendents la nit abans. No hi havia clients. Quan la nit va arribar per fi, va encendre els llums i va començar a fullejar un llibre, sense gaire interès.

Se suposava que la tardor era l’època més atrafegada de l’any, però ara els viatgers escassejaven. En Kote sabia, amb una certesa trista, que l’hivern seria força llarg.

Va tancar la fonda d’hora, una cosa que no havia fet mai. No es va molestar a escombrar; el terra no ho necessitava. No va fregar les taules ni la barra; no s’havien fet servir. Va netejar un parell d’ampolles, va tancar la porta amb clau i se’n va anar al llit.

No hi havia ningú a prop que notés la diferència. Ningú, tret d’en Bast, que observava el seu mestre i esperava, amoïnat.

4

A mig camí de Newarre

El Cronista caminava.

El dia anterior coixejava, però ara no hi havia cap part dels seus peus que no li fes mal, i, per tant, coixejar no li servia de res. Havia cercat cavalls al gual d’Abbot i a Rannish, havia ofert preus escandalosos fins i tot pels animals més decrèpits. Però als pobles com aquells la gent no tenia cavalls de sobres, i menys quan s’apropava la collita.

Malgrat que havia caminat durant tot el dia, encara viatjava quan es va fer de nit i aquell camí de terra ple de sots es va convertir en un terreny sembrat d’obstacles que amb prou feines es veien. Al cap de dues hores d’avançar a les palpentes, el Cronista va veure una llum que parpellejava entre els arbres i va abandonar el propòsit d’arribar a Newarre aquella mateixa nit; l’hospitalitat d’un mas seria prou agradable.

Va sortir del camí i va caminar cap a la llum, entrebancant-se entre els arbres. Però el foc era més lluny del que es pensava, i més gran. No era el llum d’una casa, ni tampoc les espurnes d’un foc de camp. Era una foguera que flamejava a les ruïnes d’una casa vella, poc més que dos murs de pedra mig enderrocats. Hi havia un home arraulit al racó que formaven aquells dos murs. Duia una capa gruixuda amb caputxa, embolicada com si fos ple hivern i no pas una nit temperada de tardor.

Les esperances del Cronista van créixer quan va veure un petit foc per cuinar amb una cassola penjada a sobre. Però quan s’hi va acostar, va sentir una olor repugnant barrejada amb el fum de la llenya. Feia pudor de cabells cremats i de flors podrides. El Cronista va decidir de seguida que, fos el que fos allò que l’home estava coent, no en volia gens. Tot i així, fins i tot un lloc a la vora d’un foc era millor que cargolar-se al costat del camí.

El Cronista va entrar al cercle de llum.

—He vist el teu f…

Es va aturar en veure que l’home es posava dempeus ràpidament, brandant una espasa amb totes dues mans. No, no pas una espasa, una mena de garrot llarg i fosc, amb una forma massa regular per ser un tros de llenya.

El Cronista va parar en sec.

—Només buscava un lloc per dormir —va dir de seguida, aferrant sense adonar-se’n el cercle de ferro que li penjava del coll—. No vull problemes. Et deixaré sopar.

Va fer un pas enrere.

L’home es va relaxar, i el garrot va caure i va dringar en una pedra.

—Pel cos socarrat de Déu! Què hi fas, aquí, a aquestes hores de la nit?

—Em dirigia cap a Newarre i he vist el foc.

—Has seguit un foc desconegut dins el bosc en plena nit? —L’home encaputxat va sacsejar el cap—. Val més que vinguis. —Va indicar al Cronista amb la mà que s’hi apropés, i l’escrivent va veure que duia uns guants gruixuts de cuir—. En fi, que Tehlu ens ajudi. Has tingut mala sort tota la vida, o l’has estat reservant per a aquesta nit?

—No sé a qui esperes —va dir el Cronista, fent un pas enrere—, però estic segur que t’estimaries més fer-ho tot sol.

—Calla i escolta —va dir l’home amb aspresa—. No sé quant temps tenim. —Va mirar cap avall i es va fregar la cara—. Déu, mai no sé fins on explicar. Si no em creus, et pensaràs que sóc boig. Però si em creus, t’espantaràs i seràs menys que inútil. —Va tornar a alçar la mirada i va veure que el Cronista no s’havia mogut—. Vine aquí, maleït siguis. Si tornes allà, ets home mort.

El Cronista va mirar per damunt l’espatlla cap a la foscor del bosc.

—Per què? Què hi ha allà?

L’home va fer una rialla breu i amarga, i va sacsejar el cap, exasperat.

—Vols que et digui la veritat? —Es va passar la mà pels cabells, i en fer-ho es va tirar enrere la caputxa. La llum del foc va il·luminar uns cabells d’un roig increïble, i uns ulls d’un verd sorprenent i intens. Avaluà el Cronista amb una mirada—. Dimonis —va dir—. Dimonis en forma d’aranyes grosses i negres.

El Cronista es va relaxar.

—Els dimonis no existeixen. —El seu to delatava que havia dit el mateix moltíssimes vegades.

L’home pèl-roig va fer una rialla incrèdula.

—Doncs llavors suposo que ens en podem tornar a casa! —Va dedicar un somriure histèric al Cronista—. Escolta, suposo que ets un home instruït. Ho respecto, i en bona part tens raó. —La seva expressió es va fer seriosa—. Però aquí i ara, aquesta nit, estàs equivocat. Tan equivocat com se’n pot estar. Quan te n’adonis, no voldràs ser a l’altra banda de la foguera.

Davant la certesa rotunda que hi havia en la veu d’aquell home, el Cronista va notar una esgarrifança. Sentint-se força insensat, va vorejar la foguera a poc a poc fins a situar-se a l’altra banda.

El desconegut el va avaluar de seguida.

—Suposo que no deus pas portar armes, oi? —va preguntar, i el Cronista va negar amb el cap—. En realitat tant és. Una espasa no et serviria de gaire. —Li va posar a les mans un tronc gruixut—. Dubto que aconsegueixis tocar-ne cap, però val la pena intentar-ho. Són ràpids. Si se te n’enfila un, tira’t a terra. Intenta caure-li a sobre i esclafar-lo amb el cos. Rodola per terra. Si arribes a subjectar-ne un, llença’l al foc.

Va tornar a posar-se la caputxa i va parlar molt de pressa:

—Si portes alguna pe

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X