Pròleg

Recordo el meu avi començant el dia amb una gran estesa de diaris davant seu. No era de menjar gaire, com revela la seva figura petita i nerviosa, i la magdalena o el croissant sempre quedaven en un segon pla. El que sí que engolia de gust, i amb avidesa, era la premsa. Llegir els diaris (sempre quatre o cinc alhora: catalans, espanyols, sovint internacionals) era la seva manera d’endreçar el món i alhora agafar distància per treure’n un discurs que el connectés —i ens connectés a tots nosaltres— amb alguna cosa universal. Com a fill d’un expert en fotografia, entén de seguida la diferència entre les coses en cru, que són bordes, i la mirada concreta que et permet arrelar-hi. Amb la premsa i l’observació directa de la realitat, Calders ho radiografia tot i crea la seva obra. No només els contes i novel·les sinó també els articles periodístics, que comença a escriure als anys trenta i són un fil conductor del seu pensament.

De fet, Calders assaja els primers articles molts anys abans. A l’Escola Mossèn Cinto, fundada per pares amb sensibilitat cultural i artística, es donava molta importància a l’escriptura. Mentre la majoria dels nens amb prou feines començaven a lligar quatre frases encarcarades, ell convertia excursions i visites escolars en cròniques que anaven més enllà de la grisor dels fets pretesament objectius per connectar-los a la realitat d’un sentit profund. Per això Tísner explica que «quan el Pere llegia en veu alta, era dels pocs moments en què tots callàvem». I per això, dels primers articles que escriu al Diari Mercantil, sobre el feixisme, fins a l’últim, publicat a l’Avui als anys noranta, quan tothom es pensa que la història s’acaba i la democràcia ens portarà un benestar infinit, l’actitud d’equilibri entre angoixa i tranquil·litat dels seus textos és essencialment la mateixa. L’escriptor, al cap i a la fi, participa en els debats internacionals per retrobar-se amb la seva intuïció i rescatar-ne un valor honest i genuí, no per deixar-se enganyar per modes, excuses o miratges.

Què en diria, Calders, de l’època que vivim? No ho sabem, però tots els debats que ara tornen són terreny trepitjat, viscut i travessat per Calders durant el segle XX: la tensió entre democràcia i autoritarisme, la xenofòbia, la immigració i les onades de refugiats, la repressió espanyola, el maltractament de la llengua, la censura. El seu ull distant, amb una ironia que li permet tallar de cantó però entrant fins al fons, veu venir la realitat i l’horror del segle XX d’una hora lluny i sense deixar que se li fiqui a dins, que és l’única manera d’evitar que et mati.

De petit havia viscut el tancament de la seva escola per ordre de Primo de Rivera, i recordava com havien confiscat un gran mapa que tenien penjat a l’aula i on hi havia representades les llengües del món. Quan durant la República, ja com a periodista, veu com Mussolini xucla als italians fins i tot el sentit de l’art, o com s’angoixen els jueus de Barcelona davant la persecució demencial que ha engegat Berlín, Calders comença a filtrar la realitat amb la distopia a l’horitzó, potser en un intent de conjurar-la. A mesura que la pitjor versió del futur es va fent realitat —la guerra, el franquisme, l’exili— escriu per blindar les seves conviccions i mantenir vius la llengua i el país. Quan torna a Barcelona, la distopia continua: més enllà de la censura franquista, l’ambient de censura provinciana que s’hi troba ens parla, i molt, de la Catalunya d’avui.

Aquesta antologia recull una setantena d’articles dels prop de dos mil que va escriure entre el 1933 i el 1994, i una selecció de sis contes. Són una proposta per llegir la història del segle XX i trobar-hi claus per entendre l’època actual, al voltant de tres eixos que recorren l’obra de Calders. El primer és la intuïció de l’apocalipsi; el món occidental s’apropa a una cruïlla i Catalunya és el banc de proves on s’assagen les grans tensions europees. Un segon eix és la censura. Calders és un dels pocs escriptors que, de manera regular, passa el cotó per la superfície bruta de la Catalunya ocupada i en deixa al descobert les misèries: l’autocensura i estretor de mires intel·lectual. «A les coses que et preocupen no pots referir-t’hi —explica en una entrevista que li fa Estanislau Torres el 1972—. El problema de la immigració, per exemple, no el pots tractar com el tractaries ni enfocar-lo de manera que et puguis preguntar què podríem fer de cara al futur.» El tercer eix és el lligam amb l’imperi, que sempre hi és present però que agafa consistència concreta en els articles de teoria literària, de llengua, d’art i de cultura, que van al centre de la identitat i de la història i mantenen la continuïtat del món català com a opció actual, rescatada —per dir-ho a la manera de Steiner— del mar de la tota­litat dels mons possibles.

Catalunya, centre de l’apocalipsi

Calders explica que, pels fets d’octubre del 34, els van donar uns fusells que ni tan sols funcionaven. La Generalitat no va saber què fer de les armes i va malbaratar la força de la gent. Diu Hannah Arendt que la història és cíclica (per més que els americans, d’història curta i recreada amb èpica, en tinguin una visió més aviat lineal), i Calders sembla que ho pressenti des de bon començament. Quan comença a treballar al Diari Mercantil, pràcticament tot el que escriu acaba estant relacionat d’una manera o altra amb l’ascens del feixisme. Sovint s’encarrega de la crítica d’art, però miri on miri veu signes de decadència cultural, i atribueix la pèrdua de criteri artístic i sentit del gust a la depredació del totalitarisme i el forat negre que va obrint al seu voltant. Ho veu en el futurisme, que anys després del manifest fundador s’ha tornat grotesc i irrellevant; en el museu antiguerra de Berlín, que d’un dia per l’altre de­s­apareix. Ho veu, fins i tot, en la «luminotècnia» que s’ha estès pels terrats de Barcelona després de l’Exposició del 29, l’operació internacional propagandística que patrocina la dictadura de Primo de Rivera a Catalunya abans de caure. En plena República, els barcelonins continuen enlluernats amb l’herència de fanalet de barri que ha deixat la dictadura («del farolillo», que diu Josep Maria Planes), cosa que denota fins a quin punt les classes mitjanes i altes de la ciutat han abaixat el llistó espiritual «a base de guix i escaiola».

Calders, com Salvemini des dels Estats Units o Zweig des d’Àustria, o com Xammar des de Berlín, denuncia als seus articles la degradació espiritual europea. Tot i l’esforç que fa per formular la intuïció com una temença, els seus articles acaben sent premonitoris. A la seva primera novel·la, publicada el desembre del 36, en certa manera també hi plana l’ambient de mal averany. Tot i que el tema central no és la guerra, La Glòria del Doctor Larén acaba amb un tiroteig i una escena que evoca el pistolerisme. Fins aleshores, el to premonitori té encara una expressió càndida i innocent. Llavors esclata la guerra i ve l’època de L’Esquella de la Torratxa: Calders i Tísner n’agafen la direcció, i els ninots que hi van publicant, de manera intermitent perquè al front no sempre «hi regna la tranquil·litat» que anuncien grotescament alguns titulars, tenen un to molt més negre. L’apocalipsi s’ha fet realitat i la millor manera de distanciar-se’n és mirar-la de cara sense esverar-se. «Mira, Quim —diu una noia en un acudit gràfic que mostra una parella en un descampat i dos esquelets a terra—. Aquí es veu que hi van fer una costellada.» En un altre acudit, Calders —que alterna sempre entre la realitat internacional i la local— celebra que a les eleccions belgues hagi guanyat Van Zeeland i no Degrelle, que anys més tard col·laborarà amb els nazis i s’acabarà refugiant a l’Espanya franquista.

El periple que ve després de la guerra és conegut: Calders travessa la frontera pel coll d’Ares, va a parar a un camp de concentració, se n’escapa i passa quatre mesos a França, un d’ells al castell de Roissy-en-Brie, abans de poder embarcar cap a Mèxic. Quan hi arriba, el 27 de juliol de 1939, es pensa que serà per tres o quatre anys. Se n’hi va estar vint-i-tres. Com Carner, com Tísner, com Ferran de Pol i tants d’altres. La intelligentsia en pes abandona el país. Tot això ho podem llegir com un viatge des del futur, un exercici trist però tranquil perquè juguem sobre segur i sabem que la història, tot i els morts, la repressió i l’erm intel·lectual que l’exili deixa darrere seu, acaba més o menys bé —si és que es pot dir així—. Però també ho podem llegir com un mirall del present, i aquí l’exercici es torna angoixant. Calders no s’ho va creure mai, això de la fi de la història que es va posar de moda a principi dels noranta amb el llibre de Fukuyama, però han calgut vint anys, l’ascens de la ultradreta a tot Europa i, sobretot, el referèndum d’independència a Catalunya, amb les imatges de la policia espanyola obrint caps fent la volta al món, perquè s’admetés de forma generalitzada que la història torna. «History returns in Catalonia», escrivia Yascha Mounk el dia 2 d’octubre. Si durant la guerra de Successió —com explica Enric Vila a Londres-París-Barcelona— Catalunya era la clau de volta perquè a Europa el sentit moral posés límits a la raó d’estat i el militarisme, al segle XXI teníem la responsabilitat, des del cor de la Unió Europea, d’estirar el món cap a l’aprofundiment democràtic i Catalunya cap a la llibertat defensant (com qui travessa el foc, no pas jugant al gat i la rata) la voluntat dels catalans expressada durant anys als carrers i les urnes.

La tensió entre autoritarisme i democràcia, agafant una metàfora de Calders, segueix la llei del pèndol. Un cop passat el franquisme i ja des de Barcelona, Calders participa en tots els debats internacionals des de les pàgines de l’Avui, El Temps i altres publicacions. Preveu l’ascens de la Xina i de Rússia i comenta els girs de guió de la història europea: la independència de les repúbliques bàltiques, el desmembrament de Iugoslàvia, la guerra del Golf, la caiguda de l’URSS. A principi dels noranta, Calders desconfia de l’eufòria del benestar i l’estabilitat permanents que alguns intenten vendre. Davant la caiguda del comunisme es pregunta, amb la seva ironia que d’un tret es carrega el bonisme i la hipocresia imperants: «Què en quedaria, d’Els Pastorets, sense el dimoni? Potser caldria suspendre la representació, per falta d’un dels elements principals». Pocs anys més tard arriba el terrorisme islàmic, l’11-S, les guerres de l’Iraq i l’Afganistan. El Brèxit, Trump i el Primer d’Octubre.

A Calders, el retorn de la història no l’hauria sorprès gaire. En canvi, li hauria sabut greu que, una vegada més, Catalunya no hagi aprofitat la seva posició privilegiada des de l’ull de l’huracà per empènyer el pèndol de la història cap al cantó bo.

La censura dels nostres

Quan Calders torna a Barcelona l’any 1962, es troba un país prim i endarrerit. A la meva mare i els meus oncles, els nens de l’escola els feien el buit perquè anaven amb vambes i texans i semblaven d’un altre planeta. «Sou fills de divorciat», els deien en veu baixa, com si el sol fet d’anomenar-ho ja fos gravíssim. La gent no tenia neveres elèctriques, a les cases feia un fred que pelava, tot tenia un aire brut i conventual. «Això és la vostra Catalunya?», preguntaven els fills, incrèduls. Calders també s’ho devia preguntar més d’una vegada, no tant per l’endarreriment tecnològic —a la Barcelona dels anys trenta s’hi havia celebrat un dels primers congressos de televisió d’Europa, i anys abans s’hi havia fundat una de les primeres emissores de ràdio—, sinó pel clima moralitzant i de mirada rasa. Més de dues dècades de franquisme havien fet que els discursos intel·lectuals tinguessin mordassa doble: la de la censura del règim i la d’unes elits catalanes hipòcrites, provincianes i segrestades per idearis monolítics.

L’any 1965 Candel publica Els altres catalans, i Calders escriu a Serra d’Or l’article «Un gran èxit editorial». La reacció furibunda que va desencadenar mostra fins a quin punt la Catalunya dels anys seixanta és un país poc acostumat al debat d’idees, amb una correcció política marcial, que treballa —ni que sigui de manera inconscient— a favor de l’enemic, i on el pensament, en definitiva, es torna estret com una via de serveis. L’article posa en dubte les tesis bonistes de Candel, que la classe política i intel·lectual catalana ha comprat de manera acrítica. Calders, que sempre les veu venir, ja anticipa al primer paràgraf que la cosa portarà cua dient que «si fos possible, els punts de vista de Francesc Candel serien sospesats i contrastats des d’angles diferents».

En un marc d’idees que, des de l’honestedat intel·lectual, asseguri com a mínim la continuïtat de la nació, Calders assenyala el que gairebé tothom sap: que el més lògic seria ajudar el sud de la península a desenvolupar-se econòmicament per evitar una immigració que no surt de franc. Ni pels que emigren, que acaben vivint en barraques, ni per la capital del país, que d’un dia per l’altre rep una massa social que difícilment pot absorbir sense posar en perill la llengua i la cultura. La Barcelona dels anys seixanta va rebre una allau migratòria del sud d’Espanya fomentada —com és sabut— pel règim franquista. Joshua Fishman, un dels pares de la sociolingüística, explica en un estudi dels anys vuitanta que, sense una política lingüística forta i sostinguda en el temps és impossible que la llengua catalana tingui continuïtat davant d’una massa migratòria castellanoparlant d’unes dimensions tan extraordinàries.

Que això es així, la classe intel·lectual catalana ho sabia perfectament. Però a la Catalunya de l’autocensura, que defuig els debats més importants per por, irresponsabilitat o dependència de les engrunes que el règim deixa gestionar a la petita intelligentsia del país, no es podia admetre. Es va considerar que l’article era ofensiu, insensible, discriminatori. Calders se’n defensa dient que «l’actitud de mestressa feinera manant que la taula sigui allargada i que s’hi posin més plats perquè tenim visites —quantes més serem, més riurem— és del tot encantadora», i denuncia la lleugeresa i la ingenuïtat amb què s’intenta disfressar una discussió que, amb més urgència encara en un país ocupat, s’ha d’abordar amb totes les garanties intel·lectuals. Ho diu un home que, quan torna a Catalunya té, entre els primers amics que hi fa, un guàrdia civil retirat vingut d’Andalusia. L’allau de crítiques sostinguda en el temps i la pressió del grup que remena les cireres a Serra d’Or perquè escrigui més esporàdicament i sobre altres temes, fan que al cap d’uns mesos abandoni la revista.

També el van acusar de racista i xenòfob per la manera com retrata els indis mexicans a L’ombra de l’atzavara. La novel·la, que va guanyar el Sant Jordi l’any 1967, explica amb una ironia que no deixa res per verd la petita tragèdia dels catalans exiliats a Mèxic. Els caràcters del llibre, basats en personatges reals, es debaten entre «adaptar-se» —que en definitiva vol dir cantar les excel·lències dels indígenes per una banda, mentre vas fent vida de gachupín colonitzador per l’altra— o aïllar-se en un exili que en molts casos acaba sent també interior. Per una vegada que Calders fa una novel·la que encaixa amb els paràmetres del realisme històric que Molas i Castellet miren d’imposar amb un monolitisme marxista, tampoc no acaba de satisfer la parròquia. Tothom s’enfada, els catalans de dins i els de fora, potser perquè tots s’hi veuen retratats d’una manera o altra, o perquè és difícil d’acceptar que algú, en un país ocupat, tingui la barra de parlar lliurement.

Calders explica en diversos articles que una cosa és la des­igualtat, que s’ha de combatre fins a esborrar-la, i una altra és la diferència de costums. Tothom té dret a no combregar amb els costums d’altres cultures, i ell confessa que, com a occidental, certes actituds que l’indi mexicà adopta davant la vida no sap ben bé per on agafar-les. Però n’hi ha d’altres que el fascinen i encaixen amb els marges insòlits que la realitat sempre dóna a l’escriptor que creu en la poesia, i ell ho aprofita per explorar-los a les seves narracions i novel·les mexicanes. En la pugna entre l’indi i el «blanc d’origen», diu Calders, aquest darrer «ha d’esquitllar hàbilment la filosofia, perquè quan es tracta de fer preguntes sobre el profund sentit de la vida, l’indi en formula algunes que desarmen». Les acusacions de racisme, doncs, no tenen cap sentit: busquen desacreditar Calders i mantenir les ambicions intel·lectuals del país a ratlla; impedir que surtin del clos del pensament únic, que cap discussió no pugui agafar volada ni unes dimensions sòlides que, si esdevenien pràctica comuna, aproparien el país a la llibertat.

Per això els espanyols acusen de racistes i xenòfobs els intel·lectuals que defensen la llengua i la identitat catalanes. El problema, però, és que la crítica no ve només de fora sinó també, i sobretot, de dins de Catalunya: d’una certa classe mediàtica i cultural que mira de lligar curt el país. Són els qui de manera recurrent, per exemple, es queixen del qualificatiu «xarnego». Calders els respon que «no n’hi ha per posar-nos els ulls a flor de llàgrima»; tots els pobles tenen maneres de referir-se als qui vénen de fora, diu, i si algú s’ofèn deu ser perquè potser no està del tot satisfet amb l’esforç que fa per integrar-se al país. «A qualsevol lloc del món, són forasters permanents els qui s’entesten a ser-ho. I és pitjor, encara, si per torna se senten ofesos. Estic segur que poden provocar drames que no tenen res a veure amb el racisme», escriu a l’Avui el 1988. El temps, per ara, dóna la raó a Calders. La polèmica ha revifat no fa gaire amb nous matisos i invencions com el Festival de Cultura Txarnega impulsat pel govern de Barcelona.

La Catalunya ocupada pel franquisme, com la del post-155, no pot tolerar les veritats. Perquè el dia que ho faci, tindrem la llibertat pràcticament guanyada.

El lligam amb l’imperi

Calders és un dels pocs escriptors catalans que ens permet arribar al segle XXI amb un record net de l’imperi. El seu pare traduïa Shakespeare, la seva mare cuinava petits plats de la Catalunya interior mentre llegia les grans Cròniques. A la masia dels avis no hi va viure mai les truculències que expliquen alguns drames rurals catalans. «La meva àvia —explica a Triadú l’any 59— posava pomes entre la roba blanca perquè la perfumessin.» A la lleixa de la cuina de Can Mauri, entre els termes de Sabadell, Polinyà i Sentmenat, hi tenien encara un exemplar de Fra Anselm, el llibre d’escola en català que moltes masies van conservar durant tres o quatre segles i que ni tan sols la llei Moyano de l’any 1857 havia aconseguit castellanitzar. Per dalt, amb referents com Joaquim Ruyra i Josep Carner, el gust i el sentit de la llengua de Calders són mediterranis. Al fons de la seva consciència lingüística i històrica hi ha el sentit cívic i passional de la primera democràcia anglesa i la fondària de la llengua medieval catalana.

En un article dels anys trenta sobre el monestir de Santes Creus, Calders es fixa en el sepulcre de Pere III perquè, encara que sigui menys monumental que els altres, una llegenda l’eleva per damunt de la resta: «En conèixer aquesta mica d’història seva, veritable o no, fa que hom el contempli d’altra manera, i que adquireixi una major grandesa. Passa amb ell el mateix que amb totes les obres d’art impregnades de literatura». La naturalitat amb què Calders es relaciona amb la pròpia història ve d’una sensibilitat per a l’èpica i una certa ironia, que és el que li permet distanciar-se’n i donar l’imperi per descomptat. Aquest equilibri entre èpica i esperit cívic —per Simone Weil, el segon sense el primer perd cos i sentit— és el que li fa estimar la poesia per damunt de la ciència, i és per això que la seva mirada periodística arrela en els fets per trobar una veritat més profunda, que transcendeix les coses que es poden veure, tocar i descriure, ja sigui amb fórmules matemàtiques molt precises o amb quatre regles de rotatiu de cap de setmana.

També és per aquest motiu que Calders, com a creient, defuig el soroll de les misses i busca apropar-se a Déu de manera directa i lliure. En la buidor d’una església o dins els marges del paper en blanc, l’únic lloc on la realitat més fonda (la que no es deixa atrapar amb bata de científic) pot posar una mica de llum a les grans preguntes que s’ha fet sempre l’home. Són els enigmes que la ciència —o l’esperit cívic sense èpica— no pot resoldre. Ni amb els enginyers més bons de l’època n’hi va haver prou per fer flotar el Titanic, deia Calders, que havia nascut l’any del famós enfonsament. Hem de creure, llavors, que la ciència o la tècnica resoldran mai la qüestió de l’amor i de la mort? Aquest tipus de preguntes, diu Calders, no es poden respondre quadriculant la realitat amb escaire i cartabó. Per això busca les respostes a la perifèria insòlita de la realitat, que de fet és el seu centre perquè és aquí on hi ha la clau per entendre les coses més grans.

Potser és una idea de la veritat massa elevada perquè fos entesa pels qui volien que tothom seguís l’ortodòxia literària marxista. Castellet com a factòtum del panorama intel·lectual i Molas fent-li de comparsa, amb la dèria del «realisme històric», van intentar fer d’àrbitres d’un peculiar cànon literari que, en lloc d’agafar com a pedra de toc la qualitat, es fixava de manera obsessiva en la tendència. Tocava fer «realisme històric», deien, per contrarestar la suposada «evasió» de la generació d’abans de la guerra. Venien a dir que Calders, Carner o Riba baixaven de l’hort d’una arcàdia feliç i no es volien enfonsar en el fang. Calders respon als atacs amb la sèrie d’articles de tesi literària «L’exploració d’illes conegudes» publicada a Serra d’Or. «Vaig veure poetes d’aquests “fora de temps” vestits de soldat», diu Calders a Molas, «no pas fent el servei militar a províncies sinó en fronts on la gent moria amb un claríssim realisme històric».

El problema, deixant de banda la pregunta de si és possible escriure fora de la història, és segurament l’ull un pèl tancat per on miren Molas i els seus. La literatura de Calders, estudiada dins i fora de Catalunya, amplia els límits de la realitat però no en un sentit decimonònic (no com Shelley o H. G. Wells, per entendre’ns), ni tampoc en el sentit del realisme màgic de Cortázar o Bontempelli, on a vegades l’han volgut encasellar. Calders subverteix els tòpics del fantàstic i es converteix en un narrador que fa saltar pels aires tots els trucs que tradicionalment mantenen la farsa de la ficció. A cada conte, a cada passatge de novel·la, Calders és una bomba de rellotgeria que ens recorda que darrere de tots els decorats (també els del «realisme històric», per cert), al final només hi queda una cosa: l’home i les grans preguntes.

Aquest recorregut per l’obra periodística de Calders també mostra que, fins i tot en l’apocalipsi i la distopia, hi ha espai per a la llum. Quan Calders marxa a Mèxic es veu obligat a deixar-ho tot: pares, casa, dona i fill. El conte «La ratlla i el desig» explica molt bé les contradiccions que pateix qui queda atrapat en un lloc que no és el seu. El protagonista és un agrimensor que cavalca cada nit a través de prats i muntanyes per retrobar-se amb la seva dona després de treballar tota la jornada. Un dia té un accident, el cavall se li desnuca i ha de continuar a peu. A mig camí, a tocar del Coll d’Area (és a dir: el Coll d’Ares, per on van marxar bona part dels exiliats) desitja amb totes les seves forces que casa seva aparegui al proper revolt. Llavors veu el seu amor que li fa un senyal amb la mà, des de la porta, i l’angoixa el paralitza. On és, casa seva: davant seu, o al lloc on fins ara havia estat? Calders hi va viure més de vint anys, a Mèxic, sota l’ofec d’un enyor constant del país. Però a l’exili es va tornar a casar i va tenir-hi tres fills. «A la Rosa i a mi —explica en el que avui anomenaríem un vídeo-­selfie— no ens agrada mirar enrere. L’exili va ser dolorós, però sense ell potser no ens hauríem casat ni haurien nascut els nostres tres fills.»

Els lligams personals que vénen d’una distopia, dels replecs inesperats de la història, sempre són més insondables. Tenen el misteri de les coses no planificades, que ningú no hauria pogut predir i, en canvi, com la veritat que neix de la ferida, com el periodista que pren partit i segueix la intuïció, arrelen més endins i busquen un cel més alt. Diu Tagore que si plores per veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. Potser, de tot aquest nou replec de la història i en l’era de la globalització, en traurem potències que no coneixíem, noves maneres d’endreçar la realitat i de rescatar, del mar de la totalitat, l’imperi que mai no hem perdut.

DIANA COROMINES

Contes

La meva estada 

al centre de la Terra

La popularitat del professor Daimis va començar amb la presentació a l’Institut d’Investigacions Psíquiques de La Xalon d’un gat excepcional que rebia i radiava, en alta veu, les emissions del grup d’estacions del nord d’Itàlia. L’enrenou d’aquesta descoberta va eclipsar la fama d’una mangosta de Dublín que podia parlar, comptava fins a dotze en anglès i en gaèlic i que, al moment d’aparèixer el professor amb el seu gat, estava aprenent de fer puntes al coixí.

A comptar d’aquella època, el professor Daimis va acaparar contínuament l’atenció mundial. En les activitats més diverses sobresortia per la singularitat del seu geni. Va descobrir un colorant d’una potència terrible, una sola gota del qual, deixada sobre el mar davant la platja de Niça, va tenyir de color roig de Saturn la meitat del Mediterrani. Un mil·ligram d’aquest colorant, posat en un got d’aigua, produïa una explosió audible en un radi de més de dos-cents quilòmetres.

Requerits els seus serveis per una nació poderosa del nord d’Europa, va inventar una nova operació aritmètica, insospitada fins aleshores, i va aconseguir l’encreuament entre les anomenades «aranyes ciclistes» i un coleòpter importat del sud d’Angora, d’on obtingué un insecte de nova espècie, el qual produïa l’apreciadíssima seda ratllada d’Angora.

Des d’aquest moment la fama del professor es va paralitzar, per la sobtada desaparició dels laboratoris de l’Estat, a Lorham. Aquests laboratoris foren suprimits i els seus obrers ocupats en altres activitats controlades pel govern. Del professor Daimis, no se’n va saber res durant uns quants mesos.

Finalment, un periodista serbi va localitzar el professor en una província allunyada, realitzant per compte de l’Estat, que comptava amb els seus serveis, uns treballs d’índole colossal, que havien de constituir l’atracció i el nervi d’una futura Exposició Internacional.

Les Manufactures de Guixos i Calç, S. A., de Barcelona, van rebre una comanda important de materials destinats a l’obra del professor Daimis. L’import de l’operació era molt elevat, i com que la naturalesa de les activitats del professor era curosament mantinguda en secret, el consell d’administració va decidir d’enviar-me a mi en representació, per formalitzar el negoci.

En arribar a Bartum, poble on s’havia instal·lat el professor, vaig dirigir-me al consolat, on m’assabentaren que aquella mateixa nit el govern donaria una festa d’homenatge a Daimis, al qual jo seria presentat pel cònsol, d’acord amb l’amable oferiment d’aquest.

Aquell vespre, a la gran sala on se celebrava la festa, em sentia singularment desemparat. Aquesta sensació devia provenir d’haver contemplat la meva figura, artificiosament disfressada d’etiqueta, en un gran mirall. Semblava un promotor de boxa fent de speaker en una festa benèfica, petit, desvitaminitzat. El meu llaç de la corbata havia perdut perillosament la seva posició horitzontal, i adoptava l’aire d’iniciar un moviment rotatiu, com d’espantamosques de vaqueria romàntica. Amb un gest ràpid, vaig intentar de tornar-lo a la seva forma convenient, amb tan poca fortuna que se’m va desfer als dits. A l’hotel, amb l’ajut d’un magnífic mirall tríptic, de lluna claríssima, d’una gran fidelitat, havia necessitat una hora per a fer-me malament el llaç de la corbata. En aquella sala de miralls transcendentals, carregats d’arabescos i voltats de gent, no creia possible trobar un refugi on poder-me lliurar a una feina tan delicada. Amb la mà plana sobre el coll, tapant el llaç desfet, i procurant donar a aquesta postura arbitrària un to desimbolt i interessant, vaig començar un romiatge penós a la recerca d’un mirall acollidor.

El que vaig trobar, el que em va semblar millor, estava prestant els seus serveis a un pacient personatge que es trobava en la mateixa situació que jo. Vaig comprendre de seguida que pel seu compte no reeixiria a refer-se el llaç, i veient en el seu exemple el meu futur immediat, vaig oferir-li la meva ajuda a canvi de la seva. Entre tots dos aconseguírem de decorar-nos el coll amb una petita troca blanca, compacta, que almenys no se’ns desfaria en tota aquella nit, ni possiblement en les nits que seguirien.

Intimàrem de seguida. El meu novíssim camarada era repòrter d’una agència internacional d’informació. Em va semblar que la seva companyia em seria útil, i no ens separàrem més.

Reincorporats a la festa, se’m presentà de seguida l’oportunitat de conèixer el professor Daimis. La il·lustre persona tenia un aire greu, preocupat. Semblava assistir a un ball de màscares disfressat de fantasma d’ell mateix, tènue, absent. Aquest posat en un home que rebia l’homenatge d’un govern poderós, em sorprengué. El repòrter em va informar:

—Ja haureu sentit parlar del gat extraordinari que el professor Daimis va presentar a l’Institut d’Investigacions Psíquiques de La Xalon. Aquesta bèstia i el seu il·lustre descobridor intimaren molt. Sempre se’ls veia junts, i el professor, poc agut en qüestions de conveniències, no s’estava de presentar-se pertot arreu amb el seu fenomen. Però fa una curta temporada que el gat ha desaparegut, víctima, segons explicació del seu propie­tari, «d’un accident mortal». D’això fa pocs dies i Daimis està, encara, compungit.

La tendresa de l’home genial em va commoure. Sobtadament aguditzat el meu desig de fer la seva coneixença, vaig requerir el cònsol per a fer la presentació. El repòrter s’enrolà a la cerimònia, i fou presentat al mateix temps que jo.

El professor s’animava ràpidament en tractar-se dels seus treballs. Va resultar que hom l’havia autoritzat a divulgar-ne el secret en una data pròxima, i ell mateix ens felicità per la nostra oportunitat.

—Encara que no ha arribat la data fixada per a fer pública la naturalesa de les meves activitats actuals —digué el professor—, em crec facultat per a fer-vos-en gaudir les primícies. Us esperaré demà als meus tallers.

L’endemà era diumenge, circumstància favorable, ens fou dit, perquè l’absència dels col·laboradors del professor faria més còmoda la nostra visita.

Vaig preguntar al meu company, una vegada separats de Daimis, si coneixia quin era el secret que fins aleshores havia estat ocultat amb tants miraments. Em contestà que, degut als polifacètics coneixements del professor, es feia difícil establir un pronòstic raonable i que no era prudent fiar-se dels rumors. «L’únic que hi ha de cert —digué— és que l’obra ha de servir per a fer més lluïda l’Exposició Internacional, i això ja ho coneixeu vós, jo i tot Europa.»

Coincidírem a confessar la nostra tafaneria, més aguditzada com més s’acostava el moment de satisfer-la.

El professor Daimis ens rebé, l’endemà, en el seu despatx annex als tallers, i escometé de seguida el tema que ens interessava. He de fer present la decepció que s’apoderà de mi a les primeres paraules de Daimis. Resultava que tot plegat es reduïa a la construcció d’un globus terraqüi gegant, colossal, el més gran del món, que posaria en evidència els incident

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X