PRÒLEG

Aquest llibre va néixer al teatre Tívoli de Barcelona. El Jaume i jo vam anar-hi a veure Jesuschrist Superstar amb l’al·licient que el paper de Jesús l’interpretava l’actor que va protagonitzar la mítica pel·lícula el 1973. Més de quaranta anys més tard, allà hi havia el Ted Neelly, que ja havia superat amb escreix els trenta-tres anys reglamentaris, cantant-li al seu pare «per què m’has abandonat?». Portats per l’emoció de l’espectacle i per la devoció que tots dos sentim pels musicals, vam decidir que compartiríem en un llibre tot el que hem viscut al cine. Aquí el teniu.

El Jaume diu que, a la gent de la seva generació, el cinema els va descobrir la vida. Als de la meva, el Figueras ens va descobrir el cine. Ell era el Mr. Belvedere de Fotogramas i després el vam veure a Cinema 3 i a l’Informatiu Cinema de TV3, i també a les gales dels Oscar de Canal Plus. Junts vam treballar molts anys a la ràdio. I ens uneix, a més, una amistat que fins i tot ens ha fet compartir llit, com l’estranya parella en un hotel de Nova York, per no perdre’ns una estrena a Broadway.

Ara que el Jaume afirma que viu «apartado del mundanal ruido», ho hem aprofitat per convidar-lo a parlar de cinema sense la urgència que imposa la feina del periodista, recuperant el plaer que a tots ens produeix compartir amb els amics a la sortida del cine el que ens ha semblat la pel·lícula. El Jaume sempre s’ha reivindicat com a cronista i no com a crític, i jo em vull reivindicar com a simple espectadora que sempre aprèn escoltant el mestre.

Vam escollir com a escenari d’aquestes converses el despatx del Jaume, un veritable cau de cinèfil, com no podria ser d’una altra manera, i allà ens vam tancar rodejats dels seus arxius, cartells i objectes de cine i sota la mirada del Marlon Brando, el Chaplin i l’Audrey Hepburn.

I en el llibre que teniu ara a les mans hem recollit aquests converses que ens van fer rememorar les llàgrimes, els riures, els xiscles de por i totes les emocions que hem descobert al cine. Veureu que ens hem sincerat i no ens hem guardat cap secret. El Jaume confessa que va sortir sanglotant inconsolablement del cine quan li van tallar el cap a la Maria Antonieta. I jo, que vaig descobrir l’amor veient Grease, tot i que el Jaume assegura que el que vaig descobrir va ser el sexe. En aquest llibre hi trobareu també les pel·lícules que més ens han agradat i les que ens han avorrit, i esperem que llegint-lo us vinguin ganes de tornar-les a veure o d’anar al cinema a descobrir-les totes.

El Jaume té fama de despistat i se la guanya a pols cada dia. Quan no perd la gorra es deixa les ulleres a l’estudi de la ràdio, però no oblida mai el nom d’un actor. Això ens ha permès recórrer la història del cinema a través de centenars de pel·lícules, moltíssimes anècdotes i evocant els grans directors, sense que haguéssim de consultar Google en cap moment.

Els nostres records són els de dues generacions. Al Jaume i a mi ens separen vint-i-cinc anys i tenim gustos no sempre coincidents. Ell no entén qui són els bons i els dolents de Star Wars i jo no m’emociono veient Els paraigües de Cherbourg. Tant si sou d’una generació com d’una altra, estem segurs que la lectura d’aquest llibre us convidarà a recordar les pel·lis que també us van obrir els ulls i les emocions que heu viscut al cine.

GEMMA NIERGA

(Foto de Paramount Pictures/Fotos International/Getty Images.)

El Danny i la Sandy, un idil·li d’institut. L’Olivia Newton-John i el John Travolta a Grease (1978).

1

LES MIL CARES

DE L’AMOR

Ara en diuen crush però ens entendríem millor si diguéssim flechazo. Per a alguns pot ser el somriure de l’Ingrid Bergman; per a d’altres, la manera de caminar del Richard Gere. Seure en una butaca de cine, amb els llums apagats: la manera més fàcil d’enamorar-se. Sense cap interferència sexual.

EL PRIMER AMOR

GEMMA: Grease és, sens dubte, la pel·lícula de la meva adolescència. La vaig veure el 1978. Els meus pares em van deixar anar sola al cine per primera vegada amb la meva cosina Carmeta. No sabia què anava a veure i no podia imaginar que moltes de les cançons de Grease passarien a formar part de la banda sonora de la meva vida i de la dels meus amics… No sabíem anglès, però les cantàvem com si ens hi anés la vida. El tema del clímax del film, You’re The One That I Want (Tu ets la/el que jo vull) comença amb el John Travolta cantant-l’hi a una Olivia Newton-John sensacional, enfundada en un vestit de cuir negre: «I got chills / They’re multiplying» (Sento calfreds / S’estan multiplicant), que en la nostra veu sonava més o menys com «Igatxú, tumatxdecuaia», però no ens importava i era divertidíssim…

JAUME: I ara fan sessions amb karaoke perquè la gent canti les cançons en directe.

GEMMA: Quan va acabar la projecció em feia mal el pit, perquè, tot i que jo m’ho passava molt bé a l’escola, la meva vida no era exactament com la vida a l’escola Rydell de Grease. A les Escolàpies no hi havia cap Rizzo ni Sandy, ni Danny Zuko… perquè érem tot noies. I recordo el personatge de la Rizzo, que interpretava l’Stockard Channing, que era la noia forta, valenta, decidida, aquella amiga que t’agrada tenir a prop.

En acabar la projecció, jo sentia un dolor, una pressió que m’impedia respirar i —com que soc una mica dramàtica— quan vaig arribar a casa li vaig dir a la meva mare que potser era alguna cosa greu, aquell mal al pit. En aquell moment no vam esbrinar què em passava. Anys més tard he descobert que el que tenia és que m’havia enamorat per primera vegada, perquè aquest dolor al pit és exactament el que he sentit quan m’he enamorat de veritat.

Em vaig enamorar de l’amor, de l’enamorament. Tenia tretze anys i em va agradar molt aquella sensació, aquell entusiasme que m’ofegava: l’amor, l’emoció, la tendresa.

JAUME: Et vas enamorar d’un concepte i no del Travolta i de la Sandy? Els personatges, de totes maneres, encara que fossin en un institut eren una mica més grandets. L’Olivia Newton-John, per exemple, tenia ja trenta anys. A mi m’hauria estat difícil identificar-me amb ells.

GEMMA: Jo, en aquell moment, no me n’adonava, d’això. Sí que m’adonava que Grease no era per a la meva edat, que estava veient coses de grans.

JAUME: La cosa prohibida.

GEMMA: Sí, hi havia un possible embaràs perquè es trencava un preservatiu. Llavors crec que no ho vaig entendre, però em pensava que era el súmmum de l’atreviment haver anat al cine amb la meva cosina, soles totes dues.

JO VOLIA SER PSIQUIATRE

JAUME: Els meus records més precoços són de pel·lícules molt adultes. La primera que vaig veure és Recuerda, al cine Florida, una sala amb una platea enorme, i a la banda esquerra hi havia un passadís ample que portava als lavabos. Com que feien un programa doble, la gent anava al lavabo i fumava en aquell passadís, i jo, en la meva ingenuïtat —tenia set o vuit anys—, em pensava que eren els actors de la pel·lícula, que sortien de la pantalla, anaven a estirar les cames i tornaven a actuar.

A la pel·lícula del Hitchcock, el Gregory Peck era un pacient d’un centre psiquiàtric que tenia uns traumes indesxifrables, i l’Ingrid Bergman era la doctora que havia de descobrir el problema. El Hitchcock li va posar ulleres a ella perquè semblés més respectable, i la Bergman anava esbrinant què passava per la ment del Gregory Peck, i, oh, sorpresa!, s’enamoraven amb una sola mirada.

I amb aquella pel·lícula vaig descobrir de ben petit que jo volia ser psiquiatre per entendre una mica els follons de la meva família. Ara ja es pot dir. La meva mare i la seva germana, la meva tia, que era soltera, eren una mica com les protagonistes de ¿Qué fue de Baby Jane? La meva tia soltera tenia una certa enveja de la meva mare, que estava casada, tenia un fill, que era jo, i, aparentment, tenia un estatus. Per sort, la meva tia solterona es va acabar casant als cinquanta-vuit anys amb un vidu i la seva actitud va canviar completament. La meva tia va ser feliç vuit anys, perquè el vidu no li va durar gaire.

GEMMA: Diuen que la vida l’hem de comptar pels anys que hem estat feliços.

JAUME: Exactament. Va ser tan feliç i va tenir tal disgust amb la mort del seu marit que li va sortir un herpes zòster, que saps que a vegades es produeix per coses nervioses.

GEMMA: Així que tu volies ser psiquiatre per entendre la teva família?

JAUME: Sí, en la meva adolescència. Quan ho vaig intentar em van dir que havia de fer set cursos de medicina general i vaig dir que potser no m’interessava gaire saber com funcionava el pàncrees per arribar a la ment humana. I ho vaig deixar córrer. Ara bé, arran de pel·lícules com Recuerda, de jovenet anava a la biblioteca a la recerca de La interpretació dels somnis, del Sigmund Freud. Jo era un freudià total…, però no m’he psicoanalitzat mai.

L’AMOR EN LA DISTÀNCIA

JAUME: Els meus pares treballaven els caps de setmana perquè la lleteria que tenien els obligava a treballar, sobretot els diumenges. Els feiners podien anar al cine, i hi anàvem amb el cotxe, el Fiat 1100 de segona mà, i allà aparcàvem a la porta del Montecarlo o del Windsor. A més, a la lleteria teníem publicitat del cine Goya i, a canvi, ens donaven dues entrades. Cada setmana hi anava. Quan tenia deu o dotze anys hi vaig veure Carta de una desconocida, basada en la famosa novel·la de l’Stefan Zweig, amb la Joan Fontaine i el Louis Jourdan. És un llarg flashback d’una dona molt malalta en un hospital que escriu a un home i li explica que als catorze anys era la seva veïna a Viena. «Tu eres pianista i jo t’admirava a distància», li diu. I com, d’una relació d’una nit entre tots dos, havia nascut un fill. No s’havien tornat a veure més fins un dia a l’òpera de Viena, ell convertit en un pianista famós i ella casada amb un aristòcrata. I jo no podia entendre com una dona podia tenir un fill si no estava casada ni tenia parella. El drama es rematava amb una epidèmia de pesta que provocava la mort del nen i que ella acabés ingressada en un hospital, des d’on li escrivia: «Quan rebis la carta, jo ja no seré en aquest món». Una commoció brutal. Però el que més em sorprenia era que pogués tenir un fill sense tenir una relació.

GEMMA: I ho preguntaves a algú?

JAUME: No, perquè em feia vergonya… Anys més tard, la Joan Fontaine va venir a Barcelona convidada per TV3 i la vaig entrevistar. Sense límit de temps, no com ara que et cronometren els minuts dràsticament. La Joan Fontaine sempre tenia un somriure que no sabies si era d’ironia, de sarcasme o de satisfacció. Li vaig dir que estava enamorat d’aquell somriure i va riure molt. Vam parlar de moltes coses, de Rebeca, del Hitchcock, del seu Oscar per Sospecha, però sobretot de Carta de una desconocida, que havia produït amb el seu marit, i havien escollit un europeu, l’alemany Max Ophüls, perquè l’Stefan Zweig era austríac. La pel·lícula fa temps que està considerada una obra mestra. Potser és la millor adaptació cinematogràfica que s’ha fet d’una novel·la, d’una història d’amor en la distància.

TRISTESA I NOSTÀLGIA

GEMMA: Vaig anar a veure Oficial y caballero al mateix cine on havia vist Grease, a l’Aribau. I en el seu moment també em va despertar un sentiment d’enamorament i d’un erotisme una mica primari. Ja era una mica més grandeta, tenia disset anys. Vaig descobrir un Richard Gere guapíssim, el Zack Mayo, l’aspirant a pilot; és més, vaig tenir un xicot que crec que em va enamorar perquè s’hi assemblava, però ho deixo aquí. Potser és la primera vegada que tinc la sensació d’enamorar-me físicament d’un actor. Ella era la Debra Winger i tot és una història molt romàntica i molt convencional. Però, en canvi, el que no era tan convencional era veure un negre, el Louis Gossett Jr., donant ordres als blancs.

Recentment, vaig tornar a veure Oficial y caballero i no vaig poder parar de plorar durant els últims deu minuts de la pel·lícula, perquè l’havia vist amb la meva mare i amb el meu germà Chitu. I tots dos ara són morts. M’agradaria poder preguntar-li a la meva mare què va sentir veient la pel·lícula amb els seus dos fills adolescents. M’impressionava pensar en la incomoditat que podia sentir ella mentre vèiem junts una pel·lícula on es parlava de sexe, d’embarassos, de fer l’amor sense preservatiu… El meu germà i jo no vam fer cap comentari. A la pel·lícula, la companya de la Debra Winger es vol quedar embarassada d’un oficial per fugir d’una vida que no li agrada. Però quan s’assabenta que el seu enamorat ha deixat l’exèrcit, l’abandona i el pobre noi se suïcida.

JAUME: Jo tinc una especial debilitat per la Debra Winger. Sempre m’ha semblat una dona amb una personalitat i una llibertat d’acció que admiro molt. I l’actor que se suïcida, el David Keith, que després va fer alguna sèrie de televisió. Ho recordo molt bé: se suïcida penjant-se. No puc suportar veure una persona penjada en una pel·lícula. Em tapo els ulls immediatament.

Cartell d’Oficial y caballero (An Officer and a Gentleman). (Foto de Paramount Pictures/Album.)

Militars i obreres

GEMMA: Per què?

JAUME: És un trauma que em ve de lluny. Jo anava a la Batllòria, un poble al límit de la província de Barcelona, de visita amb el meu pare. Jo encara amb pantalons curts, a casa de la família d’un ramader que ens proporcionava la llet que es pasteuritzava en un local del Raval que el meu pare anomenava «laboratori». La senyora de la casa estava completament trastornada, sempre seia al costat de la llar de foc i parlava sola i rondinant. No li prestaven gaire atenció. Tenien dos fills, un noi i una noia, i amb el temps es va saber que els dos germans, de poc més de vint anys, tenien una relació incestuosa. Anys cinquanta del segle passat. Un escàndol que corria, en veu baixa, de boca en boca. La noia es va penjar d’una biga i poc temps després el noi es va tirar a la via del tren. Vaig tenir malsons durant un temps imaginant com en una pel·lícula apareixien aquells sinistres suïcidis.

I en cinema, em resulta incòmode una imatge tòpica. Música dramàtica, s’obre una porta i veus uns peus penjant. És, per exemple, el cas de la Shirley MacLaine a La calumnia. El seu personatge també es penjava a conseqüència del rumor que corria: una relació massa íntima amb l’Audrey Hepburn.

La Shirley MacLaine i la Debra Winger a La fuerza del cariño (1983). (Foto de Bettmann/Getty Images.)

La Debra Winger és una dona forta i poc donada a la sensibleria, però morir-se dues vegades a la pantalla amb deu anys de diferència, a La fuerza del cariño (1983) i Tierras de penumbra (1993), deixant sense consol mare, fills o marit, la podrien coronar com a reina de les absències més plorades. I també l’enyoren els que l’estimen especialment des d’El cielo protector.

GEMMA: He representat al teatre La calumnia amb la Carme Canet, i jo era el personatge que es penja. Recordo que vam fer l’escena amb uns contrallums…, però tot i això era molt desagradable, molt dura.

JAUME: Curiosa i dramàtica coincidència! Però fixa’t que el record que tinc més gravat d’Oficial y caballero és el de l’escena en què el David Keith es penja. I ara, per compensar, diré una cosa que semblarà una frivolitat. A un president de la Generalitat li van preguntar, en època electoral en una emissora de ràdio, quina era la seva pel·lícula preferida, i va dir: «Oficial y caballero». «I per què?» «Perquè m’ho ha recomanat el meu assessor.»

ELS MISTERIS DEL DESIG

GEMMA: Quina diries que va ser la primera pel·lícula que et va despertar morbositat?

JAUME: Ho tinc ben clar. Vaig veure Un tranvía llamado deseo al cine París, el 1956, amb la meva tia i una amiga seva, també soltera, que quan venia per la lleteria sovint deia: «Tinc fogots». I jo em quedava amb la paraula «fogots». Vaig preguntar i em van dir: «sufocacions». I em vaig quedar igual. No sé si a les meves companyes de butaca, més a la vora dels cinquanta que dels quaranta, els va impactar el Marlon Brando amb samarreta o es van sentir identificades en algun moment amb la Vivien Leigh. En sortir només van comentar: «Tots treballen molt bé». Això es deia molt a l’època, «treballar molt bé».

La publicitat de La Vanguardia deia de la Blanche DuBois que era «una mujer marchita con la mente repleta de ilusiones y recuerdos que la transportaban a un mundo completamente distinto del que vivía en realidad». I definia l’Stanley Kowalski com un «rudo y primario conductor de camión, cuya brutalidad solo era comparable al amor que sentía por su esposa».

El Marlon Brando a Un tranvía llamado deseo (1951). (Foto de Warner Bros/Getty Images.)

Un tranvía llamado deseo i la seva samarreta suada van convertir el Marlon Brando en estrella, tant a Broadway com al cinema. Va ser l’únic del quartet protagonista que es va quedar sense Oscar, que dos anys més tard es va endur per La ley del silencio. El 1973 va repetir amb El padrino. Va tenir una maduresa complicada personal i artística.

La pel·lícula es va estrenar a Espanya quatre anys després que als Estats Units. Els censors es van prendre el seu temps i, finalment, van retocar o canviar radicalment algunes línies de diàleg. Per exemple, quan la Blanche DuBois estava sola a casa i trucava a un venedor d’enciclopèdies, molt finet, ella li deia: «Me recuerda a mi hijo». En la versió original deia que li recordava el seu marit, que s’havia suïcidat.

GEMMA: S’havia suïcidat perquè no estava al nivell dels desitjos d’ella?