1

Dos homes parlant a mitja nit. Estan a quasi mil set-cents quilòmetres de distància l’un de l’altre. Cada rostre té una part il·luminada per un telèfon mòbil. Són dos mitjos rostres parlant en la foscor.

—Puc trobar la casa on em diu que és. Expliqui’m la resta, Jesús.

La resposta arriba fluixa a través del cruixit d’una interferència.

—Ha pagat una quarta part del que va prometre. —Cof-cof—. Enviï’m la resta dels diners. Enviï-me’ls. —Cof-cof.

—Jesús, si trobo el que vull sense més ajuda seva, no rebrà mai res de mi.

—Això és més cert del que es pensa. És la cosa més certa que ha dit en sa vida. —Cof-cof—. El que vol està posat damunt de quinze quilos de Semtex... Si ho troba sense la meva ajuda, quedarà emplastrat a la Lluna.

—Tinc un braç llarg, Jesús.

—No arribarà fins aquí des de la Lluna, Hans-Pedro.

—Em dic Hans-Peter, com sap prou bé.

—Es posaria la mà al pito si tingués el braç prou llarg? És això el que ha dit? No vull informació personal. Pari de perdre el temps. Enviï els diners.

La comunicació es talla. Tots dos homes es queden estirats escrutant la foscor.

En Hans-Peter Schneider és en una llitera a bord del seu llarg vaixell negre, atracat davant la costa de Key Largo. Sent una noia que somica a la llitera cantonera de proa. Ell n’imita els plors. És un bon imitador. Li surt la veu de la seva mare cridant el nom de la noia.

—Karla? Karla? Per què plores, bonica? Només és un somni.

Desesperada en la foscor, la noia s’ho creu un instant, però de seguida torna a vessar unes llàgrimes incontrolables.

Els plors d’una noia són música per a en Hans-Peter; el tranquil·litzen i es torna a adormir.

A Barranquilla, Colòmbia, en Jesús Villarreal deixa que el xiulet compassat del seu respirador el calmi. Inhala una mica d’oxigen de la màscara. A través de la foscor que l’envolta sent un pacient a fora, a la sala comuna de l’hospital, que crida demanant ajuda a Déu.

—Jesús!

En Jesús Villarreal xiuxiueja a la foscor.

—Espero que Déu et senti igual de bé que jo, amic. Però ho dubto.

En Jesús Villarreal truca a informació des d’un telèfon mòbil no registrat i obté el número d’una acadèmia de ball de Barranquilla. Es treu la màscara d’oxigen per parlar.

—No, no m’interessa aprendre a ballar —diu a l’auricular—. Ara mateix no ballo. Vull parlar amb Don Ernesto. Sí, i tant que el coneix. Digui-li el meu nom, ell ja ho sabrà. —Cof-cof.

2

El vaixell d’en Hans-Peter Schneider lliscava molt lentament per davant la gran casa de Biscayne Bay, amb l’aigua borbollant pel casc negre.

A través dels binocles en Hans-Peter observava la Cari Mora, de vint-i-cinc anys, que amb pantalons de pijama i samarreta sense mànigues feia estiraments a la terrassa en la claror de primera hora del matí.

—Mare de Déu Senyor —va dir.

En Hans-Peter té uns ullals més aviat llargs i amb plata incrustada que es veu quan somriu.

En Hans-Peter és alt i pàl·lid, i va totalment pelat. Com que no té pestanyes, les seves parpelles tocaven el vidre dels binocles i l’embrutaven. Va fregar els oculars amb un mocador de fil.

En Félix, agent immobiliari, estava plantat al seu darrere al vaixell.

—És ella. La vigilant —va dir en Félix—. Coneix la casa millor que ningú, sap arreglar coses. Faci que li ensenyi com és la casa i després la despatxo abans que vegi res que no hagi de veure. Li pot estalviar temps.

—Temps —va dir en Hans-Peter—. Temps. Quant falta per al permís?

—El paio que té la casa llogada hi roda anuncis. Té permís per quinze dies més.

—Félix, vull una clau d’aquesta casa. —En Hans-Peter parla anglès amb accent alemany—. I la vull avui mateix.

—Si hi entra amb la meva clau i passa alguna cosa, sabran que he estat jo. A veure, sisplau, avui mateix aniré a veure el llogater i li demanaré que marxi. Ha de veure la casa amb llum de dia, amb gent. Ha de saber que fot els pèls de punta. He tingut quatre encarregades abans de trobar aquesta. És l’única que no té por.

—Félix, ves a veure el llogater. Ofereix-li diners. Fins a deu mil dòlars. Però em dones una clau ara mateix o d’aquí a cinc minuts estaràs flotant a l’aigua.

—Si fa mal a la noia, no el podrà ajudar —va dir en Félix—. Dorm a la casa. Hi ha de dormir per l’assegurança contra incendis. Durant el dia a vegades treballa en altres llocs. Esperi’s i vagi-hi de dia.

—Només hi donaré una ullada. Ni tan sols s’adonarà que hi soc.

En Hans-Peter va estudiar la Cari a través dels binocles. Ara estava de puntetes omplint una menjadora d’ocells. Seria una llàstima no aprofitar-la. Amb aquelles cicatrius tan interessants n’hi donarien molt. Potser cent mil dòlars (35.433.184 ouguiyes mauritanes) de l’Acroto Grotto Stump Club de Nouakchott. Això amb totes les extremitats i sense tatuatges. Si havia d’adaptar-la al gust del client, amb el temps d’espera, en trauria molt més. Cent cinquanta mil dòlars. Xavalla. En aquella casa hi havia entre vint-i-cinc i trenta milions de dòlars.

A la plumèria del costat de la terrassa, un ocell gat cantava una cançó que havia après a la selva nebulosa de Colòmbia i havia portat cap al nord, a Miami Beach.

La Cari Mora va reconèixer el crit característic d’un andí solitari que vivia a quasi dos mil cinc-cents quilòmetres. L’ocell gat cantava amb molt entusiasme. La Cari va somriure i es va aturar per sentir altre cop la cançó de la seva infància. Va xiular a l’ocell. L’ocell li va tornar el xiulet. Ella va entrar a la casa.

Al vaixell, en Hans-Peter va allargar la mà per agafar la clau. En Félix l’hi va posar al palmell sense tocar-lo.

—Les portes estan connectades a l’alarma —va dir en Félix—. Però la porta de la galeria està espatllada fins que arribin unes peces. És la galeria de la banda sud de la casa. Té algun rossinyol per obrir panys? Per l’amor de Déu, ratlli les gorges abans de fer servir la clau, i deixi un rossinyol a les escales per si passa res.

—Ho faré per tu, Félix.

—No és una bona idea —va dir en Félix—. Si es carrega la noia, perdrà tot el que sap.

De tornada al cotxe aparcat al port esportiu, en Félix va aixecar l’estora del maleter per agafar el telèfon mòbil no registrat que tenia amagat amb el gat i les eines. Va marcar el número d’una acadèmia de ball de Barranquilla, Colòmbia.

—No, señor —va dir al telèfon, xiuxiuejant tot i ser a l’aire lliure—. L’he entretingut amb el permís tant com he pogut. Té un advocat particular per a aquestes coses... Em descobrirà. Només tindrà la casa. Això és tot. No sap més que nosaltres... Sí, tinc el dipòsit. Gràcies, señor, no li fallaré.

3

La Cari Mora tenia diverses feines de dia. La que li agradava més era a l’Estació d’Ocells Marins Pelican Harbor, on veterinaris i altres voluntaris rehabilitaven ocells i animals petits. La Cari feia la neteja de la sala de tractaments i esterilitzava l’instrumental en acabar la jornada. A vegades amb la seva cosina s’encarregava del menjar de les excursions en vaixell organitzades per la mateixa estació.

La Cari sempre hi anava d’hora per si tenia ocasió de treballar amb els animals. L’estació li donava un uniforme i a ella li agradava portar-lo perquè la feia sentir que formava part del cos de veterinaris.

Els veterinaris havien après a confiar en la Cari, que era traçuda i curosa amb els ocells. Aquell dia, amb la supervisió de la doctora Blanco, va cosir la bossa gular de sota el bec d’un pelicà blanc que s’havia fet mal amb un ham. Cosir la bossa és una feina delicada que s’ha de fer de capa en capa, cosint-les totes per separat mentre l’ocell està anestesiat amb gas.

Era una feina tranquil·la i absorbent. Molt diferent de l’experiència que havia tingut de petita, tancant ferides als soldats al camp de batalla amb una ràpida sutura de matalasser, un torniquet o un ponxo per tapar una ferida oberta a la cavitat toràcica, o prement amb una mà mentre obria un embenat compressiu amb les dents.

Al final de la jornada, el pelicà encara dormia en una gàbia de recuperació. La doctora Blanco i els altres ja havien marxat.

La Cari va treure una rata orgànica del congelador perquè es descongelés mentre ella endreçava la sala de tractaments i renovava l’aigua dels aviaris i els corrals de fora.

Quan va haver acabat de netejar i d’esterilitzar l’instrumental, es va obrir una cola amb tamarinde i va dur la rata descongelada als aviaris i els corrals, envoltats de xarxes metàl·liques.

El duc americà estava posat a la barra del cantó més elevat de l’aviari. La Cari va ficar la rata morta a través de la reixa i la va deixar en una lleixa estreta. Va tancar els ulls i va intentar sentir com el duc s’acostava abans que l’aire mogut per les grans ales l’envoltés. L’ocell no aterrava mai, sinó que engrapava el menjar amb una de les seves potes en forma de X i es retirava en silenci a la barra, on obria el bec i el coll de manera sorprenent per engolir la rata d’un sol mos.

El duc americà era un habitant fix de l’Estació d’Ocells Marins. No el podien deixar en llibertat perquè havia perdut un ull en un accident amb un cable d’alta tensió i no podia caçar, però podia volar perfectament. El duc era un visitant molt popular en les conferències sobre natura que es feien a les escoles de la ciutat, on suportava l’observació atenta de centenars d’escolars, a vegades tancant l’únic ull que tenia i fent una becaina durant les xerrades.

La Cari va seure damunt la galleda posada de cap per avall, repenjada a la reixa i sota la mirada del mascarell de l’altra banda, que es recuperava d’un tall entre els dits. La noia li havia tancat la ferida amb una acurada sutura en politja que els veterinaris li havien ensenyat a fer.

Al port esportiu d’allà a prop, els vaixells encenien els llums i les parelles, recollides, cuinaven a bord.

La Caridad Mora, nena de la guerra, volia ser veterinària. Feia nou anys que vivia als Estats Units amb un precari Estatus de Protecció Temporal, i en l’ambient enrarit que es vivia, el seu TPS podia ser suspès en qualsevol moment per una rebequeria del govern.

En els anys anteriors a la campanya en contra de la immigració s’havia tret un títol equivalent al batxillerat general. Hi va afegir sense gaire esforç un títol d’auxiliar de salut a domicili, gràcies a un curs de sis setmanes i a la seva considerable experiència vital. Però per continuar estudiant havia de tenir uns papers millors dels que tenia. El «migra», el Servei d’Immigració i Duanes, vigilava en tot moment.

En el breu crepuscle tropical va agafar l’autobús per tornar al casalici de la badia. Quan hi va arribar ja era quasi fosc; les palmeres ja es veien negres retallades en l’última claror del dia.

Va seure una estona al costat de l’aigua. Aquell vespre el vent que bufava de la badia anava carregat de fantasmes, nois i noies i criatures que havien viscut o mort als seus braços mentre ella intentava tancar-los les ferides, que havien maldat per respirar i havien sobreviscut, o que havien parat de tremolar i s’havien quedat exànimes.

Altres vespres el vent l’acaronava suaument com si fos el record d’un petó, d’unes pestanyes que li fregaven el rostre, d’un alè dolç al coll.

A vegades duia unes coses, a vegades unes altres, però el vent sempre anava carregat.

La Cari va seure a fora escoltant les granotes, amb els nombrosos ulls dels lotus de la llacuna posats en ella. Va mirar el forat d’entrada d’una caseta de mussols que havia fet amb una caixa de fusta. Encara no hi havia cap cara. Tres granotes l’espiaven.

Va xiular la cançó de l’andí solitari. No va respondre cap ocell. Es va sentir una mica buida quan va entrar a la casa en el moment més difícil del dia per menjar sol.

En Pablo Escobar havia estat el propietari d’aquella casa, però no hi havia viscut mai. Els que el coneixien pensaven que l’havia comprat perquè la família s’hi instal·lés si a ell mai l’extradien als Estats Units.

D’ençà de la mort de l’Escobar la casa havia anat entrant i sortint del sistema legal. Al llarg dels anys havia passat per les mans d’un seguit de playboys, d’imbècils i d’especuladors immobiliaris, uns aprofitats que la compraven als tribunals i la tenien una temporada mentre la seva fortuna pujava o baixava. La casa encara era plena dels seus capricis: attrezzo per a pel·lícules i maniquins monstruosos, tots en posició d’atac i amenaçadors. Hi havia maniquins de moda, pòsters, tocadiscos, accessoris per a pel·lícules de terror i alguns mobles sexuals. A la sala d’estar hi havia una antiga cadira elèctrica de la presó de Sing Sing, que només havia executat tres persones i l’amperatge de la qual havia estat regulat per últim cop per en Thomas Edison.

Hi va haver una successió de llums que s’encenien i s’apagaven per tota la casa a mesura que la Cari passava entre els maniquins, els monstres de pel·lícula agotzonats o la mare alien del planeta Zorn, que feia més de cinc metres, i arribava a la seva habitació, al capdamunt de les escales. Al final es va apagar un últim llum al dormitori.

4

Amb la clau d’en Félix a la mà, en Hans-Peter Schneider per fi es podia ficar a la casa de Miami Beach tal com es moria de ganes de fer. S’hi podia esquitllar amb la Cari Mora dormint en la seva escalfor al pis de dalt.

En Hans-Peter era al lloc on vivia, un magatzem sense nom de Biscayne Bay, a prop de l’antic Thunderboat Alley, a North Miami Beach, amb el seu vaixell negre atracat a l’hangar adjacent. Seia despullat en un tamboret al mig de la cambra de la dutxa enrajolada, deixant que els nombrosos polvoritzadors de les parets el ruixessin des de totes direccions. Cantava amb el seu accent alemany: «... just singing in the rains. What a glorious feeling, I am haaaaaappy again».

Veia el seu reflex al lateral de vidre de la màquina de cremació líquida on dissolia la Karla, una noia que no havia acabat de resultar per al negoci.

En la boirina que s’alçava, la imatge d’en Hans-Peter al vidre semblava un daguerreotip. Va adoptar la posició d’El pensador de Rodin i es va observar de cua d’ull. Una lleu olor de lleixiu es barrejava amb el vapor.

Era interessant veure’s com El pensador reflectit al vidre, mentre darrere el vidre, al dipòsit, els ossos de la Karla començaven a sobresortir de la pasta en què el lleixiu corrosiu li havia convertit la resta del cos. La màquina es gronxava, fent anar el fluid endavant i endarrere. De sobte va deixar anar un eructe i van aparèixer unes quantes bombolles.

En Hans-Peter estava molt orgullós de la màquina de cremació líquida. Li havia costat un dineral, ja que la cremació líquida era l’últim crit entre els entusiastes de l’ecologia, que volien evitar l’empremta del carboni produïda per la cremació amb foc. El mètode líquid no deixava cap empremta, ni de carboni ni de cap tipus. Si una noia no resultava, en Hans-Peter la podia llençar al vàter en forma de líquid, i sense provocar cap efecte nociu en l’aigua del subsol. La seva cançoneta per a la feina feia: «Truqueu a en Hans-Peter. Així és com es diu! I els problemes faran cap al riu. Hans-Peter!».

La Karla no havia estat un desastre absolut. També l’havia distret una mica i n’havia pogut vendre tots dos ronyons.

En Hans-Peter notava com l’agradable caliu de la màquina de cremació es propagava cap a la dutxa, tot i que mantenia la temperatura del lleixiu a només setanta graus per allargar el procés. Li agradava veure com l’esquelet de la Karla emergia lentament de la carn i, com un rèptil, se sentia atret cap a l’escalfor.

Estava decidint què s’havia de posar per entrar a la casa. Tenia una granota arrapada de color blanc que havia robat feia poc en una convenció de fantasia i que el tornava boig, però el làtex xisclava quan fregava les cuixes en caminar. No. Alguna cosa negra i còmoda sense cap Velcro per desfer si decidia despullar-se dins la casa mentre mirava la Cari Mora dormint. I un recanvi en una bossa de plàstic per si es mullava o s’envescava, i un flascó ben bonic de lleixiu per esborrar l’ADN per si calia. I el detector de claus.

Cantava una cançó en alemany, una cançó popular que Bach va incloure a les Variacions Goldberg titulada «Les cols i els naps m’han fet fugir».

Era agradable estar engrescat. Entrar en una casa d’amagat. Venjar-se d’en Pablo en el seu son infernal...

En Hans-Peter Schneider era a la bardissa del costat de la casa a la una de la matinada. Hi havia molta lluna. Les ombres de les palmeres es veien negres com la sang damunt el terra banyat en la claror de la lluna. Quan el vent fa moure unes fulles tan grosses, una ombra de terra pot semblar l’ombra d’un home. A vegades és l’ombra d’un home. En Hans-Peter va esperar una ratxa de vent i es va moure amb les ombres a través de la gespa.

La casa encara irradiava l’escalfor del dia. Plantat a prop de la paret, li va semblar un animal gros i càlid. En Hans-Peter es va arrambar al costat de la casa i va notar com l’escalfor li pujava i li baixava pel cos. Va notar la claror de la lluna, que li picava al cap. Va pensar en un cangur acabat de néixer pujant per la panxa de la seva mare cap a la bossa calentona.

La casa estava a les fosques. No va veure res a través dels vidres tintats de la galeria. Algunes de les persianes metàl·liques contra els huracans estaven abaixades. En Hans-Peter va ficar un rossinyol al pany i el va remenar un parell de vegades per ratllar-ne la gorja.

Va ficar la clau d’en Félix lentament al pany. Va notar una agradable sensació de fredor. Per a en Hans-Peter era una sensació molt coneguda, repenjar-se en una casa càlida i ficar la clau al pany. Va sentir com la gorja encaixava amb un seguit de clics, com els insectes que parlaven quan va anar a veure de nou aquella dona morta de feia dies entre els matolls, meravellosament escalfada per aquella muntanya de larves, més escalfada del que ho havia estat en vida.

L’arc oval de la clau estava ben encaixat dins del pany. Encaixat com ho estaria ell amb la noia si decidia pujar al pis de dalt. S’hi quedaria arrapat fins que ella estigués massa freda. Malauradament, es refredaria més de pressa que la casa, ja que la casa reté l’escalfor del sol. Amb l’aire condicionat no es mantindria calenta gaires hores encara que la tapés amb els llençols i s’hi arraulís. No es mantenien mai calentes. Quedaven fredes i humides massa ràpid.

No calia que ho decidís ara. Podia seguir el que li digués el cor. Era divertit veure si podia evitar seguir el cor. Cor, CAP, cap, COR, pum! Esperava que fes bona olor. «Les cols i els naps m’han fet fugir.»

Va girar el pom i els rivets aïllants van xiular quan va obrir la porta. El detector de claus que duia enganxat amb cinta a la punta de la sabata detectaria qualsevol alarma metàl·lica amagada sota una catifa. Va fer lliscar el peu pel terra de la galeria abans de recolzar-hi el pes. Llavors va entrar, cap a la foscor i la fresca, lluny de les ombres que es movien per la gespa i de l’escalfor de la lluna a la closca.

Una vibració i un mormol al racó del darrere.

—Què cony passa, Carmen? —va dir un ocell.

En Hans-Peter tenia la pistola a la mà, però no recordava haver-la tret. Es va quedar quiet. L’ocell va tornar a moure’s dins la gàbia, es va desplaçar per la barra i va remugar alguna cosa.

Siluetes de maniquins a les finestres il·luminades per la lluna. Alguna s’havia mogut? En Hans-Peter va avançar entre els maniquins a les fosques. Una mà de guix estesa el va tocar en passar.

«És aquí. És aquí. L’or és aquí. Ei ist hier!» Ho sabia. Si l’or tenia orelles, el sentiria si el cridava des d’on estava plantat en aquella sala. Mobles tapats, un piano tapat. Va entrar al bar amb la taula de billar tapada amb uns llençols que arribaven a terra. La màquina de fer gel va deixar caure uns quants glaçons, i ell es va ajupir, esperant, parant l’orella, pensant.

La noia tenia molta informació de la casa. Havia d’obtenir aquella informació abans que res. Sempre podia treure’n els diners després. Morta no valdria gaire més que uns quants milers de dòlars, i fins i tot per treure’n allò l’hauria d’enviar amb gel sec.

No tenia cap sentit molestar-la, però a la terrassa li havia semblat tan atractiva i tan commovedora que tenia ganes de veure-la dormint. Tenia dret a divertir-se una mica. Potser podia deixar anar alguna gota als llençols, als seus braços senyalats, res més. Oh, una gota o dues a la galta mentre dormia, per netejar una mica el cutis, què coi. Potser una mica li aniria fins a la comissura de l’ull. Hola. Seria com preparar l’ull per a les llàgrimes que havien de venir.

El telèfon li va vibrar a la butxaca. El va moure per sobre la cuixa fins que li va agradar. Va mirar el missatge d’en Félix, que li va agradar encara més. El missatge deia:

Fet. L’he obligat a renunciar al permís per

10.000 $ i altres promeses. Demà tindrem

el permís nosaltres. Ja s’hi pot entrar!

En Hans-Peter es va estirar a la catifa de sota la taula de billar i va escriure uns quants missatges amb el que ell anomenava el seu dit de zinc. Tenia l’ungla del dit índex deformada per culpa de la mateixa malaltia genètica que feia que no tingués ni un pèl. Havia estudiat els dits de zinc a la facultat de Medicina abans que l’expulsessin per causes morals. Per sort el seu pare ja era massa gran per clavar-li una pallissa per castigar-lo pel fracàs. L’ungla era molt esmolada i li anava bé per netejar-se les vies nasals sense pèls, tan sensibles a les floridures, a les espores i al pol·len de l’amarant espinós i de la colza.

La Cari Mora es va despertar en la foscor sense saber per què. En un acte reflex va parar l’orella als sorolls d’avís de la selva. Llavors va tornar en si i, sense moure el cap, va mirar tota l’habitació. Tots els llumets estaven encesos —el descodificador de la televisió per cable, el termòstat, el rellotge—, però el llum de la pantalla de l’alarma estava verd en lloc de vermell.

L’havia despertat un xiulet quan algú havia desconnectat l’alarma al pis de sota. Ara el llum de l’alarma parpellejava perquè alguna cosa passava per davant d’un detector de moviment al vestíbul de la planta baixa.

La Cari Mora es va posar uns pantalons de xandall i va agafar el bat de beisbol de sota el llit. Tenia el telèfon, el ganivet i l’esprai de defensa personal a les butxaques. Va sortir al passadís i va cridar avall per l’escala de cargol.

—Qui hi ha? Val més que diguis alguna cosa ara mateix!

Res durant quinze segons. I llavors una veu des de baix va dir:

—En Félix.

La Cari va aixecar els ulls cap al sostre i va xiular entre les dents.

Va encendre els llums i va baixar per l’escala en espiral, amb el bat ben agafat.

En Félix estava plantat al peu de l’escala, sota una figura de pel·lÃ

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X