1

Barcelona, maig del 1901

Els crits de centenars de dones i criatures ressonaven als carrerons de la ciutat vella. «Vaga!» «Tanqueu!» «Pareu les màquines!» «Abaixeu les persianes!» Un piquet femení recorria els carrers amb els fills a coll o fermats amb la mà per evitar que anessin darrere de la canalla més gran, lliure del control dels pares. Les dones instaven tots els obrers i comerciants que encara no havien tancat els tallers, les fàbriques o els comerços a interrompre immediatament l’activitat. Els bastons i els garrots que enarboraven feien capitular pràcticament tothom, si bé de tant en tant se sentia una trencadissa de vidres dels aparadors o esclatava una batussa.

—Són dones! —va cridar un avi des del balcó d’un primer pis, traient el cap per sobre d’un comerciant colèric que s’encarava a dues d’elles.

—Anselm, jo… —va dir el comerciant mirant amunt.

La seva excusa aviat la van aplacar els insults i la cridòria de tota la gentada que observava l’escena des dels altres balcons d’aquelles cases velles i apinyades, habitades per obrers i gent humil, de façanes esquerdades, escrostonades i tacades d’humitat. El comerciant va serrar els llavis, va fer que no amb el cap i va passar el forrellat mentre uns nanos bruts i malforjats cantaven victòria i es burlaven d’ell. Alguns espectadors van somriure sense miraments davant les burles d’aquella colla de vaguistes precoços; el comerciant, un espardenyer, no era una persona estimada al barri. No fiava, no reia, i no saludava mai.

La mainada va continuar burlant-se’n fins que la policia que seguia el piquet de dones estava a punt d’arribar a la seva altura. Aleshores van arrencar a córrer darrere del formiguer de gent que continuava desplaçant-se pels carrerons de la Barcelona medieval tan sinuosos com foscos; la meravellosa llum primaveral d’aquell mes de maig era incapaç de penetrar per l’estret entramat urbà més enllà dels pisos més alts dels edificis que s’alçaven sobre l’empedrat. Els veïns dels balcons van emmudir quan van passar els guàrdies civils, uns quants a cavall, amb els sables enfundats, la majoria d’ells amb el rostre contret, en una tensió que es palpava en els seus moviments sincopats. Els uns i els altres eren conscients del conflicte amb què topaven aquells homes: la seva obligació era impedir els piquets il·legals, però no estaven disposats a carregar contra dones i nens.

La història de la revolució obrera a Barcelona estava lligada a les dones i als seus fills. Eren elles mateixes les que en nombroses ocasions exhortaven els seus homes a quedar-se al marge de les accions violentes; «amb nosaltres no s’atreviran, i podem aconseguir el tancament totes soles», argumentaven. I així va ser també aquell mes de maig del 1901, quan els obrers s’havien llançat als carrers després que, a finals d’abril, la Companyia de Tramvies de Barcelona hagués acomiadat els treballadors que s’havien declarat en vaga i els hagués substituït contractant esquirols.

La vaga general a què aspiraven les associacions d’obrers en defensa dels tramviaires acomiadats estava lluny de produir-se i, malgrat algunes accions violentes, semblava que la Guàrdia Civil tenia el control de la situació a la ciutat.

De sobte, va esclatar un clamor de la boca dels centenars de dones després que corregués la brama que un tramvia circulava per les Rambles. Es van sentir insults i crits d’amenaça: «Esquirols!», «Fills de puta!», «A l’atac!».

Les vaguistes van avançar amb el pas àgil, algunes d’elles pràcticament corrien, pel carrer de la Portaferrissa per arribar a la rambla de les Flors, més amunt de la Boqueria, un mercat que a diferència dels altres de Barcelona, com podien ser el de Sant Antoni, el del Born o el de la Concepció, no va néixer d’un projecte concret sinó de l’ocupació que els mateixos venedors van fer de la plaça de Sant Josep, una magnífica esplanada porxada. Al final, van guanyar els mercaders i la plaça es va cobrir amb tot de tendals i uns coberts provisionals, i els pòrtics que l’envoltaven van passar a ser les parets del nou mercat. Les tradicionals parades de flors, dues rastelleres d’estructures de ferro forjat encarades a banda i banda d’un tram de les Rambles, havien tancat, però les floristes, moltes d’elles en actitud desafiadora, amb els braços en nansa, s’estaven al costat disposades a defensar-les. A Barcelona, només es venien flors en aquell indret. Al mercat de la Boqueria, una munió de carruatges amb coberta de lona i tir de cavalls esperaven estacionats en filera, costat per costat, a dues passes escasses de les vies del tramvia. Les bèsties van reaccionar amb nerviosisme davant la cridadissa i l’allau de dones, que pràcticament no es van fixar en l’esvalot de cavalls encabritats, mossos i botiguers corrent amunt i avall. El tramvia, que iniciava el recorregut a la rambla de Santa Mònica, a pocs metres del port, i cobria la línia Barcelona-Gràcia, s’apropava.

En Dalmau Sala havia seguit el piquet durant el seu itinerari per la ciutat vella al costat d’una multitud d’homes, en silenci darrere de la Guàrdia Civil. Quan va arribar a les Rambles, un espai més ampli, va disposar d’un camp de visió més complet. El caos era absolut. Cavalls, carros i paradistes. Ciutadans corrent, curiosos; policies que es col·locaven en formació davant del grup de dones amb els fills a coll, que s’havien plantat allà creant una barrera humana per protegir les altres companyes, les que tenien al darrere i s’havien concentrat a les vies del tramvia per aturar la màquina.

En Dalmau va notar una esgarrifança per tot el cos quan va veure algunes dones que alçaven els menuts i els exhibien davant dels guàrdies civils. Els fills que tenien algun any més s’aferraven a les faldilles de les mares, espantats, amb els ulls oberts com si examinessin l’entorn buscant unes respostes que no trobaven; mentrestant, els adolescents, ensuperbits per l’ambient, arribaven a desafiar els policies.

No feia gaires anys, uns quatre o cinc, en Dalmau s’havia comportat amb la mateixa insolència davant de la policia; la seva mare darrere d’ell, cridant, exigint justícia o millores socials, animant-lo a la lluita, com feien la majoria de les mares que interposaven els seus fills en defensa d’unes causes que consideraven superiors fins i tot a la seva integritat física.

Per un instant, els crits de les dones van generar en en Dalmau una embriaguesa semblant a la que havia viscut temps enrere, quan es plantava davant la policia. Aleshores se sentien déus. Lluitaven pels obrers! De vegades la Guàrdia Civil o l’exèrcit carregava contra ells, però avui això no passaria, va pensar en Dalmau desviant la mirada i fixant-se en les vaguistes que plantaven cara al tramvia. No. Aquell dia res no feia pensar que la força pública ataqués les dones; ho pressentia, ho sabia.

En Dalmau no va trigar a localitzar-les. A primera fila, per davant de totes, desafiant amb la mirada, com si això fos suficient per aturar el tramvia de la línia de Gràcia que pujava. En Dalmau va somriure. Què no havien d’aconseguir aquelles mirades? La Montserrat i l’Emma, la germana petita i la seva xicota, totes dues inseparables, unides per la desgràcia, unides per la lluita obrera. El tramvia alertava que s’apropava a la gent fent repicar la campaneta; el sol que s’esmunyia entre l’arbratge de les Rambles feia llambregar les rodes i els elements metàl·lics del vagó. Alguna dona va recular; però eren poques, ben poques. En Dalmau es va alçar. No temia per elles; el tramvia frenaria. Mares i policies van callar, atents. Molts curiosos van contenir la respiració. Semblava que el grup de dones concentrat a les vies s’engrandís, ferm, tenaç, disposat a ser atropellat.

El tramvia va frenar.

Les dones van fer crits d’alegria mentre els pocs passatgers que havien gosat utilitzar el transport i que viatjaven a la part superior del vagó, a l’aire lliure, al baterell del sol, baixaven a empentes i rodolons per fugir darrere del conductor i dels revisors; tots plegats esquirols que havien saltat del tramvia abans fins i tot que la màquina s’arribés a aturar.

En Dalmau va contemplar l’Emma i la Montserrat, les dues alçant un puny irat al cel, rialleres, celebrant eufòriques la victòria amb les seves companyes. Encara no havia passat un minut i els centenars de dones es van llançar a la via. «Som-hi!» «A l’abordatge!» Quan la Guàrdia Civil va voler reaccionar, ja tenia la barrera de nens al damunt. Una allau de mans va encastar-se al lateral del vagó. I unes quantes més, les que no arribaven a tocar la màquina, apuntalaven l’esquena de les vaguistes que tenien més endavant.

—Empenyeu! —van cridar a l’uníson unes quantes dones.

—Amb més força!

El tramvia es va balancejar sobre les rodes de ferro.

—Més! Més, més…

Una, dues i… El vaivé va anar en augment al ritme dels ànims que es donaven entre elles. Al cap d’una estona es va sentir un bram sorgit dels centenars de goles femenines i el vagó va bolcar. L’estrèpit es va confondre amb les estelles, l’esclat metàl·lic i un núvol de pols que va engolir el tramvia i les dones.

Un udol va trencar el relatiu silenci que s’havia fet després que el vagó s’estavellés a terra.

—Salut i revolució!

—Visca l’anarquia!

—Vaga general!

—Morin els capellans!

Més feina i millors jornals. Reduir les jornades extenuants. Posar fi al treball infantil. Abolir el poder de l’Església. Més seguretat. Habitatges dignes. Expulsió dels religiosos. Sanitat. Educació laica. Alimentació assequible… Mil reivindicacions van fer retrunyir la rambla de les Flors de Barcelona per compartir-les amb una massa de gent senzilla i humil, cada vegada més nombrosa, que s’anava congregant i que aplaudia ferventment les dones obreres.

L’Emma i la Montserrat, suades, amb la cara bruta i sutjosa per la pols que havia alçat el vagó en tombar-se, saltaven excitades, ovacionaven les seves companyes i alçaven els braços enfilades al lateral del tramvia.

A en Dalmau se li va posar la pell de gallina així que va veure les dues noies. Valentes! Compromeses! Va recordar totes les ocasions en què, al costat de les mares i les dones dels obrers, havien sortit al carrer a defensar alguna causa. En Dalmau encara no tenia dos anys més que aquelles dues jovenetes, però elles —com si el fet de ser dones els ho exigís— eren més atrevides que ell: insultaven i fins i tot s’encaraven a la Guàrdia Civil. I ara eren allà, dretes dalt d’un tramvia que acabaven de fer caure amb les seves mans. En Dalmau va tremolar, després va alçar el puny i, excitat, es va afegir als crits i a les reivindicacions de la gent.

L’emoció i el fragor, pertorbadors, eixordadors, encara ressonaven a l’interior d’en Dalmau. Pujava pel passeig de Gràcia de Barcelona i es dirigia a la fàbrica de ceràmica on treballava, situada a les Corts, en un camp obert a tocar de la riera de Bargalló. No va arribar a tenir l’oportunitat de parlar amb les noies perquè, un cop assolit l’objectiu, el nerviosisme que va mostrar la Guàrdia Civil va forçar la dissolució del piquet i les mares i els fills es van dispersar en totes direccions. Potser a la Montserrat i a l’Emma se les podia reconèixer fàcilment, va pensar en Dalmau. I tant que sí!, va concloure, i va somriure mentre etzibava una puntada de peu a una fulla caiguda d’un arbre. Qui se’n podia oblidar després de veure-les enfilades al tramvia? No obstant això, s’havien camuflat ràpidament entre les que es trobaven al mercat de la Boqueria o a les Rambles: dones com tantes altres, vestides amb faldilles llargues fins als turmells, davantal i camisa, generalment amb les mànigues arromangades. Les més grans acostumaven a portar el cap cobert amb un mocador, negre en la majoria dels casos; les altres es recollien el cabell en monyos, sense barret. Eren dones radicalment diferents de les que es podien veure deambular pel passeig de Gràcia, riques, elegants.

Cada dia, quan anava o venia per aquella gran artèria de la ciutat, en Dalmau es recreava contemplant aquelles dones altives que passejaven entre les minyones de blanc amb les seves criatures, els cavalls i els carruatges. El pit, el ventre i les natges; deien que aquests eren els tres patrons amb què es mesurava la dona ideal. La moda femenina havia evolucionat amb el modernisme de la mateixa manera que ho havien fet l’arquitectura o altres arts, i havia anat substituint elements medievals, rígids, utilitzats durant la dècada final del segle anterior, per altres que mostraven dones vives, amb les cotilles que ressaltaven les formes naturals del cos femení en una mena de sinuositat prodigiosa: pits enfora; panxa endins, ben premuda, i natgera enfora, sobrepujada, com si en tot moment estigués disposada a atacar. Quan en Dalmau tenia temps, s’asseia en un dels bancs del passeig i prenia apunts al carbonet d’aquelles dones, tot i que en la seva imaginació normalment obviava la indumentària i les dibuixava nues. No es volia limitar al que insinuaven les cotilles i els vestits. Els peus, les cames, els turmells, sobretot els turmells, fins i tot esvelts, amb el tendons tensos com cordes; mans i braços. I els colls! Per què s’havien de fixar només en aquells tres criteris: pit, ventre i natges? Li agradava el nu femení, però malauradament no tenia l’ocasió de treballar amb models sense roba; el mestre Manel Bello l’hi tenia prohibit. Nus masculins, sí; femenins, no. Si ell no ho feia, argüia el mestre, com ho podia fer en Dalmau. I tenint en compte com era la dona del mestre, pensava en Dalmau amb un somriure sorneguer, era comprensible. Burgesa, reaccionària, conservadora i catòlica recalcitrant fins a la punta dels cabells!; tot de virtuts que compartia amb el seu marit. La dona s’aferrava a la moda vella que havia quedat desfasada. Encara feia servir el polissó, una mena de carcassa que es lligava a la cintura perquè les faldilles agafessin volum per darrere.

—Igual que un cargol —es burlava ell quan els ho explicava a la Montserrat i a l’Emma—: el cos va al davant i al cul hi té una mena de closca que carrega tot el dia amunt i avall. No us ho creureu, però a ella soc incapaç d’imaginar-me-la despullada.

Totes dues van riure.

—No li has arrencat mai la closca a un cargol? —li va preguntar la seva germana—. Doncs a aquest llimac li poses cabells en comptes de banyes, i ja tens la teva burgesa en pilota picada, bavejant, com totes.

—Calla! Quin fàstic! —es va queixar l’Emma empenyent la Montserrat—. Però escolta una cosa: per què t’has d’imaginar les dones despullades? —li preguntà a en Dalmau—. Que no en tens prou amb el que tens a casa?

L’última observació la va fer arrossegant les paraules, amb la veu dolça, afalagadora. En Dalmau la va arrambar cap a ell i la va besar als llavis.

—I és clar que en tinc prou —va xiuxiuejar ell.

De fet, excepte l’ús que feia d’amagat de fotografies eròtiques en què estudiava la nuesa femenina que el seu mestre li censurava, l’Emma era l’única que havia posat nua per a ell. La Montserrat, quan se’n va assabentar, també se li havia ofert.

—Com vols que pinti la meva germana despullada? —s’hi va negar ell.

—És un tema artístic, no? —va insistir la Montserrat fent el gest de treure’s la camisa, però en Dalmau de seguida l’hi va impedir agafant-li la mà—. M’encanten els dibuixos que li has fet a l’Emma! Se la veu tan… sensual! Tan dona! Sembla una deessa! Ningú no diria que és una cuinera. M’agradaria veure’m com ella, no com la vulgar obrera d’una fàbrica de filatures i estampats.

En Dalmau va tancar els ulls uns segons en veure com la seva germana s’estirava la faldilla de flors que vestia com si se’n volgués desprendre.

—A mi també m’agradaria que em dibuixessis així —afegí la Montserrat.

—I a la mare li agradaria? —la va interrompre ell.

La Montserrat va torçar el llavi superior i va fer que no amb el cap amb una ganyota de resignació.

—No cal que et pinti despullada perquè sàpigues que ets tan guapa com ho és l’Emma —va intentar consolar-la en Dalmau—. Si els enamores a tots! Estan bojos per tu, els tens als teus peus.

Aquell dia, un cop bolcat el tramvia a les Rambles, en Dalmau ja arribava bastant tard a la feina i no tenia temps per recrear-se en la imaginària nuesa de les burgeses que s’exhibien al passeig de Gràcia. Tampoc no en tenia per observar les construccions modernistes que s’anaven aixecant a l’Eixample de Barcelona: la zona extramurs de la ciutat on durant segles havia estat prohibit construir-hi per motius de defensa militar, i que, al segle XIX, amb l’enderrocament de les muralles, s’havia urbanitzat. El mestre Bello renegava d’aquelles construccions modernistes, tot i que ell bé que feia calaix venent ceràmica als constructors.

«Noi —es va excusar el mestre el dia que en Dalmau es va atrevir a plantejar-li aquesta contradicció—, el negoci és el negoci.» El cert era que, tal com passava amb els vestits de les dones, el modernisme havia imposat canvis importants des de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, una deriva difícil d’admetre per a segons quins caràcters conservadors. En l’última dècada del segle XIX, les dones, alliberades del polissó que els donava un aire de cargol, van continuar portant vestits rígids, semblants als medievals. Durant aquella mateixa dècada, els arquitectes havien buscat inspirar-se també en l’estil feudal intentant emular la grandesa de la Catalunya d’aquella època. Domènech i Montaner recuperava tècniques amb materials de la mateixa terra com els maons d’obra vista, i així havia construït el cafè restaurant de l’Exposició de 1888, un imponent castell merletat amb influències orientals, tot i que s’havia permès la llicència de col·locar, al fris exterior, vora cinquanta escuts de ceràmica de color blanc, dels més de cent que tenia previstos, que feien publicitat dels productes que es podrien consumir a l’interior del local: un mariner bevia ginebra; una noia prenia un gelat; una cuinera preparava xocolata…

Al cap de pocs anys, Puig i Cadafalch havia assumit la reconstrucció de la Casa Amatller del passeig de Gràcia amb elements gòtics, trencant simetries i classicismes i guarnint Barcelona amb la seva primera façana colorista. Tal com havia fet Domènech i Montaner amb el cafè restaurant de l’Exposició Universal, Puig i Cadafalch va jugar amb els elements decoratius i, aprofitant les aficions de l’amo de l’edifici, va incloure a la façana multitud d’animals grotescos: un gos, un gat, una guineu, una cabra, un ocell i un llangardaix, com si fossin guardians; una granota que bufa vidre i una altra que brinda amb una copa; una parella de porcs que modelen un gerro; un ase que llegeix un llibre, un altre amb ulleres que se’l mira; un lleó aficionat a la fotografia al costat d’un os amb un paraigua; un conill que fon metall mentre un altre li ofereix aigua, un mico que pica l’enclusa amb un mall.

Aquelles dues obres, entre altres moltes que ja clamaven un canvi, un concepte diferent de l’arquitectura, van ser, segons deia el mestre Dalmau, les precursores de la Casa Calvet del carrer de Casp de Barcelona, en què Gaudí va començar a abandonar la concepció historicista que havia inspirat la seva obra durant la primera època del segle anterior, per desenvolupar noves creacions en què la matèria adquirís moviment. «Moviment, les pedres!», exclamava el mestre Bello amb incredulitat.

«Dones i edificis —li va confessar una vegada a en Dalmau— es desprenen de mica en mica de la seva classe, de la seva altivesa i del seu senyoriu, de la seva història, i es prostitueixen, per convertir-se en serps escorredisses les unes, i en matèria inconsistent els altres.»

L’home es va girar fent escarafalls com si l’univers s’esfondrés. En Dalmau va evitar replicar que a ell li agradaven les serps escorredisses, i que admirava aquells que pretenien que el ferro forjat, la pedra i fins i tot la ceràmica adoptessin moviment. Només un bruixot, un mag, un creador excepcional podia presentar a l’espectador la matèria transformada en fluid!

Un carruatge llarg carregat d’argila va fer tremolar la terra i va foragitar en Dalmau dels seus pensaments. Quatre poderosos perxerons de cap, coll i gropa robustos, amb unes potes grosses i peludes, tiraven el vehicle i havien avançat feixugament fins al seu costat. Va alçar la vista i va trobar-se amb la saga del carro plena fins dalt, retallada contra les dues xemeneies imponents dels forns de la fàbrica. «Manel Bello García. Fàbrica de rajoles.» Aquest era l’anunci en ceràmica blanca i blava que rematava el portal de l’entrada; a partir d’aquí s’obria una zona àmplia amb basses i assecadores, al costat dels magatzems, les oficines i els forns. Es tractava d’una fàbrica de mida mitjana, que feia rajoles seriades, però també s’hi feien peces especials obeint els dissenys dels arquitectes i els mestres d’obres per als edificis que projectaven o per als nombrosos establiments comercials, botigues, farmàcies, hotels, restaurants, entre d’altres, que recorrien a la ceràmica com un dels elements decoratius per excel·lència.

Aquest era l’ofici d’en Dalmau: dibuixar. Crear dissenys propis que després es fabricaven en sèrie i formaven part del catàleg de la casa; també materialitzar i desenvolupar els que imaginaven els mestres d’obres per als seus edificis o establiments i que tot just esbossaven, o, per acabar, executar els models que els grans arquitectes modernistes els portaven perfectament elaborats.

—Perdoni, mestre… —En Dalmau es va presentar al despatx i taller de l’amo, al costat de les oficines de la fàbrica, al primer pis d’un dels edificis que integraven el complex—. Però el barri vell era un caos: manifestacions, càrregues de la policia… —va exagerar—. M’hi he hagut de quedar per la mare i ma germana.

—Hem de cuidar les nostres dones, noi. —El mestre, de negre estricte, auster, com li corresponia, amb una corbata de color verd fosc i un nus desmesurat, va assentir des del darrere de la taula de caoba que ocupava. Les patilles, amples i tofudes, s’arribaven a ajuntar amb el bigoti, també espès, en una tofa de pèl impecablement retallada que deixava el coll i la barbeta sense ni un pèl—. Ens necessiten. Fas bé. Els anarquistes i els llibertaris són els que acabaran enfonsant aquest país! Espero que la Guàrdia Civil els hagi donat una bona allisada. Mà dura! Això és el que necessiten aquesta colla de desagraïts! No t’amoïnis, nano. Ves a treballar.

L’estudi d’en Dalmau era contigu al despatx del mestre. No treballava amb els altres empleats, que ho feien en sales comunes; disposava d’un espai per a ell sol, un lloc relativament ampli on es podia concentrar en la seva feina, que aquell dia se centrava en el disseny d’una sèrie de rajoles amb motius orientals: flors de lotus, nenúfars, crisantems, canyes de bambú, papallones, libèl·lules…

Havia hagut de cursar unes quantes assignatures a l’escola de la Llotja de Barcelona per dominar la tècnica del dibuix floral: les flors naturals, les flors en perfil, les flors en ombra; tant dibuixar-les com pintar-les finalment a l’oli. Dins de les matèries que s’estudiaven a la Llotja, on en Dalmau havia ingressat als deu anys, s’incloïen l’aritmètica, la geometria, el dibuix figuratiu, el dibuix lineal i d’adorn, el dibuix del natural i la pintura, però una de les assignatures més importants era la del dibuix aplicat a les arts i a la fabricació. L’escola havia nascut precisament per a això: per ensenyar art als obrers que ho necessitaven amb l’objectiu que ho apliquessin a la indústria.

A mitjan segle XIX, però, es va començar a donar preferència a les arts pures sobre les aplicades, però sense abandonar les segones, les destinades a fornir la indústria de recursos, i entre les quals, sense cap dubte, hi havia el dibuix floral. Els elements botànics havien estat l’ornament per excel·lència durant el gòtic, i en aquells moments, arran de la recerca de les inspiracions medievals, retornaven en la decoració de teles i vestits, la indústria que movia Catalunya, i, en l’àmbit del modernisme arquitectònic, en rajoles i arrambadors, en mosaics, forjats, fusteria, vidrieria, i en els milers d’escultures de guix que ornamentaven els edificis.

En Dalmau es va posar un guardapols per damunt de la brusa beix que li arribava fins als genolls. Era la seva indumentària habitual juntament amb uns pantalons de llana i lli d’un to fosc indefinit, una gorra i unes sabates de pell negra amb cordons. Tan bon punt va seure davant de l’estesa d’esbossos que tenia damunt de la seva taula de treball i va ordenar els llapis, les veus, les rialles, els crits i l’enrenou propi d’aquella fàbrica en explotació es van esfumar, i val a dir que de vegades el soroll era estrepitós. En Dalmau va posar els cinc sentits en aquells dibuixos japonesos, intentant assimilar la tècnica oriental que prescindia del realisme a la recerca d’una bellesa estilitzada, sense ombres, tan allunyada de criteris occidentals com apreciada en un mercat abocat a la recerca de la diferència, de l’exotisme, de la modernitat.

De la mateixa manera que s’havia abstret de qualsevol soroll, el silenci d’unes instal·lacions ja buides quan Barcelona es va submergir en la nit, el va atrapar immers en la feina. El dinar que li havien pujat se l’havia pres amb l’estómac encongit, com si fos una nosa, i més tard es limitava a contestar amb un simple murmuri a tots els que treien el cap per la porta del taller per acomiadar-se. El mestre, un dels últims d’anar-se’n, no va ser cap excepció, i després de fer espetegar la llengua en un gest que costava de saber si responia a la satisfacció o al disgust, li va girar l’esquena en comprovar que en Dalmau ignorava les seves paraules i no es dignava ni a aixecar la vista dels dibuixos.

Transcorregudes un parell d’hores més, la claror dels bleners dels llums de gas que il·luminaven el taller va anar minvant fins a deixar-lo en la penombra.

—Qui ha apagat el llum? —va protestar en Dalmau—. Qui hi ha?

—Soc jo, en Paco —va contestar el vigilant nocturn obrint la clau de pas perquè el taller es tornés a il·luminar.

La claror va mostrar un vell encongit. Era un bon home, però no hauria hagut de ser allà. El mestre havia prohibit l’accés als tallers, als llocs on hi havia esbossos i projectes, obres a mig fer, tot de material que només podia veure el personal de màxima confiança.

—Què hi fas aquí? —es va estranyar en Dalmau.

—L’amo m’ha demanat que si se’t feia massa tard t’enviés cap a casa. —L’home va esgrimir un somriure ensenyant les genives, a la boca ja no hi quedava ni una dent—. La situació a la ciutat és complicada, la gent està molt alterada —va explicar—, i la teva mare deu estar neguitosa.

Potser en Paco tenia raó. En qualsevol cas, la distracció va concedir als seus budells l’oportunitat de remugar de gana, cosa que, afegida al cansament que tot d’una va notar als ulls, li va aconsellar plegar.

—Apaga —va demanar al vigilant alhora que llançava el guardapols al penjador que hi havia en un racó, on va quedar mig penjat d’una màniga—. Què ha passat a la ciutat? —es va interessar mentre tancava l’escriptori.

—La situació s’ha complicat. Els piquets, principalment dones i adolescents, han recorregut la ciutat vella i han llançat pedres contra les fàbriques i els tallers perquè tanquessin. Es veu que al matí han bolcat un tramvia i això els ha esperonat encara més.

En Dalmau va bufar amb força.

—I una cosa semblant ha passat a les grans fàbriques del districte de Sant Martí —va prosseguir el vell—. Han assaltat casernes de la policia. La jovenalla ha aprofitat per fer de les seves i ha cremat algunes oficines d’impostos, possiblement després de robar-hi. Hi ha bastant merder.

Van baixar les escales fins als magatzems de la primera planta. Un cop allà, abans de sortir a l’extens terrer que envoltava les edificacions, on es treballava l’argila, en Dalmau es va acomiadar de dos nens que no devien superar els deu anys i que vivien i dormien a la fàbrica, sobre una manta a terra, a prop de l’escalfor dels forns a l’hivern, i ben lluny a mesura que el temps es feia més clement. Ni tan sols no eren aprenents; servien per a tot: per netejar, per fer encàrrecs, per portar aigua… Tots dos tenien família, o això és el que deien: obrers que treballaven al barri de Sant Martí, el Manchester català, i malvivien enxubats en pisos compartits amb diverses famílies. Sant Martí quedava lluny i el mestre no tenia cap inconvenient que visquessin allà i es guanyessin uns quants cèntims a la fàbrica, només els exigia que els diumenges anessin a missa a la parròquia de Santa Maria del Remei. A les famílies no semblava que els importés gaire que aquella canalla visqués a la fàbrica, ningú no hi havia anat a interessar-s’hi per ells. N’hi havia que estaven en pitjors circumstàncies, va pensar en Dalmau mentre esborrifava els cabells embullats d’un d’ells quan sortia per la porta: un exèrcit de nois, es calculava que en xifra superior als deu mil, «trinxeraires» els anomenaven, malvivien als carrers de Barcelona, pidolant, furtant i dormint al ras, en qualsevol forat on poguessin fer nit; es tractava d’orfes o senzillament de nens abandonats com aquells dos aprenents, les famílies dels quals no podien ni ocupar-se’n ni alimentar-los.

—Bona nit, mestre —el va acomiadar un d’ells. No ho va dir en un to burleta, sinó amb un elogi sincer.

En Dalmau es va girar, va arrufar els llavis, va furgar la butxaca dels pantalons i els va llançar dues monedes de dos cèntims, una per a cadascun.

—Que generós! —Aquesta vegada sí que el va trobar més poca-solta.

—No has trobat les d’un cèntim? —va etzibar-li l’altre noi—. Són aquestes… les més menudes.

—Desagraïts! —va bramar el vigilant.

—Deixa’ls estar —l’instà en Dalmau amb el somriure a la boca—. Aneu amb compte, aviam què feu amb aquests diners —els va seguir la veta—, que encara us empatxareu.

—Espera! —va saltar un d’ells—. Que potser el mestre vol sopar amb nosaltres.

—Avui no, gràcies. Aquesta nit convideu la xicota —els va acabar aconsellant entre rialles abans de dirigir-se a la sortida.

—Amb aquests quatre rals endraparem una espatlla de xai! —va sentir en Dalmau a l’esquena.

—I un vi generós d’Alella!

—Impertinents —va insistir el vigilant.

—No, Paco, no —va oposar-s’hi en Dalmau—. Què més vols d’uns nanos que la família ha abandonat? Ja és molt que es prenguin la vida amb bon humor.

L’altre va callar mentre en Dalmau passava per sota del panell de ceràmica elevat que anunciava la fàbrica de rajoles del mestre Bello, i s’acostumava a la claror d’una lluna brillant que il·luminava uns descampats i uns carrers on encara no havia arribat l’enllumenat públic. Va respirar la fresca de la nit. El silenci era tens, com si els crits dels vaguistes que s’havien manifestat al llarg del dia encara flotessin en l’aire. Des d’on es trobava, en Dalmau va mirar el paisatge que s’estenia fins al mar. Les siluetes de centenars de xemeneies altes es retallaven contra la llum de la lluna. Barcelona era una ciutat industrial, atapeïda de fàbriques, magatzems i tallers de diversa índole. Des del segle XIX s’utilitzava l’energia de vapor en activitats que en altres llocs encara es feien amb la força humana. Aquest tret, afegit a la influència de països veïns com França i un esperit tradicionalment comercial i emprenedor, havia aconseguit que la capital catalana es pogués equiparar a les ciutats europees més avançades. La indústria tèxtil n’era l’activitat principal; la meitat dels obrers de Barcelona hi treballaven. No obstant això, també destacaven unes importants indústries metal·lúrgica, química i alimentària. Al costat d’aquestes, també comptaven amb les de la fusta, la pell i el calçat, el paper o les arts gràfiques, i també hi havia desenes de fàbriques en una ciutat en què la població havia assolit el mig milió de persones. Però si els rics industrials i els burgesos gaudien de la seva situació i se’n vantaven, la realitat del poble planer, de l’assalariat, era ben diferent. Jornades de deu a dotze hores diàries, set dies a la setmana, a canvi d’uns jornals miserables. En els últims trenta anys, els sous havien pujat un trenta per cent mentre que el preu dels aliments ho havia fet un setanta. Cada vegada hi havia més atur; els albergs municipals a les nits estaven saturats, i les cuines de la beneficència repartien diàriament milers de racions. Barcelona, va pensar en Dalmau mentre feia que no amb el cap, era una ciutat terriblement cruel amb els que l’engrandien deixant-hi la vida i la salut, la família i els fills.

La Montserrat no era a casa. L’Emma tampoc. Segur que estaven juntes celebrant l’èxit de la seva protesta, va pensar en Dalmau; o potser en alguna assemblea preparant les accions de l’endemà, somrients, felicitant-se uns i altres. En Dalmau va plantejar-se d’anar a la fonda que hi havia a prop del mercat de Sant Antoni, però al final va concloure que, encara que no estigués tancada per la vaga, l’Emma tampoc no hi estaria treballant.

En Dalmau vivia amb la seva mare a la segona planta d’un edifici vell del carrer de Bertrellans, en ple centre històric de Barcelona, una via estreta que unia el carrer de la Canuda amb el de Santa Anna, que desembocava a l’església homònima, en aquells dies d’ampliació. El pis dels Sala era semblant a tots els que s’amuntegaven en zones com el nucli antic de Barcelona, Sants, Gràcia, Sant Martí… Edificis de quatre o cinc plantes, humides i llòbregues, amb una escala estreta, sense clavegueram, gas ni electricitat, i una aigua potable que depenia d’un dipòsit comunitari per a tots els veïns, situat dalt del terrat. A cada replà, on es compartia la comuna, hi havia diversos pisos, la majoria calcats: un passadís fosc que portava a una cuina menjador, sovint amb ventilació a través d’un celobert, seguida d’una habitació de parets cegues i una tercera amb finestra a l’exterior.

A l’última, la que donava al carrer, en Dalmau va trobar la seva mare, cosint, com sempre, il·luminada amb una espelma trista, que, a aquelles hores, semblava que magnifiqués la foscor més que no pas que aportés claror a la dona que accionava una vegada i una altra, rutinàriament, el pedal de la màquina de cosir que havia adquirit a la casa del senyor Escuder, al carrer d’Avinyó. Devia haver estat tot el dia treballant, segurament més de tretze hores.

—Com es troba, mare? —la va saludar en Dalmau fent-li un petó al front.

—Ja ho veus —va contestar ella.

Ell la va observar una estona, i se li va posar al darrere, amb les mans acariciant-li els avantbraços. En Dalmau va notar la tremolor que la màquina transmetia als braços i a les espatlles de la seva mare, que es bellugaven al compàs de la costura. Amb la mirada posada en la labor, la mare va prémer els llavis en un esbós de somriure, però no va dir res i va continuar treballant, accionant els pedals i fent passar la tela per les agulles. Aquell dia feia colls i punys blancs postissos per a les camises dels homes; això era el que li havia ofert l’intermediari dels grans magatzems on es vendrien. Els punys i els colls blancs postissos eren la feina més mal pagada per a una costurera; després d’una jornada inacabable obtindria al voltant d’una pesseta. Una barra de pa costava quaranta cèntims. L’intermediari li havia promès una partida de pantalons i fins i tot de guants, però aquell dia només tenia colls i punys per a les camises blanques dels rics. La Josefina, que així es deia la mare d’en Dalmau, tampoc no es feia excessives il·lusions que aquell home complís la seva paraula. Potser si es deixava grapejar, les coses canviarien. «No —es va dir a l’últim—, ni parlar-ne.» N’hi havia que s’agenollaven davant d’ell i el masturbaven, o que s’inclinaven amb la faldilla i el davantal per damunt de la cintura i li oferien el cos a pler. I eren més joves i boniques que ella! Les coneixia; fins i tot de vegades sentia com discutien a sota veu, destrossades: a qui li tocava aquell dia? Només podia ser una: l’home tampoc no era un portent del sexe; vessava en un no res i encara se sadollava més ràpidament. La Josefina no les jutjava. No els guardava cap rancor. Tenien fills i passaven gana.

La dona va sospirar. En Dalmau se’n va adonar i li va estrènyer els avantbraços amb delicadesa. La Josefina comptava amb l’ajut del seu fill. La majoria de les costureres, fins i tot les que no ho eren, la miraven amb enveja i murmuraven quan els passava pel costat. Ella se n’adonava i no li agradava; no es considerava diferent de les altres: la vídua pobra d’un obrer anarquista a qui havien condemnat injustament, i que va morir, segons li van comunicar, a causa de les seqüeles de les tortures a les quals havia estat sotmès; una dona que a poc a poc anava perdent la vista i també la respiració; la bronquitis colpia les costureres, quietes hores i hores davant les màquines de cosir, mal alimentades, sempre esgotades i respirant l’aire infecte que emanava del subsol, patint la humitat que els penetrava els ossos, i tot plegat per proveir de punys i colls blancs els burgesos. En Dalmau, en canvi, estava ben considerat i tenia un bon sou treballant per al «rosegaaltars de les rajoles», que era el malnom que li donaven les dones de la casa, l’Emma inclosa. «Deixi aquesta feina, mare», insistia ell. Però la Josefina no volia viure del seu fill. En Dalmau es casaria, tindria les seves necessitats. L’ajudava, sí, molt, fins al punt que no s’havia de sotmetre a la luxúria de l’intermediari de roba. També ajudava la seva germana i fins i tot el més gran, en Tomàs, anarquista com el pare difunt: idealista, llibertari, utòpic, carn de canó com el seu progenitor.

—I la nena? —va preguntar aleshores en Dalmau referint-se afectuosament a la Montserrat, fent-li una última manyaga a la mare abans de seure al llit que compartien les dues dones de la casa, al costat de la màquina de cosir.

—Ves a saber! Suposo que preparant les accions de demà. Abans ha vingut i m’ha explicat que han tombat un tramvia. —En Dalmau va assentir amb el cap—. A la nostra època, els tramvies duien tot de cavalls enganxats. No era gens fàcil tombar-los —va dir fent broma.

—I de l’Emma, se’n sap res?

—Sí. —L’afirmació, llarga, rotunda, va sorprendre en Dalmau. La mare va suavitzar l’expressió—. Venia amb la teva germana. Ha portat menjar en una carmanyola. Un dels teus plats preferits —va afegir picant-li l’ullet—. Després se n’han anat per continuar la lluita.

Bacallà a la llauna. Efectivament era un dels àpats que més li agradaven a en Dalmau, i l’Emma sabia com preparar-l’hi: bacallà dessalat, però tampoc en excés, en aquell punt en què encara conservava el gust de la mar, enfarinat i fregit. Un cop cuit es col·locava a la llauna, una safata de costats alts; en una paella a part, es rossejaven els alls tallats a làmines amb l’oli que havia quedat, i s’hi afegia pebre vermell i vi per evitar que el condiment es cremés i es tornés amargant. Es deixava coure uns quants minuts i tot seguit s’abocava per sobre del bacallà…

La Josefina va escalfar el plat sobre les brases del fogó que tenien encastat a la paret, i el va servir al menjador amb pa i un flascó de vi negre.

En Dalmau no va aconseguir que la mare deixés de treballar ni tan sols després d’haver-se acabat el plat, ni encara que als carrers ressonessin les veus de la gent que fugia dels seus habitatges sòrdids i sortís a prendre la fresca, a xerrar, a passejar, a fumar un cigarret o a compartir un xato de vi.

—Encara tinc molta feina —es va excusar.

I quin dia no en tenia?, va tenir temptacions de replicar-li ell, però aleshores tornarien a la mateixa cançó de sempre: «Deixi aquesta feina, mare» «No la necessita» «Jo li donaré diners» «No li faltarà de res…».

—Fins i tot ens podríem canviar de pis —se li va ocórrer proposar-li una vegada.

—Vaig viure aquí amb ton pare, i aquí em moriré —va replicar ella amb una sequedat inusitada—. Potser per a tu, o per als teus germans, això és… un cau de mala mort —va afegir després amb la veu trencada—, però en aquestes parets hi ha les rialles i les llàgrimes del teu pare; les vostres també, per cert. Dalmau, ni la humitat, ni la pudor, ni la foscor aconseguiran esborrar-me del cap la felicitat que vaig viure aquí amb ell, amb vosaltres. L’empenta per tirar-vos endavant, a tots tres, els afortunats dels cinc fills que vaig parir; el compromís per la lluita obrera, pels desvalguts, per la justícia. Les desgràcies i les penes, que van ser moltes, moltíssimes. Tot això es va forjar aquí, fill, en aquesta cova. Aquesta remor dels pedals i de les agulles de la màquina de cosir que et posa tan nerviós… —La mare va agitar les mans en l’aire—. No et diré que sigui música, però la tinc tan ficada dins meu que em transporta a aquells dies de felicitat amb el teu pare i amb vosaltres, quan éreu petits. I pel que fa a cosir, això ja em surt sol! —Va fer un somriure gutural, poc més que un estossec—. Les meves mans saben què han de fer millor que uns ulls cansats després d’una jornada esgotadora. —Va sospirar—. I mentre elles treballen, la remor de la màquina de cosir em recorda el passat, el teu pare…

En Dalmau va dubtar en el moment que les paraules es van escanyar a la boca de la mare i les llàgrimes li van lliscar per les galtes; amb el cap d’ella arraulit contra el ventre d’ell, la va bressolar com si fos una nena. Al cap d’una estona, en la soledat de la seva habitació, la que no tenia finestres enlloc, amb els sentiments rosegant-lo, a la llum d’una espelma, en Dalmau es va entestar a dibuixar la cara de la seva mare. I un rere l’altre va anar rebregant i estripant els esbossos. No era tan vella perquè reduís la seva vida als records! Per més que s’hi escarrassés, amb el carbonet, i una vegada i una altra intentés dotar els retrats d’un somriure i uns ulls vius, la sensació que li transmetien era sempre la mateixa: la d’una dona trista.

L’endemà al matí, en Dalmau es va trobar damunt la taula del menjador un tros de bacallà a la llauna que la mare li havia amagat la vigília pensant en l’esmorzar. Encara no s’havia fet de dia, però el silenci començava a esquinçar-se al carrer. Es va agençar en un rentamans i, abans de seure i assaborir el bacallà, va obrir un pam la porta de l’altre dormitori, on la mare i la germana encara dormien entre els llençols regirats.

Al carrer hi feia fresca. L’albada començava a treure el nas pel capdamunt dels edificis, com si allà dalt hi hagués un món net i sa diferent de l’enrenou, la penombra, la humitat, la brutícia i la pestilència que assetjaven els veïns del barri vell de Barcelona. No es tractava que la gent menyspreés el seu entorn; ben al contrari, tothom era com la mare d’en Dalmau i estimava el seu lloc d’origen, allà on havia viscut la seva infantesa o havia treballat en la maduresa. No, no era la gent. Era l’Ajuntament, que en els seus informes mèdics es deia que el sòl i el subsol de Barcelona estaven podrits. Les autoritats asseguraven que el subsol d’argila retenia l’aigua i, per tant, es trobava en un estat permanent d’humitat; que s’hi filtraven i dipositaven les aigües brutes, les matèries orgàniques en descomposició i les restes fecals; que les condicions del clavegueram eren deplorables, amb fuites i filtracions a tota la xarxa; que la neteja i la recollida d’escombraries era il·lusòria; que no hi havia provisió d’aigua i la que hi havia als pous on s’abastien els barcelonins estava bruta i infecta. El tifus i moltes altres patologies infeccioses s’havien convertit en endèmiques i la morbiditat per aquestes causes era elevadíssima.

I la seva mare no se’n volia anar d’allà!, es va lamentar en Dalmau quan arribava a la plaça de Catalunya, després de deixar enrere l’església de Santa Anna. Es tractava d’un immens solar abandonat on hi havia projectat fer-hi, des de l’Exposició Universal de 1888, la urbanització de la plaça que encara no existia i ja tothom anomenava de Catalunya. Va intentar esquivar el fanguissar i les immundícies que s’amuntegaven arreu, i les va vorejar com va poder fins que es va plantar al costat de l’entrada de la Casa Pons, un edifici magnífic de cinc plantes, neogòtic, majestuós, amb dues torrasses a les cantonades coronades amb cobertes còniques, construït a l’última dècada del segle passat i que havia comptat amb el desenvolupament de les arts industrials, vidrieria, forja, fusteria i fins i tot amb la ceràmica que havia fabricat el mestre d’en Dalmau.

Aquell edifici de l’arquitecte Sagnier, aixecat a la primera illa del passeig de Gràcia, a part de donar el tret de sortida a la cursa modernista de Barcelona, marcava una frontera tan identificable, tan impactant entre dos mons oposats, que en Dalmau sempre s’aturava uns segons al costat d’aquella casa i respirava fondo. Aleshores observava el lloc d’on venia, més avall, on eren la mare i la germana, que ja es devien haver llevat; després mirava cap amunt, cap a l’ampli passeig arbrat que havia de recórrer per arribar a la feina.

Allà sí que hi arribava el sol. I hi brillava. A terra, sobre l’empedrat! I la pudor no era tan repulsiva. De fet, els rics tampoc no havien aconseguit solucionar els problemes del clavegueram, i els pous negres es feien sentir, però com a mínim la brisa n’allunyava les males olors, segurament cap al barri vell, temia en Dalmau. A primera hora del matí encara no hi havia joves burgeses exhibint-se pel passeig. En canvi, sí que hi havia els forners que portaven el pa a les cases; repartidors; minyones, la majoria més fresques i boniques que les seves mestresses, amb un cistell per anar a plaça penjant al braç; treballadors que anaven d’un costat a l’altre; molts paletes; dependents dels comerços de tots dos sexes, i els exèrcits de pobres i indigents que feien cua davant de la porta de servei d’alguna casa gran perquè aquell era el dia de l’almoina.

—Estat de guerra! —El crit d’un minyó que venia diaris el va tornar a la realitat—. Estat de guerra! —va repetir amb tota l’energia que li permetien els pulmons.

En Dalmau es va apropar al vailet.

—Dona-me’n un —li va demanar, com van fer tots els que es van arremolinar al voltant del venedor de diaris.

El minyó, carregat amb els exemplars, els va anar allargant i cobrant sense deixar de cridar per aconseguir més clients:

—El governador civil dona el comandament a l’exèrcit!

En Dalmau va llegir la notícia àvidament. Era veritat! Els crits del venedor van continuar avançant-ne el contingut:

—Incapaç de controlar els avalots obrers, el governador civil cedeix el comandament de la ciutat als militars! El capità general declara l’estat de guerra! Suspeses les garanties i els drets dels ciutadans!

En Dalmau es va allunyar del xivarri que va esclatar arran de l’aparició d’aquella primera edició del diari i, com si els fets volguessin confirmar-li els repetitius crits del vailet, un tramvia va pujar pel passeig de Gràcia escortat per diversos membres d’un destacament de cavalleria de l’exèrcit amb els sabres desenfundats.

Durant el dia encara es van produir algunes batusses aïllades, però davant de les tropes de reforç que havien arribat de diversos punts de Catalunya, la vaga va perdre virulència i l’esperit de lluita va decaure fins que es va imposar la normalitat, sense que per aquest motiu s’alcés l’estat de guerra.

Ja a la fàbrica, en Dalmau es va posar de ple a treballar en els esbossos d’aquelles rajoles amb motius japonesos. Va arribar l’hora de dinar, i després que, un cop més, en Dalmau no contestés les paraules del mestre, l’home va ordenar a un dels aprenents que sacsegés el noi i li digués que l’esperava al pati, al cotxe, per anar a dinar a casa seva. De tant en tant, l’amo el convidava al seu domicili. Vivia al passeig de Gràcia, com a bon industrial adinerat, en un pis immens de sostres altíssims, a tocar del carrer de València. En Dalmau podria haver-hi anat a peu, però al mestre li agradava fer-ho en cotxe de cavalls, al qual pujava i baixava amb el posat de qui està a punt d’enfrontar-se a l’escalinata del Palau Reial de Madrid, i un cop dins s’hi asseia com si ho fes en el restaurant més selecte. L’home va tustar al sostre del carruatge amb el pom de plata del bastó i el vehicle es va posar en marxa.

Encara no havien sortit de la fàbrica quan, un cop més, l’amo va assenyalar la roba que duia en Dalmau, agitant en l’aire una de les mans.

Com sempre, en Dalmau va arronsar les espatlles.

—Et pago un bon sou —li va recalcar—. Podries vestir d’acord amb la teva categoria.

—Perdoni, senyor Bello, però sempre he vestit així, jo. Vostè sap prou bé que vinc de família humil. Jo no em veig com un senyoret.

—Tampoc no es tracta d’això. Però uns bons pantalons, camisa i americana, un barret decent en comptes d’aquesta gorra de… —va tornar a brandar la mà en direcció a la gorra que en Dalmau estrenyia a un costat—…, d’espardenyer, permetria, per exemple, que la meva estimada esposa t’acceptés a taula.

En Dalmau va fer servir l’excusa que sempre li donava quan el mestre insistia en la pobresa de la seva vestimenta i en la possibilitat de menjar amb la seva dona i les dues filles —el fill petit encara ho feia amb la minyona—, i de tant en tant amb mossèn Jacint, un sacerdot escolapi professor a l’Escola Pia de Sant Antoni, a la gran taula de caoba del menjador de casa seva, atesos per criats, la coberteria de plata vorejant uns plats magnífics de porcellana de colors vius, tovallons de lli i una cristalleria fina i tallada que en Dalmau temia que se li esquerdés a les mans només de mirar-la més del compte.

—Senyor, sap prou bé que no estaria a l’altura de les seves expectatives, i encara menys de les de la senyora Cèlia. No la vull pas ofendre. Però la meva educació no és l’adequada —va tornar a dir.

—Ja, és clar… —va cedir el mestre—. Però aquesta roba… —insistí assenyalant-la un cop més—. Fins i tot t’aniria bé per al taller. Ets el segon dibuixant de la fàbrica! El primer darrere meu. Hauries de donar exemple.

Aquella era una altra de les cantarelles del senyor Bello, però com volia que es posés un d’aquells colls? Podia ser un dels que la seva mare havia cosit dies enrere a la llum bruta que entrava per la finestra del pis del carrer de Bertrellans. No. Ell no es posaria mai de la vida aquells colls i punys, ni les camises, americanes i pantalons que havien consumit la vida de la mare! En Dalmau recordava amb tristesa la seva infància al ritme del pedal de la màquina de cosir. De vegades es despertava sobresaltat amb aquell martelleig que l’havia perseguit de petit fins al racó més allunyat de les quatre reduïdes parets on vivien.

—No m’hi trobo còmode, senyor —va replicar en un to tan educat com rotund—. Si em vesteixo d’una altra manera, després no em puc concentrar en la feina. Ho sento.

Sense donar-li l’oportunitat de replicar, en Dalmau va treure el cap per la finestreta i es va dedicar a observar la ciutat. A aquella hora i a l’Eixample, la zona rica per on es movien, l’estat de guerra declarat pel capità general hi havia portat la calma absoluta. Va observar alguns soldats que, despreocupats, gaudien del sol de primavera i de l’anar i venir de les dones en comptes d’estar pendents de la repressió d’una vaga i uns aldarulls inexistents. Va pensar en l’Emma i en la Montserrat: ja devien haver tornat a la feina; una a la fonda i l’altra a la fàbrica. Segur que totes dues estaven enfurismades i decebudes per la intervenció de l’exèrcit. A la nit les veuria, es va dir amb un somriure abans que els arreus del cotxer emmudissin i que les peülles de la parella de cavalls deixessin de repicar a terra; havien arribat davant d’un edifici de pisos del passeig de Gràcia on vivien el mestre i la seva família.

En Dalmau va insistir que el senyor sortís el primer, així no l’hauria d’ajudar a baixar i s’estalviaria que l’home, recolzant-se innecessàriament en el seu braç o elevant la veu, es vantés públicament de les seves atencions, com si fos un criat, en certa manera per castigar-lo per la indumentària. Perquè al cap d’una estona, a l’interior d’aquella espaiosa casa burgesa de sostres alts decorats amb ceràmica, carregada de mobles, quadres, escultures i tota mena d’objectes de decoració, útils o inútils, el senyor canviava d’actitud davant del seu deixeble.

L’afecte que el mestre sentia per en Dalmau no el compartia la senyora Cèlia, la seva dona, que no s’havia amagat mai del menyspreu que sentia pels orígens humils, per no dir revolucionaris, del noi. A la dona poc li importaven les dots per la pintura del fill d’un anarquista sentenciat per assassí. «Segur que hi ha un miler de joves tan preparats com ell, encara que siguin de famílies humils —sermonejava al seu marit—. No tinc res contra els obrers, sempre que siguin catòlics i no ateus com aquest xicot.»

L’acritud excessiva amb què la seva dona tractava en Dalmau no amoïnava el senyor Manel, perquè el cert era que si el convidava a dinar no era per cap altre motiu que per l’interès que tenia per conèixer l’opinió del noi sobre alguna de les feines que no feia a la fàbrica, i sí al taller que mantenia en una de les habitacions del seu domicili. Pintures. Obres que no tenien res a veure amb la ceràmica. Generalment paisatges, tot i que de vegades s’havia atrevit amb l’art sacre, i fins i tot algun retrat. El senyor era un excel·lent pintor reconegut en l’àmbit català i fins i tot espanyol. Compatibilitzava les múltiples activitats culturals i socials que l’ocupaven amb la de professor a l’escola de la Llotja. Va ser allà on va intuir, i més endavant va constatar, les excel·lents qualitats artístiques d’un jove Dalmau, fins al punt que gairebé el va arribar a afillar. Fins i tot el va ajudar econòmicament després que el seu pare s’exiliés i posteriorment morís arran del procés de Montjuïc; una paròdia processal que les autoritats van aprofitar per asfixiar el moviment anarquista arran de l’explosió d’una bomba quan passava la processó del Corpus del 1896 just davant de l’església de Santa Maria del Mar. El fet que el pare d’en Dalmau fos un anarquista revolucionari no va semblar que li importés gaire al senyor Manel, que hi va veure l’oportunitat de treballar per atraure el fill d’un llibertari violent i assassí a la fe i a la doctrina cristianes.

Abans fins i tot que en Dalmau acabés els estudis a la Llotja, el senyor Manel ja l’havia contractat com a aprenent a la fàbrica de rajoles. El seu objectiu: aprendre tot el que pogués sobre la fabricació de les rajoles i, sobretot, sobre com col·locar-les a l’obra. Els industrials no es podien arriscar que uns paletes ineptes malbaratessin una bona feina i que, al final, el constructor responsabilitzés els fabricants de les rajoles dels defectes que poguessin aparèixer en les construccions. Per això, totes les cases importants oferien també la col·locació de les rajoles a l’obra. En Dalmau va viure l’època en què el ciment pòrtland acabava de revolucionar l’adherència de les rajoles. Va aprendre les diferents proporcions pel que feia a l’espessor de la capa de sorra que s’havia d’aplicar segons si es tractava de rajoles de paviment o de paret; com col·locar-les a les escales i el gruix que s’havia de preveure als cantells perquè s’hi poguessin recolzar; com posar-les sobre paviments de fusta, revestint-los amb ciment un cop preparats els taulo

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X